El Secretariat Nacional de l’ANC ha aprovat per pràctica unanimitat la següent anàlisi i posicionament entorn del cas DGAIA i els serveis socials, i les seves conseqüències per a l’independentisme democràtic:
1. Mancança clara de recursos suficients per fer front a les necessitats socials, conseqüència de l’espoli fiscal que patim. És evident que tenim uns serveis socials, en general, ineficients i molt tensionats, no tenim prou recursos per reduir els efectes de la pobresa a Catalunya en un context de canvis socials molt accelerats. Caldria el doble de recursos, segons la Sindicatura de Comptes. A hores d’ara s’estima que a Catalunya hi ha un 35% de les llars afectades per pobresa infantil i familiar, a més de l’augment de població en els darrers anys (immigració en estat de pobresa). Cal que els serveis socialssiguin un dret universal. Calen més recursos: som conscients que només amb la independència podrem fer front als reptes del present i del futur.
2. Mala gestió, ineficiència i corrupteles en la gestió dels recursos disponibles. S’afavoreix una plataforma de portes giratòries, tant en els aspectes de gestió com en el control, tot amb una gestió indirecta. Cal una gestió directa dels serveis socials amb centres i programa, especialment en els controls. L’independentisme institucional no governa bé i això torpedina la imatge de la República que volem, afavorint a altres partits gestors com el PSC. Els informes de la Sindicatura de Comptes i de la Sindicatura de Greuges han posat de manifest irregularitats en la gestió econòmica i en la tramitació d’ajudes i prestacions. Aquestes deficiències han arribat fins i tot a la Fiscalia, qui té en el seu Estatut de Ministeri Fiscal l’obligació de protecció dels menors i d’inspecció dels Centres on són ingressats. Cal desenvolupar la cultura de la transparència.
3. No s’assumeixen les responsabilitats polítiques, entrant en un comportament negligent i corrupte de la nostra classe política. En conjunt, les males pràctiques d’algunes entitats del tercer sector i les mancances de la DGPPIA (abans DGAIA) han generat una pèrdua de confiança ciutadana. Una administració modèlica no pot deixar dubtes ni amagar res. Cal fer net.
4. La imatge és que els partits de l’establiment es tapen mútuament el desgavell, els abusos i les responsabilitats, cosa que facilita la crítica pública que capitalitzaespecialment l’extrema dreta. Tot plegat ajuda a fer inviable recuperar una majoria democràtica independentista al Parlament capaç de vetllar per uns serveis públics eficients. Només deixant clar el distanciament dels comportaments i actituds barroeres de l’actual govern i dels anteriors, es podrà transmetre una imatge de regeneració democràtica que permeti superar l’extrema dreta xenòfoba i avançar cap a la República Catalana.
Companyes, aquest any, per al Dia Internacional contra les violències masclistes, tornarem a sortir al carrer exigint la fi de totes les violències masclistes. Tornarem a omplir places i carrers per cridar ben fort fins que siguin definitivament erradicades.
És inadmissible que, any rere any, continuï sent incomptable el nombre de dones que, al nostre país, als Països Catalans i arreu del món, patim violències només pel fet de ser dones. Encara vivim amb por de caminar soles pel carrer, continuem patint agressions i assetjaments allà on anem, continuem veient vulnerats els nostres drets més bàsics.
I lluny d’avançar cap a una societat més justa i igualitària, assistim amb preocupació a l’ascens de l’extrema dreta, que reforça i legitima discursos masclistes, negacionistes i regressius. El seurelat, alimentat per la permissivitat i la falta de resposta ferma, ha arrelat en part del jovent,que avui torna a reproduir actituds masclistes que crèiem superades. Una realitat que ens interpel·la i ens compromet encara més en aquesta lluita.
Les dones feministes de l’Assemblea Nacional Catalana animen a totes les dones de Catalunya,i dels Països Catalans a sortir al carrer aquest 25N per exigir la fi de totes les violències masclistes que patim les dones als Països Catalans i arreu del món, volem defensar tots els drets de les dones per acabar amb els milers de dones assassinades i poder erradicar la violència masclista i crear consciència social en defensa d’un feminisme radical i d’alliberament nacional, que posi al centre les persones i en contra d’aquest model androcèntric que reprodueix uns models excloents vers les dones.
Denunciem la complicitat i silencis del Govern i institucions contra la violència masclista que justifiquen per la manca de recursos, sobretot per cobrir les necessitats més urgents arreu de Catalunya. Denunciem les violències masclistes que les dones i persones LGTBI patim al llarg de les nostres vides, els abusos sexuals, fins assassinats als quals s’hi suma un sistema judicial que ens revictimitza, ens culpabilitza i no ens protegeix.
A Catalunya, les dades continuen sent alarmants: milers de dones són ateses cada any per violència masclista, i els feminicidis mantenen una xifra intolerable. Cada agressió i cada dona assassinada és un fracàs de tota la societat i una ferida que ens recorda que encara queda molt per fer.
Per tot això, des de la Sectorial de Dones de l’Assemblea volem reafirmar:
El nostre rebuig absolut a totes les formes de violència masclista. El nostre suport incondicional a totes les dones que la pateixen.
La urgència d’impulsar polítiques públiques valentes, recursos suficients i protocols eficaços per protegir les víctimes i prevenir la violència.
La necessitat d’un Codi Penal i uns tribunals propis, una hisenda pròpia, un sistema fiscal propi, una seguretat social pròpia… per garantir els nostres drets, i tants etcèteres.
Continuarem treballant per construir un país on cap agressió quedi sense resposta i on no tingui cabuda un sistema judicial que justifica les violacions perquè també és responsabilitat de tota la societat rebutjar tota agressió i no normalitzar les violències masclistes ni LGTBI-fòbiques que estan presents en el nostre dia a dia. El camí és llarg, però persistirem i juntes ho aconseguirem.
La importància de la formació, la sensibilització i l’educació feminista com a eines imprescindibles per transformar la societat.
El compromís de continuar teixint xarxes de sororitat i comunitat per construir un futur lliure de violències.
El nostre suport incondicional a totes les dones que la pateixen.
La necessitat d’impulsar polítiques públiques valentes, recursos suficients i protocols eficaços per protegir les víctimes i prevenir la violència.
Ens cal un Codi Penal i uns tribunals propis, una hisenda pròpia, un sistema fiscal propi, una seguretat social pròpia… per garantir els nostres drets, i tants etcèteres.
Continuarem treballant per construir un país on cap agressió quedi sense resposta i on no tingui cabuda un sistema judicial que justifica les violacions perquè també és responsabilitat de tota la societat rebutjar tota agressió i no normalitzar les violències masclistes ni LGTBI-fòbiques que estan presents en el nostre dia a dia. El camí és llarg, però persistirem i juntes ho aconseguirem.
La importància de la formació, la sensibilització i l’educació feminista com a eines imprescindibles per transformar la societat.
