Vídeo de la conferència “La manipulació de la història”

A Bellaterra es fa el cicle d’història “Recuperem la nostra història” i aquest és el vídeo de la conferència: “La manipulació de la història

  • València va ser la capital de les Espanyes i la seu dels Reis Catòlics
  • A l’últim quart del segle XV, València és la capital demogràfica, comercial, financera i lúdica de la península, on s’hi trasllada una avantguarda d’artistes d’Europa.

El ponent va ser Pep Mayolas, escriptor, investigador de l’Institut Nova Història.

Vídeo de la conferència “La formació catalana d’Espanya”

A Bellaterra es fa el cicle d’història “Recuperem la nostra història” i aquest és el vídeo de la conferència: “La formació catalana d’Espanya

  • La dita Reconquesta va ser empresa catalana
  • Barcelona, capital d’Hispània
  • Els comtes catalans conqueridors van castellanitzar-se i van constituir la columna vertebral del Reino de Castilla. Més tard, Castella va destruir la Nació Catalana (1707-1715) per construir l’Estat espanyol.

El ponent va ser Lluís Maria Mandado, escriptor, historiador de l’Institut Nova Història.

Guia de votació 15 i 16 juliol de la consulta de l’ANC sobre el referèndum – Debats al Vallès Occidental 6, 7, 11 i 13 de juliol

Actualitzat el 14  de juliol

Debats al Vallès Occidental

L’Assemblea Nacional Catalana ha previst fer una consulta entre els seus membres per saber si estan a favor d’incloure en el seu full de ruta la possibilitat d’un referèndum per la independència.

Perquè el màxim de socis puguin tenir coneixements de què representa aquesta possibilitat, al Vallès Occidental s’han previst aquests actes per debatre idees. Hi esteu tots convidats a assistir-hi.

  • Sant Cugat del Vallès dimecres 6 de juliol a les 19:30
    Ponents: David Ros i Joan Anton Font

    Casal Torreblanca, avinguda Pla del Vinyet 81-85

  • Terrassa dijous 7 de juliol a les 19:30 Ponents: Joan Anton Font Monclús, Maria Teresa Mira Lozano, Miquel Noguera Batlle, David Ros Serra i Joan González Fabra. Aula Magna, Centre Cultural Terrassa, Rambla d’Ègara, 340
  • Sabadell dilluns 11 de juliol a les 19:30
    Ponents: Alícia Casals i Clara Ponsatí.
    C. Illa 1-3.
  • Terrassa dimecres 13 de juliol a les 19:30
    Ponent: Jordi Sànchez. Conduirà l’acte Salvador Cot.
    Aula Magna, Centre Cultural Terrassa, Rambla d’Ègara, 340

Plànol: //www.thinglink.com/card/804500487314341890

Documentació

També hi ha disponible aquesta documentació:

 

Votació

 

Calendari

El calendari previst per a la consulta és aquest:

  • 4 juliol Inici del termini per demanar vot anticipat
  • 7 juliol Inici del termini per exercir el vot anticipat
  • 10 juliol Fi del termini per demanar el vot anticipat
  • 13 juliol Inici votació telemàtica
  • 15 juliol (17h) Inici votació presencial
  • 16 juliol (14h) Fi votació telemàtica
  • 16 juliol (14h) Fi votació presencial
  • 17 juliol Fi termini publicació resultats provisionals
  • 23 juliol Proclamació resultats definitius


2d972ad5-b17a-4c7d-8883-bf78f5ba034b.jpg

 

Vídeo de la conferència “Què va ser el Principat fins 1714?”

A Bellaterra es fa el cicle d’història “Recuperem la nostra història” i aquest és el vídeo de la conferència: “Què va ser el Principat de Catalunya fins 1714?

  • El Dret català, totalment diferent del castellà.
  • Els catalans eren homes i dones lliures; no súbdits.
  • “Tractes fan lleis”.
  • Immunitas plebis (Immunitat del poble).
  • A Catalunya no hi havia corrupció social abans de 1714.

El ponent va ser Lluís Botinas, llicenciat en Econòmiques, impulsor de La Gota Catalana.

