RECULL DE PREMSA ANC – 12 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

El 12 d’octubre més feiner

Ajuntaments, botigues i centres educatius obren avui les portes per reivindicar que el 12-O no és festiu als Països Catalans – Hi ha diverses concentracions antifeixistes convocades

El 12 d’octubre Espanya celebra la Hispanitat, una diada d’exaltació espanyolista i d’encesa defensa de la unitat de l’estat espanyol per subjugar els pobles que el conformen, com és el cas dels Països Catalans.

Espanya commemora el 12 d’octubre l’arribada al continent americà el 1492, any que va precedir diversos segles d’espoli econòmic, esclavisme, racisme i genocidi a l’Amèrica del Sud.

L’antifeixisme fa anys que es mobilitza en aquesta data per denunciar l’imperialisme espanyol, i es manifesta per respondre les concentracions que grups d’extrema deta organitzen cada 12 d’octubre i que gaudeixen d’impunitat i protecció per part dels cossos policials de l’estat espanyol, entre ells els Mossos d’Esquadra, que han reprimit repetidament els manifestants antifeixistes.

Aquest divendres la concentració antifeixista tindrà lloc a partir de les onze a la plaça Universitat sota el lema “12 d’Octubre, res a celebrar. Hispanitat és genocidi. Autodeterminació: Països Catalans”.

Entitats obren portes i organitzen activitats

L’eufòria independentista que es viu actualment sobretot al Principat han fet que enguany el rebuig al 12 d’octubre sigui molt més exacerbat. Entitats, ajuntaments, centres educatius, comerços i fins i tot algun centre d’atenció primària ja han anunciat que no respectaran el caràcter festiu que encara té aquesta jornada i que obriran les portes com un dia feiner.

La Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), Òmnium Cultural i també l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) han anunciat que operaran amb normalitat ja que “aquest dia no és una festivitat pròpia de Catalunya”. De fet, la CAL organitza actes del Correllengua en clara contraposició, diu, amb el 12 d’octubre. I l’ANC afirma que el dia de la hispanitat “no hi ha res a celebrar” i anima a convertir el 12 d’octubre en un dia feiner.

Per això, per a aquells que no puguin anar a treballar, l’ANC ha organitzat la campanya “12 d’octubre dia feiner. Jo no faig festa” (#12octdiafeiner) amb diversos actes i accions simbòliques per continuar treballant per la independència.

En aquest sentit, a Barcelona, l’ANC ha organitzat al Parc de la Ciutadella una jornada de treball amb tallers d’estelades, pancartes i taules de debat. Altres actes que es faran són el d’estelar el Montgrí, en una jornada convocada per les diferents territorials de l’Alt Empordà; el de la Garriga juntament amb Òmnium Cultural, o la caminada de Sant Elies al Sui.

Ajuntaments que treballen

Ajuntaments com el de Viladamat, Celrà i Arenys de Munt, tots dos governats per la CUP, treballaran amb normalitat aquest divendres. A Viladamat es va aprovar en ple substituir el 12 d’octubre i el 6 de desembre pel 23 d’abril i el 9 d’octubre, i a Cerlà s’ha demanat als treballadors que notifiquin si aniran a treballar i els que ho facin tindran festa per Sant Jordi. L’Ajuntament d’Arenys de Munt també obrirà, tal com es preveu a la moció independentista que va aprovar el setembre passat.

A Girona, l’Ajuntament estarà tancat de cara al públic però els treballadors que ho vulguin podran anar a treballar. L’equip de govern ha acordat compensar-los amb un altre dia de festa. L’Ajuntament de Vilablareix també obrirà les dependències municipals i l’any que ve vol canviar el festiu del 12 d’octubre pel 23 d’abril.

A Osona, les oficines dels ajuntaments del Brull, Calldetenes i Seva també estaran obertes al públic. D’altra banda, l’Ajuntament de Ripoll ha decidit mantenir les instal·lacions obertes perquè qui ho vulgui pugui anar a treballar.

A Salt, l’Ajuntament impedeix que els treballadors vagin a treballar

A Salt una cinquantena de treballadors de l’Ajuntament de Salt van acordar el dia 28 de setembre proposar a l’equip de govern canviar les festivitats del 12 d’octubre i del 6 de desembre per altres festivitats més relacionades amb la cultura catalanes com per exemple la diada de Sant Jordi.

Però l’equip de govern va denegar als treballadors poder assistir als seus llocs de treball aquests dos dies, al·legant que no es poden planificar els dies festius “a la carta”.

Independents per Salt ha donat suport a la reivindicació d’aquests treballadors i lamenta molt que el consistori no hagi volgut buscar una solució per donar resposta a aquesta petició. Alguns dels treballadors fins hi tot estaven disposats a anar als seus llocs de treball sense cap compensació.

Centres educatius amb alumens, pares i professors

A més d’alguns ajuntaments, també hi ha centres educatius que han decidit obrir portes aquest 12 d’octubre tot i que no poden fer activitat lectiva. Un cas és el de l’IES la Llauna de Badalona, que celebrarà una jornada d’activitats acadèmiques alternatives i per primer cop a la història no farà festa, tal com expliquen .

Per la seva banda, la direcció i els professionals de l’escola Casals-Gràcia de Manlleu (Osona) han decidit treballar el 12 d’octubre i el 6 de desembre, dia de la Constitució. Segons expliquen en un comunicat, “seguiran l’horari amb tota normalitat” per “plantar cara i demostrar que la voluntat del poble català està per sobre de les imposicions de Madrid”. Així, manifesten que el poble català “anhela la llibertat de poder decidir el futur de la nació catalana”.

Els alumnes de l’IES Jaume Callís de Vic i Arran també han organitzat una sèrie d’activitats, com la projecció del documental del conflicte entre Catalunya i Espanya, un torneig de futbol, bitlles catalanes i diversos tallers.

A l’Escola d’Art Superior de Disseny de Vic una bona part dels professors aniran a treballar aquest divendres i es faran activitats acadèmiques però “en cap cas no s’avançarà matèria continguda al programa del curs, sinó que es treballaran temes vinculats a la història de l’art i a les visites previstes a museus i exposicions”, remarquen en un comunicat.

L’escola Ridolaina de Montellà també obrirà portes a petició de l’AMPA, que ha organitzat una sèrie d’activitats. A l’escola Sant Jordi de Bonmatí (Selva), els mestres han organitzat una botifarrada i lectura de manifes. L’AMPA i l’ajuntament hi donen suport.

D’altra banda, l’escola Joaquim Vallmajó de Navata (Alt Empordà) també tindrà portes obertes a petició de l’AMPA i es faran activitats. A Igualada ha estat el SEPC el que ha organitzat una jornada de classes a la Plaça de l’Ajuntament.

I fins i tot un centre d’atenció primària, que se sàpiga, obrirà com un dia feiner. Una desena de professionals del CAP de Sarrià de Ter (Gironès) han decidit anar a la feina.

Comerços oberts

També són molts els establiments comercials de tot el Principat que no tancaran aquest divendres. Una onada d’associacoins i entitats han anunciat que treballaran el 12 d’octubre com qualsevol altre dia. A Sarrià de Ter, per exemple, bona part dels botiguers de l’associació de comerciants -entre un 80 i un 90%- han anunciat que obririen per la “poca identificació” que senten amb la festa de la Hispanitat. I a Berga, a més de botigues de roba obriran fins i tot establiments d’alimentació com el Carrefour.

Els supermercats d’Esclat i Bon Preu també obriran ja que la Generalitat de Catalunya va marcar aquest dia com un dels festius d’obertura comercial.

La CUP de Mataró ha donat suport als comerciants en considerar que el 12 d’octubre “s’emmarca en l’estratègia espanyolista d’imposar una simbologia i referents identitaris que no tenen res a veure amb la nació i cultura catalanes”.

La formació creu que iniciatives com obrir els comerços “ajuden a normalitzar el que ha de ser una nació que celebra les seves festivitats pròpies sense cap mena d’imposició de fora”.

Així, posa de manifest que la festivitat commemora la colonització i extermini de les comunitats indígenes americanes i que també és la diada de les Forces Armades Espanyoles, que entre altres, tenen per mandat de la Constitució Espanyola intervenir militarment els Països Catalans en cas que decideixin iniciar un procés d’independència.

Concentracions

A més de Barcelona, també hi haurà concentracions antifeixistes a Figueres. Arran Alt Empordà ha organitzat una protesta a les 12h del matí a la Plaça de l’Ajuntament de Figueres per expressar “el rebuig profund al caràcter festiu amb què es commemora el 12 d’octubre a l’estat espanyol”.

A Girona la CUP ha organitzat una concentració a les dotze del migdia a la plaça Països Catalans i un vermut popular contra la Hispanitat. Serà a la mateixa hora que la guàrdia civil celebri la recepció oficial a la qual els regidors han rebutjat assistir i a través d’una moció van demanar que la resta de representants del consistori fessin el mateix.

Igualment, els regidors de la CUP han anunciat que assistiran a l’Ajuntament de Girona per dur a termes tasques del grup municipal, per donar suport a la resta de treballadors municipals que demà aniran a treballar i reivindicar el 12 d’octubre com a dia feiner.

A Mataró, dijous Arran Maresme va celebrar el divuitè aniversari de la Botifarrada a la Hispanitat. Des de l’any 1995, Maulets celebra aquest acte a la Plaça de l’Ajuntament de Mataró.

http://www.llibertat.cat/2012/10/el-12-d-octubre-mes-feiner-19591

12 d’octubre: “Jo avui treballo”

L’auge sobiranista alimenta el “res a celebrar” per la Hispanitat. Ajuntaments i centres educatius decideixen obrir portes i fer activitats no lectives

L’institut La Llauna de Badalona ha obert les portes aquest divendres com un dia normal / ACN

Una dotzena d’ajuntaments, escoles i entitats com Òmnium, la Intersindical CSC i sindicats d’estudiants han convertit avui, Dia de la Hispanitat en un dia laborable qualsevol. També el Govern, que no participarà en els actes de celebració a Madrid, ha fet bona la màxima “12 d’octubre, res a celebrar”, que simbolitza el rebuig a la Hispanitat.

Centres d’ensenyament

“No ens sentim espanyols i no creiem que hàgim de celebrar la Hispanitat, i menys en un moment com el que viu el país. Tampoc pel genocidi que representa. De fet, si fos una festa catalana, tampoc la voldríem celebrar”. Així ho explica a l’ARA Laia Mauri, alumna de primer de batxillerat de l’IES La Llauna de Badalona. Per iniciativa de la Laia i un grup de companys, i amb l’adhesió de 380 alumnes dels 540 que té el centre, han organitzat, amb l’ajut de l’ANC i alguns professors que s’hi han adherit, una jornada de formació, col·loquis i debats. Un professor del centre, Daniel Nomen, explica que la direcció i part del professorat es va sentir “engrescat” pel fet que fossin els alumnes els que prenguessin la iniciativa. Més democràtica que la resposta d’un grup d’ultres, que van reaccionar amb pintades a la porta del centre: “‘Viva España” o “‘Separatistas terroristas'” i esvàstiques nazis. I un tuit de l’alcalde, Xavier García Albiol (PP), en què qualificava la iniciativa −la dels alumnes, no pas les pintades− de “patètica” i “impresentable”. Dotze de la quarantena de professors han donat suport explícit a la iniciativa, mentre que uns altres hi ha donat suport, però no han pogut assistir a la jornada. Al consell escolar ningú s’hi va oposar frontalment.

L’ambient entre els alumnes aquest divendres ha estat festiu i reivindicatiu alhora. En el seu manifest, els estudiants consideren que el motiu principal per anar a l’institut un dia com aquest és per “coherència”. “Especialment en els últims dies ha quedat patent que l’encaix –Catalunya-Espanya– és totalment impossible” i, a més, es commemora una data en què milers d’indígenes americans van ser “assassinats per les tropes de l’imperi espanyol”, que van “imposar per la força la seva cultura i la seva religió amb interessos estrictament econòmics”. “Cap país se n’hauria de sentir orgullós”. Durant el matí es faran tallers de teatre i plàstica, debats, xerrades i projeccions de documentals polítics.

Els alumnes de l’IES La Llauna es van inspirar en l’escola de Montellà, a la Cerdanya. La direcció del centre va considerar que era una “incoherència nacional” celebrar la Hispanitat en un moment com l’actual, i juntament amb professors i pares van decidir no fer festa el 12. Després de Montellà, el boicot a la Hispanitat s’ha anat propagant.

“Què carai hem de celebrar?”, es pregunta Marc Codina, director de l’escola Casals-Gràcia de Manlleu (Ososna). La direcció i els professionals de l’escola Casals-Gràcia han decidit treballar aquest dia 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, i el 6 de desembre, Dia de la Constitució. En un comunicat, el centre diu que “seguiran l’horari amb tota normalitat” per “plantar cara i demostrar que la voluntat del poble català està per sobre de les imposicions de Madrid”, tot i que remarquen que no faran classes curriculars ni lectives. La previsió és que facin debats, discussions i activitats de suport escolar. Expliquen que el poble català “anhela la llibertat de poder decidir el futur de la nació catalana”, però que “l’estat espanyol, ignorant el desig d’independència d’una gran majoria dels catalans demostrada el passat Onze de Setembre, no només s’ha mostrat hostil als nostres drets, sinó que ha augmentat els atacs contra els nostres senyals d’identitat”.

També una bona part del professorat de l’Escola d’Art Superior de Disseny de Vic anirà a treballar aquest divendres, “en desacord al fet que aquest dia sigui contemplat com a festiu al calendari”. En un comunicat, el centre ha explicat que els alumnes estan convidats a compartir aquest dia de treball amb els professors, de manera que durant el matí es duran a terme activitats acadèmiques, però que “en cap cas no s’avançarà matèria continguda al programa del curs, sinó que es treballaran temes vinculats a la història de l’art i a les visites previstes a museus i exposicions”.

A l’escola Sant Jordi de Bonmatí (Selva), divuit dels dinou mestres del claustre han decidit anar a l’escola i han programat un seguit d’activitats. Hi haurà botifarrada i lectura de manifest i han convidat els alumnes i els pares a anar-hi. L’AMPA i l’Ajuntament hi donen suport. La direcció argumenta que és una acció davant “els atacs” del govern espanyol a l’escola en català.

L’escola Joaquim Vallmajó de Navata (Alt Empordà) també tindrà portes obertes a petició de l’AMPA. Els pares han organitzat un seguit d’activitats de caire cultural i tradicional i la direcció els ha autoritzat a fer ús del centre. No obstant això, els professors no hi seran −a menys que algú hi vulgui anar a títol personal−, i no es farà classe.

A la Universitat de Girona, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocat una vaga per al dijous i pretén compensar el dia perdut fent classe el divendres. No obstant això, el rectorat ha explicat que el dia 12 d’octubre figura com a no laborable en el calendari laboral i que totes les facultats estaran tancades. La voluntat dels estudiants és fer accions simbòliques, com fer classe a les portes d’algun centre o del rectorat.

El departament d’Ensenyament no ha de donar autorització a les escoles per obrir avui, ja que segons han explicat fonts de la conselleria tenen una “autonomia de centre” que els permet prendre aquesta decisió. Malgrat això, els centres no poden fer activitat lectiva, sinó que aquells que decideixin obrir les seves portes hauran de fer altres activitats.

Ajuntaments

Els municipis de Viladamat (Alt Empordà) i Celrà (Gironès) −tots dos governats per la CUP− han aprovat mocions que estipulen que el 12 d’octubre és dia laborable. En el cas de Celrà, s’ha demanat als treballadors que notifiquin si aniran a treballar, i, els que ho facin, tindran festa per Sant Jordi. La moció de Viladamat, que no va rebre el vot en contra de cap regidor, recull que tant el Dia de la Hispanitat com el 6 de desembre seran dies laborables. Els treballadors podran intercanviar-los per Sant Jordi (23 d’abril) i el 9 d’Octubre, la Diada del País Valencià. A Girona, l’Ajuntament estarà tancat de cara al públic, però els treballadors que ho vulguin podran anar a treballar. L’equip de govern ha acordat compensar-los amb un altre dia de festa.

Les oficines dels ajuntaments osonencs del Brull, Calldetenes i Seva estaran obertes al públic aquest 12 d’octubre, com si es tractés d’un dia feiner qualsevol. L’alcalde de Seva, Èric Vila (Unió Municipal), ha explicat a l’ACN que han decidit no fer festa per “coherència nacional i sentit comú”, mentre que l’alcalde del Brull, Ferran Teixidó (Ara Brull), ha explicat que han pres aquesta decisió perquè “Espanya ens dóna motius cada dia”. En aquest cas, la brigada municipal també treballa.

D’altra banda, l’Ajuntament de Ripoll ha decidit mantenir les instal·lacions obertes durant els dies de la Hispanitat i la Constitució perquè aquells que ho desitgin puguin anar a treballar. Segons han explicat des del consistori, es donarà “llibertat de decisió” a tots els treballadors. Aquesta iniciativa se suma al fet que, fa poques setmanes, el consistori s’hagi declarat territori català lliure. La capital del Ripollès, governada per CiU, també forma part de l’Associació de Municipis per la Independència i ha hissat l’estelada al pal de manera permanent fins que Catalunya esdevingui un estat propi.

Un altre ajuntament que també ha decidit obrir portes aquest 12 d’octubre com si no es tractés d’un dia festiu és el d’Arenys de Munt. D’aquesta manera, el primer municipi que va acollir una consulta sobre la independència de Catalunya també ha decidit sumar-se a la llista de consistoris que no tanquen pel Dia de la Hispanitat. En la moció on es va declarar territori català lliure, Arenys de Munt va instar el Parlament que el 12 d’octubre sigui dia laborable. Ara han pres la decisió de no fer festa aquest dia per “coherència”.

El CAP de Sarrià de Ter també obrirà

Pel que fa als centres sanitaris, el departament de Salut ha assegurat que la d’obrir portes o no el 12 d’octubre és una decisió de cada treballador i el seu centre de treball. Salut no ha donat cap indicació als Centres d’Atenció Primària (CAP) ni a altres centres sanitaris, ja que en principi és un dia festiu, i en el cas que algun professional decideixi treballar, serà per una decisió personal.

Una desena de professionals del CAP de Sarrià de Ter (Gironès) han decidit anar a la feina. Els metges que volen treballar han demanat que els programin visites de pacients. Entre el personal que ha dit que anirà al seu lloc de treball hi ha infermers, metges i personal administratiu.

http://www.ara.cat/politica/12_d-octubre_0_790721009.html

8.000 espelmes per a una estelada gegantina

L’Assemblea (ANC) ha encès la flama aquesta setmana. A través de la campanya “Encén la flama”, l’ANC ha dibuixat una estelada gegantina a la plaça Major de Vic.

Barcelona. Aquest passat dijous 11 d’octubre l’ANC ha obtingut, de nou, una resposta massiva a la seva convocatòria. Milers d’espelmes han cremat aquesta setmana a la superfície de la plaça Major de Vic, les quals han dibuixat la major estelada de la història de Catalunya.

L’ANC ha englobat aquesta acció dins de la campanya ‘Encén la flama’ en senyal de “revolta contra qualsevol tipus d’opressió” i com a símbol de “resistència pacífica”.

http://www.tribuna.cat/la-fotografia//8000-espelmes-per-a-un-estelada-gegantina-12-10-2012.html

L’estelada d’espelmes més gran, a Vic

Imatge de les espelmes Foto: ORIOL DURAN.

La vigília del Dia de la Hispanitat, la plaça Major de Vic va ser l’escenari ahir a la nit de l’encesa de prop de 8.000 espelmes que donaven forma a l’estelada d’espelmes més gran de la història. L’activitat, organitzada per la sectorial de l’ANC, pretenia mostrar que la flama de l’independentisme està més viva que mai.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/583996.html

Vic encén l’estelada

L’ANC insta a treballar avui per la independència · Creix el nombre d’empreses i institucions que avui no fan festa

L’estelada de foc d’ahir al vespre a la plaça Major de Vic amb més de set mil espelmes es va començar a encendre a les vuit i abans de les deu ja eren totes enceses.

Aquesta acció de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la va voler fer expressament la vigília del dia de la hispanitat ‘per demostrar que el sentiment independentista és més viu que mai’.

L’estelada es va fer amb set mil espelmes i la col·laboració de més de vuitanta voluntaris. Mentrestant, hi hagué actuacions musicals, de dansa i de poesia a càrrec d’una vintena de formacions i d’artistes d’Osona.

També hi van participar, amb sengles parlaments, el coordinador de l’ANC de Vic, Jordi Ponsa, el batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, i la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell.

L’ANC ja havia organitzat un acte similar a Barcelona el 8 de setembre. Llavors va encendre una estelada al bell mig de la plaça de Catalunya com a convocatòria a la manifestació de la Diada.

12 d’octubre, dia feiner

L’ANC no fa festa avui, i ha organitzat la campanya ’12 d’octubre, dia feiner. Jo no faig festa’ amb accions simbòliques per a continuar treballant per la independència. A Barcelona, per exemple, les assemblees territorials faran una jornada de treball al parc de la Ciutadella. També es faran actes al Montgrí, a la Garriga i a Sant Elies. L’ANC promou l’etiqueta de Twitter #12octdiafeiner perquè s’hi apleguin tots els missatges. L’altra etiqueta que acostuma a circular força cada 12 d’octubre és #resacelebrar.

De fet, com més va, més empreses, entitats i institucions treballen el 12 d’octubre. Òmnium Cultural, per exemple, obre les oficines per tercer any consecutiu i demana a la societat civil catalana que ajudi a convertir el dia d’avui en una jornada reivindicativa en favor de l’estat propi.

Alguns ajuntaments treballen

L’Ajuntament de Seva va ser el primer d’anunciar que treballaria el 12 d’octubre i, més tard, els ajuntaments del Brull, de Calldetenes, de Sant Pere de Torelló, de Celrà i de Viladamat s’hi van sumar ‘per coherència nacional i sentit comú’. Els ajuntaments de Celrà i de Viladamat, tots dos regits per la CUP, substitueixen els festius del 12 d’octubre i del 6 de desembre pels dies 23 d’abril i 9 d’octubre, Diada del País Valencià, ‘una data representativa de la unitat dels Països Catalans’.

Els serveis públics, crítics amb la celebració

Alguns centres educatius no tanquen. Els alumnes de l’IES de la Llauna, de Badalona, per exemple, diuen que no tenen res a celebrar, ateses ‘les circumstàncies que viu Catalunya’, i dotze professors s’hi han sumat. No obstant això, aquest centre no farà activitats lectives, sinó activitats alternatives, projeccions de documentals, etc. Tampoc la direcció de l’escola de Montellà no fa festa, i tant mestres com pares li fan costat. En total, més d’una dotzena de centres escolars han decidit obrir avui i fer activitats especials. El SEPC de la Universitat de Girona ha instat els estudiants a no fer festa i ha demanat que les activitats lectives d’ahir (que hi hagué vaga) es fessin avui.

Solidaritat Catalana ha demanat a totes les universitats catalanes que aquest dia facin classes, si no és que volen celebrar una festa contrària a valors com la pau, la pluralitat, la tolerància i el diàleg.

Una desena de treballadors del CAP de Sarrià de Ter, entre els quals la directora, tampoc no se senten identificats amb el motiu de la festivitat. L’impulsor d’aquesta iniciativa, Jordi Taberner, ha declarat: ‘No pengem pancartes, però és evident que volem deixar clar que no farem festa perquè no ens ve de gust celebrar res.’

Algunes empreses també obren

La Generalitat de Catalunya va marcar aquest dia com un dels festius d’obertura comercial. I és per això que petits comerços i molts supermercats d’Esclat i Bon Preu obren.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046807/20121012/vic-encen-lestelada.html

Artur Mas: “El món econòmic s’ha d’adaptar al canvi del país”

“Catalunya mereix respecte i de moment només ens llancen amenaces i algun insult”, afirma el president de la Generalitat | “El meu horitzó és la consulta i guanyar-la per majoria àmplia. Serà l’última cosa que faré” | La pregunta que faria Mas: “Vostè desitja que Catalunya sigui un nou Estat de la UE?”