El compromís de continuar teixint xarxes de sororitat i comunitat per construir un futur lliure de violències. Cal no només per denunciar, sinó també per construir esperança. Ens mantenim fermes, unides i decidides. Sabem que, amb la força col·lectiva de totes, la societat pot canviar.
Per totes les que ja no hi són, per totes les que lluiten, per totes les que vindran.
En el món actual, la llengua i cultura catalana necessiten una televisió nacional pública, transparent i creïble que permeti la seva difusió i coneixement. Aquests darrers temps estem veient com aquest paradigma està sent assetjat:
Acabem de veure com un documental molt rigorós, Alerta inundable, patia una censura plena d’ingerències polítiques, amb alguns càrrecs vinculats als partits considerats independentistes o sobiranistes encapçalant la cacera. Actitud que xoca frontalment amb la regeneració democràtica necessària per avançar cap a una nova República catalana.
Com denuncien els mateixos professionals, les ingerències al Sense Ficció i al 30 minuts, quan hi ha en joc algun departament del Govern o institució rellevant, són una constant des de fa un temps. No es respira un clima de llibertat professional. TV3 no ha de ser una televisió al servei de la promoció del govern de torn, sinó del país.
Un simple anunci on surt tangencialment una estelada és censurat, tot i que, finalment, la pressió social obliga a readmetre’l.
Uns informatius cada cop més en clau espanyola.
Canvis en la programació i contractació d’influencers banals desconnectats de la cultura i la societat catalana.
Canvis de les marques històriques prou conegudes (TV3, Catalunya Ràdio, 324 i Catalunya Informació) que havien esdevingut un patrimoni col·lectiu.
Tant el Consell Professional de TV3 com el Comitè d’Empresa de TV3 i Catalunya Ràdio han fet queixes públiques per tot plegat. Cada cop els catalanoparlants ens identifiquem menys amb aquesta televisió perquè les cadenes estatals ja ofereixen a bastament els continguts que fan referència a tot Espanya. Volem que TV3 continuï sent la televisió pública catalana, amb la qual els catalans ens hi sentim identificats. Lamentem el propòsit desnacionalitzador a què porta aquest embolic de canvis.
Som conscients que la majoria espanyolista del Parlament, vinculada al 155, impulsa aquesta política desnacionalitzadora. Però resulta incomprensible que partits considerats independentistes o sobiranistes participin d’aquestes polítiques, en comptes d’actuar conjuntament per frenar la deriva espanyolista i recuperar una majoria independentista que, amb les desafeccions que provoquen, cada cop esdevé més llunyana.
Els mitjans de comunicació són una eina clau en qualsevol procés de regeneració democràtica. Sense una premsa lliure, plural i compromesa amb la veritat, la ciutadania no pot exercir plenament els seus drets ni participar amb criteri en la vida pública. La televisió pública catalana ha de ser un veritable servei públic independent del poder polític i econòmic, que fomenti el pensament crític, reflecteixi la diversitat del país i contribueixi a la cohesió social i nacional. Garantir-ne la transparència, la professionalitat i la independència és una condició indispensable per avançar cap a una democràcia madura i una República catalana amb institucions fortes i amb les quals es pugui confiar.
Per tot això, demanem:
Que TV3 estigui lliure de pressions polítiques, econòmiques o partidistes. Les seves decisions de programació, informatius i continguts han de basar-se únicament en criteris professionals i d’interès públic.
Que es garanteixi la presència de totes les sensibilitats democràtiques i nacionals del país, amb una cobertura justa i equilibrada, sense censures ni ingerències, alhora que recuperi formats que donin veu a la ciutadania, als moviments socials i a la societat civil, amb debats oberts i transparents.
Que TV3 mantingui i reforci el seu paper com a eina de normalització lingüística i cultural, donant prioritat al català i a la producció audiovisual pròpia i de qualitat, alhora que hi hagi una reciprocitat entre totes les televisions en llengua catalana.
L’Assemblea Nacional Catalana volem fer un posicionament de suport als pagesos del Maresme en el conflicte de Santa Susanna sobre la zona agrícola protegida del Pla de Balasc, classificada com a sòl de protecció agrícola pel Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Denunciem que l’alcalde, Joan Campolier, impulsa una estratègia sostinguda per transformar aquest espai en reserva de sòl urbà barata al servei del sector turístic i hoteler, en detriment de la pagesia i del patrimoni natural.
Cal tenir també una visió de país sobirà i sostenible. Si volem ser conseqüents i defensar la terra ens cal fer-ho activament, i al Maresme ara mateix s’està fent un “pla pilot” preparat per després expandir-lo a tot el territori d’aquesta comarca i poder convertir zones agrícoles en espais turístics on edificar.
Però no ens limitem al contingut de la demanda. Creiem que és un bon exemple de fins a quin punt aquest país nostre necessita una regeneració democràtica dels partits com a pas previ a assolir la independència i el país que volem, tal com definim en el nostre full de ruta, especialment pel que fa al funcionament dels partits polítics. En aquest cas, afecta, en primer lloc, a Junts per part de l’herència convergent que part han heretat. Per millorar resultats i càrrecs comarcals i a la Diputació incorporen a les seves llistes alguns personatges provinents de l’època franquista, que han utilitzat el seu estatus per tota mena de maniobres i per les quals inclús han estat condemnats i inhabilitats temporalment. A canvi d’aquesta suma, l’implicat negocia i aconsegueix un lloc de privilegi que li correspon al seu partit via Associació Catalana de Municipis en la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Arc Metropolità. El més paradoxal és que el president del partit, des de Waterloo, promet suport a aquesta causa pagesa, mentre en molts casos en àmbit local els interessos de càrrecs tergiversen aquesta declaració i voten i executen just el contrari. Sense perdre de vista la complicitat necessària dels responsables d’etapes anteriors per tramitar la documentació.
Els diferents col·lectius agrupats ens fan arribar un document on ens demanen una anàlisi de la situació i que en fem un manifest. El document que ens fan arribar, planteja la necessitat de defensar el dret a decidir no només en termes polítics, sinó també en la gestió del territori, l’alimentació i el model productiu del país. Es destaca que la preservació d’espais agraris i la seva gestió democràtica és un afer col·lectiu, i no només de la pagesia, ja que condiciona la qualitat de vida, la sobirania alimentària i el futur del territori.
Es detallen irregularitats urbanístiques històriques dels darrers anys:
1. Legalització d’il·legalitats i irregularitats urbanístiques al sector hoteler (PAU 12), que van comportar la pèrdua de terres i mitjans de vida per a pagesos, forçats a cedir sòl, en alguns casos per segona vegada.
2. Concessions irregulars de zones verdes i equipaments públics als hotels, convertides des del minut zero en sòl privat, i que el nou Pla General pretén legalitzar.
3. Permís tàcit per construir uns 25.000 m² addicionals de sostre no previstos al planejament, que el nou POUM pretén legalitzar.
4. Trasllat de les zones verdes a sols no urbanitzables i dels equipaments al sòl agrícola del Pla de Balasc, que no els correspon, carregant novament el cost sobre el sector agrari.
Un altre focus greu és la gestió de l’aigua. Des del gener de 2025, l’Ajuntament extreu massivament aigües freàtiques des de sota la via del tren, abocant-les al mar sense autorització. Aquest procés amenaça de salinitzar els pous agrícoles del Pla de Balasc, fet que faria inviable l’activitat pagesa i obriria la porta a la seva urbanització. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha requerit la paralització de l’abocament, però les actuacions municipals continuen, sota sospita de manca de transparència i legalitat.
Davant d’aquesta situació, l’ANC hem acordat:
1. Donar suport i solidaritat als pagesos de la Comarca del Maresme, la Unió de Pagesos, Assemblea Pagesa del Maresme i les associacions que defensen el Pla de Balasc.
2. Considerant que en la compareixença de la Unió de Pagesos comarca del Maresme a la Comissió de Territori i Urbanisme de data 2/04/2025 al Parlament de Catalunya, tots els partits polítics (PSC, Junts, Podemos i la CUP) varen donar suport a la defensa i preservació de l’espai agrari del Pla de Balasc, sol·licitar i requerir a l’honorable consellera de Política Territorial i Urbanisme i els membres que formen part de la Comissió de l’Arc Metropolita de Barcelona, que suspenguin l’aprovació del nou POUM de Santa Susanna fins a aclarir les irregularitats urbanístiques.
3. Exigir a l’ACA el compliment i execució de les seves pròpies resolucions i la transparència en la gestió de l’aigua.
4. Demanar una reflexió als partits que pretenen assolir la independència: sense una regeneració democràtica del seu funcionament, no és possible avançar i cal fer complir normes i lleis. Per això, vistes les irregularitats urbanístiques comeses per l’alcalde Sr. Joan Campolier al municipi de Santa Susanna, se sol·licita i requereix a l’Associació Catalana de Municipis que deixi sense efecte el nomenament o la designació com a vocal dels municipis a la Comissió de l’Arc Metropolità de Barcelona del Sr. Joan Campolier i en el seu lloc designi un altre vocal en representació dels municipis.
En síntesi, cal denunciar aquest procés d’especulació urbanística sostinguda, que posa en risc un espai agrari bàsic i estratègic del Maresme, i alhora demanar una regeneració democràtica del funcionament dels partits; per tant, cal fer una crida a la mobilització ciutadana i institucional per preservar-lo com a bé col·lectiu i element clau d’un model de país sostenible, i alhora exigir transparència i regeneració en el funcionament dels partits. La vella política d’interessos especulatius i intercanvi de vots i càrrecs està caducada i en la Catalunya per què lluitem s’ha d’erradicar totalment.
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha reunit aquest divendres a Barcelona tres presidents dels Països Catalans per analitzar el present i el futur polític i social dels tres territoris, commemorar la jornada històrica del 3-O de 2017 i renovar el compromís independentista.
Josep Lluís Albinyana, president del Consell preautonòmic del País Valencià (1978-1979); Cristòfol Soler, president del govern de les Illes entre el 1995 i el 1996, i Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya del 2018 al 2020, han denunciat l’espoli fiscal, han exigit als partits independentistes un programa radical per la independència i han demanat una reacció unitària de tot el poble dels Països Catalans per fer front a l’emergència lingüística.
L’acte, celebrat a l’Auditori de la Fundació Conservatori Liceu, ha començat amb una presentació del president de l’ANC, Lluís Llach, on ha incidit en el fet que les experiències del passat han de servir per poder construir un projecte de futur pels Països Catalans.
Quim Torra, 131è president de la Generalitat de Catalunya (2018-2020), ha incidit en l’afectació que té l’espoli fiscal de l’Estat als Països Catalans: “puja a 42.000 milions €, el 9,9% del seu PIB, i això aboca els serveis públics al col·lapse i compromet el futur nacional col·lectiu”. “És el doble del que aporta Alemanya a la UE o equival a la suma dels pressupostos del País Valencià i Mallorca”, ha recordat. També ha estat crític amb l’estratègia dels últims anys dels partits independentistes: “amb el resultat extraordinari del Primer d’Octubre i un suport a la independència que es mou entre el 40 i el 45% és incomprensible que no tinguin com a prioritat absoluta plantejar un programa radical per a la independència.”
Josep Lluís Albinyana, president del Consell del País Valencià (1978-1979) ha definit Espanya com “un estat fallit, creat pels borbons i la seva colla del bloc social dominant, mercè un centralisme hipertròfic com a instrument adient d’una política colonial sobre la resta de territoris”. Ha volgut constatar que “si els Països Catalans existeixen, és perquè nosaltres som una realitat, no una quimera”. També ha afegit que la llengua, “sent el nostre ADN comú no és l’únic senyal d’identitat, també ho és el mateix model de societat”.
Cristòfol Soler, president del Govern Balear (1995-1996) ha deixat clar que “el dret d’autodeterminació és un dret reconegut als pobles com a titulars del dret, i no és prerrogativa de l’Estat espanyol atorgar-lo o denegar-lo” i, pensant en el pròxim embat cap a la independència, ha sentenciat que “en cas de conflicte entre el principi d’integritat territorial i el dret humà a l’autodeterminació, és el darrer el que preval.” “És important saber qui som i d’on venim: els Països Catalans, la Nació Catalana sencera és el nostre poble”, ha conclòs.
L’Auditori de la Fundació Conservatori del Liceu, de 400 butaques, ha quedat petit, amb les inscripcions exhaurides des de feia dies, en una demostració del compromís de l’independentisme amb el 3-O i amb el futur dels Països Catalans.
Avui fa sis anys de l’operació Judes, aquella matinada en què les forces d’ocupació esbotzaven portes, escorcollaven llars i detenien activistes dels Comitès de Defensa de la República en un atac directe fruit del cop d’estat judicial en què vivim.
Una ràtzia repressiva sense precedents contra 12 persones a les quals actualment la Fiscalia demana penes que van dels 8 als 27 anys de presó, segons el grau d’acusació. Cal recordar l’acusació per tortures contra agents de la Guàrdia Civil relacionats amb la detenció de Jordi Ros i que ha estat arxivada per l’Audiència Provincial de Barcelona al·legant l’aplicació de la llei d’amnistia. Seguint la línia del cop d’estat judicial aquesta llei està beneficiant només a les forces d’ocupació, i per això no s’està aplicant als afectats de l’operació Judes, entre altres. Aquesta doble vara de mesurar en la que es discrimina segons qui sigui l’encausat, forma part del lawfare al qual ens té acostumat l’Estat.
Aquell 2019 a l’atac policial i al cop d’estat judicial s’hi va sumar una ferotge campanya mediàtica que va fer dubtar molts ciutadans de les circumstàncies dels activistes. Un relat que l’opressor pretenia arrelar dins del moviment independentista per tal d’escampar la idea que els CDR eren violents. A només catorze dies de la sentència contra els presos polítics, l’Estat pretenia desprestigiar l’organització, debilitar-la, desincentivar-ne els membres, crear tensions internes… Havien de servir d’exemple per intimidar tot el moviment. Criminalitzar el contrapoder per debilitar-lo i eliminar la seva actitud de resistència.
Ben al contrari, aquell mateix dia, des de bon matí, es van succeir accions solidàries, i quan va arribar el moment de conèixer la sentència ningú no es va arronsar. El poble va superar el parany repressiu protagonitzant una onada de mobilitzacions massives i sostingudes, marcada per la indignació popular, la desobediència civil i episodis de tensió als carrers. Ha estat l’esgotament del sistema autonomista i la gestió partidista qui ha esmorteït la mobilització.
Actualment, el cas està pendent de les conclusions de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les prejudicials presentades per l’Audiència espanyola, que es faran públiques el 13 de novembre.
L’allargament dels dictàmens judicials forma part de l’estratègia de l’Estat, ja que genera incertesa sobre el futur dels encausats i així poden afegir aquesta conseqüència a la llarga llista, com per exemple la discriminació social o la dificultat per trobar feina.
Volem expressar la nostra solidaritat amb el 23-S i demanem l’arxivament immediat del cas.
Un cas que mai hauria d’haver existit, un cas inventat, un cas propi dels règims més infames.
La rebel·lió i la resistència ens faran lliures! Sempre al vostre costat! Llibertat detingudes 23-S!
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha tornat a atacar la llengua catalana a l’escola i a vulnerar els drets lingüístics del poble català, anul·lant la major part del decret que havia de blindar l’ús del català a les escoles.
Aquesta sentència és un nou pas en l’ofensiva judicial de l’Estat espanyol per desmantellar l’escola catalana i imposar-hi la subordinació al castellà. Un pas més en segles de persecució lingüística, que confirma que dins el règim autonòmic no hi ha futur per garantir plenament els drets lingüístics de la ciutadania catalana, ni per protegir el català com a llengua pròpia i vehicular de l’ensenyament, ni per a la nació catalana.
Davant d’aquesta ofensiva sistemàtica, des de l’Assemblea reiterem que només amb la independència assegurarem la supervivència i i la plena normalització del català en tots els àmbits, especialment a l’educació, que és clau per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
Instem el Govern i el Parlament de Catalunya a no acatar aquesta sentència, a plantar cara amb desobediència institucional i a legislar amb sobirania per garantir que el català continuï sent la llengua vehicular de l’escola catalana.
Fem també una crida a les direccions dels centres educatius, al professorat i a les comunitats de famílies a no retrocedir ni un pas i a practicar la desobediència davant aquesta imposició, mantenint el català com a llengua de cohesió, aprenentatge i convivència.
La defensa del català és indestriable de la defensa de tots els drets lingüístics. Afirmem també el compromís amb la llengua de signes catalana, que forma part del nostre patrimoni i que cal protegir i potenciar.
Des de l’Assemblea, ens comprometem a continuar mobilitzant la ciutadania per defensar l’escola en català, denunciar la repressió lingüística i fer avançar el país cap a la independència sense renúncies.
Fa un any, en la infame jornada del 8 d’agost de 2024, Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat, mentre el cap de l’oposició, Carles Puigdemont, era perseguit per un desplegament desmesurat dels Mossos d’Esquadra. Dissortadament, a la tarda ERC votava a favor d’un candidat que set anys abans havia donat suport a l’aplicació de l’article 155 i malauradament Junts participava de manera rutinària en la votació de la presidència tot i la batuda contra el seu líder. L’acord es va justificar de manera grandiloqüent amb quatre compromisos que, al cap d’un any, no se n’han complert cap:
1. Construir una solució al conflicte polític, impulsant una Convenció Nacional amb aquest objectiu en el primer ple del Parlament normal. Era un punt molt concret i fàcil d’acomplir. Al cap d’un any, l’acatament d’ERC d’aquest incompliment li fa perdre credibilitat davant els ciutadans i força per exigir la resta de compromisos al PSC-PSOE.
2. Impulsar un sistema de finançament singular. El nou model s’havia de caracteritzar per la gestió de tots els impostos suportats a Catalunya i una aportació catalana a les finances de l’Estat calculada a partir dels serveis que l’Estat presta a Catalunya. És el que passa amb el Concert basc. L’acord d’aquest juliol entre la Generalitat i el Govern espanyol a la Comissió bilateral de finançament contradiu frontalment el compromís d’investidura. L’acord de juliol no parteix de calcular els serveis que l’Estat presta a Catalunya, sinó dels costos de les competències traspassades. Com el 1979, com el 2009, com avui, la diferència és de milers de milions d’euros anuals. Es preveuen més competències per a l’Agència Tributària de Catalunya, però en cap cas la gestió de tots els impostos. A la vegada el principi d’ordinalitat desapareix. En definitiva, Catalunya continuarà espoliada com fins ara.
3. Reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya, en especial el català. S’ha creat el Departament de Política Lingüística, però l’espanyolisme judicial del Govern Illa ha estat incapaç de sumar la CUP i Junts per Catalunya al «Pacte Nacional per la Llengua». La causa és un aspecte clau: la defensa de la immersió lingüística contra la imposició judicial del 25% del castellà. L’acord estableix que el Govern de la Generalitat, si es posa en risc la prevalença d’aquest criteri pedagògic (una sentència del Tribunal Constitucional), promourà les accions necessàries per defensar el català com a llengua vehicular única amb el consens de la resta de forces polítiques i entitats que defensen el model de l’escola catalana.
4. El darrer compromís d’investidura fa referència a polítiques públiques. El govern de Salvador Illa, en minoria, s’ha centrat en l’espanyolització de Catalunya seguint els següents punts, d’entre altres:
Donar per acabat el conflicte entre Catalunya i Espanya. Per això el president Illa va presentar la pèrdua de la majoria independentista com l’inici de la derrota del separatisme. Evidentment, ser investit amb el suport d’un partit independentista, sense haver de recórrer als diputats del PP i Vox, ha reforçat aquesta estratègia.
Fomentar el monarquisme mitjançant la contínua presència de Felipe VI a Catalunya, amb l’intent indissimulat de fer oblidar el seu discurs del 3 d’octubre de 2017. L’exhibició de la bandera espanyola al despatx del president forma part d’aquest foment de la monarquia.
Acció exterior per exhibir el final del conflicte per la claudicació dels partits independentistes a escala internacional. La missió del conseller d’Unió Europea i Acció Exterior és transmetre el missatge de la normalització política a casa nostra amb el triomf del constitucionalisme.
Suport incondicional a les sentències judicials contràries a la causa catalana. Ho hem ressaltat en parlar del Pacte Nacional per la Llengua. El mateix acatament s’ha repetit davant la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena traslladar les pintures romàniques de Sixena.
Utilitzar el marc del districte únic estatal universitari per espanyolitzar l’alumnat i, d’altra banda, continuem sense el traspàs complet de beques.
L’agenda espanyolista del Govern Illa explica el suport de la patronal catalana i dels seus mitjans de comunicació a un teòric govern d’esquerres. Aquesta complicitat entre el Govern de la Generalitat amb el poder econòmic no molesta ni als Comuns, ni a ERC, acèrrims debel·ladors del catalanisme conservador.
Davant dels gravíssims problemes que assolen Catalunya, el govern Illa ven fum amb cara d’enterramorts. La Generalitat no té capacitat financera ni competències per portar a terme grans inversions, ni per desplegar programes de despesa social. Tampoc ha aconseguit aprovar el pressupost de la Generalitat de 2025.
La seva estratègia ha estat multiplicar les campanyes publicitàries de la Generalitat. La contaminació més tòxica és la de «Catalunya lidera» que assegura una inversió de 18.500 milions d’euros en sis anys. Aquesta quantitat és inferior als 22.000 milions d’euros d’espoli fiscal d’un sol any. A més creant més burocràcia amb el nou operador LIDERA. Mentre Catalunya es dessagni pel robatori espanyol de quasi el 10% del seu PIB no pot liderar res.
Amb aquesta publicitat reguen de milions els mitjans de comunicació públics i privats, que depenen d’aquests ingressos. Aquesta dependència financera impedeix que el periodisme a Catalunya exerceixi del «quart poder» que els correspon a les democràcies consolidades.
Però amb estratègies de màrqueting no s’afronten els gravíssims problemes del país com, per exemple:
L’habitatge, la dificultat més angoixant per a centenars de milers de persones, en especial els joves i els immigrants. Amb l’espoli fiscal de quasi el 10% del PIB és impossible dedicar els milions a pal·liar aquesta crisi. L’octubre de 2024 el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de Catalunya va estimar en 300.000 els habitatges necessaris per assolir que el 15% de la població visqui en llars de preu assequible.
El mes de febrer de 2025 el govern Illa va presentar amb bombo i platerets mediàtics el «Pla 50.000 habitatges» per al període 2024-2030. Fum! Una quantitat ridícula quan n’hi ha un dèficit de 300.000 i els darrers anys han arribat anualment 125.000 immigrants. Fum! Perquè el govern Illa no especifica quina part serà habitatge públic de lloguer social i quina part, habitatge de protecció oficial (és a dir compra). Fum!
El caos de Rodalies i Regionals RENFE cada dia maltracta centenars de milers de passatgers. Això no passa en cap altre país europeu. I el Govern Illa no pot fer res perquè Renfe depèn de l’Estat espanyol. Davant d’un problema d’aquesta magnitud el govern Illa ha respost amb una altra operació de màrqueting: l’acord de juny de crear abans de final de 2025 Rodalies de Catalunya SME, empresa filial de Renfe amb una participació de la Generalitat i la majoria de Renfe Viajeros SA, amb un capital de només 2 milions d’euros. Novament fum! I només fum! De fet, tota una declaració d’impotència. Perquè davant l’anunci d’una vaga de maquinistes de tren a tota Espanya el govern Illa va cedir que l’empresa de Rodalies fos una filial de Renfe. Els maquinistes són molt més importants que els centenars d’usuaris de Rodalies perjudicats.
També el mes de juny, el president Illa va arribar a un acord amb el Ministeri de Transport per ampliar l’aeroport Barcelona-El Prat. La Generalitat no té cap competència a l’aeroport. Tot el poder és a l’Estat espanyol, mitjançant el monopoli d’AENA on l’Estat té la majoria d’accions. La Generalitat només té competències urbanístiques per defensar l’entorn natural; els ànecs del delta són els éssers voladors que pot controlar. L’aportació del govern Illa a l’ampliació de l’aeroport Barcelona-El Prat és abdicar del seu deure de protegir el medi ambient. Justifica aquesta claudicació en nom del creixement econòmic quantitatiu de baixa qualitat que porta a la Catalunya dels 10 milions, hipertrofiada del turisme de masses, basada en llocs de treball precaris i de baixa productivitat. La concentració d’activitats a Barcelona agreuja els forts desequilibris territorials de Catalunya.
Ensenyament. La caiguda espectacular de les capacitats en matemàtiques i comprensió lingüística en tota mena de proves és una vergonya. La davallada és especialment ignominiosa per al socialisme català, teòric hereu de Marta Mata, que va liderar la recuperació de la renovació pedagògica sota el franquisme. La falta de recursos econòmics, derivada de l’espoli fiscal, és la causa del declivi. Per exemple, es necessita molt de professorat per atendre els 9000 nous alumnes immigrants que cada mes s’incorporen a l’escola pública que no coneixen la llengua i la realitat del país. També el dèficit d’inspecció per fer complir les lleis d’immersió lingüística també és clamorós. De fet, el Govern Illa ha estat incapaç d’adjudicar les places de desenes de milers de professors per al curs 2024-2025.
La insostenible situació de la pagesia catalana va esclatar amb la Revolta pagesa. El febrer de 2024 quatre mil tractors van tallar les carreteres arreu del país. Les mobilitzacions es van repetir el novembre i el desembre. La caiguda dels preus i increments dels costos, complicada per una burocràcia kafkiana i les importacions extracomunitàries són les raons de fons de la indignació de la nostra pagesia. La impotència del Govern autonomista d’Illa fa que només pugui prometre engrunes perquè la Generalitat no té recursos i és incapaç de reformar la seva burocràcia.
El país se’ns crema, mentre la deixadesa política i la manca de recursos suficients impossibilita una política eficaç de prevenció i protecció dels espais naturals.
La independència és urgent perquè Catalunya serà independent o no serà
L’ajornament indefinit del combat per la independència per part d’ERC i Junts i la desorientació de la CUP han aguditzat l’abisme entre els diputats que ostenten la representació democràtica i els seus votants independentistes. Catalunya travessa un dels moments més crítics de la seva torturada història. La nostra nació ha d’afrontar una doble escomesa d’alt voltatge: l’hostilitat ancestral de l’Estat espanyol sumada a l’impacte d’una globalització que arriba en plataformes audiovisuals per xarxes, turisme de masses, immigració transcontinental que ha fet saltar la població de sis a vuit milions en dues dècades i s’encamina cap als 10 milions.
Aquestes profundes transformacions representen greus amenaces en l’àmbit de tots els àmbits, el nacional. El Pacte Nacional per la Llengua constata que l’ús social del català ha caigut del 48,5% de 2003 al 39,50% de 2023. Es limita a intentar pal·liar la tendència, però és incapaç d’afrontar la principal causa de fons: la seva minorització forçosa imposada per l’Estat espanyol. Si no combatem amb urgència aquesta inèrcia es repetirà la situació de Perpinyà o Alacant a l’àrea metropolitana de Barcelona, que concentra cinc milions dels vuit milions d’habitants del nostre país.
També està en perill l’aptitud econòmica, el factor humà que, segons Carles Pi i Sunyer, és l’única explicació de la nostra prosperitat relativa amb relació a Espanya. El nostre potent sistema universitari mostra que amb pressupostos molts menors que Madrid s’obtenen millors rànquings en les classificacions internacionals. Però l’espoli fiscal impedeix que es tradueixi en una economia tecnològicament avançada. El robatori espanyol de quasi el 10% del PIB ha abocat a un model de baixa qualitat que només ofereix llocs de treball mal pagats i precaris que són ocupats per treballadors d’altres continents. El més greu de cara al futur és que l’aptitud econòmica de Catalunya es veu amenaçada per la caiguda del nivell d’habilitats escolars dels nostres joves.
Catalunya ha demostrat tenir les aptituds per estar entre els països democràtics més avançats. Però aquesta valuosíssima herència, de la que hem d’estar orgullosos, es perdrà si continuem formant part d’Espanya. Aquest esplendorós llegat només es pot preservar si té al darrere un Estat català que el defensi i no un Estat enemic que manté la voluntat d’assimilar-nos i fer-lo desaparèixer. No hi ha solucions autonomistes, no hi ha solucions espanyoles per afrontar els reptes de Catalunya al segle XXI. Espanya és irreformable.
El camí per obtenir la independència el va demostrar el poble català el primer i el tres d’octubre de 2017. Vàrem fer tremolar l’Estat espanyol; vàrem obligar-lo a demostrar la seva determinació d’usar la violència per retenir la Catalunya que el 1714 va annexionar per la força de les armes.
La independència és urgent i hem de reprendre aquell camí. El full de Ruta de l’Assemblea assenyala el cicle electoral vinent per tornar-ho a fer, sabent que és un camí de sacrificis. Perquè l’alternativa, confiar en l’esquerra espanyola amb l’hostilitat de l’Estat profund espanyol, és el pendent que obre les portes de les més negres perspectives per al futur de la nostra nació.
Aquesta amenaça de desaparició ens ha de proporcionar el coratge necessari per combatre l’Estat opressor amb un moviment de mobilitzacions i acció política basat en la desobediència civil a gran escala. La història d’altres moviments d’alliberament nacional basat en la resistència pacífica mostren que la lluita és llarga, plenade moments de desànim en els que cal picar pedra. Però també ens ensenya que la victòria final és segura, en un dia d’alegria immensa.
Per això, continuem amb l’activisme constant i en aquest camí és clau la mobilització del pròxim 11 de setembre, una diada que serà reivindicativa. Hem de ser molts per forçar la dinàmica que proposem.
El Parc Natural dels Ports es va crear l’any 2001 i avui, 24 anys més tard, encara no s’ha redactat el pla de prevenció.
Hi ha manca de consens entre els gestors del Parc, el cos de Bombers i els ajuntaments sobre les actuacions a fer per prevenir els incendis forestals.
Les recents declaracions als mitjans de comunicació d’alguns dels alcaldes afectats per l’incendi de Paüls han fet pública la queixa de les restriccions que s’apliquen al Parc Natural per fer actuacions de prevenció i extinció d’incendis.
Conclusió: no hi ha pla de prevenció, perquè no s’ha tingut voluntat política de tirar-lo endavant. A hores d’ara, tot el que estan fent són pegats. Hi ha un problema estructural amb mala gestió i malbaratament de recursos. Ja que el problema de fons és la manca de recursos econòmics a causa de l’espoli fiscal que patim, ja que els pocs de què disposem com a territori colonitzat només donen per anar saltant i apagant focs.
El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha publicat recentment les seves observacions i recomanacions finals al Regne d’Espanya després de revisar la seva implementació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR) durant la 144a sessió del Comitè (23 de juny – 18 de juliol de 2025).
El Comitè ha expressat la seva preocupació per la manca d’implementació de recomanacions anteriors sobre Catalunya, així com per qüestions persistents com ara els discursos d’odi, la violència policial excessiva i l’efecte dissuasiu sobre l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió, associació i reunió que comporten les activitats de vigilància. L’ANC i l’UNPO havien presentat informació sobre la situació a Catalunya per ajudar a fonamentar l’avaluació del Comitè.
A continuació es presenta un resum de les principals conclusions i recomanacions fetes pel Comitè en relació amb Catalunya, destacant les principals preocupacions identificades durant la revisió:
No implementació de recomanacions anteriors
En primer lloc, el Comitè de Drets Humans expressa la seva preocupació per la manca d’implementació de les opinions anteriors que ha adoptat, inclosos els casos de Junqueras et al. contra Espanya, i Puigdemont contra Espanya. En ambdós, el Comitè havia conclòs que Espanya havia violat els drets dels acusats i havia demanat mesures preventives i informes de seguiment.
El Comitè reitera l’obligació de l’Estat espanyol de prendre totes les mesures necessàries per implementar les seves observacions finals, tal com exigeix el Protocol Facultatiu de l’ICCPR, del qual Espanya n’és part. A més, anima a establir un mecanisme eficaç per proporcionar una compensació financera adequada a les víctimes.
Discurs d’odi i delictes d’odi
D’altra banda, el Comitè crida l’atenció sobre l’augment dels discursos d’odi, en particular els de tipus neofeixista, i els delictes d’odi contra diversos grups socials, inclosos els catalans. Emfatitza la necessitat que l’Estat espanyol reforci els esforços per combatre aquests discursos i delictes, fins i tot garantint investigacions exhaustives de cada cas i proporcionant recursos efectius a les víctimes.
Violència policial excessiva
Addicionalment, el Comitè assenyala l’ús excessiu de la violència policial durant les protestes a Catalunya l’octubre de 2017 i lamenta el progrés limitat de les investigacions sobre aquest, així com la manca d’efectiva rendició de comptes dels responsables. El Comitè insta les autoritats espanyoles a respectar els principis de necessitat i proporcionalitat pel que fa a l’ús de la força i a investigar-ho a fons i imparcialment, garantint alhora la penalització dels responsables i l’assignació de reparacions a les víctimes.
Disposicions legals que posen en perill la llibertat d’expressió
A més, el Comitè expressa la seva preocupació per la manca de mesures adoptades per despenalitzar la difamació i l’insult. Es mostra especialment preocupat per l’article 578 del Codi Penal i el seu efecte criminalitzador per, entre altres coses, la “glorificació del terrorisme” i certes disposicions sobre la protecció de la seguretat ciutadana i la imposició de sancions administratives. El Comitè destaca com aquestes poden tenir un efecte dissuasiu sobre l’exercici legítim dels drets a la llibertat d’expressió, associació i reunió, i podrien utilitzar-se per processar individus per exercir aquests drets.
Per això, el Comitè demana a les autoritats espanyoles que considerin la despenalització de la difamació i que l’article 578 del Codi Penal no es faci servir per restringir els drets fonamentals establerts a l’ICCPR.
Vigilància desproporcionada i innecessària i la llei de secrets oficials
Finalment, el Comitè es mostra molt preocupat per les activitats de vigilància de la policia i els serveis d’intel·ligència espanyols dirigides a defensors dels drets humans i altres actors de la societat civil, que podrien tenir un efecte dissuasiu sobre l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. En particular, el Comitè es refereix a l’ús del programari espia Pegasus i Candiru contra almenys 65 polítics, activistes i figures públiques catalans, entre el 2017 i el 2020, destacant l’absència d’una investigació oficial sobre l’assumpte.
En segon lloc, el Comitè es refereix a la infiltració d’agents d’intel·ligència encoberts en grups socials que s’han dut a terme sense cap salvaguarda legal ni supervisió judicial, fora de processos penals, i protegits per la Llei de Secrets Oficials de 1968. El Comitè insta les autoritats espanyoles a revisar la llei i a garantir que qualsevol ús de mètodes de vigilància respecti estrictament els principis de legalitat, necessitat i proporcionalitat. A més, emfatitza la importància d’investigacions exhaustives, imparcials i efectives sobre els casos de vigilància il·legal i l’assignació de reparacions a les seves víctimes.
Finalment, tot i que el Comitè va abordar una àmplia gamma de preocupacions sobre drets humans, no va fer referència a la violació per part d’Espanya de l’article 1 de l’ICCPR (el dret a l’autodeterminació) en les seves observacions finals. L’UNPO i l’ANC assenyalen que és significatiu, atès que moltes de les altres violacions de drets humans que pateixen els catalans provenen de la negació d’aquest dret fonamental.
L’ANC és membre de ple dret de l’UNPO des del 2019, representant Catalunya dins de l’organització internacional. Aquesta col·laboració és part de la tasca d’internacionalització de l’ANC, per defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya i denunciant internacionalment la regressió democràtica i els abusos que el poble català pateix per part de l’Estat.
Les imperatives sentències sobre les pintures romàniques de Sixena dipositades al MNAC posen en evidència el nivell de colonització de l’aparell de l’estat sobre Catalunya: un llegat històric, fruit de la voluntat de preservar el patrimoni del món cultural català, per uns canvis arbitraris en les demarcacions eclesiàstiques dels bisbats (segregació del bisbat de Lleida a favor de Barbastre Montsó), provoca una mostra més de catalanofòbia. Prefereixen arriscar-se a malmetre les pintures perfectament conservades al MNAC per tal d’humiliar els catalans aplicant una derivada de l’esperit de l’article 155. Ja el 2017 en el context d’aplicació del 155 foren traspassades algunes obres de Sixena per la força dels tribunals espanyols i la Guardia Civil, malgrat les protestes i per restar en part al magatzem. És un genocidi sistemàtic de la catalanofòbia contra el patrimoni cultural català.
Les raons per deixar-ho com està són ben clares: un patrimoni cedit en comodat, conservat i preservat en perfectes condicions, visitable i accessible per tothom durant 89 anys. Però l’aparell de l’estat, en aquest cas el judicial, no dubta a ordenar imperativament la seva entrega, tot i que els tècnics conservacionistes ho desaconsellen pel risc que suposa per a la seva preservació.
Per acabar-ho d’adobar, Generalitat i Ajuntament, en comptes de defensar el patrimoni cultural i la seva conservació, no dubten, sota el control de l’espanyolisme del PSOE, a acatar la sentència del Tribunal Suprem espanyolque ordena traslladar les pintures romàniques de Sixena. Alhora, el govern de l’Aragó aprofita per exhibir la seva catalanofòbia i utilitza electoralment tot l’afer, mentre no diu res de patrimoni aragonès en museus espanyols.
Només quedem nosaltres per defensar la nostra cultura des del carrer. Per això avui ens manifestem. Per què sabem que només amb la independència tindrem un estat propi que la defensi. Quan pensem en la propera Diada no en dubtem: tenim més motius que mai per manifestar-nos, per fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre.
Davant l’anunci d’un nou acord entre el Govern de la Generalitat i l’Administració General de l’Estat en matèria de finançament, volem expressar la nostra preocupació i desacord amb el contingut i el plantejament d’aquest. Lluny de suposar un avenç real cap a un model just, singular i sobirà per a Catalunya, l’acord perpetua el règim comú, evita compromisos concrets i no aborda les reclamacions històriques del país.
Falta de concreció i calendari: Aquests acords entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i l’Administració General de l’Estat espanyol (AGE) són molt difícils de valorar perquè, en la seva pràctica totalitat, parlen del futur i no es fixa cap calendari concret ni QUAN, ni COM es faran realitat.
No és un model de finançament singular. Si el nou model fos singular, no podria ser generalitzable. L’acord s’inscriu dins una reforma multilateral del sistema de finançament autonòmic.
Tampoc és un model bilateral entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i l’AGE. L’AGE diu molt clar en el preàmbul que l’aspiració de Catalunya “és compatible amb una reforma general del sistema de finançament… amb noves regles comunes… i el reconeixement de la multilateralitat com a element clau en la seva definició i reformes”.
Pel que fa als recursos que rebrà Catalunya, només es diu que serà un % de la recaptació de la cistella de tributs que s’acordin de forma multilateral. No sabem ni el valor del % de la recaptació ni el contingut de la cistella de tributs.
Una part d’aquests recursos es dedicaran a l’anivellament i la solidaritat entre les comunitats autònomes, d’acord amb els principis generals del sistema de finançament, essent “aportants netes les comunitats autònomesamb una capacitat més gran de generació de recursos“, o sigui, Catalunya i la resta dels PPCC, entre d’altres. Ja podem anar oblidant l’ordinalitat. Com ara ja, amb els mossos, hi haurà un finançament addicional per a les competències específiques de la Generalitat de Catalunya i de la resta de comunitats autònomes que en tinguin: cap singularitat, doncs.
Pel que fa a la gestió dels tributs per l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), no hi haurà la clau de la caixa, ni cap classe de sobirania. I molt sistema comú i multilateralitat. I ja ens diuen que serà impossible que l’ATC pugui gestionar, el 2026, l’IRPF del 2025. Com hem dit, no s’ha especificat quin percentatge de recaptació gestionarà Catalunya ni quins tributs en formaran part. Aquesta manca d’informació impossibilita una valoració rigorosa.
No hi ha cap referència:
al dèficit fiscal anual, entre el 9,6% i el 9,8% del PIB Català
als dèficits acumulats d’inversions de l’estat a Catalunya, mai s’ha arribat ni a les ¾ parts d’acompliment
a la sobirania fiscal i pressupostària
a un horitzó perquè l’ATC pugui tenir la clau de la caixa
Aquest acord, que es presenta com una fita, no només no resol les demandes de finançament just, sinó que consolida una situació de dependència i manca de sobirania que fa inviable el progrés econòmic i social del país.
El poble de Catalunya mereix un finançament digne, transparent i sobirà. Aquest acord no ho és. Això demostra, una vegada més la necessitat i la urgència de la independència.
Aquest matí, convocades per l’Assemblea Nacional Catalana, uns quants centenars de persones han participat en una acció de protesta activa noviolenta a la plaça de Montserrat contra la visita del rei espanyol, un acte que ha estat rebut amb un clam popular de rebuig.
A les 9 h del matí, s’ha celebrat una roda de premsa en què s’ha denunciat la presència de la monarquia espanyola a un espai simbòlic del país, així com la militarització creixent dels cossos policials.
Les persones concentrades han remarcat el seu compromís amb la resistència activa noviolenta, però han deixat clar que no pensaven facilitar l’accés del monarca a l’espai públic.
Durant hores, les autoritats policials han intentat negociar amb l’ANC un passadís per permetre el pas del rei per la plaça en cotxe. La resposta ha estat inequívoca: l’objectiu de l’ANC era que el rei no passés i, gràcies a la mobilització ferma i permanent, el rei no ha pogut accedir a la plaça.
L’acte que pretenia fer el rei espanyol tal com estava plantejat no ha estat possible: han hagut de desmuntar l’escenari previst per a l’acte públic i el rei s’ha vist forçat a canviar d’ubicació i entrar per la porta del darrere, i d’amagat.
L’ANC celebra l’èxit de la jornada com una mostra de força cívica i de dignitat col·lectiva. La ciutadania ha parlat clar: la monarquia espanyola no és benvinguda a Catalunya.
L’ANC vol agrair profundament la determinació, la serenor i el compromís de totes les persones que han participat en aquesta jornada. La seva presència ha estat clau per fer visible el rebuig del poble català a una institució imposada i aliena a la voluntat democràtica del país.
L’Assemblea lamenta profundament que l’abadia de Montserrat hagi ignorat les agressions sofertes per algunes persones concentrades, i per les que han necessitat atenció mèdica. Sorprèn i dol que una institució que es diu al servei del poble no hagi mostrat cap preocupació per la salut ni pel benestar d’aquestes persones.
Aquest 23 de juny, a Montserrat, el poble ha fet sentir la seva veu, i l’Assemblea reitera el seu compromís amb la defensa de la llibertat, la democràcia i la sobirania del poble català.
La celebració de la reunió de presidents de comunitats autònomes a Barcelona, amb la participació del president de la Generalitat de Catalunya, és un nou escarni a la nostra nació. Mostra el lloc i el tracte que el règim monàrquic i la Constitució de 1978 atribueixen a Catalunya: una comunitat autònoma al mateix nivell que la Rioja, Cantàbria o Múrcia. La reducció de nació a regió no és un problema de protocol, sinó que té greus implicacions, de les quals n’esmentem tres:
1.- La reducció de Catalunya a la categoria de comunitat autònoma evidencia que continuem sent un país ocupat per dret de conquesta. Abans de l’ocupació borbònica, Catalunya tenia el mateix rang institucional que Portugal. Aquesta nació és un país independent perquè els portuguesos van guanyar les batalles de Castelo Rodrigo i Montes Claros (1665). Catalunya es troba reduïda a una de 17 comunitats autònomes perquè va perdre la guerra de 1714. La ignomínia s’agreuja amb la participació del president de la Generalitat en aquesta humiliació.
2.- En aquesta trobada s’abordarà el finançament de les comunitats autònomes a partir del principi que «la riquesa de Catalunya no és dels catalans, sinó de tots els espanyols» com va assegurar el president de Castilla la Mancha, assegut a la taula ben a prop de Salvador Illa. Amb el seu silenci sobre aquest argument d’Emiliano García Page, el president de la Generalitat legitima l’espoliació colonial espanyola de més de 22.000 milions anuals, que descapitalitza l’economia catalana, la força a un creixement de baixa qualitat i perjudica de manera especial les classes populars del nostre país perquè imposen la degradació de serveis públics essencials com el sistema de salut, l’ensenyament, les ajudes a la dependència, etc.
3.- La tradicional pluja de milions per a l’habitatge per part del govern espanyol es tornarà a repetir en l’aplec de presidents autonòmics. Es repetirà el resultat de les anteriors falses promeses: una situació de gravíssima emergència pels preus tant dels lloguers com de la compra de cases on viure. El model de creixement espanyol es fonamenta en la creació de llocs de treball precaris i mal pagats en els serveis i la construcció, que són coberts amb l’arribada de 500.000 persones cada any a l’Estat espanyol, 125.000 de les quals a Catalunya, que necessiten un habitatge assequible. El sistema econòmic espanyol és insostenible. Catalunya té una tradició industrial i unes institucions universitàries i de recerca que permetrien un desenvolupament de qualitat, si no patissin cada any l’espoliació fiscal de quasi el 10 % del seu PIB. Per moltes reunions autonòmiques que es facin, el president del Govern espanyol i els presidents autonòmics, que viuen gràcies a aquest robatori, no reconeixeran mai el dret dels catalans a disposar dels seus impostos, fruit del seu treball.
L’Assemblea Nacional Catalana va participar en la Supplementary Human Dimension Meeting III de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE per les seves sigles en anglès) de 2025, celebrada a Viena els dies 23 i 24 de maig sota el títol “La inclusió com a via per promoure la tolerància i la no-discriminació”. L’ANC va intervenir en dues sessions, denunciant la discriminació lingüística persistent contra les persones catalanoparlants i la reducció de l’espai per a la societat civil a Catalunya.
Durant la primera sessió, Maria Teresa Calveras, en representació de l’Assemblea, va criticar l’absència de la llengua com a categoria protegida en la seva legislació antidiscriminatòria, tot i els compromisos adquirits per l’OSCE. Va recordar que la Constitució espanyola no reconeix les minories nacionals i va citar l’informe de l’exrelator especial de l’ONU Fernand de Varennes, que alertava que aquestes omissions podrien contravenir obligacions legals internacionals. Calveras també va denunciar la repressió i vigilància patides per organitzacions de la societat civil catalana, incloent-hi l’ús de programari espia.
A la tercera sessió, Calveras va defensar el model d’immersió lingüística en català, vigent des de fa dècades a l’educació catalana, com a eina fonamental de cohesió social i igualtat. Va advertir que aquest model és objecte d’atacs creixents per part del poder judicial espanyol, una preocupació recollida també pel Comitè d’Experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d’Europa en el seu darrer informe. L’Assemblea va condemnar el desequilibri legal estructural que afavoreix el castellà i va alertar de l’augment de vulneracions de drets lingüístics.
L’Assemblea va instar les institucions de l’OSCE a pressionar les autoritats espanyoles perquè:
Posin fi a la discriminació lingüística i compleixin amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Protegeixin el model d’educació en immersió lingüística en català.
Garanteixin un entorn segur i propici per a la societat civil catalana, per defensar els drets lingüístics i el dret a l’autodeterminació.
L’Assemblea Nacional Catalana participa regularment en fòrums i reunions internacionals de drets humans com a part de la seva tasca d’incidència internacional, denunciant les vulneracions de drets comeses per les institucions espanyoles contra el poble de Catalunya.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 