L’ANC, Òmnium i AMI demanen fermesa i unitat per complir el mandat democràtic per la independència davant la judicialització del 9N

L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència rebutgen la negativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’arxivar la causa oberta per la consulta del 9N. Una decisió que deixa el president Artur Mas i les ex conselleres Joana Ortega i Irene Rigau a un pas d’asseure’s al banc dels acusats.
Les entitats sobiranistes consideren que la decisió del jutge Joan Manel Abril, que novament coincideix amb la finalització d’una campanya electoral, posa de manifest la falta d’independència del sistema judicial espanyol i evidencia que “no hi ha res a fer amb un Estat que envia la democràcia i les urnes al banc dels acusats”. En aquest sentit, les tres entitats demanen la màxima “fermesa i unitat de tots els demòcrates” i exigeixen “donar compliment al mandat democràtic per la independència” com a única via per combatre aquesta nova demostració de la “judicialització de la política”.
L’ANC, Òmnium i AMI expressen el màxim suport a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau i recorden que les entitats sobiranistes se senten coresponsables de la convocatòria del 9N feta amb criteris democràtics i cívics i resposta massivament pel poble català.

L’ANC celebra de nou la victòria dels independentistes a Catalunya i subratlla l’ampli consens per a la celebració d’un referèndum sobre la independència

L’Assemblea Nacional Catalana celebra la victòria de les forces independentistes, que una vegada més, tornen a guanyar a Catalunya, en escons i vot. Un fet que, inequívocament, demostra que el suport sobiranista es manté intacte a les urnes.
Els resultats d’ahir evidencien que els partidaris del dret a decidir i d’un referèndum mantenen a Catalunya una posició hegemònica, amb una clara majoria absoluta amb escons i un ampli suport en vots. I, en aquest sentit, l’entitat s’encamina cap a una consulta interna per tal de determinar si exigeix a les institucions catalanes la celebració d’un referèndum vinculant d’independència.

Finalment, els resultats al conjunt de l’Estat, apunten a la repetició d’un executiu del Partit Popular que continuarà governant en contra dels interessos del poble de Catalunya. És per això que l’ANC considera que és moment de redefinir l’estratègia per a dur a terme el full de ruta i que la perspectiva d’exigir un referèndum vinculant pren força.

Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans 

L’Assemblea Nacional Catalana juntament amb l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, que constitueixen la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, han acordat promoure el 24 de juny, Sant Joan, com a Festa Nacional dels Països Catalans i per reconèixer la flama del Canigó, que aquest any fa cinquanta anys, com a símbol d’aquesta unió.

FLAMA DEL CANIGÓ 

MISSATGE DE SANT JOAN 2016

Des de la pica del Canigó, d’aquesta pica ni francesa ni espanyola, sinó catalana, que uneix tot el nostre poble, de Salses a Guardamar, de Fraga i Andorra fins a Maó i l’Alguer, ens arriba de nou la Flama per encendre els focs de Sant Joan, amb el seu missatge d’esperança i d’afirmació nacional. Que consti: ni la muntanya ni la mar no ens separen, des de sempre ens agermanen.

Fa cinquanta anys exactament, el 23 de juny del 1966, catalans d’una i altra banda del Pirineu -Esteve Albert, refugiat a Andorra, Josep Deloncle i Gilbert Grau, de la Catalunya del Nord- van ser els pioners en portar la Flama del Canigó des de Perpinyà fins al coll d’Ares, amb l’estreta col·laboració i el ferm compromís dels osonencs Martí Cassany i Ramon Torra. Allà mateix on el 1659 es va establir per la força de les armes la frontera estatal que encara avui mutila Catalunya, fa cinquanta anys s’hi van treure els pals fronterers; s’hi va ballar una sardana i s’hi van sentir els discursos reivindicatius i emocionats de Josep Deloncle i d’Esteve Albert. Des de llavors, amb la Flama del Canigó no ens rendim; amb la Flama resistim; amb la Flama guanyarem!
Units per la mateixa llengua, per la mateixa cultura i pels mateixos referents pouats al Canigó, amb la Flama recordem els qui hi van dignificar la pàtria: al segle XI l’Abat Oliba, constructor amb el poble dels magnífics monestirs romànics, promotor de la pau en contra de les guerres, defensor de la gent pobra, de la pagesia, de les dones i els infants. I, al segle XIX, el gran poeta Jacint Verdaguer, vertebrador dels mites que necessitava la nació per a la seva renaixença.

Amb la Flama sabem d’on venim i qui som: una nació mil·lenària amb valors espirituals i socials i un admirable llegat constitucional. Amb la Flama reivindiquem els nostres drets nacionals i socials, individuals i col·lectius, els nostres anhels de llibertat.
Enguany, aquest 23 de juny, celebrem més particularment el valor afegit que els precursors nord-catalans Deloncle i Grau van donar a la Flama un significat imprescindible per avui i per demà. Deloncle, impulsat pel record dels Angelets de la Terra, els herois resistents a l’annexió francesa, va fer de la presó del Castellet a Perpinyà, on van ser torturats, la llar de la Flama, la llar d’amor d’un poble a si mateix. Grau, empès per la voluntat de veure la nació sencera lliure i reunificada, volia que el missatge que acompanya la Flama fos una eina inequívoca de conscienciació nacional: va fer de la Flama el símbol d’unió i d’unitat dels Països Catalans, que avui s’escampa a centenars de focs de Sant Joan de les nostres terres.

