Recull premsa ANC
Dissabte, 17 de novembre de 2012

VilaWeb – 17/11/2012 – 23:47h
Carme Forcadell no té por: Que es trencarà la cohesió social?

Nou capítol de la sèrie de vídeos amb personatges que contesten el discurs de la por amb què Espanya pretén atemorir els catalans · Avui, Carme Forcadell, presidenta de l’ANC

Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana(ANC), rebat l’argument que els qui volen la independència trenquen la cohesió social i divideixen el país. ‘No és veritat: trencar la cohesió social és continuar vivint amb Espanya, perquè cada vegada serem més pobres.’

Coincidint amb la campanya electoral, VilaWeb publica cada dia un vídeo contra la por, protagonitzat per personatges civils.

Els vídeos anteriors d’aquesta sèrie:
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tribuna.cat – 16/11/2012
El futur comença el 25
L’Estat espanyol ja ens ha demostrat que si volem tenir futur com a poble ha de ser fora d’Espanya
S’ha dit i repetit que les eleccions del 25 de novembre són diferents, no només perquè, per primer cop en la historia de Catalunya, la independència s’ha convertit en l’eix de la campanya electoral, sinó perquè els diputats i diputades que surtin d’aquests comicis s’enfrontaran a una de les legislatures més difícils i apassionants de la seva vida política.

Els partits independentistes tindran el repte d’aconseguir que Catalunya sigui el proper estat d’Europa, d’acord amb els desitjos d’una majoria sòlida de la població catalana. Els partits unionistes hauran d’explicar i demostrar quins són els avantatges de romandre dins l’Estat espanyol.

Tenim per endavant uns anys d’incertesa, però també d’il·lusió i d’esperança, podem ser protagonistes i partícips del nostre futur, entre tots podem construir un estat nou i evitar els errors del passat, hem de fer un estat del segle XXI, modern, àgil, eficient, pròsper, just, solidari i lliure.

L’Estat espanyol ja ens ha demostrat que si volem tenir futur com a poble ha de ser fora d’Espanya

És un repte gegantí, impressionant, el més important de la nostra vida col·lectiva. Tindrem dificultats, ho sabem, l’Estat espanyol encara no ha ensenyat les seves cartes i en té moltes, moltíssimes, fins ara ha utilitzat la por i les amenaces. No és un estat democràtic com altres estats europeus, la nostra democràcia és de baixa intensitat, per això no només no ens protegeix quan ens sentim amenaçats, sinó que és el mateix Estat qui ens amenaça.

El primer pas és anar a votar per aconseguir una majoria de diputats i diputades disposats a treballar perquè Catalunya sigui el proper estat d’Europa. Hem de convèncer les persones del nostre entorn que aquet cop no es poden quedar a casa, perquè l’Estat espanyol ja ens ha demostrat que si volem tenir futur com a poble ha de ser fora d’Espanya, per això el futur comença el 25 de novembre.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••

Público.es – 17/11/2012
Aproximación al proceso catalán actual hacia la independencia

Carles Castellanos i Llorenç
Vicepresident de l’ANC

Un proceso entre dos momentos de cambio

Para comprender el proceso catalán hacia la independencia que ha entrado en un estado de aceleración en los últimos meses es imprescindible tomar una cierta perspectiva. No hay nada casual en la explosión independentista de la actualidad. Mi exposición se extenderá desde el momento de la Transición (del franquismo al régimen político parlamentario), hasta el momento presente, en que Cataluña se aproxima a otro tipo de cambo político no menos radical.

Un nacimiento bajo el pacto de la transición

El independentismo catalán contemporáneo, a pesar de su apariencia de novedad tiene más de treinta años de existencia. Empezó a configurarse justamente en forma de oposición frontal al pacto de la transición política del régimen franquista al régimen parlamentario monárquico.

Si observamos con una cierta perspectiva las decenas de años que describimos, podemos constatar que la primera expansión espectacular del independentismo de nuestros días corresponde a la década de los años ochenta, época en que aparecen unas organizaciones nuevas que consiguen una relevancia simbólica considerable entre sectores importantes de la juventud, concretamente el Moviment de Defensa dela Terra (MDT) y Terra Lliure. Esta primera fase del nuevo independentismo se extiende principalmente desde 1979 a 1989 y se caracteriza por el hecho de aglutinar a lo largo de esta década miles de personas.

Ante esta experiencia social y política, la pregunta que cualquier investigador de la historia reciente se plantea es sin duda: ¿Qué es lo que hizo posible su arraigo en la sociedad catalana?

La explicación principal, según los análisis mas convincentes, es que el independentismo catalán de nuestros días supo ir mas allá del catalanismo inmobilista y conservador existente durante el franquismo y la transición, un catalanismo conservador que se comprometió mayoritariamente en la construcción dela España de las Autonomías; es decir, que el independentismo naciente se desmarcó claramente de aquel tipo de catalanismo (el autonomismo) que se había identificado con un régimen político surgido de la dictadura que no reconocía el carácter nacional del pueblo catalán y que se había construido sobre el aparato administrativo y represivo del franquismo sin el proceso de ruptura que es necesario en todo cambio democrático bien fundamentado.

Este distanciamiento respecto a los sectores moderados y conformistas de la sociedad se produce en muchas de las experiencias de los movimientos de liberación nacional. En el caso del País Vasco, por ejemplo, la toma de personalidad propia del nuevo independentismo se produjo en los años sesenta, es decir, antes del fin del franquismo. En los Països Catalans[1] este revulsivo fue más tardío, en casi veinte años, y tuvo lugar en base a dos «rupturas» sucesivas respecto a una política que era percibida, en muchos aspectos, como continuista del régimen político anterior.

Un desarrollo crítico con el poder del Estado

Entendiendo que el reto a que se enfrentaba era eminentemente político y de gran alcance, el independentismo naciente en los años 70 del siglo pasado fijó su posición en un doble sentido: por un lado en la búsqueda de su base social que le debería dar fuerza en la difícil travesía que empezaba; y por otro lado, en la identificación clara de las características del poder que se oponía a los objetivos del movimiento. En un primer momento a lo largo de los años setenta del siglo xx, tuvo lugar una ruptura de tipo ideológico, con la aparición del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), organización que se define ideológicamente, de una manera clara, con respecto al catalanismo conservador.

Esta tendencia política conservadora era (y es aún) una corriente ideológica bien definida y bien arraigada en Cataluña que se fundamenta en el inmobilismo social y que tiene sus raíces en creencias y prejuicios, a menudo de tipo religioso tradicional, combinados con la defensa de la «paz social» propia de los sectores económicos dominantes. El catalanismo conservador es, en su práctica, una forma más de regionalismo español que se manifestó, en cierto momento histórico, a través de la Lliga Regionalista y más recientemente a través de las diversas expresiones políticas y ámbitos ideológicos que han estado bastante bien representados por sectores dominantes en la dirección de CIU hasta épocas recientes. Esta corriente enarbola el sentimiento patriótico de la población, pero ha sido repetidamente incapaz de proponer una salida política que rompa con el statu quo (el del poder del Estado por ejemplo) y actúa y ha actuado en sus alianzas y líneas de acción, en una orientación antiindependentista.

La ruptura ideológica que tuvo lugar en los años setenta consistió en abandonar esta referencia conservadora y situar la lucha independentista sobre unas bases más sólidas, las del llamado materialismo dialéctico (o marxismo). Este referente de análisis permitió ir más allá de las rutinas y de las creencias míticas tradicionales y situar de una manera objetiva quienes eran los amigos y los enemigos (socialmente) de la lucha independentista. Allí donde las ideologías conservadoras sólo sabían ver actitudes individuales más favorables o menos al país, el nuevo enfoque teórico podía encontrar una explicación social basada en los intereses de las diferentes clases y sectores sociales. Tenía, por oro lado, su correspondencia práctica en el arraigo del independentismo en las luchas sociales (populares en general, sindicales, ecologistas, estudiantiles, feministas etc.) práctica que iba nutriendo la militancia de una base social sólida y combativa que permitió el impulso fundamental.

La ruptura de tipo político con el catalanismo conservador fue posterior y permitió la verdadera expansión. Tuvo lugar en los años ochenta y representó la creación de un verdadero movimiento de nuevo cuño con un proyecto político, análisis y eslóganes propios ampliamente difundidos especialmente entre la juventud de la época. Esta ruptura con el “orden establecido” y con el conjunto de los “partidos de orden” se reflejó en dos aspectos principales: El independentismo naciente no acepta la reforma transfranquista que desembocará en la monarquía parlamentaria española y el Estado de las Autonomías. Y por otro lado, se enfrenta al Estado, que concibe como un poder ajeno y más allá de la acción de gobierno, incluyendo no sólo las fuerzas represivas sino todo el aparato burocrático, informativo etc. Se desarrolla el concepto de “ocupación” y las fuerzas armadas del Estado son llamadas “fuerzas de ocupación”.

Las expresiones principales de esta política nueva son el MDT (Moviment de Defensa de la Terra) ya citado y los Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, una organización que basaba su acción en la lucha contra la represión que se encarnizaba sobre el independentismo, una lucha que iba consolidando una conciencia política sobre el carácter real del Estado (el cual había llegado a prohibir la exhibición de símbolos independentistas por medio de formas de represión consideradas “desproporcionadas”, o había encarcelado militantes independentistas por el solo hecho de llevar una pancarta con el lema “Independència”, entre otras actuaciones del mismo tipo).

A título de balance de esta época se puede afirmar que sin el independentismo de los años ochenta, no hubiera existido un verdadero movimiento independentista con una dinámica y una identidad propias, y con la posibilidad de extenderse socialmente.

El fracaso de la represión y la continuidad política

El año 1992 el régimen parlamentario monárquico español quiso asestar un golpe que estimó mortal y definitivo contra el independentismo catalán. Aprovechando unas primeras detenciones relacionadas con acciones de Terra Lliure en el momento de los Juegos Olímpicos de Barcelona, emprendió (bajo la dirección jurídica del juez tristemente famoso en Cataluña, Baltasar Garzón) una ofensiva intensísima contra el independentismo político en una ola represiva que culminaría en numerosas detenciones y torturas, una acción que mostró la verdadera cara del Estado en un momento en que, por otro lado, entre amplios sectores sociales, se tomaba conciencia del espolio fiscal que sufría Cataluña y que estaba llevando a la ruina amplias capas de la población. La represión repercutía, pues en este período nuevamente, en un aumento de la conciencia política.

En este clima de distanciamiento (de desafección ha sido llamado) progresivo de la población catalana con respecto al Estado español, el independentismo se abre a nuevos sectores: se implanta en todas las comarcas de los Països Catalans en forma de una nueva generación de militancia activa con todo un conjunto nuevo de organizaciones y de colectivos de la izquierda independentista; y, por otro lado, se extiende en el ámbito institucional (autonómico y municipal) en formas diversas como son ERC y la CUP (Candidatura d’Unitat Popular). Cabe añadir, en este contexto, que los ejemplos de las nuevas independencias en los Países bálticos y en los Balcanes ayudan a crear un clima favorable a la independencia.

Podemos decir, de manera general, que es en esta segunda etapa, iniciada a lo largo de los años noventa, cuando tiene lugar el desplegamiento en extensión y profundidad del independentismo en la sociedad catalana. En el año1995 había tenido lugar la disolución de Terra Lliure como símbolo de una época; a guisa de balance podemos resumir que la acción y la movilización intensas durante una quincena de años permitió al conjunto del movimiento la continuidad de los referentes políticos fundamentales que habían dado nacimiento al independentismo de nuestro tiempo: su radicalidad política y su voluntad de arraigo social.

La ruptura democrática por la independencia y la emancipación del movimiento independentista de masas

Las movilizaciones a lo largo de más de dos décadas (1980 – 2000) habían extendido la conciencia política a sectores amplios de la sociedad catalana, de manera que, entre los partidos catalanistas y soberanistas parlamentarios se extiende entonces la convicción de que es necesario, en la coyuntura que marca el nuevo siglo, avanzar en el marco político autonómico. La política lingüística y la financiación deberían conseguir, en un nuevo Estatuto, mejoras sensibles que debieran llegar a satisfacer, aunque fuera parcialmente, las aspiraciones más amplias de la población catalana. El rechazo por parte del Estado español del texto del Estatuto de Autonomía aprobado por amplia mayoría en el Parlamento de Cataluña el 30 de septiembre de 2005, empieza a crear entonces una conciencia creciente de exclusión política, sentimiento que se refleja en la reivindicación del Dret de decidir (Derecho a decidir).

Esta línea de acción política se formula por parte de los diferentes sectores del independentismo como la defensa de un derecho democrático básico, lo que lleva a la conclusión que, en el camino de la conquista de la independencia política, es imprescindible que todas las fuerzas auténticamente democráticas y nacionales de orientación independentista trabajen para conseguir conjuntamente una Ruptura Democrática que tiene como objetivo la Independencia, por medio del ejercicio del Derecho de Autodeterminación. La Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), organizadora de la gran manifestación del 18 de febrero de 2006, que reunió centenares de miles de personas en Barcelona, es en este nuevo momento una expresión del desplegamiento social que ha ido alcanzando el independentismo, a partir de la defensa del derecho colectivo más elemental y general de la nación catalana. Las diferentes plataformas y colectivos constituidos a partir de esta fecha abren nuevas perspectivas para alcanzar la libertad nacional.

Es a partir de esta fecha cuando creemos que se puede hablar de una verdadera emancipación política del movimiento independentista de masas por el hecho de que, desde este preciso momento el movimiento adquiere capacidad propia de convocatoria, de manera independiente de los grandes partidos parlamentarios (los cuales cabe señalar que se habían opuesto a la manifestación).

La construcción de la unidad suprapartidista

Podemos decir pues que la última fase del independentismo que estamos describiendo viene marcada por las diversas iniciativas que han ido apareciendo al margen y más allá de los partidos políticos convencionales.

La PDD (Plataforma pel dret de decidir) creada el año 2005, continua su actividad después de la manifestación del año 2006 ya citada, con nuevas movilizaciones, como la del 1 de diciembre de 2007 en protesta por las deficiencias en las infraestructuras, especialmente los ferrocarriles, una manifestación que reúne otra vez centenares de miles de personas en Barcelona.

Apenas transcurridos dos años son las Consultas sobre la independencia, nacidas el 13 de septiembre de 2009, las que movilizan la población catalana también de una manera masiva, pues consiguen la sensibilización de centenares de miles de personas y la movilización militante de decenas de miles de organizadores. En el transcurso de estos meses cabe citar aún la gran manifestación del 10 de julio de 2010 ante la proximidad de la sentencia contraria del Tribunal Constitucional español sobre el Estatuto de Autonomía.

Todo este movimiento ciudadano de una gran envergadura encuentra su punto de confluencia final en la Assemblea Nacional Catalana (ANC) fundada recientemente (el 10 de marzo del año en curso, 2012) como resultado de un trabajo de organización paciente y de un largo debate a favor del consenso y de la unidad, de más de tres años.

La Assemblea Nacional Catalana es pues, el resultado de las experiencias de largos años de movilización independentista y también la plasmación de la última ola de sensibilización que ha tenido lugar en los últimos cinco o seis años.

La Marchahaciala Independenciadel pasado 11 de septiembre debe ser analizada pues como el resultado de todo este proceso de acumulación de fuerzas y de movilizaciones.

Se ha querido reducir la movilización independentista a razones puramente economicistas. No se debe menospreciar el efecto de la crisis económica en la aceleración de la consciencia política, pero si sabemos observar con una cierta perspectiva esta larga evolución que hemos descrito de manera esquemática, se debe llegar a la conclusión que la causa de fondo de la gran participación en la movilización del 11 de septiembre y el crecimiento espectacular dela ANC(con más de 300 Asambleas territoriales y más de 10.000 miembros en la actualidad) es el sentimiento de indignación causado por la vulneración del Estado español de sucesivos acuerdos y compromisos políticos y económicos, y la falta de respeto hacia Cataluña, los catalanes, su lengua y su cultura; y también la negación a los catalanes de su derecho a determinar libremente su futuro. La consciencia actual de la mayoría de la población catalana sensibilizada políticamente, se fundamenta en la convicción de que es el pueblo catalán, sin ingerencias ni imposiciones, quien debe decidir sobre su forma de organización colectiva.

En este momento, ante las próximas elecciones del día 25 de noviembre, todo este esfuerzo de movilización de los últimos años va a encontrar un reflejo claro en el apoyo electoral que van a recibir en las urnas las organizaciones que se han comprometido a avanzar en el sentido del lema de la manifestación de hace dos meses: “Catalunya, nou Estat d’Europa”[2]. No se trata de un sentimiento coyuntural. Todo indica que se trata de un camino sin retorno porque es el resultado de una experiencia vivida largamente por más de una generación. Es la ruptura democrática que se vuelve a presentar como una nueva oportunidad de conseguir una sociedad más justa y democrática.

[1] Denominación cultural y política de los territorios de lengua catalana.

[2] Cataluña, nuevo Estado de Europa
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012 – 22:05h
El vídeo de l’encesa de l’estelada a Vic
L’ANC publica el vídeo de l’acció feta a la plaça Major la vigília del dia de la hispanitat
Més de set mil espelmes van dibuixar una gran estelada al bell mig de la plaça Major de Vic el mes passat. Ho va organitzar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) la vigília del dia de la hispanitat per demostrar que el sentiment independentista era més viu que mai. Ara l’entitat ha publicat el vídeo d’aquella gran encesa d’estelada, en la qual hi van participar vuitanta voluntaris mentre es feien recitals de música i poesia.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 17/11/2012
L’estat que volem: la importància de tenir el control de la gestió de l’energia
En aquest dossier preguntem sobre la viabilitat energètica d’una Catalunya independent a un grup d’experts, que en repassen les principals qüestions i desafiaments

Una Catalunya independent no tindria problemes des del punt de vista energètic. És la conclusió a què arriben els experts consultats per VilaWeb, entre els quals hi ha l’enginyer Joaquim Corominas, autor del full de ruta per a l’energia d’una Catalunya independent. Tot i que tenim pocs recursos propis i continuarem essent importadors nets d’energies fòssils, Catalunya té capacitat de generació i distribució i es beneficia d’una situació estratègica: té mar i connexió amb França i Espanya. Però una cosa és la viabilitat en proveïment i infrastructures, i una altra la gestió del sistema energètic, actualment centralitzada a Madrid i que pot resultar conflictiva pels volts de la independència.

Com detalla en aquesta opinió contundent el biòleg Ramon Folch, actualment la totalitat de les fonts de generació elèctrica que hi ha a Espanya es controlen des d’un centre que Red Eléctrica (REE), l’empresa que se n’ocupa, té a Alcobendas. Des d’allà, i depenent de la demanda instantània, REE posa a la xarxa o en treu l’electricitat que se li exigeix. Per tant, una qüestió neuràlgica de cara a un estat propi no serà quina quantitat d’energia elèctrica serem capaços de produir o obtenir, sinó com crearem el nostre propi sistema de control de la producció ajustada a la demanda. Ras i curt: haurem de disposar d’organismes reguladors i operadors que supleixin tant Red Eléctrica Española com la Compañía Logística de Hidrocarburos, Enagas i la Comisión Nacional de la Energía. ‘I tot això vol dir que has de tenir gent preparada, demana temps i alhora negociar-ho bé amb Espanya’, explica Corominas, per a poder gestionar i tenir aquí ‘els interruptors d’electricitat i de gas, que ara són a Madrid’.

La MAT, ‘l’agafador amb Europa’

Fora d’aquest punt eventualment crític, més polític que no pas tècnic, Catalunya té prou capacitat de generació elèctrica amb les tres nuclears actives d’Ascó i de Vandellòs, les moltes centrals de cicle combinat de gas i les hidroelèctriques. I, a més, disposa d’una bona interconnexió amb l’Aragó, el País Valencià i sobretot amb França, a través de la línia de molt alta tensió (MAT) que està a punt d’inaugurar-se. Amb la MAT, justament, una Catalunya independent en tindria de sobres per a complir el 10% d’interconnexió elèctrica que recomana la UE entre països i seria, afegeix Folch, el nostre agafador amb Europa, la nostra connexió amb el sistema elèctric europeu.

Dependència de les energies fòssils

La situació és diferent en el cas dels carburants i combustibles d’origen fòssil, en què Catalunya té una dependència exterior del 97%. Importem tot el gas i petroli que consumim, una xifra quasi idèntica a la d’Espanya (91%) i allunyada de la mitjana de la Unió Europea (53%). Ara, cal tenir present que cap dels vint-i-set estats de la UE no és independent energèticament, i això els genera una important càrrega econòmica. En el nostre cas, a més, el sector és dominat per empreses amb seu fora de Catalunya i, per tant, serien impostos que anirien a parar fora del país.

Una altra cosa són les vies de proveïment d’aquests recursos fòssils. En aquest capítol, els ports de Barcelona i Tarragona en podrien garantir el volum de demanda. ‘Amb el proveïment actual per mar, si es tallessin els gasoductes de l’Aragó i del País Valencià, ja en tindríem prou i no hauríem de tenir dificultats’, detalla Coromines al seu informe. I respecte de la capacitat d’emmagatzematge, un element especialment important en gas, Catalunya té actualment quinze dies de marge, que es podrien duplicar amb l’obertura d’una nova instal·lació a Balsareny, prevista per al 2017. ‘Les normes internacionals imposen més dies d’emmagatzematge, però ni Espanya ni molts països no les compleixen’, matisa Montserrat Mata, que coordina la sectorial d’Enginyers per la Independència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb quasi quatre-cents membres i que ha assumit l’esmentat full de ruta per a l’energia d’una Catalunya independent.

Menys cost i més eficiència

En el càlcul del cost de l’energia, hi intervenen múltiples variables. Dues d’aquestes, prou importants, fan pensar que, amb l’estructura energètica actual, pagaríem menys que no pas amb Espanya. D’una banda, Catalunya paga ara unes primes destinades a les energies renovables que no reverteixen al territori, on el sector és molt menys desenvolupat que no a Espanya. I, d’una altra, també paguem més per les emissions de CO2 per kilowatt amb Espanya, perquè Catalunya té molta nuclear i generació elèctrica amb gas, molt menys contaminants. ‘Del dia D -1 de la independència al dia D +1, doncs, ens sortiria més barat, si ho mantinguéssim tot igual’, ho resumeix Corominas.

Al full de ruta d’aquest doctor enginyer de la Universitat Politècnica de Catalunya i màster en enginyeria elèctrica de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, s’inclouen molts més aspectes. El primer parlament, per exemple, hauria d’establir una política que fes créixer la consciència social sobre els costos de l’energia i la cultura energètica. En definitiva, un futur estat propi hauria d’apostar decididament per l’eficiència, l’estalvi i la suficiència, i superar un model actual que malmet sense servei final la meitat o més del total de l’energia que es consumeix. En política energètica, afegeix Folch, tindríem un camp que amb Espanya no recorrerem, i que amb la Catalunya independent estaríem en condicions de fer: el de l’estalvi i l’eficiència com a troncs fonamentals. ‘Si nosaltres realment reduíssim aquest 50% d’energia mal utilitzada, els nostres índexs de competitivitat es dispararien.’

Una altra assignatura pendent actualment i que hauria d’encarar el primer parlament, segons tots els experts consultats, són les energies renovables. ‘La UE s’ha marcat l’objectiu d’un 20% de producció d’energia renovable per al 2020 i a Catalunya ens trobem al 4%. El marge que tenim en aquest aspecte farà que la generació renovable augmenti de totes passades’, creu Mata. Oimés si tenim en compte que les tres centrals nuclears actives, que produeixen ara mateix una part gens negligible de l’electricitat, s’envelleixen i no entra en els plans de futur de construir-ne de noves.

Cap a la fi de les nuclears

Segons l’opinió de l’enginyer Marcel Coderch, basada en el que es pot veure en països com ara Alemanya, el Japó, el Regne Unit i fins i tot França, les centrals nuclears actuals no es podran substituir per nous reactors que siguin prou segurs i al mateix temps econòmicament rendibles. Per això pensa que abans del 2015 s’hauria de prendre la decisió d’engegar un pla de substitució a deu o quinze anys vista, a base d’un desplegament important d’energies renovables, tan gran com sigui viable, juntament amb el de gas natural. De fet, si les centrals de cicle combinat de gas funcionessin a un rendiment més alt, i no al 20% de mitjana com ara, ja es podria prescindir d’una de les tres centrals atòmiques.

Les nuclears, justament, donen peu a una altra qüestió que caldrà tenir en compte amb vista a un futur independent: la gran concentració de les infrastructures lligades a l’energia. Quan es va començar l’aprofitament energètic del Pirineu era per a proporcionar electricitat a Barcelona. El que hi havia pel mig, tant hi feia. Amb les nuclears, un segle després, va passar igual: el mercat és Barcelona. ‘Hi ha unes parts del territori amb unes infrastructures elèctriques del tercer món, com Girona i una part de Lleida’, explica Corominas, que advoca per una descentralització com a factor d’equilibiri territorial.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 17/11/2012
Ramon Folch: ‘Serem el pas energètic d’Espanya a Europa’
Imaginar una política energètica per a Catalunya és tan fàcil i tan difícil com imaginar-la per a Dinamarca, Letònia, Suïssa o Irlanda

Imaginar una política energètica per a Catalunya és tan fàcil i tan difícil com imaginar-la per a Dinamarca, Letònia, Suïssa o Irlanda

Depenem del centre d’Alcobendas, però serà Alcobendas qui dependrà de nosaltres si som independents, quant a la interconnexió amb Europa. Serem nosaltres el pas d’Espanya a Europa. Aquest serà el nostre as a la màniga.

Una Catalunya independent, igual que qualsevol altre estat europeu que pertanyi a la UE o no, pot organitzar la seva política energètica. Som tan capaços com els danesos, els búlgars, els letons o els francesos d’organitzar-nos. I això ja no hauríem de preguntar-nos-ho més, perquè sembla que ens preguntem si nosaltres som una classe especial d’éssers humans incapaç de funcionar tota sola. Paga la pena de començar dient-ho. Per tant, imaginar una política energètica per a Catalunya és tan fàcil i tan difícil com imaginar-la per a Dinamarca, Letònia, Suïssa o Irlanda. Primer punt. Segon: sí que hi ha una diferència objectiva respecte d’alguns d’aquests països, i és que cal refer un mapa energètic imaginat com una fracció d’un altre estat. És a dir, que la qüestió no és pas la dificultat que pugui tenir Catalunya de dissenyar una política energètica, sinó la dificultat de ressituar-se en un mapa energètic europeu que no ha estat pensat pel Principat, sinó pensat per Espanya. Aquesta és la dificultat.

Eficiència, estalvi i suficiència

De cara al futur, la política energètica que jo imagino és d’entrada una cosa que es diu molt poc, perquè aquest no és el model energètic imperant ni a Espanya ni a Europa, però és el que jo crec que acabarà imperant: d’entrada, caldria una decidida aposta per l’eficiència, per l’estalvi i per la suficiència. És a dir, el model actual malmet sense servei final la meitat o més del total de l’energia que es consumeix. Això vol dir que a còpia d’anar sumant ineficiències, una part important de l’energia, de l’ordre de la meitat (poca broma) es perd sense prestar servei final. Això mateix passava amb l’aigua a Barcelona fa molts anys: se n’arribava a perdre el 40% a través de fissures, avaries mal adobades, etc. Actualment, per fortuna, ja no és així. Amb l’energia encara ens passa igual: el transport és ineficient, els edificis són ineficients, etc. Si parlem de política energètica, que és diferent de proveïment energètic, tenim un camp que amb Espanya no farem, i que amb la Catalunya independent espero que puguem fer, tot i que no ho puc garantir. Però, en tot cas, estaríem en condicions de poder-ho fer: una política energètica en què les estratègies de gestió siguin diametralment oposades a les actuals, basades molt més en la gestió de la demanda que no pas en la gestió de l’oferta i, que, per tant, facin de l’estalvi i de l’eficiència no pas una coseta divertida per a quatre ecologistes, sinó un tronc fonamental. I a sobre, la raó és molt important: si nosaltres realment reduíssim aquest 50% d’energia mal utilitzada, els nostres índexs de competitivitat es dispararien al cel. És així de clar. Per tant, és una qüestió de primera magnitud econòmica. Això, quant a gestió.

Aposta per les renovables i les fòssils menys contaminants

Quant a proveïment, en una hipotètica Catalunya independent hauríem de tenir present que serem importadors nets com fins ara d’energies fòssils i, com tothom pot ser-ho, autònoms en captura d’energies renovables. Les renovables, doncs, dependran de la política que es faci i s’aniran estenent o no. Tenim una tradició molt antiga, ens n’oblidem constantment, d’una energia renovable més que consolidada, que és la hidroelèctrica, de la qual hem viscut molts anys. Però bé, en tot cas tenim molt de camí a recórrer per anar augmentant progressivament el pes de les energies renovables, que en termes geostratègics són importants, perquè només depenen de la nostra capacitat de captura. Ara, la importació d’energies fòssils no renovables (i dic importació, perquè, de pròpies, no en tenim pràcticament) ha d’obeir a uns criteris de diversificació o a un doble criteri: per una banda, segons el meu gust, caldria apostar per les fonts no renovables menys contaminants. En aquest sentit, sempre serà millor el gas que no pas el petroli, i millor el petroli que no pas el carbó. I, per una altra banda, caldria diversificar de manera intel·ligent els proveïdors per no estar a mans d’un de sol, encara que aquest únic proveïdor ens faria probablement millors condicions en règim de monopoli, però alhora tindria l’aixeta. Per tant, el panorama que jo dissenyaria amb vista al futur en termes de gestió, a l’engròs, seria d’apostar per la gestió de la demanda, l’eficiència i l’estalvi, per tal de reduir molt sensiblement la demanda de l’energia, no el servei final, sinó la demanda de l’energia. Això vol dir que, si tens un motor que gasta cinc litres cada cent quilòmetres, és millor que no pas un motor que gasta deu litres cada cent quilòmetres, és evident. El servei és el mateix, però el consum és la meitat. Això quant a gestió. I quant a proveïment, apostaria per un augment, fins allà on fos possible, de les energies renovables, per moltes raons, incloent-hi les d’ordre geostratègic, i quant a les no renovables, les importades, prioritzar les que tenen menys derivades ambientals negatives. Per tant, l’ordre és molt clar: gas, petroli i carbó. I després diversificar el proveïdor.

Resta el famós tema de la nuclear, que depèn d’una decisió política. Aquesta font d’energia, ja la tenim, ja en sabem les limitacions i els riscos, i que es decideixi què es decideixi. Ara, cal recordar que el tancament, o no, de les centrals es decidirà sol: l’únic punt a decidir és el termini, el cicle de vida de les nuclears. El que no crec de cap manera és que se li acudi, a ningú, de fer-ne una de nova, de central nuclear, però les que tenim, doncs es moriran d’aquí a cinc anys, deu o vint, o d’aquí a trenta. Doncs bé, qui decideixi què decideixi, que sàpiga que aquesta quantitat d’energia que aporten, que no és pas menor en el conjunt energètic català, haurà de ser suplida per més energies renovables o amb importació de fòssils. I com menys fòssils vulguem importar, més haurem d’augmentar els nivells d’eficiència. Aquest seria el panorama de futur que veig.

La gestió de l’interruptor

Una qüestió que pot ser conflictiva, particularment els primers dies o setmanes de la independència, és la de la gestió del sistema. Actualment la totalitat de les fonts de generació elèctrica que hi ha a Espanya es controlen des d’un centre que Red Eléctrica, que és l’empresa que se n’ocupa, té a Madrid, a Alcobendas. Això vol dir que, com que l’electricitat és un plat que es menja calent, és a dir, que es produeix en el moment que es consumeix, segons la demanda instantània Red Eléctrica posa a la xarxa l’electricitat que li demanen. Aquest sistema actualment és a Madrid. Per tant, la qüestió no és quina quantitat d’energia elèctrica nosaltres som capaços de produir, sinó com creem el nostre propi sistema de control de la producció ajustada a la demanda. Això és un punt clau, neuràlgic. Es pot fer, no costa. Ara, o bé s’ha de constituir ja abans de la independència l’empresa que ho faci, o bé s’ha de pactar amb Espanya que durant un període transitori ho facin ells, vull dir que funcionarem com fins ara. O ens espavilem nosaltres i ho tenim a punt, o bé ho pactem amb Espanya. Això sí que és inevitable, perquè, si això no es fa, se’ns en va no tan sols la capacitat de produir llum, sinó la de gestionar a cada moment. El fre i l’accelerador, en poques paraules.

Interconnexió amb França

Ara, hi ha encara una altra qüestió molt important, que és la interconnexió elèctrica i gasística amb els estats veïns. Respecte del gas, ens arriba de dues maneres: o bé amb vaixell o bé per gasoducte. És en aquest últim cas en què sí que hi podria haver dificultats, perquè aquest gasoducte que porta una part del gas que consumim ve a través d’Espanya. Per tant, s’hauria de pactar amb Espanya què hi passaria i què no. En aquest moment no hi ha connexió gasista amb França, tot i que seria molt fàcil de fer-la. I respecte de l’electricitat, altre tant: la connexió amb Espanya, i tant si hi és! –s’ha anat construint aquests últims cent anys. Contràriament, amb França és molt feble, per bé que existeix, i ara entrarà en funcionament una línia capital, neuràlgica, que és la famosa MAT, que és una línia que s’havia d’haver defensat amb ungles i peus i tot el que vulguis precisament pels moviments independentistes, perquè és el nostre agafador amb Europa, és la nostra connexió amb el sistema elèctric europeu. Però la realitat és que tenim no tan sols la necessitat geostratègica d’estar connectats a Europa, sinó l’imperatiu de la UE, que exigeix un 15% d’interconnexió elèctrica com a mínim amb els estats veïns.

En tot cas, una de les coses que llavors s’haurà de fer és regular i fer els pactes d’interconnexió, tant amb França com amb Espanya. Però cap a les dues bandes, atenció! Perquè llavors serà Espanya qui restarà penjada d’Europa a través de Catalunya. Poca broma! Europa serem nosaltres. Els quedaria frontera, sí, però a través de l’Aragó i de Navarra és difícil de passar-hi per qüestions orogràfiques. I encara els quedaria el País Basc… De fet, Espanya entra a Europa a través del País Basc i de Catalunya. Relacionant-ho amb el punt anterior, dèiem que depenem del centre d’Alcobendas, però des d’aquesta perspectiva és al revés: serà Alcobendas qui dependrà de nosaltres si som independents, quant a la interconnexió amb Europa. Serem nosaltres el pas d’Espanya a Europa. Aquest serà el nostre as a la màniga, aleshores.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 16/11/2012 – 08:21h
Eleccions plebiscitàries?
Estem davant d’unes eleccions en què es confronten alhora el ‘sí’ o el ‘no’, i dins del ‘sí’, com volem que sigui el procés, qui volem que hi sigui, i qui volem que el lideri
El 25 de novembre aquest país afronta unes eleccions al Parlament de Catalunya que poden ser decisives per al seu esdevenidor. Després d’una manifestació independentista multitudinària l’Onze de Setembre, i de la negativa a debatre el pacte fiscal per part del govern espanyol, Artur Mas va fer un gir en l’estratègia dissenyada per a la legislatura i impulsà una moció en què es comprometia a convocar una consulta sobre el futur del país prioritàriament en la propera legislatura, alhora que anticipava dos anys les eleccions, afirmant que aquestes tindrien un caràcter plebiscitari o constituent.
Qui escriu aquest article ha estat compromesa molts anys en el camp de les idees i de l’acció civicopolítica en la defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació de la nació catalana per esdevenir un estat independent, i per tant hauria d’estar esperançada i tranquil·la davant el nou escenari. Però amb tot el que ha passat en tan poc temps, la il·lusió es veu entelada per algunes ombres que la campanya electoral no ajuda a dissipar. El primer dubte que sorgeix és el següent: quatre formacions polítiques (CiU, IC, ERC i SI) van votar a favor de la resolució sobre la consulta. No hauria estat més lògic que en unes eleccions de tipus plebiscitari aquestes formacions haguessin concorregut plegades, després d’aprofundir uns mesos en la concreció del projecte de consulta? Davant d’una situació excepcional, respostes excepcionals. Això ens hauria estalviat que la campanya electoral donés pas a la confrontació i a la competència electoral entre aquells que en principi comparteixen el projecte sobiranista, tot i que no tots l’independentista.
Òbviament, una solució d’aquesta mena hauria implicat que els partits de l’oposició donessin ple suport al govern, des de fora o des de dintre, però acceptant mesures impopulars i uns pressuposts per al 2013 molt restrictius. El gran avantatge hauria estat la possibilitat de concentrar tots els actius polítics i socials d’aquest país en la defensa del referèndum d’autodeterminació. En lloc de passar-nos la campanya mirant quin intel·lectual ha signat per un partit o altre, i alguns per dos a la vegada, estaríem coordinant plegats manifestos en defensa de l’autodeterminació, i confrontant les idees als atacs i amenaces que rebem del front unionista, sense perdre ni un segon en confrontacions partidistes.
La segona opció que estava sobre la taula, un cop CiU va descartar aquesta proposta que van fer tant ERC com SI, era la d’una gran coalició independentista amb els partits parlamentaris i extraparlamentaris, per evitar perdre cap vot que no es traduís en diputats, i esdevenir amb total seguretat segona força. S’hauria donat un missatge al món molt potent, i la base independentista hauria recuperat encara més la il·lusió després d’anys de divisions caïnites. La CUP es va autodescartar, potser de manera més comprensible, atès que mai no ha participat en unes eleccions al Parlament, i volia mesurar el seu suport i poder plantejar nítidament el seu projecte, que és fortament ideològic. Reagrupament va donar suport incondicional a Mas. Quedaven ERC i SI, i tampoc no fou possible la suma. Fa un any i mig, en les municipals fou SI qui s’hi negà, perquè aleshores volia seguir debilitant l’ERC de Puigcercós i Ridao. Amb la renovació del lideratge d’ERC, les tornes han canviat, i aquest cop qui se sentia més fort és qui ha preferit aprofitar la contesa per eliminar un competidor. Una llàstima, atès que, tot i que afortunadament en aquesta campanya no hi ha excessiva acritud ni cops baixos, es malbaraten les energies en la confrontació entre militàncies que comparteixen un mateix objectiu.
Per tant, no estem exactament davant d’unes eleccions plebiscitàries, en què es votaria ‘sí’ o ‘no’, sinó que estem davant unes eleccions en què es confronten alhora el “sí” o el “no”, i dins del “sí”, com volem que sigui el procés, qui volem que hi sigui, i qui volem que el lideri.
CiU les ha plantejat amb l’objectiu d’assolir la majoria absoluta (tot i que en les darreres hores sembla haver-ho matisat), ERC vol ser segona força, IC vol millorar, i SI i la CUP volen ser-hi. Jo voldria que hi fossin tots amb força, molta força, ja que no han pogut sumar a les eleccions, que aquestes facin que hi hagi una presència molt majoritària dels que defensen el dret d’autodeterminació, però sobretot d’aquells que s’han manifestat de forma inequívoca per la plena independència i que ho han defensat en tots els àmbits (socials, polítics, universitaris, empresarials i sindicals), per tant, d’ERC, SI i les CUP. I això perquè malgrat que l’Artur Mas ha fet discursos valents i clars i ha aprofundit en el seu compromís amb la sobirania i el dret de decidir del poble català, de moment CiU no ha inclòs en el seu programa electoral els tres punts bàsics i nítids que va proposar a tots els partits l’Assemblea Nacional Catalana, i IC continua defensant l’aposta federal com una de les opcions en el referèndum.
Ara, però, ja és l’electorat qui decidirà. I potser, a diferència del desig que he expressat, amb l’ajut del sistema electoral, les opcions polítiques es concentraran i es reduiran. En qualsevol cas, qui lideri aquest procés hauria de tenir la intel·ligència de plantejar un projecte seriós i pautat cap a la independència, en què tots els actius d’aquest país puguin sumar-se per aconseguir una victòria incontestable del “sí”.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 16/11/2012 – 10:06h
Acusar els catalans de nazis no té conseqüències legals a l’estat espanyol
D’uns mesos ençà polítics, periodistes i internautes ho fan per inocular la por a la ciutadania · No s’ha obert cap procediment jurídic ni ha dimitit cap dels autors d’aquestes comparacions

La campanya de les pròximes eleccions parlamentàries catalanes té un punt de crispació més per l’ambició i el programa d’una majoria de partits de fer una consulta sobre la independència de Catalunya la legislatura vinent. Però la crispació ha ultrapassat alguns límits que a molts països es dirimeixen als tribunals, com ara les acusacions de nazisme o les comparacions amb règims feixistes i totalitaris per a denigrar el sobiranisme català.

Quan arribem a l’equador de la campanya, en tres casos ja s’ha comparat el catalanisme amb el feixisme; i ho ha fet gent tan coneguda com l’ex-president del congrés espanyol, el socialista José Bono; el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez; i l’ex-secretari d’organització del PSOE, Marcelino Iglesias.

Ara, aquestes acusacions no són noves ni infreqüents. A banda l’evocació quotidiana del feixisme i del nazisme amb què alguns internautes ataquen l’independentisme català i els catalans a les xarxes socials, un dels casos recents més preocupants va ser el que va protagonitzar el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo. L’11 d’octubre proppassat Margallo va parlar de ‘nacionalismes totalitaris’ al congrés espanyol i els va comparar amb ‘el nazisme i el marxisme’. Segons ell, es tractava de tres ideologies que posaven ‘l’individu al servei d’una idea abstracta: la de classe en el marxisme, la de raça en el nazisme i la de nació absoluta en el nacionalisme’. Això sí, després de professar que ell no era nacionalista, no va estar-se de proclamar que era ‘patriota’ perquè estimava Espanya.

Pocs dies abans, el 3 d’octubre, el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, va enllaçar a Twitter una notícia sobre la crida a omplir d’estelades el Camp Nou, en ocasió del partit Barça-Madrid, precedida de la salutació nazi ‘Sieg Heil’. Abans havia dit: ‘Si els culers secunden la consigna i omplen d’estelades el Camp Nou semblarà l’estadi dels Jocs Olímpics de Berlín del 36.’ Vuit dies més tard, Pedro J. Ramírez va insistir a Twitter a relacionar la iniciativa amb el nazisme: ‘Reitero que utilitzar actes esportius per oferir una imatge d’uniformitat al servei del nacionalisme és propi de règims totalitaris.’

El 15 d’octubre, potser inspirat per les declaracions de Margallo i Pedro J. Ramírez, un regidor del PP de Rubí, Jonatan Cobo, va penjar a Twitter una imatge manipulada del president Artur Mas vestit amb un uniforme de les SS, la policia militar dels nazis. La llegenda feia: ‘Artur MaSS’ i el piulet: ‘La història es repeteix’. La direcció del partit va desautoritzar el regidor, però la cosa no va passar d’aquí.

En un acte de campanya del PSC, en què hi havia el candidat a president de la Generalitat, Pere Navarro, i el cap de llista de la demarcació, Àngel Ros, l’ex-president del govern de l’Aragó i ex-dirigent del PSOE, Marcelino Iglesias, va defensar la proposta federal de Navarro comparant el sobiranisme d’Artur Mas amb ‘l’hipernacionalisme alemany i francès que van ser la causa de dues guerres mundials i de cent milions de morts a Europa’. La comparació va causar molta tensió dins el PSC i alguns dirigents i candidats del partit es van declarar preocupats per la deriva dialèctica de la campanya i, especialment, per les paraules d’Iglesias.

Però ahir encara hi hagué dos casos més de banalització del nazisme en relació amb la proposta d’estat propi per a Catalunya. Per una banda, l’ex-president del congrés espanyol, el socialista José Bono, va comparar l’independentisme de Catalunya amb el nazisme. En un acte a Sitges, va dir: ‘Es pot ser català i espanyol, del Madrid o del Barça, catòlic, homosexual o heterosexual. La majoria de catalans se senten espanyols, i això no ha de ser cap problema. Quan a Alemanya va començar a ser sospitós tenir dues identitats, la catàstrofe que tots lamentem s’acostava.’

L’altre cas va ser el de la federació del PSC de Tarragona, que es va desmarcar de la publicació d’una fotografia representant el president Artur Mas com el Hitler de ‘El Gran Dictador’ de Charles Chaplin. La fotografia va publicar-se dimecres al perfil de Facebook del PSC de Mont-roig (Baix Camp). Doncs bé, la reacció del partir va consistir a dir que, la foto, l’havia penjada un afiliat de les Joventuts Socialistes de Catalunya (JSC), i a demanar que es retirés immediatament. Al mateix perfil de Facebook ara hi ha un text que diu que la imatge s’ha retirat ‘a petició d’una persona que s’ha molestat’. Ara, el partit s’ha desentès d’una acció que considera estrictament ‘individual’.

Sigui com sigui, tots aquests casos i alguns més no han motivat la fiscalia de cap tribunal a obrir cap mena d’investigació. Cal recordar, nogensmenys, que a la majoria de països europeus, especialment els que han tingut règims totalitaris, actuen molt severament contra els qui esgrimeixen aquests referents infaustos o els banalitzen.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 16/11/2012 – 10:05h
Ja n’hi ha prou d’aquesta comparació amb els nazis…
Ja n’hi ha prou d’aquesta cançoneta.

Sempre he cregut que l’ús del terme ‘nazi’ havia de ser molt controlat. En primer lloc, per respecte a les víctimes d’aquella bogeria. En segon lloc, perquè em sembla que els nazis van atènyer el límit més alt imaginable de la maldat política i això demana un cert rigor a l’hora de fer caricatures. I en tercer lloc, i sobretot, perquè crec que el nazisme no es pot banalitzar. Per sort, no és nazi un hom qualsevol, però si comencem a tractar de nazi tothom pot acabar passant que no ens impressionen els nazis de debò i la seua bogeria incommensurable.

És per això que m’alarma de veure amb quina facilitat hi ha qui acusa el nacionalisme català, els partits sobiranistes o Artur Mas en persona de nazis. La llista, el recompte dels casos, fa feredat. Aquests darrers dies han coincidit en aquesta lamentable pràctica gent de partits diversos, a vegades amb insinuacions més o menys desafortunades i a vegades d’una manera ben gràfica.

És evident que som en campanya electoral i que cadascú té el dret d’opinar com vulga i d’aconseguir vots com considere més convenient. Però això va més enllà del que és sensat i net. Que ens acusen, als sobiranistes, de nazis faria riure, si no fóra perquè l’abast i la coincidència de la maniobra implica una conxorxa que em preocupa de debò.

Faria riure perquè, home, en tot cas qui menys pot acusar ningú de nazisme és precisament l’estat espanyol. L’únic estat d’Europa que no té una llei de persecució del nazisme. L’únic estat d’Europa on en un camp de futbol es poden fer voleiar banderes nazis sense que la policia les requise. L’únic estat d’Europa on encara es poden retre homenatges als aliats del nazisme, a Franco, i on encara és legal una fundació que porta el nom del dictador. L’únic país d’Europa on els nazis van detenir un president i el van lliurar als militars aliats, que l’afusellaren: un dirigent d’Esquerra Republicana que es deia Lluís Companys, acte pel qual l’estat espanyol mai no ha estat capaç de demanar el perdó que… sí que ha demanat Alemanya.

No sé si hi pensen els qui frivolitzen la memòria de tantes víctimes quan ens acusen de nazis, però ja seria hora que s’aturassen. Ja n’hi ha prou d’aquesta cançoneta. Ignore si hi ha cap grupuscle, remot i minúscul, del sobiranisme que simpatitze amb els nazis –no en conec cap, però si n’hi hagués cap, el condemnaria sense pal·liatius–. Però ningú que no tinga una mala fe còsmica no pot posar en dubte que el sobiranisme català és absolutament democràtic, modèlic. Per cert, amb una nítida història al darrere que el nacionalisme espanyol, una bona part del nacionalisme espanyol, no té ni podrà tenir mai.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Jornalet. gaseta occitana d’informacions – 15/11/2012
Debat de País Nòstre sus l’independéncia de Catalonha
A Narbona, deman divendres 16 de novembre a 18h

A l’iniciativa del movement País Nòstre un debat “Catalonha e l’independéncia” es organisat a Narbona deman divendres 16 de novembre a 18 oras al Cafè de la Pòsta.

Al començament un reportatge sera difusat sus la situacion politica dins lo Principat, puèi la paraula sera donada a Marc Gafarot pòrtavotz de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) lo partit d’Artur Mas, president de la Generalitat.

La discutida serà animada per Joan-Pèire Laval, president de País Nòstre.

Aquèl debat public se ten una setmana abans las eleccions del 25 de novembre al parlament catalan.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 16/11/2012 – 10:08h
Sala i Martín lidera un nou grup d’economistes per la independència
Sis catedràtics creen el Col·lectiu Wilson per combatre les “campanyes de desinformació”

Sis prestigiosos catedràtics s’han agrupat per combatre les “campanyes de desinformació” que, en la seva opinió, s’estan creant per impedir que Catalunya “decideixi el seu futur lliurement”. La creació d’aquest grup ha estat impulsada per Xavier Sala i Martín, catedràtic a la Universitat de Colúmbia (Nova York) i, de fet, els sis acadèmics tenen en comú que han fet carrera a les universitats anglosaxones. El lobi s’ha autobatejat com a Col·lectiu Wilson, en honor a l’expresident nord-americà Woodrow Wilson, “un gran defensor del dret d’autodeterminació”.

Entre els integrants, un dels noms que més sorprèn és el de Jordi Galí, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra que ha fet carrera a Cambridge, Nova York i Massachusetts i que fa tres anys va sortir a les travesses com a candidat al Nobel d’economia. Galí mai ha estat gaire amant de l’exposició pública, però sembla que, en aquest cas, ha optat per fer un pas endavant.

La resta de membres del col·lectiu són Carles Boix, catedràtic de Princeton i col·laborador de l’ARA; Pol Antràs, catedràtic de Harvard; Gerard Padró i Miquel, catedràtic d’Economia a la London School of Economics, i Jaume Ventura, investigador sènior al CREI i exprofessor a Massachusetts.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012
Xavier Sala i Martín i Carles Boix, entre els impulsors del Col·lectiu Wilson
Vol contribuir que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur lliurement, sense por ni amenaces i amb la millor informació possible · Els sis impulsors són catedràtics reconeguts internacionalment

‘Totes les aspiracions nacionals han de ser respectades; avui en dia els pobles només poden ser dominats i governats amb el seu consentiment.’ Aquesta cita del president nord-americà i premi Nobel de la Pau, Woodrow Wilson (1856-1924), inspira la iniciativa dels catedràtics Pol Antràs, Carles Boix, Jordi Galí, Gerard Padró, Xavier Sala i Martín i Jaume Ventura per ‘contribuir que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur lliurement, sense por ni amenaces i amb la millor informació possible’: el Col·lectiu Wilson.

Demà a les deu del matí posen en marxa la web, on hi haurà documents escrits individualment per cadascun dels membres del col.lectiu i un informe inicial titulat ‘Europa, Europa’, escrit i signat per tot el col.lectiu, sobre per què Catalunya seguirà formant part del mercat únic europeu sigui quin sigui el resultat d’un hipotètic referèndum.

El col·lectiu explica les raons d’aquest informe: ‘Tots aquells que darrerament han insistit a dir que, en cas que Catalunya tingués la desvergonya de votar, automàticament quedaria fora d’Europa i que, com que Espanya té dret de vet, Catalunya trigaria tres dècades a reingressar són simplement amenaces sense cap sentit.’

El col·lectiu anuncia que ‘durant els pròxims dies, adreçarem algunes de les altres amenaces que planen sobre el debat a Catalunya avui: analitzarem les pensions, el comerç internacional, qui ha de pagar el deute de l’estat espanyol i les perspectives de creixement de Catalunya, tant si decideix quedar-se a Espanya com si decideix marxar’. Afegeixen que han vist informes publicats darrerament ‘amb prediccions catastròfiques sobre la possible caiguda del PIB si Catalunya opta per l’estat propi’. ‘Aquests estudis tendeixen a ignorar les possibles caigudes -també potencialment catastròfiques- del PIB si Catalunya decideix quedar-se a Espanya’, expliquen. ‘Al cap i a la fi, per a poder créixer a llarg termini cal que el govern inverteixi els diners dels contribuents en la construcció i el manteniment d’unes infraestructures físiques, virtuals, educatives i intel·lectuals que permetin als ciutadans innovar i assolir el màxim de prosperitat’.

En un discurs pronunciat el 1918, Wilson va acabar la frase que comença aquesta notícia: ‘L’autodeterminació no és una expressió qualsevol. És un principi imperatiu de l’acció política que, a partir d’ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar.’

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tribuna.cat – 15/11/2012 – 21:58h
La pipa de Carod
R. Magritte volia fer visible la distància que separa la imatge del seu model
“Això no és una pipa” va escriure R. Magritte, sota una pipa, en el quadre La trahison des images (1929) per expressar que la pipa pintada no és la realitat, sinó tan sols una pintura. R. Magritte volia fer visible la distància que separa la imatge del seu model.

Ho volia fer visiblre, sobretot, quan les imatges es configuren de desitjos o utopies i no de conceptes treballats i plens d’anàlisi. La pipa pintada no és la realitat, sinó tan sols una pintura.

GOVERN: El cinc de novembre 2012, Romeva, Carod, Maragall, Ramoneda i Balcells van fer una conferència al Col·legi de Periodistes sota el lema d’una esquerra nacional forta, amb vocació de govern. Però res de nou va aparèixer més enllà del desig i la utopia. De fet, tot i el glamur del tema, els ponents només van reproduir allò que en aquestes eleccions ja es debat. Ells s’atorgaren la “vocació de govern”, com si els altres fessin profusió de radicalitat i optessin per la marginalitat.

ELECCIONS: Però la variable nacional (l’autodeterminació i la independència) i la social (la crisi i la depauperació del país) són ben presents en aquesta contesa electoral. Als ponents els dol no ésser-ne actors (jo afegiria que els dol no ésser-ne els protagonistes, ells mateixos, encara que s’emparin darrere del concepte “esquerra”). Però s’obliden que són allí on ells mateixos s’han col·locat.

PSC: La nova esquerra no és la de “la pluja fina”, que davant unes eleccions plebiscitàries no sap qui votar, abatuda pel titànic PSC, sinó aquella altra que pren el repte electoral i presenta batalla ideològica. Perquè sorprèn dels oradors la ignorància manifesta del moment i la voluntat d’enlairar-se al cel ideal, sense implicar la seva reflexió en el debat principal d’aquestes eleccions.

ESTAT: Està bé parlar d’alternança en els sistemes democràtics i de recordar la dreta i l’esquerra. Però són referents buits, són salves romàntiques, rememoratives del fènix tripartit, que després de l’ostracisme de la “vida civil”, vol germinar de nou. L’esquerra real està a les eleccions. Perquè les polítiques “socials” s’han de fer quan es té poder efectiu i aquest, sense Estat Propi, és una utopia.

Considerar la lluita per la independència com una lluita subordinada a la dreta i que ara no és el moment d’aquesta lluita, perquè ells no s’han de posar al davant és confondre. Elaborar el discurs de l’esquerra europea però al marge, menysvalorant l’esquerra electoral, no els fa “progressius” ni “moderns”, com pretenen. La pipa pintada és tan sols una pintura. Qui votaran?
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tribuna.cat – 15/11/2012
Mots com rocs
Tu dius “llibertat” i ells responen “cop d’Estat”.
Com a la cançó de Joan Miquel Oliver, però sense poètica. Ni ell diu “piscines”, ni ella “trampolins”. Tu dius “ciutadans” i ella diu “gallecs”, però algú altre diu que els “ciutadans” són seus (llavors, els altres, se sap què són?). Tu dius “caverna” i ells diuen “nazis”. Tu dius “llibertat” i ells responen “cop d’Estat”.

El llenguatge sempre té connotacions simbòliques, però en aquesta campanya la competència per establir el significat de les paraules indica una autèntica guerra bruta. O més ben dit, una guerra brutal, ferotge, a base de pervertir els usos habituals de les paraules, per exorcitzar una adversitat tan insuportable com aquest fracàs escolar de l’espanyolització que es diu suport a la independència. D’aquesta manera, qui acumula currículum històric de botxí contra un poble que té la mania de parlar català escampa el malnom de la víctima: “nazi”. Que contundent! No hi ha res pitjor. No es pot anar més enllà.

Doncs sí: ara s’ha encunyat “hipernacionalisme”, que és un mal nom que es veu que causa milions de morts i tan de dolor que no es pot descriure. I ves per on, els catalans estem a punt d’escampar aquesta mena de devastació per l’Espanya gran i única. El trauma, es veu, tindrà conseqüències incalculables. Tantes, que les amenaces cap als nefastos catalans fan cua per arribar a la seva por, que es veu que s’ha empetitit i no pot engolir tants de gripaus ni els esgarips de l’ós que els abraça.

Quan sentim dir ‘Catalunya dividida’, ho traduïrem per ‘cohesió social'”

Només per donar coherència al mot potser algú encarregarà un projecte per a reescriure la història, perquè tothom pugui entendre com fou possible que els catalans passessin de jueus traïdors (i assassins de Jesucrist) a nazis exterminadors d’imperis on no es ponia el sol. Amb una sabata i una espardenya es poden fer coses terribles.

Els mots muden cap a un significat socialment acceptat a base de repetir-se. I s’acaben imposant a base de cops d’autoritat, emparats per institucions públiques i estructures de grans partits polítics que no admeten competència en el repartiment del poder. Algú havia parlat del diàleg? Connais pas! De moment anem fent a garrotades dialèctiques, amenaces i imprecacions. Com en una transició qualsevol, però sense consens.

No somiquem, sisplau. És millor parapetar-se darrera una mampara d’humor, si pot ser corrosiu molt millor. O potser darrere d’un diccionari, buscant una fórmula de traducció en defensa pròpia. O bé sota el paraigües d’una nova versió de la cançó a Joan Miquel Oliver: quan ens caigui al damunt la paraula “unida”, podrem llegir “residual”; quan sentim dir “Catalunya dividida”, ho traduïrem per “cohesió social”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
CATALUÑA: LIBRE DE MENTE Y ALMA – 17/11/2012 – 23:45h
LA CAMPAÑA AL RITMO DE CHOTIS MADRILEÑO

Ayer viernes 16 de Noviembre, empezó la verdadera campaña electoral. Ya lo advertimos en este Blog la semana pasada: Madrid estaba cocinando todo tipo de infamias contra los líderes catalanes que propugnan la Independencia. Ha sucedido y se esperan más ataques coordinados con el PP y el PSOE, a quienes les ha faltado tiempo para lanzarse a sacar sangre.

Uno de los panfletos madrileños con formato de diario ilustrado, el mismo que sigue insistiendo en que el ataque en Atocha fue obra de ETA, ha pretendido lanzar un pote de mierda sobre el máximo líder de CIU. No le han alcanzado, desde luego, porque los catalanes sabemos quienes son los autores del invento y por qué lo tiraron ayer precisamente. Faltan 6 días para que concluya la campaña, suficientes para hacer daño y cortos para permitir acciones y aclaratorias documentadas. No esperaron hasta el lunes, era preferible el viernes para que el fin de semana funcionase como paréntesis legal y al mismo tiempo espacio ideal para bailar con la noticia al ritmo del chotis madrileño.

No analizaremos la acusación. Tiene todos los visos de la infamia característica, los mismos datos vagos, las mismas fuentes genéricas, la mención sin números de cuentas en Suiza… sobre todos repite el escenario de la bajeza sublime lanzando la acusación sobre una persona fallecida que no puede defenderse. Es la acción propia de los canallas pagados que ponen los interese de sus amos por encima de la profesión y de la moral.

La pretendida víctima, Artur Mas, ha sido presto en la respuesta al aclarar su verdad y defender la memoria de su padre, además de anunciar acciones legales inmediatas contra la infamia. Por otra parte, sus partidarios le han arropado, los otros partidos políticos independentistas han sido comedidos en sus palabras y sabemos que la sociedad catalana saldrá a defender sus valores.

Por fortuna para Cataluña, su población no está formada por paletos sin oficio, bailarines de chotis y violeteras, chulos de barrio y politicuchos al servicio del Estado, en otras palabras los lectores habituales de ese panfleto. En consecuencia las infamias de este viernes, aceleradamente ratificadas con los comentarios venenosos de Alicia Sánchez Camacho y Carme Chacón, han caído en suelo estéril.

En Madrid todavía no han digerido que los catalanes estamos tan hartos del Estado español, tan convencidos de su falta de ética y moral que, en el peor de los extremos, estaríamos dispuestos a ser liderados por putas, borrachos y cabrones hacia la Independencia, que permanecer en España al lado de la Alicia y la Carme, junto a Rajoy y Urdangarín, Zapatero y Sastre, Garcia-Margallo y José Bono.

Por fortuna Cataluña dispone de hombres y mujeres que en España escasean, educadores excelentes, industriales de empuje, artistas internacionales y políticos capaces, que se han unido para liberarnos de ese mundo putrefacto que maneja la política española. Los medios de comunicación de la Capital del Reino ya no tienen credibilidad ni sus discursos y declaraciones de amor hacen mella en nosotros, porque ya somos libres de mente y alma. Mientras tanto la INDEPENDENCIA viene en camino..
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 15/11/2012 – 22:04h
Duran remarca que el programa de CiU no inclou la paraula ‘independència’
‘Parlem d’estat propi i de dret de decidir’, diu el secretari general de la federació
El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, ha volgut remarcar que el programa electoral de la candidatura d’Artur Mas no inclou la paraula ‘independència’: ‘Algun dirigent està parlant d’independència de Catalunya?’, ha dit en una conferència de premsa quan li han preguntat si hi està a favor.

‘No entenc per què em feu aquesta pregunta sobre coses que no estan expressades en un programa sinó expressades d’una altra manera’, ha afegit Duran.

El programa ‘parla d’un estat propi, parla sobretot d’una qüestió bàsica: que la gent ha de decidir què vol; i nosaltres el que demanem és el dret de decidir’, ha dit Duran, que ha precisat que del dret de decidir ell sempre n’ha dit ‘autodeterminació, que vol dir que els pobles puguin decidir lliurement el seu futur.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 15/11/2012
«L’àvia extremenya» ja parla des del faristol
Demana la independència en un acte de Solidaritat Catalana

Un dels noms propis de l’acte de SI a l’auditori Falguera de Sant Feliu de Llobregat ha estat Isabel Buján. L’àvia d’origen extremeny, famosa per engegat a pastar fang al socialista Fernández Vara, ha pujat al faristol acompanyada per López Tena, que l’ha obsequiat amb un ram de flors.

Tant nerviosa com ferma en les seves conviccions, aquesta catalana d’adopció ha corroborat el discurs que l’ha fet famosa a les xarxes socials. “Tal i com està la situació actual al país, és un crim, només ens roben” i per aquest motiu ha demanat la independència de Catalunya i s’ha posicionat a favor de SI.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 17/11/2012
Imma Tubella exposa les claus del model universitari en una Catalunya independent
La rectora de la UOC parla en aquesta entrevista de ‘Amb Independència’ de les claus del procés cap a l’estat propi
La rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Imma Tubella, ens explica en aquest vídeo que ha publicat la web ‘Amb Independència’ quines característiques hauria de tenir el model universitari català en una Catalunya independent. Creu que aquest nou escenari permetria, al sistema universitari del nostre país, un grau d’homologació amb l’europeu molt més gran que no l’actual, superant la supeditació actual al sistema espanyol, que esta molt més allunyat.

Imma Tubella: El model universitari:
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 17/11/2012 – 23:59h
Les enquestes plantegen una batalla ferotge pel segon lloc
El Periódico, La Vanguardia i El País coincideixen en que Mas no aconseguirà la majoria absoluta però discrepen en qui serà el segon partit
El diumenge abans de les eleccions tradicionalment es publiquen moltes enquestes. Així se n’han publicat de La Vanguardia, El Periódico i El País. Totes tres coincideixen en que CiU queda lluny de la majoria absoluta però discrepen pel que fa a qui serà el segon (entre PSC, PP i ERC) i en les opcions que tenen SI i CUP per entrar al Parlament.

El Periódico

A una setmana de les eleccions, el Periódico ha publicat una nova enquesta on CiU obtindria un resultat molt semblant al de les eleccions de fa dos anys i lluny, per tant, de la majoria absoluta. El partit que experimenta més empenta és ERC, que se situaria en segona posició per davant del PSC (que continua davallant en intenció de vot) i el PPC (que s’estanca). El sondatge del GESOP detecta un ascens d’ICV i Ciutadans, que aconseguiria grup parlamentari. SI pot perdre tota la representació o mantenir-se amb un diputat, i la CUP té opcions d’ocupar un escó.

En concret, l’enquesta atorga entre 62 i 64 escons a CiU (ara 62), 19-20 a ERC (10), 15-17 al PSC (28), 15-17 al PP (18), 13-14 a ICV (10), 6-7 a Ciutadans (3) i 0-1 a SI (4) i CUP.

Amb aquests resultats, els diputats independentistes podrien arribar al centenar.

La Vanguardia

També La Vanguardia ha publicat una enquesta, que coincideix en poques coses amb la del Periódico.

A Convergència i Unió li atorga també entre 62 i 64 diputats (com en el cas de la del Periódico), sense arribar per tant a la majoria absoluta. La segona força tanmateix no seria Esquerra que de fet en l’enquesta del grup Godó cauria a la cinquena posició amb 14 o 15 diputats, sent superada per PSC (17-19), PP (16-18) i ICV-EUiA (13-16).

Després d’Esquerra quedaria Ciutadans amb 7-8 i la CUP podria entrar al parlament amb 0-2. Solidaritat, com sol passar en les enquestes del Grup Godó, quedaria fora del parlament.

El País

L’enquesta del diari El País, finalment, deixa els diputats de CiU en 62, com ara, però remarca que obté menys suport en percentatge que fa dos anys i atorga al PP el segon lloc amb 19 diputats. Però amb el PSC i ERC amb 18 cadascun d’ells, molt aprop per tant.

Segons l’enquesta d’El País ICV es quedaria en deu diputats, Ciutadans pujaria fins obtenir-ne sis i la CUP n’aconseguiria dos. Solidaritat quedaria fora del Parlament.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 18/11/2012 – 00:03h
Artur Mas: «Només tinc dos comptes i els tinc en entitats catalanes»
El candidat de CiU acusa l’estat de “fabricar proves contra la seva persona”

“Només tinc dos comptes corrents i els tinc en entitats catalanes, si voleu us dono el número de compte, si és per fer un donatiu”. Amb aquesta frase pronunciada amb un to segur, però sorneguer, el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, s’ha defensat aquest vespre dels virtuals informes policíacs publicats pel diari El Mundo que l’acusava de tenir estalvis en comptes suïssos i a Liechtenstein.

Davant les 1.700 persones que omplien el pavelló La Plana de Badalona, Mas ha volgut ser clar, directe i concís per agafar prou empenta i continuar el contraatac. De fet, Mas ha acusat l’Estat espanyol “d’utilitzar el seu aparell per fabricar proves en contra del procés engegat”. Fins i tot, ha recordat que el jutge instructor del cas Palau d’on derivaria la investigació ha negat encomanar aquesta investigació.

“Aquest és l’Estat que tenim? És un motiu més per continuar endavant en el nostre procés, perquè que jo sàpiga els estats per protegir la gent, no per destruir-la”, ha sentenciat Mas. “Fabricaran proves per aturar el procés, convertim aquestes amenaces en vots”, ha demanat el candidat sobiranista que, per primera vegada, ha citat el cos a cos amb el PP per deixar clar quin són els bàndols en la contesa del 25N. “El món només veurà quants vots treu qui lidera el procés i quans en treu la força que el vol aturar, el PP”, ha deixat clar.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 18/11/2012 – 00:10h
Carod-Rovira surt en defensa de Mas

“Linxament mentides comptes corrents a Suïssa I solitud personal. Sé de què va. Va sortir arreu El desmentiment judicial posterior quasi enlloc”. Amb aquesta piulada , l’exvicepresident de la Generalitat i president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira ha fet costat al president de la Generalitat i candidat de CiU, Artur Mas, per les acusacions publicades pel rotatiu El Mundo que impliquen Mas i l’expresident Jordi Pujol en el cas Palau.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 18/11/2012 – 00:11h
BONO I EL NAZISME
“Pere Navarro ha de desautoritzar l’insult de l’expresident del Congrés a la societat catalana, i la caricatura del PSC de Mont-Roig”
Marcelino Iglesias, José Bono i el PSC de Mont-Roig. En els últims dies s’ha estès entre els socialistes una obsessió per comparar pel broc gros els catalanistes, i també Artur Mas, amb el nazisme. Tot plegat és un estil de campanya que fa basarda, per la falta de respecte cap als milions de víctimes del dictador Adolf Hitler. No s’ha de banalitzar el nazisme. Aquesta és una de les primeres actituds que ha de respectar un polític. No fer-ho, el desqualifica com a representant de la ciutadania. En aquesta campanya, de forma lamentable alguns estan creuant totes les normes d’educació en un intent irresponsable de crear crispació. Especialment greu és el cas de José Bono, que va ser expresident del Congrés i que hauria liderat el PSOE si una part significativa del PSC no hagués donat suport en el seu dia al seu rival, José Luis Rodríguez Zapatero. Bono es va plantar ahir a Sitges, va felicitar l’aniversari al candidat de Ciutadans, Albert Rivera, li va desitjar sort, i després va fer la comparació entre catalanisme i nazisme. Pere Navarro ha de desautoritzar l’insult de l’expresident del Congrés a la societat catalana, tal com va fer amb l’atac que el cap de setmana ens va llançar Marcelino Iglesias. I també ha de desautoritzar públicament la caricatura del PSC de Mont-Roig. El partit socialista sempre havia estat una formació conscient de la realitat tràgica del nazisme. Pel bé del país i pel seu propi bé, hauria de mantenir aquest sentit de partit de govern.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 17/11/2012
Lluís Llach: No trobarem mai ciutadans lliures en pobles sotmesos
El cantant alerta que vindran dies de grans dificultats i ens caldran persones de idees clares i conviccions profundes que no es facin enrere, d’aquí el seu suport a ERC

En l’acte central de campanya d’ERC a Barcelona d’aquest atarda, ple a vessar com ja és costum, Llach ha obert l’acte amb un discurs breu clar i emotiu, on el cantant ha dit que “ras i curt demano el suport a ERC perquè s’ho mereix”, i ha demanat el vot per ERC de forma poètica, esperonant a donar a ERC “allò de més valuós que té un ciutadà, la delegació de la seva sobirania a través del vot” Llach també ha recordat que no pot haver-hi alliberament social sense alliberament nacional i Junqueras ha assegurat que ERC és l’alternativa econòmica i social.

Un Junqueras èpic, emotiu i pragmàtic alhora

Junqueras ha deixat el traçat del full de ruta cap a la independència a Marta Rovira, que ha estat clara i concisa defensant la democràcia com a garant del poble català per aconseguir la independència. Junqueras ha demanat que “d’allò que aquests dies farem els catalans se’n guardi bona memòria, els llibres d’història en parlaran i nosaltres volem ser els protagonistes dels capítols decisius d ela nostra història”, i ha afegit que quan més gran i íntim sigui aquest “nosaltres” més forts serem nosaltres. Junqueras ha dit que caldrà que siguem “modestos en les formes i parlar fluixet per no eclipsar les nostres raons gairebé infinites”, però també serem ambiciosos i la força central del nostre país perquè ho farem francament millor”.

En l’acte que ha aplegat aquest dissabte 2.000 persones al Barcelona Teatre Musical, també ha destacat la intervenció del secretari general d’Eusko Alkartasuna i portaveu de Bildu, Peio Urizar, que ha donat suport als republicans i ha demanat el vot per Oriol Junqueras el proper 25-N. Urizar, a més, ha destacat el moment històric que viu Catalunya, i que provoca “enveja” a Euskal Herria, i ha demanat als catalans que “si són els primers en entrar a la UE deixin la porta oberta perquè els bascos arribaran aviat”.
http://twitter.yfrog.com/9f7khhqjbxyipcqgjaxswritz
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
– 18/11/2012 – 00:31h
Barroso ratifica que si Catalunya sortís d’Espanya, estaria fora de la UE
El president de la Comissió Europea explica que es manté la posició expressada per escrit el 2004

Barroso s’ha referit a les aspiracions sobiranistes de Catalunya abans de la seva participació en la Cimera Iberoamericana de Cadis

El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, ha ratificat aquest dissabte que si Catalunya se separés d’Espanya hauria de començar a negociar la seva adhesió a la Unió Europea. Barroso s’ha referit a les aspiracions sobiranistes de Catalunya en la roda de premsa que ha ofert a Cadis amb motiu de la seva participació com a convidat en la Cimera Iberoamericana.
Preguntat si la Comissió Europea segueix mantenint la seva posició relativa a que quan un territori se separa de l’Estat que pertany a la UE ha de començar des de zero per aconseguir la seva adhesió a la família europea, Barroso ha respost amb un rotund “sí”.
“La situació jurídica no ha canviat des de 2004, ja que el Tractat de Lisboa no ha introduït cap canvi sobre això, i, per tant, puc confirmar que la posició de la Comissió en aquesta qüestió segueix sent la mateixa”, ha recalcat.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 16/11/2012 – 00:24h
La UE, que no espanta ni fa por

Aquests dies els polítics catalans d’estètica la voix de son maitre (és a dir, els que llepen mans a Madrid) han començat a projectar pors. Algunes ja han caigut per la seva base. Vull dir que explicar als jubilats que, en cas d’independència, deixaran de cobrar la pensió demostra mala fe i baixa categoria moral. Perquè els pensionistes només són gent gran, no pas imbècils. També s’han apuntat al tren de la bruixa els comissaris de Brussel·les que, en el seu dia, van dir el que pensaven (Reding i Almunia). Ara se’n desdiuen. Era il·lús pensar que s’esdevindria altrament. Els han tocat el crostó els estats -i encara trobo que han trigat massa-. Perquè als comissaris europeus els assigna la cadira l’estat corresponent. Per això la premsa anglosaxona, que no vol crear confusions, no qualifica mai la Comissió com “l’executiu de Brussel·les” (com aquí, erròniament, l’anomenem) sinó com el civil servant arm . No són ministres que ha escollit un primer ministre o un president que, al seu temps, ha estat designat pel Parlament Europeu. A Brussel·les manen els estats i el mecanisme, de democràtic, no en té res. Resumint, avui toca parlar de la no adhesió automàtica de Catalunya a la UE. I sense por.

Primer. La situació que es plantejaria amb la independència de Catalunya es pot contemplar com a excepcional, però no pas com a única. Tard o d’hora n’hi haurà d’altres. La resposta que es doni a Catalunya no pot ser erràtica. Serà fruit d’un procediment establert. No es pot deixar el tema a mercè de la incoherència de cadascú. ¿Tindria sentit que Espanya bloquegés l’ingrés d’Escòcia a la UE mentre que la resta del Regne Unit hi està a favor? Per tant, la discussió sobre la pertinença de Catalunya a la UE convindria deslligar-la del que xerren els polítics a títol individual.

Segon. Més val ser reflexius. Ja ho ha comentat a bastament el senyor Miquel Puig en alguns articles a l’ARA. ¿Podem pensar que les centrals de Volkswagen, de BASF, de NISSAN i tants altres deixaran que els seus productes catalans pateixin aranzels de la UE quan no n’hi ha d’implantats a cap país d’Europa? Ser membre de la UE té molts avantatges, però ser un país europeu que no és a la UE pot ser un privilegi (Suïssa, Noruega, Andorra, etc.). ¿Per què Catalunya no pot ser un estat independent amb acords comercials lliures d’aranzels amb la UE? Sempre serà millor que pertànyer a la UE a través d’Espanya, no? Quin problema hi ha?

Tercer. La raó més important per a la independència hauria de ser la il·lusió d’un projecte nou. Però, sobretot, l’esperança d’un futur millor. I recomanaria als nostres polítics que giressin la truita de la campanya electoral. La por l’haurien d’escampar ells, no pas els unionistes. Els perills vénen de quedar-nos a Espanya. La por hauria de venir provocada per la perspectiva de continuar amb una panda de governants impresentables que no entenen res de res i que necessiten un manual per posar-se la gorra. ¿Que no n’hem tingut prou veient com va gestionar la crisi Zapatero (el progre de Zamora) i com ho fa ara Rajoy (el registrador de la propietat de Santa Pola)? Mirin, Espanya estarà en crisi durant els propers quinze anys, pel cap baix. ¿De veritat algú pretén encadenar-nos a un estat endarrerit, empobrit per culpa de les seves males arts, desindustrialitzat, amb uns polítics que semblen sortits de Llatinoamèrica (torno a referir-me a la premsa internacional) que són incults internacionalment, ignorants de llengües i costums, etc.? ¿Aquesta és l’alternativa que em proposen? Ignoro si ens anirà millor o pitjor sent independents -ep, que nosaltres tampoc no som cap meravella, i els nostres polítics menys!-. Però el que és segur és que Espanya anirà a pitjor. Aquest és el panorama que els polítics independentistes haurien de plantejar com a perspectiva si ens quedem. El plantejament hauria de ser clar: jo no vull per al meu fill el negre futur que representa Espanya. ¿O és que resulta genial ser espanyol per, després, haver d’emigrar?

Per esbandir qualsevol tipus de dubte, els proposo un exercici mental. Imaginin-se que es plantegés una consulta en un país petit de la UE (Holanda, Bèlgica…). Un referèndum en què es preguntés al ciutadà: “¿Prefereix que el seu país sigui un estat independent i que quedi fora de la UE o s’estima més pertànyer a la UE però, obligatòriament, integrat dins d’un dels estats existents?” (ja no plantejo que aquest estat fos Espanya perquè és de mal gust insultar la intel·ligència). ¿Vostès què pensen que contestarien aquella bona gent? Doncs vostès mateixos…
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Tribuna.cat – 16/11/2012
Experts a l’estranger, en guerra amb la desinformació de l’Estat
La indignció per la mala praxi democràtica de l’Estat espanyol ha culminat aquesta setmana amb la creació del Col·lectiu Wilson
La indignció per la mala praxi democràtica de l’Estat espanyol ha culminat aquesta setmana amb la creació del Col·lectiu Wilson, un punt de trobada on experts catalans presents a l’estranger fan pinya per explicar la realitat catalana als catalans i al món.

Carles Boix, catedràtic a la Universitat de Princeton, Pol Antràs, catedràtic de Harvard o Xavier Sala i Martín són alguns dels noms de més volada presents entre els creadors del Col·lectiu Wilson.

Aquesta iniciativa, sorgida aquesta setmana, neix de la indignació per la desinformació que propugna l’Estat espanyol, el qual ha mentit deliberadament i repetides vegades sobre el possible procés d’independència de Catalunya. Amb l’únic objectiu d’evitar una consulta i de negar el dret a decidir del poble català, l’Estat i la seva mancada cultura democràtica han tret de polleguera experts catalans presents a les més prestigioses universitats d’arreu del món.

A Espanya l’interessa dir que vetaran Catalunya, però un cop fet el referèndum els interessarà tot el contrari. Per exportar a Europa han de passar per Catalunya

Buscant posar tot a lloc i informar amb propietat sobre economia, política internacional i altres àmbits que aportin dades contrastades sobre el què-qui-com de la independència de Catalunya, el Col·lectiu Wilson ha endegat aquesta setmana amb un primer estudi titulat Europa, Europa. Al document, el col·lectiu hi denuncia amenaces espanyoles a la societat política i civil catalanes, com la previsió que Catalunya sortiria de la UE en independitzar-se d’Espanya: “Aquestes amenaces busquen atemorir la població”.

El col·lectiu d’experts també ha assegurat que el concepte ‘sortir d’Europa’ en si no vol dir res, i ha posat sota qüestió el possible futur veto espanyol a l’ingrés de Catalunya a la UE: “Les amenaces espanyoles no són del tot creïbles per dues raons. Primera, la capacitat d’Espanya d’exercir aquest veto dependrà molt de si està intervinguda econòmicament […]. Segona, perquè arribat el moment, no els interessaria fer-ho. Espanya pateix […] “inconsistència temporal”. D’entrada els interessa dir que posaran el veto, però un cop fet el referèndum els interessarà tot el contrari, ja que per exportar a Europa han de passar per Catalunya”.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••