L’Assemblea anuncia mobilitzacions per l’11 de Setembre i l’1 d’Octubre

La mobilització de l’11 de Setembre d’enguany es combinarà amb la del Primer d’Octubre amb un missatge únic per posar en valor l’èxit i el mandat de l’1 d’Octubre i donar-li força com a data de victòria.

Serà, doncs, una mobilització doble: 11-S i 1-0. Es proposaran mobilitzacions tant per a l’11 de Setembre com per a l’1 d’Octubre.

En la roda de premsa que s’ha fet aquest matí a l’Institut Pau Claris de Barcelona, el coordinador de la Comissió de Mobilització, Josep Hernández, ha anunciat que la mobilització d’aquest 11 de Setembre serà centralitzada, a la ciutat de Barcelona. Es tractarà d’una marxa en moviment que anirà de la plaça Urquinaona fins al Parlament de Catalunya, baixant per Via Laietana, girant per Passeig d’Isabel II i seguint per l’Avinguda Marquès de l’Argentera fins arribar al Parc de la Ciutadella (Passeig dels Til·lers).

Pel que fa a la mobilització de l’1 d’Octubre, s’anunciarà properament.

La presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie ha fet públic que l’eslògan de la campanya és “Lluitem i guanyem la independència”.

Paluzie ha explicat que amb aquestes mobilitzacions “volem activar el moviment popular per pressionar el front institucional. Cal que els tres fronts vagin units: popular, institucional i internacional”.

Ha afegit que l’1 d’Octubre “reivindicarem la victòria de l’autodeterminació, homenatjarem els més de tres mil represaliats, recordarem el paper clau de la Catalunya Nord en l’organització del referèndum d’autodeterminació i incidirem en la perseverança del poble de Catalunya fins a aconseguir la independència”.

En aquest sentit, el coordinador de la Comissió de Comunicació, Adrià Alsina, ha manifestat que per l’11 de Setembre i l’1 d’Octubre també volem reivindicar que “la independència, per la seva pròpia naturalesa, és un acte unilateral. A més, és possible i necessària. De fet, l’1 d’Octubre és una victòria de la unilateralitat”.

En la presentació d’aquest matí l’Assemblea ha estat acompanyada per Jordi Gaseni, president de l’AMI, i Montse Ortiz, membre de la junta d’Òmnium Cultural.

Posicionament del Secretariat Nacional envers el Tribunal de Comptes espanyol

El Secretariat Nacional de l’Assemblea, reunit en sessió plenària el dissabte 3 de juliol, vol deixar clar, davant la repressió econòmica exercida pel Tribunal de Comptes espanyol contra 34 ex-alts càrrecs de la Generalitat per la seva acció exterior, que les persones afectades van actuar en exercici de les seves funcions dins de la Generalitat, aplicant les atribucions i competències que l’Estatut d’autonomia donava a la institució.

Considerem que l’actual govern de la Generalitat, en defensa de les seves atribucions i de la seva gent, ha de defensar i cobrir fins a l’últim cèntim les persones afectades. No fer-ho seria renunciar a la defensa de la legitimitat del Govern i de la seva acció i deixar desemparats els seus càrrecs, la qual cosa crearia un precedent que deixaria tocada la credibilitat de la institució de cara al futur.

Traspassar la responsabilitat de defensar els membres del Govern a la societat civil debilita el moviment independentista, ja que el situa en una situació de desemparament que fins i tot pot incentivar un augment de la repressió econòmica. La solidaritat de la societat civil ha de ser la darrera trinxera i ha de servir sobretot per a l’independentisme de base que no té el paraigua d’una institució, partit polític o organització.

Seu del Tribunal de Comptes espanyol.
Foto: Luis García (Zaqarbal)

Manifest de la Diada dels Països Catalans 2021

Aquest és el manifest que han fet conjuntament l’Assemblea Nacional Catalana, la Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca amb motiu de la Diada dels Països Catalans 2021

MANIFEST CONJUNT PER LA DIADA DELS PAÏSOS CATALANS

Un any més renovem la Flama del Canigó, símbol de l’agermanament dels territoris de parla cata- lana, gràcies a la societat civil, compromesa amb les nostres profundes tradicions i amb la lluita per les llibertats individuals i col·lectives del nostre poble per assolir una societat més equitativa, solidària i inclusiva. I compromesa, també, amb l’objectiu de treballar de manera incansable per as- solir l’estatus jurídic que pugui garantir la República Confederal dels Països Catalans. Un agraïment infinit a totes les persones i entitats que ho estan fent possible.

La Flama ha estat un símbol de resistència contra l’anorreament nacional, contra la divisió i la li- quidació; ha estat una llum que ens va il·luminar en la fosca nit de la dictadura i la repressió i que ens ha marcat el camí del despertar nacional superant el cofoisme i el conformisme de les llibertats incompletes i enganyoses. Avui la Flama ens esperona a fer els passos necessaris per culminar el nostre objectiu més preuat: l’assoliment de les repúbliques catalana, valenciana i balear, així com el lliure agermanament de la resta de territoris.

Actualment, les nostres societats són, en molts aspectes, profundament avançades i obertes. Això, però, no ens separa de les tradicions més arrelades, com la de les fogueres de Sant Joan, vincula- des a la celebració del solstici d’estiu, d’orígens centenaris transmesos de generació en generació. D’aquestes fogueres en nasqué fa diverses dècades l’actual Flama del Canigó, símbol de germanor entre els territoris catalans i símbol d’unitat, des de la diversitat, i de llibertat per al conjunt del nostre poble. Però també, juntament amb la fidelitat a la continuïtat històrica, ha de ser un símbol dels continguts democràtics i alliberadors que els nous temps i les noves complexitats socials ens demanen i del projecte de futur que les nostres societats necessiten.

La Flama representa la renovació d’una tradició popular mediterrània i europea, primer pagana, després cristianitzada, i finalment laica i catalanitzada. Si el 1966 la Flama que va encendre els Focs de Sant Joan es va enriquir d’un sentit nou i d’una nova funció enllaçant els territoris dels Països Catalans, avui el seu significat torna a enriquir-se amb l’exigència de la llibertat més àmplia, l’apro- fundiment democràtic, la justícia social més inclusiva i l’esperit igualitari més acusat.