Des de llavors amb la Flama sabem el que volem: l’alliberament de la nació sencera. Avui també sabem que ara exigim la República Catalana, el nostre Estat independent. I sabem també el que somiem: la Confederació dels Països Catalans.

Visca Sant Joan, la Festa Nacional dels Països Catalans! 

Visca la Flama del Canigó, símbol de la nostra unitat i unió!

Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans

L’Assemblea i les entitats sobiranistes demanen un ‘nou país lliure de corrupció d’Estat’

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), juntament amb Òmnium Cultural i l’Associació Catalana de Municipis, han reunit a una multitud de ciutadans a les portes de la Delegació del govern espanyol per demanar un ‘nou país lliure de corrupció d’Estat’.
Sota aquest lema s’han aplegat diversos representants de les entitats convocants i han fet diverses intervencions de denúncia en relació a les informacions aparegudes que impliquen alts càrrecs del govern de l’Estat espanyol –com el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, o el mateix president del govern, Mariano Rajoy-, en un cas de conspiració política contra partits i polítics independentistes.

La vicepresidenta de l’ANC, Natàlia Sànchez ha llegit el manifest de denúncia que també s’ha fet sentir en diversos punts del territori com Tarragona, Berga, Girona i Lleida on s’organitzen diversos actes de protesta.

El president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha deixat clar que no es tracta només d’un afer “personal” sinó que ens trobem davant d’un “cas de corrupció d’Estat”, ja que “les noves gravacions posen sobre la taula que tot l’aparell de l’estat n’estava al corrent, començant pel president del govern espanyol”. “Hem de tenir clar que el que està en joc és la democràcia”, ha sentenciat.

Sànchez s’ha compromès a seguir treballant “per la construcció d’un nou país aquests afers no hi tinguin lloc i ni les trampes, ni la invenció de noves proves, ni la guerra bruta ni les clavegueres de l’estat ens aturaran”.

Manifest
 

Avui ens concentrem davant la Delegació del Govern d’Espanya a Barcelona i les
subdelegacions a les ciutats de Tarragona, Girona i Lleida, aquestes sucursals del poder de
Madrid, per un nou país lliure de corrupció d’estat. 

La conversa entre el ministre de l’Interior i el
fiscal Anticorrupció que s’ha difós és tan cruament repulsiva que, als demòcrates i als
independentistes,no ens cal donar ni una sola raó per explicar la nostra indignació.
L’Estat espanyol tracta els catalans com a ciutadans de segona categoria, no tolera que lluitem
pels nostres drets inalienables com a comunitat política. L’abús de poder que hem conegut és
de la pitjor espècie, un atemptat a les llibertats públiques, una conspiració pròpia d’un estat
corrupte que faria caure de vergonya els responsables dequalsevol democràcia.

Avui ens uneix la reacció davant d’un poder estatal que ha perdut tota legitimitat davant de la
ciutadania catalana. Com podem consentir a continuar sent governats d’una forma tan
manifestament injusta? L’Estat espanyol no garanteix cap dels principis d’un estat de dret. 

La
República Catalana s’ha convertit en l’únic remei perquè visquem amb dignitat.
Els ciutadans de Catalunya tenen una llarga experiència d’abusos i greuges de l’Estat espanyol,
que posen de manifest un objectiu invariable de sotmetre’ns, despòticament. Les paraules que
hem sentit serien pròpies d’una mala pel·lícula de sèrie B si no fos que també són pròpies d’una
tirania. 

Tenim tot el dret i tota la legitimitat i tota la voluntat per substituir aquest sistema de
govern que hem patit anys, i segles, Avui podem dir que tenim tot el dret i tota la legitimitat i
tota la voluntat per abolir la presència de l’Estat espanyol i les seves subdelegacions a
Catalunya.
Endavant República Catalana!
 

Aquests són els membres del Secretariat Nacional de l’ANC dels dos Vallès

A la reunió de del Secretariat Nacional de l’ANC a Ripoll van coincidir els que vénen dels dos Vallès. 

Aquesta és la foto. 

Annabel Busqué, Manel Porta, Neus Portet, Vicenç Relats, Àngels Folch, Pere Miralles, Joan Canadell, Miquel Noguera, Eulàlia Subirats, David Ros i M. Teresa Mira.

