RECULL DE PREMSA ANC – 19 OCTUBRE 2012
Eleccions basques amb mirada catalana
El que fins ara semblava impossible, que la política basca mires a Catalunya, avui és una realitat, fins fa poc, molts independentistes miraven amb sana enveja la política basca, avui és tot el contrari, l’esquerra abertzale mira amb ulls grossos el procés català cap a l’estat propi, i el PNB ha quedat astorat per l’actitud de CiU i el president Mas de superar l’actual marc i apostar per un procés cap a l’estat propi, les eleccions del proper diumenge al País Basc tindran un especial accent català.
Catalunya s’ha posat al capdavant de les nacions que lluiten per la via democràtica cap a un estat, cap altre cas és avui tant viu com el català, la voluntat majoritària d’un poble s’ha expressat en la manifestació del 11 de setembre, ara tocarà confirmar-ho a les urnes en unes eleccions plebiscitàries el proper 25 de novembre, per aquest motiu l’esquerra abertzale ha jugat en clau catalana per intentar guanyar, ni que sigui per escons, al PNB, i de moment no sembla pas impossible, la partida segueix oberta i els dubtes nacionals de l’actual candidat del PNB els hi pot acabar fent un gran favor, l’actitud catalana i la del mateix president Mas pot afavorir Otegi en perjudici d’Urkullu.
De totes maneres, passi el que passi, Catalunya guanya a Euskadi, per primera vegada, guanyi qui guanyi, Catalunya va per endavant i farà el seu camí, i per tant l’èxit o el fracàs serà culpa dels catalans i dels seus dirigents, ara cal preparar-se pel dia 25N i que la suma de diputats partidaris de l’estat propi s’acosti com més millor als 100 diputats, aleshores el camí cap a l’estat propi no te retorn, aleshores serem imparables.
http://www.directe.cat/editorial/247040/eleccions-basques-amb-mirada-catalana
“Amb un estat català les pensions no perillarien”
“Amb la independència, els pensionistes cobrarien uns 2.950 euros anuals més”
“Catalunya no ha signat res, ho ha fet Espanya. Si ens separem bé, ajudarem a pagar el deute”
JAUME VALLCORBA PRESIDENT DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA ESTAT
19/10/12 02:00 – BARCELONA – JOAN SOLÉ
;
Jaume Vallcorba, president de la Fundació Catalunya Estat, dilluns, a la seu de l’entitat Foto: ORIOL DURAN.
Els últims trenta anys ens han empobrit, érem el motor d’Espanya i ara ja som el quart
Jaume Vallcorba és el president de la Fundació Catalunya Estat, una entitat privada que vol donar a conèixer a la ciutadania la realitat que suposa ser una autonomia dins l’Estat espanyol i que explica quin país tindríem en el moment d’assolir un estat català.
El lema de la fundació és “convèncer per vèncer”…
Donem arguments amb estudis, anàlisis, llibres, vídeos i conferències perquè les persones entenguin el que està passant i així poder canviar la seva mentalitat per canviar la seva acció: mentalitat, pensament, acció. Convèncer per vèncer.
Sorgeix efecte?
Molt. Oferim tres conferències de 45 minuts per setmana arreu de Catalunya amb una assistència de cent persones per acte on exposem els arguments. És definitiu perquè la persona entengui què està passant.
Us diuen que surten convençuts?
Sí, molt. La persona que dubta ho entén i qui està convençut l’acabem reafirmant amb unes dades que ell no coneixia.
I això no és una independència de butxaca en lloc de bandera?
No, el discurs ja l’hem canviat. És un discurs per les raons econòmiques, polítiques i socials de la Catalunya Estat. L’economia és una part, però necessitem un estat que defensi la llengua, la cultura, les nostres empreses i el nostre benestar social. L’eina és l’estat. Totes les independències han esdevingut per unes raons econòmiques perquè hi ha hagut un maltractament sistemàtic que afecta les persones.
Vostès sostenen que l’autonomia ens empobreix..
Els últims trenta anys ens han empobrit, érem el motor d’Espanya i ara ja som el quart motor en el rànquing d’autonomies. Amb la independència podrem decidir nosaltres el que volem fer i ser, cosa que ara no podem fer. Tot anirà en funció de si la societat catalana vol més benestar, creixement… però podrem decidir nosaltres el que volem ser, cosa que ara no és possible. Anirà millor segur.
Què passarà amb les pensions?
Les pensions espanyoles són de repartiment; jo recapto a final de mes els impostos d’empreses i treballadors, i amb aquests diners pago les pensions, perquè cada generació de treballadors paga les pensions de les generacions de pensionistes. Els catalans, l’endemà de la independència, continuarem treballant, i amb aquests diners la Generalitat recaptarà i pagarà els pensionistes. Estudis d’entre el 2004 i el 2007 demostren que hi ha un espoli fiscal en les pensions, però molta gent no ho sap. Amb set milions de catalans aportem al fons comú 13.000 milions d’euros quan trenta-vuit milions d’espanyols n’aporten 4.500.
Com podem aportar més que trenta-cinc milions?
Perquè treballem més i generem més riquesa. Si aquests 13.000 milions els dividim per quatre anys són 3.250, que dividits per 1,1 milions d’habitants són 2.950 euros d’increment anual que tocaria a un pensionista català. Amb la independència els pensionistes cobrarien més.
No hi ha cap dada que indiqui que la independència no és viable?
Cap. Catalunya, dins els 195 països del món, ocupa el lloc trenta. Si hi sumem l’espoli fiscal pugem fins al lloc vint-i-dos en renda per càpita. En tots els indicadors ens movem entre el vint i el trenta. Això vol dir que els altres 160 països no funcionen? Si ja sortim aquí… Som econòmicament com Portugal, però amb dos milions i mig menys d’habitants. Si Portugal és viable, per què no ho hauria de ser Catalunya? Tot és una política de la por.
Com la por d’haver de pagar a Espanya el deute de 40.000 milions si marxem…
Depèn, el deute que ha de pagar Catalunya és el seu, d’un 21% del PIB. Ara, el deute espanyol depèn… És molt senzill d’entendre; en una parella, qui paga la hipoteca és qui signa el contracte. Si se separen, l’entitat perseguirà qui ha firmat perquè pagui. Catalunya no ha signat res, ho ha fet Espanya. Si ens separem bé, ajudarem a pagar el deute català, si ens separem malament, “ja t’ho faràs”.
Ens hem d’entendre amb Europa, quina veu té Catalunya per parlar de tu a tu amb la UE?
La del president Mas. Tenim persones destacades a tot el món fent contactes, però oficialment tenim els tres eurodiputats al Parlament Europeu i els membres del govern, com ara Mas-Colell.
Amb la independència, què farà la Fundació Catalunya Estat?
Es dissoldrà, ja tindrem l’objectiu complert i ho celebrarem fent un sopar espectacular. Serem catalans amb un estat.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/585647.html
La independència i l’oncle Tom
Antoni Reig
Catalunya viu un debat intens i a fons sobre el seu futur polític i, dins de l’ampli ventall de postures, n’hi ha de semblants a aquelles denominades “de l’oncle Tom” als negres nord-americans o afroamericans que, durant la lluita per la igualtat de drets civils, donaven suport als seus opressors.
Harriet Beecher Stowe va escriure el 1852 la famosa novel·la “La cabana de l’oncle Tom”. El protagonista, l’oncle Tom (tio Tom), era un esclau negre treballador i honrat que estimava els seus amos. Aquests, però, decideixen vendre’l després de separar-lo de la dona i els seus fills, i el nou amo es mor i cau a mans d’un empresari agrari alcohòlic i sàdic que l’acaba matant a cops. Abans de morir el pobre Tom perdona tot el mal que li han fet. Aquest és un resum molt breu i matusser però serveix per situar el tema.
Aquest model d’esclau, no sols resignat a la seva sort sinó que arriba a estimar els seus amos que l’exploten i fins i tot els perdona que el matin, va donar el seu nom, “oncle Tom”, als negres que acceptaven resignadament ser discriminats per lleis racistes als estats del Sud dels Estats Units. La lluita pels drets civils dels afroamericans, personificada pel líder negre Martin Luther King, que va assolir els seus moments culminants durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, va aconseguir posar fi a aquelles lleis injustes i racistes.
A Catalunya ara també estem en lluita, pacífica, contra unes lleis injustes, que ens mantenen sotmesos a la voluntat dels nostres amos, que no reconeixen els nostres drets com a poble, com a catalans, com a nació. Salvant totes les distàncies que calgui tampoc els blancs racistes nord-americans no reconeixien els mateixos drets que ells tenien als seus ex-esclaus i en els estats del Sud dels Estats Units tenien un seguit de lleis que establien un statu quo fet a la seva mida, a la dels seus interessos polítics i econòmics.
