Senyores i senyors, amigues i amics, companyes i companys en la lluita per les llibertats de Catalunya.

Un any més, les entitats ens presentem unides davant vostre, per commemorar la nostra festa nacional, però també per refermar el compromís amb el futur del poble català. Tenim la voluntat de mantenir un marc estratègic compartit i construir una resposta col·lectiva, sostinguda i compromesa pels drets del nostre poble. I aquesta resposta no és altra que una República Catalana independent i lliure.

Plegats, reivindiquem la independència no sols com un dret legítim de la nostra nació, sinó també com l’eina que ha de garantir els drets col·lectius que se’ns neguen: el dret a un habitatge digne, a una feina de qualitat, a una vida sostenible en el mateix territori de la nostra nació. Volem la República Catalana perquè necessitem una societat més equitativa i justa. Perquè necessitem una democràcia més
participativa. Perquè necessitem i volem un país on les dones i els homes visquin d’una vegada amb els mateixos drets individuals i socials. I perquè necessitem que la prosperitat econòmica de Catalunya no tingui com a preu la destrucció del nostre patrimoni col·lectiu més valuós: la nostra terra.

Durant els darrers cent anys, les societats avançades han definit un conjunt de drets i deures per a les persones i les societats. Una quantitat ingent de lleis, principis i tractats que tenen noms que evoquen un món millor i possible: la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte internacional de Drets civils i polítics, el Conveni sobre drets polítics de la dona/ la Convenció sobre l’Estatut dels refugiats, el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals/ la Convenció sobre els drets de l’infant i molts d’altres.

Aquests tractats recullen un conjunt de normes que defineixen una moral cívica de convivència democràtica. Doncs bé. Les entitats i institucions que representem, fem d’aquesta moral cívica el nostre far. Fem dels seus principis i normes, una exigència de convivència, tant per les persones com per l’organització social i política de Catalunya.

Els catalans i les catalanes hem de poder viure amb plenitud l’exercici d’aquests drets, sense renunciar als deures. I som aquí de nou, per denunciar que la vulneració dels drets fonamentals de Catalunya i contra Catalunya, és constant, planificada i escandalosa.

O és que no és escandalosa la política d’un estat, que en nom de la seva democràcia, ens espolia-roba 22 mil milions anuals dels nostres recursos econòmics, deixant la nostra societat cada any que passa més empobrida?
O és que no és indignant, veure que mentre amb una mà l’estat ens roba, amb l’altra reparteix sobres, privilegis i contractes a les elits corruptes del deep stat o al famós “palco del Bernabeu”?
O és que no ens escarneixen amb els continuats fraus multimilionaris de ministres i administradors estatals, mentre se’ns neguen recursos per a la sanitat o el transport públic, per a les escoles o els ajuntaments?
És que algú pot dubtar que vivim sota un cop d’estat judicial permanent des de l’any 17, obsessionat en empobrir les competències i atribucions de les nostres institucions, sempre obligades a obeir els interessos de Madrid abans que els del nostre poble?
O és que no és un insult a la dignitat democràtica el sabotatge dels tribunals espanyols a la llei d’amnistia quan deixen fora centenars de persones represaliades?
O quan criminalitzen els que lluiten pacíficament? Quan acusen d´activistes de terrorisme a gent com els del 23-S, mentre absolen els policies que ens atonyinen??
¿o quan condemnen a l’exili o a la inhabilitació els càrrecs electes de l’1 d’octubre?¿i no parlem de l’a por ellos del rei Felipe que va proclamar la impunitat de la policia i de les forces d’ocupació, a l’hora de salvar l’unitat d’Espanya? I és que no tenim més motius que mai per defensar la nostra llengua? L’ànima de la nostra nació? Les entitats aquí representades us demanem el vostre compromís individual i col·lectiu
per mantenir-ne l’ús. La nostra llengua ha de tenir una presència plena i continuada en tots els àmbits de la nostra vida nacional. Sense renúncies ni substitucions. I des d’aquí us animem a enfortir-ne la vitalitat i continuïtat com a eix vertebrador de la nostra nació. I si ho fem tots plegats, no en tingueu cap dubte, guanyarem. Acabem amb actituds acomplexades que només beneficien els nostres depredadors.

El TSJC ha tornat a fer política contra Catalunya i el seu model d’escola. No podem permetre que un tribunal polititzat i anticatalanista al servei d’ l’Estat desmunti un consens parlamentari i social avalat durant dècades al nostre país.

Exigim a les nostres institucions que no permetin que l’obsessió d’un jutge dinamiti
la nostra escola.

I si l’Estat i els seus tribunals volen imposar-nos aquesta sentència, desobeïm. Desobeïm a les aules, als carrers i a les institucions, perquè cap jutge ens ha de dir en quina llengua hem de parlar ni quina escola hem de tenir. Catalans, posem-nos dempeus, però aquesta vegada amb els punys tancats, ferms, decidits a defensar la nostra llengua. Perquè el català és i serà la llengua nacional de Catalunya. Tan senzill com això. I la llista és més llarga, Sixena, Renfe i centenars d’expressions catalanofòbiques que ens agredeixen dia sí, dia també. Davant de la contínua vulneració dels nostres drets, només hi podem respondre amb una defensa aferrissada. I per aquesta defensa necessitem organitzar nos, enfortir-nos, estructurar la nostra lluita no violenta i recordar que davant la vulneració de drets fonamentals tenim el dret a la desobediència cívica. Us en recordeu? L’èxit de l’1 d’octubre va raure en la desobediència. Cadascun de vosaltres, amb la força de tots plegats, vàreu fer un gran acte de desobediència civil, quan vàreu defensar amb els vostres cossos les llibertats nacionals. Aquest és el gran aprenentatge d’aquell octubre. La desobediència civil organitzada, persistent i obstinada, que només serà efectiva si sabem convertir els espais de resistència en espais de contrapoder, d’autoorganització i de construcció nacional. Podem fer-ho perquè ja ho hem fet.

Som els mateixos protagonistes de la gesta del primer d’octubre, els mateixos de l’aturada de país del 3 d’octubre, d’Urquinaona, de les contínues mobilitzacions de fa uns anys. Sí, podem fer-ho i que tothom ho tingui clar: sense la força del carrer, l’independentisme mai no tindrà majories sòlides al Parlament.

És per això que acabem amb una demanda explícita als partits independentistes que ja existeixen o als que puguin arribar. Mireu aquest escenari. Som entitats diverses, diferents i, a vegades, ens contradiem en les decisions puntuals. Però quan hem de parlar del futur d’una Catalunya lliure, ens agafem de les mans, perquè sabem que els uns sense els altres no arribarem enlloc. Mireu la munió de gent que ens
acompanya. Ningú demana a ningú què vota o què pensa, perquè sabem que si no hi anem plegats, tampoc arribarem a port.

Des del carrer, des de les entitats, us reclamem, partits, que trobeu camins d’entesa i que, aprofitant la força de l’independentisme i de la gent que vol una Catalunya lliure, retorneu a les institucions el seu paper vertebrador de les aspiracions nacionals del nostre poble. Us hi empenyerem, com ja fer-ho fer fa només deu anys.

Sabrem curar-nos les ferides i ens alçarem de nou. Perquè el poble de Catalunya ja ha deixat clar que no pensa renunciar a la seva llibertat i que, la nostra voluntat de ser, és un camí sense retorn. Per la memòria i pel llegat dels nostres ancestres que varen lluitar per deixar-nos un país viu. Pel futur lluminós i lliure que volem deixar als que ens succeiran. Perquè la voluntat de ser del poble català és un camí sense retorn.

L’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2023 posa de manifest el lingüicidi que pateix el català a Catalunya, un dels seus territoris històrics. Les dades de la seva evolució són incontrovertibles. A l’enquesta de 2003 el 36,20% de la població de Catalunya tenia el català com a llengua inicial i el 44,30% el considerava la seva llengua d’identificació. Vint anys després només el 29% dels habitants ha après el català a casa seva i només el 30% considera el català la seva llengua d’identificació. Aquestes xifres representen un descens del 7,20% d’habitants amb el català com a llengua inicial i una caiguda del 14,30%, de les persones que tenen el català com a llengua d’identificació. Aquesta davallada és més greu perquè mesura una reducció cabdal de la capacitat d’atracció de la llengua pròpia de Catalunya en una societat catalana més desestructurada.

La minorització del català en aquests vint anys és el resultat d’un lingüicidi, d’una asfíxia premeditada. La minorització forçosa deriva de la supremacia del castellà consagrada a la Constitució espanyola de 1978 i de la falta de control de Catalunya de les seves fronteres. L’any 2006 els ciutadans de Catalunya van aprovar en referèndum que «totes les persones a Catalunya tenen el dret d’utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials (català i castellà)». Però el Tribunal Constitucional espanyol va considerar anticonstitucional el deure de conèixer el català, mentre el castellà continuava sent obligatori. En el que va de segle XXI la població catalana ha passat de sis a vuit milions d’habitants, l’increment percentual més gran de tota la Unió Europea. Catalunya no ha pogut gestionar els fluxos migratoris i els nouvinguts no han tingut, ni tenen, el deure legal de conèixer la llengua pròpia de Catalunya, mentre estan obligats a saber el castellà. Al mateix temps s’han multiplicat els canals de televisió gràcies a la TDT, la immensa majoria en castellà. I a partir de 2007, gràcies als telèfons mòbils de pantalla tàctil, han irromput amb una força inusitada les xarxes socials en mans de grans corporacions multinacionals. 

La realitat que reflecteix l’Enquesta d’Usos Lingüístics evidencia que formar part d’Espanya condemna la llengua i identitat a ser residuals. L’acatament de la legalitat espanyola i la normalització institucional, política i social, la gestió rutinària del «mentrestant» a la que s’han lliurat els partits independentistes impedeix revertir la minorització de la llengua. En canvi, Andorra, l’únic Estat independent dels Països Catalans, s’ha dotat de la llei de la llengua pròpia i oficial per aturar la seva descatalanització. Aquesta llei assenyala el camí per revertir la situació de la nostra llengua. Però una llei lingüística com l’andorrana seria declarada anticonstitucional a Espanya.

La gestió administrativa del «mentrestant» i el voluntarisme en defensa de la llengua són necessaris, però insuficients. L’única eina que pot garantir la supervivència del català és la República Catalana. I des d’ara només la lluita per la independència infondrà l’esperit de resistència contra el lingüicidi més subtil. Només el combat per l’alliberament nacional generarà l’entusiasme que ha d’integrar les noves i velles generacions gràcies a compartir el futur d’un país més democràtic, més just, més culte, definitivament lliure de l’opressió espanyola.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat el nou Full de ruta, que proposa un pla per fer la independència de Catalunya a les pròximes eleccions al Parlament l’any 2028. En un acte polític a l’Ateneu Barcelonès, membres del Secretariat Nacional i coordinadors de comissions han exposat “una estratègia viable i creïble” que esbossa els passos a fer en el front civil, institucional i internacional per desfermar el nou embat per la independència i per defensar la República Catalana.

“Només una Catalunya forta guanyarà la independència”. Amb aquest propòsit l’Assemblea vol recuperar el múscul del moviment canalitzant la indignació ciutadana: “per combatre els nefastos efectes de ser un país ocupat, la independència és l’única solució”.

El nou Full de ruta, on hi ha una clara aposta per la desobediència civil i la lluita no violenta, indica que per al nou embat és indispensable que el moviment civil per la independència recuperi la capacitat de paralitzar i controlar el país que va demostrar el 3 d’octubre de 2017. Així mateix, també apunta la necessitat d’aconseguir una majoria electoral determinada a fer efectiva la independència en el cicle electoral vinent i esbossa una profunda regeneració democràtica per a aconseguir-ho. Finalment, destaca la importància d’intensificar la internacionalització del conflicte amb Espanya per contrarestar el relat de l’Estat espanyol segons el qual el «problema català» ja s’ha resolt.

L’Assemblea vol reforçar els espais de coordinació entre les entitats i els partits independentistes i proposa als partits independentistes una “Agenda per la Independència” compartida i l’exclusió dels pactes amb partits espanyolistes, que estabilitzen l’Estat espanyol.

El president de l’Assemblea, Lluís Llach, ha conclòs l’acte amb un discurs davant d’una sala plena de personalitats de l’àmbit polític independentista, amb representants de Junts, ERC, CUP, Òmnium, Intersindical, AMI, Consell de la República o la CAL.

Llach, ha començat la seva intervenció amb un crit d’alerta: “si volem ser – si volem sobreviure com a poble -, necessitem el combat, i l’Assemblea està disposada a picar pedra, una pedra dura i cantelluda, fins a aconseguir un moviment d’alliberament nacional estructurat, possible i resolutiu”. El president de l’entitat també ha volgut deixar clar que lluitaran per la independència al mateix temps que ho faran també “per enfortir els paràmetres de convivència que defineixen la nostra nació”.

També ha aprofitat l’acte per a dirigir-se als partits independentistes, als quals ha avisat que no demanin a l’Assemblea que participi “en la gestió autonomista de la colònia, ni en el sotmetiment que comporta”. “En la lluita per la independència -ha reblat – mai més no serem la vostra crossa”. Tot i la crítica, ha deixat la porta oberta a l’entesa: “si la vostra praxi política es dirigeix envers la independència, nosaltres ja hi serem”.

El president ha finalitzat el discurs convidant els catalans a sumar-se a la lluita per “un món millor” assenyalant que “l’única manera de fer-ho és treballant i lluitant per una Catalunya justa, centrada en el servei de les persones”.