Informe “El preu de la dependència”elaborat per la sectorial de Treballadors per la independència

El preu de la dependència’ “assenyala amb el dit la política industrial de l’Estat espanyol –o l’absència de-, com a causa de la manca de competitivitat de les empreses”, segons Jaume Morron, membre de la Sectorial de Treballadors/es per la Independència, i autor de l’informe que ha estat presentat aquesta tarda a la seu de l’ANC.

Teresa Romeu, coordinadora de la sectorial que ha elaborat l’informe, ha presentat el ponent i ha recordat que l’estudi està fet des de l’òptica dels treballadors que perdran els seus llocs de feina. Romeu també ha recordat quines són les tres principals causes que frenen el desenvolupament industrial: l’elevat preu de l’electricitat, la manca d’infraestructures i d’un corredor mediterrani en condicions, juntament amb la ja esmentada absència de polítiques industrials.

L’estudi també destaca les iniciatives que hauria d’emprendre el govern d’un estat que volgués mantenir l’activitat del sector industrial, vetllant perquè les plantes fossin competitives i operessin sempre seguint les millors pràctiques i utilitzant les millors tècniques disponibles. En cas contrari “hi ha un risc molt gran que tanquin altres empreses” pels mateixos motius que Covestro, ha alertat Morron.

En aquesta mateixa línia, Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, s’ha preguntat “quants Covestros tenim?” i ha conclòs que des de determinats sectors “s’ha volgut crear un relat que vincula la independència amb la fugida de capitals i empreses. La virtut d’aquest informe és que defensa que la realitat és la contrària”.

Aquí teniu l’informe sencer: El preu de la dependència.PDF

Captura de pantalla 2016-06-09 a les 0.44.14

 

Vídeo de debat la sectorial d’educació

Aquest és el vídeo de la sectorial d’educació de l’ANC on han debatut com ha de ser l’escola en la República catalana.

Entrevista de l’Ara a Jordi Sànchez 

Vídeo de l’entrevista al president de l’Assemblea Nacional Catalana Jordi Sànchez feta per Antoni Basses de l’Ara. 

Vídeo “Construïm la Catalunya Plural” de la sectorial d’immigració

Aquesta ha estat la presentació que ha fet avui la sectorial d’immigració al local de Barcelona.

Discurs del president Carles Puigdemont fet a la Chatham House

Informació facilitada per Vilaweb.

Aquest és el text del discurs del president de la Generalitat Carles Puigdemont fet a la Chatham House –anomenada oficialment The Royal Institute of International Affairs–. És el segon think tank més influent del món, segons la revista Foreign Policy i el rànquing de la Universitat de Pennsilvània, i el més influent d’àmbit europeu.


«Catalunya viu des de fa més de cinc anys un procés polític per deixar de ser una regió d’Espanya i esdevenir un estat independent. Un procés que té vincles amb el que anhelen d’altres nacions com Escòcia, Flandes o el Quebec, però que alhora té trets distintius que el fan únic, i també, permetin-m’ho dir-ho, exemplar. Un moviment que no va contra ningú, basat en l’exercici de la democràcia, i que té com a objectiu atorgar al nostre país més eines per progressar, per oferir als nostres ciutadans un major benestar. Un país que se sent profundament europeu i que en el futur vol seguir sent, no només membre de la Unió Europea, sinó un actor actiu en la seva construcció.

———————————–

Per què volen ser un estat petit quan formen part d’un estat més gran? Per què volen deixar de formar part d’un Estat important com és l’Estat espanyol? Per què volen emprendre una aventura arriscada? Se’n sortiran sols? És real aquesta aposta? Aquestes són preguntes que ens formulen i que és probable que vostès també s’hagin plantejat. D’aquí la nostra voluntat de poder explicar de primera mà, què és el que defensem, per què ho fem, i com ho volem fer. Agraeixo sincerament, en aquest sentit, l’oportunitat que ens ha brindat The Royal Institute of International Affairs.

Si bé és cert que sempre hi ha hagut gent que anhelava la independència de Catalunya, el moviment sobiranista ha agafat el gruix, l’amplitud, la transversalitat i la força els darrers 6 anys. Durant més de trenta anys, la majoria de partits catalanistes i la majoria de la societat catalana van defensar la via autonomista. És a dir, anar assolint cotes de major autogovern dins de l’Estat espanyol. Buscar un encaix que permetés respectar el que som, una nació, amb un camí en comú dins l’Estat. I tot això, acompanyat de dos elements. En primer lloc, un intens exercici de pedagogia, per explicar-nos, per intentar fer comprendre el que és Catalunya. Pensàvem que si ens fèiem entendre, tot seria més fàcil. En segon lloc, i com a aspecte molt important, es va fer una aposta molt ferma per contribuir a l’estabilitat i la governabilitat de l’Estat. Tots els reptes importants que ha afrontat l’Estat espanyol durant els seus anys de democràcia han comptat amb el suport del partit del qual formo part. Tots. I el que és més important, això no ho poden dir amb aquesta contundència els dos principals partits espanyols, ja que quan no han estat al Govern, no han exercit aquesta enorme responsabilitat que hem tingut nosaltres, més aviat han fet tot el contrari.