“OncleTom” a la catalana
Va ser la lluita popular de la major part dels afroamericans, que amb el suport de molts blancs, va obligar a canviar les lleis i a reconèixer la igualtat de totes les persones durant la presidència del demòcrata Johnson (amb les lleis dels anys 1964 i 1965), el successor de Kennedy a la Casa Blanca. Ara Catalunya viu temps de lluita política i descobrim a casa nostra que també tenim “oncles Tom” o actituds polítiques que ens recorden aquesta figura literària.
El nostre moviment pels drets civils lluita per obtenir el reconeixement dels nostres drets col·lectius com a poble, començant pel dret a l’autodeterminació, establert a totes les instàncies internacionals i per a tots els pobles en situació de dependència política. L’ex-president Montilla va dir-nos que el futur de Catalunya el decidiran els catalans (frase gairebé textual) però ara el seu partit, el PSC, hi afegeix “amb permís d’Espanya”, segons es dedueix de les declaracions dels seus actuals dirigents.
En cas de referèndum aquest partit votaria contra la independència. Aquests socialistes no volen seguir igual que ara, però en tenen prou amb què els amos siguin bones persones i els hi donin certes garanties (federalisme). Recorden l'”oncle Tom”. Encara que Espanya ens ofegui econòmicament i políticament l’hem de perdonar i seguir estimant-la. Com l'”oncle Tom”.
L’altra partit que s’oposa a tot el què ara es planteja, el PP, és l’únic del Parlament català que no va nàixer a casa nostra sinó que és una sucursal procedent de fora. Si seguim amb el joc de trobar coincidències amb la situació viscuda als Estats Units amb els afroamericans podem dir que el seu referent hauria de ser el desaparegut cantant Michael Jackson que va fer tot el possible per acabar amb una pell blanca. Els del PP de Catalunya volen ser tan espanyols com els espanyols. Totes les postures són legítimes i hem d’esforçar-nos per respectar-les tot exigint que es respectin les nostres i que les regles de joc siguin les de la democràcia, no debades estem dins de la Unió Europea.
http://www.tribuna.cat/cronica/internacional/la-independencia-i-el-tio-tom-18-10-2012.html
Interdependència?
Antoni Soy
El president Mas continua insistint en que ell no vol parlar de la independència de Catalunya perquè avui ja cap país pot ser totalment independent, sinó com a molt interdependent amb altres països o en el marc d’organismes d’àmbit més gran, com ara, per exemple, la Unió Europea (UE), o la Organització Mundial del Comerç (OMC) o la OTAN.
No hi ha dubte que avui (i de fet des de ja fa molt temps) la immensa majoria dels països del mon són interdependents des de molts punts de vista. Tanmateix, quasi tots aquests països han decidit ser interdependents a partir de la seva independència. I aquesta és la “mare dels ous”. Perquè aquesta és la única manera de tenir realment un estat propi: que sigui independent per després establir les interdependències que consideri necessàries. De fet, es tracta de ser tant independents (i interdependents) com ara Suècia, Dinamarca o Holanda. Ni més ni menys.
Tanmateix, a vegades, tal com ho planteja el president Mas sembla que es guardi un roc a la faixa o que mantingui un punt d’ambigüitat. Així, jo li he sentit dir a TV3 que Catalunya podria mantenir certes interdependències amb Espanya, això si en el marc de la UE, per exemple en la política de defensa. D’altra banda, no recordo si el mateix president, però si almenys des del seu entorn, i ha estat recollit per alguns mitjans de comunicació, s’ha llançat la idea que Puerto Rico podria ser un exemple per a Catalunya: com si Catalunya pogués ser un estat lliure associat a Espanya?
Crec que qualsevol de les dues coses podria ser possible si el poble de Catalunya ho decideix democràticament però, en tot cas, ho hauria de fer des de la seva independència. Ho hauria de decidir un cop tingui un estat propi independent. Crec que no seria lícit, i seria fer trampa al poble de Catalunya, utilitzar aquests o altres subterfugis semblants, per a acceptar rebaixes en el que és substancial: esdevenir un estat propi independent i sobirà. És des d’aquesta perspectiva que després s’han de negociar totes les interrelacions i interdependències que calguin, perquè el mon en el que vivim està interrelacionat i és interdependent.
A més, des de la independència sobirana es poden establir molts diferents tipus d’interdependències i interrelacions entre els països. Sense marxar d’Europa, per exemple, tenim els casos, molt específics i particulars, de Noruega i Suïssa, entre d’altres, que no formen part de la UE.
Un cas encara més interessant em sembla el dels països que formen part de l’euro. Així, no tots els països de la UE formen part de l’eurozona, alguns perquè encara no hi ha estat acceptats (els que s’han incorporat a la UE més recentment), d’altres perquè conscientment van decidir no formar-ne part: el més conegut és el Regne Unit, però hi ha també els casos de Suècia i Dinamarca. Mentrestant, altres països de la perifèria europea del Sud, especialment Grècia, es poden plantejar si no els hi convindria sortir-ne.
Particularment, i com ja he repetit diverses vegades, crec que la Catalunya independent ha de formar part de la UE (per tradició, per història, per voluntat) però que no li convé gens tenir el euro com a moneda i formar part de l’eurozona. Perquè el euro és una trampa. Perquè els països que l’utilitzen es posen en mans del Banc Central Europeu (BCE) i dels mercats internacionals que, de forma especulativa, els poden castigar amb elevats tipus d’interès dels seus bons i primes de risc desbocades. Perquè si un país no té una moneda pròpia i sobirana, que el seu Tresor/banc central pugui emetre, té a sobre l’”espasa de Damocles” de poder fer fallida. Perquè tenim l’exemple de països de la nostra dimensió (Suècia, Dinamarca), que formen part de la UE però no de l’euro i a on la gran crisi econòmica actual pràcticament no s’ha notat.
En qualsevol cas, crec que, almenys, abans de prendre la decisió d’entrar o no a l’euro hi hauria d’haver un gran debat social tot valorant-ne les avantatges i inconvenients i actuar en conseqüència. De fet, és curiós que els països que estan a la UE però no a l’euro és a on, en el seu moment, aquest debat va ser més viu, profund i rigorós.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4616/interdependencia
Pujol: “M’abocaré en cos i ànima perquè Mas sigui el president d’un estat dins la UE”
El secretari general de CDC afirma que “ni canons, ni tancs, ni coronels, ni codis penals aturaran aquest procés”
El secretari general de CDC, Oriol Pujol, ha afirmat avui que s’entregarà “amb cos i ànima, fins al fons” per aconseguir que el candidat de CiU a les eleccions del 25-N, Artur Mas, “sigui el president d’un estat dins de la Unió Europea”.
“No perquè sigui el president d’una independència”, ha dit en referència als que diuen que CiU evita el concepte ‘independència’. “Si això no és prou explícit potser hi ha algú que no ho vol entendre”, ha reblat en una entrevista a Catalunya Ràdio.
Pujol ha vinculat el procés d’autodeterminació a una victòria clara a les eleccions assegurant que “una no majoria rotunda deixa bastant tocades les aspiracions del que interpreto que és una gran majoria del país”.
A més, també ha desdramatitzat els advertiments del PP, que ha dit que respondrà amb el Codi Penal a possibles consultes il•legals convocades des de Catalunya. El número dos de CiU ha assegurat que són amenaces que no es podrien defensar en l’escena internacional. “Ni canons, ni tancs, ni coronels, ni codis penals aturaran aquest procés”, ha manifestat.
Resistir provocacions: fase dos
CARLES CAPDEVILA
Deixeu-me que hi insisteixi: ens hi juguem molt en el to i en l’actitud, i el més revolucionari que està passant és haver encetat un procés en positiu i des del diàleg. Seria del tot inoportú recaure en la crispació. Això requereix la capacitat de fugir de les provocacions, que és fàcil de dir i sovint difícil d’aconseguir. La meva sensació és que emocionalment la societat catalana està demostrant una maduresa fent el clic, el canvi mental, abraçant l’estat d’ànim propi de parlar de tot però esquivar el fang. Som en la primera fase, el primer curs, el que té una part tàctica, de mantenir les aparences. Deixes que la processó vagi per dins, busques la resposta més elegant, fas l’esforç de no donar al provocador de guàrdia la resposta que està buscant. Això és molt útil per no despistar-te en els debats, per anar consolidant un estil, i perquè la cohesió s’aconsegueix amb la feina del dia a dia, i no fingint que et preocupa mentre intentes perjudicar-la. Però el procés cap a l’estat propi és complex, té dificultats, té ritmes que no sempre seran ràpids i exigeix una màxima concentració. I quan dediques energies a no caure en la provocació, a fingir que no t’enfades, en el fons estàs consagrant esforços a l’escenificació, al control mental i emocional. La fase dos, la més útil, la que ens hauria de permetre dedicar tota la capacitat a construir el futur en lloc de refregar-nos en el passat, és encara més revolucionària. No consisteix a defugir la provocació, sinó a aconseguir que ni tan sols et provoquin. Vindrà d’una manera natural si aprofundim en la fase u, si ens concentrem en el nou projecte, si interioritzem que el que tenim entre mans és tan important que no ens podem permetre el luxe de distreure’ns. I no ho fem com una tàctica, és que ja ni tan sols ens ve de gust.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Resistir-provocacions-fase-dos_0_794920577.html
Oriol Vidal-Aparicio: ‘La dubtosa legitimitat de la constitució sota l’amenaça militar’
Circula aquests dies per internet una carta titulada ‘Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón’, signada pel professor Enric Casulleras, tot i que no he pogut comprovar-ne l’autoria ni trobar-ne la data exacta. La carta fa un raonament interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il·legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, expliqués en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la ‘indissoluble integritat del territori espanyol’ i aclarís la participació de l’estat major de l’exèrcit a l’hora de redactar-lo. Cal dir que hi ha dos articles de la constitució espanyola que fan servir aquesta mena de llenguatge: el 2 (‘La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols’) i el 8.1 (‘Les forces armades (…) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional’).
