Recull de premsa 18 octubre 2012

RECULL DE PREMSA ANC – 18 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

NOTA de Meteoròlegs i climatòlegs per la independència

Assemblea sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana

17 d’octubre 2012

Després de llegir les declaracions del director de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET),

Daniel Cano

i que han estat publicades al diari La Vanguardia,

l’Assemblea sectorial de meteoròlegs i climatòlegs per la independència

vol recordar al catalans

que l’actual Servei Meteorològic de Catalunya (SMC)

és hereu de l’organisme del mateix nom que va crear la Mancomunitat de Catalunya l’any 1921,

i que fou clausurat i desmantellat l’any 1939.

El primer Servei Meteorològic de Catalunya era considerat en l’àmbit internacional com un organisme de ple dret i el seu director, Eduard Fontserè, assistia a les reunions de coordinació de l’Organització Meteorològica Internacional, precursora de l’actual Organització Meteorològica Mundial, com qualsevol altre director d’un servei meteorològic estatal.

El director d’AEMET, Sr. Cano, afirma que hi ha una col·laboració molt intensa des de l’any 2002. Però és conegut per tothom que la col·laboració només ha anat sempre en un sentit. De Espanya cap a Catalunya sempre han sorgit problemes, pegues i impediments, com ara l’incompliment reiterat del conveni de col·laboració, la instal·lació d’estacions meteorològiques automàtiques al mateix municipi on l’SMC ja en tenia una, o l’amenaça als observadors d’estacions manuals de retirar-los l’instrumental si cedien dades a l’SMC. També diu que els serveis estatals no es poden fusionar amb altres autonòmics.

La sectorial de Meteoròlegs i climatòlegs per la independència no vol un SMC fusionat amb l’AEMET, sinó que vol un Servei Meteorològic potent, viu i creatiu, que mantingui la seva identitat, capaç de treballar colze a colze amb els altres països. Un SMC que ha de tenir com a motor la societat catalana, que el nodreix diàriament d’informació i al servei de la qual està.

L’SMC té actualment 70 treballadors i un pressupost de 5,27 milions d’euros (que es converteixen en uns 6 milions si es comptabilitzen els ingressos propis). L’AEMET té un pressupost de 70 milions d’euros (que augmenta fins a 86 milions si se sumen els ingressos propis) i una plantilla de 1.400 treballadors. Per tant, l’AEMET costa 1,49€ € a cada habitant d’Espanya (on malauradament encara ens hi hem d’incloure), mentre que l’SMC costa 0,69 € a cada habitant de Catalunya. Això vol dir que l’SMC costa menys de la meitat que l’AEMET, fet que il·lustra que a Catalunya ja fem més amb menys.

El Sr. Cano també diu que “l’SMC centra la seva activitat en fer prediccions per a Catalunya i col·labora en donar alertes al ciutadà per situacions anòmales”, però el cert és que l’SMC és qui activa els avisos de Protecció Civil a Catalunya, i no l’AEMET, a banda de treballar en àmbits molt diversos com ara la recerca en el canvi climàtic, elaborant escenaris climàtics futurs i en el rescat de sèries climàtiques antigues.

Eduard Fontserè creia fermament en el potencial científic de Catalunya i en el paper que aquesta havia d’exercir en el món. Seves són les paraules dirigides als joves estudiants l’any 1968: “Catalunya dins el món i progressant amb tot el món, aquesta ha d’ésser la vostra divisa” Això és el que el meteoròlegs i climatòlegs per la independència volem.

https://www.facebook.com/pages/Meteor%C3%B2legs-i-climat%C3%B2legs-per-la-independ%C3%A8ncia/323210384391228?ref=stream

Director del servicio catalán de meteorología niega duplicidad con el español
EFE 17-10-2012 / 15:11 h
El director del Servei de Meteorologia de Catalunya (SMC), Oriol Puig, ha negado que exista una duplicidad entre el SMC y la Agencia Estatal de Meteorología (AEMET), tal y como ha asegurado hoy el presidente de este organismo Daniel Cano.

Daniel Cano ha afirmado en rueda de prensa que técnicamente hay una duplicidad entre ambos organismos y ha señalado que el SMC cuesta a los catalanes 6 millones de euros al año, mientras que el presupuesto de la AEMET es de 50 millones.

Oriol Puig, en declaraciones a EFE, ha subrayado que el SMC es el organismo que activa los avisos de protección civil en Cataluña, y no la AEMET, por lo que hay diferencias funcionales.

También ha insistido en que el servicio catalán cuenta con 170 estaciones meteorológicas en esta comunidad, mientras que el español tiene 70, 15 de las cuales están en municipios donde ya había una estación del SMC.

“Si hay duplicidades es porque las han provocado ellos”, ha remarcado Puig.

También ha denunciado que la AEMET incumple el convenio de colaboración para la transmisión e intercambio de información, que estos organismos firmaron en el 2002, ya que sólo ha proporcionado el 10 % de los datos previstos.

“En mayo, enviamos una carta solicitando el resto de la información y todavía no la tenemos”, ha explicado, mientras que el SMC sí ha cumplido con el convenio.

Asimismo, se ha quejado de que el servicio meteorológico español no quisiera instalar un equipo de radiosondaje en Barcelona, por lo que el SMC lo instaló en 1997 y ahora “la AEMET se aprovecha de esa información”.

Sobre el coste del servicio, Puig ha asegurado que el presupuesto de la SMC es de 5 millones de euros, a los que hay que sumar el millón de euros que logran con sus servicios.

Puig también ha cuestionado la eficacia de la AEMET ya que cuenta con una plantilla de 1.400 trabajadores por lo que, teniendo en cuenta que la población catalana representa el 17 % de la española, le corresponderían casi 250 empleados en Cataluña, mientras que el SMC dispone de 70 empleados, según sus datos.

El director del servicio catalán ha recordado que este organismo fue creado en 2001, con una ley aprobada por el gobierno catalán que “no ha sido recurrida ante el Tribunal Constitucional”.

http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=1273672

Aemet crea un gabinete de crisis para actuar frente a fenómenos como el temporal del levante en septiembre
Andalucía | 17/10/2012 – 12:47h BARCELONA, 17 (EUROPA PRESS)

La Agencia Estatal de Meteorología (Aemet) ha creado un gabinete de crisis de meteorología para actuar frente a fenómenos adversos como los que hace tres semanas azotaron la zona del Levante español, como Málaga, Almería y Murcia, y que actuará por primera vez estos días ante los anuncios de lluvias y vientos persistentes este viernes y sábado.

Asimismo, en dos meses está prevista la puesta en marcha de un nuevo servicio web –la página oficial de la agencia recibe más de tres millones de visitas al día y en periodos con episodios meteorológicos más adversos hasta 8,5 millones–, y en cerca de un mes está previsto también el lanzamiento de aplicaciones para teléfonos inteligentes que permita mejorar el servicio que se ofrece al ciudadano.

Así lo ha hecho saber el presidente de la Agencia Estatal de Meteorología (Aemet), Daniel Cano, quien recuerda que la “duplicidad” que encarna el servicio meteorológico catalán cuesta a la Generalitat unos seis millones de euros al año, una partida económica destinada a ofrecer una predicción que también realiza por su parte la Aemet.

En una rueda de prensa ofrecida en Barcelona tras reunirse este miércoles con el subdelegado del Gobierno en Cataluña, Emilio Ablanedo, el presidente de la Aemet ha señalado no obstante existe una “colaboración muy intensa” desde el año 2002 con el Servicio Meteorológico Catalán (SMC).

A pesar de ello, y a preguntas de los periodistas, ha recordado que los servicios estatales no se pueden fusionar con otros autonómicos, ya que la Aemet, más allá de ocuparse de la meteorología, tiene importantes atribuciones en materia aeronáutica, de defensa, de contaminación de fondo y de vigilancia de tráfico aéreo y marítimo, entre otras.

“No me corresponde a mí juzgar las duplicidades”, ha señalado Cano, si bien ha estimado que el servicio que ofrece la Aemet es más eficiente, ya que sin tener en cuenta las responsabilidades internacionales que asume, como el mantenimiento de satélites y de los centros de computación, tiene un presupuesto de unos 50 millones de euros para ofrecer su servicio en toda España, también en Cataluña, lo que dividido entre las 17 comunidades autónomas arroja un resultado de unos 2,9 millones.

De hecho, Cano ha recordado que el 60% del personal de la Aemet está dedicado a la meteorología aeronáutica, mientras que el SMC centra su actividad en hacer predicciones para Cataluña y colabora en dar alertas al ciudadano por situaciones anómalas.

PROYECTO DE FUTURO

El presidente de la agencia ha reconocido también que la situación de crisis actual es lo más acuciante que debe afrontar el ente público, en un contexto en el que buena parte de los 1.400 trabajadores que tiene el organismo están próximos a su edad de jubilación –70 personas este año y más de 100 el próximo– y actualmente “la tasa de reposición es muy limitada”.

La situación de la agencia “no es sencilla”, ha asumido, a la vez que ha recordado que se ha creado un gabinete de crisis de meteorología para actuar frente a fenómenos adversos como los que hace tres semanas azotaron Málaga y Murcia, y que actuará por primera vez estos días ante los anuncios de lluvias y vientos persistentes este viernes y sábado.

http://www.lavanguardia.com/local/sevilla/20121017/54353148954/aemet-crea-un-gabinete-de-crisis-para-actuar-frente-a-fenomenos-como-el-temporal-del-levante-en-sept.html#ixzz29cxkurSZ

Espanya vol liquidar els nostres homes del temps

l’Agència Estatal de Meteorologia assenyala que la ‘duplicitat’ del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) costa uns diners per un servei que ells ja realitzen

Després de TV3 i les “ambaixades”, ara toca carregar contra el Servei Meteorològic de Catalunya, una institució centenària competència exclusiva de la Generalitat, i que ara, el president de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), Daniel Cano, qüestiona. Després d’una reunió amb el subdelegat del govern espanyol a Barcelona, Cano, ha recordat en roda de premsa que la “duplicitat” que encarna el servei meteorològic català costa a la Generalitat uns sis milions d’euros a l’any, una partida econòmica destinada a oferir una predicció, segons ell, que també realitza l’Aemet. A més, Cano assegura que el servei que ofereix l’Aemet és més eficient, perquè amb un pressupost d’uns 50 milions d’euros ofereix servei a tot Espanya.

El mapa del temps dels països catalans genera bilis

Segons el web del SMC, El 31 de març de 1921, el Consell Permanent de la Mancomunitat va aprovar el Decret que establia la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, dirigit per Eduard Fontseré. Una estructura d’estat que durant els seus anys d’existència va donar un impuls extraordinari a la meteorologia a Catalunya, i va adquirir un important prestigi internacional. L’any 1939, però, l’SMC va ser suprimit i els seus arxius i dependències requisats per les forces franquistes. Els arxius de l’antic SMC van ser retornats a la Generalitat l’any 1983.

No és nou que el PP, o els seus representants, en nom de la pluralitat, qüestioni la representació de la informació del servei, el vicepresident de la CCMA (PPC), va reclamar que el mapa del temps de TV3 hauria d’incloure tot l’Estat. Mort el gos morta la ràbia ila cris es la seva coartada.

http://www.directe.cat/noticia/246681/espanya-vol-liquidar-els-nostres-homes-del-temps

Altres mitjans:

http://www.lavanguardia.com/vida/20121017/54352661353/las-agencias-meteorologicas-de-espana-y-catalunya-en-pie-de-guerra.html
http://www.lavanguardia.com/politica/20121017/54353148040/aemet-duplicidad-servicio-catalan-cuesta-seis-millones.html
http://m.forocoches.com/foro/showthread.php?t=2742300
http://www.naciodigital.cat/noticia/47906/duplicitats/meteorologiques
http://www.europapress.es/sociedad/noticia-servicio-meteorologico-cataluna-remarca-legitimidad-20121017185828.html
http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2012/10/18/duplicitat-del-servei-meteorologic-val-6-milions-lany-segons-lagencia-estatal/586683.html

Els insubmisos fiscals volen pagar la Seguretat Social a la Generalitat

Catalunya Diu Prou vol ampliar la insubmisió fiscal a l’IRPF i a les cotitzacions socials i sumar-hi els ajuntaments

QS/ACN

Torna la insubmissió fiscal amb vistes també a fer el salt a l’administració espanyola en els pagaments de la Seguretat Social i l’IRPF. Així ho ha anunciat una trentena d’empresaris i autònoms que formen part de la plataforma Catalunya Diu Prou, que propugna la insubmisió fiscal i la desobediència civil per assolir la independència.

Aquest trenta emprenedors han realitzat el pagament de l’IVA corresponent al tercer trimestre a l’Agència Tributària de Catalunya i no a l’espanyola, repetint les experiències dels altres dos trimestres. De fet, els pagaments tributaris abonats a l’administració catalana han estat transferits immediatament al fisc espanyol sense que hagi reportat cap expedient administratiu als insubmissos.

Així ho han anunciat els membres de la plataforma en una roda de premsa celebrada aquest dimecres a l’Ateneu Barcelonès on han avançat que en els propers mesos ampliaran el nombre d’autònoms insubmisos i que practicaran la insubmissió també amb l’IRPF i les quotes de la Seguretat Social. A més, intentaran que els ajuntaments se sumin a la insubmissió, tal com ha fet el de Gallifa (Vallès Occidental).

http://www.naciodigital.cat/noticia/47910/insubmisos/fiscals/volen/pagar/seguretat/social/generalitat

Una trentena d’empresaris i autònoms es declaren insubmisos fiscals i paguen l’IVA a la Generalitat
L’entitat Catalunya Diu Prou vol ampliar la insubmissió fiscal a l’IRPF i la Seguretat Social i sumar-hi els ajuntaments
ACN Barcelona

Membres de la Plataforma Catalunya diu prou, en una imatge d’arxiu ACN

Una trentena d’empresaris i autònoms que formen part de la plataforma Catalunya Diu Prou, que propugna la insubmissió fiscal i la desobediència civil per assolir la independència, han realitzat el pagament de l’IVA corresponent al tercer trimestre a l’Agència Tributària de Catalunya i no a l’espanyola. Ho han anunciat els membres de la plataforma en una roda de premsa celebrada aquest dimecres a l’Ateneu Barcelonès on han avançat que en els propers mesos ampliaran el nombre d’autònoms insubmisos i que practicaran la insubmissió també amb l’IRFP i les quotes de la Seguretat Social.

A més, intentaran que els ajuntaments se sumin a la insubmissió, tal com ha fet el de Gallifa (Vallès Occidental). Aquest dimecres, tres empresaris de Mataró s’han adreçat a una oficina de l’Agència Tributària per pagar l’IVA dels seus negocis directament a la Generalitat, en lloc de fer-ho a l’estat espanyol.

Desobediència legal

Catalunya Diu Prou també vol que els ajuntaments es declarin insubmisos, tal com ha fet l’Ajuntament de Gallifa, el primer municipi que amb l’assessorament de la plataforma ha pagat l’IRPF d’aquest trimestre a la Generalitat. A més, la plataforma ha iniciat contactes amb els alcaldes de la CUP i ERC per avançar en aquest sentit. L’advocat de la plataforma, Daniel Laspra, ha afirmat que l’acció és “absolutament legal” ja que és “és un procediment vàlid legalment i només correspon a la Generalitat decidir quan deixa de retornar els diners a Espanya”.

http://www.ara.cat/politica/empresaris-insubmissio-independencia-IVA-Hisenda_propia_0_793720805.html

Dones contra la nociva política cultural

El Grup de Cultura de Feministes de Catalunya denuncia la nociva pujada de l’IVA als productes culturals. Feministes de Catalunya ha convocat avui a les 13h a la Casa Elizalde (Carrer València, 302) una acció de protesta contra la política del Partit Popular

Segons informa a Núvol Mª Àngels Cabré, representant del Grup de Cultura, l’acte compta amb el suport de diferents grups de dones de la cultura. Tindrà lloc al pati de la Casa Elizalde a les 13h i s’obrirà amb un discurs de Patrícia Gabancho. A continuació l’actriu Carme Sansa, l’escriptora Isabel-Clara Simó, l’artista Francesca Llopis i la directora de cine Mireia Ros llegiran una carta adreçada als governants. L’acte es tancarà amb una actuació de la cantant Mariona Sagarra. Feministes de Catalunya ja ha avançat que enviarà la carta manifest al conseller Ferran Mascarell i a José María Lassalle, Secretario de Estado de Cultura.

Llegiu l’article sencer i la carta de Feministes de Catalunya, aquí.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048104/20121018/dones-nociva-politica-cultural.html

Qui té por de Jair Domínguez?

Jair Domínguez és el protagonista d’una de les escenes televisives més polèmiques d’aquests últims anys · ‘Bestiari il·lustrat’ ha estat retirat del canal 33

Fins fa quatre dies ben poca gent sabia qui era Jair Domínguez, protagonista la setmana passada d’una de les escenes televisives més polèmiques dels últims anys. La seva intervenció al programa Bestiari Il·lustrat, al costat de Bibiana Ballbé, ha despertat reaccions irades i ha desencadenat la supressió del programa de la graella del Canal 33. Jordi Benavente, crític especialitzat en novel·la negra i autor del blog Martorell negre, ressenya avui la primera novel·la de Jair Domínguez, publicada per TRIA Llibres

Jair Domínguez escriu com qui llença un cartutx de dinamita encès dins d’una habitació i posa cara de murri, a veure què passa. La seva opera prima comença amb un Chevrolet Corvette circulant a 300 per hora per una carretera secundària, amb quatre paios vestits de paramilitars, el cabell greixós i una missió suïcida ficada al cap: matar el rei i acomiadar-se d’Espanya.

El guionista, escriptor, periodista i lluitador amateur de sumo Jair Domínguez (Barcelona, 1980) presenta la novel·la Hawaii Meteor (TRIA Llibres, 2012), una road movie apocalíptica, situada en un futur distòpic i protagonitzada per quatre terroristes que pretenen assassinar el rei d’Espanya i proclamar la independència de Catalunya, i que no dubtaran a estripar-ho tot per aconseguir-ho.

Llegiu l’article complet, aquí.

L’entrada de l’Ajuntament d’Olot, més independentista

PolíticaLaGarrotxa.info

La façana de l’Ajuntament, just al costat de l’estelada Foto: Carme Guirado
Entrar a l’Ajuntament d’Olot és, des d’avui, una mica més agradable per als independentistes. El propietari de l’edifici del costat, després de rebre el permís favorable del consistori, ha pintat una estelada de grans dimensions a una de les façanes del seu immoble; concretament, la que dóna de costat amb l’edifici consistorial.

El dibuix barreja la bandera independentista amb l’ala de la ciutat, el nom d’Olot i les estrelles que simbolitzen els països membres de la Unió Europea.

L’Ajuntament d’Olot, governat en minoria per CiU, està adherit a l’Associació de Municipis per a la Independència (AMI), entitat de la qual, l’alcalde Josep Maria Corominas n’és el vicepresident.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47911/entrada/ajuntament/olot/independentista

Mas demana als cònsols que expliquin una visió positiva del procés català

‘Tan importants com les estructures d’estat ho són les estructures de país’, els diu

Artur Mas ha demanat a uns quants cònsols acreditats a Barcelona que tinguin en compte les aspiracions catalanes per quan hagin d’informar els estats que representen: ‘Segur que últimament els truquen molt i els demanen informes per saber què passa a Catalunya. Quan els ho hagin d’explicar, retinguin que aquest és un país que vol tenir talent, mentalitat oberta i presència al món’.

El president de la Generalitat ha destacat aquestes tres característiques que creu que té l’Institut de Ciències Fotòniques per fer un paral·lelisme amb Catalunya com a país.

Mas també ha defensat que Catalunya tingui cada vegada més estructures d’estat. ‘L’estat no és una finalitat en si mateix, sinó un instrument al servei del que ha de ser un país sencer’, ha declarat.

Mas ha fet aquestes declaracions durant la presentació als diplomàtics del cos consular de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) en ocasió del desè aniversari.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048075/20121017/mas-demana-consols-expliquin-visio-positiva-proces-catala.html

Amb bons ulls
El president de la Generalitat fa una crida al cos consular acreditat a Barcelona perquè transmeti una visió positiva de Catalunya

Mas apunta que l’estat propi no és una finalitat, sinó “un instrument” per desenvolupar el país

No es tracta només d’internacionalitzar el procés català, sinó també que fora de l’Estat espanyol el comprenguin i, a més, el vegin amb bons ulls. Emmarcada en aquesta estratègia, el president de la Generalitat va fer ahir una crida al cos consular a què presentin Catalunya en positiu quan els seus respectius països els demanin informes sobre el nou rumb cap a l’estat propi. I que la presentin “com un país que vol tenir talent, una mentalitat oberta i una presència al món”.
En un moment en què la mirada exterior –com a mínim l’europea– està posada en l’Estat espanyol i aprofitant que la manifestació de la Diada Nacional ha servit també perquè molts mitjans internacionals situïn el focus a Catalunya, la pretensió és que la fotografia no passi pel filtre de Madrid. Més quan des del govern de Mariano Rajoy s’esforcen a traslladar una imatge del govern català radicalitzada.
El que vol l’executiu de Mas és que les demandes catalanes s’acompanyin d’arguments. I el principal que esgrimeix el president a favor de l’estat propi parteix de la premissa que “l’estat no és una finalitat en sí mateix, sinó un instrument al servei del que ha de ser un país sencer” perquè pugui prosperar. Mas ho justificava en la presentació als diplomàtics de l’Institut de Ciències Fotòniques, en el seu desè aniversari, un centre que destacava com a “recepta d’èxit” i que li servia per fer un paral·lelisme amb el país.“ És la fórmula que es necessita amb vista a poder desenvolupar-se en els propers temps.” En aquest sentit, remarcava la recepta d’un institut de col·laboració publicoprivada que ha sabut tirar endavant amb èxit i amb capacitat per captar talent de tot el món.
La reunió amb els cònsols de Mas es produïa en plena ofensiva de portes enfora, el dia després que el president de la Generalitat hagués enviat una carta a David Cameron i Alex Salmond per felicitar-los per l’acord per fer el referèndum escocès. I també després ja hagi advertit que si l’Estat espanyol veta la consulta catalana internacionalitzarà el conflicte català.

LA FRASE
Presentin Catalunya com un país que vol tenir talent, amb mentalitat oberta i presència al món
Artur Mas
PRESIDENT DE LA GENERALITAT

“Catalunya sempre ha format part d’Espanya”

Retirada, però no tant. La presidenta del PP de Madrid i expresidenta d’aquesta comunitat, Esperanza Aguirre, va entrar ahir en el debat independentista. L’exlideressa madrilenya es va afegir a a la polèmica oberta pel ministre Wert i la seva intenció “d’espanyolitzar” els nens catalans, i va considerar que l’educació ha de servir perquè els nens aprenguin a sumar, llegir i perquè coneguin història “verdadera, no la que inventen els nacionalistes. Espanya és una nació de 3.000 anys d’història”, va sentenciar Aguirre.
En la que era la seva primera aparició des que va renunciar a la presidència de Madrid, va deixar clar que no concep una Espanya “sense” Catalunya ni una Catalunya “fora” de l’Estat, i va sentenciar que Catalunya “mai” no ha estat independent, en comparació d’Escòcia, “malgrat que algunes escoles ho ensenyin”. Aguirre feia servir paraules similars a les que va fer servir De Cospedal, que aquesta setmana afirmava que Catalunya no havia estat mai un regne, a diferència d’Espanya, tot i que oblidava que, en un marc estrictament català, Catalunya ha estat un comtat i un principat, mai un regne. L’expresidenta madrilenya creu que es pot reclamar de tot si s’utilitza una via “pacífica i legal”, però va recordar que en la Constitució la sobirania recau en el poble espanyol i no només en una part del territori. En aquest sentit, va alertar que Mas, ha de preveure les conseqüències de fer un referèndum.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/585451-amb-bons-ulls.html

Gràcies, Amèrica
ANTONI BASSAS

Si vostè és dels que pensen “que pesats els americans amb els seus debats”, li suggeriria que abandonés aquesta cançoneta fàcil. Perquè aquests debats porten milions de persones a interessar-se pels problemes de la societat i les interpel·len directament: “I tu, amb qui estàs?” És cert que Amèrica està derivant cap a una plutocràcia, però fins i tot un milió de dòlars pot ser inútil si no té un argument sòlid al darrere. És impossible fer política a Amèrica si no se sap guanyar un debat. Qui guanya l’argument, guanya l’elecció. Per això, als Estats Units, els candidats assagen, els periodistes controlen i els votants exigeixen. I això dóna sentit a les classes de parlar en públic a primària i als clubs de debat a secundària. Sí, la TV més Twitter i Google han convertit un Obama-Romney en un Nadal-Federer. Però la democràcia ho agraeix.

http://www.ara.cat/premium/internacional/Gracies-America_0_794320561.html

Puig, sobre el xoc amb Madrid per la consulta: “Els Mossos estaran al servei del país i de les seves institucions”
El conseller d’Interior diu que el cos donarà suport al Govern si es contraposa la legalitat “jurídica” estricta a la legitimitat “democràtica”
ACN Sant Fruitós de Bages

El conseller d’Interior, Felip Puig, ha definit aquest dijous els Mossos d’Esquadra com una “estructura d’estat” que, “en moments de canvis substancials com l’actual”, aporta seguretat al país. Segons el conseller, “en situacions d’incertesa, el ciutadà busca punts de referència i seguretat, i la policia ho és”. El conseller ha demanat respecte per la legalitat i ha assenyalat que, en aquest context de canvi, “hi podran haver moments en què hi hagi gent que vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica”, en referència a la possibilitat que el govern espanyol o el Tribunal Constitucional puguin vetar el referèndum per la independència català, que té el suport del Parlament. En aquesta tessitura, Puig s’ha mostrat convençut que els Mossos d’Esquadra “estaran al servei del país i de les seves institucions”.

Puig ha assistit al primer congrés del Sindicat de Comandaments de Mossos d’Esquadra (SICME), on s’han aprovat els estatuts i s’han elegit els càrrecs de l’ens. Un dels punts de discussió ha estat la possibilitat que els alts comandaments puguin exercir prop del seu domicili habitual, una opció que veuen positiva perquè “millora la qualitat del servei gràcies al coneixement del territori”.

http://www.ara.cat/societat/felip_puig-mossos_d-esquadra_0_794320648.html

Antoni Castells: “Si l’alternativa és continuar com fins ara, dic ‘sí’ a la independència”
L’exconseller, del PSC, es distancia de l’actual direcció del partit en una entrevista a Catalunya Informació. Avisa que la formació no pot tenir “diputats captius” del PSOE
ARA Barcelona

L’exconseller d’Economia, Antoni Castells / ACN

L’exconseller d’Economia del tripartit i membre del PSC, Antoni Castells, és partidari de la independència de Catalunya si la situació política i la relació amb Madrid no canvia. “Independència? Depèn. Si l’alternativa a la independència és continuar com fins ara, dic ‘sí’ a la independència”. Ho ha defensat en unes declaracions per al programa ‘Polièdric’, de Catalunya Informació. “La posició en el tema de la independència no pot ser dir ara ja que direm que ‘no’. Jo no sóc antiindependentista, el que fa mal és el nacionalisme espanyol”, ha explicat.

En l’entrevista, s’ha mostrat distanciat de l’actual direcció del seu partit: “Si jo em vaig apartar de la direcció del PSC va ser en part per la falta de coratge pel que fa al tema nacional”.

També ha incidint en l’eterna petició d’una veu pròpia per al PSC a Madrid. “Jo no dic que no s’hagi de pactar amb el PSOE, però fent-se valdre, no es poden tenir diputats captius”, ha al·legat. També s’ha manifestat partidari de fer un referèndum. “Hi ha d’haver una consulta, clarament, i després parlar amb Espanya de tu a tu”, ha dit.

“Si els espanyols volem ser federals, que ho diguin. Fins aleshores, els catalans hem de deixar l’intent de transformar Espanya. Aquesta via s’ha esgotat, Espanya no vol ser transformada per Catalunya”, ha advertit. I si s’hagués de fer un pacte “bilateral” amb Espanya, creu que caldria demanar garanties. “Un pacte amb l’Estat a mi em produeix reserves”, ha admès.

http://www.ara.cat/politica/Antoni-Castells-lalternativa-continuar-independencia_0_793720792.html

Els socialistes austríacs, a favor que l’estat català continuï a la UE i a l’euro

Jörg Leichtfried diu que ‘ha arribat l’hora de les nacions’

Les peticions a líders polítics europeus sobre el futur d’una Catalunya independent dins de la Unió Europea són cada vegada més habituals. Avui ha estat el líder dels socialistes austríacs al Parlament Europeu, Jörg Leichtfried, que ha assegurat en declaracions al diari Ara que no tindria sentit que una Catalunya independent no continués a la Unió Europea (UE) i a l’euro.

Leichtfried ha dit que el mateix passaria amb Flandes si s’independitzés de Bèlgica. També ha dit que els casos d’Escòcia, Catalunya o Flandes vol dir que ‘ha arribat l’hora de les nacions’ i que això ‘només és possible a la Unió Europea’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048157/20121017/socialistes-austriacs-favor-lestat-catala-continui-ue-leuro.html

Els socialistes austríacs creuen que si Catalunya s’independitza ha de continuar a la UE i a l’euro
El líder del partit al Parlament Europeu diu que “no té sentit” una sortida del club europeu ni de la moneda comuna en cas de secessió
JOAN FAUS Brussel·les | Actualitzada el 17/10/2012 16:05

El líder dels socialistes austríacs al Parlament Europeu, Jörg Leichtfried, ha assegurat aquest dimecres que “no té sentit” que si Catalunya s’independitza no continuï a la Unió Europea (UE) i a l’euro.

En declaracions a l’ARA després de participar en una trobada amb periodistes i universitaris al Parlament Europeu, Leichtfried –que forma part del grup de socialistes i demòcrates a la cambra– ha considerat que la situació hauria de ser la mateixa per a altres territoris europeus, com per exemple per a Flandes si s’independitzés de Bèlgica.

En ser preguntat durant la trobada sobre una hipotètica secessió d’Escòcia, Catalunya o Flandes, el polític socialista ha assegurat que “ha arribat l’hora de les nacions” i que això “només és possible a la Unió Europea”. En aquest sentit, ha considerat que els catalans “no pensarien obertament” sobre la independència si encara visquessin sota una dictadura i estiguessin fora de la UE.

Leichtfried ha explicat que la seva visió personal és que el futur d’Europa podria ser una “unió de regions” i articular-se per mitjà de dos parlaments, un més global i un altre més regional. Tot i així, ha dubtat que s’arribi a una espècie d’Estats Units d’Europa.

http://www.ara.cat/mon/INDEPENDENCIA-UE_0_793720767.html

Navarro es fa seu el manifest de l’unionisme federalista

El considera una “aportació” de persones que creuen que l’estat de les autonomies ha tingut “un valor”

B.F./ACN

El primer secretari i candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, Pere Navarro, durant un acte polític a Granollers. Foto: Jordi Pujolar.

El primer secretari i candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, Pere Navarro, s’ha fet seu el contingut del manifest del grup d’intel·lectuals unionistes fet públic ahir que es posicionaven en contra de la independència de Catalunya i asseguraven que la via federal és més positiva per al país. Navarro valora positivament que hagin fet aquesta “aportació” i insisteix en la idea de reformar la Constitució espanyola per a reformar un estat de les autonomies “esgotat”.

Sobre el manifest dels que s’autoanomenen “federalistes i catalanistes”, el líder socialista va dir ahir al vespre des de Granollers que es tracta d’una “aportació” de persones que, com ell, creuen que l’estat de les autonomies ha tingut un “valor”, però que en el moment actual ja està “esgotat”. Per tant, diu Navarro, cal “construir quelcom diferent”, de la mateixa manera, apunta, que durant la transició es va construir un estat i una Constitució.

El candidat del PSC opina que aquesta Constitució ara s’ha de revisar perquè “després de 35 anys la societat ha canviat i cap tornar a asseure’s per negociar com ens hem de transformar”. Navarro assegura que ha de ser una transformació no només territorial i, en aquest sentit, es manté en l’aposta de no separar-se d’Espanya.

El manifest dels intel·lectuals socialistes alertava que aquest possible procés de secessió “posa en perill la cohesió social i no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalans” i critica CiU que hagi experimentat un “gir estratègic oportunista”.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47914/navarro/seu/manifest/unionisme/federalista

Borrell també diu que una Catalunya independent quedaria fora de la UE
L’expresident del Parlament Europeu assegura que un nou estat “no és membre automàticament de la UE”

L’expresident del Parlament Europeu, el socialista Josep Borrell, ha defensat avui a Lleida que Escòcia, Catalunya o qualsevol nou ens polític que pugui sorgir en el sí de la UE com a resultat de la secessió d’un estat membre “no és membre automàticament de la UE”.

Per Borrell, Escòcia, Catalunya o qualsevol “part d’un país” hauria de seguir les regles establertes i sol•licitar de nou l’adhesió, que requeriria la unanimitat de tots els estats membres, segons ha remarcat, basant-se en una resposta que la Comissió Europea va donar al 2004.

Borrell ha recordat una pregunta que un eurodiputat va plantejar al 2004, quan ocupava la presidència del Parlament Europeu, sobre què passaria en cas de la secessió de part d’un estat membre de la UE i ha recordat que la resposta de la CE, amb la qual s’ha mostrat d’acord, va ser “molt clara i amb molt de sentit comú”.

La Comissió Europea va afirmar que qualsevol nou estat ha de demanar novament la seva adhesió a la UE i que aquesta necessita la unanimitat de tots els estats membres, ha explicat.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/borrell_tambe_diu_que_una_catalunya_independent_quedaria_fora_de_la_ue_89835.php

L’Esquerra acomplexada

Com si es tractes d’una pel·lícula dolenta d’Isabel Coixet, un centenar d’anomenats intel·lectuals d’esquerres han presentat un manifest sota el pompós nom de “Crida a la Catalunya federalista i d’esquerres” que demana el vot per la candidatura socialista de Pere Navarro. Alguns dels signants, que la capçalera socialista per antonomàsia a Catalunya l’ha gosat anomenar “l’Esquerra sense complexos, són els mateixos que han estat desapareguts quan Espanya va liquidar l’estatut, o quan incompleix les lleis, incompleix els acords econòmics, o treballa per liquidar la cultura i la llengua catalana. En definitiva, són l’Esquerra acomplexada o l’Esquerra silenciosa davant els atacs que rep Catalunya, diuen ser d’esquerres, però més aviat són les esquerres acomodades, que han viscut de la cultura del subsidi i sobretot, sense alçar cap veu contra les injustícies a Catalunya.

Entre els signants d’aquesta esquerra acomplexada, “noms il·lustres”, alguns dels que ja van donar suport a Zapatero i que després van callar davant els incompliments del president espanyol, ara orfes del poder socialista espanyol s’aferren al PSC en un darrer intent d’evitar la caiguda del seu món artificiós, gent que no pateix la crisi, però que pensa queda bé dir que volen allò que a Espanya no vol ningú, un federalisme que ni tant sols vol el votant del PSC.

A part de la directora de cinema federalista, Isabel Coixet, trobem l’historiador Joaquim Coll, en Carlos Jiménez Villarejo, tot un clàssic, la planetària Rosa Regàs, el sindicalista López Bulla, l’Andreu Mayayo, (perdut totalment), una altre planetària com Ana Maria Moix, el pluralista Enric Sopena, la filosofa d’altura Victoria Camps, o la periodista Margarita Rivière, uns noms que han estat absents del debat generat a Catalunya i el pitjor de tot, van callar davant les agressions que ha patit Catalunya, i ara ens han de donar lliçons als catalans? Ara són capaços de signar un manifest sense cap proposta concreta i són incapaços de signar un manifest contra les agressions del governs espanyols? Són una colla de suposats esquerranosos del tot acomplexats i que estan terroritzats davant el moviment independentista, que els ha guanyat la centralitat política.

Desesperats han signat un manifest per federalistes inexistents, amb cap argument contra la voluntat majoritària de la societat catalana cap a l’estat propi.

http://www.directe.cat/xoc-de-trens/246691/lesquerra-acomplexada

Federalistes amb peineta

Salvador Cot

“Ara n’hi ha molts que es dediquen a fer la puta i el Ramoneda” deia, fa poc, Ramón de España en un debat organitzat per UPyD a Catalunya al qual van tenir l’amabilitat de convidar-me. El sarcasme anava dirigit contra l’allunyament d’un sector important dels intel·lectuals progressistes, més o menys arrenglerats amb el maragallisme, respecte a l’ortodòxia del PSC. El mateix De España recordava, malenconiosament, aquells temps en què tot era esquerra i dreta i la qüestió nacional es podia despatxar des de l’autoatorgada superioritat moral de l’antipujolisme. Ara, però, els temps han canviat i la mampara progre ja no permet amagar-s’hi. “Doncs sí, sóc un unionista”, va dir finalment. Les cartes al damunt de la taula.

Però l’honradesa intel·lectual de Ramon de España no és la regla general entre els cercles periodístics i d’influència del seu entorn tradicional. Per això un centenar de firmes van fer públic ahir un manifest que es mou entre la covardia i la demagògia, que evita definir-se com a unionista o espanyolista i arriba a la poquíssima vergonya d’insinuar que la independència aniria en contra “particularment dels sectors més humils i vulnerables”.

El manifest no té més valor que el que es pugui desprendre de la fidelitat a Nicaragua. Perquè si el federalisme no fos vulgar espanyolisme aquest manifest estaria redactat en castellà i ells mateixos s’haurien encarregat de posar-hi a sota la firma de 100 intel·lectuals madrilenys. Ni cas a Madrid, irrellevants a Barcelona. Destí cruel dels qui ho havien estat tot.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47905/federalistes/amb/peineta

FEDERALISTES SENSE PARELLA DE BALL
“Ara sota el paraigua del federalisme s’hi arreceren fins i tot destacats anticatalanistes, gent que combat frontalment el procés de Catalunya cap a l’Estat propi, com antics integrants del Foro Babel”
Editorial

El manifest federalista que es va presentar ahir peca de falta de credibilitat per absència de parella de ball. Una proposta d’aquesta mena només seria seriosa amb la firma del president Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba, líders dels dos partits que es necessari que es posin d’acord per a una reforma de la Constitució. Per això aquest manifest d’intel·lectuals és més aviat l’intent de mobilitzar l’entorn més militant del PSC de cara a les eleccions del 25 de novembre, com mostra que el primer signant és l’expresident del partit, Isidre Molas. La llista de firmants és certament curiosa, perquè amb l’excepció inqüestionable de l’historiador Molas, s’hi inclouen pocs catalanistes. Que els federalistes tinguin ara aquest perfil té en certa manera lògica, perquè el catalanisme ha desplaçat el seu centre de gravetat cap al sobiranisme. Ara sota el paraigua del federalisme s’hi arreceren fins i tot destacats anticatalanistes, gent que combat frontalment el procés de Catalunya cap a l’Estat propi, com antics integrants del Foro Babel, que en el seu dia va ser un dels puntals ideològics de Ciutadans. Des del fracàs de l’Estatut, el federalisme no té sentit a Espanya i a Catalunya està desfibrat. És un projecte que no té interlocutor.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/federalistes_sense_parella_de_ball_89826.php

La mani federalista
EMPAR MOLINER

El desconcertant Pere Navarro ha fet una conferència anomenada La solució federal on ha proposat una reforma de la Constitució per poder fer “un referèndum específic sobre la independència”. Però no s’emocionin. Ell s’hi oposaria. Perquè ell (a diferència d’un considerable nombre de militants del seu partit) no vol que Catalunya sigui independent. Ara bé, també diu que li agradaria que abans de situar els catalans “davant de la disjuntiva irreversible de la independència, se’ls pogués consultar sobre el pacte federal”.

Em sembla bé que en Pere Navarro no vulgui prohibir aquesta votació. Vol dir que és un demòcrata i que no té por. Els ciutadans hauríem de poder votar totes les qüestions que ens han vingut imposades i que ens afecten políticament. Un dia els mandamassos tenien por que les dones poguéssim votar. Avui ja votem. I estic segura que també un dia no gaire llunyà els súbdits d’Espanya podran finalment votar si volen seguir mantenint monarques. Perquè el món canvia, haurem d’aprimar exèrcits i tancar palaus, suprimir reverències feudals, camarlencs i avions privats, per poder també suprimir el Banc dels Aliments. Sí, sí. El rei va ser clau en el 23-F, sí. Però si li devem res pel seu paper aleshores (sigui quin sigui aquest misteriós paper) em sembla que ja ho hem pagat amb escreix.

Però en Pere Navarro no només vol que se’ns pregunti sobre la disjuntiva irreversible. També vol que se’ns pregunti si volem el pacte federal que proposa. I vol dir que cal? Potser el que ha de fer és una campanya pel no, com faran els unionistes a Escòcia (on no és tan clar que hagi de guanyar el sí). I si el poble vota que no, aleshores en Pere Navarro haurà de fer el que sens dubte ha fet fins ara: treballar intensament i incansable perquè el PSOE accepti aquest model federal. I un cop l’accepti el PSOE, treballar encara més intensament i incansable perquè l’accepti el PP. Ànims. Espero per ben aviat la manifestació.

http://www.ara.cat/premium/opinio/mani-federalista_0_794320570.html

Sabotatge al web de La Garriga amb el misatge: “municipi per la anti-independència”

El pirata informàtic assegura a la web que “això és només una advertència i anirà a més si no retireu la placa de Municipi la Independència”

La pàgina web de l’Ajuntament de La Garriga (Vallès Oriental) ha aparegut aquest dimecres a la nit amb la bandera espanyola a la capçalera i el lema de “municipi per la anti-independència”. El pirata informàtic ha deixat un missatge escrit en castellà al web on diu que “no tots els qui vivim a La Garriga volem la independència, així que no parleu en nom de tots, no imposeu!”. El text també afegeix que “això és només una advertència, i anirà a més si no retireu la placa de Municipi la Independència”. El missatge acaba amb un “Viva España y Cataluña”. Aquesta setmana s’han instal·lat dues plaques al poble amb la inscripció ‘Municipi per la Independència’.

De fet, aquest mateix dijous està prevista la presentació oficial de les plaques, amb la presència de l’alcaldessa de La Garriga, Meritxell Budó (CiU). La Garriga és un dels pobles adherits a l’Associació de Municipis per a la Independència després que va aprovar en el ple del 26 de setembre la moció on es declarava “territori lliure” i va acordar instal·lar una bandera estelada a l’entrada del poble. D’altra banda, aquest diumenge l’Ajuntament es va cobrir amb l’estelada més gran del món, en una acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

http://www.directe.cat/noticia/246702/sabotatge-al-web-de-la-garriga-amb-el-misatge-municipi-per-la-anti-independencia

Un ‘hacker‘ omple de banderes espanyoles el web de La Garriga
El pirata informàtic exigeix la immediata retirada de la placa en favor de la independència que hi ha a l’entrada del poble

Amenaça amb més sabotatges si no es compleixen els seus designis

La pàgina web de La Garriga, piratejada Foto: El Punt Avui.

El web de l’Ajuntament de La Garrigaha estat víctima aquest dimecres al vespres d’un atac informàtic quan un hacker ha boicotejar les notícies de la pàgina inicial amb el missatge “Municipi per l’anti-independència”, acompanyat d’un text i quatre banderes espanyoles. El text, en castellà, exigeix la immediata retirada de la placa en favor de la independència que hi ha a l’entrada del poble i amenaça amb més sabotatges si no es compleixen els seus designis.
El passat 29 de setembre, el ple de l’Ajuntament de La Garriga va aprovar una moció per amplia majoria en què es declarava “territori català lliure”. També es va aprovar la col·locació d’una placa a l’entrada del poble en què si pot llegir “municipi per la independència”. La iniciativa va comptar amb el suport dels 7 regidors de CiU, els 3 d’Acord, els 2 de SI i els 2 d’ICV-EUiA. Els 2 regidors del PSC i l’únic del PP hi van votar en contra. El govern de La Garriga està format per CiU i Acord.
El text complert, penjat a la pàgina web, diu: “No tots els que vivim a La Garriga volem la independència, així que no parleu en nom de tots, no imposeu!!! Això només és una advertència i anirà a més sinó traieu la placa de municipi per la independència. Visca Espanya i Catalunya”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/585486-un-hacker-omple-de-banderes-espanyoles-el-web-de-la-garriga.html

Un catedràtic de la Complutense calcula quants soldats calen per ocupar Catalunya

Diu que en fan falta 270.000, més dels que té l’exèrcit espanyol · També suma la força dels mossos i les policies locals catalanes: 27.000 efectius

El catedràtic d’Economía de la Universitat Complutense de Madrid, Mikel Buesa, calcula els efectius militars que calen per ocupar Catalunya en cas d’independència en un article a Libertad Digital en el que evoca el conflicte eslovè del 1991 i la desintegració de Iugoslàvia. Segons Buesa, per ocupar militarment el territori del Principat calen uns 270.000 soldats, molts més dels que disposa actualment l’exèrcit espanyol.

Buesacompta: ‘Les forces armades tenen un total de 134.772 homes i dones, incloent militars de carrera i de complement, les classes de tropa i marineria i els reservistes voluntaris; és a dir, encara que es mobilitzés completament, l’exèrcit tan sols arriba a la meitat dels efectius teòricament necessaris per restablir l’ordre constitucional en el cas que es produís la secessió. Fins i tot, si a aquesta força s’hi sumés la totalitat dels 80.210 membres de la guàrdia civil, la capacitat militar d’Espanya és dubtosa per aconseguir aquest objectiu’.

A més, Buesa s’ha decidit a comptar amb quines forces comptaria Catalunya: ‘Tampoc no es pot oblidar que a Catalunya hi ha actualment 16.654 mossos i 10.894 policies locals, és a dir, una força amb més de 27.000 efectius amb experiència en l’ús de la força armada’.

El catedràtic no s’està de recordar que el conflicte breu amb Iugoslàvia que es va obrir després de proclamar-se la independència d’Eslovènia va deixar 62 morts i 328 ferits.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048194/20121017/catedratic-complutense-calcula-quants-soldats-calen-ocupar-catalunya.html

Què suposaria ‘l’estat de guerra’ que demana el coronel espanyol?

La llei preveu tres situacions excepcionals de suspensió de drets fonamentals i militarització: l’estat d’alarma, l’estat d’excepció i l’estat de setge

Militars a l’aeroport del Prat quan es va declarar l’estat d’alarma per la vaga de controladors el 2010.

El coronel d’intendència Leopoldo Muñoz Sánchez, president de l’associació de militars espanyols ha demanat que es declari ‘l’estat de guerra, o d’excepció o de setge’ per aturar el procés independentista. L’estat de guerra ja no existeix en la legislació espanyola: la constitució del 1978 va canviar-ne la denominació per ‘estat de setge’, tot i que preveu gairebé les mateixes mesures, afegint el paper del congrés i el senat per pronunciar-se al respecte i que les cambres no es puguin dissoldre mentre duri un estat excepcional. Què suposa, exactament, la declaració d’estat d’excepció o de setge?

Tot i que les corts espanyoles no es dissoldrien en cas cap, la constitució sí que preveu la intervenció dels parlaments i governs autonòmics. Ho fa l’article 155 de la constitució espanyola, al qual va apel·lar Rosa Díez fa poc per evitar ‘la secessió’.

Hi ha tres graus d’excepcionalitat, segons la constitució espanyola: l’estat d’alarma, l’estat d’excepció i l’estat de setge, regulats en la llei orgànica 4/1981 (pdf). Cadascun suposa un grau d’excepcionalitat major que l’anterior.

Estat d’excepció

La declaració de l’estat d’excepció és prevista per ‘quan el lliure exercici dels drets i llibertats, el funcionament normal de les institucions democràtiques i el dels serveis públics essencials quedin greument alterats’. Afecta greument els drets fonamentals. Preveu detencions de fins a deu dies i registres a domicilis. També preveu la suspensió del secret de les comunicacions i de la lliure circulació i residència; la suspensió de publicacions, emissions de ràdio i televisió i projeccions de cine i teatre; la prohibició de reunió i manifestació i de vaga.

L’estat d’excepció pot ser declarat pel govern espanyol mitjançant un decret del consell de ministres prèvia autorització del congrés.

Estat de setge

En un major grau, hi trobem l’estat de setge, que es pot declarar ‘quan es produeixi o amenaci de produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d’Espanya i la seva integritat territorial’. La constitució espanyola preveu que l’estat de setge sigui declarat per la majoria absoluta del congrés a proposta del govern. I el congrés en determina l’àmbit territorial, la durada i les condicions.

És ‘l’última ràtio del sistema, només aplicable quan s’estimi la insuficiència d’uns altres mitjans’, diu la llei. Preveu les mateixes suspensions i restriccions de drets fonamentals que l’estat d’excepció, afegint-hi la ‘militarització de la situació d’anormalitat’. En aquest cas, a més, la llei fa referència a ‘la missió que l’article 8.1 de la constitució atribueix a les forces armades’ (‘garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament jurídic’).

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047971/20121017/suposaria-lestat-guerra-demana-coronel-espanyol.html

Preocupació a la FAES perquè Espanya no té prou efectius per ocupar Catalunya

Un professor col•laborador habitual de la FAES calcula la necessitat d’efectius per ocupar Catalunya i conclou que la capacitat militar d’Espanya queda curta

El catedràtic d’Economía de la Universitat Complutense de Madrid i habitual en els estudis de la FAES, Mikel Buesa, ha fet un article publicat a Libertad Digital on calcula les necessitats d’efectius per a la ocupació i el control efectiu de Catalunya. Buesa assegura que caldria una força de l’ordre de 270.000 soldats, efectius que actualment no es troben disponibles a Espanya. Segons el catedràtic col·laborador de la FAES, “les Forces Armades espanyoles compten, amb un total de 134.772 homes i dones, incloent els militars de carrera i de complement, les classes de tropa i marineria i els reservistes voluntaris, és a dir, encara que es mobilitzessin completament, els exèrcits només arriben a la meitat dels efectius teòricament necessaris per restablir l’ordre constitucional en el cas que es produís la secessió”.

La Guàrdia Civil, una cosa o un cos a part

Malgrat que la Guàrdia Civil insisteix en definir-se com a cos militar, pel Catedràtic, els benemèrites són figues d’un altre paner, i assegura que “si fins i tot si a aquesta força es sumés la totalitat dels 80.210 membres de la Guàrdia Civil, la capacitat militar d’Espanya és dubtosa per aconseguir aquest objectiu”, en referència a la ocupació de Catalunya. Li mancarien uns 55.000 efectius, en números rodons, sense comptar que a “Catalunya hi ha actualment 16.654 mossos i 10.894 policies locals, és a dir, una força amb més de 27.000 efectius amb experiència en l’ús de la força armada” .

Qui dóna les ordres d’ocupació és el Govern espanyol i no el Rei

Assegura Buesa que “més enllà de la mida de la força que és possible mobilitzar hi ha la qüestió política. D’acord amb la Constitució, és missió de les Forces Armades la defensa de la integritat territorial d’Espanya, i encara que el seu comandament suprem correspon al Rei, estan subordinades al Govern”, per tant, Buesa atorga al govern de l’estat, i no al Rei, la capacitat de donar l’ordre d’ocupar Catalunya. en cas de secessió. I acaba provocant Rajoy, “quan Mas diu que ningú pot utilitzar unilateralment les armes” és perquè deu estar onvençut que el Govern d’Espanya no aplicarà la força.

http://www.directe.cat/noticia/246688/preocupacio-a-la-faes-perque-espanya-no-te-prou-efectius-per-ocupar-catalunya

CONSELL EUROPEU A BRUSSEL·LES
Rajoy exigeix a Merkel unitat per evitar posar en perill la UE
La “desunió” europea pot posar en perill l’estabilitat de la UE. Ho va advertir ahir Mariano Rajoy després de reunir-se amb la cancellera alemanya. Espanya estudia demanar un rescat de 50.000 milions
LAIA FORÈS

Rajoy es va reunir ahir en privat amb Merkel TAREK / EFE

Mariano Rajoy veurà avui tots els líders europeus a la cimera que comença a Brussel·les, però ahir va tenir una cita encara més important: es va reunir en privat amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, a Bucarest, la ciutat on els líders populars europeus celebraven un congrés previ al Consell Europeu. Alemanya, l’actor amb més pes polític a l’eurozona, és el soci que més traves està posant als interessos espanyols. Merkel vol endarrerir un any la posada en marxa del regulador bancari únic i fins ara s’havia resistit a acceptar que Espanya demani el rescat, tot i que en els últims dies s’hi ha mostrat més flexible.

El president del govern espanyol va demanar a Merkel que compleixi els compromisos adquirits, sobretot pel que fa a la unió bancària, el tema principal de la cimera que avui comença. Els socis de l’euro van acordar posar en marxa el regulador únic l’1 de gener, però ara Berlín diu que la data és massa precipitada. Si s’endarrereix un any, el rescat dels bancs espanyols no es podria fer de manera directa des del fons de rescat, tal com volia Madrid. Tant Alemanya com el Banc Central Europeu (BCE), l’entitat que s’encarregarà de supervisar totes les entitats bancàries dels països de l’euro, creuen que el regulador únic no estarà a punt en tres mesos.

Davant d’aquest pas enrere en els compromisos de l’última cimera europea, Rajoy va demanar ahir que s’actuï amb més unió, perquè els desacords poden ser vistos com un “senyal de debilitat” i això podria posar “perillosament en perill”, segons Rajoy, l’estabilitat de la Unió Europea. Durant la cimera europea, el president del govern espanyol pressionarà la resta de socis de l’euro perquè es compleixi el calendari pactat de la unió bancària, tot i que fonts del ministeri d’Economia donaven la batalla per perduda ja fa dies.

A la resistència d’Alemanya i dels seus seguidors fidels -Finlàndia i Holanda- s’hi suma un nou contratemps per a Rajoy. Segons el diari econòmic Financial Times , el pla per crear un supervisor bancari únic és “il·legal”. El diari citava un informe elaborat pel cap dels serveis jurídics del Consell de la UE que adverteix que cal canviar els Tractats europeus per poder atorgar al BCE els poders de supervisor bancari, tal com pretenen els socis de la moneda única.

Converses informals pel rescat

La cimera que els líders celebren avui i demà estarà centrada en la unió bancària i en les propostes per millorar la integració econòmica i fiscal, tot i que no es prendran decisions fins al desembre. Però com en totes les reunions d’alt nivell, el plat més interessant no és mai al menú. I en aquest cas, el tema políticament més urgent és la situació d’Espanya i Grècia. La cimera serà una oportunitat per a Rajoy per tancar les negociacions del rescat.

Seran converses informals, atès que a l’agenda del Consell Europeu no hi figura cap debat sobre la situació d’Espanya. I encara menys sobre el rescat. “Espanya no ha demanat ajuda i, per tant, no és a l’agenda de la cimera”, assegurava ahir el portaveu europeu, Olivier Bailly. Al marge de la versió oficial, fonts comunitàries no descartaven que els caps d’estat i de govern dels països de l’Eurogrup decideixin reunir-se aquesta nit o demà a la tarda per tractar la situació dels socis amb problemes. Sobre la taula hi ha els possibles nous rescats i la petició de flexibilitzar els calendaris de reducció del dèficit.

Espanya encara tardarà dies o setmanes a fer la petició oficial d’ajuda, però segons fonts de la Moncloa el més probable és que demani una línia de crèdit preventiva, que implica comprometre uns diners que Espanya podria utilitzar en cas de necessitat però sense mobilitzar-los. D’aquí que s’anomeni rescat virtual . La fórmula permetria activar la compra de bons per part del BCE, un pas que Madrid considera suficient per abaratir els interessos del deute. Segons l’agència Reuters, la línia de crèdit preventiva serà d’uns 50.000 milions d’euros.

El Fons Monetari Internacional (FMI) no només considera necessari que Espanya demani el rescat, sinó que també ho faci Itàlia. En una entrevista a Il Corriere della Sera , l’economista en cap del Fons, Olivier Blanchart, va assegurar que “a curt termini seria vital disposar d’un pla [de rescat] per als dos països”. El govern italià, però, descarta demanar cap ajuda i confia que el rescat espanyol serveixi com a tallafoc per evitar el contagi.

http://www.ara.cat/economia/Rajoy-exigeix-Merkel-Posar-UE_0_794320612.html

TVE destitueix la corresponsal a Londres amb el referèndum a l’horitzó
Bosch assegura que “per a qualsevol familiaritzat amb el to del debat sobre l’independentisme a Espanya sorprèn el to respectuós amb que es porta la qüestió escocesa”

La direcció d’informatius de TVE ha destituït la seva corresponsal a Londres, la catalana Anna Bosch, amb el referèndum escocès a l’horitzó. Bosch ha assegurat però al seu Twitter que el relleu se li va comunicar “a finals de setembre, setmanes abans de l’acord de referèndum”.

Però en els darrers dies la periodista catalana sí que s’ha pronunciat sobre el procés escocès. De fet, fa dos dies, Bosch va penjar un post al seu blog, sota el títol “El referèndum d’independència d’Escòcia”, on parla d’aquest procés i on només fa una referència a la situació espanyola i catalana: “Per a qualsevol familiaritzat amb el to, llenguatge i tarannà del debat sobre l’independentisme a Espanya no pot fer menys que sorprendre satisfactòriament el to respectuós, assossegat i discret amb que es porta aquesta qüestió escocesa”.

Unes hores després, la periodista va penjar al seu Twitter un extracte d’un article del ‘Financial Times’ que parla explícitament de la independència de Catalunya i de l’actitud que hauria de prendre Espanya: “Cap matrimoni sobreviu per declarar el divorci il•legal”.

Malgrat assegurar que la destitució es va produir fa temps, va ser ahir quan la pròpia periodista va anunciar responent a un comentari del seu blog que “pràcticament no em queden ni dos mesos a Londres perquè m’han destituït”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/tve_destitueix_la_corresponsal_a_londres_coincidint_amb_el_referendum_89829.php

Lam Chuen Ping: “Hay menos control en la entrada de mercancías en Valencia y Madrid que en Barcelona”
El presidente de Asociaciones Chinas de Catalunya afirma que los empresarios chinos se han trasladado de Barcelona a Madrid “para esquivar las inspecciones y controles”

Barcelona. (Redacción).- El presidente de las Asociaciones Chinas de Catalunya, Lam Chuen Ping, ha denunciado hoy en el programa ‘8 al día’ que “la Guardia Civil es más permisiva y hace la vista gorda en algunas aduanas”, en referencia a las detenciones efectuadas en el marco de la operación Emperador contra el blanqueo de dinero por parte de la mafia china.
Según Lam Chuen Ping, “hay menos control en la entrada de mercancías del puerto de Valencia y el aeropuerto de Barajas, en Madrid, que en Barcelona”.
El presidente de Associacions Xineses también afirma que “los últimos 10 años ha habido un movimiento de empresarios chinos de Barcelona hacia Madrid para esquivar las inspecciones y controles”. Según la Unión de Asociaciones Chinas, cada semana deben responder ante las aduanas, Hacienda o Consumo. En Madrid, en cambio, son más permisivos según los chinos catalanes.
Lam Chuen Ping dice que ya veían venir que el polígono de Fuenlabrada, donde comenzó la operación Emperador que ha acabado con la detención de 83 personas, requisando más de 11 millones de euros y embargando coches de lujo y joyas, no era agua clara.
Ping lo atribuye a la manga ancha que, según él, hay en Madrid y la connivencia de chinos con funcionarios españoles -en la operación, de hecho, hay varios de detenidos- y del poco control aduanero de Valencia y Madrid.

http://www.lavanguardia.com/sucesos/20121017/54352671322/lam-chuen-ping-menos-control-valencia-madrid-barcelona.html#ixzz29dydN8e3

Maniobres a la CEOE contra Rosell per ser català
Els empresaris anul•len l’acte programat per demanar un major finançament per a Catalunya

Empresaris destacats de la CEOE han descobert en la crítica contra el govern català d’Artur Mas i contra el procés independència de Catalunya una via per recuperar el posicionament polític que des del final de les negociacions de la reforma laboral han perdut en l’escenari estatal ; un espai que han ocupat altres entitats com el Consell Empresarial de Competitivitat.

Aquesta deriva anticatalana està provocant una major pressió sobre Joan Rosell, president de la CEOE, que segons l’opinió d’alguns membres de la patronal espanyola i, concretament, d’alguns dels vicepresidents, com els de Madrid i Andalusia, Arturo Fernández i Santiago Herrero, encara manté massa lligams i simpaties amb l’empresariat català.

Si el fet que Rosell fos català ja va ser un element destacat en el moment de les eleccions a la patronal, ara, quan les relacions entre Catalunya i Espanya s’han crispat, el seu origen s’ha convertit en un element de tensió dins de la CEOE. Declaracions contra la independència de Catalunya i a favor de la unitat de mercat pronunciades per Rosell el passat 19 de setembre responen a aquestes pressions, segons fonts de la patronal.

També en part a causa de les crítiques, Foment del Treball, patronal catalana dirigida per Rosell abans de ser president de la CEOE, hauria decidit posposar fins el mes de gener l’acte que havia programat per demà a Barcelona amb l’objectiu de demanar més finançament per a Catalunya, el qual havia de ser una rèplica del celebrat l’any 1977. A la patronal espanyola aquest acte s’ha entès com una aposta pel pacte fiscal.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/maniobres_a_la_ceoe_contra_rosell_per_ser_catala_89815.php

El partit de Sánchez-Camacho dibuixa un panorama desolador en cas d’independència catalana
La Catalunya negra del PP
El PP ha construït una imatge d’una eventual Catalunya independent més que negra. El panorama que dibuixa és tan desolador que arriba a ser poc menys que increïble a ulls de la majoria.
M. COLOMER / S. GONZÁLEZ BARCELONA.

CAMPANYA DE LA POR EN UNA RESIDÈNCIA DE GENT GRAN Alícia Sánchez-Camacho va triar ahir una residència de gent gran, la de les Germanetes dels Pobres de Barcelona, per avisar dels riscos de la independència per a pensionistes i aturats. Segons la líder dels populars a Catalunya, 1,6 milions de pensionistes es quedarien sense cobrar la jubilació i 600.000 aturats deixarien de percebre la prestació d’atur. RAFA GARRIDO / ACN
El PP s’esforça a teixir el discurs de la por per intentar frenar l’auge sobiranista. En les últimes setmanes el partit que lidera Alícia Sánchez-Camacho a Catalunya ha presentat un panorama que, a l’estil de les set plagues bíbliques, preveu per a Catalunya tota classe de desgràcies en cas que decidís separar-se d’Espanya. Des de la pèrdua de les pensions o les prestacions socials fins a l’expulsió de la UE o l’anul·lació dels títols universitaris, una Catalunya independent, segons el PP, condemnaria els catalans a l’aïllament del món occidental. L’escenari que esbossa el PP per a una Catalunya sobirana és tan desolador que s’ha convertit en motiu de mofa a la xarxa. És la reacció que provoca la Catalunya negra del PP.

1. Sortida de la UE

La majoria dels arguments del PP, però també d’alguns sectors del PSOE, per combatre el procés d’autodeterminació deriven del que consideren el mal de mals: l’eventual expulsió de la Unió Europea i de la zona euro, amb un empobriment associat inevitable. Aquest ha estat el principal mantra a què han recorregut els dirigents de l’estat espanyol, començant pel seu president, Mariano Rajoy. “Fora d’Espanya i d’Europa s’està condemnat al no-res”, advertia fa pocs dies Rajoy des d’Euskadi. És un missatge apocalíptic que han repetit per activa i per passiva els ministres de l’executiu espanyol. Només el ministre Alberto Ruiz-Gallardón ha admès que, de fet, la condemna seria la mateixa per a l’Espanya resultant de la secessió de Catalunya: podria quedar fora de l’euro, també. Des de la UE hi ha hagut declaracions contradictòries en un sentit i en un altre, fins que Espanya ha pressionat Brussel·les perquè deixi clar que Catalunya en seria expulsada. Però la majoria d’experts consideren que seria una decisió política i no jurídica.

2. Desert econòmic

L’eventual sortida de Catalunya de la UE ha portat els detractors de la independència catalana a parlar del retorn d’aranzels que aïllarien la cada cop més internacionalitzada economia catalana. O les veus que pronostiquen una fugida massiva de les multinacionals de Catalunya com ara Procter & Gamble i Volkswagen, cosa que es traduiria en molt més atur.

3. Les pensions i l’atur

“No es podrien pagar les pensions de més d’1,6 milions de catalans, ni tampoc els subsidis dels 600.000 aturats”. Alícia Sánchez-Camacho va anar ahir un pas més enllà en l’enumeració dels mals de la independència política. Probablement aquesta és l’amenaça més previsible de totes per dos motius: perquè la caixa única de la Seguretat Social és en mans de l’Estat, que en farà ús per evitar la secessió, i perquè apunta directament als sectors més vulnerables de la societat. És, però, una tesi que han rebutjat economistes com Xavier Sala i Martín, Germà Bel i Elisenda Paluzie. Bona part del Fons de Reserva de la Seguretat Social prové de les cotitzacions dels treballadors catalans, una dada que obvia el PP. El sistema de pensions no és acumulatiu, de manera que són els treballadors en actiu els que financen les pensions d’avui. Per a una eventual negociació de la separació queda que Catalunya es pugui endur la seva part del Fons de Reserva.

