Balanç de la investidura de Salvador Illa

Fa un any, en la infame jornada del 8 d’agost de 2024, Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat, mentre el cap de l’oposició, Carles Puigdemont, era perseguit per un desplegament desmesurat dels Mossos d’Esquadra. Dissortadament, a la tarda ERC votava a favor d’un candidat que set anys abans havia donat suport a l’aplicació de l’article 155 i malauradament Junts participava de manera rutinària en la votació de la presidència tot i la batuda contra el seu líder. L’acord es va justificar de manera grandiloqüent amb quatre compromisos que, al cap d’un any, no se n’han complert cap:

1. Construir una solució al conflicte polític, impulsant una Convenció Nacional amb aquest objectiu en el primer ple del Parlament normal. Era un punt molt concret i fàcil d’acomplir. Al cap d’un any, l’acatament d’ERC d’aquest incompliment li fa perdre credibilitat davant els ciutadans i força per exigir la resta de compromisos al PSC-PSOE.

2. Impulsar un sistema de finançament singular. El nou model s’havia de caracteritzar per la gestió de tots els impostos suportats a Catalunya i una aportació catalana a les finances de l’Estat calculada a partir dels serveis que l’Estat presta a Catalunya. És el que passa amb el Concert basc. L’acord d’aquest juliol entre la Generalitat i el Govern espanyol a la Comissió bilateral de finançament contradiu frontalment el compromís d’investidura. L’acord de juliol no parteix de calcular els serveis que l’Estat presta a Catalunya, sinó dels costos de les competències traspassades. Com el 1979, com el 2009, com avui, la diferència és de milers de milions d’euros anuals. Es preveuen més competències per a l’Agència Tributària de Catalunya, però en cap cas la gestió de tots els impostos. A la vegada el principi d’ordinalitat desapareix. En definitiva, Catalunya continuarà espoliada com fins ara.

3. Reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya, en especial el català. S’ha creat el Departament de Política Lingüística, però l’espanyolisme judicial del Govern Illa ha estat incapaç de sumar la CUP i Junts per Catalunya al «Pacte Nacional per la Llengua». La causa és un aspecte clau: la defensa de la immersió lingüística contra la imposició judicial del 25% del castellà. L’acord estableix que el Govern de la Generalitat, si es posa en risc la prevalença d’aquest criteri pedagògic (una sentència del Tribunal Constitucional), promourà les accions necessàries per defensar el català com a llengua vehicular única amb el consens de la resta de forces polítiques i entitats que defensen el model de l’escola catalana.

4. El darrer compromís d’investidura fa referència a polítiques públiques. El govern de Salvador Illa, en minoria, s’ha centrat en l’espanyolització de Catalunya seguint els següents punts, d’entre altres:

• Donar per acabat el conflicte entre Catalunya i Espanya. Per això el president Illa va presentar la pèrdua de la majoria independentista com l’inici de la derrota del separatisme. Evidentment, ser investit amb el suport d’un partit independentista, sense haver de recórrer als diputats del PP i Vox, ha reforçat aquesta estratègia.
• Fomentar el monarquisme mitjançant la contínua presència de Felipe VI a Catalunya, amb l’intent indissimulat de fer oblidar el seu discurs del 3 d’octubre de 2017. L’exhibició de la bandera espanyola al despatx del president forma part d’aquest foment de la monarquia.
• Acció exterior per exhibir el final del conflicte per la claudicació dels partits independentistes a escala internacional. La missió del conseller d’Unió Europea i Acció Exterior és transmetre el missatge de la normalització política a casa nostra amb el triomf del constitucionalisme.
• Suport incondicional a les sentències judicials contràries a la causa catalana. Ho hem ressaltat en parlar del Pacte Nacional per la Llengua. El mateix acatament s’ha repetit davant la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena traslladar les pintures romàniques de Sixena.
• Utilitzar el marc del districte únic estatal universitari per espanyolitzar l’alumnat i, d’altra banda, continuem sense el traspàs complet de beques.
• L’agenda espanyolista del Govern Illa explica el suport de la patronal catalana i dels seus mitjans de comunicació a un teòric govern d’esquerres. Aquesta complicitat entre el Govern de la Generalitat amb el poder econòmic no molesta ni als Comuns, ni a ERC, acèrrims debel·ladors del catalanisme conservador.

Davant dels gravíssims problemes que assolen Catalunya, el govern Illa ven fum amb cara d’enterramorts. La Generalitat no té capacitat financera ni competències per portar a terme grans inversions, ni per desplegar programes de despesa social. Tampoc ha aconseguit aprovar el pressupost de la Generalitat de 2025.

La seva estratègia ha estat multiplicar les campanyes publicitàries de la Generalitat. La contaminació més tòxica és la de «Catalunya lidera» que assegura una inversió de 18.500 milions d’euros en sis anys. Aquesta quantitat és inferior als 22.000 milions d’euros d’espoli fiscal d’un sol any. A més creant més burocràcia amb el nou operador LIDERA. Mentre Catalunya es dessagni pel robatori espanyol de quasi el 10% del seu PIB no pot liderar res.

Amb aquesta publicitat reguen de milions els mitjans de comunicació públics i privats, que depenen d’aquests ingressos. Aquesta dependència financera impedeix que el periodisme a Catalunya exerceixi del «quart poder» que els correspon a les democràcies consolidades.

Però amb estratègies de màrqueting no s’afronten els gravíssims problemes del país com, per exemple:

• L’habitatge, la dificultat més angoixant per a centenars de milers de persones, en especial els joves i els immigrants. Amb l’espoli fiscal de quasi el 10% del PIB és impossible dedicar els milions a pal·liar aquesta crisi. L’octubre de 2024 el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de Catalunya va estimar en 300.000 els habitatges necessaris per assolir que el 15% de la població visqui en llars de preu assequible.
• El mes de febrer de 2025 el govern Illa va presentar amb bombo i platerets mediàtics el «Pla 50.000 habitatges» per al període 2024-2030. Fum! Una quantitat ridícula quan n’hi ha un dèficit de 300.000 i els darrers anys han arribat anualment 125.000 immigrants. Fum! Perquè el govern Illa no especifica quina part serà habitatge públic de lloguer social i quina part, habitatge de protecció oficial (és a dir compra). Fum!
• El caos de Rodalies i Regionals RENFE cada dia maltracta centenars de milers de passatgers. Això no passa en cap altre país europeu. I el Govern Illa no pot fer res perquè Renfe depèn de l’Estat espanyol. Davant d’un problema d’aquesta magnitud el govern Illa ha respost amb una altra operació de màrqueting: l’acord de juny de crear abans de final de 2025 Rodalies de Catalunya SME, empresa filial de Renfe amb una participació de la Generalitat i la majoria de Renfe Viajeros SA, amb un capital de només 2 milions d’euros. Novament fum! I només fum! De fet, tota una declaració d’impotència. Perquè davant l’anunci d’una vaga de maquinistes de tren a tota Espanya el govern Illa va cedir que l’empresa de Rodalies fos una filial de Renfe. Els maquinistes són molt més importants que els centenars d’usuaris de Rodalies perjudicats.
• També el mes de juny, el president Illa va arribar a un acord amb el Ministeri de Transport per ampliar l’aeroport Barcelona-El Prat. La Generalitat no té cap competència a l’aeroport. Tot el poder és a l’Estat espanyol, mitjançant el monopoli d’AENA on l’Estat té la majoria d’accions. La Generalitat només té competències urbanístiques per defensar l’entorn natural; els ànecs del delta són els éssers voladors que pot controlar. L’aportació del govern Illa a l’ampliació de l’aeroport Barcelona-El Prat és abdicar del seu deure de protegir el medi ambient. Justifica aquesta claudicació en nom del creixement econòmic quantitatiu de baixa qualitat que porta a la Catalunya dels 10 milions, hipertrofiada del turisme de masses, basada en llocs de treball precaris i de baixa productivitat. La concentració d’activitats a Barcelona agreuja els forts desequilibris territorials de Catalunya.
• Ensenyament. La caiguda espectacular de les capacitats en matemàtiques i comprensió lingüística en tota mena de proves és una vergonya. La davallada és especialment ignominiosa per al socialisme català, teòric hereu de Marta Mata, que va liderar la recuperació de la renovació pedagògica sota el franquisme. La falta de recursos econòmics, derivada de l’espoli fiscal, és la causa del declivi. Per exemple, es necessita molt de professorat per atendre els 9000 nous alumnes immigrants que cada mes s’incorporen a l’escola pública que no coneixen la llengua i la realitat del país. També el dèficit d’inspecció per fer complir les lleis d’immersió lingüística també és clamorós. De fet, el Govern Illa ha estat incapaç d’adjudicar les places de desenes de milers de professors per al curs 2024-2025.
• La insostenible situació de la pagesia catalana va esclatar amb la Revolta pagesa. El febrer de 2024 quatre mil tractors van tallar les carreteres arreu del país. Les mobilitzacions es van repetir el novembre i el desembre. La caiguda dels preus i increments dels costos, complicada per una burocràcia kafkiana i les importacions extracomunitàries són les raons de fons de la indignació de la nostra pagesia. La impotència del Govern autonomista d’Illa fa que només pugui prometre engrunes perquè la Generalitat no té recursos i és incapaç de reformar la seva burocràcia.
• El país se’ns crema, mentre la deixadesa política i la manca de recursos suficients impossibilita una política eficaç de prevenció i protecció dels espais naturals.

La independència és urgent perquè Catalunya serà independent o no serà

L’ajornament indefinit del combat per la independència per part d’ERC i Junts i la desorientació de la CUP han aguditzat l’abisme entre els diputats que ostenten la representació democràtica i els seus votants independentistes. Catalunya travessa un dels moments més crítics de la seva torturada història. La nostra nació ha d’afrontar una doble escomesa d’alt voltatge: l’hostilitat ancestral de l’Estat espanyol sumada a l’impacte d’una globalització que arriba en plataformes audiovisuals per xarxes, turisme de masses, immigració transcontinental que ha fet saltar la població de sis a vuit milions en dues dècades i s’encamina cap als 10 milions.

Aquestes profundes transformacions representen greus amenaces en l’àmbit de tots els àmbits, el nacional. El Pacte Nacional per la Llengua constata que l’ús social del català ha caigut del 48,5% de 2003 al 39,50% de 2023. Es limita a intentar pal·liar la tendència, però és incapaç d’afrontar la principal causa de fons: la seva minorització forçosa imposada per l’Estat espanyol. Si no combatem amb urgència aquesta inèrcia es repetirà la situació de Perpinyà o Alacant a l’àrea metropolitana de Barcelona, que concentra cinc milions dels vuit milions d’habitants del nostre país.

També està en perill l’aptitud econòmica, el factor humà que, segons Carles Pi i Sunyer, és l’única explicació de la nostra prosperitat relativa amb relació a Espanya. El nostre potent sistema universitari mostra que amb pressupostos molts menors que Madrid s’obtenen millors rànquings en les classificacions internacionals. Però l’espoli fiscal impedeix que es tradueixi en una economia tecnològicament avançada. El robatori espanyol de quasi el 10% del PIB ha abocat a un model de baixa qualitat que només ofereix llocs de treball mal pagats i precaris que són ocupats per treballadors d’altres continents. El més greu de cara al futur és que l’aptitud econòmica de Catalunya es veu amenaçada per la caiguda del nivell d’habilitats escolars dels nostres joves.

Catalunya ha demostrat tenir les aptituds per estar entre els països democràtics més avançats. Però aquesta valuosíssima herència, de la que hem d’estar orgullosos, es perdrà si continuem formant part d’Espanya. Aquest esplendorós llegat només es pot preservar si té al darrere un Estat català que el defensi i no un Estat enemic que manté la voluntat d’assimilar-nos i fer-lo desaparèixer. No hi ha solucions autonomistes, no hi ha solucions espanyoles per afrontar els reptes de Catalunya al segle XXI. Espanya és irreformable.

El camí per obtenir la independència el va demostrar el poble català el primer i el tres d’octubre de 2017. Vàrem fer tremolar l’Estat espanyol; vàrem obligar-lo a demostrar la seva determinació d’usar la violència per retenir la Catalunya que el 1714 va annexionar per la força de les armes.

La independència és urgent i hem de reprendre aquell camí. El full de Ruta de l’Assemblea assenyala el cicle electoral vinent per tornar-ho a fer, sabent que és un camí de sacrificis. Perquè l’alternativa, confiar en l’esquerra espanyola amb l’hostilitat de l’Estat profund espanyol, és el pendent que obre les portes de les més negres perspectives per al futur de la nostra nació.

Aquesta amenaça de desaparició ens ha de proporcionar el coratge necessari per combatre l’Estat opressor amb un moviment de mobilitzacions i acció política basat en la desobediència civil a gran escala. La història d’altres moviments d’alliberament nacional basat en la resistència pacífica mostren que la lluita és llarga, plenade moments de desànim en els que cal picar pedra. Però també ens ensenya que la victòria final és segura, en un dia d’alegria immensa.

Per això, continuem amb l’activisme constant i en aquest camí és clau la mobilització del pròxim 11 de setembre, una diada que serà reivindicativa. Hem de ser molts per forçar la dinàmica que proposem.