Vull recordar aquí que en gran part aquesta qüestió ja ha estat aclarida, com explico al meu llibre ‘0500 preguntas al nacionalismo español’ (2006). En el vint-i-cinquè aniversari de la constitució Miguel Herrero va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional: ‘L’article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l’estat major, que el president Suárez va fer seva i que així va transmetre.’ Ho confirmà Miquel Roca, ponent de la constitució per Minoria Catalana: ‘Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió ‘nacionalitats’ a la constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.’ I també Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, va afirmar: ‘La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública; el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (…) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.’ Herrero, Roca i Serra van fer aquestes declaracions al reportatge ‘Més enllà del consens’, emès el 7 de desembre de 2003 al 30 Minuts de TV3.
I què hi diuen els militars mateixos? Doncs el tinent coronel Fernando Reinlein, un dels primers membres de la Unión Militar Democrática, va dir que, a l’hora de redactar la constitució volien evitar ‘d’incomodar els sectors ultres nostàlgics de Franco’ (Avui, 5.12.2003, p. 18). Per la seva part, el general Sáenz de Santamaría, militar franquista i cap de l’estat major de la guàrdia civil durant la transició, descrivia així aquell moment:’Els comandaments militars, sobretot els més elevats, s’oposaven a qualsevol canvi i va començar el que es va anomenar ‘soroll de sabres’. Ens coneixíem tots i n’hi va haver molt pocs que pensessin que s’havia d’arribar a una democràcia’ (‘Víctimes de la Transició’, 30 Minuts, 10.11.2002). Aprovada la constitució, les amenaces sedicioses van continuar; per exemple, en unes declaracions del general Milans del Bosch a l’ABC (23.7.1979) o en forma de manifest publicat al diari El Alcázar (17.12.1980) per un col·lectiu identificat amb un grup de militars i destacades figures de l’ultradreta, que afirmava que ‘la presa de consciència crítica dels militars va molt més enllà de la simple insatisfacció per la tasca del govern… per la qual cosa la dignitat i l’honor, valors substancials de l’ànima militar, se senten cridades a entrar constitucionalment en joc. (…) Al carrer hi ha fermament instal·lada la urgència d’una solució correctora que permeti de regenerar la situació’. On diu ‘entrar constitucionalment en joc’ llegiu article 8.1 de la constitució. El cop d’estat del 23 de febrer de 1981, dirigit pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero, devia ser un intent fallit de la ‘solució correctora’. Tot i fracassar formalment (no tant en el propòsit recentralitzador), va confirmar que el perill de tutela militar durant la transició era real.
En resum, hi ha prou indicis per a afirmar que ‘la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces’, com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón. En aquest sentit, és molt interessant l’observació final: ‘Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.’ Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia o el risc real d’involució democràtica. El referèndum constitucional a Espanya es devia proposar ‘en termes equívocs o sota l’amenaça encoberta de mals majors, després d’haver preparat els votants amb una propaganda hàbilment dirigida pels poderosos mitjans de difusió de què disposen els estats moderns’, segons les paraules profètiques de José María Gil Robles i les seves ‘Cartas al pueblo español’, publicades el 1966. Cal recordar que és aquesta constitució, fruit d’aquelles circumstàncies i d’aquella legitimitat qüestionable, la que ara es vol oposar a la voluntat de tants catalans de substituir el seu marc polític per un que doni resposta a les seves necessitats com a societat.
Oriol Vidal-Aparicio, professor de política internacional i de la constitució dels Estats Units de Glendale Community College
Un castellà independent d’Espanya
Lingüistes proposen que l’Estat català normativitzi el castellà que s’hi parlarà, al marge de la RAE i sense oficialitzar-lo, i entenent que “eminentment és una llengua americana”
“Si la Catalunya independent no gestiona el castellà, ens el gestionaran des de fora. Donar tota la legitimitat del castellà a Catalunya a la Real Academia Española (RAE) i a l’Instituto Cervantes seria un error gravíssim a mig i llarg termini.” Amb aquesta contundència s’expressa la lingüista i editora Silvia Senz, una de les promotores d’una associació en procés de constitució, l’Asociación Catalana de la Lengua Castellana, que pretén reflexionar sobre com el futurible Estat català haurà de tractar el castellà. Conjuntament amb ella, el catedràtic de Lingüística General de la Universidad Autónoma de Madrid (UAM) Juan Carlos Moreno Cabrera, afirmen: “D’entrada, oficialitzar el castellà serà un error, perquè l’espanyolisme actuarà com ja ha fet als països sud-americans. Ens enterraria.” En comptes de l’oficialització, proposen que la Catalunya independent assumeixi el castellà com a “una estructura d’estat de primer nivell: ensenyant-lo a l’escola i vetllant-lo com a indústria cultural i de relacions exteriors. I, tot, orientat a l’Amèrica Llatina.”
Senz i Moreno Cabrera, juntament amb Montserrat Alberte, llencen a l’arena política dues idees (consulteu l’esborrany fundacional que proposen, en PDF): assumpció desacomplexada del castellà per part de l’Estat català, sense necessitat d’oficialitzar-lo, i que s’entengui que el castellà “eminentment és una llengua americana”, en tant que al continent americà s’hi concentren el 90% de parlants. Amb aquest “nou enfoc” en l’estudi del castellà, “la Catalunya independent no seria un país tancat com ens han volgut fer creure, sinó obert al món; no seria un país aïllat, sinó que faria servir el castellà com a llengua de relació de primer nivell internacional”. Amb aquestes mesures, consideren que “se situaria Catalunya al món”, alhora que “s’enterraria a Espanya”, afirmen provocatius.
“S’ha de conèixer l’enemic i s’han de conèixer les seves armes per poder utilitzar-les en benefici propi. I Espanya ha concebut sempre el castellà com una eina geoestratègica i geopolítica de primer nivell. Ho vam veure claríssimament amb el procés d’expansió de les grans empreses espanyoles, que sempre han dit que el seu mercat natural d’expansió era l’Amèrica Llatina. De fet, tot el projecte d’Espanya s’ha construït a través de la llengua, el castellà ha estat l’element central que ha recollit les essències de la nació”, afirma Senz, d’arrel castellanoparlant.
“El catalanisme ha d’entendre que la RAE és un dels elements polítics més potents de què disposa l’Estat -ressalten-. Els països llatinoamericans sempre li han cedit la gestió de la seva llengua, i ara, quan se’n volen apartar, tot són crítiques.” De fet, el president d’honor de la Fundación pro RAE és el rei Joan Carles; el president, el governador del Banc d’Espanya, i, entre els vocals, s’hi compten els presidents de Telefónica, Repsol, Endesa, La Caixa i el Grupo Prisa, entre d’altres.
“Llengua eminentment americana”
Tractant el castellà “com una llengua eminentment americana” sense complexos, sostenen que la República catalana podria relacionar-se de tu a tu amb el gran mercat centre i sud-americà, així com amb la comunitat hispana dels EUA. “És fals que el castellà sigui una llengua homogènia. És una llengua molt dividida; de fet, l’escola i els mitjans de comunicació d’Amèrica Llatina ja han desenvolupat tot un seguit d’estàndards, no oficials per a la RAE, per pròpia necessitat”, explica Moreno Cabrera.
La prova de tot plegat? La multinacional de l’animació Disney, quan estrena una pel·lícula per al mercat castellanoparlant, de fet n’estrena tres: una, “la principal” -apunta Senz-, per al mercat format per Mèxic, Puerto Rico i els hispans nord-americans; la segona, per als països andins, l’Urugurai, Argentina, Perú…, i la tercera, “la versió minoritària”, per a l’Estat espanyol. El fenòmen literari Harry Potter també va seguir els mateixos passos.
