Recull de premsa 8 octubre 2012

RECULL DE PREMSA ANC –

8 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

El minut 17 i 14 segons

ANTONI BASSAS

Cristiano-UEFA-Lagitacio-Llegeixin-Catalunya_ARAIMA20121008_0046_13.jpg

Una de les estelades que es van veure ahir al Camp Nou durant el clàssic.REUTERS

Quan ens vam despertar del partit els vuits punts de diferència encara hi eren, i això és un consol considerable, perquè recuperar vuit punts al Barça vol dir anar esbufegant tota la Lliga.

Haurien pogut ser cinc punts si Benzema hagués fet el 0-2, i també haurien pogut ser onze si el xut de Montoya hagués entrat a la porteria i a la història, o si Pedro hagués rematat més fresc a l’últim segon, o si l’àrbitre no hagués estat tan covard amb les faltes que demanaven a crits una segona targeta groga per a jugadors com Xabi Alonso o en el penal de Ramos a Pedro poc després del golàs de falta de Messi. Per cert, la repetició de la cara de Cristiano Ronaldo després del segon gol de l’argentí és una continuació d’aquella cara que va fer quan Iniesta va rebre el premi al millor jugador de la UEFA. A Cristiano només hi ha una cosa que li sap més greu que el fet que perdi el seu equip: perdre ell.

Parlant de perdre, però, el Madrid ha perdut definitivament la por al Barça, fins al punt que no només li desactiva Iniesta o fa rebre Messi molt avall, sinó que se li planta descarat davant Valdés amb un parell de tiralínies. Ja no són temps de manetes .

I el Barça va jugar fins a l’1-1 amb una falta de tensió al mig del camp que em va recordar Obama l’altre dia en el debat amb Romney. Si el contrari és ordenat i treballa unes quantes coses de memòria, anul·la qualsevol per genial que sigui. Fins a l’empat a 1, el Barça no va tenir dos minuts seguits de toc ni de perill. Va fer un sol xut entre els tres pals a la primera part. Per sort, va ser gol. I se’ls va veure desendollats en la sortida de pilota. Deu ser la demostració d’allò que ens hem après de memòria: que el Barça és un equip que juga i s’ordena des de darrere, perquè la defensa d’urgència d’aquests dies, unida a la pressió del Madrid, va convertir la sortida de la pilota en una rifa infreqüent.

De la càrrega d’emotivitat nacional que va suportar el partit en puc dir el just, perquè al realitzador semblava que li havien dit allò de “sobretot, fill meu, no barregis política i esport”, que és el que es diu quan per política entenem una bandera catalana. Són aquests mateixos que per més que s’hi fixin no són capaços de veure cap mena de barreja entre política i esport quan abans d’un partit toquen uns himnes o els caps d’estat salten com unshooligans a la llotja. El nacionalisme dels estats és invisible, banal, normal o digueu-ne com vulgueu. Ja ho va dir el comentarista que vaig haver de patir: “Soflamas políticas en un encuentro de futbol. No tienen mucho sentido “. No, i ara.

L’agitació independentista d’ahir ens va deixar una lliçó: qui pensa i actua conforme als seus interessos acaba per difondre el seu punt de vista, de manera que pot aspirar a normalitzar-lo. Llegeixin aquesta piulada d’un diari de Madrid: “ Gritos de independencia en el #barçamadrid en el minuto 17.14 por 1714: Cataluña pierde la Guerra de Sucesión “. M’imagino uns quants milers d’espanyols destinataris del missatge descobrint que el 1714 hi haver una guerra que va perdre Catalunya. Perquè, com bé sap el ministre Wert, la història, a les escoles, es pot ensenyar de moltes maneres.

http://www.ara.cat/premium/opinio/minut-segons_0_788321231.html

El Camp Nou mostra al món la força de l’independentisme

El públic crida a favor de la independència en un partit vist per centenars de milions d’espectadors arreu del món

El Camp Nou ha esclatat a favor de la independència durant el partit entre elFC Barcelona i el Reial Madrid, un dels esdeveniments esportius més seguits arreu del món. Centenars de milions de persones han vist en directe com en el minut 17 amb 14 segons de la primera i segona part, en record a la pèrdua de les llibertats nacionals del 1714, el públic ha cridat a favor de l’Estat català mostrant milers d’estelades. L’escena ha sigut tant evident que ni els mitjans de comunicació espanyols l’han pogut dissimular.

El partit ha tingut altres elements de significació nacional, com la gran ‘senyera’ a la grada que ha donat la benvinguda als dos equips. El públic ha secundat així la crida feta per diverses entitats en els darrers dies, entre les quals hi havia l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Abans del començament de l’enfrontament, l’afició ja ha cantat a favor de la independència durant el desplegament del mosaic i s’ha vist una pancarta amb el lema ‘Catalonia next European state’. Malgrat les provocacions dels darrers dies provinents de l’espanyolisme mediàtic, que han equiparat la senyera del mosaic amb el nazisme, el públic ha mantingut en tot moment una actitud festiva i cívica.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/el_camp_nou_mostra_al_mon_la_forca_de_l_independentisme_89420.php

La gran foto panorámica del mosaico del Barça Madrid

http://www.lavanguardia.com/index.html

El Camp Nou cumple el ritual en el Barça-Madrid con un clamor por la independencia

Los aficionados cumplen con el ritual de los últimos partidos y gritan en favor de la secesión de España en el minuto 17 y 14 segundos

La afición llenó la grada de esteladas y coreó cánticos independentistas en el minuto 17’14”

El Camp Nou canta “independència” en en el Barça-Madrid

Imagen-del-Camp-Nou-con-el-mos_54352363707_51347059679_342_226.jpg

Redacción (Barcelona / Agencias).- Como ya viene siendo habitual en los últimos encuentros disputados en el estadio del Baça en esta liga, en elminuto 17 y 14 segundos de partidoBarça-Madrid el Camp Nou ha vuelto a clamar por la independencia, aunque la reivindicación ha durado apenas medio minuto. El momento escogido para alzar la voz alude al 11 de septiembre del año 1714, día en que las tropas de Felipe V entraron en Barcelona, abolieron las instituciones catalanas e impusieron el uso del castellano.

El público se ha arrancado con gritos de ‘In, inde, independència’ y ha ondeado miles de ‘senyeres’ y ‘estelades’, además, se ha visto una pancarta con el lema ‘Catalonia next European state’. De hecho, ya antes del inicio del encuentro se oían cánticos a favor de la independencia y una gran estelada se desplegaba en el gol norte del estadio. Pero el cántico más emotivo ha sido el del himno del Barça al tiempo que se desplegaba el mosaico. Aunque ya no sonaba por megafonía, los aficionados la han entonado por duplicado.

Más de 400 millones de espectadores en todo el mundo han asistido a este momento que, junto al impresionante mosaico de la senyera que ha cubierto todas las gradas del coliseo culé.

Mas se felicita por el “clamor espectacular” del público del Camp Nou

El presidente de la Generalitat, Artur Mas, se ha felicitado por el “clamor espectacular” del público del partido. Al preguntarse a Mas si vivir este momento desde el estadio le ha compensado su ausencia en la manifestación de la Diada, ha reiterado que lamenta aquella ausencia pero que debía quedar fuera porque necesitaba “un punto de lejanía”, si bien estuvo en la calle en alma y espíritu, ha dicho. “Hoy hemos vivido un acontecimiento de la misma intensidad” con el estadio azulgrana lleno, aunque no haya habido tanta gente como en la manifestación de la Diada, ha añadido el presidente.

En cuanto al mosaico gigante formado con 98.000 cartulinas con los colores de la bandera catalana y la palabra ‘Barça’, ha afirmado que, “más que el resultado (del partido), hay que destacar este ambiente espectacular, y además respirando este país, muy catalán, muy catalanista, pero a la vez este ambiente muy positivo y educado”.

Según él, eso sirve para que los países del mundo que han visto televisado el partido hayan podido ver las “buenas maneras (de Catalunya), una buena imagen a nivel de gente y de país”, además de buen fútbol.

Sobre el empate a dos goles entre FC Barcelona y Real Madrid, ha interpretado que el resultado “ha quedado corto” para el Barça y que en los últimos minutos podía haber desempatado.

http://www.lavanguardia.com/deportes/barsa-madrid/20121007/54352359039/barsa-madrid-gritos-independencia.html#ixzz28gxYmftf

El Madrid a vuit punts i la independència a les pantalles de tot el món

Barça i Madrid empaten al Camp Nou en un partit trepidant. Èxit de la convocatòria per cridar Independència al minut 17.14 i milers d’estelades al camp

thumb_474__4.jpg

El Barça i el Madrid han empatat en partit de Lliga al Camp Nou. El resultat final ha estat de dos a dos amb gols de Cristiano i de Messi. El Madrid ha començat creant més oportunitats però el Barça ha dominat el partit i ha pogut guanyar amb claredat.

La convocatòria per a que al minut 17.14 de cada part el públic cridés independència de forma massiva ha estat un gran èxit. En les dues parts el crit ha estat massiu a l’estadi, s’ha desplegat una enorme senyera estelada en la segona graderia i han aparegut milers d’estelades entre els afeccionats.

Les televisions de tot el món han fet arribar així la reivindicació independentista a un públic massiu que es pensa que ha superat els cinc cents milions de persones.

VÍDEOS: Un Camp Nou clamant independència contra el Madrid

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045664/20121007/madrid-vuit-punts-independencia-pantalles-mon.html

Un Camp Nou clamant independència contra el Madrid

Una gran estelada s’ha desplegat en un dels gols al minut 17:14mentre el camp cridava independència

thumb_474__4.jpg

El Camp Nou s’ha omplert de milers d’estelades per rebre el Madrid. Al minut 17.14 tot el clam ha cridat amb força independència, i s’ha desplegat una gran estelada. Ha estat especialment intens el moment en què han entrat els jugadors al camp; el públic ha cantant de viva veu l’himne del Barça mentre es desplegava l’impressionant mosaic amb la senyera que ocupava tot l’estadi i la paraula Barça.

Aquest és el vídeo dels crits d’independència al minut 17 i de la gran estelada desplegada en un gol:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045661/20121007/camp-clamant-independencia-madrid.html

Clamor independentista i gran presència d’estelades al Barça- Madrid

Impressionant mosaic de la bandera catalana a l’inici del partit mentre els aficionats canten l’himne del Barça

La televisió no pot evitar mostrar al món les banderes, tot i no fer primers plans dels assistents al camp

Al minut 17:14, crits d’independència i estelades ben altes al camp

REDACCIÓ

Els aficionats del Barça han respost a la crida de l’Assemblea Nacional Catalana i han omplert el Camp Nou d’estelades. Tot i que, com ja va passar en el Barça-Madrid de la Supercopa l’agost passat, a la televisió no s’han fet primer plans dels aficionats ni de les banderes, però les estelades s’han fet clarament visibles.

780_008_4670342_e789d2d39e27f2ba4877de681cd52e7c.jpg

Una enorme estelada al Camp Nou Foto: efe.

En el minut 17:14, tant de la primera com de la segona part, la convocatòria per cridar independència al Camp Nou s’ha fet realitat. I a la televisió ha estat impossible amagar el so ni tampoc les estelades, tot i que es veien en un segon pla. En aquest moment, el comentarista de C+ ha dit “el Camp Nou crida independència de forma unànime”. I ha rematat el comentari afirmant: “crits d’independència provocats per grups nacionalistes”. A la segona part, també en el minut 17, els comentaris han tornat a parlar dels crits d’independència dels aficionats.

De fet, fins i tot en els plans oberts des de dalt de tot del camp, per oferir un pla general del Camp Nou, s’han pogut veure les estelades, que alguns aficionats feien onejar ben alt, cosa que ha permès que es poguessin veure per la televisió. Fins i tot, s’ha pogut veure una pancarta amb el missatge “Proclamem la independència Ja!”.

Tot i la realització de la transmissió del partit, el clam per la independència de Catalunya ha tingut ressò, en un partit que té una audiència potencial de 400 milions de persones.

A l’inici del partit, quan els jugadors han saltat al camp, els aficionats han construït un impressionant mosaic d’una bandera catalana mentre els seguidors del Barça cantaven l’himne del club.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/8-esports/48-barca/582582-clamor-independentista-i-gran-presencia-destelades-al-barca-madrid.html

La premsa internacional destaca les reivindicacions d’independència

Magic Johnson, la llegenda de la NBA, assisteix al partit i diu que no havia vist mai un camp ‘tan elèctric’

El partit ha estat marcat per una participació molt notable del públic. La llegenda de la NBA Magic Johnson hi ha assistit des de la zona presidencial i ha dit que mai no havia vist un estadi ‘tan elèctric’ posant de relleu la passió dels espectadors.

Us oferim enllaços a la premsa internacional:

– CNN: Messi and Ronaldo ensure honors shared in 222nd El Clasico.

The passionate atmosphere Sunday went up a notch as Barcelona officials allowed fans to display the yellow and red colors of Catalonia in a giant mosaic, holding up cards to get the effect.

And at exactly 17 minutes and 14 seconds, chants for independence rang out in reference to the Catalans’ military defeat to the Royalists in the War of Spanish Succession in 1714.

-L’Équipe: Un drapeau catalan déployé

La monumentale “senyera”, le nom du drapeau de la Catalogne, rayé rouge et jaune, a été accompagnée dans les tribunes par de nombreuses “estelades”, le drapeau frappé d’une étoile blanche sur fond bleu, symbole des revendications d’indépendance de la Catalogne. A la 17e minute, le Camp Nou tout entier a également entonné d’une seule clameur : “Independència”.

– France Press: Spanish passion play becomes homage to Catalonia

Although a vital league game between Spain’s top two clubs, the clash represents a fierce political tradition between the centralism of Madrid and the rights of the autonomous region of Catalonia.

One banner amongst the 98,000 fans read simply: “Freedom for Catalonia”.

– The Guardian: Chant about Catalan independence goes up around the stadium

After 17 minutes and 14 seconds, a chant about Catalan independence goes up around the stadium. They want it back basically. But why that time, you ask? They lost it in 1714, says Professor Steinberg, shamelessly cribbing off someone else’s notes. There endeth tonight‘s history lesson.

-Publico: Messi e Ronaldo dividiram o jogo e mantêm o duelo na Liga espanhola

A meia hora do final, parecia que o Barça tinha o jogo controlado. O hino “Més que un club” era entoado no estádio que se vestiu com a “senyera” (a bandeira da Catalunha) e fez um enorme mosaico ao grito de “independência” ao minuto 17

– La Repubblica: Messi e Ronaldo da favola

L’ingresso delle squadre è da brividi: lo stadio diventa interamente giallorosso a rappresentare la ‘senyera’, la bandiera catalana realizzata con quasi 100 mila cartoncini dei due colori.

-The National: Shooting stars for Real and Barcelona share the spoils

At 17 minutes and 14 seconds – Barcelona fell to a Franco-Spanish army in the 1714 Spanish War of Succession – fans held those flags up and shouted for independence, knowing that a worldwide television audience in excess of 400 million would be watching.

– So Foot: Cristiano Ronaldo et Lionel Messi font match nul

La première mi-temps démarre réellement quand, à 17 minutes et 14 secondes, le Camp Nou crie «Indépendance ». 1714, comme la date de la chute de Barcelone dans les mains de la couronne d’Espagne.

– La Gazzetta dello Sport: Messi e Ronaldo show. È 2-2 tra Barcellona e Real

– Marca: El mosaico de la senyera al grito de “independencia”

– Dawn: More than just soccer

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045672/20121007/premsa-internacional-destaca-reivindicacions-dindependencia.html

ESPORTS I CIUTADANIA

“El Barça sempre ha estat una entitat polititzada i gràcies a això és un dels clubs més rics i més estimats del món”

Enric Vila

Dissabte vaig anar a La Sexta a explicar per què el Barça va fer el mosaic amb la senyera en el partit d’ahir contra el Madrid. El programa també va convidar el president del club de futbol de l’Hospitalet, que hi va anar a recordar que el país és plural i que no tothom està a favor de la independència. Miguel García no creu –ni vol- que Mas convoqui el referèndum, i defensa la posició del PSC de canviar la Constitució per fer-lo “legalment”. García és un homenot murri i vital com una barretina, però forma part d’aquest socialisme apoltronat que fa servir la Constitució o els orígens de la gent segons convé. L’únic moment que vaig tenir la sensació que vivíem al mateix país va ser quan un parell de tertulians van suggerir l’ús de l’exèrcit. Llavors, si el programa dura més, acabem tots dos repartint en la mateixa direcció.

Jo, per la meva part, vaig mirar de recordar que el Barça sempre ha estat una entitat polititzada i que gràcies a això és un dels clubs més rics i més estimats del món. Vaig esmentar la figura del president Josep Sunyol, que va ser afusellat pels feixistes el 1936. Aquest senyor era propietari d’un setmanari que s’anomenava La Rambla i que portava un epígraf que lliga amb l’esperit cívic que ha fet créixer l’independentisme: “Esport i ciutadania”. O sigui que vaig mirar de fer entendre que la cosa ve de lluny i que no hi ha gaires institucions que puguin presentar un full de serveis tan net a favor de la democràcia. Trobo que si s’elogia el Barça per la seva força integradora, és trampós ofendre’s perquè el club pren partit en un moment tan important pel país. La cohesió social i la política van de bracet. No sé qui podria discutir-ho, a part del director d’El Mundo

Últimament, l’utilització de l’esport per a actes d’afirmació nacionalista s’està posant de moda a Europa. A les olimpiades de Londres, Demien Hopper va ser amonestat per sortir a boxejar amb la bandera dels aborígens d’Australia estampada a la samarreta. Les olimpiades sempre havien estat un circ perquè els oprimits poguessin desfogar-se i recuperar l’autoestima. En els jocs de Berlín, Jesse Owen va deixar en evidència les teories d’Adolf Hitler i, malgrat que els negres encara van trigar a aconseguir la llibertat, l’olimpisme es va veure reforçat, com s’ha vist reforçat el Barça, els últims anys, gràcies a l’independentisme promogut pel president Laporta. Va ser llastimós que Londres s’entestés a posar traves als esportistes i als espectadors que volien lluir els seus símbols nacionals. La decisió no anava ni a favor dels esports ni a favor de la política, només anava a favor d’un Status Quo decrèpit, que ja no sap quina comèdia inventar-se.

Avui, a Europa, el problema no el tenen els esports, que sense una mica de política són una activitat absurdament animalesca, el tenen els països que són una ficció i no saben com dissimular-ho. Observi’s que els Estats europeus que funcionen millor són els més respectuosos amb la geografia econòmica i amb la tradició cultural, mentre que els nascuts de l’egolatria d’uns reis o d’uns ministres cada dia són més insostenibles. Fins el 1940, en els grans Estats d’Europa la cohesió que no s’obtenia a través de la repressió i la propaganda es resolia a través de l’imperialisme o de grans ideologies abstractes. Després de la II guerra Mundial -i a Espanya després del franquisme – aquesta cohesió es va passar a buscar a través de la socialdemocràcia. Així, a còpia de comprar el patriotisme de la gent, en molts països els polítics han acabat atrapats entre una massa capritxosa que només sap demanar, i una elit falsament cosmopolita que només sap robar.

