SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
NOTA: Avui i pot ser durant uns pocs dies rebreu el recull en un format provisional. Dispenseu les molèsties i gràcies per la paciència i el suport que ens feu.
Directe .cat – 05/11/2012 – 14:25h
El PP equipara el discurs de Mas al de Hitler o Stalin
El PP acusa al President Mas de fer un discurs totalitari per defensar el dret a decidir i assegura que és “un perill per a la democràcia
El vicesecretari d’Organització del PP, Carlos Floriano, ha criticat aquest dilluns el que ha qualificat com a “deriva totalitària” del discurs del president de la Generalitat, Artur Mas, perquè “no hi ha ningú que se situï per sobre de la Llei, la Constitució i els tribunals que no tingui al seu sí a algú amb un pensament radicalment totalitari”. Segons el PP, Mas “s’ha convertit en un risc per a Catalunya i els ciutadans de Catalunya” i en “un perill per als drets dels ciutadans i per a la democràcia mateixa”. “A la Unió Europea no crec que vegin amb bons ulls a un dirigent que diu estar disposat a estar per sobre la Constitució, les lleis i els tribunals”, ha afirmat Floriano.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Nació Digital – 05/11/2012 – 23:22h
Llanos de Luna avisa al cos consular que qui mana és Espanya
La delegada del govern espanyol a Catalunya recorda als cònsols que la bilateralitat passa per parlar “únicament” amb el govern d’Espanya
Punts sobre les is i res de deixar-se encantar per vel·leïtats independentistes del president de la Generalitat, Artur Mas. Aquest és el missatge que la delegada del govern espanyol a Catalunya, María Llanos de Luna, ha volgut enviar aquest matí a una seixantena de representants del cos consular, quinze dies després que Mas els demanés que “fessin de missatgers del procés català . Llanos de Luna ha recordat al cos consular destinat a Barcelona que la bilateralitat entre estats passa únicament per parlar “únicament” amb el govern d’Espanya. Llanos de Luna ha insistit que ja va apostar quan va prendre possessió del seu càrrec per millorar els mecanismes perquè la relació de bilateralitat entre estats sigui més fluida. “Relació que, com vostès saben bé, s’estableix únicament entre els estats als que representen i el govern d’Espanya”, ha dit fent una referència implícita al procés català, rebutjant així que Catalunya sigui interlocutor internacional. Llanos de Luna s’ha fet acompanyar el Cap Superior de la Policia Espanyola a Catalunya, Jesús Castro, i pel general de la VII zona de la Guardia Civil, Ángel Gozalo Martín, en l’esmorzar de treball amb el cos consular.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Nació Digital – 05/11/2012 – 23:30h
Carod a ERC: «No cal una esquerra que vulgui fer de llebre de ningú»
Dura crítica de l’ex-vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, a l’esquerra catalana i, de retruc, al partit que va dirigir, ERC. En l’acte polític celebrat aquest matí a la seu del Col·legi de Periodistes de Barcelona, -batejat com “Esquerra i País” i amb el mateix Carod, l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, l’exdirigent socialista, Ernest Maragall i el filòsof, Josep Ramoneda, com a ponents- l’expresident d’ERC ha carregat contra l’esquerra sense ànim de governar. “Cal una esquerra nacional forta amb cultura de govern que no vulgui ser la veu de la consciència de ningú ni tampoc ser llebre de ningú”, ha sentenciat Carod en clara referència a ERC i la suposada estratègia dels republicans d’esperonar l’independentisme de CiU. L’expresident dels republicans, a més ho ha dit davant la número dos de la formació, Marta Rovira, la número quatre de la llista d’Oriol Junqueras, Gemma Calvet, i davant el cap de files dels republicans a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella. Per reblar el clau, el filòsof Josep Ramoneda també ha emès, però aquest cop més directament, una dura invectiva contra ERC assegurant que ara la formació “ja no és tan esquerra”.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Nació Digital – 05/11/2012 – 23:32h
Glasgow viurà dimecres una jornada de cultura catalana
La ciutat escocesa de Glasgow viuràaquest dimecres, coincidint amb el partit de champions entre el Celtic i el FC Barcelona una jornada de cultura catalana en què hi participaran el grup Els Amics de les Arts i l’escriptor Matthew. Aquesta jornada és la primera que s’organitza com a resultat d’un conveni entre el FC Barcelona i l’Institut Ramon Llull (IRL) per a la promoció exterior de la cultura catalana. E ls actes tindran lloc a la Universitat de Glasgow, i s’iniciaran a les 10 del matí amb la conferència “Barça: esport, cultura i educació” a càrrec de Carles Vilarrubí, vicepresident del FC Barcelona, i continuarà a les 12 amb la conferència “Com Catalunya ha arribat a ser com és: La perspectiva d’un resident de llarga durada”, a càrrec de l’escriptor Matthew Tree. seguidament Els Amics de les Arts oferiran un concert. La jornada es clourà amb la Trobada de Penyes i el col·loqui: “El futbol i el Barça, passió i cultura”. La Universitat de Glasgow ofereix docència d’estudis catalans des de l’any 1992. Concretament, a l’Escola de Llengües i Cultures Modernes s’imparteixen anualment cursos de llengua catalana i també d’història i societat catalanes, amb una vintena d’estudiants per curs.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Granma – 05/11/2012 – 23:35h
Cataluña: ¿Un nuevo Estado en Europa?
Muchas fronteras del mundo actual son líneas artificiales trazadas por la guerra y la conquista a lo largo de la historia; avanzan con el poder y retroceden con la derrota. Pueblos con lenguas, culturas y religiones diversas quedan encerrados en un solo Estado del que no se sienten parte y se convierten en una bomba de tiempo. Casi tres siglos después de que las tropas del rey Felipe V tomaran la ciudad de Barcelona el 11 de septiembre de 1714, un millón y medio de catalanes salieron a las calles para conmemorar la fecha y reclamar que la actual comunidad autónoma española se convierta en un “nuevo Estado de Europa”. La masiva participación en la Diada o fiesta nacional catalana de este año saltó las alarmas en Madrid y fue una afirmación de las especificidades de la cultura catalana, tanto históricas, culturales como idiomáticas en relación con el resto de España. “Cataluña es uno de esos casos de nación sin Estado propio”, aseguró a Granma el profesor Yodenis Guirola Valdés, investigador de la Universidad de Barcelona y miembro del Seminario de Filosofía Política de ese centro. Desde el triunfo de las tropas borbónicas en 1714 y la implantación del Decreto de Nueva Planta en 1716 —que sustituía el orden político, jurídico e institucional catalán por el de Castilla—, hay evidencias de que el sentimiento independentista se ha registrado con mayor o menor fuerza entre la población catalana, explicó Guirola. Sin embargo, desde el fin del régimen de Francisco Franco y la entrada en vigor de la Constitución de 1978, nunca habían tenido tanta fuerza las demandas de autodeterminación en Cataluña, que ya cuenta con un gobierno autonómico (la Generalitat) y estructuras administrativas propias, aunque supeditadas en última instancia a Madrid. Sin duda, la crisis económica que vive España —con cerca de cinco millones de desempleados y varias andanadas de recortes sociales a cuestas— ha añadido un argumento más a los reclamos independentistas. Cataluña representa casi un quinto del PIB español y muchos consideran que el Gobierno central no retribuye a la comunidad en correspondencia con sus aportes. El presidente de la Generalitat y líder del partido derechista Convergencia y Unión (CiU por sus siglas en catalán), Artur Mas, viajó el pasado 20 de septiembre a Madrid a buscar un pacto fiscal más favorable para su comunidad y recibió una negativa del presidente del Gobierno, Mariano Rajoy. En respuesta, Mas adelantó las elecciones regionales para el próximo 25 de noviembre y llamó a realizar un referéndum para que los catalanes definieran en las urnas su relación con España. El líder nacionalista recibió fuertes críticas de La Moncloa por atizar el independentismo con fines políticos. Rajoy aseguró al respecto que “proponer hoy separaciones y quedarse fuera de todo, de España y de Europa, en la nada, no es ni siquiera una opción ideológica, es un disparate de colosales proporciones”. DATOS: INSTITUTO DE ESTADÍSTICAS DE CATALUÑA. Una catástrofe El catedrático de Economía de la Universidad Complutense de Madrid, Mikel Buesa, calcula que el PIB catalán sufriría una caída cercana al 24 % si se independizara de España. Sus estudios apuntan a que las importaciones catalanas retrocederían en una cifra equivalente al 8,8 % del PIB de la región, mientras que su déficit exterior se dispararía hasta los 25 mil millones de euros, lo que convertiría al recién nacido Estado en “la nación más deficitaria del mundo”. Por otra parte, un Estado catalán se quedaría fuera de la Unión Europea, del euro, de la OTAN, y hasta de la liga de fútbol. Su futuro ingreso al bloque tendría obligatoriamente que pasar por la aprobación de todos los miembros y España tendría derecho al veto. Según los que sostienen esta posición, Cataluña no sería viable como Estado en un momento como el actual de grave crisis económica europea, española y también catalana, y se hundiría sin remedio. Nuevas oportunidades El catedrático emérito de Política Económica y Economía Aplicada de la Universidad de Barcelona, Jacint Ros Hombravella, tras un estudio, afirma que una Cataluña independiente sería viable económicamente, siendo el sexto país con mayor riqueza per cápita de la UE. Por su parte, el profesor Yodenis Guirola observa que “entre 1997 y el 2007, Cataluña varió de la posición 14 a la 13 en el Índice de Desarrollo Humano, con una caída a los puestos 16 y 17 entre el 2000 y el 2005, mientras España subió del lugar 21 al 15, llegando al puesto 13 en el 2005. ¿Cómo entender esto si Cataluña aporta alrededor del 19 % del PIB español? Obviamente, un factor a considerar son las balanzas fiscales y lo que en Cataluña es denunciado como desfavorable redistribución de la riqueza”. Por tanto —añade Guirola— “el foco del reclamo soberanista catalán está en la posibilidad de decidir y administrar su propio territorio, sus infraestructuras, sus recursos, su educación, su cultura, e incluso, su idioma”. En la misma línea, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, le recordó a Mas el Artículo 2 de la Carta Magna que consagra “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, el cual hace inconstitucional realizar un referéndum vinculante como el que propone CiU. A pesar de todo, Mas se dispone a seguir adelante “con o sin permiso” del Estado español y su iniciativa ya fue refrendada por el Parlamento catalán. Contra esa posición de fuerza, los líderes ibéricos han dicho que utilizarán todo el arsenal legal del Estado y no permitirán la escisión de esta rica región. El ministro de Justicia, Alberto Ruiz-Gallardón, refirió recientemente que “una hipotética independencia de Cataluña no significaría sacar a la comunidad de España, sino acabar con España, porque España no tiene sentido sin Cataluña”. Esto sin contar el terrible precedente que sentaría para otras comunidades autónomas donde históricamente se han producido reclamos soberanistas como el País Vasco y Galicia. La repercusión de los acontecimientos en Cataluña desborda las fronteras españolas, pues se suma a otras regiones europeas que están reclamando su autodeterminación: Escocia ya pactó con el Gobierno de Reino Unido un referéndum para el 2014 en el que definirá si mantiene su integración de tres siglos con Gran Bretaña; asimismo, la victoria de los independentistas de la Nueva Alianza Flamenca en Amberes, la mayor ciudad de la región de Flandes, ha avivado los sentimientos independentistas de ese territorio belga. Tras varias décadas de atizar conflictos étnicos y religiosos en el mundo —desde los Balcanes a finales del siglo pasado hasta la llamada “Primavera Árabe”—, la UE vive hoy un auge de reivindicaciones separatistas al interior de sus fronteras que amenazan con desmembrar el bloque. Lo que hasta hace poco era difícil de imaginar, una Cataluña independiente, se ha convertido en una posibilidad para España por la combinación de reclamos históricos con las tendencias polarizantes del capitalismo neoliberal, exacerbadas por la peor crisis económica y social desde la posguerra. Y, si se mantienen las políticas vigentes, los catalanes no serán el último pueblo en luchar por convertirse en un “nuevo Estado de Europa”.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Singular digital – 05/11/2012 – 21:09h
Vinga, pagueu i no us queixeu
La FAES desembarca a Barcelona per negar l’espoli fiscal que pateix Catalunya
La Fundació per a l’anàlisi i els estudis socials (FAES) que presideix José María Aznar ha desembarcat aquest vespre a Barcelona per negar l’espoli fiscal. Fins a set representants d’aquesta entitat del PP han comparegut en una roda de premsa al Círculo Ecuestre de Barcelona, per intentar desmentir el dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros anuals que penalitzen Catalunya, segons les balances fiscal que va fer públiques -un cop i mai més- el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. La FAES no amaga que Catalunya té un elevat dèficit fiscal, però diu que ha de seguir així perquè és una comunitat “rica”. No tenen en compte, òbviament, que prop del 19% dels catalans viu per sota de l’umbral de pobresa a causa de la crisi econòmica. Catalunya ha de pagar com si fos l’Alemanya d’Espanya. Ho engalten pel broc gros. “Estan on els toca per renda. Hi ha d’haver dèficit fiscal en les regions riques i superàvit fiscal en les regions pobres”, ha resumit el membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques Ángel de la Fuente. “L’espoli fiscal no es produeix a cap comunitat autònoma”, ha afegit el professor d’Hisenda Pública Santiago Álvarez. Atac a Mas El diputat del PP Gabriel Elorriaga ha emmarcat políticament l’ofensiva, proclamant el catalanisme qüestiona el fonament de la redistribució de rendes entre els ciutadans. Al seu entendre, el president Artur Mas ha fet un ús “instrumental, partidista i esbiaixat” d’aquest debat com a primer pas cap a l’Estat propi. I també ha criticat el PSOE, per no aclarir quanta solidaritat hi ha d’haver i entre qui s’ha d’aportar. “Si un defensa opcions independentistes la solidaritat està clar que és només entre els que creuen que són la comunitat política, però si no, no es pot discutir si s’ha de limitar la solidaritat. És una contradicció absoluta del PSC i del PSOE”, ha apuntat. Per la resta l’argumentari de la FAES aporta poques novetats, a banda de l’enginyeria econòmica habitual. Fan els comptes de les balances fiscals pel mètode que computa en part a Catalunya les despeses de la Casa Reial o el Museu del Prado, per poder rebaixar així el dèficit. I no hi compten en canvi el repartiment de l’endeutament, que també baixa la xifra. Són dos recursos clàssics per amagar el problema. “Gossos amb llangonisses” Angel de la Fuente ha aptofitat també per carregar contra les promeses d’una millor situació econòmica per a Catalunya si arriba la independència, si bé no ho ha fet amb dades sinó amb to mitiner. “Utilitzen l’argument econòmic per a la independència, perquè no hi ha prou independentistes de cor. Vostès votin el que vulguin, però no s’ho creguin. A CiU només li cal prometre que es lligaran els gossos amb llangonisses, només els falta oferir un xec”, ha deixat anar. “Només els falta dir que després de la independència seran més guapos i les coses es faran millor”. El director executiu de Foment del Treball, Joaquín Trigo, que també ha participat en la presentació, ha dit que els cinc autors de l’argumentari de la FAES són “les cinc millors persones per fer-lo”. I ha plantejat problemes comercials en el cas que Catalunya aconsegueixi l’Estat propi. // Lluís Bou
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Ara – 05/11/2012 – 20:10h
Mas: “Si en els propers quatre anys han de sortir dos milions de persoes al carrer, ho haurem de fer”
El candidat de CiU insisteix que Catalunya té la “carta de la democràcia” i apel·la a la mobilització per obtenir l’estat propi
El candidat de CiU a les eleccions i president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat aquest dilluns a la tarda en un acte a Viladecans que “si ens els propers quatre anys cal que surtin dos milions de persones al carrer, ho haurem de fer”. S’ha referit així a la necessitat de mobilització per aconseguir l’estat propi en la línia del què marca l’eslògan electoral de CiU: ‘La voluntat d’un poble’. Mas ha assegurat que Catalunya “disposa de la carta de la democràcia” i que això caldrà confrontar-ho a la manca d’instruments que tenen els estats tradicionals. El candidat ha argumentat que Catalunya “vol viure amb llibertat i amb autogovern real” enfront de la situació econòmica actual. Mas ha respòs Aznar, que fa unes setmanes va dir que “abans que trencar Espanya es trencaria Catalunya”. “Què coi s’ha pensat?”, s’ha exclamat el candidat de CiU, que ha assegurat que Catalunya “no es trencarà” perquè les persones “que han vingut de fora” se senten “catalanes”.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Punt-Avui – 06/11/2012 – 04:42h
FER
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
– 06/11/2012 – 00:00h
El manifest federalista
CARLES BOIX
El manifest signat per 294 intel·lectuals espanyols i llatinoamericans té dos aspectes positius. Reconeix l’existència a Catalunya d'”un profund sentiment nacional”. I accepta, en un llenguatge recargolat i hermètic, que, si aquell sentiment “es manifestés contrari de forma irreductible a mantenir les institucions que ens vàrem donar entre tots” (és a dir, proposant un estat propi), els signants es comprometen a “trobar una solució apropiada i respectuosa” (fins a, imagino jo, convèncer l’estat espanyol de reconèixer el nou estat català). Lamentablement, la resta del manifest és desafortunat i, sovint, deplorable. El manifest declara que “l’afirmació que Espanya perpetrà agressions contra Catalunya és una desgraciada manipulació del passat”. En una paraula, el Decret de Nova Planta no existí mai. La prohibició de parlar en català per telèfon de l’any 1896 o la prohibició completa d’utilitzar el català a la postguerra, per esmentar-ne dos exemples, són una invenció d’historiadors nacionalistes. L’abolició de la Mancomunitat per Primo de Rivera i de la Generalitat pel general Franco es feren per salvar Catalunya de si mateixa. Els estats de setge al segle XIX i el bombardeig periòdic de Barcelona, que el Sr. Peces-Barba defensava sense embuts com un instrument necessari per purgar la rauxa catalana, queden convertits en fets políticament irrellevants. Aquesta contradicció flagrant entre el manifest i la realitat no és fruit d’un error per ignorància sinó d’una perspectiva històrica molt específica. Entre els signants hi ha bons historiadors. Per això mateix, el manifest s’apressa a deixar clar que les “agressions”, quan van existir, s’han d’entendre en el context de guerres civils en què el conflicte real tingué lloc entre liberals i conservadors al segle XIX o entre feixistes i comunistes al segle XX. Els catalans, “com la resta dels espanyols, es dividiren entre els diferents bàndols”. El problema català no hi jugà cap paper. Deixem de banda, per un moment, que aquesta interpretació banalitza la repressió que patiren les institucions i la cultura catalanes pel fet de ser catalanes. Els signants del manifest imaginen Espanya com un tot unitari, sense cap pluralisme nacional, simplement dividida per dos grans conflictes, el religiós i el social o de classe. Aquesta negació del conflicte permet als signants de fer dues coses: homologar Espanya amb altres països europeus nacionalment consolidats i així “normalitzar-la”; i atribuir totes les culpes de les agressions a la dreta i al règim franquista (i als seus col·laboradors catalans). Però, naturalment, tot això deixa sense cap credibilitat les seves protestes de simpatia vers Catalunya i les seves promeses de suport al dret d’autodeterminació. Un cop despatxat el conflicte nacional, els intel·lectuals del manifest neguen que hi hagi cap espoli fiscal. Al darrere hi ha un problema semàntic que cal aclarir. Espoliar i expoliar no volen dir el mateix. Tant en català com en espanyol equivalen a desposseir algú d’allò que li pertany. En espanyol, però, l’ expoliación s’entén feta con violencia o iniquidad . Accepto que el terme pugui resultar ofensiu a Espanya. Tanmateix, el que és innegable és la magnitud del problema fiscal. Recordem un sol fet. El sistema de transferències espanyol inverteix el rànquing en renda disponible de les autonomies: Catalunya passa a tenir menys, després d’impostos i transferències, que altres comunitats que eren més pobres abans de pagar impostos. Aquest resultat, més radical que el comunisme més igualitari, és injust (no conec cap teoria de la justícia que el legitimi) i ineficient (¿qui vol treballar per acabar sent espoliat?). Com que l’espoli no existeix, el nacionalisme és una forma de victimisme. I el victimisme, una estratègia dels partits catalanistes per evitar resoldre problemes reals i per exculpar-se d’una gestió equivocada de la crisi. Aquesta afirmació és absurda. Primer, la gestió real de la crisi depèn de Madrid. Segon, la Generalitat és l’únic govern autonòmic que, tenallat pels límits imposats a Madrid, ha intentat quadrar els pressupostos. Tercer, i en això cal demanar als espanyols que despertin d’un cop, és el sistema existent de subsidis i distorsions de tota mena el que explica bona part de la crisi econòmica que pateix Espanya. Preocupats per la deriva secessionista (i potser perquè sense Catalunya el PP tindria una majoria eterna), els queda la solució federal. Aquesta sortida no té cap credibilitat. L’estat de les autonomies ja és, en realitat, una variant de federalisme. Un Senat federal no resoldria res. Catalunya continuaria en minoria, sense garanties. Ara s’ha posat de moda elogiar els catalans. El manifest no n’és cap excepció. Parla d'”afecte, admiració i reconeixement”. Aquesta admiració, però, no s’estén a les raons que deuen fer possible que Catalunya sigui admirable. I no es tradueix mai en actes concrets. El manifest crida els catalans a reflexionar però ni condemna les amenaces de militars, ni denuncia els diaris que menteixen, ni proposa sancions als que fan servir tota mena d’insults ètnics ni s’exculpa per les mutilacions de l’Estatut del 2005. Quina pèrdua de temps!
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Punt-Avui – 06/11/2012 – 00:00h
Eleccions per a valents
SALVADOR CARDÚS
Si quan s’inicien les campanyes electorals, en situacions normals, la vida política ja es tensa fins a extrems perillosos, imaginem-nos què passarà en aquesta ocasió, que ens hi va l’acompliment o no de l’expectativa del que podria ser l’inici d’un procés constituent d’un nou estat d’Europa. Som davant d’unes eleccions veritablement històriques que poden garantir el futur d’aquesta vella nació europea per a unes quantes generacions, o determinar-ne la desaparició. Per aquesta raó, la decisió de cada elector té un plus de responsabilitat que no es redueix a l’elecció d’un govern per a quatre anys. ÉS EN AQUESTES CIRCUMSTÀNCIES que es troben a faltar els mecanismes de control democràtic que han desenvolupat països més avançats que el nostre. Penso ara en aquestes organitzacions americanes (www.factcheck.org owww.politifact.com) que, amb la col·laboració d’experts independents i la participació dels ciutadans, es dediquen de manera sistemàtica a posar al descobert les mentides descarades o les mitges veritats dels candidats en campanya. Un tipus de vigilància de prestigi reconegut -Politifact té el premi Pulitzer de periodisme- que amb la seva existència ja obliga partits i candidats a ser més curosos en les seves afirmacions. L’ALTRE GRAN PERILL d’aquestes eleccions és que la tensió del debat polític n’empobreixi la complexitat. La temptació de portar-ho tot al blanc o negre és comprensible. Al capdavall, és cert que de tot el recorregut argumental, del càlcul d’interès personal i col·lectiu, de l’adhesió a conviccions difícils de reduir a una sola sigla, de l’avaluació de totes les variables en joc -les nacionals, les ideològiques, les emocionals, les confiances als lideratges personals…-, n’ha de sortir el vot a un sol partit. Però, en l’ideal del procés de presa de decisió caldria que no s’esborrés una complexitat que hauria d’acompanyar l’elector fins al final. La maduresa política i la qualitat democràtica s’haurien de poder mesurar, precisament, per la capacitat d’un sistema per convertir la tensió electoral en complexitat del debat polític. ARA BÉ: ‘COMPLEXITAT’ no ha de voler dir ‘confusió’. I, en aquest sentit, és convenient anar molt alerta amb els discursos que sota l’aparença de rigor, el que fan és crear confusió. Per començar, són confusos la majoria de manifestos de suport electoral que, per aconseguir reunir voluntats discrepants, poden arribar a afirmar un cosa i la seva contrària. Millor prescindir-ne. Són confusos els termes eufemístics que s’utilitzen per assuaujar propostes que poden espantar. I, sovint, són confusos els discursos de determinats polítics als quals la naturalesa no els ha donat la virtut de tenir un cap clar a l’hora d’expressar les seves idees. La naturalesa, és clar, o la pròpia voluntat de trobar en l’espessor conceptual una escapatòria a l’hora de prendre compromisos concrets. És per això que en un mar de complexitat cal, això sí, exigir la màxima precisió i claredat. I DUES REFLEXIONS MÉS per abans de la campanya. Una, per advertir que no està gens clar que les campanyes electorals en negatiu siguin eficaces. L’experiència de les eleccions nord-americanes que se celebren avui -i alguna campanya pròpia anterior- hauria de fer reflexionar els nostres partits i els seus assessors. I dues, recordem que el recurs a l’ambigüitat per aconseguir majories d’aquelles que ho arrepleguen tot, en aquesta ocasió no valdrà. Aquestes eleccions tenen molt d’aposta de futur, i comporten un grau de risc -es voti el que es voti- que ningú no podrà esquivar. Sí: són unes eleccions per a valents.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
– 05/11/2012 – 19:33h
“Encara som al primer tram de la crisi”, alerta el premi Nobel Joseph Stiglitz
L’economista se suma així a les tesis de gurus com Wolfgang Münchau, que pronostica que la crisi durarà vint anys
ÀLEX FONT MANTÉ Barcelona Joseph Stiglitz, aquest dilluns a Barcelona / MANOLO GARCÍA L’economista Joseph Stiglitz ha alertat aquest dilluns a Barcelona que “encara no som al final” de la crisi econòmica. En la seva opinió, els països occidentals encara es troben “al primer tram” o, com a molt, al mig de la crisi. Stiglitz ha basat el seu raonament agafant com a referència l’última crisi d’una magnitud equiparable a l’actual. “La Gran Recessió dels Estats Units –ha dit– va començar el 1929 i deu anys després encara no hi havia expectatives de recuperació”. Stiglitz, guanyador del premi Nobel i antic assessor econòmic de Bill Clinton, se suma així a les tesis de gurus com Wolfgang Münchau, director adjunt del ‘Financial Times’, que va pronosticar que la crisi duraria 20 anys. La cancellera alemanya, Angela Merkel, va assegurar el cap de setmana passat que encara queden almenys cinc anys més de crisi.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Ara – 06/11/2012 – 00:00h
Principis bàsics d’estil. ALBERT PLA NUALART
Avui aprofito l’11a de les 100 propostes d’ICV-EUiA per al 25-N per seguir reflexionant sobre aspectes millorables d’aquest preelectoral català que ara s’escriu . Ens parla d'”un pacte social on tothom contribueixi, però que ha de comportar una redistribució dels esforços mitjançant una major aportació fiscal dels més rics”. En la frase no hi ha incorreccions evidents, però pesa massa i es fa pesada. Com la podem fer més àgil i directa? La primera millora no l’alleugereix sinó que aporta claredat. Consisteix a respectar la preposició regida per contribuir . Els dubtes en l’ús dels relatius porten a abusar del comodí on , que cal tendir a restringir a espai físic. Millor: “al qual tothom contribueixi”. Les altres responen a principis que ningú formula millor que el mític The elements of style de William Strunk Jr., una brevíssima guia del 1918 que és la quinta essència del sentit comú a l’hora d’escriure. Per exemple, “Omet les paraules innecessàries”, “Prefereix el llenguatge concret a l’abstracte” o “Converteix noms en verbs”. Aplicant-los tots tres la frase pot quedar així: “Un pacte social al qual contribueixi tothom però que redistribueixi millor els esforços augmentant l’aportació fiscal dels més rics”. Per arribar fins aquí, hi ha mestres que recorren al vell truc de dir-li a l’autor d’un text feixuc “Explica’m què diu” i, quan acaba d’explicar-ho, “Doncs ara escriu el que m’has dit”. Aprendre a escriure és com tornar a aprendre a parlar damunt un full, abocant-hi la frescor i la naturalitat de la paraula viva. I obliga a desfer-se de la barreja de timidesa i pedanteria que ens arrossega a cuinar frases indigestes.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Ara – 06/11/2012 – 00:00h
Aconseguir la independència
ALBERT BRANCHADELL
El 2 de setembre Ferran Requejo va escriure en aquestes pàgines una de les frases més assenyades que s’han escrit abans i, sobretot, després del tsunami de l’Onze de Setembre. “Declarar la independència -deia l’il·lustre catedràtic- és molt diferent d’aconseguir-la”. La frase no solament fa un toc d’atenció als independentistes eixelebrats tipus López Tena, sinó també a molts columnistes d’aquest diari i fins i tot a més d’un dirigent de l’ANC. Com sempre, una mica de política comparada pot resultar instructiva. El dia abans de la gran manifestació, Kosovo va assolir la seva “plena sobirania”, una notícia que per raons òbvies no va tenir el ressò que es mereixia. Tècnicament, el que va passar a Pristina el 10 de setembre és que va plegar l’Oficina Civil Internacional creada per l’ISG (International Steering Group) per supervisar la independència de Kosovo. Des de Catalunya, algú podria pensar que quatre anys i mig d’espera no són res si al final del camí hi ha la “plena sobirania”. Però en aquest cas hi ha raons serioses per a creure que malgrat aquesta “plena sobirania” nova de trinca el jove estat kosovar encara no ha aconseguit la seva independència. Quatre anys i mig després de la seva declaració unilateral, Kosovo ha estat reconegut per 91 dels 193 estats del món, entre els quals hi ha Alemanya, però no pas Rússia ni la Xina, que bloquegen l’ingrés de l’estat kosovar a l’ONU. A priori es pot viure molt bé fora de l’ONU (Suïssa no hi va ingressar fins a l’any 2002), però en aquest cas la no admissió té conseqüències perjudicials. Només un parell d’exemples (esportius, per variar). ¿Saben quantes medalles va obtenir Kosovo als Jocs Olímpics de Londres? Cap, i no pas perquè els esportistes kosovars no excel·leixin en cap especialitat, sinó per la simple raó que Kosovo no hi va participar. El COI sosté que no pot admetre Kosovo a l’organització si prèviament no és membre de l’ONU. La “tenacitat” dels kosovars, que diria l’amic Joan Ramon Resina, no ha estat suficient per a substanciar la promesa que la declaració unilateral d’independència els portaria directament a tenir una delegació olímpica pròpia. En el cas del futbol, tres quarts del mateix. Com és que Kosovo no està jugant la fase de classificació del Mundial del Brasil? No pas perquè Kosovo no tingui selecció nacional, sinó perquè Kosovo no és membre de la FIFA, i no és membre de la FIFA perquè no és membre de l’ONU. Però els problemes de Kosovo no vénen solament de l’insuficient reconeixement internacional. En declaracions a Deutsche Welle , l’expert en temes balcànics Norbert Mappes-Niediek no podia ser més clar: ” Kosovo can only survive with immense economic aid. Of course that limits its sovereignty, and this formal acquisition of sovereignty doesn’t have all that much meaning “. En el mateix reportatge, el professor Arsim Bajrami reblava el clau: ” There’s not absolute sovereignty yet. Kosovo needs support from KFOR and NATO to provide security and integrity “. La veritat és que Kosovo i Catalunya s’assemblen com un ou i una castanya. A diferència de Kosovo, una Catalunya independent seria econòmicament viable i segurament no tindria els nivells de corrupció de Kosovo ni cap problema territorial semblant al que plantegen els serbis de Kosovska Mitrovica. Tanmateix, potser sí que hi ha alguna lliçó per extreure del cas kosovar. El 2 de setembre Ferran Requejo deia que la voluntat dels catalans és la principal condició necessària per a l’èxit de la secessió de Catalunya però no és una condició suficient. “També comptarà, i molt, la posició dels principals actors internacionals”. Els catalans hauríem de fer l’esforç de veure la independència de Catalunya no només des de la nostra perspectiva, sinó també amb els ulls de Barack Obama, Angela Merkel, Christine Lagarde, Ban Ki-moon, Vladímir Putin, Hu Jintao i la resta de líders mundials. En el cas kosovar, la independència va venir precedida d’una negociació fallida entre Sèrbia i Kosovo. Els catalans hem de convèncer els líders mundials que una reunió de dues hores al Palau de la Moncloa és suficient per a excloure qualsevol sortida que no sigui la independència. Necessitem un Martti Ahtisaari que escrigui de nosaltres el que va escriure a propòsit de Kosovo l’any 2007: “Upon careful consideration of Kosovo’s recent history, the realities of Kosovo today and taking into account the negotiations with the parties, I have come to the conclusion that the only viable option for Kosovo is independence “. El trobarem?
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Nació Digital – 06/11/2012 – 00:02h
Un article irreverent
Xavier Roig
Ja els adverteixo que, si vostès són fans del Barça, aquest article no es agradarà. Però què hi volen fer? Servidor no és aficionat al futbol. És més, penso que el futbol no redimeix les societats de res. I només serveix que per distraure de la crua realitat. És l’actual panem et circenses. Per això m’estimaria més que tinguéssim uns quants hooligans d’alta intensitat i perillosos (com succeeix a d’altres països d’Europa), en lloc de tenir tot el país ple d’aficionats pacífics. Per als que el futbol ens sembla una ximpleria de masses, els ben asseguro que viure a Catalunya és un martiri. Fins aquí el meu punt de vista –subjectiu, és clar-.Ara bé, hi ha fets que es poden objectivar. I ningú ho fa. Vull dir que amb el Barça succeeix com allò que, fins fa poc, tenia lloc amb la monarquia espanyola: no es pot tocar. Criticar el Barça és tabú a Catalunya. Doncs bé, ja me n’he atipat. Em sembla que, per molt que triomfi esportivament, el Barça representa i concentra, també, els fracassos del país. Com que aquí tothom hi és aficionat, la realitat és que el Barça representa la situació del país amb força precisió. Que els catalans som pocs amants de la democràcia ho demostra les idees tan poc clares que tenim. A Barcelona hi ha la places de Marx i d’Allende (bonic toca timbals!) i cap indret dedicat a Churchill o a De Gaulle. No situar el feixisme i el comunisme equidistants d’allò que és la democràcia ja diu molt del nostre tarannà. Molts dels nostres problemes provenen de no adonar-se que l’oposat al comunisme no és el capitalisme, sinó el feixisme. Doncs bé, aquesta miopia democràtica ens porta a no fer atenció que la samarreta del Barça està patrocinada per una dictadura –fins on jo sé, a Qatar no hi ha eleccions-. I aquí no passa res! L’equip que, alguns diuen, representa Catalunya, es passeja pel món fent publicitat d’un règim dictatorial, teocràtic i feudal. Primer fracàs de Catalunya, al meu entendre. Ara ve la segona. Si no ho tinc mal entès, el senyor Messi va venir a viure a Catalunya quan tenia tretze anys. Ara ha tingut un fill. Només desitjo que el seu fill parli català. No sé si m’explico. Vull dir que el senyor Messi és l’exponent més clar del fracàs de la política lingüística del país (culpa de tots: dels que manen i dels contribuents). No parla català ni a fum de sabatots. Quan jo era petit, que parlar català en públic estava mal vist, els “urbanos” de Barcelona parlaven català (probablement ho tinguessin oficialment prohibit). I els gitanos d’Hostafrancs també. No sé si em torno a explicar. Resumint: el país necessita més cap i menys estómac. I, sobretot, menys tabús. Ho sento, però com que ningú ho deia…
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Nació Digital – 06/11/2012 – 00:01h
Dos manifestos i una Espanya
Pilar Antillach
La intel·lectualitat mesetària està revoltada. No donen a l’abast a signar manifestos. Proliferació i duplicitat de noms en les els dos manifestos promoguts per les principals capçaleres espanyoles, El País i El Mundo. L’empresariat periodístic ha reaccionat presentant l’evolució de Catalunya cap a la independència, com una autèntica amenaça quixotesca amb la qual cosa els sobiranistes, que se la juguen el 25N, deuen pensar: “Ladran , luego cabalgamos, querido Sancho”, (posa-li Junqueras, per exemple). Els 300 del manifest, com els 300 espartans de les Termòpiles, els hi estan aplanant el camí de la victòria a “los secesionistas catalanes”, no als generals Cebrián i Pedro J. que s’ho deuen estar mirant des dels seus respectius apartaments de Manhattan. Tots dos afinen molt respecte a les eleccions americanes, però de les catalanes ni flower. Entre altres motius, perquè a aquestes alçades haurien de saber que els catalans no són més estúpids que la resta dels espanyols, o europeus o, fins i tot, que els que han promogut el manifest. Els catalans, com la resta dels esmentats, voten a qui els hi sembla dins d’un ventall de partits polítics que pel què fa a democràcia interna i transparència no tenen res a envejar a la resta de partits espanyols. Els mateixos, que a través dels dos diaris, han promogut els respectius manifestos: PP, PSOE, Esquerra Unida i UPyD. A Espanya, com a Catalunya, no es mou res al marge dels partits. Cada formació política té la corresponent societat civil i intel·lectualitat degudament subvencionada, sigui a través dels mitjans públics, privats, d’esquerres o de dretes. El que és ben nou és que cap assumpte d’estat havia aconseguit, fins ara, la inusitada unitat d’acció, entre rivalitats polítiques i periodístiques acèrrimes, que ha provocat la hipotètica independència de Catalunya i el referèndum previ: “Los independentistas, para llevar adelante su denominada transición nacional, se proponen violentar la ley democrática, hecha por todos y para todos, con el proposito de alumbrar una ley nueva, hecha solo por los que se sienten llamados a una misión sin contar con los demás”. I adverteixen del perill d’una fractura social a Catalunya. La missió dels parlaments democràtics és aprovar lleis per majoria. I tot i així, no hi ha garantia que siguin sempre justes. Un exemple és la llei que empara els desnonaments per l’impagament de les hipoteques. Les principals associacions de jutges i el CGPJ n’acaben de demanar la reforma per l’impacte social que està provocant. Aquí sí que hi ha risc real de fractura social, però la llei hipotecària és poc intel·lectual, comparada amb el debat ideològic de la independència. No es funció de la premsa independent promoure manifestos polítics, disfressats de presumpta intel·lectualitat, a favor ni en contra d’altres opcions polítiques, i perd credibilitat quan ho fa. Els dos textos han estat redactats des de la lògica partidista de la por al dret a decidir més que a la independència. Com es pot enfrontar la legalitat al dret a decidir; és a dir, el codi penal enfront al fet d’anar a votar. Quin nivell democràtic i intel·lectual desprenen frases com aquesta: “No estamos dispuestos a asitir al fracaso de un orden democrático con el intento de abordar la solución a problemas que solamente pueden verse agravados con el recurso a traumáticos expedientes de ruptura”.El més democràtic que hem aconseguit és poder votar i ara, pel que sembla, alguns partits i determinada premsa de paper també s’ho volen carregar.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Nació Digital – 05/11/2012 – 23:59h
Amor amb control
Salvador Cot
Que se sàpiga, la Unió Europea no té cap interès a expulsar els 7’5 milions de catalans que fa bastants anys que portem a la butxaca -cada cop menys- euros i encara més temps que hem penjat la bandera blava a tots els màstils, conjuntament amb les quatre barres. No hi ha hagut queixes especials que afectin les institucions catalanes o el comportament dels nostres representants. De fet, l’europeïsme d’aquesta vella nació de la Mediterrània ha estat tan entusiasta que hi ha hagut campanyes bastant populars per fer del català una llengua d’ús a Europa. Així que, en principi, podríem afirmar que els ciutadans europeus que estem censats a Catalunya no molestem ningú i que, per tant, la resta de conciutadans de la Unió no tenen la intenció de perjudicar-nos de cap manera. De fet, és molt probable que, almenys fins fa poc, una part substancial de l’opinió pública europea ni tan sols s’hagués adonat de la nostra discretíssima existència política. Només hi ha petitíssima franja d’europeus, el vèrtex que dirigeix l’estat espanyol, que jura i perjura que tenen manera d’expulsar-nos d’Europa per a, després, trobar les dues mil maneres de vetar-nos durant un temps indefinit. I ens adverteixen que ho faran perquè ni tenim raó, ni se’ns ha de consultar res… Són els mateixos que diuen que ens estimen tant als videos i els manifestos. O sigui amor amb control, que deia aquell anunci.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Singular digital – 06/11/2012 – 00:00h
Opinió 06/11/2012 00:00 h. Des de fora EL SAINET ESPANYOL
“A nivell exterior l’Estat espanyol es mostra gallard quan hauria de ser humil”
Agustí Bordas D’ençà que s’accelerà el procés sobiranista català, la ineptitud de les forces unionistes ha deixat astorats molts observadors internacionals. En concret, l’actitud dialogant del Primer ministre David Cameron vers el procés independentista escocès ha esdevingut un contrast evident amb les inclinacions autoritàries i antidemocràtiques de l’executiu de Mariano Rajoy. Mentre el vicepresident primer del Parlament europeu, l’excel•lentíssim senyor Alejo Vidal-Quadras, suggerí la intervenció de les forces paramilitars de la Guàrdia Civil per aturar la iniciativa política d’Artur Mas, els mitjans de comunicació espanyolistes –altaveu del govern estatal espanyol– s’encarreguen d’escampar fal•làcies, tot descrivint el futur Estat català com un enclavament nord-coreà al cor d’Europa. Madrid imagina la Barcelona capital d’Estat com una Pyongyang pobra i grisa, on les flors es marciran abans i tot d’obrir-se. No obstant això, l’única Barcelona xarona i casposa és la que mostrà sis mil manifestants honorant una hispanitat fugissera a la Plaça de Catalunya. Segons les cròniques dels mèdia espanyols, el fervor unionista demostrat per dotzenes de visitants –molts d’ells arribats en autocars noliejats des de fora del Principat– tingué el seu clímax amb l’arribada del líder xenòfob Josep Anglada, defensor de les essències pàtries espanyoles i veterà de les commemoracions del 12 d’octubre i 20 de novembre. Els qui acusen el nacionalisme català de “provincià” són els mateixos que volen perpetuar una Catalunya perifèrica, dividida en quatre províncies artificioses. Els qui acusen els sobiranistes de voler separar els catalans, són els qui amenacen amb trencar la convivència a Catalunya i anorrear el veritable bilingüisme assolit amb la immersió. Els qui acusen els catalans de voler crear fronteres, són els qui exigeixen aïllar l’Estat català rere un nou teló d’acer. No obstant, tots aquests avisos són la demostració de la impotència que experimenta l’Estat espanyol, encapçalat per un govern arrogant, incapaç d’acceptar la realitat d’un Estat fallit i arruïnat. L’Estat espanyol ha esdevingut un Estat pària, citat repetidament per Obama i Romney com l’exemple paradigmàtic a nivell global que cal evitar seguir. Tal com publicà aquest 2012 FDi Intelligence, la secció del Financial Times especialitzada en Inversió Estrangera Directa, Catalunya és el territori del Sud d’Europa amb més projecció de futur i la segona, a nivell paneuropeu en termes de potencial per als inversors estrangers. Així doncs, un Estat català amb un nivell adequat d’infraestructures i un règim fiscal més favorable –incloent tipus impositius d’IRPF i un Impost de Societats inferiors– està destinat a esdevenir l’Estat més competitiu d’Europa. L’Estat espanyol no podrà vetar que Catalunya romangui dins de la Unió Europea per quatre motius principals. Primerament, Catalunya és la plataforma logística clau en l’Europa meridional. Segonament, l’Estat espanyol no es pot permetre un antagonisme sostingut contra l’Estat català si pretén que Catalunya assumeixi una part del seu deute. En tercer lloc, Catalunya seria plenament viable fora de la Unió Europea com a integrant de l’Associació Europea de Lliure Comerç i Brusel•les no acceptaria perdre un Estat català destinat a ésser contribuent net mentre, al mateix temps, hauria de mantenir un Estat espanyol que, probablement, seria un receptor net de finançament europeu. Finalment, no hi ha cap protocol específic i actualitzat en la legislació europea que signifiqui l’exclusió d’un nou Estat europeu sorgit a partir d’un procés intern d’emancipació nacional. A nivell exterior –davant Alemanya i el món– l’Estat espanyol es mostra gallard quan hauria de ser humil. A nivell interior, l’Estat espanyol es mostra altiu amb Catalunya quan, en realitat, és víctima del pànic. Certament, Castella és terra de comportaments histriònics.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Singular digital – 06/11/2012 – 00:00h
JOSÉ MONTILLA, L’HOME QUE HOMENATJAVA DICTADORS.
Víctor Alexandre. “A Catalunya es poden fer aquestes coses sense que passi res”
Víctor Alexandre“El referèndum és la fórmula preferida dels dictadors”. Aquestes són paraules de José Montilla per desacreditar un referèndum sobre la independència de Catalunya. És a dir, són paraules d’un home que va ser president de la Generalitat no pas per voluntat dels catalans sinó com a fruit d’una operació feta en despatxos de Madrid i Barcelona, mitjançant l’assassinat polític, amb nocturnitat i traïdoria, de Pasqual Maragall. Per sort, el país el va foragitar a les següents eleccions. Però llavors ell, en lloc de retirar-se de la vida política o de quedar-se com a diputat al Parlament, va degradar el càrrec de president de Catalunya, equiparant-lo al d’una entitat menor, i es va convertir en senador espanyol. I és que per a ell Catalunya no són res més que quatre províncies espanyoles. El 6 d’agost de 2005 ho va deixar ben clar: “Els drets històrics de Catalunya no existeixen”.Convertit en portaveu del nacionalisme espanyol, José Montilla no té escrúpols a dir les més grans barbaritats si creu que aquestes són útils per mantenir el dogal al coll dels catalans. Ni li passa pel cap que quedaran escrites en la història com a exemple de fanatisme religiós –per als espanyolistes la “unidad de España” és una religió–, de totalitarisme i d’indigència intel•lectual. Realment, el nacionalisme espanyol ha d’estar molt mancat d’arguments, i també molt desesperat, per dir que “el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors”. Cinisme i indignitat són la gran aportació d’aquesta gent a la humanitat. No se’n pot esperar res que no sigui això. Amb tot, seria interessant saber què en pensen, de les declaracions de José Montilla, a Suïssa, on els referèndums són el pa de cada dia. En tot cas, té gràcia que gosi criminalitzar els referèndums la mateixa persona que l’any 2006 va convocar-ne un sobre l’Estatut. Deu ser la fórmula de l’absolutista, que només considera legal un referèndum si el convoca ell o algú dels seus. En el fons, estem parlant d’una persona que té aversió a les urnes quan aquestes poden emetre un veredicte que el converteixi en perdedor. I com que no té més argument que la prepotència per a oposar-s’hi, opta per la criminalització del dret de Catalunya a decidir el seu destí. Tanmateix, les paraules de Montilla encara resulten més esperpèntiques si tenim en compte que va ser ell, precisament ell, en companyia del govern tripartit, qui l’any 2010 va homenatjar Juan Antonio Samaranch, mà dreta del dictador Franco, al Palau de la Generalitat, davant l’estupor de la premsa internacional. Com n’hem de dir, dels qui homenatgen dictadors? Se’n pot dir d’esquerres, algú que homenatja feixistes? Està legitimat per parlar de drets i llibertats, un polític que quan era governant va retre els màxims honors d’un país a un exdirigent d’un règim que va assassinar milers i milers de catalans defensors de les llibertats? José Montilla, en qualitat de president de Catalunya, ho va fer el 21 d’abril de 2010. Jo, que he viscut a Alemanya, no puc imaginar-me un canceller alemany i el seu govern homenatjant un membre destacat del règim de Hitler. Ni en somnis! Una barbaritat així comportaria el processament immediat d’aquell canceller i un escàndol de dimensions espectaculars. Doncs bé, a Catalunya es poden fer aquestes coses sense que passi res. I a més les fa l’autoanomenada esquerra, aquella que un 15 d’octubre, a Montjuïc, homenatja Lluís Companys, i un 21 d’abril, a la Generalitat, homenatja la mà dreta dels seus assassins. Sense escrúpols ni vergonya. I ara apareix José Montilla i ens diu que “el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors”. Déu meu quanta ignomínia! Prego als eurodiputats Ramon Tremosa i Raül Romeva que transmetin aquesta frase als seus col•legues del Parlament Europeu. És un fidel exponent dels principis totalitaris amb què Espanya pretén impedir la independència de Catalunya.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Singular digital – 06/11/2012 – 00:00h
GRÀCIES PACO IBÁÑEZ
editorial. “Haurem de donar les gràcies als Paco Ibáñez, Ramoncín, Miguel Bosé i Vicente del Bosque, que han hagut de remar contracorrent al seu mateix país”
El cantautor Paco Ibáñez va assegurar ahir en una entrevista a El Periódico que l’independentisme és “el desig dels que estan farts de ser humiliats” i va qualificar d'”indecent” i “d’inaguantable” l’actitud del govern espanyol cap a Catalunya. Per això es va oferir metafòricament com a “soldat per al que vulguin els catalans”. Paco Ibáñez sí que és un amic de Catalunya, un dels pocs amics reals que té aquest país entre els intel·lectuals de la Península, potser al costat de Ramoncín, Miguel Bosé i el seleccionador espanyol, Vicente del Bosque. Aquests són els intel·lectuals espanyols que de veritat respecten la voluntat dels catalans, la gent del món de la cultura a qui no li cal firmar manifestos enganyosos. El problema és que només són ells, i que l’Estat espanyol és un projecte que exclou Catalunya excepte a l’hora de pagar. Catalunya ha d’emprendre un nou camí independent amb eines pròpies, però sigui quin sigui el futur, sempre haurem de donar les gràcies als pocs espanyols que ens han entès. Haurem de donar les gràcies als Paco Ibáñez, Ramoncín, Miguel Bosé i Vicente del Bosque, que han hagut de remar contracorrent al seu mateix país i han mantingut una espanyolitat democràtica.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Catalunya Oberta – 06/11/2012 – 00:00h
El dret d’intentar-ho
Enric Vila
Cada vegada és veu més clar que l’únic interès d’aquestes eleccions és veure si el president Mas aconsegueix o no la majoria absoluta. Tot i que hi ha patriotes que volen creure el contrari, com més diputats estiguin al servei de Mas més força tindrà Catalunya per plantejar la independència, dins o fora de la Unió Europea. La millor manera de desgastar Duran i Lleida és votar Mas, i la millor manera de tornar a deixar en ridícul el federalisme barrut del PSC i d’Iniciativa, és votar Mas. És veritat que el president no diu la paraula independència ni que el matin, però i què? La diuen els diaris espanyols, europeus i nordamericans; la diu la gent del carrer, la diu TV3. La diu Intereconomia. La diu la meva dona de fer feines, que no havia parlat mai el català abans d’entrar a casa meva, i la diu la meva ex, que també és filla d’immigrants i que no va entendre mai que fos tan de la ceba. Ara, quan ens veiem, sempre em pregunta quan serem independents. El president Mas s’ha compromès a ser un instrument del poble, una corretja de transmissió de la voluntat democràtica del país. Com que vibra més amb la idea de democràcia que d’independència, potser no planteja el pols amb l’Estat com el plantejarien un Laporta, un López Tena o un Oriol Junqueras. No obstant, les accions de les persones cal jutjar-les en funció dels seus principis, no dels nostres. Per exemple, Junqueras diu que és independentista des d’abans de néixer però, des que ell mana, l’única aportació que el seu partit ha fet al procés que estem vivint ha sigut esprémer la qüestió del castellà com Iniciativa esprem les retallades, amb un discurs fatu i paternalista. Cal recordar que mentre ERC va ser incapaç de reaccionar quan el Tripartit portava el país cap a la ruïna, Mas no ha dubtat a donar un cop de timó de seguida que ha vist que s’estimbava. Ja veurem si se’n sortirà, però quan es parla de la covardia de Convergència és bo recordar la llarga agonia del tripartit, i les infinites baixades de pantalons d’Esquerra. I les seves escissions: Reagrupament i Solidaritat. L’Oriol Junqueras té molt bona fusta però està a mig coure, com el Mas d’aquella etapa en la qual semblava un putxinel·li. Com més independentistes de pedra picada prestin el vot a Mas més marge de maniobra tindrà el president, i més responsable serà del resultat dels seus actes. La gent demanava a Mas que confiés en el país, que tingués coratge, li deien que el recolzava tot un poble. Aquest estiu, abans de la manifestació, cada vegada que el convidaven a sopar en una torre de l’empordà, el president acabava amb el cap com un timbal d’escoltar que deixés estar el pacte fiscal i que anés cara barraca. Bé, ara que ha fet un pas endavant trobo que té dret a intentar-ho a la seva manera i seria just que el país respongués donant-li un vot de confiança. Primerament, perquè si no protegim els líders polítics que s’exposen, no anirem, enlloc. Segon, perquè l’única sortida segura i agradable que té Mas i la generació que l’ha dut fins al poder és portar el país cap a la independència. I tercer perquè si CiU ha de fracassar val més que sigui de manera neta i clara. Si la temptació de Mas pot ser aigualir el mandat popular, la temptació del votant independentista podria ser deixar-se dur pel purisme i la desconfiança. Ja sabem que en aquest país l’escepticisme i la crítica es porten fins a la petulància més extrema. La llibertat de Catalunya, però, exigirà molta paciència i molta tenacitat, i resoldre una cosa després de l’altra. Tota persona que tingui una visió una mica profunda de la vida veurà que el president Mas no està en posició de perjudicar el país, sinó més aviat de perjudicar-se a si mateix. Per això cal donar-li una oportunitat i recolzar-lo mentre sigui possible. Només si CiU té majoria absoluta la cosa començarà a anar de debò. I si les coses no van per on havíem quedat sempre podem muntar més manifestacions. O votar ERC d’aquí a quatre anys, quan el partit de Junqueras no es pugui destruir amb un parell de titulars de diari i quatre atacs de fatxenderia, com va passar en l’època del tripartit. Tenint en compte com ha evolucionat el panorama els últims anys, em sembla que no són els partits els que tenen la paella pel mànec, sinó la voluntat de la gent ben organitzada. Cap amor no és possible ni cap esperança no es fa realitat, si tens por que t’enganyin.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
ANC-Flix – 05/11/2012 – 21:19h
Fútbol per la independència a Flix
El logo de l’ Assemblea nacional Catalana lluirà a la samarreta
L’ANC-Flix ha signat un conveni amb la Joventut Esportiva de Flix per a lluir el logo de l’Assemblea Nacional Catalana en totes les competicions esportives durant la present temporada. Primer partit amb la samarreta independentista serà aquest proper diumenge dia 11 a les 15:45 hores a Flix. La Joventut Esportiva de Flix és el primer club de futbol de Catalunya, si bé és la segona entitat esportiva pel darrera del Club Patí de Vic. La decisió de la Joventut Esportiva de Flix és un bon estímul per a altres clubs i entitats esportives del país.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 06/11/2012 – 06:00h
L’Espai Mallorca tanca, però malda per re-néixer
Centenars de persones omplen el centre i en reivindiquen la continuïtat · Us oferim un vídeo de la vetllada
Es feia difícil d’imaginar ahir, que l’Espai Mallorca del carrer del Carme de Barcelona no obriria les portes avui: els llibres de les editorials balears continuaven a les prestatgeries, ben col.locats, ordenats segons temàtiques. I les parets de la sala del fons eren plenes dels retrats de l’exposició ‘Espai Blanc’. I a la barra del Xalar cafè s’hi podia prendre una cervesa. I una gernació omplia l’espai i escoltava cantar en Roger Mas i dir l’Atlàntida de Verdaguer a l’Enric Casasses (vídeo). Però, certament, avui comença una etapa nova per a l’Espai. Avui qui hi vulgui entrar se’l trobarà tancat. Ahir, els centenars de persones que van omplir massivament l’Espai Mallorca confiaven en el potent eslògan que ha proposat el col.lectiu Crits i renou: ‘Re-inaugurem l’Espai Mallorca’. Un dels portaveus, Joan Tomàs Martínez, recordava a VilaWeb la voluntat de tornar a obrir el centre, amb la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona, propietari del local. Aquesta possibilitat era en boca de molts. Un acte de barbàrie Així, Casasses deia: ‘No admetrem que es tanqui, però si es tanca per Barcelona és una pèrdua bestial, és dramàtic. Som aquí per continuar-lo. Ha estat re-inagurat fa cinc minuts.’ Efectivament, el col·lectiu Crits i renou va llegir un manifest on deixava clar el seu compromís amb l’espai i amb la voluntat de continuar-lo. Però hi havia altres veus que posaven l’accent sobretot en la part més dramàtica del fet: ‘És un acte de barbàrie’, deia el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner. I referint-se al Consell de Mallorca i al govern balear: ‘La més gran barbàrie és la ignorància. O potser saben molt bé el que es fan i això és altament sospitós. Però tancar un centre cultural com aquest és un acte absurd, incomprensible, que no s’explica pels talls pressupostaris. Espero una explicació del govern balear que fins avui ha estat incapaç de donar.’ El tret per la culata I el president de la secció filolòfica, Isidor Marí, eivissenc de naixement, anava més en la línia del poeta Casasses: ‘Jo voldria mirar endavant. Aquesta mala jugada, com d’altres que han perpetrat contra la llengua i la cultura, els ha de sortir al revés, els ha de sortir el tret per la culata. I S’ha de demostrar que l’Espai Mallorca pot renéixer amb més força i que pot ser un punt de trobada que vagi molt més enllà del que ja era l’Espai Mallorca.’ Maria del Mar Bonet estava ben disposada a denunciar el tancament de l’Espai Mallorca: ‘Em fa molta vergonya que un centre així es tanqui i que sigui per culpa del Gremi d’Editors i del govern. Em sembla una barbaritat tant per Mallorca com per Menorca, per Eivissa, per Formentera. I em sap greu per Barcelona, que perd una veu de les Illes a la ciutat, com a centre cultural i com a centre del barri molt important. L’ajuntament hauria de recolzar un centre així, no deixar que es tanqui. Si pogués trucaria a la porta de l’Ajuntament i demanaria al batlle que evités el tancament. No s’ho pot permetre una ciutat com Barcelona.’ Representants del col·lectiu Crits i renou tenen una reunió aquesta tarda amb representants de l’ajuntament, de l’àrea de cultura, per mirar d’arribar a un acord perquè el local no es tanqui. A l’acte d’ahir hi havia alguns regidors de l’ajuntament. I el president d’ERC a Mallorca, Joan Lladó, ha reclamat la continuïtat de l’Espai Mallorca i ha afirmat que el govern català ‘no pot permetre que tanqui un dels pocs espais de vertebració de la nostra cultura i identitat compartida’. Lladó ha instat el govern de Mas a responsabilitzar-se econòmicament del projecte ‘fins que al Consell de Mallorca deixi de manar un govern culturacida’. Crits i renou va convocar desenes de personalitats per fer-se una foto de suport a l’Espai Mallorca. A més dels citats, també hi eren Pere Tàpies, Francesc Parcerisas, Arnau Pons, Xavier Folch, Toni Vidal, Sam Abrams, Bel Olid, David Castillo, John Carlin, Blanca Llum Vidal…Si la balanguera fila, fila, l’Espai Mallorca filarà Després de la foto, la directora de l’Espai Mallorca, Amanda Vich, en representació de totes les treballadores del centre, va pronunciar unes paraules: ‘Diuen que hi ha un difunt, però on és el difunt? Hi ha quatre treballadores ferides per l’agonia de la irresponsabilitat moral i política del Gremi d’Editors i del Consell de Mallorca. Estem cansades, perquè fa sis mesos que no ens paguen, però no som moribundes, encara estem senceres.’ I es preguntava? ‘Però com pot estar moribund l’Espai si està ple, si ha nascut el col·lectiu Crits i renou? L’Espai Mallorca és més viu que mai!’ I assegurava: ‘Els representants de les Illes no em representen a mi, i em sembla que a les meves companyes tampoc. Tenen un mal, mal, una malaltia que no els pot sinó la seva decadència, tenen una alèrgia contra la llengua, contra la cultura, contra l’ensenyament, contra la sanitat pública. Volen que ens sentim sols i abatuts, però no ens deixarem trepitjar. Si la balanguera fila, fila, l’Espai Mallorca filarà.’ La vetllada reivindicativa es va tancar amb l’actuació del Cor Jove de l’Orfeó Català, cantant, precisament, ‘La Balanguera’.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 06/11/2012 – 06:00h
Tres assassinats a l’Espai Mallorca
Editorial. Vicent Partal
Ahir vaig participar, com a veí, en la protesta pel tancament de l’Espai Mallorca de Barcelona, abandonat per les institucions balears, tot i ser un magnífic pont d’entesa amb el Principat –o potser precisament per això. L’ambient era una barreja de pena i de decisió. El grup Crits i Renou va dir que provaria de mantenir obert l’Espai, i tot de personalitats li varen fer costat. Era de justícia per la feina que ha fet des de fa més d’una dècada, però també perquè matant aquest centre es cometen tres assassinats que no podem deixar impunes. Amb el tancament de l’Espai Mallorca les institucions del PP proven, una vegada més, d’assassinar els Països Catalans. La relació entre nosaltres. Resulta ben paradoxal que avui estiguem, en aquest aspecte, molt pitjor que mai. Cada volta és més difícil que els llibres dels uns i dels altres circulen per tot el territori, que les cançons dels uns i dels altres sonen per tot el territori o que les televisions dels uns i dels altres es puguen veure en tot el territori. La culpa, la tenen sobretot el PP balear i valencià, però la situació demanaria també més decisió de Barcelona com a capital de la catalanitat. L’Espai Mallorca no hauria de desaparèixer perquè és una promoció inapreciable de la cultura de les Illes a Barcelona. Però també perquè enriqueix Barcelona d’una manera superlativa. I és ací que hi ha el segon assassinat. L’Espai Mallorca va ser un dels primers centres que va reinventar el Raval de Barcelona com un barri del coneixement i de la cultura. Hi va arribar quan hi havia pocs espais decidits a endinsar-s’hi. I ha estat un pilar fonamental també de la cultura de la Ciutat Vella, del rovell de l’ou de Barcelona. La mort, el tancament, és en aquest sentit un mal precedent que caldria evitar de totes passades. L’Ajuntament de Barcelona, propietari del local, hi té molt a dir, en aquest punt. En fi, el tancament de l’Espai Mallorca representa també l’assassinat d’una manera d’entendre la cultura i la societat. L’Espai era admirable per l’eclecticisme, per l’amplitud de mires, per la generositat. No havia demanat mai cap carnet a ningú, i s’hi veien escenes difícils de veure enlloc més. Gent molt allunyada ideològicament i culturalment que es trobava còmoda en un espai bastit per les institucions, però gestionat amb plena llibertat i sense ni una ombra de partidisme. Els de Crits i Renou varen dir ahir que això no era un tancament perquè feien comptes de tornar-lo a obrir aviat. Esperem que siga així i que tots sapiguem fer-los costat. Pel bé de la cultura, de la llibertat creativa, del Raval, de Barcelona, de Mallorca, dels Països Catalans i de la llengua que parlem a Bétera, a la Pobla i a Arenys.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 05/11/2012 – 14:05h
[VÍDEO] Carod, Maragall i Romeva, disposats a ser alternativa a CiU
Presenten junts la proposta d’una reformulació d’una esquerra, ‘perquè tingui molt a dir en el procés de construcció d’una Catalunya-estat’
Cal anar a votar partits d’esquerra, però l’esquerra catalana en general s’ha de reformular. Com? No n’han donat gaires detalls, però sí que tenen clar que aquesta idea, passat el 25 novembre, ha d’acabar tenint una traducció electoral. Aquest és el missatge que l’ex-president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, l’ex-conseller i ex-dirigent del PSC, Ernest Maragall, i l’eurodiputat d’Iniciativa, Raül Romeva, han exposat junts avui en societat, acompanyats per Josep Ramoneda, al Col·legi de Periodistes. El Col·legi de Periodistes s’ha omplert per escoltar què proposaven tots ells. Un dels assistents ha expressat una certa inquietud perquè la suma de voluntats de Romeva, Carod i Maragall, i l’aportació de Ramoneda, no acabés ‘en un laboratori o un observatori’, sinó que fos un nou projecte amb cara i ulls i amb projecció política. ‘No es tracta d’una suma de sigles’, han dit tant Romeva com Maragall i Carod, però sí que ha de ser una proposta que tingui una traducció electoral. ‘No fem proves pilot, intentem posar en marxa un procés. Com ho farem? No sumant sigles. Es fa a anant a buscar els ciutadans. Ara acabem de començar’, ha dit Maragall, que ha remarcat la necessitat ‘que hi siguem tots’. Però avui a la sala d’actes no hi eren tots; faltava el PSC. Sí que hi havia, en canvi, representants d’ERC, com Marta Rovira, i d’ICV, com Joan Herrera i Jaume Bosch. ‘L’alternança ara és imprescindible’, ha dit Carod-Rovira, que ha està convençut que després del 25-N ‘caldrà un retrobament’ de les esquerres catalanes. ‘Cal una esquerra nacional forta, amb vocació de govern, per participar en la construcció del nou estat’, ha dit. ‘M’agradaria que després del 25-N fos l’hora de la generositat, el patriotisme i la visió de futur’, ha reblat. Aquest és un escenari per a després de les eleccions del 25 de novembre. Però tots tres polítics han convingut que era important anar a votar el 25-N. ‘Hem d’anar a votar, no deixem en mans de la dreta el procés constituent. Ara no es podrà plasmar en una victòria electoral, però cal deixar un missatge clar’, ha dit Ernest Maragall, que vol ‘ avançar perquè més endavant fructifiqui la llavor de l’esquerra catalana’. Romeva veu el 25-N com una primera etapa en el camí per evitar que CiU es perpetuï en el govern de la Generalitat. ‘Passi el que passi després, dependrà molt de tot això’, ha dit. La llavor del nou projecte Tots els ponents de la taula rodona, que portava per títol Esquerra i País, coincideixen en la importància de votar en aquestes eleccions del 25 de novembre, per a generar la llavor d’una alternativa catalana d’esquerres que pugui tenir molt a dir ‘en el procés de construcció d’una Catalunya-estat’. Alerten del perill que Convergència i Unió ‘s’apropïi del fet nacional’ i per això creuen que cal una nova esquerra en la qual hi puguin confluir partits i sensibilitats diverses per a ‘discutir el lideratge polític a la dreta’.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 06/11/2012 – 06:00h
Joel Joan: ‘Fets com els de l’Èric Bertran continuen passant ara’
El director de ‘Fènix 11·23’ diu que mentre alguns ‘volen imposar idees del passat’ l’Onze de Setembre va demanar respecte i poder ser lliures
Quan va saber què havia passat a l’Èric Bertran, acusat de terrorisme als catorze anys per haver enviat correus demanant l’etiquetatge en català, Noam Chomsky va dir que tot el món hauria de conèixer aquesta història. Se n’han escrit llibres, se n’ha fet una obra de teatre i ara se n’estrena un film, ‘Fènix 11·23’, dirigit per Joel Joan i Sergi Lara. En aquesta entrevista de VilaWeb TV expliquen que la història de l’Èric Bertran va ser la d’un David contra Goliat. Però Joel Joan recorda que encara en passen, de situacions similars, com es dedueix de les denúncies contra guàrdies civils que han agredit ciutadans que se’ls han adreçat en català en alguns aeroports del nostre país. ‘Volen imposar idees del passat i fer-nos sentir culpables, insolidaris, fins i tot, inhumans. I no, el que demanava un milió i mig de persones l’Onze de Setembre era respecte, poder decidir i poder ser lliures’, diu Joel Joan. La història va colpir el país. Bertran tenia catorze anys i havia obert la web de l’Exèrcit del Fènix, nom inspirat en un llibre de Harry Potter, per defensar el català. Els serveis secrets d’espionatge de la guàrdia civil espanyola van considerar que l’Exèrcit del Fènix era una organització terrorista i van acusar el noi de terrorisme informàtic per haver enviat uns correus electrònics a una cadena de supermercats demanant que etiquetessin els productes en català. L’Audiència Nacional espanyola li demanava vuit anys de reformatori. Finalment, el cas es va arxivar. Els fets van ser un daltabaix per a tota la família i l’Èric va haver de canviar d’escola per l’assetjament de companys i mestres. ‘Tot i així, va defensar fins al final que tenia raó’, diu Sergi Lara, que recorda que encara ningú no ha demanat perdó. ‘És un minyó lliure –afegeix Joan–, que no se sent culpable de res perquè no ho és. No té els prejudicis que tenim els catalans una mica més grans, i per això és un petit Kunta Kinte que no ha de demanar perdó perquè no ha fet res per a haver de demanar-ne.’ Els fets van ser tan surrealistes que els dos directors diuen que solament han recollit un petit percentatge de tot el que va passar per tal de ‘fer creïble una història que sembla increïble… Si ho haguéssim explicat tot, ningú no s’ho hauria cregut.’ Una actuació totalment desproporcionada de la policia i de la fiscal i també destralera, que confon, per exemple, un nom tret d’un llibre de Harry Potter amb el d’una organització terrorista. Ara, Sergi Lara diu que, si bé les actuacions van ser desmesurades, és l’espectador qui valorarà si tot plegat es va fer d’una manera conscient o inconscient. Joel Joan també diu que aquest ‘és un film molt espanyol’, perquè explica l’actuació d’una guàrdia civil i una judicatura espanyola, i per això ‘hi ha molta gent a Espanya amb ganes de saber què va passar’. I recalca que ‘hem de poder ser lliures sense que això desperti suspicàcies a ningú’. Una història surrealista i, alhora, universal, diuen, ‘perquè el que va passar pot passar a qualsevol lloc’. Crònica de l’estrena Eren prop de les dotze de la nit i l’enorme sala de projecció al Cine Comèdia on s’estrenava Fènix1123 es va omplir d’aplaudiments. Al mig del passadís s’abraçaven els pares reals d’Eric Bertran i els pares en la ficció, Rosa Gàmiz i Àlex Casanova. Era el tancament ideal a l’estrena d’un film del qual molta gent eixia preguntant-se com era possible que encara al 2004 hagueren passat coses com aquelles. O especulant sobre com evitarem en la república catalana que barbaritats com aquella es puguen produïr. Abans de començar la projecció van prendre la paraula els productors, Joel Joan i l’Eric mateix. El protagonista real de la història que conta Fènix1123 va encertar-la de ple quan va comentar que tot just fa vuit anys dels fets i que si hagués prosperat la bogeria jurídica de l’Audiencia Nacional espanyola ara ell tot just eixiria del reformatori on el van voler tancar durant vuit anys. L’Eric Bertran de debó no va pronunciar la paraula ‘venjança’ però el film ho és. Una venjança dolça però contundent, molt ben treballada per l’obsessió de Joel Joan i el seu equip -un equip on anit es va tirar a faltar d’una manera molt especial Martí Gasull. V.P.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 06/11/2012 – 06:00h
Stiglitz diu a Barcelona que la sortida d’Alemanya de l’euro ajudaria l’Eurozona a sortir de la crisi
El premi Nobel d’Economia creu que som a la meitat de la crisi o potser tot just al primer quart
El premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz digué ahir a Barcelona que la sortida d’Alemanya de l’euro ajudaria la resta de l’Eurozona a créixer i a sortir de la crisi, perquè els altres països podrien abaixar el tipus de canvi i, per tant, els seria més barat exportar. En una conferència als alumnes del Graduate School of Economics, l’economista nord-americà va advertir del perill d’implosió de l’Eurozona, si no es resolia degudament el projecte d’unió bancària, i que ens trobàvem a la meitat de la crisi ‘o potser tot just al primer quart’. Així mateix, va criticar el programa dels republicans dels EUA que propugnen l’austeritat, com es fa a Espanya.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 05/11/2012 – 20:26h
‘La voluntat d’un poble’, lema de campanya de CiU
Ha presentat la imatge de campanya, inspirada en la manifestació de l’Onze de Setembre, en un acte a Viladecans
El director de la campanya electoral de Convergència i Unió, Lluís Coromines, ha presentat la imatge de campanya amb el lema ‘La voluntat d’un poble’ i una imatge d’Artur Mas amb els braços oberts i alçats. Contra del que s’havia rumorejat, el logotip de CiU hi apareix ben gran amb una frase a sota: ‘Fem-ho possible’. Al fons de la imatge, un mar de senyeres i una estelada. Mas: ‘Si seguim fent el bon minyó no ens en sortirem’ Mas ha pres la paraula a l’acte per assegurar que ‘hi ha il·lusió a Catalunya. Aquest projecte ens pot portar a millorar les coses, més que si no fem res. I no tenim altre camí.’ I també ha dit que ‘la via de la col·laboració generosa i honesta amb el conjunt de l’estat és la que hem seguit. Hem ajudat molt des del catalanisme. A Espanya no li hem fallat mai. No sé si l’actitud de l’estat ha estat la mateixa.’ ‘El 2006, quin valor va tenir que aquest país votés un estatut que es van acabar carregant? Se’l van passar pel clatell!’, ha afirmat. ‘El que ens passa és que sabem que si seguim fent el bon minyó no ens en sortirem. Molta gent hem dit prou. Cal fer una altra cosa.’ ‘Si cal que ara surtin 2 milions al carrer, ho haurem de fer, pacíficament’ ‘La frase ‘La voluntat d’un poble’ resumeix bé aquest estat de coses. Tot depèn dels 7,5 milions de catalans, sense excloure ningú. Volem que el poble de Catalunya, els pròxims quatre anys, expressi lliurement què vol fer amb el seu futur. Ens intentaran negar la possibilitat de consultar el poble. Ens comprometem a cridar els catalans a les urnes per a decidir. La peça clau d’aquest nou començament és la mobilització del poble de Catalunya. No tenim moltes cartes, però tenim les bones: la voluntat del poble, la democràcia, la nostra manera de ser, pacífica i educada. I si cal que el poble de Catalunya surti al carrer no amb un milió, sinó amb dos milions, ho haurem de fer, pacíficament.’ ‘Necessitarem que la gent s’ho cregui. Em diuen ‘Mas, no afluixis’: ho entomo, però quan vinguin les dificultats que hi siguin tots. Vaig avançar les eleccions amb consciència que em posava al costat del poble de Catalunya. Si el poble s’ho creu, farem camí junts.’ ‘Al terreny de la democràcia i el respecte, guanyem nosaltres’ ‘Ens volen portar al terreny de la bronca, perquè en això guanyen ells. Al de la democràcia i el respecte, guanyem nosaltres. En la bronca perdrem, no en sabem com ells, ni en volem saber.’ ‘A Catalunya hi ha un projecte: dret de decidir i estat propi a la UE, per mantenir la nostra personalitat i viure millor. Espero que quan hi arribem, la gent haurà perdut la por que intenten introduir. No caigueu en la por. La seva estratègia és espantar la gent amb els arguments més barroers i sensibles, com les pensions…’
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 05/11/2012 – 13:25h
Proposen un ‘full de ruta per a la gestió de les llengües en la Catalunya independent’
Els lingüistes Silvia Senz, Juan Carlos Moreno Cabrera i Montserrat Alberte consideren que el castellà no ha de ser cooficial i no ha d’esdevenir mai una amenaça per a la vitalitat i el desenvolupament del català ni l’aranès
El debat sobre l’estatus i la gestió del castellà en una Catalunya independent s’ha obert a fons els mesos previs a les eleccions parlamentàries catalanes del25 de novembre, que perfilen els primers passos del procés de creació d’un estat català. Els lingüistes que conformen el Grup de treball sobre la gestió del castellà en una Catalunya independent, Silvia Senz, Juan Carlos Moreno Cabrera i Montserrat Alberte, han preparat un ‘full de ruta’ que proposa que, enlloc d’oficialitzar el castellà, cal ‘establir estatus legals jerarquitzats i anar més enllà per desactivar les ideologies, estratègies i discursos habitualment lligats a les llengües expansives’ (document, pdf). Els autors, consideren que ‘un marc de plena sobirania pot esdevenir una oportunitat única per garantir un futur de plena vitalitat a l’aranès i el català, donada la situació d’amenaça o desavantatge que ambdues llengües pateixen en altres territoris polítics. En aquest sentit, encoratgem a la ciutadania catalana i als seus representants polítics a donar prioritat absoluta a aquest objectiu en els drets, deures i garanties que s’atorguin als parlants de cada llengua.’ Afegeixen: ‘Som partidaris, doncs, d’un model de gestió de les llengües jerarquitzat, on no es produeixi competència entre comunitats lingüístiques per ocupar els mateixos espais. Altrament, hi ha una elevada probabilitat de litigi i conflicte, i l’experiència demostra que, en situacions de conflicte, la llengua que té al darrere un fort mercat lingüístic (extensió demogràfica, valor sociocultural i valor econòmic) és la que desplaça l’altra. Així doncs, seria un error col·locar en igualtat de condicions dues llengües amb mercats internacionals tan dispars i capacitat de competència tan desigual com el català, l’aranès i el castellà. El nostre desig és cercar una convivència harmònica i mútuament enriquidora entre les diverses llengües amb presència a l’estat català que defugi aquestes situacions de conflicte i amenaça.’ A continuació, expliquen que no n’hi ha prou en establir estatus legals jerarquitzats: ‘Per garantir una convivència de certa harmonia entre les diverses comunitats lingüístiques no n’hi ha prou d’atribuir espais i estatus legals diferenciats a cadascuna ni de promoure el mutu coneixement. Cal anar més enllà i desactivar les ideologies, estratègies i discursos habitualment lligats a les llengües expansives -com ara el castellà-, que, al llarg del temps, han promogut polítiques de submissió, minorització o fins i tot d’anihilació de les llengües, cultures i identitats dels seus territoris d’expansió.’ Després d’un anàlisi de la ideologia expansionista que Espanya ha donat al castellà, els autors escriuen algunes conclusions: ‘Creiem que cal blindar legalment les llengües pròpies, i mantenir l’alerta davant les possibles andanades de l’espanyolisme (amb presència a Catalunya), que de nou instrumentalitzarà la llengua castellana i la seva comunitat de parlants en perjudici de les llengües pròpies de Catalunya, que sempre són les que tenen més a perdre.’ I afegeixen: ‘Donat el fet que, d’entre les llengües vingudes de fora del territori català, la llengua castellana és la que té més ampli ús social, un historial més llarg de relació amb el català i l’aranès, més arrelament en l’estima dels ciutadans, i una evident utilitat en les relacions exteriors amb Amèrica Llatina i en el desenvolupament de certs sectors econòmics, creiem que és necessari que se’n promogui un encaix conseqüent en la gestió lingüística de la Catalunya independent; encaix que no implica en absolut donar un estatus de cooficialitat al castellà i que ha de tenir com a premissa no esdevenir mai una amenaça per a la vitalitat i el desenvolupament del català ni l’aranès.’
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 05/11/2012 – 19:29h
Joaquín Sabina ‘orgullós’ de cedir la seva música per l’espot de Ciutadans
El músic ha cedit la lletra d’una cançó sobre l’himne espanyol a la formació d’Albert Rivera
El cantant Joaquín Sabina ha decidit col·laborar amb Ciutadans en l’espot de la campanya ‘Mejor unidos’ de les eleccions parlamentàries catalanes del25 de novembre. Sabina s’ha mostrat ‘orgullós’ de cedir la lletra de la cançó ‘Avantprojectes per la lletra de l’himne nacional (amb perdó)’ que serveix a la formació d’Albert Rivera per reivindicar l’himne d’Espanya. Curiosament, l’espot electoral de Ciutadans es presenta avui a Madrid, al Círculo de Bellas Artes. Els versos de la cançó de Sabina són recitats pel dramaturg Albert Boadella, el periodista Arcadi Espada, l’economista Félix Ovejero, l’advocat Javier Nart, el periodista Juan Carlos Girauta i el candidat del partit, Albert Rivera. Tant Boadella com Ovejero i Espada són signataris també del manifest espanyolista i contra la independència que ha publicat avui el diari El Mundo i que porta per títol: ‘Amb Catalunya, amb Espanya’. Un manifest que surt l’endemà de publicar-se l’anomenat ‘manifest dels 300’.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 06/11/2012 – 06:00h
Seguiment rotund de la vaga indefinida de les farmàcies valencianes
El Col·legi de Farmacèutics l’estima en un 98% · Els farmacèutics catalans no cobren a temps els medicaments servits a l’agost
Comprar medicaments a les farmàcies del País Valencià és des d’ahir força més difícil, perquè han tancat de manera indefinida, com van aprovar la setmana passada en assemblea. Tan sols obre un establiment de cada tres i per torns (vegeu les farmàcies obertes aquests dies vinents per circumscripcions: Alacant, Castelló, València). De moment el seguiment de la protesta és molt alt: un 98%, diu el Col·legi. Tot plegat, perquè la Generalitat els deu 500 milions corresponents a les factures de medicaments acumulades des del maig. Fins que el Consell no pagui íntegrament aquesta quantitat, la protesta es mantindrà. Fa mesos que els farmacèutics valencians protesten contra la morositat del govern; més ençà, a mitjan octubre, van avisar que, si no cobraven abans d’acabar el mes, podria haver-hi manca de proveïment general perquè els farmacèutics ‘ja no tenien diners per a comprar més medicaments’. Consideren ‘incomprensible’ que, en el primer tram del fons de liquiditat autonòmic, la Generalitat no hi hagi inclòs sinó ‘una factura de les cinc i mitja que deu a les oficines de farmàcia’, a les quals s’ha d’afegir la de les receptes servides al setembre. En una situació ‘d’autèntica emergència’, i a fi d’evitar el col·lapse total de la prestació farmacèutica, el Consell de col·legis i la Confederació Empresarial de Farmacèutics han decidit un tancament patronal indefinit ‘fins que no els abonin l’import total del deute de la Generalitat, o que una nova assemblea decideixi la suspensió o anul·lació d’aquesta mesura’. Les farmàcies catalanes tampoc no cobren a temps els medicaments servits a l’agost Les farmàcies catalanes no van cobrar ahir, com era previst, les factures presentades dels medicaments servits a l’agost. Aquestes factures pugen a 94 milions d’euros. Ho han confirmat fonts del Col·legi de Farmacèutics, alhora també han assegurat que continuaven negociant amb el Departament de Salut i que volien establir un calendari de pagaments. Ara, segons fonts del Departament de Salut el pagament depèn del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) i es farà efectiu quan arribaran els diners, aquest mes de novembre.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
VilaWeb – 03/11/2012 – 18:40h
L’ESPAI MALLORCA NO ES TANCA
DAVID FIGUERES
Em sembla que som legió els qui, una vegada o altra, hem passat una bona estona a l’Espai Mallorca. Al cor de Barcelona, entrar-hi, és nedar per l’univers illenc. Hi pots remenar llibres, hi pots degustar presentacions i xerrades i col·loquis. Cultura a dojo. Tot sempre amb aquella sensació d’estar en un espai de llibertat plena i acollidora. La gent del Partido Popular a les Ïlles (ja sigui des del Govern, ja sigui des del Consell Insular), en el seu intent de genocidi contra tot el que sigui suspecte de ser associat als Països Catalans o a la llengua catalana, ha retirat el suport al manteniment d’aquesta casa. No és un fet aïllat. Moltes institucions del principat que rebien algun tipus d’ajut de les Illes, van rebre una telefonada dient que s’oblidessin dels doblers. Afortunadament a grans mals, grans remeis. Malgrat la deixadesa dels de dalt, s’ha optat per la autogestió. Podeu seguir com han anat les coses en aquest enllaç. Així el proper dilluns dia 5 de novembre l’Espai Mallorca començarà una nova etapa i per això es farà un acte que començarà a les 18:00h i que comptarà amb un grapat de convidats del món de la cultura, illencs i no. Podeu consultar-ne tots els detalls en aquest esdeveniment al Facebook Per poc que pugui, hi faré cap! Endavant amb la cultura, endavant amb els Països Catalans!
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Directe.cat – 06/11/2012 – 05:00h
Duran apel.la als principis per carregar contra ERC
El líder democristià, irat per les declaracions de Junqueras que posaven en dubte la lleialtat de Duran a CiU, ha acusat ERC de no tenir principis.
El líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, ha acusat ERC de no tenir principis després que Oriol Junqueras, hagi assegurat que “Si CiU avança en aquest camí – cap a la independència- serem el soci més lleial que puguin tenir, fins i tot més que alguns membres de la seva coalició”. El líder d’ERC responia així unes declaracions de Duran i Lleida on assegurava que seria “gairebé impossible” que Catalunya formés part de la UE en cas d’independència i que al país no hi ha una majoria de ciutadans que estigui a favor de l’estat propi. Duran s’ha afanyat a escriure al seu Twitter: “Recordo el que m’ensenyà Coll i Alentorn: el principi d’ERC és no tenir principis”, i ha afegit “quan ERC va tornar a governar Catalunya va fer José Montilla president de la Generalitat”. Entestat en posar traves al seu full de ruta de Mas Les ambigüitats del secretari general de CiU i líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, provoquen dubtes més que raonables entre els votants de CiU que aspiren a que Catalunya sigui un nou estat d’Europa. De fet, algunes enquestes apunten a que 4 de cada 10 votants de CiU no desitja una majoria absoluta de la formació, fet que alguns analistes polítics coincideixen a explicar per l’”efecte” Duran, ja que amb les seves declaracions sembra la desconfiança entre els votants sobiranistes de CiU. I es que Duran fa dies que flirteja amb el pactisme amb Madrid i ha arribat a assegurar que “no hi ha una gran majoria de ciutadans a Catalunya” que desitgin la independència, i també que “si deixes de formar part d’un estats perds els drets i deures i, si bé es pot demanar la reincorporació a la UE una vegada aconseguida la independència, qualsevol dels 27 pot vetar l’ingrés”. Davant d’aquestes paraules, Mas va subratllar que ningú pot saber si Catalunya quedaria exclosa de la UE i que “el que val” és el programa de CiU.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Directe.cat – 05/11/2012 – 22:50h
La FAES nega el dèficit fiscal
Un informe defensa que Catalunya té les balances que “toquen” i assegura que al 2009 només 2 cèntims de cada euro no van retornar al país
‘El mito fiscal. Razones para un debate’ és el títol de l’informe que ha presentataquest dilluns al vespre la Fundació per l’Anàlisi i els Esutudis Socials (FAES), vinculada al PP. El diputat popular al Congrés i coautor de l’estudi, Gabriel Elorriaga, ha acusat CiU d'”esbiaixar”, d'”instrumentalitzar” i de “falsificar” les xifres del dèficit fiscal per “legitimar altres aspiracions polítiques”. Per Elorriaga, Mas ha reiterat que “el debat fiscal era només un primer pas per a metes més ambicioses” i creu que no pretén reajustar la distribució de recursos. L’informe defensa que Catalunya té les balances fiscals que li “toquen” i assegura que al 2009 només 2 cèntims de cada euro no van retornar al país. La FAES, la fundació vinculada al PP i que presideix José Maria Aznar, ha irromput a la precampanya electoral catalana i ho ha fet per assegurar que el dèficit fiscal és un “mite”. El diputat del PP i coautor de l’estudi ‘El mito fiscal, Razones para el debate’, Gabriel Elorriaga, ha assegurat aquest vespre en una conferència al Círculo Ecuestre que CiU “instrumentalitza, esbiaixa i falsifica” les balances fiscals i el dèficit per “legitimar aspiracions. El diputat popular acusa “d’instrumentalitzar” el que per ell és un debat “legítim”, el que fa referència a la solidaritat i al repartiment de recursos entre territoris. Ara bé, acusa CiU i Artur Mas -“les forces nacionalistes catalanes i no només”, ha afegit després- de “falsificar” el debat en busca “d’altres objectius polítics que no tenen res a veure amb l’economia, la redistribució i la justícia en els recursos públics”. En aquesta mateixa línia, l’analista del Consell Superior d’Investigacions Científiques, Ángel de la Fuente, ha reclamat al públic assistent a la presentació,que no “no es creguin tot el que els expliquin” perquè les balances fiscals de Catalunya són les que “toquen”. De la Fuente creu que l’espoli fiscal és “un mite senes comparació”: diu que és “el que toca per renda” i que “no sorprèn ni amb perspectiva espanyola ni internacional”. Al·lega que, “sense trampes” en els càlculs, Catalunya té el que li pertoca i a més comparable a la solidaritat que poden aportar territoris rics a estats de característiques federals. Ha posat per exemple la ciutat de Nova York respecte als Estats Units. Així, el professor en Hisenda Pública, Santiago Álvarez, ha sentenciat després de tot que Catalunya va tenir “un dèficit fiscal de 791 milions” el 2009, el què representa un 0,4% del PIB o 104 euros per habitant; en contraposició als 8,4% i als 2.250 euros/habitant que argumenta el Govern. En altres paraules, segons la FAES per cada euro que Catalunya va aportar a Madrid en van retornar 98 cèntims -el conseller Mas-Colell va xifrar en 0,43 euros la part que no retorna al país. A més, Álvarez ha explicat que si es calcula en base el flux de benefici, la balança fiscal de Catalunya el 2009 va tenir un “superàvit” amb l’Administració General de l’Estat de 4.015 milions d’euros, equivalent al 2,07% del PIB de Catalunya. Així mateix, Elorriaga ha aprofitat per titllar de “crisi interna absoluta” del PSC i del PSOE el fet de no tenir clar en quina quantitat i entre quins territoris s’ha de repartir la solidaritat. “És la més oberta de les contradiccions” per a uns partits que no es defineixen com a independentistes, ha etzibat
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Directe.cat – 05/11/2012 – 17:55h
Jordi Pujol confirma el seu sí
L’expresident assegura que Catalunya està preparada per assolir la independència u configurar-se en estat
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha confirmat aquest dilluns que ell votaria a favor de la independència si avui hi hagués un referèndum. En declaracions a la Cadena Ser, ha reconegut que ell “no podria haver imaginat mai fins fa dos o tres anys” que defensaria aquestes tesis, però la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estat va suposar un “moment de canvi molt important” per a ell. “Va ser una autèntica vergonya, i Espanya no s’adona d’això segurament”, ha dit. Pujol ha opinat que Catalunya està “preparada” per afrontar aquest procés, i ha citat els casos d’èxit d’Eslovènia o Eslovàquia, que són “molt menys” que Catalunya. Pujol ha apuntat que el procés de l’Estatut no el va portar bé ningú, ni Catalunya ni Espanya, però sobretot el va portar “fatal” el llavors president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el PP. Aquest va ser el punt que va portar l’expresident Pujol a canviar de xip i deixar enrere 60 anys de nacionalisme català, però sempre dins d’Espanya. Fet aquest canvi de mentalitat, Pujol ha opinat que Catalunya està “preparada” per a la independència, i ha afegit que la societat no es dividirà, perquè ja ha demostrat que sap mantenir la seva personalitat tot i el volum d’immigració que ha rebut. En preguntar-li què passarà amb els catalans que no vulguin deixar de ser espanyols ell ha respost amb la pregunta contrària: “Que fem amb els catalans que no volen ser espanyols?”. La voluntat no pot ser ignorada per la Constitució Però és que a més, Pujol ha considerat que ara mateix hi ha una “voluntat molt clara i molt sencera, sense fissures interiors”, i ha advertit que aquesta voluntat majoritària d’un país “no pot ser ignorada per ningú, tot i que hi hagi una Constitució”. Sobre el manifest d’intel·lectuals espanyols, ha apuntat que “ja era d’hora que el fessin” i que diguessin per primer cop que Catalunya necessita un finançament just. “Estupendo, benvingut sigui, però durant molt temps, alguns sectors intel·lectuals cada cop que hem plantejat això se’ns han tirat a sobre”, ha recordat.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Directe.cat – 05/11/2012 – 14:05h
El PP equipara el discurs de Mas al de Hitler o Stalin
El PP acusa al President Mas de fer un discurs totalitari per defensar el dret a decidir i assegura que és “un perill per a la democràcia
El vicesecretari d’Organització del PP, Carlos Floriano, ha criticat aquest dilluns el que ha qualificat com a “deriva totalitària” del discurs del president de la Generalitat, Artur Mas, perquè “no hi ha ningú que se situï per sobre de la Llei, la Constitució i els tribunals que no tingui al seu sí a algú amb un pensament radicalment totalitari”. Segons el PP, Mas “s’ha convertit en un risc per a Catalunya i els ciutadans de Catalunya” i en “un perill per als drets dels ciutadans i per a la democràcia mateixa”. “A la Unió Europea no crec que vegin amb bons ulls a un dirigent que diu estar disposat a estar per sobre la Constitució, les lleis i els tribunals”, ha afirmat Floriano. El PP porta l’estratègia de la por al límit Floriano ha fet aquestes manifestacions en roda de premsa a la seu del PP de Madrid. No ho ha fet a preguntes dels periodistes, sinó que ho ha introduït ell mateix al seu discurs sobre la situació general. És la reacció del PP de Madrid al discurs d’Artur Mas d’aquest diumenge en què, en un acte amb representants de la societat civil, va apuntar que “ni els tribunals ni la Constitució” podran parar el procés sobiranista a Catalunya. Floriano ha assegurat que Mas s’ha situat més enllà de les lleis i s’ha convertit en un “perill per a la democràcia” perquè “la democràcia sense lleis, sense constitucions i sense sobirania popular no és democràcia”. A més, ha assegurat que el president de la Generalitat no pot ser ben vist per Europa, perquè “de la mateixa manera que diu estar disposat a estar per sobre la Constitució, les lleis i els tribunals”, qualsevol dirigent europeu “dirà que també està disposat a estar per sobre dels tractats de la Unió”. Floriano també ha fet referència al líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida. “Alguns portaveus de la coalició de CiU que proven de sortir de la deriva totalitària del senyor Mas, estan donant suport al seu mateix programa electoral i demanaran el vot i el demanen per a una coalició que té un dirigent amb una deriva totalitària manifesta i que dóna suport a la ruptura amb Espanya i amb Europa”. Les escoles catalanes que “vigilin” els llibres que recomanen Floriano també ha fet referència al model d’immersió lingüística de Catalunya i a la polèmica generada a Madrid pels llibres de text a Catalunya. El vicesecretari d’Organització del PP ha dit que la seva formació està a favor del “bilingüisme integrador” i ha apuntat que “espera” que les escoles “vigilin” els textos que recomanen als alumnes perquè expliquin “les coses que passen i no les que un s’inventa”.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Libertat.cat – 06/11/2012 – 07:54h
Castanyada popular a Olot per deixar clar quines són “les arrels del poble català”
Castanyes, moniatos i cançons tradicionals van donar caliu a la festa
El passeig marítim d’Olot va acollir dijous passat la Castanyada Popular del Nucli Antic que van organitzar l’Associació de Veïns del Nucli Antic i la Greda Col·lectiva i Independentista. La festa volia recordar “les arrels del poble català” i demostrar que “aquestes tradicions són ben vives” i que no defalleixen davant de “les tradicions consumistes que vénen disfressades de carbassa”.El dia va començar amb un concurs de dibuix per a la mainada que va gaudir d’un gran èxit, ja que hi van participat una setantena de nens i nenes. Cap a les set, es van repartir castanyes i moniatos mentre es realitzava un recital literari. Més tard, la Coral de la Greda va cantar cançons com La castanyera o Els segadors i, finalment, alguns dels presents van fer sonar corrandes i garrotxins amb guitarres i altres instruments acústics. Tot plegat va fer que fos, segons els organitzadors, “una vetllada molt càlida i inoblidable”.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Libertat.cat – 03/11/2012 – 00:00h
Músics i grups dels Països Catalans es posicionen políticament
Repàs a les principals fites del panorama musical combatiu de l’últim mes, marcat per la retirada d’Al Tall – Per Pau Mariné
El govern ha avançat les eleccions, i els músics han pres les seves posicions. Lluís Llach i Lluís Gavaldà (Els Pets) han donat suport explícit a ERC, i Joan Reig de Mesclat i Jimmy Piñol dels Lax formen part de la llista per Tarragona. El cap de setmana passat al concert del SEPC a Vilanova per l’ensenyament en català, Obrint pas, Kop, Eina, At versaris i Ebri knight van mostrar públicament el seu suport a la CUP, formació que té els cantants Francesc Ribera “Titot” i Cesk Freixas a la llista de la CUP-AE per Barcelona. Com que no n’hi havia prou que el tenor Josep Carreras es declarés independentista a El convidat de TV3, l’Enderrock ha fet Músics amb dret a decidir, una sèrie d’entrevistes a tot de músics sobre el moment polític actual, en el número on recopilen 100 cançons per la independència. Agraïment a Al Tall Petits i grans representants de la cultura s’han abocat a agrair el decennis de feina i joia transmetent i cultivant el cançoner valencià en un profund “gràcies Al tall!”. Els mateixos Premis Octubre els han ofert un merescut homenatge tot i que la notícia ha agafat a l’organització desprevinguda. Serà moment d’aprofitar els concerts de comiat que es succeeixin. Cacera de bruixes als cantants comunistes La cacera de bruixes als rapers, que a l’agost detenia en Valtonyc, continua amb la detenció i trasllat a l’Audiencia Nacional de Marc Falcó, tcc Hijo de Sam. El productor de Pablo Hasél ha estat posat en llibertat amb càrrecs d’enaltiment del terrorisme i pertinença a banda armada després de pagar una fiança. “Internet lliure o barbàrie” Als oXcars d’enguany, que han tingut com a proclama oficiosa “Internet lliure o barbàrie!”, on ha participat Pau Llonch arran el premiat docu No-res, i on s’ha fet un petit homenatge a l’Ovidi, s’han presentat les plataformes Megabox i Taringa! Música, que es llançaran properament. Veurem quina alternativa poden representar davant altres plataformes digitals més establertes o l’imminent Google Music (integrat a la botiga Google Play). Al panorama musical combtiu del país han passat més coses: els Desgavell han deixat els escenaris, l’ajuntament de Tremp ha boicotejat el Correllengua, i el recital que el trident Alabajos, Freixas i Valor van fer a la Fira de Tots Sants de Cocentaina finalment no va poder comptar amb en Pau per malaltia després d’haver fet el cim del Palau de la Música de València. Entre altres discs, aquest octubre han començat a sonar l’Estat de flow de Hugkakke, la segona entrega del raper igualadí aprofundint en la visió personal dels problemes socials, passa del reggae i es deixa ajudar per en Valtonyc. També ha sortit Els ulls de la història dels Garrotada, un mesclat de reggae/rock/rap/ska amb melodies corades. En el debut d’aquests bellreguardins promet; es deixa notar la influència de Joan Palomares, amb qui han gravat. La puta i la Ramoneta son uns nois granadets que fan rock combinat amb balada i reggae a lo The police. Els vallesans diuen que fan Rock de degeneració espontània, cosa que va de la filosofia a la crítica social, passant per la faula metafòrica.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
– 05/11/2012 – 00:00h
Venim de lluny i anem molt lluny
Jordi Navarro
Sóc d’una generació que va néixer a les acaballes del franquisme, que va créixer en el marc d’una malanomenada Transició Democràtica i que va madurar en una democràcia espanyola coixa. M’he fet gran en el marc d’un sistema capitalista opresor i vull viure els anys que em resten en uns Països Catalans lliures d’Espanya i França. Vaig néixer a començaments dels 70 i feia pocs anys que l’esquerra independentista havia nascut com a moviment polític i social. El nou context polític i social era un encreuament temporal en el qual s’hi trobaven vells lluitadors antifranquistes que havien superat la llarga i negra nit del franquisme. Un estirp de lluitadors que van arribar esgotats al naixement de la “democràcia” espanyola. Molts d’ells van continuar el combat i no van acceptar les renúncies de la Transició Democràtica. L’esquerra independentista fou dels pocs moviments que va mantenir viva la flama de lluita nacional i obrera i a mesura que la comèdia de la transició s’anava consolidant, noves generacions van emergir i van recollir el testimoni d’aquells vells antifranquistes. Els anys 70 foren anys d’inestabilitat política, de convulsions socials i de crisi econòmica (crisi del petroli) . La vella guàrdia franquista feia les seves últimes cuetejades, en forma de repressió i d’autoritarisme. Les reivindicacions de la classe treballadora, la reivindicació nacional, l’incipient moviment anti-nuclear, el feminisme…estructuraven la praxi discursiva i militant dels moviments de ruptura, entre ells l’esquerra independentista. Eren anys d’eclosió pel moviment hipy, important dels EUA i molt influenciat pel maig del 68 francès, un moviment que va ser esperançador però desmobilitzador alhora car l’entrada de drogues dures i de disseny va fer estralls entre nombroses capes del jovent. Amb tot, van ser elements tots ells que van marcar el pas formal d’una dictadura a una democràcia occidental. Els anys 80 foren anys també de canvi. La irrupció del PSOE a la Moncloa i en diferents territoris com ara el País Valencià i les Illes, així com la consolidació d’una majoria nacionalista representada per CIU a Catalunya, dibuixava un paisatge polític que anava consolidant la “democràcia” espanyola i l’adaptació dels aparells franquistes a la nova situació. Eren els anys del GAL a Euskal Herria i de la repressió dura contra l’independentisme combatiu representat per l’MDT i Terra Lliure. En l’àmbit social les polítiques econòmiques del PSOE, amb dures reconversions industrial i reformes laborals, començaven a assetjar els interessos de la classe treballadora, que va trigar molts anys a organitzar una Vaga General contra el PSOE; fou l’any 1988. Als anys 80 emergeix amb força el moviment per la insubmissió, així com el moviment okupa a diferents indrets dels Països Catalans. Son anys de fort creixement econòmic, anys de la cultura del “pelotazo”. Superada aparentment la crisi del petroli comença a emergir una nova classe mitja desmobilitzada i consumista. La guerra freda arriba a cotes de màxima tensió i al final de la dècada cau el mur de Berlín i s’enfonsa l’esquerra mundial, que es desploma ideològicament i deixa sense referents els partits comunistes i socialdemòcrates d’arreu d’Europa i el món. S’inicia una crisi de valors que deixa empremta en la història. L’esquerra independentista, malgrat les escisions i divisions internes, aconsegueix estructurar un potent moviment amb presència al carrer, que atrau gent jove i s’articula al voltant de l’independentisme com a eix aglutinador, assumint amb força el discurs emancipador de la classe treballadora. Com la resta de moviments de ruptura experimenta un descrèdit que l’arracona de la societat catalana. La immensa majoria de col·lectius que es reivindiquen com a comunistes o anarquistes cauen en la marginalitat i en l’autoconsum. Els anys 90 comencen amb l’eufòria dels Jocs Olímpics de Barcelona i amb una ràtzia repressiva sobre l’independentisme combatiu i d’esquerres, que el desactiva durant anys. La crisi postolímpica copeja fort les joves generacions crescudes en “democràcia”, que comencen a tastar la precarietat i l’atur. El PSOE aplica noves reformes que augmenten la precarietat laboral. Comencen a aparèixer les primeres ETT’s i a la primera meitat dels 90 es produeix una nova Vaga General que és recolzada per l’esquerra independentista, que es comença a refer del dur cop repressiu que li infringeix el jutge Baltasar Garzon i els aparells de l’estat. La qüestió nacional catalana s’internacionalitza i l’independentisme es comença a convertir en un moviment de masses. L’esquerra independentista es veu immersa en un complex procés de divisions i reconfiguracions però mica en mica es cimenta un moviment estructurat en base a l’alliberament nacional dels Països Catalans i que incorpora una multiplicitat de discursos, praxis i llenguatges: feminisme, ecologisme, lluita obrera…Apareixen nous col·lectius en l’àmbit metropolità però el moviment té dificultats per estructurar-se i recollir el bagatge d’anteriors generacions. Un moviment que aglutina gent molt jove es va reconstruint i malgrat les evidents febleses internes i l’escassa formació i experiència militant mica en mica es va adaptant a la nova realitat i estenent-se arreu del territori dels Països Catalans. Organitzacions nacionals com ara Maulets, endavant, Alerta Solidària, CEPC….van fent feina. La dècada s’acaba amb l’emergència d’un potent moviment per l’autodeterminació que aplega sectors socials que no provenen de l’independentisme i amb un Moviment de Resistència Global que ha donat un bri d’esperança a la desorientació de l’esquerra mundial. (II) El nou segle XXI emergeix gairebé alhora que internet es converteix en un nou mitjà de comunicació de masses, ple d’incerteses i oportunitats. El MRG es va fent fort i diferents experiències i mobilitzacions a nivell mundial dibuixen al mapa una nova esperança que als Països Catalans té també la seva expressió. A Catalunya les forces d’ocupació celebren una desfilada militar a Barcelona que és àmpliament rebutjada per una sòlida majoria de la societat civil catalana. Alhora el patriota i ex-senador Lluís Maria Xirinacs es planta a la plaça Sant Jaume i arrossega un grapat de gent que funda l’embrió de l’Assemblea dels Països Catalans, moviment que durarà prop de mitja dècades i que sembra idees que més endavant arrelaran amb força. Una majoria absoluta del PP genera molt de rebuig al carrer i grans mobilitzacions es donen lloc als Països Catalans. L’MRG com a moviment antiglobalització va perdent força i diluint-se. El fort creixement econòmic de la dècada crea nous nínxols de negoci i el boom de la construcció viu una època daurada, que es tradueix en una massiva entrada de nouvinguts procedents de països africans, asiàtics i llatinoamericans, que son empleats precariament en la construcció i els serveis. El fort creixement capitalista i demogràfic promogut per les elits dels negocis es tradueix en múltiples agressions al territori i comencen a estendre’s arreu dels Països Catalans plataformes en defensa del territori. El moviment ecologista viu una nova etapa daurada que recull l’efervescència militant del moviment antinuclear i de nombroses experiències ecologistes locals. L’esquerra independentista va fent el seu camí i una petita organització que va néixer amb vocació municipalista comença a enquadrar militants de procedències diverses, la CUP, que es converteix de facto en una organització referencial i que per fi pot esdevenir un punt de trobada de diferents generacions i tradicions polítiques. La seva porositat, transparència, obertura, seriositat i potencialitat obre un porta d’esperança per a molta gent que vol militar i no vol fer-ho en el marc de la marginalitat. La CUP va fent el seu camí i al llarg de la primera dècada dels 2000 va arrelant-se al territori,empeltant-se amb l’EI i amb d’altres moviments populars i socials. Al si de les assemblees de les CUP hi conviuen lluitadors i lluitadores que provenen de l’antifranquisme i nous militants activistes de les modernes xarxes socials alhora que militants d’altres organitzacions de l’esquerra independentista, així com membres d’AMPA’s, associacions de veïns, independentistes, ecologistes….la principal virtut de la CUP és oferir un espai aglutinador, un espai que ha tingut la capacitat de relligar les lluites del passat amb les actuals, les arrels amb el futur. L’activació de l’estratègia de la Unitat Popular als Països Catalans i a Catalunya en concret té unes connotacions pròpies. La Unitat popular al nostre país ha estat estructurada troncalment a partir de l’independentisme, com és lògic. Som un país ocupat i per poder desenvolupar un projecte emancipador en un territori cal alliberar aquest territori d’ingerències imperialistes, com ja ha succeït en d’altres territoris de diferents parts del món. Si el procés d’alliberament nacional del nostre país avança a bon ritme llavors serà lògic que la nostra Unitat Popular l’estructuri un altre eix, que pot ser l’ecologisme o bé l’eix social. Tot i que des del meu humil punt de vista no hi ha masses escletxes entre els tres espais perquè probablement la CUP, la Unitat Popular, s’haurà de desvetllar i créixer en base a un espai independentista, ecologista i d’esquerres. I evidentment l’espai electoral és només un àmbit, no el més important, ni molt menys. Com deia el títol que encapçala aquest text, venim de lluny i anem molt lluny. Efectivament, el nostre és un moviment que ve de lluny, que recull l’herència d’antics projectes socials similars a la unitat popular. La CNT dels anys 20-30 del segle XX, els combatents contra les tropes franquistes i els brigadistes internacionals, el PSUC dels anys del franquisme en son referents ben vius i recents. Venim de lluny i volem continuar avançant. Hem lluitat, lluitem i lluitarem per la independència del nostre poble, contra la dictadura dels mercats i les oligarquies, contra l’opresió i la dominació patriarcal, contra els qui volen destruir i malmetre la natura. Ho farem perquè volem un món millor, ni som salvapàtries ni tenim solucions providencials, simplement volem contribuir a fer del nostre món un lloc una mica millor pels nostres fills i per les futures generacions. Per poder fer això és bo tenir un bones arrels en les quals sostenir-se alhora que és bo tenir vocació de futur i mirar endavant, sempre endavant. Visca la terra lliure! Combatem l’enemic capitalista i imperialista!
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Tribuna.cat – 05/11/2012 – 17:28h
26-N: una nova esquerra nacional?
CRÒNICA. COL·LECTIU JOAN CREIXELL
Aquesta setmana l’ex-vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, l’eurodiputat d’ICV-EUiA Raül Romeva, l’ex-conseller d’Ensenyament Ernest Maragall i el filòsof Josep Ramoneda han expressat la seva opinió al Col·legi de Periodistes de Catalunya. A l’acte, els presents han manifestat la necessitat de crear un bloc d’esquerra nacional alternatiu a CiU per tal de substituir el paper històric que han fet, durant els últims 40 anys, el PSUC, primerament, i el PSC, després. A l’acte, a més dels quatre promotors hi ha assistit la secretària general d’ERC, Marta Rovira, acompanyada d’alguns candidats i dirigents d’ERC, així com Jaume Bosch amb alguns candidats i dirigents d’ICV. El PSC ha estat absent a l’acte tot i que han estat presents alguns quadres comarcals i de Barcelona del partit dels socialistes de Catalunya. Des del nostre Col·lectiu Joan Creixell considerem molt interessant aquesta aposta però la pregunta que ens fem des d’aquí és: per què no s’ha fet aquest acte el 26 de novembre, després de les eleccions? Fer-lo abans dels comicis pot crear una sensació de desconcert entre els votants d’esquerres de Catalunya. ¿O és que realment els quatre promotors volen deixar clar que cal votar ERC i ICV el 25-N? Si així fos, i això representés una certa cohesió dels sectors dispersos de l’esquerra nacional catalana a l’entorn d’ERC i ICV per arribar a confluir en una força nacional d’esquerra que substitueixi l’espai del PSC, aquest acte al Col·legi de Periodistes podria ser un acte històric. Per contra, si sols ha representat un acte de personalismes que no deixa clar quin ha de ser el vot per al dia 25-N, aquest acte podria ser negatiu per a la majoria sobiranista que Catalunya necessita el dia 26 de novembre. La creació d’una gran esquerra nacional és un somni que porta dècades dormint en la il·lusió dels progressistes i sobiranistes És cert que, per equilibrar les forces polítiques a Catalunya i al gran bloc electoral de centre-esquerra i centre-dreta que representa CiU, la creació d’una gran esquerra nacional és un somni que porta dècades dormint en la il·lusió dels progressistes i sobiranistes. Tot va començar amb un fracàs dels nacionalistes d’esquerra, quan va sorgir un PSC fort amb personalitats nacionalment clares com Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici, Marta Mata, Joan Raventós, Andreu Abelló, etc. Potser, però, ara que el PSC s’ha degradat ideològicament i nacionalment, i que té un gravíssim problema de dirigents, és el moment d’ocupar aquest espai. Per això, des d’aquest Col·lectiu creiem que el 26-N serà necessari estudiar seriosament els resultats del PSC i veure l’erosió que ha patit aquest espai per tal de recuperar la il·lusió de fa 30 anys dels nacionalistes d’esquerra, i per tal de crear, també, un gran bloc d’esquerra i nacional que inclogui ERC, ICV i molts altres sectors procedents del PSC. Amb tot, però, Catalunya es troba en un moment històric i irrepetible, i la definició dels espais electorals i ideològics no hauria d’entretenir la gran alternativa nacional que a partir del 26 de novembre ens hauria de portar a exercir el dret a decidir a tots els catalans. No fos cas que, per batalles internes i equilibris al si de CiU ─amb un sector d’UDC─ i a l’interior de l’esquerra nacional ─entre ERC, ICV i els sectors del PSC─, es provoqués una desunió que perjudiqui un gran bloc majoritari pel dret a decidir. Una Catalunya sòlida, evidentment, sols serà possible amb un centre, un centre-dreta i un centre-esquerra de CiU forts i amb una esquerra nacional hegemònica en el seu espai.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Tribuna.cat – 05/11/2012 – 17:28h
26-N: una nova esquerra nacional?
CRÒNICA. COL·LECTIU JOAN CREIXELL
Aquesta setmana l’ex-vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, l’eurodiputat d’ICV-EUiA Raül Romeva, l’ex-conseller d’Ensenyament Ernest Maragall i el filòsof Josep Ramoneda han expressat la seva opinió al Col·legi de Periodistes de Catalunya. A l’acte, els presents han manifestat la necessitat de crear un bloc d’esquerra nacional alternatiu a CiU per tal de substituir el paper històric que han fet, durant els últims 40 anys, el PSUC, primerament, i el PSC, després. A l’acte, a més dels quatre promotors hi ha assistit la secretària general d’ERC, Marta Rovira, acompanyada d’alguns candidats i dirigents d’ERC, així com Jaume Bosch amb alguns candidats i dirigents d’ICV. El PSC ha estat absent a l’acte tot i que han estat presents alguns quadres comarcals i de Barcelona del partit dels socialistes de Catalunya. Des del nostre Col·lectiu Joan Creixell considerem molt interessant aquesta aposta però la pregunta que ens fem des d’aquí és: per què no s’ha fet aquest acte el 26 de novembre, després de les eleccions? Fer-lo abans dels comicis pot crear una sensació de desconcert entre els votants d’esquerres de Catalunya. ¿O és que realment els quatre promotors volen deixar clar que cal votar ERC i ICV el 25-N? Si així fos, i això representés una certa cohesió dels sectors dispersos de l’esquerra nacional catalana a l’entorn d’ERC i ICV per arribar a confluir en una força nacional d’esquerra que substitueixi l’espai del PSC, aquest acte al Col·legi de Periodistes podria ser un acte històric. Per contra, si sols ha representat un acte de personalismes que no deixa clar quin ha de ser el vot per al dia 25-N, aquest acte podria ser negatiu per a la majoria sobiranista que Catalunya necessita el dia 26 de novembre. La creació d’una gran esquerra nacional és un somni que porta dècades dormint en la il·lusió dels progressistes i sobiranistes És cert que, per equilibrar les forces polítiques a Catalunya i al gran bloc electoral de centre-esquerra i centre-dreta que representa CiU, la creació d’una gran esquerra nacional és un somni que porta dècades dormint en la il·lusió dels progressistes i sobiranistes. Tot va començar amb un fracàs dels nacionalistes d’esquerra, quan va sorgir un PSC fort amb personalitats nacionalment clares com Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici, Marta Mata, Joan Raventós, Andreu Abelló, etc. Potser, però, ara que el PSC s’ha degradat ideològicament i nacionalment, i que té un gravíssim problema de dirigents, és el moment d’ocupar aquest espai. Per això, des d’aquest Col·lectiu creiem que el 26-N serà necessari estudiar seriosament els resultats del PSC i veure l’erosió que ha patit aquest espai per tal de recuperar la il·lusió de fa 30 anys dels nacionalistes d’esquerra, i per tal de crear, també, un gran bloc d’esquerra i nacional que inclogui ERC, ICV i molts altres sectors procedents del PSC. Amb tot, però, Catalunya es troba en un moment històric i irrepetible, i la definició dels espais electorals i ideològics no hauria d’entretenir la gran alternativa nacional que a partir del 26 de novembre ens hauria de portar a exercir el dret a decidir a tots els catalans. No fos cas que, per batalles internes i equilibris al si de CiU ─amb un sector d’UDC─ i a l’interior de l’esquerra nacional ─entre ERC, ICV i els sectors del PSC─, es provoqués una desunió que perjudiqui un gran bloc majoritari pel dret a decidir. Una Catalunya sòlida, evidentment, sols serà possible amb un centre, un centre-dreta i un centre-esquerra de CiU forts i amb una esquerra nacional hegemònica en el seu espai.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
La Vanguardia – 06/11/2012 – 00:00h
El manifest federalista
Pilar Pahola. On eren els Almodóvar i companyia quan ens han clavat plantofades als catalans fins al carnet?
Per una vegada i cosa ben estranya, Artur Mas i Xavier Sardà estan d’acord. Els dos consideren que el manifest en contra de la independència catalana és un pas endavant cap a una “altra” mirada sobre Espanya. Tímida per a Mas, grandiosa per a Sardà. No seré jo qui desmenteixi ambdós, però no participo del mateix entusiasme perquè llegeixo tants de paranys entre línies que em sembla més aviat un text a la contra del procés català, que no a favor de cap revisió espanyola. Aquesta és, doncs, la meva radiografia del text que ens han dirigit als catalans un nombrós grup d’intel·lectuals i d’artistes. D’entrada em resulta xocant que un manifest per a una “nova Espanya”, o sia, una presumpta Espanya federal, culmini amb la petició de vot per a algun partit concret, bàsicament per al socialista. També em resulta força cridaner que la immensa majoria no siguin catalans, de manera que és ben curiós que demanin el vot dels catalans per a un partit català del Parlament català uns senyors que ni són, ni vénen per aquests verals. És a dir, i dit amb respecte, ha de venir Pío Cabanillas a dir-nos què hem de votar? Però el més estrident és allò de presentar-se com un manifest d’esquerres, i després posar en la llista premiats per les FAES estil Vargas Llosa, aquell que diu que els nacionalistes som com els nazis. O sigui, que malgrat el que afirmen, ni són outsiders de la campanya electoral (demanen el vot), ni la majoria són catalans, ni tots d’esquerres, de manera que comencem bé. A partir d’aquí, i perdonin, canta tot. Primer perquè cap de tots aquests no ha alçat mai la veu quan Catalunya ha patit agressions greus, de l’Estatut o la delirant campanya de firmes per tot Espanya, passant pels greuges permanents en inversions públiques i rematant amb les campanyes contra el català. On eren els Almodóvar i companyia quan ens han clavat plantofades fins al carnet d’identitat? No només no hi eren sinó que gosen dir que el greuge fiscal que pateix Catalunya és invent de la dreta catalana, que sens dubte és més malvada que qualsevol altra. A més, fan una anàlisi simplista del procés, com si fos invent d’un líder oportunista, i no la culminació d’una majoria social que s’ha posat en marxa. Què són els més de 60.000 voluntaris a la campanya de les consultes? No és poble ras? I finalment, escriuen molt però es deixen el que és bàsic: dir que el poble català té dret a una consulta democràtica. Curiós que hi hagi tanta ostentació d’esquerranisme i no comencin per aquí, cosa que obliga a pensar que potser l’Espanya trencada els preocupa més que les ximpleries de la democràcia. No serà una altra cosa, i no les garrofes del federalisme? Perquè del que fa pinta és de defensa numantina de l’Espanya una i inamovible davant la revolta dels indis de les reserves. I això, sens dubte, és tan progressista com ho és Vargas Llosa. Leer más:http://www.lavanguardia.com/encatala/20121106/54354874760/el-manifest-pilar-rahola.html#ixzz2BQPN5jZNSíguenos en:https://twitter.com/@LaVanguardia|http://facebook.com/LaVanguardia
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
– 06/11/2012 – 00:00h
Ferreres
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Punt-Avui – 06/11/2012 – 02:00h
Ser o no ser (a la Unió Europea)
El president veu en l’ampliació interna la via perquè Catalunya continués a la UE Navarro avisa que no depèn ni d’Artur Mas ni dels catalans
El debat sobre si un futur estat català formaria part o no de la Unió Europea s’entreveu com un dels grans arguments de la campanya que comença la mitjanit de dijous. Amb missatges contradictoris. Fins i tot els que arriben de Brussel·les. El vicepresident de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, que fa uns dies sostenia que no era “honest” dir que una Catalunya independent se situaria automàticament fora d’Europa, ahir rectificava. “Si una part d’un territori d’un estat membre de la UE se separa, en queda fora i ha de tornar a començar”, s’autoesmenava Almunia. Els tractats internacionals no concreten i les interpretacions es multipliquen. El president de la Generalitat està convençut que la Unió Europea no es pronunciarà sobre el manteniment de Catalunya abans de la consulta. Artur Mas albira que no donarà una resposta definitiva fins que no es plantegi un projecte precís i avalat a les urnes. “La democràcia no funciona a través de manifestacions i d’enquestes”, va precisar en un esmorzar al fòrum Primera Plana. El 25-N, segons el seu criteri, “comença” el procés per a l’exercici del dret a decidir. Si en la consulta el sí a l’estat propi és majoritari, el també candidat de CiU considera que la via més “probable” perquè Catalunya no sigui expulsada de la Unió és la de l’“ampliació interna”. Escòcia, de fet, podria obrir aquest camí, que ja defensen nombrosos juristes, i que defensa que els catalans no haurien de sortir de la UE i demanar-ne de nou l’adhesió, sinó que la separació de part d’un estat n’implicaria el manteniment. El PSC no comparteix aquest plantejament. Els socialistes consideren que des de Catalunya ni tan sols es pot formular una pregunta la resposta de la qual no és a les seves mans. “Quin dret té Mas a preguntar si volem que Catalunya sigui un nou estat de la UE, quan sap que això no depèn dels catalans sinó dels 27 membres?”, es demanava el candidat, Pere Navarro, en el primer acte amb Maria Badia, després que l’eurodiputada dimitís com a número dos del PSOE a l’Eurocambra per haver signat una carta contra les amenaces militars de Vidal-Quadras. No es van referir a la polèmica. Però sí als plans de Mas. Navarro ja havia alertat en una compareixença a Efe que el PSC “no acceptarà mai consultes de la senyoreta Pepis”.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Punt-Avui – 06/11/2012 – 02:00h
“Els aranesos també tenim dret a decidir el nostre futur”
centralismE· “Catalunya hauria de saber que, igual que ella es queixa del tracte de Madrid, nosaltres també ens en podem queixar, del de Barcelona” “Consultar sempre és positiu, però la pregunta ha de ser clara”
JUAN ANTONIO SERRANO PRESIDENT L’ASSOCIACIÓ D’EMPRESARIS DEL SECTOR A LES COMARQUES DE PONENT I DEL PIRINEU Les eleccions arriben en un moment delicat per al sector turístic de muntanya, amb una baixada dels clients locals per la crisi. A això s’hi uneix la nova taxa turística i el record d’una mala campanya l’any passat per la falta de neu a les pistes d’esquí. Què el preocupa més, el resultat electoral o saber si nevarà al Pirineu? En el nostre sector el clima sempre preocupa. Però el temps no és controlable. És pitjor el clima econòmic, i la situació econòmica del país és molt complicada. A nosaltres ens afecta més que a d’altres. Un 90% de la clientela del turisme d’hivern és nacional. La gran majoria d’esquiadors de les estacions catalanes són catalans. Només Vaquèira té clients espanyols i francesos i algun de portuguès. La resta és client familiar, i això està baixant molt perquè la gent té menys diners, li abaixen el sou, li treuen la paga extra de Nadal, se’n va a l’atur i es queda més a casa. Per això, la taxa turística arriba en el pitjor moment. Vol dir que hi afectarà? Per al ciutadà, no sembla gaire: 0,5 euros per persona i dia sembla assumible. Però en les circumstàncies actuals, en què hem d’abaixar preus perquè la gent té menys diners, ho assumirem tot els hotelers, i la suma és gran. A més, ens treu competitivitat respecte d’Andorra i Aragó, que són els nostres competidors principals i no tenen la taxa. Sembla que Catalunya menystingui el seu Pirineu. Faci balanç del govern, doncs. No s’han fet propostes. Fa tres anys que retallem i retallem, que potser s’ha de fer, però a canvi no s’ha fet cap proposta de futur, no s’ha donat esperances a la gent. No s’han donat ànims als emprenedors per invertir. No només a Catalunya, sinó a tot Europa. Retallen tots. I trobo que es fa amb una falta de perspectiva, no es mostra el camí de sortida, i això no és bo. S’han de pagar els deutes, diuen. Possiblement s’ha de fer. Potser allò d’abans tampoc no era normal. Ningú té cap vareta màgica. Però el que no s’ha de fer és espatllar allò que ja funciona, i després de dos o tres anys retallant, cada cop estem pitjor. Aquest remei no funciona. El gran tema de les eleccions és la consulta d’autodeterminació. Està d’acord que es faci? Consultar sempre és positiu. Però el que passa és que s’ha de fer la pregunta de manera molt clara. I la història dels referèndums a l’Estat no ha estat un exemple de claredat. Ara mateix tothom està d’acord que Catalunya no està ben finançada. Però fer una consulta amb una pregunta que no sigui clara i precisa, que no parli d’independència i de la situació legal en què es fa, no em sembla correcte. El que es faci ha de ser amb unes majories clares, de 70 a 30, i no pas de 51 a 49. Com ho veu des de la Val d’Aran? Som un país, i Catalunya hauria de saber que del tracte que ella es queixa que rep de Madrid també ens en podem queixar nosaltres respecte de Barcelona. Nosaltres com a aranesos també hauríem de poder decidir, penso jo, si volem formar part d’un estat amb Catalunya. Es tracta malament l’Aran? No ho podem dir així. Però molt sovint falta sensibilitat. Com va passar en el debat de les vegueries, en què ens dissolien en una del Pirineu. O amb les nostres competències i el finançament. Abans que res som aranesos. I, arribat el cas, no sé què votaria la gent aranesa, en una consulta sobre la nostra relació amb Catalunya. No tenim mitjans de comunicació que facin d’altaveu de les demandes araneses, però tot i així en una consulta a l’Aran hi sortiria una posició nacional molt ferma. Un hoteler influent al Pirineu Juan Antonio Serrano és aranès, hoteler, president de l’associació d’empresaris del sector a les comarques de Ponent i del Pirineu. És la veu dels hotelers de muntanya, un sector estratègic però que segons ell queda menystingut pels poders públics davant la potència del turisme de platja a Catalunya. No és aliè a la política. Nacionalista aranès, va ser conseller de Turisme del Conselh Generau d’Aran quan va governar Unitat d’Aran david marín
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
El Punt-Avui – 06/11/2012 – 03:18h
La retallada de la UE deixarà sense opció el corredor central
Els països rics aprimen d’un 30% els fons per a xarxes transeuropees i obligaran a descartar del tot projectes sense gaire rendibilitat Per a l’eix mediterrani caldrà captar més inversors privats, que exigeixen guanys “clars”
La retallada de les ajudes que volen imposar els socis rics de la Unió Europea (UE) reduirà d’un 30% els fons que s’havien previst per finançar les xarxes transeuropees de transport. Però, en comptes de perjudicar el corredor ferroviari mediterrani, això podria fins i tot afavorir-lo, perquè obligarà a prioritzar molt els projectes que es construeixen, captar més inversió privada i descartar definitivament els que no tinguin una rendibilitat econòmica molt clara. La travessia central dels Pirineus, rebutjada per Brussel·les però que el PP i el PSOE intenten ressuscitar, es quedarà ara sense cap possibilitat de tirar endavant, segons les fonts consultades. Com Catalunya, el nord d’Europa vol limitar la seva solidaritat amb algunes regions de l’Estat i tancarà l’aixeta (o gairebé) de les ajudes a Andalusia, Castella-la Manxa, Galícia i Múrcia. Els fons regionals i de cohesió s’aprimaran de més de 22.000 milions d’euros i també les subvencions agrícoles es reduiran, pel cap baix, de 7.500 milions, segons el pressupost comunitari 2014-2020 que ha proposat la presidència de torn xipriota, sota la pressió d’Alemanya, França, el Regne Unit, Àustria, Suècia, Finlàndia i els Països Baixos. La tisorada total als comptes de la UE podria superar els 50.000 milions, i les grans infraestructures i xarxes transeuropees de transport no s’escaparan de les vaques magres. A falta de diners públics, serà necessari captar força més inversió privada de la prevista, és a dir, seran els mercats que jutjaran quines infraestructures són més rendibles econòmicament, deixant de banda els interessos polítics i basant-se en criteris d’eficiència. El Banc Europeu d’Inversions emetrà project bonds, uns títols de deute públic amb l’aval europeu i ràting triple A (i, per tant, a molt baix interès) per cofinançar només aquelles infraestructures que tinguin un “retorn econòmic i social clar”. Això fa encara més inviables els corredors per a tothom –la versió ferroviària del cafè per a tothom que serveixen a la Moncloa– i beneficia clarament el corredor mediterrani o, com a mínim, aquells trams que permetran als inversors, bàsicament fons de pensions i asseguradores, recuperar els diners d’una manera més ràpida. Els mercats han tancat la barra lliure d’endeutament barat a Espanya. La UE no pensa pagar un túnel de 50 km per foradar els Pirineus que a Brussel·les els recorda massa els AVE a Conca i Albacete sense passatgers i els aeroports sense avions. Aquest mateix 2012 es farà una prova pilot d’emissió de project bonds només per a deu infraestructures, i el corredor mediterrani té molts números per estar entre les escollides. Catalunya i el País Valencià ja són la quarta regió portuària d’Europa en tràfic de valor afegit (de contenidors), gairebé al mateix nivell que Londres i dels ports conjunts d’Anvers-Rotterdam i Hamburg-Bremen. 1.019 milions destina Foment aquest any a obres de l’eix. L’AVE a Galícia en disposa de més, 1.079 milions. 8.500 milions, d’un total de 51.000 que requereix d’inversió l’eix ferroviari mediterrani, s’han executat. LES CLAUS L’Eurocambra desactivarà l’intent de PP i el PSOE de ressuscitar-lo ALBERT SEGURA Intent de resurrecció amb poques opcions Foto: AFP. 1 A l’aeroport fantasma de Castelló s’hi podria arribar abans en tren que en avió, si l’Eurocambra aprova l’esmena en què el PP i el PSOE demanen fer-hi passar el corredor mediterrani. Populars i socialistes, però, no donen encara per perduda la guerra de la travessia central, tot i el rebuig de la Comissió Europea i dels altres 26 estats membres de la UE, que van donar la raó a Catalunya apostant per prioritzar el corredor mediterrani –de fet, la ministra Pastor es va quedar sola, votant en contra del mapa de prioritats proposat pels experts de Brussel·les. Aprofitant el tràmit d’esmenes al Parlament Europeu, els eurodiputats socialistes i populars, liderats per l’aragonesa Inés Ayala, han intentat ressuscitar la idea de foradar els Pirineus per esquivar Catalunya: un “projecte d’Estat” que reivindiquen i consideren “viable i oportú”, tot i la despesa faraònica que suposaria, en plena crisi, el malbaratament energètic de fer pujar la muntanya els trens de mercaderies, en comptes de fer-los seguir la mateixa Via Augusta dels romans. Però tot apunta a que la comissió de Transports tombarà la seva proposta les setmanes vinents i que el ple d’Estrasburg hi votarà en contra el primer trimestre de l’any que ve.
• • • »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« • • •
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada