Fa més de 20 anys, quan anàvem a visitar companyes docents valencianes de la mateixa ciutat de València, aquestes lloaven la bona salut de què gaudia la llengua catalana al Principat. Tot i que les comparacions eren més positives per al català en aquest darrer territori, insistíem en el fet que la situació sociolingüística de la llengua a Catalunya era d’una falsa normalitat, almenys per tres motius:

En primer lloc, per l’apropiació en exclusiva i blindada per part dels diferents governs de la Generalitat del que passava en relació amb la llengua en el si de la societat i/o en concret als centres educatius públics.

En segon lloc, pel silenci esfereïdor sobre això (i en general sobre la salut real de la llengua), tant per negligència com per connivència amb l’Administració, de l’establishment universitari principalment barceloní (amb alguna excepció) i dels lobbies d’entesos en sociolingüística i de la majoria de mitjans de comunicació.

En tercer lloc, pel qui dia passa, any empeny, dels sí-ministre responsables de la política lingüística educativa catalana, amb una fatal manca de diagnosi i de planificació quant a la situació sociolingüística a les aules, sobretot, a les de secundària.

El pitjor de tot, però, és que l’Administració va deixar en mans de les docents, com si es tractés d’una tria personal, si feien un ús individual o professional de la llengua als seus llocs de treball.

Vist amb més perspectiva, doncs, l’àmbit públic educatiu ha passat de ser ─falsament─ la joia de la corona quant a la normalització del català durant més de 30 anys, amb tot el que això comporta a hores d’ara.

La gota que va fer vessar el got en el si de la pròpia comunitat educativa a l’hora de denunciar la situació del català a l’escola, especialment a secundària, va ser la presentació i difusió d’un spin-off del model de conjunció lingüística, adaptat als nous temps que redueixen les societats humanes a mercats entrellaçats, que no era cap decret, però que beneïa oficialment les accions que la Conselleria d’Educació ja feia cursos que implementava en centres públics pilot, com ara el Batxibac o els Grups d’Experimentació per al Plurilingüisme (GEP), entre altres, en què el francès o l’anglès passaven a ser la llengua vehicular de diferents matèries, sense, però i evidentment, haver-se assolit la (plena) normalització del català en els instituts públics ─sobretot de l’Àrea metropolitana─ i brandant unes inexistents zones de catalanització plena per a reforçar-hi l’ús del castellà.

Tot això, a més, en un context d’infinits atacs (sense cap resposta ni tan sols a nivell de relat) del nacionalisme lingüístic espanyol al model lingüístic escolar, en qualsevol de les seves formes (Manifiesto de los 2.300, irrupció de Ciudadanos al Parlament, sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, incompliment reiterat de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, llei Wert, Méndez de Vigo i el 155, sentències del TSJC i del Tribunal Suprem, llei Celaá…). Atacs que miraven d’explotar el retrocés i la feblesa de la llengua després de l’experiència traumàtica del franquisme, i que aspiraven a consolidar i aprofundir els èxits de la seva política etnocida.

Finalment, la notícia de 17 de desembre de 2020, en què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va avalar un 25% d’ús del castellà a les aules catalanes al·legant que aquest ha estat arraconat (sic) en el model lingüístic educatiu català, obre un altre capítol d’aquesta història, patètica per a la llengua, que apunta, a més, un desenllaç no tan incert com catastròfic per a una comunitat nacional minoritzada que sembla no merèixer cap respecte, ans al contrari.

Així, l’experiència dels catalans és la de viure atrapats en un got cap per avall mentre aquell que ens hi manté va llevant-ne l’aire, cada cop més enrarit, que ens cal per sobreviure com a comunitat lingüística i nacional, amb la voluntat darrera de veure’ns boquejar mentre que ens acusa de victimisme i amb l’esperança que, a no tardar gaire, ens sufoquem i li deixem tenir l’imperi en pau. En aquest receptacle blindat políticament i judicialment vigilat en què ens tenen tancats, presidit per la inscripció “perdeu-hi tota esperança”, molts catalans s’han adaptat a la seva alienada situació i abandonen l’ús de la llengua després d’haver assumit com a normal la submissió (política, lingüística, cultural, econòmica…), naturalitzant la anormalitat i integrant la deserció i la renúncia com a comportaments virtuosos.

