Aquest és el material de benestar social de la campanya Fem Futur.
Aquest és el text presentat per Sant Cugat per la Independència al ple municipal de l’Ajuntament. Estava consensuat amb totes les entitats i partits que conformem la Mesa de Forces Sobiranistes de Sant Cugat.
Aquí podeu trobar el text en pdf.
“El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: ‘Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o No ‘. Sense més. Va haver-hi acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d’un nou referèndum d’independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d’una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.
Pactar la forma de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la forma de resoldre-les; les diferències són consubstancials amb la societat democràtica, no són negatives, cal tractar-les fins i tot amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s’enforteix i es consolida davant la pulsió populista i ximpleta de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d’una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i indestructibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle per a la recerca de solucions.
Com a conseqüència de l’acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d’idees. Finalment, una majoria d’escocesos va optar pel No, d’acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, sense més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hagués seguit amb la victòria del Sí. El referèndum d’independència va comptar amb una participació rècord del 84,59 per cent, 12 punts més que en el referèndum del brèxit, que va ser del 72,2 per cent, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d’anotar els que acusen els partidaris de canvis com una mena d’agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s’uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Insistim-hi: no separen les diferències, el que separa és l’absència d’acord per resoldre-les.
En conseqüència, l’escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, tot i els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap mena de matís, la comparteixen PP, PSOE i Cs.
Així les coses, sembla bastant indiscutible que l’actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s’assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l’actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s’assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d’ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d’inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s’espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.
En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s’ha posat en marxa a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, del qual participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tota mena i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya. El Pacte que té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions, que optar per no desgastar-se i fer del quietisme virtut.
Si es manté el rebuig frontal no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem el que calgui i més perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d’autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, rendint comptes davant els electors. I no se’ns ocorre pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix govern que, amb la seva habitual manera de fer, ha aconseguit un cansament molt majoritari en la societat catalana fins i tot en sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya esdevingui un Estat independent. L’Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com ningú i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i en paguin també les conseqüències. L’Estat ha abandonat també els catalans que haguessin volgut veure en l’espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran.
Fa temps que és l’hora de la política. A Catalunya la fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S’amaguen darrere del Constitucional, de l’Audiència Nacional i del Suprem, comprometent la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n’ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l’estat de dret, com es desprèn del recent informe de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l’exterior cada vegada més clares advocant per un diàleg polític i una solució política. Com l’informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s’ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en què participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.
Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol com Antonio Garrigues Walker recordava una cosa amb la qual estem d’acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? Encara més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau no ens mireu a nosaltres. Sigueu, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els vostres governants immòbils com ho heu estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l’Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum”.
Carles Puigdemont. President de la Generalitat
Oriol Junqueras. Vicepresident de la Generalitat
El Secretariat Nacional de l’ANC ha tramès avui la seva proposta de full de ruta 2017 als seus socis. Obre així el període perquè pugin presentar-hi les esmenes que considerin adients i les elevin a l’Assemblea General Ordinària, que haurà d’aprovar el document definitiu a final d’abril.
La proposta de full de ruta es basa en dos principis. El primer passa per garantir la celebració del referèndum aquest setembre, fins i tot en cas d’inhabilitacions i intervencions de la Generalitat per part de l’Estat espanyol. El segon, per reservar-se la possibilitat d’una declaració d’independència si el referèndum no es pogués celebrar perquè les forces de seguretat de l’Estat ho impedissin amb un ús desproporcionat de la força coercitiva.
Referèndum de Sí o No
La ponència també fixa la posició de l’ANC respecte al referèndum, que es basa en tres condicions:
Tres escenaris pels propers sis mesos
La proposta del Secretariat Nacional dibuixa tres escenaris:
MANIFEST 8 de Març 2017, DIA INTERNACIONAL DE LES DONES
Imparables cap a la República Catalana!