4. Títols universitaris

Un dels últims arguments que ha esgrimit el PP contra el projecte sobiranista és que els títols universitaris deixarien de tenir validesa. La idea la va llançar a Twitter un dels diputats més polèmics del PP i impulsor de la campanya #CiUfapor, José Antonio Coto: “En una Catalunya separada de la resta d’Espanya els títols universitaris deixarien de ser reconeguts, tant les llicenciatures com els graus”. I Camacho li donava la raó un dia després. “Són títols que estan donats per universitats que estan reconegudes com a universitats espanyoles, òbviament la validesa d’aquests títols es dóna per la nostra pertinença a Espanya”, va etzibar. Però el secretari d’Universitats del Govern, Antoni Castellà, va recordar-li que els títols els valida i avalua l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya i tenen validesa en tot l’espai europeu. En tot cas és l’argument més extrem que han fet servir i el que ha provocat més polèmica a la xarxa.

5. Ajuts a la pagesia

“La independència farà perdre als agricultors els 310 milions d’euros anuals provinents de la política agrària comuna [PAC]”. La líder del PP a Catalunya va posar la pagesia també en el punt de mira de la seva campanya. Sánchez-Camacho argumenta que com que la independència de Catalunya equival inequívocament a l’expulsió de la UE, la pagesia catalana deixarà de beneficiar-se de la PAC. El conseller d’Agricultura, Pesca i Alimentació, Josep Maria Pelegrí, va exigir a Camacho que procuri que l’estat espanyol, per ara únic interlocutor amb Europa, faci que la política agrària comuna (PAC) 2014-2020 inclogui recursos suficients perquè Catalunya no hi perdi. “Això ha de fer i no atemorir el sector”, va replicar.

http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/Catalunya-negra-PP_0_793720807.html

Camacho desautoritza el regidor de Rubí però demana que Mas i Homs també es disculpin
La líder del PP català recorda que el president i el portaveu del Govern “no han demanat perdó” per haver qualificat de “‘franquista’ el govern espanyol”
ACN

El muntatge difós per Cobo

La líder del PPC i candidata a la presidència de la Generalitat, Alícia Sánchez-Camacho, ha desautoritzat aquest dimecres el regidor de Rubí Jonatan Cobo, que ahir va penjar al seu compte de Twitter un muntatge fotogràfic que presenta Artur Mas amb un uniforme de nazi.

La presidenta popular, però, ha recordat que Cobo es va disculpar –amb un altre tuit– i ha criticat que a Catalunya hi hagi una “doble vara de mesurar”. “Molta gent s’escandalitza per l’episodi del regidor però ningú diu res quan Mas o Homs titllen el govern espanyol de franquista”, s’ha queixat. En aquest sentit, ha retret al president i el portaveu del Govern català que, a diferència de l’edil de Rubí, “no hagin demanat perdó ni s’hagin disculpat”. “Que rectifiquin”, ha demanat Sánchez-Camacho.

http://www.ara.cat/politica/Camacho-desautoritza-Rubi-Mas-Homs_0_793720747.html

“Els proetarres busquen aliances amb els independentistes escocesos”, portada de l”Abc’
El diari assegura que, tanmateix, “Salmond prefereix el PNB com a interlocutor al País Basc”
ARA Barcelona

Els diaris d’aquest dijous titulen:

Abc: “Els proetarres busquen aliances amb els independentistes escocesos”. I també: “Esperanza Aguirre: ‘Queda Rajoy per a molts anys'”.
El Mundo: “Una altra vaga general, amb Portugal i Xipre… i a les portes del rescat”.
El Periódico: “14-N, Eurovaga”.
La Vanguardia: “Rajoy planta cara al rigor de Merkel”
El Punt Avui: “14-N: vaga en campanya”
La Razón: “Rajoy espera que Monti mogui fitxa”.
El País: “Hollande: ‘Ha arribar l’hora d’oferir a Espanya alguna cosa més que austeritat”.
ARA: “14-N, vaga general antiausteritat”.
http://www.ara.cat/especials/portadaaportada/proetarres-busquen-aliances-independentistes-escocesos_0_794320645.html

Esperanza Aguirre: “Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d’història. Això ho han de saber els nens”
La presidenta del PP de Madrid participa en la campanya del seu partit a Galícia i aprofita per avisar que “no es poden fer paral·lelismes entre Catalunya i Escòcia perquè Catalunya mai va ser independent, malgrat el que s’ensenya en algunes escoles”
EFE Vigo

La presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre, ha recordat aquest dimecres que Catalunya “mai va ser independent”, malgrat el que “s’ensenya en algunes escoles”, i, per tant, no es poden establir paral·lelismes amb Escòcia, que “durant molts anys” va ser un regne independent de Gran Bretanya.

Aguirre, de campanya a Galícia i en la seva primera roda de premsa després de renunciar a la presidència de la Comunitat de Madrid, ha assenyalat que no concep “una Espanya sense Catalunya” ni “una Catalunya fora d’Espanya”, i ha comparat les aspiracions sobiranistes amb una branca que es s’esqueixa d’un arbre: “L’arbre pateix i la branca s’asseca”, ha argumentat.

Ha assumit que “es pot reclamar tot” per vies “pacífiques i legals, també el separatisme”, però sempre des del “respecte a la llei”, i en aquest sentit ha recordat que la Constitució consagra que la sobirania resideix en el poble espanyol.

Aguirre no ha volgut “avançar esdeveniments” davant les conseqüències legals que el president català, Artur Mas, convoqui finalment un referèndum. Només ha comentat que el govern espanyol “haurà d’aplicar la llei” i que confia que Mas, a qui ha recordat que és “la màxima autoritat de l’Estat” a Catalunya, “la respecti”.

La presidenta del PP de Madrid ha assenyalat que “els nacionalistes en general” sempre plantegen “aquestes reivindicacions” per “donar la culpa de tot a un enemic exterior”, incloent-hi el deute de 40.000 milions, que està convençuda que “no és culpa” de Mas sinó de l’anterior govern de coalició.

També ha trencat una llança a favor del ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, amb qui està “totalment d’acord amb el que fa i el que diu”, a propòsit de la seva frase d’espanyolitzar als escolars catalans.

Ha recordat que “aquesta idea no surt de Wert” sinó de la consellera d’Educació de Catalunya, Irene Rigau, i que després “ell ​​respon que no li sembla malament”, i en tot cas ha recalcat que “l’educació és per instruir, no per manipular ningú”.

Aguirre ha defensat que l’educació ha de servir perquè els nens “aprenguin a sumar, a llegir i la història veritable, no la que inventen els nacionalistes”. “Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d’història. Això ho han de saber els nens”, ha reblat.

http://www.ara.cat/politica/Esperanza-Aguirre-verdadera-sinventen-nacionalistes_0_793720784.html

La gran ironia

Xavier Graset

Quina feinada no hauria de tenir la Fiscalia de l’Estat si en circumstàncies normals, en un país normals volgués vetllar perquè els debats polítics i la convivència comunicativa ciutadana estigués lliure d’amenaces!

He pogut veure en un passi per premsa la pel·lícula Fènix 1123 que narra els fets desgraciats i coneguts que han marcat la vida de l’Èric Bertran. Quan era jovenet va demanar sota la força de l’exèrcit del Fènix que una cadena de supermercats que fessin l’etiquetatge dels seus productes en català. El malson el va fer anar fins a l’Audiència Nacional de Madrid, on segons es veu a la pel·lícula que ha dirigit Joel Joan l’interès principal de la fiscal (i de companys d’institut del seu Lloret, és clar) era d’espanyolitzar-lo a força d’afirmacions. El més difícil deu haver estat trobar els ordinadors del 2004. I és que en aquest vertigen de les TIC i dels aparells i tecnologia tot se succeeix a ritme trepidant. Ara per exemple, entre Facebook, Twitter i comentaris als mitjans digitals, l’Èric Bertran no els hauria generat ni dos segons d’atenció.

Ja se sap que la Fiscalia no perd pistonada i que està al corrent de les amenaces, de mort incloses, que puguin fer als catalans com a poble, i al president de la Generalitat en particular. Amenaces proferides per un vicepresident del Parlament Europeu, un general ola tercera associació de militars que treuen la punta de les armes cada vegada que trepitgen una tele on se’ls pugui aplaudir. És cert que les armes les carrega el diable, fins i tot les més modernes. Per això la Fiscalia també s’ha fixat en el Bestiari Il·lustrat, encara que no tingui l’Èric Bertran com a guionista. Ja se sap que els guia l’equanimitat i el principi de justícia, el respecte a les institucions, i que això de voler caçar irònicament al caçador està més perseguit que fer ironies fines com representar Artur Mas vestit de nazi. És clar que aquest regidor de Rubí que va fer aquest joc irònic a Twitter, i que segur que rebrà la visita de 30 guàrdia civils com li va passar al 2004 a l’Èric Bertran, no ha fet més que un exercici, els deures de la teoria que exposa el ministre Garcia-Margallo.

Ja es pot anar queixant Miquel Roca que no el posin al sac del nazisme. Fa bé. Però estigui tranquil que la Fiscalia acabarà actuant tard o d’hora perquè acabem vivint en un Estat on siguem lliures d’amenaces.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4627/gran/ironia

Sis coalicions concorreran a les eleccions del 25-N

ERC-Catalunya Sí, ICV-EUiA, la CUP i Solidaritat són algunes de les formacions

Sis coalicions s’han constituït a la Junta Electoral Central (JEC) per les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre, segons ha informat el congrés espanyol. Es tracta de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres; Esquerra Republicana-Catalunya Sí; Hartos.org i Ciutadans en Blanc; Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa; Socialistes i republicans (pel dret a decidir); i Solidaritat Catalana per la Independència.

La coalició d’ERC amb Catalunya Sí es fa per encabir en aquesta plataforma els independents que es presenten a les llistes republicanes. És el mateix cas que el de la CUP, que amb la marca d’Alternativa d’Esquerres hi entren els independents de ‘Poble Actiu’, com el cap de llista per Barcelona, David Fernàndez. La d’ICV amb EUiA és una coalició clàssica de dues formacions separades.

En canvi, el cas de Solidaritat per la Independencia (SI) integra el Partit Republicà Català, Els Verds, Catalunya Nació Independencia, Bloc Sobiranista Català i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Paisos Catalans.

Per altra banda hi ha els Socialistes i republicans (pel dret a decidir), que integra Republicanos, Iniciativa por el Socialismo de Izquierdas i el Partido Obrero Socialista Internacionalista (POSI). També hi haurà Hartos.org i Ciutadans en Blanc, que compta amb el Partido Reformista, Democracia Efectiva, el Partido del Inmigrante, Afectados por Forum Filatélico i Iniciativa Reagrupació Socialista.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048180/20121017/sis-coalicions-concorreran-eleccions-25-n.html

El castellà, llengua oficial a la Catalunya independent? Només Solidaritat s’hi oposa
“No volem la independència per afeblir el català”, diu López Tena. CiU i ERC coincideixen a dir que “el castellà seguirà sent idioma oficial i d’aprenentatge obligatori a les escoles catalanes” en cas d’emancipació
ARA Barcelona | Actualitzada el 18/10/2012 09:33

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) defensa que el català sigui l’única llengua oficial en una Catalunya independent. Així ho ha dit el candidat de la formació per a les eleccions del 25-N, Alfons López Tena, en una entrevista a TV3. “No volem la independència per afeblir el català”, ha dit. “Quan hi ha una situació de diglòssia, la que surt perdent és la llengua més feble. El castellà ha de tenir tots els seus drets reconeguts, però no el caràcter de llengua oficial; la llengua de cohesió comuna, d’entesa, ha de ser el català”, ha afegit. López Tena ha recordat que el seu pare era andalús i que ell mateix és castellanoparlant d’origen. De fet, ha criticat el nivell de llengua castellana que es parla al país. “El castellà que es parla a Catalunya…. deixe-m’ho córrer…”, s’ha lamentat.

La posició de SI sobre l’estatus del castellà en una hipotètica Catalunya independent contrasta amb la de CiU i ERC.

Artur Mas és partidari que el català es mantingui com a llengua oficial. El president de la Generalitat i candidat de CiU va dir fa uns dies en una entrevista a ‘La Vanguardia’: “El castellà seguirà sent idioma oficial i d’aprenentatge obligatori a les escoles catalanes. Aquí no canvia altra cosa que un estatus polític perquè […] els set milions i mig de ciutadans de Catalunya visquin millor”.

En la mateixa línia s’ha posicionat ERC. Fa uns dies ho va deixar clar el candidat republicà Oriol Junqueras en una en un article a ‘El Periódico’ titulat ‘El castellà i la República Catalana”. “Deixem-ho clar d’entrada: a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots, però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte”.

L’estatus del castellà en una Catalunya independent ha generat un intens debat els últims mesos, sobretot arran de l’article del periodista i editor Eduard Voltas a l’ARA titulat ‘En castellà també, sisplau’ i ‘En castellà també, sisplau (i 2)’. Algunes reaccions estan recollides en aquest ‘storify’ del periodista Oriol Lladó.

http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/castella-Catalunya-independent-Nomes-Solidaritat_0_794320650.html

TARDA ELECTORAL AMB LA TORTUGA
“Cal un triomf catalanista esclatant i abassegador que enviï un senyal diàfan al món”
Quim Torra

– Ah jove, quin dia radiant de primavera!
– Perdoni, però som a la tardor.

Impassible (en el sentit lampedusià que el professor Colomer em comentava l’altre dia, és a dir que la impassibilitat és el fonament de la distinció), la tortuga va alçar uns mil•límetres la testa, va tancar els ulls amb aquella expressió de misericòrdia que només ella sap definir enmig de tantes arrugues, i va respondre:

– Jove, des del’11 de setembre que és primavera, aquí, a l’Ateneu, i a tot Catalunya. En els meus 118 anys d’edat no havia vist res semblant, exceptuant el 14 d’abril de 1931. En el fons, la República Catalana de Macià i la seva feliç indefinició durant quatre dies, és l’únic antecedent més o menys comparable. Però aquí no portem quatre dies sinó un mes i una setmana. Ja no és una festa sinó un festival. Un festival de primavera.

Se la veia més rejovenida. La closca seguia pesant-li, però la cua semblava remenar-la amb més energia i els ulls li brillaven.

– I així, què, com ho veu?
– Voleu la resposta llarga o la curta?
– La curta.
– Som davant d’un moment fundacional històric de la nació. A vegades, vosaltres, els bípedes, no us n’adoneu. Catalunya –excepte els 4 dies de República Catalana del 31- mai no havia tingut la possibilitat de jugar una carta per a la seva independència com la que té avui al davant. El poble ho ha fet possible, ara cal que els polítics s’esforcin a assolir la victòria. Cal un triomf catalanista esclatant i abassegador que enviï un senyal diàfan al món –va rossegar una pastanaga i va seguir-. Al meu entendre això passa per: 1) majoria absoluta del president Mas, tal i com va tenir el First Minister Salmond a Escòcia; 2) “sorpasso” d’ERC al PSC, convertint-se en la segona força del Parlament i provocant un terratrèmol de grau 18 a l’escala Richter; i 3) representació parlamentària de SI i la CUP, que visibilitzi totes les opcions que actualment defensen la independència de Catalunya. Si IC, a més a més, treu un bon resultat, el procés és imparable.
– Sort que era la resposta curta.
– Aquest procés no podrà iniciar-se si els independentistes no sumen ¾ parts del Parlament. Aquesta és la clau. Cal una gran victòria de l’independentisme.
– I el PP? I el PSC?
– No em dirà que el preocupen, a aquestes alçades? El PP és la fascinant barreja de sempre, de Caballero de la Legión i socis del Polo. Irrellevants. Oblideu-vos-en.
– I el PSC?
– És una opció que encara no he entès què defensa. Alguns diuen que el federalisme. I a mi això em fa molta gràcia, perquè els federalistes em recorden els rovellons, només surten després d’una temporada de pluges. Ara deu haver plogut i, té, mira, ja els tenim aquí. Però i quan retallaven l’Estatut? I quan votaven el corredor central? Va llegir l’article d’en Quim Monzó de La Vanguardia d’ahir? Llegiu-lo, llegiu-lo. I ara, perdoneu-me, me’n vaig a fer la migdiada.

Per uns instants va semblar-me que somreia i, cantussejant el vals d’El guepard, va anar arronsant el cap, fins ficar-lo del tot a la seva closca.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/tarda_electoral_amb_la_tortuga_89833.php

EL SOBIRANISME I KANT
“És l’hora de plantejar el perquè de l’on anem, el com, el quan.

Evitar frontismes i demagògies que trenquin aquest esperit il•lustrat de pensar, raonar i decidir. L’esperit de ser el que vulguem ser”
Josep Palau, Presentador del programa Tags de TV3

El president Mas ha emprat en diverses ocasions en les últimes setmanes l’expressió ‘què volem ser de grans’. No és perquè sí. Saber, pensar, raonar. I decidir. Al segle XVIII, Immanuel Kant plantejava els fonaments de la Il•lustració. La defensa aferrissada de la raó. ‘Sapere aude’, atreveix-te a saber. A saber per pensar, a pensar per decidir. Ja llavors defensava que l’individu, i amb ell la societat, havia de sortir de la minoria d’edat on estava acomodada, sense haver de pensar per ell mateix, deixant-se portar pel corrent.

Sortir de la minoria d’edat, emancipar-se. Deixar de dependre d’algú i ser responsable del teu destí, dels teus actes, del teu futur i les teves decisions. El camí autodeterminista. De fet, l’autodeterminació no deixa de ser un concepte molt il•lustrat: decidir què vols ser tu mateix, agafar la responsabilitat d’exercir el teu lliure albir per ser allò que ja ets, o que vols ser.

I vaig més enllà. ”Aquells tutors s’encarreguen molt bé que el pas a la majoria d’edat sigui pres, a més de per molest, també per molt perillós. Després d’entorpir els ramats i prevenir amb cura que no s’atreveixin a donar una sola passa fora del camí marcat, els hi mostren el perill que els amenaçarien si s’atrevissin a anar sols”. Kant, sense saber-ho, fa centenars d’anys, va definir el comportament de partits i sectors de la societat, sobretot espanyola, respecte al procés que viu avui en dia Catalunya. La tàctica de la por infundada, de fer creure que és molt millor seguir sent menor d’edat, seguir tenint qui pren les decisions per tu, i que és perillós fugir cap endavant i voler ser responsable dels teus actes. Que si marxem de la seva tutela, això serà una catàstrofe: menys inversions, un deute galopant, la sortida de la UE, de la zona Euro, etcètera. El discurs que estan tenint els últims dies, per exemple, PP i C’s; contraposat al ‘què volem ser de grans?’ del president Mas i altres grups parlamentaris.

L’ombra contra la il•lustració? Potser sigui massa simplista plantejar-ho així, però les similituds són moltes, i a valorar. I seguim trobant coincidències entre el discurs de Kant i el moment actual. Kant planteja clarament que el procés d’Il•lustració ha de ser lent, tranquil, serè, per tal de ser vertader i arribar a tot arreu. Per tal d’evitar que nous prejudicis s’instal•lin al lloc dels altres. El moviment sobiranista porta molts anys, dècades, fent un important treball de camp, creant consciència; però el souflé aixecat en poques setmanes, les acceleracions dels tempos que estem vivint, fan que el moment actual pugui ser camp de cultiu per les demagògies i els populismes. Per les veritats absolutes i les solucions màgiques, justament allò que tan critica Kant. Tot i la velocitat vertiginosa que està agafant la societat i el país, cal una serenor de debat, un intercanvi real d’opinions, una reflexió de fons.

És l’hora de plantejar el perquè de l’on anem, el com, el quan. Evitar frontismes i demagògies que trenquin aquest esperit il•lustrat de pensar, raonar i decidir. L’esperit de ser el que vulguem ser. Com deia Píndar a l’antiga Grècia, bressol de la democràcia, ‘arribar a ser allò que ets’. Arribar a ser el país pròsper, democràtic i integrador que som. Atrevim-nos a decidir. Atrevim-nos a pensar. Atrevim-nos a ser.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/el_sobiranisme_i_kant_89726.php

CRISI CAPITALISTA
La pobresa ja afecta la gent que té feina
El Síndic de Greuges demana obertament que es desplegui el dret de les famílies en situació de pobresa de disposar d’una renda bàsica que els asseguri una vida digna

Mentre la dreta guanya a Catalunya, la pobresa no para d’augmentar

La pobresa no para d’augmentar cada dia que passa, sense que de moment s’adopti cap compromís polític per fer-hi front. En només un any –del 2010 al 2011– la pobresa ha crescut del 19,9% fins al 21,9% de la població i afecta un 23,7% de la població infantil menor de 16 anys.

No només no s’ha enfortit la lluita contra la pobresa, sinó que aquesta s’ha aguditzat per culpa directament -tal com apuntava el síndic- de les retallades en prestacions socials que ha propugnat el govern de Convergència i Unió a Catalunya.

Qualsevol retallada en protecció social que ha endegat el Govern d’Artur Mas ha tingut una relació directa i demostrada en l’augment de la pobresa, que es podria combatre per exemple perseguint el frau fiscal, efectuant una revisió dels beneficis fiscals o incrementant la progressivitat del sistema fiscal català, com ara recuperant l’Impost de Successions i Donacions.

Tant és així que aquesta xacra afecta ja fins i tot a la població que encara té feina. L’evolució de la pobresa entre les persones actives és alarmant: mentre el 2008 un 10,4% de les persones ocupades i un 16,7% de les persones aturades estaven en risc de pobresa, les darreres dades del 2011 ens diuen que ara són el 14,8% de les persones ocupades i el 37,4% de les persones aturades que estan en risc de pobresa.

És a dir, 456.397 persones ocupades i 274.516 persones aturades són pobres o estan en greu risc de ser-ho, segons es desprèn d’un estudi que la UGT ha fet públic amb motiu del Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa.

Emergència social: 1 de cada 3 persones a l’atur no rep cap prestació

Del 2007 al 2011 s’han multiplicat per quatre les llars en les que tots els seus membres adults estan a l’atur (de 48.000 a 194.000 llars) i del 2008 al 2011 s’ha més que duplicat el percentatge de gent pobra entre la població aturada, que ha passat del 16,7% al 37,4%.

Aquesta dada té relació amb el fet que 1 de cada 3 persones aturades no rep cap prestació, una veritable emergència social que genera necessitats agudes i creixents que estan totalment desemparades per part de l’administració.

L’Estatut ja preveu la renda bàsica

El Síndic de Greuges ha exigit als partits polítics del Parlament que durant la propera legislatura prenguin el compromís d’impulsar i facilitar polítiques públiques dirigides a reduir la pobresa a Catalunya en un termini de quatre anys.

Rafael de Ribó ha demanat així que es desplegui normativament i pressupostàriament una renda per a les famílies en situació de pobresa que els asseguri una vida digna, un dret que ja recull l’Estatut d’Autonomia, concretament als articles 24.3 i 25.2, on es diu que “les persones en situació de pobresa o d’exclusió del mercat laboral sense mitjans de subsistència propis tenen dret a rebre una renda garantida de ciutadania que els permeti dur una vida digna”.

Ribó també ha suggerit que la proporció de la despesa pública catalana destinada a lluitar contra la pobresa s’incrementi i que es redueixi el diferencial negatiu que Catalunya té envers la despesa mitjana destinada a combatre la pobresa de països de la UE.

De fet, esdevé especialment il·lustrativa la comparació de la despesa pública per combatre la pobresa infantil a Catalunya amb l’esforç que fan els països de la UE en aquest mateix camp. A Catalunya, l’esforç –sempre amb referència al propi PIB– és la meitat del que es fa en la UE. En el nostre cas, la totalitat de la despesa pressupostària dirigida als infants no supera l’1%.

http://www.llibertat.cat/2012/10/la-pobresa-ja-afecta-la-gent-que-te-feina-19644

La pobresa reclama atenció
editorial El Punt-Avui

Tres de cada deu catalans viuen en risc d’exclusió social, en situació de pobresa. El que fa uns anys vèiem com un problema llunyà, més propi d’una societat del Tercer Món, ara el tenim instal·lat a casa i creix sense aturador abonat per l’actual situació econòmica. Davant d’aquesta situació, les administracions s’han vist superades per les circumstàncies i s’han trobat amb un increment de la demanda que no ha anat acompanyat, ans al contrari, d’un increment de les partides pressupostàries destinades a donar suport a les persones en risc. Això ha provocat que les ONG, eina bàsica per a l’atenció a aquests col·lectius, s’hagin vist desbordades.

Davant d’això és primordial que les administracions posin les eines necessàries per aturar aquesta situació i que destinin més esforços a la lluita contra la pobresa en un doble vessant; per una banda, l’atenció als afectats i, per una altra, la més efectiva a curt i llarg termini, la priorització de polítiques d’ocupació. No és cap secret que a més feina més pobresa. D’aquí la importància de tornar a recuperar per a la vida activa tots aquells que han perdut la feina i han entrat en un túnel que sembla no tenir sortida.

La nostra societat no ha de caure en el parany d’oblidar-se d’aquells que estan patint en primera persona les conseqüències de la crisi. Des de les entitats que atenen aquests col·lectius s’ha fet una crida a les administracions, coincidint amb el Dia Internacional de la Pobresa, perquè el debat polític obert a Catalunya no faci oblidar que hi ha un gruix important de la població que viu en risc d’exclusió que cal atendre i i que reclama atenció urgent.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/585341-la-pobresa-reclama-atencio.html

Els sindicats mantindran la vaga general a Catalunya el 14-N, malgrat la campanya

CC OO i UGT convocaran la segona vaga general de l’any coincidint amb un protesta europea i en plena campanya del 25-N

Els sindicats Comissions Obreres i UGT i la plataforma d’associacions espanyoles Cumbre Social convocaran una jornada de vaga general que es farà el dia 14 de novembre contra les retallades i la política d’austeritat del govern de Mariano Rajoy, informa el diari El País.

Els dirigents dels principals sindicats espanyols volen donar suport a la protesta d’abast europeu i a la vaga general que es farà aquell mateix dia a Portugal.

El 14 de novembre s’escaurà en plena campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya. Tot amb tot, fonts sindicals han dit a VilaWeb que no comptaven pas canviar de data per poder coincidir amb el front europeu.

Protesta europea

La Confederació Europea de Sindicats (CES) proposa una jornada de mobilitzacions europees que es farà aquell mateix dia. De moment, tan sols proposen vaga general els sindicats espanyols i portuguesos; els sindicats grecs es mobilitzaran el 18 de novembre, quatre dies després.

El text de la CES denuncia les mesures d’austeritat dels estats membres de la UE i el desmantellament del model social europeu, però no diu que la protesta hagi de ser una vaga general, sinó que pot ésser a base de manifestacions, mítings…

Actualment la CES és formada per 85 confederacions sindicals i 10 federacions industrials de 36 països europeus. Entre aquests, Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia i el Regne Unit.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048224/20121018/sindicats-mantindran-vaga-general-catalunya-14-n-malgrat-campanya.html

Vaga general el 14-N
La Confederació Europea de Sindicats convoca una jornada de protestes a la UE

CCOO i la UGT volen que coincideixi amb una aturada de 24 hores a Espanya, però no ho ratificaran fins demà, quan es reuneixin les seves cúpules

LAIA BRUGUERA

Fitxes vagues generals Foto: EL PUNT AVUI.

Rajoy bat rècords, amb dues aturades en menys d’un any
A començaments d’any i recent estrenat en el càrrec, Mariano Rajoy es curava en salut i treia ferro al rebuig que generaria la reforma laboral que estava a punt d’aprovar el seu govern. En un gest clarament premeditat, va deixar que els micròfons captessin una conversa en què explicava als seus homòlegs europeus que la nova normativa li “costaria una vaga” general.

Efectivament, va batre el primer rècord i tan sols tres mesos després d’ocupar la Moncloa, el 29 de març, ja la tenia, però torna a trencar estadístiques perquè, en un gest inèdit, els sindicats estan a punt de reptar-lo amb una altra aturada de 24 hores sense esperar ni tan sols mig any. Ahir es van fer els primers passos i demà les executives d’UGT i CCOO convocaran oficialment la segona vaga general del mandat de Rajoy, el 14 de novembre.
Reunit a Brussel·les, el comitè executiu de la Confederació Europea de Sindicats (CES) va decidir ahir que aquest dia es farà una “jornada d’acció” a tota la Unió Europea per protestar contra les polítiques de retallades. A la trobada hi va participar el secretari general de CCOO i actual president de la CES, Ignacio Fernández Toxo, i el secretari general de la UGT, Cándido Méndez, que ja havien avançat que en el cas d’Espanya la seva intenció és “fer confluir” aquesta convocatòria europea amb la vaga general. De tota manera, s’han de seguir els protocols, i serà demà, en la reunió dels òrgans de govern dels dos sindicat, quan es farà la convocatòria oficial.

Demà també se celebrarà una trobada de la Cimera Social, organisme impulsat per CCOO i la UGT que engloba 150 organitzacions sindicals i civils que previsiblement també donaran el seu suport a la mobilització. En el cas de la USO, el seu comitè confederal ho debatrà dilluns.

Contra les retallades que fomenten la desigualtat

La “jornada d’acció i solidaritat” que ahir va convocar la Confederació Europea de Sindicats el 14 de novembre es traduirà en “vagues, manifestacions i altres accions“ que organitzaran de forma coordinada els sindicats de cada estat comunitari. De moment s’hi han adherit els sindicats espanyols, portuguesos –ells la setmana passada ja van convocar vaga el 14-N– i grecs, a més de Xipre. L’objectiu és sumar com més països millor per “expressar la forta oposició a les mesures d’austeritat que estan arrossegant Europa cap a l’estancament econòmic i el desmantellament continuat” de l’Estat del benestar.

La confederació denuncia que les retallades que s’estan aplicant per reduir el dèficit “en comptes de restaurar la confiança en l’economia de la UE, estan servint per empitjorar les desigualtats i augmentar les injustícies”.
A Catalunya, els sindicats preferien una data que no interferís en les eleccions a la Generalitat, però finalment s’hauran d’adaptar al dia escollit pel CES.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/585383-vaga-general-el-14-n.html

ICV, ERC i CUP secundaran la vaga general en plena campanya
Volen mostrar el rebuig a la política d’austeritat de Rajoy i Mas

El PSC hi dóna suport però no sap si farà vaga

S. PICAZO / M. BATALLER

La manifestació que es va celebrar a Girona en l’última vaga general el 29 de març Foto: LLUÍS SERRAT / ARXIU.

La vaga general que els sindicats convocaran per al 14 de novembre caurà en plena campanya electoral a Catalunya i a només onze dies dels comicis. Un escenari que variarà, i molt, l’activitat dels partits, alguns dels quals –sobretot ICV i el PSC– volen aprofitar aquesta circumstància perquè l’eix social torni al primer plànol d’actualitat.
Iniciativa i Esquerra secundaran de ple la vaga general. Els ecosocialistes han atacat amb duresa les polítiques d’austeritat de Mariano Rajoy i d’Artur Mas i són partidaris de mobilitzar-se. Per la seva banda, fonts d’ERC recorden que no ha canviat res des de l’última aturada general, la del 29 de març passat, i si llavors s’hi van sumar aquest cop també ho faran. Una altra formació que estarà al costat dels vaguistes és la CUP. Els socialistes donen suport a les reivindicacions dels sindicats, però encara no han pogut decidir si faran vaga o organitzaran algun acte de suport al 14-N.
CiU encara no ha pres cap decisió formal però tot indica que, tal com ha passat altres cops, no la seguirà. Solidaritat esperarà que el “sindicalisme català es pronunciï” per decidir què faran el 14-N.
En les últimes eleccions espanyoles la Junta Electoral Central va permetre manifestacions mentre no coincidissin amb mítings.

LA FRASE
Benvinguda vaga general. El capital pretén que paguem la penyora de sacrificar dues generacions
Joan Tardà
DIPUTAT D’ERC AL CONGRÉS

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/585427-icv-erc-i-cup-secundaran-la-vaga-general-en-plena-campanya.html

Economia. Estat del benestar. Identitat. I mentalitat integradora

JORDI PUJOL

Arenys de Munt va fer la primera consulta per la independència el 12 de setembre del 2009 Foto: ARXIU.

Un país no és viable si no es pot afirmar en els camps social, econòmic i cultural

És amb l’acció conjunta en aquests tres camps que Catalunya pot encarar el dret a decidir sense por

El debat sobre el futur de Catalunya viu ara un moment de gran intensitat i transcendència. Un moment en el qual les propostes, les actituds i les maneres d’actuar han de tenir una alta càrrega de seriositat, de responsabilitat i de sentit del bé comú. De fermesa i de respecte.

És per això que en els tres últims editorials s’han tocat temes políticament i èticament molt rellevants.

Un –De l’enveja i de l’admiració. I de l’independentisme– perquè ara que hem de reclamar més que mai el respecte i el reconeixement de la nostra identitat, dels nostres valors i dels nostres drets hem de ser molt capaços de respectar i de valorar els nostres interlocutors. L’altre –Ningú no se n’ha d’anar– pretenia recordar i subratllar la vocació integradora de Catalunya. Integradora de gent, de valors, de sentiments. I el tercer –Amb pulcritud democràtica– de fet era una conseqüència obligada dels altres dos. Perquè la pulcritud democràtica és la millor garantia que aquest procés es farà amb respecte de tots els ciutadans de Catalunya.
PERÒ CAL QUELCOM MÉS ENCARA perquè el procés ni s’encalli ni avanci a sotragades ni generi exclusions. I és que tingui en compte la complexitat del país i de la seva gent. Això és especialment així ara, però de fet ho ha estat sempre. Ho era, per exemple, fa quaranta-cinc o cinquanta anys, en ple franquisme. Amb molt poques possibilitats d’acció política, però ja immersos en una reflexió i una acció de caràcter cultural, polític, social i ecològic sobre cap a on havia d’anar al país. Així es deia en un full clandestí de l’octubre de 1964 amb el títol: Els tres catalanismes, i sobre el qual avui pot ser útil reflexionar.

Deia:
“El problema de Catalunya és plantejat a hores d’ara de tres maneres diferents. Hi ha el sector que s’hi enfronta amb un criteri nacionalista clàssic, que en el nostre cas té, sobretot, una base cultural, lingüística i de mentalitat.
Hi ha un altre sector pel qual la qüestió bàsica és la que normalment sol anomenar-se problema social. El que cal és donar a Catalunya unes estructures socials i econòmiques justes. La resta vindrà per ella mateixa.
Finalment, hi ha un tercer sector pel qual el fonamental és dotar Catalunya de força econòmica. Si la seva economia és forta Catalunya tindrà pes polític i el problema català es resoldrà en bona part com a conseqüència d’aquest pes polític i econòmic.

Són tres plantejaments parcials, i com a tals tenen dos grans defectes: que en queden massa coses fora (i coses importants) i que la part que prenen en consideració tendeix a menjar-se el tot, tendeix a desplaçar allò fonamental, el fet central i bàsic, l’únic realment vàlid i l’únic que pot justificar el nostre moviment nacional, que és l’home català i la necessitat que aquest home té de disposar d’una comunitat.”

“Cal, per tant, actuar sobre la base d’un concepte total de Catalunya. Catalunya no és només un fet de cultura i de consciència col·lectiva, ni de justícia social ni d’economia. Catalunya és tot això. I treballar per Catalunya vol dir treballar per tot això.”

Això, que era veritat fa cinquanta anys, ho continua essent ara. Perquè un país no és viable si no es pot afirmar en cadascun d’aquests tres camps. Per això, per exemple, es pot dir que sense un bon estat del benestar –que és un aspecte cabdal de l’esperit de justícia social– Catalunya no seria viable. I no podrem mantenir l’alt nivell d’estat del benestar sense una economia sòlida i per tant sense unes empreses sòlides i uns mercats oberts. Ni un nivell cultural ofegat políticament i econòmicament podrà jugar el paper integrador ni mantenir la qualitat que el país inexorablement necessita. El país i la gent del país.

O sia que el gran esforç que a hores d’ara cal fer –precisament perquè el tema del dret a decidir, amb el que d’això en pugui sortir, és el tema central de present i de futur de Catalunya– és que tot el que es faci tingui en compte aquests diferents aspectes. Perquè és amb l’acció conjunta en aquests tres camps –social, econòmic i cultural– que Catalunya pot encarar el dret a decidir sense por.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d’Estudis Jordi Pujol

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/585445-economia-estat-del-benestar-identitat-i-mentalitat-integradora.html

El relat, la mutació i l’auguri
JOAN M. TRESSERRAS

El relat, la mutació i l’auguri DANIDE

El desplaçament polític i social intern que viu Catalunya, visible a tot el món arran de la manifestació de l’Onze de Setembre, és el més ambiciós procés europeu de transformació i regeneració democràtica en marxa. Malgrat els esforços de la premsa internacional per millorar la seva informació, s’ha fet evident el pes d’uns marcs conceptuals i uns prejudicis que han dificultat l’aproximació culta i rigorosa a la realitat catalana. Més val no parlar gaire del sistema mediàtic espanyol. Les seves reaccions d’aquests dies, amb poques excepcions, han proporcionat als estudiosos materials d’un valor incalculable com a exemples d’ignorància, incompetència, propaganda tergiversadora i mal periodisme. El tractament informatiu dels mitjans catalans, en canvi, ha partit del coneixement detallat del context i del procés previ que ha conduït fins a l’actual situació. I també, en determinats casos, la voluntat de recollir una certa pluralitat de fonts i de mirades. Fins i tot els mitjans més sorpresos i desconcertats pel ritme dels esdeveniments han procurat corregir rutines i abordar l’actualitat amb tots els recursos disponibles per servir el contracte implícit que cadascun té amb els seus lectors o amb les seves audiències. Però, limitant-nos a la sacsejada que ja s’ha produït, en portes d’unes eleccions tan importants ens falten encara preguntes i respostes. El relat encara és molt incomplet.

Primavera. El president Mas i el seu entorn ja eren ben conscients, per l’incompliment dels compromisos de l’Estat, de les dificultats que tindrien per satisfer les despeses ordinàries de la Generalitat. També de la consegüent necessitat de recórrer, més d’hora que tard, al fons de liquiditat. Simultàniament, les declaracions denegatòries de Madrid sobre un possible pacte fiscal delimitaven el camp de joc amb el PP. En aquestes condicions, a començaments d’estiu, ja devia resultar evident que no només no hi hauria pacte fiscal sinó que no es podrien aprovar els pressupostos del 2013: ni amb un PP amb qui s’haurien trencat les vies d’acord a Madrid i a Barcelona; ni amb uns grups d’esquerres que, com a mínim, exigirien un canvi en les polítiques de retallades que el govern de CiU no estaria en condicions d’acceptar.

Abans de vacances, doncs, el president i el seu govern devien tenir clara la perspectiva d’unes eleccions anticipades, amb pocs mesos de variació segons el calendari d’un pacte fiscal abocat al fracàs, però que encara era enarborat com el tema estrella de la legislatura. La falta d’una oposició sòlida, capaç de convocar un ampli suport i formular alternatives per encarar la crisi, facilitava que la falta de projecte econòmic del Govern (retallades, laminació de les estructures d’estat realment existents abans de parlar -en abstracte- d’unes altres estructures d’estat, retard inversor en infraestructures, flirteig amb inversions lligades al joc com a motor de creixement…) no tingués un impacte dramàtic en les expectatives electorals. Però era dur -i segurament injust- que el “govern dels millors” hagués de reduir la legislatura a la meitat i anar a noves eleccions amb un bagatge tan migrat.

Hi havia també, mentrestant, el moviment cívic per la independència, aglutinat al voltant de l’ANC, que preparava una gran manifestació unitària per a l’Onze de Setembre: “Catalunya, nou estat d’Europa”. Malgrat la posició ferma de l’ANC, a finals d’agost i començaments de setembre CiU encara parlava d’una manifestació de suport al pacte fiscal. Fins i tot algun destacat dirigent de la coalició que en deia fàstics fins a la vigília, acabaria canviant de parer i afegint-se a la festa i a la foto. En el missatge institucional del dia 10, el president va explicar que no aniria a la manifestació però que hi seria d’esperit. Tampoc no es va comprometre a rebre, de moment, una representació de l’ANC, l’entitat convocant. Tot això, però, era fa molt de temps, el dia abans de la gran sacsejada.

La manifestació va ser formidable, impecable, i ho va canviar tot. En parlaran els llibres d’història. L’endemà, dia 12, el president Mas va modificar el to, es va expressar amb més desimboltura i va mostrar voluntat de posar-se al capdavant d’un moviment que l’havia sobrepassat; a ell i a gairebé tothom. El dia 13, a Madrid, Mas va sorprendre amb un discurs que venia a legitimar el gir i la seva apropiació parcial del sentit de la manifestació. El dia 20, altra vegada a Madrid, després de l’escenificació de la mort anunciada del pacte fiscal, Mas ja es reivindicava com a líder d’unes propostes que no només no formaven part del seu programa de govern sinó que no havien estat mai en l’agenda política pública de CiU. En el debat de política general, al Parlament, convocant eleccions sense trigar més, Mas ja es postulava com a líder de la transició cap a l’estat propi. Aquell president que quinze dies abans corria el risc d’anar a unes eleccions com el gran retallador, ara, després d’una gestió brillant de la comunicació pública per tots els mitjans disponibles, s’hi presentaria com el campió de la sobirania.

El John Reed dels Deu dies que sacsejaren el món voldria ser aquests dies a Catalunya. Dies de política i de prestidigitació. Oportunitat de gran periodisme. La majoria de candidats empolainen el discurs. Mas no ha dirigit el procés, però s’hi ha acomodat amb habilitat i audàcia; fent de la necessitat, virtut. Junqueras somriu i espera. No li cal canviar el discurs, ni el programa, ni l’agenda. No és l’escenari que havia vaticinat Carod?

http://www.ara.cat/premium/opinio/relat-mutacio-lauguri_0_794320562.html

El gran error espanyol
VICENT PARTAL

Arreu és incomprensible que no ens deixin votar

Espanya està cometent un error bàsic respecte a Catalunya: amb la seua intransigència converteix un problema polític, nacional si es vol, en un problema democràtic. La seua obcecació en anar contra el món és el seu gran error. Perquè en qualsevol país hi ha gent que ens entendrà a nosaltres i gent que els entendrà a ells. Però en canvi en tots els països explicar que la ciutadania no té dret a votar és adoptar una posició no només antipàtica sinó incomprensible. Les males cares, l’agror, les amenaces militars, les declaracions de boicot, que quedarem fora de la UE… encara és l’hora que Espanya argumente positivament, encara és hora que ens diga una raó per la qual hauríem de quedar-nos que ens interesse a nosaltres. I això vist des de fora és molt cridaner. Especialment si al costat i el mateix dia Escòcia i el Regne Unit s’entenen tranquil·lament entre ells.

Tinc la impressió, però, que arribarà un dia que Espanya cedirà. Perquè és difícil que no ho faça. Va començar molt forta amenaçant tothom i exigint a Europa que es posara del seu costat. Però ara ja sap que Europa no pensa posar-se al seu costat així com així i ja veu com arreu del món cada vegada més gent es mostra impacient amb tanta prepotència i tan poca cultura democràtica com està demostrant tenir.

Algú, de veritat que no sé qui, un dia o un altre s’adonarà que si Espanya segueix com va ara abans de l’estiu som independents. I supose que pensarà que això no els convé. Des d’Europa, de moment arriben veus tan contundents com discretes que els diuen que ens deixen votar. Que hem de poder votar perquè això és bàsic i essencial, perquè està fora de tota discussió. I si bé és cert que ara, amb els brams que solta la tonyina, sembla impossible que ens deixen votar, hi ha indicis pròxims que fan pensar el contrari. Fixem-nos que ahir, sense anar més lluny i només és un exemple, el govern espanyol va anul·lar les anunciades mesures que havia pres contra l’Argentina en represàlia per la nacionalització d’YPF. Evidentment sense que l’Argentina haja canviat de posició…

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585309-el-gran-error-espanyol.html

Mestres de tot i aprenents de res
MANUEL CASTAÑO

Un altre informe, ara de la Unesco, denuncia l’escàs interès que hi ha a Espanya pels estudis. És habitual que els informes PISA, de l’OCDE, reflecteixin uns resultats més aviat poc brillants. I l’evidència corrobora que, a més de no tenir ofici ni benefici, com més va més gent hi ha que xapoteja en la ignorància sense cap problema de consciència. Tot seguit, experts i tertulians reiteraran els laments habituals, acusaran els polítics d’imposar reformes erràtiques i lamentaran que les retallades pressupostàries ens allunyen de posar-hi remei, tot molt cert, però potser hi ha un problema més greu de fons. Quan les coses es fan d’una determinada manera durant dècades, per força hem de concloure que ja ens està bé. La política educativa mai no entra en el debat electoral; sol ser resultat de consensos orientats a negar l’existència de conflictes i a oferir un panorama idíl·lic de les escoles que només cal posar en blanc i negre perquè sigui homologable als del No-Do. I la gran preocupació dels pares no és que els seus fills aprenguin sinó que estiguin ben entretinguts, ben desats durant moltes hores, i que no hagin de fer deures a casa. Ara, a qui hem de reclamar si hem perdut els papers i ens han pres el número? El primer error va ser considerar que l’ensenyament és competència de l’Estat; no, és responsabilitat dels pares, i és per delegació d’aquests que l’escola existeix. Tothom entén que és una institució necessària perquè la majoria no tenen el temps ni els coneixements suficients per ensenyar els fills a casa, però la responsabilitat és inalienable. Si l’has pujat com un inútil, no et queixis si no serveix per a res, i desenganya’t, el govern no t’ajudarà a mantenir-lo. El segon error és creure que s’hi va sobretot a passar l’estona i que els afers importants els ensenya la vida. Curiosament, gairebé tothom ve d’avis i besavis de pocs estudis o analfabets funcionals que tenien poques idees però molt més clares, i una d’aquestes era que és important saber de lletra, i tenir ganes d’aprendre a ser algú a la vida. Així ho van inculcar als seus descendents, però per desgràcia aquest respecte pel coneixement ha desaparegut de la consciència col·lectiva; els brivalls campen i els ganduls no passen ànsia. Fins que no tornem a creure que hem vingut al món a patir i a treballar, i que a ningú no li regalen el futur, els informes no faran altra cosa que certificar una ineptitud progressiva.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585258-mestres-de-tot-i-aprenents-de-res.html

«De tanto que te quiero», t’abonyego“

Josep-Lluís Carod-Rovira

Ojalá quemara toda Cataluña, con todos los catalanes dentro. Han dilapidado centenares de millones de euros en subvenciones a inmigrantes de toda laya y condición. Han subvencionado a vagos, subversivos y delincuentes. El nacionalismo catalán es un lastre para la convivencia y para la economía nacional. Por consiguiente, no se nos ocurre otra cosa que Cataluña sea intervenida militarmente, derogadas sus normas autonómicas y clausuradas sus instituciones regionales. Ellos, quienes utilizan a los Mossos contra la exigencia de pan y libertad. Lo de los catalufos es muy fuerte: resulta que son descendencia de emigrantes españoles.¡Madre mía, como están estos catalufos! Lo dicho: No
compréis ni un producto catalán, ni vasco. Que se lo coman ellos, a ver si revientan y van a la puta ruina. ¿No son tan inteligentes? Pues los toros se fundaron allí y la sardana viene de Jaén joderrrrrr, que no tengo más que decir, porque estoy flipanddooooooooooooooooooooooooooooooooo. Es urgente que todos los españoles e inmigrantes sudamericanos se empadronen en Cataluña para derrotar a la secesión. Cataluña también es mi país, porque es España y de España, y no quiero que se la lleven.

Antes de una intervención, lo que yo haría sería retirar el documento nacional de identidad y el pasaporte a estos que no se sienten españoles y ya veriais que cara se les queda. Si no se sienten españoles, ¿para que quereis un documento español? ¿Porque llevais el escudo y la bandera Española en vuestra cartera? ¿Para poder viajar como españoles? ¿Para hacer compras con la visa como españoles? No tiene ningún sentido que tengais este documento español-europeo. Tendríais que tener uno hecho de juguete que os valga en el territorio catalán. Deje de contaminar estas páginas y despierte: nadie lee lo que ponga en catalán, para eso están los diarios en catalán que pagamos todos los españoles. Fota el camp, cap d’ase!! Pueden bramar lo que quieran, y chillar más alto si así les place, pero los catalanes siguen siendo más españoles que la fregona, de igual forma que yo, nacido en León, por muy alto que grite que soy andaluz, seguiré siendo más leonés que el cocido maragato. España es de los españoles y el que no se sienta español que se largue.¿Serás capullo? Si te quieres separar de España cojete una barca y a remar.

Que les den la independencia ya y se dejen de mongoladas. ¡Que pena y asco me dan los Catalanes! Ojalá os den la independencia mañana mismo, eso sí: no espereis que ni yo ni muchos Españoles compremos ni una patata frita hecha en Catalonia, antes me muero de hambre. Mirad es muy sencillo: cogéis los putos cataluflos y tambien los vascos de mierda (sólo separatistas) y os independizais, pero os vais a independizar a África o a la luna o mejor al coño de vuestra prima. A ver si os entra en la puta meolla que en el trozo de tierra en el que vivís se derramó sangre española, para que ahora os la creais vuestra. Sólo deseo que la mierda de industria que teneis se vaya a tomar por el culo y que vayais a desgravar el iva donde yo os dijera. Solidarios de mierda, os estais enriqueciendo a costa del resto, peseteros. ¿Que os demos qué? Iros a Polonia a independizaros, hijos de puta separatistas, que Barcelona es de todos los españoles.

Los catalanes no pueden exigir nada. Mientra esteis en Cataluña (con Ñ) estais en España (con Ñ) y si os quereis independizar os vais a Gibraltar con los putos monos. Envidia es lo que le tienen los catalanes a España. Os creeis que sois lo mejor y sois una puta mierda. Cada vez hacen más méritos, ahora con imponer el idioma de los letreros de los comercios y en que idioma deben ir sus facturas, albaranes etc… Nos estan discriminando al resto de los españoles e incluso se discriminan ellos mismos porque, sinceramente, si tengo que elegir a un proveedor catalan u otro es normal que cualquier español normal odie a los catalanes. Sois maleducados, fascistas,irrespetuosos y ladrones… Vivís a costa del resto de regiones del Estado, pero luego no queréis pertenecer a España. El lema que más os cuadra es“lo nuestro para nosotros y lo de los demás a repartir”.

Otra cosa que no entiendo es ese afán en defender un dialectillo (el catalán), que es lo más malsonante,ridículo y patético que he oído nunca.
 Catalanes…¡¡¡dáis asco!!! Me pasé seis meses trabajando en Cataluña y me sentí como una forastera en mi tierra (porque soy española y Cataluña es España). Me discriminaban con su idioma a pesar de que sabían que no lo hablaba y mis jefes y compañeros se dirigían a mi en esa endiablada jerga malsonante. Los catalanes (los que tiene ideas independentistas) sois la población más cruel, vil y despreciable que tenemos en este país. Sois la vergüenza de España, además de ser unos rateros, ladrones, mentirosos, falsos, usureros, explotadores y timadores. Los catalanes que lo lean que respondan por favor, ¿por qué no os gusta ser españoles y tenéis que desprenderos de España?¿qué mal os hemos hecho?”

I encara hi ha qui ens pregunta per què volem anar-nos-en d’Espanya? Francament, ens mereixem una cosa millor…

*Selecció de comentaris apareguts en diferents diaris digitals o bé en edicions digitals de diferents diaris convencionals en paper, pretesament d’ informació general.

** Cap d’aquestes afirmacions no ha estat recorreguda pel fiscal general de l’estat, el qual, en qualsevol país democràtic europeu, ja hauria actuat d’ofici davant manifestacions evidents de racisme, xenofòbia i catalanofòbia, constitutives de delicte contra la convivència.

*** He hagut de corregir l’allau de faltes d’ortogràfic, lèxic, sintaxi i morfologia que hi havia en els textos seleccionats, pràcticament a l’atzar. Perquè les mostres són incomptables. Les faltes a l’hora d’escriure en la seva llengua, també. Demano disculpes si se me n’ha escapat alguna…

http://www.naciodigital.cat/opinio/4611/tanto/quiero/abonyego

Un, dos
MARIA MERCÈ ROCA

Per canviar els hàbits
un ha d’estar preparat,
com per deixar de fumar,
o per separar-te

Les meves grans assignatures pendents –suspeses, de fet– han estat fins ara l’anglès i l’esport. No us penseu que no em sàpiga greu! No sé anglès i no he fet mai esport (una vegada de petita vaig córrer a la Devesa, vaig quedar última i em vaig trobar molt malament). Però s’ha de fer esport! Ens hem de moure! Estar en forma allarga la vida! Avui dia tens mal d’orella o mal de panxa i el metge aprofita per preguntar-te quina mena d’esport fas. Cap, li dius. Cap? Molt malament, et renya. Finalment, doncs, abans que sigui massa tard, m’he decidit. Per canviar els hàbits un ha d’estar preparat, com per deixar de fumar, o per separar-te. Has de sentir una veu interior que et digui que ja és l’hora, que ja no tens més excuses. Jo no sé si la meva veu interior té a veure amb els dies extraordinaris que políticament i social està vivint el nostre país: vés a saber! De fet, penso sincerament que estaria molt bé que els ciutadans de la nova República Catalana fossin persones sanes de cos i d’esperit, i tots molt trempats. Sigui el que sigui, he sucumbit i m’he apuntat a un curs que, pel títol –Esquena sana–, semblava més pacífic del que realment ha acabat essent. El xassís es rovella tan de pressa! Però us he de confessar, jo que n’era tan refractària, que m’està enganxant. Surts d’allà suat i cansat pensant que no hi tornaràs més, però hi tornes… A mi el que més m’agrada és que no has de rumiar gens. La gràcia és que no has de triar res, no has de decidir res: no et pots equivocar gaire! Quin luxe, no haver de fer res més que obeir dòcilment les indicacions de la monitora, que decideix per tu, el que et convé a tu. Doblegueu la cama dreta, inspireu, amagueu el melic, ara l’esquerra… Quina delícia! La ment descansa. La qüestió és passar desapercebut, no fer-ho ni més bé ni més malament que els altres. A vegades, és veritat, quan la monitora està d’esquena m’aturo i descanso un moment. Com quan eres petit i feies una mica de trampa.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585209-un-dos.html

La tranquil·litat de l’independentisme català

Els independentistes catalans sentim una il·lusionada satisfacció; els nacionalistes espanyols, un enorme enuig
OLIVERES I TERRADES

Jordi Soler

Hi ha poques expressions tan utilitzades en els moments presents com les d’independència, autodeterminació, sobirania, dret a decidir o estat propi. Més enllà de la multiplicitat de definicions, val més referir-se a formulacions generals que puguin comprendre conceptes universalment i comunament admesos i reconeguts. Una formulació general pot ser recórrer al concepte de nacionalisme. En qüestió de nacionalismes no hi ha punt zero, allà on hi ha un nacionalisme, n’hi ha un altre d’enfrontat. Al nacionalisme català s’enfronta el nacionalisme espanyol, que és una voluntat de domini, que històricament va significar polítiques imperialistes o colonialistes que sembla enyorar i que afloren en el tracte que dóna a Catalunya, annexada al seu imperi, ja en decadència, el 1716, amb els decrets de Nova Planta en el text dels quals l’annexió és fonamentada “por el derecho de conquista”. El tipus de nacionalisme de domini va ser a l’origen del feixisme i del nazisme i avui es troba en els moviments polítics d’extrema dreta europeus i es percep en les declaracions del ministre Wert. Ramon Trias Fargas destacava que la idea de nacionalisme va néixer simultàniament amb la de llibertat i que quan se’n separa el nacionalisme pot arribar a posicions agressives i d’opressió. I posava com a exemples el nacionalsocialisme, el fenomen del nacionalisme soviètic i “per què no dir-ho? el nacionalisme castellà”. El nacionalisme castellà, o l’espanyol, respon a l’esmentada voluntat de domini i és el que s’enfronta al nacionalisme català, que és una voluntat de ser.
El nacionalisme és una teoria de legitimitat política. Ernest Gellner, filòsof, sociòleg i antropòleg anglès, d’origen txec, comença el seu assaig Nacions i nacionalismes dient que, fonamentalment, el nacionalisme és un principi polític que sosté que hi ha d’haver congruència entre la unitat nacional i la política. I que, ja sigui com a sentiment o com a moviment, la millor manera de definir-lo és atenent aquest principi. Sentiment nacionalista és l’estat d’enuig que suscita la violació del principi o el de satisfacció que acompanya la seva realització. Moviment nacionalista és aquell que obra impulsat per un sentiment d’aquests tipus.

L’enfrontament del nacionalisme espanyol amb el català il·lustra perfectament les observacions de Gellner. Amb els esdeveniments que s’han iniciat amb la manifestació de l’11 de setembre, els independentistes catalans sentim una il·lusionada satisfacció; els nacionalistes espanyols, un enorme enuig. Quan el 2005 s’aprovava a Brussel·les el text del projecte de Constitució europea, el senyor Alberto Navarro, en aquells moments secretari d’estat per a Europa del govern espanyol, no amagava la seva satisfacció i assegurava que no deixava cap escletxa per a temptacions independentistes i sentenciava que les dels nacionalismes excloents no tenen futur. L’exultant satisfacció d’Alberto Navarro va ser prematura. Paradoxalment la jacobina França, i Holanda, amb motivacions molt diferents, refusaven, precisament en sengles referèndums, el projecte i deixaven l’escletxa oberta. La intensitat de les seves satisfaccions és sobrepassada per la dels seus enuigs, els quals són indicatius sempre d’un sentiment d’ansietat.

Catalunya, en les seves aspiracions, ha renunciat a la violència i està vivint una revolució tranquil·la. Aquesta expressió va sorgir al Quebec als anys seixanta del segle passat. L’independentisme quebequès és un dels nostres referents comparatius, del qual hem d’aprendre el que cal fer i el que cal evitar. És important que quedi clar que per part de Catalunya no ha d’aparèixer cap indici de violència, per tant la tranquil·litat ha de ser present en totes les accions i no respondre a cap provocació provinent de l’angoixat nacionalisme espanyolista. El nostre futur és tenir un estat propi en el marc de la Unió Europea, amb el propòsit de col·laborar responsablement amb tots els altres membres, entre els quals hi haurà Espanya, o el que en quedi, i consegüentment no ens hem de deixar impressionar per res, ni per l’amenaça del veto, ni de la hipotètica impossibilitat del pagament de les pensions, manifestacions de la seva esperpèntica ansietat.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585203-la-tranquilmlitat-de-lindependentisme-catala.html

AMB “AMICS” AIXÍ…
“Si aquesta campanya se li farà eterna a Navarro serà pels seus teòrics ‘amics'”
Toni Aira

Un líder que aspira a governar, com és el cas del senyor Navarro, ha de sumar a les sigles del seu partit. Hi ha de sumar principalment vots. És a dir, que ha de sumar projecció de valors, definició d’un projecte, transversalitat, complicitats, talent, i en conseqüència també votants. Ha de mirar de no restar als que ja acostumen a optar per unes sigles, i per descomptat que ha de mirar d’eixamplar-ne el nombre, atraient noves adhesions. Ara! Això no ho pots fer de cap manera amb uns companys de partit que et fan la vida impossible.

Sempre, sempre, sempre defensaré (perquè hi crec i no en sé d’altra) la llibertat d’expressió i de pensament, així com la necessitat del debat. És saníssim, debatre arreu. Als partits polítics per descomptat que també. He escrit aquí i allà on m’han deixat fer-ho contra la partitocràcia que distancia la ciutadania de la política i que redueix les formacions polítiques a simples eines de poder al servei d’uns pocs. Ara! El que li estan fent a Pere Navarro no té nom. O sí. I sona a un passar comptes molt lleig.

Ara surt l’exconseller Antoni Castells i en una entrevista a Catalunya Informació diu “Independència sí o no? Depèn de l’alternativa. Si l’alternativa és seguir com fins ara: independència sí”. Fantàstic. Totalment d’acord. Chapeau, de veritat. Igual com coincideixo (i ho he desenvolupat també aquí i pertot) amb l’escepticisme que ha mostrat amb els plantejaments federalistes del PSC. Comprensible. Sobretot perquè d’aquest federalisme, en trenta anys llargs, no n’hem vist res, tampoc quan els socialistes han manat ben bé a tot arreu. Per tant, sintonia plena amb Castells, que és un cap molt ben moblat.

Ara! Dues diferències bàsiques: jo això fa anys que ho vinc defensant en públic i jo no sóc militant de cap partit, tampoc del PSC. Jo m’ho miro des de fora i en faig la meva modesta i particular anàlisi sense més, per a qui pugui estar-hi interessat. Castells, en canvi, ara pot fer molt de mal als seus. A Pere Navarro per descomptat. Però, en plena precampanya, al seu partit claríssimament també. És això el que busquen Castells i altres que com ell han ostentat càrrecs importants en el passat polític recent del país gràcies a un PSC que tampoc llavors defensava res d’això que ells ara diuen defensar? A mi em sembla que sí. Potser és que volen un cataclisme electoral de dimensions col.losals i així per fi decidir-se a fer un pas endavant per liderar el partit, destrossat internament. En fa tota la pinta.

Cada dia tinc més clar que si aquesta campanya a Navarro se li farà eterna no serà precisament pel senyor Mas o el senyor Herrera o el senyor Junqueras. Serà pels seus teòrics “amics”. Companys de partit amb anys de carrera política al damunt i que per tant saben que carregar-se en públic (i ara) l’estratègia de qui ha guanyat un congrés i una tria interna de candidat és tant com treballar per assegurar-ne el daltabaix electoral. Perquè així, amb companys seus qüestionant-lo des de casa en plena bogeria pre-electoral, què volen que faci la resta de mortals? A qui pretenen que sumi Navarro PSC enllà? A ningú, oi? Sembla clar.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/amb_amics_aixi…_89839.php

Antoni Batista: ‘Si Otegi fos al carrer, guanyaria les eleccions’

Dissabte, jornada de reflexió al País Basc, farà un any del cessament de l’activitat armada d’ETA

El destí ha volgut que la jornada de reflexió de les eleccions basques coincidís exactament amb el primer aniversari del final d’ETA. D’ençà de l’anunci de la banda armada, el context polític ha canviat completament: s’ha trencat l’acord de govern, s’han convocat eleccions avançades, les forces de l’esquerra abertzale s’han constituït en coalició i, a més, es presenten a les eleccions sense l’amenaça de ser il·legalitzades. Aquestes són, a més, les primeres eleccions sense ETA d’ençà de la democràcia. De tot plegat, i d’aquesta nova etapa que s’obre al País Basc, en parlem amb el periodista Antoni Batista, expert en el conflicte basc.

—Unes forces que han governat aquesta darrera legislatura…
—Sí, en circumstàncies molt estranyes, especials, i arran d’haver prohibit l’esquerra independentista. Que socialistes i PP siguin apartats del poder és una altra cara d’aquesta moneda. També explica tot el que ha passat aquest últim any.

—I al carrer? Com ha canviat la societat basca?
—La societat basca camina cap a la reconciliació. Mentre Espanya i les associacions de víctimes corporatives espanyolistes caminen cap a la confrontació i la revenja, els bascos, incloses moltes víctimes, van cap a la reconciliació definitiva. Saben que han de viure amb ells mateixos i que no els toca cap més remei que compartir. Ha passat en algunes altres societats que han viscut el trauma de la violència. Al final s’han acabat reconciliant perquè no toca més remei.

—És un procés lent?
—La reconciliació sempre és una via lenta. Els grans canvis no es fan en poc temps. En política, potser sí, però la societat, quan hi ha ferides tan profundes, sovint necessita temps.

—Sigui com sigui, aquestes són les primeres eleccions sense ETA…
—Sí, i això les fa especials. D’entrada, no hi ha la interferència de la violència, i el panorama polític és finalment nítid. Les forces amenaçades ja no ho són, i les forces prohibides ja són a les urnes. El final d’ETA és un gran salt qualitatiu, que va molt més enllà del País Basc. La violència d’ETA, històricament, ha contaminat l’independentisme, o ha permès que la gent que no és independentista i de posicions molt ultres l’estigmatitzessin molt. D’ençà que ha desaparegut la violència, l’independentisme en general a tot l’estat espanyol respira amb molta més comoditat i es pot expressar amb molta més força. Al País Basc sobretot, però també a Catalunya.

—La llosa de la violència fa que el procés sobiranista basc sigui més lent que no el català?
—Jo més aviat diria que el fet que s’hagin tret de sobre la llosa de la violència ha tingut un efecte immediat. És encara aviat per a dir si l’un procés serà més lent o més ràpid que l’altre. Els bascos tenen a favor que el seu PIB no és gaire significatiu per a l’estat espanyol. I també em penso que a la llarga tindran una majoria social i una massa crítica política probablement més unides i fortes que no pas les que hi haurà a Catalunya.

—Home, a Catalunya la massa social és molt forta… Us referiu al fet que també per primera vegada l’esquerra independentista es presenta a les eleccions en una sola coalició?
—Sí, per exemple. L’esquerra independentista basca ha fet un exercici de maduresa i de realisme. Crec sincerament que l’esquerra independentista catalana acabarà pagant no haver fer una coalició. No entenc que es ventilessin la coalició amb una reunió d’una mica més d’un matí. Entre més coses, en certa manera deixen l’independentisme més fàcilment a mans de Convergència, que és la dreta.

—Tornant al País Basc, us imagineu un govern Bildu-PNB?
—No. Però sí que m’imagino una victòria del PNB i que després faci variacions tàctiques per a poder governar i tingui un gran acord estratègic i nacional amb Bildu per al gran tema de l’autodeterminació. Si guanyava Bildu i podia governar, el procés a l’hora de fer el front nacional amb el PNB seria més fàcil.

—Sempre heu dit que el final d’ETA és un procés llarg. En quin punt ens trobem?
—El final d’ETA no és cosa d’un any. Jo crec que és cosa d’aquests darrers vint anys. Per aturar un vaixell s’ha de fer una volta molt gran i per aturar un tren es necessiten molts quilòmetres. El final d’ETA s’arrossega des de l’any 92. I l’estat espanyol ho ha viscut ara d’una manera una mica sobtada i, encara que li toqui fer-ho, no crec que prengui cap mesura de distensió a curt terme. És a dir, en aquests vint anys la conjunció de factors diversos ha acabat portant al final d’ETA i el govern espanyol no s’ho acabava de creure.

—Quins són aquests factors que han portat al final d’ETA?
—Per començar, la inclusió de Batasuna i ETA a la llista d’organitzacions terroristes internacionals, cosa que implica que hi lluitaven en contra no tan sols les forces de seguretat de l’estat espanyol, sinó serveis d’intel·ligència mundials molt més preparats. Això debilita ETA. Però també debilita ETA la seva pròpia activitat, amb determinades accions que fan que la població s’hi posi en contra perquè no les entén. I parlo de població que en un determinat moment li havia fet costat. La irrupció d’al-Qaida i del terrorisme internacional també agafa ETA de trascantó. El final de l’IRA, per exemple, etc. Hi ha molts factors que els porten a pensar que el cicle de la violència s’ha acabat. I situo el començament l’any 92 perquè és l’any en què Eugenio Etxebeste fa la primera reflexió en aquest sentit. I també a principi dels noranta parla en termes semblants Julen Madariaga, que és precisament un dels fundadors de l’organització que va teoritzar sobre l’ús de la violència.

–Dieu que ara toca moure fitxa al govern espanyol. Què és la primera cosa que hauria de fer?
—Home, el govern espanyol té les claus de les presons. I ha de començar a fer gestos acostant i alliberant presos. Aquest és el pas següent. La gestió dels presos és el principal problema ara.

—Quan? De quins terminis parlem?
—Com deia, no ho faran a curt terme. I no crec que hi hagi termes. De fet, crec que ni l’esquerra abertzale no se n’ha fixat. Però jo diria que més aviat tot porta, tant al País Basc com a Catalunya, a un procés unilateral d’independència. És a dir, no a demanar permís, sinó a sortir, perquè l’estat espanyol ja ha demostrat que no vol negociar. I això també ho sap l’esquerra abertzale. Jo crec que la lliga per la independència s’ha convertit en una lliga unilateral. I si el problema dels presos s’acaba resolent, no serà perquè l’esquerra abertzale hagi negociat amb el govern espanyol, sinó per la pressió internacional. Per exemple, com ja ha fet aquesta setmana el tribunal d’Estrasburg condemnant Espanya per no haver investigat les tortures als detinguts pel tancament d’Egunkaria.

—De moment sembla que hi ha gestos del govern espanyol en sentit contrari, com el fet de mantenir Otegi empresonat i aquests dies especialment aïllat…
—El fet que Otegi estigui a la presó hi influeix molt, perquè jo sóc dels qui creuen que, si fos al carrer, guanyaria les eleccions. Permeti’m que aquest punt el deixi així, eixut i contundent.

—D’acord. O sigui que us imagineu un Otegi lehendakari en el futur…
—I tant! Arnaldo Otegi és en aquests moments el polític més ben situat per a ser un president carismàtic al seu país. És políticament dotat, té discurs, té carisma personal, sap comunicar bé, no necessita papers… És a dir, és un polític d’aquests de la vella escola, que ja no n’hi ha, que poden posar-se davant un faristol i fer una arenga plena de contingut, entenedora i fàcil de digerir. A banda, és una persona culta i simpàtica. A sobre, el govern espanyol li fa una campanya fantàstica aquests dies, tenint-lo injustament a la presó i aïllant-ho cada vegada més. Jo crec que un dia veurem Otegi lehendakari, sí.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048149/20121018/antoni-batista-otegi-fos-carrer-guanyaria-eleccions.html

Subject: CARTA ABIERTA AL MINISTRO WERT
To:

Bienquerido ministro…

Llevo 2 días en el intento de españolizarme todo lo que no consiguió mi escuela.

No se crea que es soplar i hacer botellas esto…pero siempre tengo alguien por aqui que me da un golpe de mano.

Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas sr. ministro.

Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollagu….bueno…de un corral de pollos..!! Sí sí…usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia, y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del hongo sr. ministro.

Hace años que aguantamos, que queremos fumar al campo, vamos…tocar al dos…para entendernos.

Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada.

Sabemos que les estamos chafando la guitarra…, ustedes son tanto de la cebolla como nostros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero le aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando.

Hasta ahora nos lo hemos pasado de aquello más bien, pero a decir verdad todo son ocho y nueves y cartas que no ligan…; por lo tanto no vamos perder más el tiempo sr. ministro.

En España todo s’está yendo a orrio y no nos quedaremos, preferimos escampar la niebla…

Bueno…tengo que dejarle: son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover, así que buen viento y barca nueva…

Un catalán en proceso de españolización.

circula per la xarxa.

Pau Vidal: ‘Llengua oficial: un conflicte?’

‘Encara que no us ho penseu, el bilingüisme és un estat transitori. I, de moment, el català va perdent’

Imaginem que un enquestador ens truca a casa: vostè com creu que és la qualitat de l’aire de la seva ciutat? Puntuï de l’u al deu. Ha tingut mai problemes respiratoris per aquest motiu? Especifiqui’ls. Sabríeu què respondre?

L’enquesta divulgada la setmana passada sobre intenció de vot incloïa aquesta dada: el vuitanta per cent dels catalans no creuen que hi hagi conflicte lingüístic. Quatre de cada cinc. En la mateixa línia, un documental sobre l’estat de la llengua que és a punt d’estrenar-se inclou entrevistes amb uns quants personatges més o menys coneguts que en certifiquen la inexistència. Pràcticament unanimitat.

Què es deuen pensar que és, un conflicte lingüístic? La gent atonyinant-se per les cantonades per decidir quin idioma es fa servir?, o insultant-se al crit de xarnego per aquí, catalufo per allà? Entre els professionals del gremi, s’entén per conflicte lingüístic la cohabitació de dues llengües o més en un mateix territori que es disputen el predomini de determinades funcions. Per exemple, la llengua col·loquial. Quan escriptors, guionistes i traductors es queixen que no tenen prou recursos per reproduir la parla del carrer, qui acusen? Qui és el responsable de la castellanització massiva de la llengua oral? El franquisme? La immigració? Els autòctons? Les autoritats? Però quines, les acadèmiques o els responsables polítics? Qui és el dolent de la pel·lícula, el que diu follar perquè s’adapta als temps o el que fa servir cardar perquè no s’hi avé?

El conflicte hi és, i és gros com una casa de pagès. Es manifesta cada cop que demano un cafè amb llet i me’l duen amb gel, cada cop que truco a Telefònica i pitjo el 2 perquè m’atenguin en català i em responen igualment en castellà, cada vegada que agafo un taxi i el taxista ja no m’escup l’odiós ‘¿Cómo dice?’ perquè els taxistes franquistes ja s’han jubilat tots, però em diu el mateix perquè és panjabi i ningú no l’ha obligat a fer un examen de llengua abans de concedir-li la llicència; es manifesta cada dia que a la facultat el professor ens fa la classe en castellà perquè dos erasmus s’han queixat, quan a la meva dona no li deixen posar en pràctica el seu català exòtic perquè, veient-la forastera, tothom li parla en castellà; i així fins a l’infinit.

D’excuses per justificar l’anomenada convergència lingüística (passar-se a l’idioma de l’interlocutor), el poble català se n’empesca moltes, algunes de certament pintoresques. Però la veritable, el motiu subjacent pel qual canviem al castellà a la primera (de vegades, com bé saben molts estrangers residents al país, abans de la primera i tot), és simplement la por. Els catalans hem rebut tant, i durant tant de temps, per aquest motiu, que tenim pànic del conflicte, perquè sempre acaba de la mateixa manera: rebent. De vegades metafòricament, en forma de multa, de vegades literal, com passa últimament als aeroports. Per això neguem l’evidència, encara que l’altre ens tingui agafats pel ganyot: ‘No, no, si nos entendemos la mar de bien, ¿no lo ve?’ Un perniciós mecanisme psicològic que les mullers maltractades coneixen molt bé.

De la transició ençà, a la por tricentenària s’hi ha afegit un altre element: l’oposició a la immersió lingüística per part dels partits espanyolistes. L’estratègia electoral de PP i Ciudadanos inclou revifar quan els convé la idea cínica que a Catalunya es discrimina el castellà, la qual cosa genera la reacció per part dels partits catalanistes que d’això res i que aquí tot és una bassa d’oli; a còpia de repetir-ho, qüestionar l’actual status quo de les llengües s’ha acabat associant paradoxalment a espanyolisme, una comoditat mental tan reduccionista com la de considerar antipatriota el pobre desgraciat que de l’escumós en continua dient xampany.

Una part del problema està en la convicció general que la llengua ha de ser un objecte de debat públic. Tots tenim la capacitat de parlar, ergo tots podem opinar sobre el tema. De la qual qual cosa s’infereix que, com que respiro, puc opinar sobre la qualitat de l’aire. Si les autoritats decidissin la política ambiental segons el parer del poble, jo m’exiliaria immediatament. Miri, sap què?, a partir d’ara tancarem tots els observatoris i les mesures de protecció les decidirem per sufragi universal. I així, el parer de ma tieta, que no té ni la més remota idea de res però que xerra de tot, serà equiparable al dels científics. Que estudiï sa tia, i mai més mal dit.

Per això és oportú recordar a les tietes, i per extensió a tots els opinaires a ultrança, que una de les coses que aprenen a col·legi els aspirants a filòleg és que el conflicte lingüístic és la manifestació en superfície d’un fenomen de més abast i profunditat anomenat substitució lingüística, i que la substitució, si no s’atura, només té un final. Ja us l’imagineu, oi?

La convivència de llengües és una cosa molt delicada, perquè té a veure amb la identitat. Que nosaltres ens hi trobem no vol dir que sigui una situació normal; de fet, és una anomalia. Per això, davant el repte que es plantejarà a l’imminent estat català en aquest aspecte, segurament un dels més transcendents de la nostra nova vida, serà bo que els qui no en saben es dediquin a parlar de futbol i deixin que els especialistes mirin d’entendre’s. Que ja és prou difícil. Perquè encara que no us ho penseu, el bilingüisme és un estat transitori. I, de moment, el català va perdent.

Pau Vidal, filòleg

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4048223/pau-vidal-llengua-oficial-conflicte.html

“El País Valencià no té futur dins l’Estat espanyol”

JOSEP GUIA LÍDER DEL PSAN.

El líder del PSAN no preveu la possibilitat d’un estat valencià propi

Assegura que les forces independentistes del País Valencià van pel bon camí per aconseguir una candidatura unitària per a les pròximes eleccions autonòmiques

VALÈNCIA – TERE RODRÍGUEZ

El líder del PSAN, Josep Guia. Foto: JOSÉ CUÉLLAR.

El fundador del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) al País Valencià (1974) i membre de Solidaritat per la Independència (SI) des del començament, en què representa el PSAN, està convençut que els vents d’independència que bufen a Catalunya prompte arribaran al territori valencià. Com a contribució al procés, el 2010 ja va tancar la llista de SI per Barcelona en les eleccions al Parlament de Catalunya i en les de 2012 hi va de número huit. Com ell mateix confessa, amors, lluites i treballs són els tres maximals, la divisa, de la seua vida
Com viu el procés independentista del Principat?
Amb molta esperança i molt positivament. El meu desig és que se n’accelere el procés, seria el millor que podria passar al País Valencià, ja que la catarsi funciona molt bé al nostre territori. Tot el que passa allà dalt, si és ràpid i reeixit, provoca ací baix un efecte molt beneficiós. En aquest sentit, sempre hi ha hagut una emulació positiva per part del País Valencià respecte al Principat i si la independència hi va endavant, tard o d’hora s’encomanarà també al País Valencià.
Des de l’Onze de Setembre, l’independentisme s’ha instal·lat en un ambient d’eufòria. Està justificada?
Està totalment justificada, i no només pel fet, diguem-ne, del context estrictament de Països Catalans, sinó també pel context de l’Europa Occidental. Recordem que hi ha quatre nacions emergents: la catalana, la basca, l’escocesa i la flamenca que no tenen estat i que volen tindre’n en l’àmbit de l’Europa Occidental amb moltes opcions.
Mirant els resultats electorals de les forces independentistes en les passades eleccions catalanes, sobta l’embranzida que el moviment ha agafat en dos anys a penes.
Sí, però hi ha dos motius que ho expliquen i que estan lligats. De primer, la crisi unida al desprestigi i la fallida internacional de l’Estat espanyol. Hi ha molta gent que no reclama la independència per motivacions ideològiques, sinó per raons econòmiques en vista de l’espoli tan gran que l’estat està fent sempre sobre els Països Catalans. I en segon lloc la intransigència castellana; cada vegada tinc més clar que l’espanyolisme obnubila el coneixement. A Espanya, ara per ara, resulta impossible una imatge que hem vist fa uns pocs dies: la del primer ministre anglés, David Cameron, i el primer ministre escocés, Alex Salmond, signant l’acord de convocatòria del referèndum, tota una lliçó de democràcia.
I és tan vàlida una motivació com l’altra?
I tant. Les ganes d’independència poden venir donades perquè tens un dret històric o perquè tens un interés de futur. Qui ho fa per dret, doncs bé; qui ho fa per interès, també; i qui ho fa per ambdues raons, doncs millor encara.
Considera que algú podria espantar-se i fer marxa endarrere en el seu discurs?
Si ho fan seran alguns polítics de CiU, que mai han sigut independentistes. Jo crec que han pujat a la cresta de l’ona per reclamar el que el poble demana, però es tracta d’una representació de cara a les eleccions. Al meu entendre, aquesta estratègia els permetrà aguantar els vots que tot indicava que perdrien, per la gestió que han fet de la crisi, però ja veurem que fan l’endemà del 25-N. Continuarà volent CiU un estat propi? Jo no m’acabe de fiar de gent que no ha sigut independentista mai.
Vol dir que tornaran a un discurs autonomista?
Ho veig difícil, perquè el creixement del sentiment independentista entre el poble català és real. A més, ací estarem la resta de formacions, especialment SI, per evitar qualsevol retard en el procés.
El sobta que Artur Mas estiga liderant aquest procés?
I tant, perquè fa dos anys ni tan sols coneixia la terminologia, confonia autodeterminació amb independència. I ara, de sobte, heu-lo ací; cal reconéixer que està fent bé la comèdia, és un bon actor.
Igual per a ell el procés acaba en tragèdia.
No ho sé. Jo tinc clar que hi haurà conflictes, però no arribarà la sang al riu. No pot ser d’una altra manera en processos basats en la democràcia i en la voluntat popular. Què podrien fer els castellans profunds davant de processos democràtics avalats per les institucions europees? No res, com ha passat a Sèrbia.
Ara fa dos anys, va dir en una entrevista a aquest diari, que la proclamació de la independència seria el 2014. Manté aquesta data?
Sí, seria una data molt emblemàtica. Estic convençut que en el termini d’un any o dos es farà realitat la primera actuació institucional independentista que pot ser una proclamació (unilateral) per part d’electes del poble o un referèndum, però aquest, com a primer acte, el veig més problemàtic.
Hi ha qui apunta que els primers anys no seran fàcils.
No, no serà fàcil però sols el fet de no haver de pagar aquell espoli, aquell robatori d’euros anuals al monstre de Madrid ja dóna un marge de futur per a millorar de les condicions laborals i de vida. Hi han estudis que ho avalen.
S’ha notat ja algun efecte del procés polític que viu Catalunya al País Valencià?
Les forces independentistes del País Valencià: PSAN, Esquerra, SI i MDT, ja portàvem una dinàmica unitària que va nàixer amb la iniciativa Nosaltres els Fusterians. Hem participat ja en dues manifestacions amb una pancarta unitària signada per les quatre organitzacions. Crec que ha sigut molt positiu i per això volem continuar expandint aquest espai, com a espai referencial de l’independentisme al País Valencià. Estem satisfets en la mesura que, ara per ara, tot funciona perfectament entre nosaltres amb bona entesa en la unitat d’accions. Des de fora es veu amb interés i simpatia per part de gent independentista que abans no tenia un referent unitari i ara ja comença a tindre’n.
És molt prompte per a parlar d’una futura coalició política?
Sí, és molt prompte. Hem de continuar en plena sintonia. Per al proper Aplec del Puig hem convidat a parlar també les altres organitzacions de Nosaltres els Fusterians. Així hi parlarà l’Alfons López Tena, Toni Infante, Agustí Cerdà i Anna Oliver. Si tot va bé, l’objectiu és presentar una candidatura unitària a les pròximes eleccions autonòmiques. Volem ser el referent de l’independentisme catalanista unitari al País Valencià.
Què passaria al País Valencià si el Principat s’independitzara?
En principi això provocarà emulació en amplis sectors de la població i en altres es radicalitzarà més en el seu espanyolisme, i es radicalitzarà tant que fins i tot el valencianisme més folklòric serà considerat sospitós, cosa que encara provocarà més desig de separar-se de Castella. Aquest desig va unit al mirall del nord. Per a mi el futur del País Valencià va lligat a la resta de la nació catalana.
Quina seria la millor fórmula per a aquesta unió?
En principi, no preveig una confederació d’estats, però podria ser amb un Principat independent al qual s’afegiria més tard el País Valencià. I també podria ser que no tot el territori s’unira, ja que hi ha zones molt espanyolitzades al sud. O que sols reclamaren unir-s’hi Morella i Vinaròs. Si hi ha voluntat popular i política tot és possible. Per tant, el País Valencià podrà bascular globalment o per trossos en favor en una situació d’independència conjunta al Principat.
No preveu l’opció d’un estat valencià propi?
No hi veig prou entitat internacional ni nacional, ja que l’entitat nacional és compartida amb el conjunt dels catalans.
Catalunya reclamarà el País Valencià com a part d’aquesta entitat nacional?
Li exigirem que el reclamen. Recordarem, des d’ací i des d’allí, als sectors més conscients, que això és una obligació. La independència dels catalans no serà completa fins que no siga tota la nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, és el que hem defensat els independentistes tota la vida. Això ha de quedar clar, encara que la independència d’entrada només siga al Principat.
És conscient que això provocaria una reacció extrema d’alguns sectors del País Valencià?
Que piquen de peus o que facen el que vulguen. No hi ha més salvació per al País Valencià que independitzar-se i afegir-se al Principat. El País Valencià dins l’Estat espanyol no té futur, no hi ha possibilitat de salvar ni la llengua, ni l’economia, ni res… desapareixerem. I ja hi ha sectors, com l’empresarial que s’han adonat que aquell anticatalanisme tronat ens portava a la ruïna, a perdre el tren d’Europa en el sentit estricte i tot per tallar la vinculació de València amb Barcelona per l’obsessió de l’espanyolisme.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/585457-el-pais-valencia-no-te-futur-dins-lestat-espanyol.html

‘Pàtria’, de Jordi Casanovas, s’instal·la al Lliure de Gràcia

Entrevistem l’autor i director de ‘Pàtria’, que aquests dies atreu totes les mirades · Casanovas és d’una nova generació de dramaturgs que batalla pels joves dramaturgs catalans

Montserrat Serra.

Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) és dramaturg, director teatral, programador de la sala alternativa FlyHard, coordinador del Torneig de dramatúrgia catalana. És un dels noms que marquen les noves generacions teatrals. I viu un moment efervescent: després d’estrenar ‘Pàtria’ a Temporada Alta, ara desembarca al Lliure de Gràcia (fins l’11 de novembre), amb aquesta obra que ha suscitat molta expectació, sobretot per la viva actualitat del text: el cap de l’oposició d’un partit independentista català té la possibilitat de guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya per primera vegada, però dos dies abans dels comicis desapareix. En l’entrevista Casanovas també parla a bastament del bon moment que viu la dramatúrgia.

‘Pàtria’ és la segona part d’una trilogia sobre la identitat catalana, que Casanovas va començar amb ‘Una història catalana’, estrenada a la Sala Tallers del TNC l’any passat, i que el març del 2013 hi tornarà, refeta de cap a cap.

Però comencem per ‘Pàtria’. Sobre l’actualitat de l’obra, Jordi Casanovas escriu un text de presentació en què s’interroga sobre els fets que ens poden succeir. Diu:

‘Al novembre, Catalunya serà intervinguda per l’estat espanyol. I jo em pregunto què hauré de fer. Sóc un dramaturg i director de teatre, a la vegada treballador i a la vegada mig empresari. No em permeto grans dispendis, miro de no estirar més el braç que la màniga, però visc prou bé, la veritat és que millor que no m’esperava quan vaig escollir aquesta feina. Fins ara no he cregut ni poc ni gaire en els polítics autòctons. M’avorrien la monotonia dels discursos, els eterns retorns a debats sobre la nostra forma de govern i les discussions pròpies de pati de col·legi. Però, al novembre, quan ens intervinguin, què hauré de fer? Continuar mantenint aquesta poca fe en el sistema polític i lluitar per tirar endavant la meva carrera i la meva família o implicar-m’hi? On haurem de cercar els líders capaços d’aglutinar tota aquesta població incòmoda amb l’actual organització política, social i econòmica? Sabran aquests líders convertir tots els nostres malestars i disgustos en propostes que construeixin un país millor?’