Conscients d’aquest estat de la qüestió, davant dels drets inalienables dels catalans, i pensant especialment en el setge a què l’escola catalana es troba sotmesa en totes les seves etapes en relació amb les imposicions que arriben sobretot de les institucions espanyoles, però també d’altres instàncies alienes a la comunitat educativa, declarem:

1. Que l’àmbit educatiu és una institució que juga un paper fonamental a l’hora de garantir el desenvolupament ple i lliure de la cultura i de la llengua de la comunitat a la qual serveix, i que els països de llengua catalana tenen un dret igual (i en els mateixos termes) a disposar d’una escola catalana i en català, que aquell que tenen les comunitats del domini lingüístic del castellà a disposar-ne d’una en llengua castellana (de la qual efectivament disposen i que ningú mai no els l’ha qüestionada). Si som iguals, tenim els mateixos drets i mereixem el mateix tracte.
2. Que tota persona que viu en el territori del domini lingüístic català té dret a rebre educació en tots els nivells del sistema educatiu, obligatori o no, exclusivament en llengua catalana.
3. Que el fet de considerar que amb els individus es desplaça també un dret general a rebre una escolarització en la seva llengua d’origen, implicaria partir del supòsit que existeix el dret genèric a no integrar-se lingüísticament i a alterar i subvertir, d’aquesta manera, els usos lingüístics de la comunitat d’acollida. Que l’exercici d’aquest dret inexistent dugui associada l’obligació dels escolars de la societat d’acollida a canviar (totalment o parcialment) la llengua vehicular de la seva escola, constitueix un acte de violència moral que degrada tant qui el rep com qui l’exerceix.
4. Que la Generalitat de Catalunya sempre ha tractat la qüestió de la llengua a l’escola (i no solament en l’àmbit educatiu) des de la por i afectada per un complex d’inferioritat, per la qual cosa no ha arribat mai a implementar de manera efectiva, a l’escola catalana, el sistema de conjunció lingüística, i que s’ha limitat a introduir, i encara de manera només parcial, la metodologia d’aprenentatge immersiu.
5. Que la mateixa Generalitat, avui dia, en comptes de reconèixer els seus errors i indecisions, pretén fer de la impotència virtut i promoure un nou paradigma lingüístic per a l’àmbit educatiu que admet la reculada del català com a llengua vehicular i que, a més, obre la porta perquè aquest retrocés sigui encara més gran, amagant tal pretensió sota l’etiqueta ambigua i altisonant de plurilingüisme, tot confonent el plurilingüisme individual amb el social que, a diferència del primer, condueix inexorablement a la desaparició de les llengües més febles i desprotegides i a l’hegemonia supremacista de les fortes perquè políticament són les dominants. Per altra banda, si bé és cert que en una societat multilingüe conviuen ciutadanes que a nivell individual poden parlar diverses llengües, no és menys cert (i fàcilment constatable) que a nivell general només existeix ─o acaba existint─ una llengua comuna, que quan no és la pròpia de la comunitat originària ho és només per raons de conquesta i imposició.

Denunciem, finalment, tot intent de fer retrocedir la llengua catalana en qualsevol àmbit, rebutgem qualsevol amenaça i proposta programàtica en aquest sentit per part dels poders executiu, legislatiu i judicial de l’Estat espanyol, i fem alhora una crida tant a la societat en general com a les seves forces polítiques, perquè es restitueixi la llengua catalana en les comunitats del seu domini lingüístic en el lloc que li pertoca com a llengua d’identificació i de cohesió social, tant a través del seu ús assertiu i desacomplexat, com mitjançant els canvis legals i les iniciatives polítiques de què sigui menester.

Demanem, en definitiva, que es reconegui a la llengua catalana en les comunitats del seu domini lingüístic, el mateix estatus que es reconeix a la llengua castellana en les comunitats que pertanyen al seu.

Sectorial d’Educació.

Jordi Martí Monllau, i Marina Solís Obiols.

Aquest diumenge, 22 de novembre, et convidem a participar a la Cadena feminista a Barcelona i el 24 i 25 de novembre a les concentracions i mobilitzacions que s’organitzen arreu del territori. Els diferents nuclis de la sectorial convocaran a Cornellà, Camp de Tarragona i Lleida, entre d’altres. Finalment, el mateix 25-N a les 20 h, t’animem a sumar-te a la cassolada contra les violències masclistes.

Manifest

Ens volem vives i lliures. Un protocol contra les violències masclistes i lgbtifòbiques!

La crisi de la COVID-19 ha agreujat la situació de les dones i de les nenes i nens que pateixen violències masclistes en època de confinament arreu dels Països Catalans.

Aquest 2020 la pandèmia ha impactat totalment en les nostres vides i una vegada més les crisis sanitària, econòmica i social agreujades per la covid-19 tenen efectes més devastadors en les vides de les dones i les criatures. Per això el 25 de novembre ens hem d’alçar i exigir a la societat que igual que volen derrotar al virus que ens assetja cal combatre amb la mateixa energia totes les formes de violències masclistes malauradament presents en el dia a dia de les nostres ciutats i pobles i massa cops invisibles, perquè malgrat els esforços i les reivindicacions continuem veient dones assassinades només pel fet de ser dones, cada dia i a cada petit racó del món!

Aquest novembre, a Palma i a Lloret, 2 assassinades més. Des de principi d’any als Països Catalans, 26 feminicidis, la forma més extrema de violència. L’aturada i el confinament que ens acompanya, està tancant a casa a moltes dones amb els seus agressors, en un moment en què molts serveis d’atenció, acompanyament i recuperació han tancat per manca de recursos, i els serveis públics, insuficients, estan col·lapsats.

La nostra sectorial continua treballant per assolir una república catalana, feminista i lliure de violències masclistes sense deixar d’exigir a les institucions i a qui les governa que facin de l’erradicació de totes les violències masclistes una qüestió d’estat amb els recursos necessaris per aturar totes les agressions sexuals, els assetjaments, les violacions i els feminicidis que patim. Denunciem el sistema judicial i dels cossos de seguretat que culpabilitzen, infantilitzen i revictimitzen les dones, amb comportaments i actituds masclistes i resolucions carregades de simbòlic patriarcal que lluny de donar seguretat i justícia, ens deixa més desemparades i vulnerables.

El camí és llarg però persistim. Ens resistim a normalitzar la violència sexual, l’assetjament a les xarxes, el sexisme, els micromasclismes, que dones de totes les edats, procedències i ocupacions patim a casa, a l’escola, a la feina, al carrer, a les organitzacions, a les institucions, als mitjans de comunicació, a la comissaria, a la presó, arreu. I és per això que la sectorial de Dones de l’Assemblea Nacional Catalana conjuntament amb la sectorial LGBTI hem impulsat el Protocol d’actuació davant de violències masclistes i lgbtifòbiques, aprovat el maig de 2020, amb l’objectiu de prevenir i actuar davant de conductes d’assetjament sexual, per raó de sexe o per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere, entre les persones que formen part de l’Assemblea Nacional Catalana o que hi estan relacionades.

Tots i totes tenim la responsabilitat col·lectiva de posar fi a les violències masclistes, transformant la realitat actual i fent insuportable el masclismequotidià, històric i transversal. Ser i viure en llibertat és també condició indispensable per fer realitat la República Catalana.

Un cop més, exigim la fi de la repressió judicial i política que és també violència: llibertat preses polítiques, retorn exiliades i aturem els processos de totes les encausades per l’1-O.

Som dones, moltes, diverses, i totes nosaltres ens volem vives i lliures de violències! I aquest 25N ens sumem a la crida :

DAVANT LES VIOLÈNCIES MASCLISTES, JUSTÍCIA FEMINISTA TOTES JUNTES, DIVERSES, VIVES I REBELS … i LLIURES!

#25NVivesILliures #JoSiEtCrec #FemCadena #CadenaFeminista22N #vivesirebels #ProuViolènciesMasclistes #LlibertatPresesPolítiques #xarxaIndependència

Sectorial de Dones de l’Assemblea Nacional Catalana