Aquests darrers temps, quan ja albiràvem noves cotes de llibertat, continuem patint els atacs i la repressió dels estats opressors; quan crèiem que trobaríem justícia i respecte mitjançant les vies democràtiques, trobem injustícies i maneres despòtiques i autoritàries; quan pensàvem que el tràn- sit a la llibertat ens ompliria de felicitat, constatem que les velles formes es resisteixen a morir i les noves no acaben de néixer. Tanmateix, la Flama, que un dia fou espurna, continua revifant fogueres any rere any, posant llum a la foscor i il·luminant el camí de la unitat dels territoris germans, que han de fer possible viure en una societat més lliure i més feliç.

Posicionament polític de l’Assemblea envers els indults

L’executiu espanyol ha indultat a nou representants polítics i civils que en el seu moment varen liderar el referèndum d’autodeterminació, la declaració d’independència i les mobilitzacions que els van acompanyar. Han passat injustament gairebé 4 anys a la presó, condemnats en un judici farsa per exercir drets democràtics i ens alegrem que puguin tornar a casa amb les seves famílies. Avui el Govern espanyol els hi ha atorgat el “perdó”. Perdonar el què? Perdonar uns delictes que mai han existit?

Quan no hi ha delicte, i a més el tribunal jutjador és incompetent i no és imparcial, el judici ha de ser declarat nul. Aquest és l’objectiu dels recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. I aquesta seria l’única resolució justa d’aquesta causa.

3.300 companyes i companys de lluita segueixen sent víctimes de la repressió, i la xifra va en alça, ja que mentre parlen d’indults, cada dia tenim nous imputats, nous condemnats i uns nous represaliats. Només durant la setmana passada vàrem conèixer la condemna a Marcel Vivet de 5 anys de presó, la persecució dels mossos que varen fer d’escorta al president a l’exili, mentre seguien declarant càrrecs polítics i funcionaris encausats en el jutjat núm. 13 i la comunitat acadèmica internacional s’exclamava de la persecució del Dr. Andreu Mas-Colell, que juntament amb 39 persones més afronta sancions milionàries del Tribunal de Cuentas per l’acció exterior de la Generalitat.

A totes aquestes persones represaliades, a la gent del carrer, no els hi ha arribat cap indult, ni els hi arribarà, perquè no interessen com a moneda de canvi.  Els indults parcials i “reversibles” als nou presos polítics arriben per apaivagar la pressió sobre Espanya dels organismes internacionals, com el Consell d’Europa, que ahir va aprovar una resolució molt dura sobre la persecució política dels polítics catalans per part de l’Estat espanyol, equiparant-lo a Turquia, i per mirar de retardar la sentència d’Estrasburg sobre el judici del Suprem, o en tot cas, que aquesta sentència arribi amb els presos ja al carrer, i no havent-los d’alliberar en compliment d’una sentència europea.

Poc a poc, tribunals i organismes internacionals estan acreditant les vulneracions de drets humans que ha comès l’estat espanyol per reprimir l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya i això reforça enormement la legitimitat interna i externa del procés d’independència.

És en aquest context de feblesa de l’Estat, que arriben els indults, com a peça clau d’una operació de més abast, que ahir el president del Govern espanyol va presentar al Liceu.

Pedro Sánchez va presentar els indults com un gest de generositat política sense cap reconeixement de la naturalesa del conflicte polític. Un gest d’apaivagament per oferir un projecte polític per a Espanya, en el marc de la reconstrucció post-Covid. Ni autodeterminació, ni amnistia estan a l’horitzó. Ni tan sols reconeixement nacional per a Catalunya. Tal com va dir Pedro Sánchez “encabezo un Gobierno que cree genuínamente en la unión de España, en la unión de todos los pueblos de España que defiende la unión de todos y todas los españoles y españolas”.

L’indult no és cap solució política i ens preocupa que aquests indults puguin ser fruit d’un acord amb dirigents polítics independentistes, i que condicionin l’actuació política del nostre parlament i govern.

Tal com s’esperava, l’indult a les preses i presos polítics ha estat atorgat sota certes condicions. D’una banda, es manté la inhabilitació per ostentar càrrecs públics. D’altra banda, continuaran sota amenaça, ja que si l’Estat espanyol considera que han reiterat en algun delicte tornarien a entrar a la presó.

Un cop les nou preses i presos polítics estiguin en llibertat, caldrà fer una reflexió col·lectiva sobre els lideratges del moviment independentista.  En la lluita democràtica per la independència de Catalunya és imprescindible comptar amb lideratges efectius, lliures i no condicionats pel xantatge de l’Estat.

Des de la societat civil continuarem mobilitzant-nos i treballant incessablement per assolir la independència, des del convenciment que serà la República Catalana la que amnistiarà totes les persones que estan patint la repressió de l’Estat espanyol.

Independència és Llibertat!

El Consell d’Europa demana a l’Estat espanyol que aturi la persecució política de representants catalans

L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (PACE) ha debatut i adoptat la resolució “Els representants polítics han de ser processats per declaracions realitzades en l’exercici del seu mandat?”, elaborada pel ponent Boriss Cilevičs, membre de la Comissió d’Afers Jurídics i Drets Humans del Consell. El text ha comptat amb el suport de 70 diputats, mentre que 28 hi han votat en contra i 12 han votat en blanc. 

Durant el debat previ a la votació de la resolució, el relator Cilevičs ha destacat que “Turquia i l’Estat espanyol tenen una cosa en comú: tenen representants electes que han estat empresonats per les seves opinions públiques. Això no passa en cap altre lloc d’Europa”. De la mateixa manera, ha destacat que “l’exercici de drets fonamentals, com ara convocar a la manifestació, especialment quan és exercit per tanta gent, no pot ser mai considerat un delicte”. 

La resolució no només compara el comportament de les autoritats turques i espanyoles, sinó que, amb relació a l’Estat espanyol, subratlla que “la mera expressió de punts de vista independentistes no és motiu de processament penal”. A més, destaca la desproporcionada aplicació de la presó preventiva i les condemnes de presó de 9 a 13 anys per als líders polítics catalans “entre altres, per declaracions realitzades en l’exercici dels seus mandats polítics”, en suport del referèndum independentista català de l’1 d’octubre de 2017, que va ser durament reprimit per les forces de seguretat espanyoles sota les ordres de les autoritats estatals. 

En aquest sentit, la PACE també demana a les autoritats espanyoles que reformin el codi penal en relació amb els obsolets delictes de rebel·lió i sedició -que ja es troben a les legislacions de la majoria dels estats europeus-, de manera que “no es puguin interpretar per penalitzar l’organització d’un referèndum il·legal o que comportin sancions desproporcionades per transgressions no violentes”. 

L’informe també demana l’alliberament dels presos polítics catalans “condemnats pel seu paper en l’organització del referèndum del 2017 i les manifestacions pacífiques massives, relacionades amb aquest”, i “considerar la possibilitat de suspendre els procediments d’extradició contra els polítics catalans residents a l’estranger pels mateixos motius”, així com aturar la persecució de funcionaris implicats en el referèndum. A més, subratlla que les autoritats espanyoles també haurien d’abstenir-se de requerir als presos polítics que reneguin “de les seves profundes opinions polítiques a canvi d’un règim penitenciari més favorable o d’una possibilitat d’indult”. 

En aquest sentit, destaca el fet que les esmenes presentades per representants espanyols per intentar diluir la contundència del text han estat rebutjades per àmplia majoria. L’objectiu d’aquestes esmenes, una desena en total, algunes formulades per representants socialistes i d’altres per membres del Partit Popular, era rebaixar o directament retirar conceptes que feien referència a la persecució judicial per l’organització d’un referèndum, la petició d’alliberament dels presos o la persecució d’exiliats i alts càrrecs del govern, entre altres.

Es tracta d’un nou toc d’atenció a les autoritats espanyoles, que han rebut múltiples demandes per a l’alliberament immediat dels presos. És el cas de la del Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Detenció Arbitràries o d’organitzacions no governamentals com Amnistia Internacional, l’Organització Mundial contra la Tortura i la Comissió Internacional de Juristes, entre d’altres. Des del 2017, la incessant criminalització de la voluntat política del poble de Catalunya per part de l’Estat espanyol ha provocat la repressió política de prop de 3.300 persones. 

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, i membres de la Comissió Internacional de l’organització es van reunir amb Cilevičs al febrer de 2020. Allà van expressar la seva preocupació pels abusos de drets civils polítics i van subratllar el seu convenciment que els abusos es deriven de l’incompliment de l’Estat pel que fa al dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. L’Assemblea participa regularment en reunions obertes a la participació d’organitzacions de la societat civil, en organismes internacionals com l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, per denunciar la repressió política del poble català i del moviment independentista.

Aquest és l’informe

Presentació de la Via Pirinenca

El pròxim 10 de juliol, es presentarà la primera mobilització organitzada conjuntament per entitats socials catalanes i basques, a favor de la llibertat i el dret d’autodeterminació.

A la presentació, es donaran a conèixer els objectius polítics, les claus i les característiques principals d’aquesta gran mobilització prevista per a l’estiu del 2022.  Serà sense dubte una iniciativa espectacular, participativa i de gran simbolisme.

La presentació serà en si una petita mostra de la mobilització conjunta prevista per a l’estiu del 2022. Aquesta presentació serà doble i simultània: es farà al mateix temps en dos punts diferents, un situat en terra catalana i l’altre en terra basca.

En terres catalanes, la presentació constarà de dos actes:

-Per una banda, al vespre del 10 de juliol, s’il·luminarà l’emblemàtica muntanya del Pedraforca.

-D’altra banda, es durà a terme un acte polític per presentar la mobilització del 2022, en un mirador amb vistes al Pedraforca, situat a Els plans de Molers.

En terres basques, la presentació també constarà de dos actes:

  • Al vespre del 10 de juliol, s’il·luminarà la Peña de Aia / Aiakp Harria de forma que les llums enceses puguin veure’s des de molts llocs.
  • Simultàniament, es desenvoluparà un acte polític per presentar la mobilització del 2022, en un mirador amb vista a la Peña de Aia / Aiako Harria situat a prop de la ikastola Orereta.

Els actes polítics als miradors seran oberts al públic.

La participació en l’acció d’il·luminar el Pedraforca serà restringida. En el cas de la Peña de Aia / Aiako Harria serà a través d’inscripció prèvia (www.gureesku.eus/denda).

Es reserva la possibilitat que hi pugui haver modificacions en les convocatòries en funció de les condicions meteorològiques. 

Els horaris concrets de les presentacions i els detalls tècnics per als mitjans de comunicació es faran saber més endavant

Organitza: Assemblea Nacional Catalana, Gure Esku, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

Amb el suport de: Òmnium Cultural i Artistes de la República.

By Eduard Maluquer – El Pedraforca, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2849701

El Secretariat Nacional de l’Assemblea es reafirma en la vigència del mandat de l’1 d’Octubre

Davant de les afirmacions sobre la via unilateral, criticant-ne la viabilitat i conveniència, i sobre el sentit del referèndum de l’1 d’Octubre, considerant-lo un instrument de negociació, fetes aquesta setmana respectivament pels principals dirigents d’ERC i de Junts, l’Assemblea Nacional Catalana vol manifestar:

  • El dret d’autodeterminació és un dret que tenen tots els pobles per decidir el seu futur. La majoria d’estats que s’han creat en les darreres dècades ho han fet exercint aquest dret contra la voluntat de l’Estat del qual es volien emancipar.
  • En alguns casos excepcionals, i en el marc de democràcies consolidades i madures, alguns pobles han pogut exercir el dret a l’autodeterminació per mitjà de referèndums acordats sobre la independència.
  • L’Estat espanyol ha demostrat que ni reconeix Catalunya com a nació ni li respecta el dret d’autodeterminació, ans al contrari el criminalitza. 
  • L’any 2016, l’Assemblea Nacional Catalana va proposar introduir en el full de ruta del moviment independentista un referèndum oficial i vinculant sobre la independència. Les bases de l’Assemblea es van abocar a fer-lo possible des de la convicció que el referèndum seria vinculant i, si els vots del Sí superaven els del No, la independència seria proclamada com així fou, finalment, el 27 d’octubre de 2017. 
  • El 6 de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya que regulava la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. L’aprovació d’aquesta llei generava un mandat d’obligat compliment legal i obligava a declarar formalment la independència si hi havia més vots afirmatius que negatius.
  • L’1 d’octubre de 2017 el poble de Catalunya va exercir el dret d’autodeterminació i va  aconseguir una victòria èpica i radicalment democràtica contra l’Estat.
  • L’experiència ens demostra que les vies de la negociació amb l’Estat són vies abocades al fracàs, com es va demostrar quan es va suspendre la declaració d’independència el 10 d’octubre de 2017, apel·lant al diàleg amb l’Estat, i aquest va activar l’article 155 i va empresonar els presidents de l’Assemblea i Òmnium. 
  • Renunciar a la unilateralitat per exercir el dret d’autodeterminació en el marc de l’Estat espanyol és renunciar a la independència.
  • L’Assemblea Nacional Catalana es reafirma en el mandat expressat per la ciutadania de Catalunya en el referèndum de l’1 d’Octubre, que ens obliga a fer una declaració d’independència efectiva al més aviat possible. El nostre full de ruta defensa que el moviment popular, les institucions i tota l’acció exterior s’han de conjurar per afrontar definitivament una ruptura democràtica, que sigui el producte resultant de molts fronts de confrontació oberts alhora.
  • Som conscients que el front institucional que ha liderat l’agenda política del moviment aquests darrers anys és incapaç de trobar un consens estratègic que ens porti a avançar amb claredat cap a la independència.
  • Per això, l’Assemblea es conjura a tornar a exercir de catalitzador del moviment popular, perquè aquest recuperi l’agenda del moviment d’alliberament nacional i ens prepari per un nou moment de desbordament unilateral que culmini el procés d’autodeterminació amb una declaració d’independència efectiva.

Finalment, convidem la ciutadania a sortir al carrer, mobilitzar-se i lluitar activament per fer efectiva la independència. Les setmanes i mesos que venen seran clau per avançar de manera efectiva i evitar l’operació d’Estat que pretén acabar amb els nostres anhels.

L’Assemblea estarà allà on sempre ha estat, amb la gent i la independència de Catalunya. Sempre amb vosaltres i el país.

Més d’un centenar de personalitats internacionals i organitzacions donen suport al mandat de l’1 d’Octubre i reivindiquen la majoria independentista del 52%

Cent setze personalitats internacionals de més de prop de 20 països, entre ells membres del Parlament Europeu i diputats, acadèmics, activistes i organitzacions socials i de drets humans d’arreu del món, han donat suport a un manifest impulsat per l’Assemblea Nacional Catalana.

Figures reconegudes com el Premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquível (Argentina), l’expresident d’Honduras, Manuel Zelaya, la presidenta del Sinn Féin, Mary Lou McDonald (Irlanda), l’exdirigent del Bloco d’Esquerda i historiador, Fernando Rosas (Portugal), el diputat del Parlament del Regne unit i president del grup de suport parlamentari a Catalunya Hywel Williams (Gal·les), o l’exvicepresident del Parlament europeu, José Pacheco-Pereira (Portugal); a més de representants de la societat civil com les “Madres de la Plaza de Mayo”, la Xarxa Europea per la Igualtat de les Llengües (ELEN), el Consell Nacional del poble Székler i diverses associacions en suport del poble Rifeny; han aportat les seves signatures al document.

El manifest denuncia la persecució judicial a la què es troben subjectes polítics electes i activistes catalans per la seva participació en l’organització del referèndum d’independència de l’1 d’Octubre de 2017, així com les víctimes de la repressió a mans de les autoritats espanyoles en el temps transcorregut des de llavors, especialment durant les protestes contra les sentències de l’octubre del 2019.

A més, el manifest esmenta el dictamen del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides de 2019, on es demana l’alliberament immediat i la indemnització de les preses i presos polítics catalans. En paral·lel, es posa de relleu la falta de respecte per la presumpció d’innocència dels presos i la manca de competència del Tribunal Suprem espanyol per a jutjar-los, així com altres vulneracions de drets humans que es van produir durant el judici, denunciades per diverses organitzacions internacionals

En aquest sentit, els signants del manifest denuncien “la criminalització de la voluntat política del poble de Catalunya per part de l’Estat espanyol, que no s’atura, i que ha provocat la persecució judicial de prop de 3.300 persones”, així com la “violació de drets fonamentals com són el dret a la llibertat d’expressió, llibertat d’associació, llibertat de reunió i de representació política”, tal com ho han condemnat la Comissionada de Drets Humans del Consell d’Europa, Estats membres de Nacions Unides en el marc de l’Examen Periòdic Universal, i organitzacions no governamentals com Amnistia internacional, l’Organització Mundial Contra la Tortura o l’Organització Mundial de Juristes, entre d’altres.

El text ressalta que els resultats electorals del 14F, on les forces independentistes han aconseguit una majoria absoluta històrica en escons, i en aquesta ocasió també en vots (52% del total), ratifiquen la voluntat del poble català d’esdevenir un estat independent, expressada a la victòria del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017. Una reivindicació davant la qual la comunitat internacional no pot continuar impassible i mirant cap a una altra banda.

Per tot això, els signataris demanen respecte dels drets fonamentals dels represaliats, l’alliberament dels presos, la fi de la repressió i el respecte i reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya.

L’Assemblea i la Intersindical-CSC s’alcen per la República dels drets socials

L’Assemblea Nacional Catalana i la Intersindical-CSC han presentat la campanya “Alcem-nos per la República dels drets socials”. Representa el tret de sortida a l’1 de maig d’enguany, tot i que aquesta campanya va més enllà i és de llarg recorregut. La iniciativa va un pas més en la relació entre ambdues organitzacions, que cerquen treballar per una Catalunya independent i socialment justa.

