Baixa’t el calendari dels 18 mesos fins la República Catalana

Us podeu baixar aquest calendari per seguir el dia a dia fins la independència. 

Cliqueu aquí.   

Repercussió a la premsa internacional del documents d’inici del procés aprovat pel Parlament

Recull fet per Vilaweb

La reacció dels mitjans espanyols

El Camp Nou s’omple d’estelades en protesta per la sanció de la UEFA i en defensa de la llibertat d’expressió

L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Drets i la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes han distribuït 30.000 estelades en els moments previs al partit de Champions League que aquest vespre ha enfrontat al FC Barcelona i el BATE Borisov. Les existències s’han esgotat gràcies a la feina de 300 voluntaris organitzats en 8 grups que s’han repartit pels diversos accessos al camp, per oferir-les a tot aquell qui ho desitgés.

Tal i com es va informar el passat dimarts, aquesta iniciativa està emmarcada en un seguit d’accions per demanar a la UEFA que respecti la llibertat d’expressió dels aficionats del FC Barcelona. Els presidents de les 4 entitats, Jordi Sànchez (ANC), Quim Torra (Òmnium), Sergi Blàzquez (Drets) i Xavier Vinyals (Plataforma ProSeleccions), han presenciat el partit des de la llotja i han pogut comprovar com l’inici del partit i el minut 17.14 es convertien en un veritable clam a favor de la independència però, avui també, a favor de la llibertat d’expressió.

La majoria dels assistents al partit d’avui han expressat, d’una manera pacífica i democràtica, el seu rebuig a la decisió de multar el Barça per les estelades i els crits d’independència dels seus aficionats al partit que els va enfrontar al Bayer Leverkusen i, anteriorment, a la final de la mateixa competició, contra la Juventus.

Les entitats convocants han volgut contribuir a aquest gest de protesta i defensa d’un símbol democràtic que no hi ha cap llei que prohibeixi i al que fins i tot el Parlament de Catalunya ha donat suport en una resolució.

22168211043_2387ab8113_z

L’Assemblea impulsa una campanya d’arguments per la independència en l’àmbit de la salut

Amb l’ús dels canals de les xarxes socials, la sectorial de salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) està difonent 5 vídeos en els que diversos testimonis del món professional de la salut o persones usuàries expliquen les avantatges que, en polítiques sanitàries, pot comportar que Catalunya esdevingui independent. Aquests vídeos s’estan fent arribar als col·lectius de metges, infermeres i resta de professionals del món sanitari del país, així com a entitats veïnals i ciutadanes de tot tipus.

Els eixos argumentals d’aquests vídeos són: salut per a tothom, universal i equitativa, que redueixi les desigualtats; una salut més ben finançada que permeti disposar de recursos i serveis adequats; un sistema nacional de salut enfortit i de qualitat que doni respostes a les necessitats de les persones; un sistema de salut transparent que vetlli per l’ètica i les bones pràctiques; i unes millors inversions i condicions de treball que afavoreixin l’excel·lència professional.

Els vídeos aporten dades econòmiques que justifiquen com de positiu seria que en l’àmbit de la salut, Catalunya tingués un estat propi, recordant que enguany el pressupost de despesa pública en salut, a Catalunya, és de 1.120 € per habitant, però que “si no patíssim l‘espoli fiscal de 16.000 milions d’euros anuals, podríem assolir la xifra de 1.940€ per habitant i any. El percentatge de despesa sanitària pública a Catalunya equivaldria a la mitjana dels països europeus, que se situa en 7,4% del seu PIB. No caldrien retallades, llistes d’espera ni limitació de prestacions, i es podria invertir en més tecnologia”.

Tenim recursos contra les mentides i el fer por als pensionistes

Aquests recursos gràfics poden servir per combatre la intoxicació que està desplegant l’unionisme.  

   
 

L’ANC edita més fulls informatius, aquest cop adreçats a l’Administració pública, a la nacionalitat, a la cohesió i al sector agrari

Aquest material mira d’arribar a tothom aquesta setmana transcendent.

Administració Pública:

Nacionalitat:

Cohesió:

Agrari:

L’ANC recorda que els clubs catalans tindran un ampli ventall d’opcions en una República Catalana

En els darrers dies, el president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), Javier Tebas, i el president del Consejo Superior de Deportes (CSD), Miguel Cardenal, han assegurat que quan Catalunya sigui independent, el Barça, l’Espanyol, i la resta d’equips catalans no podran jugar la lliga espanyola.
Davant d’aquestes afirmacions, la Sectorial d’Esportistes de l’Assemblea vol fer les següents consideracions:

  • Cal recordar que el FC Barcelona ha deixat clara la seva voluntat de seguir jugant a la lliga espanyola. La resta d’equips i clubs catalans no s’han pronunciat però res fa pensar que la seva voluntat sigui una altra.
  • Sempre que hi hagi un acord entre Catalunya i Espanya es podria adaptar la Ley del Deporte per a incloure Barça, Espanyol i la resta de clubs catalans, un fet que com explica el mateix Tebas, ja es va produir anys enrere per permetre la participació de clubs d’Andorra en les competicions espanyoles i que es podria repetir per obrir les portes als clubs catalans.
  • Un acord interessa a ambdues parts ja que, sense la presència dels clubs catalans, l’esport i les competicions espanyoles perdrien nivell i competitivitat; tant la Lliga com la resta de competicions es devaluarien en l’àmbit esportiu i econòmic.
  • Si, malgrat tot, l’acord no és possible, no cal dir que els clubs catalans podrien decidir organitzar una lliga pròpia o participar en altres lligues europees de primer nivell com, de fet, ja passa en casos com el Mònaco a França, el Cardiff a la Premier League o els Toronto Raptors a la NBA.

Captura de pantalla 2015-05-27 a les 23.37.23

A new kind of rally on September 11 – and a new kind of vote on September 27

Document del Col·lectiu Emma



On September 11, hundreds of thousands again took to the streets of Barcelona in what has become a yearly ritual of peaceful national affirmation and democratic resolve. The Catalans’ persistent claim, this year and every year since 2010, is simple – they aim to be recognized as a people and, as such, assert their right to determine their country’s future political status. The proposal to hold a Scottish-style referendum on the matter has been invariably rejected by the Spanish establishment, often against some sensible advice coming from beyond its national borders, and is sure to be rejected this time as well. The latest Catalan attempt could be, then, just a reenactment of the usual plea to discuss a political solution and the expected refusal from the Spanish side. What makes all the difference this time is the election called for September 27. On the face of it, it’s just a vote to renew the regional parliament. But, as made clear by most international media reporting about last Friday’s demonstration and the issues involved, it is widely recognized as a de facto plebiscite on independence.

Up to now, people from very different ideological backgrounds had learned to march side by side to voice one common demand. Now they have managed to induce the leadership of the two main parties in Catalonia to take a step back on their respective agendas and push to the foreground one essential point – that of the future relation with the Spanish state. Those two parties, representing the center-right and the center-left, together held an absolute majority in the outgoing parliament and have now formed a wider coalition including leaders of civil society associations and prominent independent figures. Supporting independence is also a smaller coalition of the left, while other groups come short of demanding full sovereignty but endorse the Catalans’ right to decide in a popular referendum. In fact, some in those groups may lean towards independence when the issue comes to a vote in parliament. Against both options remain only the subsidiaries of the two major Spanish parties plus an up-and-coming organization that had its start defending Spanish interests in Barcelona and whose leader is now hoping to boost his career in Madrid.

That this will be, by another name, the referendum that a steady 80% of Catalans support and which has been so far denied to them has been made explicit by those in favor of independence. In a more devious way, it is also acknowledged by those that are against. For now, unionists fall back on repeating that this is just a routine regional election, but the way they act reveals that they know all too well that it’s not. At the end of the day, glossing over their very deep disagreements, they will certainly count their combined votes as representing a no to separation and they will band together to oppose independence, even if that turns out to be the choice of a majority of Catalans.

Catalans have no doubts about what’s at stake when they come to the ballot box this time. They know they must decide between prolonging their dependent status in a political framework that has proved to be detrimental to their interests or setting out on an orderly process of administrative disengagement from the state. And for those who may ask what comes next, the pro-independence side has also made it very clear: a vote in the new parliament will be called on the relationship that the Catalan people – acting through their newly elected representatives – wish to have from now on with the Spanish state. A democratically elected parliament, they claim, is indeed entitled to decide on the matter, since every other avenue has been closed. If there is a majority for separation, the transitional arrangements already devised will gradually be activated, the European institutions will be notified and the Spanish government will be invited to a meaningful negotiation on the terms and the time frame to bring about an amicable parting of the ways.

It could be claimed that by forcing the Spanish side to recognize the exceptionality of this election, the fact that it is indeed a plebiscite, Catalans have already won the first battle. On September 27 they will be exercising their right to self-determination, and that night every vote will be counted as a yes or a no to independence. At all events, a new scenario will open in Catalonia before the end of the month, and it will be in everyone’s interest to manage it in a way that causes the least damage – and hopefully delivers the largest benefit – to all.

El “corralito” és impossible: el BCE mai posaria en risc Caixabank i Banc Sabadell

Aquest és el comunicat de la Sectorial d’Economistes de l’Assemblea amb algunes consideracions en referència a les declaracions del gobernador del banc d’Espanya d’aquest matí.

En relació a les declaracions fetes avui pel governador del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, en les que amenaça d’un risc de “corralito” a Catalunya si esdevé un Estat independent, la sectorial d’Economistes per la Independència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa públiques les següents consideracions:

  1. Recordem que Luis Maria Linde és un càrrec de confiança del Govern espanyol i que, com ja han demostrat anteriorment altres responsables institucionals designats pel gabinet Rajoy, no representa altres interessos que els del Partit Popular. És una nova veu a les que repeteix les amenaces infundades per intentar condicionar el vot del 27S.
  2. Com sap Linde, des de fa un any el Banc d’Espanya ja no té competències supervisores ni de liquiditat dels bancs catalans, funcions que depenen del Banc Central Europeu (BCE). Amb la creació de la Unió Bancària i l’establiment del Sistema de Supervisió únic dependent del BCE el 2014, Caixabank i el Banc Sabadell són dues entitats financeres considerades sistèmiques a nivell europeu i estan sota la supervisió directa del BCE. Per aquest motiu, el BCE mai posaria en risc l’accés d’aquestes entitats al seu finançament, com a peces fonamentals del Sistema Monetari Europeu. Per tant, l’amenaça de “corralito” a Catalunya és tan falsa com inacceptable.
  3. En diversos informes i estudis hem demostrat que no sortirem de la UE ni del Sistema Monetari Europeu, per moltíssimes raons d’interès comú amb l’Estat espanyol i amb la resta de països de la UE i les seves economies, bancs i empreses. I encara que Catalunya estigués temporalment fora de la UE durant el procés negociador, el BCE ja disposa d’un mecanisme directe per signar un acord monetari que garanteix tant el manteniment de l’euro com l’accés al finançament del BCE; mecanisme que té formalitzat amb diversos estats europeus. En cas que fos així, els bancs també podrien accedir al finançament del BCE indirectament a través de les seves sucursals a Espanya o altres països de l’Eurozona.
  4. Finalment, cal recordar que fa just un any, Linde va afirmar en un sopar amb empresaris que “en el cas que Catalunya s’independitzés, l’economia espanyola patiria un greu impacte en perdre un motor essencial equivalent al 18% del PIB”. Com és evident que, l’Estat espanyol es veuria forçat a negociar ja que, en cas contrari, el nou Estat català no assumiria cap part del deute de l’Estat espanyol, i Catalunya es quedaria amb un endeutament de només el 30% del seu PIB (corresponent al deute de la Generalitat) que seria un dels més baixos de la UE, si no el més baix de tot el continent. Però, contràriament, l’Estat espanyol tindria un deute de més del 130% del seu nou nivell de PIB, insostenible financerament i que afectaria greument la seva prima de risc, ja que s’acostaria als nivells d’endeutament públic de Grècia que ja l’han portada al seu tercer rescat.

Catalunya expulsada de la Unió Europea? Aquí teniu les respostes

En la polèmica interessada sobre l’expulsió de la República Catalana de la Unió Europea cal tenir clares aquestes coses:

Captura de pantalla 2015-09-21 a les 1.45.59

L’ANC presenta l’informe sobre les pensions en una Catalunya independent

L’ANC ha elaborat un estudi sobre com seria el sistema de pensions en una Catalunya independent. L’estudi assenyala que la continuïtat dins l’Estat espanyol fa insostenibles les pensions, que a més estan amenaçades per una important retallada en els propers dos o tres anys.

En una Catalunya independent les pensions estan garantides.PDF

Captura de pantalla 2015-09-18 a les 1.22.01

L’Assemblea comença una campanya per donar arguments a favor de la independència

Després d’omplir la Meridiana i convertir-la en una onada de colors gegant, que va enviar una imatge d’il·lusió i civisme al món, l’ANC segueix amb les actuacions de cara a les eleccions més decisives de la nostra història del pròxim 27S.

Avui mateix, l’Assemblea engega la campanya ‘Explicar, ajudar i animar’ que té l’objectiu de donar arguments per a fomentar un debat seriós entorn de l’independentisme, mitjançant accions de proximitat, que es duran a terme a les 50 ciutats més poblades del país, centrant els esforços a Barcelona i Tarragona i les seves àrees metropolitanes.

La campanya consta de tres parts i pretén prendre força aprofitant l’enorme massa social que aplega L’ANC i la seva distribució pel territori. La primera acció vol explicar a tothom que necessitem la independència per aconseguir un futur millor i que és l’única opció real d’aconseguir un canvi.

Dins l’acció d’explicar. L’Assemblea organitzarà entre dimarts 15 i dijous 17 de setembre fins a 17 formacions arreu de Catalunya, aquestes estaran obertes a tothom que vulgui col·laborar amb la campanya.

A més a més des de les assemblees territorials s’estan distribuint grans quantitats de material. Al final de la campanya s’hauran distribuït més de 4.000.000 díptics informatius, diaris i altres documents que adjuntem a continuació:

Captura de pantalla 2015-09-15 a les 1.21.01

Document de la sectorial d’economia “Impacte de la independència en l’empresa”

La sectorial d’economia de l’ANC ha elaborat un informe amb el títol “Impacte de la independència en l’empresa”.

Se n’ha fet una edició impresa i us demanem que la feu arribar a tantes persones vinculades amb el món empresarial com sigui possible, independentment de la dimensió de l’empresa o negoci.

Captura de pantalla 2015-09-15 a les 1.13.13

Programes electorals de Junts pel sí i de la CUP

Aquests són els programes de les candidatures independentistes que es presenten a les eleccions al Parlament del 27 de setembre.

Captura de pantalla 2015-09-06 a les 0.04.43

Captura de pantalla 2015-09-16 a les 21.22.35

Comunicat del Col·lectiu Wilson davant de les Eleccions del 27-S

1- Els membres del Col·lectiu Wilson vàrem decidir ara fa gairebé tres anys “unir esforços per contribuir que els ciutadans de Catalunya tinguin l’oportunitat de decidir el seu futur lliurement, sense por ni amenaces, i amb la millor informació possible”. Aquest comunicat ha estat pensat i escrit amb aquest mateix objectiu.

Un principi irrenunciable: decidir lliurement

2- El Col·lectiu Wilson entén, en primer lloc, que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental de qualsevol nació i, per tant, també de Catalunya, i constata, en segon lloc, que una immensa majoria dels catalans i catalanes i una gran majoria del Parlament de Catalunya ha defensat insistentment la possibilitat de determinar democràticament la seva forma d’organització política.

3- És evident que, idealment, aquest dret democràtic de decidir sobre el futur d’una nació hauria d’haver estat exercit mitjançant un referèndum acordat per l’Estat espanyol i la Generalitat dins d’un pacte que inclogués el compromís explícit d’ambdues parts de negociar i aplicar els resultats de la consulta des del respecte als interessos legítims de cada banda.

4- Malgrat que la constitució espanyola estableix diversos mecanismes per realitzar un referèndum i malgrat que hi ha precedents clars en l’àmbit internacional en aquest sentit (com ara l’opinió del Tribunal Suprem del Canadà sobre el cas del Quebec i l’acord recent entre els governs d’Escòcia i del Regne Unit), la celebració d’un referèndum sobre el futur de Catalunya no ha estat possible davant de la negativa taxativa i reiterada del govern d’Espanya a convocar-lo o autoritzar-lo.

5- Aquesta negativa ha abocat a les institucions catalanes a cridar els ciutadans de Catalunya a expressar la seva opinió sobre el futur polític i la possible independència del nostre país mitjançant les eleccions al Parlament de Catalunya el proper dia 27 de setembre.

6- Una alternativa possible a la independència seria esperar que Espanya es reformi. Hi ha moltes raons, però, per témer que aquesta possible reforma no ens sigui beneficiosa degut a les dinàmiques polítiques espanyoles. Els incentius electorals que han portat a l’actual sistema econòmic i de finançament regional són difícils de canviar. La distribució geogràfica de funcionaris (i els seus vots) també està fixada. I tampoc canviarà la geografia del país que ha portat a l‘estructura radial d’infraestructures de transport en detriment del corredor mediterrani. Dit d’una altra manera, és en propi benefici del votant mitjà espanyol que s’han decidit i implementat les polítiques que hem patit. I per tant el votant mitjà espanyol no té cap raó per canviar-les. De fet, les enquestes a Espanya reflecteixen una preferència creixent (no pas minvant) per una recentralització per part dels votants espanyols. Cal recordar que els catalans representem aproximadament el 16% dels votants d’Espanya i, en aquest sentit, mai no podrem per nosaltres mateixos canviar ni les lleis ni les regles del joc de l’Estat espanyol. Els qui defensen la opció d’esperar que l’Estat es reformi han d’explicar per quina raó preveuen que una Espanya reformada tractarà Catalunya equilibradament o per quina raó les preferències i interessos dels ciutadans d’Espanya, de sobte, s’alinearan amb els dels catalans.

7- Davant de la transcendència, tant per Espanya com per Catalunya, d’aquestes eleccions, entenem que totes les parts interessades han d’informar als ciutadans de Catalunya sobre els riscos i les oportunitats, els costos i els beneficis que plantegen tant l’establiment de Catalunya com a estat independent com el manteniment de la situació política i econòmica actual. En aquest procés d’informació (i de deliberació col·lectiva), tant els partidaris de la secessió com els sectors i institucions favorables a mantenir el status quo tenen el dret a defensar els seus interessos legítims, a emfatitzar els beneficis de l’opció que defensen, i a subratllar els desavantatges o perjudicis de l’alternativa contrària. Alhora, però, tenen l’obligació de respectar el procés de deliberació lliure i racional que caracteritza tota democràcia avançada i, en aquest sentit, han d’informar de manera transparent, amb veracitat, als ciutadans, sense recórrer a les amenaces i a les coaccions. En aquest sentit:

a) Continuem constatant, com ja ho vàrem indicar davant de les eleccions de 2012, que alguns mitjans de comunicació, partits polítics, economistes, fundacions properes a partits polítics i analistes han engegat campanyes de desinformació i intoxicació sobre les veritables conseqüències d’un hipotètic estat català. Sovint aquestes campanyes es fan tot presentant estudis suposadament acadèmics, dades suposadament científiques i anàlisis suposadament imparcials. Creiem que la major part d’aquestes prediccions i arguments no resisteixen un escrutini sistemàtic.

b) Observem amb gran preocupació que el govern d’Espanya ha emfatitzat una campanya basada en l’amenaça, això és, en l’anunci de represàlies contra Catalunya, les seves institucions i els seus votants en cas d’haver-hi una majoria favorable a la independència – aquestes amenaces, algunes explícites i altres implícites, inclouen tancar les institucions catalanes, aïllar Catalunya internacionalment, etc. Aquesta estratègia de la por atempta contra un principi democràtic bàsic: respectar el dret de tot ciutadà a decidir lliurement i sense coaccions. Aquesta estratègia és, a més a més, políticament i econòmicament poc creïble perquè en cas de portar-se a terme tindria conseqüències negatives sobre el conjunt dels ciutadans espanyols.

Beneficis de la independència

A l’hora d’avaluar els beneficis i costos d’una possible independència de Catalunya, cal distingir entre els efectes (negatius i positius) a mig i llarg termini i els costos de transició a curt termini. En els punts 8 a 11 examinem els primers efectes. En els punts 12 a 18 analitzem els costos de transició.

8- És indubtable que una Catalunya independent seria viable políticament i econòmicament. Més de la meitat dels països sobirans del món tenen una població inferior a la catalana. A més, Catalunya és un país relativament ric, amb un nivell de renda per càpita força elevat (per sobre de la mitjana de la UE), amb una economia competitiva, diversificada i oberta al món, amb empreses modernes i innovadores, universitats i científics de primer nivell mundial i dotat d’una estructura institucional i administrativa preparada per governar el país amb plena sobirania.

9- La independència de Catalunya tindria conseqüències econòmiques clarament positives a mig i llarg termini. En primer lloc, eliminaria un dèficit fiscal molt gran i persistent – aquest dèficit és el que ara obliga la Generalitat a endeutar-se per fer front a les obligacions de despesa. En segon lloc, capacitaria al govern de Catalunya per prendre decisions estratègiques clau que afecten el potencial productiu i el benestar dels seus ciutadans en un món globalitzat (polítiques de protecció social, pensions, infraestructures, educació, energia, ocupació, recerca, innovació, competència empresarial, transports, protecció ciutadans, fiscalitat, lluita contra la corrupció, etc.). No creiem ni estem dient que els dirigents polítics d’una Catalunya independent serien més capaços que els que ara prenen decisions a Espanya. El que sí creiem és que els catalans tenim preferències i interessos específics que són diferents dels espanyols i, en aquest sentit, qualsevol política uniformitzadora a tot l’estat és menys beneficiosa pels ciutadans de Catalunya que una política dissenyada des de Catalunya i tenint en compte els interessos i les preferències dels catalans. Un exemple d’això és la llei de pobresa energètica catalana que prohibia a les empreses d’energia tallar el subministrament de llum i gas durant els mesos d’hivern a les llars amb menys recursos, una llei que el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre perquè no es podia permetre que els pobres d’uns territoris (com Catalunya) estiguessin protegits i els d’altres territoris (Espanya), no. Altres exemples els trobem a la política de llengua a les escoles (llei Wert) o a les inversions en infraestructures, que tendeixen a fer-se radialment i no pas amb criteris econòmics que beneficiarien als catalans.

10- La independència constituiria, a més, una oportunitat d’acabar amb estructures institucionals i econòmiques ineficients i per establir regles de joc noves que permetrien fer de Catalunya un país atractiu per a la creació de riquesa i el seu gaudi.

11- En aquest context de major sobirania política i econòmica, és indubtable també que el govern de Catalunya podria fer front a les obligacions pròpies d’un estat de benestar avançat – especialment el sistema de pensions. Com és ben sabut, el sistema de pensions actual s’alimenta directament de les cotitzacions dels treballadors. Tant pel perfil demogràfic com pel mercat de treball català, aquestes cotitzacions (i per tant el pagament de pensions) serien més segures a Catalunya que en el conjunt de l’estat espanyol. Això és el que demostrem al nostre treball “La Independència i Pensions: La Mentida Més Innoble”.

Costos de transició

12- És normal preguntar-se si els costos de la transició a un Estat propi podrien ser més alts que els beneficis que es gaudirien un cop aquest Estat fos plenament reconegut i operés com qualsevol altre país normal en el marc de la UE i dins de l’àrea de l’euro, i generar un balanç net negatiu. En aquest sentit creiem adients les següents consideracions:

a) Si hi ha voluntat política, no hi ha cap raó objectiva que impedeixi la continuïtat de facto de les relacions econòmiques i financeres amb la resta d’Europa, en tots els àmbits. Aquesta continuïtat és en l’interès econòmic de totes les parts implicades i el seu cost seria mínim.

b) Qualsevol impediment significatiu a aquesta continuïtat seria per tant el resultat d’una decisió política deliberada, i podria representar costos econòmics significatius per a totes les parts. L’única motivació seria la de castigar els catalans per voler canviar, de forma democràtica i pacífica, el seu marc polític. No cal dir que l’Estat espanyol seria el més perjudicat, ja que difícilment es podria produir una negociació de bona fe sobre el repartiment del deute de l’Estat espanyol en un context d’intransigència i hostilitat política.

13- Fetes aquestes consideracions generals, cal considerar tres àmbits fonamentals: els fluxes comercials amb Espanya, el manteniment de l’euro, i la pertinença a la Unió Europea.

14- Catalunya ven a la resta d’Espanya un 19% d’allò que produeix. Un procés d’independència podria reduir el comerç entre Catalunya i la resta d’Espanya a curt termini degut a un boicot deliberat dels productes catalans. Quins efectes tindria això per l’economia de Catalunya? A l’hora de calcular els efectes comercials de la independència sovint s’obliden quatre factors fonamentals. Primer, cal imaginar que hi hauria una major propensió al boicot pels béns de consum que pels béns de capital o intermedis i les dades d’exportacions catalanes mostren que només un terç (1/3) de les exportacions catalanes estan associades amb béns de consum. Segon, es fa difícil pensar que els consumidors i empreses espanyoles fessin boicot a les empreses multinacionals localitzades a Catalunya (que aporten un 40% de la facturació manufacturera catalana) perquè seria difícil distingir si els productes d’aquestes empreses provenen de Catalunya o d’altres llocs i perquè els mateixos espanyols no voldrien perjudicar les empreses dels seus socis europeus. Tercer, un boicot de productes catalans tindria conseqüències gravíssimes per a l’economia espanyola i per tant, arribat el moment, seria molt costós per a la resta d’Espanya portar-lo a terme. Quart, els béns catalans que no es poguessin vendre a la resta d’Espanya no es llançaran a les escombraries, sinó que es redirigirien (certament a preus reduïts o amb costos més elevats) a mercats alternatius. En base a aquests factors, en el nostre comunicat “Dos més dos són mil. Els efectes comercials de la independència”vam calcular que els efectes comercials de la independència difícilment superarien l’1% del PIB català.

15- Cap article dels Tractats europeus determina l’expulsió de la UE en cas de constitució d’un nou estat per part d’un territori que ja forma part de la UE. De fet, cal recordar que els propis Tractats, al seu article 50, exigeixen un procés de negociació i el consens de les parts implicades per permetre un estat membre de la UE sortir de la Unió, amb l’objectiu de minimitzar els costos d’aquesta separació per a les parts. Per tant, la decisió sobre el tractament a Catalunya serà política. Les decisions polítiques de la UE s’han caracteritzat pel seu pragmatisme, és a dir, per intentar garantir el millor possible la continuïtat dels drets i obligacions dels ciutadans europeus i preservar en la mesura del possible l’estabilitat econòmica i financera. Durant la crisi recent, fins i tot s’han arribat a violar alguns de les normes bàsiques dels Tractats europeus, com el principi de “no rescat” i el de “no monetització del deute,” a fi d’evitar el col·lapse financer d’alguns països membres, que hauria tingut conseqüències greus a la resta d’Europa. La resolució del recent episodi grec, després de les amenaces d’expulsió de l’euro si el “no” triomfava al referèndum, n’és un altre bon exemple.

16- En el cas de Catalunya, la UE podria garantir la continuïtat dels drets i obligacions econòmiques dels ciutadans catalans i d’aquells amb qui es relacionen econòmicament (i, específicament, la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals) sense haver de vulnerar cap Tractat.

17- El mateix podem dir de l’euro, que podria continuar sent utilitzat a Catalunya, tot garantint la continuïtat de l’actual règim de supervisió i accés a la liquiditat del sistema bancari, mitjançant un acord monetari com el que tenen Mònaco i altres microestats, però adaptat a les circumstàncies específiques del cas català, que inclouen el fet que ha adoptat l’euro des dels seus inicis i del desig de formar part eventualment de l’Eurosistema com a membre de ple dret (i, com a tal, de participar a les seves institucions). Aquest acord hauria de garantir plenament l’estabilitat financera, en l’interès de totes les parts, inclosa l’espanyola, tenint en compte que Catalunya representa una part molt important del mercat de vàries entitats financeres sistèmiques, així com de l’acumulació de grans quantitats de deute públic de l’Estat espanyol per part d’aquestes entitats durant aquests darrers anys. De fet seria suficient, des d’un punt de vista formal, continuar tractant Catalunya com a part de l’Estat espanyol durant el període de transició i formalitzar el reconeixement del nou estat i la seva adhesió de forma simultània. Alternativament, Catalunya podria quedar “formalment” fora de la UE transitòriament, però establint un acord que garantís la continuïtat de les relacions econòmiques, financeres i monetàries durant la transició.

No hi ha cap norma ni principi legal als Tractats europeus que impedeixin aquesta via, que clarament seria la que protegiria millor els interessos de totes les parts implicades, inclosos els de les empreses i bancs espanyols, així com les nombroses multinacionals (moltes europees) amb interessos significatius a Catalunya.

18- Qualsevol cost eventual de la transició a l’Estat propi seria, per definició, temporal. Els beneficis esmentats més amunt serien, en canvi, permanents. Per tant, el balanç net de la independència de Catalunya en el terreny econòmic és funció, en últim terme, del pes que nosaltres, els que hem de decidir ara, donem al nostre futur i el dels nostres fills. Si aquest pes és significatiu, pensem que la independència de Catalunya serà bona pel nostre país, també en l’àmbit econòmic.