Què és el que ha canviat aquests anys perquè Catalunya hagi decidit emprendre el seu propi camí? Hem de situar-nos a l’any 2010, quan el Tribunal Constitucional, integrat per membres clarament polititzats dels dos principals partits espanyols i alguns d’ells amb el mandat caducat, va dictar sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, deixant-lo totalment desvirtuat. Cinc anys abans, el Parlament de Catalunya havia aprovat una reforma de l’Estatut d’Autonomia, la norma bàsica que regeix el nostre autogovern. Aquell nou Estatut volia ser un pacte bilateral renovat entre Catalunya i Espanya, per poder dotar-nos de més autogovern i més capacitat financera. No sense sacrificis aquell Estatut va ser posteriorment aprovat pel Parlament espanyol i seguidament va ser ratificat pel poble de Catalunya en referèndum. Malgrat això, quatre anys després, el Tribunal Constitucional, fruit dels recursos que va presentar el Partit Popular i el Defensor del Poble -i per tant, amb el beneplàcit del Partit Socialista, llavors en el Govern-, va carregar-se literalment els principals elements de millora del nou Estatut d’Autonomia. Prèviament, durant la seva tramitació, el Partit Popular s’havia dedicat a recollir signatures a tot l’Estat espanyol en contra d’aquesta millora de l’autogovern, en un gest indigne.

Com era possible que allò que havien aprovat els dos Parlaments i sobretot els ciutadans de Catalunya en referèndum fos anul·lat quatre anys després per un tribunal deslegitimat i polititzat? La resposta de Catalunya a aquella sentència tan dura va ser una multitudinària manifestació a la ciutat de Barcelona amb un milió de persones al carrer sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Aquella sentència, que alguns pocs avui a l’Estat espanyol ja diuen amb la boca petita que va ser un greu error, va donar el senyal definitiu que calia un canvi radical. Que la via seguida fins llavors, l’intent d’encaix de Catalunya a Espanya mai podria ser realitat. Que Espanya no tenia voluntat política de canviar. Es va plantejar una disjuntiva: deixar de ser catalans o apostar per la independència. I una àmplia majoria de ciutadans va decidir iniciar aquest nou camí. En aquell moment, es va produir una desconnexió emocional de molts catalans vers Espanya.

Fruit de tot això, l’11 de setembre de 2012, 2013, 2014 i 2015, Diada Nacional de Catalunya, al voltant d’un milió i mig de persones han sortit cada cop al carrer per demanar la independència de Catalunya, en un país on som 7,5 milions d’habitants. Perquè puguin tenir una referència respecte a la seva proporció, és com si al Regne Unit haguessin sortit al carrer més de 12 milions de persones. Vull fer èmfasi que totes aquestes manifestacions han tingut un caràcter positiu, festiu, d’il·lusió i també amb altes dosis d’originalitat (com per exemple, l’any 2013, que es va concretar en una cadena humana de 400km, de punta a punta del país). En definitiva, aquestes manifestacions no han estat de queixa, de protesta, de mirada al passat, sinó un pas d’afirmació, d’esperança en el futur.

També penso que és oportú assenyalar que el moviment independentista ha pres forma i gruix els darrers anys no des dels extrems o la radicalitat, sinó des de la centralitat. El projecte independentista de Catalunya és la revolució democràtica més potent que hi ha actualment a Europa, i col·loquialment, per il·lustrar-ho, els podria afegir que a més a més és una revolució tranquil·la, feta amb vestit i corbata i amb samarreta, on hi participa ciutadania i institucions, classes populars, classes mitjanes i empresaris del país. Aquesta realitat és la que més inquieta Madrid, perquè és conscient que aquest moviment és imparable.

