Entre busos i cotxes particulars, l’ANC Castellbisbal va enviar gairebé 500 persones al tram 379 (Cervelló-Vallirana) i prop de 300 a l‘Ampolla, al tram 75.

A més, tenim constància de moltes altres persones del poble que van anar a altres trams però sense contactar amb nosaltres, inscrivint-se directament al formulari nacional.

Qui escriu aquest article va anar amb bus a l’Ampolla; podria parlar, doncs, de tot el que hi vaig viure, però no ho faré, perquè seria repetir a bastament allò que podem llegir arreu: civisme, alegria, il·lusió, ni un incident, ni una mala cara, tots a l’hora, arrossada, entrepans, que si “sort que no va ploure”…

Voldria posar per escrit, ara, el gavadal de sentiments que em surten pels porus. Jo sóc dels independentistes de sempre, de quan érem quatre gats i la bona gent ens mirava de cantó tot pensant que empaitàvem impossibles i prendríem mal. El canvi que ha experimentat la societat catalana és en part per la crisi, sí, però també n’hi ha molt de dir “Prou”, “Fins aquí hem arribat”. Simplement ens hem cansat de ser l’ase dels cops, la dona maltractada que, finalment, planta cara i reneix. I això m’agrada. Molt. I m’agrada perquè quan una societat o una persona fan aquest pas, no hi ha marxa enrere. L’impuls ve de dins i és tan fort que no té aturador, és com quan intentes agafar un grapat d’aigua i se t’escola entre els dits.

No està tot fet (encara que tot sigui possible), però ahir vam exhibir el coratge d’un poble que estima i avança donant-se les mans.

Sé que moltes nits tornaré a somiar en groc tot i que no em passi les tardes venent samarretes. I ho faré perquè, ara sí, em crec que els catalans hem abandonat la mentalitat de poble vençut que ens han imbuït 300 anys d’ocupació i propaganda ben hàbils. Ahir vam demostrar al món que s’ha acabat l’autoodi i que reclamem, amb una revolució igual de pacífica que de contundent, el nostre dret de ser i existir.

Montserrat Palau

Comissió de Comunicació

ANC Castellbisbal

Trobareu més fotografies aquí i aquí