Per això és important que el Barça prengui partit, i per això hem de mirar de trencar Espanya. Per revifar Europa necessitem recuperar la seva diversitat i estimular la rivalitat entre territoris en peu d’igualtat. No té sentit que intentem competir amb el món amb unes estructures polítiques dels temps en que ho resolíem tot a bufetades.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/esports_i_ciutadania_89424.php

17 minuts i 14 segons

JORDI BORDA

Hi era, ho juro. Una bandera espanyola. Cosida a una de catalana a la tercera graderia del Gol Nord. Va generar la mateixa indiferència que les ensenyes d’Algèria, Israel i Eslovènia que es veuen habitualment. El públic l’observava amb un punt de sorpresa i amb respecte, abans de dipositar fins a 5 estelades al seu voltant. N’hi havia milers. El Barça va empatar però el Camp Nou ha guanyat. Ha ofert a centenars d’enviats especials de la premsa internacional un tastet de la Diada en versió reduïda, acompanyada del millor futbol del món. La seqüència demostra una maduresa exquisida: animar l’equip, crits i estels, i tornar al matx. El risc era altíssim. Si algú hagués retirat la bandera de males maneres, el mínim incident hauria captat l’atenció del realitzador televisiu que es va despistar al minut 17 i 14 segons.

http://www.ara.cat/premium/esports/minuts-segons_0_788321225.html

Estelades i crits d’independència al pavelló del Manresa

576_1349613864ESTELEDAS_R.jpg

Estelades al Nou Congost de Manresa. Foto: Manel Mas

La convocatòria de l’ANC per omplir estadis i pavellons d’estelades també s’ha notat al Nou Congost de Manresa. Quan s’ha arribat al minut 17 i 14 segons, el pavelló ha esclatat amb crits d’independència en el partit que ha enfrontat els bagencs amb el Gran Canària i que ha acabat amb victòria dels canaris per 64 a 80.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47543/estelades/crits/independencia/pavello/manresa

Rajoy pressiona la Comissió perquè no accepti Catalunya

El govern espanyol adreça un escrit a la comissió demanant-li claredat · Que una independència unilateral seria il·legal

Vicent Partal

thumb_474__4.jpgthumb_474__4.jpg

El govern espanyol ha adreçat un escrit formal a la Comissió Europeademanant que tots els membres expliquin la posició que tenen sobre una possible independència de Catalunya i d’un nou estat català formant part de la UE, segons que han dit fonts de la Moncloa a Europa Press. L’executiu de Rajoy no ha parat de dir que Catalunya restaria fora de la Unió, però ara fa una setmana la vice-presidenta de la comissió, Viviane Reding, va negar que això fos cert i que confiava en ‘la mentalitat europea dels catalans’.

Després d’una afirmació tan contundent, precedida per la del president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, que havia dit que la qüestió dependria de la legalitat internacional, el govern espanyol mou fitxa per pressionar.

Concretament, al·lega que un article del Tractat de la Unió, el 4.2, diu que es respectarà la identitat nacional dels estats membres ‘inherents a les estructures fonamentals polítiques i constitucionals’. El govern espanyol vol dir amb això que, com que la secessió no seria pactada, seria il·legal. I torna a la referència de la indissoluble unitat d’Espanya a la constitució.

Segons el govern espanyol, l’article adduït del Tractat consagra la norma de remissió; és a dir: la UE assumeix allò que l’ordenament jurídic de cada estat membre determina. Però aquesta interpretació topa amb les declaracionsde Barroso de final d’agost. ‘Confirmo que, en l’hipotètic cas de la secessió d’una part d’un estat membre, la solució s’hauria de negociar d’acord amb l’ordenament legal internacional.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045680/20121008/rajoy-pressiona-comissio-accepti-catalunya.html

Rajoy vol que Europa faci front al sobiranisme català

L’Estat demana que no es creïn confusions sobre la independència

Manté que els tractats europeus no accepten una secessió unilateral de cap territori

REDACCIÓ

780_008_4670205_b74917442b1d2cde72b234c0caea3203.jpg

Artur Mas, al concurs de castells que es va celebrar ahir a Tarragona Foto: JOSÉ CARLOS LEÓN.

L’Estat espanyol ja batalla perquè la UE no accepti la independència de Catalunya, i és per això que busca el màxim suport europeu possible. Segons l’agència de notícies Europa Press, el govern de Mariano Rajoy ha demanat a la Comissió Europea (CE) que es pronunciï amb una sola veu quan parla sobre l’hipotètic estat català i que tots els seus membres expressin la seva opinió basant-se en els “tractats”. Uns tractats que, segons la versió de La Moncloa, deixarien Catalunya fora de la Unió Europea.

L’executiu espanyol interpreta que Europa no acceptarà cap secessió territorial si no ha estat decidida pel conjunt de l’Estat, perquè aniria en contra de l’ordenament jurídic espanyol –més concretament la Constitució– i també l’europeu.

Aquest atac cap al sobiranisme català arriba després que la vicepresidenta de la CE, Viviane Reading, declarés en una entrevista al Diario de Sevilla que “cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la Unió Europea” si s’acaba independitzant.

Mas i la pinya dels castells

Artur Mas, que ahir va assistir al concurs de castells de Tarragona, va comparar els castellers amb el trajecte que ha iniciat Catalunya. “Els castells signifiquen la integració de molta gent per fer pinya i mirar cap un objectiu. Això és molt simbòlic en el món dels castellers i probablement també per a Catalunya.” Per la seva banda, el secretari general de CDC, Oriol Pujol, va apuntar que l’únic projecte que ofereix Espanya a Catalunya és el de la “renúncia”.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/582518.html

L’ESPANYA ETERNA

“Espanya serveix d’exemple a tots els nords per especificar com no s’han de fer les coses”

Vicent Sanchis

Poc necessiten les institucions de l’Estat i una part determinant de l’opinió pública espanyola per mostrar-se tal com són. És a dir, intransigents, intolerants i agressius. Durant un cert temps encara recent els dirigents del catalanisme –tant de Convergència com d’Esquerra Republicana– van declarar de manera solemne que el catalanisme històric havia aconseguit un dels seus objectius històrics: modernitzar Espanya.

I ja que Espanya s’havia fet moderna, calia girar els ulls cap a Catalunya. Així ho van dir, per exemple, tant Jordi Pujol com Josep-Lluís Carod-Rovira. El temps ha demostrar que, almenys, s’havien deixat endur per l’entusiasme. La crisi econòmica que pateix el sud d’Europa ha resituat Espanya en l’espai que li correspon des de la Contrareforma. És a dir, orgullosament reclosa en un sud insolvent que serveix d’exemple a tots els nords per especificar com no s’han de fer les coses.

Alhora l’opció majoritària de la societat catalana i dels seus representants polítics perquè Catalunya esdevingui un Estat lliure dins Europa ha fet aflorar de nou la cara poc amagada de la lluna. Hem vist directors de diari apel•lant directament a la intervenció de l’exèrcit. Monarques perdent la paciència i abraonant-se sobre presidents de la Diputació –de Barcelona, concretament– mentre publicaven cartes en què reivindicaven la fi de la discrepància nacional en nom de la crisi.

Hem vist ministres atribuint a les pèrfides escoles catalanes l’auge de l’independentisme i intentant recuperar competències curriculars i diaris que els animaven amb divises tan clares com: “Una nació, una educació”. I el soroll etern de sabres esmolant-se. Tot això hem vist. I encara és poc i encara en veurem de més grosses. Quin és el problema! I tu m’ho preguntes? El problema ets tu.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_espanya_eterna_89412.php

I el tatuatge de l’escola franquista?

Que no van ser adoctrinats a l’escola de Franco els que han manat, i manen, en la democràcia espanyola?

Antoni Puigverd

Estem en un canvi de civilització: una mutació molt ràpida de la vida humana. Els canvis que la tecnologia ha introduït en la nostra realitat són tants i tan importants que de fet són inefables. I dels que estan arribant, què se’n pot dir? La recreació genètica de la humanitat, la fusió entre tecnologia i biologia… Gairebé tots els problemes polítics i socials del present mantenen relació amb aquest canvi estratosfèric, són fills d’una dislocació: les institucions que ordenen la nostra vida social són més o menys com eren fa cinquanta o cent anys enrere, però el món d’avui ja no té res a veure amb el d’ahir.

La institució que més pateix els canvis del nostre temps és l’escola. La societat li exigeix que prepari els infants i els joves per al futur (un futur que corre com la llum). Però els mètodes pedagògics, la compilació i transmissió del saber, l’organització de les aules, així com els objectius acadèmics i les bones intencions del professorat, naufraguen davant les brillants, emotives, hipnòtiques, velocíssimes formes d’oci tecnològic; i naufraguen davant les noves formes de relació humana que els nens i joves adquireixen gairebé per osmosi durant els primers anys de vida (molt a prop dels seus pares, però en realitat molt lluny).

La societat espera que els nens adquireixin no només aptituds i coneixements, sinó també els valors que ella exalça (hipòcritament: ja que no els practica gens). La societat espera que adquireixin el costum de l’esforç gratuït (un esforç que aspiri només al coneixement) en un món que idolatra la utilitat i la compensació econòmica. Espera que s’amarin d’una tradició humanística que ella mateixa ha llençat a les escombraries sense posar-s’hi cap pedra al fetge. Espera que adquireixin coneixements lingüístics i científics que els líders polítics i mediàtics, en general, tendeixen a ignorar. La societat espera que els seus fills respectin l’autoritat moral i intel·lectual del mestre (però els pares transgredeixen particularment aquest respecte quan creuen que perjudica el fillet; i la societat ho fa col·lectivament, ja que l’esport mediàtic més practicat a Espanya -i potser encara més a Catalunya- és l’obsessiu qüestionament de tota forma d’autoritat moral).

No tinc prou espai per aprofundir en la problemàtica escolar, que abraça molts altres aspectes (per exemple: el xoc entre la tradició del llibre i la informació oceànica que ofereix internet; o la dislocació entre la velocitat contemporània i la lentitud que tot aprenentatge exigeix). En realitat, escric aquest article com a conseqüència d’una estupefacció. La que em va suscitar el ministre Wert en fer referència a l’escola catalana com a fàbrica d’independentistes. És estrany que el ministre no sàpiga que, avui dia, el gran problema de l’escola és que, encara que vulgui, no pot inculcar cap valor. No està en condicions d’educar. Per les raons esmentades i per moltes altres, no aconsegueix interessar, seduir, implicar l’alumne. Abans sí. Era la institució que socialitzava els nens, els introduïa a la societat (d’aquí la funció doctrinal que li imposaven els diferents règims polítics: les democràcies o les dictadures dretanes i comunistes). La versió idealista d’aquest model arrenca amb la il·lustració europea i té una entranyable i benintencionada traducció literària a la novel·la Cuore (Cor) d’Edmundo d’Amicis.

