La llengua és la principal matriu identitària de la nostra nació i veiem com contínuament des del nacionalisme espanyol rep atacs. El darrer ha estat la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per executar la sentència contra el decret de la Generalitat per protegir-ne l’ús a l’escola.

És una ofensiva contínua per retallar-nos els drets i accelerar l’emergència lingüística a la qual estem sotmesos. Davant d’això, creiem que cal una resposta de país: convidem totes les entitats, associacions, plataformes i grups socials a una convocatòria de país de què tots n’hem de ser promotors. La llengua i l’escola catalana ho necessiten. Com som part del procediment judicial, ja hem presentat recurs de reposició. Cal desobeir des de l’escola, cal una confrontació unitària amb l’Estat i el govern Illa per la seva manca de defensa. Som conscients que la via òptima per al català és l’estat propi, però ens cal defensar-lo ja dia a dia.

Adjuntem el comunicat redactat per les sectorials de Llengua i cultura i Ensenyament de l’ANC.

L’onada de desenes de milers de professors amb samarretes grogues a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa i altres ciutats mostra el gran seguiment que ha tingut la jornada de vaga a l’educació convocada pels sindicats USTEC, Intersindical, CCOO, CGT i UGT de l’onze de febrer. Aquesta massiva presència al carrer evidencia el malestar que s’ha acumulat en l’educació pública de Catalunya.

Les demandes econòmiques del professorat són del tot justes, atès que cobren menys que els seus companys de la resta de l’Estat, mentre que a Catalunya el cost de la vida és molt més alt.

Amb l’actualització del 2026, el sou brut mensual d’un professor de secundària a Catalunya és de 2.837 €, mentre que a Andalusia els professors de secundària perceben de sou brut 2.970 €, un 4,59 % més. Al País Basc, un ensenyant de primària percep 3.364 €, un 18,6 % més que a Catalunya.

A l’ensenyament primari els percentatges són similars. Cal remarcar que l’augment d’alumnat derivat de l’increment de població també justifica la reivindicació de més places docents.

A més d’una injustícia, les diferències salarials i la falta de mestresevidencien la falta de reconeixement de l’administració autonòmica envers els responsables de l’educació de les noves generacions catalanes. També són la conseqüència del còctel letal entre la falta de recursos derivada de l’espoli fiscal i la manca de lideratge pedagògic i planificació per part dels consellers/es d’ensenyament dels darrers anys.

Catalunya es pot enorgullir d’una llarga tradició de renovació pedagògica començada fa més d’un segle. Ara aquest llegat està en perill per la situació d’espoli colonial que patim i la deixadesa dels dirigents autonòmics. El percentatge del PIB que Catalunya dedica a l’ensenyament és un índex de la importància que els dirigents polítics li atorguen: a Catalunya no arriba al 4%, a Espanya voreja el 4,5% i a la Unió Europea es troba al 5%.   

La conseqüència d’aquesta combinació de falta de recursos, manca de lideratge i malestar en el professorat és la davallada de les competències bàsiques dels nostres joves. Les proves PISA fetes el 2022 constaten la caiguda en picat en matemàtiques, ciències i comprensió lectora. L’alumnat català se situa per sota de la mitjana d’Espanya i dels països de l’OCDE.

La mala maror en el sistema educatiu se suma a la provocada pel pèssim funcionament dels trens de rodalia, per la crisi de l’habitatge, per les males condicions de la pagesia, pel marasme de l’administració de justícia, etc. Columnes essencials del nostre país estan en perill d’esfondrar-se. El poble català no pot resignar-se a l’actual descomposició del nostre país. La causa última de tots aquests destrets és el domini espanyol, és ser la darrera colònia d’Espanya. Professors, usuaris, llogaters, pagesos, hem de continuar alçats fins a assolir governar el nostre futur, fins a guanyar la independència. 

El Secretariat Nacional de l’ANC ha aprovat per pràctica unanimitat la següent anàlisi i posicionament entorn del cas DGAIA i els serveis socials, i les seves conseqüències per a l’independentisme democràtic:

• 1. Mancança clara de recursos suficients per fer front a les necessitats socials, conseqüència de l’espoli fiscal que patim. És evident que tenim uns serveis socials, en general, ineficients i molt tensionats, no tenim prou recursos per reduir els efectes de la pobresa a Catalunya en un context de canvis socials molt accelerats. Caldria el doble de recursos, segons la Sindicatura de Comptes. A hores d’ara s’estima que a Catalunya hi ha un 35% de les llars afectades per pobresa infantil i familiar, a més de l’augment de població en els darrers anys (immigració en estat de pobresa). Cal que els serveis socialssiguin un dret universal. Calen més recursos: som conscients que només amb la independència podrem fer front als reptes del present i del futur.
• 2. Mala gestió, ineficiència i corrupteles en la gestió dels recursos disponibles. S’afavoreix una plataforma de portes giratòries, tant en els aspectes de gestió com en el control, tot amb una gestió indirecta. Cal una gestió directa dels serveis socials amb centres i programa, especialment en els controls. L’independentisme institucional no governa bé i això torpedina la imatge de la República que volem, afavorint a altres partits gestors com el PSC. Els informes de la Sindicatura de Comptes i de la Sindicatura de Greuges han posat de manifest irregularitats en la gestió econòmica i en la tramitació d’ajudes i prestacions. Aquestes deficiències han arribat fins i tot a la Fiscalia, qui té en el seu Estatut de Ministeri Fiscal l’obligació de protecció dels menors i d’inspecció dels Centres on són ingressats. Cal desenvolupar la cultura de la transparència.
• 3. No s’assumeixen les responsabilitats polítiques, entrant en un comportament negligent i corrupte de la nostra classe política. En conjunt, les males pràctiques d’algunes entitats del tercer sector i les mancances de la DGPPIA (abans DGAIA) han generat una pèrdua de confiança ciutadana. Una administració modèlica no pot deixar dubtes ni amagar res. Cal fer net.
• 4. La imatge és que els partits de l’establiment es tapen mútuament el desgavell, els abusos i les responsabilitats, cosa que facilita la crítica pública que capitalitzaespecialment l’extrema dreta. Tot plegat ajuda a fer inviable recuperar una majoria democràtica independentista al Parlament capaç de vetllar per uns serveis públics eficients. Només deixant clar el distanciament dels comportaments i actituds barroeres de l’actual govern i dels anteriors, es podrà transmetre una imatge de regeneració democràtica que permeti superar l’extrema dreta xenòfoba i avançar cap a la República Catalana.