Jordi Barbeta

Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 1956), president de la Generalitat de Catalunya, ha provocat un terrabastall en la política catalana, espanyola i europea plantejant que per primera vegada en la història els catalans puguin decidir el seu futur col·lectiu dins de la Unió Europea. En aquesta entrevista, el president català assenyala com afronta el procés tot garantint que ni la crisi, ni les pressions polítiques o econòmiques el faran renunciar al seu objectiu polític vital de conquerir la sobirania per Catalunya.

President, què és ara mateix el que més el preocupa i el que més l’il·lusiona?
La principal preocupació és sens dubte la recessió econòmica i l’atur. El que s’està vivint aquestes darreres setmanes no em treu temps ni interès del que crec que és un tema principal: donar-li la volta a la situació econòmica i començar a crear ocupació. Gaudeixo, d’altra banda, de la il·lusió que noto que es viu al país.

On som? Cap a on anem? O més ben dit, cap a on ens porta?
Som en una etapa clarament nova. Estem en un estadi mental i anímic diferent de la població catalana, que ha experimentat un canvi cultural profund, i que s’ha d’anar confirmant en els propers mesos seguint tota la pauta dels processos democràtics…

I cap a on anem?
Anem cap a exercir el dret a decidir, que és un fet històric perquè no ho hem pogut fer mai en llibertat i en democràcia. El més important és que en els propers quatre anys hi haurà, sí o sí, una consulta al poble català.

Amb llei o sense?
Quan dic sí o sí vol dir sempre dins d’un marc legal, però no un marc legal inamovible. Aquest marc legal pot ser la Constitució espanyola, la legislació catalana, una legislació internacional o altres camins per consultar al poble de Catalunya si tots aquests fallen.

Ho pot precisar?
En pocs mesos aprovarem la llei de consultes catalana, que seria, si ens falla la via de la legalitat estatal, una via per intentar consultar al poble de Catalunya respecte al dret a l’autodeterminació. Quan arribem en aquest punt, les formacions polítiques sobiranistes, que espero que obtinguin la majoria en el Parlament, haurem de veure com precisem la pregunta a formular.

Si depengués de vostè, quina pregunta faria?
En el límit, aquesta pregunta hauria de ser: “Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió Europea?”, però no vull imposar la pregunta. L’hem de construir entre la majoria parlamentària. Una de les meves obsessions és que les coses es facin bé, no de manera esbojarrada o improvisada.

A què es refereix exactament?
Hem d’assegurar una majoria social forta entorn de la pregunta. Hem de consultar a la Unió Europea i a la comunitat internacional, tot i sabent que no donaran resposta fins que nosaltres no haguem fet el procés. I bé, jo no em negaré mai, mentre duri el procés fins a la consulta, a dialogar i negociar amb les institucions de l’Estat espanyol. En una democràcia madura hauria de ser així. Aquests dies ho veiem entre el Regne Unit i Escòcia. Mentre els britànics negocien, l’Estat espanyol amenaça.

Quan diu que no es negarà a negociar amb l’Estat espanyol vol dir que encara és possible arribar a un acord amb l’Estat espanyol que ajorni la convocatòria de consulta?
No, home. Quan parlo de diàleg i negociació em refereixo a la manera per arribar a fer la consulta… Això semblarà una utopia o una ingenuïtat, però si mantenim el rumb potser arribarà un moment que Espanya es veurà obligada a reaccionar.

I de tota aquesta travessia, on considera que és el cim?
El meu horitzó polític vital se situa en fer la consulta i guanyar-la amb una majoria clara. Això és el cim. I vaig dir que seria l’últim que faria.

Per què?
Perquè necessitem una gran majoria. Però no la necessito jo com a Artur Mas, la necessita el país. En els propers quatre anys el país necessita un president molt fort i això només es pot obtenir a través dels vots.

Demana un xec en blanc?
De cap de les maneres. No vull que ningú que ens voti pugui pensar que això és un xec en blanc per a la meva carrera o per a la consolidació d’una persona o d’un partit en el poder. Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d’un objectiu de país. Jo només sóc un instrument.

En quin sentit ho diu?
Jo sóc un instrument del procés. Bé, això ho ha de dir la gent, no ho puc dir jo, però què vull dir? Doncs que em poso al servei d’aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat. Si d’aquí quatre anys jo no em torno a presentar, serà un bon senyal per al país.

Ha actuat així perquè no hi havia més alternativa?
Alternatives personals per anar tirant n’hi havia moltes i totes instal·lades en la comoditat. Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L’alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut. Pots lluitar i perdre, lluitar i guanyar, però si no lluites, ja has perdut.

…
Ah, i també hi havia una altra alternativa: seguir-nos autoenganyant. Pensant que fent el bon minyó l’Estat espanyol ens escoltarà i acabarà reconeixent la realitat catalana. Fer el bon minyó és el que hem fet durant 30 anys.

Això sembla una crítica a la tàctica pujolista del peix al cove…
En tot cas seria una autocrítica. Era normal que Catalunya, recuperada la democràcia, confiés que una Espanya integrada a la Unió Europea seria amable i comprensiva amb el fet català. S’hi havia de confiar perquè no s’havia provat mai. Espanya no havia tingut mai una democràcia tant llarga, Ara bé, si en aquestes condicions no és possible, en quines altres ho serà? S’havia d’intentar en aquests trenta anys, i un cop vist el resultat s’ha produït el canvi de mentalitat que va posar de manifest la manifestació de la Diada, i que ara s’ha de confirmar a les urnes. Aquest és un dels motius per anar a les eleccions. Les decisions no es prenen al carrer, es prenen a les urnes.

El principal retret que se li fa és que en aquests moments tan greus de la situació econòmica, la inestabilitat política agreuja la crisi.
A tothom que critica el que estem fent, ens han de dir quins són els costos de no fer res. I ha arribat un moment que Catalunya té dret, després d’aquests trenta anys de servei constant a la causa de l’Estat, en les circumstàncies més complicades i difícils, després d’això, Catalunya també té dret a què li ofereixi alguna solució. Si som tan imprescindibles com es diu dins de l’Estat, Catalunya mereix el respecte, el reconeixement i la possibilitat de progrés, i de moment, només ens llancen amenaces, provocacions i algun insult, però de solucions ningú no n’aporta cap.

Quina solució veuria factible?
El fet que no s’aporti cap solució em fa pensar que Espanya no té projecte o que el seu és un projecte definitivament esgotat perquè Espanya segueixi sent Espanya. La seva pervivència i salvació és el reconeixement de les nacions històriques que la integren tal com es va aprovar en la Constitució…

Hi ha un altre argument de crítica. En un moment en què es parla d’Unió Europea, separar és anar en contra dels signes dels temps.
Però és que no ens separem. Aquest és el llenguatge on se’ns vol fer caure. Volen que parlem de trencament, ruptura, separació, però no és real perquè després d’un procés així Catalunya serà dins de la Unió Europea juntament amb l’Estat espanyol. Què vol dir separar-se en un lloc on hi ha una moneda única, on no hi ha fronteres ni aranzels, on les persones i els capitals poden circular lliurement? Aleshores, quan sento això, jo dic que no és una separació sinó una emancipació. Són ganes de viure la teva pròpia vida amb més llibertat. I això, probablement porta a una millor convivència dins de la família.

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, que és del PP, i el comissari Almunia, que és socialista, ja han dit que una Catalunya independent sortiria de l’euro.
Fixi’s, ja estan acceptant la possibilitat que Catalunya esdevingui independent. Ja anem pel bon camí. I llavors ja entrem en el terreny de la por. Si acabeu tenint un Estat, on sereu? I la realitat és que no hi ha precedents d’un Estat que hagi experimentat un procés d’aquestes característiques. Com pot ser que una vella nació europea no pugui aspirar a trobar una solució, quan ja en formem part, tant de la Unió Europea com de l’euro, per fer una transició nacional d’aquestes característiques?

Sobre això, ja ha fet alguna gestió amb Brussel·les?
No. En aquests darrers dos anys, els moviments que s’han fet a escala europea han estat, primer, per fer entendre que Catalunya es prenia seriosament les polítiques d’austeritat i de consolidació fiscal, d’equilibri dels pressupostos, de control dels dèficits i de control dels endeutaments, i, segon, per fer entendre que dins de l’Estat espanyol hi ha un desequilibri molt gran entre transferències financeres, i que això un dia o altre s’ha d’acabar.

Precisament un altre argument negatiu que es fa servir és que vostè ha fet un pas endavant per no parlar de les retallades i assegurar-se quatre anys més amb majoria absoluta.
Primer, la majoria absoluta avui per avui només la té el PP a Madrid. Ja veurem si els catalans en volen tenir. I tapar les retallades és absurd perquè jo em presentaré a aquestes eleccions i al programa no diré que no hi haurà més retallades. I ho explico amb tota claredat. Nosaltres no som amos de les retallades. Les retallades no es fan ni per caprici ni per ideologia, es fan per estricta i imperiosa necessitat, perquè tot el que gastem de més respecte al que tenim autoritzat no ho podem pagar. I si no ho podem pagar, quin sentit té gastar-ho de més?

Es pot fer la transició nacional amb la caixa buida?
La travessia s’ha de fer, amb la caixa més plena o més buida.

I si no pot pagar les nòmines?
És que ens hi podríem trobar igualment si arribés aquest cas… però jo crec que aquest cas no arribarà, sincerament. Jo sóc dels que pensa que Espanya, amb rescat o sense, encara que segurament serà amb rescat, se’n sortirà, i els pagaments es podran atendre. Una altra cosa seria que l’Estat espanyol agafés els pagaments i la tresoreria com una arma llancívola per desestabilitzar aquest procés democràtic a Catalunya. Però això seria doblement escandalós. Si fessin això sumarien molts més ciutadans catalans a la causa. Suposo que actuaran amb un mínim de seny. A més a més, els diners no són seus, que són compartits. I en bona part són nostres. I que consti que quan dic això no vull tapar els errors catalans, perquè n’hi ha hagut. Si hem arribat a un deute de quaranta-tres mil milions d’euros, que vol dir que hem més que triplicat el deute en els darrers nou anys, vol dir que alguna cosa s’ha fet malament també des de Catalunya, no podem amagar el cap sota l’ala.

Estem en una situació de rescat imminent del regne d’Espanya. El rescat d’Espanya canviaria l’escenari polític català?
No. El procés que està vivint Catalunya es mantindria perquè el moviment que hi ha a Catalunya no és només un moviment econòmic. Hi ha una barreja de sentiments, d’il·lusions, de projecte, de mancances i d’interessos. Tot això està barrejat i tot suma en la mateixa direcció. Per tant, encara que hi hagués un rescat d’Espanya, les aspiracions de Catalunya es mantindrien perfectament vives.

Sembla que hi ha preocupació en el món econòmic català.
En el món econòmic català hi ha de tot. Hi ha gent que ho veu amb més preocupació, d’altres ho veuen amb una gran il·lusió, i en molts casos, hi ha gent que ho viu assumint el compromís. Quan en un país hi ha un moviment social molt potent, el món econòmic també ha de veure com s’adapta al canvi. El primer que ha de fer el món econòmic són estratègies per adaptar-se a aquest canvi de mentalitat del país. I això no és pas impossible.

Què li ha dit el senyor Fainé, de La Caixa, o el senyor Oliu, del Banc Sabadell? O els grans empresaris: Grífols, Carulla, Andic…
Si no ho particularitzem amb noms, que jo crec que és un error, jo sé que hi ha empreses catalanes que estan inquietes. I ho entenc perfectament perquè qualsevol procés d’aquests regira l’statu quo. I si a més hi sumem que estem en una situació de dificultats econòmiques importants, encara pot semblar més així. Però precisament potser és ara que ho hem de fer, perquè hi tenim molt menys a perdre. Catalunya, davant dels riscos, ara hi té molt menys a perdre perquè ja estem molt tocats.

Vol dir que pitjor no hi podem estar?
Sí. Pitjor hi podem estar. Però és evident que com que hi tenim menys a perdre, doncs segurament s’ha d’arriscar més com a país en aquests moments. I després hi ha un altre concepte. Cada any que passa, les generacions més veteranes van passant el relleu a generacions més joves. La gent jove del país, majoritàriament, ja no té tantes pors ni tants complexos. Són gent que estan vivint al segle XXI, que estan connectats tot el dia amb tot el món i que veuen amb naturalitat els processos que haurien de ser naturals i que les velles estructures els fan impossibles. Amb la revolució dels joves i de les classes mitjanes del país assolirem els nostres objectius i l’economia hauria d’estar al marge d’aquest procés polític.

Per què?
Per què hem fet la Unió Europea? Perquè l’economia estigui al marge dels moviments polítics. Quan han aparegut deu o dotze estats de la Unió Europea en aquests últims deu o quinze anys, ha canviat el mapa europeu, i l’economia no per això se n’ha ressentit. Al revés. Més aviat s’ha eixamplat el marc dels mercats, hi ha més països on funciona una moneda única, hi ha més països on es poden intercanviar els béns, els serveis, les mercaderies, etcètera. I això no perjudica l’economia. Si s’arribés a la conclusió que un procés d’aquestes característiques provoca a l’Estat espanyol càstigs contra Catalunya des d’un punt de vista econòmic, seria un argument més per fer entendre que un Estat així no ens va bé. A més, seria molt absurd des de l’òptica espanyola perquè hi ha un munt d’empreses catalanes que tenen inversions a tot l’Estat espanyol i que hi tenen molts llocs de treball. Si perjudiquen els interessos econòmics catalans a la resta d’Espanya això serà un empobriment per a ells perquè s’hi jugaran llocs de treball, delegacions, magatzems, fàbriques…

Ningú no podia pensar fa uns mesos que Artur Mas i Convergència fessin un discurs d’aquesta mena. Suposo que Rajoy està més amoïnat pels vots que pugui tenir CiU que qualsevol organització d’extrema esquerra…
És possible. Però en tot cas, si es llegeixen les meves intervencions dels darrers quatre o cinc anys, es veurà que l’escenari en el qual estem no és improvisat ni incoherent.

La iniciativa ha estat pactada des d’un bon principi amb Duran Lleida i Unió Democràtica?
El senyor Duran i jo estem absolutament d’acord i la consulta al poble de Catalunya és un objectiu absolutament compartit.

Si tot això és un guió, vol dir que quan va anar a parlar amb Rajoy del pacte fiscal ja tenia decidit el proper pas? Va anar a buscar el no de Rajoy?
No he enganyat a ningú. Amb el president Rajoy hi va haver trobades privades per estovar el terreny i després, en la pública, la resposta va ser un no rotund…

Ara sembla que tot va pitjor:els pressupostos, les inversions, la reforma educativa… És una represàlia per la iniciativa sobiranista?
No. Això és el de sempre. La pel·lícula que estic veient ara ja l’he vist moltes altres vegades, amb Governs d’aquest color a Espanya i d’un altre color, també. El Govern socialista anterior se’n va anar sense pagar els deutes amb Catalunya i sense haver fet els projectes dels accessos als ports de Barcelona i Tarragona de l’ample de via europeu. Aquesta és la mentalitat de sempre, no és d’ara, del PP de Rajoy. És del PP, del PSOE, de la casta funcionarial, dels alts estaments de l’Estat… És de tots i fa segles que dura. Espanya ha fet unes inversions bilionàries en alta velocitat i encara avui no té ni una sola línia connectada a Europa amb l’ample de via europeu sencera. Hi ha vies a prop de Madrid que estan quadruplicades i la línia Barcelona-Vic és via única i funciona pitjor que fa cent anys.

El camí de la sobirania serà llarg?
Llarg no sé si ho serà, però serà dur, molt dur. Dur ja ho està sent perquè rebem amenaces, es vol crear un clima de molta incertesa i preocupar la gent gratuïtament, atemorint amb les pensions…

Què passarà amb les pensions?
Amb les pensions no passarà res, perquè se seguiran pagant en qualsevol cas. El problema de les pensions no és si Catalunya té un estatus polític diferent . El problema de les pensions és si ens quedem amb menys cotitzants dels que necessitem i amb més pensionistes dels que es poden assumir en una economia que no creix. En aquest terreny de la incertesa, pors i provocacions ja hi som. I això anirà in crescendo. I hi haurà un altre intent de dividir la societat catalana.

Dividir per raó d’origen?
I de llengua…

Entre Catalunya i Espanya hi ha una relació fraternal…
… Que hi seguirà sent, sempre.

Sí, però costa pensar en els cosins d’Almeria com a estrangers.
Però és que no ho seran d’estrangers, serem europeus tots.

Què li diu vostè en aquests moments a un ciutadà de Catalunya de llengua materna castellana i amb bona part de la seva família a Andalusia o a l’Aragó?
Que el procés que segueix Catalunya és inclusiu, que cap dels set milions i mig de persones a Catalunya ha de témer res, que si la seva llengua d’ús normal és el castellà ho continuarà sent. El castellà seguirà sent idioma oficial i d’aprenentatge obligatori a les escoles catalanes. Que aquí no canvia res més que un estatus polític perquè ell i els set milions i mig de ciutadans de Catalunya visquin millor.

Els que se senten aquí espanyols, continuaran sent espanyols?
El sentiments no es poden canviar i s’ha de respectar sempre. Un ciutadà de Catalunya que se senti espanyol, que per cert són molts, ha de seguir sentint-se igual. I en el cas eventual que hi hagi una nacionalitat catalana, també poden tenir la nacionalitat espanyola sense cap problema. Si no la tenen serà perquè Espanya els hi negarà, no perquè els hi negui Catalunya. Catalunya farà aquest procés amb tot el respecte i amb total llibertat per a tothom. Sense imposicions. No ens hem tornat bojos.

Per cert, aquesta entrevista es publica el dia de la Hispanitat…
La hispanitat també és un patrimoni català al qual no hem de renunciar. Però no s’ha de confondre la hispanitat amb l’espanyolisme o l’imperialisme espanyol, perquè no són el mateix per més que hi hagi qui ho intenta.

Com s’ho fa per aguantar la pressió?
Procuro aïllar-me tant com puc del soroll mediàtic. Si no, acabes sent presoner de tot això i no decideixes amb llibertat. Si no t’atreveixes amb un procés així, has de plegar. El que no val és quedar-te de president d’un país i donar l’esquena a la majoria del poble. Si no t’atreveixes te n’has d’anar. I si et quedes has d’assumir el patiment.

L’esperança és l’últim que es perd?
Tinc esperança perquè tinc fe. Crec en el que estem fent i tinc confiança en el país.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121012/54352976406/artur-mas-mon-economic-asaptar-canvi-pais.html#ixzz296WrwBTC

Mas ja té la pregunta: “Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat dins la UE?”

El president afirma que la Catalunya Estat mantindrà el castellà com a llengua oficial i d’aprenentatge obligatori

El president de la Generalitat ha afirmat que ja té pensats la majoria dels detalls per encarar la consulta d’autodeterminació per a la propera legislatura. Mas ha avançat, en una entrevista a La Vanguardia, que la pregunta que vol per aquesta votació és la següent: “vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat dins la UE?” Mas ha afirmat que la pregunta podria reformular-se perquè voldrà consensuar-ne contingut amb la resta de partits. “Una de les meves obsessions és que les coses es facin bé, no de manera esbojarrada o improvisada”, ha argumentat. El president ha afegit que malgrat els intents de dividir per motius d’origen o lingüístics, el castellà serà respectat en el futur Estat català. “Serà llengua oficial”, ha afirmat.

El president ha assegurat que la consulta, malgrat les amenaces d’Espanya es farà “sí o sí en els propers quatre anys”. En ser preguntat si aquesta certesa implicava violar la legalitat, el president ha recordat que hi ha altres marcs jurídics a banda de l’espanyol. “Aquest marc pot ser la Constitució espanyola, la legislació catalana, una legislació internacional o altres camins per consultar al poble de Catalunya si tots aquests fallen”, ha concretat.

Mas ha assegurat que l’alternativa a l’Estat propi és “conformar-se”. “ Pots lluitar i perdre, lluitar i guanyar, però si no lluites, ja has perdut”, ha conclòs. “Fer el bon minyó, ha afegit, és el que hem fet durant 30 anys”.

El president ha qüestionat l’argumentari espanyolista i els seus plantejaments apocalíptics. “Què vol dir separar-se en un lloc on hi ha una moneda única, on no hi ha fronteres ni aranzels, on les persones i els capitals poden circular lliurement?”, s’ha preguntat.

Respecte les pors de l’empresariat, ha recalcat que tot canvi precisa d’adaptació i ha afirmat el seu optimisme pel convenciment sobiranista de la gent jove i les classes mitjanes. “Amb la revolució dels joves i de les classes mitjanes del país assolirem els nostres objectius i l’economia hauria d’estar al marge d’aquest procés polític”, ha subratllat.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/mas_ja_te_la_pregunta_voste_desitja_que_catalunya_esdevingui_un_nou_estat_dins_la_ue_89633.php

Ernest Maragall abandona el PSC i funda Nova Esquerra Catalana

No es presentarà a les eleccions del 25-N · Es declara partidari de l’estat propi ‘en un període constituent immediat’

L’ex-conseller i dirigent històric del PSC, Ernest Maragall, va manifestar ahir a VilaWeb que abandonava el partit per fundar una nova formació anomenada Nova Esquerra Catalana. Aquesta nova formació, decidida en una reunió al centre Cívic de Can Fabra de Barcelona, proposarà ‘amb claredat un estat propi per a Catalunya’ i l’exercici del dret d’autodeterminació ‘en un període constituent immediat’.

Maragall, que encara no ha comunicat la seva decisió a la direcció del PSC, descarta de presentar-se a les eleccions del 25 de novembre, ni tot sol ni amb cap formació: ‘Ni volem fer aventures ni volem perdre caràcter.’

Després de la reunió fundacional, que havia de ser discreta però que ha transcendit, Maragall va dir que continuar al PSC seria ‘incongruent i una ficció’, després d’haver decidit la formació d’un partit nou. Això sí, va recalcar que sentia un immens respecte pel PSC i pels seus membres.

La reunió d’ahir entre Maragall i un grup de militants del PSC i d’independents vol ser el punt de partença d’una nova formació que representi ‘una esquerra nacional forta, alternativa a la dreta nacional forta representada per CiU’, cosa que el PSC no ha sabut fer.

Els promotors expliquen que encara són en una fase embrionària i que la base ideològica és el manifest que la setmana passada van impulsar 145 militants del PSC, entre els quals hi havia els ex-consellers Marina Geli, Antoni Castells, Ernest Maragall i Joan Manuel del Pozo, el paer en cap de Lleida, Àngel Ros, i l’eurodiputada Maria Badia.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046800/20121012/ernest-maragall-abandona-psc-funda-nova-esquerra-catalana.html

Finalment, els socialistes

Des d’avui ja podem dir que totes les ideologies de tradició democràtica a Catalunya han evolucionat cap al sobiranisme i el dret de decidir. I aquesta és una dada molt significativa i una victòria inapel·lable.

Vicent Partal

Un partit polític no és pas un ens tan autònom com ens podríem afigurar. Perquè, al final, d’una manera o altra, acaba depenent dels seus votants i d’allò que aquests pensen. I quan tot un país es mou en una direcció determinada d’una manera decidida, anar-hi contra és molt difícil. Això fa molt important i significatiu el naixement, ahir, de Nova Esquerra Catalana, un partit capitanejat per Ernest Maragall i que és, d’entrada, el referent socialdemòcrata de la nova república que som a punt d’instituir. Ha costat. Ha costat déu i ajut, però el fet important és que des d’avui ja podem dir que totes les ideologies de tradició democràtica a Catalunya han evolucionat cap al sobiranisme i el dret de decidir. I aquesta és una dada molt significativa i una victòria inapel·lable.

Ho matisaré. És evident que la sigla PSC no tan sols no ha evolucionat, sinó que des d’avui li serà encara més difícil, molt probablement, de sumar-se a la centralitat sobiranista. I això, cal dir-ho, la portarà a la marginalitat que les trompetes ja anuncien. Però, alhora, també cal demanar-se: què són unes sigles sense ànima? El sentit profund que tenia el PSC en el millor moment, el representa molt més aquest nou partit encara sense estructura que no el búnquer del carrer de Nicaragua. I això ho sap tothom.

Ha costat molt, tanmateix. La incomoditat contra l’immobilisme de la cúpula socialista era ben notable des de feia molt, però semblava que mai no arribaria el dia de no cansar-s’hi més. Fins avui. Cal entendre’ls, nogensmenys. Ells han estat els darrers, però no oblidem que cap partit parlamentari català no era independentista fa pocs anys. De primer ho va ser Esquerra, des de la renovació del congrés de Lleida, i durant molts anys en va tenir el monopoli. El cas és, tot amb tot, que aquests darrers mesos la consolidació de Solidaritat i la transformació d’ICV i, sobretot, de CiU han alterat completament el panorama polític català.

El PSC, l’altre gran partit català, podia haver fet el mateix moviment que CiU i adonar-se que no podia girar-se d’esquena a la població. Molts socialistes des de dins havien anat elevant el to i mostrant cada cop d’una manera més clara la dissidència, entre ells i molt significativament Ernest Maragall. Però supose que ha arribat un moment que han entès que no podien esperar ni un dia més i que, si l’instrument no servia, més valia canviar d’instrument que no morir esdernegats.

Mai no sabrem, certament, si aquest temps hauria estat tan llarg amb l’ex-president Pasqual Maragall en actiu, i no tenallat per unes circumstàncies personals tan difícils. Potser tot hauria anat més ràpidament i potser fins i tot les sigles històriques haurien estat disputades. Però ara tant és, aquesta especulació. Allò que ara importa és que des d’ahir aquest país ja té opcions polítiques sobiranes que concorden en el fet que la nació catalana és mestressa del seu destí i que representen la democràcia cristiana, el liberalisme, la socialdemocràcia, el republicanisme, el socialisme, el comunisme, l’ecologisme, el radicalisme demòcrata o l’anticapitalisme. És a dir l’espectre pràcticament natural de qualsevol país.

De la mà de Nova Esquerra Catalana torna doncs el temps de la unitat en els grans objectius de país. I jo no sé sinó felicitar-me’n i felicitar-nos-en tots plegats.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4046816/socialistes-finalment.html

Maragall: Dentro del PSC el soberanismo sólo podía “aspirar a ser una minoría decorativa”

El exconseller justifica su salida ahora del PSC por que tras el 25-N se hubiera interpretado “como consecuencia de unos resultados”

Elecciones catalanas | 12/10/2012 – 10:16h

Ernest Maragall, en una imagen de archivo Jordi Play / Archivo

Barcelona. (Redacción).- El exconseller Ernest Maragall ha reconocido en el Món a RAC1 un día después de anunciar la creación de un nuevo partido que dentro del PSC el soberanismo sólo podía “aspirar a ser una minoría decorativa o una coartada de pluralidad”.

Maragall, que ha afirmado que dejará el partido “enseguida”, ha explicado que después de su anuncio de ayer no ha recibido ninguna petición desde los socialistas catalanes para que no abandone el partido. “Alguno ha parecido que caso quería que se acelerara mi salida”, ha apuntado.

Respecto a la formación del Partit Català de Europa, el político ha insistido en que “no hay urgencia”, y ha anunciado que la primera sesión constituyente se celebrara hacia el 15 de diciembre. Para Maragall, haberse presentado a las elecciones del próximo 25 de noviembre hubiera sido “frívolo e irresponsable”.

Preguntado sobre la oportunidad de su anuncio, a menos de dos meses para los comicios, el exconseller ha reconocido que “los acontecimientos se han precipitado y cualquier cosa que se hubiéramos hecho luego se hubiera interpretado como consecuencia de unos resultados”.

El exconseller Ernest Maragall anunció ayer que tras el 25-N quiere recuperar el proyecto de crear el Partit Català d’Europa auspiciado en 1998 por su hermano, el expresidente catalán Pasqual Maragall, con la finalidad de que aglutine “una gran fuerza de izquierdas genuinamente catalana”.

http://www.lavanguardia.com/politica/elecciones-catalanas/20121012/54352506766/maragall-psc-soberanismo-minoria-decorativa.html#ixzz296ZdGTAx

La crisi del PSC gironí catapulta ERC a la segona posició

Incapaços de posar-se d’acord per a la confecció de la llista gironina, els socialistes deixen la decisió en mans de la direcció nacional

El consell de federació del PSC de Girona no s’ha posat d’acord i no ha decidit qui encapçalà la llista a la demarcació per al 25-N. Per tant, segons marquen els estatuts del partit, serà l’executiva nacional del partit qui esculli els integrants. El primer secretari, Juli Fernàndez, havia apostat per la renovació i situava Iolanda Pineda, Ignasi Thió i Núria Lòpez als primers llocs i, en canvi, relegava Marina Geli (escollida candidata per l’agrupació del Gironès) als últims llocs. Fernàndez reconeix que el partit està dividit i debilitat. “Això és fruit d’uns mals hàbits que venen de molt de temps”, ha reconegut Fernàndez. És la primera vegada que el PSC gironí no és capaç d’acordar la llista. La crisi dels socialistes gironins augmenta les expectatives electorals d’ERC

ERC per primer cop pot superar els socialistes, i a Girona és encara més evident

La crisi al socialisme gironí a l’hora de fer les llistes ha trencat per la meitat el partit, el mateix primer secretari del PSC gironí ho ha reconegut, en declaracions fetes un cop acabat el Consell de la Federació que ha impossibilitat un acord. L’aposta del primer secretari per la renovació i per la senadora Yolanda Pineda, en front de Marina Geli, ha desfermat la crisi que farà que sigui la direcció nacional a Nicaragua qui prengui la decisió.

La crisi al socialisme gironí obre la porta al que algunes enquestes vaticinaven abans d’aquesta crisi al PSC de Girona, que ERC es podria convertir en segona força al Parlament de Catalunya i és precisament a Girona on el “sorpasso” podria ser més factible. Ll’enfrontament al PSC gironí facilita molt més la fita històrica de convertir ERC en el principal partit de l’esquerra,i a més, independentista.

A l’any 2003, ERC es va quedar a Girona a menys de 6.000 vots dels socialistes

En el millor moment dels republicans, any 2003, els socialistes van superar per menys de 6.000 vots a ERC, tenint en compte que el PSC patirà una gran davallada detectada per totes les enquestes, totes fetes abans de la crisi gironina i la fugida del partit de l’Ernest Maragall coneguda ahir mateix, fa que el PSC gironí quedi lluny dels seus millors resultats, resti lògicament lluny del quart diputat i hagi de lluitar per aconseguir el tercer.

El vot útil per ERC, a Girona, li podia permetre recuperar l’històric 4t diputat de l’any 2003

No és cap quimera, la crisi greu del PSC gironí, el fet que per primera vegada la decisió resti en mans de Barcelona en perjudici de Girona, pot encara més agreujar la profunda divisió al partit, i facilitar l’ascens dels republicans a la segona força política gironina. La crisi fa més evident que mai el vot útil que representa ERC respecte al vot majoritari de CiU, i obra una nova etapa política a Girona i a Catalunya.

La crisi més greu del socialisme a Girona

“Crec que avui hi ha gent que no ha estat generosa, estic dolgut”, reconeixia Fernàndez al final del consell de federació. Segons ha afirmat, existeix una divisió interna al partit entre aquells que tenen “pedigrí històric” i les noves cares. “Hi ha membres del partit que han d’entendre que si durant tants anys han tingut responsabilitats han de ser generosos i fer un pas enrere ara que la societat demana canvi”, ha manifestat Fernàndez, que assegura que hi ha qui relaciona “experiència amb capacitació”. “Jo no hi estic d’acord, hi ha gent igual o més capacitada que d’altres que porten molts anys”, ha manifestat.

Aquesta disjuntiva interna ha fet, doncs, que el partit hagi estat incapaç d’acordar una llista. De fet, no s’ha arribat ni a votar perquè Fernàndez ha vist que podria perdre i ha preferit que sigui la direcció nacional qui l’esculli. Segons els estatuts del partit, tant si s’hagués votat la proposta del primer candidat -i no hagués aconseguit majoria-, com si no s’arriba ni a votar, el procediment és enviar els candidats per ordre alfabètic al comitè de llistes del partit que serà qui decideixi. La decisió es prendrà dissabte al matí a Barcelona.

La llista per Girona naixerà, per tant, de la direcció del PSC que haurà de tenir en compte els candidats proposats per les diferents agrupacions i els vots aconseguits per cadascun d’ells així com la proposta que havia fet el primer secretari del partit a Girona.

http://www.directe.cat/noticia/244502/la-crisi-del-psc-gironi-catapulta-erc-a-la-segona-posicio

Vila d’Abadal, el malson independentista de Duran

Mentre Vila d’Abadal suma i es vist amb bons ulls pel sobiranisme i l’independentisme català, Duran es percep ranci i caduc

L’alcalde de Vic i líder del corrent independentista d’Unió, Josep Maria Vila d’Abadal, ha assegurat avui que els estatuts d’ UDC son poc democràtics i que treballarà per canviar-los i per aconseguir que UDC no sigui tan presidencialista. Per a Vila d’Abadal, mentre existeixi el “dret a veto”, la corrent independentista d’Unió “no té cap possibilitat de tirar endavant”. Vila d’Abadal ha obert així la caixa dels trons ,i posa més llenya al foc dins de CiU, on ja hi ha qui assegura que Duran resta, i és que Duran és un dels personatges polítics que més menyspreu genera al sector sobiranista de CiU i al independentisme català -que l’hi ha acabat atorgant l’apel·latiu de líder del sector negocis d’Unió a Madrid-.

Vila d’Abadal, respectat pel sobiranisme català, és un os de mal rosegar per Duran

Josep Maria Vila D’abadal ha fet una tasca inqüestionable al capdavant de l’AMI, ha estat capaç d’aglutinar i sumar, a més de prendre protagonisme i demostrar que una altra Unió és possible. Vila d’Abadal té les simpaties de molts sectors del sobiranisme i de l’independentisme català, que veuen amb bons ulls, i un fet saludable, l’existència d’una dreta independentista. Duran i Lleida, en contra, perd adeptes a grapats i la seva valoració com a polític cau en picat. El líder democristià passa per hores baixes perquè la seva estratègia ha fracassat i no troba el seu lloc.

És en aquesta conjuntura que cal valorar els atacs continuats del nucli dur de Duran a l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal, posant en dubte les seves capacitats com a diputat i apartant-lo de les llistes. La preocupació per molts dins de CiU ara, és saber qui encapçalarà la llista d’Unió i qui anirà de número dos amb Artur Mas i què vol fer Duran. Alguns sectors temem que vulgui preparar el seu retorn, ara que a Madrid ja no hi pinta res.

http://www.directe.cat/noticia/244836/vila-dabadal-el-malson-independentista-de-duran

El PP vol que l’Hospitalet es declari municipi contra la independència

El grup municipal del PP a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat presentarà una moció en què demana que el consistori es mostri públicament contrari a la independència de Catalunya. El PP té sis regidors a l’ajuntament i és la segona força. Per tirar endavant la moció, diuen que esperen tenir en suport del PSC, primera força amb dotze regidors, i també amb el regidor d’EUiA.

‘De la mateixa manera que alguns ajuntaments catalans s’han expressat a través dels seus plens a favor, crec ha arribat l’hora de donar un pas endavant en aquells municipis que no se senten independentistes’, ha dit el portaveu del PP a l’Hospitalet, Juan Carlos del Río.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046880/20121012/pp-vol-lhospitalet-declari-municipi-independencia.html

La Guàrdia Civil intenta retirar l’estelada de l’entrada de Montblanc

delCamp.cat | Actualitzat el 12/10/2012 a les 09:02h

Imatge d’arxiu d’una de les moltes estelades que estan penjades arreu del país Foto: delCamp.cat

Dos agents de la Guàrdia Civil van intentar aquest dimecres sense èxit retirar l’estelada que hi ha actualment penjada a l’entrada del poble de Montblanc. Fa mesos que la bandera estelada presideix la rotonda de l’entrada de la vila, però ahir una patrulla de l’institut armat es va presentar a la zona amb la intenció de despenjar-la.

Més informació a delCamp.cat

http://www.naciodigital.cat/noticia/47716/guardia/civil/intenta/retirar/estelada/entrada/montblanc

El PP de Castelldefels treu pit i hissa l’espanyola al castell

Q.S/Redacció

La bandera espanyola oneja al castell de Castelldefels- Foto: Esteve Sebastià

Malestar a les xarxes socials i de l’oposició del govern municipal de Castelldefels, format per PP i CiU, amb alcaldia popular, per haver hissat la bandera espanyola al castell, un lloc ben emblemàtic del municipi. Segons diversos ciutadans, mai abans s’havia produït un fet similar, malgrat la festivitat de la Hispanitat que se celebra aquest divendres. El PSC de la localitat entén que la hissada és una decisió conjunta del govern municipal format per populars i convergents.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47715/castelldefels/treu/pit/hissa/espanyola/castell

L’argumentari del PP: «Catalunya mai no ha estat ni nació ni sobirana»

Els populars instrueixen els quadres amb un relat peculiar de la història catalana

El PP nega que Catalunya hagi estat mai una nació. Foto: PPC

“Catalunya mai no va existir com a nació -un concepte encara no vigent- ni com estat- ni era un estat sobirà ni una nació”. Aquest és un dels punts de l’argumentari del PP per tal de contraatacar els arguments de l’independentisme de Catalunya i, sobretot, dels drets històrics catalans. Un manual de resposta fabricat al carrer Gènova a Madrid i al que ha tingut accès Nació Digital, que titlla l’espoli fiscal de “manipulació”, la independència com un “aïllament del món que només portarà a la fallida”, nega la sobirania del poble català com a subjecte de dret i a la “misèria de pensionistes i aturats”.

Història? Quina història?

En aquest argumentari popular, que ja ha estat apuntat públicament sobretot en intervencions de diputats i senadors del PP a Madrid, recull informacions i descontextualitzacions d’obres d’autors com Jaume Vicens Vives, Joan Mercader o Ferran Soldevila. Per exemple, pel relat dels populars, el Decret de Nova Planta fou definit pel mateix Vicens Vives com “un desenronament que va obligar els catalans a mirar l’esdevenidor”.

Així mateix, el manual dels populars assegura que Soldevila considera Felip V com “el factor decisiu pel resorgiment econòmic de Catalunya”. De fet, la història catalana vista pels populars descriu una Catalunya borbònica, “només va ser austracista al final”, i que en tot cas la guerra que va acabar l’11 de setembre va ser de “successió i no de secessió”. “Aquesta guerra mai no va tenir un caràcter antiespanyol”, sentencia l’argumentari per afegir que fins i tot, Rafael de Casanova va batallar per “nosaltres i per la nació espanyola”.

Res de subjecte de dret internacional

El catàleg de respostes del PP davant el desafiament independentista també inclou un dens apartat a la causística jurídica. Segons els populars “Catalunya no és subjecte de dret internacional ni subjecte constituent, ni ha estat mai una nació ni mai ha estat sobirana”. Una premisa que serveix per concloure que el “dret a l’autodeterminació només és ruptura de la convivència i de la constitucionalitat”. Un supòsit que el PP avisa que intentarà evitar per “tots els mitjans de l’Estat per assegurar la pau, la convivència i la unitat” citant l’article 2 de la Constitució que determina la “indisuble unitat de la nació espanyola”.

De la manipulació de la llengua a la de l’economia

El PP també explica als seus quadres que les balances fiscals i l’espoli és una “manipulació de l’economia per arribar a tots els substrats socials perquè amb la manipulació de la llengua han trobat no poca resistència de diversos sectors socials”. per evitar la suposada manipulació que significa explicar l’espoli que pateix Catalunya, el PP insisteix en la màxima que tributen les persones i no els territoris i que els ciutadans de Madrid també el pateixen així com “Girona és espolidada pels catalans”.

Ruïna d’una Catalunya independent

En l’argumentari també s’apunten les desgràcies que patiria una Catalunya independent: supressió de l’estat del benestar, fallida financera, tancament dels mercats, impagament de les pensions i dels subsidis d’atur, fugida de capitals i d’empreses, aïllament del món convertint Catalunya en una “rara avis dels no alienats”.

Manifestació contra Constitució

En darrer terme, el PP també intenta minimitzar l’efecte de la manifestació de la Diada recordant que “sortissin els que sortissin al carrer, l’única dada fiable és que la Constitució espanyola del 1978 va obtenir el suport del 93% dels vots.”

http://www.naciodigital.cat/noticia/47583/argumentari/catalunya/mai/estat/nacio/sobirana

12-O

L’espanyolisme no omple ni la plaça de Catalunya de Barcelona

Sota el lema “Catalunya som tots”, els congregats, uns 8.000 i mai sense acabar d’omplir l’espai, han mostrat senyeres, banderes bicolors i han corejat càntics antiindependentistes i a favor de l’unitat de l’Estat

Manifestació espanyolista a la Plaça de Catalunya | Autor: Jordi Borràs

Partidaris de la unió amb Espanya s’han concentrat aquest matí a la plaça de Catalunya de Barcelona, responent a la convocatoria de la plataforma d’Espanya i Catalans i l’anomenat Moviment Cívic d’Espanya.

Sota el lema “Catalunya som tots”, els congregats, uns 8.000 i mai sense acabar d’omplir l’espai, han mostrat senyeres, banderes bicolors i han corejat càntics antiindependentistes i a favor de l’unitat de l’Estat.

Entre els reunits, que han vingut també en autobusos des d’altres parts de l’Estat, s’hi trobaven representants del Partit Popular català i Ciutadans. En aquest sentit, cal destacar la presencia dels presidents d’ambdós partits, els Alicia Sánchez-Camacho i Albert Rivera.

Els dos diputats han estat colze a colze amb una concurrència que parlava majoritàriament castellà i, volgut o no, amb representants de l’extrema dreta, que s’han fet sentir.

Ànima ultra

D’aquesta manera, tot i que els convocants han esmerçat esforços per moderar el missatge, la concentració ha tingut en alguns moments un regust ultra i totalitari. Així, a la plaça s’hi trobaven integrants de col.lectius xenòfobs com el Casal Tramuntana de Barcelona, les Brigades Blanquiazules de l’Espanyol i el president de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada.

En alguns punts de la mobilització s’hi han sentit amenaçes de mort a l’independentisme, lloançes a la Guàrdia Civil i l’exèrcit i càntics d’”Artur mas a la cámara de gas”. De la mateixa manera, alguns assistents han lluït banderes franquistes i de la creu de Sant Andreu, símbol requeté.

Així mateix, a l’acabar l’acte alguns manifestants han intentat marxar cap a la plaça de la Universitat, on l’Esquerra Independentista s’hi ha concentrat contra la Hispanitat i pel dret a l’autodeterminació. Amb tot, el fort dispositiu policial que envoltava la marxa els ho ha acabat impedint.

http://www.llibertat.cat/2012/10/l-espanyolisme-no-omple-ni-la-placa-de-catalunya-de-barcelona-19598

La manifestació contra la independència omple la plaça de Catalunya

La concentració transcorre sense incidents i no s’ha hagut de tallar el trànsit

Alícia Sánchez-Camacho, Alberto Fernández, Xavier García Albiol i Albert Rivera s’han sumat a l’acte

AGÈNCIES

Els assistents fan onejar banderes catalanes i espanyoles en la concentració amb motiu del 12 d’octubre

Unes 6.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, i 65.000 segons la delegació del govern espanyol, han participat a la concentració d’aquest divendres al migdia a la plaça de Catalunya de Barcelona amb motiu del 12 d’Octubre. La Plataforma d’Espanya i catalans ha convidat els ciutadans a expressar la seva “catalanitat dins d’Espanya” amb la intenció de mostrar la pluralitat catalana tenint en compte la deriva cap a l’estat propi del país. La concentració ha transcorregut sense incidents i no s’ha hagut de tallar el trànsit.

La iniciativa, que vol ser cívica i festiva, ha sortit de la societat civil i es declara apartidista malgrat hagi rebut el suport del PP, Ciutadans (C’s), UPyD i Falange Española. De fet, destacats dirigents del PP a Catalunya com Alícia Sánchez-Camacho, Alberto Fernández o Xavier García Albiol s’han sumat a la concentració, així com el president de C’s, Albert Rivera.

Persones amb banderes catalanes i espanyoles han omplert la plaça amb cants i consignes. El lema unitari és Catalunya som tots. D’Espanya i catalans. El manifest, llegit en català i castellà, ha denunciat: “Ningú té dret a demanar-nos que optem per la nostra condició de catalans o espanyols”, “no volem que se’ns imposi una realitat aliena”. La lectura ha acabat amb un “Visca Espanya i Visca Catalunya!”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/584030-la-manifestacio-contra-la-independencia-omple-la-placa-de-catalunya.html

Uns milers de persones omplen la plaça Catalunya en contra de la independència

La concentració ha transcorregut sense incidents i no s’ha hagut de tallar el trànsit. Segons els organitzadors, hi han assistit més de 100.000 persones. La delegació del govern espanyol a Barcelona parla de 65.000 assistents, i la Guàrdia Urbana rebaixa la xifra a 6.000 assistents

SARA GONZÁLEZ / MARC COLOMER Barcelona

Joves amb banderes preconstitucionals / JORDI PIZARRO

Uns milers de persones han omplert aquest migdia el perímetre de la plaça Catalunya de Barcelona amb banderes espanyoles, senyeres i banderes europees per manifestar-se en contra de la independència. No s’ha registrat cap incident destacat i la concentració ha transcorregut amb normalitat i en un ambient festiu i familiar. Tampoc s’ha hagut de tallar el trànsit. A la concentració, organitzada per la Plataforma de España y Catalanes amb el lema “Catalunya som tots”, s’hi han sumat dirigents del PP català com Alícia Sánchez-Camacho o Alberto Fernández Díaz. De fet, el portaveu de la plataforma, Manel Parra, és militant del PP.

100.000 o 6.000 assistents?

Segons els organitzadors, hi han assistit més de 100.000 persones. La delegació del govern espanyol a Barcelona parla de 65.000 assistents, i la Guàrdia Urbana rebaixa la xifra a 6.000 assistents.

El manifest, en tres idiomes

Al manifest, llegit en català, castellà i anglès, s’ha denunciat que “ningú té dret a demanar-nos que optem per la nostra condició de catalans o espanyols” i que “no volem que se’ns imposi una realitat aliena”, frases que han estat rebudes amb aplaudiments per part dels assistents. La lectura ha acabat amb un “Visca Espanya i Visca Catalunya”.

La majoria de pancartes feien al·lusió als valors de la unitat d’Espanya i anaven en contra del nacionalisme català. Tal com havien demanat els organitzadors, no hi ha hagut gairebé banderes preconstitucionals ni símbols d’extrema dreta a la manifestació, tot i que sí que hi havia joves amb estètica ‘skin’. Al final de l’acte ha caigut un xàfec que ha fet accelerar la cloenda de la concentració.

http://www.ara.cat/politica/MANIFESTACIO-CONTRA-INDEPENDENCIA_0_790721019.html

Vídeo: Camacho i Rivera assisteixen a la concentració espanyolista de Barcelona

L’organització parla de 100.000 manifestants, la delegació del govern espanyol, de 65.000, i la guàrdia urbana, de 6.000

Centenars de persones s’han aplegat a migdia a la plaça de Catalunya de Barcelona, en la concentració convocada per la plataforma ‘D’Espanya i catalans’ contra la independència i per la unitat d’Espanya. Entre els assistents, la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, que hi ha anat acompanyada d’una repesentació del PP. També hi era el president de Ciutadans, Albert Rivera, i altres membres del seu partit, que ha donat suport a la convocatòria juntament amb la Falange espanyola i Plataforma per Catalunya.

L’organització parla de 100.000 assistents i la delegació del govern espanyol, de 65.000; una xifra que la guàrdia urbana rebaixa a 6.000. La concentració ha transcorregut sense incidents, tal com demanaven els organitzadors, que també van demanar que els ultres no convertissin la concentració en una exhibició de símbols feixistes, com acostuma a passar el 12 d’octubre a Montjuïc. Hi ha predominat, doncs, un ambient familiar, si bé també s’hi han pogut veure membres de grupuscles ultres i extrema dreta

S’havien organitzat una trentena d’autocars, uns quants arribats de fora de Catalunya, tot i que els responsables no n’han volgut especificar la xifra. Durant el matí, els organitzadors han repartit clavells vermells i grocs a diferents punts de la ciutat i l’àrea metropolitana.

Amb aquesta convocatòria, els organitzadors volien aplegar ‘catalans no independentistes’ com a seva resposta a la històrica manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany, i defensar la unitat d’Espanya i l’orgull de ser espanyol.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046861/20121012/camacho-rivera-assisteixen-concentracio-espanyolista-barcelona.html

Els absurds recomptes de Noves Generacions del PP i la Delegació del Govern

El govern afirma que eren 60.000 les persones presents a Plaça Catalunya i les joventuts del PP de mig milió

La delegació del govern espanyol a Catalunya ha sorprès amb una nota de premsa on afirma taxativament que a la manifestació de Plaça Catalunya hi havia 65.000 persones. La dada és impossible. Tal i com ha calcul·lat Gil Ventura usant el Google Earthel centre de la Plaça Catalunya té una àrea lleugerament superior als 6.000 metres quadrats. Per a posar-hi la gent que el govern espanyol afirma que hi era s’haurien d’encabir 10 persones en cada metre quadrat, una possibilitat absurda. Fins i tot comptant la cantonada amb Passeig de Gràcia on hi havia gent també no es podrien encabir tantes persones en aquest espai.

Noves Generacions del PP ha anat encara més lluny i parla de mig milió de persones. Per la qual cosa caldria posar més de 80 persones per cada metre quadrat.

Els periodistes de VilaWeb presents en l’acte han contrastat que en cap moment es va fer petit el centre de la plaça ni es va ocupar el perímetre exterior complet i que la gent que era al centre no tenia problemes per a moure’s.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046898/20121012/dades-delegacio-govern-espanyol-impliquen-havia-81-persones-metre-quadrat.html

El 12-O unionista només omple la plaça Catalunya

És la concentració més gran que ha fet l’espanyolisme, amb 6.000 persones, però queda a enorme distància de l’1,5 milions d’independentistes de la Diada

El 12 d’Octubre ha desmuntat avui l’existència d’una majoria silenciosa espanyola a Catalunya, la tesi que defensaven des de la presidenta del PP, Alícia Sánchez Camacho, fins al militant del PSC i periodista Toni Bolaño contra la nova majoria sobiranista. La concentració unionista convocada avui a Barcelona per diverses plataformes només ha omplert la plaça de Catalunya i els entorns més pròxims, amb poc més de 6.000 persones, segons la Guàrdia Urbana.

És l’acte polític més gran que ha fet mai l’espanyolisme a la capital catalana, però ha quedat a gran distància de l’1,5 milions d’independentistes que es van manifestar durant la Diada, també segons el recompte oficial. A l’acte d’avui hi han assistit Camacho; l’alcalde de Badalona, el popular Xavier García Albiol, i el líder de Ciutadans, Albert Rivera, a més de representant de la UPyD de Rosa Díez. També hi ha estat present el dirigent de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada. En canvi, no s’hi han vist dirigents del PSC, partit que també és partidari de la unitat espanyola amb un model federal.

Els concentrats portaven banderes catalanes i espanyoles. I alguns d’ells han aparegut a més amb pancartes, com una que reivindicava que “Catalunya sempre Espanya”, tal com es pot veure a la fotografia. Durant l’acte s’ha llegit un manifest cridant els catalans unionistes a alçar la veu, perquè el seu silenci “legitima” l’opció sobiranista. La lectura ha acabat amb un “Visca Espanya i visca Catalunya”, després del qual s’ha desplegat una gran bandera catalana i espanyola. Entre els càntics reivindicatius s’han pogut escoltar “Jo sóc espanyol, espanyol, espanyol”, “Catalunya és Espanya”, “Espanya sencera i només una bandera”, tots ells en castellà.

La majoria d’assistents eren de Catalunya, però s’han vist autocars procedents d’Aragó, València i també Madrid.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/el_12-o_unionista_nomes_omple_la_placa_catalunya_89635.php

L’Estat dispara les xifres de la manifestació unionista

La delegació del govern espanyol afirma que ha concentrat 65.000 persones, que implicaria una absurda afluència de 10 persones per metre quadrat

La delegació del govern espanyol a Catalunya ha disparat les xifres d’assistència a la manifestació unionista d’avui a Barcelona. Segons aquest organisme 65.000 persones hi han participat. La dada no és creïble ja que els manifestants només han omplert la plaça de Catalunya, al centre de la ciutat. Implicaria a la pràctica 10 persones per metre quadrat, xifra només assolible amb castellers.

Els organitzadors de l’acte encara han anat més lluny, parlant de 100.000 assistents. L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, ha situat en 6.000 ciutadans el total de persones aplegades a la concentració. La xifra aportada pel consistori no és la més baixa ja que supera algunes estimacions inicials aportades, que parlaven de 2.500 congregats.

La mateixa delegació estatal ja va sorprendre la passada Diada, quan va contradir totes les fonts i va minimitzar la massiva manifestació independentista que va col·lapsar Barcelona. Aleshores va afirmar que l’independentisme només havia reunit 600.000 manifestants. La delegada de l’Estat a Catalunya és Maria de los Llanos de Luna, exdiputada al Parlament pel PP, i coneguda pel seu marcat anticatalanisme.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_estat_dispara_les_xifres_de_la_manifestacio_unionista_89646.php

Menys espanyolistes que indignats

La concentració amb motiu del 12 d’Octubre només ocupa el centre de la plaça

J.P./Redacció

Comparativa de les concentracions espanyolista i indignada Foto: Jordi Borràs

La concentració convocada per la plataforma D’Espanya i Catalans d’aquest 12 d’Octubre ha reunit menys gent que la concentració dels indignats que va ocupar la plaça de Catalunya al maig del 2011. Segons es després de les imatges comparatives, el campament dels indignats va congregar molta més gent que l’espanyolisme.

Així, durant les mobilitzacions dels indignats, es va ocupar no només la part central de la plaça, sinó també la totalitat de zones enjardinades, i els laterals de la plaça, impedint el pas de vehicles privats. Aquest 12 d’octubre, en canvi, tot i que s’han tallat al trànsit els accessos a la plaça, els participants no han ocupat els carrers en la seva totalitat, concentrant-se el gruix de la manifestació al centre de la plaça.

Ball de xifres

Així les coses, les xifres d’assistència han patit un ball en el qual hi han participat els mateixos organitzadors. Així, els convocants han començat xifrant en 10.000 persones l’assistència, per multiplicar la xifra per deu, fins a 100.000, poc després. Per la seva banda, fonts policials han assegurat, just al principi de la manifestació, que hi havia unes 2.000 persones, però més tard la guàrdia Urbana ha donat la xifra oficial de 6.000 persones. Per la seva banda, la Delegació del govern espanyol ha comptat unes 65.000 persones.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47733/menys/espanyolistes/indignats

Fracàs absolut del PP i C’S, 3.000 persones i gràcies. Llanos de Luna embogeix: 65.000!!!

Ho va avançar ahir el directe!cat, segons les dades de la Guardia Urbana, unes 3.000 persones han secundat la convocatòria de populars i ciutadans i l’extrema dreta

Malgrat tot l’esforç dels mitjans de comunicació afins, i dels diners invertits la concentració de Plaça Catalunya ha estat un fracàs total, 3.000 persones segons la Guardia Urbana és un absolut fracàs del radicalisme nacionalista espanyol en que han caigut Sánchez Camacho i Albert Rivera amb els seus partits. La davallada és important i fins i tot la bona gent espanyola ho ha anat a una concentració compartida amb els falangistes i els xenòfobs de la PxC. Ara ja no poden dir que existeix una majoria silenciosa contraria als independentistes, com a molt existeix una minoria que ha pogut expressar amb tota llibertat la seva posició, avui sabem que són minoritaris i que l’indepndentisme és majoritari i que en democràcia tot és possible. Ahir ja ho vam avançar des del directe!cat.

© @acn Anglada a la Plaça Catlaunya

Junqueras l’ha encertat de ple: “Serà una manifestació minoritària plena de crits, insults i amenaces” i eixís ha estat

El president d’ERC critica els convocants de la manifestació del 12 d’Octubre de defensar un model de país “tancat”, “pobre” i “covard” Oriol Junqueras, creu que la manifestació convocada amb motiu del 12 d’Octubre al centre de Barcelona serà “minoritària” i probablement “plena de crits, insults i amenaces”. Pel republicà l’acte no es pot comparar amb la “massiva”, “pacífica” i “alegre” manifestació del 11 de Setembre que va reunir 1 milió i mig de persones també al centre de la capital catalana. Junqueras creu que els convocants de la manifestació d’aquest divendres, entre els quals hi ha el PP, Ciutadans i UPyD, defensen un model de país “tancat”, “pobre” i “covard” que es contraposa amb el model “inclusiu” i “integrador” que defensaven i defensen els assistents a la marxa independentista.

Oriol Junqueras, creu que la manifestació convocada amb motiu del 12 d’Octubre al centre de Barcelona serà “minoritària” i probablement “plena de crits, insults i amenaces”. Pel republicà l’acte no es pot comparar amb la “massiva”, “pacífica” i “alegre” manifestació del 11 de Setembre que va reunir 1 milió i mig de persones també al centre de la capital catalana. Junqueras creu que els convocants de la manifestació d’aquest divendres, entre els quals hi ha el PP, Ciutadans i UPyD, defensen un model de país “tancat”, “pobre” i “covard” que es contraposa amb el model “inclusiu” i “integrador” que defensaven i defensen els assitents a la marxa independentista.

3.000 i gràcies

Les persones que han volgut reivindicar aquest divendres que són catalans i espanyols han començat a arribar a la plaça una mica abans de les dotze, amb banderes catalanes i espanyoles. Han omplert la rotllana del centre de la plaça, però no han envaït els carrers ni les voreres que l’envolten ni els afluents.

De manera que la Guàrida Urbana i els Mossos d’Esquadra no han hagut de tallar la circulació a la plaça de Catalunya, excepte a la banda que dóna al Passeig de Gràcia. Els carrers del voltant es veuen buits, no hi ha gent ni per Fontanella, ni per la Ronda Sant Pere com tampoc hi ha vianants al carrer Pelai

http://www.directe.cat/noticia/244673/fracas-absolut-del-pp-i-cs-3.000-persones-i-gracies-llanos-de-luna-embogeix-65.000

Convocatòria passada per aigua

La manifestació del 12 d’octubre a Barcelona ha fracassat aquesta setmana a la capital catalana en demostrar una capacitat de convocatòria molt inferior a allò esperat. Només uns pocs miles de persones han omplert el centre de la plaça Catalunya.

Barcelona. Ni en el pitjor dels malsons de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, no s’hauria esdevingut l’escena viscuda aquesta setmana a la ciutat de Barcelona. Entre uns 4.000 i 6.000 ciutadans, segons la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament de Barcelona, han fet acte de presència en la manifestació del 12 d’octubre, una marxa convocada per entitats de la societat civil però monopolitzada políticament per PP i C’s.

Els càlculs d’assistència a la concentració de Llanos de Luna, però, han estat propis d’universos paral·lels. No hi ha hagut cap incident en el transcurs de la manifestació ni ha calgut tallar el trànsit de vehicles de la mateixa plaça de Catalunya, però la delegada del Govern ha quantificat l’assistència en unes 65.000 persones, el que suposaria 10 persones per metre quadrat. Els organitzadors, però, l’han feta encara més grossa: 100.000 persones, una esperpèntica relació de 18 persones per metre quadrat.

La mateixa manifestació ha recordat a la convocada pel col·lectiu dels indignats el passat maig del 2011, en la qual s’hi van concentrar encara més persones que en la convocatòria d’aquesta setmana amb motiu del 12 d’octubre. Amb tot, el fracàs estrepitós de la concentració ha estat capitalitzat pel Partit Popular i Ciudadanos, els quals han volgut assegurar-se un petit coixí per a la caiguda lliure que s’acosta amb les eleccions del 25-N. Aquestes formacions, però, caldria que es qüestionessin la seva visió de partit i es preguntin si la seva fotografia encapçalant un autèntic fracàs surt a compte a un mes i mig dels comicis catalans.

http://www.tribuna.cat/noticies//convocatoria-passada-per-aigua-12-10-2012.html

Crida desesperada a Rajoy: que cedeixi el pacte fiscal

Fins i tot l’espanyolisme critica el president espanyol i li demana que reaccioni davant el procés sobiranista català

Lluís Bou

A la concentració espanyolista del 12 d’Octubre hi ha aparegut una pancarta reclamant al president espanyol, Mariano Rajoy, que cedeixi el pacte fiscal a Catalunya, per intentar aturar així el procés independentista que ha iniciat el país. Lluny de ser criticada, la pancarta ha rebut aplaudiments, tot i que en el seu dia la petició d’hisenda pròpia no va rebre al Parlament ni el suport del PSC (es va abstenir) ni del PP (va votar en contra).

“Si al pacte fiscal. No a la independència. Rajoy reacciona”, deia la pancarta amb un aparent crida desesperada. I els qui la portaven brandaven també banderes catalanes i espanyoles. Fins i tot l’espanyolisme està molest amb el mandatari espanyol.

Xiulets a TV3

Els organitzadors de l’acte han agraït la presència de les televisions que cobrien la manifestació. Tele5 i Antena3 han estat aplaudides. En canvi quan han citat TV3 els xiulets han estat generalitzats. //

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/crida_desesperada_a_rajoy_que_cedeixi_el_pacte_fiscal_89637.php

Un grupet ultra crema una senyera a Barcelona i demana que l’exèrcit mati independentistes

Poca asistència a l’acte de Democracia Nacional

El cap del grup ultra Democràcia Nacional (DN), Manuel Canduela, a banda criticar l’auge de l’independentisme català, ha manifestat que l’exèrcit ‘tenia l’obligació de donar la vida i de segar vides per defensar la unitat nacional’. En unes declaracions als mitjans durant la concentració anual del seu partit i de la Falange a Barcelona el dia de la hispanitat, ha dit que ‘en un país normal, l’exèrcit havia d’intervenir quan un grup de persones volia obtenir una part del territori’.

Sobre la manifestació antiindependentista convocada per la plataforma ‘D’Espanya i catalans’ a la plaça de Catalunya de Barcelona, ha dit que era positiva perquè ‘demostrava que començava a calar el missatge’.

A la concentració de Montjuïc hi havia un centenar d’individus que han cremat una senyera.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046882/20121012/petit-grup-ultra-crema-senyera-barcelona-exigeix-lexercit-mati-independentistes.html

Pinten el monument a Francesc Macià

El monument a Francesc Macià a la plaça de Catalunya ha estat ultratjat en el marc de la manifestació espanyolista del 12O. L’escultura del president de la Generalitat ha aparegut amb diverses pintades amb els colors de la bandera espanyola, segons aquesta imatge que circula a les xarxes socials.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47726/pinten/monument/francesc/macia

Simbologia ultra a la plaça de Catalunya

Grupúsculs d’ultradreta, falangistes, ultrasur i algun exlegionari, entre els assistents a la concentració

Galeria de fotos dels grups ultres (Jordi Borràs)

Banderes franquistes i amb creus cèltiques a la concentració del 12O Foto: Jordi Borràs

Tot i els advertiments de la organització de la concentració espanyolista d’aquest 12 d’octubre a evitar tot tipus de simbologia fora de les banderes espanyola i catalana, diversos grupúsculs han fet cas omís i han exhibit parafernàlia ultra i preconsitucional.

A la concentració, convocada per la plataforma D’Espanya i catalans i a la que hi han assistit unes 6.000 persones, s’hi han pogut veure grups ultres, falangistes i ultrasur, així com gent vestida de legionari. Aquests grups, que s’han concentrat principalment a la perifèria de la plaça de Catalunya, lluïen tot tipus de banderes, des de franquistes fins a carlistes. L’organització ha intentat impedir que la premsa gràfica fotografiés tota aquesta simbologia al temps que ha demanat la retirada de les banderes als qui les portaven.

Un veí de Sant Joan de les Abadesses, vestit de legionari i amb la bandera franquista Foto: Jordi Borràs

http://www.naciodigital.cat/noticia/47728/simbologia/ultra/placa/catalunya

Espanyolistes peguen un home que volia esquinçar una estelada

L’han pres per independentista i ell ha respost amb la salutació nazi per evitar els cops

J.P./Redacció

Un individu ha estat agredit al finalitzar la concentració espanyolista de Barcelona quan ha pujat a l’escenari on ha tingut l’acte polític amb la intenció d’esquinçar una estelada, amb tant mala sort que part dels congregats han cregut que es tractava d’un independentista i sense cap mania han pujat a l’escenari i l’han agredit, tal i com han recollit les càmeres de la cadena televisiva La sexta.

A més, l’individu, que pretenia fer malbé un símbol independentista, en adonar-se de la confusió que ha ocasionat, ha reaccionat saludant amb el braç en alt, a l’estil romà, interpretant que l’habitual salutació del nazisme, del feixisme i del franquisme li serviria de salconduït per evitar ser atonyinat pels assistents a la concentració.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47735/espanyolistes/peguen/home/volia/esquincar/estelada

La minoria sorollosa

Salvador Cot

L’organització havia fet un gran esforç per catalanitzar la manifestació de plaça Catalunya, però se’n ha sortit a mitges. La manifestació era bàsicament castellanoparlant i bastant més espanyolista que les consignes de la tarima, en general moderades i amb una clara intenció de desempallegar-se de falangistes vells i joves rapats. Tot i així, els fatxes clàssics consideraven que aquella era la seva manifestació i s’hi han volgut passejar i exhibir.

De tota manera, també hi havia famílies amb cotxets i una curiosa barreja de joves dels dos extrems socials. Per una vegada, Pedralbes i el Baix Llobregat compartien espai, això sí, sense barrejar-se gaire. I una constatació inesperada: pràcticament no hi havia immigrants. Molt pocs sudamericans, cap àrab, ni un africà.

El català ha quedat reclòs en el bilingüisme de l’organització. Les consignes, a peu de plaça, eren exclusivament en castellà: “Mas dimisión”, “Nadie nos engaña, Cataluña es España” o un -molt difícil de corejar- “Bote, bote, bote, separatista el que no bote”. A més del “Lo-lo, lo-lo”, l’himne d’Espanya.

En definitiva, aquest migdia, l’espanyolisme ha intentar copiar l’estratègia inclusiva de l’independentisme, fins a l’extrem de reclamar un millor finançament per a Catalunya (“quan la situació ho permeti”, afegia el manifest). Però la majoria silenciosa no ha respost i la minoria sorollosa tenia massa ganes de cantar el Viva España de Manolo Escobar.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47729/minoria/sorollosa

«Le Monde» classifica el 12O com un acte de l’extrema dreta

El diari francès es fa ressò del document dels Ultrasur que va fer públic Nació Digital

“L’extrema dreta espanyola ha trobat un nou terreny de joc: la manifestació de divendres 12 d’octubre contra la independència de Catalunya”, comença la informació de Caroline Monnot i Abel Mestre, periodistes de Le Monde especialitzats en l’anàlisi de l’extrema dreta europea.

El reportatge analitza el suport del PP i Plataforma per Catalunya a aquesta menifestació, a més de diversos grupuscles vinculats a les trames ultres espanyoles. També es fa ressò de la informació de Nació Digital, amb el document dels Ultrasur que acabava recomanant que “res de Sieg Heil aquesta vegada”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47730/monde/classifica/12o/acte/extrema/dreta

Junqueras sobre la manifestació unionista: “És de país antic, pobre i ple de por”

El republicà contraposa els “insults i amenaces” de l’unionisme al caràcter “massiu, cívic, festiu i alegre” mostrat durant la Diada

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha afirmat que la concentració que avui se celebra a Barcelona en defensa de l’espanyolitat de Catalunya és “minoritària” i que representa un model de país “antic, pobre i ple de por”.

Durant botifarrada contra el Dia de la Hispanitat organitzada per ERC a Sant Vicenç dels Horts, Junqueras ha dit que la manifestació “convocada per l’extrema dreta, el PP i altres partits serà minoritària, tancada, plena d’insults i amenaces” enfront de la Diada de l’Onze de Setembre que va ser “massiva, cívica, festiva i alegre”.

Per al dirigent republicà, la mobilització en defensa de l’espanyolitat de Catalunya demostra que hi ha dos models de país contraposats: “un, un país lliure, inclusiu, on tothom es pot sentir còmode i animat a ser protagonista d’una gran aventura; i l’altre, un país antic, pobre i ple de por”.

D’altra banda, Junqueras també s’ha referit a les manifestacions dels últims dies dels ministres del Govern espanyol sobre una possible independència de Catalunya i ha afirmat que és habitual que “els polítics i els mitjans de comunicació de l’Estat espanyol tinguin una actitud molt agressiva cap a Catalunya”.

Segons Junqueras, el model que proposen els polítics espanyols per a Catalunya fa que els catalans se sentin “menyspreats i rebutjats” per la qual cosa “per a la majoria dels ciutadans és molt més atractiu un país de llibertat, riquesa, prosperitat i justícia social”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/junqueras_sobre_la_manifestacio_espanyolista_a_barcelona_Es_de_pais_antic_pobre_i_ple_de_por_89639.php

L’èxit són els Castells

Josep Bargalló

En el món casteller els resultats es mesuren pels castells. Això -que és una obvietat- fa que l’èxit d’un model o l’eficàcia d’una organització tinguin la clau de volta en els castells que, finalment es puguin veure en aquella diada. Ja pots fer una previsió acurada i raonada que, si el castell no es corona, tot se’n va en orris. Si més no, de moment.

Com a comissionat de la Biennal de Castells i responsable del projecte de reformulació del Concurs de Castells de Tarragona- a partir d’una proposta inicial dels Xiquets del Serrallo-, tinc molt clar que la gairebé unanimitat generada al voltant de l’èxit del nou format té a veure, precisament, amb les magnífiques actuacions que ens van oferir 32 colles que hi van participar, tant les de dissabte com les de diumenge. Possiblement, aquest èxit també té a veure amb la fòrmula d’obrir la convocatòria a més colles -a més castellers, a més ciutats- i amb la voluntat de valoritzar la feina de les colles de 8 i de 7 – que serveix també per valoritzar encara més les de 9. I, a ben segur, amb la professionalitat de l’equip organitzatiu i les millores que ha estat possible d’introduir-hi, tot i el context econòmic, a partir de l’assumpció d’una major responsabilitat per part de l’Ajuntament.

Cert, però sense els castells que es van poder veure i viure a la sorra de la plaça tarragonina tot això restaria en un segon terme. Ha estat el millor concurs de la història perquè s’han fet més i millors castells que mai. Des dels primers 7 o 9 de 7 d’alguns fins al primer 4 de 9 que s’hi descarrega, la gran majoria de colles hi van fer alguna fita que no havien assolit mai, la millor actuació de la seva pròpia història o, si més no, una de les millors. En el clímax, els deu castells de gamma extra plantats per cinc colles diferents. Aquests extraordinaris resultats són el reflex del moment en què es troba el món casteller, en tots els seus nivells i les seves gammes, però també del fet que el concurs és, per a cada colla, una de les dues, tres o quatre grans actuacions que tenen marcada a l’agenda cada dos anys. Que totes 32 colles coincideixin en això – prendre’s la convocatòria com una de les seves grans cites- fa que es pugui viure aquella especial tensió positiva que tots, colles i espectadors, vàrem començar a gaudir dissabte mateix, des d’un primer moment.

De fet, és el que ja havíem viscut al Concurs7 de Torredembarra l’any passat: tensió en positiu, afany de superació dins els propis límits de cadascú, esperit festiu i participatiu, emoció col·lectiva….En tot cas, amb el matís de com es viuen aquests elements en cada gamma: més competivitat en l’extra, de manera més lúdica en les colles de 7, però tensió positiva, afany de superació, respecte al propi límit, esperit participatiu, emoció col·lectiva en totes. Per això, la proposta de reformulació se centrava en dos punts clau: que la cita del Concurs de Tarragona s’obrís a com més colles millor – més camises que mai, més colors- i que l’entramat organitzatiu fos encara més eficient i donés més i millors serveis a les colles i als castellers.

A la vegada, també han estat subratllats d’altres elements col·laterals, des del retorn econòmic per al comerç, la restauració i l’hostaleria de la ciutat- valorat en més de 3 milions d’euros i que ha superat les previsions dels més escèptics- fins al ressó mediàtic internacional, amb la presència de diverses cadenes televisives asiàtiques i un bon seguiment gràfic per part de la premsa britànica, per exemple. Tot això, però, no deixa de ser el resultat, també, de l’èxit casteller.

La proposta de dues diades ha donat cobertura a aquesta ampliació del Concurs, de les 14 colles del 2010 a les 32 d’enguany. El món casteller és, però, encara més gran, més divers. Per això la meva proposta contempla, per al 2014, la possibilitat d’incloure el Concurs7 de Torredembarra a la Biennal, com a prèvia al cap de setmana a la TAP tarragonina, en un procés que arribaria a 45 colles -més colors, més castellers, més poblacions encara. Unes úniques bases, un únic jurat, una única classificació.

El 2014 ha de significar la consolidació del model de Biennal, amb més activitats culturals i lúdiques paral·leles -que enguany han estat molt minses perquè tothom tenia clar que els esforços s’havien de centrar en la renovació del Concurs en si- i la modificació d’aspectes concrets que valoritzin encara més la diada de dissabte o permetin escurçar una mica la durada de diumenge, a banda de trobar d’una vegada un servidor que respongui de ple a la demanda de compra d’entrades en poques hores. Una millor organització encara per a la trobada més gran d’un patrimoni de la humanitat que no només és ben viu sinó que manté la seva progressió i expansió constant i sostinguda. L’espectacle més gran del món casteller pot arribar encara més lluny i a més gent. De moment, tothom diu que aquest nou model ha estat un èxit. Dels castellers, de les colles. De tot el món casteller. L’èxit dels Castells.

http://in.directe.cat/josep-bargallo/blog/8783/lexit-son-els-castells

L’Onze de setembre de 2012 vist des de lluny

Josep Miquel Sobrer, Indiana University. Traductor de les obres completes d’Antoni Tàpies a l’anglès.

Des de Bloomington, estat d’Indiana, EUA, he seguit reportatges dels esdeveniments de la diada d’enguany. Llegeixo sovint articles i els titulars de mitjans digitals i, doncs, estava al corrent del caire independentista que la manifestació de la diada nacional prendria aquest any. Vaig parar un cert esment a les reaccions del polítics, principalment la del President de la Generalitat, que penso que evidencia que el geni dels representants escollits pel poble consisteix a córrer i posar-se davant quan una força multitudinària avança amb una direcció decidida. Sembla que ha estat el cas del senyor Mas amb el seu justament celebrat discurs del dia següent al Fòrum Nueva Economía a Madrid.

Segueix llegint

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046766/20121011/lonze-setembre-2012-vist-lluny.html

Els militars desfilen a Madrid

El lema de la desfilada del 12O ha estat “La nostra força som tots”

Redacció/ACN

El rei saluda al pas de la mascota de la legió Foto: ACN

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha presidit aquest divendres juntament amb el Rei Joan Carles la seva primera desfilada militar com a president, que enguany s’ha publicitat sota el lema “La nostra força som tots”. Contràriament als xiulets que havia de sentir Zapatero per part del públic, Rajoy ha estat rebut amb indiferència, mentre que els monarques han estat aplaudits.

Ha estat una desfilada més austera i breu que en anys anteriors, amb un cost d’un milió d’euros i una durada de mitja hora, on han participat 2.600 soldats i 50 vehicles militars. En acabar la cerimònia Rajoy i el Rei han mantingut una conversa a la què s’han afegit el ministre de Defensa i la reina.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47722/militars/desfilen/madrid

El rei demana explicacions a Rajoy per l’espanyolització de catalans de Wert

El monarca i el president espanyol es decanten durant la desfilada militar del dia de la Hispanitat i conversen seriosament durant tres minuts sobre les polèmiques declaracions del ministre d’Educació

ARA Madrid

El rei conversa amb Rajoy en la desfilada militar / EFE

Les intencions del ministre d’Ensenyament espanyol, José Ignacio Wert, porten cua. A Catalunya, però també a Madrid, on l’ombra de l'”espanyolitzar els alumnes catalans” ha planat durant la desfilada militar en motiu de la Hispanitat. Tant és així que el rei, després de les salutacions de rigor a l’inici de la desfilada, ha pres pel braç al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i li ha demanat explicacions sobre la intenció d'”espanyolitzar catalans del pobre Wert”. Rajoy ha respost encongint-se d’espatlles.

La conversa encara ha continuat durant tres llargs minuts. Ni tant sols l’arribada de la reina ha tallat la conversa seriosa entre el cap de l’Estat i el president del govern espanyol. Només la irrupció del príncep Felip ha relaxat la situació per uns instants. La conversa entre el rei i Rajoy l’han captat les càmeres. Alguns mitjans, com El País, han anat més enllà i han afirmat, de la conversa, que el rei Joan Carles ha etzibat a Rajoy: “Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert. Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet”. Si una cosa ha aconseguit Wert és ser l’estrella dels actes de la festa nacional espanyola.

http://www.ara.cat/politica/Rei-Rajoy-Wert-Hispanitat_0_790721047.html

El Rey pide explicaciones a Rajoy sobre las palabras de Wert

Tras el desfile del 12-O don Juan Carlos ha hablado con el jefe del Ejecutivo con gesto tenso y en sus labios se ha podido leer: “Españolizar a los catalanes”

Barcelona. (Redacción).- El Rey ha pedido explicaciones al presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, sobre las polémicas palabras del ministro de Cultura, José Ignacio Wert, que el miércoles pasado afirmó que la intención del Gobierno era “españolizar a los alumnos catalanes”.

Don Juan Carlos ha buscado a Rajoy tras el desfile militar de la Fiesta Nacional y, tras llevarlo a un aparte, las cámaras han captado como en los labios del monarca se lee “españolizar a los catalanes“. Entonces, el presidente del Gobierno pone cara de circunstancia y se encoge de hombros mientras esboza una leve sonrisa. El ministro de Defensa, que se encontraba con ellos, se retira discretamente y el Rey sigue hablando con Rajoy durante tres minutos en una conversa que parece tensa.

“Lo de españolizar a los catalanes del pobre Wert. Ya le he dicho que está muy mal lo que ha hecho”. Esta es la frase que, según el diario El País, el Rey le ha espetado a Rajoy.

El ministro Wert afirmó el pasado miércoles que el interés del Gobierno central era españolizar a los alumnos catalanes: “La consellera Rigau dijo el otro día que nuestro interés era españolizar a los alumnos catalanes. Pues sí, nuestro interés es ese, para que se sientan tan orgullosos de ser catalanes como españoles y que tengan una vivencia equilibrada de esas dos identidades que les enriquecen”, explicó desde su escaño del Congreso a una pregunta del diputado del PSC, Francesc Vallès, durante la sesión de control.

Estas declaraciones han causado un gran malestar en Catalunya en un momento en que la tensión con el Gobierno español es cada vez mayor.

http://www.lavanguardia.com/politica/20121012/54352517991/rey-explicaciones-rajoy-wert.html#ixzz296XajB00

Nou atac judicial contra el català

El Tribunal Suprem invalida una convocatòria del 2009 de Governació perquè es requeria la llengua catalana

A.S

Nova sentència en contra del català. El Tribunal Suprem va fer pública ahir una resolució en virtut de la qual anul·la una convocatòria d’oposicions perquè es requeria el coneixement de la llengua catalana als que s’hi presentessin. Les proves, de l’any 2009, eren del Departament de Governació i Administracions Públiques per seleccionar funcionaris per als ajuntaments. El Suprem s’agafa al fet que, malgrat que són promogudes per la Generalitat, les oposicions eren per elegir empleats públics –interventors, secretaris…– amb condició estatal.

L’oposició era per funcionaris locals. A la foto, un ple Foto: ARXIU.

Amb la sentència, l’alt tribunal estima el recurs de cassació que el Consell General de Col·legis Oficials de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Local va presentar en contra d’una resolució anterior del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que havia desestimat la seva petició d’anul·lar les oposicions. El Suprem argumenta que la convocatòria, tot i ser organitzada per la Generalitat, era per elegir funcionaris estatals i, per tant, considera que no hi ha “justificació raonable” per incorporar en el procés de selecció el coneixement del català. L’exigència de la llengua, afirma el Suprem, col·locaria en “injustificada desigualtat” les persones de la resta de l’Estat que poguessin presentar-se a les oposicions. Ho troba una “exigència desproporcionada”.

Desmuntada

El Suprem deixa en no res la sentència del TSJC que veia “indispensable el coneixement del català per a l’exercici de les funcions reservades als funcionaris habilitats estatals a Catalunya”. També valorava que no era “sense raó ni desproporcionat” exigir el coneixement als candidats, ja que, tot i que es tracta de funcionaris estatals, treballarien en administracions locals catalanes.

La sentència del Suprem afegeix més llenya al foc en un moment de gran malestar a Catalunya per les resolucions judicials contra el català. Algunes d’elles, del TSJC, contra la immersió lingüística.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/583947-nou-atac-judicial-contra-el-catala.html

Rajoy activa l’estratègia de l’acolloniment

L’exèrcit espanyol ha sobrevolat el Ripollès. Ha atemorit els ciutadans d’una comarca que és bressol de Catalunya, ha menystingut les autoritats competents del país, els pagesos denuncien que el soroll dels avions ha esverat el bestiar, el mode de via de molts pobles de la zona… Els militars es mouen, avisen la ciutadania que s’atreveix a dir que vol decidir el seu futur. Sí, però es mobilitzen perquè ho ordena el govern espanyol. No ens equivoquem.

Madrid. Deia un diputat català durant el debat per la sentència de l’Estatut que el feixisme sociològic es manté només en part del poder judicial de l’estat espanyol. Durant la Transició, els polítics van posar molts esforços a netejar d’actituds franquistes a les altres institucions, com la classe militar o la policia i la guàrdia civil. I en bona mesura van aconseguir democratitzar [sic] les seves cúpules. Dit d’una altra manera: el govern espanyol –el de Suárez primer, el de González després– van aconseguir que no anessin per lliure.

Com recordava al primer volum de les seves memòries Alfonso Guerra, a partir de 1982 era ell qui ordenava a un general o a un tinent coronel quan es podia asseure i quan s’havia d’aixecar. Per això encara avui, en ple segle XXI, ens sembla més escandalós i incomprensible la guerra bruta contra els militants d’ETA i les tortures als patriotes catalans el 1992, amb el vist-i-plau (implícit o explícit) d’alts càrrecs de l’administració de Madrid. Aquesta era la seva idea de democratització.

“Si es detecten moviments militars a Catalunya és perquè formen part d’una estratègia orquestrada d’acolloniment”

Seguint aquesta lògica, és probable que Rodríguez Zapatero no controlés una resolució tan política com la que va emetre el TC sobre l’Estatut (una altra cosa és que ja li anés bé). Els magistrats van a la seva. En canvi, Mariano Rajoy sí que controla quan i on fan vols de prova els seus avions militars. El seu ministre de la guerra, Pedro Morenés, ja va ser al ministeri amb Eduardo Serra i s’ha guanyat la vida posteriorment al sector privat armamentístic. Sap prou bé què es fa.

No ens enganyem: si es detecten moviments militars a Catalunya és perquè formen part d’una estratègia orquestrada d’acolloniment. No és casual que Wert amenaci amb l’escola, García-Margallo provi de collar els socis europeus perquè veti una Catalunya lliure, que el director general de la guàrdia civil atiï els seus homes a preservar la unidad de la patria… Els espanta que cada cop més catalans diguin que el 12 d’octubre no tenen res a celebrar. I a partir del 25-N, quan al Parlament hi hagi una majoria sobiranista encara més sòlida, amb més motiu. Catalunya, nou Estat d’Europa. Que ho sentin els militars. I els jutges espanyols, també (que per cert, paguem amb els nostres impostos).

http://www.tribuna.cat/cronica/madrid/rajoy-activa-lestrategia-de-lacolloniment-12-10-2012.html

PELLS DE PLÀTAN

“Al primer que no aguanti els nervis li penjaran la llufa d'”ultra” per intentar tenyir d’aquesta manera tot el moviment sobiranista, i allunyar-lo de la centralitat social que ha aconseguit”

Editorial

El govern espanyol està provocant tensió expressament amb Catalunya. En les darreres hores, des del ministre Wert passant pel ministre Margallo ens han engaltat que volen “espanyolitzar els nens catalans” o que els catalanistes són com els “nazis”, com va començar a dir un diari de Madrid del Camp Nou arran del mosaic amb la bandera catalana al clàssic amb el Reial Madrid. Tot això no obeeix a res més que a una voluntat d’encendre la crispació en la societat catalana, i a causar reaccions descontrolades entre catalans de bona fe que s’afartin de tantes agressions. Ens estan parant cada dia pells de plàtan, i tothom n’ha de ser plenament conscient per no caure en la trampa. Al primer que no aguanti els nervis li penjaran la llufa d'”ultra” per intentar tenyir d’aquesta manera tot el moviment sobiranista, i allunyar-lo de la centralitat social que ha aconseguit. Estan perdent la partida i ho saben. Però alerta amb cometre errors, com ha succeït ja en algun mitjà de comunicació. Se n’aprofitaran perquè precisament això és el que volen aconseguir convertint la política en una olla a pressió. El país s’ha d’aïllar de tant soroll i ha de seguir el seu camí amb pas segur, tal com feia Josep Guardiola. La seva tàctica és ni més ni menys la que ara és la correcta, en aquest moment històric que viu Catalunya. Si aguantem les provocacions, la victòria serà doble, perquè creen cada dia més independentistes.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/pells_de_platan_89622.php

ATACS ANTICATALANS

Junqueras afirma que els polítics i mitjans espanyols “sempre han tendit a tractar molt malament a tothom”

El president d’ERC defensa que per “a la majoria dels ciutadans catalans és molt més atractiu un país de llibertat, riquesa, prosperitat i justícia social”

EFE

El president d’ERC, Oriol Junqueras, a Sant Vicenç dels Horts

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha assegurat aquest divendres que Catalunya “fa anys” que se sent “maltractada” i “menyspreada” pel govern estatal i pels mitjans de comunicació espanyols. El líder republicà ha participat aquest matí en una botifarrada popular convocada pel partit a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat), on ERC governa amb ICV i CiU, i s’ha referit a les últimes declaracions de ministres espanyols com José Ignacio Wert o José Manuel García-Margallo. Ha declarat que “fa molt temps que estem acostumats que polítics i mitjans de comunicació de l’estat espanyol tinguin una actitud molt agressiva cap a Catalunya”.

“No és la primera vegada. Els polítics i els mitjans de comunicació espanyols sempre han tendit a tractar molt malament a tothom; fa dos segles, a països llatinoamericans, fa un segle, a Cuba i Filipines, i des de fa molt temps, a la societat catalana”, ha dit Junqueras. El president d’ERC ha afegit: “Amb el model que ens posen sobre la taula ens sentim menyspreats i rebutjats. Per a la majoria dels ciutadans catalans és molt més atractiu un país de llibertat, riquesa, prosperitat i justícia social”.

http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/Oriol_Junqueras-ERC-Jose_Ignacio_Wert-Jose_Manuel_Garcia-Margallo_0_790721027.html

Margallo i Wert mantenen el foc viu

El ministre d’Afers Exteriors equipara nacionalisme amb nazisme i insisteix que fora de la UE fa molt fred

El d’Educació no afluixa i diu que no es penedeix de voler “espanyolitzar” els nens catalans

MONTSE OLIVA

Mentre Mariano Rajoy limita els seus estirabots contra les aspiracions sobiranistes de Catalunya a les seves aparicions en els mítings de la campanya basca i manté l’estratègia de rebaixar el to quan actua com president espanyol, altres membres del seu gabinet no tenen tants miraments i han decidit que cal mantenir viva la flama de la confrontació, li agradin més o menys a altres membres del partit els arguments que usin per plantar cara a l’onada independentista catalana. El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, encetava la setmana obrint foc contra l’exhibició d’estelades al Camp Nou –responsabilitzant-los de perjudicar la marca España– i la tancava equiparant el nacionalisme amb el nazisme i repetint que si la crisi s’agreuja, la culpa és dels catalans. I el seu company José Ignacio Wert no només no s’ha retractat de les seves intencions “d’espanyolitzar” els alumnes catalans, sinó que ha insinuat que qui digui que això és un intent de recuperar els manuals d’adoctrinament de l’escola nacionalcatòlica franquista està tocat de l’ala.

Enmig de tanta incontinència verbal, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, no sabia ben bé cap a on tirar. Així, mentre donava la raó a García-Margallo en la seva observació que si Standard&Poor’s ha rebaixat el bo espanyol a la categoria de porqueria és per les turbulència catalanes, no s’atrevia a subscriure del tot la proposta de nacionalització de Wert, més enllà d’admetre que l’Estat ha poder tenir una resposta davant la manca de llibertat que se’ls hi pressuposa als castellanoparlants. I, sobretot, insistia que els alumnes catalans han de tenir el màxim coneixement d’Espanya, perquè “és la seva nació”.

El ministre d’Educació, però, no semblava haver percebut que en alguns sectors del PP no havia caigut gens bé la seva descarnada exhibició de nacionalisme espanyol. I molt menys encara li afectava que el PSOE hagi decidit portat la seva reprovació al Congrés. “En un moment de tensió s’ha de saber ser subtil; i ell no ho és gens”, admetia ahir un diputat popular. Però acostumat que tothom li valori la seva sinceritat, Wert no només no rectificava sinó que es lamentava que una declaració de “mer sentit comú” s’hagi convertit en “l’espurna de l’incendi nacionalista”.

I mentre Wert es passejava per les ràdios per insistir que no s’ha de penedir de res, el seu company García-Margallo compareixia al Congrés per ratificar l’adhesió de Croàcia a la UE, en un debat molt lligat a la situació política catalana i a les expectatives d’un futur estat català. El ministre d’Afers Exteriors, de fet, va ser el primer en introduir la discussió assegurant, com qui no vol la cosa, que “sortir de la UE és extraordinàriament senzill; entrar-hi és extraordinàriament complicat”.

El diputat d’ERC, Joan Tardà, va replicar-li que la UE va nàixer per sumar, i li va posar sobre la taula el cas de Kosovo, tot subratllant que mentre Espanya manté el boicot, Europa comença a obrir-li la porta. En el mateix context, va contraposar l’esperit democràtic de la dreta britànica respecte d’Escòcia, a l’actitud tancada del PP. Després d’aquesta intervenció, Margallo es va anar escalfant, sobretot després que el diputat de CiU, Jordi Xuclà, li fes retrets sobre l’equiparació entre nazis i nacionalistes i declarés enterrat el pacte constitucional. El ministre es mostrava esparverat per aquesta darrera apreciació i va concloure que el consens sempre ha de prevaldre, “no fos cas que per llençar l’aigua de la banyera, llencin vostès també el nen”.

LES FRASES

Agraeixo molt al ministre Wert que ajudi a obrir els ulls a tants i tants catalans; que ens vagin ajudant i així ens n’anirem abans. Joan Tardà DIPUTAT D’ERC AL CONGRÉS

Qui de debò necessita un Estat fort és Espanya, no Catalunya. Antonio Burgos ABC, 16 DE SETEMBRE

Això conduiria necessàriament a la suspensió de l’autonomia, com va succeir al 1934. Francisco Marhuenda LA RAZON, 23 DE SETEMBRE

El problema no és que Catalunya es vulgui separar, sinó que vulgui separar els catalans entre ells. Manuel Calderon LA RAZÓN, 16 DE SETEMBRE

Després de sortir d’Espanya, les pèrdues per als catalans serien terribles. El seu PIB cauria 20 punts. Luis Ventoso ABC, 22 DE SETEMBRE

Els empresaris temen que molts espanyols comencin a mirar on es fabrica el seu dentifrici. Luis Ventoso ABC, 22 DE SETEMBRE

Una Catalunya independent hauria de posar-se a la cua dels qui piquen a la porta de Brussel·les. Javier G. Ferrari LA RAZÓN, 18 DE SETEMBRE

Fins i tot si entra a la UE, Catalunya estaria despullada del seu més gran atractiu: el mercat espanyol. José Maria Carrascal ABC, 24 DE SETEMBRE

Les declaracions fetes per Wert són pròpies d’un nacionalista espanyol del segle passat bastant recalcitrant. Jordi Xuclà DIPUTAT DE CIU AL CONGRÉS

L’escola no pot ser un terreny per a l’adoctrinament; m’oposo a una mena de formació del ‘espíritu nacional’. Patxi López LEHENDAKARI BASC

L’arrelament del disbarat s’ha dut a terme enmig del silenci de centenars de milers de catalans. Victoria Prego EL MUNDO, 23 DE SETEMBRE

DESASTRES

Wert ha quedat desautoritzat per seguir sent ministre d’Educació. Nosaltres el reprovarem, li demanarem que dimiteixi. Soraya Rodríguez PORTAVEU DEL PSOE AL CONGRÉS

La Generalitat demana més, però no s’atreveix a renunciar als seus privilegis. Calixto Rivero EXPANSIÓN, 21 DE SETEMBRE

Les paraules de Wert m’han grinyolat, però tampoc es pot prohibir a un ministre que parli de Catalunya. Enric Millo PORTAVEU DEL PP AL PARLAMENT

Els nacionalismes han de començar a preocupar-se de com no seguir perjudicant Espanya. Editorial ABC, 25 DE SETEMBRE

Rajoy no ha volgut entendre que els nacionalismes com CiU són tant perillosos com els radical. Editorial ABC, 22 DE SETEMBRE

No es pot demanar les coses que necessita Catalunya fent xantatges. Pedro Sanz (La Rioja) LA RAZON, 20 DE SETEMBRE

El senyor Artur Mas hauria de tenir molt clar que la Constitució no és paper higiènic. José M. Clar EL DIA (CANÀRIES), 4 D’OCTUBRE

Quan CiU s’oposa a l’AVE a Galícia, mentre Catalunya fa ja 5 anys que en gaudeix, no fa gaires amics. Luis Ventoso ABC, 22 DE SETEMBRE

L’objectiu del govern és espanyolitzar els alumnes catalans. José Ignacio Wert. 10 D’OCTUBRE

AMENACES

Si això (espanyolitzar nens) du a algú a pensar en el franquisme, és que aquest algú té un problema de categories mentals. José Ignacio Wert MINISTRE D’EDUCACIÓ

Els nacionalistes catalans veuen als espanyols com l’antisemita als jueus. Arcadi Espada EL MUNDO, 22 DE SETEMBRE

Per si algú encara no ho sap, estem en guerra. A Catalunya i al País Basc; o sigui, a Espanya. Des de fa 30 anys. Antonio Robles LIBERTAD DIGITAL, 5 D’OCTUBRE

ACUSACIONS

L’estabilitat política també cotitza a la borsa, i determinades declaracions i decisions fan més difícil l’accés al finançament. Soraya S. de Santamaría VIC. DEL GOVERN ESPANYOL

INSULTS A LA INTEL·LIGÈNCIA

Hi ha qui col·loca l’individu al servei d’una idea abstracta, ja sigui la raça en el nazisme o el nacionalisme, al servei de la nació absoluta. José M. García-Margallo MINISTRE D’AFERS EXTERIORS

Comparar el nacionalisme català amb el nazisme és molt greu i no té cap justificació possible. En casos així, hem de saber rectificar. Francesc Homs PORTAVEU DE LA GENERALITAT

Si cal, caldrà usar la força legítima per impedir consultes il·legals. Elisa de la Nuez EL MUNDO, 10 D’OCTUBRE

Cal castigar amb pena de presó i inhabilitació la convocatòria d’una consulta il·legal. Editorial EL MUNDO, 27 DE SETEMBRE

Ni els poders ni els carrers acceptaran que els sediciosos siguin un obstacle per al nostre futur. Alfonso Merlos LA RAZÓN, 24 DE SETEMBRE

Reding s’ha fet enrere sobre el futur estat català

Enmig de la tensió del debat al Congrés, García-Margallo es va guardar un roc a la faixa: una carta de “rectificació” de la vicepresidenta de la Comissió Europa, Viviane Reding, en la qual qualificava de “desafortunades” les seves apreciacions sobre la viabilitat d’un futur estat català a la UE. En una entrevista en un diari, la dirigent de la CE havia qüestionat que hagi de quedar forçosament fora, tot incidint que no hi ha precedents de casos similars. Així, després que el republicà Tardà li recordés que no tothom a Europa coincideix que Catalunya en quedarà fora si fa una declaració unilateral d’independència, el ministre es vantava d’haver-li arrencar una disculpa a la dirigent de la Comissió Europa, que s’alinea en la tesi que cal la unanimitat de tots els estats membres perquè un nou país pugui ingressar a la UE. El que sí va negar Margallo és que la diplomàcia espanyola així iniciat una ofensiva entre els estats membres enviant cartes per demanar-los que es posin al costat del govern de Rajoy en la pugna amb Catalunya.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/583960-margallo-i-wert-mantenen-el-foc-viu.html

Wert: «Em sento molt orgullós del que vaig dir»

El ministre espanyol d’Educació utilitza el català per refermar la seva intenció “espanyolitzadora”

Redacció/ACN

El ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert Foto: ACN

El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, ha estat un dels protagonistes destacats de la recepció oficial al Palau Reial amb motiu del Dia de la Hispanitat, i en converses amb els periodistes ha assegurat, tot parlant català, que se sent “molt orgullós” de les seves manifestacions al Congrés dels Diputats sobre la seva voluntat d'”espanyolitzar” els nens catalans.

Davant les crítiques, Wert ha afirmat que “els qui l’acusen de franquista o no han viscut el franquisme o no han llegit un llibre en la seva vida”. A més, ha apuntat que se sent “amb el suport ple” de tots els membres del govern, que li van transmetre el seu suport -inclosos Rajoy i Sáenz de Santamaría- a la reunió del Consell de Ministres de dijous.

La celebració del Dia de la Hispanitat ha estat marcada pel moviment independentista a Catalunya. El tema ha protagonitzat el discurs del ministre de Defensa, Pedro Morenés, a una entrevista a TVE, en què ha reiterat que els espanyols estan millor units, i també bona part de les converses que han tingut lloc a la recepció oficial del Rei Joan Carles al Palau Reial de Madrid.

El ministre Wert ha estat un dels ministres més buscats pels assistents després de la polèmica d’aquesta setmana. Lluny de recular, Wert ha fet ús dels seus coneixements lingüístics per assegurar en català davant els periodistes que se sent “molt satisfet” i “molt orgullós” de les seves paraules.

El ministre ha assegurat que té el ple suport de tots els membres de l’executiu i ha recordat que mentre a ell se’l critica per parlar d'”espanyolitzar” els nens catalans, a la consellera d’Educació ningú li diu res per parlar de “catalanitzar” l’escola.

En canvi, ni Mariano Rajoy ni el Rei Joan Carles han volgut fer cap al·lusió en públic al tema català. Sense el president de la Generalitat -ni bona part de la resta de presidents autonòmics- el màxim representant català que ha assistit a la recepció ha estat l’expresident de la Generalitat i Senador de l’Entesa José Montilla.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47734/wert/sento/molt/orgullos/vaig/dir

Espanya ni ens estima ni avança

editorial

A diferència del que passa al Regne Unit, on el debat de la independència d’Escòcia s’està desenvolupant dins de les regles del joc net, Espanya ha volgut demostrar, un cop més, que el lema encunyat quan Manuel Fraga era ministre d’Informació i Turisme –Spain is different– continua plenament vigent. L’auge sobiranista de Catalunya, en comptes de plantejar-se dins de la racionalitat i el debat civilitzat, ha excitat els pitjors instints de la caverna. En aquesta reacció hi ha dos elements de preocupació: el primer, que en general, i amb comptades excepcions, no s’utilitzen arguments per contraatacar, sinó tòpics tronats que són resultat directe de la ignorància, de la mala fe o d’una combinació de les dues: Catalunya no ha existit mai, al darrere de tot el sobiranisme només hi ha interessos espuris i electoralisme; és una maniobra per encobrir greus errors de gestió; demanar ara la independència és un acte de traïció o una irresponsabilitat; Catalunya, eterna privilegiada i insaciable, s’ensorraria si marxés d’Espanya, etcètera.

Però el segon element, el que debò ens hauria de preocupar, no és aquesta cantarella construïda amb els pitjors tòpics –i que alguns, com el ministre d’Educació, s’han arribat a creure– sinó que són els mateixos, amb matisos, que s’han utilitzat sempre que Catalunya ha volgut defensar la seva personalitat i la seva cultura pròpies. Insults i desqualificacions que ja se sentien des que el catalanisme polític va començar a demanar, a principis del segle XX, una mínima diferenciació per encaixar millor amb Espanya. No ens ha de preocupar que Espanya no ens estimi. Els que ens ha de preocupar és que passen els anys i Espanya no avança.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/583331-espanya-ni-ens-estima-ni-avanca.html

Espanyolitzar la tribu rara

La idea força que domina la política espanyola: Catalunya és una anomalia

FRANCESC – MARC ÁLVARO

Vaig tenir molta sort. D’haver nascut el 1967 i perquè els meus pares em van portar a una escola avançada que, tot i haver-se fundat durant la dictadura, tenia clar que el futur passaria per la democràcia, la llibertat i el coneixement de la cultura i la llengua catalanes. La meva germana, deu anys més gran, va ser educada, en canvi, dins dels cànons més típics del poder franquista. A ella sí que la van intentar espanyolitzar -per dir-ho a la manera del ministre Wert- amb la normalitat amb què es feien aquestes coses.

Val a dir que aquella espanyolització era, sobretot, una manera sistemàtica d’intentar esborrar qualsevol rastre de catalanitat (no dic catalanisme) que pogués entrar a les aules. Era part d’un planificat i metòdic genocidi cultural que, sortosament, no va tenir l’èxit previst. Homes que van participar en aquell crim i que se’n van desmarcar, com Ridruejo, ho han explicat perfectament. Wert hauria de llegir els llibres d’aquest falangista que es va passar a la causa democràtica.

L’espanyolització no era només una pastilla ideològica que els nens catalans s’havien de prendre quan estudiaven aquella assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional o Formación Político-Social, on hi havia lliçons sobre la bandera de Falange, los caídos (només d’un bàndol), José Antonio o el 2 de Mayo. Aquest adoctrinament impregnava totes les matèries i, finalment, l’impacte del rentat de cervell depenia també de l’adhesió real o fingida del mestre de torn a tota aquella userda. La gent que ara té la cinquantena explica escenes viscudes a les escoles que el jovent d’avui no pot ni imaginar-se.

Espanyolitzar deu ser fer espanyols els que no ho són o els que no se’n senten. És un verb que recorda el verb colonitzar. Espanyolitzar és fer “enginyeria social”, terme que utilitzen -per cert- PP i Ciutadans per referir-se a l’actual immersió lingüística, tot i que no l’apliquen, en canvi, en referir-se a les escoles franceses o angleses on alguns dels seus dirigents porten feliços els fills. Espanyolitzar és una operació que es fa prenent l’altre com un simple objecte, i aquest altre és el diferent, la tribu rara que ha de ser assimilada. Tot quadra. Així, ens apareix, en tot el seu esplendor, la idea-força que domina la política espanyola des de fa segles: Catalunya és una anomalia que cal dissoldre.

En un dels llibres que feia servir la meva germana quan estudiava -parlo dels anys seixanta- hi ha una lliçó sobre el 12 d’Octubre, que avui va bé de repassar, per fer cas al ministre Wert. El text va encapçalat per un títol inequívoc: Día de la Hispanidad. S’hi pot llegir: “A partir de dicho día, España comenzó a cumplir en las tierras descubiertas su misión civilizadora y evangelizadora, llevando a ella su lengua, su religión, sus costumbres y adelantos de todo género”. És això.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121012/54352941343/francesc-marc-alvaro-espanolitzar-la-tribu-rara.html#ixzz296YsQDMD

Carta a un espanyol

Com a espanyol a Catalunya que ets, entenc que la situació et sobti, t’incomodi o t’inquieti”

CARLES RIBERA

Benvolgut conciutadà,“

En primer lloc et desitjo un feliç dia de la Hispanidad, que, com espero que comprenguis, no figura en el meu calendari festiu. Com a espanyol que vius a Catalunya, sóc perfectament conscient que l’efervescència independentista de les últimes setmanes et pot haver sobtat. Fins i tot entenc que t’incomodi o t’inquieti. Tanmateix, com has vist, la reivindicació per un estat propi s’està portant de forma respectuosa i democràtica. Contra ningú, i menys contra tu.

Aviat anirem a les urnes, on hem estat convocats, tant tu com jo, per mesurar la força del catalanisme per anar progressant cap a la sobirania plena.

No sé quina intenció de vot tens. Fa mesos que expliquem els arguments que intenten mostrar que una Catalunya independent seria viable i tindria moltes més oportunitats per sortir de la crisi. També has rebut missatges en sentit contrari. No sé si a tu t’ho sembla, però jo diria que, tret de la por i l’amenaça, encara no hem escoltat cap argument que demostri que ser independents seria pitjor per a Catalunya que seguir a Espanya. De moment, doncs, constatem que els impostos que no tornen també són els teus; que les infraestructures que no ens fan també et perjudiquen a tu. Si Catalunya és independent, els presumibles beneficis d’aquest nou estat també revertiran en tu i, depèn del seny amb què es negociï, fins i tot podràs continuar sent espanyol a Catalunya. No et vull pas convèncer de res, ni deixar de fer-te sentir d’on vulguis ser. Només et dic que una Catalunya lliure seria millor per a mi i també per a tu. Per a nosaltres. Et convido a sumar-t’hi, cordialment.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583433-carta-a-un-espanyol.html

Tòxics

ANNA BALLBONA

Els cargols poma, com certes declaracions polítiques, tenen un efecte tòxic

Et lleves un bon dia amb la notícia que un sabotatge amenaça d’escampar el cargol poma al marge dret de l’Ebre. Si s’estengués –les femelles fan fins a 800 ous en cada posta– seria un drama per als arrossars del Delta. És una espècie altament tòxica, en el sentit de destructiva. Ens hem acostumat a conviure amb la toxicitat. I no parlo d’allò acceptat com a tòxic sinó de la cosa quotidiana que acaba resultant tòxica: els actius tòxics dels bancs, les menges que ja no podem empassar amb placidesa per tòxiques o les personalitats, actituds i declaracions polítiques d’efecte tòxic (els últims temps són un festival). Al final això serà irrespirable, tal com adverteixen els informes.

Una vegada que vaig anar pel Delta, la incrustació rosada dels ous d’aquests cargols a les plantacions semblava fins i tot bonica. Després, la seva inclinació parasitària feia venir basques. Ben bé com molts exemples immediats que coneixem. El que m’ha sorprès, ara, és que aquest salt del cargol poma a la llera dreta de l’Ebre és producte d’un sabotatge. Qui diantres s’ha dedicat a escampar –que vol dir que primer els ha hagut d’anar recollint– el mol·lusc salvatge que pot enviar a fer punyetes un mitjà de vida i un medi natural? Com trobaran el sabotejador?

Com és habitual un dia 12 del mes 10 en aquest Estat, avui sortiran al carrer un grup destacat de feixistes, a aferrar-se a la posició immòbil, encarcarada i estèril, talment un aplec de cargol poma a qui li importi tres cassoles les cargolades anteriors, el bon gust pels cargols, els arrossars del Delta o tota la seva història. No tenen res a construir. Deu ser cosa d’aquest país, d’aquest Estat –i en aquest estat les coses–, que les plagues s’estenguin per sabotatges i les protestes feixistes campin al seu aire.@aballbona

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583699-toxics.html

Aliat imprevist

JOAN ARMENGOL

Quan més convé el suport de l’opinió pública i de les institucions internacionals al nou marc de relacions que reclama la societat catalana, de sobte apareix un aliat inesperat. Sense ser conscient dels seus efectes des del punt de vista polític, el Fons Monetari Internacional ha publicat unes previsions nefastes per a l’Estat espanyol, cosa que fa guanyar adeptes al creixent col·lectiu dels que se’n volen desvincular. A ningú no li fa gràcia pertànyer a un país que no superarà la crisi fins al 2018 i que haurà de continuar fent sacrificis en l’estat del benestar. Just enmig del debat sobiranista, qualsevol cosa que toca la butxaca i els serveis bàsics provoca que, no només els indecisos sinó fins i tot els escèptics, es canviïn de bàndol i optin per trencar.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583520-aliat-imprevist.html

La Unió Europea, premi Nobel de la Pau 2012

La decisió del jurat ha estat unànime, segons ha informat la ràdio i la televisió pública noruega

El comitè que atorga el guardó destaca “les més de sis dècades de contribució a la reconciliació, la democràcia i els drets humans”

Oslo-AGÈNCIES

La Unió Europea (UE) ha estat guardonada aquest divendres amb el premi Nobel de la Pau per “les més de sis dècades de contribució a l’avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa”, segons ha informat el Comitè Nobel del parlament noruec.

El jurat assegura que “l’èxit més gran” de la UE és haver aconseguit que “la pau, la democràcia i els drets humans” hagin arrelat a Europa, i que la “guerra continental”, en referència a la II Guerra Mundial, acabés en “la pau continental”.

La decisió del jurat ha estat unànime, segons han informat la ràdio i televisió pública noruega mitja hora abans que l’acadèmia fes públic el seu veredicte. Val a dir que la UE havia estat nominada per a aquest guardó en diverses ocasions però, fins ara, mai l’havia aconseguit. Noruega, país que entrega el Nobel de la pau, no és membre de la UE.

El guanyador d’aquest premi, dotat amb vuit milions de corones sueques (prop de 930.000 euros), un 20% menys que l’any passat, segueix en la llista del Nobel de la pau a les tres dones que ho van aconseguir l’any passat, la presidenta de Libèria, Ellen Johnson-Sirleaf, la també liberiana Leymah Gbowee i l’activista iemenita Tawakkul Karman.

Altres candidats

El bisbe mexicà José Raúl Vera López i els cubans Óscar Elias Biscet i les Dames de Blanc eren també candidats a aquest Nobel de la Pau 2012, així com l’activista pro drets humans bielorús Ales Beliatski i la rusa Lioudmila Alexeeva.

L’última vegada que el guardó el va aconseguir un organisme i no una persona va ser el 1999, quan el Parlament noruec va premiar Metges Sense Fronteres.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/584016-la-ue-nobel-de-la-pau.html

La Unió Europea guanya el premi Nobel de la pau

El jurat destaca els seus èxits per “l’avanç de la pau i la reconciliació” a Europa, i també en l’establiment de “la democràcia i els drets humans” al Vell Continent. El guardó és un estímul per a una unió immersa en la crisi econòmica

El Parlament Europeu / EFE

La Unió Europea (UE) ha estat guardonada amb el premi Nobel de la pau, ha informat el Comitè Nobel de Noruega. El jurat ha destacat en l’argumentació els seus èxits per “l’avanç de la pau i la reconciliació” a Europa, i també en l’establiment de “la democràcia i els drets humans” al Vell Continent.

El jurat assegura que “el gran èxit” de la UE és haver aconseguit que “la pau, la democràcia i els drets humans” hagin arrelat a Europa, i haver transformat “un continent de guerra en un continent de pau”.

El premi arriba quan la UE afronta la pitjor crisi econòmica en els seus 54 anys d’història, amb un progressiu distanciament entre el centre i la perfèria en recessió i quan els rescats posen a prova la solidaritat i l’entramat institucional de la UE.

El president del Comitè Nobel, Thorbjoern Jagland, ha reconegut els problemes financers i el malestar social de la UE, però ha dit que valia la pena fixar-se en l’esforç de la unió per avançar “cap a la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans”. Ha destacat el procés de reconciliació entre França i Alemanya després de la II Guerra Mundial, i ha reconegut l’esforç d’haver integrat Espanya, Portugal i Grècia després de la fi de les respectives dictadures en la dècada dels setanta. Aquesta feina de reconciliació, ha recordat, es va traslladar després als Balcans, i la perspectiva de la incorporació de Croàcia és imminent.

El president del Parlament Europeu, Martin Schulz, ha dit que estava “profundament emocionat i honrat” pel premi.

Malgrat els elogis a la Unió, Noruega, el país que concedeix el premi, no vol pertànyer al club. Als referèndums del 1972 i el 1994, els noruecs van dir ‘no’ a demanar l’adhesió, i avui els sondejos apunten que gairebé tres de cada quatre encara pensen el mateix.

El premi, dotat amb vuit milions de corones sueques −prop de 930.000 euros−, un 20% menys que l’any passat, segueix, a la llista de guardonats del Nobel de la pau, les tres dones que el van aconseguir l’any passat, la presidenta de Libèria, Ellen Johnson-Sirleaf; la també liberiana Leymah Gbowee, i l’activista iemenita Tawakkul Karman. L’última vegada que el premi s’havia concedit a un organisme i no a una persona va ser el 1999, amb el guardó a Metges Sense Fronteres.

http://www.ara.cat/mon/europa/Unio-Europea-guanya-premi-Nobel_0_790721012.html

11-O: Mobilització estudiantil arreu de la nació

Hi van haver manifestacions a Tarragona, Girona, Lleida, Barcelona, València, Castelló i Palma

12/10/2012 Res-pública

Manifestació a Barcelona reunió a palau reial Tall a la Diagonal

En el marc de la campanya estudiantil internacionalista, “11X12: Educació del poble i per a tots els poble“, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) va convocar, juntament amb totes les plataformes estudiantils unitàries, manifestacions i jornades de lluita arreu del territori català.

Des dels estudiants d’instituts fins als d’universitat, es van dur a terme un seguit d’actes i accions, la majoria acompanyats per la convocatòria de vaga. Val a dir que no èrem els únics que vam sortir en defensa de la sobirania econòmica que reclamem com a poble orpimit. Arreu de l’Estat Espanyol, les reclamacions eren les mateixes i la combativitat i lluita es van fer presents a tot arreu.

Tarragona

Tant als instituts com a la Universitat Roviri i Virgili ahir van convocar vaga d’estudiants i manifestació a les 12h a la plaça Imperial Tarraco. La vaga va tenir un seguiment de més del 80% al campus de la URV i a la majoria d’instituts el seguiment fou massiu. La manifestació, que va comptar amb més d’un miler de persones, va recòrrer els carrers de la capital tarragonina acompanyada dels crits a favor de l’ensenyament públic i també es varen duu a terme accions reinvindicatives a la seu del Departament d’Ensenyament.

Girona

El SEPC juntament amb l’assemblea d’estudiants de la FEP van ocupar la nit abans les facultats del campus del Barri Vell i el mateix dia varen bloquejar tots els accessos als edificis. El seguiment de la vaga fou massiu i i gairebé mig centenar de persones assistiren a la manifestació que va començar el midgia al Rectorat i acabà davant la seu de la Generalitat de Girona. Malgrat la pluja, els manifestants van quedar-se una bona estona davant la seu, llegint un manifest i emmarcant la mobilització en la campanya estudiantil 11X12.

Barcelona

A Barcelona, la vaga va tenir un seguiment massiu gairebé a totes les facultats. A la Universitat de Barcelona (UB), tant al campus de la Central, el Raval, Diagonal i Mundet les assemblees de facultat van fer piquets i bloqueig a les portes impedint així, que s’hi afectues qualsevol classe. Després d’una nit d’ocupacions a la majoria de facultats i un matí d’accions, els estudiants van baixar amb bloc fins a la manifestació, que tenia lloc a les 12h a Pl. Universitat. A la facultat del Raval, el SEPC va fer diverses accions reivindicatives així com a Diagonal, que es van despenjar les banderes del Palau Reial i es van substituir per estalades, banderes rojes i liles. També s’hi va penjar una pancarta reclamant la parada de l’EU-2015 i una educació del poble i per als pobles.

A la Universitat Pompeu Fabra (UPF), la nit del 9 d’octubre es va ocupar el Campus de Poblenou i el dimecres, nit prèvia a la vaga, es va traslladar l’ocupació al Campus de Ciutadella, on gairebé un centenar de persones varen fer-hi nit. El mateix 11 d’octubre el matí, es varen fer piquets, bloquejant l’edifici, a més a més de fer piquets a les aules. Tanmateix, el Consell de Govern de la UPF va esmentar que existien uns expedients sancionadors els quals restaven a l’espera dels successos de la jornada de vaga.

A la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), gairebé 200 estudiants varen fer nit a la facultat de Lletres i Filosofia la nit del 10 d’octubre. Després d’una assemblea plenària, l’endemà els estudiants es varen despertar i quan 150 encaputxats es dirigien a fer el tall habitual a l’AP-7 es trobaren que 8 furgones de Mossos d’Esquadra, els impedien el pas mentre que els esperaven una cinquantena d’anti-disturbis amb pistoles de pilotes de goma. Els estudiants, varen decidir retirar l’acció i es van centrar en els piquets dels altres accessos. L’èxit de la vaga fou rotund i les facultats estaven practicament buides. Després d’un matí de tenir de forma permanent la presència del cos de la policia “catalana” al campus de Bellaterra, els estudiants assistiren en bloc a la manifestació de Plaça Universitat.

La presència també hi va ser present. Moltíssims estudinants de tota l’àrea metropolitana de Barcelona varen assistir a la manifestació després d’una jornada de vaga al seu centre d’estudis. Alguns també baixaren des de l’institut en bloc, presidits per una pancarta feta des dels nuclis del SEPC en la qual es reclamava una educació del poble i per als pobles, també en el marc de la campanya internacionalista estudiantil de l’11X12.

La manifestació de llaça Universitat va començar sota una pluja molt intensa però els estudiants varen aguantar fins el final. Gairebé 10.000 persones varen trepitjar el centre de Barcelona en defensa de l’ensenyament públic. Durant el recorregut de la manifestació, es varen llençar ous de pintura a l’edifici de la Borsa, a la seu de la Unió Europea (on també s’hi va cremar la bandera de la UE), i a la seu de Convergència Democràtica de Catalunya. La presència del cos policial fou present durant tota la manifestació i al acabar-se l’acte, van identificar diversos manifestants pels voltants de la zona.

Lleida

La vaga d’estudiants s’ha iniciat a la ciutat de Lleida a les 7.30h del matí amb un petit piquet informatiu que ha anat visitant els diferents campus universitaris de la UdL. El matí s’ha viscut amb certa calma en les aules universitàries tot i que la vaga ha estat secundada per un fort nombre d’alumnes. En els instituts i escoles de formació professional també ha tingut cert ressò, encara que segons comentaven manifestants de les diferents branques de l’ensenyament, la participació no s’ha vist reflectida en el nombre d’assistents a la manifestació.

Així doncs, a les 12 del migdia, s’ha donat inici a una manifestació que ha agrupat unes 300 persones, que acompanyades sempre per furgons dels Mossos d’Esquadra, ha recorregut els carrers de Lleida. S’han viscut moments de tensió davant la subdelegació del govern, quan des dels manifestants s’han llençat dos petards, i els mossos han respost encerclant la manifestació. Finalment, la marxa ha girat cua i ha tornat les portes del rectorat, on s’ha dissolt.

Minuts més tard, quan tres manifestants tornaven a casa, han rebut la visita de dos furgons dels Mossos d’Esquadra. Vuit agents han baixat dels vehicles i els han agredit, deixant a terra dues persones, i detenint-ne una tercera. Aquesta ha estat traslladada a la comissaria dels Mossos de Lleida. Durant tota la tarda han estat concentrades algunes persones a les portes de la comissaria, fins que ha quedat en llibertat passades les 9 del vespre, però amb càrrecs de desordres públics.

València

Tocaven les 12.00h del migdia quan una cinquantena de persones ha acudit a poc a poc a la concentració que el SEPC de la UV havia convocat al Rectorat. Al poc temps que la gent ha arribat, s’ha desplegat la pancarta amb el lema “Ensenyament del poble per als pobles” i tot seguit la policia espanyola, que estava a una lletera aparcada amb antiavalots a l’interior, ha començat a identificar membres del SEPC.

Una vegada superada la seguretat privada de les portes, les vora cent persones que hi eren dins s’han dirigit d’immediat al despatx del rector amb la intenció d’exigir responsabilitats, presentar els motius de la campanya i reclamar, en última instància, la dimissió del rector per ser una titella més del sistema que res ha fet per defensar el model d’Universitat pública en què creiem.

Castelló

Al campus de la Universitat Jaume I de Castelló s’han dut a terme piquets informatius i talls de trànsit als accessos des de primera hora del matí. La vaga ha tingut un seguiment desigual a les diferents facultats. A Ciències de la Salut i Humanitats la convocatòria ha sigut secundada per un bon nombre d’estudiants mentre que a Ciències Jurídiques no s’ha deixat sentir amb la mateixa intensitat.

A les deu del matí les estudiants universitàries recolzades per un bon nombre d’alumnes dels instituts públics de la ciutat, s’han concentrat a la àgora del campus per marxar en columna fins al centre de la ciutat, tallant la línia del tramvia. Durant el recorregut s’ha dut a terme una acció per denunciar la mercantilització de la universitat pública davant d’una sucursal del Banc Santander. Finalment, la manifestació central ha aplegat 1500 persones i ha conclòs a la seu de la Conselleria d’Educació de la generalitat Valenciana amb la lectura del manifest de la campanya 11×12.

Palma

A la ciutat de Palma, 2000 persones s’han manifestat des de la Plaça del Tub fins a la Delegació del Govern espanyol amb un ampli suport de l’estudiantat d’instituts públics. A banda de l’èxit de la convocatòria, a mitjans de la marxa les manifestants s’han assabentat de l’absolució dels 4 de Palma, víctimes d’un procés judicial sota les acusacions de llançament de taules i cadires contra un grup de provocadors d’ultradreta durant la Diada del 31 de desembre de 2010.

http://www.llibertat.cat/2012/10/el-sepc-destaca-la-mobilitzacio-estudiantil-arreu-de-la-nacio-19597

La gestió del aigua al País Valencià, un drama periòdic, previsible i evitable

Nel·la Saborit

Aquesta setmana hem tornat a viure un nou episodi de Gota Freda al País Valencià, i un altre cop s’han produït inundacions (en major o menor mesura) a la majoria de les poblacions costaneres. L’any 1997 la Generalitat Valenciana promovia la realització d’un pla, pioner en l’època, anomenat PATRICOVA (aprovat l’any 2003). Aquest pla de previsió de riscos d’inundació al País Valencià tenia dos objectius: l’anàlisi i avaluació dels riscos d’inundació del territori, així com la proposta de tota una sèrie d’actuacions a portar a terme per tal d’evitar les inundacions o els danys d’aquestes a les zones que el pla havia avaluat com a zones de risc.

Pel que fa a l’anàlisi i avaluació, no en parlaré massa, només dir que aquest pla, que encara no ha estat finalitzat ni s’ha tornat a avaluar, es va fer sobre una base cartogràfica de 1.997, i no va preveure el desbordament del riu Girona la tardor de 2007. Cadascú que extrega les seues conclusions.

El segon dels objectius del projecte i la base de la millora del tractament de les inundació al nostre territori, eren les mesures d’actuació, que es qualificaven de més a menys urgents segons els risc avaluat. Aquestes mesures s’havien de portar a terme per tres administracions: els ajuntaments afectats, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) i la Generalitat Valenciana. A dia de hui s’estima que només s’han portat a terme 7 de les 85 mesures estructurals que es proposava, i que són competència de la Generalitat Valenciana. La resta de mesures, corresponents als municipis i la CHX, es donen per executades. Donat que no existeixen dades d’avaluació de l’execució del pla (o la Generalitat Valenciana no les ha fet públiques), no es poden donar dades exactes sobre el seu desenvolupament a hores d’ara.

Donada aquesta deixadesa en l’aplicació del pla i conjuntament amb el ferotge desenvolupament de l’urbanisme al País Valencià, a hores d’ara molts valencians i valencianes resideixen sobre terrenys amb riscos d’inundació exposats al PATRICOVA. I tot això ha estat possible gràcies a la manca de gestió i vigilància pública dels plans urbanístics valencians.

Analitzat tot aquest panorama, no tinc ni idea a què es poden dedicar els tècnics de la Conselleria de Territori i Habitatge, que en són, en part còmplices, o part víctima d’aquesta manca de gestió pública que patim.

Un cop exposades les mancances l’única proposta a fer és la revisió del PATRICOVA i una àgil i ràpida aplicació d’aquest nou pla, que, al meu entendre, hauria d’anar acompanyat de mesures contundents contra la urbanització a zones d’alt risc, així com d’un pla d’execució molt concret respecte al temps.

Finalment, i això em causa cert desconcert, quan parlem d’inundacions ningú les relaciona amb la manca de recursos hídrics d’altres èpoques de l’any. Al meu entendre, hi ha una correlació lògica entre inundació i sequera, i fóra d’una eficiència extrema que l’excés s’emprés per a contrarestar una escassetat, sobretot quan aquestes són periòdiques.

Tenint aquestes premisses en compte, es poden proposar diverses mesures a estudiar per part de les autoritats competents, que tant reclamen transvasaments. Ací vos deixe unes quantes:

Utilitzar preses invertides provisionals per a la regeneració de pous salinitzats, durant les pujades dels nivells freàtics o la creació de nous pous. L’execució de basses pluvials urbanes soterrades, o la utilització de l’aigua extreta dels bombejos de les construccions sota nivells freàtics. O l’estudi i recuperació de la canalització de l’aigua de les zones de marjal.

Al meu país la pluja no sap ploure, això és un fet, i cada any la gota freda arrasa el País Valencià i altres contrades dels Països Catalans, però que la pluja no sàpiga ploure no és excusa per a que les administracions no hagen aprés a gestionar-la.

http://www.llibertat.cat/2012/10/la-gestio-del-aigua-al-pais-valencia-un-drama-periodic-previsible-i-evitable-19574

Quines estructures i de quin estat?

Frederic Tort, membre de la CUP i de Blanes per la Independència-ANC

Arran de les multitudinàries mobilitzacions (en plural) independentistes que van tenir lloc en diferents viles i ciutats de la CAC el passat 11S la qüestió nacional catalana ha agafat molta volada i no para d’acaparar portades i titulars. La independència nacional i la consecució de l’estat propi, que no necessariament vol dir la seva construcció, ha entrat amb força a l’agenda política de tots els partits de l’arc parlamentari, tant català com estatal.

Els partits que es declaren independentistes veuen en la conjuntura actual una oportunitat de consolidar-se, en el cas de SI, o de recuperar el terreny perdut en les darreres legislatures, en el cas d’ERC. ICV-EUiA es mouen en l’ambigüitat d’aquell qui defensa opcions totalment contradictòries, com l’estat federal per una banda o l’estat propi per l’altre. Del posicionament del bloc unionista PP-PSOE-C’s no cal ni parlar-ne, ja està clar.

Tota aquesta situació ha estat hàbilment aprofitada pel partit de govern (CiU) tot fent servir un modus operandi al qual ja ens té tristament acostumats des dels inicis de la transició. L’eclosió de l’independentisme i la creixent demanada d’avançar fermament cap a l’estat propi per part d’una majoria de la societat de la CAC els ha permès moure fitxa i justificar un avenç de les eleccions autonòmiques amb un objectiu molt clar: convertir aquests comicis anticipats del 25N en un plebiscit per l’estat propi, esquivant així les seves responsabilitats polítiques (com ara les diverses comissions d’investigació obertes que quedaran probablement aparcades) i buscant a les urnes un aval a les polítiques de retallades dels serveis públics i d’involució social que han estat promovent juntament amb el govern estatal. Com sempre el llop sota la pell de xai. Ara toca parlar d’estat propi per amagar i justificar una política social contraria als interessos del poble treballador català i justificar, com sempre han fet, els interessos de la oligarquia catalana. Si fa uns mesos l’engany era el pacte fiscal, ara aquest s’anomena estructures d’estat.

Quan es parla d’estructures d’estat es plantegen dues qüestions molt clares i, al meu entendre, totalment indestriables l’una de l’altre: quines estructures i de quin estat?

Avalar la proposta “sobiranista” de CiU (i d’aquells que s’hi vulguin afegir) amb les seves estructures d’estat significa donar el vist-i-plau a les polítiques socials actuals, les que ens fan perdre drets bàsics que han costat molt de conquerir. Suposa avalar el model educatiu dels que defensen i premien l’escola concertada, dels que s’enriqueixen amb la gestió de la sanitat pública, dels que limiten la llibertat d’expressió del periodisme compromès, com la gent del Cafeambllet, que només pretén informar i aclarir que està passant amb els diners públics. En definitiva, les estructures d’estat de la dreta (amb el vist-i-plau de la socialdemocràcia) que ara dels drets socials en diu privilegis i viure per sobre de les nostres possibilitats. L’excusa del suposat camí cap a l’estat propi i les estructures d’estat que ens proposa la dreta porta la involució social amagada al fons de la maleta.

I pel que fa a l’estat cal plantejar-se quin serà aquest suposat estat propi que hem d’avalar el 25N conjuntament amb les polítiques socials que hem discutit anteriorment. Serà l’estat de les 4 províncies de la CAC o tindrem amplitud de mires i es contemplarà la nació catalana sencera? Tot i tenir clar que els ritmes dels país no són iguals als diferents territoris el projecte d’alliberament nacional ha de tenir forçosament la perspectiva dels Països Catalans. No es pot concebre el procés cap a la independència sense tenir molt clars els objectius pels quals lluitem. De la mateixa manera que com a blanenc no entendria la independència del meu país deixant de banda la comarca de la Selva, penso que, tot i tenir present la diferent penetració social del discurs independentista a la CAC, País Valencià, ses Illes, Franja o Catalunya Nord hem de plantejar l’alliberament nacional amb un marc de Països Catalans com a objectiu final irrenunciable.

Ara més que mai cal plantar cara i desemmascarar els enganys de la dreta i de les opcions socialdemòcrates que avalen l’actual sistema socioeconòmic que ens ha abocat a la crisi i la pèrdua de drets i llibertats. Cal una resposta clara i contundent des de l’esquerra transformadora i des de l’independentisme més compromès, des de tots el fronts possibles i utilitzant tots els mitjans al nostre abast.

http://www.llibertat.cat/2012/10/quines-estructures-i-de-quin-estat-19558

Ser o no ser democràtics

La batalla té lloc al camp de la llibertat: Europa i el món seran en aquest punt jutges molt estrictes

Antoni Puigverd

La cultura política i mediàtica espanyola ha comès molts errors de menyspreu amb Catalunya. Però això no justifica que Catalunya pagui Espanya amb la mateixa moneda. El fort es pot permetre el luxe de cometre errors, però els errors del feble són mortals. S’han comès molts errors d’hegemonia, a Catalunya. Entenc per hegemonia la superioritat ideològica que fa callar aquells que no la comparteixen. No parlo de l’hegemonia armada (País Basc amb ETA, l’Espanya de Franco), sinó de l’hegemonia estrictament ideològica: la que a Madrid impedeix el qüestionament de la idea d’Espanya que hi domina. I la que es dóna a Catalunya, on se’n barregen de tres tipus. La d’esquerres, crepuscular (ser de dreta comença a no ser mal vist); la del catalanisme, creixent. La tercera és la idolatrització de la cultura anomenada transgressora. Artistes, teatrers, arquitectes, músics i gestors culturals, subvencionats pels diners del comú i emparats per un periodisme acrític, han aconseguit imposar els mites de la novetat, la provocació i la transgressió com a sinònims de qualitat.

Una síntesi d’aquestes tres hegemonies explica l’emissió del programa del Canal 33, en què es frivolitzava estúpidament amb la violència política (en una societat que ha sofert tant la xacra del terrorisme: Vic, Hipercor, Lluch, Casado…!). Jugar a disparar contra el Rei té a veure amb la demonització d’allò espanyol. Fer-ho contra Millet, amb la superioritat de l’esquerra. Fer-ho contra Sostres té a veure amb la demonització del que escriu coses que no agraden (jo que he estat insultat per Sostres, ara m’hi he

d’identificar). TV3 va reaccionar tard, però correctament. Forçant la dimissió de la directora del programa i demanant perdó. Els seus informatius han parlat críticament d’aquest error (molts altres mitjans de Madrid haurien de prendre’n exemple). TV3 hauria d’aprofitar l’ocasió per depurar-se de la temptació de l’hegemonisme: des dels esports fins a les sèries, molts dels que hi apareixen donen per fet que tothom pensa com ells.

Convençut que l’statu quo espanyol perjudica irreversiblement Catalunya, el catalanisme ha provocat un terratrèmol institucional. Quan aquest procés acabi, hi haurà una realitat nova, encara no sabem quina. Catalunya serà una altra cosa, Espanya també. No estem jugant: ens l’estem jugant. Convé, per tant, arraconar del tot la temptació de l’hegemonisme frívol. Convé afinar al màxim l’autocrítica, el rigor i el respecte a la democràcia. Es diu que el corrent de l’Onze de Setembre és de radicalitat democràtica, però això s’ha de demostrar amb fets: cap veu no pot ser silenciada, ridiculitzada o aclaparada. La resposta més astuta d’alguns sectors mediàtics i polítics espanyols és descriure una societat catalana infectada pel virus totalitari. La batalla té lloc al camp de la llibertat: Europa i el món seran en aquest punt jutges molt estrictes. Per tant, o el catalanisme és impecablement democràtic, o no serà.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121012/54352500188/antoni-puigverd-ser-o-no-ser-democratics.html#ixzz296YRqFvr

Josep Murgades: ‘Un estat propi no garanteix la supervivència de la llengua’

En aquesta entrevista, discorre sobre el règim de llengües d’un nou estat català · Proposa que el català sigui llengua oficial única i avisa: ‘Que la prudència no ens faci traïdors’

Roger Cassany

La cooficialitat de l’espanyol en una Catalunya independent seria la condemna del català. Així de clar s’expressa el sociolingüista Josep Murgades sobre la proposta d’Oriol Junqueras de fer cooficial l’espanyol. Amb un punt d’ironia, es demana: per què no som tan respectuosos amb l’espanyol com ho han estat ells amb el català? I recalca: ‘Un estat propi no garanteix la supervivència de la llengua.’

—Quan serem independents, quines llengües hauran de ser oficials?
—En principi, disposar d’un estat propi hauria de ser una realitat més favorable a la pervivència de la llengua catalana que no pas la situació en què ens trobem avui. Però això és una constatació basada en l’evidència. Ara, deixi’m tirar una mica d’aigua al vi.

—Endavant…
—Disposar d’un estat propi, tal com tenim avui la situació real de la llengua i de tot plegat no crec que fos ni de molt la garantia bàsica, definitiva i determinant perquè la llengua catalana, que continua bregant per una estricta supervivència, pogués aconseguir de sobreviure.

—Llavors, què hem de fer?
—Cada vegada que em demanen sobre el futur de la llengua sempre dic que no sóc futuròleg i que no ho puc saber. Però, si em fixo en la realitat empírica del nostre present, em demano: ha pensat ningú en el cas d’Irlanda, que és independent des dels anys vint, i en quina situació es troba el gaèlic?

—Allà, l’anglès i el gaèlic hi són cooficials…
—Efectivament. I el gaèlic hi té un paper merament residual, testimonial i litúrgic. I prou! Llavors sempre hi ha algú que em diu que és un país molt diferent del nostre, que para molt lluny, etc.

—Voleu dir que hi ha casos semblants més a prop?
—Andorra! Sap ningú en quina situació es troba realment el català a Andorra, on és l’única llengua oficial? Hi viu una situació de residualització progressiva. I és l’únic estat independent del món que té el català, com he dit, com a única llengua oficial. I ningú no ho ha discutit mai, que fos l’única llengua oficial. És a dir, repeteixo: atenció, un estat propi no garanteix la supervivència de la llengua.

—Però tenir un estat hi deu ajudar, oi?
—Segur que sí. Però no n’hi ha prou. A Andorra, deixant a banda que porta el català de tant en tant a l’ONU, la llengua retrocedeix. Hi és cada vegada més residual i burocràtica.

—Per tant, us ho torno a demanar: què hem de fer?
—De coses, se’n poden fer moltes, i jo tampoc no sóc ningú per a dir què i com s’hauria de fer. Però, miri, Jordi Pujol ja va dir fa unes quantes setmanes que la futura Catalunya independent havia de ser molt respectuosa amb el castellà. Doncs siguem respectuosos, no?

—Què voleu dir?
—Si em permet, faré una mica d’ironia. Què volia dir en Pujol quan deia que calia ser respectuosos amb el castellà? És una renovada versió d’aquella prudència que ens converteix en traïdors? Això, ja ho va dir Jordi Carbonell al míting del 1977 i em sembla que, encara que la paraula ‘traïdors’ sigui massa forta, la història l’ha fet una mica profeta. Però continuem: imaginem-nos el català com a única llengua oficial a la nova Catalunya i que a l’hora de regular ens limitéssim, per això de ser respectuosos, a copiar, a calcar, allò que diu la constitució espanyola en el seu títol preliminar article 3 sobre les llengües de l’estat: l’espanyol única llengua oficial i totes les altres llengües que es parlen a l’estat són ‘objeto de especial respeto i protección’. Què passaria si aquesta Cataunya independent disposés això, en favor del català? Doncs que seria l’única manera que els espanyols reconeguessin allò que no han reconegut mai, malgrat que el rei digui que ‘el castellano nunca fue lengua de imposición’. És a dir, si ho féssim, quins esgarips no farien els espanyols? No dic que ho hàgim de fer així, eh, per això li deia que hi posava una mica d’ironia! Però em sembla que així s’expliquen força coses, oi?

—Aquesta mateixa setmana Oriol Junqueras ha defensat la cooficialitat de l’espanyol. Seria una condemna del català?
—Oi tant! Això seria la pau, és clar, si del que es tracta és de ser respectuosos i d’atenir-nos solament a la realitat del carrer. Miri, tot poder d’estat té un component d’arbitrarietat. I si perdem arbitrarietat en favor de l’anomenada realitat del carrer i posem la llengua catalana al mateix nivell que l’espanyol, després de tres segles d’arbitrarietat d’estat espanyola, el català passarà a trobar-se en franca inferioritat de condicions. I aleshores, a més a més, per a més inri, la tal inferioritat seria revalidada no ja des d’una constitució espanyola pretesament democràtica, sinó des d’un estat català independent. Això sí que fóra literalment l’inri de la llengua!

—A Finlàndia, a més del finès, el suec és cooficial…
—Sí, però allà no hi ha hagut una imposició secularment reiterada durant tres segles. El finès no ha patit històricament la persecució del català. I, a més, el suec té molt pocs parlants a Finlàndia i poc o molt estan acotats territorialment.

—M’imagino que la sociolingüística, això, ho ha estudiat a fons…
—Sí, la sociolingüística fa anys que ho estudia. I la conclusió és clara: en una mateixa societat no hi podran conviure mai dues llengües al mateix nivell. N’hi ha una que s’acaba imposant, tard o d’hora. El procés pot ser més ràpid o més lent, i mentrestant hi ha una certa redistribució de funcions, però hi ha conflicte lingüístic i una de les dues acaba guanyant. En el nostre cas, a partir d’una llengua postergada, reprimida, perseguida durant segles, i una altra d’hegemònica que s’ha anat introduint aquí, primer a punta de baioneta, i després de mica en mica. I ara sembla que aquesta sigui la cosa més natural del món. És a dir, la suposada cooficialitat actual ja discrimina, i molt, el català! A l’estat espanyol, actualment, saber català és un dret i saber parlar espanyol, un deure. I si fem oficial l’espanyol, per què no ho hem de fer llavors amb la resta de llengües que es parlen a Catalunya?

—Voleu dir l’amazic, l’urdú, etc?
—Exactament! Totes aquestes i unes quantes més. Per què no som igual de respectuosos amb aquestes altres llengües? Resumint, la pregunta és la següent: els futurs gestors d’aquesta hipotètica Catalunya independent, gosarien ser, pel que fa a la regulació del règim de llengües, prou arbitraris, com escau a qualsevol poder d’estat, contra la realitat lingüística del nostre present, per a assegurar la supervivència a la llengua catalana? Quines concessions estarien disposats a acceptar? A quines pressions se sotmetrien?

—Jo no tinc resposta. I vós?
—Jo tampoc. Però torno a citar Jordi Carbonell: ‘Que la prudència no ens faci traïdors.’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046795/20121012/josep-murgades-propi-garanteix-supervivencia-llengua.html

Junqueras, Voltas, Duarte…, voleu dir que no us precipiteu?

El pols de la llengua als Països Catalans. Bloc de sociolingüística de Pere Mayans

Principat de Catalunya | dijous, 11 d’octubre de 2012 | 19:41h

Llegeixo amb un cert astorament les declaracions de personatges com l’ Oriol Junqueres, l’Eduard Voltas o el Carles Duarte sobre el paper del castellà al nostre país i obrint debats que semblaven superats (com en el cas dels escriptors en llengua castellana a Catalunya després de la Fira de Frankfurt de fa uns anys). D’entrada, em sembla, i és una opinió totalment personal, que afirmacions com les que fan no acaben d’ajudar en el procés que tot just estem començant.

D’una banda, no crec que aconsegueixin captar gaire els possibles indecisos d’origen castellanoparlant i, d’una altra, desorienten les persones de procedència no espanyola i, és més, fan emprenyar aquells per als quals si té sentit la independència és justament per poder canviar coses, entre les quals la situació de la llengua catalana (llegiu, per exemple, els articles de Vicent Partal, Xavier Mir o Joaquim Arenas (vegeu document adjunt), que, respectivament, fan referència als autors que abans hem citat.

Escoltant, per exemple, les paraules de Junqueras es denota un cert tacticisme, una certa agressivitat contra aquells qui pensem que en una futura Catalunya independent l’estatus de la llengua ha de ser clarament superior al que té ara (en la línia de l’article d’Eduard Voltas), una certa por a dir el que tothom sap: normalitzar de debò una llengua implica, necessàriament, que una altra reculi en alguns dels seus usos… Acontentar tothom és molt difícil…, sobretot quan els arguments són els que diu (ah, per cert, jo sóc de l’Hospitalet de Llobregat!).

Per tot plegat, em pregunto si calia obrir un debat que tant de mal pot fer… Potser sí que calia aclarir que en una Catalunya independent el castellà (i s’hi incorporés en un futur la Catalunya del Nord, ho hauríem de pensar per al francès) es continuarà ensenyant obligatòriament a totes les escoles (i, si m’ho permeteu, millor que ara, perquè el castellà no serà la llengua omnipresent que és actualment), les persones castellanoparlants podran consumir tots els productes culturals haguts i per haver en llengua castellana, perquè ja no hi ha fronteres, i podran dirigir-se a l’administració i a tot tipus de serveis en la seva llengua i seran entesos per tothom… O és que al Principat de Catalunya no serem capaços de fer, com a mínm, el mateix que a Andorra, una comarca catalana que l’atzar de la història ha convertit en un estat independent, i en la qual el català és l’única llengua oficial… Però no! calia parlar d’oficialitat del castellà, que ha estat la gran llosa que ha tingut la normalització lingüística del català durant els 30 anys darrers…

Nota a la imatge (extreta d’un estudi de l’any 2012 fet als cinemes de Barcelona): A voltes, em fa l’efecte que s’oblida que, a hores d’ara, el català només és primera llengua a la toponímia, als mitjans de comunicació de titularitat pública (i cada vegada n’hi ha menys i, en canvi, hi ha més televisions privades en castellà), a l’administració pública (amb sentències, però, que ens van a la contra) i a l’ensenyament no universitari reglat (amb sentències, però, que van minant-lo). A pràcticament la resta d’àmbits, el castellà continua sent la llengua dominant…

Partint del respecte per a totes les llengües que es parlen en aquest país, hauríem de deixar clar que una llengua només té garantida la seva continuïtat històrica si és necessària per viure en una societat concreta. En un moment de gran mobilitat de persones d’arreu del món, si per viure a Catalunya és igual una llengua que una altra, tranquils, ens queden quatre dies com a comunitat lingüística…

Però és més, el que hem comentat sobre el castellà a l’entradeta és bastant més que els drets que tenen els catalanoparlants de la Franja (on se’ls nega fins i tot el dret al nom de la llengua, on el català és una assignatura optativa que no s’ofereix a totes les escoles), del País Valencià (on no es poden consumir pràcticament mitjans de comunicació en català, on es prohibeix literalment l’arribada dels canals de la resta del país i on és impossible de viure íntegrament en català -només cal passejar per Alacant per veure que hauríem de dir per viure mínimament en català-), de les Illes (on un funcionari pot argumentar legalment el desconeixement de la llengua del país)…

En defintiva, no es pot entrendre que es parli com si el català fos una llengua plenament consolidada, per a la qual no hi ha cap perill de continuïtat històrica, com si la independència fos a tocar i que només falta picar l’ullet a les persones castellanoparlants per tenir-la a l’abast.

http://blocs.mesvilaweb.cat/pmayans

Sagrada hispanitat

Si algú mereix esdevenir un sant en el dia d’avui, un de debò, és sens dubte el senyor Wert

PILAR RAHOLA

Abans de res, felicitats als Pilar, Serafí, Tomàs, Rotobald, Romà, Pacífic, Opili, Maximilià, Hedist, Domni-na, Fèlix i Josep que ho celebrin en aquest dia. Però més enllà del santoral, si algú té el mèrit d’esdevenir un sant en el dia d’avui, un de debò, d’aquells que mereixen pregàries amb mantellina, pietoses estampetes i adolorides processons, és sens dubte el senyor Wert. Sant Wert, beat i màrtir per la glòria del déu de Rouco Varela, el primer manament del catecisme del qual és prou explícit: estimaràs Espanya per damunt de totes les coses.

I com que ja sabem, verbigràcia de l’entranyable Paco Marhuenda, que Espanya ja existia a la Bíblia, no cal dir que Wert serà un sant molt popular. Així que avui, antic dia de la raça, n’hi haurà molts que sortiran al carrer per glorificar-lo. Diuen fins i tot que han llogat autocars d’arreu d’Espanya per venir a Barcelona a cridar una, grande y libre. La feina més intensa l’està fent la Falange, que té una llarga història d’intentar ficar Espanya a clatellades als catalans, per molt que sembla que tenim la clepsa dura. A l’època que anaven amb camisa blava pels pobles de Catalunya cercant rojos separatistes, van tenir una gran eficàcia, sobretot als vorals de les carreteres. I a banda dels falangistes de vella i nova fornada, sant Wert també serà molt estimat per tots aquells que consideren que Espanya no és un dibuix polític mutable, sinó una fe religiosa obligatòria, la negació de la qual mereix tota mena de suplicis. Això ja ho té l’integrisme religiós, que no permet el dubte transcendent, i com que Catalunya és plena d’infidels, han tornat les croades.

Avui, doncs, és el dia de sant Wert i de la santa croada espanyola. En un dia com aquest es glorifiquen tots els que creuen que imposar és més eficaç que seduir; els que entenen la unitat com una imposició dels forts, i no una suma dels diferents; i els que, davant la impossibilitat de la convivència, amenacen, pressionen i espanten els que es volen divorciar; és el dia dels patriotes de veritat, vinculats a una idea de nació imperi que s’imposa per damunt de la voluntat i de la raó. En un dia així, el verb eixordador dels hooligans com Wert castiga els timpans d’aquells que no hem après la lliçó, i és aleshores quan ens cau al damunt el càstig diví. Diu Margallo que el nacionalisme és com el nazisme i el marxisme, igualment responsable de tota mena de tragèdies. I té raó. El nacionalisme espanyol va causar milers de morts, és el responsable de dictadures, repressions i agressions i encara ara és el principal obstacle per a l’entesa entre els pobles. Per això mateix és molt lògic que avui sigui el seu dia. El mateix dia en què es commemora la desaparició de la majoria de poblacions índies d’Amèrica, es crida el visca Espanya. I per això volen fer-ho a Barcelona. És lògic, som els darrers indis que els hi queden.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121012/54352500140/pilar-rahola-sagrada-hispanitat.html#ixzz296Y6lmnV

Ontologia, constitució

JOAN F. MIRA

Intocable és l’article del fonament, l’article 2. I, mentre siga el que és, els qui no som patriotes de la pàtria espanyola ens hem de resignar a ser eternament inconstitucionals

Jo, a la constitució actualment vigent al Regne d’Espanya, li tinc un gran respecte, però un respecte proporcional i mesurat, com a qualsevol constitució de qualsevol país: és a dir en la mesura o proporció que assegure als ciutadans unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se’n sol dir la llibertat i la justícia. Supose que, en aquestes matèries bàsiques, les constitucions no deuen ser tan diferents (excepte les que atorguen tot el poder a un partit únic, i les que explícitament reconeixen la supremacia de qualsevol “llei de Déu” o text sagrat), i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren. Fa molts anys, quan jo vivia a Princeton, Nova Jersey, els meus fills, cada matí, a l’escola municipal, començaven el dia posant-se la maneta al pit i recitant allò de “I pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the Republic which it stands for, in liberty and justice…” Els nens (com a les escoles de tants països del món) prometien lleialtat a la bandera, però només perquè la bandera representa la república, i la república és la llibertat i la justícia. Una mica dramàtic potser, perquè els juraments a la bandera solen ser perillosos, però supose que la idea era bona: el fonament de tot, en últim terme, és la llibertat i la justícia –l’ús que en fan els governants, ací o allà, en qualsevol temps i país, és tota una altra qüestió.

El problema, si jo hagués de jurar lleialtat a la constitució espanyola (cosa que no he fet mai, i no la vaig votar), és que no es fonamenta en una república o comunitat de ciutadans, ni en la justícia ni en la llibertat, sinó que comença amb una professió prèvia de fe que em resulta difícil d’assumir fins i tot com a concepte: una professió tan rigorosament i metafísicament nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per acceptar-la. Diu, en efecte, l’article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, en versió meua del text de l’única llengua oficial de l’estat que tinc l’obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, amb majúscula, que existeix com a tal no sabem des de quan, des de quin any o segle; bé, jo sí que ho sé: en el batxillerat m’ensenyaren que, segons José Antonio Primo de Rivera i la doctrina oficial, “España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, i una existència com aquesta, des dels principis dels temps o abans encara, segurament explica moltes coses.

A continuació, o simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, se suposa que per ella mateixa, ontològicament, per la pròpia substància o essència. Com els esperits, que en no estar fets de matèria tampoc no tenen parts, i per tant no es poden dividir o dissoldre. Davant d’això, els pobres humans no podem fer-hi res (i si hi podem fer alguna cosa, llavors entra en acció la doctrina: “el separatismo es el único crimen que no perdonaremos”, paraules del mateix José Antonio, plenament vigents ara mateix, tal com vostès poden comprovar cada dia). La qual nació indissoluble, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria (termes no se sap si sinònims o complementaris), i pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la constitució. Com que a mi aquest fonament doctrinal, nacional i patriòtic em desperta alguns dubtes racionals i escasses adhesions emocionals, i com que sense aquest fonament metafísic la constitució pareix que no en tindria cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica.

I més problemàtic encara resulta el meu patriotisme: jo m’he de reconèixer espanyol a tots els efectes nacionals i patriòtics, inclosa la defensa de la pàtria i nació, única, indivisible i comuna (article 30: “Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”), he d’acceptar que la meua única pàtria és la nació espanyola, i que no tinc més nació que aquesta nació. D’això, per si algú n’ha sentit a parlar, se’n diu patriotisme constitucional (la premsa espanyola en va plena, d’aquest “constitucionalisme no nacionalista”), el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme. Per tant, qui pense que la seua nació és, posem per cas, la nació catalana, i que aquesta és igualment la seua pàtria, farà molt santament d’assegurar-se abans contra el risc i perill de tal idea (per si és d’aplicació l’article 30…). Perquè pensar això és rigorosament contrari als fonaments de la constitució vigent. I qui damunt de pensar-ho ho sent, és a dir qui no se sent part de la pàtria espanyola sinó d’una altra pàtria amb un altre nom, ha de saber que és un patriota inconstitucional.

A mi em sembla molt bé que, aprofitant els esdeveniments i el soroll d’aquestes setmanes i dies (i aprofitant que el 12 d’octubre és la Mare de Déu del Pilar i la Fiesta Nacional, abans coneguda com aDia de la Raza), es parle de reformar alguns articles de la constitució. Perfecte, encara que no sé quins, ni com ho faran, si n’han de tocar la substància. Però no passen pena, que si n’hi ha algun d’intocable és l’article del fonament, l’article 2. I mentre el fonament siga el que és, els qui no som patriotes de la pàtria espanyola ens hem de resignar a ser eternament, fonamentalment, inconstitucionals. Potser en la vida quotidiana això no vol dir res, però no em negaran que és una estranya condició, una inconstitucionalitat ontològica, insoluble. D’aquest pecat metafísic, no ens pot absoldre ni el papa de Roma.

No ha de SORPRENDRE, per tant, que els senyors cardenals, arquebisbes i bisbes de la Conferència Espanyola (que se suposa que tenen sòlids estudis de teologia) hagen declarat repetidament que la dissolució de la nació indissoluble és un pecat gravíssim i mortal: un d’aquells pecats que en deien “contra l’Esperit”. Perquè la unitat d’Espanya, anterior a qualsevol text legal, fonament previ a tots els textos, no és únicament un “bé moral”, tal com afirmen, sinó un bé de caràcter ontològic, teològic, que cap referèndum no pot alterar. Que vagen alerta els catalans, que si algun dia arriben a votar segons què, potser es jugaran la vida eterna.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583452-ontologia-constitucio.html

EL QUÈ I EL COM

“La fortalesa de la unitat catalana és un actiu molt important que no podem malmetre”

Mònica Sabata

Catalunya viu un dels episodis més rellevants i apassionants de la seva història recent. Els reptes que tenim com a país i la importància del que pot passar en els propers anys tenen una transcendència notable. D’ençà de l’Onze de Setembre que els esdeveniments s’han precipitat i han superat les millors expectives per contribuir a crear una consciència de país entorn del dret de decidir. Fa uns anys no hauríem pogut imaginar que el 74% de la població d’aquest país es manifestés a favor de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Ara ja és així, el que no pressuposa que l’exercici d’aquest dret ens porti directament a la independència. Encara cal treballar molt per assolir l’èxit. I en aquest procés la política és vital. Per tant, cal esperar que els partits polítics estiguin a l’alçada de les circumstàncies. El que es faci des de la societat civil també és important, cosa que inclou les classes benestants i dirigents catalanes. Per què dic això? Doncs perquè el lideratge social, cívic i polític serà indispensable per dur Catalunya a la plena llibertat que molts desitgem. En aquest sentit que el 53% dels empresaris lligats a la CECOT siguin favorables a l’estat propi és una victòria esclatant.

Tanmateix, el procés cap a l’estat propi no serà ni ràpid ni senzill. No podem pensar que Catalunya assolirà la seva plena sobirania d’avui per demà, com tampoc no podem donar per descomptat que la negociació amb l’estat espanyol serà un camí de roses. Al contrari, les manifestacions de ministres i alts càrrecs de l’administració espanyola ja deixen veure que serà un camp d’esbarzers. Els moviments intimidatoris del cap de l’estat també són significatius. L’estat espanyol ha començat la contraofensiva després d’un primer moment de desconcert. Tanmateix, i fugint de l’anecdotari diari, el més important és parlar de què és el que es vol aconseguir. L’important, com va dir el president Mas fa uns dies, és que a Catalunya ens posem d’acord una gran majoria sobre què volem. I la gran majoria dels ciutadans volen poder decidir sobre el seu futur. Si aquesta majoria social s’expressa dia sí i dia també; si cada dia es poden sumar més voluntats, el com ja el trobarem.

Els processos de canvi històric són imprevisibles, però només s’activen si els que volen canviar les coses no defalleixen. De moment, i això em sembla que és ben evident, estem guanyant la batalla mediàtica. Per primera vegada les explicacions que donem a l’estranger troben el ressò que no havien tingut abans. La fortalesa de la unitat catalana és un actiu molt important que no podem malmetre de cap manera. L’èxit de la causa catalana també serà possible per això. Perquè el món percebrà la unanimitat del poble català per decidir el futur. De més verdes en maduren, diu la dita. Estic segura que el temps juga a favor nostre. De moment, no deixem ni un minut de propagar la sobiranització mental de tots els catalans, independentment de l’origen i de la llengua que parlin. Som un sol poble i això s’ha de saber vendre.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/el_que_i_el_com_89620.php

Les cartes amagades de Perpinyà

Un llibre fa ressaltar la contribució de la Vila Fidelíssima en el desenvolupament i difusió dels jocs de cartes a Europa

Jean-Pierre Garrigue, doctor en astrofísica i professor de matemàtiques a Nimes, presentarà a la seu del Consell General de Perpinyà (a les 17.30) la seva darrera obra, ‘La carte à jouer à Perpignan. Du Moyen-Âge à nos jours‘. En aquest llibre, hi repassa més de cinc-cents anys de relació entre la capital del Rosselló i la fabricació i difusió de les cartes.

Aquest nord-català és també membre de l’Associació Catalana de Genealogia i col·leccionista de jocs de cartes des de fa vint anys.

D’origen asiàtic, les cartes van arribar a Europa el segle XIV, a través del Pròxim Orient i la Mediterrània. En concret, els ports de Barcelona i de Cotlliure (la sortida per mar de Perpinyà) foren dels primers indrets d’entrada del joc, ja documentat a Catalunya el 1371. Gràcies a les famílies Bassarola, Borges, Cassanyes, Dessoris, Girau, Lehonart, Peroset i Planella, Perpinyà va esdevenir un focus molt important de difusió de cartes al continent europeu, segons Garrigue, i la ciutat va esdevenir, el segle XV, el centre mundial de la fabricació de cartes.

Amb la decadència de Perpinyà durant els segles XVI i XVII, el nom de la capital del Rosselló va començar a deslligar-se progressivament dels jocs de cartes, fins a arribar a la fi del segle XIX, quan es va abandonar definitivament aquesta activitat després de cinc segles de primerejar el sector.

El diari L’Indépendant ha entrevistat aquesta setmana Jean-Pierre Garrigue.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046615/20121012/cartes-amagades-perpinya.html

Terranova

‘Victus’ és un antídot contra el verí de la manipulació i de l’asèpsia classista

SERGI PÀMIES

Recrear la guerra de Successió espanyola i el setge de Barcelona del 1714 suposa un esforç que Albert Sánchez Piñol ha assumit amb un vigor admirable. Combatent el perill de ser devorat per l’excés de documentació o per l’antiborbonisme ucrònic, la novel·la Victus (La Campana) manté una estructura monumental. El ciment és l’estil, vibrant i entestat a mantenir la tensió de l’aventura i a trenar l’escepticisme, l’humanisme, la racionalitat, la passió, el cinisme i la violència. Ingredients: personatges versemblants però literaris i personatges inversemblants però reals, començant per una ciutat que, finalment, és la protagonista d’una gran novel·la sobre Barcelona.

El llibre és la crònica desesperada i subjectiva d’un conflicte mundial. A través del passat, el lector té l’oportunitat d’entendre una part del present. La trama? Una guerra que comença amb tripijocs geopolítics i antagonismes ancestrals i que acaba en un suïcidi col·lectiu heroic, catastròfic i revelador. La novel·la és l’instrument idoni per fer digeribles tones d’informació i retratar, amb arravataments d’humor adust i de realisme sulfúric, episodis que les sagrades escriptures espanyoles i catalanes s’estimen més manipular. Mentrestant s’entreté reflexionant sobre les tensions dialèctiques entre les tècniques de fortificació i d’expugnació (un combustible metafòric brillant), l’autor va construint una trinxera que permet al lector avançar -tacat de fang, sang, semen, alcohol, pólvora o llàgrimes- cap al desenllaç de l’extermini.

Qui no hi vulgui veure els paral·lelismes amb l’actualitat perdrà part dels al·licients de la novel·la. Bisbes, nobles, polítics i advocats confabulats per conservar immunitats a canvi de submissió i un poble indignat disposat a perdre-ho tot.

Traïdors i covards vagament conradians, atmosferes dignes d’El perfum de Süskind, herois d’episodi nacional galdosià i un to d’epopeia clàssica que, com en altres llibres de l’autor, incorpora l’instint visual del millor cinema (de Barry Lindon a Camins de glòria passant per Salvar al soldado Ryan, Napoleón o Lawrence d’Aràbia).

A més d’un regal monumental per a les cultures espanyola i catalana, Victus és un antídot contra el verí de la manipulació i de l’asèpsia classista o falsament neutral (i contra la documentació entesa com a instrument de dissuasió somnífera).

Aquí la literatura instrumentalitza la història no pas per reconvertir-la en benzina fratricida o en jactància d’erudit sinó per recrear una heroïcitat popular, absurda, tràgica i profundament literària. Una heroïcitat que va concentrar grandeses i misèries que, tres-cents anys més tard, encara ens defineixen.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121012/54352941505/terranova-sergi-pamies.html#ixzz296a8mTqg

Què m’hem de fer el 12 d’octubre?

Aprofitem el 12 d’octubre i recuperem la nostra dignitat, la personal i la nacional.

Per Jordi Bilbeny. (www.inh.cat)

Davant de l’interrogant de si hem o no de celebrar el 12 d’octubre, voldria fer unes precisions. La primera de totes és que el que no podem celebrar és una festa imposada pel govern espanyol, sigui el 12 d’octubre o el 23 d’abril. Les festes han de celebrar-se perquè la ciutadania les celebra o les vol celebrar. I una festa imposada per l’estat espanyol és sempre una festa imposada.

Ara bé, dit això, voldria també remarcar que, en aquesta festa precisa, el que l’estat ens ha volgut inculcar és una gesta nàutica castellana, esdevinguda espanyola per raons d’estat. Una festa que, tal com Espanya ens la ven, als catalans no ens va ni ens ve. Però vet aquí la meva tercera consideració. És cert que l’anomenada descoberta d’Amèrica és una festa aliena a Catalunya? És una festa castellano-andalusa on els espanyols celebren les gestes de la gran ciència naval andalusa i de la seva gran marina? No cal ser gaire espavilats per adonar-nos que Andalusia no va tenir mai cap marina que fes cap gesta remarcable. Que a l’Edat Mitjana l’única marina hispana que va sobresortir per les seves gestes i conquestes fou la marina catalana. I que no hi ha cap ciència nàutica ni cap cosmògraf, ni cap mapamundi ni carta de navegar, ni cap escola de pilots a la Castella dels segles XIII, XIV i XV.

Llavors, si la ciència nàutica, la cosmogràfica i la marina important eren a Catalunya, on també hi havien les llotges, els consolats i les cases de contractació, Castella va organitzar i dur a terme sense tot això la gesta naval i científica més important del tots els temps? És clar que no. És evident que és materialment impossible que una gent que no tenia els instruments necessaris per navegar i guiar-se per les mars del món, pogués arribar on ens diuen els llibres que va arribar: a l’altre costat de l’Atlàntic.

Però els llibres estan adulterats. Ara sabem que no es podia editar un llibre sense que passés per la supervisió de la censura d’estat. I que, per tant, la història que l’estat espanyol ha confegit d’aquests fets és totalment desvirtuada i falsa. I anem a la darrera consideració: si En Colom era català, si ho era també el papa Alexandre VI i el bisbe de Barcelona, Pere Garcia, que és a Roma enllestint la butlla pontifícia d’atorgament de les noves terres als Reis Catòlics i, després ve a Barcelona, on la fa pública; si catalans són els membres de la cancelleria reial catalana que intervenen en l’assumpte americà, com En Joan de Coloma i En Gabriel Sanxis i mossèn Joan Pere; si català és el cap militar de la segona expedició, En Pere Bertran Margarit, cosí d’En Colom; si era també català i monjo de Montserrat el Pare Bernat Boïl, que és el Legat del Vaticà a les terres del Nou Món; si vivien a Catalunya els germans Ianyes Pinçon i En Joan de Cossa, tal com deixa palès la documentació de l’època; si En Colom torna a Barcelona, on és rebut multitudinàriament; si tota la segona expedició els reis i En Colom la preparen des de Barcelona, on amb aquest fi hi signen més de cent documents; com podem dir que els catalans no hi vam tenir res a veure i que aquest fet no ens afecta o no ens incumbeix? I tant que ens afecta. I tant que ens incumbeix. I el més important de tot: ens pertany, perquè forma part de la nostra història i de la nostra civilització.

El 12 d’octubre potser hauria de deixar de ser una festa perquè els catalans, amb una bena als ulls, i amb informació adulterada, deixem de mirar-nos amb recel i menyspreu el que els espanyols ens diuen que hem de celebrar. És clar que no hem de celebrar la festa de l’adulteració documental, de la censura infinita i del rentat de cervell, amb imposició inclosa. Ens faríem un flac favor, per no dir un favor suïcida. El que hem d’aprofitar d’aquest i de tots els 12 d’octubre esdevenidors és la informació, els sentit crític, la restauració del nostre passat, la nova documentació que aflora a través de múltiples estudis. Hem d’aprofitar aquesta festa, no per ploriquejar un altre cop més, o per brindar inconscientment, sinó per recuperar la memòria col·lectiva i passar-la a les generacions futures, que és també el camí més recte i lluminós per recuperar la nostra dignitat: la personal i la nacional. I sortir així, d’una vegada per totes, definitivament, del gran decorat de la mentida i l’alienament en què ens han incrustat els nostres multiseculars exterminadors.

http://mxi-anc.blogspot.com.es/2011/10/que-mhem-de-fer-el-12-doctubre.html

editorial Noticies-1. 12 d’octubre 2011. butlletí de l’ANC.