Asseguren que a l’Argentina sovint hi ha moltes queixes dels llibres que els arriben d’Espanya, perquè es queixen que “hi ha molts chorizos o butifarras”, i que no entenen. Si la Catalunya independent tingués en compte aquestes demandes, i assumís d’altres estàndards lingüístics al marge dels de la RAE, aconseguiria una gran entrada al mercat llatinoamericà. Senz sentencia: “José Manuel Lara Bosch és un inculte, perquè podria plantejar-se editar llibres amb aquests altres estàndards i fer molt més negoci del que fa ara.”
“Hem d’entendre aquesta realitat, i hem de poder ser-ne productors”, exposa Senz. “El catalanisme està tan capficat amb el futur del català que no s’adona del potencial lingüístic que té al seu entorn”, sentencia.
Una AVL per a la RAE
“Per què parlen de valencià, català, mallorquí, eivissenc…, i en canvi no parlen de murcià, argentí, mexicà?”, es pregunta Moreno Cabrera. La reflexió, inevitablement, du a preguntar-se si castellà, el català o l’anglès existeixen com a tals. “Les llengües són sumes de varietats, l’homogeneïtat d’una llengua és un concepte polític”, respon contundent. I opina: “La RAE no acceptaria mai els equivalents a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) aplicats als diversos castellans que es parlen a l’Amèrica Llatina, però serien molt més necessàries.”
De la mateixa manera que és assumit per tothom que l’anglès britànic és diferent de l’anglès nord-americà, i que tots dos són estàndards vàlids, Moreno Cabrera i Senz es pregunten per què no passa un fenomen similar amb el castellà. “L’idioma normatiu és profundament castellanocèntric”, constaten.
“Se’ns ha venut la idea que hi ha una llengua oficial, el castellà normatiu, i que d’aquí en deriven les diferents varietats. Però, el que preval, el que és superior, és el normatiu. I és una idea que tenim inoculada des de Felip II”, denuncien, sense acceptar que aquesta norma hagi de ser l’única vàlida, com de fet ja no ho és per a la versió en espanyol de les cadenes CNN o Fox.
La no-oficialitat del castellà
“A Armènia, l’armeni és l’única llengua oficial. Malgrat això, a les llibreries i biblioteques, només el 30% de l’oferta que s’hi troba és en armeni; la resta, el 70%, és en rus. Imaginem-nos què passaria si el rus hi fos oficial.” Amb aquesta dada, Moreno Cabrera exemplifica el motiu pel qual entén que el català ha de ser l’únic idioma oficial de la futurible República. I n’aporta una altra: “Després que els països llatinoamericans s’independitzessin d’Espanya, el trencament amb Madrid no va ser pas total. Les elits criolles s’hi continuaven identificant i relacionant, i Madrid els va instrumentalitzar en benefici propi.” I una tercera: “Al Paraguai, el 90% de la població parla guaraní. En canvi, al parlament, cap diputat no l’utilitza, perquè la consideren una llengua inferior.”
Moreno Cabrera i Senz fan una crida al conjunt del catalanisme perquè pensi com vol gestionar les llengües que es parlen a Catalunya. Ara, la justícia espanyola dictamina que a Catalunya s’hi hauria de poder estudiar en castellà bàsicament perquè és una de les dues llengües oficials de la comunitat autònoma. Si l’Estat català assumeix el castellà com a oficial, “com proposa ERC”, l’Estat espanyol tindrà un motiu de pes per engegar un conflicte internacional amb la Catalunya independent, raonen. Amb el castellà com a llengua oficial, difícilment res podrà impedir que l’espai mediàtic espanyol continuï sintonitzat a les televisions catalanes. En canvi, si no compta amb un estatus d’oficialitat però el Govern vetlla especialment perquè es conegui, a ulls de la legalitat internacional el risc de conflicte disminuirà.
Per tot plegat, Senz afirma: “No cal donar tots els drets als castellanoparlants. El gran èxit de les polítiques d’integració de Catalunya, que han permès que tothom conegui el català, després resulta que els polítics se’l carreguen dividint-nos per raons de llengua. No hi ha catalanoparlants o castellanoparlants, sinó gent que té el català i el castellà com a primera o segona llengua, però tots es poden identificar amb el català d’una o altra manera.”
“Si l’Estat català no protegeix el català, no hi haurà l’oportunitat d’estudiar-lo enlloc més. Perquè, amb la independència de Catalunya, hem de tenir clar que desapareixerà del País Valencià i les Illes”, profetitzen.
Raons de ser d’un full de ruta per a la gestió de les llengües en la Catalunya independent
http://www.naciodigital.cat/noticia/47942/castella/independent/espanya
Descobert el joc brut que fa Espanya a Europa, contra Catalunya
Un diari escocès denuncia pressions de Madrid a la CE per fer rectificar Reding sobre la independència de Catalunya
El diari escocès ‘Newsnet Scotland’ ha publicat aquest dijous un article en què denuncia pressions de Madrid per fer rectificar la comissària europea Viviane Reding en les seves declaracions sobre la independència de Catalunya. El rotatiu ha penjat al seu web la gravació de l’entrevista concedida per Reding al ‘Diario de Sevilla’, en què se sent com la comissària assegura que la llei internacional no diu enlloc que una Catalunya independent hauria de sortir de la UE. El rotatiu escocès afirma que Madrid va pressionar Brussel·les perquè Reding desmentís les seves pròpies paraules i defensés que el periodista havia mal interpretat les seves declaracions.
;
‘Newsnet Scotland’ el joc brut d’Espanya contra Catalunya al descobert
‘Newsnet Scotland’ difon la gravació de l’entrevista al ‘Diario de Sevilla’ en què la comissària afirma que la llei internacional no diu enlloc que una Catalunya independent hauria de sortir de la UE
‘Newsnet Scotland’ afirma que les pressions del govern estatal van aconseguir fins i tot que el director de la representació de la Comissió Europea a Madrid, Francisco Fonseca, enviés una nota per assegurar que Reding “no havia dit això”.
La gravació feta pública pel rotatiu escocès, però, posa en evidència que sí ho va dir. Després que el periodista del ‘Diario de Sevilla’ Federico Durán Basallote li pregunti sobre si la llei internacional diu que Catalunya hauria de sortir de la Unió Europea si fos independent, Reding contesta: “Vinga, vinga, vinga [la llei internacional] no diu res d’això”.
http://www.directe.cat/noticia/247021/el-joc-brut-despanya-a-europa-contra-catalunya-al-descobert
Les eleccions de diumenge
RAFAEL DE RIBOT
Els més lúcids
han entès que
les principals incerteses que es plantegen
ara mateix són les que afecten la supervivència d’Espanya
La dialèctica de la declaració i la contradeclaració augmenta dia a dia l’efervescència amb què es viu l’evolució trepidant i incerta de la situació política. Aquesta escalada dialèctica és tan desconcertant com inevitable quan a l’horitzó immediat hi ha la celebració d’unes eleccions. El 25 de novembre els catalans votarem per definir la composició del nou Parlament que haurà de gestionar aquesta històrica conjuntura. Però molt abans, tot just d’aquí a dos dies, els que estan cridats a les urnes per renovar les seves respectives cambres de representants són els ciutadans gallecs i bascos. Tot i que coincideixen en el temps, cada una d’aquestes eleccions respon a una lògica interna pròpia i molt diferenciada, però en un moment en què la involució del model autonòmic ha generat una tensió suficient per creure que ja no es poden tornar a fer encaixar les peces de la manera que han estat situades els últim trenta anys. Ni la realitat ni les ambicions de Catalunya, el País Basc i Galícia coincideixen, però això no evita que no hi hagi un inevitable punt d’intersecció en la projecció de cada una d’elles.
Això està passant d’una forma evident amb el debat sobre el dret a decidir que lidera Catalunya i que s’ha fet un lloc protagonista, per motius diferents, a les campanyes electorals gallega i basca. El Partit Popular afronta a Galícia el segon test electoral des que Mariano Rajoy és president del govern. El primer el va passar a Andalusia, on el desgast per la gestió de la crisi va tancar la porta a les expectatives d’aconseguir per primer cop el govern andalús. Ara Rajoy juga a casa i el PP passa una segona prova en el seu principal feu electoral. Totes les enquestes coincideixen a dir que els populars conservaran la majoria absoluta però amb un marge tan estret de diputats que no permet afirmar que no hi pugui haver una sorpresa d’última hora. Possiblement per això no hi hagi voluntat de córrer riscos en el discurs sobre les principals qüestions polèmiques, en els famosos “embolics” Rajoy: ja sigui el rescat econòmic o el model d’estat. En aquest sentit caldrà estar atents a com evolucionin les coses a partir de dilluns.
On les enquestes sí apunten a un canvi de govern és a Euskadi. Els sondejos preveuen una àmplia victòria del PNB en vots, que pot ser una mica més esquifida en escons per la peculiaritat del sistema electoral basc. Un dels partits que es beneficiarien de la simetria entre demarcacions en nombre de diputats és EH Bildu, que, segons les enquestes, guanyaria a Gipuzkoa i Araba i que es consolida com a segona força. L’esquerra abertzale pot aconseguir uns resultats històrics en el seu retorn a les urnes, després de les prohibicions de presentar-se a les últimes eleccions, i en els primers comicis autonòmics que se celebren sense l’amenaça directa d’ETA. Si apliquem els principis clàssics podríem afirmar que l’endemà les dues primeres formacions es repartiran els papers i que una liderarà el govern i l’altra l’oposició, però res es pot descartar quan tot està canviant tant i tan ràpidament.
Des de fa un temps el nacionalisme català ha deixat d’emmirallar-se en el que passa a la resta de l’Estat, però tampoc en pot quedar completament al marge. L’aspiració d’establir una relació autènticament bilateral amb l’Estat es pot veure condicionada per la necessitat d’aquest de generar un diàleg multilateral. Algunes veus destacades del PP, però que estan fora del govern, han apuntat que la solució autonòmica ha estat insuficient per contenir les aspiracions de les comunitats històriques, per les quals es va dissenyar, i que cal replantejar el model. Fins i tot els més lúcids han entès que les principals incerteses que es plantegen ara mateix són les que afecten la supervivència d’Espanya.
Aquesta setmana s’han destacat les diferents maneres d’actuar d’Espanya i el Regne Unit i que mentre Madrid recorre a l’amenaça per frenar el secessionisme, Londres pacta les condicions en les quals s’ha de desenvolupar el referèndum d’Escòcia. Això va provocar que el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, enviés una carta de felicitació als primers ministres britànic i escocès, David Cameron i Alex Salmond. El president Mas ha aprofitat una reunió amb el cos consular acreditat aquí per demanar-los que expliquin als seus països quina és la realitat de Catalunya, però també té previst un seguit de viatges per fer-ho personalment. Això respon a la convicció que cal guanyar simpaties a l’exterior, sobretot per si cal “internacionalitzar el conflicte” tal com va advertir. Cal veure com evoluciona la posició de la comunitat internacional segons jugui cadascú les seves cartes, però segur que si hi ha una posició de consens serà per jugar tots amb les mateixes regles. És en aquest sentit que Catalunya no quedarà completament al marge del que pugui passar aquest diumenge.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585583-les-eleccions-de-diumenge.html
La CUP supera amb escreix els avals necessaris per presentar-se
N’ha aplegats entre 15.000 i 20.000 · Els presentarà avui a la junta electoral de cada circumscripció
La recollida d’avals de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha tingut un ritme frenètic els quatre dies que ha durat. Per a poder-se presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre en necessitava 5.530 a la circumscripció de Barcelona, 812 a la de Tarragona, 757 a la de Girona, i 443 a la de Lleida. Segons els recomptes fets en alguns dels punts de recollida escampats per tot Catalunya, la CUP pot haver recollit entre 15.000 i 20.000 avals, com explica VilaWeb Sabadell.
La CUP recull els avals des de places, casals i ateneus de l’esquerra independentista. Llocs i hores exactes, els exposa via xarxes socials: en un esdeveniment a Facebook amb la llista dels punts de recollida, i sota l’etiqueta #avalsCUP de Twitter. Avui presentarà tots els formularis de recollida a les juntes electorals de les quatre circumscripcions.
Aquests avals es necessiten perquè no hi ha una llei electoral catalana; per això la Junta Electoral considera que s’ha d’aplicar la LOREG espanyola, que inclou el requisit (pdf) dels avals. Tanmateix, en les eleccions a Euskadi i Galícia de diumenge, el requisit no es va pas exigir.
De totes maneres, la Generalitat de Catalunya no va anunciar que calien els avals fins el dia 10 d’octubre, quan ja havien passat set dies dels dinou hàbils per a presentar-los.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4048537/20121019/cup-supera-escreix-avals-necessaris-presentar.html
Espanya juga brut
Salvador Cot
Dues certeses que ja no es poden amagar: el procés català s’ha internacionalitzat de forma definitiva i, d’altra banda, Espanya juga brut. El cas de les declaracions de la comissària europea de Justícia, Viviane Reding, demostra que l’estat espanyol considera imparable l’avenç social del catalanisme i no ha tingut més remei que pressionar, per tots els canals possibles, la Comissió Europea. Reding havia dit una obvietat que ara és tabú a Madrid: no està escrit enlloc que els catalans hagin de ser expulsats de la Unió Europea. Calia esborrar-ho com fos.
I així ha estat, fins que un diari escocès, Newsnet Scotland, ha destapat la maniobra espanyola, que va comptar amb la vergonyosa col·laboració de la mateixa Comissió Europea, vehiculada a través de la seva oficina de Madrid. No sorprèn l’estil espanyol, en la línia del que vam veure fa uns quants anys a Fresno, el que sobta és la misèria de la Comissió Europea, disposada a mentir per no contradir la doctrina del govern espanyol.
En aquest procés també es comprovarà la qualitat política d’Europa i els europeus i la profunditat democràtica de les institucions que representen aquest projecte històric de confluència. I Europa haurà de decidir entre contradir el govern espanyol o decebre els ciutadans d’Europa.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47935/espanya/juga/brut
Aznar adverteix de conseqüències penals si Mas vulnera la Constitució
L’expresident espanyol avisa que s’anul·larà qualsevol vulneració de la Constitució, com ara un referèndum. Avisa que la “nació espanyola ni es divideix ni es rendeix” i defensa que “no és una nació nacionalista”
AGÈNCIES Miami
José María Aznar, aquest divendres a Mèxic en roda de premsa / SÁSHENKA GUTIÉRREZ / EFE
L’expresident del govern espanyol i president de la FAES, José María Aznar, ha advertit aquest dijous que hi haurà conseqüències penals si el president de la Generalitat, Artur Mas, vulnera la Constitució amb un referèndum. “El que ningú pot fer és vulnerar o incomplir pel seu compte la Constitució”, ha advertit des de Miami, perquè si fos així “l’actuació seria nul·la”.
Aznar ha participat aquest dijous en l’homenatge als 200 anys de la constitució de Cadis organitzat per la Fundación España-Florida 500 años. Des d’allà, ha considerat una “greu deslleialtat” el repte sobiranista de Mas “aprofitant” la conjuntura de crisi per “malmetre l’interès comú (dels espanyols) en benefici dels seus interessos particulars” o per “tapar els seus errors”.
La nació espanyola, una nació indiscutible
Aznar no ha dubtat gens a contraposar la “nació espanyola plural i incloent” als “localismes estèrils”. Per ell, la “nació espanyola no és una imposició identitària, sinó la llibertat i igualtat dels ciutadans”. S’ha reivindicat “tranquil·lament orgullós de ser espanyol”, d’una Espanya que, a parer seu, “té identitat, però que no és una nació nacionalista” sinó “plural, complexa i incloent”.
Per l’expresident del PP, “si algú vol canviar un text constitucional, pot proposar-ho al conjunt de la nació, que ha de decidir el que sigui procedent”. Malgrat reivindicar-se no nacionalista, ha advertit que la nació espanyola “no és una mera abstracció ideal discutida i discutible” i “ni es divideix ni es rendeix”. “Els espanyols d’avui, actuant un cop més units davant dels problemes, també guanyarem el futur amb una política nacional decidida, renovadora i reformista”, ha conclòs.
http://www.ara.cat/politica/Aznar-consequencies-penals-Mas-referendum-Constitucio_0_794320735.html
La infàmia del PP a Catalunya
editorial
Encara falten tres setmanes per a l’inici de la campanya electoral a Catalunya i el PP i la seva líder, Alícia Sánchez-Camacho, han començat a desplegar l’estratègia de la mentida, la fal·làcia i la intoxicació d’una manera tan infame que quan arribin les dues setmanes de la contesa els nivells de demagògia de la dreta nacionalista espanyola ja no faran por perquè cada cop generen més hilaritat per la seva risible inconsistència argumental. Riure per no plorar, tenint en compte que se suposa que un partit que governa a l’Estat espanyol hauria de tenir uns paràmetres de responsabilitat mínimament homologables amb la decència política. Aquest no és el cas de la senyora Sánchez-Camacho.
L’única explicació plausible per entendre aquest gir d’extremisme barroer dels populars a Catalunya és la seva constatació del fet que han quedat absolutament desconnectats de qualsevol corrent polític central o majoritari a Catalunya, després que durant uns mesos haguessin caigut en el seu propi miratge de creure’s força decisiva donant suport al govern d’Artur Mas. Al PP, a hores d’ara, només li resta intentar atiar un conflicte que fins ara no ha existit, dinamitar la convivència a còpia de falsedats i mirar de fer perdre la paciència a una societat catalana entossudida a no caure en les provocacions del nacionalisme radical espanyol. Què en queda, avui, d’aquella líder que apel·lava a la responsabilitat i a l’estabilitat. Només una trista caricatura desencaixada que després de mesos obstinant-se a no voler veure la realitat catalana i no traslladar-la correctament als seus superiors a Madrid, ara intenta desesperadament salvar els mobles recorrent a les arts més baixes i roïns de la política.
Margallo ens tracta de tontos davant l’assentiment del president de La Caixa
Pel ministre si fóssim intel•ligents aniríem junts amb Espanya, sembla que encara no sap que preferim el risc de la llibertat a seguir sent una colònia d’Espanya
El ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, ha tornat a situar el nacionalisme al mateix cabàs que altres conceptes com el “populisme”, el “proteccionisme” i “la defensa de la identitat identitària” i ha apuntat que aquests són fenòmens que apareixen a Europa justament en un moment en què la crisi no tan sols és econòmica, sinó també “política”. Ho ha fet davant el miler d’empresaris que han participat a la jornada de directius CEDE a Madrid. En un discurs llargament aplaudit, Margallo ha citat Unamuno i ha afirmat que “quan un germà es considera intel·ligent, no fa un cop de porta i marxa de casa”, sinó que “fa un cop de puny a la taula i diu ‘aquí mano jo’ per al benefici d’Espanya”.
;
Contra Catalunya
La Caixa amb Fainé al capdavant, amfitrions de l’espanyolisme que insulta als catalans
Margallo ha tancat d’aquesta manera unes jornades que han comptat amb la presència a la clausura del Príncep Felip de Borbó i del president de la Caixa, Isidre Fainé. El ministre d’Exteriors, que ha obert el seu discurs citant els títols del Príncep: “d’Astúries, de Viana i de Girona” ha destacat que la Transició va ser “un gran èxit” i ha assegurat que, malgrat que ara també toca viure “temps convulsos” el govern espanyol “sap on és, sap el que ha de fer i ho està fent”.
Acusacions de Margalló contra els catalans davant Fainé i La Caixa
Amb tot, ha afirmat que aquesta crisi econòmica ha derivat també a Europa en una crisi política. “Sorgeix el populisme, el nacionalisme, el proteccionisme i la defensa de la identitat identitària a tots els països d’Europa”, ha afirmat.
El ministre ha destacat la importància de la imatge exterior de l’Estat, tan pel que fa a la compra de deute per part dels inversors internacionals com per a la sortida a l’estranger de les seves empreses, i tal com va fer al Congrés ara fa una setmana ha tornat a recordar que l’Estat ha d’afrontar “algun debat institucional” que “no ajuda a la tasca del govern ni a la imatge d’Espanya”.
Recuperar la marca Espanya amb la corona i l’exercit
La recuperació de la imatge exterior d’Espanya, segons Margallo, passa per la “marca Espanya” que vol teixr “sinèrgies” entre tots els elements que tenen “bona imatge” com “la Corona”, “les Forces Armades” i les empreses internacionals.
Margallo ha volgut tancar el seu discurs amb un missatge adreçat als moviments secessionistes. Ho ha fet citant Unamuno que “el 1902 a Bilbao deia que quan un poble és gran no es replega darrere les seves muntanyes sinó que les supera per conquerir nous espais”.
“Quan un germà es considera més intel·ligent, no dona un cop de porta i marxa de casa, sinó que fa un cop de puny a la taula i diu: aquí mano jo, però mana per a benefici de tots per al que estic d’acord que és un gran país que es diu Espanya”, ha sentenciat..
Espanya “no necessita” acudir al rescat
El ministre d’Exteriors ha reiterat que de moment l’Estat no necessita acudir al rescat “perquè el que ens importa és que el Banc Central Europeu (BCE) intervingui el mercat secundari. A més, ha apuntat que a les polítiques necessàries d’austeritat cal afegir-hi receptes que incentivin el creixement i la creació d’ocupació.
Fainé anima els empresaris a superar les “incerteses”
El president de La Caixa, Isidre Fainé, també ha demanat als empresaris que facin un “esforç extra” per tirar endavant malgrat una situació econòmica que “ens absorbeixen en un frenètic dia a dia”. Segons Fainé tot i els “temps complexes” i les “incerteses” que els toca viure als agents econòmics, “ha arribat el moment en què els emprenedors han de demostrar a la societat amb projectes que la recuperació de la confiança és possible i que no admetem el fracàs”.
“Crec fermament que les solucions existeixen i que tan sols fa falta que les descobrim per seguir oferint al il·lusió d’un treball, la possibilitat de sentior-.se útilo i l’energia per forjar una societat més justa”, ha dit.
Fainé ha recordat que l’Estat afronta “reptes importants” que cal resoldre sense dubtes i ha destacat que per apuntalar la confiança fa falta “una major unitat d’acció” a Europa amb “intervencions fermes del BCE i avenços cap a una major integració bancària”. “Per recuperar la confiança interna cal insistir en les nostres fortaleses”, ha dit.
Iniesta: «És molt lògic que em senti català»
Andrés Iniesta fa uns dies va assegurar a la revista France Football que se sentia espanyol però també català, ja que fa 16 anys que viu al nostre país. Les paraules del jugador nascut a Fuentealbilla, a la Manxa, van tornar a destapar la catalanofòbia a les xarxes socials on molts usuaris van oblidar de cop que el migcampista blaugrana ha donat a la selecció espanyola l’únic Mundial que han guanyat.
Avui, en roda de premsa, Iniesta ha refermat els seus sentiments. “És molt lògic que em sentit català” tot explicant que es tracta d’una qüestió de sentiments i no pas de política. “Qui no ho vulgui entendre, no ho entendrà. Em sento orgullós d’haver nascut a Fuentealbilla. Ara porto 16 anys aquí. Sempre m’han cuidat molt bé. La meva família també viu aquí. La meva dona és d’aquí i la meva filla ha nascut aquí. Per mi no és incompatible una cosa amb l’altre” ha assegurat. Per altra banda, ha assegurat que la lesió està pràcticament oblidada però ha alertat de les dificultats dels partits després de l’aturada per les seleccions.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47940/iniesta/molt/logic/senti/catala
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I L’IMAGINARI NACIONAL
“Barcelona té l’ocasió de convertir-se en la capital d’un país”
Jaume Clotet
L’imaginari nacional i col·lectiu dels països no és una qüestió atzarosa. La creació de referents comuns que reforcin el sentit de comunitat històrica són, per sort o per desgràcia, decisions basades en raonaments polítics. Si mirem enfora i veiem quins són els referents històrics de cada país (Joana d’Arc i Napoleó a França, Garibaldi a Itàlia, Washington o Lincoln als Estats Units) entendrem que aquests mites ajuden a reforçar el sentiment nacional en una determinada direcció ideològica. L’elecció d’uns referents en detriment d’altres és quasi sempre una decisió arbitrària presa sobre una base ideològica.
A Catalunya, per fortuna nostra, fou Víctor Balaguer qui va fixar, en plena Renaixença, el mite nacional de l’onze de setembre i va recuperar la figura del general Josep Moragues com a heroi nacional. Si s’hagués fixat en un altre moment històric i en un altre personatge qui sap si, avui, el dia onze de setembre seria feiner. Crec sincerament que la decisió presa per Balaguer va ser correcta, perquè la Guerra de Successió i el dramàtic desenllaç del 1714 van configurar, probablement, un sentiment nacional que ha perdurat fins avui. Aquell conflicte va suposar un abans i un després en la història mil·lenària de la nostra nació: res no va ser igual després de la derrota i tot era diferent abans de la victòria de Felip V.
Per sort, ja fa uns quants anys que la Guerra de Successió ha merescut l’atenció dels millors historiadors del nostre país. Albert García Espuche, Agustí Alcoberro, Francesc Xavier Hernández i Josep M. Torras Ribé són la punta de llança d’una feina increïble al servei de la recuperació històrica d’aquells fets. Llegir els seus llibres és, a dos anys del 2014, gairebé una obligació. Al seu costat, experts en gastronomia, indumentària, economia, teatre, climatologia, música, història local i qualsevol altre aspecte de la vida han fet excel·lents treballs de recerca per saber com vivien els catalans de principis del segle XVIII. No acostar-se avui a la Guerra de Successió no serà, doncs, per falta de documentació i estudis solvents sobre la qüestió.
L’any vinent ja podrem visitar el Centre Cultural del Born, que està cridat a ser un museu nacional de referència i un punt d’atracció de turisme cultural a escala europea. No es pot entendre la història de Barcelona, ni de Catalunya, sense comprendre què va passar entre els anys 1700 i 1715. Barcelona té, doncs, l’ocasió de deixar de ser la capital cosmopolita, buida i artificial que alguns han pretès construir per convertir-se en la capital d’un país. Sens dubte, el Centre Cultural del Born hi ajudarà, però no serà el final del camí perquè tenim encara deures pendents i tenim molta història per recuperar.
L’ESPANYA ETERNA
“Van caure Roma i Bizanci, però Espanya ja estava allà i continua… I a Altamira ja estudiaven el tema del rescat bancari”
Melcior Comes
Després de veure l’embranzida -popular i política- que ha agafat el sobiranisme català en qüestió de pocs mesos, des d’Espanya han volgut explicar-se què ha passat aquí a Catalunya. “Com s’ha arribat fins aquesta situació?”, es demanen, confosos, ingenus, després de veure més d’un milió de persones al carrer, i després de veure la majoria favorable al dret a decidir en el Parlament de Catalunya.
La primera resposta ha estat donar la culpa a l’educació, responsabilitzar el sistema educatiu català de la creixent onada d’independentistes que estan disposats a votar -sí- en un referèndum sobre la construcció d’un estat propi per a Catalunya.
Segons la tesi de Wert i de la dreta -però també de l’esquerra espanyola, escoltem què diu José Bono…- l’educació descentralitzada, en competències cedides i llengua catalana vehicular, hauria estat la que ha inculcat durant més de trenta anys la tesi de l’estat propi pels catalans als nens i nenes que ara ja són joves votants, els quals es van veure en grans aglomeracions durant la manifestació del passat Onze de Setembre.
Sé del cert que això és fals: no es produeix una ‘educació independentista’ -ni una educació socialista, ni autonomista, ni una educació masclista, ni una educació ideològicament esbiaixada, de cap mena, possiblement no es doni cap idea ferma políticament parlant, almenys va ser així en la meva experiència, tot i que sí s’insistia molt en la cosa pacifista, quan resulta que hi ha guerres justes…
Però Wert sí encerta en alguna cosa: es produeix una ‘educació catalana’, és a dir, que els nens i nenes que surten de les nostres escoles i instituts no són ‘ciutadans independentistes’, però sí ‘ciutadans catalans’, cosa que els fa més sensibles -totalment conscients- de la naturalesa d’aquest país, coneixedors de la seva llengua, cultura, tradicions i institucions d’autogovern -les quals són sis segles més antigues que la pròpia Constitució espanyola…-.
L’educació catalana és nacional, és a dir, que reconeix la identitat de Catalunya i la posa en el centre, o més o menys. ¿Com no podria generar independentistes, doncs, si aquesta identitat es veu afectada? ¿Qui sóc? ¿Qui som nosaltres, els catalans, els nous i els vells? No crec que hi hagi una educació autonomista, però; si fos així, ¿no seria un gran fracàs de l’educació que ara triomfessin les tesis de l’estat propi? A l’enquesta de La Vanguardia, curiosament, sortia que els joves d’entre 18 i 25 eren els menys proclius a votar sí a la independència…
¿O potser sí, doncs, i l’independentisme és el fruit del fracàs escolar generalitzat de l’escola catalana, xacra que posa en dubte tota la tradició pedagògica del país? Però no perdem el sentit de la realitat només perquè vulguem fer quatre frases sonores.
La llengua ensenyada a les escoles genera un sentiment de pertinença i d’integració, un sentiment de formar una comunitat entre tots els seus parlants. ¿Quantes vegades no hem sentit fer paròdia de la llengua dels ‘pijos’, per exemple? Això significa que hi ha un grup social diferenciat per la manera de parlar, una microidentitat reconeguda. ¿Com no s’hauria d’operar el mateix quan estem parlant de tota una comunitat lingüística?
Wert no té raó però apunta en la direcció encertada: l’escola -i també els mitjans de comunicació- crea la comunitat nacional -però no l’independentisme, el qual és la reacció de supervivència quan la comunitat, reafirmada contínuament per la transmissió educativa i cultural, se sent en perill-.
¿Algú dubta que si portéssim trenta anys sense immersió lingüística -o amb escola en castellà- l’independentisme no tindria entre nosaltres la força que té?
Els escocesos han deixat perdre el gaèlic, però no han deixat de sentir-se escocesos i ara reclamen la independència. La llengua pot ser un element d’aquesta identitat, però no és un element necessari, doncs. El que és necessari és que al comunitat se senti respectada i volguda, encaixada i a gust i amb condicions de perdurar, cosa que no s’aconsegueix ni amb l’espoli econòmic ni amb amenaces sobre el seu sistema educatiu. Des d’Espanya, però, es posa en dubte l’existència mateixa de la nació catalana; els que es neguen a aquest referèndum parteixen sempre d’això, implícita o explícitament. Al meu parer, però, negar la nacionalitat a una comunitat equival a negar l’humanitat a un individu.
El que no entenen, per això mateix, és que quan a un català se li parla d’espanyolitzar l’escola és com si a un espanyol se li parlés d’americanitzar el seu sistema educatiu (per molt gloriosa que sigui la cultura nord-americana). Entenc que Espanya no és una entitat tan aliena com ho són els EUA -però necessitem l’anglès…-, tanmateix Espanya es pot explicar de moltes maneres, com entitat plural o com a projecte unitari dins el qual les altres nacions no serien més que anomalies, particularismes sense més importància o exotismes folklòrics entestats en perdurar i no deixar-se fondre en la gràcia universal espanyola o castellana. Tot això ja cansa massa.
Mentre escric això m’assabento que Esperanza Aguirre ha dit que Espanya és una nació amb 3.000 anys d’història. Anterior a Plató i Aristòtil, doncs, contemporània del rei Salomó. Mentre a Catalunya se li nega l’existència, a Espanya se li dóna l’antigor dels mites bíblics. Van caure Roma i Bizanci, però Espanya ja estava allà i continua… I a Altamira -ho saben els nens espanyolitzats- ja estudiaven el tema del rescat bancari.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_espanya_eterna_89863.php
Catalunya entra en el debat sobre el Premi Nobel de la Pau
El Premi Nobel de la Pau 2012 ha renovat l’antiga discòrdia sobre les relacions de Noruega amb la Unió Europea
Lectores corresponsales | 18/10/2012 – 20:38h
;
El Parlament Europeu, Estrasburg Frederick Florin – AFP
Josep Coll, Oslo (Noruega)
El premi Nobel de la Pau 2012 ha dit: Noruega, desperta!
Els noruecs contraris a l’entrada del seu país a la Unió Europea, és a dir, les tres quartes parts de la població, han rebut com una pèssima notícia, i quasi com un insult inqualificable, la concessió del Premi Nobel de la Pau 2012 a la Unió Europea. És una resolució que atribueixen directament a la influència i a la pressió personal exercida pel president del Comitè Nobel, Thorbjørn Jagland. Amb la flegma que el caracteritza, l’al·ludit ha replicat dient que “ell no havia concedit cap premi, ho havia fet el Comitè del Premi Nobel de la Pau, de forma unànime”.
Des del primer moment, aquest premi ha renovat l’antiga discòrdia sobre les relacions de Noruega amb la UE. Ha aparegut novament la famosa Noruega del “no”, profundament enfrontada a la del “sí”. Els primers, acusen al Comitè Nobel, i especialment al seu president Thorbjørn Jagland, de que el Premi Nobel de la Pau 2012 és una maniobra totalment inacceptable, amb l’objectiu de tornar a negociar la possible entrada d’aquest país a la UE.
Les al·legacions dels poderosos sectors agraris i de la indústria pesquera de Noruega sempre han dominat sobre l’opinió pública, assegurant que aquest país defensa millor els seus interessos mantenint-se al marge de la UE. Aquesta visió ha estat criticada, tant a l’interior com a l’exterior de Noruega, al considerar-la com una política egoista i poc solidaria amb la resta d’Europa.
Els partidaris de l’entrada de Noruega a la UE sempre han fet constar, com a element bàsic, la importància decisiva que aquella organització ha tingut en el reforçament de la pau i la democràcia dintre del nostre continent. Com a bon exemple es recorda a Espanya. Subratllen repetidament que es tracta d’un bloc de 27 països i 23 idiomes, amb 67 anys de pau, un miracle polític en el que Noruega no ha volgut participar.
El gran debat celebrat a la televisió pública noruega, desprès d’anunciar-se el nom del guanyador del Premi Nobel de la Pau 2012, va reunir a rellevants personalitats nacionals i internacionals, de forma personal o per via telefònica. Cal destacar que va contar amb la presència del president de l’Acadèmia del Premi Nobel i amb el director del Comitè del Nobel de la Pau, Thorbjørn Jagland.
Entre els participants també hi havia el sociòleg Johan Galtung, un dels fundadors i protagonistes mundials més destacats en el camp de la investigació sobre la pau i els conflictes socials, així com fundador de l’organització International Peace Research Institute. És autor d’una vintena de llibres, alguns d’ells en castellà, editats a Buenos Aires, Barcelona i Madrid.
Durant la seva llarga intervenció, Johan Galtung es declarà totalment d’acord amb la decisió que havia pres el Comitè del Premi de la Pau. Va recordar com un exemple de màxima importància la participació de la UE en el procés de democratització d’Espanya. Mencionà explícitament que encara existien molts problemes d’alliberació nacional a diversos territoris d’Europa, citant a Catalunya i el País Basc.
A la sortida d’aquest debat de la televisió pública, Thorbjørn Jagland va declarar als periodistes que l’esperaven, “que ho lamentava molt, però que es veia forçat a dir que les crítiques que es feien al Premi Nobel de la Pau 2012 eren molt possiblement una mostra de que Noruega no està al corrent de tot allò que passa a la resta d’Europa”.
Per una altra banda, en un article editorial del diari Aftenposten d’Oslo es citaven comentaris recollits fora d’aquest país, que induïen a meditar sobre quina era l’opinió de Brussel·les sobre la política noruega relacionada amb l’agricultura. S’està creant l’opinió de que Noruega és una nació rica i amb doble moral, que no hauria d’aixecar amarres i navegar al seu gust, doncs aquesta és una visió falsa de la realitat.
Aquesta advertència anava relacionada amb l’anunci del govern noruec sobre un important increment en el nivell d’impostos sobre la importació del formatge i de la carn procedents de la UE. Cal recordar que, al mateix temps, Noruega vol exportar de forma totalment lliure els seus productes de la pesca a la UE.
El comentarista Kjetil Wiedswang, del diari Dagens Næringsliv d’Oslo, ha valorat aquesta qüestió des d’un angle diferent, en un article que començava dient: “No és cap escàndol que la UE hagi rebut el Premi Nobel de la Pau. El que resulta realment escandalós és que no l’hagués obtingut molt abans”. Atribuïa aquest fet a que Noruega ha viscut un llarg, agre i violent debat, en contra i a favor de la UE, debat que ara torna a començar. El comentarista fomenta aquesta afirmació recordant noms d’anteriors membres del Comitè del Nobel la Pau, que al llarg dels anys han mantingut una posició diametralment contrari a la UE, i que cada vegada que s’ha presentat aquella candidatura han votat en contra. Aquesta vegada, no obstant, s’ha produït un fet excepcional: un dels membres del Comitè, que hauria votat en contra de la UE, es troba absent degut a un llarg permís per malaltia. Per aquest motiu i per primera vegada quedava obert el camí que feia possible la concessió del Premi Nobel de la Pau 2012 a la UE. El comentarista del diari es mostrava convençut de que, a partir d’ara, es reprendrà novament a Noruega el debat sobre l’entrada a la UE. Afegia que resultarà interessant comprovar si els que critiquen el Premi Nobel de la Pau d’enguany s’atreviran a fer una temptativa entusiàstica per negar la importància de la labor portada a cap per la UE, defensant la pau a Europa durant més de mig segle. “No els hi serà fàcil fer-ho”, acaba dient l’article del diari Dagens Næringsliv.
Els empresaris fan el seu camí: segueixen en augment les exportacions
Les vendes a l’exterior de Catalunya registren un increment sostingut del 6,4% en l’acumulat dels primers vuit mesos de l’any
Les empreses catalanes van exportar per valor de 4.114 milions l’agost cosa que suposa un 4,3% més que el mateix mes de l’any passat, segons l’informe mensual de Comerç Exterior que publica el Ministri d’Economia i Competitivitat. En els primers vuit mesos el valor de les exportacions van sumar 38.485 milions, amb un increment sostingut del 6,4% en relació amb el mateix període del 2011. L’increment de les exportacions en el conjunt de l’Estat a l’agost ha estat del 7,4% a l’agost i del 4,1% en el l’acumulat dels primers vuit mesos. Per sectors, el sector de l’alimentació català ha estat el més actiu durant l’agost amb un increment de les exportacions del 26,6%, seguit del químic amb un 7,9% més.
El resultat d’aquestes xifres sobre les exportacions catalanes comparades amb una caiguda de les importacions a Catalunya del 8,9% a l’agost i del 5,9% en el període entre el gener i l’agost, han fixat un saldo comercial negatiu de 981 milions d’euros, cosa que suposa reduir el dèficit comercial català del mes d’agost en un 40% en relació amb l’agost de l’any passat. En els primers vuit mesos de l’any el dèficit comercial català s’ha reduït un 31%.
El dèficit comercial de l’estat espanyol s’ha reduït un 23,3% fins l’agost en comparació amb els primers vuit mesos de l’any passat.
Sala i Martín: “Si la independència es decidís únicament amb criteri comercial, hauriem de marxar”
Xavier Sala I Martín
“Fins ara els arguments per “demostrar” que la situació econòmica d’una Catalunya independent seria catastròfica són tan fal·laços que tots ells acaben dient el mateix”.
L’economista i professor universitari, Xavier Sala i Martín, ha denunciat a un article els arguments fal·laços que intenten desmuntar la independència de Catalunya. “Si la independència es decidís únicament amb criteri comercial, hauriem de marxar” ha sentenciat.
A El tret per la culata Sala i Martín ha dit que una vegada analitzats aquests arguments “tots acaben dient el mateix”: “Als estrategs de la por […] ela acaba sortint el tret per la culata”. Primerament, l’autor de l’article ha argumentat que l'”error” consisteix a explicar què passaria si Catalunya marxa “però no si es queda”: “Qui pagaria el deute espanyol? Els extraterrestes? No! Els espanyols!”.
Sala i Martín també ha recordat que una altra amenaça és “la de si Catalunya se’n va, els jubilats perdràn les pensions”. “Les pensions d’avui es paguen amb les cotitzacions d’avui ─ha continuat─ […]. Allò ruïnós per als pensionistes no és marxar-se sinó quedar-se”. L’autor de l’article també ha denunciat l’argument més comercial de tots, que amenaça de reduïr el comerç català un 70%: “Diuen que el comerç caurà als nivells que hi ha entre Espanya i Portugal […]. L’error consisteix a pensar que és el mateix partir d’una situació en la qual hi ha barreres comercials […] que una en la què no n’hi ha”.
Finalment l’autor de l’article ha sentenciat que “si la independència es decidís únicament amb criteri comercial, hauriem de marxar”.
Ho sento, ja no vull la independència
EMPAR MOLINER
Estem perduts. Aquesta setmana l’Alícia Sánchez-Camacho ha dit que si som independents els títols universitaris catalans deixaran de ser reconeguts. Recordem que en anteriors setmanes ja havíem perdut les pensions i les ajudes a la pagesia.
S’ha acabat la broma. Ja no vull ser independent, ho sento. I això que jo no tinc títol universitari. Però en una Catalunya independent no em quedaria, suposo, ni el recurs de fer-me la pelleringosa i dir allò de: “És que jo he estudiat a la universitat de la vida”. Perquè per haver estudiat a la universitat de la vida també s’haurà de ser espanyol.
Per a les properes setmanes espero, doncs, un nou degoteig de desastres de lesa humanitat. Si no valen els títols universitaris, tampoc no ens valdran els carnets de conduir, ni els de ciclomotor. L’únic carnet que podrem tenir és el de manipulador d’aliments, perquè el dóna la Generalitat, i, potser, el de tinença de races de gos potencialment perillós. Així doncs, al nou estat independent que serà Catalunya no hi haurà cap llicenciat. Tots serem manipuladors d’aliments. Però no els podrem manipular, perquè s’hauran acabat les ajudes a la pagesia. Sí. Vostès diran que podríem menjar verdures congelades. Doncs no, perquè no tindrem ni un sol conductor de vehicle frigorífic. Les haurem de portar en carro i se’ns descongelaran pel camí. Això sí: la contaminació es reduirà una barbaritat. I la facturació dels peatges també. (Suposo que els peatges sí que ens els deixaran tenir, quan siguem independents.) Els únics cotxes que circularan per la catalana terra seran els dels estrangers procedents d’Europa. Perquè els espanyols que vulguin anar a França suposo que faran la volta en vaixell per l’oceà Atlàntic per no haver de trepitjar un territori tan desagraït com analfabet.
El panorama és tan realista com disgraciós. Però em pregunto: tot això ja ho saben a Escòcia?
http://www.ara.cat/premium/opinio/Ho-sento-ja-vull-independencia_0_794920508.html
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada