Estat de la Nació #09 entrevista a Mireia Plana de la Plataforma per la Llengua

Les nostres institucions fan prou per defensar i potenciar el català? 

Aquesta nit Eduard Berraondo entrevistarà a Mireia Plana, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua.

També s’entrevistarà a l’Arnau Padró sobre el referèndum d’Escòcia i a Ernest Pérez-Mas, CEO de Parlem Telecom.

La tertúlia comptarà amb la Txell Pauné (directora TotBCN) , l’Antonio Baños i l’escriptor Jordi Cabré.

S’inicia el procés d’eleccions parcials al Secretariat Nacional, que es faran entre el 17 i el 20 de març

Del 17 al 20 de març, les sòcies i socis de sis regions elegiran aquelles persones que hauran de cobrir les diferents vacants que hi ha avui dia al Secretariat Nacional. 

El procés electoral a R1a3, R1d, R2, R3, R8 i R10, començarà el dilluns 1 de febrer amb la consulta del cens electoral, on constaran totes aquelles sòcies i socis que podran participar del procés electoral. Fins al dia 4 de febrer es podran notificar les possibles incidències al correu electrònic cens@assemblea.cat. 

En el cens s’hi inclouran tots aquells membres de ple dret que el 18 d’octubre de 2020 estiguessin correctament inscrits i que en data 28 de gener de 2021 es trobessin al corrent de pagament, sempre que no estiguin afectats per cap incompatibilitat estatutària o reglamentària. 

Un cop resoltes totes les reclamacions, la Junta Electoral publicarà el cens definitiu el dia 9 de febrer. Aquest mateix dia, començarà el procés de presentació de candidatures, que s’allargarà fins al 14 de febrer

Del 16 al 23 de febrer les assemblees de base podran convocar la primera ronda de reunions per atorgar els avals. Aquelles candidates o candidats que no els aconsegueixin podran tornar-ho a intentar del 24 al 27 de febrer. El 4 de març es publicarà la llista provisional de candidatures i el dia 8 la definitiva, un cop resoltes les possibles reclamacions. 

El 9 de març començarà el període de publicitat de candidatures que conclourà el 16 de març. 

Les vacants a cobrir són les següents: 

  • R1a3: 1 vacant
  • R1d: 3 vacants
  • R2: 1 vacant
  • R3: 1 vacant
  • R8: 2 vacants
  • R10: 2 vacants

La Junta Electoral prohibeix concentracions per la llibertat de les preses i presos polítics

La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha prohibit a l’Assemblea l’organització de concentracions en favor de les preses i presos polítics al·legant que el seu contingut és indirectament electoral.

Aquest organisme defensa que “en aquestes reunions es fa apologia dels drets i qualitats de líders polítics a la presó o a l’exili, que són figures emblemàtiques al capdavant de partits que competeixen entre si i amb altres partits a les eleccions, de manera que indirectament deriven en reunions de suport electoral a les formacions polítiques a les quals pertanyen”.

La coordinadora de la Comissió de Gestió jurídica i de seguretat de l’Assemblea, Jordina Sonet, ha explicat que “no són actes de propaganda electoral, sinó actes de protesta contra la repressió”. En aquest sentit, ha manifestat que es “torna a utilitzar com a excusa la campanya electoral per limitar drets”.

 Jordina Sonet ha defensat que la Junta Electoral “cada vegada fa una interpretació més restrictiva del dret a reunió i de llibertat d’expressió”. De fet, no ha descartat que “continuïn arribant més restriccions i limitacions d’aquesta mena”.

L’Assemblea ja ha presentat els recursos als organismes competents.

El 3 de febrer, a Sabadell, es presenta l’obra “Cambó / Companys”, amb Carles Martínez

Cambó / Companys és un espectacle d’oratòria parlamentària basada en els fets del 6 d’octubre de 1934. L’interpreta per Carles Martínez i està ideat i dirigit per Frederic Roda Fàbregas.

  • Dimecres 3 de febrer, a 2/4 de 8 del vespre
  • Auditori Antic Fundació Caixa Sabadell, c. d’en Font, 25.
  • Venda d’entrades: al local de SBDxI-ANC, c. Illa, 3
  • Preu, 15 €

Carles Martínez, en una excel·lent interpretació, protagonitza aquest espectacle format per dues peces d’oratòria parlamentària de dos polítics catalanistes enfrontats, el gran líder de la Lliga Regionalista i qui va ser president de la Generalitat i assassinat pel règim franquista.

