Recull de premsa 5 octubre 2012

RECULL DE PREMSA ANC – 5 OCTUBRE 2012

Secretariat Nacional de l’ANC – Comunicació

Neix l’ANC de Mallorca per un Estat propi

Ander Zurimendi

Una cinquantena de ciutadans acudiren ahir a la crida dels promotors de l’assemblea sobiranista. Foto: Jaume Morey.

L’assemblea sobiranista ja roda. I ho fa amb la victòria majoritària aconseguida pel sector procliu a defensar la territorialitat dels Països Catalans davant el que s’estimava més limitar-se a les Illes Balears.

El debat intern entre els impulsors de l’assemblea, per tant, quedà tancat amb la seva “vinculació” a l’organisme català.

De fet, el nom de la nova entitat serà Assemblea Nacional Catalana de Mallorca, de manera que l’adscripció orgànica amb l’entitat del Principat és expressa.

Així ho decidiren els assistents a la trobada, entorn de 55, en una votació que donà una majoria quasi total a favor de la vinculació. El sector que en els dies previs havia propugnat enfocar l’entitat en exclusiva a Mallorca o a les Illes, per tant, quedà reduït a la mínima expressió.

Pel que fa al caràcter illenc del col·lectiu, els seus membres ubicaren l’assemblea a Mallorca, però sense tancar les portes a les altres illes. Una de les promotores, Maria Antònia Font, va explicar: “Ara toca enfortir la interlocució amb aquelles persones que, a Menorca, Eivissa i Formentera, també apostin per l’ANC”.

Els assistents també ratificaren la creació d’un secretariat provisional de l’ANC de Mallorca. Format per un mínim de sis membres, aquest grup promotor serà l’encarregat ara de redactar el full de ruta de l’entitat, a més a més dels objectius polítics que persegueixen els participants.

I és aquí on arriba l’espai d’ambigüitat. En principi, portaveus oficials es limitaren a assenyalar que l’ANC de Mallorca defensarà “el dret a decidir”. Fins que el secretariat provisional no formuli un full de ruta i aquest sigui ratificat per les bases, hi regnarà una calculada indefinició.

Internament, però, sí que hi hagué una intensa discussió. Fins i tot s’arribà a reconèixer que, dins la mateixa ANC del Principat, hi ha gent que no està d’acord amb la territorialitat dels Països Catalans i que es limiten a defensar Catalunya.

Ara bé, des de Barcelona mostraren satisfacció pel fet que la societat mallorquina ja entri en línia sobiranista. La Comissió per al País Valencià i les Illes de l’ANC manifestà que troben “rellevant” i de “gran interès” l’inici del debat sobre la creació a l’Arxipèlag d’un moviment organitzat sobiranista semblant al de l’ANC.

De fet, hi hagué una àmplia representació de totes les famílies ideològiques del nacionalisme a l’Illa. Fins i tot el pare Marc, del monestir de la Real, hi fou present durant una estona. Així mateix, hi assistiren ciutadans provinents d’arreu de l’Illa, com de Sóller, Manacor i Felanitx.

La següent cita de l’ANC de Mallorca fixada en el calendari arribarà el 29 de novembre, amb una assemblea en la qual el secretariat provisional podria presentar l’esborrany de full de ruta.

http://dbalears.cat/actualitat/balears/neix-anc-mallorca-per-estat-propi.html


L’ANC de Mallorca comença a caminar

Es posa a treballar pel dret de decidir · S’ha establert un secretariat provisional que prepararà un full de ruta de cara a la propera reunió

Mig centenar de persones va reunir-se ahir al monestir de la Real de Palma per tirar endavant l’Assemblea Nacional Catalana de Mallorca, amb la mirada posada a la resta de les Illes, i mantenint els vincles amb l’ANC. Fa uns mesos que van començar els contactes entre activistes mallorquins i el secretariat nacional de l’ANC, i ahir hi va haver una primera trobada a Palma per donar cos a una entitat que treballi pel dret de decidir. ‘De moment no hem parlat d’independència sinó de treballar per la consciència de la pròpia identitat, que és el que dóna dignitat, i la dignitat és molt mala de tombar’, diu a VilaWeb Maria Antònia Font, una de les promotores i membre del secretariat provisional que ahir es va constituir.

La reunió va servir per establir la relació amb l’ANC i dibuixar els fonaments i un full de ruta de cara a la propera reunió, que tindrà lloc el 29 de novembre. Alguns dels assistents eren partidaris de no mantenir cap relació amb l’ANC i anomenar-se Assemblea Nacional Mallorquina, però aquest postulat va ser minoritari i, per àmplia majoria, es va decidir de constituir una Assemblea Nacional Catalana de Mallorca ‘vinculada’ a l’Assemblea Nacional Catalana. ‘Des del primer moment, quan l’ANC es va presentar al Palau Sant Jordi, ens hi vam sentir inclosos’, diu Font. ‘Pensam que som un sol país, tenim una llengua i una cultura comuna, una nació comuna, i volem treballar en aquest àmbit territorial que mos uneix, encara que els tempos siguin diferents. Em va agradar molt el que va dir un senyor: ‘Jo som català de Mallorca, i som tan català com un que viu a Martorell’. És important anar prenent consciència de la pròpia identitat, i no hem de tenir por. Som catalans. De Mallorca, però catalans’.

Sis dels assistents es van presentar voluntaris per formar un secretariat provisional, que treballarà per establir ponts amb Menorca i les Pitiüses. ‘Encara s’ha de veure què volen fer: si creem una ANC de les Illes, si cada illa vol fer el seu propi camí, o bé si cada illa es vol vincular directament amb l’ANC del Principat. La insularitat pesa molt, i cada illa és un món’, diu Maria Antònia Font, que també és portaveu de l’STEI-i i impulsora d’Enllaçats pel català. El secretariat també s’encarregarà de redactar una proposta d’objectius, que es presentarà a la propera reunió, i establirà accions a fer i contactes amb la resta de les Illes i amb el Principat.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4044955/20121004/lanc-mallorca-comenca-caminar.html

L’ANC fa els primers passos a Mallorca

Tant la Catalunya Nord com el País Valencià compten amb nuclis organitzats de l’ANC

L’experiència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), nascuda a Catalunya, s’està expandint a la resta de territoris dels Països Catalans. Més de mig centenar de persones van participar dimecres en una reunió que es va celebrar al Monestir de la Real a Mallorca on es va acordar la constitució de l’ANC vinculada a la que ja hi ha al Principat.

A la reunió es va decidir formar un secretariat provisional que formalitzarà contactes amb Menorca i Pitiüses, segons ha explicat l’organització en un comunicat. Aquesta és la segona reunió de l’ANC que se celebra Mallorca. Tant la Catalunya Nord com el País Valencià compten amb nuclis organitzats de l’ANC.

Segons ha explicat el nucli mallorquí en un comunicat, a la reunió de dimecres es va produir un debat sobre si s’havia de constituir una assemblea pròpia o bé vincular-la amb la del Principat. Després de valorar les diferents opcions, es va acordar constituir una assemblea vinculada a la de Catalunya i anomenar-la Assemblea Nacional Catalana de Mallorca (ANC-Mallorca).

Dijous 29 de novembre se celebrarà la tercera reunió de l’ANC-Mallorca.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_anc_fa_els_primers_passos_a_mallorca_89336.php

Joan Fuster i la defensa llengua, protagonistes del 9 d’Octubre

Després de la manifestació, amb el lema ‘El País Valencià és el futur’, es farà un homenatge a l’escriptor de Sueca

La Comissió 9 d’Octubre, plataforma integrada per associacions, sindicats i partits, ha presentat el programa d’actes que organitza en motiu de la celebració de la Diada del País Valencià, el 9 d’Octubre. La convocatòria principal és la tradicional manifestació, convocada enguany amb el lema ‘El País Valencià és el futur’ (manifest), que eixirà de la plaça Sant Agustí de València, a les sis de la tarda, i que enguany està marcada per un doble context, econòmic i nacional, on es reivindicarà ‘el nostre tret d’identitat més important, el valencià, la nostra llengua’.

A la manifestació es reivindicarà que ‘el futur del poble valencià passa també per l’escola pública i coeducadora, de qualitat i en valencià, que garanteix la igualtat d’oportunitats en l’accés i la formació de les persones’. Segons els convocants, ‘el valencià a l’escola és fonamental perquè el nostre futur, l’alumnat, els xiquets i les xiquetes que duran les regnes d’aquest país, vetllen per ella’. I afegeixen: ‘Volem un sistema educatiu plurilingüe, sí, però que no margine la nostra llengua, i això és innegociable. Per això es mostrarà l’oposició al recentment aprovat Decret sobre Plurilingüisme.’

Enguany, s’incorpora una novetat a les celebracions de la diada. Després de la manifestació, es farà un acte d’homenatge a Joan Fuster, a les nou del vespre, a la Societat Coral el Micalet, en col·laboració amb la plataforma Castelló per la Llengua i l’Associació d’Actors i Actrius del País Valencià.

L’homenatge es fa amb motiu del cinquantè aniversari del llibre ‘Nosaltres els valencians’ i en record del trentè aniversari de l’aplec que, el 25 d’abril de 1982, va reunir a la Plaça de Bous de Castelló desenes de milers de valencians en commemoració del cinquantè aniversari de les Normes de Castelló.

L’acte combinarà projeccions de l’aplec i del discurs que Fuster hi féu amb un repàs per la vida i les idees de l’assagista de Sueca a través dels seus textos. Serà conduït per Josep Manuel Casany, interpretaran els textos els actors Paco Alegre, Pilar Almeria, Francesc Anyó, Pepa Juan i Albert Iborra i finalitzarà amb l’actuació musical de Miquel Gil.

La Comissió entén que ‘era necessari un homenatge a la figura i l’obra del gran assagista’, i fa una crida pública a l’Ajuntament de València perquè, com a institució pública que és, en el sentit que hauria de representar el sentiment de tots els valencians, ‘faça ell també un homenatge públic i institucional a Fuster’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045077/20121004/joan-fuster-defensa-llengua-protagonistes-9-doctubre.html

El 9 d’Octubre criticarà la discriminació del País Valencià

TERE RODRÍGUEZ

Membres de la Comissió 9 d’Octubre. Foto: PRATS I CAMPS.

La tradicional manifestació de la Diada del País Valencià clamarà contra la discriminació que viu el País Valencià a parer de la comissió organitzadora i la nefasta gestió que els governs valencià i espanyol estan fent de la crisi. El coordinador d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Toni Gisbert, va explicar que aquesta discriminació es produeix en dos àmbits: l’econòmic i el cultural i lingüístic. “No es tracta de rebre menys diners del pressupost general de l’Estat, que també, sinó d’un problema de fons i que algú ha qualificat encertament d’espoli fiscal”, va emfatitzar.

Gisbert va recordar que fins i tot el mateix president de la Generalitat, Alberto Fabra, havia reconegut que els valencians estaven infrafinançats i, per això, el va instar a canviar l’actitud envers l’executiu de Mariano Rajoy i a modificar la seua política de retallades i de decrets. “El convidem a abandonar la confrontació i les actituds antisocials i antidemocràtiques”, va insistir.

La Comissió 9 d’Octubre va mostrar la seua solidaritat amb els que més estan patint la crisi i, per exemplificar-ho, han convidat el president del comitè d’empresa de RTVV, Vicent Mifsud, a llegir el manifest que posarà fi a la manifestació. “Així demostrarem que donem suport als treballadors de l’ens, però també que encara confiem en un model de televisió pública, en català i de qualitat”, va indicar Gisbert.

Pel que fa a la discriminació lingüística, Gisbert va recordar que Fabra no ha fet res per solucionar l’apagada de TV3 al territori valencià i que a més ha posat fi a la inversió lingüística a l’ensenyament amb el polèmic decret de plurilingüisme. “Si no hi ha via de diàleg per posar fi a la discriminació que viuen els valencians, el govern del PP podria acabar-ho pagant amb un castic electoral”, va dir.

La cloenda serà un homenatge a Joan Fuster

La novetat d’aquest any és una segona convocatòria que s’afegeix a la tradicional manifestació: l’acte d’homenatge a Joan Fuster, a les 21 hores, a la Societat Coral el Micalet, en col·laboració amb la plataforma Castelló per la Llengua i l’Associació d’Actors i Actrius del País Valencià. L’homenatge es fa amb motiu del 50è aniversari de Nosaltres, els valencians i en recordança del 30è aniversari de l’aplec que, el 25 d’abril de 1982, va reunir a la plaça de bous de Castelló desenes de milers de valencianes i valencians en commemoració del 50è aniversari de les Normes de Castelló. L’acte combinarà projeccions de l’aplec i del discurs que Fuster hi féu amb un repàs per la vida i les idees de l’assagista de Sueca.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/581752-el-9-doctubre-criticara-la-discriminacio-del-pais-valencia.html

El 12 d’octubre i el 6 de desembre seran laborables a Viladamat

L’Ajuntament declara la vila territori català lliure i demana als diferents governs dels Països Catalans que sotmetin a votació la declaració unilateral d’independència

La CUP va guanyar les eleccions municipals del 22 de maig per majoria absoluta i governa aquest municipi de l’Alt Empordà | Autor: Llibertat.cat

L’Ajuntament de Viladamat ha aprovat aquest dijous declarar dies laborables els festius espanyols del 12 d’octubre (Día de la Hispanidad) i el 6 de desembre (Día de la Constitución). Per contra, ha establert com a festius els dies 23 d’abril, per Sant Jordi, i el 9 d’octubre, la Diada del País Valencià.

