L’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2023 posa de manifest el lingüicidi que pateix el català a Catalunya, un dels seus territoris històrics. Les dades de la seva evolució són incontrovertibles. A l’enquesta de 2003 el 36,20% de la població de Catalunya tenia el català com a llengua inicial i el 44,30% el considerava la seva llengua d’identificació. Vint anys després només el 29% dels habitants ha après el català a casa seva i només el 30% considera el català la seva llengua d’identificació. Aquestes xifres representen un descens del 7,20% d’habitants amb el català com a llengua inicial i una caiguda del 14,30%, de les persones que tenen el català com a llengua d’identificació. Aquesta davallada és més greu perquè mesura una reducció cabdal de la capacitat d’atracció de la llengua pròpia de Catalunya en una societat catalana més desestructurada.

La minorització del català en aquests vint anys és el resultat d’un lingüicidi, d’una asfíxia premeditada. La minorització forçosa deriva de la supremacia del castellà consagrada a la Constitució espanyola de 1978 i de la falta de control de Catalunya de les seves fronteres. L’any 2006 els ciutadans de Catalunya van aprovar en referèndum que «totes les persones a Catalunya tenen el dret d’utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials (català i castellà)». Però el Tribunal Constitucional espanyol va considerar anticonstitucional el deure de conèixer el català, mentre el castellà continuava sent obligatori. En el que va de segle XXI la població catalana ha passat de sis a vuit milions d’habitants, l’increment percentual més gran de tota la Unió Europea. Catalunya no ha pogut gestionar els fluxos migratoris i els nouvinguts no han tingut, ni tenen, el deure legal de conèixer la llengua pròpia de Catalunya, mentre estan obligats a saber el castellà. Al mateix temps s’han multiplicat els canals de televisió gràcies a la TDT, la immensa majoria en castellà. I a partir de 2007, gràcies als telèfons mòbils de pantalla tàctil, han irromput amb una força inusitada les xarxes socials en mans de grans corporacions multinacionals. 

La realitat que reflecteix l’Enquesta d’Usos Lingüístics evidencia que formar part d’Espanya condemna la llengua i identitat a ser residuals. L’acatament de la legalitat espanyola i la normalització institucional, política i social, la gestió rutinària del «mentrestant» a la que s’han lliurat els partits independentistes impedeix revertir la minorització de la llengua. En canvi, Andorra, l’únic Estat independent dels Països Catalans, s’ha dotat de la llei de la llengua pròpia i oficial per aturar la seva descatalanització. Aquesta llei assenyala el camí per revertir la situació de la nostra llengua. Però una llei lingüística com l’andorrana seria declarada anticonstitucional a Espanya.

La gestió administrativa del «mentrestant» i el voluntarisme en defensa de la llengua són necessaris, però insuficients. L’única eina que pot garantir la supervivència del català és la República Catalana. I des d’ara només la lluita per la independència infondrà l’esperit de resistència contra el lingüicidi més subtil. Només el combat per l’alliberament nacional generarà l’entusiasme que ha d’integrar les noves i velles generacions gràcies a compartir el futur d’un país més democràtic, més just, més culte, definitivament lliure de l’opressió espanyola.