En el millor dels casos, l’escola d’ara aconsegueix transmetre i fixar coneixements. I, en aquells centres on hi ha mestres vocacionals i voluntaristes, s’aconsegueix també, potser, que els alumnes adquireixin unes pautes de conducta social que han desaparegut de moltes famílies i que al carrer ja no es practiquen.

Acceptem, però, com a hipòtesi, que l’escola catalana ha aconseguit fabricar tants independentistes com el ministre creu. I donem la volta a l’argument. Si l’escola democràtica, en un context de pluralitat cultural i democràtica, ha aconseguit rentar el cervell de tants alumnes catalans, cal suposar que l’escola franquista, que no tenia cap mena de contrapès ni polític ni cultural, i que estava domesticada per una dictadura, va aconseguir resultats molt més espectaculars en els joves espanyols durant quaranta anys.

No es pot oblidar que els alumnes de l’escola franquista van organitzar la democràcia. Molts d’ells, com el mateix ministre Wert, encara remenen les cireres. Han dominat les tertúlies, les ràdios, els diaris. Han inspirat les normatives de tots els ministeris. Han dirigit els partits polítics. Han organitzat les fundacions ideològiques. Han inspirat la vida cultural, han dominat el discurs polític i nacional de l’Espanya democràtica.

Quan eren nens i adolescents, van ser alliçonats i persuadits de la idea d’Espanya que va idear José Antonio Primo de Rivera. Havien d’examinar-se de Formación del Espíritu Nacional (FEN). Van ser educats en el menyspreu de la diferència, en l’exigència i la idealització de la uniformitat nacional, en la demonització de la democràcia, en la idolatria del relat romàntic de la història d’Espanya (de Viriato a Moscardó). Van ser educats en la ignorància, la prohibició i el menyspreu de les altres llengües espanyoles.

Si l’escola democràtica pot fabricar tants independentistes, com ens poden assegurar que els que han manat a Espanya durant la democràcia, tot i creure’s liberals, socialdemòcrates o conservadors, no han defensat la idea d’Espanya que l’escola franquista els va tatuar al cor?

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121008/54352749691/antoni-puigverd-i-el-tatuatge-de-lescola-franquista.html#ixzz28gwzvKdq

Rajoy ens fa pujar a la primera divisió

Rajoy ens acaba de fer pujar a la primera divisió de la diplomàcia europea.

La vice-presidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, un pes pesant de Brussel·les, va dir l’altre dia que això que Catalunya seria expulsada de la Unió, si esdevenia independent, era una ximpleria. Que no constava escrit enlloc i que, en tot cas, ja en parlaríem. I de sobte, a Rajoy, fet un manat de nervis, no se ocorre res més que enviar una carta al Consell Europeu exigint –exigint– que tots els països membres de la Unió i la Unió mateixa diguen clarament que ni ens volen ni ens voldran mai. Que n’és de curt, aquest home!

No crec que en facen gens de cas. Ja té prou entrebancs reals i concrets la Unió perquè ara se’n carregue un de nou per un futurible –i d’una matèria en què no hi ha regles constitucionals i en què, per tant, la política acabarà manant. A mi, la veritat, m’encantaria que els països ja començassen ara a definir-se. Perquè el moc que s’endurien els espanyols faria època. Però, a diferència de la Moncloa, sé que encara no és possible. Ningú no dirà res abans del dia de la independència –per quin motiu haurien de fer-ho, i guanyar-se l’enemistat d’uns i altres, si no n’hi ha necessitat? Sembla mentida que el president del govern espanyol vaja tan mal aconsellat.

Perquè, a més a més, aquesta pressió absurda ens reforça molt. Imagineu que sou el primer ministre de Suècia i rebeu una carta oficial del govern espanyol dient-vos que el Parlament de Catalunya vol proclamar la independència i exigint-vos que us hi declareu oficialment en contra. La reacció més normal i sensata seria de córrer a dir al ministre d’afers estrangers que indagàs com estava això de Catalunya i què començàs a pensar què interessaria més a país –al país dels suecs, s’entén.

De manera que Rajoy, que no perd ni una ocasió de perdre l’ocasió, ens acaba de fer pujar a la primera divisió de la diplomàcia europea i ens acaba de posar en l’ordre del dia de totes les cancelleries. Gràcies. Nosaltres hi hauríem trigat molt més…

http://www.vilaweb.cat/editorial/4045689/rajoy-ens-puja-primera-divisio.html

EUROPA, EL PARAIGUA

“El procés català cap a l’Estat propi es jugarà en el terreny europeu, perquè Catalunya només podrà acollir-se a la UE, davant la falta de sentit democràtic d’Espanya”

Editorial

El govern espanyol ha demanat a la Comissió Europea (CE) que parli amb una sola veu davant el procés independentista que es viu a Catalunya i, en concret, quan li preguntin sobre la possibilitat que una part de l’Estat espanyol pugui ingressar a la UE si es declara independent. La diplomàcia espanyola sap que serà impossible impedir el manteniment de Catalunya dins la Unió Europea si té un Estat propi, perquè fins i tot les empreses espanyoles instal·lades a Catalunya es queixarien, però li interessa mantenir aquesta ficció per al seu desesperat discurs de la por. A Brussel·les, naturalment, no estan per aquests tacticismes i parlen clar. Per aquesta raó la vicepresidenta de la Comissió, Vivianne Reding, va desmentir amb rotunditat la setmana passada que la legislació internacional fes fora Catalunya de la UE. Cada cop és més evident que el procés català cap a l’Estat propi es jugarà en el terreny europeu, perquè la Generalitat només podrà acollir-se a la UE, davant la falta de sentit democràtic d’Espanya, si el comparem amb la Gran Bretanya o el Canadà. Per això també és necessari que el govern català contraresti aquestes pressions, cosa que ha de treballar la nova comissió Eugeni Xammar. I els ciutadans també ho hauran de tenir en compte a les eleccions del 25 de novembre. Hauran de donar un missatge clar a les urnes, que s’entengui especialment bé a la UE i a nivell internacional. En les passes següents que farà el país, Europa i possiblement els Estats Units seran el nostre únic paraigua.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/europa_el_paraigues_89418.php

660.000 catalans ‘lliures’

Un centenar de poblacions ja s’han ‘separat’ de l’Estat espanyol seguint l’exemple de Sant Pere de Torelló

Representen un 9% de la població de Catalunya

MARC BATALLER

17.09.12 Vic i Tortosa, les primeres capitals de comarca a fer-ho.

780_377_71593_8c22e8981aa4113b73ee81ac995ffc99.jpg

Municipis declarats Territori català lliure Foto: Infografia.

“No som partidaris de presentar mocions que no afectin directament el municipi, però en aquest cas hem entès que el món municipal ha de contribuir de manera decidida a la construcció del nou estat i a aquest camí cap a la independència.” Aquesta és la reflexió que va fer l’alcalde de Sarrià de Ter, Roger Torrent (ERC), després que aquesta població del Gironès es declarés territori català lliure.

És només un exemple del centenar de consistoris que ja s’han adherit a aquesta iniciativa que va engegar Sant Pere de Torelló a principi del mes de setembre i que està tenint una gran acceptació entre els alcaldes i els regidors. Aquests cent municipis sumen 660.000 ciutadans – el 9% de la població total de Catalunya– i 3.300 quilòmetres quadrats.

Una demostració més de força del municipalisme, que els últims anys ha protagonitzat episodis molt destacats en el sobiranisme com ara el reguitzell de consistoris que es van declarar “moralment exclosos” de la Constitució després de la sentència contra l’Estatut. L’exemple més recent, però, és l’Associació de Municipis per la Independència, que en poc menys d’un any ja disposa de 600 corporacions locals adherides.

Però com neix aquest nou projecte llibertari? El principal impulsor n’és l’alcalde de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega (ERC), un dels batlles més actius en el sector independentista. El mes de setembre va decidir portar al ple una moció per declarar la població territori català lliure, fet que suposava que les lleis espanyoles només seran vigents de “manera provisional” en espera que el Parlament dicti la legislació del futur estat català.

També recordava que Sant Pere té validesa per fer aquest pas endavant, perquè en les consultes sobiranistes un 96% dels votants van mostrar el seu suport a la independència de Catalunya.

El text afegia que l’Estat espanyol ha demostrat la seva “incapacitat” per gestionar els recursos públics, que es troba en “fallida econòmica” i que no ha “d’arrossegar” Catalunya. Finalment demanava a la cambra catalana que en el termini de dos mesos sotmetés a votació la declaració unilateral d’independència.

La bola es fa gran

Abans que Sant Pere aprovés el document, la caverna mediàtica espanyola ja va començar a disparar amb bala contra aquesta campanya catalana. I una reacció sempre provoca una contrareacció. Davant d’aquests atacs, la bola de neu del “territori català lliure” es va anar fent gran i més poblacions hi van anar donant suport. Exactament el mateix que va passar amb les consultes sobiranistes.

ERC ha repartit les mocions en els ajuntaments on tenen representació i també va registrar una proposta de resolució al Parlament. La intenció dels republicans era sotmetre-la a votació en un ple, però, segons fonts d’Esquerra, CiU i el PSC s’hi van negar en una junta de portaveus. El text, finalment, va anar a parar a la Comissió d’Afers Institucionals, però ha acabat decaient perquè s’ha acabat la legislatura.

Ajuntaments del PSC Aquest centenar de poblacions lliures estan governades sobretot per ERC i CiU, però també n’hi ha algunes de socialistes com ara Sant Julià de Ramis i Sant Joan de les Abadesses, entre d’altres.

03.09.12 Sant Pere de Torelló aprova la primera moció. Hem aconseguit que la premsa internacional es faci ressò de la situació que vivim

Jordi Fàbrega ALCALDE SANT PERE DE TORELLÓ Hi ha qui diu que és només una iniciativa simbòlica. Les consultes sobiranistes tampoc no eren vinculants i van ser molt importants

Atacs dels sectors espanyols més radicals

La resposta per part dels sectors espanyols més radicals i ultres a aquesta onada de sobiranisme local no es va fer esperar ni cinc segons. El primer que va carregar amb duresa contra l’alcalde de Sant Pere de Torelló va ser el tinent coronel de l’exèrcit espanyol Francisco Alamán Castro. El militar va assegurar que la independència de Catalunya només es produiria per sobre del seu “cadàver” i va amenaçar amb una intervenció si hi havia una secessió. També va reclamar la detenció del batlle de Torelló per “traïció”. Arran d’aquestes declaracions, diversos partits i associacions van exigir que s’actués contra Alamán i també van denunciar-lo. Fins i tot, el Parlament va aprovar una iniciativa de Solidaritat, amb el suport d’ERC i ICV, que reclamava el seu “arrest immediat”. Però aquí no s’acaben les andanades. El sindicat Manos Limpias ha denunciat diversos d’aquests ajuntaments catalans “per un delicte de prevaricació i coaccions a les institucions de l’Estat”. El partit conservador Alternativa Española (Aes) també ha fet el mateix i alguns dels seus regidors han portat mocions a consistoris de Castella-la Manxa, Cantàbria, Navarra i Castella i Lleó per reclamar que els membres de l’Ajuntament de Sant Pere de Torelló siguin declarats persones no grates.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/582542-660000-catalans-lliures.html

Neix «Independentistas en Castellano»

Quico Sallés

576_1349600590_copia.jpg

Independentistas en castellano. Així s’han batejat aquest perfil, de moment, de twitter, que reclama un independentisme en espanyol, semblant al famós #vacontigo creat durant les darreres eleccions espanyoles i impulsat pel candidat d’ERC-Rcat, Alfred Bosch. “Por nuestro futuro, el de nuestros hijos e, incluso, por una mejor relación con España. #IndependentistasEnCastellano”, explica el perfil d’aquest moviment que s’identifica amb una estelada en la qual l’estel ha estat canviat per una “Ñ”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47533/neix/independentistas/castellano

Fainé ofereix a Rajoy espanyolitzar La Caixa

És confirma la traïció del president de La Caixa al Govern de Catalunya, una fusió amb el Banc Popular comportaria perdre la majoria en el capital de CaixaBank i per tant el seu control

25642

Segons publica El Mundo, Isidre Fainé va proposar desprès de la diada al President del Govern Espanyol, Mariano Rajoy una fusió amb el Banc Popular -una manera de garantir l’espanyolitat de La Caixa-, la reunió va tenir lloc a la Moncloa el 18 de setembre, una setmana després de la diada i dos dies abans de la trobada entre Rajoy i Mas. Des del directe!cat ja vam advertir del setge del Govern Espanyol a l’entitat catalana, pel fet que tenen molt clar que controlant La Caixa posen un problema més a la possible secessió de Catalunya. Espanyolitzar La Caixa es la garantia que bona part de l’empresariat es mostri reticent a qualsevol aventura independentista.

Ho sabia el Govern de Catalunya? Hi està d’acord? Podem acceptar que el president de La Caixa estigui al servei d’Espanya per perjudicar Cataunya?

Estem davant, segurament, d’una greu traïció del president de La Caixa al Govern de Catalunya i al país, però també d’una traïció d’Isidre Fainé als impositors i entitats de l’entitat que presideix. El Govern de la Generalitat de Catalunya no pot restar al marge, ens hi juguem molt, cal una actuació davant el setge cap a La Caixa, que permeti garantir que l’equip directiu sigui fidel al Govern de Catalunya.

“La Caixa” pot decidir perdre la majoria del capital de CaixaBank sense autorització del Govern de Catalunya

Dos terços de l’Assemblea General poden aprovar perdre la majoria del capital de CaixaBank.

Diferents acords de la junta general ja han permès a Isidre Faine realitzar disminucions en el capital que controla “La Caixa” a CaixaBank. En aquests moments el percentatge es situa una mica per sobre del 60%, en els seus inicis s’havien compromès a no baixar del 70%. No contents amb això, van modificar els estatuts per poder decidir amb rapidesa si cal, restar per sota del 50% i perdre el control efectiu del banc.

El poder de La Caixa

Segons consta en la seva memoria d’activitats “La Caixa controla un 12,8% de Repsol, un 5,4% de Telefonica, un 35,3 de Gas Natural, un 23,5 d’Abertis, un 24,1% d’Aigües de Barcelona, un 55,8% de SABA, un 50% de Port Aventura, un 100% de Mediterranea Beach (els futurs terrenys de Barcelona World) i un 20% d’UMR (Hospitals) entre moltes més participacions. Un veritable poder econòmic que no pot estar en mans de persones que treballen més per Espanya que pel Govern de Catalunya. El problema no és la institució, sinó qui la dirigeix, i ha quedat clar que Isidre Fainé no pot continuar al capdavant de l’entitat, hi ha persones sobradament preparades i amb el país al cap, que podrien excel·lir en la tasca de dirigir l’entitat clau pel futur del país. Caldrà que sortim al carrer per aturar Fainé?

http://www.directe.cat/noticia/243813/faine-ofereix-a-rajoy-espanyolitzar-la-caixa

Mama, por

Justament és allò que no sentim dir i allò que no veiem fer que hem de témer.

Marta Rojals

Si ens hi poséssim, entre que som ETA, que som nazis, i que obliguem a cantar la Santa Espina a peu coix, d’una hora de ‘El gato al agua’ els catalans en podríem treure querelles fins al dia del judici final. Sí, el dia definitiu que els desafectes al règim serem condemnats a rostir-nos a l’ast per tota l’eternitat. O no era això que volia dir la Conferència Episcopal? Perquè nosaltres vam matar Jesucrist, oi, diuen a El Mundo? És que amb tanta maledicció ja em perdo.

Sigui com vulgui, i per la llei de l’acció-reacció, és el pa de cada dia: quan no són tancs, són guardacivils; quan no són militars, són per damunt del meu espanyol cadàver. I l’amenaça més grossa de totes, directa allà on fa mal: que el Barça haurà de jugar contra la Gramenet. I així, un dia rere l’altre, pic i pala, broca i trepant, fent forat. Si no fossin tan ignorants de la realitat catalana, ens muntarien una cimera independentista anual i s’estalviarien l’ITV dels tancs.

Doncs, de tot aquest aquelarre bel·licista, aquí en fem Polònies i gags radiofònics, perquè som d’aquesta manera, que ens agrada viure i riure en pau. Però si ens posem a pensar-hi, els Santcristos Grossos que fan aquestes declaracions públicament, què no deuen dir en privat? Si en públic no els atura ni la vergonya, privadament ja deu ser un festival. No vulguis saber què passa per aquells caps enllustrats. I justament és allò que no sentim dir i allò que no veiem fer que hem de témer. Allò que no surt als ‘youtubes’ ni als diaris i que fa abaixar la veu.

I des d’aquí ens demanem: és que a l’altra banda no hi ha ningú ‘de l’altra banda’? En volem proves! D’acord, tens raó que ha sortit el Vicente del Bosque, i un parell de cantants que venien de promoció… Però tres demòcrates, aiiix, són ben justets. Em venia a referir a tots aquells Anabelens i Victormanuels de la cultura i tal: no podrien aprofitar els eslògans del Sàhara? No ho podrien desgravar com un ‘No a la guerra’? Jo dono idees, i si en volen més, que m’enviïn un ’email’.

Per part nostra, una altra idea: quan portem a Europa els papers de la independència, podríem adjuntar-hi les piulades de l’@apuntem i la relació d’incitacions que les atien, amb els respectius informes mèdics dels incitadors. Ens sortirà un dossier que no cabrà en un tràiler d’MRW, i la independència, encara que sigui per compassió, ens la reconeixeran a l’acte. Perquè, del que no es veu ni se sent, se n’hauran d’encarregar uns altres. I esperem, pel bé de tots, que ja hi siguin posats, perquè a casa nostra puguem continuar rient-nos-en saludablement i europea, i sobretot en pau.

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4045676/mama-por.html

Llei, cultura i no dependència

No volem dependre d’una sobirania que fa servir les lleis i els pressupostos en contra del nostre progrés.

JORDI CABRÉ

La frase de contingut més profund de l’entrevista feta al president Mas al programa Àgora de fa una setmana és la següent resposta de Mas: “De lleis, n’hi ha moltes. Hi ha lleis naturals i després hi ha una cosa que en el fons va més enllà de les lleis, que és la democràcia. Al final són els marcs legals els que s’han d’acabar adaptant a les majories i a la democràcia expressada de manera pacífica.”

Recordo que fa dos anys el president Pujol, ja treballant en la legitimació argumental del procés de sobirania, ens instava públicament a vestir-hi una armadura jurídica. La meva resposta va ser en forma d’article, el 6 d’octubre del 2010, on vaig invocar justament la llei natural. Per a molts juristes invocar el iusnaturalisme és renunciar al dret, perquè consideren que només allò que està escrit i validat per una sobirania (democràtica o no) és dret seriós. Què passa, però, quan justament el que es posa en qüestió és aquesta sobirania sobre la qual es basen les lleis? Què passa quan les lleis espanyoles, que per cert són les que avui sostenen legalment la nostra autonomia, les posem en qüestió de la primera a l’última precisament per un tema de sobirania? Quin dret ens empara, per damunt de les constitucions i dels tractats internacionals?

El dret natural: aquell dret que és inherent a la realitat, estigui reflectit o no a les lleis. Les fonts del dret són la llei, el costum i els “principis generals del dret”. És a dir, som nació per costum i per principis. Té per tant a veure amb la cultura, amb allò que tenim més arrelat, allò que es considera indiscutible a casa nostra. De la mateixa manera que existien els Drets Humans abans que es transcrivissin el 1948 a l’ONU, de la mateixa manera que els proletaris o les dones o negres de fa un segle tenien drets abans de tenir dret. Catalunya té dret al seu autogovern no només abans de la Constitució espanyola, sinó fins i tot abans que s’elaboressin les Constitucions de Catalunya. I el dret natural acaba imposant-se per amunt dels sistemes artificials que el neguen, si es fa prou força i durant prou temps perquè així sigui. Per això em va satisfer enormement la referència del president Mas al dret natural. Bravo. Vaig veure físicament com la professora de dret penal, que tant criticava el meu iusnaturalisme, rebia una naturalíssima puntada a la boca.

La segona frase afortunada de la setmana va ser la referència de l’alcalde Trias a la “no-dependència”: tant debatre, tanta semàntica, tant justificar que l’estat propi equival a la interdependent independència de qualsevol estat al món, i ho teníem a la punta de l’etimologia. Ser “in-dependent” és ser “no-dependent”. No volem dependre d’una sobirania que fa servir les lleis i els pressupostos en contra del nostre progrés. Des dels temps del doctor Robert que un alcalde de Barcelona no oferia un concepte tan diàfan sobre la nostra problemàtica nacional.

Davant dels bibelots constitucionals, la cultura. Davant les unitats artificials, les voluntats dels pobles. Com cantava fa uns dies un tenor a la inauguració de la fira del llibre Liber a Barcelona (que tenia com a convidada l’emancipada Paraguai), “fulgura en mis sueños una patria nueva / que augusta se eleva de la gloria al reino / libre de ataduras nativas o extrañas / guardando en la entraña su prenda futura. / Patria que no tenga hijos desgraciados / ni amos insaciados que usurpan sus bienes / pueblo soberano por su democracia / huerto con fragancias de fueros humanos”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/582061-llei-cultura-i-no-dependencia.html

Thomas Harrington: “Washington busca l’estabilitat, no reconeixeria un estat català”

Aquest professor d’estudis hispànics al Trinity College explica, en una entrevista a l’ARA, que, per al govern nord-americà, “un canvi que pugui tenir ramificacions fiscals o econòmiques es veu com una amenaça”

MARIONA FERRER I FORNELLS Barcelona

Connecticut-Washington-EUA-Republica-Reconeixeria_ARAIMA20121008_0028_47.jpg

Thomas Harrington

El nord-americà Thomas Harrington no es cansa de vendre Catalunya a les seves classes parlant del “miracle” que és i afronta amb entusiasme el punt d’inflexió d’aquest setembre. Tot i això, lamenta que el govern del seu país, els Estats Units, no ho vegi de la mateixa manera. Veu molt difícil que Washington reconegui una Catalunya independent.

En una entrevista telefònica amb l’ARA, fa reflexions com les següents:

  • “Cal fer certa psicoteràpia per passar a ser de cop un estat després de tants anys de lluitar per ser simplement una nació”
  • “Crec que Catalunya té unes qualitats meravelloses: creativitat, emprenedoria i una cultura pròpia amb una barreja molt equilibrada entre respecte per la tradició i la modernitat. Cal que us vengueu com el miraclecatalà. Quan analitzes les barreres que heu tingut al llarg de la història, realment és èpic parlar avui en català. Cal destacar aquesta part èpica de la història”
  • “Escòcia forma part de la Gran Bretanya i lamento dir que la Gran Bretanya és diferent que Espanya als ulls dels nord-americans. Són els amics britànics, una mica rarets, però són dels nostres. La percepció dels ibèrics, en canvi, és de persones no tan avançades i fiables”
  • “Washington busca estabilitat, no reconeixeria un estat català. La raó és que en aquests moments de la nostra història, i tal com han demostrat les filtracions de Wikileaks, la nostra política exterior és summament reaccionària”

http://www.ara.cat/politica/Thomas-Harrington-Washington-lestabilitat-reconeixeria_0_787721438.html

Catalanes reclaman independencia desde México

Integrantes de la comunidad catalana en México exponen las razones por las que defienden la lucha soberanista de Cataluña con España

María Fernanda Navarro y Patricia Godoy

195x312_380278.jpg?303590316

El Ángel de la Independencia, en la Ciudad de México, también sirvió de escenario para manifestarse en favor de la soberanía catalana. Fotos Especial

Notas relacionadas

CIUDAD DE MÉXICO, 6 de octubre.- Cuando mañana el cronómetro de la disputa futbolística entre los equipos del Barcelona y Real Madrid marque el minuto 17 con 14 segundos, los catalanes reunidos en el estadio Camp Nou (Campo Nuevo) harán hondear sus banderas catalanas y gritarán al unísono “Independencia”.

Este enfrentamiento deportivo será el pretexto perfecto para que ciudadanos de Cataluña hagan escuchar su clamor independentista más allá de sus fronteras.

El minuto 17 con 14 segundos representa el año 1714 cuando Barcelona cayó en manos de las tropas borbónicas durante la Guerra de Sucesión Española y con este acto simbólico, los catalanes buscan para plantear su posición y trascender los límites de esta región considerada hasta ahora comunidad autónoma perteneciente al Reino de España.

Anna Pi Murugó se ha encargado de hacer circular esta iniciativa, organizada por la Asamblea Nacional Catalana, entre los catalanes que residen en México y otras partes del mundo e intenta asegurarse de que en los lugares que sus compatriotas se reúnan para observar el clásico español se unan al grito de su país de origen: “es un acto para dar a conocer la realidad catalana en el país que nos acoge (…) el Barça tiene mucha representatividad y ha servido para dar a conocer a Cataluña como nación”, comentó en entrevista para Excélsior.

De profesión antropóloga, Murugó arribó a México cuando tenía 31 años para estudiar un doctorado en la Universidad Autónoma de México campus Iztapalapa, de eso ha pasado más de una década y asegura apreciar las tierras aztecas de la misma forma que lo hace con su país de origen, y su identidad sigue firme como catalana.

El pasado 11 de septiembre, día de fiesta nacional en Cataluña, Murugó acudió junto con más catalanes al Ángel de la Independencia para celebrar la Diada y acudir al llamado que hicieron organizaciones civiles de Cataluña para pronunciarse a favor de la separación de su nación de España: “nos reunimos en el Ángel con el mismo lema que llevaban a la cabeza de la manifestación en Barcelona: ‘Cataluña, nuevo Estado de Europa’ y todos estábamos conectados con nuestras familias y amigos en Cataluña viendo todo lo que sucedió y deseando estar allá”.

Ser testigo desde el exterior de los nuevos bríos independentistas de Cataluña llena de entusiasmo a Murugó, pero confiesa que le resulta complicado no encontrarse en Barcelona para formar parte de este resurgimiento nacionalista que logró reunir a cerca de un millón y medio de personas y pintó las arterias de esta ciudad con los colores de la Estelada, nombre que recibe la bandera independentista de dicha región.

Junto con Anna se encontraba Vicens Giralt, nacido en Manresa corazón de Cataluña y quien emigró de 33 años a México impulsado por una extraña fascinación hacia el país latinoamericano: “estaba yo en el Ángel (de la independencia) con mi bandera catalana junto con otros más de 100 catalanes y espiritualmente junto con un millón y medio más que estaban en Barcelona exigiendo un derecho que, como nación, tenemos pendiente”, aseguró a este diario.

A punto de cumplirse 300 años de la invasión, los catalanes han retomado con más fuerza el deseo de constituirse como una nación independiente y el respaldo de varias de sus autoridades han sido fundamentales como la del presidente, Artur Mas y el Parlamento catalán que aprobaron la celebración de una consulta popular sobre la soberanía de Cataluña a celebrarse después de las elecciones regionales anticipadas al próximo 25 de noviembre.

A Marcelino Perelló, matemático y columnista mexicano, lo invade una sensación similar a la de Anna cuando a través de medios de comunicación y amigos percibe la realidad del país de origen de sus padres: “siento unas ganas inmensas de estar allá y una envidia de la mala por los que están protagonizando esta lucha magnifica y entonces desde México los independentistas, que no somos pocos, hacemos nuestra aportación como en todo el mundo”.

Aunque Perelló nació en México, su historia se encuentra estrechamente ligada con la lucha de independencia, sus padres llegaron como refugiados a tierras aztecas después de residir un periodo en Francia y como producto del autoexilio por las actividades de su padre entre las que se enumeran la pertenencia a una organización independentista catalana por la que estuvo en prisión durante seis años y director del periódico más importante de aquel tiempo el Diari de Barcerlona.

“Nací en México y he vivido toda mi vida aquí, pero la cultura hogareña fue siempre la catalana, mi lengua materna es catalana (…) y mientras estuvo Franco gobernando España no pude ir, pero después estuve allá por 8 años”, afirmó Perelló en entrevista.

Perelló se denomina a sí mismo como bígamo por amar tanto a su país natal como aquél que vio nacer a sus padres y del que emanan todas sus costumbres y cultura, afirmó que al igual que los catalanes la separación de Cataluña es un anhelo que con el paso del tiempo no ha cedido en esperanza: “la independencia ha sido un sueño en mi casa siempre, más que un sueño un ideal”.

“Lo que sucedió este 11 de septiembre en el pueblo catalán es que las nuevas generaciones han perdido el miedo en el que vivían las generaciones que padecieron el franquismo y la dureza de la represión, entonces estos jóvenes ese miedo ya no lo conocen (…) por eso el independentismo ahora sale a flote, no es que ahora surja como proyecto siempre ha estado ahí, pero ahora por primera vez logra manifestarse de manera clara sin eufemismos”, dijo Perelló.

“Los catalanes tienen su propia cultura, su historia, sus tradiciones, sus hábitos alimenticios y de vida, hablan su propia lengua y están hartos que decisiones fundamentales se tomen en España”, comentó Perelló.

La antropóloga coincide con el matemático y agrega que, aunque el factor de la crisis económica en España se ha presentado como una motivación importante para que en la Diada tomaran las calles en Barcelona, es la identidad de los catalanes, la cultura y la opresión que han vivido por tanto tiempo, el principal motor de este proceso: “La identidad nacional se ha basado mucho en la lengua y la cultura, pero durante el gobierno de Franco hablar catalán estaba prohibido y todo este tiempo nos han prohibido considerarnos una nación, hablar nuestra lengua, tener nuestras propias instituciones públicas y claro el tema económico afecta todavía más”.

Por su parte Vicens Giralt, quien ahora es dueño de un restaurante de gastronomía mediterránea, fue más contundente en este posicionamiento: “no salimos a la calle por la crisis, como algunos pueden pensar, es por todo este expolio colonial que sufrimos y que se ha incrementado en estos últimos meses”, dijo en entrevista con este diario.

Un pueblo pacífico

Arcadi Artís vivió una buena parte de su vida en Cataluña y hace todo lo posible por viajar a la región europea lo más frecuentemente posible; es presidente del Orfeó Català, famosa comunidad de catalanes en este país; e hijo de barceloneses nacido en México comprometido totalmente con los acontecimientos que suceden allá.

Durante el pasado 11 de septiembre tuvo la fortuna de encontrarse en las calles de Barcelona y formar parte de la demostración que asegura fue totalmente pacifica: “era una inmensidad de gente, no podías moverte de tu lugar (…) no conozco nadie de mi familia o amigos que no hayan ido”.

Agregó que: “la expresión de lo que se quería era independencia y un Estado propio y que tuviese voto la población, que se les escuche y se les tome en cuenta su deseo de participar, lo que se les está exigiendo es que haya democracia y respeto a la voluntad de un pueblo, no creo que haya algo más sincero que eso”.

Los cuatro representantes del pueblo catalán en México coinciden que se ha de llegar a la independencia por medio de una vía democrática y pacífica: “la reivindicación de nuestro derecho como nación seguirá un transcurso democrático en el cual el respeto y la paz son esenciales”, aseguró Giralt.

“Nada de esto tiene que llegar a un punto violento sino que la identidad nacional se tiene que dar a conocer, reivindicar y así conseguir la independencia porque somos una cultura y un país distinto de España (…) los catalanes son un pueblo pacífico y trabajador”, remarcó Murugó.

Con mucha esperanza

Económicamente Cataluña es una región próspera e incluso ha sido denominada como el motor industrial de España, sin embargo, la vicepresidenta del gobierno español, Soraya Sáenz de Santamaría, advirtió al Presidente catalán que se utilizará todos los instrumentos que tienen las autoridades a su alcance para impedir una consulta que no está contemplada en la Constitución española.

A pesar de las amenazas y lo difícil que se prevé el camino en estas intenciones, la esperanza se hace presente: “nunca habían estado tan cerca los catalanes, sin duda existe la posibilidad real de alcanzar la independencia”, comentó Perelló.

Por su parte Murugó dijo que: “hay otros países de Europa que tienen más o menos la población de Cataluña y funcionan entonces no tiene porque no funcionar como país”.

Artís y Giralt coinciden que ahora tienen la responsabilidad de trabajar para dar a conocer la realidad de Cataluña y la lucha pacífica de sus pobladores: “nuestro trabajo es que se den cuenta que hay una minoría que ha sido por siglos castigada por tener una cultura propia, finalmente es un reclamo de un pueblo que quiere una independencia”, finalizó el presidente del Orfeó Català.

Aunque ayer la ex ministra de Defensa y diputada socialista en el Congreso Carme Chacón declaró que está en contra de la celebración una “consulta ilegal” de tipo soberanista de Cataluña.

Por su parte, el presidente de la Comunidad de Madrid, Ignacio González, también afirmó que está “totalmente en contra” de los planteamientos “soberanistas e independentistas” del presidente catalán Artur Mas.

Aumenta la preocupación

“Inquietud”, “preocupación”, estas palabras se repiten en boca de muchos empresarios en Cataluña desde que hace unas semanas esa región del noreste de España hizo patente su deseo de avanzar hacia una independencia que temen tenga nefastas consecuencias para sus negocios.

Los riesgos a los que aluden son numerosos: exclusión del euro y de la Unión Europea, drástica reducción del mercado doméstico, boicot a los productos catalanes, impacto en las exportaciones y en las inversiones extranjeras.

La independencia “nos puede provocar la ruina de la economía catalana en las pequeñas y medianas empresas”, dijo Javier Baratech, patrón de una pequeña editorial, Ediciones Rondas.

“La independencia sería una tragedia para Cataluña y para España”, afirmó el ex ministro de Asuntos Exteriores español y ahora presidente de la aerolínea Vueling, Josep Piqué, en una entrevista televisiva.

Por su parte, El premio Nobel de Literatura peruano y nacionalizado español, Mario Vargas Llosa, dijo que es “impensable que el País Vasco pueda funcionar desgajada de España” y que “eso vale igual para Cataluña”.

Diario catalán se desmarca

El diario La Vanguardia dice que tiene columnistas de todas las posturas sobre la idea independentista de Cataluña

Jordi Barbeta, editor en jefe de redacción en información política del periódico catalán La Vanguardia, dijo aExcélsior que ese medio no es precisamente de tradición independentista.

Desde un rascacielos de Barcelona se edita uno de los diarios más antiguos y de mayor relevancia en España: La Vanguardia. Con una versión en castellano y otra en catalán, el rotativo que ha sido testigo de importantes sucesos sociales y políticos de Cataluña y España, se ha mantenido expectante e informando acerca de los recientes sucesos.

De acuerdo con Jordi Barbeta, La Vanguardia busca tener información plural acerca de los recientes acontecimientos: “esta empresa tiene una tradición de ser muy transversal, ofrece una visión muy plural de la sociedad catalana, tenemos colaboradores de todas las ideologías, los más iracundos contra la independencia Cataluña que escriben en La Vanguardia, pero también escriben los que son más partidarios y sobre todo los que están en medio”.

Barbeta opina que en la protesta del 11 de septiembre estaba conformada por la población a la que se encuentra dirigida el periódico: “fue una manifestación de lectores de nuestro periódico, una manifestación de la clase media y por lo tanto La Vanguardia está dando noticia y explicando lo que está ocurriendo con respeto a la voluntad democrática de los catalanes”.

Contrario a las advertencias del grupo editorial Planeta, con sede en Barcelona, acerca de abandonar la región en caso de que ésta se constituya como una nación independiente, el jefe de redacción afirmó que: “el grupo La Vanguardia es el grupo líder en Cataluña, tiene su mercado aquí y yo creo que continuaría lideran los medios de comunicación en Cataluña en radio, en televisión y prensa”.

Saltan dudas económicas

El independentismo catalán ha perdido los complejos. En las últimas semanas los movimientos sociales y políticos que plantean la ruptura con España y la creación de un Estado catalán independiente se han manifestado con mayor fuerza que nunca. En pleno huracán por la crisis que vive España, el tornado secesionista catalán se suma a los muchos y graves problemas económicos que afronta el país ibérico.

Más allá de preguntas especulativas de mayor o menor entidad (¿sería la hipotética Cataluña independiente una República sin el rey Juan Carlos? o ¿seguiría el flamante F.C. Barcelona jugando la liga española de futbol?), la aspiración independentista de Cataluña es un “sueño” para muchos catalanes y un “grave problema” para muchos españoles.

Un proceso que abre un profundo debate que por lo pronto plantea muchas más preguntas que respuestas como ésta: ¿Sería viable una Cataluña independiente?

“La palabra viable no me dice mucho. La pregunta debería ser si Cataluña sería más o menos próspera con la independencia. Si mejoraría o empeoraría desde el punto de vista económico”. Es la pregunta que se hace Xavier Cuadras, economista y profesor de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona.

Cuadras, coautor del libro Sense Espanya (Sin España), una investigación sobre la viabilidad económica de una Cataluña independiente, tiene muy clara su respuesta:

“Una Cataluña separada de España supondría un incremento de la renta disponible para los ciudadanos catalanes porque se eliminaría la transferencia fiscal que cada año hacen los contribuyentes catalanes a la administración del Estado español (8% del PIB anual)”, argumenta.

Ese dinero que sale de Cataluña en dirección a Madrid sin boleto de vuelta es el argumento principal que, desde la óptica independentista, muchos analistas económicos apuntan para defender los beneficios que para los catalanes supondría la existencia de un estado propio.

Joan Canadel, secretario general del Cercle Català de Negocis, una organización de pequeña y mediana empresa independentista, reflexiona desde una posición similar a la de Cuadras: “Cada año, Cataluña aporta a la caja común del Estado español 8% del PIB. Es decir, pagamos impuestos y sólo vuelven en forma de transferencias 60 por ciento, 40 se queda en el camino”.

¿Y cuánto dinero es eso? Los cálculos de la institución económica que representa Canadel plantean que son “entre 16 y 20 mil millones de euros” los que cada año salen de Cataluña sin boleto de vuelta. “Con este dinero aquí, no tendríamos recortes, ni crisis”, concluye Canadel.

Otros especialistas en economía no son tan optimistas con el escenario de una Cataluña independiente. En días pasados, los profesores de análisis económico, Ángel de la Fuente y Sevi Rodríguez Mora describían que “La secesión de Cataluña comportaría un cierto ahorro fiscal, aunque muy inferior al que anuncian algunos de sus entusiastas. Pero también tendría efectos adversos sobre los flujos comerciales y de inversión que reducirían significativamente el PIB del nuevo Estado catalán”.

Si consultamos los informes oficiales de España y de la Unión Europea, no hay lugar a dudas: Cataluña es una de las regiones más industrializadas de Europea –mucho más que la media española– y, aunque ha perdido competitividad y productividad, dispone, por ejemplo, de un sector turístico muy fuerte (el más desarrollado de España) así como un sector financiero y bancario potente (con dos grandes bancos como La Caixa y el Banco Sabadell con solvencia internacional). Pero, por contra, Cataluña no ha completado la transición hacia la sociedad del conocimiento y la tecnología, tiene problemas de infraestructuras, transportes y una gran dependencia energética del exterior.