La moció que ha presentat l’equip de govern, de la CUP -amb majoria-, declara el municipi territori català lliure i demana als parlaments de Catalunya, País Valencià i Illes Balears i Pitiüses, així com als representants institucionals dels territoris catalans sota administració francesa, que “assumeixin, de forma unilateral i a tots els efectes, la plena sobirania de la totalitat de la nació catalana, en la perspectiva de la constitució d’una república catalana lliure, independent, democràtica i social”.

Creació d’hisenda pròpia i nacionalització de serveis

La moció també insta els diferents governs a emprendre accions immediates com és la creació d’una hisenda pròpia i d’un banc nacional, el finançament dels serveis i institucions públics, l’embargament de totes les propietats de l’estat espanyol i francès dins els territoris catalans i, també, la nacionalització de tots els serveis.

El text estableix tota una sèrie d’elements que s’hauran de regular durant la transició cap a la constitució d’un estat català:

– Que les banderes oficials seran la local, la senyera i, fins al dia de la independència, l’estelada.

– Que quedin sense aplicació totes les lleis i reglaments, sentències judicials i resolucions que limitin l’ús de la llengua catalana en qualsevol àmbit de la vida pública o acadèmica catalana.

– Que els cossos policials i militars espanyols hagin de realitzar comunicació prèvia per a realitzar llurs funcions dins dels territoris de catalans mentre se’n negocia la retirada.

– Que declarin, a afectes administratius, el dia 12 d’octubre i el 6 de desembre com a dies laborables. I com a festius els dies 23 d’abril i 9 d’octubre .

– Que demanin l’empara i la mediació de les institucions internacionals que s’escaiguin, si ho creu convenient, per a garantir un procés democràtic.

– Que treballin per tal que la independència no signifiqui, en cap cas, la renúncia de la nació sencera, sinó que el nou estat català tindrà entre els seus objectius assolir la reunificació política del Països Catalans.

“Cal actuar amb fermesa i en defensa dels interessos col·lectius”

La moció independentista declara Viladamat territori català lliure, tal com estan fent desenes de municipis d’arreu del Principat. Fins que no es dotin els Països Catalans de legislació pròpia, “la legislació i els reglaments d’abast espanyol seran vigents de forma provisional”.

Una moció, la que propugna la CUP en molts ajuntaments, que en tot moment té en compte la unitat nacional. Així, la moció de Viladamat recorda que a la part sud-pirinenca dels Països Catalans, l’atur afecta a 1.400.000 persones, el 20% de la població es troba al llindar de la pobresa, el 40% d’activitats econòmiques estan en perill de desaparèixer i l’espoli fiscal supera els 20.000 milions.

“És doncs, davant d’aquest context crític que viu el país, que cal actuar amb fermesa i en defensa dels interessos col·lectius generant un clima de confiança i esperança pel poble català”, sentencia, i denuncia que l’estat espanyol “ha incomplert de forma reiterada les seves obligacions econòmiques amb els diferents governs del territori català”.

“Els Països Catalans han de preservar com a poble els seus trets nacionals, la seva llengua, la seva cultura, el llegat de la seva història com a terra d’acollida i de diàleg”, sosté, i per aquest motiu aposta per “impedir que l’agreujament d’aquesta situació de crisi derivi en greus problemes de cohesió social, de degradació de les activitats empresarials i en més increments de l’atur i la pobresa de les classes treballadores que ja patim”.

http://www.llibertat.cat/2012/10/el-12-d-octubre-i-el-6-de-desembre-seran-laborables-a-viladamat-19518

El Club Patí Vic lluirà l’estelada a la seva samarreta

Osona.com

La nova samarreta del CP Vic. Foto: Eumogràfic

El Club Patí Vic lluirà aquest any a la seva samarreta un logo de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’estelada. D’aquesta manera, el club d’hoquei osonenc vol posar el seu granet de sorra al procés d’alliberament nacional.

La proposta va sorgir d’un grup de socis, vinculats a les dues entitats. El club no va trobar cap espònsor per aquesta temporada, que comença aquest diumenge, i va decidir obrir converses amb l’ANC.

L’acord encara no està del tot lligat i s’espera signar-lo en els propers dies, segons van assegurar aquest dijous fonts del club a Osona.com. De totes maneres, ja hi ha fins i tot un disseny per a la samarreta, com podeu observar a la fotografia, que ha estat confeccionat per Eumo Gràfic, tal com va publicar ahir Osona Comarca.

A l’esport català ja hi ha un precedent d’un club amb l’estelada a la seva samarreta, la Unió Esportiva de Llagostera de futbol que juga a Segona B.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47470/club/pati/vic/lluira/estelada/seva/samarreta

Estelades sí, ‘aguiluchos’ no

Els Mossos permetran l’entrada de banderes independentistes al Camp Nou, però no de franquistes

Una bandera franquista, a la diada de la Hispanitat del 2010 a Montjuïc

Els Mossos d’Esquadra ja tenen dissenyat el dispositiu policial de cara al partit entre el FC Barcelona i el Madrid de diumenge. Fonts d’aquest cos ha explicat a e-notícies que el partit està considerat “d’alt risc”, però “de la mateixa manera que pugui ser un Barça-Espanyol o una final de Champions”.

La diferència, en aquesta ocasió, rau en la crida d’algunes associacions i plataformes per omplir el Camp Nou d’estelades, donant així un major caire polític a la trobada. Al voltant d’això, aquestes fonts han precisat que els policies es regiran pel que estableix la Llei contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport, que prohibeix l’entrada a l’estadi de “pancartes o banderes que puguin resultar ofensives, que incitin a la violència o demostrin un atac per qüestions de religió, sexe o raça”, han explicat aquestes fonts.

Concretament, afirmen que les estelades “no impliquen aquest problema”, cas que no es donaria, per exemple, “amb cert tipus de banderes, com poden ser les preconstitucionals”. Tanmateix, per criteris de seguretat, si es podria demanar als aficionats que entrin amb una estelada que deixin fora el pal que la sosté.

Els Mossos d’Esquadra han declinat precisar el nombre d’efectius que participaran en aquest dispositiu, però han indicat que aquests serien similars als que treballen en partits similars. En el cas de la final de la Champions de l’any passat, en què jugava el FC Barcelona contra el Manchester United, es van mobilitzar uns 1.500 agents al voltant del camp, aproximadament els mateixos que durant el partit de tornada de les semifinals de la Lliga de Campions entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, també el 2011.

Els Mossos s’encarregaran de vigilar tant l’exterior de l’estadi com l’interior, amb l’equip de seguretat del Camp Nou. Seran principalment els efectius antiavalots de la Brigada Mòbil dels que, en col·laboració amb els de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO), seran més visibles per a l’aficionat.

El seu objectiu serà evitar problemes d’ordre públic, garantir la seguretat dels assistents dins i al voltant del camp, i el correcte trasllat dels jugadors del Reial Madrid en la seva arribada i sortida del Camp Nou.

http://esports.e-noticies.cat/estelades-si-aguiluchos-no-68644.html

Ortega explica el sobiranisme al ministre de Defensa francès

Prepara el terreny per a una futura entrevista de Mas amb Hollande

La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, s’ha reunit avui amb el ministre de Defensa francès, Jean-Yves Le Drian, qui s’ha mostrat molt interessat en conèixer la situació política a Catalunya. Així, Ortega li ha explicat la realitat de la política catalana, posant l’èmfasi en què el procés que s’està vivint els darrers mesos a Catalunya i, especialment, des del passat 11 de setembre, és un procés que s’ha desenvolupat en gran part “de baix cap a dalt”.

La vicepresidenta del govern català ha explicat a Le Drian que el president de la Generalitat, Artur Mas, s’ha posat al capdavant d’aquest procés recolzat per un sentiment majoritari de la societat catalana per anar més enllà, d’una manera democràtica, pacífica, dins dels marcs legals establerts, dins de la Unió Europea i de l’euro.

En aquesta línia, Ortega ha traslladat al ministre francès la invitació del president Mas perquè visiti Catalunya així com la plena disposició del president català per reunir-se amb el president de la República Francesa, François Hollande, per explicar de primera mà la situació política a Catalunya.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/ortega_explica_el_sobiranisme_al_ministre_de_defensa_frances_89346.php

LA CUESTIÓN CATALANA

Diputados alemanes viajan a Catalunya para conocer la nueva situación política

Una comisión del Bundestag se entrevista hoy con Mas para estudiar in situ el proceso abierto | La relación política y económica entre Catalunya y Alemania centrará el encuentro en la Generalitat

JOSEP GISBERT

Que Catalunya, desde la multitudinaria manifestación del Onze de Setembre, se ha convertido en foco de atención internacional es una realidad que, a estas alturas, nadie pone en duda. El proceso iniciado ha despertado enorme interés, en especial enEuropa, desde donde se siguen con especial atención los acontecimientos. Y prueba de ello es que una delegación de diputados alemanes ha decidido viajar hoy a Barcelona para conocer in situ, de primera mano, la situación creada. Un hecho -que la primera potencia europea que es Alemania se interese por Catalunya- que, sin duda, en el actual momento político no pasará desapercibido.

Se trata de varios miembros del grupo parlamentario germano-español del Parlamento de la República Federal de Alemania, el Bundestag -que se ocupa de las relaciones con España-, que han mostrado su interés en reunirse con el presidente de la Generalitat para tratar sobre el clima político actual y conocer su visión sobre el futuro inmediato de Catalunya. Y Artur Mas, lógicamente, ha aceptado y les recibirá esta mañana en el Palau de la Generalitat. La comisión de diputados alemanes estará encabezada por el presidente del citado grupo parlamentario, Alexander Ulrich, e integrada por los diputados Rita Pawelski, Angelika Brunkhorst, Cornelia Behm, Monika Hein y Hans-Werner Kammer, y les acompañará el cónsul general de Alemania en Barcelona, Bernhard Brasack.

Alemania es un país prioritario y estratégico para la acción exterior de Catalunya, circunstancia que el presidente de la Generalitat aprovechará para poner de relieve a sus interlocutores, así como para recordarles las relaciones privilegiadas que mantiene con el land de Baden-Württemberg a través de los cuatro motores para Europa y también para expresarles la clara voluntad del Govern de seguir acogiendo proyectos de inversión de empresas alemanas en Catalunya. En Catalunya están radicadas muchas empresas de diversos sectores de actividad, pero también al revés -empresas catalanas en Alemania-, y el interés del Govern es que, en la situación actual, esta dinámica no sólo se consolide, sino que se intensifique si cabe.

Pero uno de los elementos centrales que Artur Mas desea plantear a los diputados alemanes es el de los esfuerzos de austeridad y eficiencia que realiza Catalunya en el actual momento de crisis económica y el del crónico déficit fiscal que padece en relación a España sobre todo a causa de la desmesurada cuota de solidaridad que se está viendo obligado a soportar. Una cuestión ésta que considera que precisamente Alemania -en la medida en que, de un modo u otro, también la sufre en el conjunto de Europa- es quien mejor puede entenderla. Y, por supuesto, el fracaso de la negociación con el Gobierno español sobre el pacto fiscal para resolver el endémico problema y la consiguiente aprobación de una resolución en el Parlament a favor de la celebración de una consulta de autodeterminación estarán también sobre la mesa.

El presidente de la Generalitat les trasladará el discurso que viene reiterando estos últimos días en el sentido de que el objetivo de Catalunya es decidir libremente su futuro, de forma absolutamente democrática y pacífica y con una clara voluntad de permanencia en el marco europeo del que se siente confundador, y hacerlo de acuerdo con la legalidad bien española, bien catalana, bien europea. Será, en fin, una excelente oportunidad para empezar a trasladar a Europa -como mostró su intención de hacer el mismo Artur Mas- el mensaje de la nueva situación de Catalunya y de hacerlo, además, a un país que en medios políticos catalanes se entiende que podría ser un aliado clave a lo largo del proceso.

http://www.lavanguardia.com/politica/20121005/54352292141/diputados-alemanes-viajan-catalunya-conocer-nueva-situacion-politica.html#ixzz28PRM9RLq

El responsable de Exteriores de la Eurocámara insta a España a “negociar” con Catalunya para evitar la independencia

El responsable de Exteriores, Elmar Brok, confía en que España no use su derecho a veto en la UE ni utilice la violencia: “Se trata de negociar, y no otras cosas”

El Presidente del Comité de Asuntos Exteriores del Parlamento Europeo, Elmar Brok. Acn / Ahinara Bascuñana

Bruselas (ACN). – El presidente del comité de Asuntos Exteriores de la Eurocámara, Elmar Brok, espera que Catalunya no se independice de España, pero aún así, si se produce la secesión, el alemán de la CDU de Angela Merkel confía en que España no use su derecho a veto en la UE ni utilice la violencia: “Se trata de negociar, y no otras cosas”, responde Brok a la pregunta de si la UE permitiría una intervención militar española en Catalunya. A pesar de reconocer de forma contundente que España está en su derecho de vetar una Catalunya independiente en la UE, el eurodiputado popular desea que “nunca se llegue a la situación” de una Catalunya fuera del euro, de Schengen y vetada en la UE.

Elmar Brok es uno de los políticos más poderosos del Parlamento Europeo, dirige su comité de Asuntos Exteriores y conoce las dinámicas de los diversos Estados miembros, especialmente cuando se trata de conseguir apoyos para la entrada de nuevos países a la Unión.

En una entrevista a la ACN, Elmar Brok habla del hipotético proceso de ampliación interna de la Unión Europea que se produciría con la independencia de Catalunya, Escocia o Flandes. “Creo que ser miembro automático de la Unión Europea sin la voluntad del estado no sería posible”, reconoce Brok. “Cada país tiene poder de veto, y debe negociar con Madrid. No sé si Madrid diría que sí …”, añade el alemán.

“Deseo que nunca se llegue a esta situación”, responde Brok a la pregunta de si una Catalunya independiente quedaría fuera del euro, de Schengen y forzaría a crear una nueva frontera en la UE aislante un territorio con más de 4.000 multinacionales. Con todo, Brok es muy claro: “Es totalmente legal y claro que un estado miembro de la UE tiene derecho a veto”.

Elmar Brok, como el resto de eurodiputados del Parlamento Europeo, recibió el jueves una carta del vicepresidente de la cámara, Aleix Vidal-Quadras, en la que el popular defiende el derecho del gobierno español a pedir la intervención de la Guardia Civil si Catalunya tira adelante con el referéndum y acusa al movimiento independentista de no ser “ni pacífico ni democrático”. Brok, del mismo grupo parlamentario que Vidal-Quadras, evita valorar sus comentarios porque considera que es “una cuestión de un debate político dentro de un Estado miembro”. “Cada país intenta mantener la cohesión y la unidad”, asegura.

“Esto quiere decir que si España desplegara los tanques a la calle para frenar la independencia la Unión Europea no diría nada?”, Le pregunta la ACN. “De acuerdo con la Constitución española, una división del país no está permitida, al igual que no está permitida en ningún otro constitución”, defiende. Pero el Reino Unido, que tampoco preveía los poderes para hacer un referéndum, los cederá en Edimburgo, al igual que Canadá reconoce el derecho de los quebequeses a decidir su futuro. “Es una cuestión de negociación, y no de otras cosas”, reconoce Brok, descartando que una intervención militar fuera un movimiento inteligente en el seno de una Unión Europea que aboga por el diálogo entre diversos grupos políticos en países extranjeros como Siria , Libia o Egipto.

Brok, siguiendo en la línea de otros dirigentes europeos, no se quiere mojar demasiado sobre qué proceso debería seguir el Estado español ante la voluntad de los catalanes de lograr la independencia. Desde la Diada, hay presiones diplomáticas y políticas del Estado español a Bruselas para que evite cualquier tipo de comentario sobre el debate independentista y reconozca al hablar, que hay un problema a resolver.

El propio presidente del Parlamento Europeo, el también alemán Martin Schulz, hizo un gesto inesperado miércoles, respondiendo en público a las más de 40.000 cartas que le pedían la dimisión de Vidal-Quadras. Schulz aseguró que eran los catalanes quienes debían “valorar” las palabras del dirigente popular en las urnas, pero defendió el derecho de los ciudadanos a manifestarse como lo hicieron durante la Diada. Brok coincide: “Hay libertad de manifestarse a las comunidades democráticas de la Unión Europea, y por tanto las manifestaciones forman parte del debate político. No se pueden prohibir y son un derecho político”, defiende.

http://www.lavanguardia.com/politica/20121005/54352295823/eurocamara-insta-negociar-catalunya-evitar-independencia.html#ixzz28PQweiXk

Draghi posa de nou el focus sobre Rajoy

El president del BCE afirma que la institució està llesta per comprar deute però que no pot substituir l’acció dels governs

IGNASI PUJOL

El president del Banc Central Europeu, l’italià Mario Draghi, després de la reunió del consell JURE MAKOVEC / AFP

La partida d’escacs que estan jugant el president del Banc Central
Europeu (BCE), Mario Draghi, i el president del govern espanyol,
Mariano Rajoy, amb el rescat de l’economia espanyola sobre el taulell
segueix el seu curs. Cap dels dos jugadors vol precipitar-se, però el
temps passa.

Draghi va dir ahir que el programa de compra de deute sobirà –que va
presentar el 6 de setembre i que va provocar un gran alleujament de la
pressió sobre el bo espanyol– està llest però són els governs els que
han de decidir si sol·liciten l’ajuda. Un altre cop, la pressió sobre
Rajoy.

“El BCE no pot substituir l’acció dels governs”, va etzibar
Draghi després de la reunió del consell de govern de l’organisme
rector de l’euro, que es va fer a Brdo, a la localitat eslovena de
Kranj, prop de Ljubljana, i que va decidir mantenir els tipus
d’interès per a la zona de l’euro en el mínim històric del 0,75%.

Podeu llegir la crònica a l’Ara Premium.

http://www.ara.cat/economia/Draghi-posa-focus-sobre-Rajoy_0_785921579.html

Luis de Guindos diu a Londres que “Espanya no necessita un rescat” i provoca les rialles del públic

Un grup d”indignats’ interromp la conferència amb una pancarta on es podia llegir “Espanya en venda”

ACN

YouTube

“Espanya no necessita un rescat”. Ho ha assegurat aquest dijous a Londres el ministre d’Economia del govern espanyol, Luis de Guindos, durant una conferència a la prestigiosa London School of Economics.

El comentari, en un auditori ple a vessar, ha provocat les rialles del públic. De Guindos ha assegurat que l’executiu espanyol “no està considerant cap tipus de situació electoral” abans de demanar ajuda al fons de rescat. “Farem el que creiem que és correcte”, ha dit el ministre.

En una conferència a Londres sobre les polítiques econòmiques del govern espanyol per sortir de la crisi, De Guindos s’ha trobat amb un públic molt més actiu de l’habitual. Primer, en un acte insòlit, l’audiència ha rigut quan el ministre espanyol ha dit que “Espanya no necessita un rescat”.

“Sobre el potencial rescat, hi ha hagut un malentès. Espanya no necessita un rescat”, ha defensat Luis de Guindos. El ministre espanyol ha celebrat l’anunci del Banc Central Europeu, que ha dit que actuaria en el mercat del deute secundari, però ha assegurat que de moment no acudiran al fons de rescat –condició perquè el BCE activi la compra.

“El que estem fent és el que creim que és correcte per al futur de l’economia d’Espanya. No només és bo per a Espanya, sinó per a la resta de l’eurozona”, ha assegurat De Guindos, que ha dit que les recents reformes aplicades des de Madrid ja s’assemblen bastant a les possibles condicions d’un rescat.

“El que valoro del BCE i el programa de l’OMT (de compra de bons) no és la intervenció en si en el mercat secundari, sinó el compromís del BCE amb el futur de l’eurozona”, ha assegurat De Guindos. El ministre ha dit que el govern espanyol no manté la petició de rescat en suspens per les eleccions a Galícia, Euskadi i Catalunya.

“Espanya en venda”

A més, el responsable d’Economia de l’executiu de Mariano Rajoy ha hagut de fer front a una protesta del col·lectiu del 15-M, que ha aconseguit entrar a la sala una pancarta i ha increpat el ministre per les retallades.

Una de les preguntes de l’audiència ha anat encaminada als ajustos en matèria de recerca i educació –que De Guindos ha dit que no s’han aplicat aquest any– i una altra a per què la societat i el sector públic “han de pagar per una crisi que ha provocat el sector privat”.

Luis de Guindos ha dit als manifestants que han interromput la conferència que ell és un home amb una “ment oberta” i que estava disposat a parlar amb ells després de la xerrada si volien discutir sobre alguns dels temes.

La moderadora del debat de la LSE ha demanat als manifestants que s’asseguessin. De fet, no se’ls ha expulsat de la sala, tot i que els equips de seguretat han intensificat la vigilància i al final de la xerrada han escortat De Guindos per marxar.

“A vegades els governs han de prendre decisions impopulars”, s’ha justificat De Guindos. “Comprenc perfectament a vegades el desànim de la població per aquestes mesures, però creiem que són completament necessàries per posar Espanya en una situació estable per recuperar el creixement en el futur”, ha dit. “Estem completament convençuts que no tenim cap alternativa”, ha destacat.

http://www.ara.cat/economia/Luis-Guindos-Londres-Espanya-necessita_0_785921568.html

L’eurocambra comença a revoltar-se contra Vidal-Quadras

Pel flamenc Guy Verhofstad (liberals), les amenaces recorden ‘els dies més foscos del segle XX’ · Daniel Cohn-Bendit i Rebecca Harms (Verds-ALE) les troben escandaloses

El cap dels eurodiputats liberals i ex-primer ministre belga del 1999 al 2008, el flamenc Guy Verhofstad, ha condemnat les declaracions d’Alejo Vidal-Quadras, en què amenaçava d’enviar la guàrdia civil a Catalunya. ‘Recorden els dies més foscos del segle XX’, ha dit Verhofstadt. I també: ‘Parlant de la possibilitat de repressió violenta contra una part de la població, aquestes paraules entren en la mateixa categoria que les actuacions indefensables dels règims de la primavera àrab que han provat de reprimir la voluntat dels ciutadans amb la força.’

I acaba dient: ‘Aquesta mena de declaracions imprudents enterren tot allò per què han lluitat els demòcrates aquests últims seixanta anys, no caben en la vida política d’avui i són fora de lloc dins la UE actual.’

També els copresidents del grup parlamentari dels Verds-ALE del Parlament Europeu, Daniel Cohn-Bendit i Rebecca Harms, han enviat una carta (PDF) al president de l’eurocambra, Martin Schulz, qualificant les declaracions de Vidal-Quadras d’escandaloses’ i demanant que la Conferència de Presidents debati l’afer en la pròxima reunió d’Estrasburg.

El president de l’eurocambra es pronuncia

El president del Parlament Europeu, Martin Schulz, va dir que no podia prendre mesures disciplinàries contra el vice-president Alejo Vidal-Quadras per les seves declaracions. En una nota inusual publicada a la seva web, diu que seran els catalans que castigaran Vidal-Quadras per les seves declaracions. I explicita que els valors fonamentals de la Unió Europea són la llibertat d’expressió i el respecte al dret dels ciutadans de manifestar-se pacíficament.

Schulz reconeix que ha rebut més de quaranta mil cartes sobre la qüestió des de divendres. Com que no pot respondre individualment a tots els remissors, ha fet pública la carta enviada als eurodiputats que li han demanat que prengués decisions sobre Vidal-Quadras:

‘Honorables membres, estimats col·legues,

Gràcies per la vostra carta cridant-me l’atenció sobre les recents declaracions del vice-president Alejo Vidal-Quadras.

Com sabeu, aquesta cambra té un compromís ferm amb el principi de llibertat d’expressió i amb el respecte del dret de tots els ciutadans europeus de manifestar-se pacíficament.

En primer lloc, puc assegurar-vos que les declaracions no van ser fetes per Vidal-Quadras en qualitat de vice-president del Parlament Europeu. Reflecteixen una opinió personal feta en un context polític nacional.

No obstant això, no em pertoca, com a president del Parlament Europeu, de jutjar el contingut de les declaracions fetes per un membre ni prendre mesures disciplinàries. Pertoca als votants catalans de valorar aquesta declaració.

Cordialment,

Martin Schulz’

Vidal-Quadras diu que va fer les seves polèmiques declaracions “en clau irònica”

El vicepresident del Parlament Europeu acusa els “nacionalistes identitaris” catalans a l’Eurocambra d'”ensenyar la poteta totalitària”

EFE Barcelona

Alejo Vidal-Quadras durant la seva intervenció a Intereconomía

El vicepresident del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras, ha explicat que les seves declaracions sobre el debat independentista a Catalunya les va fer en “clau irònica” i ha acusat els diputats “nacionalistes identitaris” catalans al Parlament Europeu d'”ensenyar la poteta totalitària”.

“En clau irònica vaig dir que un general de brigada de la Guàrdia Civil prendria el comandament dels Mossos d’Esquadra com a part de l’operació estrictament constitucional de restablir l’Estat de Dret trepitjat pel President de la Generalitat”, ha dit aquest dijous en un apunt al seu blog.

Aquest text arriba després que els eurodiputats de CiU, ERC i ICV demanessin al president del Parlament Europeu, Martin Schulz, que desautoritzés Vidal-Quadras per haver, segons el seu parer, encoratjat una intervenció militar i la supressió de les institucions democràtiques de Catalunya, si aquesta opta per la independència. “La lliçó a extreure d’aquest incident és que els nacionalistes identitaris, quan es descuiden, ensenyen la poteta totalitària i s’apressen a acovardir als seus adversaris per fer callar la seva veu”, ha considerat Vidal-Quadras.

La majoria dels ciutadans “distingeix qui és el veritable demòcrata”

I ha afegit: “Amb mi punxen en os perquè una gran majoria dels nostres conciutadans distingeix perfectament qui és el veritable demòcrata, entre el que reclama serenament que es compleixi la llei i el que se la posa per muntera embriagat d’emocions tribals”.

Schulz va informar aquest dimecres que havia rebut 40.000 cartes i correus electrònics en relació amb les últimes declaracions de Vidal-Quadras, que ell atribueix a una opinió personal i no institucional.

http://www.ara.cat/politica/Vidal-Quadras-seves-polemiques-declaracions-ironica_0_785921569.html

L’esquerra verda de l’Eurocambra també es revolta contra les amenaces de Vidal-Quadras

Cohn-Bendit demana a Schulz “debatre formalment aquesta qüestió en la propera Conferència de Presidents a Estrasburg”

ACN Brussel·les

El diputat i copresident del Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea del Parlament Europeu, Daniel Cohn-Bendit.

L’esquerra verda del Parlament Europeu també s’ha revoltat aquest dijous contra les amenaces militars d’Aleix Vidal-Quadras. Els copresidents dels Verds / Aliança Lliure Europea, Daniel Cohn-Bendit i Rebecca Harms, han criticat les “escandaloses declaracions” de l’eurodiputat del PP i han demanat “debatre formalment aquesta qüestió en la propera Conferència de Presidents a Estrasburg”. Cohn-Bendit i Harms, caps de files de 58 eurodiputats de 15 països diferents, han escrit una carta al president de l’Eurocambra, Martin Schulz, en què li retreuen que s’hagi negat a cessar Vidal-Quadras perquè no parla com a vicepresident sinó que “només expressa una opinió personal en un context”.

La propera reunió de la Conferència de Presidents del Parlament Europeu se celebrarà durant la propera sessió a Estrasburg, la setmana del 22 d’octubre.

Els ecologistes europeus s’afegeixen amb aquesta carta al rebuig expressat també aquest dijous pels 86 eurodiputats liberals. El president de l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa, Guy Verhofstadt, ha equiparat les amenaces militars contra Catalunya d’Aleix Vidal-Quadras amb la repressió de la Primavera Àrab. “Esmentar la possibilitat d’una repressió violenta contra part de la població està en la mateixa categoria que les accions indefensables dels règims de la Primavera Àrab que han intentat reprimir la voluntat del poble per la força”, ha denunciat l’ex primer ministre belga i líder dels liberals, el tercer grup de l’Eurocambra.

L’esquerra verda és el cinquè grup de l’hemicicle, ERC i ICV en formen part i han fet gestions perquè Cohn-Bendit es queixés a Schulz i hagi titllat d'”escandaloses” les afirmacions de Vidal-Quadras. “Declaracions així pertanyen al passat i estan completament fora de lloc en la Unió Europea d’avui”, ha lamentat també el liberal flamenc Verhofstadt, que ha acusat el PP d’estar “minant tot allò pel qual els demòcrates fa 60 anys que lluiten”.

http://www.ara.cat/politica/Eurocambra-vidal-Quadras-Esquerra-Verds-Daniel_Cohn-Bendit-amenaces_0_785921559.html

The Economist: Europa pot ser la solució per Catalunya

El setmanari britànic critica la passivitat de Rajoy respecte el sobiranisme i l’euro

El setmanari britànic ‘The Economist’ explica avui en un article que “pels nacionalistes catalans, Europa ofereix l’esperança d’una separació indolora d’Espanya”, mentre que per Espanya “la integració europea ha estat una part intrínseca de la transició a la democràcia després de la dictadura del general Francisco Franco”.

A més, el text es fa ressò de les paraules del president de la Generalitat, Artur Mas, que va cridar a la gent a “votar sense por” i va assegurar que “ningú podia utilitzar les armes per detenir-los”.

L’article, titulat “Misteriós Mariano”, critica l’actitud passiva del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i assenyala que aquesta “beneficiarà als espanyols si serveix per refredar passions, però no si serveix per postergar decisions que només són cada cop més difícils”. A més, diu que “és dubtós que aquest sigui el tret característic que Espanya necessita per superar la seva agonia”.

“Els problemes de Rajoy empitjoren, no milloren”

El text és contundent afirmant que “els problemes del Sr. Rajoy estan empitjorant, no millorant” i adverteix que el “misteriós” president espanyol “ ha de tractar d’evitar una doble col•lisió de riscos: la ruptura de la zona euro a Espanya, i la desintegració de la pròpia Espanya”.

Així, l’article es pregunta si “està el senyor Rajoy altra vegada jugant a la política abans de les eleccions locals d’aquest mes en la seva seu Galícia natal?”

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/the_economist_europa_pot_ser_la_solucio_per_catalunya_89332.php

La incapacitat del “misteriós Mariano” per fer front al trencament de la zona euro i al d’Espanya, segons ‘The Economist’

El setmanari econòmic critica la indefinició del president espanyol pel que fa al rescat i davant del repte sobiranista català

Captura de l’article de ‘The Economist’

L’arquetip de la manera de fer gallega, ambigua i indecisa, escau molt al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i és la seva manera de sobreviure i de gestionar interessos oposats, segons un article a ‘The Economist’. Rajoy “frustra amb la seva prevaricació sobre el rescat europeu d’Espanya” i el repte sobiranista a Catalunya, segons el setmanari britànic. Ara bé, “si aquest és el tret de caràcter que Espanya necessita per superar la seva agonia és dubtós”, afegeix.

“Molts es pregunten si Rajoy té alguna estratègia per restaurar la confiança en els mercats i entre els espanyols”, continua l’article, que afegeix que “a més de la crisi econòmica, ara n’ha d’abordar una de constitucional inesperada”. El text explica els esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya després de la manifestació de la Diada, i apunta que “ningú no sap del cert on durà l’onada nacionalista; el mateix Mas és vague sobre el seu objectiu final”.

“Així, el misteriós Rajoy ha d’intentar evitar dos riscos paral·lels: el trencament de la zona euro per culpa d’Espanya, i el trencament de la mateixa Espanya”, prossegueix. Per a Espanya, diu, “la integració europea ha estat una part intrínseca de la transició democràtica després de la dictadura del general Franco. Per als nacionalistes catalans, Europa ofereix l’esperança d’una separació d’Espanya sense dolor”.

http://www.ara.cat/politica/misterios-Mariano-trencament-zona-euro-EspanyaThe-Economist_0_785921561.html

La Falange anirà a la manifestació del 12-O contra la independència

L’entitat assegura que defensarà la unitat d’Espanya “com sigui”

La Falange Espanyola de les JONS s’ha adherit a la concentració convocada per la Plataforma d’Espanya i Catalans pel divendres 12 d’octubre amb motiu del Dia de la Hispanitat en considerar que “el separatisme regional ja ha arribat massa lluny i la resposta és necessària de forma urgent per detenir als secessionistes”.

Han destacat que posaran tots els mitjans per aconseguir una multitudinària participació en aquesta manifestació, que començarà a la Plaça Catalunya de Barcelona a partir de les 12.00 hores.

L’entitat ha justificat la seva presència perquè reivindiquen la “indiscutible i innegociable unitat d’Espanya, pàtria única de tots els espanyols sigui quina sigui la seva regió”, perquè reconeixen i respecten la riquesa cultural de la seva diversitat i han expressat el seu rebuig a l’autogovern perquè dóna motiu a situacions que consideren “vergonyants”.

A més, Falange ha remarcat la seva defensa de la unitat d’Espanya “com sigui, contra qualsevol separatisme secessionista que pretengui trencar-la”.

La plataforma que convoca la manifestació reuneix a diferents col•lectius i persones posades en contacte a través de les xarxes socials amb l’objectiu de celebrar aquest acte per expressar “amb normalitat” que són d’Espanya i catalans, que se senten i són catalans i espanyols, i que volen continuar sent-ho.

El PP català està sospesant acudir a la convocatòria, mentre que C’s ha expressat el seu suport públicament.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/la_falange_anira_a_la_manifestacio_del_12-o_contra_la_independencia_89338.php

La Conferència Episcopal Espanyola, inquieta amb Catalunya

El bisbes demanen que es “preservi el bé de la unitat d’Espanya”

La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) ha manifestat en una declaració conjunta de la comissió permanent que el procés d’independència de Catalunya, encara que no es diu específicament, “els causa una gran inquietud”. Concretament es lamenten de les “propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral de la unitat d’Espanya”.

Per això, els bisbes reclamen als interlocutors polítics i socials que dialoguin per redreçar la situació i adverteixen que “s’ha de preservar el bé de la unitat al mateix temps que es reconeix la diversitat dels pobles d’Espanya”.

Aquest document, malgrat reconèixer “ la legitimitat de les postures nacionalistes” és molt contundent amb la defensa de la unitat d’Espanya, i, per això, no ha obtingut una aprovació per unanimitat per part dels membres del consell permanent de la CEE. Quatre dels vint-i-un membres, suposadament bascos i catalans, s’han abstingut.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/la_conferencia_episcopal_espanyola_inquieta_amb_catalunya_89315.php

MÉS ESPANYOLS QUE NO PAS BISBES

“Seria interessant que els bisbes catalans es desmarquessin de l’onada espanyolista de manera pública”

Editorial

La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) va fer ahir una declaració conjunta de la comissió permanent contra el procés d’independència de Catalunya, apuntant que “els causa una gran inquietud”. Concretament es lamenten de les “propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral de la unitat d’Espanya”. És del tot il·lògic un posicionament dels bisbes espanyols sobre aquesta qüestió, perquè és estrictament política i no té cap component religiós específic. Van fer més d’espanyols que no pas de bisbes, un error en el qual ha caigut sovint la CCE. Segons sembla els bisbes catalans i bascos no van subscriure l’escrit i es van abstenir. I seria interessant que es desmarquessin de l’onada espanyolista de manera pública, defensant el dret a l’autodeterminació. A fi de comptes el procés que ha engegat Catalunya és estrictament democràtic, inclusiu i respectuós amb la totalitat de la societat. L’Església catalana està allunyada d’aquesta manera de fer de la CEE, amb la mateixa distància que s’ha posat de manifest entre les institucions catalanes i les espanyoles. I ha de quedat ben palès, per evitar confusions.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/mes_espanyols_que_no_pas_bisbes_89334.php

Els bisbes catalans s’han de mullar

Veus assenyades del catolicisme català demanen als bisbes de Catalunya que es mullin en l’actual situació cívica i política. Eduard Ibàñez, director de Justícia i Pau de l’arquebisbat de Barcelona, expressa una convicció: “L’Església catalana, atès el seu important pes social, inevitablement està cridada a jugar un paper important en aquest nou escenari. No en pot restar com a simple espectadora”.

Eduard Ibañez, director de Justícia i Pau.

L’episcopat només por definir-se d’una manera. En coherència amb la doctrina eclesial universal i també catalana en defensa dels drets i deures de les persones i els pobles. Un d’aquest drets és el de la independència (Compendi de la Doctrina Social de l’Església, n.157).

Carles Armengol, vicepresident de la Fundació d’Escoles Parroquials de Barcelona, ressalta dos principis de la doctrina eclesial aplicables ara i aquí. “El reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles” i “la primacia de la voluntat popular, democràticament expressada, està per sobre dels mecanismes de la força o de la coacció en la vida política”. Ibàñez i Armengol es manifesten així a Catalunya Religió. Aquesta web compta amb el suport d’una vintena llarga d’entitats vinculades l’Església.

Una altra aportació figura al blog In saecula saeculorum de La Vanguardia, Oriol Domingo titula un post: “L’Església vol diàleg i no l’ús d’armes”. Escriu: “Els bisbes no poden callar sobre la violència ni la via armada. Uns polítics plantegen les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa en un procés pacífic i democràtic. Altres apel·len a una hipotètica intervenció policial i militar (…). Sobre la resolució dels conflictes, la Pacem inTerris sosté que “les controvèrsies eventuals entre els pobles no han de ser resoltes recorrent a les armes, sinó mitjançant negociacions”.

http://www.tribuna.cat/cronica/afers-religiosos/els-bisbes-catalans-shan-de-mullar-04-10-2012.html

Espanya perd la batalla de la comunicació

Toni Reig

Un dels fronts de batalla entre Espanya i Catalunya ─en el procés de la segona cap a la independència─ és la comunicació. Del resultat d’aquest combat informatiu depèn la creació d’una opinió pública favorable o desfavorable en el nostre context europeu, occidental i mundial.

I en democràcia la força de l’opinió pública dicta en gran mesura les postures dels respectius governs. De moment, Espanya està perdent aquesta batalla perquè la veu de Catalunya i dels catalans és present als principals mitjans de comunicació internacionals.

El control de les comunicacions és bàsic per a qualsevol política de rentat de cervell col·lectiu i, per això, les democràcies es defineixen per la pluralitat i diversitat dels mitjans de comunicació. Però hi ha governants d’estats democràtics que han intentat i intenten posar portes al camp, controlar els fluxos informatius, com va ser el cas recent de Berlusconi a Itàlia.

A l’Estat espanyol fins fa molt poc la pràctica totalitat de les informacions que anaven a parar als mitjans de comunicació internacionals procedien dels corresponsals establerts a Madrid i aquests generalment reproduïen els enfocaments informatius dels mitjans de comunicació espanyols ubicats a Madrid, el que s’anomena la brunete mediàtica, que expressa i alimenta de manera constant el nacionalisme espanyol. Com a conseqüència la imatge que s’ha anat creant del nacionalisme català (i basc) a l’estranger era negativa, condicionada com estava per la brunete mediàtica.
Mantenir l’aventatge actual en comunicació és bàsic per obligar els poders fàctics espanyols a passar de l’amenaça a la negociació”
Es dona el cas que el principal diari francès d’esquerres, Liberation, que dóna suport a totes les causes dels pobles oprimits arreu del món ─des dels tibetans fins els quebequesos─, en arribar a Catalunya ha donat sistemàticament la imatge de la brunete mediàtica: un nacionalisme egoista, gens solidari i sense raó de ser. És un exemple que podriem repetir amb una llarga llista de publicacions de tot el món. L’Estat espanyol controlava, per tant, la informació referent a Catalunya, que sortia a l’àmbit internacional. En conseqüència, era el bo de la pel·lícula mentre que als catalans nacionalistes els hi tocava el paper de dolents, garrepes, insolidaris, etc.

Tres fracassos d’Espanya
Ara les coses han canviat, sinó de manera radical sí de manera accentuada. La manifestació del 11 de setembre passat va ser-ne el punt d’inflexió. Queda com exemple per a la història que, mentre la BBC britànica obria els seus informatius amb aquesta notícia, la televisió oficial espanyola la situava en cinquè lloc. No era la primera vegada que un govern espanyol, del PP, intentava controlar, tergiversar o amagar la informació. Recordem el cap de govern Aznar i el patètic ministre Acebes culpant ETA de l’11-M. O quan el ministre Mayor Oreja va imposar la seva teoria que tot el que era cultura basca i en basc tenia relació amb ETA, i va tancar el diari Egunkaria. En ambdós casos van fracassar.

Mentre el govern espanyol feia veure que ignorava el que passava a Catalunya, a tot el món es fixaven en l’enorme manifestació d’un milió i mig de persones demanant independència. Primer fracàs d’Espanya: els espanyols estaven convençuts de que no passava res, mentre la resta del món s’enterava de les aspiracions catalanes. La informació no es va poder amagar ni manipular a nivell internacional.
El ‘problema’ català ha passat de ser un afer domèstic a ser un afer internacional. Governs i opinions públiques s’interessen per Catalunya i els catalans”
No és que les informacions que ara surten amb un ritme desconegut fins ara per la seva freqüència sobre Catalunya siguin totes favorables, però sí que la postura del govern espanyol el deixa retratat quan s’oposa a què els catalans votin el seu futur i quan no reconeix l’existència d’un poble català. I, sobretot, les informacions sobre les reivindicacions dels catalans han arribat a primera pàgina de diaris tan prestigiosos i influents com Financial Times, entre d’altres. Segon fracàs d’Espanya: el “problema” català ha passat de ser un afer domèstic a ser un afer internacional. Governs i opinions públiques s’interessen per Catalunya i els catalans.

Interès a tot el món
El tercer aspecte a destacar es que degut al desprestigi polític i econòmic d’Espanya, que està seguint el camí de Grècia, els governs de tot el món ja no en tenen prou amb l’informació que els hi arriba sobre el tema a través dels canals oficials. Busquen una major informació, més fiable, més independent. Un company periodista català em comentava l’altra dia que un govern asiàtic li ha demanat un informe sobre el que està passant a Catalunya i sobre el que pot passar.

No sols és Europa i Amèrica que tenen interès per nosaltres, sinó tot el món. Aquest és el tercer fracàs d’Espanya: ningú no es creu el que diu el govern espanyol i, fins i tot a nivell oficial, dubten de la informació que els hi arriba de Madrid.

Mantenir l’aventatge actual en aquest front de batalla és bàsic per obligar els poders fàctics espanyols a passar de l’insult i l’amenaça a la negociació i els pactes en el procés cap a la construcció de l’Estat propi…

http://www.tribuna.cat/cronica/internacional/espanya-perd-la-batalla-de-la-comunicacio-04-10-2012.html

Vol conflicte, la senyora Llanos de Luna?

El tema de la seguretat requereix molta seriositat, seny i responsabilitat. En aquesta etapa de transició nacional que viu Catalunya caldria que tots, i més en concret la delegada del Govern espanyol a Catalunya, evitéssim enfrontar els cossos de seguretat de l’Estat amb els de la Generalitat.

Col·lectiu Coronel Escofet. Fa unes hores s’han dut a terme dos actes pràcticament simultanis: un organitzat pels cossos i forces de seguretat de l’Estat a l’Auditori, i l’altre del Departament de l’Interiori i Mossos d’Esquadra, al Palau Robert. Mentre la situació institucional i competencial sigui l’actual, ningú no hauria d”ensenyar el múscul’ i s’hauria d’actuar amb tota prudència.

La senyora delegada del Govern espanyol, María de los Llanos de Luna, ha se saber que les nostres institucions nacionals catalanes ja no es troben en la mateixa situació en què es trobaven en aquell nefast 23-F, una jornada en la qual les diferents nacions i sensibilitats polítiques de l’Estat van estar a punt d’enfrontar-se.

Per això, els actes de provocació com el de l’Auditori estan totalment fora de lloc: actes en els quals l’Estat ens torna a ‘ensenyar el paquet’. La Generalitat, amb molta prudència, ens explicava, al Palau Robert, la trista història de la guerra civil (1936-39). En l’acte del Departament d’Interior el comissari Miquel Capell, dels Mossos d’Esquadra, va haver de recordar que, quan va esclatar el conflicte amb Espanya, la policia catalana va ser fidel al President i a la Generalitat.
Si Cataluna s’independitza, les forces de seguretat d’ambdós estats hauran de col·laborar estretament”
Capell, però, també hauria d’haver recordat que la Guàrdia Civil, que en aquells moments restava al servei de la Generalitat de Catalunya, també es va mantenir fidel a la República catalana sense fissures. Anys després, amb la victòria del general Franco, els seus màxims comandaments van ser afusellats per haver-se mantingut fidels al poder institucional. Aquesta part de la història no la deu conèixer l’actual delegada del Govern d’Espanya.

No es pot jugar amb els sentiments identitaris dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Estem a Europa i les opcions militars ja no poden parar la voluntat majoritària dels ciutadans que actuen pacíficament i democràtica. Cal reconèixer que la delegada del Govern viu de la provocació, de l’exhibició, de la visualització dels cossos i forces de seguretat de l’Estat creant un conflicte amb la societat catalana, una societat que ja disposa de les seves institucions de seguretat.

Caldria que Llanos de Luna actués amb la mateixa prudència i responsabilitat amb la que actua el Conseller de l’Interior, Felip Puig, qui no està contestant cap de les provocacions que, des de fa uns mesos, li fa la delegada del Govern espanyol.

També la senyora Llanos de Luna hauria de ser conscient que, si finalment la onada dela història porta Catalunya a la seva sobirania, les forces de seguretat d’Espanya i de Catalunya hauran de col·laborar estretament en la defensa dels ciutadans de l’enemic comú: la delinqüència. A més, segur que molts professionals dels cossos i forces de seguretat de l’Estat voldran continuar a Catalunya en la nova situació política: ells i les seves famílies.

No els converteixi vostè, senyora Llanos de Luna, en la guàrdia pretoriana d’un imperi decadent que ja no existeix.

http://www.tribuna.cat/cronica/seguretat/vol-conflicte-la-senyora-llanos-de-luna-03-10-2012.html

La Guardia Civíl en retirada, ja rep homenatges

La dreta més rància s’aplega al Círculo Ecuestre per retre homenatge a la Benemérita, i Llanos de Luna diu que el cos ha estat “indispensable” a Catalunya i que perdurarà

La delegada del govern espanyol, María Llanos de Luna, lluny de posar en pràctica les ordres de la presidenta del PPC, Alícia Sánchez Camacho, de rebaixar la tensió i les provocacions dels membres del PPC a Catalunya –les enquestes no acompanyen-, en un acte d’homenatge a la Guàrdia Civil, en el círculo Ecuestre –club que té fama d’acollir actes amb una desacomplexat discurs franquista-, ha destacat “l’enorme afecte que els catalans professen a la Guàrdia Civil”. El president del Círculo, Borja Garcia Nieto, ha assegurat, al seu torn, que retre homenatge a aquest cos ha estat un dels actes més “agradables” que ha fet des que lidera la institució.

La Guàrdia Civil, un cos policial “per fer por”, és el cos policial més estimat pels catalans segons de Luna

Llanos de Luna ha destacat “l’enorme afecte que els catalans professen a la Guàrdia Civil”, que queda demostrat amb les nombroses associacions i germandats que representen el nexe d’unió entre el conjunt de la ciutadania i l”’Instituto Armado”, mentre el general en cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Ángel Gozalo, ha lamentat que l’”Instituto Armado” sigui una institució “antiga però desconeguda” i que moltes vegades s’hagi utilitzat aquest cos policial per fer por, per això ha apostat per evitar tabús i estereotips inadequats.

160 anys de servei de la Guàrdia Civil “en benefici dels catalans”

Llanos de Luna – no se sap qui li subministra la informació a la delegada- ha assegurat que la Guàrdia Civil ha treballat durant 160 anys en benefici del catalans i que té el convenciment que seran moltíssim més. Així s’ha pronunciat durant la cloenda de la taula rodona ‘La Guàrdia Civil, al servei de Catalunya’ que ha acollit el Cercle Eqüestre de Barcelona, davant d’una nodrida representació de membres de l’”Instituto Armado”, altres cossos policials, membres de la judicatura i altres, dits, representants de la societat civil, en un acte que d’exaltació i reivindicació del cos policial.

http://www.directe.cat/noticia/241777/la-guardia-civil-en-retirada-ja-rep-homenatges

Xantatge a La Caixa: els mitjans de l’odi no en tenen prou

Alimentar amb publicitat els mitjans de l’odi té els seus riscos i ara Fainé en tasta les conseqüències. “No és suficient un silenci còmplice” li recorden des d’Alertadigital

El mitjà ultra Alertadigital es fa ressò de l’amenaça de boicot a La Caixa que ha llençat el president del partit ‘Regeneración’, i col·laborador assidu del mitjà, Enrique de Diego. “ Ultimàtum de “Regeneración”: O condemna el separatisme o hi haurà boicot d’Espanya a l’entitat financera”, avisa el titular del digital. En la missiva lliurada aquest dimarts a una delegació de La Caixa a Madrid, insten a Fainé a manifestar de forma pública “l’espanyolitat de la seva institució financera i el seu rebuig a la posició delictiva adoptada pel president de la Generalitat, Artur Mas” i a fer una defensa categòrica d’adhesió i defensa de la unitat d’Espanya, del no complir, amenacen en fer una crida a tots els espanyols a retirar els seus fons de La Caixa. La setmana passadaABC ràdio del grup Vocento, ja va llençar una veritable amenaça de boicot contra grans empreses catalanes- entre elles La Caixa- i les instà a pronunciar-se de forma clara i explícita sobre l’”órdago” nacionalista

La Caixa és el primer objectiu a abatre per frenar la independència de Catalunya

Saben que La Caixa és una peça clau per tal que Catalunya esdevingui estat i per tant cal conquerir-la o destruir-la, quan afirmen que “la seva institució ha estat el braç financer de la Generalitat” demostren tenir clar que La Caixa el veritable poder econòmic que no pot arribar a estar en mans del Govern de Catalunya.També saben que La Caixa és una entitat de servei públic on els impositors tenen un pes en la presa de decisions tal i com, explicava el directe!cat. De Diego diu en la seva missiva “Li recordo que dins de La Caixa hi ha impositors de tot el territori nacional. Que en la seva institució s’han integrat altres institucions financeres com CajaNavarra o CajaBurgos.”

Amenaça formal i en tota regla

Donen de temps a Fainé fins el 28 d’octubre a les 12 del migdia: “El pronunciament que li exigeixo ha de ser clar i públic. El 28 d’octubre, a les 12 hores, a la Puerta del Sol, Regeneració convoca una concentració “Per la unitat d’Espanya”. Si en aquest moment no s’ha produït aquesta presa de postura, que n’ha d’incloure la disposició al trasllat de la seva seu social, farem campanya perquè tots els espanyols deixin d’actuar a través de La Caixa, amb l’objectiu d’enfonsar aquesta institució financera .”

Avui mateix, el directe!cat es feia ressò del risc d’alimentar a través de la publicitat els mitjasn de l’odi, i La Caixa els fiança a través de publicitat de l’entitat o de les seves empreses participades. Però el temps de la indiferència cap els exabruptes s’ha acabat i les empreses i entitats financeres que patrocinen aquests espais i que prodiguen la seva responsabilitat social corporativa als quatre vents hauran de fer un replantejament .

http://www.directe.cat/noticia/241661/xantatge-a-la-caixa-els-mitjans-de-lodi-no-en-tenen-prou

Sense acord #cimeraindepe, però junts per l’estat propi

La precipitació electoral no ha fet possible la coalició pel 25N, però s’ha marcat un camí de col·laboració que pot ser clau pel futur

No ha pogut ser. No hi ha hagut fumata blanca. La cimera entre partits independentistes ha acabat sense acord per fer una coalició electoral per les properes eleccions del 25 de novembre. La precipitació dels comicis, convocats amb tan poc marge, ha fet que no hi hagi hagut temps per curar totes les ferides que l’independentisme ha acumulat en els darrers temps. Amb tot, els partits prenen part positiva de la cimera, ja que s’han emplaçat a col·laborar i a treballar junts a partir d’ara per aconseguir l’Estat propi per Catalunya.

SI trenca la #cimeraindepe i s’enfronta a ERC, Reagrupament i Democràcia Catalana. Per sorpresa de la resta de partits, SI trenca el consens i trasllada la culpa a ERC

ACN.- Les paraules de Bertran no han agradat gens a ERC. A pocs metres del secretari general de Solidaritat, la seva homòloga a ERC, Marta Rovira, no sortia de l’estupefacció. “No pot ser”, ha repetit una i altra vegada. Els republicans no entenen com SI els responsabilitza del trencament de negociacions tenint en compte les exigències dels solidaris durant la reunió.

Malgrat el comunicat conjunt en què s’expressava la voluntat de col·laborar entre les quatre forces polítiques, el final de la reunió no ha acabat tan bé com havien calculat a l’hora de consensuar-lo. Fonts dels partits que han estat presents a les negociacions afirmen que SI havia exigit que Alfons López Tena fos el número 2 de la coalició per Barcelona, que Uriel Bertran ocupés el lloc número 4 i que algun altre membre de la formació ocupés el número 7 per aquesta demarcació. A més, SI hauria demanat que Toni Strubell liderés la coalició a la demarcació de Girona.

Segons Solidaritat aquesta era només una proposta de partida i en cap cas un “tot o res” com sembla haver interpretat ERC en la reunió de la tarda. Al Ciemen, de fet, no s’ha arribat a negociar, ha assegurat Bertran, ja que ERC s’ha limitat a llegir un comunicat de la seva Permanent Nacional en la que descartava l’oferta de SI.

La proposta inicial d’ERC pel que fa a la configuració de la llista era ben diferent. Oferia a Solidaritat -que representa un terç de la força parlamentària d’ERC- els números 3 per les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona i el número 4 a Barcelona.

La indignació a ERC ha estat majúscula després d’escoltar com Bertran els responsabilitzava del trencament de les negociacions. De fet, els representants de Democràcia Catalana i de Reagrupament també s’han mostrat sorpresos i han denunciat l’actitud del diputat solidari.

A continuació reproduïm el comunicat conjunt que han emès els partits:

COMUNICAT CONJUNT D’ERC, SI, Rcat i DCat

Reunits ERC, SI, Rcat, DCat hem constatat que el poc temps disponible i la complexitat que comporta un procés d’aquestes característiques, han fet impossible acordar la coalició electoral per a les eleccions convocades el 25 de novembre.

Volem fer pública la cordialitat en la que s’ha desenvolupat la reunió i manifestem la nostra voluntat de continuar col·laborant en el futur. Davant la nova etapa que s’obre en el país amb aquestes eleccions els sotasignats ens emplacem a constituir una taula de treball oberta a totes les forces polítiques independentistes durant la propera legislatura, amb la voluntat de poder concretar aquesta col·laboració.

És imprescindible que el 25 de novembre l’independentisme assoleixi un resultat històric i cridem la ciutadania a votar perquè assoleixi la màxima representació, per tal que Catalunya esdevingui el proper Estat d’Europa.

http://www.directe.cat/noticia/241740/sense-acord-cimeraindepe-pero-junts-per-l-estat-propi

#cimeraindepe “millor separats, que mal ajuntats”

editorial

No és de rebut que aquells que de principi no han volgut una candidatura constituent unitària, ara es dediquin a incendiar el suposat fracàs de la #cimeraindepe, ara no tenen cap mena de credibilitat. S’ha intentat i no ha pogut ser, buscar els culpables es perdre el temps i fer un flac favor a la causa de la independència. Criticar ara el fracàs de la #cimeraindepe és massa fàcil per alguns, sobretot alguns opinadors i militants d’altres partits que ni tant sols han fet res per la independència, per tant cal agafar el resultat de les reunions com un pas en positiu per aconseguir un centre esquerra independentista majoritari.

“Millor separats, que mal ajuntats” cal dir-ho amb tota claredat, s’ha intentat i no ha estat possible, s’ha signat un document per treballar plegats per l’Estat propi, cal ser positius i no perdre el temps en buscar els culpables del que ja vam dir era la candidatura impossible, no passa res, tot queda molts més clarificat per les eleccions més importants del nostre país dels darrers anys, ens hi juguem molt, i tot el que ha passat serveix perquè els ciutadans prenguin una decisió amb total llibertat i pensant en quin serà el vot més útil per aconseguir l’estat propi.

El centre dreta té des de fa molts anys un partit majoritari, fins ara nacionalista, ara sobiranista i esperem que ben aviat clarament independentista, CiU ha estat aquest partit i sense cap mena de dubte serà el partit guanyador amb diferència, diuen alguns que fins i tot pot aconseguir la majoria absoluta, el dia 25N ho sabrem. Ara cal preguntar-se si per aconseguir ser un nou Estat d’Europa, és millor una CiU amb majoria absoluta o una CiU guanyadora però sense majoria absoluta que li permeti pactar com a mínim amb el principal partit independentista del centre esquerra per un objectiu comú, la independència.

El centre esquerra tradicional ha saltat pels aires, el PSC es troba en caiguda lliure i per tant la possibilitat que un partit independentista sigui el majoritari a l’esquerra de CiU pot ser una realitat, diferents enquestes situaven el PSC a la ratlla dels 20 diputats i a ERC a molt poca distància, el “sorpasso” dels republicans als socialistes per primera vegada no és cap “quimera” tot el contrari, i la clarificació del panorama independentista ho facilita, tot el que ha passat serveix perquè els ciutadans prenguin una decisió amb total llibertat i pensant en quin serà el vot més útil per aconseguir l’estat propi.

http://www.directe.cat/editorial/241768/cimeraindepe-millor-separats-que-mal-ajuntats

Sense coalició

La paraula, doncs, la tenen ara els electors; i la tristesa, els qui anhelàvem un pacte que ens semblava necessari, però que no serà.

Vicent Partal

El 25 de novembre els votants independentistes tindran un ventall d’opcions enorme. Oriol Junqueras presidirà la llista d’Esquerra, Alfons López Tena la de Solidaritat i sembla que Adam Majó, la de la CUP. I per si encara no n’hi havia prou, molts independentistes se sentiran temptats de votar ICV, presidida per Joan Herrera i, encara més, la CiU d’Artur Mas. Sobretot perquè ahir el darrer intent de reduir una mica tanta dispersió es va acabar amb fracàs. La paraula, doncs, la tenen ara els electors; i la tristesa, els qui anhelàvem un pacte que ens semblava necessari, però que no serà.

Evidentment, ara tothom acusa tothom d’haver fet impossible el pacte i surten demandes, propostes i queixes ça i lla. Però ja tant és. Segurament que el dia 25 de novembre les eleccions posaran cadascú a lloc i l’independentisme explícit i programàtic tindrà la força que tindrà al parlament que, esperem-ho malgrat tot, ens hauria de dur a la independència. Volia escriure que tot plegat resulta paradoxal però aquest mot té una connotació de cosa inesperada, singular, i em tem que ‘inesperada’ hi sobra.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4045136/sense-coalicio.html

Independència sense indepes

Salvador Cot

L’independentisme català ha generat un argumentari sòlid. Hi ha un discurs articulat, inclusiu i de futur que ha acabat essent hegemònic entre les classes mitjanes catalanistes. Però aquest mateix independentisme ha estat un desastre organitzatiu. Les contínues escissions són gairebé un gènere assagístic i hi ha biografies que transiten -sovint, amb efectes destructius- per un bon grapat de sigles benintencionades.

Així que tampoc no es podia demanar que en una tarda quedés solucionat el defecte congènit de tot un àmbit polític. A més, tots els líders es coneixen… massa. La majoria dels que decideixen tenen comptes pendents amb els que han estat els seus antics companys, i a la inversa. La carta d’Alfons López Tena a ERC en què acusava Joan Laporta de “trànsfuga” era premonitòria. Des de la seu de Calàbria tampoc no hi havia ganes d’assegurar un escó a Uriel Bertran, per posar un altre exemple.

Ahir un èxit potser hagués pogut contribuir a la història. És possible. Però el fracàs no mereixerà ni una ratlla als llibres. Totes les enquestes dibuixen un Parlament on els partidaris del sí sumaran una majoria rotunda. La independència no la portaran els indepes, probablement. Però, això, a qui li importa?

http://www.naciodigital.cat/noticia/47466/independencia/sense/indepes

Crònica d’un fracàs anunciat

Quico Sallés

L’independentisme perd, de moment, l’oportunitat d’esdevenir la segona força del Parlament

Els participants de la cimera. Foto: Aleix Moldes

La #cimeraindepe -la trobada dels partits independentistes per articular una candidatura unitària celebrada aquest dijous- tenia aire de concert d’Any Nou: tothom ja en sap el final. De la mateixa manera que cada 1 de gener els vienesos i els turistes kitsch acaben interpretant picant de mans la Radetzky March, els independentistes a cada convocatòria electoral es posen en el fregat del mite de la llista unitària i acaben en decepció.

I aquesta vegada, tot i que algun senyal deixava albirar cert optimisme, la història no va decebre. Sense acord però amb un pacte signat per les quatre parts -ERC,SI, Rcat i DC- amb el que acordaven, com a mínim, no fer-se mal. Però l’acord signat es va convertir en paper mullat, perquè SI va trencar l’acord amb l’evident, i justificat, emprenyament de la resta de formacions que, bocabadades, escoltaven les explicacions dels solidaris, que culpaven als republicans del fiasco de la cimera.

Dues parts i una cimera

La reunió va començar amb una cordialitat mesurada. A un quart d’una del migdia seien a taula la dotzena, tres per partit, de negociadors. Per Esquerra hi assistia el nucli dur de la formació, amb Marta Rovira -l’única dona de la cimera- al capdavant; l’acompanyaven Lluís Salvadó, número tres dels republicans, i Cesk Iglesias, un home de caixa d’eines i granota blava, que tanta falta fan als partits. Per part dels solidaris, la tripleta de diputats: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell. Per Rcat, Ignasi Planas, home de toga i d’esport gentleman -era jutge i és president de la Federació Catalana de rugbi-; David Vinyals i Xavier Serrahïma, tots de la junta directiva i homes de plena confiança de Joan Carretero. I per Democràcia Catalana, Jordi Finestres, Lluís Mosella i Cèsar Martínez Fontana.

Tots van fer bondat durant les quatre primeres hores de reunió, només interrompudes per una “aturada higiènica” i per la necessitat vital que tenen els independentistes -com tots els humans- d’hidratar-se. Les filtracions eren les justes i comunicades amb sistemes rústics allunyats de les comoditats del 2.0. Finalment, a les quatre de la tarda, tots van decidir suspendre la cimera, agafar forces i recapitular. Tots havien de reunir-se per separat, trobar-se amb les direccions i estudiar els acords i, sobretot, els desacords.

Entre els acords principals, hi havia que tots els reunits eren, en principi, independentistes. Ara bé, els desacords evidents per articular una “coalició creïble” eren profunds i molt difícils de salvar. La impossibilitat d’establir un programa conjunt, el planejament de la campanya i com vertebrar les llistes es van aixecar com a barreres infranquejables.

Les cares a l’entrada del CIEMEN, l’escenari vespertí de la reunió -catòlic, sense cobertura i neutral- delataven una tensió somorta pels ànims d’enllestir. De fet, després de la reunió del matí, alguns dels participants es mostraven sorpresos de com anaven les coses, en el sentit que podien haver anat pitjor des del minut zero. Però el miratge d’un possible acord es va esvaïr quan tot just feia mitja hora que s’havia reprès la reunió amb, ara sí filtracions, que la comèdia s’havia acabat.

Les causes

La culpa és negra i, en política, a més de negra és difusa. En el cas de la cimera les culpes es poden escatir. La preocupació de les parts era articular una coalició amb cara i ulls que no s’estimbés a les primeres de canvi. Aquesta condició obligava a un programa conjunt, una campanya conjunta, a compartir escons en una legislatura i a unes llistes compartides. Condicions que evitarien aventures com dos grups parlamentaris o disfuncionalitats com fer campanyes paral·les i per separat. Condicions que més o menys acceptaven ERC, Rcat i DC, però que no convencien SI.

Pel que fa a les llistes, SI comptava els vots del 2010 (part alta de la forquilla) i els vots d’ERC també al 2010, per fer el càlcul de proporcions, així com el nombre de diputats assolits (4 segons els solidaris). Uns números que van sorprendre els negociadors perquè Solidaritat tornava a acceptar Joan Laporta, el proscrit, com a diputat solidari. En base a aquestes càbales, SI exigia el 2, el 4 i el 7 per Barcelona, l’1 de Girona, el 3 de Lleida i el dos de Tarragona. ERC oferia el 4 per Barcelona i el 3 per Lleida, Tarragona i Girona. Els reagrupats i laportistes s’ho miraven.

Final i repicó

Exhaurides les possibilitats, exhaurida la “ferma convicció constructiva” i amb la pressa per poder sortir al TN, la reunió es va acabar amb un pacte negre sobre blanc. La voluntat era transmetre un sincer: “No hem sabut arribar a un acord però tan amics”. I així tots van firmar un paperot on atribuïen el desacord a la falta de temps i a la complexitat del procés. Republicans, reagrupats i laportistes van fer bondat i van explicar fil per randa el que deia el paper.

Però SI va sortir del guió i va acusar directament ERC de la manca d’acord perquè la seva direcció no acceptava un virtual tàndem electoral entre el president dels republicans, Oriol Junqueras, i el cap de files solidari, Alfons López Tena. Unes afirmacions que van sollevar, i de quina manera, els representants d’ERC, Rcat i DC que no entenien la reacció dels solidaris sense amagar un emprenyament que es podia escoltar de lluny.

Finalment, l’acord no va ser possible. Previsible. Però allò que podia haver estat una novetat, va acabar amb un armistici entre independentistes, va acabar trinxat per un dels firmants de la pau cinc minuts després de signar-la. La història es va repetir amb l’agror de saber que es va reobrir una ferida que per curar-se caldrà molt mala llet. No ens estranyem si en els propers dies veiem més coses. Tranquil·litat i bons aliments que si alguna cosa ha demostrat l’independentisme les darreres setmanes és que és intel·ligent. De moment, només de moment, l’independentisme directe hauria perdut l’oportunitat de ser la segona força del Parlament. Podem dir que ha estat un fracàs, però un fracàs relatiu, perquè tothom sospitava que la cimera no tindria un final feliç.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47468/cronica/fracas/anunciat

Cimeres independentistes

XEVI XIRGO

“El país va de pressa, però no sé si tant perquè ahir en la cimera tots plegats fumessin la pipa de la pau com si no hagués passat res”

Jo no sé si la cimera independentista que hi va haver ahir entre ERC, Solidaritat, Reagrupament i Democràcia Catalana va ser un fracàs o, simplement, va anar com havia d’anar. Algú es va arribar a imaginar que ahir sortirien de la reunió somrients i anant de bracet tots junts a les pròximes eleccions? Si hagués anat així, no s’ho hauria cregut ningú. Va anar tal com havia d’anar. Quan en la nota oficial de la trobada parlen d’una reunió cordial però sense resultats concrets “pel poc temps disponible” i “la complexitat de l’acord” volen dir exactament això: que una part del moviment independentista continua improvisant i errant els càlculs (ells en diuen tenir “poc temps disponible”) i que tot plegat és encara una olla de grills (ells en diuen “la complexitat de l’acord”). No havien passat ni dos minuts de la trobada que ja s’estaven tirant els plats pel cap i culpant-se els uns als altres del fracàs, en veu baixa o davant els micròfons. Repassin vostès la història recent de Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana, de com s’ajunten i de com se separen, facin hemeroteca de frases dites i veuran que tot plegat és massa recent per girar full d’un dia per l’altre com si no hagués passat res. Darrere les sigles hi ha noms i cognoms. I hi ha hagut massa desacords, acusacions, enveges i personalismes perquè ahir fumessin la pipa de la pau i, sobretot, fos creïble. El país va de pressa, però no sé si tant. I ara que l’independentisme ja és transversal, que ja sabem que al Parlament hi haurà una majoria clara a favor del dret a decidir, a mi la unitat que em preocupa no és la d’ara sinó justament la que ens caldrà després.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/581825-cimeres-independentistes.html

Ernest Sena: ‘Una lectura sorprenent’

Ernest Sena

Ara fa un any, el setembre del 2011, el deute públic espanyol en mans d’inversors estrangers era sis vegades superior al que tenia en mans de la banca espanyola: uns 310.000 milions d’euros contra 52.000 milions.

Al cap d’un any els termes s’han invertit. Per primera vegada des del 2003 la inversió de la banca espanyola en deute sobirà espanyol supera la dels inversors estrangers. De poc, però la supera: quasi 195.000 milions contra 192.000 milions a final d’agost. En aquest període els inversors estrangers hi han invertit 118.000 milions menys, més d’una tercera part dels que hi tenien, i la banca espanyola n’hi han invertit pràcticament tres vegades més, 143.000 milions d’euros.

Fonts acostades al govern espanyol ho consideren positiu, car permet una gestió del deute més eficaç, per raons de proximitat. A parer seu, a més, fa disminuir l’avantatge d’Itàlia en la crisi del deute sobirà, atès que la major part era a mans italianes.

No deixa de ser una lectura sorprenent, més forçada per la necessitat que no pas ajustada a la realitat. Tan sorprenent, si més no, com que el fenomen coincideixi amb la formació a Espanya d’un govern conservador amb majoria absoluta parlamentària, condició que els analistes financers tendeixen a considerar com un signe de seguretat –en el sentit que el deutor governamental complirà les seves obligacions–, malgrat la manca de proves històriques. Les reiterades crisis de deute sobirà d’aquests últims 150 anys o 200 al món demostren prou que els impagaments, amb negociació prèvia i sense, són comuns a tota mena de governs.

El cas és, doncs, que la important retirada dels inversors estrangers del deute públic espanyol durant el 2012 palesa una desconfiança creixent en la solvència del govern, és a dir, en la capacitat governamental d’honorar en el futur les obligacions contretes. En una semblant perspectiva els inversors estrangers s’estimen més de desfer posicions per mirar de minimitzar les pèrdues i salvar-se de la restructuració que, a criteri seu, arribarà d’un dia per altre. Restructuració significa redefinició forçada del deute, amb un cost més elevat per al tenidor que no la pèrdua actual, consistent a rebaixar els interessos, a allargar l’amortització i la quitança, més que probable per ineludible, d’una part del capital.

La conseqüència immediata és l’eixugament progressiu d’una font de recursos, el sector exterior, imprescindible per a finançar el sector públic espanyol i el conjunt del sistema econòmic, atès que l’estalvi domèstic no basta de cap manera per a cobrir les necessitats. Una font substituïda, de moment, per una altra, la banca espanyola, que té una capacitat de subministrament més aviat limitada –a banda que els efectes de recórrer-hi no són particularment beneficiosos, ni ara, ni en la pitjor de les hipòtesis.

En efecte, el sistema bancari espanyol amb prou feines si pot honorar els venciments als mercats exteriors; més de la meitat de l’augment de la seva posició en deute públic espanyol, uns 53.000 milions d’euros, es va fer entre els mesos de gener i de febrer, després de l’enorme injecció de liquiditat del Banc Central Europeu a l’1% d’interès i, per si fos poc, el sanejament del sistema suma –en el cas més optimista i menys probable dels explicats per les autoritats pertinents–, 40.000 milions d’euros, una xifra que supera, ni que siga per poc, la necessitat neta de recursos que el govern espanyol tindrà aquest 2012 i que han hagut de ser aportats per organismes públics internacionals, atesa la impossibilitat d’obtenir-ne als mercats privats. A sobre, cal afegir-hi les quantitats requerides per a consolidar el capital de les entitats dites sanes.

L’ampliació de la cartera de deute públic sobirà per la banca s’ha fet amb compres tant al mercat primari, o d’emissió, com al secundari, on es negocia deute ja emès amb anterioritat i en què tenen lloc els avatars de la famosa prima de risc que repercutiran, tot seguit, en els tipus d’interès de les noves emissions. Tant per l’una via com per l’altra, una prima de risc més alta significa més rendibilitat per al tenidor del deute –ara la banca espanyola, en primer lloc.

Però les alegries actuals poden tornar-se disgustos despús-demà. Quan es farà, la restructuració del deute espanyol –que una molt bona part dels inversors estrangers haurà evitat– recaurà en els tenidors del moment (per exemple en la banca espanyola, si manté les posicions), amb el deteriorament de solvència consegüent. No sembla que això preocupi gaire el govern ni els banquers espanyols, potser perquè ja pensen en el sobrant dels 100.000 milions oferts per la troica.

Tot plegat pareix un cercle viciós que s’alimenta irremeiablement. I no és el cas. És més aviat un procediment lent, opac i d’un gran cost per al contribuent: rotundament ineficaç. Tan senzill, directe, clar i barat com hauria estat d’imposar coeficients d’inversió a la banca en què es computés tot el deute públic: municipal, autonòmic i sobirà. La banca, òbviament, s’hi oposa. I amb la banca, tots els seus aliats polítics, acadèmics i mediàtics. Atempta contra el mercat, diuen. Un mercat imperfecte, si no inexistent, i un oligopoli creixent callen. És poc modern, reblen. Doncs ja ho serà, si bé a un cost innecessàriament elevadíssim, que hauran de satisfer els contribuents i el sistema productiu.

http://www.vilaweb.cat/analisi/4045118/ernest-sena-lectura-sorprenent.html

El dia de la independència

EMPAR MOLINER

Ahir, a l’edició digital de l’ARA, el president Mas compartia pàgina amb el professor D’Arbó. En D’Arbó deia que avui consultarà les cartes per saber quin serà el dia de la independència (que suposo que substituirà, al nou calendari, el fins ara festiu 12 d’octubre). I en Mas deia que “si Espanya ens nega l’organització d’una consulta, el Govern buscarà empara i comprensió internacional”. Els que no som en D’Arbó o el president poca cosa podem fer, excepte, potser, la que els proposo a continuació:

El dia 25 de novembre el món sencer ens mirarà. Necessitem aquesta mirada com la baguet que mengem, perquè per molt que s’hi esforcin en D’Arbó i en Mas, Espanya no ens dirà: “ Ala, iros ” (“ irse “, que deia la meva admirada Lola Flores). Per tant, ens cal una participació rècord. Jo mateixa hauré d’aixecar el cul del sofà i buscar el DNI (que, per cert, caduca el 2014). És molt important per a la posterior legitimació internacional de les nostres aspiracions sobiranes que la participació sigui espectacular. Déu meu! ¿He dit “legitimació internacional de les nostres aspiracions sobiranes”? ¿Ja parlo com en Mas? Què em passa? ¿M’estic tornant Rahola?

Si la participació és altíssima, les eleccions seran notícia, i les conclusions, evidents. Podrem constatar que l’Alicia Sánchez-Camacho no tenia raó quan vaticinava que això no és el que “de veritat” interessa als catalans. Per tant, iaia, vagi a votar.

Jo, a més, em posaré una samarreta al·legòrico-reivindicativa (però que em quedi mona) i les vambes de l’estelada (més que res perquè em combinen amb la lligacama) per si surto per la tele. Que es noti que voto i que es noti, sobretot, què vull votar en un futur. Em semblava que mai no diria aquesta frase sense fer-ne broma, però els temps m’hi obliguen. Ha de ser (perdó, eh? ) una… daixonses… festa de la democràcia.

http://www.ara.cat/premium/opinio/dia-independencia_0_786521362.html

Catalunya, Escòcia, Europa

IRENE BOADA

Catalunya, Escòcia, Europa REUTERS / DAVID MOIR

Dues nacions europees busquen la independència. Una és al nord d’Europa, Escòcia, l’altra és al sud, Catalunya. En pocs mesos el desig d’una independència política ha arribat a un d’aquells moments decisius, el momentum , com diuen en anglès, per a tots dos països. Pot ser que se’ls presenti l’ocasió de treballar units. Tindrien més força per fer front als problemes de legalitat que puguin anar apareixent des dels seus governs centrals respectius i, alhora, per negociar la seva entrada a la Unió Europea. Bé que els va anar als països bàltics tenir una estratègia conjunta per assolir objectius semblants.

Val la pena comparar la trajectòria cap a la independència en cada cas perquè hi ha algunes similituds ben marcades. Els dos casos estan força alimentats per qüestions econòmiques. La descoberta de petroli i de gas al mar del Nord als anys 1970 va enfortir la demanda d’independència per a Escòcia. En el cas de Catalunya, la confrontació amb Espanya ha tingut bastant a veure amb les elevades taxes que ha de pagar al govern central, així com a l’atur massiu.

Als anys 80, les fortes retallades en despesa pública ordenades pel govern de Londres i la indiferència de la primera ministra Margaret Thatcher envers la identitat escocesa van aprofundir la divisió nacional entre anglesos i escocesos. Ara el rebuig de Mariano Rajoy al pacte fiscal i la irritació que això ha creat mantenen un paral·lelisme directe amb la impaciència de Thatcher en relació a Escòcia.

Als dos països els moviments per la independència han estat minoritaris fins fa poc. Però sembla que això està canviant ràpidament en tots dos casos. El govern autònom d’Escòcia, amb seu a Edimburg i amb un Parlament dissenyat precisament per un català, ara té una majoria favorable en aquest sentit. El Partit Nacionalista Escocès, amb el seu carismàtic líder Alex Salmond, ha promès que hi haurà un referèndum per la independència respecte del Regne Unit el 2014. En cas que el resultat surti afirmatiu, s’espera que la independència arribi dos anys després. Les eleccions catalanes, en les quals la qüestió de la independència d’Espanya tindrà un paper prominent, se celebraran d’aquí dos mesos. Podria ser, aleshores, que els dos referèndums es produïssin al mateix temps. Especialment si tenim en compte que d’aquí dos anys es commemoraran els tres-cents anys del Decret de Nova Planta.

Tots dos països són proeuropeus i voldrien tenir un estatus independent dins del marc de la Unió Europea. Però també tenen diferències. Per a Escòcia, la qüestió econòmica no té tant de pes. Havent estat un poder industrial, va experimentar una severa desindustrialització en les dècades posteriors a la guerra, particularment en relació als tèxtils, carbó i drassanes. Per contra, el teixit industrial i de serveis és més fort en l’economia catalana, encara que el problema de l’atur no sembla que es pugui resoldre fàcilment.

Però la diferència més important, plena de perills per a la política i la societat catalanes, té a veure amb temes de sobirania i unitat nacional. En el cas escocès, el dret dels escocesos a independitzar-se s’ha acceptat igual que al Canadà s’ha acceptat en relació al Quebec. No està clar que el dret a la independència escocesa sigui del gust de la majoria política dels partits a la Gran Bretanya, conservadors i laboristes. No ha estat gaire obertament debatut, però des de la formació del Parlament escocès no hi ha dubte que si la majoria d’escocesos ho volen, ho tindran.

En el cas català no existeix aquesta certesa. L’estat espanyol no ha atorgat aquest dret. A més, alguns militars han amenaçat contra les intencions separatistes, tot i que a la pràctica la seva intervenció no podria succeir dins el context de la UE. Aquest tipus d’amenaces seria impensable en la democràcia britànica, en què els militars estan sota el ferm control dels polítics i en què no hi ha cap tradició d’intervenció militar en temes polítics. Fins i tot, el suggeriment d’una amenaça portaria a la destitució immediata del militar. El Regne Unit mai s’oposaria a una possible independència d’Escòcia si, veritablement, queda provat que es tracta d’una voluntat majoritària.

Ens esperen temps d’incertesa. Catalunya ha estat sempre moderada i ha avançat políticament de manera gradual, com el Partit Nacionalista Escocès. Però potser ara, en un moment de gran crisi, tant interna com externa, Catalunya ha d’abandonar els camins que ha recorregut fins ara i ha arribat el moment de demanar un estat propi. O bé d’adaptar a la realitat catalana una dita irlandesa originada durant la guerra de la independència i que, traslladada aquí, diria una cosa així com “la dificultat espanyola pot representar una oportunitat catalana”.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Catalunya-Escocia-Europa_0_786521341.html

El sobiranisme de Flandes té “enveja dels catalans”

Bart de Wever: “per com estan d’orgullosos de la seva identitat i el que estan disposats a fer per aquest sentiment”

Bart de Wert, amb Oriol Pujol, a la seu de N-VA, en una foto d’arxiu

El president de Nova Aliança Flamenca (N-VA), Bart de Wever, ha afirmat que “envejo aquest fort sentiment d’identitat del poble català i el que estan disposats a fer per això, el seu compromís. És una cosa natural també a Escòcia o a Euskadi. El més maco és que a Catalunya és inclusiu”.

En aquest sentit, en una entrevista a La Vanguardia, ha apuntat que “no hi has d’haver viscut mil anys per ser-ne part. Acullen una altra gent, es converteixen en part de l’espai públic. El patriotisme a Flandes és molt més feble”.

“A Flandes i a Catalunya -afegeix- tenim una sensació similar que la nostra identitat i la nostra economia estan bloquejades per l’altra part, i que sempre hem de pagar sense queixar-nos. No ens neguem a ser solidaris, però sí a donar xecs en blanc. Quan qüestiones com es gasten els diners, et responen amb lliçons de moral i et diuen que ets ric i egoista…”

De Wever reitera que “tenim enveja dels catalans, per com estan d’orgullosos de la seva identitat i el que estan disposats a fer per aquest sentiment. A ells els pot fer enveja que aquí siguem majoria, que les reformes de l’Estat tirin endavant, que tenim un horitzó flamenc i que el món confiï que ho aconseguirem”.

Finalment, el líder flamenc expressa que “els catalans demanen un estatut fiscal millor i no els donen res… Cal preguntar-se com s’acabarà això”.

http://politica.e-noticies.cat/el-sobiranisme-de-flandes-te-enveja-dels-catalans-68669.html

L’empresariat més dinàmic del país, es mulla

L’empresariat tecnològic gironí mostra el seu suport al procés d’autodeterminació de Catalunya i deixa en evidència l’immobilisme de la patronal catalana

L’empresariat tecnològic gironí ha anunciat que “fa costat al poble català i considera que ha de poder exercir legítimament el dret a la seva autodeterminació”. La Junta Directiva de l’Associació d’Empreses de Noves Tecnologies de Girona (AENTEG) ha acordat aquest dimecres donar suport al Parlament en “el procés engegat per consultar democràticament al poble català sobre quin ha de ser el seu futur col·lectiu”. Segons afirma en un comunicat, les empreses de noves tecnologies de les comarques gironines “no tenen por d’assumir els reptes que plantegi la voluntat del poble català”.

L’AENTEG, que aplega més de 80 petites i mitjanes empreses tecnològiques de les comarques gironines, considera que “cal deixar clar, i sense lloc a l’ambigüetat, que l’empresariat està i estarà al costat del poble català en tot allò que decideixi, i que no té por d’assumir cap dels reptes que aquest fet pugui suposar”.

Fins ara “han estat pocs els empresaris que han manifestat la seva opinió sobre la conveniència o no per al sector empresarial català del procés iniciat per les institucions catalanes”, apunta l’AENTEG. Per això, exposa que l’empresari català “no té por i està preparat per assumir els reptes que es derivin del procés democràtic que s’ha iniciat”.

Les petites i mitjanes empreses que l’AENTEG representa “donen ple suport a la recent resolució del Parlament de Catalunya, i es posicionen a favor del dret del poble català a determinar lliurement i democràticament mitjançant una consulta quin ha de ser el seu futur col·lectiu”, remarquen.

http://www.directe.cat/noticia/241611/lempresariat-mes-dinamic-del-pais-es-mulla

Cinquanta anys del ‘Diccionari català-valencià-balear’

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha preparat una jornada sobre aquesta magna obra lexicogràfica · Es farà a la Universitat de ValènciaFa cinquanta anys que es va publicar el desè volum i últim del ‘Diccionari català-valencià-balear’, sovint anomenat ‘diccionari Alcover-Moll’. El començà mossèn Antoni M. Alcover el 1901 amb la idea –són paraules d’Alcover mateix– de ‘reunir fins allà on sia possible, el tresor meravellós; volem fer l’inventari, tot lo complet que sabrem, de la riquesa, de l’opulència imponderable, estupenda, que en paraules, frases, adagis, modismos i formes té escampada i esparcida la nostra llengua dins els nombrosos monuments escrits dels seus fills del segle XI ençà, guardats dins biblioteques i arxius (…).’

Els primers volums del diccionari –un dels més destacats de totes les llengües romàniques, en paraules del president de la Secció filològica del IEC, Isidor Marí– es van publicar entre els anys 1926 i 1930, però l’obra començada per mossèn Alcover no va acabar-se d’editar fins el 1962, ara fa cinquanta anys, tres dècades després de la mort del promotor, gràcies a la labor infatigable de Francesc de Borja Moll i de Manuel Sanchis Guarner.

Per celebrar aquest cinquantenari l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha preparat una jornada al voltant d’aquesta magna obra lexicogràfica, que es farà a la Universitat de València. Coordinada per Emili Casanova, hi prendran part especialistes com Santi Cortés (UV), Lluís Gimeno (UJI), Santi Vicente (UV), Josep Lacreu (AVL), Gabriel Janer (UIB), Maria Pilar Perea (UIB) i Joan Veny (UB-IEC).

I els 150 anys del naixement d’Antoni Maria Alcover

Enguany també s’escau el 150è aniversari del naixement de mossèn Antoni M. Alcover. Una de les aportacions importants a l’Any Alcover és una nova web dedicada, obra de l’especialista Maria Pilar Perea. Si bé ja s’hi pot entrar, no es presentarà oficialment fins el 23 d’octubre. Aquest ‘portal Alcover’ de l’Institut d’Estudis Catalans conté, en línia, l’edició completa del ‘Bolletí del diccionari de la llengua catalana (1902-1926)’, que fou la primera revista filològica de la península Ibèrica; i els resultats de les seves sortides filològiques per tot el domini, en particular els seus dietaris, els quaderns de camp i ‘La flexió verbal en els dialectes catalans’. Isidor Marí destaca la importància d’aquest material d’Antoni M. Alcover i, també una aportació espectacular: 500.000 formes verbals situades en un mapa amb enregistrament acústic.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045137/20121005/cinquanta-anys-diccionari-catala-valencia-balear.html

Isidor Marí: ‘El Diccionari català-valencià-balear, un dels grans de totes les llengües romàniques’

Tota l’elaboració del ‘Diccionari català-valencià-balear’, des del principi, amb la ‘Lletra de convit’ del 1901, fins a l’acabament, ara fa cinquanta anys, va ser un procés espectacular. L’Aina Moll ho va explicar molt bé en l’acte en què fou investida doctora honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. Va dir: ‘L’aventura del diccionari va ser possible perquè mossèn Alcover no sabia que l’aventura d’aquest diccionari era impossible.’ Mobilitzar, en aquell temps, tantíssima gent perquè aportés els milions de cèdules amb les quals es va elaborar el diccionari, ja és miraculós, és un fet que no té paral·lel. I si hi afegim les dificultats econòmiques i polítiques del moment, encara és més meritori.

La divergència ideològica que hi va haver entre Antoni Maria Alcover i l’Institut d’Estudis Catalans, a partir del 1918, no afectava en cap cas la unitat de la llengua, sinó que es va produir per manca d’entesa en la manera de prendre decisions. Hem d’entendre que Alcover estava a Mallorca, mentre que la feina es feia a Barcelona, i en aquell temps la comunicació era difícil. Alcover no va posar mai en qüestió la unitat de la llengua. Queda ben clar en la introducció del diccionari. La feina d’Alcover i de Fabra són complementàries i és el que avui la Secció Filològica defensa.

Aquest diccionari és un dels grans de totes les llengües romàniques, per la quantitat i diversitat d’informació que ofereix. Des del punt de vista històric i dialectal, i en relació amb els aspectes etimològics, és una joia. I manté una utilitat i una vigència enormes. N’hi ha prou de donar una xifra orientativa: l’edició en xarxa del ‘Diccionari català-valencià-balear’ va rebre més d’onze milions i mig de consultes, del gener del 2011 a l’agost del 2012.

Isidor Marí, sociolingüista, nascut a Eivissa, actualment presideix la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4045119/isidor-mari-diccionari-catala-valencia-balear-grans-dentre-totes-llengues-romaniques.html