—Per què aquest text?
—Jo, que sóc dramaturg, em demano, en el cas que la situació econòmica vagi a pitjor o la situació política sigui molt crítica, què faré? En una situació de crisi greu en què el país pot anar a la deriva, què he de fer? He de prendre partit, m’he de pronunciar? El nostre personatge principal, per un seguit de circumstàncies, es pronuncia i aleshores es troba que necessita convertir-se en polític.

—Per tant, la posició que prendríeu en una situació de crisi greu seria de pronunciar-vos?
—No, no ho sé, no tinc una resposta. Per això escric les obres, per fer-me totes les preguntes, però en cap cas no en sé les respostes. No sé encara què hauria de fer, si me n’aniria… També és veritat que aquestes últimes setmanes han canviat molt les coses. Ara hi ha un gran protagonisme de l’independentisme. Hi dipositem totes les esperances, com també passa a ‘Pàtria’. És en això que s’aferren alguns dels personatges d’aquesta història.

—És curiós que aquesta obra toqui un tema de tanta actualitat com la possibilitat que guanyi un partit que ens pugui portar a la independència. Però, l’obra, la vau començar a madurar fa un parell d’anys; no ho podíeu preveure pas.
—Fa dos anys que en parlem amb el Canal, amb el Festival Temporada Alta, però de fet fa més de cinc anys que vaig escriure un primer text que és la llavor de ‘Pàtria’. En aquest text ja pensava en la història d’un candidat independentista amb possibilitats de guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors semblava una ficció. I, de fet, encara no fa un any, quan exposava el projecte al Lliure i a Temporada Alta, quan comentàvem l’argument, encara tothom feia un primer somriure com si la independència fos ciència-ficció. Ara aquesta realitat ha aparegut d’on menys s’esperava, del president. Però en tot cas, això són figues d’un altre paner.

—Doncs què explica ‘Pàtria’?
—És una història molt semblant a això que ara passa, però amb tot de personatges de ficció. No és pas un episodi del Polònia, no és cap obra satírica amb personatges reals, no és això, sinó un gran drama personal. I estic molt content perquè els actors són immensos i han fet créixer molt els personatges. En el fons, són personatges que lluiten per descobrir quina és la seva identitat i transmetre l’herència que necessiten transmetre. Això es relaciona amb el fet de com nosaltres mateixos rebem la nostra identitat catalana i com la intentem transmetre. És a dir, no és conjuntural del moment, sinó que miro de reflectir les meves sensacions d’una manera més global, des de l’arrel catalana.

—D’aquí ve la trilogia, començada amb ‘Una història catalana’, seguida de ‘Pàtria’?
—Sí, aquesta trilogia conté ‘Una història catalana’, que toca la cosa més visceral i religiosa; ‘Pàtria’, que aporta la més racional i més relacionada amb la memòria històrica; i una tercera part que es relacionarà amb la família, el grup més petit, la relació de sang i la història de les famílies d’aquests últims anys. Aquests són els tres grans blocs en què he pensat per fer-me preguntes sobre la meva identitat catalana.

—Aquesta coincidència de fets reals i de ficció dramàtica, us ha obligat a treballar l’obra com un ‘work in progress’?
—No, aquesta és la meva manera de treballar. Ho he fet sempre. Aquesta és la setzena o dissetena obra que estreno i pràcticament en totes les que he escrit he procedit així.

—Què implica treballar d’aquesta manera?
—Quan escric i dirigeixo l’obra, proposa als actors uns primers vint minuts d’entrada. I vaig escrivint a mesura que anem treballant els assaigs. És clar, això els dificulta la feina, però també em donen molts elements que em permeten de fer créixer els personatges. I jo escric adaptant-me al millor que ells em donen. D’aquesta manera tot puja de valor, més que no pas si jo em quedés escrivint a casa.

—Això vol dir, entre més coses, que necessiteu més temps…
—Sí. Hem treballat amb una miqueta més de temps, tenint en compte que vam fer un mes de feina al juliol i que l’agost em va permetre de relligar el text. És més arriscat i més de boigs, perquè hi ha moltes escenes, hi ha actors que fan més d’un personatge, hi ha molt de moviment… Els actors fan un esforç, però em sembla que quan la gent veurà l’obra, l’agrairà. En alguns moments, noto una sensació de màgia: hi ha tants canvis, tanta multiplicitat, tantes escenes, tants salts temporals…(l’actualitat, la història de fa sis mesos i la de fa seixanta anys), de manera que ho anem ensenyant tot. Per això necessitem un ritme cinematogràfic, però a la vegada són actors, per tant han de fer màgia. I això és una de les coses més boniques del muntatge.

—Entre els crèdits de l’obra hi ha agraïments per a Josep-Lluís Carod-Rovira o per als periodistes Toni Aira i Xavier Bosch. Quin paper hi tenen, en aquesta història?
—Són gent que en un moment o altre hem visitat i els hem demanat coses. Ens contextualitzen i ens són molt útils perquè ens confirmen si anem bé en alguns temes. En el cas del Carod-Rovira, tenia ganes de conèixer el seu fulgor i la seva caiguda i molt amablement em va rebre i va ser interessant.

—Però hi ha aspectes de Carod-Rovira en aquesta obra?
—No, cap ni un. El protagonista és una amalgama de molts polítics i de molts caràcters que he pogut veure.

—Es podria dir que a ‘Pàtria’ jugueu amb la intriga, i a ‘Una història catalana’ amb el western?
—Sí, però no gaire. D’entrada, diem que aquest home, candidat independentista del partit de l’oposició amb possibilitats de guanyar, ha desaparegut. No sabem si se n’ha anat per voluntat pròpia o algú li ha fet res. Falten dos dies per a les eleccions. I alheshores reculem sis mesos per veure tota la història d’aquest personatge i arribar al punt de la desaparició i després arriba el desenllaç.

—L’oportunitat de l’obra indica que ja fa temps que us miràveu aquesta via cap a la independència. Com viviu, doncs, la possibilitat real de la independència de Catalunya.
—Jo sóc una mica punk i m’agrada qualsevol canvi radical. Em pot semblar tan interessant la independència com una dictadura (salvant les distàncies). És una sacsejada. És un fet extraordinari, en què nosaltres com a persones hem de prendre posició i demostrar-nos quina mena de persones som. Objectivament, votaria en favor de la independència, perquè em sembla la mar de positiva. Allò que em demano –i més venint de Vilafranca, que és una població en general més tancada als ‘inputs’ de fora–, és com configuraríem aquest estat nou. I aquest punt torna a ser tan perillós com el nyap que va ser la constitució i la transició. Tothom volia deixar la dictadura i firmava qualsevol cosa, però el que es va acabar fent després deixa molt a desitjar. Ara tots faríem qualsevol cosa per la independència, però el que vindrà després no pot ser un nyap, hauria de ser millor. Tots tenim la responsabilitat de ser observadors i d’influir perquè sigui millor.

—Construir un estat és una oportunitat per a fer-lo millor. En aquest sentit, la trilogia sobre la identitat catalana que escriviu, amb les febleses i les virtuts, pot ajudar a construir aquesta societat millor?
—Per a millorar com a individu, l’individu ha de ser autocrític; per a millorar com a col·lectivitat, la col·lectivitat ha de ser autocrítica; per a millorar com a país, el país ha de ser autocrític. Jo crec que tot pot canviar i tot pot millorar i tothom pot ser millor persona i pot millorar el caràcter sempre des de l’autocrítica. Per exemple, aquests últims anys la dramatúrgia catalana ha crescut i hem fet molta força, perquè hem estat molt durs amb nosaltres mateixos. I això és aplicable a moltes altres coses.

—Per a tenir un bon teatre calen bons dramaturgs?
—Això segur. El millor teatre del món és a Anglaterra on solament s’estrena dramatúrgia anglesa; als Estats Units, solament s’estrena dramatúrgia americana i puntualment anglesa; a l’Argentina, solament estrenen dramatúrgia local i puntualment de fora; i a Alemanya també tenen una dramatúrgia fortíssima. Tot el teatre que es fes aquí hauria de ser de dramatúrgia catalana. Perquè són les obres que parlen de la nostra vida i de la nostra història. No perquè parlin estrictament de Barcelona, de Catalunya o de Camprodon, sinó perquè parlen de les coses que ens passen a nosaltres. Una obra que passa en un poblet d’Anglaterra, parla d’una idiosincràsia d’allà. I nosaltres, el públic, és difícil que ens hi acabem identificant i emocionant.

—El projecte de la sala Flayhard va en aquesta direcció. Només s’hi estrenen obres d’autors catalans contemporanis…
—La sala Flayhard és una sala que té quaranta localitats (és un espai molt petit), al barri d’Hostafrancs de Barcelona. I vam decidir que únicament hi representaríem dramatúrgia contemporània i catalana. És clar, en un espai tan petit les obres només poden tenir de tres actors a cinc. En molts casos encarreguem als dramaturgs que ens escriguin les obres o vaig a buscar textos que s’adiguin amb les característiques de la sala, i sobretot amb allò que ens interessa: que ens parlin de coses d’ara, que ens dibuixin personatges que tenim a prop.

—I després de dos anys de funcionament?
—Després de dos anys, el públic ve sense mirar ni el títol ni la sinopsi. Només sap que hi ha una obra nova i que parla de coses que els són pròximes. Això no passaria si publiquéssim autors irlandesos, que són fabulosos, però que expliquen històries de casa seva. Nosaltres tenim un nivell que és ben a prop del de la dramatúrgia irlandesa, i, a més, com que parlem de coses d’aquí, la gent s’emociona. Mira el cas de ‘Litus’, que es va estrenar a la Sala Flyhard i que se n’ha anat a l’Espai Lliure, que l’ha prorrogada fins el 3 de novembre. És una història que fa deu anys potser hauríem esperat que l’hagués escrita un autor americà o argentí, i no, l’ha escrita una autora d’aquí, la Marta Buchaca. Hem d’insistir perquè els altres teatres segueixin aquest camí.

—També en la línia de fer conèixer els dramaturgs catalans, un dia us n’aneu a veure en Salvador Sunyer de Temporada Alta i li proposeu un Torneig de dramatúrgia catalana.
—Va sorgir una mica de broma, però era necessari, sobretot en aquest moment, que entre els dramaturgs tenim molta relació, hi ha molta companyonia, hi ha molt de gremi, que se’n diu. I tenim ganes que, a l’altre, les coses li funcionin, perquè sabem que si li funcionen, més gent s’interessarà per la dramatúrgia catalana. Hem canviat el xip (abans semblava que tot just si hi havia espai per a un autor). Ara sabem que tots lluitem per una mateixa causa. I en d’aquest ‘bon rotllo’, els vaig dir: anem a fer una mica de ‘mal rotllo’, amb totes les cometes del món. D’una forma lúdica és posar sobre la taula que vivim un gran moment de dramatúrgia. No podríem fer el torneig, si no hi hagués un gran estol de narradors. I a més, quatre textos que es van proposar l’any passat (quatre de vuit) s’estrenaran enguany. Parlem d’un nivell molt alt.

—Tornant a la Sala Flyhard, hi impera una certa consciència social: el públic pot pagar deu euros o quinze, segons la butxaca, i el dijous, fins i tot pot entrar-hi pagant-ne cinc.
—Necessitem un nou públic i aquest nou públic necessita facilitats per a entrar al nou teatre. Hi ha molt de públic que quan pensa en teatre s’imagina un senyor amb una perruca antiga. És això que hem de trencar. I avui ja puc dir que la sala Flyhard s’ha anat fent un públic fidel que omple la sala cada dia. I encara que només siguin quaranta localitats, no és fàcil; estem molt contents i agraïts.

—Com a dramaturg i director i programador d’una sala, quin paper creieu que hauria de fer el teatre en la nostra societat?
—No ho sé. Jo ho faig, d’entrada, perquè ho passo bé, i després perquè el teatre m’agrada molt i crec que és dels pocs mitjans d’expressió que permet que un dia passi una cosa i al cap de dos mesos ja tinguis una història parlant-ne. El teatre té una capacitat de reacció molt gran. Però, paradoxalment, el nostre teatre encara no té aquesta capacitat de reacció.

—Per què?
—Perquè el teatre català encara no és dels dramaturgs, sinó dels directors. I els directors es fan directors perquè estimen un teatre que ja existeix, no un teatre que ha d’existir. Els dramaturgs, en canvi, estimen un teatre que ha de venir, no un teatre que ja existeix. Aquesta és la diferència. Quan el teatre català sigui dels dramaturgs viurem i veurem el teatre.

—Però de Shakespeares se n’han de fer sempre, no?
—No. Per què? Que es farà mal ningú, si no fem cap Shakespeare? No sé si cal que fem el ‘Hamlet’ quatre vegades l’any. Tots tenim ganes d’escoltar històries noves, i les noves històries surten dels qui les escriuen ara. I el teatre és dels dramaturgs i dels actors. Ja sé que els directors s’empiparan, però és així.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048240/20121018/patria-jordi-casanovas-sinstalla-lliure-gracia.html

Arriba la nova edició de referència de ‘El quadern gris’ de Josep Pla

Entrevistem Narcís Garolera, responsable d’aquesta edició revisada, la més acostada al llibre que Pla va escriure · Sortirà a final de novembre

Montserrat Serra

El filòleg Narcís Garolera és el responsable d’una nova edició revisada de ‘El quadern gris’ de Josep Pla, que sortirà a final de novembre i que serà l’edició de referència d’aquesta obra: Garolera ha fet més de cinc mil esmenes a partir del text original (males lectures del manuscrit, ultracorreccions innecessàries, errades tipogràfiques, frases passades per alt, restitució d’empordanesismes…). Però aquesta edició, al marge de l’Obra Completa de Josep Pla (la vermella), es publicarà a Destino dins la col·lecció l’Àncora. I en les futures edicions barates, el segell Labutxaca oferirà a partir d’ara l’edició de Garolera.

Garolera també és especialista en Verdaguer i responsable de l’edició crítica de l’Obra Completa de Josep Maria de Sagarra, avui suspesa per manca d’ajuts. Acaba de publicar ‘De Verdaguer a Ferrater. Aproximació a tretze escriptors’ (Angle), un llibre de to precís i entenedor. Parlem amb ell de tot plegat.

—Quin és l’origen d’aquesta nova edició revisada de ‘El quadern gris’?
—L’any 2005 Lluís Bonada va publicar a El Temps l’article ‘«El quadern gris» manté tots els nyaps’. Aleshores, l’editor de Destino, Joaquim Palau, va decidir que calia fer-ne la revisió i me’n va encarregar l’edició. Jo vaig prendre el manuscrit de Pla i el vaig comparar amb la primera versió mecanografiada i amb l’edició de l’any 1966, que fou revisada per Pla mateix, però no n’estava satisfet.

—És una edició crítica?
—De fet, sí que és una edició crítica, però no es pot dir així perquè el volum no conté l’aparat crític. En l’origen del projecte en Palau va decidir que no hi havia d’haver les anotacions de les esmenes a peu de pàgina. Després, quan el projecte va passar a mans del Grup 62, vaig proposar un apèndix, però al final sortirà sense, encara que el lector interessat sabrà els criteris que he fet servir perquè els exposo en la introducció del llibre.

—Dieu que hi ha fet més de cinc mil esmenes? De quin calibre?
—Jo edito Pla no Vergés (l’editor), de manera que m’he acostat al manuscrit, no pas al llibre, per oferir una edició tan acostada a l’original de l’escriptor com ha estat possible. En aquest sentit, hi ha la restitució d’empordanesismes que Pla feia servir i que s’havien suprimit; també he eliminat les ultracorreccions. Pensa que tot el procés editorial es va fer amb uns criteris de correcció lingüística més estricta que no els que, sortosament, es fan servir avui. A més, el pas del manuscrit a la còpia mecanografiada és ple d’errors, de salts de línia, errades tipogràfics, mala lectura del manuscrit… Un exemple: ‘cine trist’ per ‘cine mut’. Doncs, bé, el que he fet és una neteja a fons, una restauració, com es fa amb les obres d’art pictòriques. El fet és que ‘El quadern gris’ és una obra d’art literària.

—Acostar-se d’una manera tan minuciosa a ‘El quadern gris’ us l’ha fet veure d’una manera nova?
—’El quadern gris’ apareix com a primer volum de l’Obra Completa de Josep Pla, quan ningú no s’ho esperava ni coneixia el volum. Per què? ‘El quadern gris’ és una obra de ficció en forma de dietari. Pla fa veure que escriu el dietari quan és jove, però de fet el va escriure quan tenia setanta anys. Falseja fets i esdeveniments, hi inclou molts fragments de moltes de les seves primeres obres (entre els fulls manuscrits hi enganxa fragments impresos dels ‘Primers escrits’ de l’any 1956 i d’articles que són posteriors a les dates del dietari. Tot aquest material representa una cinquena part del llibre). ‘El quadern gris’ és un llibre de maduresa pretesament juvenil, un dietari fictici. La meva hipòtesi és que ‘El quadern gris’ és una aposta de Pla per a fer el do de pit de la prosa catalana.

—Per què?
—Potser Pla es va exigir tant perquè l’any 1954 Josep Maria de Sagarra va publicar les seves memòries i Pla en va quedar xocat, perquè fins llavors ell era el gran prosista català i va encaixar malament l’obra d’en Sagarra, perquè li prenia un terreny que considerava seu. I la hipòtesi és que a partir d’aquí Pla vol fer la seva gran obra de prosa catalana.

—Però no llegim pas ‘El quadern gris’ en clau de ficció.
—Com diu Xavier Pla, tota la seva obra és una ficció autobiogràfica. Aquesta és la gràcia, també. És un text riquíssim, un llibre bonic, el millor Pla.

—En un dels articles que publiqueu al volum ‘De Verdaguer a Ferrater’, també exposeu una hipòtesi relacionada amb una obra de Joyce.
—Sí, parlo de la influència i dels paral·lelismes entre el ‘Retrat de l’artista adolescent’ de James Joyce i ‘El quadern gris’. Ja s’havia explicat la influència de Joyce en l’obra de Pla, però jo he volgut fer un pas més en aquesta relació literària: tots dos llibres són protagonitzats per joves vinculats amb la literatura; tots dos parlen de la família, dels amics, de l’adolescència; tots dos deixen l’etapa de formació enrere per entrar en el món de les lletres en majúscula, l’acompliment d’un destí: esdevenir un escriptor en el ple sentit de la paraula.

—Sou conegut per la vostra passió per Verdaguer i per Sagarra, però no és tan coneguda la vostra devoció planiana. Què us va fer planià?
—’El quadern gris’ és segurament el llibre que m’ha fet més efecte. El vaig llegir quan tenia vint anys o vint-i-un, els mateixos que Pla fa veure que té al dietari. Un jove Pla que baixa a estudiar a Barcelona, però que encara té un peu a Palafrugell, com jo, que també tenia un peu a Vic i un altre a Barcelona, que també estudiava a la universitat. Jo llegia ‘El quadern gris’ d’amagat a la universitat, perquè m’haurien acusat de reaccionari, se m’haurien menjat viu. En aquell moment entre els cercles comunistes Pla es veia com un escriptor franquista.

—I més enllà dels paral·lelismes personals, com us marca literàriament?
—’El quadern gris’ em va fer descobrir tota una altra visió de la literatura. Després va arribar en Sagarra. I Verdaguer encara va venir més tard. En Sagarra em va captivar per la llengua, per l’estil. ‘Vida privada’ és l’altre llibre que m’ha fet més efecte a la vida. En el meu altaret Sagarra va pujant.

—L’Obra Completa de Josep Maria de Sagarra continua aturada al volum dinou?
—Sí, em penso que no s’ha desencallat encara. S’ha d’aconseguir un ajut per a continuar l’edició.

—Quants volums falten?
—Ens hem quedat al dinou, de vint-i-cinc. Falten cinc volums, només d’obra catalana. Després he comptat uns cinc o sis volums més d’apèndix. Perquè queden els articles, les crítiques teatrals, i les traduccions de Shakespeare, l’epistolari… I queda la producció en castellà. Però, és clar, ens en podríem anar a la cinquantena de volums. Ara, Sagarra és un luxe, un dels grans escriptors de Catalunya, és un cas d’escriptor fastuós. I amb tota l’obra editada ho veuríem més clar, perquè encara no es veu.

—En el volum ‘De Verdaguer a Ferrater’ parleu molt de Verdaguer, de la relació de Verdaguer amb Pla, hi ha molt de Pla, de la relació de Pla amb Coromines… Els escrits d’aquest volum s’entrelliguen, com anelles d’una mateixa cadena.
—Sí, a banda que són autors que m’han interessat molt, i n’he fet edicions crítiques, i grans escriptors amb una obra vastíssima, també hi apareixen textos sobre autors que vaig conèixer i tractar molt, com ara Coromines i Ferrater. Hi ha més connexions entre els autors triats; per exemple, són escriptors que van a la seva, amb sentit crític, amb independència, amb llibertat, una manera de fer que sempre m’ha interessat. Hi trobem Coromines, Pujols, Pin i Soler, Maragall mateix… Tot lliga.

—Quina relació vau tenir amb Coromines?
—El vaig conèixer molt, el vaig visitar moltes vegades a casa seva. Vam connectar especialment per Verdaguer. Coromines deia que Verdaguer era l’autor que feia autoritat en la llengua. Tinc una gran admiració i una gran consideració, per Coromines; és un cas excepcional, un gran treballador, que es va posar a sobre una obra excessiva, ambiciosa per a una sola persona, en aquest sentit a l’altura de Ramon Llull. Coromines no era un escriptor, era un científic que va escriure molt i que tenia uns criteris estilístics magnífics en l’ús de la llengua. Potser per això el llibre s’hauria d’haver titulat ‘De Verdaguer a Ferrater. Aproximació a dotze escriptors i un lingüista’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048111/20121018/arriba-nova-edicio-referencia-quadern-gris-josep-pla.html

One comment on “Recull de premsa 18 octubre 2012

Els comentaris estan tancats.