SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
La primera pluja d’estelades es farà el cap de setmana vinent
Xavier Giró: ‘Si no hi ha més medallistes amb estelada és per manca de llibertats’
La Marató de Nova York s’ha suspès a última hora, a causa dels danys per l’huracà Sandy, cancel·lant també el projecte d’omplir-la amb senyeres estelades. Aquest era l’objectiu d’una iniciativa promoguda per l’agrupació de l’Assemblea Nacional Catalana a la ciutat. La primera ‘pluja d’estelades’ s’ha traslladat al cap de setmana vinent, a la cursa Behobia – Sant Sebastià.
‘Convoquem els corredors que hi vagin a prendre el relleu dels maratonians de Nova York i protagonitzar la primera pluja d’estelades massiva en un esdeveniment de caire internacional’, explica un dels impulsors de la iniciativa, Xavier Giró, que recorda que la Behobia – Sant Sebastià ‘és una cursa amb molta tradició, especialment entre els corredors del país, que acostumen a desplaçar-se massivament per fer-la’.
La voluntat del projecte és de promoure l’ús de l’estelada entre els esportistes que donen suport al procés independentista. La campiona del món Núria Picas ja s’hi ha adherit, i els promotors esperen que mica en mica s’hi vagin afegint més esportistes professionals. De fet, per Giró, si ara per ara encara no hi ha gaire campions ni medallistes olímpics que onegin l’estelada al podi ‘és per manca de llibertats i per por’. Ho explica en aquesta entrevista. +
SI marca l’11 de setembre de 2014 com el final de trajecte
Assumeix el programari mínim de l’ANC, que demà votaran els afiliats a Barcelona
Alfons López Tena, líder de SI, anuncia que la formació assumeix les propostes de l’ANC.
El programa electoral que els adherits de Solidaritat aprovaran definitivament aquest diumenge inclou les propostes de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Així ho ha avaçat el seu candidat, Alfons López Tena: “A Solidaritat sabem com fer-ho i treballarem de valent perquè el clam de la manifestació de l’11 de setembre no sigui traït”. Precisament, un dels punts del full de ruta és aconseguir la independència de Catalunya, com a molt tard, l’11 de setembre del 2014. ERC també va anunciar aquest divendres que “assumeix el mandat de l’ANC” com un “acord de mínims”.
“En una situació com l’actual, la independència esdevé més urgent que mai i l’única opció viable que tenim com a nació”, ha subratllat López Tena, qui ha afegit que “el poble es mereix claredat”. El full de ruta de SI cap a la independència inclou una llei per fer un referèndum entre 2013 i l’11 de setembre de 2014. El programa inclou també la proposta per la constitució d’un govern “d’unitat nacional”, i redissenyar àrees com la seguretat social, hisenda, energia, afers exteriors i seguretat en el cas que Catalunya esdevingués un estat propi.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48433/si/marca/11/setembre/2014/final/trajecte
Un 51% dels catalans, a favor de la independència segons una enquesta de Tele5
CiU sumaria fins a 65 escons · Davallada del PSC · Empat tècnic entre PSC, PP i ERC · La CUP podria obtenir-ne un
Un 50,9% dels catalans votaria a favor de la independència, segons una enquesta feta pública pel programa de Tele5 ‘El gran debate’. El sondatge, encarregat a l’empresa Gesop i que ha preguntat a dues mil persones, dóna una xifra similar a la de fa dos mesos, si bé una part dels aleshores indecisos ara es decanten pel no. Així, el vot contra la independència augmentaria fins al 36,9% i els indecisos descendiria fins al 12%.
En cas que la independència signifiqués quedar fora de la Unió Europea, un 40,1% mantindria el seu vot a favor, mentre que un 47,8% optaria pel no.
Pel que fa a intenció de vot, CiU seria la força més votada, quedant entre 3-5 vots de la majora absoluta, ja que passaria dels 62 escons actuals a 63-65.
El PSC patiria una gran davallada, perdent fins a deu diputats: passaria dels 28 actuals a 18-20.
Segons l’enquesta, el PP obtindria una representació similar a l’actual, entre 17 i 18 escons, els maeixos que ERC, que guanyaria, així, fins a vuit diputats respecte els deu actuals. Hi hauria, doncs, un empat tècnic entre el PSC, el PP i Esquerra, i qualsevol dels tres podria acabar esdevenint la segona força política.
ICV creixeria poc, i passaria dels 10 escons actuals a 11-12.
Per la seva banda, Ciutadans podria sumar fins a cinc diputats, passant de tres a entre cinc i set.
L’enquesta deixa Solidaritat fora del Parlament i dóna entre cap i un diputat a la CUP, essent la primera enquesta que dóna representació parlamentària a aquesta organització independentista.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4052458/20121103/51-catalans-favor-independencia-enquesta-tele5.html
Per què la UE diria sí a Catalunya
Experts en dret de la URV desmenteixen que un estat català quedaria fora de la Unió, i asseguren que té més arguments jurídics per mantenir-s’hi
Europa sempre ha resolt els conflictes obeint la voluntat dels territoris
TARRAGONA – ÒSCAR PALAU
La Comissió no ha expressat una posició clara i s’ha donat temps
Per molt que el govern espanyol s’entesti a fer-la rectificar, la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, tenia raó: enlloc de l’ordenament jurídic europeu diu que un territori que s’independitzi d’un estat membre serà expulsat de la Unió. És clar que tampoc hi diu el contrari: els tractats, simplement, no esmenten aquesta possibilitat… A partir d’aquesta premissa, que corroboren el degà de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV i especialista en dret comunitari, Alfonso González, i el professor de dret constitucional Jordi Jaria, en les últimes setmanes, favorables i detractors d’un nou estat català han fet moltes conjectures contradictòries, alimentades per la mateixa Comissió, que no ha emès cap posició clara.
Mentre la UE, doncs, es dóna aire per pensar-s’ho, i més enllà de recuperar antics dictàmens o publicar a corre-cuita estudis precipitats com han fet el govern i un grapat de mitjans de Madrid, el que és cert és que tant a Catalunya com a Escòcia ja fa temps que la qüestió s’ha analitzat en informes jurídics aprofundits (com el que aquesta setmana fins i tot ha fet públic el mateix Parlament britànic), i les conclusions són similars: si esdevinguessin un nou estat, podrien seguir formant part de la UE sense obrir cap nou procés d’adhesió, sinó fent una mera adaptació dels tractats. “És una qüestió controvertida, però hi ha arguments jurídics forts, més que els contraris, que permetrien la continuïtat de Catalunya a la UE”, conclouen els professors, pels quals, a més, és una qüestió de “sentit comú”, ja que al cap i a la fi perjudicaria totes les parts i en molts sentits excloure un territori que ja és a la UE i readmetre’l al cap d’un temps després d’un pesat procés.
Els dubtes de la CE
És cert, explica González, que històricament la CE s’ha pronunciat dos cops explícitament a preguntes de diputats britànics, una als anys setanta i l’altra el 2004 (en una resposta arran del cas algerià a què el govern espanyol s’aferrava tot just divendres), per afirmar que un país escindit d’un estat membre hauria de demanar el reingrés. “Però la UE ha evolucionat en aquest temps, i els casos específics que hi ha damunt la taula són diferents”, matisa González, que fa un recordatori concloent: “La CE s’hauria pogut remetre ara a aquelles respostes, però no ho ha fet: la qüestió d’Escòcia els ha fet reflexionar i han vist que cal anar cas per cas i no es pot fer una declaració tan categòrica.” I és que el portaveu, Oliver Bailly, quan se li va preguntar al setembre “va dir una cosa, l’endemà es va corregir, i al final ha dit que no es pronunciarà fins que no li ho demani un estat membre, perquè la posició no és clara i s’ha de resoldre en el marc del dret internacional”, analitza el professor. És arran d’això que conclou que “la UE no té cap decisió presa”, fet que cal distingir de les declaracions que han fet alguns comissaris en les últimes setmanes “a títol personal”. “Al cap i a la fi, qui acabarà decidint serà el Consell Europeu, els caps d’estat i de govern”, indica el degà de jurídiques.
En què es basen, doncs, els professors per inclinar-se que la UE acceptarà un estat català? D’entrada, els precedents de secessions en altres organismes internacionals no són concloents. La majoria de les antigues repúbliques soviètiques, així, van haver de tornar a demanar l’ingrés a l’ONU, però en canvi la majoria de les bàltiques de l’antiga Iugoslàvia van seguir al Fons Monetari Internacional. A la UE no hi ha precedents, però, ras i curt, fins ara mai s’ha complicat la vida per resoldre problemes interns sobrevinguts arran de processos democràtics, i hi ha adaptat quan ha calgut la legislació. “Tots els conflictes que hi ha hagut en el passat deixen clar el pragmatisme de la UE per solucionar les coses d’acord amb la voluntat dels territoris”, recorda González, que constata que el principal estudi sobre les successions publicat fins avui al món conclou que “la pràctica demostra que els ens internacionals donen una resposta cas per cas amb un pragmatisme polític que moltes vegades depassa el formalisme jurídic”.
Casos semblants a la UE
En aquest sentit, l’exemple més diàfan de “flexibilitat” és el de l’RDA, l’antiga Alemanya de l’Est: quan es va reunificar el país, el 1991, l’accés dels nous alemanys a la Unió va ser automàtic, ja que es va justificar que era un país membre que havia guanyat habitants i territori. “Es van haver de modificar un munt de normes de dret derivat per donar resposta a la nova realitat, però ningú va votar l’ampliació”, recorda González. Implícitament, d’aquí es pot extreure una altra conclusió. I és que, tal com recorda, l’article 49, que Espanya també assegura que possibilitaria un vet seu a Catalunya perquè exigeix la unanimitat per acceptar un nou membre, només “és d’aplicació a tercers estats, i no als territoris que ja formen part de la UE”.
Un darrer exemple és el de Groenlàndia, que precisament alguns unionistes han volgut usar en contra. Aquest vast territori, pertanyent a Dinamarca, va aprovar un estatut d’autonomia en què reclamava que no se li apliqués el dret europeu. “És el cas invers al català: volen ser danesos però no ciutadans comunitaris”, diu el professor. La UE va ser pràctica i va negociar un protocol que recull un règim jurídic específic per a les relacions bilaterals amb l’illa, que va incloure en una llista de territoris (en què també hi ha, per exemple, diverses illes franceses d’ultramar i les Malvines) en què no s’apliquen els tractats. I cas resolt.
No es pot adduir
el dret intern per incomplir el dret europeu, i la UE això ho pot sancionar
Jordi Jaria
PROFESSOR DE DRET CONSTITUCIONAL
Si s’aplica la doctrina espanyola, s’estaria sancionant una decisió democràtica que no vulnera els drets humans [la consulta]
Podrien sancionar l’Estat espanyol
Per provar que un estat català quedaria fora de la UE, el PP ha esgrimit l’article 4.2 dels tractats, que dóna a entendre, segons González, que la Unió no pot prendre decisions que afectin un seguit de qüestions internes, entre les quals la integritat territorial dels estats. El govern espanyol, doncs, interpreta que la UE no podrà reconèixer mai un nou estat escindit del seu “unilateralment”, i “s’obsessiona” a dir que el cas escocès és molt diferent. “Això vol dir que parteix de la premissa que Espanya es nega en rodó a tractar la voluntat catalana, i a introduir canvis legislatius que facilitin que hi hagi un pronunciament”, diu el professor, per qui això podria fins i tot acabar jugant en contra seu. “Si l’Estat espanyol usa el dret intern de manera persistent i continuada per impedir l’exercici d’un dret democràtic a part dels seus ciutadans, podria ser d’aplicació l’article 2 dels tractats”, indica Jaria. I l’article 2 deixa clar que la UE es basa en un seguit de valors suprems com ara la democràcia i el respecte a les minories, mentre que l’article 7 preveu sancions com ara la pèrdua d’alguns drets per als països que l’incompleixin. “És improbable que passi, ja que la decisió seria sobretot política, però la UE fa uns anys ja ho va plantejar quan l’extrema dreta va entrar al govern austríac”, conclou.
El debat sobre la Unió Europea és una trampa
Ni la pregunta clau és si serem part de la Unió Europea ni la resposta a aquesta pregunta és avui important ni decisiva
Vicent Partal
Som a temps de rectificar però hem caigut en la ratonera. Fixeu-vos que ja no discutim sobre si volem la independència sinó que ens estan fent discutir sobre si quan siguem independents seguirem sent o no membres de la Unió Europea. Discussió que ja es veu que és impossible. La Unió ens acceptarà quan siguem independents i no tinga més remei però ni un minut abans i mentrestant Espanya ens anirà posant la por al cos i es dedicarà a dividir les nostres forces en un debat on ells tenen una posició única. La meua proposta? deixem de parlar d’Europa i parlem de nosaltres, que és allò que és important.
Plantegem la independència doncs, el procés cap a la independència, sense condicions ni acceptant xantatges externs. Nosaltres volem ser independents i quan siguem independents en tot cas ja demanarem entrar a la Unió. Si és que ens interessa, que jo crec que sí.
Hi ha qui dirà que una part dels independentistes no voldran la independència si no és segur que formarem part de la Unió. I ací està la trampa. Perquè disfressats de xais comencem a veure tot de llops que no paren de dir ‘oh! jo ja voldria la independència, però, ves!, necessite saber segur que seré part de la Unió Europea…’ Llops que ho diuen amb aquella cantarella de falset de qui en realitat se n’alegra d’haver trobat un ‘argument decent’ a l’hora d’estar en contra.
Doncs no. Ni la pregunta clau és si serem part de la Unió Europea ni la resposta a aquesta pregunta és avui important ni decisiva. L’única cosa que necessitem saber segur és si serem capaços de decidir per nosaltres mateixos. Si serem prou forts per assegurar que el que votem es farà i que amb les mans lliures i sense hipoteques decidirem sobre el nostre futur.
I si algú, des de la sinceritat i sense ser un llop, pensa que és un risc no saber per avançat si entrarem a la Unió Europea el mateix moment en que esdevinguem independents que em demostre que aquest risc representa un perill més gran per a Catalunya que no el de quedar-nos en la situació actual.
PD. Per cert, i ja que parlem de l’endemà de la independència, potser seria sensat votar en referèndum les deu o dotze qüestions sobre les quals els ciutadans tindrem una opinió dividida. No cal que espanyolegem. Quin problema hi hauria en sotmetre a votació popular, per exemple, si hem de ser membres de la Unió, si el castellà ha de ser oficial o si el sistema electoral ha de ser de llistes obertes?
http://www.vilaweb.cat/editorial/4052476/debat-unio-europea-trampa.html
La revolta dels xarnegos (i II)
Jo sóc un fervent partidari d’abandonar el castellà com a segona llengua i passar en massa a l’anglès.
La revolta dels xarnegos és que això, a vosaltres, no solament us sembli bé. La revolta dels xarnegos és que molts fareu el mateix pas.