Val a dir, que l’any 2012, Catalunya va realitzar un darrer intent d’acord amb l’Estat espanyol. El nostre Parlament va aprovar una proposta de Pacte Fiscal, una mena de concert econòmic a l’estil del que ja disposen dues regions espanyoles com és el País Basc i Navarra, que els permet recaptar i gestionar tots els seus impostos. La proposta que va sortir de Catalunya, amb un amplíssim consens parlamentari i social, tractava de posar fi al dèficit fiscal que ha patit Catalunya els darrers 30 anys: cada any, de mitjana, una xifra equivalent al 8% del PIB català dels impostos que hem pagat els catalans, se’ls ha quedat l’Estat sense compensació. L’any 2011, això en xifres va representar 15.000 M€ de recursos que van generar els catalans i que no van retornar mai en forma de serveis o inversions al nostre territori. La magnitud es tan gran que suposa un perjudici molt important per al progrés del país. En aquest sentit, el nostre objectiu, compartit per una àmplia majoria del poble de Catalunya, era poder recaptar nosaltres tots els nostres impostos, i després contribuir als serveis que l’Estat presta a Catalunya i a la solidaritat amb aquells territoris de l’Estat espanyol amb menys recursos.

La resposta del Govern espanyol a la proposta de Pacte Fiscal va ser un no rotund. Un NO no només a la proposta concreta, sinó també un no a parlar-ne. Davant d’aquesta nova negativa i aquesta nova frustració, el novembre de 2012 es van celebrar eleccions anticipades a Catalunya. El tema central d’aquelles eleccions va ser el dret a decidir, és a dir, el compromís de les diferents forces polítiques de convocar una consulta o referèndum sobre el futur polític de Catalunya. I el resultat va ser que 107 dels 135 diputats del Parlament incorporaven al seu programa aquest compromís explícit. Cal dir que, de manera sostinguda en el temps i fins al dia d’avui, entre un 75 i un 80% dels catalans donen suport a la convocatòria d’un referèndum, fins i tot per part de votants de partits que oficialment s’hi oposen, i al marge de quina seria la seva opció de vot si es convoqués.

Així doncs, a finals del 2012, el nou Govern va rebre el mandat d’impulsar un referèndum. En aquest punt, novament, la manca de diàleg i el no a tot va ser la resposta del Govern espanyol. Des de Catalunya es tenia clar que amb voluntat política, el referèndum era, i és, perfectament possible i viable. No cal canviar la constitució. No hi ha un problema jurídic. És únicament un problema de voluntat política. En aquest sentit, destacar que es van estudiar i determinar fins a cinc vies legals possibles dins de l’actual marc jurídic de l’Estat espanyol per poder articular una consulta o referèndum.

Davant la negativa del Govern espanyol a fer res, el setembre de 2014, d’acord amb les competències que disposa Catalunya en consultes populars no referendàries, el president de la Generalitat va convocar una consulta pel 9 de novembre d’aquell any amb la pregunta: “Creieu que Catalunya ha de ser un Estat. I en cas afirmatiu, creieu que aquest ha de ser independent?”. El 95% dels ajuntaments del país van aprovar una moció defensant el dret dels ciutadans a votar, cosa que demostrà la transversalitat i la fortalesa que tenia aquesta reivindicació. El país hi estava bolcat. Novament, però, l’Estat espanyol va deixar palesa la seva nul·la voluntat de negociar ni tan sols tolerar que es pogués preguntar al poble de Catalunya, i va demanar al Tribunal Constitucional la suspensió de la consulta. Immediatament, amb una rapidesa mai vista, aquest la va suspendre. Vist aquest nou impediment, el president de la Generalitat va anunciar la convocatòria d’un procés participatiu, pel mateix dia 9 de novembre, amb la mateixa pregunta que la consulta, amb l’ajuda de voluntaris per dur-la a terme, com a solució a la suspensió.

Aquest procés participatiu va ser un gran èxit. Malgrat la impossibilitat de disposar del cens i del seu caràcter només simbòlic, 2.305.290 catalans dels 5,4 milions que ho podien fer van anar a votar. Un gran dia de festa, possible gràcies al gran civisme de tots els ciutadans i a la participació activa de 40.000 voluntaris que hi van col·laborar. Tot i les dificultats, i encara que no d’una manera oficial, els ciutadans de Catalunya van poder votar i expressar el seu posicionament respecte la independència. Les setmanes prèvies, el Govern espanyol es va dedicar a ridiculitzar i menystenir aquesta votació, però el mateix dia 9 i els dies posteriors, la cosa va canviar. Davant l’alta participació i en definitiva l’èxit d’aquell procés participatiu exemplar, la indiferència es va convertir en bel·ligerància. Uns dies després, la Fiscalia General de l’Estat, en contra del posicionament dels propis fiscals catalans, va presentar una querella contra el president de la Generalitat de llavors, el senyor Artur Mas, la vicepresidenta del Govern i la consellera d’Ensenyament per delictes de desobediència, prevaricació, malversació de diners públics i usurpació d’atribucions judicials. Fa dos mesos, la Fiscalia ha demanat ampliar la querella contra el conseller de la Presidència del moment. Té justificació perseguir per la via penal qui simplement vol promoure la democràcia? És un delicte posar les urnes perquè la gent voti? Utilitzar la Fiscalia i l’aparell de l’Estat contra aquells que han defensat que cal donar la veu als ciutadans és propi d’una democràcia?