A la roda de premsa de presentació hi han participat la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie; el secretari general de la Intersindical-CSC, Sergi Perelló, i l’alliberada i afiliada a la Intersindical Anna Pagès.

Elisenda Paluzie ha explicat que, per part de l’Assemblea, “la participació en la plataforma Alcem-nos parteix d’un eix bàsic: construir Eines de País per tal de preparar-nos per quan es faci efectiva la independència. Un pilar bàsic és tenir un sindicalisme nacional fort“.

A més, la presidenta de l’Assemblea ha explicat que “avui presentem un pas més del projecte Alcem-nos, perquè és estratègic recuperar i aprofundir en l’argumentari econòmic i social“.

Per la seva banda, el secretari general de la Intersindical-CSC, Sergi Perelló, ha deixat clar que “cal una resposta catalana a la crisi que pugui fer front a l’emergència que viu el país“.

Anna Pagès, alliberada i afiliada de l’Intersindical-CSC, ha estat l’encarregada de presentar el nou portal web, així com el manifest de la campanya. Aquest explica que “vivim temps difícils, immersos en una nova crisi mundial que a l’Estat espanyol s’està manifestant de forma molt visible, a causa de la mala gestió i la manca d’inversions. Les conseqüències de la pandèmia ens endinsen en una crisi econòmica i social que tot indica que serà dura i llarga”.

Per aquest motiu fa una crida “a tornar als carrers i a seguir organitzant-nos i creant comunitat: enfortint els partits, organitzacions i sindicats, les xarxes antiracistes, feministes i pel dret a l’habitatge, els casals i ateneus i projectes autogestionats, teixint espais de resistència i llibertat per avançar cap a la República Catalana de tothom”.

Avui s’han fet públics els primers signants del manifest, alguns noms dels quals són Gabriela Serra, Lluís Llach, Tamara Carrasco, Carles Castellanos, Miriam Ponsa, Albano Dante Fachin o el Sindicat Popular de Manters. El portal web disposa d’un formulari d’inscripció perquè s’hi pugui adherir tothom qui ho desitgi.

Manifest

ALCEM-NOS: PER LA REPÚBLICA DELS DRETS SOCIALS

Vivim temps difícils, immersos en una nova crisi mundial que a l’Estat espanyol s’està manifestant de forma molt visible, degut a la mala gestió i la manca d’inversions. Les conseqüències de la pandèmia ens endinsen en una crisi econòmica i social que tot indica que serà dura i llarga. El creixement de l’atur i la pobresa poden portar a l’augment dels discursos autoritarisrecentralitzadors i d’extrema dreta. Perquè vivim en un Estat hereu del franquisme i amb una monarquia corrupta que ha mantingut al poder la classe dominant de l’IBEX-35, la banca i les multinacionals, sempre al servei del capitalisme neoliberal.
Les persones que estem pagant aquesta crisi som les de sempre: les que aixequem la persiana cada matí (si podem), fem classe a l’escola o assistim malaltes a l’hospital; les que treballem en la indústria, un hotel o un bar; les que treballem al camp, en una oficina o un gimnàs. Estudiants, jubilades i migrants en situació irregular. I les que no tenim feina. Mentrestant, l’Estat segueix regalant milions d’euros a la banca i mantenint els privilegis d’uns pocs, com al 2008 quan ja dèiem “Que la crisi la paguin els rics!”. Nosaltres volem una economia al servei de les persones i del planeta, com proposa l’economia social i solidària catalana amb un “Pacte per una Economia per la vida”.
Així mateix, reivindiquem el paper del personal sanitari, i demanem més recursos per la sanitat pública. Creiem que l’educació és una inversió de futur i volem que augmenti el personal educatiu. La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini, defensem-la. Millorem i augmentem el transport públic. Volem més inversió en serveis socials, a l’atenció i la cura de la gent gran i les persones dependents, la salut mental i les violències masclistes.
 
Ni amb un govern autonòmic ni dins de l’Estat espanyol podem tirar endavant aquesta sortida progressista i solidària a la crisi. Cal una resposta unitària de país en defensa de la democràcia, l’autodeterminació i la fi de la repressió, una resposta en defensa de la justícia social, la salut i la vida. Per això fem una crida a tornar als carrers i a seguir organitzant-nos i creant comunitat: enfortint els partits, organitzacions i sindicats, les xarxes antiracistes, feministes i pel dret a l’habitatge, els casals i ateneus i projectes autogestionats, teixint espais de resistència i llibertat per avançar cap a la República catalana de tothom.
Per tots aquests motius fem tres demandes urgents: exigim tant al Govern de l’Estat (que n’és el màxim responsable) com a la Generalitat (allà on tingui competències):
– L’aturada immediata de tots els desnonaments i desallotjaments previstos, mesures per garantir el dret a l’habitatge, així com una moratòria del pagament de serveis bàsics i essencials als més afectats.
– La implementació de la Renda Bàsica Universal, reducció de la jornada laboral per repartir la feina i conciliar la vida i aturada del pagament de les quotes d’autònoms per aquelles persones més afectades.
– La regularització immediata de les nostres veïnes i veïns refugiats o migrants en situació irregular.

Manifest del 8 de Març “Un futur millor”

Fa un any que estem en una emergència sanitària que ens ha capgirat la vida a una immensa majoria de la població. Moltes ens hem quedat a casa per no col·lapsar els serveis de salut, unes teletreballant i d’altres aturades. Moltes hem perdut la feina i no tenim dret a cap atur, altres estem subsistint amb ERTOs fins al maig. Moltes no hem parat perquè les nostres feines remunerades s’han considerat essencials per contenir la pandèmia o abastir la societat del que és indispensable. Moltes estem esgotades. Hem tornat a sostenir els treballs de cura, amb les criatures a casa, combinant teletreball, flexibilitzant la jornada laboral remunerada o reduint-la. No hem parat. El món del capital sí.

