Un futur dels catalans fora d’Espanya

Escrit del col·lectiu Emma versionat en diferents idiomes.

Anglès, castellà, alemany, italià , àrab, portuguès, holandès i esperanto.

*********

Un futur dels catalans fora d’Espanya

Ha esdevingut un tema recorrent per als polítics i els creadors d’opinió espanyols advertir als catalans sobre els mals que recaurien sobre ells si la seva nació seguís el camí de la independència. Al·leguen que això significaria no només deseixir-se d’Espanya sinó també d’Europa i del món. I els enfonsaria en un fangar econòmic d’una profunditat insondable i d’una durada indefinida –qualsevol transacció amb Espanya s’acabaria, el nou país seria expulsat de la Unió Europea i no podria utilitzar l’euro, s’exclourien els negocis catalans dels mercats de crèdit, causant la fallida de molts d’ells, milers de treballadors serien acomiadats, l’administració es bloquejaria, els pensionistes deixarien de rebre els seus xecs i els serveis públics bàsics s’interromprien per falta de fons.

Espanya té raó de preocupar-se davant la perspectiva de perdre la seva gallina dels ous d’or, i és ben lògic que, entre altres expedients, es recorri a una estratègia de la por en un intent de fer que els catalans s’ho pensin dues vegades abans d’escindir-se. Però aquesta línia també l’ha adoptat i repetit la premsa internacional –sorprenentment, atès que es podria pensar que a hores d’ara els observadors internacionals ja no estarien inclinats a acceptar totes les informacions procedents de fonts espanyoles. I encara més en aquesta qüestió, ja que no s’han donat arguments de pes ni per part d’ Espanya ni, certament, per experts independents que donin suport a les prediccions de ruïna. Més aviat al contrari, totes les anàlisis fiables presentades fins ara tendeixen a indicar que els beneficis per Catalunya si s’alliberés de l’actual i destructiu acord polític acabarien tenint més pes que les incerteses d’un període de transició. *

Aquesta idea s’acorda amb la convicció intuïtiva que comparteixen molts catalans que probablement estarien millor tot sols. Al cap i a la fi, les desgràcies que es diu que els esperen en el seu país independent s’assemblen molt a les que ja estan vivint com a província espanyola. I la majoria d’elles només es produirien com a resultat d’accions hostils per part d’Espanya.

De fet aquest és el missatge principal que arriba de Madrid: “No us atreviu a buscar la independència o convertirem la vostra vida en un infern.” És un procediment estrany per convèncer els ciutadans de romandre a la cleda. Sobretot perquè no s’ha presentat cap visió alternativa de tots els beneficis que tindrien finalment els catalans pel fet de formar part d’Espanya. Tot el que saben és que se’ls demanarà que continuïn fent una contribució infructuosa a un estat que des del principi va ser mal concebut i que, de totes maneres, està condemnat al fracàs.

***

És comprensible la preocupació sobre la inestabilitat afegida que una aposta catalana per la independència podria portar a Europa, i en el pitjor moment possible. En efecte, s’equipara sovint la secessió amb desestabilització, i hi hagut al llarg de la història, molts exemples tristos que confirmen aquesta visió. Però no ha de ser necessàriament així. El 1992, per exemple, el món gairebé no es va adonar que eslovacs i txecs van acordar seguir camins separats. Vint anys després ni les parts interessades ni ningú altre sembla lamentar aquella decisió, i no sembla que hagi afectat negativament ningú.

Alguns a Europa creuen que un procés de separació, per més legítim i pacífic que sigui, és una complicació inoportuna que senten que en aquest moment no es poden permetre; també n’hi ha que comencen a adonar-se que rescatar l’economia espanyola i apuntalar l’estat serà un repte tant si els catalans trien quedar-se o marxar –en qualsevol cas s’hauran de prendre mesures serioses a Espanya i un cínic podria argumentar que la sortida dels catalans seria una benedicció disfressada ja que ajudaria a precipitar el que és inevitable. En aquest escenari, una actitud negativa per part d’Espanya només complicaria el procés i demoraria un resultat satisfactori.

Per altra banda, una separació amistosa, preferentment sota supervisió internacional i amb suport extern per ambdues parts, seria bo per a tots els interessats. En particular perquè es dubtós que España pugui mantenir una posició obstruccionista durant molt de temps sense perjudicar la seva pròpia economia i els seus interessos polítics més que les perspectives d’una Catalunya lliure. Tenim un paral·lelisme recent als Balcans on, després d’anys d’enuig infructuós, fins i tot la bel·ligerant Sèrbia ha conclòs un acord amb Kosovo arribant a un reconeixement de facto del nou estatus sobirà del país. De la mateixa manera que Sèrbia, Espanya hi té molt a perdre oposant-se a allò que no pot evitar. Seria un error per Espanya prendre una postura agressiva i seria un error per al món el fet de tolerar-ho.

Finalment, Europa i el món reconeixeran que –parafrasejant les paraules del primer ministre britànic David Cameron sobre Escòcia –el poble de Catalunya no pot ser obligat a romandre a Espanya en contra de la seva voluntat. Si els catalans així ho decideixen i quan decideixin instaurar la seva pròpia organització política, serà de l’ interès de tots deixar desplegar el procés de la manera menys traumàtica possible, assegurant així que Catalunya pugui funcionar com un país normal i començar a fer la seva aportació al projecte europeu sense demora injustificada.

****

*Aquesta aproximació superficial a la qüestió catalana s’exemplifica en un editorial del diari The Times de Londres del 17 d’abril de 2013. Veieu [http://www.collectiuemma.cat/article/1607/recommended-reply-to-the-times] per a una resposta ben fonamentada.

emma