Recull de premsa 17 octubre 2012

RECULL DE PREMSA ANC – 17 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

Gallifa, primer municipi que es declara insubmís fiscal

L’Ajuntament ha ingressat l’IRPF de l’últim trimestre a l’Agència Tributària Catalana

L’Ajuntament de Gallifa (Vallès Occidental) s’ha declarat avui insubmís fiscal, i ha anunciat que havia deixat de pagar l’últim trimestre de l’IRPF dels treballadors a l’Agència Tributària Espanyola per fer-ho (pdf) a la Hisenda catalana. És la primera institució catalana que es declara insubmisa fiscal. En declaracions als mitjans des del parlament, el batlle de la localitat, Jordi Fornes (SI) ha explicat que aquesta decisió és un acte de sobirania per desmarcar-se d’Espanya i que sigui Catalunya qui gestioni els propis recursos.

Ha dit que la insubmissió era la conseqüència de la declaració, fa pocs dies, del municipi com a territori lliure i sobirà, moció impulsada a desenes d’ajuntaments de Catalunya. ‘No sabem massa què pot passar ara, perquè no hi ha jurisprudència sobre aquesta qüestió. Entrem en un terreny desconegut’. La quantitat pagada per Gallifa a l’Agència Tributària Catalana és de 1.662 euros. Ara l’Ajuntament estudiarà si pot fer-hi altres pagaments, com les cotitzacions de la seguretat social.

Fornes ha estat acompanyat del diputat de SI Uriel Bertran, que ha demanat al govern que ara no transfereixi els recursos de Gallifa a l’estat i que faci que aquest exemple sigui seguit per altres ajuntaments, diputacions i la mateixa Generalitat. Bertran ha dit que la insubmissió era una sortida ‘davant l’espoli de 16.000 milions d’euros anuals i els pagaments que l’estat deu a Catalunya’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047710/20121016/gallifa-primer-municipi-declara-insubmis-fiscal.html

CCOO afirma que lluitarà igual pels drets dels treballadors si Catalunya s’independitza
18:0416.10.2012 BARCELONA, 16 (EUROPA PRESS)

El secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego, ha assegurat que el sindicat mantindrà la mateixa lluita pels drets dels treballadors catalans “en una hipotètica Catalunya independent”.

En declaracions als mitjans aquest dimarts, ha argumentat que les reclamacions que el sindicat fa ara mateix es mantindran: “Seguirem igual d’intransigents en la defensa dels drets dels treballadors catalans en qualsevol context”.

Gallego ha destacat que els estatuts del sindicat preveuen el dret a decidir, pel que ha instat a fer un debat “sense pors ni temors” i possibilitant que els ciutadans decideixin lliurement el futur de Catalunya.

El líder de CCOO ha recalcat que la campanya electoral hauria d’incloure propostes socials i no només el debat sobiranista, i ha criticat mesures portades a terme pel Govern de CiU com la modificació de la Renda Mínima d’Inserció (RMI).

“El problema és de propostes polítiques i no d’identitat”, ha sentenciat Gallego, que ha reiterat que la voluntat del sindicat és que Catalunya tingui cada vegada més autogovern.[FIN]

http://www.vilaweb.cat/ep/cerca/ultima-hora/4047831/20121016/ccoo-afirma-lluitara-igual-pels-drets-treballadors-catalunya-sindependitza.htmlconsulta=CCOO&data_b=Data+%28dd.mm.aaaa%29&action=cercar

El silenci dels obrers
17/10/12 02:00 – VICENT SANCHIS

Com que modes són inèrcies, sovint inexplicables, a Catalunya ara només sembla que hi ha empresaris. De manera exagerada, com sol passar en aquesta tribu. Empresaris amunt i avall. A dreta i esquerra. Curiós país de contradiccions més curioses encara. Durant anys van haver-se de reivindicar com si fossin empestats socials i darrerament tothom els apuntava com a integrants de la tríada malvada –juntament amb banquers i polítics– que ens ha portat les mil calamitats. Ara no. Ara la premsa en ple els demana com veuen i pateixen el nostre present nacional. En el món de les balances de plat únic sembla que no hi hagi més que ells. I no. Perquè, segons la teoria marxista clàssica, encara poc o molt políticament vigent, hi ha també la dita classe obrera. Ningú pregunta res als sindicats. I ells callen com desheretats. Ja sabem què pensa tothom de la independència. Però, i les “centrals obreres”? Ningú els mira i ells despisten. El silenci dels sindicats evidencia incomoditats. De la UGT i de CCOO del Regne d’Espanya. Encara.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/584932-el-silenci-dels-obrers.html

Juristes espanyols qüestionen que Mas cometés cap delicte amb el referèndum

Les associacions de jutges veuen prematur avançar que el president de la Generalitat, Artur Mas, cometria un delicte en cas de convocar un referèndum independentista a Catalunya, ja que es tracta d’una “hipòtesi” de la qual no es coneixen els detalls ni els termes en els quals es faria, segons han explicat a Europa Press.

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va advertir aquest dilluns a Mas que serà seva la responsabilitat que es derivi d'”un acte il·legal” com convocar un referèndum secessionista.

Més tard, el Ministeri de Justícia va explicar que el president de la Generalitat podria incórrer a la comissió d’un delicte de desobediència d’una resolució judicial, sancionat amb multa i inhabilitació, si convoca aquest referèndum per la independència i es nega a complir el mandat del Tribunal Constitucional.

Tot i això, el portaveu de l’Associació Professional de la Magistratura (APM), Pablo Llarena, considera que no es poden fer valoracions de coses que encara no s’han produït “perquè depèn de l’actuació que es faci per part de la Generalitat”. més, Llanera ha insistit que, en el seu cas, la decisió correspondria als jutges i no es poden avançar resolucions judicials.

Llanera ha reconegut que actualment la legislació estableix que la convocatòria de referèndums és competència exclusiva de l’Estat, però ha sostingut que les conseqüències de vulnerar la llei “dependran de l’ordenament jurídic vigent i els termes que es faci”

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047841/20121016/juristes-espanyols-questionen-mas-cometes-cap-delicte-referendum.html

REPRESSIÓ
Suspès el judici contra l’independentista de Badalona perquè la jutgessa no hi veu delicte
La Unitat Omega de la Guàrdia Urbana serà jutjada el 12 de desembre per detenció il·legal i agressions a Joan Carles Isal

17/10/2012 Drets i Llibertats

Concentració de suport a Joan Carles Isal | Autor: Ricard Amaya

Joan Carles Isal, el militant independentista badaloní detingut la nit de divendres a dissabte, s’havia de sotmetre aquest dimarts a un judici ràpid pels fets que van tenir lloc al Casal Antoni Sala i Pont de la ciutat quan pels volts de la mitjanit un grup d’antiavalots de la Guàrdia Urbana van irrompre al local de manera agressiva, detenint Isal i retenint la trentena de persones que es trobaven al lloc [llegiu crònica dels fets].

Tanmateix, la jutgessa no va veure delicte en l’actuació d’Isal i va decidir suspendre el judici i convocar-ne un de faltes per al 12 de desembre. Amb un element important: La Unitat Omega de Guàrdia Urbana també serà jutjada aquest dia per detenció il·legal i agressions a Joan Carles Isal.

La unitat Omega “va provocar deliberadament els incidents i la detenció”

La CUP, organització on milita Isal, juntament amb l’MDT, ha celebrat la decisió de la jutgessa i ha afirmat que “avala la versió de la CUP de que en cap moment hi va haver cap acció violenta” per part dels assistents a l’acte del Casal, sinó que va ser la unitat Omega qui “va provocar deliberadament els incidents i la detenció d’en Joan Carles Isal”.

La formació creu que aquest nou episodi repressiu confirma “el caràcter antidemocràtic de la unitat Omega i l’ús polític i repressiu que en fa el màxim responsable de la seguretat a la nostra ciutat, el regidor Miguel Jurado”, amb una llarga trajectòria d’afers repressius.

La CUP ha denunciat que en un primer moment els antiavalots volien carregar contra els veïns congregats al Casal Antoni Sala i Pont, ja que van sortir de la furgoneta amb les porres a la mà. Tot seguit, van optar per començar a demanar la identificació a tothom mentre, “amb actitud provocadora i desafiant”, gravaven la gent amb un mòbil.

El cap dels antiavalots va reconèixer Isal, actiu militant independentista

Segons l’organització, en un moment determinat, el sergent Sánchez, cap de la unitat Omega, va reconèixer Joan Carles Isal -que ja fou detingut per participar en un piquet durant la vaga general- i el va saludar amb un clarificador “Es la segunda vez que nos vemos y es la última que discutimos”. El passat mes d’agost, els antiavalots van irrompre al concert de Cal Txiringu de la Festa Major d’Agost i Isal li va recriminar les seves provocacions cap als organitzadors i participants.

“El sergent Sánchez devia pensar que el 12 d’octubre era un bon dia per passar comptes i, després de demanar a en Joan Carles que sortís del local, va ordenar als seus homes que el detinguessin, sense cap mena de justificació”, afirma la CUP.

En el moment de la detenció, i segons confirmen els testimonis al lloc dels fets i diversos vídeos penjats a la xarxa, quatre membres de la unitat Omega es van abraonar sobre Isal, llançant-lo a terra i colpejant-lo. Tot seguit, els agents van envoltar el casal impedint l’entrada o sortida de les persones allà presents.

Blaus, esgarrapades i una fissura a la costella

L’informe mèdic d’Isal certifica la violència de la detenció: Blaus, esgarrapades i una fissura a la costella.

Aquella nit el detingut va ser traslladat a la comissaria de la Guàrdia Urbana i a la dels Mossos d’Esquadra. En tot moment, una cinquantena de persones van ser presents a l’exterior de les comissaries per mostrar el seu suport a Isal i exigir-ne l’alliberament, que va produir-se a quarts de 10 del dissabte 13 d’octubre.

La CUP de Badalona, així com el Casal Antoni Sala i Pont, han demanat l’absolució i retirada de tots els càrrecs contra Isal, la supressió de la unitat Omega i la destitució del regidor de Seguretat, Miquel Jurado.

http://www.llibertat.cat/2012/10/suspes-el-judici-contra-l-independentista-de-badalona-perque-la-jutgessa-no-hi-veu-delicte-19629

DRETS HUMANS
Espanya, condemnada per tortures per segon cop al TEDH
EL TEDH condemna el Regne d’Espanya per segon cop per encobrir la tortura, després de la sentència que donava la raó a 16 independentistes catalans el 2004 detinguts i torturats durant l’Operació Garzón

16/10/2012 Drets i Llibertats

Martxelo Otamendi, periodista detingut i torturat

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha admès la demanda de Martxelo Otamendi, exdirector d’Egunkaria i director de Berria, i ha condemnat l’Estat espanyol a indemnitzar-lo amb 24.000 euros -20.000 per danys morals i 4.000, en concepte de costes-per no investigar suficientment la seva denúncia de tortures i no posar els mitjans necessaris per perseguir aquest delitcte. [Sentència]

La Sala Tercera del TEDH afirma que l’Estat espanyol va vulnerar l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix la prohibició d’infligir tractes inhumans o degradants.

La sentència manté que el Jutjat Central d’Instrucció 6 de l’Audiència Nacional espanyola va “romandre passiu” davant les denúncies de Otamendi i estima que les investigacions de la jutge d’instrucció número 5 de Madrid “no van ser prou profundes i efectives”.

La Cort europea del TEDH incideix en “la particular vulnerabilitat” dels detinguts en règim d’incomunicació hauria d’obligar a prendre “mesures de vigilància apropiades” per evitar abusos, casos de tortura com el denunciat repetidament al País Basc i «protegir la integritat física dels detinguts».

La decisió insisteix en la importància d’adoptar les mesures recomanades pel Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa “per millorar la qualitat de l’examen mèdic-legal de les persones en règim de detenció incomunicada”.

L’ús de la tortura, un altre cop

El periodista Martxelo Otamendi va ser detingut el 20 de febrer de 2003 per la Guàrdia Civil en l’operació que tenia coma objectiu el diari Egunkaria, un dels diaris bascos clausurats durant aquests anys. Va romandre cinc dies incomunicat (sense accés a familiars, advocat, metge de confiança). Després, en ser posat en llibertat, va denunciar greus tortures.

La seva denúncia de les tortures patides durant els dies que va romandre incomunicat als calabossos de la Guàrdia Civil va arribar als domicilis bascos en viu a través d’ETB. A les portes del jutjat, Otamendi, amb aspecte demacrat i la mirada perduda, va resumir així aquells fets: “Ha estat cruel, absolutament inhumà”.

El periodista basc va denunciar, entre altres pràctiques, que li van posar la “bossa” (un plàstic al cap per asfixiar el detingut) en dues ocasions, que li van col·locar una pistola al front, que el van tenir nu a quatre potes, amb insults homòfobs, i que el van obligar a fer flexions.

Altres independentistes bascos que van ser arrestats en la mateixa operació com Iñaki Uria, Xabier Alegria i Xabier Oleaga també van patir greus tortures mentre van restar a mans de la Guàrdia Civil.

La denúncia d’Otamendi, així com la que va fer d’Iñaki Uria, van ser arxivades, de manera que el 2008 l’actual director de Berria va decidir recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que avui s’ha pronunciat contra el Regne d’Espanya.

http://www.llibertat.cat/2012/10/espanya-condemnada-per-segon-cop-al-tedh-per-tortura-19621

Otamendi: ‘La tortura és un problema estructural a l’estat espanyol’

El Tribunal d’Estrasburg condemna Espanya per les tortures al periodista

Dimarts 16.10.2012 22:04

El director de Berria i ex-director d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, ha valorat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que condemna l’estat espanyol a pagar-li una indemnització de 24.000 euros per no haver investigat les tortures que va patir durant la detenció el 2003 a mans de la guàrdia civil. ‘A Espanya li aniria bé un rescat en matèria de recursos humans’, ha dit, i ha remarcat que amb una multa de pocs milers d’euros ‘la tortura li surt barata a l’estat’. La secció tercera del tribunal ha conclos que Espanya va vulnerar l’article 3 de al Convenció Europea de Drets Humans, que proclama el dret de no patir tracte degradant o inhumà.

Otamendi ha recordat que la tortura ‘és un problema estructural a l’estat espanyol’ i ha considerat ‘increïble’ que mai no s’hagin detingut els culpables de mal tractaments d’aquesta mena, malgrat ser ‘el delicte més previsible i més fàcil d’investigar’.

Per la seva banda, l’advocat Íñigo Iruin ha valorat la importància de la sentència, que s’afegeix a altres dues en el mateix sentit dictades els últims tres anys pel mateix tribunal. I ha destacat que aquesta és la primera sentència en què es denuncia de manera explícita ‘la passivitat’ de la justícia espanyola a l’hora d’investigar tortures.

Els fets

El periodista va ser detingut el febrer del 2003 a casa seva per ordre de l’Audiència Nacional espanyola, que l’acusava del delicte de pertinença a banda armada juntament amb els periodistes i ex-directius d’Egunkaria Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi i Xabier Oleaga. Tots ells van ser absolts d’aquesta acusació per l’Audiència espanyola mateixa fa dos anys.

Va passar cinc dies incomunicat, durant els quals va ser torturat, segons que va denunciar després de quedar en llibertat. La denúncia va ser arxivada per les instàncies judicials espanyoles. Va ser aleshores quan Otamendi va recórrer a Estrasburg, on va denunciar que el procés judicial i la investigació a Espanya havien estat mancats de garanties i, per tant, que havia patit indefensió.

La sentència

La sentència d’avui d’Estrasburg recorda els fets denunciats per Otamendi i explica que el metge forense el va examinar fins a quatre vegades durant la detenció els dies 20, 21, 22 i 23 de febrer del 2003. Tot i això, en els informes, el jutge va dir que el periodista s’havia negat a ser examinat. Quan Otamendi va ser davant del jutge, ‘va declarar que havia estat objecte d’abusos durant la detenció’, diu la sentència, que relata les tortures denunciades per Otamendi, com ara haver d’estar dret durant deu hores, romandre despert durant dos dies, rebre insults homofòbics, ser despullat i obligat a adoptar una posició sexual, que li havien col·locat un objecte de metall al cap que va fer un soroll similar al de la detonació d’una pistola, que havia estat cobert dues vegades al cap amb una bossa de plàstic i que va ser amenaçat de mort. ‘Un cop alliberat, el demandant va denunciar els abusos. El jutge va rebutjar-ho al·legant secret de la investigació’.

Van continuar els recursos fins arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans, que avui li dóna la raó i condemna Espanya per no haver fet el que calia i no haver investigat les denúncies.

En aquesta entrevista a VilaWeb, del gener del 2010, Otamendi parlava de les tortures que va patir, entre més temes: Martxelo Otamendi: ‘La tortura és eficaç’ (VÍDEO)

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047891/20121016/otamendi-tortura-problema-estructural-lestat-espanyol.html

Espanya paga Otamendi

El Tribunal d’Estrasburg condemna l’Estat per no haver investigat les tortures denunciades pel director d’‘Egunkaria’

Obliga Madrid a indemnitzar el periodista amb 24.000 euros pels maltractaments patits el 2003

17/10/12 02:00 – BILBAO – DAVID PORTABELLA

Otamendi (dreta) i el seu advocat, Íñigo Iruin, en roda de premsa després de conèixer la sentència d’ahir Foto: GORKA ESTRADA / EFE.

Des de l’esquerra abertzale fins a UPD, tots els partits es mostren solidaris

Nou anys i mig després de ser detingut i d’aparèixer amb el rostre demacrat davant les càmeres d’ETB denunciant que havia patit tortures de la Guàrdia Civil, l’exdirector del diari Egunkaria i actual director de Berria, Martxelo Otamendi, va obtenir ahir un petit triomf a Estrasburg. El Tribunal Europeu de Drets Humans estima la demanda del periodista basc i condemna l’Estat espanyol a pagar-li 24.000 euros –20.000 per danys morals i 4.000 per fer front a les despeses de tot el procés– per no haver investigat la seva denúncia de tortures i per no haver facilitat ni tan sols els mitjans necessaris per fer-ho.
En el marc de l’operació que va suposar la clausura del diari Egunkaria, aleshores l’únic escrit íntegrament en basc, Otamendi va ser detingut el 20 de febrer del 2003 per la Guàrdia Civil i va haver de passar cinc dies incomunicat. Al final de les 120 hores de total incomunicació, Otamendi va ser posat en llibertat. “Ha estat cruel, absolutament inhumà”, va relatar quan va ser alliberat. D’acord amb la seva exposició, les tortures infligides van incloure dos simulacres d’ofec amb una bossa, tenir col·locada una pistola amb el canó al front, haver-se de despullar i posar-se de quatre grapes o fent flexions, així com maltractaments homòfobs. També van denunciar tortures els responsables del rotatiu Iñaki Uria, Xabier Alegria i Xabier Oleaga, igualment arrestats en l’operació contra el diari per suposada integració a ETA.
Com que les denúncies d’Otamendi i la resta de companys van ser arxivades, el periodista va recórrer el 2008 al Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, que ara, quatre anys després, condemna l’Estat per haver violat l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix la prohibició d’infligir tractes inhumans o degradants. Al jutjat central d’instrucció 6 de l’Audiencia Nacional, el Tribunal d’Estrasburg li reprotxa que “va romandre passiu” respecte a les denúncies d’Otamendi. Al jutjat d’instrucció 5 de l’Audiencia Nacional, li retreu que les investigacions “no van ser suficientment profundes i efectives”.
El director de Berria, que oferia un acte públic al parc Martín Ugalde d’Andoain (Guipúscoa) ahir al vespre, va rebre la solidaritat de tot l’arc polític basc, des d’UPD fins a l’esquerra abertzale. “Fins i tot alguns magistrats de l’Audiència havien posat de manifest en sentències que s’han investigat prou les tortures, tots els delictes han de ser investigats i perseguits, també el de tortures”, va dir la portaveu del govern basc, Idoia Mendia. L’abertzale Pernando Barrera va confiar que la sentència “pugui compensar mínimament l’infern que va passar Otamendi”. Carlos Martínez Gorriarán (UPD) considerava “lamentable” haver obviat la denúncia i Josu Erkoreka (PNB) hi va trobar una prova que la política antiterrorista dels governs estatals és “en bona part al marge de la llei”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/585057-espanya-paga-otamendi.html

CÀMERES A INTXAURRONDO

“Les tortures no s’investiguen perquè, en realitat, Espanya té por de veure’s al mirall”
Jaume Clotet
El Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg acaba de condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures que va presentar el periodista basc Martxelo Otamendi durant la seva detenció arran del cas, fallit, contra el diari Egunkaria. El periodista va ser detingut l’any 2003 juntament amb altres col·legues sota l’acusació de pertànyer a ETA, dins el sac de la qual també hi van posar el diari Egunkaria, que va ser clausurat. Com tothom recordarà, fa dos anys l’Audiència Nacional els va absoldre d’aquest delicte i va permetre la reobertura del diari, bo i sabent que aquesta possibilitat ja era impossible. El mal causat per l’Estat ja estava fet, liquidant un diari, però la capacitat de mobilització dels bascos havia permès la creació d’un nou rotatiu, el Berria, que també dirigeix Otamendi.

En la seva sentència, l’alt tribunal afirma que Espanya va vulnerar l’article 3 de la Convenció Europea dels Drets Humans i dictamina que Otamendi ha de rebre una indemnització per valor de 24.000 euros. El govern espanyol, com sempre, es defensa com un gat panxa enlaire negant que a Espanya es torturi ningú. Si això fos cert, per quins set sous s’hauria de negar tan sovint a investigar les acusacions de tortures? Els catalans recordem bé un cas idèntic del 1992, quan dotzenes de joves catalans van ser capturats per la Guàrdia Civil sota l’acusació de pertànyer a Terra Lliure. Els joves van denunciar tortures per part d’aquest cos militaritzat, que mai no van ser investigades. El cas es va saldar, com ara, amb una escandalosa condemna per part d’Estrasburg contra l’Estat espanyol.

Les tortures no s’investiguen perquè, en realitat, Espanya té por de veure’s al mirall. Hi ha proves que les forces de seguretat espanyoles han torturat, i no parlo de fa gaires anys. L’any 2010 un grup de guàrdies civils van ser condemnats per part de l’Audiència Provincial de Guipúscoa per haver torturat greument uns joves abertzales. Hi ha altres casos en la mateixa línia. Sabent aquesta realitat, em temo que el govern espanyol prefereix mirar cap a una altra banda i no investigar res, quan la seva obligació seria fer net a les casernes i comportar-se com una veritable democràcia occidental.

Si l’Estat volgués suprimir aquesta xacra que l’allunya dels països avançats i l’acosta a exemples com Turquia o el Marroc ho té ben fàcil. Tal com es fa a Catalunya, es podrien instal·lar càmeres de vídeo a les casernes de la Guàrdia Civil i a les comissaries de la policia espanyola. Des que es van instal·lar càmeres a les casernes dels Mossos d’Esquadra les denúncies han caigut en picat, perquè la majoria eren denúncies falses, i alguns agents han estat sentenciats. El resultat ha estat òptim. Posem, doncs, unes càmeres a Intxaurrondo?

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/cameres_a_intxaurrondo_89790.php

El referent escocès
El govern recomana a Madrid que deixi de mirar-se el melic quan parla del procés català i que n’aprengui del cas “exemplar” del Regne Unit

El president envia una carta a Cameron i Salmond per felicitar-los

17/10/12 02:00 – BARCELONA – MARC BATALLER

La reunió del consell, que es va celebrar ahir, i en què es va parlar sobre l’ofensiva espanyola Foto: ACN.

Mas podria fer un viatge a Europa per difondre la causa catalana

S’imaginen Artur Mas i Mariano Rajoy asseguts en una mateixa taula signant un acord pel dret a decidir semblant al d’Alex Salmond i David Cameron? A hores d’ara és una quimera, perquè l’Estat espanyol està enrocat i complement tancat en banda. “Només fan que insultar-nos”, alertava ahir el portaveu del govern, Francesc Homs. És per això que l’executiu reclama que la Moncloa deixi de mirar-se el “melic” quan parla del procés de Catalunya i s’emmiralli en el cas del Regne Unit, que permetrà que Escòcia pugui preguntar als ciutadans sobre la independència.

Davant d’aquest exemple de “diàleg” que es va viure dilluns a Edimburg, Artur Mas ha enviat una carta al primer ministre britànic, David Cameron, i el seu homòleg escocès, Alex Salmond, per felicitar-los. En la missiva destaca “l’acord històric” amb el qual han donat una lliçó sobre “com amb voluntat de comprensió i diàleg es pot arribar a l’entesa”. Mas assegura que es tracta d’un consens “que transcendeix Escòcia i el Regne Unit per esdevenir un referent en l’àmbit internacional” i deixa clar que Catalunya observarà “amb respecte, atenció i també amb admiració i il·lusió el procés”.

Segons Francesc Homs, aquesta carta és la millor manera de respondre a Alberto Ruiz-Gallardón, que va amenaçar Mas de perseguir-lo amb el codi penal si convoca el referèndum.

En aquest context, Homs va lloar l’actitud de David Cameron, que, tot i estar en contra que Escòcia se separi del Regne Unit, ha deixat que es pugui exercir lliurement el dret a decidir. “Aquest hauria de ser el tarannà que des del món occidental hauria d’inspirar totes les accions”, va afegir-hi.

També va reiterar que el govern sempre té oberta la porta per “dialogar” amb tothom i evidentment amb Mariano Rajoy. Fins i tot va afirmar que Mas estaria disposat a reprendre les converses amb el president espanyol en el mateix “punt” on van quedar, però també va advertir que Catalunya no es quedarà en un “racó esperant asseguda”.

Tot i aquesta “analogia” entre els dos casos, alguns experts consideren que hi ha massa diferències entre Catalunya i Escòcia. L’entitat Sobirania i Justícia recorda que el suport a l’independentisme a Escòcia mai ha superat el 35% i tampoc es pot comparar l’encaix polític del Regne Unit amb el que hi ha a l’Estat espanyol. L’associació manté que el mirall a seguir podria ser la república d’Eslovènia, que va obtenir la seva independència l’any 1991.
Per la seva part, Artur Mas sospesa la possibilitat de fer un viatge a Europa –alguns dels llocs que s’estudien són Brussel·les o Berlín– per explicar les demandes de Catalunya i la intenció de construir estructures d’estat. El viatge es faria abans del 25-N.

Establir alguns paral·lelismes, com el de Catalunya i Escòcia, només porta a l’absurditat
Alfonso Alonso PORTAVEU DEL PP AL CONGRÉS

Davant del que és Espanya i els seus despropòsits, el nostre referent és l’acord d’Edimburg
Francesc Homs
PORTAVEU DEL GOVERN

Bloomberg a favor del referèndum

La cadena econòmica Bloomberg va publicar ahir un editorial en què qualifica d’“error” que l’Estat espanyol no permeti un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. En l’article penjat al seu web, la prestigiosa televisió nord-americana també exposa que el PP necessita deixar d’impulsar la “centralització i el nacionalisme espanyol” i titlla d’”innecessàriament provocadores” les paraules del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, sobre la voluntat d’”espanyolitzar” els alumnes catalans. A més, ressalta que el govern espanyol hauria de “cedir més control regional sobre les infraestructures, com l’aeroport de Barcelona”. També demana a Mariano Rajoy que es fixi en el Regne Unit per tal de conduir “una secessió legal i ordenada si així ho volen” els ciutadans catalans.
Darrera actualització ( Dimecres, 17 d’octubre del 2012 02:00 )

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/585156-el-referent-escoces.html

FINANCIAL TIMES

FT: España, Reino Unido y los referendos de independencia

16.10.2012 Gideon Rachman19

Al llegar a Escocia hace unos años, me recibió un cartel que alardeaba de que Glasgow “está en la misma latitud que Smolensk y tiene la misma actitud que Barcelona”. Era un ejemplo gráfico de la mezcla de camaradería y admiración con la que los escoceses miran a Cataluña.

Barcelona, la capital catalana, tiene muchas cosas que los habitantes de Glasgow ambicionan: mejor clima, mejor comida y mejor equipo de fútbol. En homenaje a Cataluña, los escoceses incluso escogieron a un arquitecto de Barcelona, Enric Miralles, para el diseño del nuevo edificio de su Parlamento.

Pero, ahora, son los catalanes los que tienen razones para mirar con envidia a Escocia. Ayer, se confirmó que en 2014 Escocia celebrará un referéndum de independencia. Al Gobierno catalán le gustaría celebrar su propio referéndum de independencia, pero sufre el bloqueo del Gobierno español.

España intenta frustrar el movimiento a favor de la independencia catalana a través de un resquicio legal. El Gobierno central declara que los nacionalistas catalanes deben respetar la Constitución española. Y esa constitución establece que es ilegal celebrar un referéndum de independencia.

Los británicos están adoptando un enfoque que es, simultáneamente, más pragmático y audaz. David Cameron podría haber insistido perfectamente en que sólo el Gobierno británico tiene el derecho legal a celebrar un referéndum. En cambio, ha accedido a permitir que los escoceses organicen una votación sobre el futuro de su nación –bajo la condición de que la independencia debe ser la única cuestión que se refleje en las papeletas–.
Desde el punto de vista tanto de la justicia como de la prudencia, el enfoque del Gobierno británico parece más sensato. Cameron, al igual que Mariano Rajoy, el presidente español, es un conservador y un patriota. A ambos les consternaría presidir la ruptura de sus naciones. Pero el Gobierno británico ha reconocido que, al acumular poder en Edimburgo, los nacionalistas escoceses se han ganado el derecho democrático a celebrar un referéndum sobre su viejo anhelo de independencia. No tiene sentido buscar resquicios legales para evitarlo.

El enfoque del Gobierno británico, aunque arriesgado, es astuto desde el punto de vista psicológico. Decirle a la gente que algo está terminantemente prohibido es una garantía de que aumente su deseo de hacer precisamente eso.

No cabe duda de que este principio –instaurado en el Jardín del Edén– también es aplicable a la Cataluña moderna. En cambio, debe resultar un tanto desmoralizante para los nacionalistas escoceses que un reciente sondeo de opinión mostrase un mayor apoyo a la independencia escocesa en Inglaterra que en la propia Escocia.

Los paralelismos entre las causas escocesa y catalana resultan fascinantes. En ambas regiones, los nacionalistas datan la pérdida de la independencia en principios de s.XVIII. Los escoceses firmaron el Acta de Unión con Inglaterra –que dio lugar al nacimiento de Gran Bretaña en 1707– después de que un proyecto colonial mal concebido, llamado plan Darien, hubiera llevado prácticamente a la ruina a Escocia.
Los nacionalistas catalanes datan la pérdida de su independencia a la caída de Barcelona en 1714. En un reciente partido entre el Fútbol Club Barcelona y el Real Madrid, los nacionalistas catalanes recordaron el aniversario con ensordecedores gritos de independencia –a los 17 minutos y 14 segundos de partido–.

Tanto los nacionalistas escoceses como los catalanes han utilizado a la UE para reafirmar la causa de la independencia. Una Escocia o una Cataluña independientes, argumentan, no tiene por qué temer un aislamiento, ya que las nuevas naciones formarían parte del gran club europeo –y, por lo tanto, podría combinar la independencia con la seguridad de la pertenencia a la UE–.
Algunos intelectuales escoceses también exponen que la hostilidad hacia la UE es un vicio específico inglés –y que los escoceses son mucho menos chovinistas–. Esta idea gusta en Bruselas, donde la perspectiva de que la secesión escocesa pudiera castigar a los ingleses por su euroescepticismo agrada a muchas personas.
En realidad, los sondeos sugieren que los escoceses sólo son un poco menos hostiles hacia la UE que los ingleses. Una reciente encuesta de opinión apuntaba que el 60% de los votantes ingleses quieren dejar la UE, una idea compartida por el 50% de los escoceses.

La crisis económica de la eurozona ha hecho que los nacionalistas escoceses resten importancia a la perspectiva europea en su campaña. Ahora dicen que una Escocia independiente no intentaría incorporarse de inmediato al euro, y que conservaría la libra como moneda.

España, en cambio, se sitúa en el epicentro de la crisis del euro, así que el resto de la UE sigue pareciendo bueno en comparación. La mayoría de los nacionalistas catalanes insisten en que su nueva nación seguiría formando parte del euro.

Existe, sin embargo, una importante diferencia entre los casos escocés y catalán que ayuda a entender las distintas posturas de Madrid y Londres.

Escocia sólo tiene 5,2 millones de habitantes de una población total británica próxima a 62 millones de personas –y en Inglaterra se considera que reciben grandes ayudas del resto del país (algo que discuten los nacionalistas escoceses)–. En cambio, Cataluña alberga a 7,3 millones de personas de una población española de 47 millones –y es una de las regiones más ricas del país–. Su pérdida supondría un golpe terrible para España.

Sin embargo, incluso los ingleses podrían perder un tanto la compostura si los escoceses realmente votan a favor de la independencia en 2014. Personalmente, espero que tanto Reino Unido como España permanezcan unidos. Pero, si eso sucede, tiene que partir del consentimiento. El Gobierno español debería dejar de esconderse detrás de la ley, y permitir un referéndum catalán. Ningún matrimonio feliz puede sobrevivir declarando simplemente que el divorcio es ilegal.

http://www.expansion.com/2012/10/16/economia/1350342529.html#

Editorial de Bloomberg: ‘Cal garantir als catalans el dret de fer un referèndum’

La prestigiosa cadena diu que ‘Espanya hauria de seguir l’exemple del Regne Unit’

‘Per sobre de tot, Espanya hauria de seguir l’exemple del Regne Unit, garantint als catalans el dret de fer un referèndum sobre la independència i de negociar una secessió legal i ordenada si així ho volen’. Així s’expressa avui en un editorial la prestigiosa cadena d’informació econòmica Bloomberg, que no considera que una independència de Catalunya fos beneficiosa ni pels catalans ni pels espanyols però que defensa el dret dels catalans a poder decidir el seu futur.

De fet, Bloomberg opina que el govern espanyol hauria hagut de tenir més consideració amb Catalunya, invertint-hi més diners en infrastructures i no permetent un dèficit fiscal com el que hi ha. No limita, però, la causa de l’increment de l’independentisme a qüestions econòmiques, i també parla de raons històriques i jurídiques, i recorda la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut català.

Segons diu l’editorial, el vot del PP, el PSOE i UPyD al congrés espanyol que va tombar la proposició perquè Catalunya pogués fer un referèndum va ser un error.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047657/20121016/editorial-bloomberg-cal-garantir-catalans-dret-referendum.html

Mas agraeix a Cameron i Salmond ‘l’immens respecte pel vot ciutadà’

Envia una carta als primers ministres britànic i escocès

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha enviat una carta als primers ministres del Regne Unit i d’Escòcia, David Cameron i Alex Salmond, en què els agraeix la seva convocatòria de referèndum sobre la independència escocesa, perquè així demostren ‘l’immens respecte que donen al vot emès pels ciutadans’.

 Vegeu aquí en pdf les cartes a Cameron i a Salmond en català i en anglès.

Mas diu en les cartes: ‘Des de Catalunya, creiem fermament en aquesta via’. I defensa el dret de decidir i la normalitat democràtica per la qual un poble que se sent nació pugui elegir el seu futur.

Mas afegeix que Catalunya observarà ‘amb respecte, atenció i també amb un punt d’admiració i d’il·lusió’ el procés d’un referèndum sobre Escòcia abans d’acabar 2014, i admet que Catalunya té diferències polítiques, econòmiques i socials, tot i que comparteix algunes característiques amb els escocesos.



El text d’Artur Mas felicita els dos primers ministres per la ‘lliçó’ que donen, i els desitja que l’acord que acaben de signar es materialitzi amb els mateixos valors que han demostrat ara.

Així, considera que l’acord demostra que en democràcia es poden respectar les idees i la voluntat ciutadanes expressades a les urnes, i que l’entesa arriba si hi ha ‘voluntat de comprensió i diàleg’, fins al punt que considera aquest acord un referent internacional.



’La política ha d’estar al servei de la voluntat expressada a les urnes’, diu, negociant les condicions del referèndum però mai qüestionant la voluntat expressada pels ciutadans, de manera que ara els escocesos puguin decidir si volen ser un estat europeu o continuar al Regne Unit.

’Podran fer-ho amb naturalitat, pacíficament, amb debat i discussió, amb respecte mutu’ i amb un instrument democràtic, elogia Artur Mas.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047894/20121016/mas-agraeix-cameron-salmond-limmens-respecte-vot-ciutada.html

La Comissió Europea, sobre Catalunya: ‘Arribat el cas, ja en parlarem’

La portaveu de la Comissió Pia Ahrekilde reitera en unes declaracions a VilaWeb la posició de l’executiu comunitari

‘La Comissió no pot manifestar-se sobre la possible independència de Catalunya, ni en favor ni contra, fins que un estat membre no li ho demani explícitament aportant dades concretes sobre el cas.’ Aquesta va ser l’explicació que la portaveu de la Comissió Europea, Pia Ahrenkilde, va donar a VilaWeb dels allargs la Comissió havia donat al govern espanyol.

Tanmateix, en la declaració oficial Ahrenkilde va dir que, si no hi havia ‘una situació precisa’, no se’n podia pas opinar. Per això VilaWeb li va demanar si havia volgut referir-se a la convocatòria d’un referèndum o a una proclamació d’independència. No ho va aclarir, però sí que va dir, vigilant les paraules que utilitzava, que la Comissió no podia pronunciar-se sobre cap d’aquestes dues possibilitats ‘perquè no s’havien donat’. I va reiterar, de bell nou, que cap estat membre no havia demanat explícitament o de manera formal cap opinió sobre el cas català.

Sobre una possible exclusió de Catalunya de la Unió Europea en cas d’independència –que el govern espanyol considera automàtica i que presenta com un gran obstacle per al futur estat català–, Arhenkilde va dir a VilaWeb: ‘En els tractats de la Unió no hi ha cap referència a la independència ni a la secessió de cap territori que ja formi part de la Unió i, per tant, de moment, la Comissió tampoc no es pot pronunciar sobre aquesta qüestió. Això sí, arribat el cas, ja en parlarem.’

El govern espanyol havia impulsat aquestes últimes setmanes una gran ofensiva diplomàtica a la Unió Europea per mirar de trobar-hi complicitats i frenar el referèndum sobre la independència i les aspiracions sobiranistes de Catalunya. Tot amb tot, ni els dirigents europeus ni la Comissió no han respost com el govern de Rajoy esperava.

En canvi, els governs escocès i britànic van signar ahir un acord històric per a convocar un referèndum sobre la independència escocesa (vídeo). I és que, com va dir Cameron mateix: ‘No podem mantenir un poble dins el Regne Unit contra la seva voluntat.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047548/20121016/comissio-europea-catalunya-arribat-cas-parlarem.html

Tremosa i Romeva: ‘Brussel·les no ha respost com esperava Rajoy, i això és positiu’

Tots dos eurodiputats valoren a VilaWeb la posició de la UE sobre el procés d’independència

Autor/s: Bel Zaballa

Les paraules de la portaveu de la Comissió Europea, Pia Ahrenkilde –que ahir va dir que Brussel·les es manifestaria sobre la independència quan hi hagués una petició formal d’un estat membre i una situació precisa– han estat rebudes amb optimisme pels eurodiputats catalans Raül Romeva i Ramon Tremosa. Tots dos entenen que les declaracions de la portaveu comunitària deixen la porta oberta i, sobretot, que van en el sentit contrari d’allò que esperava el govern espanyol. ‘La CE diu a Espanya que aquesta qüestió no es pot resoldre com al segle XIX’, diu Tremosa a VilaWeb. I Romeva interpreta: ‘La cautela de la CE va a favor de l’exercici del dret d’autodeterminació.’

Romeva: ‘La CE diu a Rajoy que no hi ha motiu perquè Catalunya hagi de deixar la UE’

‘Brussel·les és conscient que hi ha moltes incerteses, i que prendre posició ara podria ser contraproduent. Per això fa bé de no comprometre’s amb les peticions de García-Margallo, de si Catalunya restaria fora automàticament o si la vetaria. Tècnicament, com que no hi ha jurisprudència, tot és obert. I tot dependrà de les negociacions polítiques que es facin. En aquest sentit, interpreto que la cautela de la Comissió és un bon senyal en favor, si més no, d’una consulta ciutadana’, comenta l’eurodiputat d’ICV Raül Romeva.

Per ell, la Comissió no es manifesta perquè encara no hi ha cap realitat concreta: ‘Ve a dir que no és igual fer una consulta que doni no, fer una consulta que doni sí, fer una consulta que doni sí amb un 51% o fer una consulta que doni sí amb un 70% o un 80%. Vol un cert marge per a poder reaccionar, segons les situacions possibles. I em sembla correcte. Ara ens ha de preocupar més la dimensió democràtica de poder fer una consulta. I en aquest sentit, no ha dit que hi hagi cap impediment legal per a fer-la. Diu a Rajoy a través de Margallo que, quan hi haurà una realitat, ja es pronunciarà, però que mentrestant tot és possible. En el cas escocès, la CE no pot dir res si el govern britànic i Edimburg es posen d’acord a fer una consulta, i això mateix passaria en el cas català’.

Romeva en fa una lectura positiva, sobretot, ‘perquè la Comissió no respon allò que esperava García Margallo, que la CE digués que, en cas de secessió, Catalunya restaria automàticament exclosa de la Unió. Ben a l’inrevés la CE respon que no hi ha cap motiu perquè això sigui així.’

Tremosa: ‘La CE obliga Espanya a parlar amb Catalunya i a deixar el dogmatisme intransigent’

En aquest mateix sentit es manifesta l’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa: ‘No és la resposta que voldria el govern espanyol, i em penso que és molt bo, perquè deixa el terreny obert. Si bé la conclusió és que els catalans no podran fer el procés unilateralment i s’haurà de pactar d’una manera o altra a escala europea, els espanyols tampoc no podran actuar unilateralment’. Tremosa ho relaciona amb el cas de Kossovë: ‘És molt significatiu que, justament la setmana passada, en plena ofensiva dels ministres espanyols amenaçant Catalunya per totes bandes, la Comissió Europea anunciés les converses amb Kossovë.’ És molt revelador que el mandat s’activi justament ara, si tenim en compte que Espanya hi està en contra pel precedent que pot representar.

‘La CE diu a Espanya que no podrà actuar unilateralment, i amb tota la cautela del món, crec que és positiu per a Catalunya. Perquè la pressió que fa el govern espanyol a Brussel·les no aconsegueix la resposta que Rajoy voldria. Hi ha un respecte al procés electoral de Catalunya i al que consideren que és un procés intern.’ I acaba: ‘El govern espanyol havia tancat la porta a Catalunya, i ara la CE l’obliga a seure a la taula amb Catalunya i a deixar el dogmatisme intransigent; d’aquesta manera també eleva Catalunya a agent negociador directe. Això és molt important.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047495/20121016/tremosa-romeva-brusselles-respost-esperava-rajoy-aixo-positiu.html

Dimiteix el comissari de Salut de la CE arran d’una investigació de l’oficina antifrau europea

Una empresa de Malta amb contactes amb John Dalli intentava fer tràfic d’influències al voltant de la legislació sobre l’exportació del tabac suec ‘snus’

Dimarts 16.10.2012 18:23

El comissari europeu de Salut i Protecció del Consumidor, John Dalli, ha dimitit avui amb efecte immediat, segons ha informat la Comissió Europea en un comunicat. Dalli deixa el càrrec després d’una investigació de l’oficina antifrau de la Unió Europea, que ha provat que el comissari maltès ‘tenia coneixement’ que un empresari del seu país estava intentant vendre el seu contacte amb el comissari a canvi d’influenciar una futura legislació sobre la prohibició d’exportar a la UE el tabac suec ‘snus’.

La investigació es va obrir arran d’una queixa del productor suec de tabac ‘Swedish Match’. Dalli ‘nega categòricament’ els resultats de la investigació.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047842/20121016/dimiteix-comissari-salut-ce-arran-investigacio-loficina-antifrau-europea.html

El comissari europeu de Salut i Consum dimiteix en ser investigat per l’Oficina Antifrau
Suposadament està implicat en suborns i tràfic d’influències relacionats amb empreses de tabac. John Dalli nega haver rebut diners
ARA Brussel·les | Actualitzada el 16/10/2012 17:46

John Dalli, amb la ministra francesa de Salut / CE

El comissari europeu de Salut i Consum, el maltès John Dalli, ha anunciat la seva dimissió aquesta tarda. En un comunicat difós per la Comissió Europea, s’explica que la renúncia es deriva d’una investigació de l’Oficina Europea Antifrau (OLAF), i que té efectes immediats. L’OLAF investiga suposats suborns i tràfic d’influències relacionats amb empreses de tabac.

Una empresa del tabac va denunciar que persones de l’equip de Dalli demanaven diners a canvi d’influir en la legislació europea en matèria de tabac. L’OLAF creu que el comissari no va rebre mai diners, però estava al corrent de l’actuació del seu personal.

http://www.ara.cat/mon/comissari-Salut-Consum-investigat-Antifrau_0_793120830.html

VilaWeb. Dimecres 17.10.2012 06:00

L’impacte del procés català en la premsa internacional, titular a titular

Recull de les principals informacions aparegudes als mitjans de tot el món d’ençà de la Diada

Des de la gran manifestació de l’Onze de Setembre el procés polític de Catalunya, que ha de portar a un referèndum o a una consulta sobre la independència, ha tingut un gran ressò en la premsa internacional. La majoria dels articles, reportatges, editorials, vídeos i programes dels mitjans més prestigiosos han explicat les raons de Catalunya per a avançar cap a la independència. I han difós la reacció aïrada del govern i de les institucions espanyoles.

Heus ací un recull dels articles més notables publicats aquest últim mes pels principals mitjans internacionals.

Financial Times: ‘Un matrimoni no s’arregla declarant il·legal el divorci’ (16.10.2012)

France TV: ‘Catalunya, possibilitat elevada d’independència’ (16.10.2012)

Bloomberg: ‘Cal garantir als catalans el dret de fer un referèndum'(16.10.2012)

Le Figaro: Anàlisi: ‘Catalunya juga amb la independència’ (original en francèsi traducció automàtica al català) (15.10.2012)

Le Monde: ‘A Espanya, oli al foc català’ (original en francès i traducció automàtica al català) (15.10.2012)

El Washington Post també analitza l’independentisme català (13.10.2012)

BBC: ‘Independència escocesa, lliçons catalanes per Caledònia?’

Vídeo de la BBC subtitulat al català: ‘Catalunya dirà adéu a Espanya?’

Article de Jaume Clotet i Ricard Gonzàlez al New York Times: ‘Els catalans, presoners d’Espanya’ (3.10.2012)

Mas declara al New York Times: ‘Hem creat un gran sentiment d’esperança'(6.10.2012)

La BBC vincula les amenaces contra Catalunya al ‘pacte de silenci’ de la transició (2.10.2012)

Les amenaces de Vidal-Quadras arriben al Financial Times (2.10.2012)

Aljazeera fa un reportatge en profunditat sobre l’independentisme català(30.9.2012)

USA Today: ‘Mentre Espanya s’enfonsa, molts catalans volen marxar-ne'(29.09.2012)

Financial Times: Preguntes i respostes sobre el procés independentista català(28.09.2012)

The Independent feia un bon resum de la situació en aquest article: ‘Catalan Independence: Can cash-strapped Spain afford the most-treasured jewel in its crown’ (traducció automàtica al català) (25.10.2012)

El debat sobre la independència a Aljazeera, transcrit i traduït al català (21-9-2012)

El programa radiofònic World Business Report de la BBC va oferir un debat sobre la possible independència de Catalunya amb l’economista gal·lès Edward Hugh i l’especialista financer David Kuo (21.9.2012).

The Telegraph explica en aquest article que Espanya s’arrisca al trencament perquè Mariano Rajoy encén ‘la fúria catalana’ (21.9.2012)

Reculls de premsa anteriors

La premsa internacional es va fer ressò de la manifestació independentista(11.9.2012)

Els diaris internacionals van explicar el clam independentista al Camp Nou(7.10.2012)

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047821/20121017/limpacte-proces-catala-prema-internacional-titular-titular.html

La premsa estrangera
17/10/12 02:00 – MIQUEL RIERA

El passat Onze de Setembre, aquest diari va publicar entrevistes a diversos periodistes estrangers sobre la independència de Catalunya. Eren converses mantingudes, és clar, abans de la gran manifestació d’aquell mateix dia i en les quals la major part dels periodistes entrevistats es mostraven molt reticents respecte a una possible independència catalana, que veien, a més, molt difícil o impossible de materialitzar. Llegides unes hores abans d’anar a la manifestació, aquelles declaracions, fins i tot, descoratjaven una mica. Un mes i escaig després, pensem que les respostes de molts dels entrevistats serien ara ben diferents. La multitudinària marxa de la Diada ha estat clau per internacionalitzar la qüestió catalana, i bona part de la premsa estrangera que, fins llavors, ens mirava amb ulls estranys ha canviat totalment la seva percepció. Ahir vam tenir-ne dues proves més. Una, en l’influent diari The Financial Times, que renyava sense contemplacions el govern espanyol per la seva tancada legalista. L’altra, en el portal d’internet de la prestigiosa cadena econòmica Bloomberg, que també recordava el dret dels catalans a fer un referèndum. Anem bé. I, curiosament, Espanya hi ajuda.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585002-la-premsa-estrangera.html

La Premsa internacional alliçona Espanya: és la democràcia estúpids

Des de l’acord Cameron-Salmond influents mitjans europeus han posat l’estat espanyol i la seva manca de democràcia en el punt de mira, i l’allau acaba de començar

En pocs dies influents mitjans com, Financial Times, The Guardian, France TV o la cadena econòmica Bloomberg han posat en el seu punt de mira la voluntat de fer un referèndum d’independència de Catalunya, i la manca de democràcia d’Espanya. L’actitud del govern britànic de pactar amb Escòcia un referèndum, ha obert els ulls al món deixant en evidència l’actitud antidemocràtica del govern Espanyol. Espanya comença a ser vista com un estat retrògrad i poc democràtic, que s’embolcalla amb la seva Carta Magna per defensar postures difícils de sustentar en una Europa democràtica. La pregunta és si les pressions faran claudicar Espanya.

Espanya hauria de Seguir l’exemple del govern britànic

Blomberg en la seva editorial assenyala que “Per sobre de tot, Espanya hauria de seguir l’exemple del Regne Unit, garantint als catalans el dret de fer un referèndum sobre la independència i negociar una secessió legal i ordenada si així ho volen”. Segons un prestigiós columnista del “Financial Times”, el govern espanyol ha de deixar d’amagar-se en la llei i permetre un referèndum a Catalunya”, I France TV veu que la independència de Catalunya arribarà abans que la d’Escòcia i Flandes i recorda el Congrés espanyol va tombar la proposta de que Catalunya pogués convocar un referéndu. The Guardian, parlant avui sobre l’acord entre Cameron i Salmond, assenyala que “Espanya i Canadà estan sorpresos per la facilitat amb què el govern britànic ha facilitat la celebració del referèdum. En un moment en què el sentiment separatista de catalans i els quebequesos va cap amunt, Madrid i Ottawa no estan tan relaxats com Londres. Això és un punt a favor del govern britànic. És la via democràtica. Però tot pot acabar com un excés de confiança despreocupat si Escòcia vota sí. Que no es menysvalori aquest moment”.

Le Figaró fa notar que el mot independència és tabú i Artur Mas encara no l’ha pronunciat

Avui el diari francès “Le Figaro” en la seva portada dona per fet que “Catalunya prepara un referèndum d’independència” i publica una fotografia de la manifestació de la Diada.
De Taillac escriu que Artur Mas utilitza “fòrmules imprecises per no haver de pronunciar el mot independència, que encara és tabú per a molts” i alerta que “ara que Espanya és a tocar del naufragi financer, la seva regió més rica amenaça d’abandonar el vaixell”. Le Figaro descriu CiU com “una formació de centre-dreta fins ara qualificada de nacionalista moderada” que ha fet “un viratge sececionista que ha agafat per sorpresa molts observadors”.

Le Figaro admet que “totes les enquestes confirmen que una majoria curta de catalans es pronunciaria a favor de la independència” si es fes un referèndum, un “secessionisme alimentat per la percepció d’abandonament de la regió”. De Taillac entrevista el director de la Cambra de comerç i indústria francesa de Barcelona, Philippe Saman, que denuncia el “dèficit d’infraestructures” com el corredor ferroviari mediterrani. “Avui, als catalans els diuen que no hi ha diners, abans els deien que hi havia altres prioritats, però la zona representa el 60% de l’economia i del comerç exterior espanyol”, avisa Saman, que augura que “el soufflé baixarà, però el problema de fons quedarà” enquistat.

http://www.directe.cat/noticia/246342/la-premsa-internacional-allicona-espanya-es-la-democracia-estupids

L’Audiència espanyola investiga ‘Bestiari Il·lustrat’ per un suposat delicte contra la corona

La fiscalia obre diligències · L’organització ultra Manos Limpias denuncia els responsables i protagonistes del polèmic episodi

La fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola ha obert diligències per un suposat delicte contra la corona en l’últim capítol emès del programa ‘Bestiari Il·lustrat’. La fiscalia general de l’estat ha demanat als mossos d’esquadra que elaborin un informe, i a Televisió de Catalunya que li faci arribar una còpia d’aquest últim capítol. TVC va fer dimitir la directora del programa, Mai Balaguer, i ha suspès el programa de la graella fins al 2013.

Avui mateix l’organització ultra Manos Limpias ha presentat una denúncia contra l’escriptor i guionista Jair Domínguez (@VedellConsagrat), que era l’entrevistat de l’episodi ‘Paraules que maten’, on es simulava unes pràctiques de tir amb caricatures del rei Juan Carlos I, Salvador Sostres, Fèlix Millet i el príncep Carles d’Anglaterra.

Manos Limpias també ha denunciat el mosso d’esquadra i escriptor de novel·la negra Marc Pastor, que també apareixia en el programa; la directora, Mai Balaguer, que va dimitir; la presentadora, Bibiana Ballbè, i el director de TVC, Eugeni Sallent. Els consideren responsables d’un delicte contra la corona i d’ultratges a Espanya.

El programa, suspès fins al 2013

La direcció de Televisió de Catalunya ha suprimit el programa de la graella del 33. Heus ací la justificació, segons un comunicat de TVC: ‘La direcció de Televisió de Catalunya considera que aquest canvi de programació protegeix el contingut dels deu capítols pendents de ‘Bestiari il·lustrat’, l’emissió dels quals es farà el 2013, i l’allunya de la polèmica en què s’ha vist immergit després de l’emissió del 9 d’octubre.’

La directora del programa, Mai Balaguer, ja va presentar la dimissió dimecres, l’endemà de l’emissió del programa, que fou atacat amb duresa per una part de la premsa espanyola, com el diari El Mundo, que fins i tot en va fer portada.

Duran demanava dimissions

El portaveu del govern català, Francesc Homs, va ‘reprovar les imatges i els continguts’ del capítol de dimarts de la setmana passada. I el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, va atacar el programa des de Twitter: ‘Al 33 es practicava simbòlicament la violència contra periodista, empresari processat i el rei. Quant de mal ens fa aquest friquisme.’ I poc després va dir: ‘Aquest programa de ‘Bestiari il·lustrat’ és intolerable. Demano dimissions dels responsables.’

La decisió de TVC ja afecta l’emissió del programa previst per a demà, en què s’entrevistava l’escriptora Empar Moliner. En comptes del ‘Bestiari Il·lustrat, el 33 emetrà ‘La fàbrica de menjar d’en Jimmy’.

veure video del programa censurat, amb Jair Domínguez.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047779/20121016/laudiencia-espanyola-investiga-bestiari-illustrat-suposat-delicte-corona.html

Oriol Caba: ‘És el pretext perfecte per a limitar molt greument el dret de la llibertat d’expressió’

No he parlat amb ningú que tingui relació amb ‘Bestiari Il·lustrat’ o amb TV3, però m’estranya molt que el motiu de la desaparició d’aquest programa sigui el conflicte que hi ha hagut per l’aparició de les dianes i d’en Jair Domínguez. Jo crec que ha estat el pretext perfecte per a limitar ara molt greument –en nom d’una certa harmonia social– el dret de la llibertat d’expressió. O sigui, hi ha coses que se censuren perquè l’harmonia social prevalgui. I això no vol dir que el conflicte desaparegui, perquè el conflicte hi és i les opinions oposades continuen essent-hi, però passa que en determinats contexts no es poden expressar, encara que siguin opinions totalment legítimes.

Crec que aquesta tendència sociocultural que vivim en tots els àmbits, i en el dels mitjans de comunicació d’una manera més evident que no en uns altres, els ha conduïts a tenir el pretext perfecte per a poder eliminarun programa que no els interessava. Cal dir, alhora, que era un programa que no sé per què havia d’existir; era un programa que no tenia audiència (vint mil espectadors o un 0,8% de quota, una xifra insignificant) i, des del meu punt de vista, tenia molt poc interès, perquè queia en la frivolitat molt fàcilment. Era un programa poc conflictiu.

Em sembla que aquí hi ha molta gent interessada a analitzar els mitjans públics de comunicació catalans per tergiversar-los, sobretot gent de Madrid o anticatalana (ja no dic anticatalanista o antiindependentista, dic anticatalana), per trobar pretexts per a atacar qualsevol eina d’expressió natural d’un país, en aquest cas els mitjans públics de comunicació. I des de la part catalana, em penso que no volen tenir conflicte amb coses d’aquestes i les eliminen. També em sembla que d’alguna manera o altra a TV3, on hi ha hagut un canvi de direcció, li devia interessar treure’s de sobre un equip que venia d’una direcció anterior.

Però, per damunt de tot, insisteixo que és fruit d’aquest canvi de tracte amb la llibertat d’expressió, aquí i a tot occident: ara la prioritat no és la llibertat, que les persones puguin expressar la seva opinió, sinó mantenir una aparença d’harmonia social que no és tal, però que és una aparença que els funciona.

Oriol Caba, productor i fundador del Tigre de Cibèria

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4047736/oriol-caba-pretext-perfecte-limitar-greument-dret-llibertat-dexpressio.html

Joan Úbeda: ‘Al ‘Polònia’ s’han fet crítiques més sagnants i no ha passat res’

Aquests dies que diem que hem d’aprendre tantes coses dels britànics, podem imaginar-nos l’exemple allà. I sí, segurament que la llibertat d’expressió, allà, hauria tingut més pes i no hauria passat res del que ha passat aquí.

El context ha estat letal per al ‘Bestiari’.

El cas del ‘Bestiari Il·lustrat’ és un d’aquests en què entren en conflicte el dret de la llibertat d’expressió i la responsabilitat de servei públic d’una televisió pública. Podem dir que la reacció de TV3 ha estat de prudència conservadora, però no oblidem que, per exemple, s’han fet crítiques i burles a la monarquia molt més dures i sagnants al ‘Polònia’. I no ha passat res –en canvi sí que va passar amb la portada de El Jueves: sembla que les caricatures ho tenen més pelut. Aquests dies que diem que hem d’aprendre tantes coses dels britànics, podem imaginar-nos l’exemple allà. I sí, segurament que la llibertat d’expressió, allà, hauria tingut més pes i no hauria passat res del que ha passat aquí.

Analitzem una mica les circumstàncies per entendre què ha passat. Aquest capítol del ‘Bestiari Il·lustrat’ va ser enregistrat força abans de l’Onze de Setembre i aquests darrers mesos ha canviat molt el context polític i mediàtic. I aquest capítol era, en aquest moment, munició per a El Mundo, que és qui va començar la polèmica. I que va veure el capítol! Perquè, a més, aquest capítol va tenir uns vint mil espectadors, que no és gaire. Amb això vull dir que, molt probablement, emès al mes de maig, per dir una data, aquesta seqüència, sigui de gust dubtós o no, hauria passat desapercebuda, ningú no hauria hagut de dimitir i no s’hauria suspès el programa. El context ha estat letal per al ‘Bestiari’.

I si en lloc del rei la figura caricaturitzada hagués estat religiosa? I si hagués estat Mahoma? Com dic, la llibertat d’expressió ha de prevaler sempre, que quedi ben clar, en tots els casos. Però el context polític i social pot ser molt influent i pot desencadenar tot d’esdeveniments, justos o no. I encara més si el missatger és una televisió pública.

El fet que l’Audiència Nacional espanyola investigui el programa remarca encara més aquesta situació lamentable i desgraciada. Com deia, s’han emès per diverses televisions crítiques molt més sagnants sense que passés res. I als tribunals sí que cal aixecar encara més amunt, si és que es pot, la bandera de la llibertat d’expressió, perquè un atemptat a la corona no és cap bagatel·la.

Joan Úbeda, productor i realitzador de TV

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4047864/joan-ubeda-polonia-shan-critiques-sagnants-passat-res.html

La llarga vida de la censura de la monarquia espanyola

El cas de la suspensió del programa ‘Bestiari Il·lustrat’ del Canal 33 reobre els casos de censura · Repassem alguns casos de censura d’aquests últims anys

video you tube:

La censura sempre ha estat el bastió de la família reial espanyola. D’exemples, n’hi ha molts, sia de censura directa, sia d’autocensura dels mitjans. Els escàndols continuats de la casa reial, aquests últims mesos, han posat a prova la seva força intimidatòria quan les informacions comprometedores s’han manifestat més fàcilment. El cas de la suspensió del programa del Canal 33 ‘Bestiari Il·lustrat’ per una escena on es simulava unes pràctiques de tir amb caricatures del rei Juan Carlos I, Salvador Sostres, Fèlix Millet i el príncep Carles d’Anglaterra, torna a posar en qüestió l’exercici de la llibertat d’expressió.

La fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola ha obert diligències per un suposat delicte contra la corona en l’últim capítol emès de ‘Bestiari Il·lustrat’. La fiscalia general de l’estat ha demanat als mossos d’esquadra que elaborin un informe, i a Televisió de Catalunya que li faci arribar una còpia d’aquest últim capítol. TVC va fer dimitir la directora del programa, Mai Balaguer, i ha suspès el programa de la graella fins al 2013.

Una llarga història d’intimidació i censura

D’exemples de censura, heus-ne ací uns pocs. L’any 1994 el programa ‘Persones humanes’, dirigit per Miquel Calçada, va desfermar una polèmica que avui difícilment es produiria: una intervenció de l’escriptor Quim Monzó sobre la reialesa va suscitar una viva protesta de la casa reial, i el president Pujol hagué de presentar excuses oficials a la Zarzuela. A més, es va obrir un expedient informatiu a TV3 i el programa següent es va emetre en diferit, per precaució.

El 2002 va tocar el rebre al programa ‘Set de nit’, presentat per Toni Soler, que en la secció de sàtira política ‘Set de notícies’ presentava una imitació del monarca interpretada per l’actor Toni Albà. La casa reial espanyola va trucar a TV3 per demanar explicacions i demanar la supressió del personatge. L’aleshores director de TVC, Miquel Puig, va respondre que no li preocupava la trucada de la casa reial, però la sortida de la graella del programa tres mesos després va obrir la caixa dels rumors sobre les raons del comiat de ‘Set de nit’.

L’any 2007 la revista Jueves va publicar una portada amb una caricatura sexual de Felip de Borbó i Leticia Ortiz que tingué, entre més conseqüències, que el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo fes retirar tots els exemplars de la revista de tots els punts de venda a petició de la fiscalia de l’estat.

L’espectacle ‘Audiència reial’, en què l’humorista Toni Albà feia una imitació del rei espanyol, també fou objecte de serioses pressions.

Doncs bé, l’encausament del gendre del rei, Iñaki Urdangarin, i la informació dels mitjans internacionals sobre el dubtós paper de Juan Carlos en el cop d’estat del 23 de febrer de 1983 (Alemanya confirma la simpatia de Juan Carlos pels sediciosos del 23-F), entre més casos, han esquerdat aquesta censura i han fet possible que el viatge a Bostwana i l’accident del rei siguin objecte d’humor i d’informacions vàries.

Cal dir, tanmateix, que el senador nacionalista basc Iñaki Anasagasti ja va desfer, a ‘Una monarquía protegida por la censura’ (Foca, 2009), el fals retrat de la família reial imposat durant tants anys. Aquest llibre havia estat precedit, vuit anys abans, per un altre, ‘Un rei cop a cop’ (Kale Gorria, 2001), publicat sota pseudònim.

Més informació, a Cançons contra els Borbons.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047818/20121016/llarga-vida-censura-monarquia-espanyola.html

Atac de la ‘caverna mediàtica’ als xiquets de l’Ebre
Presenta un programa de televisió local en què els alumnes parlen de temes d’actualitat, com si fos adoctrinament escolar

Mitjans escrits i audiovisuals de la ‘caverna mediàtica’ han carregat els últims dies durament contra el programa “Petits artistes”, que emet la televisió local Canal 21 Ebre, presentant-lo com si fos un hipotètic adoctrinament escolar. En realitat es tracta d’un programa televisiu que aborda simplement temes d’actualitat, sobre els quals els xiquets opinen.

El programa durament atacat per ‘El Mundo’, ‘Intereconomía’ i ‘Tele5’ preguntava als alumnes de l’escola Sant Miquel de Deltebre, de 10 anys, per la seva opinió sobre la independència de Catalunya, com a tema d’aquesta emissió concreta. De la mateixa manera que en altres emissions s’han abordat altres notícies. Però es dóna el cas que la majoria de nens i nenes es van mostrar a favor de l’Estat propi, i això ha provocat un autèntic calvari. El vídeo s’ha usat com a argument del discurs del ministre de Cultura, José Ignacio Wert, partidari d'”espanyolitzar” els alumnes catalans.

Sense dret d’imatge

Canal 21 Ebre ha lamentat les acusacions, i ha hagut de recordar que el programa “mai ha tingut cap intencionalitat política”. “Simplement vol fer un retrat de l’actualitat des d’un visió periodística i sociològica. En cap cas la intenció del programa Petits Artistes és promoure la independència entre els escolars o adoctrinar-los com s’ha arribat a dir en diversos mitjans de comunicació”, ha afegit.

La cadena s’ha queixat que s’han utilitzat els xiquets i xiquetes que participen al programa ‘Petits Artistes’ per generar polèmica política i, en alguns mitjans, fins i tot no s’ha respectat el dret d’imatge dels menors. Arran de la polèmica, la cadena ha decidit retirar el vídeo d’internet “per protegir els drets dels menors que hi participen”.

La pressió de la ‘caverna mediàtica’ ha estat tan forta que l’empresa de pizzes que posava publicitat al programa l’ha retirada. Des d’Intereconomia van atacar l’anunciant.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/la_manipulacio_espanyolista_dels_xiquets_de_l_ebre_89797.php

Telepizza demana als catalans que no comprin el seus productes

Els mitjans de l’odi han pressionat a Telepizza sota amenaça per que deixi de patrocinar el Canal 21 per emetre un programa en el què uns xiquets de l’Ebre parlen d’independència

La decisió de Telepizza també vol ser una advertència per part dels mitjans de l’odi cap a tots aquells que, segons ells, fomenten la radicalitat independentista, però les conseqüències de l’amenaça “bumerang”, són que de la mateixa manera que l’empresa amenaça i deixa de posar publicitat a un mitja de comunicació, la seva decisió també és una crida a que els catalans prescindeixin de les ofertes de la cadena de pizzes a domicili, per la seva actitud contraria als principis democràtics. El xantatge de l’empresa indigna als que defensem el dret a la llibertat d’expressió, i si no ens hi oposem, ells, els dels mitjans de l’odi acabaran guanyant, d’entrada l’empresa propietària del Canal 21 ha retirat el programa del seu canal de Youtube.

La xarxa , un magatzem que tot ho guarda

Sort que avui la xarxa és “sabia” i allò que alguns censuren, la xarxa ho posa al servei de la societat. Mentre a Catalunya el Canal 21 retira el programa i TV3 fa el mateix amb el #bestiari , cap empresa catalana ha retirat la seva publicitat de les cadenes del odi.

El pecat del programa “petits artistes” ha estat explicar les coses amb llibertat

L’espai, dedicat a reflectir els coneixements dels alumnes de Primària de les escoles de les Terres de l’Ebre sobre diversos assumptes, en aquest cas concret es preguntava sobre la independència de Catalunya, es va emetre en plena polèmica per les declaracions del ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, segons les quals la intenció del Govern és “espanyolitzar” els alumnes catalans.

El programa objecte de polèmica va ser gravat a l’escola Sant Miquel de Deltebre (Baix Ebre) i als nens se’ls plantejaven preguntes com: “Què és la independència?” o “Vols la independència de Catalunya?”. Les respostes van ser majoritàries a favor de la independència, i es veu que això per alguns es pecat, fins i tot l’ex-ministre Bono va carregar contra el programa, la manipulació feta a Espanya ha guanyat una petita batalla, però ha perdut la guerra.

Telepizza convida els catalans a no comorar els seus productes

Ens ho diu a la cara Telepizza, si ella cau al xantatge dels mitjans de l’odi, com no hem de caure els catalans davant la claredat amb que ens diu l’empresa que no som mereixedors de consumir els seus productes i com diu un altre conegut anunciant, els catalans “no som tontos”.

http://www.directe.cat/noticia/246579/telepizza-demana-als-catalans-que-no-comprin-el-seus-productes

A TOTA MÀQUINA
“El govern espanyol ha demanat ja a diversos països europeus que es pronunciïn en contra de la independència catalana”
Editorial

El govern espanyol ha demanat ja a diversos països europeus que es pronunciïn en contra de la independència catalana. Espanya està movent la seva diplomàcia per terra mar i aire, per intentar desactivar el paraigua que necessita Catalunya. Sap que la reivindicació catalana només té d’hipotètic aliat el reconeixement internacional. Per ara, l’executiu de Rajoy no ha aconseguit que cap país li doni suport en la seva estratègia, entre d’altres coses perquè per a ells és impensable fer cap declaració sobre un fet que no estarà sobre la taula fins després de les eleccions catalanes del 25 de novembre. La pressió només ha tingut cert efecte a la Unió Europea, on la comissària Vivianne Reding, es va haver de fer enrere de l’afirmació que Catalunya seguiria a la UE en cas d’esvenir Estat. Però cal precisar que tampoc la Unió Europea ha anat gaire més enllà. La capacitat de pressió d’Espanya, ara que està a punt de ser rescatada, no és gaire gran. Però la Generalitat la pròxima legislatura s’haurà de moure com mai a nivell internacional, perquè Madrid ha engegat tota la seva maquinària. Espanya segueix sense mostrar tarannà democràtic respecte les peticions catalanes, encara que tota la premsa anglosaxona li ho reclami aquests dies.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/a_tota_maquina_89792.php

El PP de Rubí associa la independència amb el nazisme

La Torre del Palau | Actualitzat el 16/10/2012 a les 20:31h

Jonatan Cobo pensa que Catalunya faria una neteja ètnicaJonatan Cobo Ortega, regidor del PP de Rubí, ha fet una piulada delirant al seu compte de Twitter. Concretament ha dit: “alguns nazionalistes catalans volen repetir això”, amb una imatge adjunta de l’Holocaust en què s’apreciaven generals de l’Alemanya nazi en un camp de concentració. En una altra piulada, Cobo havia proclamat sense cap tipus de complexe: “Heil Mas”. Posteriorment, veient la repercussió de les seves opinions el regidor popular ha eliminat el compte de Twitter.

Cobo, que és la persona que en la manifestació de Barcelona del 12-O va explicar que la bandera espanyola amb senyera es dissenyava a Terrassa, ha comparat el nacionalisme català amb els responsables de la mort de milions de persones en camps de concentració, donant a entendre que una Catalunya independent faria una neteja ètnica similar a la que es va fer amb els jueus.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47875/rubi/associa/independencia/amb/nazisme

El regidor del PP que vincula Mas amb el nazisme es disculpa i parla de llibertat d’expressió
Jonatan Cobo assegura que no volia ferir cap sensibilitat i anuncia que continuarà “lluitant perquè tothom es pugui expressar”
ARA Barcelona | Actualitzada el 17/10/2012 00:07

“Demano perdó per si he ferit alguna sensibilitat. Seguiré lluitant perquè TOTS ens puguem expressar en llibertat.” Així, amb una piulada publicada al seu compte de Twitter, liquida el regidor del PP de Rubí Jonatan Cobo l’afer que ha sacsejat la xarxa aquest dimarts a la tarda.

Una imatge d’Artur Mas manipulada per presentar-lo com si fos un oficial nazi i altres tuits que relacionaven el nacionalisme català amb el nazisme han provocat polèmica. Els tuits més compromesos han estat esborrats per Cobo i, unes hores després, s’ha disculpat amb aquesta piulada que fa una referència ambigua a la llibertat d’expressió.

http://www.ara.cat/politica/PP-Mas-disculpa-llibertat-dexpressio_0_793120879.html

Camacho defensa Coto i assegura que els títols universitaris perdrien la validesa amb la independència
La líder popular aprofita per sumar el missatge a la campanya #CiUfapor que impulsa el PP a través de la xarxa
ARA Barcelona | Actualitzada el 16/10/2012 17:30

La líder del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, en una conferència LUIS TEJIDO / EFE
Després de les crítiques que va rebre el diputat del PP José Antonio Coto per les seves declaracions afirmant que amb la independència els títols universitaris catalans deixarien de ser reconeguts, avui ha sigut la líder popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, qui s’ha afanyat a donar-li suport.

“Els títols que ara es donen a les universitats són títols que estan donats per universitats catalanes que estan reconegudes com a universitats espanyoles, òbviament la validesa d’aquests títols es dóna per la nostra pertinença a Espanya”, ha afirmat Camacho. En concret ha assegurat que en una Catalunya separada de la resta d’Espanya “els títols universitaris deixarien de ser reconeguts, tant les llicenciatures com els graus”. Aquestes declaracions se sumen a la campanya #CiUfapor, que està impulsant el PP a través de la xarxa i de la qual Coto és un dels principals animadors.

http://www.ara.cat/politica/Alicia_Sanchez-camacho-Jose_Antonio_Coto-PP-titols_universitaris_0_793120829.html

Camacho recuerda que los títulos universitarios catalanes deben su reconocimiento a España
La presidenta del PPC avala las palabras de un diputado popular, según las cuales si Catalunya se independizara los títulos universitarios catalanes dejarían de ser reconocidos

Alicia Sánchez Camacho

Lleida. (EFE).- La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha advertido este martes que los títulos universitarios catalanes deben su reconocimiento a España. La dirigente del PPC ha expresado así su coincidencia con las declaraciones del diputado popular Jose Antonio Coto, según las que si Catalunya se independizara los títulos universitarios catalanes dejarían de ser reconocidos.

Camacho, que ha presentado en Lleida a la cabeza de lista del PPC por esta demarcación, Dolors López, ha señalado que, es evidente, que esos títulos de las universidades catalanas ahora tienen reconocimiento porque Catalunya pertenece a España.

“Es evidente que si Catalunya fuera independiente habría muchas cosas que se deberían volver a conseguir y eso demuestra la inviabilidad de esta opción. Los títulos actuales tienen validez por nuestra pertenencia a España”, ha señalado.

Camacho ha advertido que esta situación se repetiría en muchos otros casos, como las ayudas europeas. “Se ponen en riesgo estas cosas y no explicar los riesgos de una Catalunya independiente, que sería claramente inviable, que quedaría aislada de Europa, que no podría disfrutar ni de las ayudas ni del euro, creo que sería el error histórico más grande que podemos cometer”, ha afirmado la dirigente del PPC.

Alícia Sánchez-Camacho ha advertido que el presidente de la Generalitat, Artur Mas, “se cree el mesías de Catalunya cuando la tierra prometida no existe”, ha concluido.

http://www.lavanguardia.com/politica/20121016/54353111677/camacho-recuerda-titulos-universitarios-catalanes-deben-reconocimiento-espana.html#ixzz29XCbuGH3

Vidal-Quadras, Wert i tots els encausats del PP valencià, al Veriueu-ho

Nou lliurament del programa setmanal

Torna el ‘Veriueu-ho’, que amb motiu del 9 d’Octubre no es va fer la setmana passada, i ho fa repassant els encausats per corrupció que actualment són diputats a les corts. Xavi Castillo també comenta les paraules del ministre Wert respecte el propòsit d’espanyolitzar els alumnes catalans, i les del vice-president del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras, sobre una possible intervenció militar a Catalunya. Finalment, recrea d’una manera molt especial, la inauguració de l’aeroport de Castelló…

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047876/20121016/vidal-quadras-wert-encausats-pp-valencia-veriueu-ho.html

La nena de Wert existeix!

Salvador Cot | Actualitzat el 16/10/2012 a les 23:59h

Es diu Colegio de Fomento Canigó de Barcelona. Un centre de Sant Gervasi vinculat a l’Opus Dei que, com explica la seva web castellanòfona, “es basa en el dret fonamental a buscar i acceptar la veritat”. Tanta relació amb la virtud ha tingut el seu fruit i una de les seves alumnes -l’escola és estrictament femenina i amb uniforme- ha aconseguit formar part dels guanyadors del concurs “Què és un rei per a tu?” que s’organitza des del palau de la Zarzuela.

La nena en qüestió es diu Blanca Rosal i estudia segon d’ESO. I, segons explicava ahir La Vanguardia, va ser centre d’atenció de l’alegre trobada cortesana gràcies a la seva condició de catalana. Per a ella, el rei espanyol és com un “capità de vaixell” -afecció nàutica que el monarca i la nena comparteixen- que ha de procurar “que els mariners estiguin units”. La nena Rosal també fa de portaveu familiar i va explicar que tots ells creuen que “el pitjor que pot passar ara és que els mariners agafin la dèria de separar-se, d’agafar bots i anar-se’n”. Quina nena més maca, oi?

Doncs bé, ja podem donar fe que l’alumna catalana ideal existeix i que, a més, és capaç de no pensar en un elefant. José Ignacio Wert ha derrotat George Lakoff entre flores, fandanguillos i alegrías.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47871/nena/wert/existeix

Manifiesto por un federalismo español y contra la independencia
“Es imprescindible un movimiento federalista de ámbito español que subraye que es más lo que nos une”
Política | 17/10/2012 – 00:37h

Barcelona. (Redacción).- Un centenar de profesionales en su mayoría periodistas, abogados y profesores de universidad afines a los partidos de la izquierda no independentista han suscrito un llamamiento “a la Catalunya federalista y de izquierdas” en el que se declaran contrarios a la independencia y consideran “del todo imprescindible que se ponga en marcha un movimiento federalista de ámbito español que sirva para subrayar que son más las cosas que nos unen que las que nos separan”. Admiten, sin embargo, que “la izquierda española mayoritaria no ha querido jugar a fondo esta carta”.

“Consideramos que la ruptura con España no es la única salida de futuro” y además advierten que “un proceso de secesión en un contexto como el actual pone en peligro la cohesión social y no es el camino para mejorar las condiciones de vida de los catalanes”. Aseguran por otra parte que la “ruptura con España” perjudica las posibilidades de “articular una alternativa desde la izquierda a las políticas de austeridad europeas”.

El manifiesto lleva como antetítulo Por la justicia social y la razón democrática y proponen “un proceso que se resuelva desde el principio democrático”. Sin embargo, en cuanto al derecho a decidir y a la posibilidad de que los catalanes se pronuncien en referéndum, los profesionales abajofirmantes mantienen reservas. Los sitúan “si procede”, como culminación del proceso.

Entre los firmantes se encuentran Victoria Camps, catedrática; Anna Maria Moix, escritora, e Isabel Coixet, cineasta, que como otros de los firmantes ya participaron en el Foro Babel, un grupo de presión en defensa del castellano en Catalunya. También firman personajes cercanos a Iniciativa per Catalunya, como el ex fiscal anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo, que con José María Mena, también exfiscal y abajofirmante, intervinieron en la querella contra Jordi Pujol por el caso Banca Catalana. Varios periodistas han optado por comprometerse y firman el documento, Entre ellos Francesc Arroyo, Pere Ríos, Ramón de España, Antonio Franco, Rafael Jorba, Andreu Missé, Margarita Rivière, Enric Sopena y José Antonio Sorolla.

http://www.lavanguardia.com/politica/20121017/54353135270/manifiesto-federalismo-espanol-independencia.html#ixzz29XAvhvuk

Un coronel espanyol demana declarar l’estat de guerra a Catalunya

El president de l’Associació de Militars Espanyols ho diu en una entrevista a la televisió holandesa

El coronel d’intendència Leopoldo Múñoz Sánchez, president de l’AME (associació de militars espanyols) ha exigit en una entrevista a la cadena de televisió holandesa NOS que es declari l’estat de guerra a Catalunya per a aturar el procés que ell defineix com a ‘separatista’.

Múñoz Sánchez és un habitual de les ràdios i televisions d’extrema dreta, home conegut per la seva posició reaccionària. L’AME havia amenaçat fa dies el govern català amb accions judicial però ara, per primer vegada, s’ha referit al conflicte com una ‘guerra’ i exigint l’adopció de mesures d’excepció.

(inclou video)

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047904/20121016/coronel-espanyol-demana-declarar-lestat-guerra-catalunya.html

Prou

Madrid ha convertit un conflicte per la nació en un conflicte per la democràcia.

Vicent Partal 17.10.2012

És intolerable que un coronel en actiu, ni que siga d’intendència, demane de forma pública la declaració de l’estat de guerra a Catalunya, de fet contra Catalunya. Aquests dies hem sentit moltes barbaritats i amenaces de tota mena, però aquesta supera en gravetat allò que és possible de tolerar o de discutir. Si Espanya és una democràcia, aquest senyor no hauria de continuar formant part de l’exèrcit espanyol ni un dia més i el govern de Rajoy hauria de tallar de soca-rel aquesta mena de declaracions. Ep!, fins i tot per al seu propi bé.

Ahir, en una conversa amb Joan Carles Gallego, secretari general de CC OO a Catalunya, em va impressionar la definició que feia de la situació actual del país i del conflicte amb Espanya. Deia que Madrid havia convertit un conflicte per la nació en un conflicte per la democràcia. Una definició exacta i precisa, posada en relleu per declaracions com la del coronel, president de l’associació de militars espanyols.

Hi convinc del tot. Espanya ha perdut els nervis i astora Europa amb un comportament que cap democràcia no pot acceptar ni tolerar. Per això no para de rebre colps dels mitjans i de les institucions. I Europa és com és, però cap democràcia ja no pensa en l’exèrcit com una màquina de control social d’un país, com una força d’ocupació interna. Això passava a la primeria del segle passat. Així pensava Franco i es veu que encara hi pensen els militars educats en el franquisme que la fràgil democràcia espanyola mai no ha depurat. Però avui, creguen què creguen aquests fòssils, un colp d’estat és impracticable i el sol fet d’esmentar-ne la possibilitat és indignant.

I tanmateix, cal plantar-se. Aquesta amenaça, per pintoresca que semble, no pot tolerar-se, ans cal exigir un càstig exemplar contra aquest coronel. És cert que és un ultra. Un ultra que, curiosament o no, evoca un precepte franquista inexistent en l’actual constitució espanyola, que no preveu la possibilitat de declarar aquest ‘estat de guerra’. Però ningú no pot escudar-se en la llibertat d’expressió o en l’orientació ideològica d’un funcionari públic, si aquest justifica i promou la interrupció de la democràcia i la supressió de les institucions i de les llibertats.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4047907/prou.html

L’abisme democràtic entre el Regne Unit i Espanya
Joan B. Culla, Patrícia Gabancho, Ferran Requejo i Francesc Cabana analitzen la diferència amb què els dos Estats encaren les demandes independentistes d’Escòcia i Catalunya

Darrera l’actitud democràtica antagònica del Regne Unit amb Escòcia i la d’Espanya amb Catalunya, en relació a les seves aspiracions independentistes, s’hi troba la història d’aquests dos Estats. La construcció del Regne Unit ha desencadenat una cultura àmpliament democràtica i dialogant, mentre que Espanya no té aquesta cultura i tendeix al dramatisme de Sarsuela. L’acord que el govern britànic i l’escocès acaben de firmar per tal que a la tardor del 2014 es celebri el referèndum, sembla estar a anys llum del frontisme espanyol. Tot seguit n’analitzem els perquès:

Joan B.Culla, l’historiador i professor d’Història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, veu dos motius que expliquen la diferència entre el posicionament britànic i l’espanyol: “D’una banda la Gran Bretanya va inventar la democràcia parlamentària i tenen un pedigrí demogràfic molt superior a Espanya. I el segon motiu, i més rellevant, és el nom oficial dels dos Estats: Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, i Regne d’Espanya”. Segons Culla, el concepte de Regne Unit el formen peces unides però al mateix temps diferents. És una idea de pluralitat. En canvi, el nom d’Espanya és Regne d’Espanya “i punt”.

Culla recorda que abans del procés de la devolució d’autonomia a Escòcia fa quinze anys, al Regne Unit ja circulaven bitllets del Royal Banc of Scotland i els escocesos ja tenien seleccions esportives. “La identitat britànica sempre ha estat plural. L’espanyola, en canvi, és d’una sola peça i amb la mateixa fisonomia”. Per últim, recorda un altre gran avantatge del Regne Unit: els britànics no tenen Constitució. “La seva història i cultura política els ensenya que és molt millor adaptar les lleis als temps canviants, que no pas una Constitució que els encotillaria”.

Patrícia Gabancho, periodista i escriptora, creu que el primer que cal tenir en compte és l’element constitutiu: “A Anglaterra el poder emana del pacte, com a Catalunya, i per tant és flexible i democràtic”. Gabancho reconeix que Anglaterra i Escòcia tenen darrera una llarga història de guerres sagnants, “però la unió no surt d’una derrota militar, com és el nostre cas”. “Anglaterra va desenvolupar molt aviat una modernitat eficaç, imperial, potentíssima també en llengua i cultura, de manera que la unió esdevé molt llaminera i molt còmoda”.

Gabancho creu que per a Escòcia la unió no és un llast identitari, econòmic o nacional. “Mai s’ha considerat que els escocesos siguin anglesos: són britànics”. En canvi, el cas d’Espanya és el procés contrari. “Una unió que es pretén identitària -tots són espanyols- i el greuge constant, que impedeix un projecte autònom de desenvolupament, progrés, cultura i identitat”.

Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, considera que les diferències s’expliquen a través de la història de la Gran Bretanya i Anglaterra. “De com es constitueix, a partir de l’any 1688 amb la Revolució Gloriosa i fins avui, com un sistema liberal que evoluciona fins a un de liberal-democràtic a través d’un procés llarg que evoluciona lentament”. Tot i que això va implicar un conflicte armat, es va pactar una unió “on es respecten les característiques escoceses, com el dret, la moneda i el banc”. Això configura una cultura política diferent. És una unió i no una unitat, segons Requejo. “A Espanya la visió de l’Estat és unitària i això es nota amb els estils. La seva història liberal i democràtica és un desastre que porta al que veiem ara”.

Finalment, el president de l’Ateneu Barcelonès, Francesc Cabana, que és historiador de l’economia, creu que aquesta actitud tan diferent de britànics i espanyols es deu al fet que “Espanya té 30 anys de democràcia i la Gran Bretanya centenars”. Això al seu entendre és un fet essencial. “La democràcia està arrelada al poble britànic. Hi ha escocesos, hi ha gal•lesos…i no hi ha rés més democràtic que demanar l’opinió”, apunta. Cabana en canvi veu que la democràcia no està prou arrelada a Espanya. “Els que coneixem Madrid sabem que té un esperit centralista al 100 per cent, i autoritari”. // Albert Ribas

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_abisme_democratic_89766.php

No intentis entrar en la seva lògica
CARLES CAPDEVILA | Actualitzada el 17/10/2012 00:00

La lògica ben aplicada arregla malentesos, però la lògica malentesa genera autèntics drames. Recordo un pintor que no havia venut mai cap quadre i presumia de la seva genialitat al·legant que Van Gogh tampoc no en va vendre cap en vida. Que un geni no vengués res no garanteix que tots els que no veneu res sigueu genis, vaig intentar explicar-li, però va trobar vulgar i maleducat el meu intent didàctic de rebaixar-li les pretensions i fer-lo toca de peus a terra. No va tornar a preocupar-me l’abús de la lògica mal aplicada fins que aquell ministre que es deia Acebes va començar a utilitzar falsos sil·logismes per acusar de terrorisme el primer que passava per allà. Se saltava el rigor en les premisses i arribava a les conclusions incriminatòries a una velocitat que esgarrifava. Per a una ment científica i ordenada, un sil·logisme forçat sona ridícul, desacredita el que el fa, no mereix ni resposta, simplement hi poses una creueta vermella, és una opció incorrecta, un camí inexistent. Però en l’olla de grills en què ens movem, els que fan passar per raonaments els seus prejudicis o acusacions infundades se’n surten. Treuen conclusions a partir de dos fets no relacionats i a sobre es disfressen de racionals i t’acusen d’emocional. Ja saben què volen concloure, i fan el procés a la inversa, sense que calgui que la realitat quadri. El pitjor és intentar entrar en aquesta lògica, discutir des de la “seva” lògica. Perquè no és cert que n’hi hagi de diferents, només n’hi ha una, de lògica, i jugar a fer raonaments acceptant les trampes discursives com a punt de partida et porta a la irracionalitat, acceptes un terreny de joc on tens les de perdre perquè no t’hi saps moure. És molt més lògic anar avançant, premissa a premissa, fins a un sil·logisme final irrefutable.

http://www.ara.cat/premium/opinio/No-intentis-entrar-seva-logica_0_793720683.html

Òmnium Cultural: ‘Rita Barberà ha espanyolitzat el País Valencià’

La batllessa de València ha defensat Wert i ha carregat contra Òmnium Cultural · Vol arribar als 28 anys de mandat a València

Òmnium Cultural ha respost amb contundència les declaracions de la batllessa de València, Rita Barberà, en què afirmava que a través de l’entitat cívica el govern català difon la cultura catalana al País Valencià. L’entitat considera que és Rita Barberà qui ha espanyolitzat el País València amb les polítiques que ha fet des que és batllessa i ha subratllat que l’objectiu de l’entitat i de la Federació Llull en el seu conjunt és ‘valencianitzar’ el País Valencià, entenent que valencianitzar i catalanitzar són la mateixa cosa. En aquest sentit, l’entitat ha instat Barberà a expressar ‘si el que vol és valencianitzar o espanyolitzar la ciutat de la qual és batllessa’.

Hores abans, Barberà havia anunciat que es tornarà a presentar de candidata del PP a les eleccions municipals del 2015 perquè diu que ‘li apassiona’ i que ‘no sap fer cap altra cosa’. D’aquesta manera, Barberà optarà a un nou mandat al capdavant del consistori valencià. Ho ha dit durant la intervenció que ha fet al Forum Europa de Madrid, on ha negat que tingui la intenció de ser presidenta de la Generalitat Valenciana, i que d’això en té coneixement el PP. Ara, també ha dit: ‘he pogut tenir alguna oportunitat, i no ho he volgut’.

Si Rita Barberà sortís elegida batllessa després de les eleccions del 2015 podria arribar a allargar fins als vint-i-vuit anys la seva trajectòria al capdavant de l’ajuntament. Barberà va arribar a l’alcaldia el 1991, gràcies al suport d’Unió Valenciana, i després va ser reelegida el 1995, 1999, 2003, 2007 i 2011

Justifica l’espanyolització que propugna Wert

Barberà ha insistit a parlar durant el Forum Nueva Economía a parlar del procés català, i ha justificat que el ministre de Cultura espanyol, José Ignacio Wert, parlés d’espanyolitzar els nens catalans.

Quan ha parlat d’Òmnium Cultural, ha dit que es dedica a ‘catalanitzar la cultura valenciana i balear’. I s’ha sorprès de la reacció de protesta per les declaracions de Wert, dient que no entenia que parlar d’espanyolitzar a Espanya no sigui políticament correcte (vídeo)

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047867/20121016/omnium-cultural-rita-barbera-espanyolitzat-pais-valencia.html

LLIBERTAT DE SILENCI, LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ
“La Catalunya silenciosa és un concepte massa seriós com perquè ningú pugui erigir-se’n en portaveu”
Jofre Llombart

El 5 d’octubre, en Roger Mas va piular: “Em fa la sensació que quan la gent diu “mulla’t” no calibra l’efecte que li faran opinions diferents de la seva.” (@RogerMasOficial).

Efectivament, aquests dies s’està reclamant sobretot a artistes i empresaris, que es mullin. Ras i curt, que diguin si són independentistes o no ho són.

Sóc partidari que hi hagi com més opinions millor. Que tothom que ho vulgui les digui lliurement. Però per damunt d’això crec també que hi ha d’haver la llibertat de callar. De no dir res. Cadascú sabrà perquè calla però crec contraproduent forçar a qui sigui a mullar-se.

Els artistes s’expressen a través de les seves obres, i si a més volen implicar-se políticament, benvingut sigui. Això sí, ens hauria de merèixer el mateix respecte el que ho fa com el que no. De fet, massa sovint s’ha caigut en la hipocresia de reclamar implicació a cantants en afers polítics però mostrar un respecte profund quan el cantant en qüestió decideix prendre’s un temps de descans. Llavors sí, quan es posa la camisa blanca coll mao i es va a buscar a les muntanyes no se li pot dir res: ni sobre de què anirà el nou disc i -per favor- ni pensament de parlar-li de política.

Bé, no cal posar-se tant místic per respectar aquest silenci. Trobo que l’artista en actiu que només pensa en la seva gira té tot el dret a capficar-se només en millorar la seva actuació. Vagi per endavant que a mi sí que m’agrada que és mullin; no per fer cap llista de partidaris del SÍ i del NO, sinó per escoltar arguments d’uns i altres. Però més enllà d’aquest plaer intel•lectual defenso la llibertat del silenci. També és una manera d’expressar-se i fruit de factors molts diferents: precaució, mandra, por, ignorància o indiferència. I tots cinc motius, en tant que humans, són comprensibles i legítims.

Això sí, el silenci és el silenci. Silenci vol dir no dir res, ni en un sentit ni en un altre, i per tant tampoc és lícit que ningú se’n apropiï. La majoria silenciosa, la Catalunya silenciosa són uns conceptes massa seriosos com perquè ningú pugui erigir-se’n en portaveu. Portar la veu d’algú que es vol quedar en silenci em sembla contradictori, deshonest i sobretot poc respectuós. Com diu una dita àrab, “ets esclau de les teves paraules i amo dels teus silencis”.

Tranquils que el 25-N parlarà tothom en el silenci de les urnes. Fins i tot els que ara callen. Llavors el que sí s’haurà d’escoltar serà el crit eixordador de la societat catalana.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/llibertat_de_silenci_llibertat_d_expressio_89788.php

Rostres de la por
JOSEP RAMONEDA | Actualitzada el 17/10/2012 00:00

Al discurs de la por a la crisi s’hi suma el de la por a la independència. D.W. CERNY / REUTERS

1 . DOBLE POR. La política sembla haver pres el rostre de la por. Al discurs de la por que acompanya la crisi, i que els governs alimenten cada dia, s’hi ha incorporat ara el discurs de la por com a resposta al projecte català d’independència. De fet l’argument principal que hem sentit fins ara ajunta totes dues pors: parlar d’independència en aquests moment seria una irresponsabilitat perquè augmenta les dificultats per sortir de la crisi. Evidentment, el discurs de la por busca generar ansietat i incertesa en la ciutadania. Els que governen saben perfectament que l’angoixa porta a l’autocrítica molt més que a la crítica i a la mobilització contra les polítiques en curs. La por és la força dels que Pisani-Ferry anomena “talibans de l’austeritat”. Però a aquestes altures de la crisi s’hauria de començar a saber que l’estratègia de la por té un problema: pot acabar matant l’economia. Ningú gasta un duro, ni tan sols els que els tenen. Per por. I així l’economia segueix escales avall. No sembla que aquesta experiència impressioni el govern espanyol a l’hora d’aplicar la teràpia de la por i de l’amenaça als catalans dissoluts. Si la por triomfés, triomfaria la indiferència i la indiferència és la dissolució de la democràcia. L’estratègia de la por només condueix a la solució autoritària. ¿Hem d’entendre que el govern del PP ja s’ha decantat definitivament per aquesta opció? Perquè una democràcia funcioni el poder ha d’estar limitat i suficientment repartit. Ara no ho està. Per això grinyolen tantes coses.

2 . UBIQÜITAT. El bisbe auxiliar de Barcelona diu que l’Església estarà “al costat del poble” en la independència de Catalunya, el cardenal Cañizares assegura que “la unitat d’Espanya és un bé moral d’obligada protecció”. Donat que ambdues afirmacions són contradictòries, en què queda la universalitat de criteri de l’Església? Certament Déu és a tot arreu i els seus funcionaris s’adapten a cada lloc. Per això, varien els estils i les maneres. Cañizares situa la ruptura de la unitat pàtria al nivell del pecat. Els bisbes catalans es limiten a fer música d’acompanyament a la independència. Tot molt en sintonia amb l’experiència del poder de cada terra. Deia el científic Daniel Dennett en una entrevista recent “que la pàtria i la religió són estupendes si no te les creus”. I m’atreveixo a afegir que alguns han viscut molt bé a costa d’elles, sense necessitat de creure-hi, evidentment.

3 . SENSE SENYAL. El dia de la Festa Nacional d’Espanya no es va poder veure per televisió el partit que jugava la selecció de futbol. La roja és ara mateix la icona que més seguiment genera a Espanya. Cap cadena -la crisi no deixa marge ni per als dispendis patriòtics- va voler comprar el partit que és jugava a Bielorússia. Espanya es va quedar sense senyal. Tot un signe del temps.

4 . CORRUPCIÓ. Llegeixo una entrevista amb Nadja Tolokonnikova, una de les components del grup musical Pussy Riot, que Putin ha enviat a la presó: “Van detenir tres noies joves, diu, i ara tenen davant de vostès tres personalitats polítiques”. Les Pussy Riot no es rendeixen. “La qüestió del segle XX va ser totalitarisme o democràcia. La qüestió d’avui és democràcia o corrupció”, ha escrit André Glucksmann. Els russos han començat tímidament a lliurar aquesta batalla. Ens cal seguir-los la pista. També és un problema nostre.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Rostres-por_0_793720651.html

Assemblea constituent
Una àmplia aliança de l’esquerra independentista és necessària per disputar l’hegemonia a Convergència i Unió

17/10/12 02:00 – ORIOL FARRÉS JUSTE

La multitudinària manifestació del passat Onze de Setembre ha estat una fita històrica, la demostració de força més gran que hi ha hagut mai de l’independentisme català. Dies després, un president de la Generalitat, Artur Mas, que no ha pronunciat mai la paraula “independència” en cap dels seus discursos, ha anat obtenint cada cop més audiència i, mitjançant un relat ultracalculat de transició nacional infinita, es proposa de catapultar el seu partit, Convergència i Unió, com a possible força hegemònica del sobiranisme del segle XXI. L’aclamació a la plaça Sant Jaume al Molt Honorable, entre estelades i pancartes, es va convertir ràpidament en un símbol de poder i alhora en un lipdub propagandístic. Mentrestant, en la vida de cada dia, la política neoliberal de retallades del govern Mas, amb la coartada de la crisi econòmica, continua fent estralls entre el poble català: laminant els serveis socials, retallant en educació, liquidant la sanitat pública…

Sí, cal respectar el poble català. Potser el gran error dels estadistes centralistes espanyols és la seva ceguesa davant d’un fenomen evident: el poble de Catalunya existeix. No volen entendre-ho, encara ara. Creient-se les seves pròpies mentides ideològiques, devien pensar que tot el que fessin contra una “nació imaginària” els sortiria de franc, que com a molt només tindria conseqüències “imaginàries”. Que no passava res si feien estavellar contra les roques el projecte de reforma de l’Estatut català, votat majoritàriament per la Cambra catalana. Que es podia negar perfectament la condició i sentiment de nació a Catalunya amb una sentència del Constitucional. Que tancar-se en banda a la proposta del pacte fiscal i alhora començar un procés de recentralització de competències autonòmiques eren coses la mar d’assenyades, responsables i serenes. Les agressions, diguem-ne “exteriors”, contra el poble català han estat freqüents i flagrants, això és indubtable.

Però, i les agressions “interiors”? Aquestes també tenen el seu pes específic. Si amb un atac de “deucentisme” a la Mascarell Convergència i Unió vol crear “estructures d’estat” a Catalunya per tal de “no trair les expectatives del poble català”, convé preguntar-se quina mena d’estructures i de poble quedaran si el desmantellament dels drets socials no s’atura. Efectivament, cal respectar el poble català. Potser, doncs, convindria començar per aplicar mesures polítiques més favorables a la gran majoria dels seus integrants. Tan insultant és no reconèixer el dret a decidir i dedicar-se a plantejar petits pedaços i mocions contra les retallades, cas del partit dels Socialistes de Catalunya al Parlament, com ho és posar tot l’accent en l’espoli fiscal mentre s’aboleix l’impost de successions, cas dels convergents i els seus socis d’Unió.

L’Onze de Setembre del 2012 ha estat una convocatòria d’una part molt important de la societat catalana perquè el poble català, aquesta figura enigmàtica, plural i reivindicada per tots costats, pugui parlar amb veu pròpia, sense mordasses ni ventrílocs. L’hora de la política ha començat. Una àmplia aliança de l’esquerra independentista és necessària per disputar l’hegemonia a Convergència i Unió, que destrueix realitats mentre promet fum: cal un programa de mínims que reculli el dret d’autodeterminació, la justícia social, la defensa del territori i la participació ciutadana. Si bufen vents d’independència, ningú millor que el poble català, format per totes les cultures i potencialitats que alberga, per endegar un procés constituent. O és que això també fa por?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/584959-assemblea-constituent.html

Junqueras ven esperança

El candidat d’ERC s’erigeix com el garant de la justícia social que s’identifica amb l’independentisme

PolíticaQuico Sallés/Barcelona | Actualitzat el 16/10/2012 a les 23:59hJ

El president d’ERC, Oriol Junqueras, durant la conferència ‘L’esquerra d’un nou país’ Foto: ACN

Envoltat de primeres estrelles de la biosfera nacional catalana com ara Lluís Llach, dels caps de llista d’ERC per a les properes eleccions, de tot el ventall d’ex-consellers així com l’exlíder dels republicans, Joan Puigcercós, i del mig miler de persones que omplien l’auditori ONCE de Barcelona, Oriol Junqueras ha posat de llarg la seva candidatura a president de la Generalitat per les eleccions del proper 25 de novembre.

Junqueras ho ha fet aquest vespre de forma sòbria, però solemne. Ho ha fet pronunciant una conferència sentida, personal i amb un component intel·lectual difícil de trobar en el pim pam pum polític de cada dia. Junqueras no ha fet res més que explicar, amb mà d’orfebre però amb contundència de taller, el seu pensament polític: l’independentisme inclusiu, l’independentisme en el que “no hi sobra ningú”, perquè és l’instrument de la justícia social. “Els que volen la justícia social són dels nostres”, ha estat la divisa d’un Junqueras inspirat en el dens fonament de l’esquerra catalana, en el pes de la responsabilitat històrica que, com un camàlic castigat, ha patit l’esquerra d’aquest país.

Junqueras ha fugit de l’efectisme d’un titular clar en un acte de pòsit filosòfic i polític, dirigit a explicar als seus una idea d’un independentisme allunyat del dogmatisme. Un independentisme amarat de diverses ideologies i moviments que han marcat l’evolució social de Catalunya. Citant des dels remences als carlins d’Olesa de Bonesvalls, als soviètics del Baix Llobregat, als assemblearis anarquistes que van entronitzar la figura de Salvador Seguí, als practicants de l’empirisme britànic i del racionalisme francès o els descreguts de l’estat que defensaven una esquerra liberal tintada d’individuaisme compassiu Junqueras ha bastit una arquitectura complexa de formació però molt simple en l’objectiu: fer la vida fàcil a la gent.

Inclusió, justícia social i la virtut de la compassió són els ingredients que Junqueras vol cuinar per oferir-los com a plat electoral independentista i que avui ha escorxat amb destresa pedagògica, identificant futur amb independència i esperança. Convençut que els començals saben que el 25 novembre es decideix alguna cosa més que les eleccions, Junqueras vol ser el garant d’aquesta cosa més que es decidirà. “Aquí no hi sobra ningú”, ha insistit recordant la seva persistent idea de donar al castellà carta d’oficialitat en una futura República Catalana.

Junqueras s’ha investit com un independentista útil, heterodox en les idees, pragmàtic en el fer i resolutiu en l’objectiu. Sense messianismes, amb un discurs sinuós, carregat de matisos que dibuixen un univers tan complex com és l’entramat de la societat catalana, Junqueras ha dibuixat en la pissarra mental d’un independentisme que ara tasta el plaer de ser majoritari, el discurs que tothom entén: “La independència és esperança”. I aquesta vegada, l’esperança es pot fer realitat. Junqueras té ganes de provar-ho.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47873/junqueras/ven/esperanca

Un Junqueras, emotiu, pròxim i lluitador, encisa un auditori ple de gom a gom

El republicà aposta per la confiança en les persones i demana “Estimar la nostra gent” i fer tot el possible per a la igualtat d’oportunitats en la conferència l’Esquerra d’un nou país

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha fet aquest dimarts una clara aposta per l’independentisme inclusiu, que ha contraposat al “discurs de la por” que fan servir aquells que neguen la possibilitat als catalans de decidir el seu futur. “Volem ser els garants d’aquesta societat inclusiva”, ha explicat. Per al líder republicà el millor argument per convèncer tots aquells que encara no pensen que la independència és el millor camí per a Catalunya és demostrar-los que es compta amb ells. “El millor argument és que estimem a la nostra gent”, ha assegurat Junqueras, que ha situat aquest fet per sobre de les “tones” de motius econòmics i fiscals que tenen els catalans per demanat la independència.

Compromisos concrets, valors concrets i compromís de cada dia amb les persones i ERC guanyarà l’hegemonia

“Si volen unes bones escoles pels nostres fills, són dels nostres. Si volen uns bons hospitals pels nostres malalts, són dels nostres. Si volen que els nostres empreses siguin competitives són dels nostres. I amb ells volem construir aquest país”, ha afirmat Junqueras davant de les cinc-centes persones que han omplert l’auditori de la seu de l’ONCE a Barcelona per escoltar la conferència ‘l’esquerra d’un nou país’.

La idea d’inclusió ha estat la que ha centrat el discurs del president d’ERC, que ha reflexionat sobre el paper de l’esquerra en el món actual i, en especial, en el món que s’obriria amb la independència de Catalunya. Per a Junqueras, els valors socials que fomenta el pensament d’esquerres en general i l’acció d’ERC en particular, han de garantir “la igualtat d’oportunitats” entre totes les persones. En la definició històrica, ser d’esquerres significava defensar “l’accés digne a la terra, al treball i a la ciutadania”. Tres qüestions plenament vigents en el segle XXI i sobre les quals Junqueras ha assenyalat a ERC com a ferma defensora.

En contraposició a la inclusivitat de l’independentisme que planteja Esquerra, Junqueras ha situat “el discurs de la port dels altres”. El líder republicà ha mirat de desactivar aquest discurs amb múltiples arguments, entre els quals la racionalitat econòmica i fiscal, però ha destacat un com l’argument decisiu. “Estimem a tota la nostra gent. I quan la gent se sent estimada vol ser d’aquells que l’estimen”, ha sentenciat.

Sant Vicenç del Horts és un petit laboratori de la política catalana

En aquest sentit, el candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat ha posat l’exemple de Sant Vicenç dels Horts, el poble del qual és alcalde, i un “laboratori polític” per a Catalunya. Amb un 83% de castellanoparlants i un sentiment independentista poc arrelat, ERC -juntament amb altres partits amb què es va presentar en coalició- governa el municipi. La clau és, segons Junqueras, que tothom que tenia les mateixes preocupacions socials es va ajuntar perquè eren conscients que units serien més forts. ERC té la intenció que succeeixi el mateix a Catalunya i està convençuda que la independència del país és la millor manera de solucionar els problemes dels ciutadans.

Durant més d’una hora i mitja, Junqueras ha reflexionat sobre el pensament d’esquerres, sobre el republicanisme i sobre la necessitat d’assolir una societat més justa i democràtica. Conceptes que els republicans faran servir durant la propera campanya electoral per mirar d’atraure a la causa independentista i d’esquerres a la major quantitat de gent possible.

Lluís Llach entre els cinc-cents assistents

Cinc-centes persones han omplert l’auditori de la seu de l’ONCE a Catalunya. Entre elles una vintena de personalitats, moltes d’elles membres de la plataforma ‘Catalunya Sí’, amb la qual ERC es presenta en coalició a les eleccions del 25 de novembre. L’advocada Gemma Calvet i la periodista Eva Piquer, números 4 i 7 d’ERC per Barcelona, han participat ja com a integrants de la llista electoral i, al seu costat, bona part de la resta de persones que formaran part de la candidatura republicana.

Entre les personalitats ha destacat la presència del cantautor Lluís Llach, la de l’expresident d’Òmnium Cultura, Jordi Porta, la de l’excap de comunicació del tripartit i exdirector de la policia, Miquel Sellarés o la de l’expresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Enric Marin.

El filòsof Josep Maria Terricabras, que tancarà la llista d’ERC per Girona ha estat l’encarregat de presentar l’acte. Durant el seu discurs, Terricabras ha recordat que a Catalunya ja existeix un gran partit de centre-dreta, però no encara un gran partit de centre-esquerra. ERC és, segons el filòsof, qui millor se situa per esdevenir aquest gran partit en el futur i faci de garant de la justícia social i del benestar social des dels valors de l’esquerra. Terricabras fins i tot ha arribat a comparar el moment que viu actualment Catalunya amb un moment de “canvi evolutiu”, com el que es produeix en les espècies. Un moment que va començar amb la manifestació del passat 11 de setembre i que ha de portar Catalunya a exercir la seva llibertat nacional.

http://www.directe.cat/noticia/246585/un-junqueras-emotiu-proxim-i-lluitador-encisa-un-auditori-ple-de-gom-a-gom

Els grans reptes de la CUP

Roger Palà. Actualitzat el 16/10/2012 a les 00:02h

La CUP ha decidit presentar una candidatura per a les pròximes eleccions autonòmiques. L’encapçalarà un independent: el periodista i activista social David Fernández. A l’hora, en prendran part regidors i militants d’arreu del país. Serà la primera vegada que la Candidatura d’Unitat Popular assumeix aquest repte, que arriba després de l’èxit de les eleccions municipals de 2011, en què va multiplicar per cinc els seus resultats. La decisió posa punt i final a un intens debat intern entre partidaris i detractors de superar el marc municipal, una fricció històrica en el sí de l’esquerra independentista i les seves organitzacions.

Sura en l’ambient –sobretot, en el que es respira a les xarxes socials- la percepció que la CUP ho tindrà relativament fàcil. A l’hora de la veritat, però… són certes les percepcions optimistes? Analitzem amb algunes dades les possibilitats de la CUP a les províncies de Barcelona i Girona. En cas de Barcelona, de repetir-se la participació de les eleccions autonòmiques de 2010 (un 59,95%) i tenint en compte el llindar del 3% dels vots, la CUP necessitaria superar els 71.000 sufragis. En les municipals de 2011 en va treure 47.600 a tota la demarcació. Sent generosos, podríem afegir-hi la totalitat dels 13.700 vots de les Candidatures Alternatives del Vallès, amb les quals es presentava en coalició: encara faltarien 10.000 vots. I sense tenir en compte que la participació pot ser més alta que fa dos anys: el rècord en unes autonòmiques va ser l’any 1984 (primera majoria absoluta de CiU) i va votar el 64% del cens. En aquest cas, caldrien més de 77.000 paperetes. En el cas de Girona, el càlcul és més complicat perquè es reparteixen menys escons i el llindar efectiu sempre acaba sent superior al llindar legal del 3%. Habitualment, el darrer escó es reparteix sobre un 4,7% dels vots, que en funció de la participació equivaldria entre els 13.000 i els 16.000 sufragis. A les municipals de 2011, la CUP en va treure 7.000. Per tant, hauria de doblar, i encara així no hi hauria garanties.

Els resultats de les municipals no són l’únic factor a tenir en compte, perquè la CUP no s’ha presentat mai a la totalitat de municipis de cap demarcació. Per tant, ara podrà ser votada per ciutadans que mai ho havien pogut fer. Tot i això, cal tenir en compte que els resultats de les candidatures que ha impulsat l’esquerra independentista al llarg dels últims trenta anys en comicis supramunicipals mai han estat bons. L’any 1989, la llista de Catalunya Lliure a les eleccions europees només va sumar 16.000 vots. A les eleccions al Parlament europeu de 2004 s’hi va presentar una CUP incipient i la patacada encara va ser més forta: 6.200 vots. La candidatura d’Iniciativa Internacionalista de l’any 2009 es va situar sobre els 16.000 vots al Principat. Una de les raons d’això és que la CUP és víctima del vot dual. Molts dels votants de les municipals, a l’hora de fer-ho en altres eleccions, es decanten per altres opcions malgrat la crida que sempre fa l’esquerra independentista a no participar-hi. La CUP de 2012, doncs, a més de treure vots de l’abstenció, hauria d’assegurar-se aquest votant “infidel”. Per tot això, no podem obviar que presentant-se la CUP assumeix molts riscos, no només per a sí mateixa, sinó per al global de l’esquerra. No seria improbable un escenari en què la CUP no entrés al Parlament, ERC i ICV veiessin perjudicats els seus resultats i, de retruc, CiU sortís encara més reforçada.

Per contra, l’entrada dels cupaires a la “gran política” pot suposar canvis rellevants, a l’hora que els plantejarà nous reptes. En destacarem quatre. El primer, en el camp de les idees: la CUP haurà de treballar per acabar amb l’hegemonia discursiva de la dreta dins del sobiranisme, visualitzant de forma explícita que la qüestió nacional i social no només no són contradictòries, sinó que són complementàries. El segon repte té a veure amb la pràctica: si no vol trair la seva base social, haurà de consolidar una forma de fer política nova, radicalment democràtica i transformadora. Fer-ho en un ajuntament ja és difícil. Fer-ho al Parlament pot ser impossible. El tercer repte és madurar el projecte i fer-lo assumible per àmplies capes socials: si la CUP és víctima de l’estètica de la barricada, pot acabar convertida en una “Solidaritat d’esquerres” amb un sostre limitat. I el quart i últim repte són les aliances de futur. La CUP té camp per córrer per si sola, però també té uns límits. A mig termini, l’esquerra catalana, si vol ser decisiva, haurà d’avançar cap a l’articulació d’un front ampli i plural, una alternativa que superi velles friccions i encari el repte d’alliberar el país en tots els sentits. La CUP haurà de decidir si en vol prendre part, la qual cosa suposarà obrir nous debats. Val la pena córrer el risc de presentar-se, doncs, tenint en compte el que hi ha per perdre, la dificultat del repte i la complexitat dels escenaris futurs? Probablement no hi hagi una resposta òptima per a aquestes preguntes. En tot cas, el periodista Eugeni Xammar va deixar escrit un bell aforisme: “tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions”.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4609/grans/reptes/cup

“El bon nacionalisme prioritza les persones i el bé comú”

JOHN RALSTON SAUL FILÒSOF I ESCRIPTOR
Descrit per la revista ‘Time’ com un dels “profetes” del nostre temps, el canadenc John Ralston Saul és filòsof, escriptor i cap del PEN Internacional. El 2005 va avisar del fracàs de la globalització i la necessitat d’actuar per no caure en una crisi profunda. Agut i afable, ens detalla com veu el món a ‘El colapso de la globalización’ (RBA).
17/10/12 02:00 – MARTA MONEDERO

Sóc davant d’un profeta?
Això ho ha dir vostè.
Però, calia ser un pèl visionari per augurar la patacada econòmica?
Només sóc algú que genera idees, potser escandaloses o originals, i per això no deixo indiferent. M’admiren o m’odien.
Per què?
Creo dubte, faig preguntes, exposo arguments, suggereixo possibilitats i… no dono solucions. Les respostes són fàcils. Si volgués donar respostes, seria tan simple com fer-me consultor. El difícil és fer-se les preguntes correctes.
La majoria de la gent prefereix les respostes a les preguntes.
Perquè les preguntes potser empenyen a canviar la teva actuació.
Afirma ja fa temps que la globalització va de baixa. Per què?
S’ha trencat per si mateixa i la gent acabarà avergonyint-se dels idiotes que la van promoure. Ara, com més triguem a reaccionar, més patirem. Per exemple, Espanya les passa magres perquè encara utilitza arguments de la globalització i gestiona la crisi del deute com si només hi hagués una manera de fer-ho.
Què hi podem fer?
Tu també vols respostes, i recorda que la part fàcil són les solucions. El deute es basa en els diners, que són una convenció, no són reals ni es basen en qüestions ètiques o morals. Quan el diner és un obstacle perquè el deute és massa elevat, la convenció no funciona. Aleshores, la gent intel·ligent s’asseu a parlar-ne i canvia la convenció. Que tenim massa deute? Alliberem-nos-en!
Potser hauríem de canviar les lleis.
Les civilitzacions avancen perquè canvien les normes i moren quan el seus dirigents són estàtics. Els països intel·ligents saben que, si la crisi és important, cal fer alguna cosa seriosa per sortir-se’n. I quan dic seriosa no vull dir fer patir la gent. Cap país prospera amb austeritat. Li ho repeteixo: oblidin-se del deute!
Si fos grec, hauria votat per Syriza a les darreres eleccions?
Si fos grec, hauria parat boig. El repte és convèncer els governants per resoldre la qüestió del deute. Els fils de l’economia europea són enrevessats, molt barrocs, perquè els dirigents tenen por de reconèixer els errors.
I quin seria el primer pas?
Admetre que Portugal, Espanya, Grècia i Itàlia tan sols són temes anecdòtics. El pitjor és continuar vivint així perquè estarem malalts la resta de la nostra vida.
I després?
Definir les diferències: alguns llocs són agrícoles, altres més industrials, hi ha grans ciutats… Calen lleis diferents per a llocs diferents.
Després de la globalització, és l’hora del revifament nacionalista?
Els nous nacionalismes són resultat de la negació de les diferències de la globalització, que també es va equivocar en creure que tot havia de passar per l’economia. Això va degradar la ciutadania, la democràcia i la cultura.
I com veu aquest nacionalisme?
N’hi ha de negatius, que promouen el retorn del racisme i el populisme; i de positius, aquells que diuen: potser no som gaire gent però tenim una cultura i una llengua interessants. Per exemple, ciutats com ara Barcelona, Toronto i Melbourne gaudeixen de la seva complexitat. Són divertides sent complicades. En general, les estructures dominants no ajuden a la diversitat, perquè això demana un esforç. Tothom pot ser incomprensible, però el mèrit es fer-te entendre.
Quins ha de ser l’eix del nacionalisme positiu?
La nova era nacionalista ha de prioritzar les persones i el bé comú. La cultura i el llenguatge sense sentiment no són res. Cal fer atenció a les diferents expressions culturals i com poden conviure, perquè la civilització és l’art de conviure amb els altres.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/585174-el-bon-nacionalisme-prioritza-les-persones-i-el-be-comu.html

Casimir Alsina: “Estem en crisi pels que s’han passat l’ètica per l’arc triomfal”
Experiència Una vida dedicada al mercat de l’habitatge ha donat a Casimir Alsina (Barcelona, 1928) arguments per escriure ‘El desgavell immobiliari a Catalunya’, en què assenyala la falta de moral i els errors polítics com a culpables de la crisi
DANI SÁNCHEZ UGART | Actualitzada el 17/10/2012 00:00

Casimir Alsina al seu despatx de Barcelona, on encara va cada matí per “mantenir un ritme”. MANOLO GARCÍA

Amb 84 anys, Casimir Alsina ha vist evolucionar un mercat, l’immobiliari espanyol i català, que “sempre s’ha deixat de la mà de Déu”. Hi va intentar posar ordre durant el govern del PP, quan era vicepresident del col·legi estatal d’administradors de la propietat. Va voler aprovar un estatut dels API. Però l’aleshores vicepresident, Rodrigo Rato, d'”infausta memòria”, ho va aturar, per continuar amb la política liberalitzadora del mercat. Alsina ha fet també d’advocat, economista i censor jurat de comptes. Tot i que veus reputades del sector, com el responsable del Barcelona Meeting Point, que comença avui, Enrique Lacalle, diguin que els preus dels pisos han tocat fons, ell no hi està d’acord.

Com hem arribat a aquest desgavell immobiliari?

Perquè tothom fa el que vol. Cal que l’intermediari estigui regulat. Però això a Espanya, i especialment al PP, no els interessa, i ho fan impossible. A més, s’hi han sumat altres factors: una legislació equivocada, un desgavell financer desbocat i una falta d’ètica professional.

Vostè assenyala aquesta ètica com un dels punts més importants.

És fonamental. Aristòtil i Adam Smith ja en parlaven. L’economia es pot separar de la moral, però sempre que es respecti la persona, que és el més important. Avui, la gent s’ha passat tant, hi ha hagut tanta cobdícia i falta de moral… Molta gent només ha vist els diners. I un país sense moral i amb cobdícia se’n va a fer punyetes. I, si no, el temps ho dirà.

On és aquesta falta de moral?

Comença en la construcció de l’edifici. Tots els professionals que hi intervenen s’han passat de rosca des que va començar el boom immobiliari, el 1978, fins al 2008. Com que es venia tot, es pensava: “És igual, facturem!” I aleshores van arribar problemes com el ciment artificial i l’aluminosi, o aquesta crisi. Tot té el mateix origen. I això és des del lampista a la gent que vol sobresortir, i fer cada cop més diners i concedeixen llicències sense mirar-les. Els escrúpols han passat molt sovint en segon lloc i han arraconat la gent normal, treballadora, la gent de Catalunya.

Els polítics s’hi han sumat?

Hi ha una barrera entre els polítics i la gent. Ells van fent lleis, però això no funciona, perquè no arriben a conèixer el tema a fons. Quan Rato es carrega l’estatut dels API no en té ni idea del tema immobiliari. Hi ha pocs polítics que treballin per a la ciutadania.

Què li sembla la solució que proposa el govern espanyol a la crisi?

És un exemple d’aquesta desconnexió. Espanya té problemes de deute i atur, i amb els pressupostos generals no se solucionen, sinó que augmenten. Espanya deu, entre deute públic i privat, més de quatre bilions d’euros, i només tenim un bilió de PIB. Per moltes reunions que facin això no es pot pagar. Només se solucionarà amb una quitança parcial i un rescat.

I el banc dolent ?

Això no és cap invent del govern. Ja es va fer als Estats Units, on va néixer la crisi financera, però hi ha diferències. D’entrada ells van dir que havien de tancar 200 bancs, i n’han tancat 250. Aquí, cap ni un. I quan hi ha una caixa que no funciona cal tancar-la. A més, els americans van fer el banc dolent quan tocava, quan va començar la crisi i era públic. Aquí ja volen que el 55% sigui privat, perquè no tenim prou diners. I l’auditoria als bans no ha tocat tots els actius tòxics, només un 15%. I així no anem bé. Oliver Wyman, l’empresa que l’ha fet, va ser on va treballar el número dos de De Guindos…

Vol dir que no n’hem après res?

No.

I què ha de passar perquè n’aprenguem?

Hi ha d’haver un canvi important. A veure si el president Mas aporta idees noves. Espanya i Catalunya, junts, sempre anirem malament. Estem muntats així. A Catalunya hem d’aconseguir la independència.

¿Vostè creu que el desgavell immobiliari no s’hauria produït en una Catalunya independent?

Cal tenir en compte que l’ètica la forma la persona, sigui catalana o no. Si no canviem la nostra mentalitat no arribarem enlloc, i hi ha catalans importants que han fet autèntiques animalades. Hi ha hagut corrupció. El primer que s’ha de fer és que si hi ha sospites que un polític ha estat corrupte: al carrer. Si no aconseguim això no tindrem un país com Déu mana.

Han faltat penes de presó?

Sí. Als quatre bancs nacionalitzats hi havia gent com Rato, guanyant quatre milions d’euros, o amb grans indemnitzacions. Aquesta gent ha d’anar a la presó. També hi ha el Banc d’Espanya, amb el tema de les preferents, que no van saber preveure res.

En traurem res de positiu?

Costarà molt. Estem en crisi per culpa dels que s’han passat l’ètica per l’arc triomfal. I aquests costums costen de canviar, tothom vol diners i diners.

Vostè està fent una crítica al sistema!

Sí! El capitalisme és millor que l’altre sistema que hi ha al món, el comunisme. Però li cal més regulació per evitar excessos.

http://www.ara.cat/premium/societat/CASIMIRALSINA-crisi-passat-letica-triomfal_0_793720623.html

Sóc europeu
E. GIMÉNEZ-SALINAS | Actualitzada el 17/10/2012 00:00

Sóc europeu ARIANNE FABER
“Sóc europeu”. No recordo quant fa d’això ni del motiu pel qual el portava, però sé que anava pel carrer amb un adhesiu penjat que reivindicava la meva condició d’europea. Suposo que ja fa bastant temps; ho dic perquè, pel tipus de formulació, es nota que encara no s’havia normalitzat el llenguatge de gènere. Segurament se’n deu recordar el meu bon amic, el professor Eduard Sagarra, europeista convençut. Sigui com sigui, durant molts anys la nostra vista estava dirigida a Europa. No era només una qüestió política sinó també econòmica, social i cultural. La nostra mirada s’adreçava cap al nord, amb el convenciment que el nostre futur era a Europa. Era el mirall d’allò que volíem ser de grans.

No sabíem gaire cosa sobre la història de la Unió Europea, però sabíem que hi volíem ser. Fundada el 1957 amb sis estats membres (Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos), el 1973 va passar a estar constituïda per nou membres. El que de ben segur gairebé tots recordem és l’entrada d’Espanya i Portugal, el moment en què la UE va passar a anomenar-se l’Europa dels Dotze.

Amb posterioritat s’hi han anat fent moltes ampliacions, especialment després de la caiguda del Mur de Berlín, el 1989. Avui són 27 els països que integren la Unió Europea. El fet d’ajudar els països idonis a convertir-se en estats membre és una resposta que la UE ha anat donant als canvis produïts en l’escenari del continent en els últims 50 anys. En la segona meitat d’aquest període cal destacar especialment el seu especial suport a les forces democràtiques d’aquells països que sortien de dictadures o dels estats de recent creació.

Avui el disseny d’aquesta nova Europa és molt més plural, però també molt menys homogènia. Com va dir ja fa temps l’excanceller alemany Konrad Adenauer, “vivim sota el mateix cel, però cap de nosaltres no té el mateix horitzó”. Així, podríem dir que ens trobem davant d’una política de la Unió Europea que no es definiria tant per ressaltar la seva identitat sinó per destacar la seva alteritat. Un tret que en aquests moments seria molt important per a Catalunya.

La tònica general en determinats llocs de les institucions europees ha estat que els estats que les integren són, en general, els que han designat els membres que havien de participar en les diverses comissions. Això ha comportat que en el cas de l’estat espanyol la majoria dels representants pertanyessin al govern central. En aquest sentit, hem de reconèixer que Catalunya parteix d’un cert desavantatge en la seva significació en relació a les institucions europees, tant en el pla formal com en la derivada del coneixement informal.

Tot i que la meva ment viatjava per l’Europa comunitària recordant, fins i tot, algunes experiències personals al Consell d’Europa extraordinàriament enriquidores, les notícies del cap de setmana em retornaven inevitablement a la nostra actualitat local, tant en reflexions de passat com de futur, i buscava la manera d’apropar aquest nostre país petit a l’Europa somiada.

Així, pensava que el nou Govern que surti de les eleccions s’enfrontarà a una època inèdita a Catalunya, i en aquest cas sens dubte les conviccions polítiques hi jugaran un paper crucial, així com la cohesió del grup, que serà fonamental. És possible que, més que mai, els nous consellers i conselleres hagin de ser persones amb una trajectòria personal i professional que avalin la seva competència. Ja no servirà la formulació del “govern dels millors” sinó que ho hauran de ser, i de debò. Homes i dones convençuts, que defensin amb fermesa uns valors i unes idees però que a més hagin demostrat un recorregut sòlid d’èxit i d’eficàcia contrastada.

Hi ha, però, una cosa de la qual no es parla, o que si més no fins ara no era considerada un valor fonamental, i és el perfil internacional, un valor que al meu entendre també haurien de tenir els nous membres del govern. Si Catalunya ha de convèncer l’exterior, si s’ha de guanyar la seva credibilitat a la Unió Europea, necessitem un govern format per persones amb capacitat de parlar de tu a tu amb els seus homòlegs, amb les multinacionals i amb els grans organismes mundials. I si a més són capaces de fer-ho en la llengua dels seus interlocutors, oli en un llum.

No es tracta de crear un departament o de concentrar la política exterior en persones determinades, o de fomentar les anomenades ambaixades catalanes -això haurà de continuar fent el seu camí en la línia ja iniciada-. Es tracta que bona part del Govern tingui aquesta visió internacional i la pugui exercir. La credibilitat i la solidesa que puguem traslladar a l’exterior són uns instruments imprescindibles per al desenvolupament del nostre projecte, i aquí hi juguen un paper fonamental les relacions personals.

Mentre rellegeixo el que he escrit penso que em diran, i segurament amb raó, que sóc una ingènua, que demano un impossible. Potser sí, però recordin, si més no, allò que es pot matar el somniador però mai el somni.

http://www.ara.cat/premium/opinio/europeu_0_793720624.html

Franco i els jueus
Malgrat l’oferta de Hitler, Franco va deixar que matessin milers de jueus que podrien haver-se salvat
La Vanguardia en català | 17/10/2012 – 00:00h

Pilar Rahola

M’escriu Eduardo Martín de Pozuelo a l’inici de la seva bonica dedicatòria: “Per a Pilar aquest bocí tan fosc i obscè de la nostra història recent, que cal contar i s’ha de saber”. El “bocí” a què es refereix és el de la relació entre Franco i l’esxtermini nazi dels jueus. El seu llibre El franquismo, cómplice del holocausto és un cop de puny a la cara del tòpic que fins ara havia adornat al franquisme i que el convertia en una mena d’àngel protector. No res més lluny de la realitat, i aquesta magnífica feina, que l’Eduardo ha preparat durant anys i que l’ha dut a consultar arxius secrets d’Holanda, Anglaterra i els Estats Units, és la veritat revelada d’un altre fosc episodi de la dictadura. Gràcies a l’esforç del seu autor, aquest llibre va mostrant les dades, els informes, la documentació que permet saber que, malgrat l’oferta de Hitler, Franco va deixar que matessin milers de jueus sefardites que podrien haver salvat la vida. I si hi va haver alguns centenars que van aconseguir passaport espanyol i no van acabar en els camps d’extermini, no va ser per la generositat franquista, sinó per la feina excepcional d’alguns diplomàtics espanyols, com Ángel Sanz Briz a Budapest, o el cònsol a Salònica, Sebastián Romero Radigales, que van fer aquesta tasca al marge de les autoritats. De fet, el franquisme els va rellevar quan va conèixer les seves activitats.

Segons Eduardo, tot el cos ideològic del franquisme, amb la Falange al capdavant, havia assumit completament les tesis nazis sobre els jueus, i la propaganda posterior del règim va convertir el contuberni judeomaçó en un dels seus cants de guerra predilectes. A més, l’hemeroteca, a la qual el llibre fa nombrosa referència, està plena d’articles franquistes de l’estil “avalancha de hebreos, arpías, rojillos y engañados en la frontera de Gerona” o el sainet conegut de “jueus i separatistes”. No s’ha d’oblidar que en la retòrica del règim, catalans i jueus anaven sovint a l’una. Però el realment important, i que el llibre revela de forma inapel·lable, és que Franco va tenir a les seves mans la vida de milers de sefardites, i un rera de l’altre, va decidir que correguessin la sort dels camps d’extermini. I no només això, sinó que va tenir cura que “los bienes de los judíos españoles dejados atrás (llegeixi’s deportats) al salir de Francia, Bélgica y los Países Bajos serán administrados por los cónsules españoles por ser bien nacional de España. Berlín, 25 de febrero 1943”. Va ser així com milers de jueus sefardites es van convertir en fum, assassinats als camps, malgrat que Hitler els havia ofert a Espanya, com a país amic. Però Franco va decidir la seva mort. Amb aquest llibre canvia la història dels jueus sefardites i la seva terrible tragèdia. Perquè ara ja sabem que el dictador no va ser el seu àngel, sinó l’aliat implacable del macabre dimoni que els exterminaria.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121017/54352635813/franco-i-els-jueus-pilar-rahola.html#ixzz29XBgtZRS

La magdalena i la Constitució

Blanca Busquets. Actualitzat el 17/10/2012 a les 00:01h

Quan aquest cap de setmana passat passejava per la vora de l’embassament de Sau, vaig anar a parar al parador i al monument a l’Estatut del 1979. Quan el vaig veure, vaig sentir-me com si mossegués la magdalena de Proust al final de la seva recerca del temps perdut, i tot d’una vaig recuperar mentalment el dia en què em vaig trobar cantant (amb un cor amateur) per als polítics que havien aprovat aquelles regles de joc a Catalunya, celebrant que ja teníem unes lleis en què basar-nos. Va ser realment molt emotiu, un moment històric.

La mossegada de la magdalena em va dur també a recordar l’aprovació de la Constitució espanyola del 1978, una aprovació que jo no vaig poder votar. És evident que, per edat, la Soraya Sáenz de Santamaria tampoc no la va poder votar; ni tants altres ministres o membres d’aquest PP que sembla sorgit del túnel del temps. Però en tot aquest afer, la figura de la Soraya em sembla particularment representativa: Té un castellà de Valladolid extremadament polit, i quan diu la paraula Constitución, ho fa molt de pressa, d’una manera del tot natural, i una agilitat envejable, com si ja de ben petita hagués menjat farinetes constitucionals. Ara mateix, Constitución sembla que s’hagi convertit en la seva paraula predilecta: la treu a tort i a dret, la posa davant i darrere de tots els seus judicis, la predica aixecant aquell nasset que apunta sempre al sostre, i ens la vol posar a les nostres, de farinetes, quan nosaltres ja fa anys que ens hem fet grans.

Això de la Constitució, s’ho haurien de fer mirar. A nosaltres, realment, tant ens fa o tant ens hauria de fer, si, com espero, deixem de dependre’n en breu. Però, pel bé dels amics del país veí, això d’haver-se d’atenir en tot i per tot a una Constitució de l’era prehistòrica, senzillament no pot ser. Que la Saenz de Santamaria, tan moderna ella, la posi contínuament com a garantia del país de les Meravelles, no deixa de tenir el seu cantó ridícul; que llavors surti el senyor Rajoy i digui que fora de la Constitución no hi ha res, em fa pensar en l’època precolombina, quan el món s’acabava a Fisterra, i, més enllà, es queia als abismes de l’infern. Quina por. Trobo que, posats a fer, podrien recuperar la Constitució de Cadis del 1812, que, com que es deia Pepa, almenys queia més simpàtica. Tot això vaig pensar mentre mossegava la meva magdalena proustiana de cara a un monument d’un Estatut que per a nosaltres, els catalans, ja forma part de la història. També vaig tenir claríssim que el dia 6 de desembre no hi ha res a celebrar.

I llavors, quan ja me n’anava, em vaig recordar que tot just fa un any, PP i PSOE sí que van reformar un article de la Constitució al seu aire, en deu minutets, pim, pam, i que, en aquell moment, la Soraya Sáenz de Santamaría va recriminar a la resta de partits que s’oposessin d’aquella manera tan frontal a retocar la Constitución. Deia que no ho podia entendre. Tanmateix curiós.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4618/magdalena/constitucio

Castellers al cor dels «abertzales»

La Colla Jove Xiquets de Vilafranca, al míting central d’EH Bildu. Foto: Euskal Herria Bildu.

El míting central de la formació política basca Euskal Herria Bildu, aquest cap de setmana a Barakaldo, va tenir dos protagonistes principals. D’una banda, la intervenció enregistrada del líder abertzale Arnaldo Otegi; de l’altra, l’actuació de la Colla Jove Xiquets de Vilafranca. El seu president, Manel Trias, explica a NacióLaFlama.cat que tot plegat “va ser un acte de dignitat màxima, que va prestigiar els castells i la cultura catalana”.

– Com us va sorgir la possibilitat d’anar a l’acte central d’EH Bildu?

– Som una colla nova, fundada fa dos anys. Sempre busquem la possibilitat de realitzar sortides fora de Catalunya, perquè motiven molt a la gent… A través d’un contacte personal d’un membre de la colla, ens va sortir la proposta d’anar a l’acte central d’EH Bildu, i hi vam anar.

– Per què us van convidar?

– La idea els va sorgir arran de la manifestació independentista de l’Onze de Setembre. Amb el rebombori internacional que hi ha hagut, se’ls va ocórrer la idea de portar alguna cosa de Catalunya que simbolitzés al unió dels dos pobles.

– Tots els membres de la colla van veure bé anar al míting?

– Des de la junta vam plantejar-ho dient que participaríem en l’acte polític central d’una de les formacions que concorren a les eleccions basques, explicant-los que no podíem donar més detalls per desig exprés de l’organització, ni tampoc de quin partit es tractava. Tothom havia de tenir clar que anava a un acte de naturalesa política, però valorant que nosaltres votem aquí. És a dir, nosaltres no participem a les eleccions basques, i si ens truqués un partit francès per anar a París, possiblement també hi aniríem. És a dir, vam valorar que, al País Basc, hi anàvem com a transmissors de cultura, i més quan els organitzadors ens van explicar com aniria l’acte, detallant-nos que hi hauria dantzaris, músics, bertsolaris…, i que valoraven el fet casteller.

Llegiu l’entrevista sencera a NacióLaFlama.cat

One comment on “Recull de premsa 17 octubre 2012

Els comentaris estan tancats.