Per culminar el que ha succeït aquests darrers anys a casa nostra, em queda explicar-los les eleccions del passat 27 de setembre. El 9 de novembre de 2014, els catalans van poder votar i expressar la seva opinió, però per poder avançar cap a la independència calia un mandat democràtic. Davant de l’oposició frontal del Govern espanyol a la via del referèndum, només ens quedava una opció, que afortunadament només depenia de nosaltres: convocar unes eleccions anticipades i convertir-les en el plebiscit que no ens havien deixat fer sobre la independència.

El 27 de setembre, el poble de Catalunya es va expressar a les urnes, va votar massivament, amb un 74,9% de participació, la més alta de tota la història en unes eleccions al Parlament de Catalunya, i va donar un missatge clar de quin és el camí preferit. Els partits independentistes van aconseguir la majoria absoluta de diputats. La força més votada va ser Junts pel Sí, formació integrada pels dos principals partits polítics independentistes del país, amb 62 diputats, als quals cal sumar els 10 diputats que va obtenir l’altre partit independentista, la CUP. En total, 72 diputats favorables a la independència d’un total de 135. Els partits contraris a la independència (C’s, PSC i PP) es van quedar amb 52 seients. Finalment, 11 diputats van ser per un partit (Catalunya sí que es pot) que no s’ha posicionat ni a favor ni en contra de la independència, però que és favorable a la convocatòria d’un referèndum. En percentatges, els partidaris a la independència van aconseguir el 47,74% i els contraris a la independència, el 39,17%. Així mateix, és necessari subratllar que totes les forces favorables a la convocatòria d’un referèndum van obtenir gairebé el 60% dels vots.

Una majoria dels catalans es va posicionar a favor de la independència, d’iniciar una via pròpia, per defensar el que som, però sobretot, com deia abans, per progressar i per disposar de major benestar. És cert que el resultat és ajustat i no té l’amplitud que ens hauria agradat, però la independència és l’opció que va guanyar les eleccions. Creiem que tenim majoria per iniciar el procés cap a la independència, però per culminar-lo ens caldrà una majoria que haurà de ser més àmplia. Aquesta serà una tasca que caldrà fer aquests propers temps. És per a nosaltres, un element més de motivació, i estem convençuts que ho aconseguirem.

Ens vam presentar a les eleccions amb el compromís de tenir enllestit el pas cap a la independència en aproximadament 18 mesos. Durant aquest temps, el compromís és preparar i deixar a punt les estructures d’estat que actualment no disposem i que són necessàries per funcionar com un estat independent. Un cop culminat aquest procés serà el torn altre vegada dels ciutadans, que hauran de decidir a les urnes si opten per elegir un nou parlament constituent i avançar definitivament cap a la proclamació de la independència. No farem el pas definitiu sense una pantalla de validació democràtica.
———————————–

Catalunya disposa d’una economia dinàmica, forta,  emprenedora, i amb una clara vocació d’obertura al món. Som un dels motors econòmics de l’Estat espanyol i un dels referents del sud d’Europa. Una economia que en un context d’independència seria perfectament viable, com ho és Dinamarca o Àustria, amb una mida similar a la de Catalunya.

Catalunya és un país que no disposa de recursos naturals i que sempre ha tingut la necessitat de treballar molt, d’espavilar-se, de cercar el talent, de ser emprenedor, creatiu, arriscar i sortir a fora. Catalunya ven fora més de la meitat del que produeix: prop del 50% del seu PIB són vendes fora del seu territori. Catalunya lidera les exportacions a l’Estat. En concret, representen el 25,5% del total, un pes superior al que té l’economia catalana en el conjunt espanyol. La inversió bruta estrangera productiva a Catalunya pel conjunt de l’any 2015 ha estat de 4.783,2 milions d’euros, un 57,8% més que l’any 2014. Fonts internacionals, com el Financial Times, posicionen Catalunya entre les regions líders europees en captació d’inversió estrangera. Segons aquesta font, el 2015 Catalunya ha estat la 1a regió d’Europa Occidental Continental en atracció d’inversions per volum d’inversió i la quarta de tota Europa. Així mateix, Catalunya va tancar el 2015 amb més de 17 milions de turistes, un 3,7% més que l’any anterior, i amb una despesa que va créixer un 4,5% respecte al 2014.