Andreu Barnils
Aquesta setmana el feliç de la vida del Josep Maria Mainat, el ros de la Trinca, deixava caure una piulada al seu compte de Twitter que deia: ‘Quants García, Sánchez, Martínez, Fernández, Pérez… etc. independentistes hi ha? Segur que molts!’ El seu ‘timeline’, en directe, va ser un espectacle de respostes, un no parar: ‘Apunta un Martínez.’ ‘Aquí un López Martín ||*||.’ ‘Jo soc López Sánchez (3 germans) Tots indepes!’.’Yo no sé si un Rodríguez te sirve.’ ‘Sóc Martínez Pérez i catalana. Independentista desde que tinc us de raó.’ El Mainat repiulava les respostes perquè els seus 20.000 seguidors les poguéssim llegir: ‘Jo! Santamaria-Ortega!!! Visca!!!’. ‘Jo sóc un Rodríguez, el meu pare és canari, la meva mare catalana, i tots volem un Estat Propi’. ‘Jo em dic Pellejero Sancho, independentista convençut’. ‘Morillo serveix?’
Ha estat, aquesta, una mostra més de la revolta dels xarnegos. Aquesta revolta va esclatant, puja amb força i serà determinant en el procés. Ho vaig dir, i hi insisteixo: és la part guanyadora del procés. Sou tants, i tan potents, que inspireu moltíssima seguretat. Dir seguretat és poc. Per molt que el president Artur Mas es vengui com el patró del vaixell, aquí tothom sap que, si això flota, és gràcies a vosaltres. Sou els qui doneu estabilitat. Els qui inspireu confiança sou vosaltres.
El procés permet que tot es pugui dir. Per exemple: jo sóc un fervent partidari d’abandonar el castellà com a segona llengua i passar en massa a l’anglès. Crec que ens aniria molt millor, la veritat. L’anglès ofereix un món, i unes perspectives, que cap altra llengua occidental no pot oferir. Ni francès, ni alemany, ni espanyol, ni res. Tothom ho sap i tothom ho reconeix: a Occident l’anglès és la llengua útil. L’escena, l’any 2020, no la veig impossible: ‘Fill meu aprendre a parlar bé l’anglès és més útil que aprendre a parlar bé el castellà.’ La revolta dels xarnegos també implicarà això: que a vosaltres us sembli bé que hi hagi gent a Catalunya que abandonem el castellà per passar a l’anglès.
No dubto que l’abandonament del castellà pugui causar alguna fricció. Però crec sincerament que és un pas que farem, i que a la llarga, o no tant, hi haurà bosses de parlants que no entendran el castellà. Malentesos, si voleu, n’hi haurà. Però no passarà d’aquí. Al xarnego del Carod Rovira, per exemple, potser no li agradarà que jo prescindeixi del castellà i em dediqui a l’anglès, però ja us dic ara que em respectarà la decisió. A fi de comptes no és tan estrany això que descric: a hores d’ara ja hi ha molta gent que mira Homeland en v. o., escolta Lady Gaga i cerca ‘anal sex’ al Google. Sí, l’anglès obre portes. Portes instructives:
“In the days following the occupation of Lleida in 1938, there were examples of peasants being murdered for no apparent reason other than the fact that they spoke Catalan. Some women were killed because their husbands had fled. One of them was eight months pregnant. Another was her sister-in-law whose seventeen-year–old daughter had asked permission to go as her interpreter since she didn’t speak Castilian. The girl was forced to watch her mother being executed and was then herself gang-raped before being shot.’ (Paul Preston, Spanish Holocaust)
La revolta dels xarnegos també és acceptar que alguna gent no solament prescindirem del castellà per motius pràctics. També en tenim d’altres. Sí, nosaltres, i no ho sembla, som els néts d’un holocaust. La revolta dels xarnegos és tan potent, i inspira tanta confiança, que ens permet de dir-nos a la cara unes veritats com temples, sense que hagi de passar res de l’altre món: Jo no vull prohibir el castellà. El que vull és prescindir-ne.
La revolta dels xarnegos és que això, a vosaltres, no solament us sembli bé. La revolta dels xarnegos és que molts fareu el mateix pas. I si aquest pas no el fem nosaltres, el faran els nostres fills. Quan arribi aquest sant dia, a mi em diran tancat i a tu et diran traïdor. Si som honestos solament podrem donar una resposta: passem del castellà a l’anglès per una qüestió pràctica. I per uns altres motius as well.
I avui signo aquest article amb un dels meu vuit cognoms. En tinc més, però només me’n sé vuit de memòria. I un d’ells és Garcia. Sí, jo sóc un Garcia que prefereix l’anglès al castellà. Jo sóc un xarnego revoltat.
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4052114/revolta-xarnegos-ii.html
Ferreres. 4.11.2012 El Periòdico.cat http://www.elperiodico.cat/ca/humor/
Catalunya contradiu Duran i Lleida, “ja som una majoria independentista clara”
L’enquesta del diari ARA desmenteix les afirmacions de Duran negant que a Catalunya existeixi una majoria a favor de la independència. Un 52% a favor i tant sols un 28% en contra
La crisi oberta a CiU per les paraules de Duran i Lleida van pel camí de convertir-se en un greu problema per a la coalició nacionalista, i més quan resulta que aquestes paraules estan molt allunyades de la realitat. Existeix ja a Catalunya, malgrat Duran, una àmplia majoria a favor de la independència, amb més de 24 puts de diferencia respecte als partidaris del no. No solament ho confirma l’enquesta del diari ARA, sinó també la resta d’enquestes -el CEO, El Periódico, La Vanguardia o Tele5-, tant sols Duran segueix entestat en negar una clara evidència; la independència és consolida i té encara molt per créixer, encara no ha tocat sostre.
Fins i tot 1 de cada 9 votants del PP està a favor de la independència
A més dels del PP, un de cada 5 dels votants socialistes també està a favor de la independència, és a dir tant sols a dins del PP i del PSC els independentistes són minoria, a la resta de partits l’opció independentista és majoritària, des del 46,7% dels votants d’ICV/EUiA, al 92,3% dels votants d’ERC i passant pel 88,5% dels votants de CiU que clarament contradiuen a Duran i Lleida.
Poc rebuig a la independència
Ja poden dir Sánchez Camacho, Pere Navarro i el mateix Duran i Lleida que els independentistes són una minoria, les dades són absolutament espectaculars, no només són majoria els partidaris de la independència, si no que cada cop els contraris poden ser menys a mesura que s’expliqui que implica la independència. Existeix poc rebuig, el que existeix són temors a sortir d’Europa – que ja es preocupen d’atiar els unionistes- o per si la independència suposarà un mur que els allunyarà de les seves arrels amb Espanya. Quan es faci més palesa l’evidència que avui la independència dins Europa no són fronteres, sino oportunitats, moltes les reticències i temors desapareixeran.
Una Catalunya independent genera il·lusió i molta esperança en assolir-la
Un cop més el trio unionista queda contradit per les dades; és la independència la que crea il·lusió, i malgrat Camacho, Navarro i Duran, cada cop més gent ho té clar. La tríade unionista resta cada cop més allunyada de la realitat i cada cop està més tancada en creure – ho voler fer creure- que la independència és minoritària. Com més triguin a voler admetre el fet independentista que viu Catalunya, més grosses les diran, però avui la ciutadania té la informació a l’abast i mentir o intentar atemorir els catalans és un error considerable, i una pèrdua de credibilitat per part seva.
A més mentides, més independentistes
Amb les dades a la mà, els unionistes insisteixen a augmentar i fer campanya de la por, un greu error, a més por, més independentistes, la solidesa del procés a Catalunya el fa irreversible, tant sols els mateixos ciutadans que avui ja són majoria per la independència poden avortar el procés.
Mas respon a Duran: ‘De declaracions, en fem tots, allò important és el programa’
Nega que hi hagi cap fractura entre els dos: ‘Estic convençut que el programa es complirà’
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha tret importància a les declaracions del dirigent d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, que va dir no hi havia una majoria de catalans favorable a la independència i que no veia Catalunya fora d’Espanya. Mas ha negat que hi hagi cap fractura en la federació. ‘De declaracions, en fem tots, hi pot haver matisos, però allò important és el programa’, ha dit Mas en una entrevista a Telecinco, i ha recordat: ‘Ens presentem amb un programa acordat entre CDC i UDC, i entre Duran i jo mateix, un programa que diu que es farà una consulta en els quatre anys vinents i que Catalunya s’havia d’anar dotant d’estructures d’estat. Estic convençut que el programa es complirà’.
Artur Mas també ha parlat del camí cap a l’estat propi i ha considerat que no hi ha motius perquè Catalunya hagués de quedar fora de la Unió Europea. ‘Hi som des de fa vint anys, complint les normes, i volem continuar essent-hi. Volem canviar el nostre estatus polític sense abandonar la Unió Europea’.
Pel que fa a la data d’una consulta sobre la independència,ha dit que la seva il·lusió seria fer-la l’any 2014 ‘perquè és una data simbòlica’ però ha volgut deixar clar que aquesta no era una qüestió fonamental, sinó que allò important era el procés. ‘La data i les condicions s’hauran d’acordar al parlament, i després traslladar-ho a les institucions espanyoles i negociar-hi. Allà veurem la solidesa democràtica de l’estat espanyol’. I ha continuat: ‘Si ens neguen la possibilitat que el poble català sigui consultat, intentarem tirar endavant una llei de consultes al parlament per fer consulta d’acord amb la legalitat catalana’. Ha posat l’exemple del Regne Unit i Escòcia i, en referència a la postura del govern espanyol, ha sentenciat: ‘No es pot silenciar la veu del poble català’.
Tinc por de la teva por
ESTEVE VILANOVA
Era una de les primeres convencions que fèiem amb la presència del que havia estat conseller del govern basc i pare del concert econòmic basc i que aleshores era el conseller delegat del BBVA, Pedro Luis Uriarte, una de les persones que he conegut més dotada pel lideratge. Ens fa la ponència i ens presenta un projecte a quatre anys amb objectius tremendament exigents però imprescindibles per a la supervivència. Ell, amb el seu estil, es mostra molt exigent i realista alhora, per l’esforç que demana i també esperançat perquè està segur de la resposta del grup.
Però, de cop, s’atura i ens mira a tots i ens diu: “Això només ho podrem assolir si tots estem convençuts de fer-ho i si hi posem el màxim del nostre esforç. Jo seré el primer de posar-n’hi, i és per això que us demano que si algú no hi creu o no es veu capaç de fer-ho i d’aportar-hi el màxim del seu esforç ho digui ara i surti del projecte. No podem tenir insegurs ni passivitat. I us dic que a fora hi ha molta gent que donaria el que fos per aportar el màxim a aquest projecte. Si tots n’esteu convençuts, estic segur que ho assolirem.” El projecte era prou gran i engrescador perquè tots sortíssim aquell dissabte al migdia de l’hotel Santa Marta de Lloret el màxim de motivats i convençuts.
Conec l’Artur Mas i la seva capacitat de lideratge. Sé que és una persona que sap que la vertadera autoritat només es guanya amb l’exemple, amb el sacrifici de l’esforç i dient sempre la veritat. És per això que estic segur que aquest nou camí emprès, per més difícil que sembli, no és pas una improvisació i, ni de bon tros, una fugida endavant irresponsable, tal com alguns ho presenten. L’objectiu és molt alt i, per tant, l’estratègia ha de ser complicada i difícil, però mai un país ha avançat si no té l’atreviment d’intentar canviar les coses per més difícils que semblin. De l’immobilisme de tants anys ja en sabem els resultats, ara cal treballar per canviar-los i necessitem objectius nous.
Jo no sé si l’Artur Mas ha demanat als seus màxims col·laboradors la implicació total al projecte, i en cas de no creure-hi, que se n’apartin, com ho va fer l’Uriarte amb nosaltres. Però ell tampoc pot tenir en el seu entorn ningú que flaquegi, ningú que no hi cregui, ningú que dubti, perquè seria el principi del fracàs del projecte i de Catalunya.
En Plus, que és tal com coneixíem Pedro Luis Uriarte Susaeta, ho tenia clar, i mai hauria volgut tenir algú, per important que fos, al seu costat que no s’hi entregués totalment. Els incrèduls sempre és millor que s’apartin o s’han d’apartar, perquè jugar a l’ambigüitat i estar al capdavant si assolim l’èxit i també al capdavant amb el “jo ja ho deia” si fracassem, és una posició deshonesta, insolidària, i tractant-se de Catalunya, poc patriota. Ja hi ha molt d’espai per als contraris i, per tant, ja tenen prou lloc per explicar els seus dubtes.
A més, si van a l’altra banda tindran el respecte de tots els que defensen els seus objectius i interessos contraris, i sempre que ho facin amb arguments mantindran el mateix grau d’honestedat i patriotisme que la resta; aquesta és la grandesa de la democràcia.
Sempre he dit i escrit que el procés de la independència de Catalunya només serà possible sumant-hi els conversos, per tant, canviar no és ser deshonest; deshonest és no canviar i mantenir-te on eres quan els objectius han canviat, especialment si ets el secretari general de CiU.
Ara no és hora dels que acompanyen el president en aquesta singladura, no hi cregui: “Si digués el que penso, em penjarien”, ho diu tot. És l’hora d’equips forts i cohesionats.
Sincerament, i amb tot el respecte: tinc por de la teva por.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/590298-tinc-por-de-la-teva-por.html
El sector crític d’Unió carrega contra Duran
El Matí demana al dirigent del partit ‘que s’aparti’ i deixi de jugar amb Catalunya
El Matí, col·lectiu crític d’Unió Democràtica, ha respost les recents declaracions del dirigent del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, amb un article titulat ‘Prou, senyor Duran!‘, en el qual li demana ‘que, per dignitat, s’aparti i deixi pas a la il·lusió i l’esperança d’un futur democràtic i pròsper’. Duran va dir divendres que que no hi havia una majoria de catalans favorable a la independència i que no veia Catalunya fora d’Espanya. Unes paraules a les quals aquest cap de setmana s’hi han referit partits de l’oposició i també CiU.
El Matí considera que les paraules de Duran són ‘un desafiament en tota al president de la Generalitat i el mateix programa electoral de CiU’, i les compara amb les de Carme Chacón i José Montilla. Per això li demana que ‘sigui fidel al procés d’emancipació nacional de Catalunya’ i ‘lleialtat a la via oberta cap al somni de la independència per la qual lluita el president Mas’.
I conclou: ‘Catalunya ja no es pot permetre que es jugui més amb ella. Siusplau, senyor Duran, deixi’ns fer el nostre camí. Li demanem que, per dignitat, s’aparti i deixi pas a la il·lusió i l’esperança d’un futur democràtic i pròsper’.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4052452/20121104/sector-critic-dunio-carrega-duran.html
Dirigents d’Unió recorden a Duran que el partit defensa un Estat a la UE
Remarquen que la proposta sobiranista es va aprovar en el darrer congrés del partit democristià
Dirigents d’Unió han recordat al president del comitè de govern, Josep Antoni Duran, que aquest partit defensa que Catalunya sigui un Estat de la UE, i que d’aquesta manera es va aprovar en el darrer congrés democristià, celebrat el 12 de maig passat.
Després de transcendir les declaracions de Duran a ABC Punto Radio dient que “és dolent per a Catalunya no tenir a Espanya, i dolent per a Espanya no tenir a Catalunya”, dirigents del partit han sortit en defensa a l’Estat propi per a Catalunya en una clara rèplica, si bé eviten citar el nom del líder d’Unió.
La diputada al Parlament i membre del comitè de govern Assumpció Laïlla ha posat una fotografia al seu perfil de twitter recordant que la ponència aprovada al congrés d’Unió assenyala literalment: “En l’actual context, el concepte de llibertat i sobirania no pot significar res més que assolir les estructures d’Estat per a Catalunya, un Estat membre de la UE”. Laïlla recorda que l’11 de Setembre ja va tuitejar aquesta fotografia. “Crec que està tot dit”, afegeix en clara al·lusió al fet que Unió defensa l’Estat per a Catalunya.
La també membre del comitè de govern Marta Vidal ha fet un escrit al seu perfil de Facebook remarcant que els fundadors d’Unió estarien avui per l’Estat català a la UE. Afegeix que la posició a favor de l’Estat propi també ha estat aprovada pel partit democristià en el programa electoral de CiU.
“Pau Romeva, Carrasco i Formiguera, Maurici Serrahima, Emèlia Codorniu, Coll i Alentorn, Lluís Vila d’Abadal, Joaquim Xicoy, Ferran Camps, Mercè Romeva… tots ells avui formarien part de la majoria social del país a favor d’un Estat propi dins la Unió Europea. Tots ells avui formarien part de la corrent d’il·lusió que s’ha generat d’ençà setmanes. Tots ells avui estarien emocionats de veure com la doctrina d’Unió, de l’any 1931, actualitzada l’any 2000 i aprovada de nou fa 5 mesos en el Congrés d’Unió, s’assumeix paraula per paraula, íntegrament, en el programa electoral de Convergència i Unió: “En l’actual context, el concepte de llibertat i sobirania no pot significar res més que assolir les estructures d’estat per Catalunya, un Estat membre de la Unió Europea””, assenyala.
“Tots ells avui estarien fent pedagogia per assolir i fer realitat aquest Estat Propi dins la Unió Europea. Tots ells avui estarien emocionats de la militància d’Unió i del moment històric que viu el nostre país”, insisteix també en aparent al·lusió a Duran.
Jordi Pujol preocupat per un Duran que allunya CiU de la majoria absoluta
L’expresident de la Generalitat ressalta que “ningú sap” si una Catalunya independent podria entrar a la Unió Europea perquè és un cas “excepcional”
L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, preocupat per l’actitud de Duran i Lleida contra el full de ruta de Mas, ha alertat que si CiU no treu majoria absoluta en les properes eleccions del 25 de novembre, ni Espanya ni Europa “respectaran” o “faran cas” de les aspiracions independentistes de Catalunya. Pujol ha defensat que “no es pot fer un pas endarrere” després de l’inici del procés sobiranista perquè això suposaria un “empobriment i residualització” del territori. D’altra banda, l’expresident també ha valorat la polèmica sobre si una Catalunya independent entraria dins la Unió Europea i ha ressaltat que “ningú sap el futur” perquè un cas com l’estat català “no ha passat mai” en la història d’Europa. “Hi ha hagut casos similars i han entrat”, ha assegurat Pujol.
Durant l’acte de presentació de la seva nova obra ‘El caminant davant del congost’ a Girona, l’expresident de la Generalitat ha aprofitat el títol del seu nou llibre per explicar la seva visió sobre la realitat que viu actualment Catalunya. Pujol ha ressaltat que l’estat català es troba en un moment crucial de la seva història. “Ens trobem davant del congost i tothom sap que aquí no ens hi podem quedar perquè ens morirem de fred o gana”, ha detallat Pujol. Seguint amb aquesta línia de metàfores, l’expresident ha ressaltat que Catalunya “no pot tirar endarrere” perquè això suposaria un “empobriment en tots els sentits, la residualització o la desaparició com a territori”, ha assegurat.
La processo va per dins: Pujol obvia les paraules de Duran contra Mas
El secretari general de CDC assegura que si el procés tindrà les dificultats que pronostica el líder d’Unió, “pitjor seria no fer res”
Lleida (ACN).- El secretari general de CDC, Oriol Pujol, ha justificat aquest dissabte les paraules del secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, amb les quals rebaixava el to sobiranista i assegurava que a Catalunya una gran majoria dels ciutadans no volen la independència i que el referèndum és ara “inviable” i s’hauria de fer dins la legalitat espanyola. Segons Pujol, Duran “no ha de demanar disculpes” i ha volgut constatar que el líder d’Unió només expressa les dificultats que comportarà un procés com aquest, “com molts ciutadans fan”. “Més difícil seria si no s’intentés res”, ha puntualitzat el secretari general de CDC, que ha estat acompanyat pel secretari general d’UDC, Josep Maria Pelegrí.
Preocupació per l’actitud de Duran i silenci públic
Des de Convergència, el secretari general, Oriol Pujol i Ferrusola, creu que Duran pot expressar lliurement les dificultats amb què es pot trobar una Catalunya independent. Al costat de Josep Maria Pelegrí, Pujol ha deixat clar que les dues formacions segueixen un camí únic, el que marca el seu programa electoral, on es parla d’estat propi, però també de mantenir vincles amb Espanya. Sí que ha volgut demanar disculpes Oriol Pujol, per les declaracions que va fer ell mateix aquest divendres sobre la relació entre el PSC i el PSOE, que va definir de sodomítica. Segons ell, Catalunya hauria de rebre moltes disculpes similars per declaracions que s’han fet contra les aspiracions del país.
Navarro, “ja té prous problemes al PSC”
Si que ha afegit però que el primer secretari del PSC, Pere Navarro, que ha celebrat les declaracions de Duran i Lleida, “ja té prous problemes al PSC” i ha criticat que no hagi escoltat la branca catalanista dels socialista. Pujol també ha preguntat a Àngel Ros si se sent còmode en un partit que no defensa res del que ell defensa.
En una roda de premsa conjunta a Lleida, Pujol i Pelegrí han volgut mostrar tot el que els uneix i que ha quedat clar al programa electoral que Artur Mas i Duran i Lleida van presentar fa una setmana. Segons Josep M. Pelegrí el programa deixa clar que el procés cap a l’estat propi inclourà com a instrument principal “el diàleg” i sense deixar escletxes “a la legalitat”. Pujol ha insistit en la “radicalitat democràtica del procés” i amb la qual “CiU dóna confiança als ciutadans” per “aglutinar la majoria del poble de Catalunya. Pelegrí ha assegurat que la seva opció només busca “sumar més persones amb consciència nacional per un projecte que no és dels partits, sinó de Catalunya” i que serà “llarg, costós, dubtós, amb incerteses, difícil” però democràtic, legal i dialogat.
PPC i PSC només volen “residualitzar i empetitir Catalunya”
Segons Oriol Pujol, l’alternativa que proposen PPC i PSC “només inclou residualitzar i empetitir Catalunya” mentre la proposta de CiU, assegura “es pot oferir al conjunt dels catalans per articular un estat propi”. Tant Pujol com Pelegrí han rellegit la frase del programa electoral de CiU on es parla de l’assoliment de l’estat propi a través d’un camí “tranquil i serè i amb bons vincles amb Espanya”. Sobre Europa, Pujol ha recordat que “mai ha passat una cosa així, i que la situació no és comparable amb Algèria”. Segons ell “Europa no pot expulsar set milions d’europeus així com així”.
Sobre el viatge d’Artur Mas a Rússia, Pelegrí i Pujol han defès la necessitat de promocionar Catalunya i la seva economia en un mercat com el rus, que és un dels principals actius de futur que té el turisme català i també les empreses del país.
“Si Catalunya fos independent, hi tornaria en dos segons”, expectació pel 25-N entre els catalans a l’estranger
Des d’Escòcia, el Quebec, Flandes, Egipte, els Estats Units i l’Argentina, diversos testimonis expliquen a l’ACN els problemes que tenen per votar i com afronten els comicis
Barcelona (ACN).- La Meritxell Remírez, l’Àlex Humet i l’Agustí Nicolau són catalans i fa anys que viuen, respectivament, a Escòcia, Flandes i el Quebec, on s’impregnen dia a dia dels paral·lelismes i les divergències entre les pulsions secessionistes dels seus llocs de residència i les de la seva Catalunya natal. De cara als comicis catalans, tots tres votaran -si les traves burocràtiques els ho permeten- i el 25-N es mantindran atents als resultats. Una expectació que serà compartida pel Marc Almodóvar, des d’Egipte; l’Andreu Pros, des de l’Argentina i l’Oriol Sunyer, des dels Estats Units. Aquest darrer, tot i que ja porta 20 anys als EUA, ho té molt clar: “Si Catalunya fos independent, hi tornaria en dos segons”.
Sense poder votar des del Quebec pel retard en les butlletes
En les darreres eleccions a Catalunya, l’Agustí Nicolau Coll -que viu a Mont-real, al Quebec- no va poder votar perquè les paperetes van arribar-li amb retard. Aquest cop ha fet altre cop tots els tràmits necessaris i ha demanat la documentació a la delegació provincial de Barcelona, però es mostra “un pèl desconfiat” que els papers li arribin a temps. La seva intenció és emetre un vot “clarament independentista” i la seva opció serà ERC, ja que vol evitar que CiU aconsegueixi majoria absoluta.
Nicolau va viure al Quebec del 1990 al 1995 i va tornar-hi el 2003. Va viure doncs el referèndum del 1995, que va sortir contrari a la secessió -igual que el del 1980-. En aquest sentit, constata una diferència bàsica amb Catalunya: “En els darrers 17 anys, al Quebec no hi ha hagut cap sondeig que hagi superat el 50% d’independentistes”. Una altra divergència és que “el Quebec no és un dels motors econòmics del Canadà”. De fet, malgrat que el partit independentista quebequès (PQ) va guanyar les darreres eleccions, l’agenda secessionista ha estat en un segon terme durant tota la campanya. En aquest sentit, l’Agustí Nicolau considera que “si Catalunya assoleix la independència, serà un mirall per al Quebec, mentre que durant molts anys el Quebec era un mirall per a Catalunya”.
Tres dies per enviar un fax per demanar el vot des de Flandes
L’Àlex Humet té doble nacionalitat -belga i espanyola-, viu a Anvers i va votar a les recents eleccions municipals que van portar el partit indepenentista N-VA a l’Ajuntament d’aquesta ciutat de Flandes, però en canvi no ha pogut efectuar a temps la sol·licitud de vot per participar a les eleccions catalanes. El termini acabava el 27 d’octubre i ell va estar els tres darrers dies provant fer la petició a la delegació provincial de Barcelona de l’Oficina del Cens Electoral a través de fax però “tota l’estona estava ocupat”. No va ser fins al dia 29 que va aconseguir enviar el document i no sap si li acceptaran.
“Si pogués votar, votaria ERC”, afirma Humet, que es manifesta d’esquerres i lamenta que ara “no hi ha esquerra a Europa, els que governen són els que tenen els diners”. Viu a Bèlgica des del 1984 i està “molt content” d’haver pogut participar a la multitudinària manifestació del juliol del 2010 a Barcelona. Al seu parer, “Flandes està molt més a prop de l’estat propi que Catalunya, perquè Bèlgica és un país confederal, mentre que Espanya és autonòmic”. Això implica que Flandes ja té totes les competències excepte l’exèrcit, les relacions internacionals i el pressupost federal. A tall d’exemple, la llengua oficial és només el neerlandès i el francès té un paper secundari.
Catalunya i Escòcia, “camins paral·lels”
Des d’Edimburg, en canvi, la Meritxell Remírez Ollé afirma que no ha tingut cap problema per fer els tràmits per votar, si bé és cert que s’estima més portar la butlleta en mà fins al consolat en comptes d’enviar-la per correu. Té 26 anys i en fa tres que viu en terres escoceses, on va arribar-hi per fer un màster i després un doctorat. Prefereix no dir a qui votarà i somia que els catalans “puguem negociar per fer un referèndum sense sentir-nos amenaçats”, com ja s’ha fet a Escòcia, on la consulta es farà la tardor del 2014. “Catalunya i Escòcia fan camins paral·lels, tot i que són diferents. D’alguna manera s’acompanyen mútuament”, considera.
Il·lusió per tornar dels Estats Units i treballar pel país
L’Oriol Sunyer té 44 anys i des dels 24 viu a Filadèlfia, als EUA. És biòleg immunòleg i catedràtic de la Universitat de Pensilvànnia. Explica que fa dues dècades va marxar de Catalunya per la “manca d’oportunitats”. “No m’atreveixo a tornar perquè tinc por a perdre tot el que he guanyat aquí, però si Catalunya fos independent tornaria a casa en dos segons perquè em faria molta il·lusió pdoer aportar al meu país, fins i tot si les condicions econòmiques fossin pitjors que les que tinc aquí”, assegura.
Sunyer es mostra orgullós d’haver pogut assistir a la manifestació en defensa de l’Estatut del juliol del 2010 a Barcelona i subratlla que vol votar CiU perquè té esperança que la coalició sobiranista porti el país cap a un referèndum que “canviï les coses”. Tot i les seves intencions, Sunyer no va aconseguir fer la sol·licitud de vot abans del 27 d’octubre, la data límit, perquè assegura que, malgrat intentar-ho durant tres dies, no es va poder posar en contacte amb el consolat perquè ningú contestava al telèfon.
El Barça, el millor ambaixador a Egipte
Als carrers d’Egipte no es sol parlar del cas català, però la grandíssima afició al futbol acosta els egipcis al coneixement de Catalunya. I és que “el Barça és l’ambaixador més gran que té el país”, posa de manifest el periodista Marc Almodóvar, que fa uns tres anys que viu al país dels faraons.
Almodóvar es declara “abstencionista actiu” i quan era a Catalunya acostumava a anar fins al col·legi electoral amb la família però sense acostar-se a l’urna. Aquest cop, però ha realitzat els tràmits per poder votar perquè “és un moment bastant sensible i important”, considera. Si la burocràcia li ho permet, s’inclinarà per votar les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) amb l’objectiu d’evitar que CiU aconsegueixi una “amnèsia col·lectiva amb les retallades”. Almodóvar va ser a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona es mostra partidari de la independència però és “escèptic” sobre que finalment s’acabi aconseguint: “Hi ha molts polítics catalans que dubto que vulguin confrontació amb l’estat espanyol, tinc dubtes que CiU deixi de fer pactisme i realment planti cara”.
“El dia que tingui un passaport català estaré content”
Andreu Pros de San Fèlix viu a l’Argentina des dels nou anys i té doble nacionalitat.”Tinc un passaport espanyol, el dia que el tingui català, estaré content”, explica. Té 65 anys, resideix a Casatelar (Buenos Aires) i està convençut que “ara mateix, l’opció de qualsevol català és l’Artur Mas” per portar el país cap a l’estat propi. Pros és president del casal català de Les Quatre Barres i assegura que a l’entitat s’hi respira “molt d’interès” per a aquests comicis. Aquest catalanoargentí ha participat des de l’Argentina en totes les eleccions que hi ha hagut a l’estat i confirma que aquest cop no serà una excepció. Pros afirma que no ha tingut mai problemes per poder votar, ni en aquesta convocatòria ni en les anteriors.
Mas viatja a Brussel·les aquest dimecres per explicar el procés català a la Unió Europea
El Govern espera que hi hagi una nodrida representació d’eurodiputats, alts funcionaris i premsa estrangera
ARA Barcelona | Actualitzada el 03/11/2012 18:28
El president de la Generalitat, Artur Mas, viatjarà a Brussel·les aquest dimecres, 7 de novembre, per tal d’explicar davant les institucions europees el procés que ha encetat Catalunya arran del no al pacte fiscal i de la manifestació independentista de l’Onze de Setembre. Ho farà en el marc d’un debat que té per títol “Destinació Europa: el futur de Catalunya dins la UE”, i a poques hores abans de l’inici de la campanya electoral –que s’encetarà el 8 de novembre a mitjanit–.
Segons fonts del Govern, es tractarà d’un acte on s’espera la presència d’eurodiputats, alts funcionaris europeus i molta premsa estrangera.
El col·loqui, organitzat per ‘Amics d’Europa’, servirà a Mas per explicar les demandes de Catalunya i per animar els dirigents europeus a col·laborar mitjançant el desenvolupament de polítiques de creixement econòmic.
L’acte tindrà lloc a les 12.30 hores a l’hotel Sofitel Place Jourdan. La secretària general d”Amics d’Europa’ moderarà el debat, en el qual també hi participaran els periodistes Bernard Bulcke -del diari belga ‘De Morgen’- i Michael Stabenow – del diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ).
Abans de començar el debat, a les 10.00 hores, Artur Mas farà una roda de premsa des de la seu de la delegació del Govern a Brussel·les.
http://www.ara.cat/politica/Mas-Brusselles-explicar-Unio-Europea_0_803919772.html
Mas: “Europa vol guanyar membres, no perdre’n”
El president de la Generalitat aposta per convocar el referèndum d’autodeterminació el 2014
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha sigut avui entrevistat al programa ‘El Gran debate’ de Tele Cinco amb l’Estat Propi com a epicentre del diàleg. Mas ha sigut clar a l’hora de respondre sobre la compatibilitat d’un Estat català dins la UE. “Europa vol guanyar membres, no perdre’n”, ha recordat. El president de la Generalitat ha afirmat que un país com Catalunya, que és part de la Unió, que compleix els seus dictats i vol seguir sent-ne part, no en serà exclòs. “L’entesa serà possible”, ha insistit. Respecte el posicionament d’Espanya en aquest procés, Mas ha valorat que del seu comportament se’n demostrarà la seva “maduresa democràtica”. “El Regne Unit ja ho ha fet”, ha afegit.
Sobre el referèndum d’autodeterminació ha recordat el seu compromís per convocar-lo la propera legislatura, confessant que voldria que se celebrés el 2014 “perquè és un any simbòlic i aquests processos no és bo que s’allarguin”.
En ser qüestionat sobre el risc de fractura social, Mas ha negat que el debat sobre l’Estat propi divideixi Catalunya. “La mentalitat de la gent està canviant i ja no és qüestió de dues meitats oposades”, ha argumentat. El president de la Generalitat ha relativitzat les paraules del líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, que asseguraven que “la majoria dels catalans no són independentistes”. “Entre Convergència i Unió no hi ha fractura, només matisos”, ha valorat.
Camacho i Navarro, junts en el ‘no’
El mateix programa ha entrevistat la líders del Partit Popular a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, i el del PSC, Pere Navarro. Ambdós han coincidit en la seva posició contrària a l’Estat propi, malgrat que han matisat les seves propostes d’encaix amb Espanya. Camacho ha insistit en no sortir del marc autonòmic i en el caràcter traumàtic del dret a decidir. “Volen posar fronteres entre els nostres parents i familiars”, s’ha exclamat. Navarro ha insistit en el projecte federalista tot i que no ha sabut concretar com fer-lo viable amb l’actitud hostil del socialisme espanyol. “Hi ha diferències amb els companys del PSOE però no són majors que les que tenen Duran i Mas”, ha destacat.
Artur Mas: “No em plantejo que puguem ser un estat federat dins d’Espanya”
MÒNICA TERRIBAS
L a seva aportació a la política ha estat abandonar les ambigüitats i dir la veritat, això diu de vostè Ferran Mascarell. A veure si ens en sortim. En el programa de CiU no em queda clar si parlen d’un estat propi dins d’Espanya o dins d’Europa.
Un estat és un estat, i el que volem sobretot és sobirania, capacitat de decisió. No parlo d’independència. A mi la gent em retreu que no parli d’independència…
A veure digui: in-de-pen-dèn-ci-a…
In-de-pen-dèn-ci-a. Ho sé dir perfectament. I entenc que la gent de carrer parli en aquests termes, però si no ho dic no és per aixafar la guitarra, sinó per fer entendre que no anem cap a les independències clàssiques. Nosaltres defensem que la Unió Europea sigui com els Estats Units, i per això és impossible dir que serem independents. Ara, el meu plantejament és el següent: ¿podem tenir els mateixos poders que Dinamarca? ¿És independent Dinamarca? Finlàndia? ¿Són independents? Relativament… però tenen estats propis i això és el que volem.
Vostè ha dit que en el moment en què tinguem l’estat propi, en peu d’igualtat, podrem arribar a acords amb l’estat espanyol…
No serà imprescindible que arribem a aquests acords, però ha de ser en peu d’igualtat. Perquè ara la relació és de subordinació. I la relació ha de ser de tu a tu, amb plena sobirania. Fixi’s què diuen: el que és sagrat és la ” soberanía del pueblo español “, no diuen la independència, diuen “la soberanía reside en el conjunto del pueblo español” , i la nostra batalla -civilitzada, pacífica, democràtica- és una batalla de sobirania que ens pot portar a les estructures d’estat.
Perquè quedi clar: ¿no es planteja en cap cas que Catalunya pugui ser un estat federat dins d’Espanya?
Federat dins d’Espanya no, perquè Espanya s’hauria de convertir en una federació, i això no passarà.
El PSC ho demana.
Sí, però el PSC demana una cosa que no es creu ningú, i que no depèn de nosaltres. Que nosaltres arribem a tenir una sobirania i un estat propi depèn de nosaltres. Que formem part de la Unió Europea ja no depèn només de nosaltres. Però que tinguem sobirania depèn que democràticament i majoritàriament els catalans i les catalanes així ho vulguin.
Després del 25-N, vostè què farà? ¿S’asseurà amb els partits catalans que defensen la consulta?
El meu compromís absolut és que l’estratègia serà conjunta amb totes les forces polítiques que estiguin a favor de la consulta. Ja ho vaig fer així amb el pacte fiscal.
Així doncs, la consulta l’aprovarà el Parlament i després demanarà una trobada amb Mariano Rajoy…
No només amb Rajoy, perquè aquesta és una qüestió d’Estat, de manera que també caldrà parlar amb les institucions de l’Estat en general i amb el principal partit de l’oposició, el PSOE. M’agradaria que passés el mateix que ha passat al Regne Unit i al Canadà, on quan un territori vota majoritàriament a favor d’una consulta es mira de canviar el marc legal perquè es pugui fer.
¿Incorporarà el PSC en aquesta taula per parlar de la consulta?
Jo incorporaré tots els partits, sense excepció, i sabré qui diu que sí i qui diu que no. De fet, ja ho intuïm ara. El PSC no sabem si diu que sí o si diu que no.
El PSC diu que està a favor del dret a decidir…
Sí, però això s’ha de concretar una mica més. Perquè el PSC el defensa si és per la via del pacte amb l’Estat. I si no hi ha acord amb l’Estat? Imagini’s que trobem una paret gruixuda, sense portes ni finestres. Què farem? ¿Esperar trenta anys més a veure si s’esquerda?
L’altre dia deia que no podem allargar gaire la consulta perquè allargaríem la incertesa… Quin temps es posa? Un any?
No hi he posat data, però sí el termini de la propera legislatura, i dins d’aquests quatre anys ja triarem el millor moment. Hem de cobrir totes les etapes per anar-nos carregant de raons i de legitimitat davant la UE i la comunitat internacional. No podem anar pel dret saltant-nos la negociació amb l’estat espanyol, perquè aleshores la UE ens dirà: però escoltin, ¿vostès han intentat posar-se d’acord amb l’estat espanyol per fer aquesta consulta? Si no podem dir que sí, perdem gas.
Anem a pams. Posem per cas que s’asseu amb les institucions espanyoles i no li diuen que sí a la consulta, però li obren la porta al pacte fiscal i a alguna de les estructures d’estat que reclama. Què fa?
Si ens posen el pacte fiscal sobre la taula, diré que no és suficient. Crec que això és una oportunitat que es va perdre. Si a mi m’haguessin dit que sí al setembre, fins i tot després de la manifestació de la Diada -fixi’s que l’hi dic a les portes d’unes eleccions-, jo hauria seguit el camí del pacte fiscal. Però hi va haver un no rotund, radical, diguin el que diguin ara. El cop de porta va ser monumental. Com a conseqüència d’això, jo vaig convocar eleccions. No s’ho esperaven, que jo convoqués eleccions tan ràpidament, n’estic convençut. No és cap tonteria.
Aleshores li diuen que no a la consulta i vostè defensa la “internacionalització del conflicte”. Què vol dir, amb això?
Abans hi ha un altre pas.
Quin pas?
Primer, intentar arribar a un acord amb l’Estat per fer un referèndum. En paral·lel, hem d’aprovar una llei de consultes al Parlament de Catalunya. Primer, perquè la necessitem per fer consultes ordinàries i perquè -jo no me n’amago- la podem necessitar en algun moment per fer aquesta consulta sobre el futur de Catalunya, sobre la sobirania i l’estat propi.
¿Per preguntar “Vostè desitjaria tenir un estat propi dins la UE”?
Si no es pot fer per la via del referèndum, ho intentarem fer per la via de la consulta. Per això necessitem una llei específica del Parlament. Pot ser que aquesta llei l’aprovem al Parlament i ens la tombin i que la portin als tribunals. Pot ser que allà hi diguin: “S’ha acabat, aquesta llei”.
Una repetició de l’Estatut, per entendre’ns.
Pot ser que ens la deixin com a paper mullat. Si ens deixen indefensos, i ens diuen “vostès no poden consultar el poble de Catalunya”, aleshores és quan dic que haurem de demanar empara a la comunitat europea i a la comunitat internacional. Aleshores és quan necessitem internacionalitzar el conflicte. El meu compromís és que en els propers quatre anys, d’alguna manera, nosaltres hem de fer alguna consulta. Sempre dins d’algun marc legal: espanyol, català, europeu…
Duran i Lleida no l’hi posa fàcil. El seu company de federació deia que aquesta consulta, si no es fa d’acord amb l’Estat, no s’hauria de fer.
Era a Rússia, tornant de viatge, i no ho vaig sentir. Però sí que sé quin programa tenim.
El senyor Duran i Lleida contradiu el programa electoral de CiU.
Jo miro el programa de CiU, que he comentat personalment amb el senyor Duran en més d’una ocasió, i aquest programa és molt clar. Diu el que diu, i hi estem d’acord. Esclar que nosaltres procurarem que aquesta consulta es faci, en primer terme, d’acord amb l’Estat, igual que Escòcia ho està fent amb l’estat britànic. Ara: això no depèn només de nosaltres. Jo el què dic és que si no és possible l’acord amb l’Estat, per la raó que sigui, hem de buscar altres mecanismes legals per poder fer que el poble de Catalunya decideixi el seu propi futur com a país.
¿Es planteja la possibilitat que arribats a aquest punt de no acord amb l’Estat hi hagi un trencament de la federació i vostè segueixi una via i el senyor Duran una altra?
No ho m’ho plantejo, sincerament. Hem arribat molt lluny. Miri’s el que defensava CiU en aquestes temes fa només cinc anys. Vam evolucionar cap al pacte fiscal i ens hi vam posar d’acord. Ara estem en un concepte de dret a decidir: consulta al poble de Catalunya i, fins i tot, en el límit del procés, l’estat propi. Ho hem fet junts. I, per tant, ho podem seguir fent junts.
Anem al marc internacional. El pacte internacional de drets civils i polítics preveu que els estats que s’hi acullen i que estan a dins de l’ONU reformin els seus marcs legals perquè els territoris autònoms dins d’aquests estats puguin exercir el seu dret a l’autodeterminació. ¿És aquest el marc legal en què pensa emparar-se per a la consulta?
És un dels marcs legals. Però també compto que si el procés que seguim a Catalunya és radicalment democràtic, pulcrament pacífic, de to molt positiu i molt clarament majoritari, jo també procuraré que hi hagi certa pressió de la Unió Europea sobre l’estat espanyol perquè es pugui arribar a un acord en aquest sentit. Una altra cosa és què dirà el poble català quan hi hagi la consulta definitiva. Ara, aquest 25-N no es vota directament l’estat propi. Es vota la via per arribar a aquest punt.
Deixi’m posar-lo en un escenari molt difícil, senyor Mas. Algun dia, aquesta pressió d’Espanya sobre la UE -que és possible- aconsegueix que es manifestin en la línia d’afirmar que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Què canvia per a vostè?
D’acord, pot passar. Però no hem de situar-nos d’entrada en aquest escenari, perquè aquesta és una batalla que no s’ha fet i en què la UE no té un precedent clar. I el més normal, en un espai que el que vol és integrar territoris i sumar països, és que quan se li planteja un conflicte democràtic d’aquestes característiques, que l’aprofiti per treure els països que ja en formen part. Però en el cas eventual que no ens en sortíssim, honestament crec que a Catalunya hauríem de fer un replantejament i obrir un període de reflexió per decidir com seguim el procés.
Vostè diu que aquestes eleccions són una primera volta i que n’hi haurà una segona. ¿Preveu convertir les properes legislatives catalanes en aquesta segona volta amb un punt en el programa en què quedi clar que qui guanyi les eleccions proclamarà la independència al Parlament de Catalunya?
Fixi’s: jo li he dit que la consulta, en aquests quatre anys, d’una manera o d’una altra dins els marcs legals, la podrem acabar fent. Ja no vull anar més enllà. Però hi ha moltes possibilitats per fer aquesta consulta…
Unes legislatives catalanes?
Doncs miri, no ho explico així perquè no vull donar la sensació que aquest és l’únic camí. Aquesta és una de possibles solucions que tenim. Això sempre que el resultat del 25-N sigui un resultat clar i contundent a favor que el poble català voldrà ser consultat sobre això.
Per tant: ¿hi ha d’haver dos terços del Parlament a favor d’aquest escenari?
Bé, dos terços també és posar el llistó molt alt com a país… Jo no ho he dit mai, això dels dos terços.
I tothom parla de la seva majoria absoluta i dels dos terços.
No està escrit enlloc que hagin de ser dos terços. Si són dos terços, serà absolutament contundent. Ja no hi haurà discussió de cap mena. Estem parlant de grans diferències dins les majories del Parlament. Per això hi ha eleccions el 25-N, per això són eleccions que tenen aquesta càrrega històrica. No són unes eleccions normals: mai Catalunya havia fet un procés electoral d’aquestes característiques.
El 25-N vostè presumiblement guanyarà, segons totes les enquestes. I quedarà segurament amb el triple de diputats que la resta. Què pensarà si perd diputats?
Si perdem diputats jo n’hauré de fer la lectura que correspon en democràcia. Volem comprovar si la veu del carrer correspon a la veu de les urnes, i si això no és així, que no depèn de nosaltres sinó de la gent quan vagi a votar, no li nego que no em sentiré reforçat suficientment.
Vostè, que diu que el que més el preocupa és la crisi, els problemes de la societat, els índexs de pobresa, l’atur… plegarà el dia després de la consulta? Per tant: quines són les seves prioritats? ¿Són que votem cap a on volem anar o veure com torna a créixer Catalunya?
És que una cosa va amb l’altra. Si jo pensés que el creixement de Catalunya, la recuperació de l’atur, es pot fer al marge del procés sobiranista no hauria anticipat les eleccions. Si les hem convocades és perquè una gran massa de gent va sortir al carrer de manera pacífica amb un missatge molt clar. Segon, perquè no hi ha pacte fiscal. Ara hem de veure què diuen els catalans. No és que vulgui abandonar ningú. Aquest és un procés que té tanta envergadura que necessita una força molt especial per liderar-lo. Quan jo hagi pogut fer aquest procés, el normal és que per construir el futur ja hi hagi molta altra gent en aquest país. Ja s’hi posaran uns altres, perquè haurà passat el meu temps.
N’està convençut, d’això?
Absolutament. Si no, no ho hauria dit. Podia no haver-ho dit. Qui em va demanar que ho fes? Ningú. Va ser una estricta decisió personal, que no vaig comentar amb ningú. Comentada amb la meva dona, això sí.
Hi va estar d’acord?
Sí, no m’hi va posar cap inconvenient. Suposo que ella també espera que algun dia puguem fer altres coses amb una mica més de normalitat familiar i de normalitat com a parella. Això no és un drama. Aquest procés me’l podria haver estalviat, perquè encara tenia dos anys de legislatura al davant. Estàvem a la meitat.
Però no podia governar. No tenia res a la caixa!
Però n’hi ha molts que governen sense tot això. Hi ha moltes altres autonomies de l’estat espanyol que estan governant sense cap procés d’aquestes característiques.
¿Però quants dies d’aquests dos anys s’ha despertat, ha parlat amb el conseller d’Economia i ha pensat: “Potser la setmana que ve no puc pagar les nòmines”?
Això no, però hi ha unes estretors i unes dificultats molt grans. Però és que això ens seguirà passant després de les eleccions. Després dels comicis no hi haurà un miracle. Intento explicar les coses adreçant-me a un poble que crec que és altament conscient de la situació, responsable i madur.
Per finançar aquesta economia tan complexa que tindrà vostè després del 25-N i durant aquest període, ¿es planteja l’emissió una altra vegada de bons patriòtics ?
No ho descarto. El que passa és que els anomenats bons patriòtics s’han cobrat a uns tipus d’interès molt normals, de manera que en aquest sentit no ho són gaire, de patriòtics.
¿Es planteja bons patriòtics sense el patriotisme afegit del retorn?
No, no m’ho plantejo. Però mantenir un cert mercat a dins de Catalunya de tal manera que els catalans puguin finançar despeses de la Generalitat i deute de la Generalitat, ho tornaríem a fer. Ara no ho hem pogut repetir perquè com que la conjuntura de la tresoreria general d’Espanya és tan delicada i la de les autonomies encara més, vam dir: “Si, per la raó que sigui, aquesta emissió no surt 100% bé, serà pitjor el remei que la malaltia”.
Vostè s’ha posat com a objectius programàtics els inclosos en el pla Europa 2020, que són molt ambiciosos. Però hi ha unes línies vermelles que la gent, a les enquestes, diu clarament que no vol tornar a creuar: educació, sanitat, pensions… Vostè va dir: “Ara quan em torni a presentar, com que sé el que hi ha la caixa, ja no faré promeses que no pugui complir”.
No, en vaig fer molt poques fa dos anys, i ara menys.
Però digui’m, quines mesures es pot esperar la societat catalana en aquests camps més delicats: educació, sanitat, pensions, atur…?
Les pensions no depenen de nosaltres, depenen de l’estat espanyol. Aquest debat sobre si en un futur estat català les pensions es pagarien o no és un debat completament absurd, perquè les pensions d’avui es paguen amb les cotitzacions d’avui. Per tant, si els catalans segueixen cotitzant a la seguretat social es pot pagar perfectament als pensionistes catalans. Aquest és el discurs de la por. Sanitat i ensenyament depenen de nosaltres en la gestió, però el que no depèn de nosaltres són els diners que ens assignen. Aquestes decisions les pren unilateralment l’estat espanyol. I aquí estem absolutament indefensos, perquè diuen: “Vosaltres podeu gastar fins aquí, i espavileu-vos”.
Per tant, ¿els ciutadans s’han d’esperar que vostè prendrà més mesures d’ajust pressupostari?
La gent ha de saber que amb un Govern liderat per CiU l’afectació sobre aquest i qualsevol altre servei serà la mínima possible, que és el que hem procurat aquests dos anys.
Què se n’ha fet de l’impost a les grans fortunes que defensava?
Però és que ja el tenim! En podem dir d’una manera o d’una altra. A Catalunya tenim el tipus d’IRPF sobre la renda més alt de tot l’estat espanyol, i dels més alts de la UE: 56% en el límit màxim. I a més tenim l’impost de patrimoni. Si ho suma tot, surt un 60% a pagar, i això és un impost sobre les grans fortunes.
¿El preocupa la fugida de capitals que hi ha a Catalunya?
Home, esclar! Perquè hi ha gent que pot estar domiciliada a Madrid o a Catalunya. Per això, entre altres coses, vaig treure l’impost de successions que pagàvem a Catalunya.
Els ha passat pel cap recuperar-lo?
Crec que seria un error, perquè els altres no el posaran. El nostre problema és un 20% de frau fiscal. Si no hi hagués aquest 20%, una gran part dels problemes de les administracions públiques desapareixerien.
Senyor Artur Mas, ja m’ha dit que no vol posar terminis a la consulta, però abans d’acabar aquesta entrevista amb l’ARA li demano per una data. ¿Li faria il·lusió que coincidís aquesta consulta amb el 2014?
És una data emblemàtica. Fa una il·lusió històrica. Però una cosa és la il·lusió i una altra cosa és si això és el que ens convindrà en termes de país. Miri, estem gravant aquesta entrevista al Saló de la Verge de Montserrat del Palau de la Generalitat, que té 600 anys d’història. Molts més que no pas els 300 darrers, en què ens van liquidar totes les institucions d’autogovern. La meva il·lusió podria ser fer-ho coincidir. El que no vull és quedar presoner d’un data que, potser en aquell moment, en termes de país, convindrà que sigui una mica abans o una mica després. I, si convé en aquell moment, per què no?
http://www.ara.cat/premium/politica/Artur-Mas-No-plantejo-dEspanya_0_804519613.html
Quin partit s’acosta més a la vostra posició política?
Una aplicació en línia permet als usuaris comparar la seva opinió política amb la dels principals partits catalans
Un grup d’investigadors d’unes quantes universitats del país i de fora ha activat HoritzóCatalunya, una aplicació que permet als electors comparar la seva opinió amb les posicions dels principals partits polítics catalans. Per mitjà d’un qüestionari confidencial en línia es pot veure quina posició política té l’usuari i quin partit s’hi acosta més. L’enquesta consta d’una trentena de preguntes, dividides en quatre àmbits: economia, Catalunya, política i societat. Al final, s’obtenen els resultats en forma de classificació de partits, gràfic de distància i mapa polític.
Entre les preguntes que es plantegen hi ha si la Caixa hauria de ser un banc de titularitat pública o si calen les retallades salarials als funcionaris; si l’actual moment de crisi econòmica exigeix prioritzar la defensa dels drets socials respecte als drets nacionals o si el govern català hauria de convocar el referèndum d’autodeterminació unilateralment, encara que pugui ser inconstitucional; si les lleis sobre l’avortament han de ser més restrictives, o si els immigrants sense papers han de tenir accés a la sanitat pública i gratuïta
A diferència d’algunes altres eines semblants, expliquen els investigadors, HoritzóCatalunya no fa recomanacions sobre el vot als usuaris, sinó que els ofereix la possibilitat de veure quina és la seva posició respecte als principals partits, a partir de les respostes al qüestionari.
Cal tenir en compte, a més, que l’aplicació no inclou tots els partits que han presentat candidatura a les eleccions del 25 de novembre: ‘Hem inclòs les formacions amb possibilitats d’obtenir representació al parlament català, és a dir, que puguin obtenir com a mínim el 3% dels vots.’ Per a decidir quins partits polítics tenien possibilitats, els investigadors han fet una mostra pilot amb experts i electors. Una altra manera de discriminar, expliquen, ha estat disposar de tota la informació sobre la posició dels partits respecte a les trenta qüestions que s’hi plantegen.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4052278/20121104/quin-partit-sacosta-vostra-posicio-politica.html
Jugant amb la incertesa
S’ha dit i repetit que Duran està incòmode amb l’hiperlideratge de Mas i l’evolució sobiranista, però costa de creure que l’últim episodi sigui un accident.
TONI SOLER
ESCEPTICISME. L’enquesta que va publicar l’ARA ahir dissabte contenia una revelació destacada: només el 48% dels catalans i les catalanes creuen que Artur Mas arribarà “fins al final” en el periple que ha iniciat cap a l’estat propi, mentre que un 39% preveuen que es farà enrere. Tot i que sovint des de fora es parla d’una societat catalana anestesiada o hipnotitzada, el cert és que l’escepticisme genètic continua sent una característica primordial del tarannà del país, i no es pot dir que CiU no hi hagi ajudat, després de tants anys d’ambigüitat calculada. El mateix Artur Mas, conscient que el procés sobiranista és com un meló per obrir, que el camí no és en línia recta i que la llista d’obstacles és inacabable, ha fet malabars amb el llenguatge perquè la seva Ítaca es pugui identificar amb un ampli ventall de destinacions. El president considera que apostar pel tot o res és un risc massa elevat, sobretot per a ell, que s’hi juga la carrera política.
DURAN. Cal suposar que aquesta enquesta hauria resultat més decantada si s’hagués fet després que Duran i Lleida es deixés anar amb la seves declaracions sobre la impossibilitat que Catalunya romangui a la Unió Europea, la conveniència de no trencar amb Espanya i les referències a l’estat lliure de Baviera (que és l’exemple més clar d’estat que, de lliure, només en té el nom). S’ha dit i repetit que Duran està incòmode amb l’hiperlideratge de Mas i la seva evolució cap al sobiranisme, però veient la precisió amb què la maquinària de CiU dosifica el seu discurs, costa de creure que això sigui un accident, un simple curtcircuit. ¿No és més probable que Duran, amb el consentiment tàcit de Mas, jugui el desagraït paper d’aixafaguitarres, recordant a l’electorat més espantadís de CiU que ell encara és al seu lloc per tal de posar seny? No queden tan lluny aquelles campanyes electorals en què Pujol ens tocava la fibra patriòtica en cada míting mentre Miquel Roca parlava de “ser decisius a Madrid” davant les receptives oïdes de la Santa Aliança.
TORPEDES. Potser al PSC passa tres quarts del mateix. El candidat Pere Navarro inclou al programa el dret a decidir, i al cap de poques hores surt Rubalcaba girant-s’hi de cul, i Carme Chacón ensabonada a la portada d’ El Mundo -¿quants socialistes més ho han aconseguit?- pel seu rebuig “rotund” a l’independentisme, que suposaria “un nou Mur de Berlín” (realment, si hi hagués un concurs de bajanades en aquest debat, l’exministra estaria en posicions de medalla). ¿Això és un torpede a la línia de flotació del PSC? ¿O el contrapunt necessari -i pactat- perquè el socialisme català aturi la sagnia de vots espanyolistes cap al PP i cap a Ciutadans? Em temo que les dues formacions que durant dècades han ocupat la centralitat política a casa nostra volen romandre-hi, exhibint una dualitat que potser és inevitable en la Catalunya actual, tot i que s’hauria d’edificar sobre unes altres bases. L’estat d’ànim de convergents i socialistes no té res a veure, però en tots dos casos hi ha molta por a fer un mal pas, a trencar el gerro. Sembla que la campanya electoral, per una vegada, serà decisiva.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Jugant-incertesa_0_804519653.html
Josep-Lluís Carod-Rovira: Un profeta entranyable
ALBERT PLA NUALART
Parla d’una manera càlida i confortable, amb una calma amarada de passió. Els seus defectes són tan humans que encara el fan més entranyable. Qui no el coneix de res i el veu té la impressió de retrobar un tiet.
S’enyora molt de la política activa però és gat escaldat. Sap de sobres que el seu messianisme és tan letal per fer pinya, en la distància curta, com engrescador per a la massa anònima dels votants.
Estar dins el govern l’ha incinerat perquè és sapastre per a la maniobra tacticista i perquè tancat en el possibilisme li falta aire i n’acaba fent alguna. La seva mirada encesa busca horitzons de grandesa que demanen un profeta per poder arribar-hi.
Té tanta fusta de líder que no sent-hi hi és i quan obre la boca fa que tots els seus successors semblin un succedani de la seva èpica. El vibrato de la seva veu, com la tenora, desvetlla emocions d’infantesa que semblaven perdudes per sempre.
El carisma i l’ambició l’han condemnat a viure envoltat d’adhesions i odis viscerals que se li claven com una corona d’espines. El seu paradís és la conversa irònica i bonhomiosa d’una sobretaula, amb els vapors de l’hedonisme mediterrani donant mesura humana a la cantelluda realitat.
Lector impenitent i escriptor de tardes de diumenge, té massa vent a la flauta perquè l’adveniment de la independència no el reclami a escena. Pot fer d’àngel de la cova, de rei ros o fins i tot de caganer, però el nostre pessebre nacional quedarà coix sense les seves providencials atzagaiades. Ell és la rauxa que li falta a Artur Mas.
http://www.ara.cat/premium/opinio/JOSEP-LLUIS-CAROD-ROVIRA-profeta-entranyable_0_804519601.html
La impossible independència
Si la independència és impossible, per què el Govern espanyol explica les calamitats que passaran quan arribi?
Jordi Barbeta
Atenció a la paradoxa. Si el Govern espanyol considera impossible la independència de Catalunya, per què s’entossudeix a explicar el que passarà si arriba a passar el que no pot passar?
És cert que el Parlament de Catalunya ha posat en marxa un procés sobiranista, de reivindicació del dret a decidir dels catalans. El Govern espanyol, el PP i el PSOE neguen aquest dret i amenacen de tancar a la presó el president de la Generalitat si convoca la consulta pel seu compte i d’impedir-la amb tots els instruments que tingui a l’abast. Tanmateix, tot seguit l’Executiu de Rajoy relaciona tota una sèrie de calamitats que inexorablement patirà Catalunya no per decidir el seu futur, sinó per decidir-lo d’una determinada manera, és a dir, amb Catalunya convertida en Estat independent. És obvi que posen el carro davant dels bous. Si no hi ha dret a decidir i s’impedeix la consulta, no hi haurà manera de decidir-se per la independència. A què vénen llavors tantes profecies i tan apocalíptiques?
Els motius d’aquesta contradicció són estrictament electorals. La convocatòria d’eleccions ha adquirit un caràcter plebiscitari, però no sobre la independència, sinó sobre el dret a decidir, que és el que democràticament resulta més difícil de refutar. La prova és que entre els partits que van donar suport a la declaració sobiranista del Parlament que insta la convocatòria d’una consulta hi ha bastants diputats d’Unió Democràtica o d’Iniciativa per Catalunya que no són independentistes. Segons els sondejos, el 80% dóna suport a la convocatòria d’una consulta sobiranista i només la meitat votaria sí la independència. Si el debat se centra en el dret a decidir, PSC i PP surten perdent, però si se situa en independència sí o independència no, tenen més possibilitats. Per a què? Per impedir la independència? No, per impedir la consulta, que és el que realment temen el Govern espanyol, el PP i el PSOE. I és comprensible. El dia que els catalans vegin reconegut el seu dret a decidir podran decidir que se’n van, però si decideixen que es queden serà fixant noves condicions i això canviaria la concepció d’Espanya de la qual tant s’ha beneficiat el pacte del Bernabeu i els partits que el patrocinen.
Les rèpliques madrilenyes al procés sobiranista català no poden ser més eloqüents. Si cal espanyolitzar els catalans serà perquè en el seu fur intern consideren que no ho són. Han de pensar a més que el català és un poble poruc i covard i per això intenten espantar-lo: fora de la UE, fora de l’euro, sense pensions i amb un boicot als productes catalans…
Potser amb aquesta tàctica el Govern espanyol, el PP i el PSOE aconsegueixin els seus objectius, però podria passar el contrari, perquè un projecte de futur per als catalans fonamentat en la por i la resignació no sembla gaire atractiu, sinó més aviat un incentiu a la rebel·lió.
Enoch Albertí: «Els militars s’han de llegir la Constitució sencera»
Els pronunciaments militars contra el procés català en base a l’article 8 manquen de fonament, segons el degà de Dret de la UB i dels constitucionalistes Xavier Arbós i Montserrat Nebrera
Bernat Ferrer
Caces de l’exèrcit espanyol durant una desfilada del 12 d’Octubre a Madrid. Foto: Ministeri de Defensa.
“Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.” L’article 8 de la Constitució espanyola, que tot sovint s’invoca des de la caverna per amenaçar el debat independentista català (per demanar l’estat de guerra contra Catalunya o per recordar que la unitat d’Espanya “és sagrada”), és una raresa en el conjunt de democràcies europees. Cap estat no atorga, al seu màxim text legal, un paper explícit a les seves forces armades. I és en base a aquesta raresa que associacions militars han bastit tot un discurs d’amenaces contra el procés independentista català.
Però, per al degà de la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB), Enoch Albertí, aquesta interpretació arbitrària de l’article 8 de la Constitució és errònia: “L’exèrcit no pot interpretar per lliure la missió de l’article 8 i actuar pel seu compte, sinó que sempre actua sotmès al govern. Els militars s’han de llegir la Constitució sencera, i concretament cal que es llegeixin també l’article 97.” Un article que, textualment, afirma: “El Govern dirigeix la política interior i l’exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i amb les lleis.”
És a dir, la Constitució defineix que els militars només poden actuar per indicació dels poders públics, i “en cap cas no dóna un caràcter autònom a l’exèrcit. Això, avui en dia, és un punt que no està en qüestió. Per tant, les amenaces de les associacions de militars no tenen cap fonament. La missió que la Constitució els confereix, és el govern espanyol qui ha de decidir com la compleixen”. I sentencia: “Qui diu que l’exèrcit pot actuar per lliure, ho diu sense cap base.”
També s’expressa en aquest mateix sentit el catedràtic de Dret Constitucional de la UB i exdegà de Dret de la Universitat de Girona (UdG) Xavier Arbós. Reconeixent que la independència de Catalunya atemptaria contra la Constitució, “a la vista del que diu l’article 2”, interpreta que “la intervenció de les forces armades per garantir la integritat territorial cabria formalment en les missions que la Constitució els atribueix”. Ara bé, també deixa clar que qui hauria de decidir l’inici de les operacions contra Catalunya “només podria ser el govern espanyol”.
Raresa europea
“Aquesta regulació constitucional no té equivalent en el constitucionalisme europeu”, reconeix Arbós, recalcant a continuació que “tampoc no és massa habitual que les missions de les forces armades apareguin als textos constitucionals”. I, per ressaltar la singularitat d’aquest redactat, exposa: “El que més s’hi assembla és a l’article 79 de la Constitució austríaca… en la versió de 1930.”
Albertí, de fet, considera que en d’altres països europeus els pronunciaments militars succeïts a l’Estat en els darrers dies haurien tingut conseqüències disciplinàries, però afirma: “Aquí venim d’on venim, d’una tradició contrària, de més intervenció militar interior que no pas exterior, durant tot el segle XIX i bona part del XX.” Però sosté: “Ara bé, amb la Constitució, tot això es va superar”. I, com a prova de la no-autonomia de l’exèrcit, cita el fallit cop d’estat de Tejero, “en què als sublevats se’ls van aplicar fets delictius”
“Totes les lleis que regulen l’exèrcit, també deixen clar que no és un ens autònom. No és opinable, que l’exèrcit sigui una força autònoma que pugui actuar al marge del govern”, exposa. I es pregunta: “L’article 8 té una dimensió interna? No. El concepte d’enemic intern, ha desaparegut.”
La catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) Montserrat Nebrera s’expressa en el mateix sentit: “Quan es parla de la integritat territorial, fonamentalment s’està parlant de l’enemic exterior, d’un context de guerra. En l’àmbit intern, l’únic que podria fer l’exèrcit seria col·locar-se sota les ordres del govern de l’Estat, sense intervencions unilaterals ni de massacres. L’article 8, eminentment és una defensa de la frontera.”
Arbós també interpreta que el màxim text legal espanyol “delimita que les forces armades sempre han d’actuar subordinades al govern”. “Em sembla important recalcar que la responsabilitat darrera del que facin les forces armades correspon al que el govern espanyol els digui, i que la condició de cap suprem de les forces armades que la Constitució dóna al Rei és de caràcter simbòlic i no operatiu”, afirma.
“A l’exèrcit se li ha de dir que no té dret a parlar. Els militars han d’entendre que són funcionaris, i qualificats, perquè tenen el monopoli de l’ús de la força, i que només poden preparar els tancs quan el Congrés els ho digui, i després d’una declaració formal de guerra. Quan es diu que han de defensar la Constitució, hem de tenir clar que ja no som al segle XIX, que hi ha un context diferent al d’altres èpoques”, interpreta Nebrera.
L’article 155
Un altre article que sembla cridat a jugar un paper cabdal en el procés català d’emancipació és el 155: “Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposaven, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, i previ requeriment desatés fet al President de la Comunitat Autònoma, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.”
Però Nebrera reflexiona: “L’exèrcit, posat a disposició del govern, i en raó d’aquest article, podria jugar un paper més estètic que no pas de força. És a dir, podria venir a Catalunya i requisar les urnes, o detenir el president Mas. Ara bé, si això passés, ja veuríem si aconsegueix aturar res, ja veuríem què passaria si la gent impedís als militars endur-se les urnes.”
Albertí hi coincideix en part: “Si de cas, en el supòsit que s’apliqués aquest article, els encarregats d’executar-lo serien les forces policials, en cap cas implica una intervenció militar. Amb aquest article, totes les autoritats de la comunitat s’haurien de psoar sota la direcció del govern espanyol, que seria qui impartiria les ordres.”
L’enfoc europeu
Sortint de la cotilla constitucional, els eurodiputats catalans Maria Badia (PSC), Ramon Tremosa (CDC) i Raül Romeva (ICV), a més d’Ana Miranda en nom d’ERC, van presentar a mitjan octubre una carta a la Comissió Europea en què denunciaven les amenaces militars contra Catalunya, i li demanaven que, en base al Tractat de Lisboa, valorés si l’Estat espanyol estava atemptant contra els valors europeus.
Concretament, apel·laven a l’article 7, que preveu la suspensió del dret de vot d’un Estat membre si hi ha un “risc clar de violació greu i persistent dels valors comuns europeus”.
Per a Albertí, “si hi acabés havent una intervenció des dels poders públics que impedís que, de manera pacífica, es poguessin manifestar opinions dels ciutadans, en aquest cas sí que es podria apel·lar a l’article 7 del Tractat. Per part UE, no seria acceptable que hi hagués una violació reiterada i greu de les llibertats de les persones.” De fet, Arbós hi coincideix: l’article 7 europeu “no necessàriament” es podria veure violentat només per les forces armades espanyoles, sinó per també d’altres agents de l’Estat.
Nebrera, obrint el focus del debat, exposa: “La UE, fins i tot abans de Lisboa, el que vol és que al continent no hi hagi més guerres entre estats. I, per tant, encara menys dins dels estats. L’origen de la UE va ser: no ens tornarà a passar el que ens va passar a la II Guerra Mundial. La voluntat dels pares fundadors era la de construir un espai on els europeus no es tornessin a barallar, deixant clar que aquí la gent no es baralla, sinó que les coses es dialoguen.”
“Des del punt de vista de la jerarquia, la Constitució espanyola està per sobre del Tractat de Lisboa. Però la Constitució, en exercici de la seva sobirania, ha decidit cedir-ne una part a la UE i, entre d’altres aspectes, ha decidit cedir la seva política de seguretat exterior i ha fet explícit abandó de l’ús de la força dins de la Unió. És a dir, si et negues a disparar canonades contra França, també et negues a fer-ho contra Catalunya…. Si no hi pot haver guerra contra el país veí, encara menys n’hi pot haver contra una regió”, conclou.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48394/enoch/alberti/militars/llegir/constitucio/sencera
Un general afirma que els militars faran “el que digui el govern espanyol” en cas d’una hipotètica independència
“Qui no vulgui ser conscient que hi ha un problema, és que està cec”, afirma l’excomandament militar
ACN Barcelona
L’excap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra a la reserva, el general Luis Alejandre Sintes, ha dit aquest dissabte que l’estament militar “farà el que digui el govern espanyol” davant una hipotètica declaració unilateral de la independència de Catalunya.
Ho ha dit al matí en declaracions a l’espai ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio on també ha instat els poders polítics i legislatius a debatre i dialogar sobre les nacionalitats dins l’estat espanyol. “Qui no vulgui ser conscient que hi ha un problema, és que està cec”, ha assegurat el militar menorquí. Pel que fa a la reforma de la Constitució, Sintes considera que “s’ha de revisar respectant-se els uns dels altres”. El general es mostra favorable que la reforma de la Constitució inclogui, a més, una separació efectiva dels poders executiu, legislatiu i judicial, que considera ara mateix massa barrejats. Sobre la seva reforma, insisteix en què s’ha de fer en un ambient tranquil i serè i rebutja que s’interpreti parcialment i de manera interessada. Aposta perquè s’interpreti “en el seu conjunt” i no agafant-se en articles concrets, com és el cas del vuitè, que diu que l’exèrcit “ha de garantir la integritat territorial d’Espanya”.
“L’exèrcit sempre dependrà del govern de torn i el govern de torn sempre tindrà un control parlamentari”, ha indicat el general sobre una hipotètica declaració unilateral de la independència de Catalunya. Ha assenyalat, a més, que la generació actual dels comandament de l’exèrcit pensa de la mateixa que ell.
http://www.ara.cat/politica/general-militars-espanyol-hipotetica-independencia_0_803919741.html
La detenció de la dirigent basca Aurore Martin obre una crisi política a l’estat francès
Polèmica per la detenció i extradició a Espanya de la líder de Batasuna a Euskadi Nord, on aquest partit és legal · El govern francès se’n desentèn dels fets · Hollande es va manifestar contra la pretensió espanyola, abans de ser president
La detenció d’Aurore Martín per la policia francesa, en compliment d’una ordre de detenció de la justícia espanyola, i el seu posterior trasllat a Madrid han creat una enorme polèmica a l’estat francès. Espanya reclama Martín per ser líder de Batasuna, organització considerada terrorista a l’estat espanyol però que és legal a l’estat francès. Martin és ciutadana francesa i la seva extradició ha aixecat tanta protesta que el govern francès ha hagut d’afirmar que ells no podien impedir la detenció perquè era part d’un mandat judicial europeu.
Dirigents polítics i representants de diverses associacions han protestat contra la detenció per part de la policia francesa de la militant de Batasuna Aurore Martin, que fou entregada a agents espanyols i posteriorment empresonada per ordre de l’Audiència Nacional. En una compareixença a Baiona, un centenar de càrrecs electes de totes les sensibilitats polítiques i membres del col·lectiu Bake Bidea (‘Camí de la pau’) han demanat explicacions al govern francès per la detenció i extradició de Martin, que fa front a una possible pena de presó de fins a dotze anys.
Han denunciat que Martin era perseguida a l’estat espanyol per un delicte d’opinió i han convocat una concentració de protesta dilluns vinent a Baiona. L’Audiència Espanyola acusa Aurore Martin –militant activa de Bake Bidea– d’haver participat en reunions públiques com a membre de Batasuna, partit il·legalitzat a l’estat espanyol però no pas al francès. Els tribunals espanyols van llençar una euroordre de captura contra Martín a finals de 2010. Martín va desaparèixer aleshores de la vida pública, on va tornar fa uns pocs mesos.
La dirigent basca va ser detinguda dijous per gendarmes durant un control de carretera. De seguida va ser entregada a les autoritats espanyoles, que n’havien sol·licitat l’extradició, acceptada l’any passat pel Tribunal de Pau. Era la primera vegada que un tribunal de l’estat francès acceptava d’extradir un membre de Batasuna de nacionalitat francesa. El jutge de l’Audiència Nacional espanyola Pablo Ruz va enviar-la ahir a presó després d’imputar-li un delicte d’integració en banda armada en grau de dirigent.
Polèmica a França
La decisió del govern francès ha estat refusada tant per polítics d’esquerres com de dretes, i fins i tot tres parlamentaris del partit del president François Hollande han criticat el ministre de l’Interior, Manuel Valls, per complir una ordre europea que no havia aplicat el seu antecessor en el govern de Sarkozy. Valls ha hagut de sortir al pas de les crítiques dient que ell no ha tingut res a veure i que l’aplicació de l’ordre de detenció espanyola era automàtica. El tema ha estat portada a tots els informatius i diaris de l’estat, provocant una enorme polèmica
Diverses associacions han plantejat com és possible que una ciutadana francesa membre d’una organització legal a França pugui ser lliurada a les autoritats espanyoles només pel fet que a Espanya aquella organització no és legal.
Es dóna la circumstància que el president de la república François Hollande es va manifestar el 2011, abans de ser president, contrari a la persecució per part d’Espanya contra Aurore Martín
Crítiques d’EH Bildu i el PNB
La dirigent d’EH Bildu, Laura Mintegi, ha insistit que la detenció i empresonament no tenia cap base política ni jurídica. Per això ha retret que el govern espanyol sigui l’única instància que ‘està impedint un procés de pau’. També el PNB ha criticat els fets ‘xocants’, en paraules del seu president, Andoni Ortuzar. Ha recordat que l’arrest s’emmarca en una llei de partits que correspon a una etapa política ‘ja superada’, una llei que es basa en què ‘tot és ETA’.
Intel·lectuals espanyols firmen contra Mas
Neguen l’existència de l’espoli fiscal i defensen la unitat d’Espanya
Intel·lectuals pròxims al PSOE i al PP han promogut un manifest contra el president de la Generalitat, Artur Mas, i el procés d’autodeterminació que vol encapçalar després de les properes eleccions. El text, entre altres afirmacions, assegura que l’espoli fiscal no existeix i ha sigut signat pel dissenyador Javier Mariscal, l’escriptor Mario Vargas-Llosa, el cineasta, Pedro Almodóvar, els també escriptors Félix de Azúa, Almudena Grandes, Elvira Lindo i Aitana Sánchez Gijón, entre altres persones.
Els signants, segons avança el diari El País, es queixen que els independentistes carreguen el malestar causat per la crisi sobre la seva particular idea d’Espanya, com a boc expiatori, i neguen l’existència del dèficit fiscal de 16.000 milions anuals. “Ni Catalunya està sotmesa a un espoli per part d’Espanya ni el comú dels espanyols té cap sentiment de menyspreu cap a ella”, asseguren, per afegir amb forta crítica que els independentistes “es proposen violentar la llei democràtica feta per tots i per a tots”.
El manifest aposta perquè totes les forces democràtiques busquin un millor encaix institucional per a Catalunya, un finançament més just i una federalització del “deteriorat” Estat de les autonomies, sense més concrecions. Tot i així els signants admeten que no es pot defugir una solució “apropiada i respectuosa” si el sentiment nacional català aclapara els resultats de les eleccions del 25 de novembre.
El pla Obama anual de Catalunya
EMILI VALDERO
La data en què es considera que va començar la crisi mundial és el 15 de setembre del 2008, dia de la fallida del banc Lehman Brothers. Tot seguit, el 12 d’octubre del 2008, els països occidentals van anunciar mesures coordinades per fer front a la crisi. La iniciativa la va portar el govern dels EUA amb el pla de rescat econòmic i financer conegut com a pla Obama, que és el pla de despesa pública anual més gran que mai s’ha produït en la història de la humanitat.
El pla Obama consistia en el rescat de les entitats financeres i en un estímul a l’economia per un import d’un bilió de dòlars, quantitat que equival a 775.000 milions d’euros. El 2009, el cens de població dels EUA va ser de 310 milions de persones i, per tant, l’import per càpita del pla Obama va ser de 3.225 dòlars, és a dir, prop de 2.500 euros per persona.
Segons l’estudi publicat el maig del 2012 pel Departament d’Economia de la Generalitat, el dèficit fiscal de Catalunya durant el període 2003-2008 va ser de 15.729 milions d’euros de mitjana anual. Durant aquest període, la població de Catalunya va ser de 6,9 milions d’habitants de mitjana, la qual cosa significa que el dèficit fiscal va ser de 2.287 euros per persona a l’any. Si comparem l’esforç fiscal realitzat pels ciutadans dels EUA l’any 2009 amb l’execució del pla Obama, amb l’esforç que cada any significa pels ciutadans catalans el dèficit fiscal amb Espanya, observem que son molt semblants: 2.500 euros per persona el pla Obama i 2.287 euros el dèficit fiscal català. La conclusió és clara: el segle XXI, els catalans hem estat donant a Espanya un pla Obama cada any, però amb una gran diferència. El pla Obama es va gastar en benefici dels ciutadans americans, mentre que el dèficit fiscal mai més no torna a Catalunya.
I si tot fos un fogot?
Montserrat Nebrera
Portem setmanes amb la cantarella de les conseqüències jurídiques que tindria una eventual acció política del govern de la Generalitat que dugués Catalunya a la separació d’Espanya. I totes, les bones, les dolentes i les neutres són suposicions. No hi ha dret comunitari que contempli el cas, entre altres coses perquè ningú sap com serà el cas; són tantes les coordenades fàctiques que hi poden confluir (acord, dissensió, ús de la força, detencions, coherència i compliment de la paraula donada per part dels dirigents, inhabilitacions, pressions internacionals en un sentit o en un altre…) que el supòsit de fet que tota norma necessita per aplicar-hi la conseqüència jurídica s’esvaeix com la mantega al foc.
D’altra banda, existeixen mil precedents de dret intern que, a tot nivell inclòs el constitucional, han forçat el sentit de les lleis per aconseguir una finalitat política. Algunes d’aquestes desviacions han estat aplaudides per les majories parlamentàries, justificades pels seus megàfons mediàtics, fins i tot consolidades en altres tantes normes. L’expropiació de RUMASA mitjançant un mecanisme jurídic espuri, tot invocant el sacrosant “interès general”, ens ha d’avergonyir fins al final dels temps, malgrat que l’expropiat no hagi estat un exemple per ningú.. Així, doncs volent es pot violar la llei sense que ningú trenqui ponts, ni surti al carrer a favor o en contra.
El cas, però, que ens ocupa és ben diferent. Si la presidenta del PP a Catalunya rebla Gallardón tot dient que Espanya sense Catalunya no seria res (imaginin la cara que deuen estar posant Basagoiti, Feijoo, Arenas i Aguirre, per no anar a l’arrel), Espanya s’hi juga molt més que unes empreses que expropiar per vendre als amics a preu de saldo. S’hi juga l’ésser. I, en efecte, no comparteixo la pregunta que es fa el portaveu Homs sobre el lloc de la Constitució on posa que Catalunya forma part d’Espanya. No ho diu enlloc i no cal que ho digui, la doctrina dels actes propis ens fa als catalans subjecte actiu d’aquesta veritat: com a tals ens hem comportat majoritàriament durant els darrers tres-cents anys, tot i que a l’ independentisme originari no li faci cap gràcia. El perquè d’aquest comportament no l’importa al Dret, excepte que poguéssim (que no podem) dir que durant els últims tres segles hem estat coartats per la por. Seríem tan covards, que no ens ho podem permetre.
Hem estat Espanya i per la mateixa força dels fets consumats, ara deixarem de ser-ho. Amb tots els dubtes sobre els capitans que ens hagin de governar, amb un ambigu fonament en la nació sentimental d’uns quants i la butxaca buida de tants, amb els ponts trencats per tants insults creuats, amb la consistència de totes les qüestions sempre pendents, i amb un punt de rauxa que em fa compartir el dubte d’Alfonso Rojo (no es confonguin, Rojo és un liberal en terra estranya, profeta en cap lloc i sense culpa per no ser perifèric): es pot llençar per la borda tot el passat per un fogot? La seva pregunta és profunda, i la resposta, com sempre, sols la té la història del món i de la humanitat: no recordo cap trencament que no s’hagi produït així, és la carn de les revoltes, és l’ànima de les revolucions, i aquesta a més, vol evitar que l’altra, la dels desesperats, no ens esclati a la cara, pengi pels peus als polítics hipòcrites, i sense distincions faci tabula rasa amb algun perillós nou Cèsar que vulgui salvar-nos. O sigui, que el seny i la rauxa semblen arribar en aquest cas al mateix lloc. Un lloc que ja no es dirà Espanya.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4751/si/tot/fos/fogot
Guerra d’economistes
FRANCESC CABANA
Es pot discutir si l’Estat dóna tres, cinc o deu bufetades a Catalunya
Ja es veia a venir! El Círculo Ecuestre, una associació barcelonina que no està agermanada ni amb l’esquerra política, ni amb el catalanisme radical, ha organitzat un acte per parlar demà, dia 5, sobre El mite fiscal: raons per un debat. El títol és simplement provocatiu. Els ponents són quatre: un catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, nascut a Gijón, tot i que amb residència a Catalunya des de fa anys; un altre, de la Universitat de Castilla-la Mancha; un tercer, de la d’Oviedo i un quart de la universitat madrilenya Rey Juan Carlos.
Tinc amics, coneguts i saludats entre els membres del Círculo. Els que presentaran l’acte figuren en la primera categoria. Temo, però –i m’agradaria equivocar-me–, que han buscat uns ponents que pretenen donar arguments en contra dels que defensem que Catalunya pateix un dèficit fiscal injust i insuportable. Com que conec la seva bona fe, els adverteixo que, si fan aquest plantejament i els mitjans de comunicació es fan ressò de l’acte, aconseguiran donar uns quants vots més als partits sobiranistes.
La necessitat d’un nou pacte fiscal té una majoria absoluta al Parlament de Catalunya, entre els economistes catalans i entre l’opinió popular. Els primers i els segons saben, amb xifres, que l’administració central maltracta Catalunya. Els tercers (l’opinió popular) no tenen coneixements tècnics, però s’adonen d’aquest maltractament: només cal llegir els diaris i viatjar una mica per Catalunya i fora de Catalunya, però sense sortir de l’Estat. El president Mas va anar a Madrid a veure el president espanyol, Mariano Rajoy; a demanar-li en nom del Parlament –no pas del seu partit– un gest per rectificar la situació actual, i li van tancar la porta.
Sé molt bé que l’economia no és una ciència exacta i que totes les xifres són discutibles, així que, segons els sistemes i els criteris que apliquis, el dèficit es més gran o no tan gran. També sé que les darreres balances fiscals que el govern espanyol ha publicat (xifres oficials) són les que corresponen al 2005, i es van oferir després de fortes pressions d’Antoni Castells, llavors conseller d’Economia. Si no les han posat al dia, és perquè no volen ensenyar les vergonyes.
Si el Círculo Ecuestre vol fer un debat de debò, que celebri un altre acte per parlar del mateix tema, i convidi l’esmentat Antoni Castells, l’actual conseller Andreu Mas-Colell o a una vintena de prestigiosos economistes catalans, els noms dels quals els els puc donar, que voten diversos partits polítics, amb o sense militància.
Accepto que es pot discutir si l’administració espanyola dóna tres, cinc o deu bufetades a Catalunya a l’hora de retornar en forma d’inversions públiques els recursos captats per la fiscalitat de l’Estat. Però no aconsellaria anar més enllà, si es vol que es respecti el valor acadèmic dels ponents. L’expressió mite és ofensiva.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/590299-guerra-deconomistes.html
“Mientes, Paco”
Rahola i Marhuenda s’enganxen a Telecinco
La periodista Pilar Rahola i el director de La Razón, Paco Marhuenda, han protagonitzat una enganxada a Telecinco, durant el programa El Gran Debate, presentat per Jordi González.
Marhuenda ha titllat Mas de convers perquè “ha estat espanyolista, catalanista, nacionalista i ara independentista; felicitats”. “Però si parlava castellà a casa, si us plau”, ha afegit amb indignació.
Rahola ha contestat que “això no és veritat, és una mentida. Mentida, mentida, mai s’ha parlat castellà a casa seva. Menteixes”.
El director de La Razón ha replicat amb to irònic que “sí, amb la seva mare parlava català i amb la seva dona parlava català”. La periodista ha insistit en que “menteixes” i que “amb la seva mare ha parlat català sempre i amb la seva dona parla català”. “Sí, de tota la vida”, ha dit Marhuenda.
“Si senyor, et dol? Menteix, menteix a veure si aconsegueixes alguna cosa”, ha seguit Rahola. A partir d’aquest moment tots dos han continuat amb una sèrie de “menteixes”, “no, menteixes tu”, davant la perplexitat de la resta de tertulians.
Al final Jordi González ha volgut posar pau i ha preguntat si “és tan important l’idioma amb el que Artur Mas parlava amb la seva mare? Si la mare fos alemanya l’hagués renyat en alemany, com és lògic”.
Malgrat tot els dos periodistes han seguit acusant-se de mentir i Marhuenda ha acabat dient “que la propera vegada et portaré llibres falangistes de l’empresa del seu pare que vaig comprar als Encants, amb el segell de l’empresa”.
http://comunicacio.e-noticies.cat/mientes-paco-69686.html
Nebrera acusa a Camacho de dir “mentides”
L’ara tertuliana de Telecinco va perdre al congrés del PPC del 2008
L’exdiputada del PPC, Montserrat Nebrera, ha carregat contra l’actual líder dels populars catalans, Alícia Sánchez-Camacho, a la qual ha acusat de “dir mentides”. Nebrera -que l’any 2008 va competir amb Camacho per liderar el partit- ha lamentat que es digui que Catalunya quedarà fora de la UE en cas d’independència quan és tema que “cap expert” no pot confirmar encara.
Després de l’entrevista a la candidata del PPC al programa ‘El Gran Debate’ de Telecinco, en la qual ha reiterat que “sortiríem de la UE i de l’euro”, Nebrera ha comentat que “crec que és absolutament perillós utilitzar una televisió amb l’audiència que té aquesta per dir mentides. No se sap absolutament res del que podria passar”.
“No se sap, ni de títols universitaris, ni de pensions, ni de subvencions de la UE, no se sap res, perquè aquest és un cas sense precedents, i com no n’hi ha cap és un cas vist amb pinces a Europa”, ha afegit.
http://politica.e-noticies.cat/nebrera-acusa-a-camacho-de-dir-mentides-69682.html
Més genocidi cultural
JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ
Hem de vigilar la voluntat genocida del PP cap al català a les illes Balears, el País Valencià i la Franja de Ponent
Estem en un procés polític engrescador, alegre, entusiasta, en una mobilització política o ideològica de molta gent a Catalunya, Espanya, Europa. A favor la gran majoria, expectants uns quants i una minoria en contra. Des de l’Espanya oficial, el nostre dret a decidir és presentat com una falòrnia que no té ni cap ni peus, però l’allau sobiranista avança de forma impetuosa: en la petita i mitjana empresa, al cap i a la fi el nervi del país; des d’una posició de neutralitat general de la gran empresa –“ja ens adaptarem al que vingui”, vénen a dir de forma intel·ligent i prudent, que el capital no vol enrenou–; d’una general acceptació del món del treball. És el debat que ens té a tots corpresos, però hem d’estar a l’aguait de la voluntat genocida del PP cap al català a les illes Balears, el País Valencià i la Franja de Ponent.
El resultat de les eleccions del 25 de novembre pot obrir un camí sense aturador per a un nou estat d’Europa, però tindrem una actitud principatina, entotsolada en un món cultural tancat, si no pensem en l’ajut que hem de donar per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes a la resta dels territoris que les tenen com a element propi, compartit amb nosaltres, sí, però també propi d’ells. I aleshores ens necessitaran més que mai. La pressió sobre els illencs, els valencians i la gent de la Franja serà ofegadora. El nacionalisme excloent castellanista de Wert i el seu afany espanyolitzador feriran on puguin.
En aquesta campanya electoral hem de demanar als candidats i tots els partits que es presentin què pensen fer davant aquest atac genocida. CiU, ERC, IC i SI ja han manifestat el seu desacord amb les accions preses pel PP en aquest països germans. El mateix hem d’exigir al PSC, un partit perdut en uns moments molt importants per al seu present i futur; a la deriva pel que fa la seva defensa federal i de reforma de la Constitució per encabir-hi una Catalunya més lliure i tractada més justament; defensant un teòric dret a decidir que el PSOE es carrega; presoner d’una argolla que li fa defensar en teoria el dret a decidir i que no fa en el propi partit (decidir el PSC per si mateix la seva estratègia electoral). Qui pot entendre aquest embolic?
Tot amb tot, el PSC i el PSOE s’han de posicionar vers el català amenaçat pel PP. Tard o d’hora, de moment és així, tornaran a governar a les Illes i al País Valencià o a l’Aragó. Ara, quan no tenen res a perdre perquè tot ho han perdut, és el moment de comprometre’s de cara al futur. No cal fer-se massa il·lusions; els espanyols defensen el castellà fins i tot on no corre cap perill, ans al contrari: vegeu l’Instituto Cervantes arreu del món o les accions més variades, inclosos els països de Llatinoamèrica.
Un pot oblidar moltes coses, però la història situa les coses al seu lloc. L’abandonament del PSPV-PSOE de la lluita per la identitat valenciana en la seva llengua i cultura, l’ocultació del llegat de Joan Fuster o ensenyar de forma pública via Canal 9 van ser la mostra més evident que volien ser una regió provinciana de Madrid. També s’ha d’assenyalar que ha estat la manca de coratge en la defensa total de la democràcia el que ha permès que s’hagi instal·lat la corrupció moral i política al cor motriu del País Valencià. Ara s’ha de refer un camí que mai no s’hauria d’haver deixat. Sembla, però, que ja s’ha començat a caminar.
A les Illes,el PP s’enfronta al sentiment de la gent. Un camí que du al fracàs. Vendre la marca Espanya i l’espanyolització obligada és un negoci ruïnós. Forçar les coses, tipus persecució de la llengua catalana –Mahón és un cas que faria riure si no fes llàstima–, tindrà un efecte bumerang. Hem d’estar preparats per ajudar-los. Ells també són nosaltres, nosaltres també som ells. La història torna a fer el seu camí, necessita el seu calendari, però la cultura, la geografia, l’economia ens duen a retrobar-nos sempre. I amb democràcia, molt més. El temps ho dirà.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/589409-mes-genocidi-cultural.html
Poetitzant la independència
DAVID MARCA
Han arribat temps de canvis. Mas, l’actual líder, respira sinceritat, té les idees clares, creu en la il·lusió dels catalans
Salvador Espriu (1913-1985), el poeta més universal de les lletres catalanes del segle XX, transmetia tristor en els poemes, ratllant el fatalisme. Ningú pot dubtar, però, de la qualitat de la seva obra poètica patriòtica: una altra cosa és que si hom s’identifica anímicament amb la mateixa, pot esdevenir depressiu. Catalunya ha viscut poques èpoques de pau i llibertat. Conquerits, dominats i menyspreats, la nostra història fa difícil un retrat poètic biogràfic. Podria ser un retrat èpic dels Rogers –mercenaris i ni l’un ni l’altre catalans– o de Jaume I, guerrer expansionista. La nostra història no ha estat pròdiga d’herois. Llavors, hom creu millor la visió dels nostres grans poetes per evocar l’esperit independentista de Catalunya i la seva gent. Salvador Espriu diu així a La pell de brau (fragment “la crossa de la nova autoritat”):
“Al centre del redol alcem el clam / i en fèiem llança i estendard. / Sota el palmer la mare va jutjar / el nostre poble d’enllà de la mar. / Desperta, desperta i digues quina mà / podrà collir d’aquest vellíssim fang / la crossa de la nova autoritat. / Perquè ja no plou mai als àrids camps, / perquè seguim camins de fred esglai, / perquè la mort ens ve i el temps se’n va, / et preguntem pel qui després ha de guiar / un altre breu moment del cansat pas / de les generacions de Sepharad.”
A llevant de la badia ha navegat a vela Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), escriptora, pedagoga i política, amb un airós vaixell, una vela major amiga del vent, rumb a la llibertat per aigües somes. La seva obra no respira optimisme, però resta lluny del fatalisme d’Espriu. És genial la sintetitzada definició del poble català que fa així:
“Sepharad, el país d’Occident, és la terra on viu un petit poble, estranger i arrelat. És la terra estimada i odiada, per aquell poble dolorós, enyorat d’una gloria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus mancaments: el poble català.”
Els polítics que ens han liderat fins ara, amb minsa o nul·la actitud independentista, sols han difós programes d’estratègia política de partit nacionalista o d’acatament centralista i, amb l’excepció de les inútils proclames al cel de l’oblidat tripartit, hi ha hagut poca cosa més. Fins ara, doncs, la independència, ni somiar-la! Però han arribat temps de canvis. Mas, l’actual líder, respira sinceritat, té les idees clares, creu en la il·lusió dels catalans, en l’assentiment condicionat de molts espanyols i en el suport d’Europa, on alternem de fredes i de calentes. Espriu, el 1969, va fer un crit d’integració dient: “Que no sigui decebuda la nostra esperança, que no sigui escarnida la nostra confiança.” Hem avançat ben poc. Per què tants dubtes? Ens instigava amb aquella famosa estrofa, ara encara més vàlida: “Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.”
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/589982-poetitzant-la-independencia.html
Exposició a Nova York però no a Lleida
2 novembre 2012 per David Marin
Avui fa 75 anys del bombardeig del Liceu Escolar i del mercat municipal de Lleida. Aquella tarda del 2 de novembre de 1937 van morir unes 200 persones, mig centenar d’elles nens del Liceu Escolar.
El fotògraf Agustí Centelles va retratar la tragèdia i les imatges van donar la volta al món i van il·lustrar una nova estratègia bèl·lica d’una crueltat insuperable: bombardejar els civils de la reraguarda per desanimar els soldats del front i fer caure la moral de l’enemic.
El 2009 escrivia un apunt en aquest blog sobre la vergonyosa venda de l’arxiu Centelles a l’arxiu militar de Salamanca.
Tres anys després, l’arxiu és allà, a la calle del Expolio, i la sensació és que al Centro Documental del a Memoria Histórica encara no són conscients de la qualitat i la importància de les 12.000 fotografies de l’arxiu. Sense sala pròpia, sense cap gran exposició organitzada, l’únic ús que han tingut en aquest temps ha estat el d’ensenyar el trofeu a Nova York, a finals del 2011, quan se’n va exposar una mostra al King Juan Carlos I of Spain Center de la Universitat de Nova York. Una imatge dels nens lleidatans assassinats presidia la mostra novaiorquesa, en un espai de molt mala qualitat segons alguns testimonis.
Després de portar-la a Nova York, per què no ve a Catalunya?
No hagués estat un bon moment aprofitar el 75è aniversari del bombardeig perquè l’Estat, flamant propietari del llegat, el portés a la ciutat de Lleida?
Una altra oportunitat perduda de l’Estat espanyol per tractar amb dignitat les víctimes de la guerra i per homenatjar una ciutat castigada per les bombes.
http://blogs.elpunt.cat/davidmarin/
Jordi Bilbeny, dimecres a l’Espai VilaWeb
L’escriptor d’Arenys hi parlarà sobre la Descoberta catalana d’Amèrica i la seva falsificació
Dimecres a les 19.30 Jordi Bilbeny parlarà a l’Espai VilaWeb de Barcelona sobre la falsificació de la descobert catalana d’Amèrica. L’escriptor d’Arenys, membre de l’Institut Nova Història, és un dels més coneguts defensors de la tesi del descobriment català d’Amèrica i la seva posterior falsificació.
Jordi Bilbeny considera que la història de Catalunya ha sofert un procés de manipulació i tergiversació —que defineix com a historicidi— des del segle XVI ençà per tal d’afavorir la construcció d’un estat espanyol que en comptes de beure del federalisme de la Corona d’Aragó beu del centralisme de la Corona de Castella.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4052470/20121104/jordi-bilbeny-dimecres-lespai-vilaweb.html
Una cançó algueresa, primer premi del festival europeu de la cançó en llengua minoritària
Jurat i públic premien ‘Qui trista que és la tarda’, interpretada per Claudia Crabuzza i Claudio Sanna
Els cantants algueresos Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna han estat guardonats amb el premi del jurat i del públic del Suns Contest, el festival europeu de la cançó en llengua minoritària que organitza cada any l’agència per la llengua del Friül. El certamen, que s’ha celebrat a Udine (Friül – Venècia Júlia), ha premiat els dos músics per la seva interpretació de la cançó ‘Qui trista que és la tarda‘, de Pino Piras.
Amb aquest reconeixement, Crabuzza i Sanna podran participar en representació de les llengües minoritàries de l’estat italià al Liet International, festival de grups contemporanis en llengües minoritàries i que tindrà lloc l’1 de desembre a Xixón (Astúries).
Joan Elies Adell, director de l’Espai Llull, la delegació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, destaca a VilaWeb el premi a la cançó algueresa, ‘que és la que ha mantingut viva la llengua catalana a l’Alguer durant molts anys’, i també el reconeixement a Claudio Sanna i Claudia Crabuzza, ‘que han volgut tirar endavant aquest magnífic projecte de fer una relectura, en la seva pròpia veu, d’un dels cantants més popular de l’Alguer com és Pino Piras’.
Adell també posa èmfasi en la importància d’aquest premi, que permet que ‘a tota Itàlia i a tota Europa se sàpiga de l’existència d’un illa lingüística catalana a Sardenya i que el català també és una llengua de Sardenya i d’Itàlia.’
La punxa d’en Jap http://www.elpuntavui.cat/canals/acudits.html
“No se aparten de sus raíces o les saldrá un Gao Ping”
Qian Anhua, empresario
Nací en Hangzhou. Tengo 49 años, estoy casado y tengo una hija. A veces me he sentido como una hormiga en un hormiguero. Intento que mis trabajadores apliquen la filosofía de Confucio a su oficio. Creo más en la armonía que en el conservadurismo
Castellers en China
Un día asistió a una jornada castellera y, hechizado, decidió que eso había que llevarlo hasta sus fábricas textiles en China. “Quedé magnetizado por esa fuerza que tienen ustedes cuando hacen las cosas todos juntos”. Desde entonces, tanto él como sus miles de súbditos se colocan la faja diariamente y levantan esculturas humanas al final de su jornada laboral. Le pillamos en su aparición en Esade, donde escucha con atención y, como todos sus colegas, no para de sonreír. La velocidad de su pensamiento es prodigiosa, tanto que se atropella mientras habla. Este filósofo millonario, atrevido, extravagante y poco ortodoxo, ha hecho posible el récord Guinness de “colla castellera con miembros chinos”.
Hace usted tantas cosas que no hay manera de saber cuál es su principal profesión.
Hace usted tantas cosas que no hay manera de saber cuál es su principal profesión.
En el fondo creo que soy poeta. Me fascina la poesía tradicional china, absolutamente musical; pero para llegar a ella, para entender de verdad su geometría, primero me hice ingeniero…
¿Y para cantar boleros?
Claro, claro, eso también. Tengo varios discos y en mi fábrica canto boleros latinos.
Nos cuentan que usted tiene un método para mejorar la calidad de vida de sus trabajadores. A ver qué podemos copiar.
Responde a lo que nosotros llamamos commonwealth, el estado de “riqueza global”. En mi religión, el confucionismo tradicional, creemos en ello y lo resumimos así: si cada uno hace lo que le toca, cualquier cosa funciona. Basta con armonizar las cosas buenas y malas que nos afectan para obtener excelentes resultados.
¿Cuál es la más maligna, laboralmente?
Presionar al trabajador. No consigues nada más que desencadenar valores negativos.
Eso ya lo avanzaron decenas de economistas occidentales
Adam Smith, por ejemplo, cuyo concepto de mundo ideal era aquel en el que cada uno hacía lo que creía que era su deber. Fíjese qué cosa tan sencilla y tan poco usual.
Entonces, ¿tenemos que creernos que por esa razón los chinos son los más trabajadores del mundo?
Ustedes también lo son. En los catalanes he visto, especialmente, que son trabajadores y armónicos; pero no tienen, como objetivo final, la belleza.
Pero si usted se enamoró de los castellers…
Ahí sí que vi la unión entre esfuerzo y arte. Ahora, en mi fábrica, yo me ejercito cada día en esa disciplina, pero mis trabajadores me han pedido que baje un poco de posición en el castell, tienen miedo de que me caiga y me lesione… Así que ahora formo parte de la pinya.
¿Qué valor le fascinó de esa disciplina?
Ustedes aplican una actitud en la vida que se basa en la fuerza de los equipos. Creen que entre todos pueden hacerlo todo, y eso es… ¡único! ¡Ese es el verdadero sentido del equilibrio!
¿Existe una estrategia al estilo oriental para reflotar empresas? Según sus datos biográficos, es usted millonario.
Le diré que cuando fundé mi empresa, en 1999, todos creyeron que yo fracasaría. ¿Sabe por qué? Porque expliqué que les daría a mis trabajadores más de lo que ellos pedían, que les trataría como a mí me gustaría que me trataran.
Le verían sólo como un ingenuo ingeniero físico solitario.
Pero ignoraban que mi trabajo se nutría de formación filosófica. Creo que esa es la llave que abre todas las puertas, pero en la China moderna les parece poco resolutivo.
Le habrán contado que parte de Catalunya reclama independencia. ¿Alguna idea?
Apuesten ustedes por los valores de siempre. Si el pueblo, de verdad, quiere la independencia…, adelante pero mantengan su identidad. Otra opción es que den ustedes a conocer Catalunya al resto del Estado… o del mundo y trabajen en esa línea. China es un rico país milenario gracias a que algunos no hemos abandonado nuestros orígenes.
Algo fallará cuando les salen personajes mafiosos como Gao Ping.
¿Sabe por qué? Porque a China está llegando mucha intoxicación externa que quiere acabar con nuestro valor noble de las cosas. Algunos de mis conciudadanos se han dejado arrastrar por el brillo de esas promesas de dinero. Valores sin ética. Están abandonando nuestras enseñanzas primeras.
¿Una guerra perdida?
¡No debemos permitirlo! Por eso les digo a ustedes, que ahora defienden su nación, que no se aparten de sus raíces, que no las suelten, o les saldrá algún Gao Ping.
Era gran amante del arte, como usted…
Según mis antepasados, hay seis pilares que sustentan nuestra vida: música, matemáticas, el arte del jinete y el arquero, la poesía, las habilidades y el arte. De todas ellas debemos aprender tanto como podamos.
¿Sus trabajadores tienen tiempo de hacer todo eso? ¿Usted mismo?
Me levanto hacia las siete y media de la mañana, tomo mi desayuno -sopa caliente de arroz, verduras y frutas- y voy al trabajo. Paso una hora y media preparando la faena, luego recibo clase de música, vuelvo a la oficina una horita más, como algo ligero, recibo cursos de habilidades un par de horas, vuelvo a trabajar otra hora y media y…
¿Así hasta cuándo?
Hasta que llega la noche. Antes de ir a dormir acudo a mis ensayos para ser un buen casteller. Como verá, alterno, más o menos cada hora y media, trabajo con formación.
No le quedará tiempo para escribir contra la mafia china.
He publicado algunas cosas criticando esa tendencia. Ese camino no es el mío, porque está destinado al fracaso, estoy plenamente convencido. En China decimos: “Si tú no vas por el camino de los malos, nunca te encontrarás con ellos”.
¿Qué es lo primero que le dice a un trabajador su primer día en la fábrica?
Lo primero, que intente ser feliz; lo segundo, que se quiera a sí mismo, y lo tercero, que si trata a sus compañeros con la nobleza de corazón, será invencible.
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20121103/54354781520/la-contra-qian-anhua.html#ixzz2BErjKWbL
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada