En Jordi Martínez, membre electe del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va presentar el ferm lluitador per les llibertats de la nació catalana: l’Eliseu Climent. El seu llarg currículum de lluita constant i compromís així ho evidencia. Els comentaris del rol que juga el País Valencià (PV) en l’actual procés sobiranista català foren planers i entenedors amb pinzellades històriques i anècdotes que reforçaven la idea central de la xerrada.
Fa un repàs històric del País Valencià des de la dictadura del general Franco. L’ofec i l’aïllament del PV durant la dictadura ha condicionat molt el panorama actual, amb forces polítiques fent de conxorxa amb les postures més ràncies de l’Estat espanyol.
Destaca el paper actiu durant els anys 60 d’alguns intel·lectuals i la influència d’altres en la preservació de l’esperit valencià/català al PV: J. Reglà, Miquel Dolç, M. Sanchis Guarner, Joan Fuster, etc. Tots ells van contribuir a la catalanització de l’escola i la universitat (molt castellanitzades) i de la societat. Aquesta tasca es palesà en la Transició quan polítics defensors dels Països Catalans van ocupar els principals càrrecs. Això va crear alarma en sectors espanyols de manera que es va fomentar des de l’Estat i els partits polítics estatals el trencament de la unitat de la llengua catalana.
La Constitució ja recull aquest esperit separador; l’article 145 que prohibeix la federació de Comunitats Autònomes fou redactat expressament per evitar la unió dels Països Catalans. L’estatut del PV fou pactat per Alfonso Guerra (PSOE) i F. Abril Martorell (UCD-PP) sense cap presència de forces nacionals; el resultat ha estat el relegament del PV a un segon pla.
Matisa que hi ha certa diferència entre PSOE i PP, però no en el tema nacional català. Valora positivament que el PSOE inclogués el català com a llengua obligatòria en la Llei d’Ensenyament del PV de manera que als anys 90 arriba a les escoles, a la universitat i també al món empresarial. Això genera un profund canvi de mentalitat en els valencians; és a partir d’ara quan el català es reincorpora en la vida social.
Realça el paper decisiu de TV3 i el seu espai cultural que representa en la normalització lingüística i informativa; és vital disposar d’un espai de comunicació en català. El tancament del Canal 9 i dels repetidors de TV3 ha despullat el PV d’informació en clau nacional. Seguint la dita popular “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”, després de liquidar Radiotelevisió Valenciana ara li arriba l’hora a TV3 amb el tancament d’un múltiplex, de moment.
Defensa l’ús del terme País Valencià, malgrat que el PP no subvenciona les entitats que usen aquesta definició.
El govern del PP ha estat i és un desastre total per al PV. El panorama actual és molt canviant: després de perdre (el PP) més del 50% dels vots a les europees, s’ha passat de la desesperació a tenir una gran esperança, amb referent del que fa Catalunya. S’està a les portes d’un canvi.
Considera que la totalitat dels Països Catalans estem amenaçats permanentment per l’Estat espanyol; només cal llegir la història. Recorda que en la Guerra de Successió catalans i valencians van lluitar junts, amb final terrible per a Catalunya i per al PV. Documenta el paper decisiu dels valencians en la defensa de la ciutat de Barcelona.
Lamenta la política de divisió hereditària duta a terme pel rei Jaume I, a qui considera que no va tenir prou visió d’estat. Fa al·lusió a la mata de jonc, metàfora del cronista Ramon Muntaner (1328) per expressar poèticament la força de la unió de la única nació catalana.                                         

I si algú em demana:

“En Muntaner, quin és l’exemple de la de mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”.

Malgrat que actualment Espanya segueixi obsessionada en evitar la unitat dels Països Catalans encara el futur amb optimisme; defensa una gran regió econòmica conjunta articulada a l’entorn d’una euroregió catalano-valenciana amb Catalunya com a locomotora econòmica. Recorda que al s. XV el País Valencià i les Illes feren de motor.
Refusa la idea massa sovint assimilada que siguem un país petit. 14 milions d’habitants no ho són pas; som molts més grans que alguns estats europeus avui dins la Unió Europea.
Considera que l’espoli fiscal ha estat determinant en el procés sobiranista català; un espoli que també es dóna al PV i a les Illes. Un espoli institucionalitzat als Països Catalans de 22.300 milions d’euros anuals que segueix i no té atur.
Valora molt positiu que la societat catalana hagi perdut la por i internacionalitzi el procés sobiranista català, malgrat les barreres i obstacles que hi posa l’Estat espanyol.