Mitjançant l’espectacle se’ns convida a “treure conclusions i paral·lelismes amb l’època actual” i ens anima a pensar en la desigual relació entre l’Estat espanyol i Catalunya, entre un poble que no es vol sotmetre i un Estat que en té tot l’interès.

El primer, és el discurs pronunciat per Francesc Cambó al Parlament de la República Espanyola, el 13 de desembre de 1934, després dels fets del 6 d’Octubre de 1934. Al discurs, hi defensa la conducta de la Lliga Catalana durant els dies de la sublevació i s’hi fa una defensa de l’Estatut en uns moments en què havia estat substituït per un règim d’excepció.

El segon, és el discurs pronunciat per Lluís Companys al Parlament de Catalunya el 5 de maig de 1936, un cop alliberats de la presó on complien condemna pels fets del 6 d’octubre. El discurs té com a objectiu donar a conèixer el mòbil i la justificació dels fets del 6 d’octubre i hi defensa el sentit originari de la República i les llibertats de Catalunya.

Estat de la Nació #08 entrevista a Gerard Esteva de la UFEC

Aquesta nit Eduard Berraondo entrevistarà a Gerard Esteva, president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya i Josep Antoni Silvestre, jurista i advocat.

A la tertúlia hi seran Joan Puig, director de La Republica, i Carme Garcia Suarez del Consell per la República

23 de gener, presentació en línia del Debat Constituent al Vallès Occidental

El pròxim dissabte, 23 de gener, entre les 7 i les 9 del vespre es farà la presentació telemàtica del Debat Constituent.

Hi participaran Lluís Llach, la Carmina Castellví (exdiputada del Parlament) i l’Albert Coll (coordinador tècnic).

Es farà pel canal de YouTube de Debat Constituent.

Declaració de l’Assemblea Sectorial d’Educació

Fa més de 20 anys, quan anàvem a visitar companyes docents valencianes de la mateixa ciutat de València, aquestes lloaven la bona salut de què gaudia la llengua catalana al Principat. Tot i que les comparacions eren més positives per al català en aquest darrer territori, insistíem en el fet que la situació sociolingüística de la llengua a Catalunya era d’una falsa normalitat, almenys per tres motius:

En primer lloc, per l’apropiació en exclusiva i blindada per part dels diferents governs de la Generalitat del que passava en relació amb la llengua en el si de la societat i/o en concret als centres educatius públics.

En segon lloc, pel silenci esfereïdor sobre això (i en general sobre la salut real de la llengua), tant per negligència com per connivència amb l’Administració, de l’establishment universitari principalment barceloní (amb alguna excepció) i dels lobbies d’entesos en sociolingüística i de la majoria de mitjans de comunicació.

En tercer lloc, pel qui dia passa, any empeny, dels sí-ministre responsables de la política lingüística educativa catalana, amb una fatal manca de diagnosi i de planificació quant a la situació sociolingüística a les aules, sobretot, a les de secundària.

El pitjor de tot, però, és que l’Administració va deixar en mans de les docents, com si es tractés d’una tria personal, si feien un ús individual o professional de la llengua als seus llocs de treball.

Vist amb més perspectiva, doncs, l’àmbit públic educatiu ha passat de ser ─falsament─ la joia de la corona quant a la normalització del català durant més de 30 anys, amb tot el que això comporta a hores d’ara.

La gota que va fer vessar el got en el si de la pròpia comunitat educativa a l’hora de denunciar la situació del català a l’escola, especialment a secundària, va ser la presentació i difusió d’un spin-off del model de conjunció lingüística, adaptat als nous temps que redueixen les societats humanes a mercats entrellaçats, que no era cap decret, però que beneïa oficialment les accions que la Conselleria d’Educació ja feia cursos que implementava en centres públics pilot, com ara el Batxibac o els Grups d’Experimentació per al Plurilingüisme (GEP), entre altres, en què el francès o l’anglès passaven a ser la llengua vehicular de diferents matèries, sense, però i evidentment, haver-se assolit la (plena) normalització del català en els instituts públics ─sobretot de l’Àrea metropolitana─ i brandant unes inexistents zones de catalanització plena per a reforçar-hi l’ús del castellà.

Tot això, a més, en un context d’infinits atacs (sense cap resposta ni tan sols a nivell de relat) del nacionalisme lingüístic espanyol al model lingüístic escolar, en qualsevol de les seves formes (Manifiesto de los 2.300, irrupció de Ciudadanos al Parlament, sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, incompliment reiterat de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, llei Wert, Méndez de Vigo i el 155, sentències del TSJC i del Tribunal Suprem, llei Celaá…). Atacs que miraven d’explotar el retrocés i la feblesa de la llengua després de l’experiència traumàtica del franquisme, i que aspiraven a consolidar i aprofundir els èxits de la seva política etnocida.

Finalment, la notícia de 17 de desembre de 2020, en què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va avalar un 25% d’ús del castellà a les aules catalanes al·legant que aquest ha estat arraconat (sic) en el model lingüístic educatiu català, obre un altre capítol d’aquesta història, patètica per a la llengua, que apunta, a més, un desenllaç no tan incert com catastròfic per a una comunitat nacional minoritzada que sembla no merèixer cap respecte, ans al contrari.

Així, l’experiència dels catalans és la de viure atrapats en un got cap per avall mentre aquell que ens hi manté va llevant-ne l’aire, cada cop més enrarit, que ens cal per sobreviure com a comunitat lingüística i nacional, amb la voluntat darrera de veure’ns boquejar mentre que ens acusa de victimisme i amb l’esperança que, a no tardar gaire, ens sufoquem i li deixem tenir l’imperi en pau. En aquest receptacle blindat políticament i judicialment vigilat en què ens tenen tancats, presidit per la inscripció “perdeu-hi tota esperança”, molts catalans s’han adaptat a la seva alienada situació i abandonen l’ús de la llengua després d’haver assumit com a normal la submissió (política, lingüística, cultural, econòmica…), naturalitzant la anormalitat i integrant la deserció i la renúncia com a comportaments virtuosos.

Conscients d’aquest estat de la qüestió, davant dels drets inalienables dels catalans, i pensant especialment en el setge a què l’escola catalana es troba sotmesa en totes les seves etapes en relació amb les imposicions que arriben sobretot de les institucions espanyoles, però també d’altres instàncies alienes a la comunitat educativa, declarem:

  1. Que l’àmbit educatiu és una institució que juga un paper fonamental a l’hora de garantir el desenvolupament ple i lliure de la cultura i de la llengua de la comunitat a la qual serveix, i que els països de llengua catalana tenen un dret igual (i en els mateixos termes) a disposar d’una escola catalana i en català, que aquell que tenen les comunitats del domini lingüístic del castellà a disposar-ne d’una en llengua castellana (de la qual efectivament disposen i que ningú mai no els l’ha qüestionada). Si som iguals, tenim els mateixos drets i mereixem el mateix tracte.
  2. Que tota persona que viu en el territori del domini lingüístic català té dret a rebre educació en tots els nivells del sistema educatiu, obligatori o no, exclusivament en llengua catalana.
  3. Que el fet de considerar que amb els individus es desplaça també un dret general a rebre una escolarització en la seva llengua d’origen, implicaria partir del supòsit que existeix el dret genèric a no integrar-se lingüísticament i a alterar i subvertir, d’aquesta manera, els usos lingüístics de la comunitat d’acollida. Que l’exercici d’aquest dret inexistent dugui associada l’obligació dels escolars de la societat d’acollida a canviar (totalment o parcialment) la llengua vehicular de la seva escola, constitueix un acte de violència moral que degrada tant qui el rep com qui l’exerceix.
  4. Que la Generalitat de Catalunya sempre ha tractat la qüestió de la llengua a l’escola (i no solament en l’àmbit educatiu) des de la por i afectada per un complex d’inferioritat, per la qual cosa no ha arribat mai a implementar de manera efectiva, a l’escola catalana, el sistema de conjunció lingüística, i que s’ha limitat a introduir, i encara de manera només parcial, la metodologia d’aprenentatge immersiu.
  5. Que la mateixa Generalitat, avui dia, en comptes de reconèixer els seus errors i indecisions, pretén fer de la impotència virtut i promoure un nou paradigma lingüístic per a l’àmbit educatiu que admet la reculada del català com a llengua vehicular i que, a més, obre la porta perquè aquest retrocés sigui encara més gran, amagant tal pretensió sota l’etiqueta ambigua i altisonant de plurilingüisme, tot confonent el plurilingüisme individual amb el social que, a diferència del primer, condueix inexorablement a la desaparició de les llengües més febles i desprotegides i a l’hegemonia supremacista de les fortes perquè políticament són les dominants. Per altra banda, si bé és cert que en una societat multilingüe conviuen ciutadanes que a nivell individual poden parlar diverses llengües, no és menys cert (i fàcilment constatable) que a nivell general només existeix ─o acaba existint─ una llengua comuna, que quan no és la pròpia de la comunitat originària ho és només per raons de conquesta i imposició.

Denunciem, finalment, tot intent de fer retrocedir la llengua catalana en qualsevol àmbit, rebutgem qualsevol amenaça i proposta programàtica en aquest sentit per part dels poders executiu, legislatiu i judicial de l’Estat espanyol, i fem alhora una crida tant a la societat en general com a les seves forces polítiques, perquè es restitueixi la llengua catalana en les comunitats del seu domini lingüístic en el lloc que li pertoca com a llengua d’identificació i de cohesió social, tant a través del seu ús assertiu i desacomplexat, com mitjançant els canvis legals i les iniciatives polítiques de què sigui menester.

Demanem, en definitiva, que es reconegui a la llengua catalana en les comunitats del seu domini lingüístic, el mateix estatus que es reconeix a la llengua castellana en les comunitats que pertanyen al seu.

Sectorial d’Educació.

Jordi Martí Monllau, i Marina Solís Obiols.

Estat de la Nació #07 entrevista a Toni Comín i Lluís Llach

Aquesta nit Eduard Berraondo entrevistarà l’europarlamentari Toní Comín per conèixer els detalls del suplicatori que s’està debatent al Parlament europeu. També entrevistarà a Lluís Llach per parlar del Debat Constituent.

També conversarà de cinema amb Ventura Pons.

La tertúlia serà amb Meritxell M. Pauné, Xavier Ginesta i Adrià Alsina.

Estat de la Nació #06 entrevista a Elisenda Paluzie i a Carles Castellanos

En aquesta nova edició Eduard Berraondo entrevistarà a la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie i a l’històric activista independentista Carles Castellanos, que acaba de publicar les seves memòries.

La tertúlia serà amb Ferran Casas, subdirector del Nació Digital, Sílvia Barroso, directora del Món, i Neus Torbisco, doctora en dret.

Prou Repressió!

Comunicat impulsat per la Sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea conjuntament amb altres entitats i organitzacions civils.

La repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme català ha estat sempre present, però a partir de la tardor de 2017 s’ha fet més constant i generalitzada. Des de llavors, gairebé tres mil persones l’han patida en forma de pressió judicial, multes, persecucions, detencions, exilis o empresonaments.

Avui, la repressió continua i s’agreuja quan el Govern de la Generalitat de Catalunya s’hi afegeix presentant-se com a acusació contra independentistes i altres causes relacionades amb el dret a la protesta i a la dissidència, o quan exerceix violència policial desproporcionada. Aquest fet empitjora les relacions al si de l’independentisme i en especial entre l’independentisme de base i els partits independentistes que governen.

Les persones represaliades som conscients de les conseqüències de la nostra lluita política i no tenim problemes de consciència per assumir-les. No obstant això, entenem que cal, més que mai, treballar per la unitat d’acció de l’independentisme, perquè és l’única manera de fer front a la repressió amb garanties d’èxit i de poder transformar-la en un dels principals fronts de lluita política de l’independentisme, un front antirepressiu unitari.

És necessari, a més, que les persones represaliades rebin el suport d’aquest Govern -i els seus representants- ja que justament seguien les consignes de mobilització de la mateixa institució que ara els imputa. El gruix de persones represaliades és molt heterogeni, prové de tots els espais polítics de l’independentisme, i pot servir com a punt de partida per crear punts d’entesa i cooperació. Abans, però, s’ha eliminar qualsevol situació que pugui generar tensions i recels dins del propi moviment.

Per tot això, des dels col·lectius i entitats de persones represaliades i familiars, demanem al Conseller d’Interior i a tot el Govern de la Generalitat de Catalunya, un canvi d’actitud, atès que actualment són presoners del corporativisme policial i la pressió de sindicats de policia espanyolistes. Demanem, de manera explícita, que la nostra policia catalana, els Mossos d’Esquadra, defensin en primer lloc els interessos de Catalunya, els drets civils i polítics i la llibertat d’expressió i de manifestació.

Cal que el Govern de la Generalitat es retiri de les actuals acusacions a independentistes i que no es torni a presentar a cap altra causa relacionada amb l’independentisme ni amb la dissidència política. És necessari construir un front comú contra la repressió des de tots els àmbits. Cal deixar de difuminar l’origen de la repressió. I en aquest sentit, no és comprensible ni admissible que partits polítics independentistes donin suport a cap govern espanyol mentre aquests segueixin exercint formes de repressió contra l’exercici del dret a l’autodeterminació.

La repressió per part de l’Estat espanyol no s’aturarà mentre no exercim, de forma efectiva, el dret a l’autodeterminació. Fins llavors, cal un moviment fort i cohesionat capaç de fer front a la repressió d’avui i a la que vindrà demà per poder continuar avançant. 

Fem una crida a totes les entitats, plataformes i organitzacions a fer un front comú en contra la repressió de l’Estat espanyol per tal de convertir-la en una eina política per aconseguir la independència.

Han signat

Sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea

Socors Català

Comissió de la Dignitat

Col·lectiu MAR

Dones per la República

Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes

Via Independència

Alerta Solidària

Plataforma Defensem 1-O

 Associació d’Advocats d’Osona en Defensa dels Drets Humans

Col·lectiu del 92

Grup de Suport a les Encausades del 23S

Associació pro memòria als immolats per la llibertat a Catalunya

Plataforma 3 d’octubre

Gràcia Llibertat

L’Assemblea impulsa una campanya per denunciar les irregularitats amb el vot exterior de cara a les eleccions del 14-F

L’Assemblea Nacional Catalana ha llançat la campanya #VotExteriorChallenge, que vol potenciar el vot exterior independentista a les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al 14 de febrer del 2021, i a la vegada denunciar els obstacles que suposa el vot pregat per a la participació democràtica. El repte, per tant, és aconseguir participar en el procés electoral malgrat les dificultats, i posar de relleu i denunciar la poca fiabilitat del sistema.

El vot pregat, que suposa registrar-se al CERA (Cens d’electors residents absents) o a l’ERTA (Electors temporals a l’estranger absents), implica una alta càrrega burocràtica, sobretot per a estudiants d’intercanvi i Erasmus, a més del tracte discriminatori que sovint reben les catalanes i els catalans.

En una bona part dels casos, el procediment del vot pregat falla i molts ciutadans no reben en el termini establert la documentació per votar, un procés encara més feixuc per a les persones que viuen lluny de les ciutats que tenen consolats. A més, el volum de documentació i els requisits solen ser tan complexos que molts vots no surten dels consolats perquè es consideren nuls, a partir de les opinions subjectives dels representants consulars. Un cop a Madrid es torna a controlar la validesa dels vots i encara se’n descarten més.

A les eleccions catalanes del 2017, només un 17% (39.521) dels catalans majors d’edat a l’exterior va sol·licitar el vot pregat, i només un 12% (27.173) es van comptar com a vàlids. Un 30% dels vots emesos es van descartar. Això afecta enormement el vot independentista i per tant les majories democràtiques, ja que el vot que ve de l’exterior és significativament més orientat a donar suport a forces favorables a la independència de Catalunya. Sense anar més lluny, a les eleccions de desembre de 2017 va ser un 53,9% del total de vots inclosos en l’escrutini.

Un afegit negatiu és la falta de transparència democràtica, ja que no hi ha un registre oficial de representants de partits als consolats o a Madrid per garantir el bon procediment en el recompte de vots quan arriben les valises diplomàtiques.

Per aquests motius, l’Assemblea vol denunciar que el sistema de vot pregat instaurat per l’Estat espanyol és un procés molt complex i burocratitzat, que depèn de factors poc fiables i monitoritzables, que afecta en gran mesura el vot independentista i que té lloc en una atmosfera hostil de cara als catalans i catalanes, quan no catalanofòbica.

En aquest sentit, la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, ha enviat una carta oberta al conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Bernat Solé, per recordar-li que “les institucions tenen el deure d’assegurar que els vots de totes les catalanes i els catalans s’emeten, es processen i es transporten amb totes les garanties de vot i legitimitats democràtiques d’una convocatòria electoral”.      

A la carta es reconeix l’intent d’última hora del Govern de demanar una modificació dels procediments i els terminis a la Junta Electoral Central pel que fa al vot exterior, per avançar en l’enviament genèric de la targeta censal i la impressió de paperetes, tot lamentant que la petició “arribés tard i no prosperés”.

Per tot això, l’Assemblea vol transmetre una necessitat d’urgència a les institucions i partits catalans perquè prioritzin el vot telemàtic, per tal d’agilitzar els processos, garantir la participació i aproximar Catalunya a uns estàndards democràtics més garantistes.

L’Assemblea és una de les organitzacions catalanes amb més presència a l’exterior, i les seves representacions en altres països lluiten per la defensa els drets polítics de la diàspora catalana i per la internacionalització de la causa independentista catalana.

L’entitat anima totes les catalanes i catalans a l’exterior a fer el #VotExteriorChallenge a les xarxes socials i a activar-se per exercir el dret a vot, i recomana que si tenen qualsevol dificultat o dubte, contactin, s’involucrin i treballin amb les assemblees exteriors.   

Llista d’assemblees exteriors.