“El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: ‘Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o No ‘. Sense més. Va haver-hi acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d’un nou referèndum d’independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d’una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.
Pactar la forma de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la forma de resoldre-les; les diferències són consubstancials amb la societat democràtica, no són negatives, cal tractar-les fins i tot amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s’enforteix i es consolida davant la pulsió populista i ximpleta de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d’una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i indestructibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle per a la recerca de solucions.
Com a conseqüència de l’acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d’idees. Finalment, una majoria d’escocesos va optar pel No, d’acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, sense més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hagués seguit amb la victòria del Sí. El referèndum d’independència va comptar amb una participació rècord del 84,59 per cent, 12 punts més que en el referèndum del brèxit, que va ser del 72,2 per cent, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d’anotar els que acusen els partidaris de canvis com una mena d’agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s’uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Insistim-hi: no separen les diferències, el que separa és l’absència d’acord per resoldre-les.
En conseqüència, l’escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, tot i els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap mena de matís, la comparteixen PP, PSOE i Cs.
Així les coses, sembla bastant indiscutible que l’actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s’assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l’actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s’assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d’ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d’inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s’espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.
En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s’ha posat en marxa a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, del qual participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tota mena i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya. El Pacte que té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions, que optar per no desgastar-se i fer del quietisme virtut.
Si es manté el rebuig frontal no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem el que calgui i més perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d’autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, rendint comptes davant els electors. I no se’ns ocorre pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix govern que, amb la seva habitual manera de fer, ha aconseguit un cansament molt majoritari en la societat catalana fins i tot en sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya esdevingui un Estat independent. L’Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com ningú i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i en paguin també les conseqüències. L’Estat ha abandonat també els catalans que haguessin volgut veure en l’espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran.
Fa temps que és l’hora de la política. A Catalunya la fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S’amaguen darrere del Constitucional, de l’Audiència Nacional i del Suprem, comprometent la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n’ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l’estat de dret, com es desprèn del recent informe de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l’exterior cada vegada més clares advocant per un diàleg polític i una solució política. Com l’informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s’ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en què participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.
Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol com Antonio Garrigues Walker recordava una cosa amb la qual estem d’acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? Encara més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau no ens mireu a nosaltres. Sigueu, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els vostres governants immòbils com ho heu estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l’Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum”.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 