Així acaba la xerrada que l’escriptora i periodista Patrícia Gabancho va fer a Bellaterra el dijous 14 de març de 2014 on de manera clara però contundent va exhibir una raonada i impecable exposició sobre la cruïlla en què es troba actualment Catalunya. Una cruïlla que no és nova en la història del catalanisme polític però sí que són diferents les circumstàncies del moment. “Volem marxar per fer el nostre propi Projecte de país” perquè ni ara ni històricament mai ha coincidit amb el projecte d’Espanya;“ho volem fer no només per nosaltres sinó sobretot pel futur dels nostres fills” diu.
Les principals idees de l’acte s’han focalitzat en:
Les reivindicacions del catalanisme polític al llarg dels s. XIX i XX i les continuades negatives de l’Estat o bé les reiterades amenaces d’anorrear-nos en tot moment a igual que ara.
Ara i abans, la modernitat, la justícia social, l’assoliment de l’excel·lència i Europa són premisses que defineixen Catalunya i vertebren els seus projectes, amb interessos molt diferent dels d’Espanya.
Darrerament Espanya s’ha modernitzat per influència política del catalanisme i amb els diners dels catalans; malgrat els esforços de la societat catalana aquesta modernització no ens arriba. La modernitat espanyola no passa per Catalunya, tal com reconeixia sense embuts el president Felipe González. I Madrid concentra tots els poders en el desig de voler emular capitals com París o Londres (el “gran Madrid”com l’anomena E. Juliana); el projecte fracassa (Bankia com a exemple més emblemàtic), la crisi ho trastoca tot i la ciutat esdevé en centre de comunicació interna però no amb l’exterior, amb un consum desmesurat de recursos (AVE, autovies i altres infraestructures, seu de grans empreses i bancs, funcionariat, grandesa, despeses supèrflues, …) que en gran part provenen de l’espoli de Catalunya i que mai més tornen.
S’aguditza l’estratègia de l’escanyament econòmic de Catalunya que obliga la Generalitat a fer retallades (Sanitat, Ensenyament, Recerca i Investigació, Mitjans de Comunicació, …) desmantellant així el projecte català i amb l’objectiu de rebaixar encara més l’aigualida autonomia; els catalans no disposem dels nostres propis recursos. No oblidem que no hi hauria retallades si no hi hagués espoli econòmic.
La política actual del PP ens porta a valors franquistes dels anys seixanta, a l’Espanya franquista però amb cara democràtica. Vaja, el franquisme postfranquista. Per aconseguir-ho, els objectius de l’estat se centren en:
- Trencar el tàndem Mas – Junqueras.
- Desprestigiar la Generalitat com a institució, fracturant la unió Poble – Govern.
- Asfixiar i desmuntar Catalunya per anul·lar qualsevol resposta ciutadana.
Una guerra bruta i psicològica a la vegada, per intentar partir-nos; per voler fragmentar la nostra societat (“abans es trencarà Catalunya que Espanya”, diu JM. Aznar del PP); pels esforços de tot l’aparell de l’Estat per avortar el moviment independentista valent-se de tots els mitjans de que disposa: lleis, justícia, acusacions i imputacions per corrupció (quan la corrupció és implícita en el sistema polític espanyol), policia, guàrdia civil, CNI, etc.
Enfront de l’agressió i guerra bruta de l’Estat espanyol cal aguantar; hem de seguir en la lluita per la nostra llibertat com a poble de manera pacífica, endreçada i amb mirada cap a Europa sense defallir, sense por i sense barallar-nos. L’enfrontament es planteja a partir de les tres potes que vertebren el moviment independentista:
- Moviment Popular de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que arrenca amb les Consultes i l’antecedent més llunyà de l’Assemblea de Catalunya.
- L’activitat institucional de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) que treballen el poder municipal, institució que depèn directament de l’Estat.
- Lideratge polític al Parlament de Catalunya, Mas – Junqueras, amb la valentia per formular la Declaració de Sobirania on els ciutadans catalans són subjecte polític per decidir el seu futur via consulta o referèndum.
La situació actual no pot continuar pel dramatisme social, econòmic, polític i institucional que comporta; i pel creixent nivell de pobresa a casa nostra que les nostres Institucions no poden atendre i l’Estat espanyol desatén. El procés cap a la Independència no pot allargar-se; com més tard arribi més costarà de refer el país o bé hi pot haver desànim col·lectiu. No pot anar més enllà del 2014.

T'agrada:
M'agrada S'està carregant...