Recull de premsa 6 octubre 2012

RECULL DE PREMSA ANC – 6 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L'ANC - COMUNICACIó

El doctor Broggi, Déu i nosaltres

LLUÍS MARTÍNEZ

Com podem ser útils a Catalunya? “Fent conèixer al món que som un poble sotmès”

Quan el doctor Moisès Broggi s’acomiada dels periodistes insisteix, com a gran conclusió de la seva filosofia vital: “Recordin que el que compta és l’amor; el que compta és estimar.” Qualsevol que no conegui el doctor Broggi pot esbufegar i dir-se, abans de girar aquest full, que es tracta d’una d’aquelles màximes de llibre d’autoajuda que no volen dir res. S’ho dirà i s’equivocarà amb estrèpit, perquè si hi ha a Catalunya alguna persona que estigui acreditada per revelar-nos què és el que de debò té importància a la vida, aquesta és el doctor Broggi.

Edicions 62 ha citat la premsa catalana al domicili del doctor Broggi per presentar el llibre La necessitat de ser útil. Es tracta d’un interessant volum que recull una llarga conversa temàtica entre el doctor Broggi i la filòsofa i escriptora Teresa Pous. Un llibre doblement interessant, doncs: per les reflexions vitals del doctor Broggi, però també per les aportacions que fa la mateixa Teresa Pous amb una encertada cita dels filòsofs i pensadors que serveixen per convidar la resposta del doctor.

El títol del llibre ja marca el full de ruta: l’essència és ser útil. Sí, però útil per a qui i per a què? Doncs útil per a un mateix, útil per entomar la vida, la malaltia i la mort, útil per a Catalunya i útil per a la pau.

La necessitat de ser útil és el resultat d’una feina de més de dos anys, però la gènesi del volum és llunyana, perquè Teresa Pous va conèixer el doctor Broggi fa anys, quan ell presidia la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. “Conèixer el doctor Broggi és una de les millors coses que m’han passat a la vida”, confessa la filòsofa als periodistes. Molts coincideixen plenament amb aquesta afirmació.

El llibre està impregnat de la filosofia oriental. No ha d’estranyar, perquè el doctor Broggi, que estava acostumat a treballar amb el cos material en la sala d’operacions, també va ser un dels primers al nostre país a interessar-se seriosament per aquests corrents de pensament. Hi va tenir molt a veure la influència d’un oncle seu, el modernista Juli Vallmitjana, orfebre, pintor i literat.

Com podem ser útils per a Catalunya? La resposta del doctor Broggi és directa: “Hem de fer conèixer al món que som un poble sotmès a un altre, que ens explota. Aquest és el camí. Espanya ens hi posarà tots els obstacles que pugui, però si tothom ens coneix, no s’hi podrà oposar.”

L’egoisme, afirma el doctor Broggi en el llibre, explica tots els desastres. I si ho sabem, què podem fer per posar-hi remei? El doctor Broggi, quan és interrogat sobre aquest punt, adverteix: “Això és una mica llarg d’explicar. La humanitat té tres plans: el material, el mental i l’espiritual. El material ja el coneixem; el mental és el sistema nerviós, és el jo. I el jo es pot unir amb la matèria, amb els seus dolors, les seves emocions, passions i angoixes. D’aquí deriva l’egoisme. Però el jo, quan es fa vell, com m’he fet vell jo, ha de procurar d’unir-se amb el pla espiritual.”

Sí, però per què? “Perquè el pla espiritual és Déu, és el principi creador i ordinador. És molt difícil de definir perquè és infinit, és a tot arreu. Però si t’uneixes a aquesta dimensió espiritual t’alliberes de la mort. És com el riu que va a parar a un oceà immens.”

Parlem del cristianisme? “En el fons, totes les religions són el mateix, són iguals: cristianisme, hinduisme, islamisme… Fa milers d’anys que ja es parlava de l’esperit universal i creador que ho ordena tot, que fa que naixem, visquem i morim. El cristianisme assenyala un pont entre nosaltres i la universalitat: l’amor. Això vol dir que hem d’estimar tothom i la naturalesa, perquè ells també són Déu.”

I llavors evoca un magnífic poema de Tagore en el qual un home que busca Déu acaba allunyant-se’n perquè menysprea els altres, ja que els considera un obstacle en el seu camí.

Teresa Pous afegeix en aquest punt: “És el mateix que buscaven els filòsofs que ensenyaven l’art de viure. Epicur afirmava que qualsevol llegat filosòfic que no ens ajudi a ser millors i no solucioni el patiment de la humanitat no té cap interès.”

Ara bé: en el llibre no només hi ha reflexions filosòfiques fruit de dècades de tractar amb la vida i la mort. També es fa un repàs als principals progressos de la medicina. I s’aprenen coses útils, com ara per què hem de menjar molta fibra.

Ell sempre diu que ha tingut molta sort en la vida. Que sempre que s’ha trobat en una situació desesperada hi ha hagut un cop de sort que l’ha ajudat. Tot això ho atribueix, diu, a un àngel.

Potser és el mateix àngel que fa que un no es cansi mai d’escoltar-lo ni de llegir les seves reflexions. Perquè és una d’aquestes persones que tenen el rar privilegi de fer sentir millor els seus interlocutors. Tots nosaltres.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/582039-el-doctor-broggi-deu-i-nosaltres.html

L’alcalde i el tinent d’alcalde de Celrà renuncien a la paga de Nadal

En protesta pel reial decret del govern espanyol que elimina la paga extra als treballadors públics però no als càrrecs electes

L’Ajuntament de Celrà amb l’estelada al pal

L’alcalde de Celrà, Dani Cornellà (CUP), i el primer tinent d’alcalde, Gerard Fernàndez (Icelrà), han anunciat que renuncien a les pagues extraordinàries de Nadal en protesta pel reial decret del govern espanyol que elimina aquesta retribució als treballadors públics però no als càrrecs electes.

“Una vegada més s’ha aprovat un reial decret que afavoreix els polítics i perjudica els treballadors”, ha explicat Cornellà, que denuncia que la mesura només afecti una part dels treballadors públics.

La CUP i Icelrà, a l’equip de govern, han decidit rebutjar la normativa impulsada pel PP, de la qual es ressenten tots els treballadors públics, deixant sense paga extra els càrrecs electes amb dedicació exclusiva, que a l’Ajuntament de Celrà són Cornellà i Fernàndez.

No és l’única mesura de regeneració política que pren el govern cerlanenc. Ja en prendre possessió, el juny del 2011, la CUP i Icelrà van abaixar-se els sous un 15% i el 2012 van congelar l’augment de l’IPC per a tots els càrrecs electes.

A més, Cornellà ha afegit que l’Ajuntament ha estat buscant possibles solucions per evitar aplicar el reial decret als treballadors públics, però destaca que per ara no ha estat possible.

L’Ajuntament obrirà el 12 d’octubre

L’Ajuntament de Celrà ha anunciat que obrirà les portes el 12 d’octubre i complirà amb l’horari corresponent al d’un dia laborable. Aquest dijous Viladamat va declarar festius el 23 d’abril i el 9 d’octubre en substitució del 12 d’octubre i el 6 de desembre.

http://www.llibertat.cat/2012/10/l-alcalde-i-el-tinent-d-alcalde-de-celra-renuncien-a-la-paga-de-nadal-19524

Vic se suma als municipis que exigeixen el retorn dels papers de Salamanca

Es van reunir ahir a Barcelona per reclamar al Ministeri de Cultura la restitució dels documents

Aquest dijous, la Comissió de la Dignitat i representants polítics de deu ajuntaments catalans, entre ela quals Vic, han reclamat la restitució dels papers de Salamanca al Ministeri de Cultura. Ha estat en un acte que ha tingut lloc a l’Arxiu Històric de Barcelona, al qual hi ha participat la primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vic, Anna Erra.

Els ajuntaments de la ciutat de Barcelona, Igualada, Moià, Reus, Sant Joan Les Fonts, Sort, Tarragona, Valls i Vic s’han reunit amb la Comissió de la Dignitat per exigir el retorn dels documents de la seva propietat que encara tenen a l’arxiu de Salamanca.

Aquests papers van ser requisats pel franquisme durant la Guerra Civil. En les darreres cerques, a banda dels d’aquesta ajuntaments, també s’han detectat alguns documents que són dels consistoris de Sallent, Sant Cugat del Vallès, Vilanova de Segrià i Vilanova i la Geltrú.

La Comissió de la Dignitat promou la reclamació del retorn dels documents de diversos ajuntaments catalans, davant el fet que el Ministeri de Cultura es nega a retornar-los argumentant que no està previst dins la llei del retorn dels documents de Catalunya. En aquest sentit, la Comissió per la Dignitat considera que la llei reconeix que la Generalitat està formada per totes les institucions catalanes, inclosos els ajuntaments, tal com estableix l’article 2 de l’Estatut. A més, la Comissió requereix que s’obri l’arxiu de l’antic govern civil per tal que un grup de tècnics de l’Associació d’Arxivers de Catalunya puguin analitzar si a més dels documents apareguts i retornats el 2010 n’hi ha més.

Finalment, la Comissió per la Dignitat considera que el Ministeri entorpeix la restitució dels documents requisats a Catalunya i ho posarà en coneixament de la Comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides, a Ginebra, i del Consell Internacional d’Arxius per incomplir els tractats internacionals com el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045391/20121005/vic-suma-municipis-exigeixen-retorn-papers-salamanca.html

Exclouen Catalunya d’una condemna a Espanya

EcoDiari

El Ter a Sant Quirze de Besora. Foto: Josep Maria Costa.

Catalunya queda exclosa de la sentència condemnatòria de la sala sisena del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) contra el Regne d’Espanya per l’absència de plans de conca i la falta d’informació pública en la pràctica totalitat de l’Estat espanyol. La decisió es pren després que Ecologistes en Acció presentés, el maig de 2010, una queixa per incompliment de la Directiva Marc de l’Aigua i aquest organisme recorregués al tribunal comunitari.

+ informació a EcoDiari.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47479/exclouen/catalunya/condemna/espanya


Com ha de ser la propera visita del President a Madrid?

Els periodistes catalans feien broma a l’última conferència de presidents autonòmics. “On vas tan mudat? És que potser és l’última que haurem de cobrir…”. Per si l’estat d’ànim del país, del nervi ciutadà, encara no estava prou clar, l’última cimera al Senat ha demostrat que això del café para todos ha tocat fons. La propera visita que faci a Madrid, President, ha de ser com a president del govern de l’estat català.

Madrid. Analitzem què va passar. Rajoy va provar de vendre com un èxit de la seva gestió que totes les comunitats es comprometessin a complir el dèficit. Però, ¿és que podia ser d’altra manera? El Consell de Política Fiscal i Financera hi obliga i, sinó, el maquiavèl·lic ministre Montoro envia els famosos “homes de negre” i santes pasqües. No content amb això, el titular d’Economia ha recordat als inversos internacionals que, si algú no fa els deures, aplicarà l’article 155 de la Constitució i deixarà sense efecte l’autonomia.

Evidentment, a la unitat que predica la Moncloa no hi ha lloc per reconèixer l’escandalós dèficit fiscal que pateix Catalunya, un país que –malgrat haver liderat les retallades més doloroses– segueix escanyat i sense oxigen. A més, alguns dels barons del PP, amb un atac de fatxenderia incomprensible, es permeten donar lliçons i dir ara que els gallecs o els extremenys paguen i els catalans paren la mà. Quina poca vergonya…
President: a partir del dia 26 la responsabilitat és seva per a demostrar que ha iniciat un camí de no retorn
Com a contrapartida a l’obediència forçosa, el magnànim president espanyol va acceptar estudiar –alerta!– la possibilitat de repartir millor les càrregues de dèficit… el 2014. Gràcies però no cal, hauria d’haver dir el President Mas. D’engrunes ja no en vivim, ja només ens conformem amb el pa sencer, que deia l’enyorat Ovidi.

I el PSOE? Nari-nant, nari-nant… que diria La Trinca. La seva gran idea perquè Catalunya abandoni el camí de la seva llibertat és estudiar –alerta!– la possibilitat de reconvertir la cambra alta en una autèntica cambra territorial. Una idea que el PP rebutja i que els socialistes han estat incapaços de tirar endavant durant els seus més de 20 anys de mandat. Definitivament, o no han entès res o s’aferren a l’última roca que els queda abans de naufragar.

Per tot plegat, President, els catalans han decidit girar full a tota aquesta comèdia. El 25 de novembre una àmplia majoria del país dirà que vol decidir el seu futur, que vol ser el nou estat d’Europa. A Madrid es pensen que la falsa unitat dictada a la conferència de presidents demostra que, al capdavall, CiU abaixa el cap i cedeix quan és l’hora de la veritat.