La COVID-19 ha aconseguit aturar el món i ha accelerat l’evidència que el sistema està caducat. Sembla que la natura, a través d’un minúscul virus, hagi donat una empenta a la humanitat: PAREU. I hem parat. Els governs, un any més tard, parlen de reconstrucció social i econòmica. Què hem de reconstruir? Res. No res. El treball remunerat ja no és garantia de poder “guanyar-te la vida”. I no hi ha treball remunerat per a tothom. Cal pensar com ho farem.

Ens cal un país nou que superi la crisi econòmica, social, climàtica, sanitària, política, però també la crisi de cures i les discriminacions i violències que patim les dones. Tenim el mateix dret a existir i viure en dignitat que la resta de la població. S’acosta el 8 de març, i per un dia tothom parlarà de les xifres

22,17 % de bretxa salarial, 15% més destrucció de llocs de treball de dones que dels homes, 6 de cada 10 persones que cobren -1.000 € per la feina remunerada som dones, 3,5% més expedients de regulació d’ocupació per a les dones, 75% de les persones contractades a temps parcial som dones. Tenim les ocupacions amb els salaris més baixos, més penalitzades per ser mares, més penalitzades per responsabilitats de cures, i ens sentim culpables per traslladar a altres dones, que estan en pitjors condicions que nosaltres, les responsabilitats de les nostres cures.

Si hem de reconstruir, fem-ho amb ulleres 100% liles. Posem al centre la vida de totes les persones. Protegim les tasques de cures amb guarderies, centres de dia i residències suficients i de qualitat i serveis públics de salut i educatius de qualitat per a tothom. Construïm un país que compti el PIB reproductiu? Assegurem a totes i tots uns ingressos suficients per viure en dignitat? Garantim els drets i llibertats a tothom?

Un altre país és possible. No necessitem una reconstrucció: necessitem bases noves! Un projecte il·lusionant i de futur ens ajudarà a sortir d’aquest esgotament vital. Un país nou, independent, ple de llibertat. I mentrestant, comencem a casa amb corresponsabilitat, que cada dia és 8 de març.

Dones ANC

Sectorial Assemblea Nacional Catalana

L’Assemblea llança la campanya internacional #DefendCataloniaSaveEU contra l’aixecament de la immunitat parlamentària dels eurodiputats catalans

L’Assemblea Nacional Catalana ha llançat una campanya contra el suplicatori per a l’aixecament de la immunitat parlamentària dels eurodiputats catalans Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, impulsada pel Tribunal Suprem espanyol. La Comissió d’Afers Jurídics (JURI) del Parlament Europeu va aprovar ahir la proposta d’aixecar la immunitat dels tres eurodiputats, basada en un informe elaborat per l’eurodiputat búlgar d’extrema dreta Angel Dzhambazki, del grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, al qual pertany el grup de VOX al Parlament Europeu.

En el marc de la campanya #DefendCataloniaSaveEU, que es pot seguir a les xarxes socials, l’Assemblea fa una crida als ciutadans de tota la UE a alçar la veu i dirigir-se als seus representants al Parlament Europeu, per expressar-los la seva preocupació i emplaçar-los a votar NO a l’aixecament de la immunitat durant la sessió plenària que tindrà lloc en algun moment els dies 8, 9 o 10 de març. Amb aquesta finalitat, l’Assemblea llançarà diversos vídeos de campanya durant les properes setmanes, i ha creat un lloc web en diversos idiomes perquè els usuaris puguin enviar missatges preestablerts als líders dels grups parlamentaris europeus a través del correu electrònic i Twitter.

L’Assemblea també enviarà comunicacions a tots els eurodiputats i als representants de grups polítics i organitzacions de la societat civil de tot Europa amb informació sobre el cas. Les comunicacions inclouen cartes de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, en les quals denuncia la campanya repressiva sistemàtica de les autoritats espanyoles contra el poble català.

A les cartes, Paluzie també demana als eurodiputats que votin NO a l’aixecament de la immunitat, per tal com suposa una amenaça per al dret a la participació política de més d’un milió de ciutadans de la UE que van votar pels tres eurodiputats catalans i, per tant, per als drets democràtics de tots els ciutadans de la UE.

En resum, l’Assemblea fa una crida als diputats al Parlament Europeu dels 27 estats membres a votar en contra de l’aixecament de la immunitat dels eurodiputats catalans Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí en el ple del 8, 9 o 10 de març, i emplaça els ciutadans de la UE que aixequin la seva veu i s’adrecin als seus representants al Parlament Europeu per expressar preocupació pel cas.

L’Assemblea celebra el resultat històric de l’independentisme

L’Assemblea Nacional Catalana ha valorat els resultats històrics que ha assolit el moviment independentista a aquestes eleccions. La presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, s’ha dirigit als partits independentistes així com al conjunt del moviment, un cop escoltades les primeres reaccions.

En aquest sentit, Elisenda Paluzie ha manifestat que “malgrat la repressió, el desànim i la pandèmia, hem aconseguit superar el 50% dels vots. Una fita que l’Assemblea va fixar al seu full de ruta fa dos anys“.

Paluzie ha afegit que “ara és a Esquerra Republicana qui li toca liderar un bloc independentista unit i que avanci cap a la independència“.

La presidenta de l’Assemblea ha conclòs que “confiem en la responsabilitat dels partits independentistes, tenim la legitimitat per fer la independència. Som al vostre costat!”.

La Junta Electoral prohibeix concentracions per la llibertat de les preses i presos polítics

La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha prohibit a l’Assemblea l’organització de concentracions en favor de les preses i presos polítics al·legant que el seu contingut és indirectament electoral.

Aquest organisme defensa que “en aquestes reunions es fa apologia dels drets i qualitats de líders polítics a la presó o a l’exili, que són figures emblemàtiques al capdavant de partits que competeixen entre si i amb altres partits a les eleccions, de manera que indirectament deriven en reunions de suport electoral a les formacions polítiques a les quals pertanyen”.

La coordinadora de la Comissió de Gestió jurídica i de seguretat de l’Assemblea, Jordina Sonet, ha explicat que “no són actes de propaganda electoral, sinó actes de protesta contra la repressió”. En aquest sentit, ha manifestat que es “torna a utilitzar com a excusa la campanya electoral per limitar drets”.

 Jordina Sonet ha defensat que la Junta Electoral “cada vegada fa una interpretació més restrictiva del dret a reunió i de llibertat d’expressió”. De fet, no ha descartat que “continuïn arribant més restriccions i limitacions d’aquesta mena”.

L’Assemblea ja ha presentat els recursos als organismes competents.

Declaració de l’Assemblea Sectorial d’Educació

Fa més de 20 anys, quan anàvem a visitar companyes docents valencianes de la mateixa ciutat de València, aquestes lloaven la bona salut de què gaudia la llengua catalana al Principat. Tot i que les comparacions eren més positives per al català en aquest darrer territori, insistíem en el fet que la situació sociolingüística de la llengua a Catalunya era d’una falsa normalitat, almenys per tres motius:

En primer lloc, per l’apropiació en exclusiva i blindada per part dels diferents governs de la Generalitat del que passava en relació amb la llengua en el si de la societat i/o en concret als centres educatius públics.

En segon lloc, pel silenci esfereïdor sobre això (i en general sobre la salut real de la llengua), tant per negligència com per connivència amb l’Administració, de l’establishment universitari principalment barceloní (amb alguna excepció) i dels lobbies d’entesos en sociolingüística i de la majoria de mitjans de comunicació.

En tercer lloc, pel qui dia passa, any empeny, dels sí-ministre responsables de la política lingüística educativa catalana, amb una fatal manca de diagnosi i de planificació quant a la situació sociolingüística a les aules, sobretot, a les de secundària.

El pitjor de tot, però, és que l’Administració va deixar en mans de les docents, com si es tractés d’una tria personal, si feien un ús individual o professional de la llengua als seus llocs de treball.

Vist amb més perspectiva, doncs, l’àmbit públic educatiu ha passat de ser ─falsament─ la joia de la corona quant a la normalització del català durant més de 30 anys, amb tot el que això comporta a hores d’ara.

La gota que va fer vessar el got en el si de la pròpia comunitat educativa a l’hora de denunciar la situació del català a l’escola, especialment a secundària, va ser la presentació i difusió d’un spin-off del model de conjunció lingüística, adaptat als nous temps que redueixen les societats humanes a mercats entrellaçats, que no era cap decret, però que beneïa oficialment les accions que la Conselleria d’Educació ja feia cursos que implementava en centres públics pilot, com ara el Batxibac o els Grups d’Experimentació per al Plurilingüisme (GEP), entre altres, en què el francès o l’anglès passaven a ser la llengua vehicular de diferents matèries, sense, però i evidentment, haver-se assolit la (plena) normalització del català en els instituts públics ─sobretot de l’Àrea metropolitana─ i brandant unes inexistents zones de catalanització plena per a reforçar-hi l’ús del castellà.

Tot això, a més, en un context d’infinits atacs (sense cap resposta ni tan sols a nivell de relat) del nacionalisme lingüístic espanyol al model lingüístic escolar, en qualsevol de les seves formes (Manifiesto de los 2.300, irrupció de Ciudadanos al Parlament, sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, incompliment reiterat de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, llei Wert, Méndez de Vigo i el 155, sentències del TSJC i del Tribunal Suprem, llei Celaá…). Atacs que miraven d’explotar el retrocés i la feblesa de la llengua després de l’experiència traumàtica del franquisme, i que aspiraven a consolidar i aprofundir els èxits de la seva política etnocida.

Finalment, la notícia de 17 de desembre de 2020, en què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va avalar un 25% d’ús del castellà a les aules catalanes al·legant que aquest ha estat arraconat (sic) en el model lingüístic educatiu català, obre un altre capítol d’aquesta història, patètica per a la llengua, que apunta, a més, un desenllaç no tan incert com catastròfic per a una comunitat nacional minoritzada que sembla no merèixer cap respecte, ans al contrari.

Així, l’experiència dels catalans és la de viure atrapats en un got cap per avall mentre aquell que ens hi manté va llevant-ne l’aire, cada cop més enrarit, que ens cal per sobreviure com a comunitat lingüística i nacional, amb la voluntat darrera de veure’ns boquejar mentre que ens acusa de victimisme i amb l’esperança que, a no tardar gaire, ens sufoquem i li deixem tenir l’imperi en pau. En aquest receptacle blindat políticament i judicialment vigilat en què ens tenen tancats, presidit per la inscripció “perdeu-hi tota esperança”, molts catalans s’han adaptat a la seva alienada situació i abandonen l’ús de la llengua després d’haver assumit com a normal la submissió (política, lingüística, cultural, econòmica…), naturalitzant la anormalitat i integrant la deserció i la renúncia com a comportaments virtuosos.

Conscients d’aquest estat de la qüestió, davant dels drets inalienables dels catalans, i pensant especialment en el setge a què l’escola catalana es troba sotmesa en totes les seves etapes en relació amb les imposicions que arriben sobretot de les institucions espanyoles, però també d’altres instàncies alienes a la comunitat educativa, declarem:

  1. Que l’àmbit educatiu és una institució que juga un paper fonamental a l’hora de garantir el desenvolupament ple i lliure de la cultura i de la llengua de la comunitat a la qual serveix, i que els països de llengua catalana tenen un dret igual (i en els mateixos termes) a disposar d’una escola catalana i en català, que aquell que tenen les comunitats del domini lingüístic del castellà a disposar-ne d’una en llengua castellana (de la qual efectivament disposen i que ningú mai no els l’ha qüestionada). Si som iguals, tenim els mateixos drets i mereixem el mateix tracte.
  2. Que tota persona que viu en el territori del domini lingüístic català té dret a rebre educació en tots els nivells del sistema educatiu, obligatori o no, exclusivament en llengua catalana.
  3. Que el fet de considerar que amb els individus es desplaça també un dret general a rebre una escolarització en la seva llengua d’origen, implicaria partir del supòsit que existeix el dret genèric a no integrar-se lingüísticament i a alterar i subvertir, d’aquesta manera, els usos lingüístics de la comunitat d’acollida. Que l’exercici d’aquest dret inexistent dugui associada l’obligació dels escolars de la societat d’acollida a canviar (totalment o parcialment) la llengua vehicular de la seva escola, constitueix un acte de violència moral que degrada tant qui el rep com qui l’exerceix.
  4. Que la Generalitat de Catalunya sempre ha tractat la qüestió de la llengua a l’escola (i no solament en l’àmbit educatiu) des de la por i afectada per un complex d’inferioritat, per la qual cosa no ha arribat mai a implementar de manera efectiva, a l’escola catalana, el sistema de conjunció lingüística, i que s’ha limitat a introduir, i encara de manera només parcial, la metodologia d’aprenentatge immersiu.
  5. Que la mateixa Generalitat, avui dia, en comptes de reconèixer els seus errors i indecisions, pretén fer de la impotència virtut i promoure un nou paradigma lingüístic per a l’àmbit educatiu que admet la reculada del català com a llengua vehicular i que, a més, obre la porta perquè aquest retrocés sigui encara més gran, amagant tal pretensió sota l’etiqueta ambigua i altisonant de plurilingüisme, tot confonent el plurilingüisme individual amb el social que, a diferència del primer, condueix inexorablement a la desaparició de les llengües més febles i desprotegides i a l’hegemonia supremacista de les fortes perquè políticament són les dominants. Per altra banda, si bé és cert que en una societat multilingüe conviuen ciutadanes que a nivell individual poden parlar diverses llengües, no és menys cert (i fàcilment constatable) que a nivell general només existeix ─o acaba existint─ una llengua comuna, que quan no és la pròpia de la comunitat originària ho és només per raons de conquesta i imposició.

Denunciem, finalment, tot intent de fer retrocedir la llengua catalana en qualsevol àmbit, rebutgem qualsevol amenaça i proposta programàtica en aquest sentit per part dels poders executiu, legislatiu i judicial de l’Estat espanyol, i fem alhora una crida tant a la societat en general com a les seves forces polítiques, perquè es restitueixi la llengua catalana en les comunitats del seu domini lingüístic en el lloc que li pertoca com a llengua d’identificació i de cohesió social, tant a través del seu ús assertiu i desacomplexat, com mitjançant els canvis legals i les iniciatives polítiques de què sigui menester.

Demanem, en definitiva, que es reconegui a la llengua catalana en les comunitats del seu domini lingüístic, el mateix estatus que es reconeix a la llengua castellana en les comunitats que pertanyen al seu.

Sectorial d’Educació.

Jordi Martí Monllau, i Marina Solís Obiols.

Prou Repressió!

Comunicat impulsat per la Sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea conjuntament amb altres entitats i organitzacions civils.

La repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme català ha estat sempre present, però a partir de la tardor de 2017 s’ha fet més constant i generalitzada. Des de llavors, gairebé tres mil persones l’han patida en forma de pressió judicial, multes, persecucions, detencions, exilis o empresonaments.

Avui, la repressió continua i s’agreuja quan el Govern de la Generalitat de Catalunya s’hi afegeix presentant-se com a acusació contra independentistes i altres causes relacionades amb el dret a la protesta i a la dissidència, o quan exerceix violència policial desproporcionada. Aquest fet empitjora les relacions al si de l’independentisme i en especial entre l’independentisme de base i els partits independentistes que governen.

Les persones represaliades som conscients de les conseqüències de la nostra lluita política i no tenim problemes de consciència per assumir-les. No obstant això, entenem que cal, més que mai, treballar per la unitat d’acció de l’independentisme, perquè és l’única manera de fer front a la repressió amb garanties d’èxit i de poder transformar-la en un dels principals fronts de lluita política de l’independentisme, un front antirepressiu unitari.

És necessari, a més, que les persones represaliades rebin el suport d’aquest Govern -i els seus representants- ja que justament seguien les consignes de mobilització de la mateixa institució que ara els imputa. El gruix de persones represaliades és molt heterogeni, prové de tots els espais polítics de l’independentisme, i pot servir com a punt de partida per crear punts d’entesa i cooperació. Abans, però, s’ha eliminar qualsevol situació que pugui generar tensions i recels dins del propi moviment.

Per tot això, des dels col·lectius i entitats de persones represaliades i familiars, demanem al Conseller d’Interior i a tot el Govern de la Generalitat de Catalunya, un canvi d’actitud, atès que actualment són presoners del corporativisme policial i la pressió de sindicats de policia espanyolistes. Demanem, de manera explícita, que la nostra policia catalana, els Mossos d’Esquadra, defensin en primer lloc els interessos de Catalunya, els drets civils i polítics i la llibertat d’expressió i de manifestació.

Cal que el Govern de la Generalitat es retiri de les actuals acusacions a independentistes i que no es torni a presentar a cap altra causa relacionada amb l’independentisme ni amb la dissidència política. És necessari construir un front comú contra la repressió des de tots els àmbits. Cal deixar de difuminar l’origen de la repressió. I en aquest sentit, no és comprensible ni admissible que partits polítics independentistes donin suport a cap govern espanyol mentre aquests segueixin exercint formes de repressió contra l’exercici del dret a l’autodeterminació.

La repressió per part de l’Estat espanyol no s’aturarà mentre no exercim, de forma efectiva, el dret a l’autodeterminació. Fins llavors, cal un moviment fort i cohesionat capaç de fer front a la repressió d’avui i a la que vindrà demà per poder continuar avançant. 

Fem una crida a totes les entitats, plataformes i organitzacions a fer un front comú en contra la repressió de l’Estat espanyol per tal de convertir-la en una eina política per aconseguir la independència.

Han signat

Sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea

Socors Català

Comissió de la Dignitat

Col·lectiu MAR

Dones per la República

Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes

Via Independència

Alerta Solidària

Plataforma Defensem 1-O

 Associació d’Advocats d’Osona en Defensa dels Drets Humans

Col·lectiu del 92

Grup de Suport a les Encausades del 23S

Associació pro memòria als immolats per la llibertat a Catalunya

Plataforma 3 d’octubre

Gràcia Llibertat