oct. 22 2012

Recull de premsa 22 octubre 2012

Rectificació:

Tal i com ja haureu rebut, el comunicat en ferm de l’Assemblea Nacional Catalana es fa aquest proper dimecres al migdia, i després de la roda de premsa.

El comunicat que vareu rebre en el recull de premsa d’ahir no és vàlid, no el tingueu en compte, l’heu de suprimir i si l’heu re-enviat, feu arribar la rectificació.

Com ja esteu fent, podeu fer-me arribar qualsevol notícia que trobeu a faltar o qualsevol proposta de millora d’aquest recull.

Dolors Marin Tuyà
Secretariat Nacional-Comunicació
Recull de premsa

dolorsmt
www.assemblea.cat

L’Assemblea Nacional Catalana informa que farà públic el seu posicionament sobre les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya el proper dimecres 24 d’octubre, en roda de premsa.

Volem recordar, a més, que només els continguts publicats a la web i a les xarxes socials de l’ANC o enviats des dels correus de l’Assemblea són autèntics. Qualsevol altra informació feta en nom de l’ANC que no estigui penjada al web i a les nostres xarxes socials, no és de l’ANC.

RECULL DE PREMSA ANC – 22 OCTUBRE 2012

SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó

Rectificació de Lluis Brunet, fotograf i col.laborador de l’ANC, diu:

Quan ja estava enviat, em vaig adonar que alguna cosa no quadrava.

Pel contigut i l’enfoc no podia ser l’estil d’un document de l’ANC. malgrat estar signat per l’ANC, un cop fetes diferents consultes, he pogut comfirmar que el suposat comunicat no és de l’ANC. L’ha redactat algú amb pocs escrúpols, que suplantant l’ANC ha aprofitat aquestes sigles per fer difusió de la seva opinió personal, ha fet passar bou per bèstia grossa. Tothom té dret a expressar les seves opinions personals, però sense suplentar la identitat fisica o jurica de ningú. Qui pot tenir interes a marejar la perdiu?

L’ASSAMBLEA NACIONAL CATALANA, el proper dimecres, farà públic en roda de premsa el posicionament de l’ANC de cara les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Fins llavors cap document que pugui circular es atribuïible a l’ANC, tots els documents oficials de l’assemblea poden ser consultats a la web de l’assemblea / noticies / comunicats

TOTS PODEM AJUDAR i SEGIM SENT NECESSARIS!!!

ara més que mai

http://us2.campaign-archive2.com/?u=73f4a3d75a8b34169fb078f5b&id=df1e419272&e=ff666bbf78

La Trobada del Coll de la Manrella recorda Lluís Companys

Entre els participants d’enguany hi ha la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell

Com cada any per aquestes dates té lloc al coll de la Manrella, prop de la Jonquera, l’acte de record i homenatge a Lluís Companys. En aquest indret hi ha instal·lat un monument al president de la Generalitat, afusellat el 15 d’octubre del 1940 al fossar del Castell de Montjuïc de Barcelona, per a recordar-ne la figura i, també, els milers de republicans que van passar per aquest lloc de l’Albera en l’exili del 1939. La XXXIV Trobada del Coll de Manrella també vol mostrar la solidaritat amb la comarca de l’Alt Empordà, castigada per grans focs a l’estiu.

A partir de migdia, davant el monument, arribarà la Flama de la Llibertat, es farà l’ofrena floral de les entitats i dels infants, es llegirà la llista d’adhesions i hi haurà unes paraules en memòria d’Enric Garriga Trullols i Armand Samsó, premis Coll de Manrella, traspassats. Posteriorment es concedirà el guardó del 2012 i pronunciaran discursos el batlle d’Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis; la batllessa de Santpedor, Laura Vilagrà, el batlle de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, la batllessa de la Vajol, Dolors Manzanera, i la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell.

Abans de dinar, el cantant nord-català Ramon Gual interpretarà algunes cançons.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4048992/20121021/trobada-coll-manrella-recorda-lluis-companys.html

Forcadell diu que tenim sort d’Europa
AGULLANA – ACN
La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, creu que Espanya ja hauria suspès l’autonomia de Catalunya si no tingués por d’Europa i de la reacció internacional. Forcadell sosté que no hi ha gaire diferència entre l’Espanya actual i la que va afusellar el president Lluís Companys. La presidenta de l’ACN va participat ahir en el 34è Homenatge a Companys al coll de la Manrella.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/586544-forcadell-diu-que-tenim-sort-deuropa.html

Els partits catalans llegeixen les eleccions segons els seus interessos

Cada partit en destaca allò que li interessa

Els partits polítics catalans han reaccionat a les eleccions basques i gallegues remarcant-ne els aspectes que més els han interessat. Per exemple, pel PP català els gallecs ‘han votat contra l’independentisme’; per CiU, les eleccions basques demostren que la ‘uniformitat que vol Espanya no existeix’; pels socialistes, els fets d’Euskadi i de Galícia ‘tenen explicacions concretes que no es poden aplicar a Catalunya’.

En opinió de Lluís Corominas, de Convergència i Unió, la victòria del PNB reforça el nacionalisme i deixa sense efecte ‘la imatge d’uniformitat d’Espanya que alguns volen dibuixar’.

El portaveu del PSC, Lluís Collboni, ha explicat els mals resultats dels socialistes a Galícia i a Euskadi atribuint-los a factors molt concrets: a Galícia, a l’abstenció; a Euskadi, al retorn de Bildu a les institucions. Per tant, no hi ha raó perquè a Catalunya els socialistes hagin de fer el mateix camí.

També ha parlat el representant del PP, Enric Millo, que s’ha alegrat del bon resultat del PP a Galícia, perquè els gallecs han optat per un ‘govern seriós i contra l’independentisme’. I en relació amb el País Basc no creu que es puguin comparar el PNB i CiU perquè el PNB no ha optat clarament per la independència.

Des d’ERC Marta Rovira ha recalcat el bon resultat d’EH Bildu i ha rebaixat la importància de la divisió dels nacionalistes d’esquerra gallecs, que entre tots dos han obtingut el millor resultat electoral de la seva història.

La irrupció d’Anova a Galícia és un dels detalls que Dolors Camats, d’ICV, ha subratllat. Segons Camats, les esquerres no supeditades a un projecte estatal han crescut tant a Galícia com a Euskadi.

Alfons López Tena, de Solidaritat, troba que la democràcia ha obert la porta a la llibertat d’Euskadi, igual que passarà en les pròximes eleccions catalanes, i ha celebrat els bons resultats d’EH Bildu i Anova.

Per Albert Rivera, de Ciutadans, el constitucionalisme ‘immobilista que no vol la reforma’ ha fracassat al País Basc per culpa del PP i del PSOE.

Madrid no s’immuta

La premsa espanyola amaga la golejada abertzale mentre destaca “l’aval” a les polítiques d’austeritat de Rajoy pels resultats de Galícia i la patacada de Rucalcaba

Portades de la premsa espanyola l’endemà de les eleccions. Foto: Kiosko.net

Els resultats de les eleccions basques –en un context marcat pel procés sobiranista que viu Catalunya- posen en qüestió el projecte nacional espanyol. La lectura que la Constitució ha quedat tocada de mort –que realitza el director d’aquest mitjà- ni s’ensuma a la premsa de Madrid que se centra en l’aval a les polítiques d’austeritat de Rajoy per la victòria de Feijóo i, en segon terme, del fracàs de Rubalcaba. En canvi, que el Parlament basc tingui més del 60% de diputats abertzales –amb la irrupció de Bildu com a segona força- esdevé una notícia quasi marginal a les portades.

Aquesta línia l’adopten pràcticament a l’unison l’ABC i La Razón, els dos diaris que més sintonitzen amb la línia oficial del Partit Popular. Si fa dos dies coincidien pràcticament en demanar “el vot per la unitat d’Espanya” –amb fotos de Feijóo i Rajoy-, avui també coincideixen. En el cas del diari de Planeta, consideren que Galícia esdevé “un aval absolut” pel president del govern espanyol malgrat les protestes de l’esquerra al carrer. Donen més importància als resultats del PSE i PsdG: “Rubalcaba enfonsa al PSOE” que als comicis bascos: “El País Basc obre la primera esquerda independentista”. Això sí, no eviten qualificar a Bildu de “proetarres”, l’endemà d’una portada monogràfica amb el titular “ETA muda de pell”.

A El Mundo, en canvi, es dóna la mateixa importància a les dues eleccions: “El sobiranisme basc arrasa mentre Feijóo salva a Rajoy” amb fotos d’Urkullu (a l’esquerra) i el president gallec (a la dreta). El diari de Pedro J. Ramírez és dels pocs que es fixa en els “resultats desastrosos de Basagoiti” –el PP ha esdevingut quarta força amb només 10 diputats- mentre que són l’únic mitjà que destaquen la irrupció de Beiras i la seva “Syriza gallega”. Curiosament, la paraula Bildu no apareix en tota la portada. Per altra banda, El País se centra en la “davallada socialista” que impulsa tant a Rajoy com al sobiranisme basc.

Finalment, La Gaceta –diari del grup ultra Intereconomía- reparteix joc: “Rubalcaba s’enfonsa, Feijóo arrasa i el separatisme copa el País Basc”. A la portada –on hi ha foto del president gallec i del míting de Bildu- considera “independentistes” les dues forces abertzales, “proetarres” a Bildu i de “nacionalistes radicals” tant la coalició de Beiras com el BNG.

Tanmateix, ni eleccions basques ni gallegues -que monopolitzen la premsa espanyola però també la catalana- passen desaparcebudes als diaris de la resta d’Europa.

Totes les portades de la premsa de Barcelona

http://www.naciodigital.cat/noticia/48039/madrid/no/immuta

Amb la caiguda del PSOE Espanya perd el pal de paller

Amb la caiguda del PSOE assistim a una nova demostració que la transició s’ha acabat definitivament.

Vicent Partal. editorial

L’estat espanyol modern, l’ha fet el PSOE i el feia possible el PSOE. La duresa ideològica i l’aspror personal del Partit Popular fa gairebé impossible que pugaconvèncer. Pot guanyar, però no convenç ningú que no en siga votant. El PSOE, en canvi, va saber atraure al projecte d’una Espanya moderna i europea gent que no era ideològicament socialista, i això durant decennis. Els socialistes bastien complicitats que el PP no pot bastir. I per això el fet que haja caigut és una de les grans notícies de la jornada electoral basca i gallega: Espanya ha perdut el pal de paller.

La caiguda dels socialistes sembla imparable i no és, en cap cas, un fet circumstancial. El PSOE va desapareixent lentament de l’escena i passa a ser un partit menor, sobretot on hi ha nacionalistes d’esquerres. A Euskadi ja és poca cosa en termes d’escons. A Galícia continua essent la segona força, però, per primera vegada en la història, el vot sumat dels sobiranistes ja supera el vot socialista. Al Principat les enquestes indiquen que el 25-N es pot repetir la imatge gallega amb ERC i ICV sumant més vots i escons que no el PSC. Fins i tot al País Valencià hi ha dades que pronostiquen una superació del PSPV per Compromís i Esquerra Unida.

El PSOE mai no s’ha vist en aquesta situació des que fou elegit perquè pilotàs la transició. Però, de nou, com passa tantes vegades, veiem que la transició s’acaba. Quan va començar, els partits socialistes i d’esquerres forts i realment implantats eren els de caire nacionalista. O el PCE-PSUC. Als Països Catalans, al País Basc i a Galícia el PSOE era un partit molt menor que no havia tingut gaire protagonisme en la lluita clandestina. Però la pressió de la internacional socialista en favor del PSOE i l’allau de diners que va caure sobre el tàndem Felipe-Guerra van invertir la tendència i van fer del vell grup de Pablo Iglesias la primera força no tan solament de l’esquerra, sinó de l’estat. Sovint, cal dir-ho, amb dirigents criats en el nacionalisme d’esquerres, fent papers determinats després d’haver passat amb armes i bagatges al que un dia havia estat l’enemic.

Ara, quan la dinàmica s’esgota, i l’estat s’afebleix el PSOE nota que alguna cosa torna a créixer i disputa molt eficaçment l’hegemonia ideològica de l’esquerra. Aquesta és una tendència que gose pronosticar que veurem cada dia més. I que posarà contra les cordes, cada dia més, no solament el Partit Socialista del carrer de Ferraz (Nicaragua, Blanqueries… tant se val: sucursal pura), sinó el concepte d’Espanya mateix.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4049158/caiguda-psoe-espanya-perd-pal-paller.html

Catalunya va per endavant d’Euskal Herria i Galícia

Com s’esperava, a Galícia el PP ha obtingut una majoria absoluta, una contundent pèrdua per part dels socialistes gallecs i un augment del sobiranisme d’esquerres, si sumem els escons del BNG (7) i ANOVA (9) amb l’històric dirigent Xose Manuel Beiras al capdavant, que ha estat la sorpresa de la nit.

A Euskadi el PNB ha obtingut una gran victòria, amb 27 escons han superat àmpliament a la segona força política d’EH Bildu, que amb 21 diputats han aconseguit un excel·lent resultat però, que segurament no han cobert les expectatives dels darrers dies d’acostar-se al PNB.

Els 48 diputats de les dues forces sobiranistes contra els 27 dels unionistes representa una amplia victòria del PNB i EH Bildu, però s’han quedat a dos escons dels 2/3 terços que molts esperaven aconseguir. El PNB pot estar content, ha tornat a aconseguir la lendakaritza, podrà governar amb certa comoditat, malgrat que haurà de pactar, i és aquí on es veurà clarament el camí que vol seguir. El PSE li facilitarà la governabilitat sempre que no avanci pel camí del dret a decidir, si ho vol fer, hi trobarà l’esquerra abertzale d’EH Bildu que s’ha convertir en segona força i amb un futur considerable si sap trobar el seu paper.

Amb els resultats de les eleccions a Euskadi i Galícia, Catalunya torna a estat al capdavant dels processos cap a l’estat propi, el proper 25-N els partits polítics catalans que van signar l’acord per exercir el dret a decidir poden fer un salt important, poden aconseguir superar àmpliament la barrera dels 2/3 del Parlament català, és a dir, situar-se entre els 90 i 100 diputats partidaris del dret a decidir i deixar els unionistes en una minoria.

Aleshores la classe política catalana no tindrà excusa per tirar endavant els acords aprovats en el Parlament de Catalunya, la ciutadania haurà parlat i Catalunya podrà capitalitzar el procés cap a l’estat propi, molt per endavant de Galícia i Euskal Herria.

http://www.directe.cat/editorial/248033/catalunya-va-per-endavant-deuskal-herria-i-galicia

La Constitució que va morir el 2012

Salvador Cot

Mai no havia passat abans. PNB i Bildu, tots dos alhora, han incrementat el seu percentatge electoral. I l’espanyolisme -PSOE i PP- ha reculat també de forma simultània. Així doncs, per primera vegada en trenta anys, un dels dos blocs nacionals s’eixampla i l’altre s’encongeix. Guanya Euskadi, perd Espanya. Fins i tot a Galícia la suma de les dues opcions sobiranistes amplia resultats respecte a les eleccions anteriors.

És el mateix panorama que dibuixen les enquestes per a Catalunya. Si es compleixen les previsions demoscòpiques, CiU i ERC poden créixer en paral·lel, sense que els uns robin vots als altres. I això, sense tenir en compte les possibilitats de SI o la CUP. El bloc catalanista té aspiracions raonables de marcar una gran distància electoral respecte als partits de referència al sistema binari espanyol.

El sisme que va començar a la Diada ha tingut rèplica a les eleccions basques. La Constitució del 78 està ferida de mort, en espera del tret de gràcia del 25 de novembre. Això, mentre a Madrid un estol de falcons mediàtics i institucionals es queda sola al món intentant aturar la democràcia. L’estratègia de Manolo, el del bombo: si Espanya va perdent, pica més fort!

http://www.naciodigital.cat/noticia/48037/constitucio/va/morir/2012

Càstig al frontisme del no
FERRAN CASAS
Canvis a Euskadi. La irrupció d’EH Bildu, que en un context de pau ha agrupat i il·lusionat tot l’independentisme d’esquerres, normalitza les coses. L’esquerra abertzale és alternativa i no només és forta a Guipúscoa -on governa i ha tingut un resultat decebedor-, el PSE -gran beneficiat de la llei de partits- s’ensorra i torna als 90 oferint-se com a aliat de fiar i el PNB -que té ara una tria difícil- exhibeix fortalesa. Segueix sent el partit que millor connecta amb les majories basques i un valor refugi en temps de crisi. El frontisme del PP en surt malparat i es queda sense cap paper. Això té lectura catalana. A diferència de Feijóo a Galícia, Basagoiti ha fet la mateixa campanya que farà Sánchez-Camacho: oposant-se frontalment al dret a decidir i brandant la por. Els bascos l’han arraconat. Que Camacho en prengui bona nota.

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Castig-al-frontisme-del-no_0_796720380.html

Puigverd carrega contra el “maniqueu” manifest federalista
Acusa els seus signants de criticar la dreta quan fa el mateix que l’esquerra, i lamenta els “silencis” que han mantingut quan s’atacava Catalunya

L’escriptor Antoni Puigverd ha carregat avui contra el manifest promogut per sectors de l’esquerra autonomista, que aposta per una Catalunya dependent d’una Espanya federal. Puigverd, intel•lectual proper al socialisme gironí, acusa el text contra l’Estat català de ser “maniqueu” perquè associa les retallades a un fet ideològic, enlloc d’una mesura forçada per la crisi econòmica. En la seva columna al diari la Vanguardia, Puigverd recorda que les retallades s’apliquen arreu d’Europa, per governs liberals i també social-demòcrates.

“Abans de ficar el dit a l’ull de la dreta, els intel•lectuals d’esquerra haurien de preguntar-se si avalen amb el seu manifest aquest mecanisme tan infantil: la socialdemocràcia, quan mana, practica l’ortodòxia liberal; però, tan bon punt és a l’oposició, abandera la causa social. No els sembla una presa de pèl?”, etziba als signants del manifest.

L’article de Puigverd lamenta els “silencis” dels qui ara es pronuncien contra la independència, sobretot en moments que Catalunya ha sigut sistemàticament insultada. En aquest sentit, tot i considerar que hi ha “excessos” a dues bandes, recorda que el nacionalisme espanyol és l’únic que té “responsabilitat històrica” en el conflicte que manté amb Catalunya: “De 1714 ençà, incloses les dues dictadures del XX, els intents de fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes han estat constants, i fins que la intel•lectualitat espanyola no en prengui consciència, l’equidistància serà un recurs equívoc”, els recorda.

L’autor demana als federalistes quina “nova medicina” han descobert per “cicatritzar les ferides del procés estatutari”, del qual recorda que va palesar que només hi ha dues alternatives per al catalanisme, “o la submissió o la ruptura”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/puigverd_carrega_contra_el_maniqueu_manifest_federalista_89962.php

Ganan las vigas maestras: el PP en Galicia y el PNV en Euskadi
Rajoy refuerza su autoridad en Madrid y se acentúa el declive del PSOE | La moderación bizkaitarra se impone al auge de Bildu, con base en Gipuzkoa | Núñez Feijóo humilla al PSOE y los ‘irmandiños’ de Beiras trastocan la izquierda

Ninots Toni Batllori

Enric Juliana
Madrid

El primer turno electoral en las nacionalidades que la Constitución de 1978 reconoce pero no enumera aporta algo de claridad a la niebla de la crisis española. Ganan las vigas maestras. El Partido Popular en Galicia; el Partido Nacionalista Vasco en Euskadi. Pese al desgaste de la crisis económica, el Partido Alfa de las clases medias españolas se reafirma en Galicia, donde hace más de dos décadas opera como partido regionalista. En Euskadi, la nacionalidad vasca acaba de enterrar a ETA y muestra toda su amplitud sociológica con la moderación vizcaína al frente.

Mariano Rajoy consigue un buen aval ante los centros de poder internacionales, refuerza su autoridad en el partido y se blinda ante los francotiradores de la derecha madrileña. El PSOE sigue subiendo por el monte Calvario con un nuevo motivo de sufrimiento: en los resultados de Galicia se atisba la posibilidad de un Frente Amplio a la izquierda del socialismo ecléctico que hace treinta y cinco años salió de Sevilla a la conquista de España. Fracasa, sin paliativos, el aventurero Mario Conde. Falta poco más de un mes para la cita electoral en Catalunya.

Alberto Núñez Feijóo no rescata a Mariano Rajoy. Ese titular, leído ayer en algunos dispositivos electrónicos ultrarrápidos, no se corresponde con la realidad. En todo caso, como señala la portada de La Vanguardia, Galicia rescata a Rajoy. En Galicia gana el Partido Popular regionalista, forjado durante años por Manuel Fraga Iribarne. Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostela, 1955) surgió de esa experiencia, de esa amalgama: en 1981, diputado del primer Parlamento gallego; en 1982, director del gabinete de Relaciones Institucionales de la Xunta de Galicia. Núñez Feijóo se estrenó como alto cargo de la Xunta en 1991, al ser nombrado secretario general técnico de la Consellería de Agricultura, Ganadería e Montes.

Hace tres años y medio, Rajoy, entonces líder de la oposición, ya fue rescatado por Galicia, con un regreso del PP a la mayoría absoluta que auguraba el inicio de un nuevo ciclo en España. Un ciclo determinado por la crisis económica. La actual ampliación de la mayoría del PP gallego (de 39 a 41 diputados), en pleno huracán económico, constituye un innegable revulsivo para el presidente del Gobierno. El actual grupo dirigente del PP gana oxígeno. Y Núñez Feijóo, evidentemente, sale muy reforzado y se convierte en el principal dirigente regional del centroderecha español. Javier Arenas perdió en Andalucía en marzo, pese a la innegable ayuda política del Gobierno. Núñez Feijóo, al que siempre le ha gustado la política de Madrid, vence sin discusión en el pico de la crisis. Hablar de delfines en las costas de Galicia siempre es un tanto arriesgado. Hay muchos farallones y la mar está embravecida.

Con una tasa de abstención muy elevada, el PP gallego gana contundentemente por ausencia de un adversario creíble. El líder del PSOE, Pachi Vázquez, era un fiduciario del exministro José Blanco que, como suele ocurrir con las delegaciones de poder, decidió volar por su cuenta. Vuelo bajo: siete diputados menos. La novedad en Galicia son los irmandiños encabezados por el veterano Xosé Manuel Beiras (76 años), que consiguen la tercera plaza y descalabran al Bloque Nacionalista Galego. Beiras, la personalidad más notable del nacionalismo gallego, ha jugado fuerte y ha introducido una novedad que será motivo de preocupación en la calle Ferraz de Madrid: los irmandiños de Galicia pueden marcar el camino de un Frente Amplio a la izquierda del PSOE.

En Euskadi gana la moderación vizcaína. Gana la pequeña City de Bilbao: ese tramo de la ría del Nervión en cuyas inmediaciones se encuentran la Sabin Etxea (sede central del PNV), la Universidad de Deusto, la Bilbao Bizkaia Kutxa (BBK), la gran torre de Iberdrola y el Museo Guggenheim, símbolo de la apertura a los servicios de una sociedad tradicionalmente industrial. Con la fuerza motriz de Bizkaia y con buenos resultados en Gipuzkoa y en Álava, el PNV consigue 27 diputados y una ventaja nítida sobre la coalición Bildu, muy fuerte en Gipuzkoa y pujante en Álava. El resultado de los abertzales es contundente. Mayoría soberanista en el Parlamento vasco. PNV y Bildu suman 48 diputados sobre un total de 75 escaños. A un paso de los dos tercios. Mayoría soberanista que el PNV no articulará, pero tendrá en la recámara. Esa será su gran baza en los tiempos duros, ásperos e interesantes que nos esperan. Pero no adelantemos acontecimientos. Aún falta un mes para las elecciones en Catalunya. En Euskadi ha ganado el moderantismo bizkaitarra. Y en Euskadi hay mucho que conservar. El PNV intentará gobernar en solitario, pero no podrá sumar mayoría con el PP, que se queda con 10 diputados. Los duros del PP vasco volverán a la carga y la áspera derrota de Patxi López puede dificultar su hipotético aterrizaje en Madrid como delfín de Alfredo Pérez Rubalcaba. Mal tiempo para los delfines. Un motivo más para que Carmen Chacón proyecte el regreso por la carretera de Andalucía. Lo intentará, con toda seguridad.

Ganan las fuerzas maestras. Se afianza Rajoy, regresa el PNV, sufre el PSOE, pierden los francotiradores de la derecha madrileña y se estrella el aventurero Conde. Dentro de un mes, Catalunya.

http://www.lavanguardia.com/politica/20121022/54353772094/ganan-pp-galicia-pnv-euskadi.html#ixzz2A1QUM5I1

L’Estat fiscalitza els pobles declarats territoris lliures
La delegació del govern espanyol reclama als ajuntaments la moció que es va aprovar en els plens

M. BATALLER

El ple de la Garriga quan es va declarar territori català i lliure Foto: ACN.

L’Estat no es cansa de la seva croada contra l’independentisme català. Alguns cops ho fa de manera directa i agressiva i altres, més subtilment. Aquesta segona opció és la que ha escollit la delegació del govern espanyol per intentar fiscalitzar aquells municipis que s’han declarat territori català lliure. Una amenaça velada.
El secretari general, Simón Pérez, ha enviat una carta a diversos consistoris que han aprovat en ple aquesta proclama independentista. En el text els recorda que a través dels mitjans de comunicació la delegació s’ha assabentat que el consistori en qüestió ha celebrat una sessió plenària per “tractar l’aprovació d’una moció a fi d’instar a declarar unilateralment la independència de Catalunya”. Davant d’aquesta situació, la institució espanyola reclama que se li enviï el document emparant-se en una llei de l’any 1985 que “estableix el deure de les entitats locals de remetre a l’administració de l’Estat còpia dels actes i acords”.
Un dels consistoris que ha rebut aquesta missiva és el de Sant Pere de Torelló, que va iniciar tota aquesta campanya el mes de setembre. L’alcalde, Jordi Fàbrega (ERC), remarca que el govern espanyol mai “s’interessa” per cap de les mocions que s’aproven i que superen l’àmbit estrictament municipal, i que ara és el primer cop que els demanen còpia d’un acord d’aquestes característiques.
Fàbrega recorda que la moció, en el seu moment, ja es va enviar a l’Estat perquè era un dels actors involucrats en el procés secessionista que volen començar els municipis lliures. “Potser no hi ha comunicació entre les diverses instàncies estatals”, hi afegeix irònicament. A hores d’ara ja hi ha uns 135 consistoris i dos consells comarcals que s’han afegit a aquesta iniciativa.
El mes de març passat, la delegació espanyola ja va provar d’intimidar alguns ajuntaments que no tenien penjada la bandera espanyola i els va amenaçar amb denunciar-los.
Impunitat cap a l’exèrcit

El procés independentista català ha posat nerviosos els sectors espanyols més conservadors i radicals. Un dels primers que va esclatar va ser el tinent coronel Francisco Alamán Castro, que va amenaçar amb una intervenció militar si hi havia una secessió. El grup d’ERC-Rcat-Catalunya Sí al Congrés va preguntar al govern espanyol sobre aquest afer i si la Constitució “protegia” aquestes amenaces. La resposta ha estat breu i vaga i fonts d’ERC gairebé ho consideren un “menyspreu”. Es limita a contestar que Alamán està “retirat” i ja no està “subjec-te al règim de drets i deures” de les Forces Armades.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/586172.html

Posar la por al cos
Agustí Gallart Teixidó
Hi ha qui excel•leix en l’art de posar la por al cos de la gent, fins a tal punt que traspassa els límits del que és moralment acceptable. Alicia Sánchez Camacho no té aturador en aquest sentit. L’editorial del Punt Avui del dia 19 d’octubre diu que “el PP i la seva líder han començat a desplegar l’estratègia de la mentida, la fal·làcia i la intoxicació”. Penso que no n’hi ha per menys quan s’apropen als col·lectius més febles de la nostra societat i els diuen que no cobraran les pensions si Catalunya arriba a ser independent.

És cert que en aquest moment de la crisi, i en l’escenari actual de Catalunya com a comunitat autònoma dins l’Estat Espanyol, els comptes de les pensions no surten i arrosseguen un dèficit, però també en el conjunt de l’Estat les pensions surten deficitàries i el govern espanyol ha de treure diners dels fons de reserva de pensions estimat en uns 66.000 ME, i que en un percentatge molt important, entre un 25 i 30%, s’ha creat per les aportacions dels treballadors catalans i que en el seu moment s’haurà de transferir a Catalunya.

Quan ens situem en l’escenari d’una Catalunya que disposa de tots els seus recursos econòmics, la realitat resultant es tota una altra. I d’això la senyora Sánchez Camacho no en parla, fa trampa. Cal repetir una i altra vegada la importància del dèficit fiscal que pateix Catalunya perquè representa una disponibilitat de recursos econòmics suficients per a garantir les pensions de tothom que viu a Catalunya.

Dit això, el tema de les pensions demana ser enfocat des d’una òptica diferent perquè les pensions funcionen amb el sistema de repartiment. Les persones en actiu laboral amb les seves cotitzacions a la seguretat social fan possible que les persones no actives, els jubilats, puguin cobrar. L’Estat és el garant final del sistema quan en situacions de crisi laboral es produeixen desfasaments entre el que es cobra per aquest concepte i el que es paga.

En aquest sentit Catalunya té un futur esperançador perquè les previsions dels experts en economia ens diuen que amb una utilització parcial dels recursos disponibles, únicament un terç dels mateixos, es preveu la creació de cent mil nous llocs de treball directes. Catalunya com a nou Estat d’Europa reforçaria la seva economia productiva amb opcions clares de millorar substancialment la qualitat de vida dels seus ciutadans.

La nostra viabilitat estaria més que garantida, la dels altres, sincerament no ho sé.

http://www.areabesos.com/opinio/2965_posar_la_por_al_cos

L’estrès de no trobar feina

Júlia Talarn i Cristina Vilà

Són molts els joves que en acabar la carrera universitària es troben davant d’un futur incert. Trobaré feina? Tindré un sou digne? Són preguntes que en un context de crisi com l’actual es fan més freqüents. Molts opten per continuar estudiant mentre no troben cap oportunitat al món laboral, però, fins quan durarà aquesta situació? Davant aquesta incertesa els casos d’estrès, ansietat i depressió van augmentant.

L’any passat hi havia un 14% d’estudiants universitaris amb probabilitat de patir problemes de salut mental. Un estudi de l’Instituto de la Juventud de l’any 2005 ja establia l’estrès com la tercera causa dels problemes de salut entre els joves de 25 a 34 anys. I és que en aquesta franja d’edat no només hi ha un nombre molt elevat d’aturats, sinó que és quan es produeixen més contractes flexibles i s’accepten més feines per les quals s’està sobrequalificat.

Però, què és l’estrès? Què volem dir quan diem que estem estressats? I quina relació hi ha entre aquesta patologia i el món laboral? Quan som joves és quan estem més preparats per superar aquestes situacions o és al contrari? Ho expliquen Magí Panyella, Doctor especialista en psicologia del treball i Jordi Marfà, psiquiatre i director dels Centres de Salut Mental d’Adults de Badalona.

La gran majoria són estudiants que es senten capaços i estan perfectament qualificats, però que en un context com l’actual se’ls fa impossible accedir al món laboral. No és només aquesta situació la que els influeix psicològicament, sinó també les males condicions a les que sovint s’està sotmès quan finalment aconsegueixen accedir-hi. El mateix estudi de l’Instituto de la Juventud mostra que entre els 20 i els 29 anys el nivell de satisfacció laboral es troba en el seu nivell més baix amb un percentatge del 53% de l’índex total de satisfacció, una xifra que comparada amb altres edats destaca particularment. Per als majors de 60 anys, per exemple, està per sobre del 75%. Ens trobem, doncs, davant d’una generació perduda? I quines conseqüències pot tenir a llarg termini?

Tot això, valorant els resultats d’un altre estudi de l’Instituto de la Juventud de l’any 2008 que mostra que per a un 25% dels nois de 15 a 29 anys i un 20% de les noies, triomfar a la vida significa treballar del que els agrada. I considerant que per als joves de 25 a 29 anys la tercera qüestió a la qual atorguen més importància és la feina, per davant d’altres temes com la amistat, els estudis o els diners. No és d’estranyar, doncs, que la incapacitat personal d’accedir-hi sigui el primer pas cap a situacions d’estrès, ansietat, depressió o altres patologies mentals.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4047596/20121016/lestres-trobar-feina.html

Els islandesos aproven l’esborrany de nova constitució

Un 66% dóna suport al text redactat per vint-i-cinc ciutadans · Amb aportacions via Facebook i Twitter

Un 66% dels islandesos que van participar en el referèndum sobre l’esborrany de nova constitució l’han abonada. Ha estat redactada per una comissió de vint-i-cinc ciutadans, elegida el novembre del 2010, i s’hi han admès aportacions via Facebook i Twitter.

En el referèndum d’ahir, hi va participar la meitat de l’electorat, majoritàriament favorable a la reforma proposada de la constitució. Com que no és vinculant, ara el parlament ha de decidir si accepta les reformes o no.

Ahir els ciutadans islandesos van passar per les urnes per decidir si les propostes del consell constitucional han de ser la base del nou esborrany de la constitució. La consulta també incloïa cinc preguntes particulars (també aprovades), com ara si s’han de nacionalitzar els recursos naturals que no siguin de propietat privada.

Revolució democràtica

Des del sot en què va caure Islàndia el 2008, amb l’enfonsament de tres bancs i la caiguda lliure de la moneda i del PIB, aquesta illa de l’Atlàntic nord s’ha recuperat econòmicament gràcies a una onada de regeneració democràtica sense precedents, vista sovint com un model a tot el món. Els islandesos van canviar el govern i van imposar una reforma constitucional per un procediment original, que ahir va arribar a una fase crucial amb el referèndum sobre l’esborrany de constitució preparat per una comissió de vint-i-cinc ciutadans.

El 16 de juny de 2010 el parlament islandès va aprovar la formació d’una assemblea constitucional (Stjórnlagaþing) que havia de revisar la constitució del país. El 27 de novembre d’aquell mateix any foren elegits vint-i-cinc delegats, entre ciutadans de tot el país. El tribunal suprem va invalidar el vot per algunes irregularitats formals, però el parlament va decidir integrar els vint-i-cinc delegats en un consell constitucional perquè continués redactant l’esborrany, que es va presentar al parlament el 29 de juliol de 2011.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4049103/20121021/islandesos-aproven-lesborrany-nova-constitucio.html

Mas a Évole: “Catalunya ara té més projecte que Espanya”
El president demana no tenir por a la democràcia i creu que el sí guanyarà al referèndum

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat sense dubtar que “en aquests moments té més projecte Catalunya que no pas Espanya”, i ha assenyalat que al país “hi ha molta gent que té il•lusió”, en al·lusió al projecte sobiranista català.

En una entrevista al programa ‘Salvados’, de ‘La Sexta’, duta a terme pel periodista Jordi Évole, el també candidat de CiU a la presidència de la Generalitat s’ha mostrat convençut que si ara es celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya guanyaria el ‘sí’, i ha explicat que “escollirem la data quan més ens convingui”.

En la primera entrevista que Mas concedeix a un mitjà de comunicació espanyol després de la Diada, també ha reivindicat que “no passa res per consultar a la gent” i ha demanat “no tenir por a la democràcia”.

El president ha confirmat a Évole que la pregunta que vol fer en el referèndum és: “Vols que Catalunya sigui un nou estat de la Unió Europea?”.

A més, també s’ha mostrat sincer i contundent quan Évole li ha fet algunes preguntes compromeses, com si trauran els peatges de les autopistes i si els jubilats tornaran a tenir els medicaments gratis, preguntes a les que ell ha respost negativament. I ha argumentat: “Estic molt a prop d’unes eleccions, que em costaria dir-li que sí?”

En un moment de l’entrevista, el periodista ha dit a Mas que “l’independentisme ha donat un pas de gegant quan ha deixat de banda el llibre d’història i ha obert el de comptabilitat”, i el president ha demanat “anar amb compte amb confondre el poble de Catalunya amb un poble que només està interessat pels diners”.

Mas també s’ha mostrat convençut que convencerà al president del Grup Planeta, José Manuel Lara, que no s’ha d’endur la seva empresa de la Catalunya independent, perquè “no hi haurà una Catalunya sense el castellà normalitzat”.

“Si Rajoy hagués acceptat el pacte fiscal no hagués convocat eleccions”

En l’entrevista, gravada el dia de la Hispanitat, Mas també reconeix que si el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, hagués acceptat el pacte fiscal no hagués convocat eleccions anticipades, “i ho dic rotundament”, ha etzibat.

En aquest sentit, Mas ha confessat que no s’imaginava “una resposta tan dràstica de Rajoy al pacte fiscal”.

“Independència sona a ruptura”

El president de la Generalitat ha respost a les crítiques que sovint se li fan quan es queixen que no diu la paraules “independència”, i ha argumentat que “independència sona a ruptura”.

En aquest sentit, Mas ha assenyalat que “no volem un divorci, sinó l’emancipació”.

“Si Rajoy i el Rei parlessin de mi, no somriurien”

Durant l’entrevista, Mas i Évole entren en un bar on s’està retransmetent la desfilada del dia de la Hispanitat i, justament en aquell moment, Rajoy i el Rei estan parlant. És en aquest moment quan Évole li pregunta si “li xiulen les oïdes”.

I el president assegura que no, “perquè estan somrients” i afegeix: “Si parlessin de mi no somriurien”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/mas_a_Evole_catalunya_ara_te_mes_projecte_que_espanya_89937.php

Mas aguanta Évole a ‘Salvados’

El programa de la Sexta bat rècord d’audiència i s’acosta als tres milions d’espectadors · L’entrevista té un ampli ressò a Twitter i Facebook

El president de la Generalitat Artur Mas fou entrevistat ahir per Jordi Évole a ‘Salvados’ (vídeos). Mas va aguantar el qüestionari d’Évole sense afluixar i defensant la seva política. En el to informal propi del programa Mas fou interrogat no únicament sobre el procés d’independència, sinó també sobre la corrupció (amb una referència explícita a Millet i el paper de CiU en l’afer), sobre les retallades o sobre la relació amb Rajoy.

Mas va dir que, el referèndum, el convocaria ‘quan convingués’ i que ‘seria absurd’ que la Catalunya independent tingués un exèrcit. En aquest sentit va recordar el concepte d’interdependència i va advocar per una cessió important de sobirania a Europa. També va dir que en la Catalunya independent continuaria havent-hi retallades i peatges i va defensar clarament l’austeritat.

Catalunya té més projecte que Espanya

En un altre moment de l’entrevista el president de la Generalitat va dir que avui ‘Catalunya tenia més projecte que no pas Espanya’. Va esmentar el procés d’autodeterminació que s’ha obert i que hauria de culminar en la formació d’un nou estat català dins la UE, si la gent ho volia. Consegüentment, va demanar al president espanyol, Mariano Rajoy, que permetés la convocatòria d’un referèndum, si no ‘es provoca més frustració no deixant que la gent decideixi sobre el seu futur’. Va parlar de la il·lusió desvetllada entre els catalans, que compensa els patiments derivats de la crisi.

Rècord d’audiència

El programa va batre ahir el seu propi rècord d’audiències. Gairebé tres milions d’espectadors a tot l’estat espanyol van mirar l’entrevista d’Évole a Artur Mas, que va obtenir un 13,7% de quota de pantalla (2.894.000). Se situa, així, en el ‘Salvados’ més vist fins ara. A Catalunya, ho van seguir 831.000 espectadors, xifra que representa un 23,7% de quota de pantalla.

L’entrevista també va tenir molt de ressò a les xarxes socials, com a Twitter, on els comentaris s’aplegaven en l’etiqueta #elviajedeMas.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4049159/20121022/mas-aguanta-evole-salvados.html

Junqueras: “Una majoria absoluta frenaria el procés”
Aspira a situar ERC de segona força, la qual cosa seria un “senyal inequívoc que Catalunya vol fer un pas endavant”

REDACCIÓ

Junqueras , en l’acte de presentació de la candidatura d’ERC, ahir a l’Estació del Nord de Barcelona Foto: ALBERT SALAMÉ.

Una majoria absoluta de CiU, tal com demanen els convergents, no seria bona per a Catalunya perquè, tota sola, la federació nacionalista no podria “resistir les pressions” que vindrien de l’Estat i es frenaria el procés independentista. Aquesta és la hipòtesi que ahir va desgranar el president i candidat d’ERC, Oriol Junqueras, en l’acte de presentació dels membres de les llistes dels republicans per les eleccions del 25 de novembre. El que cal, per Junqueras, és una majoria “àmplia, transversal i tan independentista com sigui possible”, que “reflecteixi la manifestació de l’11-S” i, si pot ser, amb ERC de segona força, la qual cosa, pel republicà, seria “”un senyal inequívoc, amb vista a la societat catalana, a l’Estat, a Europa i al món que Catalunya vol fer un pas endavant”.
Junqueras va reivindicar la “renovació” i l’obertura de les seves llistes a independents amb l’argument que el protagonisme de la societat civil “és l’element clau del procés català cap a la independència”, i va tornar a vendre Esquerra com la “garantia” que aquest procés es farà “bé i ràpid”, perquè, tot i que CiU és posa de marge tota la pròxima legislatura per convocar un referèndum d’autodeterminació, per ERC el que necessita Catalunya “són decisions ràpides” per fer front a
l’atzucac econòmic. “Com més temps perdem, més empreses tancaran i més treballadors aniran a l’atur”, va advertir.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/586587.html

Navarro descarta que les patacades de PSE i PSdeG condicionin el PSC

Sosté que els mals resultats del socialisme basc i gallec, lluny de fer-li por, “l’estimulen” de cara al 25N.

Evita mullar-se sobre el futur d’Alfredo Pérez Rubalcaba

Pere Navarro entén que la “desmobilització” del vot d’esquerres ha estat el causant de les derrotes del PSE i el PSdeG.

Els mals resultats aconseguits ahir pel PSE i el PSdeG a Euskadi i Galícia no són necessàriament extrapolables a Catalunya. Així ho ha deixat entreveure avui el primer secretari del Nou PSC i candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Pere Navarro, que ha assegurat que, en comptes de veure els resultats amb preocupació, ha afirmat que “l’estimulen”.

En declaracions a Ràdio 4, ha assegurat que les desfetes dels socialistes bascos i gallecs “l’estimulen” de cara a aconseguir un bon resultat a les eleccions del novembre. Ha lamentat “que no hi hagi hagut prou participació”, i ha afirmat estar “més que preocupat, estimulat per treballar, perquè tenim propostes molt clares per Catalunya: el federalisme, avançar cap a una millor relació de Catalunya amb Espanya, explorar noves fiscalitats”.

Així, doncs, Navarro es proposa combatre la “desmobilització del vot d’esquerres”, que al seu parer és el que ha motivat els mals resultats aconseguit ahir pel PSE i el PSdeG. També ha justificat sengles derrotes amb l’argument que part de l’electorat encara “identifica” que la crisi econòmica va arribar durant l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol.

Un cop més, preguntat sobre les desavinences amb el sector catalanista del partit, ha afirmat que el conjunt del PSC és catalanista: “Jo sempre he estat del sector catalanista del PSC. Tot el partit ho és.”

Cap crítica a Rubalcaba

“Ens hem de concentrar en les eleccions del dia 25. El dia 26, ja parlarem del PSOE i d’altres coses. Ara hem de donar respostes i solucions als problemes de la gent.” Amb aquest circumloqui, Navarro ha evitat pronunciar-se sobre si el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, hauria de dimitir pels mals resultats a Euskadi i Galícia. En canvi, sí que ha apuntat quin creu que hauria de ser el missatge a transmetre a la ciutadania: “Hem d’explicar les propostes i hem de ser honestos.”

http://www.naciodigital.cat/noticia/48043/navarro/descarta/patacades/pse/psdeg/condicionin/psc

LES FRASES JOAN LAPORTA PRESIDENT DE DEMOCRÀCIA CATALANA
Salt a la política
Joan Laporta va deixar la presidència del Barça el 2010 després de set anys i va fer el salt a la política al costat d’Uriel Bertran i Alfons López Tena. Tots tres van crear Solidaritat Catalana per la Independència i van aconseguir uns 100.000 vots i quatre diputats. Mesos després, però, Laporta es va separar del grup parlamentari, perquè volia promoure una coalició amb ERC per a les municipals. Al final es va presentar amb Jordi Portabella a l’Ajuntament
de Barcelona i també va ser escollit regidor
“El meu projecte polític no ha fracassat, està triomfant”
“S’ha iniciat el camí cap a la independència. Algú creia que tenia un projecte personal i ara, com que no em presento, es demostra que era fals”

MARC BATALLER

Foto: ALBERT SALAMÉ.

La unitat del catalanisme polític només la fan CiU i Esquerra, la resta és irrellevant
No s’ha fet la gran coalició pels personalismes i la dinàmica dels partits
A un Parlament d’un estat independent, segur que m’agradaria tornar-hi

Després d’haver estat un dels principals focus mediàtics en les últimes eleccions del 2010, l’expresident del Barça Joan Laporta ha decidit no tornar-se a presentar. En aquesta entrevista fa balanç dels dos anys que ha estat a la seu del legislatiu i també parla de present i futur.
Està decebut de no continuar?
No. Estic molt il·lusionat perquè anem cap a la independència i me’n sento partícip. Però qui ha estat determinant en aquest camí ha estat el poble de Catalunya com es va demostrar amb la manifestació.
Però fa dos anys va crear un nou partit polític, una nova coalició, i ara no es presentarà. És un pas efímer pel Parlament.
Mai m’he sentit un polític. Vaig fer el pas a la política per vocació de servei al país i per poder explicar a la gent que vaig treballar perquè Catalunya fos un estat de la comunitat internacional. Sempre he estat una persona d’acció i no volia quedar-me només en les reflexions. Les eleccions són plebiscitàries i hem d’enviar un missatge a la ciutadania perquè votin els partits independentistes. I aquest vot no s’ha d’atomitzar. Per això no ens presentem.
Hi ha qui assegura que aquest pas enrere que ha fet és un fracàs del seu projecte polític. Què els diria?
No. Sempre estem amb el mateix. El meu projecte polític està triomfant, perquè s’ha iniciat el procés cap a la independència. Potser algú pensava que tenia un projecte personal i ara, com que no em presento, es demostra que això era fals. És un projecte col·lectiu, en què he fet servir les meves capacitats perquè aquest camí arrenqués i la veritat és que hem tingut èxit. Que hi hagi miserables que s’inventin aquestes històries vol dir que, en el fons, estan rabiosos perquè el procés ha començat.
Vostè ha defensat una gran coalició de CiU i ERC per al 25-N. Per què no ha fructificat?
Les dinàmiques de partits i els personalismes han evitat que es prengués aquesta decisió històrica. Hauria estat un missatge molt important al món i, a més, amb aquesta coalició hauríem pogut afrontar amb més garanties aquest procés i evitar tots els paranys i les trampes que ens intentaran posar.
Però Democràcia també va seure en una taula amb ERC, Solidaritat i Reagrupament per buscar la unitat sobiranista.
Això és irrellevant, perquè aquesta coalició mai podria haver fet la independència. Nosaltres hi vam anar per responsabilitat política, però els vam deixar clar que la unitat també havia d’incloure CiU. ERC potser va donar massa volada a aquella trobada. La unitat del catalanisme polític la fan CiU
i ERC, la resta és irrellevant a efectes independentistes. Ens hem d’unir de veritat. No hem de pensar que la unió la fem només els que ens manifestem el cap de setmana. Això és molt important, com demostra l’Assemblea, però la unitat és diferent. Una altra cosa és si només volem fer política partidista. Ara és el moment que Artur Mas i Oriol Junqueras liderin aquesta situació.
Algunes travesses el col·lo-caven a CiU.
[Riu] Doncs ja ho veus. Sempre he dit que em sento còmode al meu partit, tot i que és cert que en la meva acció parlamentària he donat suport majoritàriament a CiU per convicció i coherència, perquè la nostra estratègia era la unió del catalanisme. Però també ho he fet amb algunes mocions d’ERC […]. En general em sento satisfet d’haver intentat sumar i construir, perquè històricament aquestes divisions ens han perjudicat.
Vostè ja va viure de primera mà una d’aquestes divisions amb Solidaritat. Creu que això va decebre els electors
que l’havien votat?
Inicialment jo vaig promoure una coalició en què van ser convidats CiU i ERC, i al final vam ser nou formacions. Vam tenir un resultat de quatre diputats i vaig comprovar que els meus companys tenien la voluntat d’ocupar el lloc que tenien altres partits. En aquest temps m’he adonat que en la política hi ha molts vicis adquirits i que els arbres no ens deixen veure el bosc. Hem de treballar tots per la independència i no retroalimentar-nos amb petites misèries i personalismes. I quan vaig veure que els meus companys volien actuar amb una dinàmica partidista en lloc d’intentar sumar amb els partits majoritaris, vaig fer un pas cap al costat i vaig intentar buscar la unitat des del meu escó. I la gent m’ho ha reconegut. Jo vull construir i no destruir.
Com contribuirà Joan Laporta a aquest fervor independentista des de fora del Parlament?
Com he fet sempre. En l’àmbit privat, professional i ara en
el municipal des de l’Ajuntament de Barcelona, que ha de ser una capital d’estat. I Democràcia Catalana treballarà per estendre la causa catalana al món, perquè tenim molts arguments perquè acceptin una Catalunya independent.
Veu una majoria absoluta de CiU en les eleccions?
Veia una majoria absoluta imparable amb una coalició CiU i ERC. Ara les enquestes indiquen que la majoria ja no està tan clara i aquests processos necessiten grans majories. Passades les eleccions, sigui el resultat que sigui, CiU i ERC s’haurien d’unir. Tant de bo també s’hi sumin ICV i la part catalanista del PSC, que es desmarca d’aquest federalisme utòpic i gairebé inexistent que n’hi ha que encara invoquen després de trenta-cinc anys.
Què canviaria de la seva etapa al Parlament?
[S’ho pensa] Segurament serien detalls, perquè en el conjunt la nostra actuació ha estat coherent per treballar per la independència. Si hagués pensat en mi, per exemple, no hauria votat a favor del pressupost.
Tanca la porta a tornar ser
diputat?
L’experiència m’ha portat a no tancar mai cap porta. Per exemple, pensava que l’època al Barça ja havia passat i ara em plantejo tornar-hi […]. Reconec que a un Parlament independent, segur que m’agradaria tornar-hi.
Quin paper ha de jugar el Barça en aquest escenari?
Com tots els catalans i les
institucions. Ha d’ajudar
en el que calgui.
I ho està fent?
L’acte amb la senyera al Camp Nou es va fer bé. El que no es fa bé és quan el president mostra tots els seus complexos a l’hora d’expressar-se amb normalitat com un català que defensa la llibertat del seu país. Està carregat de complexos.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/586171-el-meu-projecte-politic-no-ha-fracassat-esta-triomfant.html

David Fernàndez: “Prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la Unió Europea”
Alternativa “Falta una veu al Parlament, la de les classes populars” Divisió “És banal parlar d’unitat independentista un mes abans del 25-N” Fàctics “Catalunya té un govern i un consell d’administració”
ROGER TUGAS

Fernàndez és un independent que ve de l’activisme social i el cooperativisme. FRANCESC MELCION
Després de debatre-ho molt i d’obtenir més de 100 regidors el 2011, la CUP intentarà fer el salt al Parlament de la mà d’un independent, David Fernàndez (Barcelona, 1974), un periodista que ve de l’activisme social. Abandera un discurs independentista i d’esquerres nítid per fer-se un lloc en una oferta dividida. Té 27.111 avals per intentar-ho.

Què ha portat la CUP a presentar-se, després de declinar-ho el 2010?

El debat de la llibertat política s’ha precipitat, i l’evolució de la crisi. No hi pot haver normalitat amb tres milions de pobres als Països Catalans.

¿No us fa por que la divisió de l’independentisme afavoreixi CiU?

No, falta una veu al Parlament, la de les classes populars, i s’ha de fer sentir. És banal parlar d’unitat un mes abans del 25-N. La CUP representa una altra manera de fer política i la gran àgora està sent el carrer, amb milers de persones votant per la independència i protestant per les retallades. Al carrer és on les coses poden canviar ara que els mercats han pres tanta sobirania als governs.

Però la CUP no va ser a la marxa massiva de l’11-S. Va ser un error?

Hi havia militants de la CUP, i molts participen en l’ANC. Però fa 35 anys que l’esquerra independentista celebra la seva marxa, tenim una pota arreu. A més, l’ANC sembla una rèplica de l’Assemblea de Catalunya, i caldria recordar com va acabar, amb la gran traïció dels líders.

¿ICV i ERC no representen prou bé aquestes classes populars?

No, va doldre quan ERC va dir que “entre el país i l’esquerra, el país”. El país i l’esquerra sempre, guanyant o perdent, i no s’hi pot renunciar.

¿Es veu votant amb Artur Mas la convocatòria d’un referèndum?

Em veig votant sí al costat del poble. Serà l’única fracció de segon en què coincidirem amb Mas. Qui s’hi oposa més, tot i el poc soroll, són les elits econòmiques, com sempre. Això em fa dubtar, perquè Catalunya té un govern i un consell d’administració.

¿Assumiu que el referèndum serà a nivell del Principat?

Sí, és la realpolitik . No és com ho voldríem, però l’evolució política ho ha fet així, després de tanta renúncia. La CUP treballa des de la realitat, però defensarem el marc polític i conceptual dels Països Catalans.

Els preocupa quedar fora de la UE?

No gaire. No crec que passi, però, en tot cas, prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la UE, ja que els homes de negre són gàngsters amb corbata i l’euro és un projecte neoliberal. Hi ha vida fora de la UE. També som un país mediterrani, no volem viure d’esquena al sud.

Quins són els seus referents?

A voltes cal mirar enrere, a la història cooperativista i a la societat prèvia a la Guerra Civil. A més, Islàndia té un valor simbòlic: no ha pagat el deute, ha jutjat banquers i ha empresonat ministres. No pot ser que Millet, Camps i Matas estiguin al carrer, és un insult quotidià a la democràcia! Miro també a l’Amèrica Llatina, però vull un model propi.

D’on surten els recursos per finançar les polítiques socials?

Amb una altra política fiscal.

No fugiran les grans fortunes?

Ja ho han fet: un 70% d’empreses de l’Íbex-35 operen en paradisos fiscals. Mas ha retallat en total 6.000 milions, i el frau fiscal puja a 16.000 milions. A més, la CUP és l’esquerra austera i eficient, però ens neguem a creure que fer una escola o un hospital o pagar una pensió siguin despeses. Són inversions.

Després de dubtar tant, ¿seria un fracàs no entrar ara al Parlament?

Mai no hi ha fracàs per al que lluita. Seria una experiència més.

Pirates de Catalunya recull més de 9.000 avals i es presentarà a les eleccions

Pirates de Catalunya ha recollit més de 9.000 avals i, per tant, es podrà presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre. Avui és l’últim dia per poder entregar les signatures a la Junta Electoral, que n’exigeix 5.400 i escaig. La formació lliurarà aquest migdia els avals a les quatre circumscripcions.

Un cop aconseguits els avals, el partit és ara en procés de configurar el programa electoral, i ho farà ‘de manera col·laborativa i participativa entre els afiliats, a través de la xarxa’, explica.

Aquests avals es necessiten perquè no hi ha una llei electoral catalana; per això la Junta Electoral considera que s’ha d’aplicar la LOREG espanyola, que inclou el requisit (pdf) dels avals. Tanmateix, en les eleccions a Euskadi i Galícia d’ahir, el requisit no es va pas exigir. A més, la Generalitat de Catalunya no va anunciar que calien els avals fins el dia 10 d’octubre, quan ja havien passat set dies dels dinou hàbils per a presentar-los.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4049200/20121022/pirates-catalunya-recull-9000-avals-presentara-eleccions.html

Nació estat
JORDI CABRÉ

Catalunya no serà un estat nació sinó una nació estat

Una visita al Teatre Fortuny de Reus, al Liceu, al Palau de la Música o a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova et fa adonar que Catalunya no serà un estat nació com alguns dels que es van configurar a Europa fa tres segles, sinó una nació estat. Molt abans que es reinstaurés la Generalitat, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat, la societat civil va assumir la responsabilitat de l’interès general i va decidir que calien teatres i biblioteques i auditoris. I orfeons i ateneus i corals i companyies i autors i genials arquitectes: la cultura, així com també va succeir amb alguns hospitals i escoles, podia articular-se malgrat no tenir un poder públic articulat. Ho van dur a terme entitats cíviques i municipis i empresaris, sense que tampoc cap llei afavorís fiscalment el patrocini o el mecenatge: s’havia de fer i punt. Avui, que afortunadament tenim un autogovern i que ens decidim a configurar un nou estat a Europa, no podrem oblidar que la nació (les persones, les entitats, les empreses, els municipis) ha de ser la base de l’estat, i no a l’inrevés. L’artificialitat dels estats nació com l’espanyol, que tenen una llei molt gran però una realitat molt fràgil, acaba com acaba.
Una visita al Teatre Nacional, a l’Auditori, al Mercat de les Flors, a la Biblioteca de Catalunya o al MNAC et demostra que també fan falta uns referents propis, uns imaginaris comuns i uns equipaments capitals en què es pugui emmirallar tota la col·lectivitat. Capçaleres i referents, però també impulsors del dinamisme del país (tant de la capital com de la resta) i projectors de prestigi internacional: el resum just del que som i del que podem ser, del nostre patrimoni autòcton i de la nostra creació més destacable. Una nació no pot anar sempre sola i necessita al capdavall un estat amb referents ben visibles i identificables. De fet, els estats independents d’avui són tan interdependents i comparteixen tant les sobiranies que podria resumir-se la identificació d’un estat modern només amb tres elements indelegables: un és l’ordre públic o la defensa, el segon és la política exterior, i el tercer sens dubte és la cultura, l’imaginari i la simbologia col·lectiva.
Una visita a la biblioteca pública Valentí Almirall del Papiol, o al Teatre La Lira de Tremp, o a l’Auditori de Torroella, o al Centre d’Art Contemporani Bòlit de Girona, et confirma que aquesta nació estat no és una nació centralista (com altres) sinó amb xarxes territorials ben distribuïdes, connectades i cooperatives. I que aquests sistemes encara s’estan construint, perfeccionant, ajustant-se a una major eficiència, vencent duplicitats administratives i col·laborant amb la societat. Serem una nació estat també per això, perquè abans pensem en la realitat conjunta del país i després hi posarem les eines d’estat que hi corresponguin.
Una visita als festivals i fires com Temporada Alta, Trapezi, TNT, Tàrrega, Manresa o Sitges també et demostra que aquesta nació estat aspira a fer-se un lloc permanent en la creativitat europea, intercanviant projectes i obrint-se a la resta de cultures, començant per les més properes. Sovint un estat nació es fa servir per al proteccionisme cultural, per a impedir que influències foranes eclipsin la creativitat interior: una nació estat, en canvi, creix en la mesura que intercanvia, importa, exporta i parla idiomes. Una nació estat és el contrari del provincianisme de què sovint se’ns acusa, perquè difícilment pot mantenir-se viva si no està atenta a allò que succeeix en les cultures que l’envolten. En una nació estat l’interlocutor no és sempre administratiu, sinó que l’administració segueix i estimula allò que es produeix dins seu i que pot interessar fora.
Vistes aquestes realitats i moltes altres, es fa més fàcil comprendre el fenomen del nacionalisme català: ara tenim el dret i el deure de fer un estat, però qui aguanta tot plegat (en el nostre cas) és la nació. Per això també farà falta el nacionalisme després de l’estat propi: perquè l’administració pública, lliure o dependent, més eficient o menys, amb Estatut o amb Constitució, sempre serà només una eina al servei d’una realitat que val la pena.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585587-nacio-estat.html

Les mentides
MANUEL PARÉS I MAICAS

En la crisi que estem patint, la mentida domina el panorama informatiu

És molt preocupant que, cada vegada més, els governs, els partits, els polítics, els grups de pressió, els mitjans de comunicació i molts grups socials, per raons ideològiques o/i per la defensa dels seus interessos, i per influir en l’opinió pública, utilitzin la propaganda, la desinformació o, simplement, la mentida. Això vol dir que, amb una certa reiteració, moltes informacions, poc o molt, poden tenir un contingut mentider. Amb els consegüents perjudicis causats als receptors i a l’audiència en general.

En la crisi que estem patint, la mentida domina el panorama informatiu. La responsabilitat molt sovint recau en els emissors, però dissortadament cal incloure-hi determinats mitjans informatius, tant públics com privats, normalment, en el primer cas, per raons principalment ideològiques i, en el segon, per la defensa de determinats interessos. En ocasions anteriors m’he referit a aquesta greu problemàtica, i avui penso que cal comentar, tot sigui breument, la primera pàgina del dia del diari del 23 de setembre darrer, amb el títol No és veritat. Es mencionen els següents supòsits de mentides, que comento tot seguit, molt breument:

1. “Catalunya quedarà fora de la Unió Europea.” Com es por fer tal afirmació quan aquest organisme internacional no s’ha pronunciat encara sobre això.
2. “Els jubilats deixaran de cobrar les seves pensions”. No existeix, per ara, cap element probatori d’aquest amenaça, que explotada maliciosament pot pertorbar molt els jubilats i el procés electoral.
3. “L’Estat deixarà de pagar l’atur i altres subsidis.” Hi ha qui pensa en aquesta possibilitat, però no crec que malgrat les dificultats existents, que poden agreujar-se, s’adoptin aquest mesures.
4. “L’exèrcit espanyol enviarà els tancs contra Catalunya.” Dissortadament en la història aquest fet s’ha produït nombroses vegades, però avui, afortunadament, sembla que el perill no existeix.
5. “El nou estat català bandejarà la llengua castellana.” Qualsevol observador sap que és impossible i que no entra en la mentalitat del comportament dels catalans.
6. “La Catalunya independent quedarà fora de l’euro.” Ningú pot fer lògicament aquesta afirmació.
7. “Ni el Barça ni cap equip català no jugaran en lligues espanyoles.” Si el Barça continua en la mateixa situació és molt improbable que succeeixi.
8. “El PIB de Catalunya s’ensorrarà.” L’economia catalana, malgrat totes les contingències d’aquesta actitud d’asfíxia que aplica el govern central, ha demostrat la seva fortalesa.
9. “El boicot comercial ofegarà l’economia catalana.” Se suposa que es refereix al que portarà a terme Espanya. No és previsible. Hi ha contrapartida de la dinàmica econòmica catalana a l’estranger.
10. “La independència obrirà un greu conflicte social.” En la situació actual de plena tranquil·litat no existeix cap risc. Catalunya es caracteritza per la seva convivència. El problema pot sorgir de l’actitud de sabotatge que el govern de Madrid pugui practicar a casa nostra entre la població immigrada, tot i que tinc la convicció que, a part de la llengua emprada, existeix un remarcable grau d’integració social.
11. “La Constitució no es pot tocar i es pot suprimir l’autonomia.” El primer aspecte és fals, car en els darrers temps ha estat modificada per qüestions poc transcendents. Quan al govern li ha convingut ho ha fet. Per tant, és fals que sigui intocable…! El risc de supressió de l’autonomia és obvi, però confio en la possible sensatesa dels governants actuals.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585855-les-mentides.html

Charles Bronson i Catalunya
EMPAR MOLINER

El ministre de Justícia del Regne d’Espanya, Alberto Ruiz-Gallardón, ha trepitjat Barcelona i ha aprofitat per vessar unes paraules. Diu que entre el procediment escocès i el català hi ha diferències, perquè el d’Escòcia “és ajustat a la legislació britànica”, i el nostre, en canvi, no. I aquesta és la raó per la qual el referèndum d’Escòcia “no ha estat autoritzat pel Parlament escocès sinó pel Parlament britànic”. Com veuen, és un crac.

No sé si en Ruiz-Gallardón ha vist les pel·lícules de Charles Bronson. Suposem que no, val més, perquè imaginar-se’l veient Jo sóc la justícia II fa moltíssima gràcia. Expliquem-li, doncs, que el personatge d’en Bronson és un entusiasta de respectar la llei. Respectar la llei el torna boig. Però vet aquí que, com en cada pel·lícula seva, uns malvats li violen i li maten l’esposa (no sé si per aquest ordre). A les pel·lis d’en Bronson, l’esposa d’en Bronson no arriba mai a la primera tanda d’anuncis. Dura menys que un Jair Domínguez a la porta de La Razón . I aleshores, ell, quan veu que la justícia no fa res, es veu obligat a fer-ne pel seu compte.

No crec que hi hagi un sol indígena català que tingui ganes de fer el procés d’independència al marge de la llei. I menys que ningú, Artur Mas, que no es deu haver saltat un semàfor en sa vida. Però, ¿hem d’esperar que la llei ens empari com als escocesos? Això seria tant com esperar que el govern d’Espanya es comportés com el britànic. A les mans del govern de Ruiz-Gallardón està que puguem fer el procés d’acord amb la legislació. Ens passa com a l’immigrant que necessita el permís de treball per tenir els papers però necessita els papers per tenir permís de treball. No té més remei que fer-se il·legal, perquè respectar la llei és un luxe que no es pot permetre. Si la respectés, s’hauria de tancar en un caixer i anar-se aprimant, aprimant fins que se l’endugués la parca.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Charles-Bronson-Catalunya_0_796720322.html

CARLES DUARTE PRESIDENT DEL CONCA
Li hem posat “president del Conca” –el Consell Nacional de la Cultura i les Arts–, perquè alguna cosa havíem de triar entre les múltiples activitats d’aquest home del corbatí nascut a Barcelona el 1959 i que és un referent en la cultura i l’acció del país
“Al Conca ens incomoda excloure obres en castellà”
MANUEL CUYÀS

Anem cap a un inevitable i saludable referèndum sobre la independència
Vostè, què és en realitat?
Jo sóc poeta i també filòleg. Poeta amb una obra d’un cert gruix que ha begut molt de l’amistat amb artistes, amb els quals he col·laborat.
Traductor.
He traduït del francès, el portuguès i l’anglès i del castellà al català.
Filòleg. Va col·laborar amb Joan Coromines.
I Antoni Badia i Margarit. A Coromines li ordenava, classificava i preparava les cèdules on ell havia recollit la informació sobre cada paraula, perquè després pogués redactar els articles. De tant en tant anàvem d’excursió pels voltants de Pineda de Mar, on vivia. Algun cop se’ns hi havia afegit Joan Sales i la seva dona.
Director de la Fundació Lluís Carulla, també.
Des d’on seguim la tasca iniciada el 1924 per Josep M. de Casacuberta de publicar els clàssics catalans a través de l’editorial Barcino. Dels clàssics, en fem difusió amb traduccions a l’alemany i a l’anglès. També patrocinem els premis Baldiri i Reixach en favor de l’excel·lència a l’escola. Editem les famoses Nadales, i gestionem el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, creat pel senyor Lluís Carulla, que dóna nom a la fundació.
És un observador del firmament.
Aquesta nit [l’entrevista és del dimarts 16 d’octubre] havia fet tramuntana i he pogut contemplar, insòlitament brillants, Orió, Sírius, Júpiter i Aldebaran. El contacte amb tanta bellesa dóna una satisfacció intel·lectual molt gran.
Presideix La Calaixera, institució que procura feina a persones amb malalties mentals, forma part de la junta de diverses entitats, fa conferències, no té mai un no per a ningú… Vostè, quan dorm?
Em llevo sempre a dos quarts de sis, havent anat a dormir més enllà de les dues. M’agrada participar del naixement del dia. Des del silenci i la reflexió d’aquella hora m’incorporo a la vida i a la plenitud de les coses. Molts pensaments i escrits sorgeixen en aquest moment.
Presideix el Conca, que no és, per cert, la ciutat on l’editor Lara diu que duria el negoci si Catalunya fos independent, sinó el Consell Nacional de la Cultura i les Arts.
Tampoc no és la Conca de Barberà, on tenim el Museu de la Vida Rural.
Riem plegats una estona –Carles Duarte té una riallada estentòria, greu com la seva veu– i seguim.
El Conca és un organisme els set membres del qual són escollits pel Parlament, a qui ens devem i periòdicament hem de presentar suggeriments i informes sobre la cultura del país. A Espanya no hi ha cap institució semblant, i per això se n’estranyen, però el món n’és ple.
Política i Cultura?
Hem detectat que en l’últim mes la venda d’entrades ha baixat un 35%. És conseqüència de la puja de l’IVA, i per tant d’una decisió política que hem de discutir per mirar de superar-ne els efectes negatius.
El Conca dóna també els Premis Nacionals de Cultura, i fa unes setmanes vostè va encendre la polèmica dient que s’haurien de premiar obres escrites en castellà.
Nosaltres sabem molt bé que la llengua que hem de protegir és el català. Ara: parlem de premis de cultura, i una obra de creació en castellà feta per escriptors del país en pot ser mereixedora com ja ho han estat assajos, pel·lícules o cantants. Per què una obra en castellà de Jorge Wagensberg és cultura catalana i una novel·la no? Als membres del Conca ens incomoda l’exclusió, sobretot quan ens trobem davant fites culturals. De què tenim por? Que no confiem en nosaltres mateixos? Tothom que es dedica a la cultura a Catalunya ha de sentir seus els Premis Nacionals.
És un observador de la política.
El tall que s’ha produït amb Espanya té uns motius racionals però també emotius. Ens en sentim cada cop més lluny, més fatigats. Si Mariano Rajoy, que havia arribat a demanar en persona signatures contra l’Estatut, és un home poruc, poc nítid, esquívol, aquí en el moment oportú ha sorgit un líder molt potent, que és Artur Mas. No en sé els resultats però anem cap a un inevitable i saludable referèndum.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/585880-al-conca-ens-incomoda-excloure-obres-en-castella.html

AMICS I DEIXEBLES
“Els amics es necessiten perquè es complementen; en canvi, els mestres i els deixebles competeixen pel mateix espai”
Enric Vila
L’altre dia el Salvador Sostres va publicar a la seva web un article molt llarg i generós proclamant-se deixeble de Valentí Puig. El Salvador sempre diu moltes coses en els seus articles, no són innocents com els de la majoria de columnistes. I en aquell article concretament, mentre anava repartint bufetades a tort i a dret, entre cleca i cleca, venia a presentar-me, amb molta habilitat, com a deixeble seu. D’aquesta manera, a més de penjar-se una medalla com aquelles del Màgic Andreu, podia argumentar que, comptat i debatut, jo també sóc deixeble de Valentí Puig.

Doncs mira no. Una cosa és que el Salvador i jo siguem amics en la rialla i en la bronca, en la felicitat i en la desgràcia, que tinguem un lligam difícil de dissoldre, i una altra cosa és que jo sigui deixeble seu en cap sentit. No escric aquest article per orgull sinó perquè no en treurem res de barrejar l’escriptura amb la família. L’objectiu dels deixebles sempre acaba sent matar el mestre. Harold Bloom va dedicar tot un llibre a explicar-ho. Per qui no tingui ganes de llegir aquell totxo hi ha l’exemple dels textos que Eugeni d’Ors va dedicar a Joan Maragall, i el famós retrat que Josep Pla va fer a Joaquim Ruyra. Un deixeble sempre és un corb pel seu mestre –un corb de vegades molt subtil-, mentre que un amic sempre és un sant pel seu company. Dos amics es poden equivocar a l’hora de jutjar-se però mai no intenten xuclar res essencial de l’altre. Els amics es necessiten perquè es complementen; en canvi, els mestres i els deixebles competeixen pel mateix espai.

A mi em sembla que la defensa que el Salvador Sostres feia de Valentí Puig era més d’amic que no pas de deixeble. Espero que així sigui perquè quan trobo que un article del Salvador és vulgar, normalment em fa pensar en el Valentí Puig. És veritat que el Salvador de vegades plagia el poeta de Mallorca, però mai no és un plagi substancial, que no hagués pogut treure d’alguna altra banda o estalviar-se amb una mica d’esforç. L’extraordinària habilitat que el Salvador té per insultar no ve del Valentí Puig; ni la força de la seva prosa, ni l’audàcia d’alguns dels seus raonaments. El Sostres pot ser demagògic però gairebé no és mai vulgar. El Valentí Puig és al pensament el que Julio Iglésias és a la música. Després, en una sobretaula, pot ser encantador, educat, ocurrent, divertit; segur que sap moltes coses. Però els seus articles i els seus llibres, quan has llegit una mica, et cauen de les mans. I si mai te’ls has cregut, llavors el seu discurs resulta molt més humiliant que els insults del Sostres, dels quals jo sempre n’he pogut aprendre –fins i tot quan anaven dirigits a mi.

El Valentí Puig fa anys que utilitza la mediocritat dels altres com a excusa i per això s’està quedant sense deixebles. No estableixo fronteres entre espanyolistes i independentistes, sinó entre gasius i generosos, entre els qui elaboren el seu pensament des del complexe i l’interès petit, i els qui lluiten per sumar sense deixar de tocar os. Com els catalanistes que critica, Valentí Puig també té dues vares de mesurar i, com a intel·lectual que ha pretès ser, l’ensorrada d’Espanya i el que passa a casa seva l’hauria de fer reflexionar una mica. El prestigi que va arribar a tenir, la por que feien les seves admonicions a Catalunya, no s’explica sense la ignorància del país. Per això a mesura que anem superant l’escola autonomista, cada cop hi ha menys lectors que se’l prenen seriosament. No és un fenomen aïllat. Quan vaig contraposar el seu cas al del Jordi Bilbeny, en l’article que va provocar la defensa del Sostres, només posava un exemple; també hauria pogut recórrer al catàleg d’Anagrama.

El Valentí Puig ha tendit a creure que n’hi ha prou de portar corbata i parlar baix per ser civilitzat, igual que Arcadi Espada tendeix a confondre la veritat amb la crueltat i l’agudesa. Jo espero que el Sostres no es perdi mai pel seu camí. Encara que, per amistat, vulgui ser deixeble del simpàtic senyor Puig. I potser també del periodista Espada.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/amics_i_deixebles_89950.php

One comment on “Recull de premsa 22 octubre 2012”

Els comentaris estan tancats.