Recull premsa ANC
Dimarts, 13 de novembre de 2012

Ara – 13/11/2012
“Continuem fent història. El 25 de novembre tothom a votar”, el vídeo de l’ANC per mobilitzar el vot independentista

“L’onze de setembre vam ser un clam per la independència. L’onze de setembre vam ser un clam per ser el proper Estat d’Europa. El 25 de novembre traslladem aquest clam al Parlament de Catalunya. Continuem fent historia. El 25 de novembre tothom a votar. Independència es llibertat. Catalunya, nou Estat d’Europa”, anuncia i demana el vídeo de l’ANC per cridar al vot.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tribuna.cat – 12/11/2012
Gent de la Terra engega 100 Diputats per la Independència
La campanya demana el vot nacional de les formacions polítiques que ja van aprovar al Parlament català el passat 27 de setembre una resolució per fer una consulta sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

La prova que els propers comicis són transcententals per al futur de Catalunya és la densa activitat de la societat civil que presenta el país a poc menys de dues setmanes del 25 de novembre.

Gent de la Terra n’és un clar exemple: l’entitat ha iniciat 100 Diputats per la Independència, una campanya divulgativa per promoure el vot en clau nacional, és a dir, per instar aquelles formacions independentistes que es presenten al Parlament a realitzar amb èxit una consulta sobre el dret a decidir de Catalunya. Amb lema 100 Diputats Independència la campanya ha tingut un ressò especial a través de la xarxa Twitter, en la qual s’ha estès a través del hashtag #100diputatsindependencia.

Al seu web oficial, l’entitat defensa que amb el suport dels 100 diputats la consulta seria “legítima, es fonamentaria i s’acceleraria, i alhora guanyaria lògica i credibilitat davant del país, la Unió Europea i el món en general”. La campanya també defensa que amb el suport dels 100 diputats a la consulta es presentaria un Parlament “plural, amb partits de diverses tendències i representativitat i amb un objectiu comú”.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 11/11/2012
La Joventut Esportiva de Flix ja llueix l’estelada
La incorporació de l’estelada i el logotip de l’ANC a la samarreta es fa després que sigui el primer club per la independència del país

La Joventut Esportiva de Flix, a la Ribera d’Ebre, ha estrenat aquest diumenge la nova equipació oficial en la qual s’ha incorporat l’estelada. La bandera independentista es pot veure sobre els dorsals dels jugadors del Flix i a la part davantera de la samarreta s’ha imprès també el logotip de l’Assemblea Nacional Catalana amb qui el club ha signat un conveni de col·laboració. Tant el president del club, Albert Mani, com el coordinador de l’ANC Flix, Josep Maria Recha, han qualificat aquesta jornada com “històrica”. El duel en què s’ha estrenat la nova equitació s’ha jugat al camp flixanco de La Ventonella entre el Flix i l’Altas Tortosa que disputen al grup 1de la Tercera divisió catalana.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••

VilaWeb – 13/11/2012
Sílvia Bel no té por
Inaugurem avui una sèrie de vídeos amb personatges de la societat civil que responen amb enginy el discurs de la por amb que Espanya pretén atemorir els catalans
‘Volen que tinguem por. Però nosaltres, com si res, endavant.’ Aquesta és la raó de ser de la sèrie de vídeos que estrenem avui amb personatges coneguts de la societat civil que responen amb enginy i ironia el discurs de la por amb què Espanya vol atemorir els catalans. Coincidint amb la campanya electoral, VilaWeb publicarà cada dia un vídeo contra la por.

Comencem la sèrie amb l’actriu Sílvia Bel, que ho té clar: ‘Ja no som nens petits’. I a partir de demà, Màrius Serra, Lloll Bertran, Quim Masferrer, Salvador Cardús, Txe Arana i molts d’altres…
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El singular digital – 13/11/2012
FRACASSA EL DISCURS DE LA POR
“La majoria silenciosa espanyolista de la qual tant parlava Sánchez Camacho després de la gran manifestació independentista de la Diada brilla per la seva absència”
El discurs de la por està fracassant en aquesta campanya electoral. Només portarà a un increment relatiu de Ciutadans. La majoria silenciosa espanyolista de la qual tant parlava Alícia Sánchez Camacho després de la gran manifestació independentista de la Diada brilla per la seva absència. Als mítings del PP, en plena efervescència independentista, hi acudeix menys gent que en les eleccions de dos anys enrera. Que succeeixi això quan, segons populars i també socialistes, estan a punt de passar coses nefastes als catalans si emprenen el procés sobiranista, és molt rellevant. Hi ha un segon fracàs en el discurs de la por, i és que alguns se n’emborratxen i acaben dient barbaritats tan extremistes que deixen per al sobiranisme tot el centre polític. Quan el director d’un diari madrileny va començar a titllar els catalanistes de nazis perquè el Futbol Club Barcelona va fer una modest mosaic amb la bandera catalana en el clàssic amb el Reial Madrid, va obrir un camí extremadament arriscat per a l’unionisme, alhora que irritant per al sobiranisme. Estan perdent de tants errors com segueixen acumulant.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 13/11/2012
La distància entre la por i la rialla
Fins a un cert punt crec que hauríem d’entendre la reacció extrema dels espanyols.
La mà d’amenaces que els partits espanyols aboquen sobre els electors catalans pot girar-se molt fàcilment contra ells. Com en tantes coses d’aquesta vida, trobar una mesura equilibrada els aniria bé; altrament, tantes amenaces, si l’una surrealista, l’altra encara més, pot acabar fent riure més que no pas fent por.

És el cas del vídeo del PP sobre els Garcia: aquella cosa indefinible que assegura que després de la independència els Garcia serien obligats a canviar-se el cognom perquè és espanyol –cosa patètica perquè, damunt, Garcia no és un cognom espanyol, però en fi…

Jo encara no entenc a hores d’ara si hi ha ningú que s’ho crega de veres, això, o si és una broma intencionada que no han sabut mesurar en el punt just. Siga com siga, la campanyeta en qüestió ha causat hilaritat fins i tot a Madrid. Per desproporcionada. Per increïble. Per surrealista.

Fins a un cert punt crec que hauríem d’entendre la reacció extrema dels espanyols. Fa setmanes que, quan algú se m”escandalitza molt, li demane com se sentiria si de sobte veiés un milió i mig de persones amb banderes espanyoles baixant passeig de Gràcia avall. Que s’alarmen és normal, i que esgrimesquen totes les seues armes per aturar això que és un malson per a ells, també. Que ho facen tan malament com fan, juga simplement en favor nostre i és una excel·lent notícia, per molt que ens irriten actituds com les de Marcel·lí Iglesias o les contínues declaracions intempestives de García Margallo.

Recordem-ho: únicament podem perdre si ens posem nerviosos i desconfiem de nosaltres mateixos. I de moment els qui estan nerviosos, molt nerviosos es veu, són ells.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tribuna.cat – 12/11/2012 – 18:47h
El pitjor està per venir…
L’Estat prepara una gran ofensiva: estudis i informes provinents de diversos ministeris espanyols amb l’objectiu de trobar els punts febles …

L’Estat prepara una gran ofensiva: estudis i informes provinents de diversos ministeris espanyols amb l’objectiu de trobar els punts febles de les administracions catalanes, informes del CNI sobre persones i institucions catalanes, l’informe de la FAES sobre com desconstruir l’independentisme català, coordinació estratègica de la quinta columna i de les clavegueres sobre com desestabilitzar la transició nacional del president Mas, etc.

També hi ha hagut canvis en els responsables de la intel·ligència i en els aparells d’informació de l’Estat a Catalunya davant del seu fracàs en no saber preveure el tsunami català. Amb tot, des de la llotja del Bernabéu els poderosos preparen la seva estratègia per a no perdre el negoci d’Espanya amb Catalunya, i tenen previst un canvi de representants de Cataluna a Espanya, ja que aquells que han tingut històricament no han sabut preveure l’evolució del sobiranisme català.

La realitat és que Madrid tremola: la seva duresa i suposada fortalesa és simple aparença

El cap de l’Estat, el Rei, ha posat també fil a l’agulla i ha començat un seguit d’entrevistes amb el món empresarial i financer català per tal de prevenir-los de què l’Estat no cedirà i no pagarà traïdors. Amb aquesta decisió, el Rei Joan Carles I sembla que no ha fet cas a alguns dels seus assessors ─i menys encara a d’altres del Príncep Felip─ que li aconsellaven una certa prudència i negociació, i que seguís l’estratègia de la Reina d’Anglaterra davant els referèndums Quebec-Canadà o Englaterra-Escòcia.

La realitat és que Madrid tremola: la seva duresa i suposada fortalesa és simple aparença donat que ja hi ha sectors de l’Estat que es qüestionen que Catalunya sortiria de la Unió Europea si s’independitzés. ¿Espanya, però, sense Catalunya ─i potser sense Euskadi─ no hauria de renegociar, també, la seva presència a Europa i a la seva continuitat a la Unió Europea?

Alguns estudis encarregats pel Govern de l’Estat han fet una sèrie d’advertències i consideracions que han fet entrar en una certa histèria el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo i altres representants del Govern. Tot plegat sembla indicar que els catalans poguem esperar que el pitjor de l’ofensiva de l’Estat encara està per venir: té una certa lògica pensar que, abans i després del 25N, l’Estat farà una ofensiva contra les persones i institucions catalanes.

L’eix de l’atac serà el President Mas el qual a dia d’avui ja estan “despullant” informativament per a trobar-li els seus possibles punts dèbils on poder centrar, si els troben, l’ofensiva. També l’Estat té preparada una ofensiva en contra d’altres dirigents de CDC. El punt de mira, per ara, és UDC: L’Estat, també decepcionat per Unió, podria començar l’ofensiva en contra d’aquests, donat que creuen que vertaderament és Unió qui han traït la seva confiança i col·laboració.

Davant de tanta manipulació cal que la societat catalana trobi una muralla de fermesa i convicció

L’Estat també intentarà desestabilitzar l’ordre públic, possiblement durant la jornada de vaga general del dia 14 de novembre i posteriorment, tot creant focus, si poden, de violència i delinqüència que arribin a desestabilitzar la societat catalana. Tot i que la presència de la Policia de Catalunya (Mossos d’Esquadra i Policies Locals) els pot fer fracassar, la situació reclama que la societat catalana no s’acolloneixi: que no tingui por de les informacions i desinformacions de la brunete mediàtica. Davant de tanta manipulació cal que la societat catalana trobi una muralla de fermesa i convicció.

Cal que la soceitat catalana, la seva societat civil, les seves forces polítiques i sindicals, estiguin molt amatents i tallin qualsevol provocació de soca-rel. També cal demanar al President de la Generalitat i al Conseller de l’Interior contundència, ordre democràtic i eficàcia i intel·ligència per a defensar el procés electoral. Tol·lerància zero i fermesa han de ser les consignes generals de les nostres forces de seguretat i de la societat en general: tots aquells qui intentin alterar l’odre democràtic toparan amb el rebuig de tota la societat.

El 25N ha de ser una fita democràtica històrica, pacífica i lliure en la què els catalans de totes les opcions i ideologies, amb repecte per tots, exerceixin el seu vot. La por, potenciada pels enemics del dret a decidir, fracassarà.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Llibertat.cat – 13/11/2012
La utilitat del vot

Des de que es van convocar les eleccions anticipades pel proper 25N tots els partits parlamentaris han engreixat i posat en marxa la seva maquinària professional per mantenir o augmentar la seva representació al Parlament de Catalunya.

Un dels recursos electorals que utilitzen els partits és el de demanar el ”vot útil” per a sí mateixos i autoproclamar-se així com a abanderats del canvi o les millores, siguin quines siguin aquestes. Al meu parer aquesta opció em sembla d’entrada profundament demagògica i antidemocràtica, ja que el vot útil és una opció personal que decideix lliurement cada individu tot pensant en el sentit que li vol donar a aquest vot. Demanar el vot útil per a un mateix implica donar a entendre que la resta d’opcions no ho són d’útils. Els partits polítics parlamentaris, partidaris i avaladors de l’actual model de pseudo-democràcia, utilitzen la crida al fer vot útil per tal d’acumular i garantir-se un mínim de cadires i perpetuar així l’existència dels seus grups parlamentaris. En altres paraules, es prioritza el nombre de cadires per sobre de les propostes i la voluntat de defensar projectes polítics concrets i clars de canvi per millorar la societat.

Més que parlar del vot útil voldria utilitzar aquestes línies per contraposar aquest concepte i reivindicar la utilitat del vot. La utilitat del vot va intrínsecament vinculada a l’objectiu final pel qual es vota, independentment de l’aritmètica parlamentària i el joc de pactes, intercanvis de favors, cadires, etc, que caracteritza el comportament dels partits professionals representats actualment al Parlament de Catalunya. En el cas de les properes eleccions del 25N la utilitat del vot és la que determinarà quin és el país que volem construir i com volem que sigui.

Al meu entendre el nostre vot ha de servir per anar tant enllà com puguem i creure fermament en la utopia. Amb el nostre vot cal garantir que ens dotarem de la capacitat de decidir sobre tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida: el model territorial, la gestió dels serveis públics com la sanitat o l’educació, el lliure exercici del dret a l’autodeterminació, el marc de relacions amb altres pobles del mon, la nostra independència de la banca i els responsables de la crisi, per la transparència i la lluita contra la corrupció. Per això crec en la utilitat del vot i rebutjo el vot útil. I al meu entendre la única utilitat que li podem donar a un vot és el que defensi un projecte de transformació social, aprofundiment democràtic i lliure exercici del dret a decidir en tots els aspectes de la nostres vides.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tribuna.cat – 13/11/2012 – 11:15h
Tres amenaces

El desig d’independència s’ha convertit, en poc temps, en una orientació política majoritària a Catalunya. La reacció espanyola s’ha expressat principalment amb desqualificacions que més aviat manifesten el dogmatisme dels polítics espanyols, la feblesa de les seves conviccions democràtiques i una por desmesurada a perdre els privilegis que havien aconseguit amb la limitada i vigilada transició de la dictadura a l’estat autonòmic.

Per primera vegada pensen que potser no podran aturar la revolta catalana i que la Constitució de 1978 ja no es pot fer servir contra les aspiracions catalanes.

L’estat espanyol intenta també fer servir dos arguments raonables per aturar el procés sobiranista de Catalunya. El primer afirma que una Catalunya independent quedaria exclosa de la Unió Europea. Diuen que ells mateixos utilitzarien el seu dret a vetar el reconeixement del nou estat. És una amenaça que no fa por perquè no hi ha regulació jurídica per resoldre aquests processos i perquè l’esperit democràtic d’Europa s’imposaria sobre el nacionalisme fonamentalista de l’estat espanyol.

El segon argument adverteix de l’oposició del món econòmic i empresarial, tant el l’àmbit català com en l’internacional, a la secessió de Catalunya. Tampoc no és un argument creïble perquè, encara que sigui cert que els preocupa la inestabilitat generada pel procés, s’adapten sempre a les noves coordenades polítiques i poden pensar que, en una Catalunya independent, disminuiria la improvisació, els errors i la ineficàcia de la política econòmica espanyola.

Hi ha una tercera amenaça que és realment perillosa: participació baixa a les eleccions del 25 de novembre i massa pocs vots a favor del president Mas. És l’amenaça que els ciutadans poden desactivar molt aviat.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 11/11/2012
Mas desenfunda
El candidat de CiU replica amb contundència les acusacions de Rajoy a qui acusa de covard

Sense despentinar-se, com un elegant pistoler de les velles pel·lícules del far-west, el candidat de CiU, Artur Mas, ha sortit al faristol del míting que aquesta tarda s’ha celebrat a Sabadell. Davant el testimoni de les 1.500 persones que omplien com un ou el recinte de Can Balsach de la cocapital vallesana, Mas ha desenfundat després que ahir a la Seu d’Urgell donés l’alto a l’agressivitat de Mariano Rajoy.

Mas ha ensenyat les bales que ha banyat amb mala llet per respondre a les acusacions del president espanyol al líder de CiU de “no tenir coratge per governar”. “Vés per on! A nosaltres ens diuen que no tenim coratge per governar! Nosaltres que vam ser els primers en ser criticats en aplicar els ajustaments! Els mateixos que ens diuen que no tenim coratge, són els mateixos que es van esperar a les eleccions andaluses per prendre alguna decisió! Quatre mesos després de governar!”, ha recordat Mas.

El candidat sobiranista ha furgat més en la ferida i ha comparat la seva decisió d’avançar eleccions per haver canviat del tot l’objectiu del programa electoral amb la manca de coratge dels populars. “Ells no tenen el coratge de presentar-se en unes eleccions per haver canviat el seu programa electoral”, ha acusat Mas amb fermesa dialèctica.

Tot i la contundència del seu atac, Mas ha demanat calma davant les “provocacions”. “Estem vivim un moment que moltes generacions havien somiat”, ha insistit Mas amb el missatge inclòs de “no ho espatllem”. “Ens volen fer caure en el terreny de la bronca, que és el terreny on ells guanyen, Catalunya guanya en el de la serenitat”, ha sentenciat tornant el revòlver a la funda. El duel de presidents ja ha començat.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 11/11/2012 – 22:58h
SI respon al vídeo dels Garcia del PP

Solidaritat ha respost amb rapidesa al polèmic vídeo del PP en el qual s’alertava que una possible independència obligaria a catalanitzar els cognoms “espanyols”. Amb la idea d'”un sol poble” els solidaris creen la paraula “Independència” a partir de diversos cognoms com López, Miró, Hernández, Eziayati, Font… i, sobretot, García (amb accent).
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 13/11/2012
Armand de Fluvià: «Garcia és català, com Garriga»
Tots dos cognoms tenen un origen toponímic al país, tot i que “García” també es va originar en d’altres punts de l’Estat, i fins i tot com a nom a Castella

En Joan, militant del PP, ha tingut un malson. Somia que va al Registre Civil i una funcionària de l’Estat català li comunica que no cal que es canviï el cognom, perquè Garcia és ben català. Haurà de marxar a casa i fer-li saber a la seva dona que és un català de la ceba. Aquesta hauria de ser la versió ajustada a la història heràldica de l’espot electoral que el PP català ha difós per demanar el vot als ciutadans que no vulguin patir la humiliació de dur un cognom català com Garriga, que al vídeo apareix com el paradigma de la catalanitat.

L’expert en heràldica Armand de Fluvià aclareix que “el cognom Garcia és tan català com Garriga, perquè ambdós tenen un origen toponímic, el municipi de Garcia, a la Ribera d’Ebre, i la Garriga, al Vallès Oriental. El mateix succeeix amb Solsona, per exemple”. En el cas de Garriga, la seva etimologia reforça aquesta catalanitat: “Garriga, o garric, és un arbre de la família dels roures i les alzines, i per tant, efectivament Garriga és un cognom català, com diu el PP, però també ho és Garcia, sense accent”. Armand de Fluvià considera que “és molt possible que el cognom Garcia ja estigués documentat al segle XIII a Catalunya, quan tots els catalans ja teníem cognom. I potser abans i tot, perquè entre els segles X i XIII comencen a formar-se els cognoms”. A Catalunya, 345.050 persones es diuen Garcia de primer o de segon cognom. De fet, als segles XIV i XV hi ha documentats escrits de notaris, escriptors i poetes catalans, mallorquins i valencians de cognom Garcia. I el catalaníssim Garriga s’ha escampat arreu de l’Estat. Hi ha un miler de senyors i senyores Garriga a Badajoz, Sevilla, Màlaga, Jaén, Albacete, Madrid, Saragossa, Osca i Ourense, entre d’altres províncies. És previsible que l’Estat espanyol els permeti mantenir un cognom d’origen català, i que en cap cas aquests ciutadans no es vegin obligats a anar al Registre Civil a demanar un cognom amb pedigrí espanyol.

En general, és acceptada la teoria per la qual Garcia té un origen basc relacionat amb la paraula “gazte” (jove), tot i que també se li ha atribuït una etimologia germànica. L’heraldista recorda que García també es va formar com a cognom en d’altres indrets de la geografia espanyola, i a Castella també s’ha emprat com a nom masculí. Actualment, hi ha 80 persones majors de 46 anys a Castella la Manxa i Castella i Lleó que es diuen García de nom de pila. Per tot plegat, Armand de Fluvià sentencia que “és evident que qui ha fet el vídeo, i els seus responsables polítics, no tenen ni idea de res, diuen absurditats i aberracions històriques”.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 13/11/2012
Mas es vanta davant del PP de guanyar a les urnes i no als tribunals
Recorda que en democràcia les lleis les canvia el poble i que en les dictadures ho fa un home sol Promet plantar cara si s’amenaça la voluntat dels ciutadans

“Prefereixo guanyar les coses a les urnes que no als tribunals.” Amb aquesta contundència va respondre ahir Artur Mas a la bel·ligerància constant del PP contra la convocatòria d’una consulta d’autodeterminació. Mas evocava la retallada de l’Estatut executada pel Tribunal Constitucional. I ho feia el dia que, per enèsima vegada, un ministre (en aquest cas, el d’Exteriors) avisava que el TC no permetrà el referèndum. Mas va argumentar que “no es pot confrontar la legalitat amb la democràcia” i va demanar al govern espanyol que respecti la voluntat que els catalans expressin el diumenge 25.

En un míting a Figueres, en un Teatre Jardí que vessava de gent, el candidat nacionalista va assenyalar que és de suposar que en les democràcies el poble pot canviar les lleis, mentre que “en les dictadures canvien les lleis els dictadors”. Envoltat de més estelades que en els anteriors actes de campanya, Mas va aixecar la veu per garantir que “plantarà cara davant de les provocacions” quan “s’amenacin” qüestions tan essencials com el respecte per la democràcia o la cohesió de la societat catalana per raons d’origen.
CiU està decidida a demanar a Madrid que permeti la celebració de la consulta fent les reformes legals necessàries. Mas fins i tot s’ha mostrat disposat a explicar els seus propòsits al rei, de la mateixa manera que ja ho va fer amb el pacte fiscal. El gest del candidat de la federació arribava després que Oriol Pujol declarés que el problema per entendre’s amb Espanya és el monarca.
Ara bé, si la resposta de les institucions espanyoles és el rebuig, CiU intentarà emparar la consulta en el marc català o internacional. “Tenim la possibilitat de conduir aquest país cap a la seva llibertat”, va celebrar Mas. Malgrat l’eufòria continguda que expressava, el candidat de CiU va apel·lar a la prudència: per aconseguir l’objectiu de la majoria absoluta, a què va evitar referir-se, encara queden dies de campanya.

El cap de cartell per Girona, Santi Vila, va donar un to èpic al míting recordant que tan sols Francesc Macià el 1931 i Jordi Pujol als anys vuitanta havien estat capaços d’omplir l’auditori d’ahir. Recordant el maltractament de Madrid amb les infraestructures catalanes, Vila va censurar a Mariano Rajoy que vagi a Girona a participar en sopars i sigui incapaç d’anar-hi per resoldre el greuge de l’N-II.

191 milions més que no arriben

Artur Mas va culpar el govern espanyol d’escatimar els 191 milions d’euros que li corresponen aquest any a Catalunya per a les polítiques actives d’ocupació, quan ja havia rebaixat un 57% l’assignació pressupostària de l’any passat. “No n’ha arribat ni un”, va denunciar. “Aquesta és la realitat que ens estem trobant.” El candidat de CiU també va acusar Madrid d'”escanyar” Catalunya amb les infraestructures i el sistema de finançament. En un acte sobre polítiques econòmiques, des del Mirador de l’Alcalde de Barcelona, Mas va defensar que l’economia catalana s’ha d’obrir més a l’exterior. Tot i que va assegurar que Catalunya està al nivell de l’economia holandesa, encara s’ha d’aprofundir més en la internacionalització. CiU considera que el país està ben situat per encaminar-se cap a la complicada recuperació econòmica. “Catalunya té potencialitat per sortir-se’n”, va declarar Mas. Al seu criteri, el fet que el teixit empresarial es fonamenti en la petita i mitjana empresa ho pot afavorir.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Periòdico.cat – 12/11/2012 – 23:19h
Intelectuals federalistes espanyols

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 13/11/2012 – 11:40h
López defensa tots els Garcia
Campanya de SI contra l’espot del PP que obliga a catalanitzar els cognoms López Tena acusa Camacho de “dividir” el país

Un manifest aposta perquè el català sigui l’única llengua oficial a l’estat propi

“Tots som Garcia.” Aquesta és la campanya que ha engegat Solidaritat per contrarestar l’espot del PP que assegura que en un futur estat català els cognoms, com per exemple Garcia (amb accent o sense), s’hauran de catalanitzar. El candidat de SI, Alfons López Tena, que també es veuria afectat per aquest fictici procés dels populars, va sortir ahir en defensa dels Garcia. Els solidaris han fet un vídeo en què algunes de les lletres de Domènech, Miró, Hernández, Eziyat i Garcia acaben formant la paraula independència. “Volem una Catalunya independent per a tothom”, va destacar López Tena, davant de la seu del PP a Barcelona en un simbòlic acte de desafiament

SI va escollir aquest lloc estratègic per presentar el vídeo -que ja ha tingut unes 8.300 visualitzacions en dos dies- i va estendre un gran cartell de la formació a les portes del local dels populars. Davant de l’edifici hi havia una filera de mossos, que estaven amatents perquè pocs minuts després s’havia de celebrar una protesta contra els desnonaments. Però els agents ja es van desplegar mentre López Tena feia la roda de premsa. No sé què temien, però devien pensar que val més curar-se amb salut.

En el marc de la campanya, SI també prepara una acció amb l’àvia d’Extremadura que fa unes setmanes a través de Youtube contestava a l’expresident d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, que va dir que els fills i néts d’extremenys hauran de tornar si Catalunya acaba sent independent.
Tena va acusar Sánchez-Camacho de “dividir” i va recordar que el procés català ha de “sumar”. Va posar com a exemple les consultes sobiranistes i el fet que es deixés votar totes les persones residents.

El cap de llista va estar acompanyat del coordinador general dels joves de Solidaritat. La seva presència no era casual. Es diu Àlex Garcia. De Garcia, però, n’hi ha més a la llista de SI. La número 2 de Tarragona: Caritat Garcia.

El català, única llengua oficial

D’altra banda, l’associació Llengua Nacional ha impulsat un manifest perquè el català sigui l’única llengua oficial en un estat independent. Argumenten que si el castellà té el mateix estatus podria continuar el “menysteniment” de què actualment és víctima el català i provocaria el suïcidi “lingüístic”. Alguns dels signants són Victor Aleixandre, Vicent Partal, Isabel-Clara Simó, Gabriel Bibiloni i Iñaki Anasagasti, entre d’altres.

Solidaritat és partidària d’aquesta opció, a diferència de CiU o Esquerra, que advoquen perquè hi hagi una cooficialitat entre les dues llengües.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
LLibertat.cat – 13/11/2012
El drama dels desnonaments irromp a la campanya electoral
CiU, PP i PSOE fan promeses a favor del dret a l’habitatge tot i haver ignorat el patiment de milers de famílies durant els últims anys

El suïcidi d’una exregidora socialista a Barakaldo, divendres passat moments abans de ser desnonada, ha situat una tragèdia que fa més de quatre anys que dura al centre de l’atenció mediàtica i política. Això, tot i que el drama pel que passen moltes famílies, amb depressions i suïcidis inclosos, ja fa temps que dura.

Tot i ignorar durant anys les peticions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el PP i el PSOE es van afanyar a convocar una cimera per buscar solucions a la problemàtica dels desnonaments i donar resposta així a l’alarma social que està esclatant. Aquest dilluns, però, la trobada va acabar sense acord.

La voluntat dels dos partits que juntament amb CiU més han fet per intensificar el trauma de milers de famílies que en els darrers anys han estat expulsades de casa seva és adoptar mesures encaminades a decretar una moratòria dels desnonaments que afectin les famílies més vulnerables.

Paral·lelament, la pressió popular i la denúncia de l’estafa bancària ha portat els bancs a anunciar que paralitzen els desnonaments durant dos anys, però només en els casos “d’extrema necessitat”.

Tot amb tot, la PAH avisa que una moratòria seria insuficient ja que només s’aplicaria en els processos encara no iniciats i no afectaria les execucions hipotecàries que ja s’estan cursant. Per això demana la paralització immediata de tots els desnonaments, no només dels casos més extrems, sempre que la causa de l’impagament sigui sobrevinguda i sigui el primer habitatge.

“Durant tots aquests anys han ignorat les més de 400.000 famílies afectades”

La plataforma carrega contra la frivolitat dels principals partits del sistema d’anunciar que prendran mesures per frenar els desnonaments en plena campanya electoral i després que la PAH porti quatre anys alertant de la situació i visibilitzant la problemàtica. “PPSOE no només no han tingut cap interès a abordar la problemàtica i buscar solucions sinó que han ignorat de manera reiterada les més de 400.000 famílies afectades per un procediment d’execució feudal que condemna les persones a l’exclusió social”, afirma.

Durant tot aquest temps, PP i PSOE, i a Catalunya també CiU, “han preferit sucumbir als interessos del lobby financer i donar l’esquena a la ciutadania. Han tingut infinitat d’ocasions per acabar amb aquesta sagnia i no ho han fet. PPSOE tenen la democràcia segrestada i són còmplices d’aquest genocidi financer que està massacrant la població”.

Per això la PAH avisa que no vol pedaços: “No valen mesures publicitàries ni petites modificacions en l’articulat que no abordin el problema d’arrel. No acceptarem rebaixes, ni mitges tintes electoralistes / populistes. Ho volem tot i ho volem ara”.

Demandes de la PAH:

– Paralització de tots els desnonaments d’habitatge habitual quan es tracti de deutors de bona fe.

– Dació en pagament retroactiva.

– Reconversió del parc d’habitatges que acumulen les entitats financeres en un parc públic de lloguer social.

CUP: Moratòria immediata per als desnonaments i dació en pagament retroactiva

La CUP – Alternativa d’Esqueres planteja en el seu programa una moratòria immediata dels desnonaments, com una mesura de xoc per aturar la problemàtica de les execucions hipotecàries, que ha afectat 80.000 persones als Països Catalans en els darrers anys. La CUP-AE també proposa l’obligatorietat de la dació en pagament amb caràcter retroactiu en els casos d’impagament de la hipoteca.

Altres mesures de la CUP-AE en matèria d’habitatge són la creació d’un mercat públic de lloguer que es nodreixi de l’expropiació dels habitatges desocupats que siguin propietat de societats i entitats financeres, grans constructores, immobiliàries i especuladors, així com un cens que permeti gravar fiscalment la tinença d’habitatges desocupats.

Fernàndez: “CiU, PSC i PP són còmplices del drama dels desnonaments”

David Fernàndez, cap de llista de la formació, s’ha mostrat molt crític amb partits com CiU, PSC i PP, a qui ha acusat de ser “còmplices del drama dels desnonaments”. El candidat de la CUP-AE ha recordat que aquestes formacions han votat reiteradament en contra de regular aspectes com la dació en pagament, i ha considerat “electoralistes i immensament cínics” els gestos dels líders d’aquests partits quan asseguren que posaran fre als desnonaments.

Al discurs de la CUP l’avala la pràctica municipal. Durant els darrers anys, la CUP ha desenvolupat en l’àmbit local múltiples campanyes i iniciatives en contra dels desnonaments i a favor del dret a l’habitatge, i ha donat suport a les demandes i la tasca dels diferents col·lectius i plataformes que treballen en aquest àmbit.

Així, diverses poblacions on la CUP té representació han aprovat mocions amb mesures concretes a favor del dret a l’habitatge i per declarar-se “municipis lliures de desnonaments”. La CUP també ha col·laborat en diverses viles i ciutats en la recollida de signatures a favor de la ILP per la dació en pagament i ha participat en accions per aturar execucions hipotecàries.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 13/11/2012 – 12:29h
Desahucios vergonzosos

VARIAS personas han tenido que morir, decenas de miles de familias han tenido que ser desalojadas de sus viviendas a instancia de las entidades bancarias y la correspondiente sentencia judicial, una auténtica marea de protesta humana ha tenido que salir a la calle o hacer oír su voz para que, en el margen de muy pocos días, el Gobierno del PP y el principal partido de la oposición se hayan visto obligados a acordar llevar al próximo Consejo de Ministros, o a lo más tardar al siguiente, un decreto ley que acabe con un drama humano que está adquiriendo proporciones espantosas. La ley Hipotecaria, que data de 1909, aunque en décadas posteriores ha sido sometida a varias reformas, está a punto de sucumbir en algunos de sus principios básicos a partir de la incompatibilidad con la legislación comunitaria y la presión popular. Sí, la presión popular. Las protestas, las manifestaciones, son las que han marcado la nueva posición política de los partidos mayoritarios. Basta ir a las hemerotecas para ver cuál fue la respuesta del gobierno socialista de entonces, justo al inicio de la crisis en el 2007, y la posterior del PP ya en el poder. Mientras tanto, durante estos cinco años se han abierto casi 400.000 procedimientos de ejecución inmobiliaria, de los que han sido resueltos cerca de 200.000. Pero la muerte de la exconcejal socialista Amaia Egaña, en Barakaldo, el pasado viernes marcó un punto y aparte que debe obligar a adoptar algo más que un apaño para solucionar un drama que se ha ido agigantando en los últimos tiempos. La paralización de los desahucios durante dos años para casos de “extrema necesidad”, como ayer propusieron tarde y mal las entidades financieras, debe concretarse muchísimo más. Y para ello se antoja imprescindible dotar de un nuevo marco legal a los jueces.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/opinion/20121113/54355148440/desahucios-vergonzosos-jose-antich.html#ixzz2C6LNxqs5
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Llibertat.cat – 12/11/2012
Si som “transversals” hem de ser a tot arreu

L’altre dia vaig sentir, de manera involuntària, una conversa entre independentistes sobre la vaga general del 14 de novembre. S’acabava de fer pública la notícia que l’Assemblea Nacional Catalana havia decidit donar suport a aquesta convocatòria de protesta i Carme Forcadell n’informava els mitjans de comunicació al costat de representants de diversos sindicats, els quals també feien una aposta pel dret a decidir del poble català.

Els comentaris que m’arribaven de les persones abans esmentades, independentistes de pedra picada, per altra banda, eren de l’estil: “Quin immens error!”, “Com pot ser que l’ANC participi en aquestes mogudes”, “Ja s’han tornat a equivocar, sembla mentida”, “Els independentistes no hi guanyem res manifestant-nos al costat de sindicats espanyols”… De fet, aquesta conversa tampoc no és cap novetat en una part del món independentista, ja l’hem sentida en altres jornades de vaga, en protestes contra les retallades o contra la reforma laboral, etc. A vegades molts s’omplen la boca de la “necessària transversalitat de l’independentisme”, en la qual jo també crec, però, a l’hora de la veritat, segons ells, aquesta “transversalitat” consisteix bàsicament a evitar que l’independentisme participi en tot el que estigui relacionat amb moviments compromesos amb les reivindicacions socials, laborals, sindicals, alternatives… Per ells, que l’independentisme s’involucri en aquests àmbits no és bo perquè, des del seu punt de vista, això perjudica aquesta “transversalitat”.

Contràriament, quan són els empresaris, la Cambra de Comerç de Girona, per exemple, els que fan una aposta pel dret a decidir i l’estat propi -a la qual, per cert, jo he felicitat-, aquests mateixos independentistes, als quals al·ludia al principi, no posen el crit al cel. Ben al contrari, se n’alegren, ho celebren i diuen que això és enormement positiu per al creixement de l’independentisme; en cap moment afirmen que aquest fet pugui perjudicar la “transversalitat” independentista i, si els és possible, organitzen actes a favor de la independència amb la participació del món de l’empresa, cosa que, com jo ja he dit, a mi em no em sembla gens malament, al contrari.

En els últims anys, l’independentisme ha trencat totes les costures i ara ens trobem que partits polítics i formacions de centredreta; petits, mitjans i fins i tot grans empresaris; professionals liberals, gent benestant… que fins fa poc titllaven els independentistes d’il·luminats, utòpics i somiatruites, ara han arribat a la conclusió que si no tenim estat propi no ens en sortirem i això és bo i cal celebrar-ho. Però també hem de celebrar que, cada cop més, els moviments sindicals, socials, veïnals, de barris obrers, molts dels integrants dels quals provenen de la immigració espanyola o de les noves migracions, avui també s’hagin decidit a agafar l’estelada quan surten al carrer a manifestar-se. Per mi, per exemple, és molt significatiu que col·lectius que defensen la dació en pagament i que s’enfronten als desnonaments de les famílies que no poden pagar la hipoteca ens demanin si tenim estelades algun cop que han anat a fer una acció, o que a les manifestacions contra les retallades, contra la reforma laboral del PP o en defensa del sector públic les estelades hi siguin cada vegada més presents.

Jo entenc per “transversalitat” independentista precisament això: que l’independentisme arribi a la Cambra de Comerç de Girona i a la FOEG, però que també arribi a les mobilitzacions de la vaga general, perquè estic convençut que, per crear aquesta majoria social favorable a la independència, els independentistes hem de ser presents a tot arreu. O algú es pensa que des d’un govern que aposti per la llibertat nacional del nostre país, però que només porti a terme polítiques d’austeritat i de retallades del sector públic i dels serveis socials aconseguirem que els sectors més afectats per la crisi econòmica s’afegeixin a la lluita independentista? Malament rai si les classes populars catalanes associen la defensa de l’estat propi amb polítiques de retallades de drets socials, de drets laborals… amb l’adopció de polítiques que els aboquin a la misèria. Tindrem la batalla perduda.

Han passat uns quants anys, però encara recordo les picabaralles i els intensos debats que van caracteritzarl’independentisme dels anys 80 del segle passat entre els partidaris del front patriòtic i els de la unitat popular. Al final potser encara resultarà que ara, ja en el segle XXI, descobrirem que les dues estratègies no són incompatibles, sinó que amb la seva suma, en dos àmbits diferenciats, haurem trobat la clau de la nostra llibertat, com a mínim nacional, la social potser trigarà una mica més.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Catalunya Oberta – 13/11/2012 – 12:06h
Víctor Balaguer i Europa

Si jo fos un líder de Convergència, miraria de tenir molt present la vida i l’obra de Víctor Balaguer. Polític i escriptor, va ser el primer català a relacionar la decadència del Mediterrani i del catolicisme amb la desfeta de 1714. L’espanyolisme i el marxisme han tendit a presentar-lo com un escriptor romàntic, però és un dels escriptors més lúcids que hem tingut. La seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón era plena d’exageracions, però el seu relat té molta més substància històrica i més actualitat política que els totxos positivistes que en un moment determinat van passar per científics i imparcials. Pocs catalans han vist tan clar com Balaguer el paper regenerador que una Catalunya lliure jugaria en el sud d’Europa i pocs escriptors, deixant de banda Josep Pla, han escrit amb tanta intenció política. Segurament per això els especialistes l’esmenten tan poc quan parlen del general Prim, tot i que va ser un dels seus col·laboradors més estrets.

Balaguer volia convertir Catalunya en el Piemont ibèric, però no pas per bastir una nació com aquesta Itàlia a la francesa que es va acabar imposant. L’escriptor estava convençut que l’esperit confederal de la corona d’Aragó inspiraria no sols l’articulació política de l’Espanya postborbònica, sinó també la de la nova Itàlia unificada per Garibaldi i la casa de Savoia. Alguns líders provençals, com ara Frederic Mistral, o el militar irlandès William Charles Bonaparte-Wyse, que era nebot de Napoleó i escrivia en occità, també s’ho pensaven. De fet, tenien l’esperança que, si Barcelona era capaç de federalitzar Espanya, a la llarga França sucumbiria a l’hegemonia de l’esperit català. La fascinació pel llatinisme que els intel·lectuals de París acabarien convertint en una simple forma de feixisme comença amb les relacions entre Balaguer i Frederic Mistral durant els anys anteriors a la revolució de 1868.

Els amics provençals de Balaguer creien que, si Catalunya aconseguia modernitzar Espanya, a poc a poc França es veuria arrossegada cap a la descentralització i que algún dia fins i tot seria possible crear un gran imperi llatí com el que Lluís XIV havia somiat de crear durant la guerra de successió, però a l’estil catalanesc. Llavors aquestes fantasies semblaven més reals que ara i un polític com l’asturià José Maria Orense escrivia: “La España no puede ser otra cosa que una República federal. Justamente la Cataluña, con sus antiguos fueros, con su carácter enérgico, con su amor al trabajo y sin propensión a vivir del presupuesto, tiene lo necesario para gobernarse como los mejores Estados de América.” Com ja havien assenyalat alguns austriacistes del segle XVIII, Balaguer trobava que la república era un sistema polític més just, però creia que Espanya necessitava una monarquia per mantenir tranquil·la l’oligarquia castellana creada al voltant de la corona.

El general Prim va seguir fil per randa l’ordre de preferències de Balaguer a l’hora buscar un rei per Espanya, després d’expulsar Isabel II. Un els actors claus del pla modernitzador que Prim i Balaguer tenien al cap per canviar l’Estat era la monarquia dels Savoia. Descartats els portuguesos, que no volien embolicar-se amb Espanya de cap manera, van triar com a rei el duc d’Aosta, terra on el francoprovençal encara avui té un règim especial. Aquell rei “estranger”, que deien els castellans, era fill del monarca que Balaguer i el general Prim havien elogiat pel seu liberalisme, pel seu caràcter al camp de batalla i per l’habilitat que havia demostrat davant les pressions colonitzadores de França i Àustria. Catalunya i Savoia, l’últim país a abandonar Barcelona a la seva sort el 1714, tenien moltes coses en comú i juntes havien de demostrar que Jaume Balmes tenia raó quan deia que les societats catòliques no eren inferiors a les protestants, com pretenien les potències comercials del nord.

Com és lògic, a París, Londres i Berlín la modernització d’Espanya en aquests termes no feia cap gràcia, i Prim no va comptar amb gaires ajuts. A Madrid, la idea d’un Estat governat a la catalana, amb una Barcelona connectada a les grans ciutats italianes, també espantava. El rei Amadeu volia entrar a Espanya per Barcelona, però el general Prim li va fer arribar a través de Balaguer que desembarqués a Cartagena, per no exaltar els ànims. Amb l’assassinat de Prim, la possibilitat de crear un bloc mediterrani que tractés de tu a tu les potències del nord va quedar frustrat. El catolicisme va entrar en una nova fase de putrefacció. Mentre Catalunya es refugiava en els eufemismes del catalanisme, l’antiga Savoia perdia la personalitat dissolta dins l’Estat itàlià. Quan Eugeni d’Ors va posar la ciutat piemontesa de Vilafranca com a metàfora d’una Europa federal liderada per les ciutats, ja només somiava truites. Tant és així, que poc després ell mateix ho va veure i es va fer feixista. Avui n’hi ha prou de visitar Gènova per constatar que, si Barcelona se n’ha sortit millor, és perquè ha mantingut la identitat catalana.

Explico tot això per recordar que, de cara a la propaganda, està molt bé que Mas vagi a Brussel·les a fer discursos federalistes. Però no hauríem d’oblidar que estem sols i que és molt més perillós lligar la llibertat de Catalunya a la transformació d’Europa que a la proclamació d’un Estat independent a l’ús. Europa no s’assembla a nosaltres perquè en bona part és fruit de l’ordre que va sortir de la traició de 1714. Tot i que sigui positiva, la nostra reaparició ja és un trasbals prou gros per al continent per complicar-lo escampant bones idees. Espanya ens hauria d’haver ensenyat que propostes que a nosaltres poden semblar-nos solucions per d’altres poden ser una amenaça. Val més que assegurem un tros de port a les empreses franceses i holandeses i preparem la gent per defensar la independència amb dents i ungles. Els diners i la determinació resultaran més convincents que la lírica política, per més poètica que sigui.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 13/11/2012 – 11:49h
Brussel·les no és Lourdes

Un dels debats més pesats en tot aquest procés és el de la Unió Europea. Des de Madrid -i corresponsalies polítiques i mediàtiques a Barcelona- s’insisteix a fer veure que la Unió Europea s’ha posicionat oficialment per l’opció de fer fora d’Europa els catalans en cas d’independència. Partint d’aquesta afirmació, PP, PSOE i els seus seguicis mediàtics afegeixen que, a més, Espanya vetaria fins i l’infinit el reingrés de Catalunya.

I això és fals. Com va quedar clar el passat 15 d’octubre, la Comissió Europea només es pronunciarà sobre una hipotètica independència de Catalunya si Espanya ho demana. I Espanya, òbviament, no ho pensa fer perquè implicaria el reconeixement d’una possibilitat que Madrid s’esforça a negar que existeixi. Així que el debat i la decisió queden en suspens fins que, efectivament, l’escenari d’un Estat Català sigui real. Punt i final.

A partir d’aquí es poden fer les hipòtesis que es vulguin sobre què convé més a la Unió Europea. Personalment, em decanto per l’hiperrealisme d’aquest quadre periodístic del Huffington Post. Però, en teoria, també es pot afirmar que els europeus donarien suport a Espanya en qualsevol circumstància i a qualsevol preu. En qualsevol cas, el que està clar és que Europa ni ajudarà a crear un Estat Català, ni s’esforçarà a mantenir la unitat d’Espanya. I qui no ho entengui perdrà la partida.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 13/11/2012 – 12:31h
Entre ERC i CiU
Forma part d’aquell grup que el 2003 volia un Govern de CiU amb ERC
Som davant d’un dels electors amb més dubtes de tots els que exerciran el dret a vot el 25 de novembre vinent. Hi ha dies en què té claríssim que ha de fer costat al president Mas perquè tingui una majoria absoluta que li permeti conduir amb autoritat el procés cap a l’Estat propi, però també hi ha dies en què pensa que només amb la papereta d’ERC pot garantir que la independència sigui la veritable meta, no fos cas que CiU s’arronsés i acabés acceptant les rebaixes, com passava sempre durant la llarga etapa de Jordi Pujol. Forma part d’aquell considerable grup de gent que l’any 2003 volia un Govern de CiU amb ERC en comptes del tripartit, que per això va votar Carod-Rovira amb gran convenciment. En aquell moment, desitjava que l’actitud rebel dels republicans servís de revulsiu a una Convergència massa ben instal·lada en els vicis i rutines de tants anys de poder.

L’opinió que tenia de Mas no era gaire bona: el veia com el típic dirigent col·locat a dit per l’amo. Des de fa un temps, però, el veu com un líder seriós i ha d’admetre que exerceix el càrrec de president amb una dignitat i coratge admirables. El que no acaba d’entendre és com pot anar del bracet de Duran Lleida, que sembla que estigui tan lluny de tot el que ara es promou des de CiU. Si observa la cúpula actual d’ERC, troba que Junqueras transmet autenticitat però també inexperiència, un detall que li preocupa quan pensa en la feinada que tindrà per davant el nou Parlament. Amb tot, creu que el cap de llista republicà està recuperant amb esforç la credibilitat d’un partit que va fer “coses molt estranyes” durant els darrers anys, sobretot quan va reeditar el tripartit i va fer president Montilla, cap d’un PSC que ja anava de baixa i que no tenia res en comú amb els que deien que tenien com a projecte principal i raó de ser la independència del país.

Fa dos anys, va votar Mas, després d’haver-se abstingut, fastiguejat pel que anomena “pactes de perdedors”, i després d’haver sentit un cert interès pels moviments de Joan Carretero, impulsor de Reagrupament. El seu ideal era que CiU, ERC i la resta de partits favorables a la independència formessin una gran coalició que concentrés els vots de tots aquells que -per sentiment patriòtic, per racionalitat econòmica o per totes dues coses- han decidit que ja no volen perdre més temps parlant de l’encaix amb Espanya. Li sap greu i, a més, li complica la vida. Perquè té un dilema que no sap resoldre: Mas? Junqueras?

La seva dona votarà Mas: pensa que si el convergent no treu majoria absoluta, el camí independentista serà molt més complicat. El seu germà votarà Junqueras, manté que ERC ha de ser segona força del Parlament per impedir els dubtes de CiU. I el seu fill? Aquest -que s’estrenarà com a elector- votarà la CUP. Ell està fet un embolic. Voldria poder posar dues paperetes dins l’urna.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
e-noticies – 13/11/2012 – 12:35h
La CUP compara Mas amb Evita Perón

El cap de llista de la CUP, David Fernàndez, ha comparat el president de la Generalitat, Artur Mas, amb Evita Perón. “La independència no és cosa d’un partit, és del poble. Això és el frau de la independència. Artur Mas fa una campanya d’Evita Perón”, ha afirmat.
En una entrevista a El món a Rac-1, ha dit que “si per assolir la independència hem de coincidir uns minuts amb la nostra burgesia nacional, ho farem. I si per millorar socialment hem de coincidir amb Vallecas, o amb l’Andalusia revolucionària, o amb l’Espanya més rebel, també ho farem. La diferència entre CiU i la CUP és la de Diego Cañamero i la Duquessa d’Alba”.
“Som un país -ha apuntat- que, si fóssim sobirans, no seríem a la OTAN. Són les guerres que provoquen els rics, que van a l’Iraq a buscar petroli. El projecte de l’euro és una imposició neoliberal. Hi ha vida fora de l’euro”.
En aquest sentit, Fernández ha assegurat que “hi ha països que n’estan fora, i no pagarem el deute públic. Si suposa que ens facin fora de l’euro, ja trobarem la forma. Hem sobreviscut a dictadures. Hi ha una forta economia cooperativista”.
Sobre la desunió dels partits independentistes, el cap de llista de la CUP ha expressat “la unitat és un terme massa important per utilitzar-lo barroerament a cinc setmanes. La unitat no es pot construir als despatxos”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 13/11/2012
Com ens hem desespanyolitzat

En gairebé trenta anys, segons les enquestes i en números rodons, el 24 per cent de catalans que se sentien només espanyols o més espanyols que catalans (CIS, 1984) s’ha reduït a un 8 per cent (CEO, 6/2012). I, segons les mateixes fonts, el 26 per cent de catalans que se sentien només catalans o més catalans que espanyols ha arribat al 53 per cent. Els que deien sentir-se tant una cosa com l’altra han passat del 50 al 37 per cent. Com que sempre m’he mostrat escèptic sobre el valor d’aquesta pregunta i particularment sobre el sentit de les respostes obtingudes, ara tampoc no m’hi agafaré fort. Només hi recorro per situar a grans trets el canvi de sentimentalitats nacionals que s’hi constaten.

Efectivament, allò que ara m’interessa fer notar és que una evolució d’aquesta magnitud en la sentimentalitat nacional a Catalunya no ha estat, en cap cas, resultat d’un procés de conversió mental, forçat i traumàtic, sinó conseqüència d’una evolució poc o gens conscient. Tant és així que una de les situacions actuals que més serveixen per confirmar la meva tesi és que els que hem viscut, en una o altra proporció, aquesta transformació sentimental, no tan sols no sabríem posar una data a l’abans i el després, sinó que tendim a pensar que, en el fons, sempre havíem sentit el mateix. Fins i tot resulta divertit observar com els penúltims a desespanyolitzar-se consideren oportunistes els ultimíssims a fer-ho, mentre els antepenúltims estan convençuts que mai no s’havien sentit espanyols.

Mal que li pesi al senyor Wert, el que vull dir és que aquest canvi de sentimentalitat que segons les enquestes hauria redibuixat el mapa de les adhesions nacionals en més d’un 56 per cent de l’espai, no ha estat resultat d’una coacció doctrinària, ni tampoc producte d’una conclusió reflexiva i racional. En realitat, es tracta d’una experiència continuada i creixent de desafecció cap a un determinat espai nacional, progressivament viscut com a aliè, i la corresponent naturalització de la pertinença a un marc alternatiu emocionalment més confortable. En una entrevista que em feia Debat Nacionalista l’any 1988 advertia que la nacionalització del país no podia avançar a base de fer “prendre consciència”, és a dir, de l’adoctrinament, una lògica pròpia de les actituds de resistència que, en contra del previst, sempre condueixen a la residualitat. La normalitat nacional, hi deia, passava per arribar a una gran “inconsciència nacional”, és a dir, una pertinença implícita a la nació que no s’hagués de manifestar com una militància. No sé si llavors se’m va entendre bé, però celebro que ara els fets confirmin la intuïció. S’ha imposat, per dir-ho com Michael Billig (1995), el nacionalisme implícit, banal en anglès, que era de l’única manera que podia arribar a ser majoritari.

En el llibre Inventari de jubilacions , escrit per Josep Maria Espinàs en ocasió dels seus 65 anys, l’autor relatava de manera irònica i lúcida allò de què s’havia desprès -“jubilat”- al llarg dels anys. I una d’aquestes jubilacions era la de l’espanyolitat. Fer-ne una relectura en el context polític actual ajuda a entendre bé què ha passat. Es podria dir que molts catalans, els darrers trenta anys, també s’han anat jubilant de l’espanyolitat sense gairebé ni adonar-se’n. Espinàs descriu amb la seva habitual claredat aquesta transformació: “Me n’he sentit i no me’n sento. Com s’ha produït aquest canvi […] és un fet que no sabria analitzar. Deixar-me de sentir espanyol s’ha produït com una fatalitat biològica, penso, més que no pas per haver arribat a una conclusió racional”. No puc ara repetir tota la subtil argumentació, però no em puc estar de reproduir una paradoxa que formula Espinàs: “Tinc la impressió que el sentiment d’espanyolitat l’he perdut anant per Espanya. Quan he pogut conèixer Espanya, no m’hi he pogut reconèixer com espanyol. […] Anant per Espanya he vist que jo no experimentava cap sentiment d’espanyolitat, sinó ben al contrari, un sentiment de forasteria”.

Es tracta, doncs, d’entendre bé com s’origina l’experiència de desvinculació sentimental espanyola, fins i tot en contra del projecte ideològic del nacionalisme regionalista o del catalanisme autonomista que fins fa poc ens havia governat. Molts catalans han sentit que en aquesta Espanya constitucional, en contra de les expectatives creades a finals dels anys setanta, no ens hi sentíem com a casa. Hem comprovat que la nostra condició de catalans hi grinyolava, que hi fèiem nosa, i ens hi han fet sentir forasters. És això: ni més, ni menys.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 13/11/2012
Cánovas i Sagasta
El pacte sobre els desnonaments dóna aire a la política i esbossa altres enteses, amb Catalunya al fons
El dia de Tots Sants a la nit, el president del Govern central va trucar per telèfon al cap de l’oposició i tots dos es van posar d’acord per sortir a caminar junts pel camí de la calma. Una estona, al menys. Mig quilòmetre. El Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol buscarien conjuntament un pal·liatiu al més dramàtic i descarnat dels drames de la crisi. El més feridor. El més televisat. I el més contestat als barris de les grans ciutats: el desnonament dels qui han perdut tota possibilitat de pagar el seu habitatge.

El dia anterior, durant el ple extraordinari del Congrés dedicat al Consell Europeu d’octubre, Alfredo Pérez Rubalcaba ja havia demanat el pacte. Mariano Rajoy va acceptar-lo. Dotze dies després, PP i PSOE esbossen un principi d’acord i aconsegueixen de la banca el compromís de paralitzar els desnonaments en casos d'”extrema necessitat”. Menys drames televisats. Falten vint-i-quatre hores per a la segona vaga general convocada pels sindicats contra el Partit Alfa. Falten tretze dies per a la celebració de les nervioses eleccions catalanes.

Des que van aparèixer a l’horitzó els negres nuvols de la tempesta, els esdeveniments més importants del relat econòmic espanyol succeeixen entre els dies 9 i 12. La nit del 9 al 10 de maig del 2010, Elena Salgado es va rendir a l’Ecofin de Brussel·les davant les exigències del Directori Europeu, amb José Luis Rodríguez Zapatero atònit a l’altre extrem de la línia telefònica: els alemanys demanaven més, més i més. L’endemà va trucar Barack Obama a la Moncloa per reblar el clau. I, després el primer ministre xinès, Wen Jiabao.

El 10 de maig del 2012, el Govern de Mariano Rajoy decideix forçar la sortida de Rodrigo Rato de la presidència de Bankia per procedir a la intervenció pública del conglomerat financer espanyol amb el forat més gran. S’esfondra aquell dia el mite que tot és culpa de les autonomies. La principal avaria de l’economia espanyola es troba en els balanços de bona part del sistema bancari, per l’acumulació de crèdits impagats i els actius immobiliaris sobrevalorats. Salta el fusible de Bankia i s’interromp el discurs que intenta presentar el Gran Madrid com l’oasi d’una crisi espanyola radicalment perifèrica. Un mes després, el 9 de juny, el ministre d’Economia, Luis de Guindos, aconsegueix pactar una línia de crèdit (un mínim de 50.000 milions) per poder reforçar el sistema bancari espanyol, en una reunió extraordinària de l’Ecofin. Una línia de crèdit la concreció de la qual farà suar sang al Govern Rajoy. S’accentua la intervenció informal de l’economia espanyola per part del Directori.

El 12 de novembre del 2012, dos anys i mig després d’haver entrat en la fase més cruel de la crisi, els dos principals partits i la banca pacten la línia de la pietat. Un tallafocs d’urgència per impedir que una espurna dolenta -un altre suïcidi d’un desnonat, un xoc entre veïns i policia- acabi provocant un incendi a la grega en una Espanya cada vegada més castigada per la pobresa i la desigualtat social. No és un acord fàcil. La banca, el prestigi de la qual també es troba seriosament erosionat, tem una cadena d’impagats: si el veí de baix diu que no pot pagar, jo, que també estic a l’atur, tampoc pagaré. I els advocats de l’Estat alerten del risc de transmetre a l’exterior un missatge d’inseguretat jurídica. Ningú no inverteix en un país en el qual no estigui clar el cobrament dels deutes.

Els jutges, tanmateix, es neguen a ser els homes de negre de la banca. Quaranta-sis jutges degans de tot Espanya s’han reunit a Barcelona -sempre la desobedient Barcelona- per llançar un ultimàtum: “Els jutges no som els cobradors del frac”. L’Església també s’hi pronuncia; amb especial energia el bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, tantes vegades qualificat de conservador. Sindicats i entitats pressionen a favor de la moratòria. I els grups associats al filiforme 15-M aixequen la mà: nosaltres vam ser els primers a denunciar-ho! I tenen raó.

El Govern espanyol, conscient que l’any 2013 serà duríssim, tem un esclat social. I el PSOE necessita oxigen. El nucli dur de l’Executiu, amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant, vol ser identificat amb l’austeritat: reducció de cotxes oficials, límits a les indemnitzacions dels directius, publicitat sobre les despeses en regals fetes per l’anterior Govern… El PSOE necessita tornar a aparèixer com un partit útil per a les persones amb menys recursos. El règim del 1977 ha de protegir-se de l’erosió i de l’abrasió. Cánovas i Sagasta.

Sagasta i Cánovas també parlaran de Catalunya quan la foto del 25 de novembre estigui definitivament revelada.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tamazgha.fr – 13/11/2012 – 12:19h
La conscience actuelle de la majorité des catalans se fonde sur la conviction que seuls les catalans doivent décider de leur futur
Entretien avec Carles Castellanos vice président de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana)

La situation en Catalogne a vu un tournant historique le 11 septembre 2012 lorsque plus d’un million de manifestants sont sortis dans les rues de Barcelone avec un seul mot d’ordre : “Indépendance pour la Catalogne”.
Si aujourd’hui il n’y a aucun doute sur l’adhésion populaire des Catalans à l’idée de l’indépendance, il reste que politiquement le travail ne fait que commencer. L’État espagnol ne lésinera certainement pas sur les moyens pour faire échouer ce projet. Un bras de fer est donc engagé entre les organisations politiques catalanes et les autorités de Madrid.
Du côté catalan, c’est notamment autour de l’Assemblée nationale catalane que l’action politique s’organise.
Pour comprendre où en est la situation en Catalogne et quelle est la marche suivie par les Catalans pour aboutir à leur objectif, nous avons rencontré un des militants de la première heure de la cause indépendantiste catalane et qui est, aujourd’hui, vice-président de l’Assemblée nationale catalane : Carles Castellanos.

En 1960, alors que Franco était au pouvoir, Carles Castellanos adhère au Front National de Catalogne, un parti nationaliste catalan. En 1968, il crée avec d’autres camardes le Parti Socialiste d’Alliberament Nacional (parti socialiste de libération nationale). En 1985, il s’engage dans le Mouvement de la défense de la terre qui est l’expression politique de la lutte indépendantiste de l’époque où il y avait une organisation armée “Terra Lliure” (terre libre).
En 1965, Carles Castellanos est arrêté et emprisonné pendant un mois. En 1974, il a eu droit à un séjour de huit mois dans les prisons espagnoles. En 1981, il a été “seulement” torturé pendant trois jours et trois nuits et puis relâché. En 1982, il a été arrêté et avait séjourné un mois en prison. Enfin, en 1989 il séjourne huit mois dans les prisons espagnoles.
Il avait également connu l’exil. Ainsi, en 1975 il s’exile à Perpignan et en 1992 il était contraint de partir dans le Nord. En l’absence d’accusation pouvant l’inculper, la Guardia Civil (gendarmerie espagnole) multiplie ses intimidations envers le militant qui trouve l’exil comme solution temporaire.

Carles Castellanos est par ailleurs engagé dans les mouvements de défense de la langue et beaucoup dans l’action culturelle.

Mais Carles Castellanos est également un universitaire qui s’intéresse particulièrement aux langues. Actuellement, il est professeur à l’Université Autonome de Barcelone où il enseigne la traduction. Il a effectué des études de traduction catalan-français, il a étudié la Méditerranée, les langues afro-asiatiques et s’est intéressé à la question de standardisation des langues.
En 1995, il publie, en collaboration avec Mohand Tilmatine, Hassan Banhakeia et Abdelghani El Moghly, un dictionnaire (avec une grammaire) intitulé “Tutlayt tarifit”. En 1997, il soutient une thèse de doctorat ayant pour titre “Les processus de standardisation des langues et application à la langue amazighe”. La thèse est écrite et soutenue en catalan. Actuellement, il travaille sur différents aspects relatifs à la standardisation de Tamazight, notamment dans le domaine des principaux néologismes nécessaires à la vie moderne.

Enfin, Carles Castellanos s’est illustré par sa solidarité avec Imazighen de Catalogne qu’il a toujours soutenu et accompagné dans leurs différentes luttes en faveur des langue et culture amazighes en Catalogne.

ENTRETIEN.

Tout d’abord je voudrais bien que vous présentiez brièvement aux lecteurs de Tamazgha.fr l’Assemblée nationale catalane et comment a-t-elle vu le jour ?

L’Assemblea Nacional Catalana est une organisation qui regroupe tous les indépendantistes appartenant à des partis ou sans affiliation à aucun parti. Les conditions d’affiliation à l’ANC sont les suivantes : on adhère à l’ANC à titre individuel à partir de l’adhésion aux documents fondamentaux qui sont la déclaration des principes, les statuts d’organisation et la feuille de route. On appartient forcément à une Assemblée territoriale et on peut aussi adhérer à une Assemblée sectorielle (selon la profession, etc.).

Les principes fondamentaux sont l’obtention de l’Indépendance et la défense de la démocratie en profondeur. La Feuille de route marque les périodes du développement organique : constitution, consolidation, moment d’obtention de la majorité sociale, etc.

La relation avec les partis politiques et avec la politique institutionnelle est la suivante : L’ANC ne prend pas part aux élections car, d’après les Statuts de l’ANC, on considère que les charges de direction (Secrétariat National, etc.) sont incompatibles avec des charges de responsabilité dans les partis. L’ANC se fixe comme tâche la surveillance des positions des principaux partis indépendantistes.

L’ANC est née à partir d’un processus parallèle aux consultations sur l’indépendance qui se sont organisées dans les communes de Catalogne à partir de l’année 2009. On a commencé par mettre en commun des principes entre des dizaines de personnes appartenant à un éventail large de positions idéologiques et politiques ; ensuite on a convoqué une Conférence nationale (le 30 avril 2011) à laquelle ont pris part 1200 personnes. Cette conférence a ratifié des organes de direction et a dessiné les démarches à faire jusqu’à la convocation de l’assemblée pour la constitution de l’ANC, laquelle assemblée a eu lieu le 10 mars 2012 et qui a réuni près de 5000 personnes.

La marche organisée par l’ANC le 11 septembre 2012 a été un tournant historique pour la Catalogne. Pouvez-vous revenir sur le succès de cette initiative ?

C’est surtout le résultat des mobilisations précédentes. Il y a un précédant général dans le déploiement du mouvement indépendantiste de gauche qu’on peut situer en mouvement dès les années 80 du siècle dernier. Ce mouvement a mobilisé des milliers de personnes pendant plus de 25 ans d’activités et a établi aussi des centres d’action (Casals, Ateneus, etc.) partout au niveau du territoire. Un autre antécédent important était les manifestations organisées par la PDD (Plateforme pour le droit de décider) et Omnium Cultural dans les années 2006, 2009 et 2010, auxquelles ont pris part des centaines de milliers de personnes pour protester contre les décisions de l’Etat espagnol contraires à la réforme du statut d’autonomie qui avait été approuvée par le Parlement catalan et laminé par le Parlement espagnol.

L’ANC a su recueillir cet esprit de mobilisation et aussi l’apport militant des organisateurs des consultations sur l’indépendance des années 2009 – 2011. Les attaques des politiques, journalistes et créateurs d’opinion espagnols de toute sorte, contre la Catalogne et les Catalans, a créé un état de conscience qui a été la raison d’une participation croissante aux mobilisations.

Aujourd’hui la majorité de la classe politique catalane et espagnole est unanime concernant l’échec du modèle de l’autonomie. Néanmoins, certains d’entre eux rattachent cet engagement de la Catalogne pour l’indépendance à l’argument économique plutôt qu’à une fibre patriotique ancrée de manière ancestrale dans la société catalane. Quelle lecture en fait l’ANC ?

L’engagement de la Catalogne pour l’indépendance est le résultat d’un long processus. Ce que je viens de décrire n’est que l’étape de la maturité de notre combat. C’est vrai que l’argument de l’exaction économique espagnole qui prive les Catalans de leurs impôts est aussi important, car cela devient très grave dans une conjoncture de crise. Mais la raison de fond de la grande participation est bien une indignation causée par la vulnération espagnole de tous les accords ainsi que le manque de respect pour la Catalogne, les Catalans et leur langue, leur culture, et aussi par la négation aux Catalans de leur droit de déterminer librement leur futur. La conscience actuelle de la majorité des Catalans se fonde sur la conviction que seuls les Catalans doivent décider sur leur futur.

Pourquoi la Catalogne a revendiqué en 1978 le statut d’autonomie et aujourd’hui (2012) elle revendique l’indépendance et quels en sont les facteurs clés ?

Dans cette évolution, car il s’agit en effet d’évolution, on peut distinguer les deux facteurs fondamentaux des processus politiques : le facteur objectif et le facteur subjectif. On peut dire que, déjà en 1978, nous avions des conditions objectives pour commencer à revendiquer l’indépendance même si elles n’étaient pas clairement formulées comme aujourd’hui, mais on aurait pu par exemple revendiquer le droit à l’autodétermination. La majorité des partis et la population étaient favorables à cet objectif. Mais, les partis principaux ont trahi (on parle de « la trahison des leaders ») les intérêts du peuple sous prétexte de la crainte d’une intervention militaire.

Quant aux éléments subjectifs de la population, on peut dire que la conscience politique n’était pas arrivée à sa maturité parce qu’on venait de sortir d’une dictature. Le processus a eu besoin d’un certain temps pour la maturation de la conscience politique. Aussi fallait-il faire l’expérience des attitudes politiques de l’État espagnol vis-à-vis des Catalans. Néanmoins, ce processus aurait pu être plus rapide sans la trahison initiale des principaux partis.
Cette manipulation des partis a pu être finalement dépassée à partir de la création des espaces unitaires (comme la PDD, les Consultations sur l’Indépendance et finalement l’ANC). Ces instruments, les attaques de l’Etat espagnol et la situation économique ont accéléré le processus dans les six dernières années.

Le 25 novembre prochain, la Catalogne organisera des élections anticipées. Un référendum pour l’autodétermination s’en suivra malgré l’opposition de Madrid. Quels sont les arguments de l’ANC pour justifier le référendum ? Et quelle sera sa réaction en cas d’un éventuel empêchement de ce même référendum ?

La revendication d’un référendum est un objectif assumé de façon majoritaire par les Catalans, au moins dès la période des années 2006-2009, de la même manière que l’assomption du droit de décider (droit collectif des Catalans à décider de leur futur).
Il y a deux manières d’arriver à l’indépendance : par un référendum et/ou aussi par une déclaration unilatérale d’indépendance par le Parlement catalan. Dans les prochaines élections, on obtiendra probablement une majorité claire et favorable au droit d’autodétermination. À partir de cette majorité, les institutions catalanes aideront à avancer vers l’indépendance. L’ANC a demandé aux partis politiques de se prononcer en faveur de l’indépendance afin de garantir cette majorité.

Si l’État espagnol empêche le référendum, l’ANC organisera (ou aidera à organiser) d’autres actions de décision collective (déclaration unilatérale du Parlement, référendum organisé par les communes, etc.).

L’ANC a récemment ouvert une section d’immigration. Pourquoi la nécessité de créer une telle section ? Quel est son rôle et son objectif ?

La présence de la population immigrée dans le processus de libération nationale catalan est ancienne et n’a cessé d’augmenter. Le mouvement indépendantiste catalan a compté depuis toujours avec la collaboration d’un nombre important d’immigrés qu’on a toujours considéré comme une partie active du processus. Dans les consultations sur l’indépendance, par exemple, on a élargi la participation à toute la population habitant dans les communes sans avoir à être reconnues légalement par le gouvernement espagnol, etc. Mais maintenant on a besoin d’aller plus loin, parce qu’on est en train de chercher à obtenir la majorité sociale pour préparer la construction d’un nouveau pays. Pour cela, il faut faire un effort particulier vis-à-vis des différents collectifs d’immigrés afin que leur participation soit plus importante. On veut montrer à tous les secteurs de la société que le nouvel État que nous créerons sera un État pour tous sans exclusion. Pour cela, il faut le construire avec la participation de tous. Aujourd’hui, la participation des Imazighen est déjà très importante. On a déjà des décisions favorables telles que l’adhésion de la Casa Amaziga (Maison Amazighe) à l’ANC il y a quelques jours.

La victoire écrasante du courant nationaliste basque aux dernières élections semble confirmer que ce peuple s’inscrit dans la voie de la Catalogne. D’autres peuples à travers le monde (Ecosse, Azawad, Kabylie, etc.) sont déterminés à atteindre leur objectif. Pensez-vous que le 21ème siècle sera celui d’une deuxième décolonisation des peuples ?

Dans une certaine façon, oui. Mais nous pensons plutôt être maintenant dans un courant historique un peu plus ancien. Je crois que nous sommes dans la nouvelle vague d’émancipation nationale qui s’est déclenchée dans les années 90 du 20ème siècle : Lituanie, Slovénie, Timor oriental, etc. et qui se développera sur une longue période du 21ème siècle. À partir des années 90 du siècle dernier, une nouvelle conjoncture internationale se développe et met en exergue le droit des collectivités nationales à permettre l’apparition de nouveaux États indépendants partout dans le monde. L’Écosse et le Pays Basque (et la Catalogne, je pense) sont déjà préparés afin de profiter de cette éventualité dans un futur proche. Certaines régions du Nord de l’Afrique vont aussi l’être bientôt, si elles développent des mouvements organiquement et politiquement préparés pour faire avancer d’une façon efficace ce processus.
Le cas de l’Azawad montre par exemple une certaine faiblesse politique qui n’a pu empêcher une dérive. Mais dans ce cas comme dans les autres – comme la Kabylie – il ne s’agit que de renforcer l’organisation et aussi d’entreprendre un chemin politique (de formation des gens et de formulation des objectifs) qui peut être un peu long jusqu’à ce que la majorité du peuple se rende compte de la nécessité de l’indépendance et de lutter pour défendre le droit collectif à décider son futur.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Periòdico.cat – 13/11/2012
El sobtat federalisme dels intelectuals

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Periòdico.cat – 13/11/2012

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 13/11/2012 – 22:00h
Per què a Espanya no li interessa un estat català fora de la UE?
Vicent Partal explica el principal motiu econòmic i logístic. video
La qüestió sobre si un estat català quedaria dins o fora de la Unió Europea ha fet molt soroll aquestes últimes setmanes. Alguns comissaris europeus, com Viviane Reding i Joaquín Almunia, han expressat opinions contradictòries sobre aquesta qüestió. La posició oficial de la Comissió és que no es pronunciarà fins que tingui sobre la taula ‘una situació concreta’. Però ni tan sols a Espanya li interessa que un estat català quedi fora de la UE, per unes qüestions econòmiques i logístiques que el director de VilaWeb, Vicent Partal, exposa en aquest vídeo.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 13/11/2012 – 22:10h
El 26-N
CiU és la baula més feble dels que volem, o podem voler, la independència per al nostre país i, com sap tothom, una cadena només és tan forta com la baula més feble
El 25-N votarem en les eleccions més importants des del final del règim franquista. El país feia temps que havia avançat en independentisme els polítics per la dreta i, amb la demostració de força i ambició de l’11-S com a catalitzador, el president Mas finalment ha decidit que ell volia liderar aquest anhel. Tothom sap que és clarament impossible assolir la majoria necessària per a la independència sense la participació de CiU. Tota la resta de forces independentistes són necessàries, però no suficients. I ara es presenta una oportunitat d’or que, si es malbarata, pot trigar molts anys a tornar-se a produir.
És cert que el missatge de CiU continua sent irritantment ambigu, i això farà decidir alguns a donar el seu vot a formacions inequívocament independentistes. Però seria injust i obcecat no reconèixer alhora que s’ha produït una vertiginosa acceleració en la velocitat de CiU cap a la independència del nostre país, i que el president Mas s’ha jugat la carrera política en l’aposta que una majoria clara del país desitja la independència.
En aquest context, si després d’haver-se pronunciat tan clarament, el president Mas només obté un nombre d’escons igual o similar al que ara té CiU (62), la lectura inequívoca que en farà l’oposició, la resta d’Espanya, tot el món mundial, la mateixa CiU i fins i tot el mateix president Mas, és que aquest tema, tan galvanitzador per la seva pròpia naturalesa, no interessa els nostres compatriotes. I, consegüentment, hi ha un risc molt elevat que l’energia i la velocitat independentistes que ara mateix té CiU es refredin durant molt de temps.
CiU és la baula més feble dels que volem, o podem voler, la independència per al nostre país i, com sap tothom, una cadena només és tan forta com la baula més feble. No es podrà arribar a la independència més de pressa que la velocitat que vulgui portar CiU, per més que la desitgem i, per això, la manera més efectiva per arribar-hi com més aviat millor és mirar d’ajudar CiU en aquest camí perquè no perdi l’empenta.
I això és precisament el que ha fet Reagrupament en oferir el seu suport al president Mas per avançar en aquest procés, tot demanant el vot per CiU sense cap condició prèvia. Però si els vots de les darreres eleccions es repetissin, i simplement s’afegissin els vots de Reagrupament als de CiU, aquesta passaria a 64 escons, i un tal nombre no seria suficient. Per visualitzar el suport social que una tal iniciativa requereix, caldria una majoria absoluta folgada, que excedís els 68 escons de la majoria absoluta.
Votar CiU implica certament un cert risc que no s’honorin finalment els mandats independentistes amb els quals s’atorga el vot, però si el president Mas obté una majoria absoluta folgada, llavors, significativament reforçat davant del seu partit, del país, de l’Estat espanyol i de la resta del món, tindrà tots els arguments necessaris per continuar estirant CiU, i al darrere el país, cap a l’estat propi.
Evidentment tothom farà una reflexió personal profunda per unes eleccions tan significatives. Però potser val la pena afegir, al conjunt de reflexions a efectuar, plantejar-se com ens pot quedar el cos el 26-N, un cop els vots hagin estat emesos i les urnes obertes, si constatem que aquest cop de timó de Mas no ha rebut un suport significatiu, i fins a quin punt podríem lamentar haver deixat passar una tal oportunitat.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 13/11/2012
Arenas s’oblida que els catalans tenim memòria i sentit de l’humor
Javier Arenas aterra en campanya, aparca la catalanofòbia per uns dies i ens recorda que Catalunya és la “segona terra més andalusa d’Espanya”

El vicesecretari de Política Autonòmica i Local del PP, Javier Arenas – candidat frustrat a presidir la Junta d’Andalusia, que ara passa per una fase d’enamorament sobtat de Catalunya-, creu que aquestes eleccions al Parlament són “crucials” i no desaprofita la ocasió per atiar una mica més la por, i diu que “darrere de la independència hi ha ruïna econòmica i falta d’oportunitats”. El dirigent popular ha lamentat que “la política sigui font de conflicte per a la societat” i ha afirmat que li fa “pena” que des de la política es creïn “els problemes tan greus que se l’ha creat a la societat catalana”. Segur que a Arenas li agrada veure la resposta de l’Empar Moliner als conflictes inexistents que ell gratuitament plantejava.

Arenas no enten d’innovació

Javier Arenas, ha repetit eslògan, i del bracet de Sànchez Camacho, tal i com va fer en campanya el 2010, s’ha passejat per casa nostra dient el mateix que ara fa dos anys: que Catalunya “és la segona terra més andalusa de tot Espanya”, i ha afegit que hi ha hagut un “gran projecte de convivència basat en el respecte de tots al llarg dels 30 anys de democràcia” i que la “la solució és que Catalunya lideri Espanya” i no la “ruptura, la independència o la discòrdia entre famílies que s’està sembrant” .
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 13/11/2012
López Tena repta Sànchez Camacho a ensenyar les xifres de la por
SI recorda que “Espanya és crisi i és inflació” i demana al PPC que mostri les xifres que demostrarien que la independència empitjoraria l’economia

El candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Alfons López Tena, ha llançat un “repte” al PPC d’Alicia Sánchez-Camacho perquè mostri les xifres que demostrarien que, tal com va dir la cap de llista popular, Catalunya hauria d’afrontar “cinc crisis” si fos independent: la de l’euro, la del finançament, la del deute públic, la comercial i la de la seguretat social. López Tena ha presentat arguments per defensar que l’economia a Catalunya “milloraria” i que en canvi Espanya hi hauria “més crisi”. El candidat de SI també ha criticat les declaracions del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo comparant un referèndum d’autodeterminació amb un cop d’estat.

Sànchez Camacho no parla amb les dades a la mà

En una roda de premsa a l’ACN, López Tena ha rebatut Sánchez-Camacho que “si aquesta mitjanit Catalunya fos independent, el seu dubte públic seria el més baix dels estats independents de la Unió Europea” i en canvi Espanya “passaria a tenir un deute públic dels més alts de la Unió Europea, a nivell d’Itàlia o Grècia”. Per López Tena, el deute català “passaria a tenir la qualificació AAA+”. Pel que fa al finançament, el candidat de SI defensa que milloraria, ja que ara “dels 70.000 milions d’euros que paguem cada any en impostos, la Generalitat només en disposa de 28.000”.

D’altra banda, López Tena ha subratllat que la seguretat social catalana hauria tingut onze anys seguits de superàvit des del 1995 fins al 2006 si hagués estat independent i això hagués permès “augmentar 2.500 euros cada any en la pensió de cada jubilat i cada vídua”. Quant a la suposada “crisi comercial”, el candidat de SI ha recordat que “el regne d’Espanya no pot decidir res en matèria comercial o aranzelària, això li correspon a Brussel·les” i que per tant “la independència no produeix cap efecte de barreres ni crisis comercials ni per a Catalunya ni per a Espanya, és innòcua”. De la mateixa manera que passaria amb la moneda, ja que “no hi ha vinculació entre sobirania i moneda”, ha defensat.

Després d’exposar aquests arguments, López Tena ha reptat Alicia Sánchez-Camacho a demostrar amb xifres les “cinc crisis” de què parla. “Espanya és crisi i és inflació”, ha assegurat el candidat.

Resposta a Margallo: “Tres cops d’estat”

“Hem descobert que al regne d’Espanya hi ha hagut tres cops d’estat: el 23-F, el referèndum de l’OTAN amb Felipe González i el referèndum de la Constitució europea amb José Luis Rodríguez Zapatero”, ha dit López Tena en resposta a les declaracions del ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, qui va dir que si es feia el referèndum per la independència seria com un cop d’estat perquè la legalitat espanyola no el permet. El candidat de SI ha manifestat que les consultes es poden fer per a “decisions polítiques d’especial transcendència” i aquesta ho és.

El federalisme de Pere Navarro i el “planeta Mart”

D’altra banda, López Tena també ha llançat una crítica al PSC: “Que el Pere Navarro digui que vol federalisme amb Espanya, té les mateixes opcions que amb el planeta Mart, perquè el planeta Mart no el vol i Espanya tampoc”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 13/11/2012
ERC tem que CiU “abarateixi els somnis” dels catalans en el camí cap a la independència
El candidat dels republicans, Oriol Junqueras, té por que CiU abandoni la independència en el primer revolt i es postula com a garantia del procés

El candidat d’ERC, Oriol Junqueras, ha llançat nous dubtes sobre la posició que pugui tenir CiU després del 25-N en el procés cap a la independència. “Ens fa patir que a l’hora de la veritat, abarateixin els somnis i abandoni el camí en el primer revolt”, ha afegit, assegurant que només ERC pot oferir una “garantia”, a més d’una “diferent i millor” alternativa econòmica i social.

Junqueras s’ha reunit aquest dimarts al migdia amb el director mèdic del Clínic, Josep Brugada i alguns dels membres del comitè d’empresa del centre per conèixer la situació de la sanitat en general, i també del centre, en particular, davant les notícies que apunten a una possible intenció de l’actual Govern de la Generalitat de privatizar-ne la gestió.

Sobre la qüestió, i preguntat per la premsa, el líder republicà ha expressat la “preocupació” d’ERC davant aquest fet tot afegint que la gestió de l’hospital “ha de tenir un tractament que garanteixi les seves prestacions públiques”. En aquest sentit, ha explicat que en el mateix inici de la propera legislatura, ERC presentarà una proposta de resolució perquè el Parlament debati en comissió el futur del centre hospitalari.

Més enllà d’aquest fet, Junqueras ha eludit mostrar-se obertament contrari a la privatització del centre. “Cal vetllar per la situació del clínic igual com pel conjunt del sistema públic de salut”, ha afegit.

ERC manté l’eliminació de l’euro per recepta

Junqueras ha mostrat també la seva preocupació davant una situació que ha qualificat d'”injusta”, que el 80% de la receptació de l’euro per recepta provingui dels jubilats.

“Tenim la eprcepció que el Govern de CiU cobra amb l’euro per recepta als pensionistes allò que ha perdonat en els trams més alts de la renda en l’impost de successions”. Per això, ha reiterat que les propostes d’ERC són rebaixar la pressió fiscal amb l’eliminació d’aquesta taxa, a més de baixar també l’IVA i l’IRPF.

Per contrarestar aquesta baixada dels ingressos públics, ERC proposa entre d’altres establir un nou impost sobre els bancs, per exemple sobre les transaccions financeres, o establir l’eurovinyeta, una taxa pels transportistes per l’ús de la xarxa viaria catalana i que la Unió Europea insta els estats membre a establir-lo abans del 2016.

Segons ERC, amb les mesures que ells proposen es podrien recaptar fins a 1.700 milions d’euros que és, afegeix Junqueras, el doble de la retallada en salut que ha dut a terme el Govern de la Generalitat. Unes retallades, ha criticat, “que responen a prioritats ideològiques” per protegir els bancs en detriment dels ciutadans.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 11/11/2012 – 22:36h
Espanya, sempre joc brut
Oriol Pujol ha denunciat trucades i pressions per evitar la presència de funcionaris de la UE a la conferència del president de la Generalitat, Artur Mas, a Brussel.les.

Oriol Pujol ha denunciat trucades i pressions per evitar la presència de funcionaris de la UE a la conferència del president de la Generalitat, Artur Mas, a Brussel.les.

El Rei és el problema

“Estem en disposició de negociar, el problema fort és que al davant no hi tenim el príncep Felip sinó a Joan Carles I”, ha raonat Pujol. “I el Rei ja ha pres partit per una cosa molt determinada”, ha puntualitzat Oriol Pujol, que també ha rebutjat un possible boicot comercial als productes catalans pel debat sobiranista. “Ningú té els consumidors espanyols a la butxaca, que seguiran buscant una bona relació qualitat-preu”, ha pronosticat Pujol, que ha demanat als empresaris catalans que segueixin oferint productes de qualitat com a resposta a les amenaces de boicot, i ha ironitzat explicant que ell no deixarà de menjar pernil de Jabugo.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 11/11/2012 – 14:10h
El suïcidi del PSC: El sobiranisme va provocar 100 milions de morts a Europa
Marcelino Iglesias compara el sobiranisme amb “l’hipernacionalisme alemany i francés” de les guerres mundials sota l’atenta mirada d’Àngel Ros

L’expresident del govern de l’Aragó i exdirigent del PSOE, Marcelino Iglesias, ha participat aquest diumenge a l’acte del PSC a Lleida, junt al candidat a presidir la Generalitat, Pere Navarro, i el cap de llista de la demarcació, Àngel Ros. Iglésias ha mostrar el seu suport a la proposta federal de Navarro i ha carregat contra el sobiranisme d’Artur Mas, comparant-lo amb “l’hipernacionalisme alemany i francés” que van “provocar dues guerres mundials” i “cent milions de morts” a Europa. Enmig d’aquest dur to, Iglesias també ha retret a Mas que vulgui “posar fronteres” entre la Franja -on es va criar l’expresident aragonès- i Catalunya.

L’expresident aragonès que va posar fronteres entre Catalunya i la Franja d’Aragó acusa ara a Catalunya d’aixecar fronteres
Alerta dura de l’expresident aragonès durant l’acte socialista a Lleida. Marcelino Iglesias ha comparat les intencions del candidat a la reelecció per CiU, Artur Mas, amb les causes que van acabar en guerres civils i mundials. El socialista ha retret a Mas que estigui intentant aixecar fronteres noves, i ha estat en aquest moment quan ha sentenciat que “quan a Europa s’han ficat fronteres i han guanyat els hipernacionalismes, hem tingut molts desastres, més de 100 milions de morts”.

I en aquest mateixa línia a volgut seguir alertant que CiU està fent una “crida a trencar amb tot el que hem construït” en un Estat “que sempre ha estat difícil de governar i difícil per conviure”. “En els últims 150 anys hem tingut quatre guerres civils, dramàtiques, i per tant poques bromes ara que hem aconseguit la llibertat i assentar la democràcia”, ha dit amb to visiblement seriós.

Escoltant discursos com aquests no és estrany que el PSC és quedi amb un sol diputat a Lleida, tal i com diu l’enquesta de La Vanguardia

Segons Iglesias, és precisament per evitar tot això que “es va construir el projecte europeu, per superar les guerres i els grans enfrontaments dels nacionalismes alemany i francès”. “El gran projecte que hem de fer és una Europa sense cap frontera interior. Jo crec en el federalisme a Espanya, però també a Europa. Hem de ser capaços de construir els estats units d’Europa”, ha conclòs.

D’altra banda, Marcelino Iglesias ha fet referència als seus orígens a la Franja de l’Aragó i ha defensat mantenir i potenciar les relacions amb la demarcació de Lleida. En aquest sentit, ha assegurat que donar suport al PSC és “l’única garantia perquè no hi hagi mai una frontera entre Lleida i la Fraga, entre el Pont de Montanyana i Tremp”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 13/11/2012
El documental «Enxaneta» s’estrena dimecres al Quebec
Els castellers de Mont-real són un dels principals representants de la cultura catalana a la zona

PortadaCanal DigitalOpinióFotosFòrumBorsa TreballPetits AnuncisDiccionaris
PolíticaEconomiaSocietatCulturaTecnologiaMitjansParlamentSuccessosVídeosNació ConfidencialMónEsports25N Eleccions al Parlament Tweet

CulturaL.Montaner | Actualitzat el 13/11/2012 a les 09:45hEl documental «Enxaneta» s’estrena dimecres al QuebecEls castellers de Mont-real són un dels principals representants de la cultura catalana a la zona

Els nostres castellers són cada vegada més internacionals. El próxim dimecres, dia 14 de novembre, un cinema de Mont-real (Quebec) estrenarà Enxaneta, el documental en 3D produït per Televisió de Catalunya que tracta tot el que envolta el món dels castellers. L’acte ha estat organitzat per la Mediateca d’Estudis Catalans de la Universitat de Mont-real i el Cercle Cultural Català del Quebec, que treballen conjuntament des de l’any 2007 per la implantació local de la tradició castellera i els seus valors.

La presentació, a la qual assistirà l’expresident del Parlament de Catalunya Ernest Benach, es farà en el marc del 5è aniversari dels Estudis Catalans a la Universitat de Mont-real, que coincideix també amb el 5è aniversari dels castellers de la mateixa ciutat.

Els castellers de Mont-real són un dels principals representants de la cultura catalana al Quebec, i des de la seva constitució, ara fa cinc anys, les torres humanes i el que signifiquen s’han convertit en un atractiu compartit tant pels quebequesos com pels catalans que viuen a Mont-real.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••