Avui, Dones per la independència, que formem part del procés de construcció d’un nou estat, volem expressar el nostre reconeixement a totes les companyes que amb el seu compromís han fet possible la consecució de drets i de llibertats per a totes nosaltres. Sense elles i la seva lluita, la nostra cap a la independència seria molt més feixuga.
Avui volem dir que també des del feminisme moltes estem treballant imparables per la República Catalana: perquè apostem per una transformació real de la nostra societat, perquè ens volem qüestionar les noves estructures d’estat de baix a dalt, perquè volem que el nou estat treballi per a evitar les desigualtats socioeconòmiques … Per tot això, treballem imparables per a aconseguir la proclamació de la República Catalana, perquè creiem que només des d’un estat propi podrem garantir la consecució de totes les nostres reivindicacions.
Per elles, per les que ja no hi són, per les que lluiten, per les que dubten, per les que sabem que acabaran sumant-se al final del camí, per totes i per cadascuna de nosaltres, treballem imparables i diem ben alt que volem una República Catalana lliure de vells prejudicis i socialment més justa per a fer dels drets de les dones i de la seva llibertat no només un principi normatiu sinó una pràctica de relació social i personal des del reconeixement de la diferència i la diversitat.
Avui, 8 de març, nosaltres, Dones per la independència, us convidem a sumar-vos a la nostra lluita per la República Catalana!
Endavant República Catalana!
Dones per la Independència
Ja es pot signar, per part de particulars i entitats, el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum.
Cliqueu aquí per fer-ho i per tenir-lo en altres idiomes.
—-
La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així.
El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població.
Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum.
Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir.
Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització d’un referèndum a Catalunya acordat amb l’Estat.
Si aquesta possibilitat no s’ha obert ns ara ha estat per manca de voluntat política dels Governs d’Espanya. El dret, atès que és susceptible d’interpretacions diverses, ha de ser entès com un instrument per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crear- ne de nous o per agreujar els existents Les persones, entitats, organitzacions i institucions que signem aquest MANIFEST entenem el referèndum com una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural, la recerca de consensos i l’adopció nal d’acords e caços.
Per tot això :
Aquests fulls volen donar respostes a les preguntes que més es pot fer la gent sobre la República Catalana.
Després de fracassar en la negociació d’un pacte fiscal, Artur Mas va convocar i guanyar les eleccions autonòmiques del 2012 amb una promesa clara: convocar una consulta sobre si Catalunya hauria de ser un estat independent. Més d’un 80% dels diputats catalans va votar a favor d’aquesta consulta.
Mas va convocar oficialment la consulta per al 9 de novembre del 2014. Després de diverses actuacions judicials, la “consulta formal no referendària” inicial es va convertir en un “procés participatiu no vinculant” d’acord amb la legislació catalana preexistent. El Govern espanyol va trigar ni dues setmanes a impugnar la convocatòria del que aleshores es plantejava ja com un simple procés participatiu sense efectes jurídics. També va plantejar la suspensió de la convocatòria al Tribunal Constitucional, el qual, cinc dies abans de l’obertura de les urnes, la va suspendre. La suspensió es va comunicar telemàticament i genèricament al Govern de la Generalitat.
No obstant això, el procés participatiu jurídicament no vinculant es va dur a terme en la data prevista, mitjançant la participació de més de 40.000 voluntaris, que es van encarregar d’obrir els col·legis electorals, coordinar el procés, posar en marxa els elements informàtics per poder garantir la realització del procés i donar-ne a conèixer els resultats: més de dos milions quatre-centes mil persones, que suposaven aproximadament el 50% del cens electoral vigent, van votar en la manifestació política no electoral més massiva de la història del país.
L’alta participació i una roda de premsa el mateix dia 9 de novembre del president Mas van acabar d’arrodonir l’èxit del procés participatiu no vinculant. Això va moure la Fiscalia de l’Estat, a instàncies del Govern espanyol del Partit Popular, que és qui nomena el fiscal general, a impulsar la presentació d’una querella contra Artur Mas (president de la Generalitat), Irene Rigau (consellera d’Educació) i Joana Ortega (vicepresidenta del Govern) per delictes de desobediència administrativa o judicial, prevaricació (ordenar actuacions administratives tot sabent que són il·legals) i malversació de fons públics (gastar diners públics en actes inapropiats).
La Fiscalia de Catalunya es va negar, inicialment, a formular la querella, ja que va considerar que els fets no eren delictius, però, finalment, per les pressions del Govern central –que produïren fins i tot la caiguda de l’aleshores fiscal general de l’Estat i la seva substitució– la querella es va presentar i tramitar, fins a l’obertura del judici oral d’aquest dilluns, 6 de febrer de 2017.
Durant la instrucció, la fiscalia va retirar finalment de la querella el delicte de malversació de fons públics. Així, només queda per jutjar el delicte de prevaricació, és a dir, si els querellats varen fer algun acte per acció o omissió que tendís a la celebració del procés participatiu després de la notificació del TC de la suspensió del procés participatiu el dia 4 de novembre del 2014. També s’ha de jutjar si a partir de la mateixa data es va produir el delicte de desobediència d’una resolució judicial, tal com pretén demostrar la Fiscalia.
Les peticions de la Fiscalia comporten penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic i multes. Si fossin condemnats, els acusats no podrien exercir cap càrrec públic executiu o de representació: durant 10 anys el president Mas i durant 9 anys les exconselleres Ortega i Rigau.
En tractar-se d’un procés que té arrels profundes en decisions polítiques enfrontades entre els governs de Madrid i Barcelona, tot fa pensar que si el TSJC ha permès l’obertura del judici oral, difícilment la sentència podrà ser absolutòria.
Les qüestions tècniques més transcendentals són aspectes formals de la notificació als acusats de la suspensió del procés participatiu, que contravenen tota la jurisprudència existent fins avui del Tribunal Suprem espanyol, i que haurien d’haver-se resolt en la fase d’instrucció.
L’absolució suposaria un autèntic fracàs del funcionament del poder judicial, que quedaria profundament tocat en relació a elements essencials: la independència respecte dels altres poders de l’Estat i el respecte als drets fonamentals de la persona, entre els quals hi ha el de no ser sotmès innecessàriament a un procés judicial mediàtic com el que s’està produint.
Cal tenir en compte que la prova dels elements materials de la concreció dels delictes únicament es pot fer mitjançant proves merament instrumentals, com ara la declaració de testimonis, que eventualment poden tenir interessos o visions personals contradictòries per la mateixa ideologia política, o documentals, com ara l’aparició de factures posteriors a la data de la comunicació de suspensió, cosa que no prova ni que els encàrrecs s’haguessin fet amb posterioritat a aquella data ni tan sols que s’haguessin realitzat amb data anterior o posterior, o que aquelles que es van realitzar ja no les podien aturar els acusats. En aquell moment, tot el procés estava ja en mans dels voluntaris, que han estat absolts de delicte, ja que el 9N no hauria estat possible de cap manera sense la seva participació.
Aquest fet comporta una situació tan irracional com la de considerar culpables d’un delicte els seus presumptes autors intel·lectuals, mentre que se n’absolen els autors materials.
Per si no n’hi hagués prou, la notificació al Govern de la Generalitat del dia 4 de novembre no tenia el caràcter de requeriment personal directe a cap dels acusats perquè deixessin de realitzar alguna activitat concreta, ni se’ls advertia personalment de les conseqüències penals que la seva desobediència podia comportar-los. Només això ja hauria d’haver suposat l’arxivament de la instrucció abans del judici.
Si no ha estat així, només es pot entendre per l’obstinació política d’un Estat que no està disposat a admetre que la seva integritat territorial és discutida per una part dels habitants del seu territori des de fa segles.
Juristes ANC
Jutjar les urnes
2.344.828 ciutadans es van plantar davant d’una urna i van votar. Era diumenge 9 de novembre del 2014. El procés participatiu del 9N va comptar amb 41.000 voluntaris i es va convertir en la mobilització democràtica més gran que ha viscut la Catalunya moderna. En contrast amb aquell exercici cívic i d’afirmació democràtica, aquesta setmana se’ns jutjarà per haver-ho fet possible, fidels al mandat electoral i del Parlament. Institucions de l’Estat han activat la via penal com un càstig a aquells que, segons la seva interpretació, van gosar desafiar-lo. L’Estat espanyol no opta per la seducció. Nega el diàleg, engega la maquinària judicial enlloc de la negociació política, i promou la guerra bruta sempre que li convé.
Amb aquest article que avui es publica als diaris de paper i digitals de Catalunya volem expressar taxativament una realitat de present i de futur. Una eventual sentència condemnatòria no destruirà la nostra vocació de servei al país. Cada dia, allà on estiguem reafirmarem els valors que han de perfilar una democràcia europea del segle XXI. En la darrera dècada, hem vist el pitjor dels immobilismes per part de l’Estat i per part dels partits que han ostentat el govern espanyol: una sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut i un centralisme continu i gradual que ens porta a la residualització com a país. La resposta catalana ha estat cinc enormes i consecutives mobilitzacions immaculadament cíviques. I tres convocatòries a les urnes per legitimar les decisions del Govern: eleccions al Parlament de 2012 amb una majoria de més dos terços a favor del dret a decidir, el procés participatiu del 9N, i les eleccions plebiscitàries del 2015 on s’assoleix una majoria absoluta de diputats a favor de l’Estat català.
Són molts els exemples de gran transcendència històrica on la llei s’ha modificat o adaptat per satisfer les aspiracions de la gent. Reivindicacions socials, racials, de gènere, nacionals, etc. La història n’està plena, perquè és així com evolucionen les societats democràtiques. Diferents estudis demoscòpics coincideixen en que gairebé un 80% dels catalans volen participar en un referèndum com a millor eina per escatir com ha de ser la Catalunya que deixem als nostres fills i filles, nétes i néts.
El Regne Unit va acordar amb Escòcia celebrar un referèndum perquè els escocesos decidissin si optaven per una Escòcia independent o no. El mateix va passar entre el Quebec i el Canadà -concretament dues vegades- al 1980 i al 1995. Si Espanya es mira al mirall, veurà unes institucions polítiques i judicials diametralment oposades a
Westminster i a Ottawa. Ja no hi ha marxa enrere, Catalunya serà el que la seva gent, políticament, desitgi. Volem una Catalunya més pròspera i benestant, més justa i solidària, més culta i cívica. I amb més qualitat democràtica: on imperi la separació entre el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Els tres signants volem recordar que els 9 fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van emetre un informe unànime on negaven que en l’organització i celebració del 9N hi hagués cap indici de delicte. De forma sorprenent, la Fiscalia General de l’Estat va imposar el seu criteri jeràrquic i va interposar una querella en contra nostre.
L’Estat i el govern del PP volen esborrar la imatge de llargues cues, de famílies, de diferents generacions esperant ordenadament exercir el dret democràtic de votar. No trobareu gaires exemples al món, ni moviments populars amb el grau de compromís, implicació i esperit constructiu com el que està protagonitzant Catalunya. Jutjant-nos pel 9N, volen intimidar al president Puigdemont i el Govern de la Generalitat. Però el que realment estan fent és portar a judici cada una de les persones que havia darrera dels 2.344.828 vots. Aquest dilluns 6 de febrer del 2017 ens jutgen a tots els que vàrem anar a votar el 9N. Als que vàrem votar Sí, Sí-No i No. A tots. El 32è president dels Estats Units d’Amèrica, Franklin Delano Roosevelt, en el seu primer discurs inaugural digué: “The only thing we have to fear… is the fear itself” (A l’única cosa que hem de témer… és a la por en si mateixa). El 9N va ser el primer gran acte fet des de Catalunya demostrant que no tenim por.
Aspirem a una sentència absolutòria perquè estem plenament convençuts que no vàrem cometre cap delicte. Tanmateix, sigui quina sigui la sentència, romandrem al servei del país. Catalunya pot aspirar a la seva llibertat des de la fraternitat, sense cap mena de violència i amb un somriure als llavis. Com diu el nostre Cant de la Senyera, “llum als ulls i força al braç”. Llum als ulls per albirar el gran país que podem construir si tenim les eines que ens manquen. I força al braç com a constància i fortalesa per aconseguir els nostres objectius. Aquest 6 de febrer, demostrem que afrontem aquest any decisiu amb majoria social, unitat política i mobilització ciutadana sempre que calgui.
VilaWeb ha elaborat una guia especial del 2017 per a explicar com es construeix una república. És dividida en set capítols que són els següents:
1. Com es fa el pas? Referèndum i què més? Aquest capítol tracta de les condicions amb què es pot proclamar la independència d’un país. En el cas català, s’ha pres la decisió de fer-ho mitjançant la llei de transitorietat i un referèndum posterior. N’hi ha prou, amb això?
2. Quines institucions noves haurà de crear l’estat català? És un repàs de les institucions i serveis que la Generalitat haurà d’instituir per a poder funcionar com una república, des de les duanes al banc central. També explica quin tractament rebran els actuals funcionaris de l’estat espanyol a Catalunya.
3. Les tasques fonamentals: el control del territori. Perquè la república sigui efectiva, hi ha una tasca principal: exercir el control del territori. Que el món vegi que el govern català té la potestat de dirigir la vida pública del país. Com es fa això? I, sobretot, com es fa si el govern espanyol no s’hi avé?
4. Com ens presentem al món? Un servei diplomàtic per a Catalunya. El reconeixement internacional és el pas definitiu de la creació de la república i això vol dir que cal establir un servei diplomàtic complet del nou país. Com es pot formar? Quins models de diplomàcia moderna i competitiva hi ha al món?
5. ‘Soft power’: Catalunya té molt poder. Els països moderns posen èmfasi en l’anomenat ‘poder tou’. Més que parlar de poder econòmic o militar parlen de capacitat d’atreure l’interès de les altres societats. En aquest terreny, Catalunya hi té molt a guanyar.
6. No cal fer una Espanya en petit. La república catalana no ha de copiar, necessàriament, el funcionament ni els esquemes de l’estat espanyol. Us oferirem un seguit d’alternatives sobre com organitzar el govern, les institucions i el territori, que dibuixarien un país ben diferent.
7. Un país ben dissenyat. La construcció d’una ‘marca’ és com més va més important en un món globalitzat. El nom que tingui el país i el disseny de l’escut, el passaport i les matrícules dels cotxes diu molt del caràcter d’una nació. Us n’oferirem alguns possibles dissenys.
La Guia VilaWeb 2017. Com es fa una república? ha estat elaborada per la redacció de VilaWeb, prenent en compte els treballs del Consell Assessor de la Transició Nacional, els projectes de constitució que s’han redactat i les opinions d’experts en cada tema.
L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Plataforma ProSeleccions Catalanes i Drets celebren que la UEFA finalment hagi acceptat que exhibir estelades està emparat en el dret a la llibertat d’expressió i la feliciten per haver anunciat que revisarà una normativa clarament injusta. Les entitats estan convençudes que la mobilització dels aficionats i la seva determinació en la defensa dels símbols catalans ha estat clau per aquest canvi d’opinió.
ANC, Òmnium, ProSeleccions i Drets també pensen que aquesta decisió hauria d’anar acompanyada d’una retirada de les sancions i del compromís de no presentar-ne més, cosa que les entitats assumeixen que forma part de les negociacions entre la UEFA i la directiva del Club.
Les entitats sobiranistes mantindran viva la reivindicació als estadis catalans, i Drets no retirarà la demanda interposada contra la UEFA fins que no quedi acreditat que no hi haurà més sancions per l’exhibició d’estelades. En aquest sentit, Drets confia en la justícia ordinària perquè resolgui el cas.
Article publicat a La Vanguardia el 8 de desembre de 2016 per Jordi Sànchez.
El 1961 Luther King i 47 manifestants van ser detinguts per agenollar-se i pregar davant l’Ajuntament de Birmingham; incomplien les prohibicions de manifestar-se. L’endemà King va llegir a la presó la carta de vuit importants religiosos blancs no racistes: “Reconeixem la natural impaciència de la gent que sent que les seves esperances triguen a fer-se realitat. Però estem convençuts que aquestes manifestacions són errònies i inoportunes. Quan un creu que vulneren els seus drets, hi ha un procediment establert i cal dialogar, abandonar els carrers”. King hi va respondre: “Tenen molta raó de cridar al diàleg. En realitat, aquest era l’objectiu de tot el nostre moviment. La no-violència de les nostres actuacions ha provocat una crisi tal i tanta tensió que els qui havien refusat constantment el diàleg ara es veuen impel·lits a demanar-lo”.
Com es connecta aquesta història amb la Catalunya actual? La resistència a admetre el referèndum com a solució sembla que ja no és tan unànime. Van apareixent declaracions que són escletxes, com les veus amb influència que qüestionen l’statu quo negacionista del referèndum, la incomoditat quasi insostenible al PSC, les declaracions d’Inés Arrimadas i l’ofensiva dels dirigents polítics espanyols volent apropiar-se el relat del diàleg. De fet, em diuen que en certs ambients de la capital de l’Estat s’ha instal·lat el pessimisme pel que fa a les seves expectatives de veure com en el seu llenguatge es desinfla el “suflé català”. Sembla, doncs, que a Madrid toca rectificar.
La paradoxa és que mentrestant, a casa nostra, alguns articulistes no paren de dir que a l’independentisme li sobra estètica, li manca lideratge, que improvisa, i que no té una estratègia. En resum, ens volen dir que encara no estem a punt. Discrepo. Com a president de l’Assemblea Nacional Catalana, volto cada setmana per tot el país, en tota mena de conferències i actes i percebo un convenciment en una part molt important de la societat catalana que dóna per descomptada la desconnexió.
Els contraris a la independència volen treure partit d’aquestes contradiccions. Aquesta estratègia no és nova. Recordo, per citar el darrer exemple, els dubtes que es van voler amplificar arran del fracàs de la tramitació pressupostària. I també quina va ser la reacció, a inicis de juny, davant la proposta de fer un referèndum d’independència. A final de setembre, el panorama havia canviat: la mobilització multitudinària de l’Onze de Setembre va impulsar definitivament el referèndum. I mobilitzacions i referèndum van acabar sacsejant alguns fonaments de la política espanyola, un cop es va fer evident realitats i fets que havien negat sistemàticament. Així doncs, guanyar relat i espai perdut pot estar en la base de les escenificacions dels darrers dies a favor del diàleg.
Hi ha una pressió externa i interna que l’Estat espanyol ja no pot ocultar. A les evidències que arriben de Catalunya –hauríem d’afegir-hi la darrera mobilització del 13 de novembre amb desenes i desenes de milers de persones fent costat a les institucions del país– cal sumar-hi ara l’interès poc dissimulat de l’exterior. La conferència del president Puigdemont i dies després de l’expresident Mas amb presència de més d’una desena d’ambaixadors a cada una és un senyal inequívoc. Un ambaixador no hi va sense consultar el seu govern ni saber que el que s’hi dirà va en la línia de defensar el referèndum com a solució política òptima, possible i inevitable per l’Estat espanyol i la Unió Europea. Qui posa la mà al foc, doncs, per la intangibilitat del president espanyol? Qui creu que a la cimera recent de Berlín no va sentir veus que li recordaven que convé diàleg? Qui no pot imaginar que la seva rigidesa incomoda molts mandataris europeus pel risc de generar un problema més a la Unió Europea?
La bastida alçada aquests últims anys per desacreditar el diàleg per al referèndum comença a enfonsar-se. De moment els gestos del Govern espanyol són encara buits de contingut, amb excés de retòrica i absència de fets. Si mirem enrere, però, el punt present ens fa ser optimistes. Pot ser la prèvia d’una rectificació. Si arriba, serà molt benvinguda. En serem els primers valedors. Som-hi, el referèndum espera.
MANIFEST DONES PER LA INDEPENDÈNCIA 25N 2016
L’eradicació de les violències masclistes ha de ser un dels principis fonamentals en la constitució de la República Catalana. No ens podem permetre un nou estat on les dones continuem patint violències masclistes.
Per poder eradicar les violències masclistes caldrà dotar de recursos econòmics, materials i humans cadascuna de les partides pressupostàries necessàries pel ple desenvolupament de la Llei “5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista “ i la seva aplicació en els àmbits: ensenyament, atenció primària, justícia, cossos de seguretat, serveis socials, entorn laboral i mitjans de comunicació entre altres.
La república catalana haurà de ratificar tots els tractats internacionals que vetllen per la fi de les violències masclistes i les desigualtats que patim les dones, i haurà d’ adoptar els canvis legislatius necessaris per fer efectiu el Conveni d’Istanbul que defineix les violències masclistes més enllà de la parella i ex-parella.
Exigim garantir la formació especialitzada de les persones que treballen en la prevenció i detecció de les violències i, acompanyament, protecció i reparació a les víctimes perquè a la nova República Catalana cal que les i els professionals estiguin capacitats per poder donar suport real a les dones i criatures que pateixen situacions de violències masclistes.
Exigim posar fi a la manca de sensibilització social davant l’increment de les violències i agressions que patim les dones de qualsevol edat i origen pel fet de ser dones: a la feina, als mitjans de comunicació, xarxes socials, campanyes publicitàries, a casa, a l’escola, a la universitat, pel carrer, etc
Exigim un compromís polític i social per construir entre totes i tots una República Catalana lliure de violències masclistes.
Som dones, moltes, diverses, i totes nosaltres ens volem vives i lliures de violències masclistes!
Companyes, companys, ni una menys!
Ni un pas enrere en els drets de les dones!
L’últim diumenge, 13 de novembre, vam demostrar la nostra força una altra vegada. Desenes de milers de ciutadans vam donar suport a les nostres institucions i vam enviar un missatge al món: La nostra via és pacífica i democràtica, però no ens arronsarem davant els atacs de la justícia als nostres representants.
Els equips de l’Assemblea Nacional Catalana, l’Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència van treballar per organitzar l’esdeveniment, però sense vosaltres mai no ho hauríem aconseguit.
Gràcies a vosaltres, vam aconseguir omplir l’Avinguda Reina Maria Cristina i tancar la Plaça Espanya de Barcelona. Gràcies a vosaltres, els nostres càrrecs electes saben que mai caminaran sols. Gràcies a vosaltres, el món parla una altra vegada del nostre país.
Gràcies a vosaltres, i amb vosaltres, aconseguirem el nostre objectiu!
Endavant, República Catalana!
Jordi Sànchez, President ANC
Natàlia Esteve, Vicepresidenta ANC
L’Assemblea Nacional Catalana ha publicat un dossier sobre economia i empresa a Catalunya a l’últim exemplar del diari “20 minutos“.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 