Companyes, aquest any, per al Dia Internacional contra les violències masclistes, tornarem a sortir al carrer exigint la fi de totes les violències masclistes. Tornarem a omplir places i carrers per cridar ben fort fins que siguin definitivament erradicades.

És inadmissible que, any rere any, continuï sent incomptable el nombre de dones que, al nostre país, als Països Catalans i arreu del món, patim violències només pel fet de ser dones. Encara vivim amb por de caminar soles pel carrer, continuem patint agressions i assetjaments allà on anem, continuem veient vulnerats els nostres drets més bàsics.

I lluny d’avançar cap a una societat més justa i igualitària, assistim amb preocupació a l’ascens de l’extrema dreta, que reforça i legitima discursos masclistes, negacionistes i regressius. El seurelat, alimentat per la permissivitat i la falta de resposta ferma, ha arrelat en part del jovent,que avui torna a reproduir actituds masclistes que crèiem superades. Una realitat que ens interpel·la i ens compromet encara més en aquesta lluita.

Les dones feministes de l’Assemblea Nacional Catalana animen a totes les dones de Catalunya,i dels Països Catalans a sortir al carrer aquest 25N per exigir la fi de totes les violències masclistes que patim les dones als Països Catalans i arreu del món, volem defensar tots els drets de les dones per acabar amb els milers de dones assassinades i poder erradicar la violència masclista i crear consciència social en defensa d’un feminisme radical i d’alliberament nacional, que posi al centre les persones i en contra d’aquest model androcèntric que reprodueix uns models excloents vers les dones.

Denunciem la complicitat i silencis del Govern i institucions contra la violència masclista que justifiquen per la manca de recursos, sobretot per cobrir les necessitats més urgents arreu de Catalunya. Denunciem les violències masclistes que les dones i persones LGTBI patim al llarg de les nostres vides, els abusos sexuals, fins assassinats als quals s’hi suma un sistema judicial que ens revictimitza, ens culpabilitza i no ens protegeix.

A Catalunya, les dades continuen sent alarmants: milers de dones són ateses cada any per violència masclista, i els feminicidis mantenen una xifra intolerable. Cada agressió i cada dona assassinada és un fracàs de tota la societat i una ferida que ens recorda que encara queda molt per fer.

Per tot això, des de la Sectorial de Dones de l’Assemblea volem reafirmar:

• El nostre rebuig absolut a totes les formes de violència masclista. El nostre suport incondicional a totes les dones que la pateixen.
• La urgència d’impulsar polítiques públiques valentes, recursos suficients i protocols eficaços per protegir les víctimes i prevenir la violència.
• La necessitat d’un Codi Penal i uns tribunals propis, una hisenda pròpia, un sistema fiscal propi, una seguretat social pròpia… per garantir els nostres drets, i tants etcèteres.
• Continuarem treballant per construir un país on cap agressió quedi sense resposta i on no tingui cabuda un sistema judicial que justifica les violacions perquè també és responsabilitat de tota la societat rebutjar tota agressió i no normalitzar les violències masclistes ni LGTBI-fòbiques que estan presents en el nostre dia a dia. El camí és llarg, però persistirem i juntes ho aconseguirem.
• La importància de la formació, la sensibilització i l’educació feminista com a eines imprescindibles per transformar la societat.
• El compromís de continuar teixint xarxes de sororitat i comunitat per construir un futur lliure de violències.
• El nostre suport incondicional a totes les dones que la pateixen.
• La necessitat d’impulsar polítiques públiques valentes, recursos suficients i protocols eficaços per protegir les víctimes i prevenir la violència.
• Ens cal un Codi Penal i uns tribunals propis, una hisenda pròpia, un sistema fiscal propi, una seguretat social pròpia… per garantir els nostres drets, i tants etcèteres.
• Continuarem treballant per construir un país on cap agressió quedi sense resposta i on no tingui cabuda un sistema judicial que justifica les violacions perquè també és responsabilitat de tota la societat rebutjar tota agressió i no normalitzar les violències masclistes ni LGTBI-fòbiques que estan presents en el nostre dia a dia. El camí és llarg, però persistirem i juntes ho aconseguirem.
• La importància de la formació, la sensibilització i l’educació feminista com a eines imprescindibles per transformar la societat.
• El compromís de continuar teixint xarxes de sororitat i comunitat per construir un futur lliure de violències. Cal no només per denunciar, sinó també per construir esperança. Ens mantenim fermes, unides i decidides. Sabem que, amb la força col·lectiva de totes, la societat pot canviar.

Per totes les que ja no hi són, per totes les que lluiten, per totes les que vindran.

No callarem. No retrocedirem. No defallirem.

Dones Lliures en una Terra Lliure!