Una Cataluña endeudada

A lo anterior hay que sumarle su elevado nivel de endeudamiento de entre 42 mil y 48 mil millones de euros que la convierte a la región más endeudada de España.

Xavier Cuadras reconoce que el hecho de que un país nazca con una deuda tan importante “no es la mejor de las situaciones”, pero plantea que una Cataluña independiente tendría mas recursos para hacerse cargo de su deuda porque habría eliminado la transferencia que se produce cada año al Estado español.

La economía no es una ciencia exacta y, en casi todos los casos, los análisis económicos, por más rigurosos que sean, siempre tienen planteamientos ideológicos y políticos. En Madrid es donde se concentra la fuerza opositora más dura al independentismo catalán.

El catedrático de economía aplicada de la Universidad Complutense de Madrid, Mikel Buesa, quien ha estudiado las repercusiones económicas de una posible secesión, es un abierto critico de la independencia.

En entrevista con este diario, Buesa señala que “la independencia es perfectamente posible, pero sería muy empobrecedora para los catalanes”.

Asegura que la eventual secesión de Cataluña implicaría su salida de la Unión Europea y con esto reaparecerían las fronteras arancelarias para los productos catalanes lo que generaría “un aumento de precios de las exportaciones catalanas de al menos 20%”.

Según los estudios de Buesa la actividad económica de Cataluña “caería 25%” y por tanto “no podría mantener el nivel del gasto público actual y tendría un déficit que rozaría 10%”.

¿Un posible boicot de España?

Está claro que la independencia de Cataluña no es plato de buen gusto en amplias zonas de España y que tendría consecuencias económicas y comerciales graves en sus relaciones.

En este sentido, el profesor Cuadras destaca que la consecuencia económica más “grave” de la independencia se daría en el comercio entre Cataluña y España.

Las estimaciones realizadas por Cuadras revelan que la repercusión de un posible boicot español a los productos catalanes (como sucedió con el cava catalán hace unos años) podría generar una reducción de 40% de las ventas de las empresas catalanas de consumo al mercado español y de 20% de las venta a otras empresas de productos industriales.

“Supondría una reducción del PIB de 4%. Sabemos que es un escenario muy extremo, pero al mismo tiempo sería transitorio y debemos considerar la posibilidad de que las empresas adoptaran nuevas estrategias comerciales y buscaran nuevos mercados”, explica.

¿La misma riqueza que Austria, Suecia o Dinamarca?

Por otro lado, el independentismo recurre a otros datos económicos para justificar su postura como los del análisis económico Viabilidad de Cataluña como Estado. Análisis de la Hacienda Pública, publicado por la Fundació Catalanista i Demòcrata.

Este estudio concluye que una Cataluña independiente tendría un superávit de entre 922 millones de euros –con datos de 2009 – y que su PIB per cápita (28,200 euros) estaría 9% por encima de la media de los primeros quince países de la Unión Europea (25,956 euros).

El trabajo, que recoge los informes de las economistas en Hacienda Pública de la Universidad de Barcelona, Nuria Bosch y Marta Espasa, plantea que Cataluña se situaría en una posición similar a la de Suecia y Dinamarca tanto en PIB per cápita como en nivel de exportaciones –alrededor de 52% del PIB–.

En el lado opuesto, el economista Mikel Buesa asegura que comparar a Cataluña independiente con Dinamarca o Suecia son “ensueños” de los economista catalanes que defienden la independencia sobre la base de que Cataluña va a ser un país de la Unión Europea.

“Eso no tiene ningún realismo porque políticamente no es posible que quede dentro de acuerdo con los actuales tratados de la Unión Europea”, resalta el economista.

¿Entraría una Cataluña independiente en la UE?

El presidente de la Generalitat de Cataluña, Artur Mas, no opina como Buesa. Hace unos días, el político aseguró que “no hay precedentes de que un país que ya esté dentro de la unión quiera iniciar su secesión y pedir la adhesión como país independiente”.

El periodista del diario catalán La Vanguardia, Carles Castro, considera muy difícil que el proceso de separación de Cataluña y España fuese cordial y pactado, como podría ser el de Escocia, en Reino Unido.

“Cataluña podría encontrarse con el veto permanente de España a su ingreso-permanencia en la UE. Y es que para España, la pérdida de Cataluña sería una tragedia nacional que tendría un gran impacto en la autoestima del país”, plantea aExcélsior.

Si Cataluña proclamara su independencia tendría que afrontar una larga transición. En principio, no podría ingresar en la UE, tendría que redefinir su estado (¿república?), su sistema tributario, crear un modelo monetario propio fuera del euro y renegociar en Europa las reglas comerciales y arancelarias para poder volver a entrar.

Un proceso muy complejo que, como ha escrito Jordi Pujol, antiguo presidente de Cataluña durante más de dos décadas y uno de los políticos catalanes más respetados en España: “La gran dificultad para una Cataluña independiente no es económica. (…) La dificultad sería política por la radical oposición española, la reticencia de muchos países miembros de la UE y por la necesidad de lograr una clara mayoría social en un hipotético referendo de independencia”.

Por su parte, Carles Castro valora que la solución a todo esto no sería tan complicada “si no interfirieran el cerrilismo nacionalista y los miserables cálculos electoralistas de unos y otros”.

http://www.excelsior.com.mx/index.php?m=nota&seccion=global&cat=21&id_nota=862855&photo=2

“La ciutat del Born és la nostra zona zero”

QUIM TORRA DIRECTOR DEL BORN CENTRE CULTURAL I EDITOR

Quim Torra (Blanes, 1962) Va treballar d’avocat per la Winterthur, amb una estada de tres anys a Suïssa que ell qualifica com els millors de la seva vida personal, fins que ho va deixar per fundar l’editorial Acontravent i dedicar-se a la gestió cultural

MANUEL CUYÀS

780_008_4666845_62f17e5d1f1cd18ff6a84ac10081a030.jpg

QUIM PUIG

El procés actual d’independència no arrenca del fracàs del pacte fiscal sinó d’aquí

Amb Quim Torra ens trobem al Born, entre runes, espais que són un anunci d’activitats i arquitectes i paletes que hi feinegen.

Vostè director del Born Centre Cultural? No li tocava a Albert Garcia Espuche, el gran estudiós de la ciutat del segle XVIII que es va trobar sota l’antic mercat cobert?

En Garcia Espuche seguirà de comissari científic. Jo comparo la seva feina amb la Joan Coromines. Si aquest va trobar l’origen i el perquè de les paraules del nostre idioma, Garcia Espuche, a base d’estudiar les ruïnes que aquí es van localitzar i d’investigar en els arxius notarials ha pogut explicar una ciutat durant segles tapada i ignorada i dir el nom del propietari de cada casa i de cada negoci. Vicenç Villatoro, en el seu llibre situat aquí, afirma que tot un món es va enfonsar. Espuche l’ha fet emergir. A mi l’Ajuntament m’ha triat per dinamitzar el conjunt museístic i cultural.

En el lloc on ens trobem veiem carrers pavimentats i els fonaments i els panys de paret de moltes cases…

Sí, el fragment del barri la Ribera que els borbons van arrasar després de l’11 de setembre del 1714 perquè hi hagués un espai net entre la ciutat de Barcelona i els canons del castell de la Ciutadella que l’apuntaven.

Ho entenc. Però jo li volia preguntar a qui pot interessar la contemplació de carrers i cases enrunades. Em sembla que si hi vinc un cop ja no hi tornaré més.

Si vostè, que és una persona formada, no hi torna més, jo podré dir que he fracassat. Ara, també li dic que faré tots els possibles perquè reincideixi. A l’espai on ens trobem hi veurà vostè quatre grans sales. En una hi haurà el bar i la botiga.

Que no faltin els bars i les botigues, als museus.

No s’impacienti. En aquella d’allí hi exposarem els milers d’objectes que s’han trobat entre les runes i l’explicació exhaustiva de la ciutat i la seva destrucció.

Entre els objectes, hi haurà la cèlebre baldufa? Garcia Espuche es basa en una baldufa de fabricació francesa trobada en una casa per desmentir la decadència del barroc català. Un país que importava objectes tan secundaris no podia ser decrèpit.

Hi trobarà la baldufa. En una altra sala, la tercera de les quatre que li dic, s’hi faran exposicions temporals centrades en la història de la ciutat de Barcelona com a capital d’un país. En els anys setanta i vuitanta Barcelona es va presentar al món com una ciutat culta i cosmopolita sense arrels històriques, com si fos un bolet. La nostra responsabilitat al Born és explicar que si Barcelona és cosmopolita és perquè té al darrere una història, una llengua i un país.

Sembla l’eslògan de l’Òmnium…

I ara arribem a la quarta sala, la polivalent. Aquí hi celebrarem concerts, presentacions de llibres, cicles cinematogràfics. Em parla de l’Òmnium? L’Òmnium serà convidat a fer-hi actes, com el subdirector del seu diari, en Carles Ribera, que també és historiador, podrà rebre l’encàrrec de coordinar unes jornades sobre història. I em diu que no vindrà? Què més hauré de fer per portar al Born a vostè i molts com vostè?

Home, si m’ho embolica tan bé…

Pensi en les escoles. Hem de fer passar totes les escoles del Catalunya per aquí. Vivim en un país fantàstic: la majoria dels seus escolars no saben gairebé res dels fets del 1714, que són els que expliquen els d’ara. Aquest camí per la independència, que és imparable i que a mi m’ha situat en un estat de gran il·lusió, no arrenca del fracàs del pacte fiscal o dels esforços frustrats d’entendre’ns amb Espanya dels últims trenta anys. Arrenca d’aquí, de la ciutat destruïda aquell dia 11 de setembre de fa tres-cents anys i posteriors. Aquesta és la nostra zona zero.

De Barcelona?

De Barcelona i de Catalunya. Això no és Empúries. Això és memòria viva del nostre país, que ens interpel·la.

Quan obrirem?

L’Onze de Setembre del 2013.

Fins llavors.

I el 2014, que la farem grossa.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/580910-la-ciutat-del-born-es-la-nostra-zona-zero.html

Narcís Noguera