President: a partir del dia 26 la responsabilitat és seva per a demostrar que ha iniciat un camí de no retorn. I que, quan torni a la capital d’Espanya, una ciutat agradable, compareixerà a la Moncloa… com qualsevol president d’un estat sobirà.

http://www.tribuna.cat/cronica/madrid/com-ha-de-ser-la-propera-visita-del-president-a-madrid-05-10-2012.html


Mas diu als empresaris que Catalunya seguirà a la UE ‘siguin quins siguin els processos polítics’

Abans Foment del Treball havia expressat inquietud pel procés cap a l’estat propi

El president de la Generalitat, Artur Mas, assegura que, sigui quin sigui el procés polític que segueixi Catalunya, el mercat seguirà obert per a les empreses catalanes i les de fora en el marc de la Unió Europea. En un discurs durant una visita al magatzem de la cervesera Damm al Prat de Llobregat, Mas s’ha referit als comentaris sobre el futur de les empreses en una Catalunya independent i ha dit que ‘siguin quins siguin els processos polítics, el mercat està obert per a tots, afortunadament, i això és un signe de països madurs i intel·ligents’

Ahir la patronal catalana Foment del Treball va expressar dubtes sobre el procés cap a l’estat propi. ‘En temps de crisi, les empreses necessiten polítics que no suposin obstacles afegits als projectes empresarials’, va dir el president de la patronal, Joaquim Gay de Montellà.

Poques hores després, Mas va declarar: ‘Aprofito per dir, perquè de vegades hi ha malentesos, que siguin quins siguin els processos polítics, el mercat és obert per tothom. És important que ho remarqui en un moment en què hi ha comentaris que podrien sortir del que és el context normal, que és el d’un continent normal com és la Unió Europea, sense aranzels, sense fronteres, amb circulació oberta de capitals, persones i béns’. Mas va insistir que el mercat lliure europeu ‘ha costat molt de fer i de cap manera es pot esquerdar’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4045420/20121006/mas-diu-empresaris-catalunya-seguira-ue-siguin-quins-siguin-processos-politics.html

Espanya increpa, però Alemanya escolta

Diputats alemanys de tots els partits analitzen amb Mas el procés sobiranista català

Mentre l’Estat espanyol porta dies dedicant-se a increpar Catalunya -sense anar més lluny recordem les declaracions d’aquests últims dies d’Alfonso Guerra, Vidal-Quadras i la Conferència Episcopal Espanyola– Alemanya escolta amb creixent interès el procés que està vivint Catalunya.

Els membres del grup parlamentari hispano-alemany del Parlament de la República Federal d’Alemanya (Bundestag) s’han reunit avui al matí amb el president Artur Mas al palau de la Generalitat, qui els hi ha traslladat la “incomoditat” de Catalunya en la seva relació amb Espanya. Els diputats han expressat el seu interès en tractar amb el president català l’actual clima polític i saber la seva visió sobre el futur immediat de Catalunya.

Es tracta del primer contacte internacional del president Mas després que ha expressat la seva voluntat de donar a conèixer als governs europeus la voluntat d’impulsar una consulta en la propera legislatura, per tal de saber si els catalans avalen la constitució d’un Estat propi per Catalunya dintre de la Unió Europea. La setmana passada, però, Mas va rebre a palau l’ambaixador dels Estats Units d’Amèrica.

La delegació alemanya, acompanyada pel cònsol general d’Alemanya a Barcelona, Bernhard Brasack, i el cònsol Arnulf Braun, estava formada avui pel diputats Alexander Ulrich, President del Grup Parlamentari Germano-Espanyol (Die Linke); Rita Pawelski, presidenta adjunta (CDU/CSU); Angelika Brunkhorst, presidenta adjunta (FDP); Hans-Werner Kammer, diputat (CDU/CSU); Cornelia Behm, diputada (CDU) i Monika Hein, coordinadora del grup parlamentari.

“Estats Units d’Europa”

Mas ha explicat als parlamentaris alemanys que a Catalunya hi ha una “gran consciència que amb més capacitat de decisió política i fiscal”, els catalans sortirien abans de la crisi i defensarien “molt millor” la seva identitat. En aquest sentit, ha indicat que el seu ideal seria uns Estats Units d’Europa on Catalunya tingués uns poders equivalents a altres estats de la seva dimensió.

El president ha apostat per reforçar Europa, perquè si es configurés com una gran federació amb menys poders pels estats tradicionals, Catalunya “no té res a perdre i molt a guanyar”. “Volem una Europa més forta, responsable de les grans qüestions, i uns poders territorials més forts per fer més i millores polítiques de proximitat”, els ha assenyalat.

En canvi, l’actual situació passa per una Europa “dèbil” i una Espanya “forta”. “I aquí, com a catalans, no podem resoldre bé ni les grans qüestions ni tampoc els problemes més propers”, ha afegit.

Alemanya-Europa i Catalunya-Madrid

Mas ha comparat la situació entre Alemanya i Europa amb la de Catalunya i Espanya. En to de broma els ha dit que “a Europa, Alemanya paga molt i mana bastant”, i a Espanya, Catalunya paga molt i no mana gens”. Això sí, ha subratllat que Catalunya mai ha discutit la solidaritat amb altres territoris, sinó el volum i la utilitat d’aquesta solidaritat, és a dir, “si les enormes transferències de rendes serveixen realment per incrementar la capacitat productiva dels territoris que les reben”.

Però a més, s’ha queixat que a Catalunya “es paga per tot”, i ha citat les autopistes, l’aigua, el transport públic i els medicaments més cars, amb taxes que altres territoris no tenen, com la turística. També ha lamentat que Catalunya no pugui fer les reformes que caldrien, sinó que depèn de la capacitat legislativa del parlament espanyol.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/espanya_increpa_pero_alemanya_escolta_89371.php


La BBC veu Catalunya com “una espècie d’Alemanya” dins Espanya en un reportatge sobre la independència

Oriol Pujol assegura a la cadena britànica que “serà impossible evitar” la celebració d’un referèndum

ACN Londres

Una captura televisiva de la presentació del reportatge de la BBC sobre la independència, emès al programa ‘Newsnight’

Catalunya és “com una espècie d’Alemanya” dins de l’estat espanyol, segons un reportatge del programa ‘Newsnight’ de la cadena britànica BBC. L’editor econòmic de la televisió, Paul Mason, ha analitzat en un espai d’uns 10 minuts fet a Barcelona el creixent sentiment independentista a Catalunya. El reportatge destaca el potencial econòmic del país i afegeix que la independència “sempre ha estat un camí somiat, però mai emprès”, però que la crisi ho està canviant tot. Al vídeo, el secretari general de Convergència, Oriol Pujol, assegura que “serà impossible evitar” la celebració d’un referèndum i defensa que si Espanya impedeix la consulta, Catalunya “no s’aturarà”.

“Catalunya té una carta molt poderosa per jugar. És el centre industrial, ric, una espècie d’Alemanya espanyola. Fins ara, els polítics nacionalistes han jugat amb aquesta carta per aconseguir concessions de Madrid. Però Madrid ara només pot oferir austeritat i ha rebutjat repetidament els intents de la regió d’aconseguir més autonomia”, assegura Paul Mason en el reportatge, que es va emetre dijous a la nit.

La BBC aprofita el viatge a Barcelona per entrevistar el secretari general de Convergència, Oriol Pujol, que assegura que un referèndum “serà impossible d’evitar”. Pujol reitera les paraules del president Mas, que va dir que la consulta es faria amb el permís de Madrid o sense. El secretari general de Convergència assegura que els catalans pateixen “el doble de retallades” i paguen “el doble d’impostos” i afegeix que si el seu partit no és el que porta Catalunya cap a la independència “ho farà algú altre”.

En el vídeo, Mason visita la Barceloneta i parla amb alguns vianants que expliquen el seu creixent sentiment independentista. A més, també visita un bar on un grup de persones està veient un partit del Barça. Els aficionats citats a l’audiovisual asseguren que se senten catalans i que avui en dia el debat independentista està més viu que mai. De fet, el reportatge diu que el suport a la independència ja se situa per sobre del 50% i que “ningú sap en quin punt s’aturarà” aquesta “onada”. El periodista compara l’entusiasme al carrer català amb les amenaces d’alguns militars com el coronel Alamán. Mason acaba el reportatge filmant una ballada de sardanes i destaca que fins ara “la llibertat cultural havia contingut l’independentisme”. “Però la crisi ho ha canviat tot. I encara no sabem on acabarà la crisi”, conclou el periodista.

http://www.ara.cat/politica/Oriol_Pujol-BBC-independencia-Paul_Mason-crisi-referendum_0_786521523.html

Segons la BBC: “Catalunya és l’Alemanya de l’Estat Espanyol”

La BBC ha analitzat, en un espai d’uns 10 minuts fet a Barcelona i titulat “Catalunya dirà adéu a Espanya?”, el creixent sentiment independentista a Catalunya.

El reportatge destaca el potencial econòmic del país i afegeix que la independència “sempre ha estat un camí somiat, però mai emprès”, però que la crisi ho està canviant tot. Al vídeo Oriol Pujol, assegura que “serà impossible evitar” la celebració d’un referèndum i defensa que si Espanya impedeix la consulta, Catalunya “no s’aturarà” i afegeix que si el seu partit no és el que porta Catalunya cap a la independència “ho farà algú altre”. En el reportatge també hi surt una visita del periodista angles a la Barceloneta on parla amb persones que posen de manifest l’augment del sentiment independentista.

“Catalunya dirà adéu a Espanya?”

El periodista conclou que el suport a la independència ja està per damunt del 50% i que “ningú sap en quin punt s’aturarà” aquesta “onada”. El periodista també es fa ressò de les amenaces d’alguns militars que van amenaçar Catalunya a final d’agost amb una intervenció militar si opta per la independència. El reportatge acaba amb una ballada de sardanes. El periodista explica que, fins ara, “la llibertat cultural havia contingut l’independentisme”. “Però la crisi ho ha canviat tot. I encara no sabem on acabarà la crisi”, conclou el periodista.

http://www.directe.cat/noticia/242559/segons-la-bbc-catalunya-es-lalemanya-de-lestat-espanyol

El Parlament Europeu avisa Espanya que res de tancs

El president del comitè d’Afers Exteriors de l’Eurocambra insta Espanya a negociar i no fer “altres coses” en referència a una possible resposta armada a Catalunya

El president del comitè d’Afers Exteriors de l’Eurocambra, l’alemany Elmar Brok, ha avisat a Espanya que l’única via per solucionar els seus problemes amb Catalunya és “la negociació i no altres coses”, en resposta a la pregunta de si la UE permetria una intervenció militar espanyola a Catalunya.

Brok, que forma part de la CDU d’Angela Merkel i del Partit Popular Europeu, ha afirmat que espera que Catalunya no s’independitzi d’Espanya. Sobre l’hipotètic procés d’ampliació interna de la Unió Europea que es podria produir amb la independència de Catalunya o d’Escòcia, el president del comitè d’Afers Exteriors de l’Eurocambra creu que “ser membre automàtic de la Unió Europea sense la voluntat de l’estat no seria possible. Cada país té poder de veto, i heu de negociar amb Madrid. No sé si Madrid diría que sí…”.

Tot i reconèixer que Espanya està en el seu dret de vetar una Catalunya independent a la Unió Europea, l’eurodiputat popular ha desitjat que “mai s’arribi a la situació” d’una Catalunya fora de l’euro, de Shengen i vetada a la UE.

Brok, que forma part del mateix grup parlamentari que Alejo Vidal-Quadras, ha preferit no valorar les recents declaracions d’aquest, en què el popular defensava el dret del govern espanyol a demanar la intervenció de la Guàrdia Civil si fructifica la convocatòria d’un referèndum: “és una qüestió d’un debat polític dins d’un estat membre”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/el_parlament_europeu_avisa_espanya_que_l_unic_cami_es_la_negociacio_89352.php

Tremosa i Romeva denuncien Pedro J. Ramírez a Europa

Els eurodiputats catalans porten a la UE la comparació del director d’El Mundo del mosaic de la senyera al Camp Nou amb l’Alemanya nazi

Els eurodiputats catalans Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV) han fet arribar una pregunta a la Comissió Europea i al Consell Europeu per denunciar la piulada de fa un parell de dies de Pedro J. Ramírez on comparava el mosaic que es farà al Camp Nou de la bandera catalana, en el Barça-Madrid d’aquest proper diumenge, amb l’Alemanya nazi.

La piulada del director d’El Mundo feia referència a la consigna nazi “Sieg Heil” per tot seguit relacionar-la amb la notícia sobre la el mosaic de la bandera catalana. Posteriorment el director del rotatiu madrileny, veient la polseguera que havia aixecat va emprar el terme “nazionalista” per referir-se a la gent que es podia sentir al•ludida pel seu comentari.

Aquesta no ha estat l’única piulada de Pedro J. Ramírez relacionant el Barça i Catalunya amb el nazisme. Uns dies abans havia dit que “si els culers secunden la consigna i omplen d’estelades el Camp Nou semblarà l’estadi dels Jocs Olímpics de Berlín del 36”.

Tremosa i Romeva han qualificat la comparació del director d’El Mundo d’infame, vergonyosa i insultant, i han sol•licitat a la Comissió Europea i al Consell d’Europa que responguin si aquestes afirmacions es poden tolerar en el marc del respecte i dels valors democràtics que caracteritzen la UE i els seus tractats.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/tremosa_i_romeva_denuncien_pedro_j._ramirez_a_europa_89368.php

Recommendend article: “Spanish Prisoners” in the New York Times

Article publicat al bloc del Col.lectiu Emma

We recommend Ricard Gonzàlez and Jaume Clotet’s article “Spanish Prisoners” published in The New York Times.

Some excerpts:

History can follow a capricious path, sometimes meandering slowly for decades only to accelerate abruptly and take a vertiginous turn. The immediate cause of Catalonia’s sudden outbreak of secessionist fever is so-called fiscal looting. The region accounts for about one-fourth of Spain’s exports. But for every euro Catalans pay in taxes, only 57 cents is spent in the region. Before taxes, Catalonia is the fourth richest of Spain’s 17 autonomous regions. After taxes, it drops to ninth — a form of forced redistribution unparalleled in contemporary Europe.

(…) But money isn’t the only cause of secessionist sentiment. We Catalans have long been attached to our distinct identity and never accepted the loss of national sovereignty after being defeated by the Spanish monarchy in 1714. For three centuries, Catalonia has striven to regain its independence. Most attempts to establish a state were put down by force. The “Catalan question” was a major catalyst of the Spanish Civil War in the 1930s, and Gen. Francisco Franco’s dictatorship harshly repressed Catalan culture.

At the core of Catalonia’s unique identity is the Catalan language, which is distinct from Spanish. Since the re-establishment of Spain’s democracy in 1977 and Catalonia’s autonomy in 1979, Catalan has been revived in the region’s schools. However, a recent ruling by Spain’s Constitutional Court threatens this policy. To most Catalans, our language is a red line. If the current system of autonomy can’t guarantee protection of it, independence is the only solution.

The independence movement is not driven by hatred of Spain. Catalan nationalism is civic and cultural, unlike the ethnic nationalism that has so often plagued Europe. Indeed, most of the two million Spaniards who migrated to Catalonia in the 1960s and ’70s are today fully integrated and many of them have embraced secessionist ideals.

(…) Unfortunately, the Catalan demands for self-determination have so far been met with threats and contempt by the Spanish government. This attitude differs starkly from that of the British prime minister, David Cameron, who has been negotiating with Alex Salmond, Scotland’s first minister, over a scheduled 2014 referendum on Scottish secession from the United Kingdom.

Spain’s Constitution may not permit regions to secede, but the principles of democracy and justice necessitate finding a political solution to Catalonia’s demands. In a world where deep-seated national grievances often lead to violence, Catalans offer the example that peaceful change is possible. Denying Catalans the right to self-determination would be an affront to the democratic ideals that Spain, and Europe, claim to embrace

http://in.directe.cat/emma/blog/8739/recommendend-article-spanish-prisoners-in-the-new-york-times

Una diputada del Sinn Féin titlla Vidal-Quadras de ser el “fantasma de Franco”

Reclama que les institucions europees “han de deixar absolutament clar al govern espanyol que qualsevol intent d’intervenció armada comportarà el seu aïllament a la UE”

“El fantasma del general Franco apareix al Parlament Europeu amb la forma d’Alejo Vidal-Quadras, eurodiputat del PP que, en una entrevista televisiva, va demanar una intervenció armada de l’estat espanyol contra Catalunya”. Així de contundent ha estat l’eurodiputada del Sinn Féin, Martina Anderson, contra les paraules del vicepresident de la cambra, el popular Alejo Vidal-Quadras.”S’hauria de disculpar”, assegura l’eurodiputada, que afegeix que les institucions europees “han de deixar absolutament clar al govern espanyol que qualsevol intent d’intervenció armada per frustrar la voluntat democràtica dels catalans comportarà el seu aïllament a la UE i la marginació a la comunitat internacional”.

Setmana horribilis per Vidal-Quadras

El líder del grup Liberal i Demòcrata al Parlament Europeu (PE), Guy Verhofstadt, també va carregar contra Vidal-Quadras, en assegurar que les declaracions del vicepresident del Parlament Europeu “no tenen cabuda a la societat d’avui”, per Verhofstadt, “poden demanar a l’Estat espanyol defensar la legalitat de la Constitució, però citar l’opció d’una repressió violenta contra un sector de la població, és caure en el mateix nivell que les indefensables accions que els règims de la Primavera Àrab han escollit per suprimir els anhels d’un poble per la força”. El cap de la tercera força política de la Eurocambra ha afegit que “aquest tipus d’observacions imprudents arruïen tot allò pel qual la gent demòcrata ha lluitat els darrers 60 anys i no tenen cabuda a la societat d’avui”.

Els verds europeus també van criticar durament Vidal-Quadras, en titllar les paraules de l’eruodiputat del PP d’escandaloses i van assegegurar que les declaracions del vicepresident del PE no poden ser considerades com a “meres opinions personals” perquè Vidal-Quadras ocupa un càrrec d’alta responsabilitat dins el Parlament Europeu i les seves declaracions estan vinculades al càrrec que ocupa.

http://www.directe.cat/noticia/242529/una-diputada-del-sinn-fein-titlla-vidal-quadras-de-ser-el-fantasma-de-franco

Vagin fent, que millor ens ho deixen

Vidal-Quadras ha decidit fermament acabar d’enllestir la feina que l’Estat espanyol ja va encetar fa temps a favor de la independència de Catalunya. Un dels requisits determinants a favor de l’Estat català és el recolzament internacional al procés, un camp que Vidal-Quadras ha adobat bé aquesta setmana.

Guy Verhofstadt, líder del tercer grup de l’Eurocambra.

Barcelona. La democràcia europea se’n fa creus. Els catalans ho sabem de fa segles però la resta de la Unió Europea ho comença a esbrinar tot just ara, quan els focus de bona part de la premsa i la política a nivell internacional estan posats en Catalunya.

L’eurodiputat del PP i vicepresident del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras, ha instat aquesta setmana el govern espanyol a enviar la Guàrdia Civil perquè intervingui la Generalitat de Catalunya, unes declaracions que han deixat molt més que freds els eurodiputats del Parlament europeu.

Seguint la seva clàssica línia contrària al reconeixement dels drets dels pobles, Vidal-Quadras ha demanat a Rajoy que “prepari un general de brigada de la Guardia Civil” en cas que se celebri un referèndum sobre l’autodeterminació a Catalunya.
Vidal-Quadras recorda els dies més foscos del segle XX”
L’estupefacció i indignació europees han cristal·litzat aquesta setmana, quan el líder del tercer grup de l’Eurocambra i ex-primer ministre de Bèlgica, Guy Verhofstadt, ha dit que les declaracions de Vidal-Quadras són pròpies dels “règims repressors”.

“Aquests comentaris són una relíquia del passat i estan completament fora de lloc en la Unió Europea d’avui. L’opció de la repressió violenta contra un sector de la població cau en la mateixa categoria que les accions indefensables dels règims de la Primavera Àrab que van intentar suprimir la voluntat del poble per la força. Recorda els dies més foscos del segle XX” ha sentenciat Verhofstadt. En tot cas, cal agraïr, des de Catalunya, els esforços que alguns fan de manera repetida a favor d’accelerar i alleugerir el procés de secessió. Vagin fent, que millor ens ho deixen.

http://www.tribuna.cat/noticies/politica/vagin-fent-que-millor-ens-ho-deixen-05-10-2012.html

La unitat de les forces sobiranistes

editorial

Aquesta setmana les diferents forces que ocupen l’espai independentista –ERC, SI, Rcat i DC– han fet un intent per presentar-se en coalició a les eleccions del 25 de novembre, un intent que finalment no ha prosperat. No ha estat una sorpresa que la unitat no fructifiqués en la presentació d’una candidatura conjunta, és prou sabut que són tants els elements que permetrien aglutinar totes aquestes formacions com els que les separen. És per això que la pregunta és si cal que concorrin plegades a les eleccions. Sens dubte, la llei d’Hondt castiga les formacions més petites, i el fet que s’hi presentin disgregades pot reduir la seva representació al Parlament, fins i tot la seva presència. Però també és cert que hi ha matisos que les separen, i aquests no es poden amagar a l’electorat, i encara menys amb el que hi ha en joc.

No hi ha dubte que cal la unitat de les forces sobiranistes per encarar el procés que s’encetarà a Catalunya després de les eleccions del 25-N. Però més que una candidatura unitària el que és necessari és la unitat d’acció un cop constituïda la nova cambra. És evident la dificultat, amb vista a una contesa electoral, de posar-se d’acord per pactar una candidatura o un programa, i més amb les presses provocades per una convocatòria anticipada, però aquestes diferències s’hauran de deixar de banda per assolir l’objectiu comú i últim d’aquestes formacions. És això el que han de tenir en perspectiva els que ara es disputen els vots dels electors que aposten per la independència com l’única via possible. L’important no és tant anar plegats a les eleccions sinó el resultat de les urnes. Serà llavors quan aquestes formacions demostraran la seva maduresa.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/581955-la-unitat-de-les-forces-sobiranistes.html


La mala llet

Quico Sallés

La política té mala llet. Aquesta afirmació, més que una evidència, és una obvietat. De fet, en política la mala llet és necessària; però que sigui necessària no vol dir que sigui gratuïta. Si la mala llet és gratuïta embruta, fa pudor i no beneficia ni a qui la malbarata. La mala llet gratuïta és jugar brut, trenca les regles mínimes d’una civilització prosaica i facilita les coses, i molt, a l’adversari.

Amb la mala llet gratuïta hem de tenir present que l’adversari que tenim davant està feble però té més mala llet que tots plegats. Si s’hi posa sentirem, i de lluny, els brams dels que ara es creuen els més llestos. Escoltarem com segurament s’arronsen sense forces perquè han llençat quantitats ingents de mala llet de forma gratuïta a les escombraries.

L’espectacle de dijous, el tragicòmic final de la #cimeraindepe va ser un exemple de la mala llet gratuïta que no porta enlloc. Tres diputats van traspassar la línia vermella que mai no s’ha de traspassar encara que la política del país, com diuen ells, sigui de “fireta”. Si es pacta es pacta i si no t’agraden les regles, no pactis. Perquè així, suposats patriotes, ni es fa política, ni independentisme. Així només es fa mal i de forma gratuïta, tan gratuïta com la mala llet que tot ho embruta.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47503/mala/llet

Patètic

Què caram passa dins de l’independentisme? Per què no supera la dosi de friquisme que el connota?

PILAR RAHOLA

Que no em causi sorpresa no vol dir que no em provoqui pena.

A més, com que vinc d’una antiga experiència de budells esventrats, no endebades la guerra pel poder a ERC va ser la més sagnant de totes les que s’han fet i desfet en la història de l’independentisme, no goso ni ser crítica.

Només expresso la sensació de fatiga endèmica després de comprovar novament que la vella malaltia ha tornat a malmetre il·lusions i esperances. És, doncs, un virus crònic aferrat a l’ADN de l’independentisme, que li impedeix, una vegada i una altra, assolir una certa grandesa. Però si en algun moment de la història aquest espectacle d’infantilisme ha estat absurd, patètic i decebedor, és justament ara. No deixa de ser paradoxal que ni tan sols quan s’apropa el gran moment pel qual tots plegats han lluitat i somniat, ni tan sols en aquest moment històric siguin capaços d’aparcar ambicions personals, deixar de banda velles diferències i unir esforços.

Què caram passa dins de l’independentisme? Com és que no supera la dosi de friquisme que el connota de manera inevitable? Com és possible que en unes eleccions amb caràcter plebiscitari, i amb l’eix central del catalanisme, el món convergent, apostant per l’Estat propi, els independentistes es permetin aquestes reunions de pati d’escola, on els líders es miren enfadats i diuen allò d'”amb tu no hi jugo”. I després, tots corrent cap al micròfon de la senyoreta a xivar que l’altre li ha ficat el dit a l’ull. Creuen realment Junqueras o López Tena que en aquest moment de la història a la gent li importa un rave per què es barallen? Té algun sentit tot plegat, més enllà dels sentits de lletra petita que els afecten a cadascun d’ells? I ja entenc que és difícil, que el temps és curt, que les queixalades entre membres de la mateixa espècie sempre fan més mal, que bla i bla i bla, però sincerament, tot això no té cap importància, perquè la història no l’escriuen les misèries dels líders, sinó les seves grandeses. I de grandesa, n’ha faltat, i molta, en aquest simulacre d’intent de dir que potser en algun moment fóra bo que parlessin per tal que algun dia fóra bo que fessin alguna cosa plegats. Quin és el problema, les llistes, les quotes de poder? Em sap greu, però vist des de la distància, en aquell punt on els detalls dels arbres ja no impedeixen la visió del bosc, tot el que ha passat és una gran bestiesa. I per moltes raons que hi hagi, el que queda clar és que l’independentisme no és capaç de deixar al marge les picabaralles ;endèmiques. I així serà com, novament, es repetiran els errors del passat, com si els d’ara no haguessin après res de nosaltres, els que vàrem fer les mateixes rucades abans que ells. Conclusió, a les eleccions més importants de la seva història, l’independentisme hi anirà fragmentat.

Cadascú haurà mantingut la seva quota de poder. La qüestió és saber si, a més, es mereixeran la glòria.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121006/54352324668/pilar-rahola-patetic.html#ixzz28UlEDzGy




El País Valencià prepara la Diada Nacional

Els moviments i organitzacions independentistes del País Valencià preparen la Diada en aquest nou curs polític que comença

València banyada amb estelades un 9 d’Octubre

Com tots els anys, el 9 d’Octubre, es celebra la Diada Nacional del País València en què es commemora la cita històrica de l’entrada de les tropes catalanes a la ciutat de València, al comandament de Jaume I, l’any 1238 segons ens expliquen les cròniques.

Els moviments i organitzacions independentistes del País Valencià preparen la Diada en aquest nou curs polític que comença. D’una banda el Correllengua, a l’igual que altres anys recorre el territori valencià, una festa lúdica i reivindicativa per la llengua i els drets nacionals que any rere any es realitza a diverses comarques del País Valencià i que aplega nombroses activitats tot acabant en la manifestació del 9 d’Octubre a València.

Gandia

Dins l’esmentat Correllengua una parada obligatòria és Gandia, on el proper divendres, 5 d’octubre, des de la Fundació Casal Jaume I de la Safor-Valldigna i ACPV s’organitzaran les activitats corresponents al Correllengua amb jocs populars i tallers per als xiquets i xiquetes.

Per donar pas a les huit de la vesprada a la tradicional cercavila de cultura popular que arranca des del mateix Casal i recorre alguns dels principals carrers de la capital de la Safor i que contarà amb les actuacions del Grup de danses Roda i Volta, la Muixeranga de la Safor, la Muixeranga de Pego (Marina Alta), la Colla de Dimonis “Fem fredat” de Simat (la Safor), la Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor i la Xaranga “El Rebrot”.

Acabada la cercavila, la jornada tindrà la cloenda amb un sopar popular i amb el concert de Toni de l’Hostal, Obrint Pas, que actuarà en acústic i Alterkat.

Val a dir que tradicionalment la cercavila conta amb la participació de l’esquerra independentista saforenca, amb les organitzacions Arran, Endavant-OSAN i Independentistes de la Safor.

Alcoi

També la capital de l’Alcoià acollirà actes del Correllengua en aquest any Fuster. La flama del Correllengua recorrerà la ciutat el proper dissabte, 6 d’octubre, on eixirà en cercavila des de l’ajuntament fins la “Glorieta”, acompanyada per la Cucafera i els gegants i nanos del grup de Sant Jordi, dels balladors i balladores del “Carrascal” i pels dolçainers i tabaleters dels grups “Barxell”, “La cordeta”, “La degollà”, “Sant Jordi” i “Sol major”.

Tot i que aquests actes no seran els únics que es donaran a la comarca de l’Alcoià amb motiu de la Diada nacional, ja que a l’igual que en molts altres pobles, els col·lectius locals organitzen també actes reivindicatius, com és el cas de Banyeres de Mariola (l’Alcoià), on el Col·lectiu Serrella, que ha celebrat recentment el 15 aniversari de la seua revista, “Barcella”, organitzarà un sopar i una festa commemorativa de la Diada el proper divendres, 5 d’octubre.

Manifestació a València

Com és tradicional, els actes del Correllengua finalitzen a València, amb la manifestació que recorre alguns dels principals carrers de la capital de l’Horta, convocada per la Comissió 9 d’Octubre. Manifestació que compta amb la convocatòria realitzada per l’Esquerra Independentista, que portarà per lema en el seu bloc “Independència, Socialisme, Feminisme”, aquest bloc estarà format per l’organització juvenil Arran, Endavant-OSAN, els sindicats SEPC i la COS, i l’organització antirepressiva Alerta Solidària.

Participació de “Nosaltres els Fusterians”

Enguany si més no, la marxa reivindicativa contarà amb la presència d’un nou protagonista, i és la participació amb pancarta pròpia de la iniciativa “Nosaltres els fusterians”, que aplega ERPV, PSAN, SI i MDT, que tot i participar any rere any serà la primera vegada que ho facen sota la meixa pancarta. El lema utilitzat pels “fusterians” serà “Contra l’espoliació i l’explotació. Junts per la independència”, i així ho han fet palés a través del manifest que utilitzaran a la Diada Nacional.

La campanya “Nosaltres, els Fusterians”, és la iniciativa que han engegat aquestes organitzacions per a difondre el pensament polític de Fuster durant aquest 2012, any en què se celebra el 50 aniversari de la publicació de ‘Nosaltres, els Valencians’ i el ‘País Valenciano’.

Des de les quatre forces s’estan realitzant tot un seguit de presentacions arreu del país, però també es participa en altres campanyes coma ara la de “No vull pagar” d’insubmissió als peatges, o el recolzament a la jornada contra la tortura a València, en què es va commemorar els 20 anys de l’”Operació Garzón” contra l’independentisme català.

http://www.llibertat.cat/2012/10/el-pais-valencia-prepara-la-diada-nacional-19506





Per què estaran garantides les pensions catalanes l’endemà ?

JOSEP GINESTA

Molts son els dubtes al voltant de si el sistema de pensions, tal i com el coneixem actualment, seria viable en la futura República Catalana. De fet, és un element que ja s’ha valorat abastament per diferents estudis i informes, però que atès que s’ha qüestionat els darrers dies per diferents vies convé que recopilem algunes de les qüestions més essencials que hi afecten. En tot cas, l’afirmació més concloent és que el sistema català de pensions, és més viable que el sistema de pensions espanyol, i per tant, que en aquest àmbit una separació del sistema seria una fórmula per garantir el futur de les pensions.

Convé diferenciar tres elements essencials. Per una banda, la sostenibilitat d’un sistema de pensions català just l’endemà de la constitució com Estat. Per una altra, les garanties que tot pensionista, a títol individual, té pel fet de que les pensions tenen contingut contractual amb l’ Estat que ha rebut les cotitzacions. I per últim, la viabilitat transitòria en un context de crisi econòmica i de demografia desfavorable pels sistemes de pensions de repartiment (els que treballen paguen cotitzacions pels que no treballen).

Pel que fa al primer element, cal dir que diferents estudis avalen la viabilitat d’un sistema de pensions propi en el que com a norma general, les cotitzacions que aporten els que son actius (els que treballen amb independència del règim pel que ho fan), han de ser superiors al cost de la nòmina de les pensions i prestacions. Això ha estat tradicionalment així, i de fet, com succeeix amb el dèficit fiscal, Catalunya ha generat excedents i beneficis amb les seves pensions que han anat a parar, per una banda, al fons de reserva i contingències del sistema de seguretat social, i per l’altra, a eixugar el dèficit que si que tenen altres comunitats. Els beneficis del sistema han estat importants. Es calcula que només en el període 2002-2008, els beneficis anuals es situaven entre 2.400 i 3200 milions d’euros anuals (amb un acumulat de 19.452 milions d’euros, el 35 % del Fons de Reserva en aquell moment). Aquest superàvits es podrien haver utilitzat per incrementar parcialment les pensions i prestacions, més baixes en termes relatius per l’efecte del major cost de vida, a reduir les cotitzacions socials empresarials com estímul a la creació de llocs de treball, i per altra banda, a nodrir el fons de reserva de les pensions catalanes. És cert que la crisi actual ha afectat de forma considerable al sistema de pensions, de forma que des de l’any 2009 el sistema ja no genera superàvits. Això és degut a les prestacions d’atur, per l’elevat nombre de persones desocupades amb dret a prestacions i subsidis. Però també és cert que aquest tipus de prestacions son de caràcter temporal en el temps, a diferència de les jubilacions o viduïtats per exemple, i que l’atur és i ha de ser conjuntural, doncs no és sostenible una taxa d’atur d’aquest volum per una economia desenvolupada. Estabilitzada la taxa d’atur, el sistema retornaria a escenaris de superàvits sostinguts. Per altra banda, només l’ impacte positiu que en matèria d’ocupació generaria un eventual retorn del dèficit fiscal que pateix Catalunya, ja contrarestaria, a curt termini les dades deficitàries actuals. De fet, hi ha una relació directa entre gestionar recursos i sostenir o crear ocupació, com ho demostren País Basc i Navarra. L’ocupació necessita reindustrialització, i això comporta inversió en infraestructures i crear teixit industrial o productiu, i amb recursos provinents del dèficit que no tindríem, asseguraríem el context per crear ocupació, restar aturats en comptes de sumar i generar un context molt més favorable. Situació inversament proporcional a la que tindrien a Espanya.

Com a segon element a considerar està el fet que el deutor real de les pensions dels pensionistes catalans no és altra que l’ Estat Espanyol. El sistema de seguretat social es basa en la tècnica d’assegurament, i si bé és un sistema de relació jurídico-pública (perquè el sistema és públic), es basa en les normes d’assegurament de que per unes obligacions es generen uns drets de contingut contractual jurídico-privat. En l’àmbit internacional existeixen diferents convenis bilaterals i en el cas de la UE, directives, que regules les obligacions de pagament dels estats deutors de les prestacions i pensions degudes per cotitzacions aportades per les persones als seus sistemes públics. Per aquesta via, tant pensionistes actuals com pensionistes futurs, veurien garantides les seves pensions per l’obligació de l’ Estat espanyol a garantir les seves obligacions. No només això, sinó que en el context estrictament comunitari, i tot sembla apuntar que l’esperit d’un estat propi seria el d’encabir-ne el resultat en el context de la UE, la vigent directiva en matèria de pensions reformada a l’any 2004 preveu la supressió de les anomenades clàusules de residència, de forma que es garanteix les prestacions en metàl·lic de les persones encara que resideixin en Estats diferents de les entitats deutores (pel cas l’ Estat Espanyol). En aquest escenari caldrà que sigui acuradament revisat per l’ Estat espanyol en el supòsit d’una eventual constitució d’un sistema català, doncs seriem en un escenari on les pensions causades (els que cobren) les hauria d’abonar el sistema espanyol, les futures parcialment per raó de les cotitzacions rebudes, i en canvi, les cotitzacions de les empreses anirien de dret al sistema propi català, fent totalment inviable el sistema de pensions espanyol. No només això, sinó que aplicant el sistema de reconeixement de cotitzacions, els catalans que accedissin a pensions els propers anys, podrien optar eventualment per una pensió pagada parcialment pel Sistema espanyol i pel català per la part de la cotització generada en el nou sistema (és una opció del sol·licitant de la pensió al moment de demanar-la).

Com a últim element a considerar, convé tenir present la viabilitat transitòria del sistema de pensions en situacions de crisi com l’actual. Com ja s’ha dit, el sistema de pensions es va dotar d’un fons de reserva que actualment està dotat en 67.000 milions d’euros, del que prop del 35 % és derivat dels beneficis de les aportacions catalanes. Contraposant dades de població, ens adonem que mentre que a Catalunya hi ha el 16 % de la població de l’Estat Espanyol, aportem una part considerablement superior al fons de reserva (35 %). Aquest fons està en situació de risc financer, doncs tot i ser contrari a la normativa en matèria de pensions, s’ha invertit en la compra de deute públic espanyol (87,9 %), extrem que atesa l’actual crisi d’aquest fa perillar en gran mesura la materialització d’aquests actius – si alguns afirmen que tenen pressa, en matèria de pensions, hauríem de tenir-me molta doncs -. Més enllà del fet que el sistema de pensions espanyol al que som aportadors nets de recursos ens obligaria a exigir un sistema específic de pensions per evitar l’espoli en pensions de la mateixa forma que succeeix amb l’espoli fiscal en impostos, el risc imminent de que el fons de reserves es pugui evaporar ja ens posa sobre la pista de que un sistema propi seria, ara per ara, un model més segur per les pensions dels catalans. En una hipotètica consolidació d’un model propi, hauríem d’exigir la part alíquota d’aquest fons de reserves (si és que es pogués materialitzar), de forma que no menys d’uns 23.000 milions d’euros haurien de transferir-se al sistema públic de pensions català per iniciar amb garanties el model de prestacions públiques que asseguressin el benestar, de país avançat, pel que cotitzem. En escenaris on s’ha produït situacions similars a nivell internacional, en casos de consens, s’ha distribuit els fons a partir de criteris de població.

En resum, el sistema públic de pensions català serà sostenible en termes generals. Ocasionalment podria patir tensions de tresoreria per conjuntures desfavorables, com pateix qualsevol sistema de pensions de repartiment actualment arreu del món. Que en tot cas, el sistema de pensions espanyol seria menys viable sense les aportacions dels catalans, en ordre a que tenim saldo positiu constant al sistema en situacions normals. Per altra banda, en la separació del sistema català, caldria negociar el repartiment dels fons de reserva del sistema espanyol, i en tot cas, davant d’un escenari rupturista, les normes internacionals, inclosa la Constitució Espanyola i la normativa comunitària, protegirien els drets individuals dels pensionistes catalans actuals i futurs.

Moralina: qui hauria de patir més en un escenari rupturista, són, precisament, els que es vanten de tenir una clau, la de les pensions, que hores d’ara, no tenen, i no només això, en la que s’haurà de fer servir aquella màxima de “oi que no ens farem mal ?”

http://in.directe.cat/serveix-al-teu-pais-i-a-la-seva-gent-1/blog/8738/per-que-estaran-garantides-les-pensions-catalanes-lendema




L’estat propi podrà pagar les pensions

NÚRIA BOSCH

L’estat propi podrà pagar les pensions SUSANA SUBIRANA

Els catalans hem començat el procés d’emancipació nacional amb molta il·lusió i empenta. No obstant, com que és un terreny desconegut també tenim dubtes, incerteses i, a vegades, la por que solen fer les coses desconegudes. Davant de tot això, el que cal fer és informar bé els ciutadans, explicant amb claredat els beneficis i els costos del procés. La informació, sempre que sigui objectiva i s’ajusti a la veritat, ajuda a dissipar els dubtes i les pors i a tranquil·litzar els ciutadans.

La bona informació es fa cada vegada més necessària, ja que estem veient aquests dies que l’estat espanyol i polítics i personatges de la societat civil espanyolista estan fent un discurs per fomentar la por al procés, i molts d’ells manipulen la realitat, donant missatges i xifres esbiaixats. Un d’aquests missatges és que si Catalunya aconsegueix l’estat propi no tindrà recursos suficients per poder pagar les pensions als jubilats. Aquesta és una afirmació que pot fer molt mal, ja que va en contra del dret fonamental que té tota persona de poder percebre una pensió després d’una vida laboral durant la qual ha cotitzat per fer efectiu aquest dret. Va en contra d’un col·lectiu força vulnerable.

A més a més, en relació a aquest tema del cobrament de les pensions en l’estat propi, també he sentit que algunes persones fan la següent reflexió: si tota la vida he pagat a Madrid per percebre la pensió de jubilació, aquest fons de diners és allà. Per tant, ¿si Catalunya s’independitza de la resta d’Espanya perdré els diners? ¿No em pagaran la pensió? És una por raonable i comprensible.

Doncs bé, davant de tots aquests neguits i missatges i per evitar malentesos és necessari puntualitzar algunes qüestions als ciutadans.

En primer lloc, cal dir que el sistema de pensions que tenim s’anomena de repartiment. Això vol dir que les pensions actuals es paguen amb les cotitzacions pagades pels treballadors que ara estan en actiu. No és que els nostres jubilats cobrin d’un fons format per la capitalització del que van anar pagant mentre treballaven, sinó que la quantia pagada en la seva etapa laboral va servir per pagar les pensions dels que llavors estaven jubilats. Així doncs, si Catalunya esdevé un estat, les pensions dels jubilats les pagaran els treballadors catalans mitjançant les seves cotitzacions socials.

Aquest sistema de repartiment es diferencia del de capitalització, que consisteix en la formació d’un capital integrat per les quotes pagades pels treballadors més els interessos acumulatius. Aquest és el sistema amb què funcionen els fons de pensió privats, basats en l’estalvi individual. La seguretat social espanyola es basa, en canvi, en el mètode de repartiment.

En segon lloc, cal donar el missatge que una Catalunya independent o amb estat propi podrà pagar totes les prestacions de la seguretat social (pensions, atur, etc.). Per poder fonamentar aquesta afirmació hem de comptabilitzar tots els ingressos i les despeses del sistema de la seguretat social, on s’inclouen la tresoreria general de la seguretat social i les seves entitats gestores, els organismes autònoms que gestionen prestacions socials, com ara el que gestiona la prestació d’atur, i les mútues, com la Muface, corresponent als funcionaris de l’Estat. Analitzem les dades dels últims anys. En el període 2006-2008, a Catalunya la diferència entre aquests ingressos i despeses va presentar un superàvit de 440 euros per habitant, mentre que a la resta de l’Estat tan sols de 15 euros per càpita. És cert, però, que el 2009 i el 2010 Catalunya experimenta un dèficit causat pels efectes de la crisi, que dispara les prestacions d’atur i disminueix la quantia de les cotitzacions. Ara bé, també s’ha de dir que el dèficit de Catalunya en termes relatius és molt més reduït que el de la resta de l’Estat. Així, la mitjana catalana del dèficit 2009-10 és de 225 euros per habitant, mentre que el de la resta de l’Estat arriba fins als 610 euros. Per tant, amb superàvit o dèficit, aquestes xifres demostren que Catalunya és contribuïdora neta al sistema de la seguretat social de la resta de l’Estat, és a dir, els treballadors catalans a través de les seves cotitzacions ajuden a pagar les pensions dels jubilats de la resta de l’Estat, i no al revés com diuen alguns.

A més, segons es demostra en un estudi recent que he fet amb la professora Marta Espasa, el possible dèficit de la seguretat social d’aquests anys es veuria més que compensat pels ingressos tributaris addicionals que obtindríem amb un estat propi. Aquests ingressos cobririen amb escreix el dèficit de la seguretat social i les noves competències que hauríem d’assumir com a estat.

Una qüestió diferent al que s’ha dit fins ara és si hi ha necessitat de reformar el sistema de pensions que tenim actualment. Aquest és un altre debat, que ve donat per l’envelliment de la població i que provoca que els treballadors actuals mitjançant les seves cotitzacions hagin de pagar les pensions a un col·lectiu de jubilats cada vegada més gran.

En conclusió, els ciutadans catalans poden estar tranquils, ja que una futura Catalunya amb estat propi podrà pagar les seves pensions i l’atur. Més aviat, de les dades ofertes aquí el que es desprèn és que no ho podran cobrar si els catalans continuem gaire temps més formant part de l’estat espanyol.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Lestat-propi-podra-pagar-pensions_0_787121346.html





Legitimitat constitucional i legitimitat democràtica

FERRAN REQUEJO

Legitimitat constitucional i legitimitat democràtica ZIPI / EFE

El constitucionalisme (estat de dret) i la democràcia són dos principis inherents a les democràcies liberals. Tanmateix, tal com passa sovint amb el pluralisme de valors, aquests dos principis legitimadors no sempre resulten harmònics. Les seves lògiques a vegades esdevenen contradictòries. Aquest es un tema clàssic de la teoria política contemporània.

Podem veure la història de les democràcies com el progressiu reconeixement de demandes d’acomodació política fetes per diversos sectors socials, nacionals i culturals. Sabem que el llenguatge abstracte dels valors de llibertat, igualtat i pluralisme ha contrastat amb l’exclusió pràctica de llibertats, igualtats i pluralismes concrets als estats contemporanis (no propietaris, dones, minories ètniques, lingüístiques, nacionals, etc.). De fet, la major part dels primers liberals -fins a finals del segle XIX- eren contraris a drets democràtics com el sufragi universal o el dret d’associació. Uns drets que avui ens semblen gairebé evidents, però que van haver de ser arrancats a la legalitat constitucional, sobretot per les organitzacions de les classes treballadores, després de dècades d’enfrontaments. Posteriorment arribarien els drets socials, base dels estats de benestar de la segona postguerra.

D’altra banda, sabem que les democràcies s’han construït a partir de realitats estatals construïdes històricament a través de matrimonis reials, guerres, annexions territorials, etc., en processos del tot allunyats de les legitimitats constitucional i democràtica. Les fronteres dels estats sovint responen a fenòmens de força, no de consens. Paral·lelament, les teories de la democràcia han estat tradicionalment teories de l’estat democràtic. És a dir, han sigut teories estatalistes que no qüestionen qui forma el demos de les democràcies concretes. En aquest sentit, es tracta de teories conservadores de l’ statu quo . Una característica que no resulta neutra quan en les democràcies plurinacionals es regulen els drets (individuals i col·lectius), les institucions representatives, la distribució de poders o les relacions internacionals.

El constitucionalisme ha tractat sovint les diferències nacionals internes als estats en termes de “desviacions particularistes”. Tanmateix, l’experiència empírica indica que els estats no han estat mai, ni són, ni poden ser, neutres en matèries nacionals (i lingüístiques i culturals). Una pràctica habitual ha estat promoure la laminació i marginació de les minories nacionals en nom de la “igualtat de ciutadania” o de la “sobirania popular”, actuant a la pràctica d’una manera molt desigualitària i discriminadora en favor de les característiques particulars del grup nacional hegemònic.

Avui ens trobem amb un nou vessant, de caràcter nacional, de l’equitat política. Un aspecte que resulta imprescindible per avançar cap a un constitucionalisme i unes democràcies amb més qualitat ètica. En l’actualitat es va obrint camí la idea que l’uniformisme és enemic de la igualtat, i que el cosmopolitisme passa perquè les col·lectivitats nacionals esdevinguin demos amb ple dret a decidir el seu futur col·lectiu.

Aquestes han estat qüestions molt desconsiderades fins fa pocs anys en els corrents polítics tradicionals (liberalisme, socialisme, republicanisme i conservadorisme). El pluralisme nacional és un tipus concret de pluralisme davant del qual les ideologies clàssiques sovint es mostren refractàries, perplexes o desorientades. Però, de fet, tots els estats, inclosos els democràtics, continuen essent agències nacionalistes i nacionalitzadores.

En el marc de la legalitat espanyola actual, un referèndum democràtic és inconstitucional. De fet, la interpretació que ha fet el Tribunal Constitucional ha convertit l’Estat en una realitat jurídica molt petita, on Catalunya, com a col·lectivitat nacional diferenciada, no té cabuda. Vivim en un constitucionalisme jivaritzat que expulsa el pluralisme nacional i la democràcia. Tanmateix, hem arribat a un punt en què la resposta més racional i més democràtica davant de la inconstitucionalitat és: “I què?” I actuar en conseqüència. D’una manera democràtica, pacífica i europeista, però contundent al màxim, internacionalitzada. En el futur del segle XXI, pel que fa a la consideració dels demos nacionals, el constitucionalisme haurà de flexibilitzar el seu estatalisme. Haurà d’adaptar-se al pluralisme i a la democràcia, no a l’inrevés. Avui, el món mira a Catalunya.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Legitimitat-constitucional-legitimitat-democratica_0_787121320.html



L’honra d’Espanya

És en l’admissió del dret a decidir dels catalans on es fonamenta la força d’Espanya i l’arrel del seu decòrum

Juan-José López Burniol

Salvador Espriu va escriure al capdavant del seu poema La pell de brau aquestes paraules, preses de la Crónica del Gran Capitán: “Varones de mucho ánimo, en quienes con razón se cometió la honra de España”. No me’n puc estar de preguntar-me, en els dies que corren, qui es cuida avui de l’honra d’Espanya i què cal fer per preservar-la. El primer és reconèixer la situació en què es troba Espanya, bo i prioritzant els problemes que té. El més urgent és -al costat de la crisi econòmica- el desafiament plantejat per la Generalitat de Catalunya, que, de fet, ja s’ha enfrontat a l’Estat en afirmar, en paraules del president Mas, que promourà una consulta sobre el dret a decidir sigui o no legal. Aquest enfrontament es va visualitzar a l’última roda de premsa a Madrid del president Mas, en exhibir només les banderes catalana i de la Unió Europea, amb exclusió deliberada de l’espanyola. En realitat, fa temps que Mas se’n va anar d’Espanya: ara ha aprofitat la crisi i la debilitat espanyola per passar a l’acció.

Davant aquesta gravíssima situació, pòrtic possible d’una ruptura traumàtica, què haurien de fer els espanyols per preservar l’honra d’Espanya? En primer lloc, fer un últim intent -sincer i clar- d’aconseguir un acord amb els catalans, per continuar compartint un mateix Estat en què tots ens considerem respectats. Aquesta oferta no pot ser cap altra que la d’un Estat federal; és a dir, reconvertir l’Estat autonòmic en un Estat federal (simètric en el tipus de relació i asimètric en les competències), mitjançant la conversió del Senat en una cambra territorial decisòria (ratificadora de totes les lleis i de tots els nomenaments) i l’establiment d’un sistema de finançament equilibrat, que assumeixi de forma operativa el principi d’ordinalitat. Amb el benentès que aquest Estat federal seria una varietat de l’Estat unitari, per la qual cosa no tindria res a veure amb una relació bilateral o confederal -de tu a tu-, inadmissible per a Espanya perquè provocaria la descomposició de l’Estat en un mosaic de taifes.

En segon terme -last but not least-, els espanyols haurien d’admetre i facilitar com més aviat millor el dret dels catalans a decidir lliurement el seu destí, sense provar d’impedir-ho utilitzant com a barrera la Constitució, ni al·legant arguments de conveniència i racionalitat econòmica que, malgrat ser molt dignes de consideració, només als catalans competeix avaluar pel els hi va. Perquè si, sospesades aquestes raons, als catalans no els convé la fórmula federal oferta, és lògic que puguin anar-se’n. Ni ells no poden imposar als espanyols el seu model de relació amb Espanya, si és que en volen algun, ni els espanyols no poden obligar els catalans a passar per una fórmula de convivència que no els complagui. Encara que sembli paradoxal, és en l’admissió del dret a decidir dels catalans on rau el fonament de la força d’Espanya i l’arrel del seu decòrum.

Molts catalans creuen que els espanyols mai no acceptaran aquesta proposta. S’equivoquen. Madrid -és a dir, no els honrats veïns de la Villa y Corte, sinó el nucli de poder polític-financer-funcionarial-mediàtic acampat a la capital de l’Estat- sí que s’hi oposaria amb força, ja que s’hi juga la pèrdua del control econòmic sobre tot Espanya. Però estic segur que l’espanyol mitjà reaccionaria d’una manera molt diferent. Penso en el meu pare, castellà vell de Castella la Vella, notari sempre a Catalunya -a Alcanar, Ripoll i Calella-, que mai no hauria fet camí amb algú que es dolgués de la seva companyia. Per això, si fossin majoria els catalans que, després de ponderar individualment i degudament els pros i contres de la seva decisió, votessin a favor de la independència de Catalunya, no hi hauria res per objectar. Seria un fracàs històric, un desastre econòmic i -per a molts com jo- un dolor punyent personal. Però encara seria pitjor continuar com ara, en una situació que inevitablement degeneraria en enfrontament.

Acabo. Fa uns dies, vaig veure el Rei al monestir de Pedralbes. I, malgrat que poc abans havia discrepat d’ell per una carta que vaig trobar extravagant i contraproduent, en veure’l caminar amb un aire afligit que intentava dissimular, ho vaig entendre tot. Vaig percebre la preocupació i la solitud del Rei, que va voler fer -tot i que potser no ho va encertar- el que un altre hagués hagut de fer i no va fer ni ha fet encara des d’aleshores: parlar. Perquè, on són els “varones de mucho ánimo” que han de cuidar en aquesta hora de l’honra d’Espanya, assumint la realitat, oferint pactes valents i dignes fins al final, i obrint la porta, si no hi ha cap altra sortida, a un desenllaç en llibertat? Va escriure Manuel Azaña que “quan s’està al capdavant d’un gran poble (…) l’ànima més frívola es cobreix de gravetat pensant en la fecunditat històrica dels encerts i els errors”. La inacció i el silenci provoquen el pitjor error i el més destructiu, perquè és fruit de la passivitat disfressada de prudència

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121006/54352324759/juan-jose-lopez-burniol-lhonra-despanya.html#ixzz28UnAsmdB



Policies i bisbes executors de la vulneració de drets. Com sempre!

JOAN TARDÀ

Tota reforma neoliberal de retallades de l’estat del benestar exigeix, tard o d’hora, repressió política. De fet, la violencia es converteix en la continuació d’aquesta est…rategia política. I aquest és l’escenari que hem viscut i estem vivint arreu i, especialmennt, en les darreres setmanes arran de la convocatòria feta a Madrid del 25-S.Infiltats de la policia, càrregues indiscriminades per acabar posant damunt la taula el dret de manifestació i/o vaga.

El guió, el coneixem. Recordareu els darrers anys d’Aznar i les actuacions de Julia García Valdecasas emparant els policies trencant aparadors en la manifestació de 2001 contra el Banc Mundial a Barcelona, per exemple, o la barroeria de Felip Puig comandant els Mossos.

Es tracta de criminalitzar la protesta per tal de poder violentar l’Estat de dret, condició sine qua non per dur a terme el desballestament de l’Estat del Benestat.

D’aquí que, fins i tot, ciutadans, entre els quals l’advocada i amiga Doris Benegas, d’Izquierda Castellana, i altres ciutadans que estaven reunits en un parc de Madrid en una assemblea hagin acabat a l’Audiencia Nacional. Fixeu-vos on hem arribat: un grup de persones xerren assegudes en un parc. Ve la policia, n’identifica 30 i a 8 se les inculpa. Persones sense antecedents policials! Es evident que existeixen llistes de ciutadans i ciutadanes membres de partits, de col.lectius veïnals. Cert que el jutge de l’Audiencia Nacional, dijous mateix, va aturar-ho una vegada comparegueren. Però i els drets? on són?

Que quedi dit: o ho aturem o d’aquí a quatre dies es qüestionarà el dret de reunió i vaga. I ho fan i faran els mateixos que després s’adrecen a la “bona gent”, bo i convocant-los a ocupar el carrer per defensar la familia, rebre el Papa i, ben segur i ben aviat, per “defender la unidad de España”.

http://in.directe.cat/joan-tarda/perfil

Els bisbes catalans planten cara

Responen a la Conferència Episcopal Espanyola que “totes les opcions polítiques tenen legitimitat moral” i ressalten que els pobles tenen dret a “recercar la pau i la justícia”

Bernat Ferrer

El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. Foto: Rafa Garrido

Després del comunicat d’ahir de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), en què va considerar “inadmissible negar unilateralment la sobirania d’Espanya” , amplis sectors de l’Església catalana demanaven als seus bisbes que responguessin, i ho han acabat fent, just l’endemà, un tempo força més accelerat del que és habitual. En un comunicat oficial de la Conferència Episcopal Tarraconense, no dubten en apel·lar al Compendi Doctrina Social de l’Església per rebatre a la CEE dient que “en un règim democràtic, cada ciutadà ha de poder manifestar les pròpies conviccions”.

Els bisbes catalans reconeixen la “legitimitat moral” de “totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia”.

“L’Església vol continuar servint la societat catalana, com ha fet al llarg dels segles, tot reconeixent els canvis profunds, socials i culturals que s’hi han produït en els últims anys i també els que s’estan produint en aquests darrers mesos”, afirmen els bisbes catalans, en referència sobretot a la manifestació independentista de la Diada.

Els bisbes volen posar en valor “la democràcia, el diàleg i la voluntat d’acord com a formes de resolució de conflictes”, creuen que és “deure de tots, especialment els governants, d’afavorir sempre el bé comú com a objectiu prioritari”, i, en el que es podria considerar una referència velada a la CEE, mostren el seu rebuig “a tota actitud adreçada a atiar la divisió social o la violència”.

A favor del debat

Els màxims representants de l’Església a Catalunya reconeixen que el debat Catalunya-Espanya és més present que mai, i tenen clar que el sentiment independentista ha augmentat notablement. Arribats a aquest punt, ressalten que qualsevol tipus d’eleccions només es pot considerar democràtic “si els ciutadans, a més de gaudir de les condicions externes que assegurin l’absència de coacció, també reben una informació verídica i completa de les diferents opcions polítiques, de manera que puguin fer-se un judici responsable a l’hora de decidir el seu vot.”

Reconeixen que no els correspon entrar en aquest debat, “però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia”, alhora que “encoratgen el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat”.

“Els catòlics, si voleu, podeu ser independentistes”

La Confrència Episcopal Tarraconense aplega tots els bisbes de Catalunya: Barcelona, Terrassa, Sant Feliu de Llobregat, Girona, Vic, Solsona, Urgell, Lleida, Tarragona i Tortosa. El de Solsona, de fet, ja va afirmar durant l’homilia de la Festa Major de Solsona que “els catòlics, si voleu, podeu ser independentistes” .

http://www.naciodigital.cat/noticia/47483/bisbes/catalans/planten/cara

Moments històrics

JOSEP M. BALLARÍN

Mireu que em ve a desgrat parlar de política, però em temo que no tinc més remei sabent que som només quatre gats els que hem viscut els tres moments històrics d’aquests temps al nostre país.

El primer fou el 1931. Durant un dia vam ser independents, però van venir els de Madrid a dir al Macià que si allò tirava endavant el senyor Esteve i els fabricants de Terrassa i els altres es trobarien sense clients a la península. La cosa va acabar amb un estatut tan retallat a les Cortes que a la seva manera ho va dir en Macià. Ens havien penjat la llufa dels innocents.

L’altre moment històric va arribar amb aquella manifestació de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. A la conspiratòria no hi hagué ningú dels d’enllà que no ens prometés un estatut digne. Ja ens ho vam trobar. Els castellans, quan es tracta de torejar-nos, ens les fan totes i al Suárez li va sortir brodat, hi havia una manera d’aigualir la nostra autonomia, donar-ne a tot bitxo amb la famosa fórmula que des d’aquí ningú no va rebatre, cosa que no entenc, d’allò del “café para todos”. I que cadascú es pagués el conyac. El corder se’l menjaria la monstruosa voracitat de Madrid, que cruspint sense mastegar s’ha ennuegat amb casos com el de Bankia.

A casa, els primers dies de la diguem-ne democràcia, els més savis, marcats per Marx, deien que quan hi havia justícia social desapareixen els problemes nacionals. Un dels homes més bons homes que conec posava l’exemple de Iugoslàvia. Ja sabeu que no va ser profeta, però des del marxisme ens vam quedar sense pacte fiscal. No em vingueu a carregar la culpa a qui no la té, que aquest vitricoll l’he viscut al dia.

Els catalans, amb la nostra sornegueria, contraposat al bou ensenyem un ase, que ha estat l’ase dels cops a pessics, clatellades i garrotades. L’ase les aguanta totes però no és mesell i era inevitable. Un dia, més d’un milió i mig de persones en un poble de set milions i mig va sortir al carrer. No podíem més. Aclarim-ho d’un cop. No som separatistes, ells són separadors.

Déu hi ajut. Que tirem endavant sense perdre el cap.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/581660-moments-historics.html

Un cap Wert?

Miquel Strubell

El ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, hauria fet bé de consultar primer alguns treballs recents abans de fer les seves declaracions sobre les suposades raons de l’augment de l’independentisme a Catalunya, en un moviment per justificar el seu projecte radical de recentralitzar dels currículums escolars i de forçar ─mitjançant unes revàlides─ la uniformització de continguts educatius.

Primer, Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica, un opuscle editat per la Càtedra de Multilingüisme de la UOC, que mostrar al gran públic no especialitzat, des d’una visió científicament fonamentada, dades empíriques per a la reflexió i la valoració d’un model d’èxit, d’un model aplaudit pel Consell d’Europa i altres organismes internacionals, que, a més, no segrega als estudiants en funció de la seva llengua i que garanteix la cohesió social.

I segon, el darrer Baròmetre d’Opinió Política (BOP), 2a onada 2012 (REO 694). Aquest baròmetre recull les dades obtingudes d’una àmplia mostra de 2500 persones adultes, entre les quals 625 joves, d’entre 18 i 34 anys. Aquest grup jove ha rebut tots els suposadament nefastos efectes de l’adoctrinament polític a les aules. Què pensa, doncs, del tema de l’independentisme? En un altre lloc demano “El cap d’en Wert, de quin color és?” i hi comento els resultats de tres dels ítems del qüestionari, com són aquests:

a. “Pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, creu que Catalunya ha assolit…”?
b. “En tot cas, com creu que hauria de ser aquesta relació? Creu que Catalunya hauria de ser…”
c. “I més concretament, si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?”

No sóc qui per donar lliçons a ningú, i menys a tot un Ministre d’Educació. Però com que les dades no justifiquen les seves clares insinuacions pel que fa als joves catalans, agrairia que ens expliqués les motivacions reals, em temo que força tèrboles, darrere de la seva proposta de nova llei d’educació que, si s’hagués proposat a Westminster, hauria fet ressuscitar en William Wallace –Braveheart─ en persona.

http://www.tribuna.cat/opinio//un-cap-wert-05-10-2012.html

¿Hay alguien ahí?

Es España la que parece querer emanciparse en lo económico de Catalunya… y de forma unilateral

Ramon Aymerich

La independencia de Catalunya no es posible. Llevan razón quienes descubren hoy que la soberanía de los estados europeos es limitada. Se han quedado sin política monetaria ni política cambiaria. Y, al paso que van, si no explota el euro, se quedarán sin política presupuestaria ni fiscal. La independencia, al menos como la imagina la mayor parte de la opinión pública, ya no es posible. Pero que no sea posible no quiere decir que no sea necesaria. Porque aunque sea verdad lo dicho más arriba, lo cierto es que la economía catalana, por envergadura y por proyecto, necesita instrumentos homologables con los que cuentan los estados.

Se habla mucho de déficit fiscal para justificar la demanda catalana. Debería hablarse también de cómo se comportan y navegan las economías modernas en el mercado global. De cómo se ha hecho inevitable poder decidir sobre infraestructuras, educación, política de I+D, capital humano… Se piensa que el país va solo, que el éxito pasado garantiza el futuro. No siempre es así. Para hablar de dos cosas que van bien: la capacidad exportadora de las pymes ha superado en plena crisis todos los pronósticos; pero o esas pymes ganan en dimensión y en financiación o el milagro no durará mucho más… O el turismo. No basta con levantar la persiana en Barcelona para pensar que los cruceristas repetirán año tras año…

Artur Mas optó en su día por una fórmula rarísima para modelar su propuesta. “Necesitamos estructuras de Estado”, dijo. Suena fatal, es verdad. Pero es lo que más se aproxima a lo que este país necesita: mucha autonomía y capacidad de decisión en aspectos que afectan a la realidad económica y social del país.

Visto de ese modo, ¿dónde está el problema? ¿Por qué no negociar, por ejemplo, la posibilidad de compartir esas estructuras que reclama el presidente de la Generalitat? De momento, por dos razones. La primera, por el silencio del contrario. No hay hoy la más mínima indicación de que al otro lado del Ebro alguien esté interesado en discutir nada. Catalunya es, en este aspecto, una excepción en Europa. No es sólo un área de crecimiento económico identificable. Es también un país con una lengua y una cultura que quiere en plano de igualdad. Y eso, ahora mismo, en la cultura política española es casi imposible.

La otra razón es sorprendente: no es sólo Catalunya la que se halla inmersa en un proceso de “construcción nacional”. Es también España la que se reinventa, la que se está construyendo nacionalmente. Es lo que explica que vuelva la espalda al corredor mediterráneo en Europa; que no termine los accesos a la nueva terminal del puerto de Barcelona; que considere la descentralización educativa una fábrica de separatistas, o que vulnere sistemáticamente los pactos estatutarios firmados.

Parece como si España estuviera emancipándose de Catalunya… de forma unilateral y sin pedir permiso, claro.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121006/54352324429/ramon-aymerich-hay-alguien-ahi.html#ixzz28UlsSzrU

Xavier Rubert de Ventós: “Hi ha poques coses tan nacionalistes com la política exterior espanyola”

AMBINDEPENDÈNCIA.CAT

El filòsof i catedràtic d’estètica de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Xavier Rubert de Ventós explica en aquest vídeo –del cicle ‘Amb independència’ de l’Associació Catalana de Professionals’– les diferències de model entre Catalunya i Espanya. I exposa, com creu que encaixarà el sentiment espanyol en una Catalunya independent.

http://www.ara.cat/el_radar/Xavier-Rubert-Ventos_3_786551343.html

Espanya liquida la llei de la dependència però regala 200 milions a les concessionàries d’autopistes

Mentre retalla més de 30 milions de la dependència a Catalunya i tanca la porta al desdoblament de la N-II, regala 200 milions, entre altres, a ABERTIS/La Caixa.

Amb aquestes decisions, és demostra que la presidenta dels populars catalans, Sánchez Camacho ens menteix un dia i un altre, malgrat omplir-se la boca de paraules i de compromisos, a l’hora de la veritat les decisions les pren Madrid sense ni tant sols consultar als populars catalans. Si no en teníem prou amb les retallades a la partida d’inversions -incomplint els compromisos de l’addicional tercera de l’estatut,- i amb l’eliminació dels projectes de desdoblament de part de la N-II, i si no en teníem prou en aguantar els estirabots dels dirigents populars, ara podem contemplar com l’Estat, malgrat la crisi, cedeix 200 milions d’euros a les empreses privades que gestionant les fallides autopistes de l’àrea de Madrid, entre elles ABERTIS/La Caixa.

La retallada a la llei de la dependència posa en risc la cohesió social

Segons afirmacions del Conseller Cleries la retallada de més de 30 milions d’euros de la llei de la dependència posen en perill la cohesió social, i representen un greu cop a l’estat del benestar, mentre Espanya posa en risc la cohesió social a Catalunya, Espanya regala, i ja és la tercera vegada, una milionada d’euros a les empreses concessionàries de les autopistes principalment a l’entorn de Madrid, per intentar evitar una fallida cantada. I tot perquè els madrilenys, espavilats ells, van fer tot el contrari que els catalans; primer van fer les autovies gratuïtes i desprès van fer les autopistes de peatge, i lògicament no hi passa ningú, i això té premi en els pressupostos per l’any 2013, 200 milions d’euros.

ABERTIS/La Caixa màxima beneficiada d’aquests 200 milions

Abertis participa en la majoria d’aquestes autopistes i la situació és de total inviabilitat econòmica, el que fa que l’empresa concessionària estigui en mans del mateix govern espanyol davant la necessitat de poder recuperar els diners perduts. Mentre a Catalunya ABERTIS no atura l’espoli dels catalans mitjançant els peatges i impedeixen que és desdoblin les autovies que farien perdre clients de pagament a les autopistes.

http://www.directe.cat/noticia/242554/espanya-liquida-la-llei-de-la-dependencia-pero-regala-200-milions-a-les-concessionaries-da

Ibarretxe: “No divideix qui pregunta, sinó que divideix qui no escolta”

L’exlehendakari adverteix a l’Estat que la seva “falta de democràcia” provoca més independentisme

L’exlehendakari basc Juan José Ibarretxe ha carregat avui contra l’Estat per mantenir posicions poc democràtiques i ha assegurat que en debats com el del possible referèndum “no divideix qui pregunta, sinó que divideix qui no escolta”, en clara referència a la reacció de l’Estat davant aquesta possibilitat per Catalunya.

És aquí on ha aprofitat per carregar contra Espanya i els seus polítics per l’actitud que estan mantenint. “En el segle XXI; La falta de democràcia no són les dictadures com la de Franco o Pinochet, sinó que és inocular com fa l’Estat en els pobles català i basc que decideixin el que decideixin mai servirà de res, perquè res del que hi ha avui pot ser canviat, perquè es decideix a Madrid”, ha sentenciat, acusant així el govern espanyol de tenir una greu “falta de democràcia”.

“A menys democràcia, més independència”

En una taula rodona en el marc de la 2ª Conferència Internacional ‘Building a New State’, organitzada per Sobirania i Justícia i l’ANC, Ibarretxe ha advertit que aquest comportament fomenta el sobiranisme. “A menys democràcia, més independència”, ha sentenciat entre aplaudiments dels assistents a l’acte.

Amb tot, Ibarretxe ha considerat que els passos que han fet Catalunya i el País Basc fins ara no han estat inútils, malgrat les negatives dels governs espanyols i les Corts Espanyoles. “No llenceu aquests ‘no’. No són mostra de fortalesa, són mostres de debilitat”, ha dit l’ex lehendakari, que ha volgut afegir que per ell, “la voluntat del poble expressada democràticament no viola el dret internacional”. “Jo col•lecciono molts ‘no’, però segueixo sent militant del sí, de la democràcia”, ha sentenciat.

Per últim, Ibarretxe també ha carregat contra els que volen “posar por a la gent” dient que una Catalunya i un País Basc independents no formarien part d’Europa. Segons ell, “la geometria variable és una constant a Europa”, i si hi ha la voluntat, els nous estats podrien ser a la UE sense problemes.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/ibarretxe_no_divideix_qui_pregunta_sino_que_divideix_qui_no_escolta_89375.php

Ibarretxe: «A menys democràcia, més independència»

L’exlehendakari assegura “que qui pregunta no divideix, sinó que divideix qui no escolta”

L.Montaner/Q.Sallés/Barcelona

Juan José Ibarretxe, a les jornades ‘Building a New State’ Foto: Rafa Garrido

Resposta contundent d’un dels principals dammificats del sistema constitucional espanyol a l’oposició des de l’Estat a l’organització d’una consulta d’autodeterminació a Catalunya. L’exlehendakari Juan José Ibarretxe ha defensat aquesta tarda a Barcelona la celebració d’un referèndum d’independència tant a Catalunya com a Euskadi i ha atacat “aquells que branden l’argument de la por contra l’ús de la democràcia”.

“Qui pregunta no divideix, divideix qui no escolta”, ha sentenciat Ibarretxe a la segona conferència internacional Building a New State que ha organitzat la fundació Sobirania i Justícia. Una sentència que ha servit a l’exlehendakari per assegurar que “a menys democràcia, més independència”.

Així mateix, Ibarretxe ha acusat a l’Estat espanyol “d’inocular a les poblacions catalanes i basques el virus que decideixin el que decideixin, res no canviarà”. “Qui només té arguments com la por, per evitar celebrar una consulta, és que no té confiança en els seus propis arguments”, ha dit Ibarretxe en referència a les amenaces que provenen des d’Espanya per el procés sobiranista encetat a Catalunya.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47493/ibarretxe/menys/democracia/independencia

Eleccions a tres nacions sense Estat de l’imperi espanyol

Humbert Roma

Els dos mesos que afrontem a partir d’aquest dilluns passat tenen per a l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar.

Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bai, present ja en els set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt i són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implatada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpetat com un suport inequívoc als seus ambigs plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions i d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüísticai de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il•legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sidicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU iPP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora els pressupostos espanyols i les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

http://www.tribuna.cat/opinio//eleccions-a-tres-nacions-sense-estat-de-limperi-espanyol-05-10-2012.html

Xavi Hernàndez: «Estarem amb el que els catalans vulguin»

Xavi Hernàndez assegura que estaran amb el que els catalans vulguin. Foto: FCB

Diumenge al vespre el Barça rep Madrid. Un partit que pot ser clau pel futur de la Lliga i que, a més, tindrà una càrrega política molt important. Avui s’hi ha referit un dels capitans blaugranes, el terrassenc Xavi Hernàndez, que a preguntes dels periodistes ha deixat clar que “estaran amb el que els catalans vulguin”

El cervell blaugrana ha qualificat de “fenomenal” que el club hagi organitzat un mosaic en forma de senyera gegant. “El club representa Catalunya i no és res de l’altre món. No és la primera vega que tenim mosaics d’aquests”. A més, i sobre les més que possibles reivindicacions independentistes, ha assenyalat que “la gent pot dir el que pensi ja que vivim en una democràcia”. De fet, ha anat més enllà i ha assenyalat que els jugadors representen el Barça, el Barça Catalunya, i ells “estaran amb el que els catalans vulguin”.

Fins ara, la majoria d’esportistes s’han mantingut al marge del debat sobre la independència. No va ser el cas d’un altre jugador del club blaugrana, tot i que de la secció de bàsquet, el lituà Saras Jasikevicius. “M’agradaria que Catalunya assolís la independència, crec que ho mereixeu” va explicar el lituà en una entrevista a Catalunya Ràdio.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47496/xavi/hernandez/estarem/amb/catalans/vulguin

CiU, ERC i ICV porten el cas Pedro J. al Parlament Europeu

El director d'”El Mundo” continua vinculant Barça, senyeres i nazisme

CiU, ERC i ICV han denunciat a través d’una pregunta parlamentària a la Comissió Europea i el Consell Europeu el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, per “haver gosat comparar un Camp Nou ple de senyeres amb l’Alemanya nazi” en un comentari a Twitter. Els eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Ana Miranda (del BNG però en representació d’Oriol Junqueras) consideren que la comparació és “infame, vergonyosa i insultant”. Els europarlamentaris han escrit a les institucions europees que aquests comentaris estan “fora de lloc a la UE d’avui” i “van en contra de tot el que els demòcrates han lluitat en els darrers 60 anys”. Mentrestant, el periodista espanyol continua reafirmant-se en les seves paraules i en nous comentaris a la xarxa social manté la vinculació entre el club blaugrana, les banderes catalanes i el règim nazi.

“La intoxicació que representa comparar el Camp Nou ple de senyeres amb l’Alemanya nazi hauria de fer reflexionar a tot Europa sobre la falta de respecte envers els altres de certs cercles comunicatius amb base a Madrid”, asseguren els eurodiputats catalans en un comunicat. “Cal un toc d’atenció públic per atura aquesta deriva de tints anti-democràtics”, han afegit.

A la seva pregunta parlamentària, Tremosa, Junqueras i Romeva diuen que les declaracions del director d’El Mundo són “una flagrant oposició als valors fonamentals de la Unió Europea i, en particular, dels articles 12 i 22 de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE que es refereixen a la llibertat de reunió i d’associació i al respecte per la diversitat cultural, religiosa i lingüística”.

A més, afegeixen que el comentari vulnera les decisions europees que lluiten contra “determinades formes i manifestacions de racisme i xenofòbia”. Els eurodiputats pregunten a la Comissió i el Consell si estan al corrent de les declaracions del director d’El Mundo i demanen quina mesura es prendrà “per garantir el respecte” dels drets fonamentals.

El Barça guarda silenci

Mentre els comentaris de Pedro J. Ramírez pujaven de to, el Barça ha preferit guardar silenci. El director d’El Mundo primer va comparar el Camp Nou amb el Berlín de 1936 per la crida d’exhibir estelades. Posteriorment, va acompanyar la notícia sobre el mosaic gegant amb la senyera amb el lema nazi Sieg Heil!. Posteriorment, davant l’allau de crítiques rebudes, va afirmar: “Quanta agitació, ‘Sieg Heil’ significa ‘Visca la victòria’. Només els nazionalistes (sic) podrien donar-li un altre significat i sentir-se al·ludits”.

Avui mateix, ha reiterat que “utilitzar actes esportius per donar imatge d’uniformitat al servei del nacionalisme és propi de règims totalitaris”. En canvi, mesos enrere, celebrava que les banderes espanyoles omplissin els balcons de Madrid en motiu de l’Eurocopa.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47494/ciu/erc/icv/porten/cas/pedro/parlament/europeu

Tot un segle polititzant el clàssic entre el Barça i el Madrid

Els Barça-Madrid són una metàfora de la relació Catalunya-Espanya des de fa dècades. La politització d’aquest partit no és res de nou

TONI PADILLA

El primer duel oficial entre el Barça i el Reial Madrid es va jugar el 3 de maig del 1902, ara fa 110 anys. Llavors ningú podia imaginar que aquells dos equips arribarien a ser protagonistes d’una de les rivalitats més polititzades del futbol mundial, però les arrels d’aquesta rivalitat s’aferren a aquell 1902. A Espanya la politització del futbol és una pràctica gairebé tan vella com aquest esport, tot i que la rivalitat que viurà demà un nou episodi va trigar molt a agafar la forma actual. Segurament, el clàssic, tal com l’entenem ara, neix a partir dels anys 50, però sempre que la relació Catalunya-Espanya s’ha tensat, aquest partit s’ha convertit en un altaveu. El partit de demà, doncs, n’és un nou episodi.

Per Bobby Robson, el Barça “era l’exèrcit desarmat de Catalunya”. Pel periodista Simon Kuper, expert en política i futbol, “el Barça és la bandera de Catalunya” i, segons escriu el periodista nord-americà Franklin Foer, “un partit així simbolitza l’orgull separatista català contra la cultura dominant espanyola”. Amb un passat recent ple de mosaics amb senyeres i banderes espanyoles i pamflets polítics repartits a les portes tant del Camp Nou com del Santiago Bernabéu, el clàssic acostuma a pujar de temperatura quan les relacions entre Catalunya i Espanya no passen per un bon moment. “No és res nou”, apunta l’historiador Carles Santacana, autor del llibre El Barça i el franquisme . “Es parla de l’ascens de Laporta a la presidència per reivindicar el catalanisme de nou, però recordem que tot plegat coincideix amb l’època en què es lluitava pel nou Estatut després de 20 anys d’autonomia. Va ser un moment afavorit pel que passava al país, com passa ara després de la Diada. Quan Catalunya demana més llibertats, la significació política del clàssic creix, se’n ressent”.

Quan l’estadi parla

Un bon exemple seria el primer clàssic després de la mort de Franco, el 28 de desembre del 1975, tot just un mes després la mort del dictador. El Barça va guanyar 2-1, amb gols de Neeskens i Rexach, davant un estadi ple de senyeres, teòricament encara prohibides. L’estadi es va omplir de pancartes demanant llibertats i autonomia, que van ser retirades. El pare de l’actual president, Jaume Rosell, va ser un dels responsables que el club facilités senyeres i que, en un accident curiós, es trenqués el bust de Franco que presidia la seu blaugrana. Una part de la societat catalana havia parlat a través d’un partit, tal com s’havia fet en la xiulada de la Marxa reial del 1923 a les Corts i amb la famosa vaga dels tramvies del 1951.

La història del Barça i el Madrid és la història de dos clubs nascuts amb la idea de ser els més grans dins de la seva realitat i concepció del món. Una concepció ben diferent, per cert. Un es convertiria en el club relacionat amb el catalanisme i l’altre en el club més vinculat amb el poder central. La col·lisió, doncs, era inevitable, però va trigar a gestar-se.

El Barça, fundat per Joan Gamper i un grup de persones de diversos orígens de la burgesia catalana, ja expressava, en els seus estatuts del 1908, el desig de “servir Catalunya”. El club havia vist la llum en una ciutat en què el catalanisme com a moviment polític creixia amb força -les dates de fundació del club i els primers partits polítics catalanistes són idèntiques” i, de mica en mica, aquest club s’hi va identificar. Gamper, que es va sumar al moviment catalanista, va empènyer el club cap a la politització, donant suport a la lluita per aconseguir primer la Mancomunitat i després l’autonomia. El 1918, quan el club també va fer costat a la reivindicació per aconseguir el primer Estatut de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, La veu de Catalunya , va escriure: “S’ha produït el miracle i un club de futbol català s’ha convertit en el club de Catalunya”. Ara Santacana recorda que “més que firmar el manifest, va ser clau que l’Espanyol, l’únic club de Barcelona capaç de fer-li ombra, no ho fes. Altres clubs, com el Sabadell i l’Europa, també van el firmar, però l’Espanyol no. I es va anar definint una identitat dels dos clubs, amb matisos polítics”. De fet, fins al franquisme el Barça tenia la gran rivalitat amb l’Espanyol, i el Reial Madrid, amb l’Atlètic de Madrid, fundat per bascos.

El Madrid, al costat del poder

Gairebé tots els historiadors coincideixen a afirmar que l’origen de la rivalitat Barça-Madrid neix amb l’arribada a la presidència del club blanc de Santiago Bernabéu, el 1943. La història anterior del club blanc és la d’un equip “nascut per ser el més gran”, segons, el que va ser vicepresident, Raimundo Saporta. Saporta va definir la història del club blanc en clau política de manera ben clara: “Amb monarquia vam ser els més monàrquics. Després, els més republicans, els més franquistes i, finalment, els més demòcrates”. La idea del Madrid era portar-se bé amb qui manés a la capital espanyola.

El Reial Madrid va ser fundat per dos germans catalans que feia anys que residien a Madrid, els germans Carlos i Juan Padrós, propietaris d’una botiga de teixits a la madrilenya Calle de Alcalá. Monàrquics convençuts, els germans Padrós es van deixar enamorar pel regeneracionismo , el moviment polític i intel·lectual que va sorgir com a reacció a la decadència d’un imperi espanyol que queia a trossos. Així, la pujada al poder del rei Alfons XIII, el 1902, va significar una explosió de patriotisme espanyol amb l’esperança de l’inici d’un regnat modern i fort. Els germans Padrós hi van contribuir organitzant el primer concurs de futbol entre equips de diferents regions, la Copa de la Coronación. Aquell torneig en què es va viure el primer Barça-Madrid no era res més que un acte de fidelitat dels madridistes al monarca.

Els germans Padrós van cuidar la relació amb Alfons XIII, que el 1920 va atorgar el títol de reial a l’entitat i es va declarar aficionat d’un equip que, de mica en mica, es va convertir en el més gran de la capital i es va identificar amb les classes dominants. La presència d’un tercer poder com l’Athletic Club de Bilbao, però, va evitar, fins passada la Guerra Civil, l’existència d’un clàssic .

“Els primers anys del franquisme van ser durs per als dos equips. El Madrid va patir, ja que va tenir un president republicà i gairebé el van fusionar amb l’Atlético Aviación. Els dos clubs gairebé van baixar, però, el 1943, va arribar a la presidència Bernabéu, que va teixir una xarxa de contactes perquè el club es convertís en el més poderós durant el franquisme”, afegeix Santacana. Bernabéu, exjugador del club, ja havia deixat clar als anys 20, durant una gira per Anglaterra, que al Madrid defensaven “l’orgull i la causa espanyola”. Allistat a l’exèrcit nacional el 1936, Bernabéu va ser clau per identificar franquisme i Madrid, ja que tots els experts, com Foer i Kuper, coincideixen que Franco no tenia preferències per cap club i es limitava a explotar els èxits del club que més bones relacions amb el poder va teixir: el Madrid. “El cas Di Stéfano, del 1953, va marcar molt. Era un cas estrictament esportiu, però la Federació va prendre partit pel Madrid. Una federació franquista va ajudar el Madrid, que havia mogut fils amb Bernabéu. Per als barcelonistes era fàcil lligar caps”, sentencia Santacana.

Oficialment, el franquisme fingia ser neutral i no polititzava el futbol, però a la Federació es vivien lluites per aconseguir favors en què Bernabéu era el rei. De fet, el 1968 el president blanc va reaccionar a la derrota contra el Barça a la final de Copa afirmant que li agradava Catalunya “malgrat els catalans”. Segons els informes de la policia de l’època consultats per Santacana, aquestes paraules van provocar la indignació de les autoritats franquistes, ja que una figura important de l’esport espanyol feia públic el que tothom pensava però el franquisme volia negar: la gent identificava clubs amb identitats nacionals. El clàssic havia nascut, amb el Madrid identificat amb el poder central.

Calma amb la Transició

A partir del 1975, amb la mort de Franco, “el clàssic es va relaxar”. “Bernabéu va morir el 1978 i el Madrid podia fer una transició per treure’s de sobre elements franquistes. Al Barça va guanyar Núñez, que no volia polititzar gaire el Barça”. Però, després de més de 20 anys d’autonomia, el clàssic viurà un nou episodi de la seva dimensió política demà, coincidint amb una onada de reivindicacions de la societat catalana. “El Barça-Madrid és una bona manera d’entendre les relacions Catalunya-Espanya des de fora. Amb el Celtic-Rangers és la gran rivalitat identitària i polititzada del futbol mundial”, escriu Phil Ball, autor de Morbo , el llibre més venut en llengua anglesa sobre la història del futbol espanyol.

http://www.ara.cat/esports/Barca-Madrid-classic-politica_0_786521542.html

Madridistes i independentistes: 4 testimonis

Hi ha gent que desitja amb el mateix èmfasi que Catalunya sigui un nou estat d’Europa com una victòria del Madrid

ALBERT SOLÉ

Joan Ignasi Gómez, aficionat madridista de Vilanova i independentista TJERK VAN DER MEULEN

Al Camp Nou no només es disputarà un partit de futbol. Tal com està l’ambient polític a Catalunya, per molts aficionats el Barça-Reial Madrid de demà s’assemblarà a un Catalunya-Espanya, amb una càrrega política molt més enllà d’un simple partit de futbol.

En aquest context, hi ha un grup de persones que cridaran amb la mateixa intensitat un gol del Reial Madrid, com se sumaran als càntics a favor de la independència de Catalunya. No són molts, i ens ha costat trobar-los, però l’ARA els ha demanat que ens expliquin com viuen el futbol. En els quatre casos que hem trobat, la passió futbolística va néixer a casa seva, per mimetisme o per oposició, igual que les idees polítiques, heretades dels seus pares i avis.

Joan Ignasi Gómez. 21 anys, de Vilanova i la Geltrú. “No trec mai cap bandera al camp, tret de la de l’equip que animo”

Nel·la Saborit. 27 anys, de Borriana. “Jo sóc més del madridisme de Vicente del Bosque”

Ciceró Pascual. 29 anys, de Maó. “Durant un temps vaig fer veure que no m’agrada el futbol”

Germán Caufapé. 59 anys, de Lleida: “El meu avi i el meu pare eren del Barça i jo em vaig fer del Madrid com un joc”

Ho podeu llegir a l’Ara Premium

I també:

Entrevista Jordi Mercader, autor del llibre ‘Un blanc a la nació culer’: “El Barça exporta catalanitat però no representa Catalunya”


La veritat de la vida

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

La primera classe d’educació sexual la vaig rebre quan devia tenir dotze o tretze anys i no l’oblidaré mai. Era un col·legi religiós (els claretians de Barcelona) i no tenien cap interès a abordar la matèria. Però ja feia dos o tres anys que s’havia mort Franco, bufaven aires nous i alguna cosa havien de fer-hi. De manera que un dia va comparèixer el director i ens va anunciar, molt greu ell, que un dia d’aquells el padre Palacín ens ensenyaria “la veritat de la vida”.

Com a bons preadolescents de la Transició (i de totes les èpoques, en realitat) les nostres hormones estaven més desbocades que el cavall de Jerónimo, així que vam agrair infinitament que, per fi, comparegués algú a explicar-nos allò de què tots parlàvem i ningú coneixia. Només hi havia un detall que no ens acabava de quadrar: que l’encarregat de revelar-nos una veritat tan elevada fos el padre Palacín.

Vist des de la distància del temps, i si hem de ser justos, el padre Palacín hauria de ser considerat com un individu més penós que odiós. Crec que mai he conegut algú com ell, una criatura que al mateix temps podia ser insignificant i abominable. Un home petitó, amb una papada com un sac de gaita. Sempre duia a sota de cada aixella una rotllana de suor més grossa que les de Camacho i el seu cos desprenia una ferum insuportable, com un formatge que s’hagués passat mig any tancat en una habitació caldejada. El padre Palacín feia les classes de llatí. Jo odiava el llatí, tots odiàvem el llatí. A més, l’home era una nul·litat pedagògica. Amenitzava l’aridesa de la matèria amb uns acudits poca-soltes, unes gracietes, i no exagero, pròpies d’un desequilibrat. Un dia, per exemple, a mitja classe es queda mirant el buit, com un Nietzsche que manté diàlegs amb Zaratustra, i de cop i volta exclama: “Valeria puta!” Ens vam quedar estupefactes. Ell va riure. Que no ho enteníem? Puta pertanyia al present d’indicatiu del verb llatí puto , és a dir, pensar . Si un romà afirmava “Valèria pensa”, ni Valèria ni ningú s’hauria d’ofendre. Bé, doncs, la jugada li va sortir fatal, perquè l’endemà el padre Palacín, que es deia Pedro, arriba a classe i es troba que algú havia escrit a la pissarra, amb lletres gegantines, “PETRUS PUTA”. Li va agafar una enrabiada de por. Va exigir que l’autor fes una passa endavant, que de classe no en sortiria ningú fins que el culpable es lliurés a l’autoritat. (O sigui, a ell.) Però l’autor devia pensar que lliurar-se no era de valents, sinó d’idiotes, no va fer una passa ni endavant ni enrere i ningú podia delatar-lo perquè havia estat prou hàbil per actuar sense còmplices ni testimonis. La veritat és que l’home no era gaire perseverant: una estona després, just quan arribava l’hora del vermut, ens va enviar a casa.

Però els estava parlant de la veritat de la vida que un dia ens havia de revelar el padre Palacín. I per fi va arribar el gloriós dia. Vet aquí, doncs, la gran veritat de la vida tal com la recordo. (Permetin-me la versió original.) Imaginaos que en Madrid hay un taxi muy bonito, pero que muuuy bonito. Y que en Barcelona hay… ¡un millón de taxistas! Bien pues, el millón de taxistas empiezan a correr todos apelotonados. Y el primero que llega a Madrid…. ¡se queda el taxi! Punt final. Sí, en efecte: aquella era la punyetera veritat de la vida.

Com vostès comprendran tan elevada resolució del misteri generava molts dubtes. Per exemple: per què el taxi era a Madrid i no a Lisboa o París? O: com hi arribaria viu cap taxista si havien de córrer sense parar més de 600 quilòmetres? I en qualsevol cas: què passava amb els altres 999.999 taxistes? En fi, el pas del temps dulcifica els records, fins i tot els records en què apareix el padre Palacín. I saben per què? Doncs perquè l’home tenia raó: cada cop que s’apropa una cruïlla vital em remeto a les ensenyances del padre Palacín i tot es torna intel·ligible. Pensin, per exemple, en les circumstàncies actuals i apliquin-hi la Gran Veritat de la Vida.

Pujolisme: una part del taxi ens pertoca perquè l’hem pagat. Federalisme: parlem amb el taxi (tot i que últimament els federalistes estan descobrint que no, que a Madrid no hi ha cap taxi). Independentista: que hi vagi sa mare, a buscar un taxi a Madrid. Esquerra verda: el taxi ha de ser ecològic. Mayor Oreja: els 999.999 taxistes són etarres, i l’altre encara més. Vidal-Quadras: el taxi hauria de ser un panzer que dispari contra qualsevol que se li apropi. Ho veuen? Gràcies al padre Palacín la veritat de la vida ens revela l’extraordinària simplicitat dels conflictes humans.

Ah: l’autor de la pintada vaig ser jo. http://www.ara.cat/premium/opinio/veritat-vida_0_787121353.html