Sortim per cridar ben alt i ben fort que tots nosaltres, les dones i els homes de Catalunya que lluitem dia a dia per la nostra dignitat com treballadores i treballadors no deixarem que destrueixin els nostres drets laborals, socials i les nostres ànsies de llibertat. De motius per mobilitzar-nos n’hi ha molts, però la raó que més ens hi empeny és tan simple com que ja n’estem fartes i ens toca passar a l’ofensiva. Ja n’hi ha prou de limitar-nos a un mer resistencialisme apàtic basat en el pactisme social que, en el millor dels casos, aconsegueix ajornar la constant i creixent precarització de les nostres vides.

Els successius governs han laminant progressivament els nostres drets amb l’excusa d’uns períodes de crisis econòmiques usades com a coartada per avançar en la contrarreforma conservadora. Unes polítiques basades en la limitació cada cop més descarnada de les condicions socials i de treball per les que tantíssima gent ha lluitat en el passat. Un dels últims exemples va ser protagonitzat, l’any 2012, pel govern espanyol del PP, que va continuar l’espiral de destrucció de drets laborals i del marc laboral català engegada força anys abans pels executius del PSOE, en l’etapa de la posttransició del règim espanyol. Una profunda i retrògrada reforma laboral que encara patim.

El Pedro Sánchez de l’oposició reclamava la derogació d’aquella mesura i un gir en les polítiques socials i econòmiques de Mariano Rajoy, però, després de la moció de censura, el Pedro Sánchez president ha acabat convocant noves eleccions a l’Estat després de trair totes les seves promeses, insistir en les polítiques austericides del seu predecessor i mantenir intacte la reforma laboral. Va anunciar acords parcials per recuperar alguns drets laminats per aquesta, però sembla que finirà el mandat sense cap acció concreta. En tot cas, ni una paraula de recuperar les indemnitzacions per acomiadament prèvies, l’aval obligatori de l’administració en cas d’ERO o el blindatge de les condicions de treball en les empreses amb previsió de pèrdues.

És per això que, des de la Intersindical-CSC, exigim per a tota la classe treballadora de Catalunya:

• La derogació completa de la reforma laboral del PP.
• Un salari mínim català de 1200 euros mensuals, adaptant els sous al nivell real del cost de la vida.
• Pensions mínimes de 1200 euros mensuals perquè tota la gent gran no es vegi abocada a la precarització en els seus anys de descans.
• Que l’Estat espanyol es faci càrrec dels augments salarials en els centres de treball especial fruit de l’augment del salari mínim ja aprovat.
• La jornada laboral de 35 hores per començar a fer efectiu el repartiment del treball i la riquesa entre tota la societat.
• La plena igualtat de gènere i social en tots els centres de treball, sense excepcions, i la fi de la bretxa salarial.
• La recuperació de les lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya i aturades pel Tribunal Constitucional.
• Un servei públic de qualitat i amb condicions laborals dignes, recuperant el poder adquisitiu perdut durant l’etapa de retallades.

Ara que fa set anys de l’aprovació de la reforma laboral del PP, que va resultar terriblement lesiva per a les treballadores i els treballadors, prenem els carrers i posem sobre avís als governs que no tolerarem, mai més, l’empobriment progressiu de les nostres llars. I ara que fa 100 anys que la vaga de la Canadenca ens va ensenyar que només la lluita de les classes populars permet conquerir nous drets, com llavors la jornada laboral de 8 hores, insistim que estem preparades i preparats per mobilitzar-nos els cops que calgui per avançar cap a noves cotes de llibertats i justícia social. L’etapa de la resignació ha quedat enrere!

Igualment, com a organització social compromesa amb les treballadores i els treballadors del nostre País, no podem deixar d’exigir també que deixi de jutjar-se el nostre poble per voler exercir la seva llibertat. Només acceptarem del Tribunal Suprem i dels aparells de l’Estat la immediata absolució de totes les persones imputades, empresonades i exiliades que han estat reprimides per exercir drets col·lectius que ens són inalienables com a societat moderna que continuarem sent encara que ens vulguin ancorats al segle XIX.

Volen que seguim agenollats i claudicants com a classe i paralitzats i servils com a poble, però no els donarem aquest gust! Ens mantindrem tossudament alçats per construir el nostre futur com a classe treballadora digne en una Catalunya en la qual totes i tots assumim que, sense drets, no hi ha llibertat!

Visca Catalunya!

Visca la classe treballadora!

Visca la República de la gent treballadora!