Tenim una economia pròspera, una economia que aquests darrers anys ha patit la crisi global i que ara comença a refer-se, una economia que s’enfronta als mateixos reptes, problemes i oportunitats que la resta d’economies, però al mateix temps tenim la constatació que contínuament juguem en camp contrari i amb les mans i els peus lligats. En lloc de tenir un estat a favor, que ajudi i posi els instruments en bé de l’economia productiva catalana, que ens acompanyi, ens protegeixi, ens impulsi, ens ajudi a créixer i a ser forts, juguem en un terreny que bascula entre l’absència algunes vegades, i d’altres, on directament l’Estat espanyol juga en contra nostra. Un Estat que és deslleial, que ens ofega econòmicament, que no ens dóna marge per fer res i que no fa les infraestructures que l’economia necessita.

Malgrat ser un país petit, Catalunya té capacitats i aptituds per ser una economia pròspera, cosa que significa la possibilitat de ser un país que garanteixi el benestar als seus ciutadans. Volem ser un país normal, que treballa, s’esforça, i gràcies a tot això, pot redistribuir la riquesa, pot cohesionar la seva societat i oferir oportunitats per progressar. Per aconseguir-ho, però, ens manquen els instruments que té qualsevol estat. D’una banda, disposar de tots els nostres recursos, que paguem amb forma d’impostos. No volem cap regal, no demanem ajut a ningú. Simplement volem poder gestionar allò que és nostre, que han aportat els ciutadans de Catalunya, per evitar el que passa ara, que una part molt significativa del nostre esforç fiscal no es queda a Catalunya i ens fa més pobres del que som. De l’altra, poder disposar de tot el poder polític per prendre les decisions, cosa que ara no és així.

———————————–

Per culminar la meva intervenció, m’agradaria explicar-los com estem fent aquest procés i com el volem culminar. Explicar-los en definitiva, en què consisteix aquesta via catalana.

Primer. Aquest és un procés basat en tot moment en l’exercici de la democràcia. El moviment de la gent ha estat el gran motor d’aquest camí cap a la independència. Serà el poble de Catalunya el que s’expressarà i haurà de decidir en tot moment.  En aquest sentit, cal preguntar-se: qui té por de la democràcia? Qui té por que els ciutadans s’expressin i decideixin? Algú que s’oposa a aquest exercici de radicalitat democràtica és realment un demòcrata? Apuntar que, certament, el marc jurídic és fonamental per a la convivència i per a l’exercici de la pròpia democràcia. Ara bé, el marc jurídic ha d’estar al servei de la democràcia, i no pas a l’inrevés.

L’aposta que ha fet el Govern de Catalunya i una part important dels partits polítics catalans no és producte d’una dèria, d’un caprici o d’una bogeria d’uns quants. Tampoc és una reacció conjuntural a un moment polític. És una decisió madurada, estratègica i estructural, que compta amb el suport actiu d’una majoria del poble de Catalunya, expressada tant a les urnes com de manera cívica en les diverses manifestacions que els descrivia abans, junt amb un ric teixit de la societat civil que s’ha mobilitzat, i el suport de la majoria d’institucions del país. És una decisió honesta i que va de debò.

Segon. Aquest és un procés que es desenvolupa de manera  pacífica i amb ple respecte per la convivència i la concòrdia. Ho hem demostrat sobradament: en les cinc manifestacions que hi ha hagut, en el procés de participació del 9 de novembre del 2014, i en les eleccions del passat 27 de setembre. Ni un sol incident. Màxima demostració de civisme en tot moment, sempre de manera pacífica. A Catalunya hi ha confrontació d’idees, de projectes polítics, però això va acompanyat d’un respecte i una convivència exemplars. La cohesió al nostre país es manté intacta, i de fet, és un dels valors més preuats de la nostra societat. Som conscients en aquest sentit que cal treballar per eixamplar la majoria favorable a la independència, i alhora garantir el respecte per aquells que són contraris a la independència. Destacar en aquest sentit que el projecte de país que defensem és per a tothom, per als 7,5 milions de catalans.

Tercer. Hem defensat sempre el diàleg i el defensarem durant tots els estadis del procés. Nosaltres mai hi renunciarem, mai ens aixecarem de la taula de negociació. Volem dur a terme aquesta transició amb diàleg amb l’Estat espanyol, amb la Unió Europea i amb la comunitat internacional. Creiem que la via del diàleg és la millor per a tothom. Cal assenyalar que per aconseguir la independència només hi ha dues vies pacífiques: la via unilateral i la via pactada. Nosaltres hem optat d’entrada pel diàleg, la negociació i l’acord. És la més beneficiosa per a tothom, i per contra, la via unilateral conté elements negatius i inconvenients per a totes les parts. Per això, en les darreres setmanes m’he reunit amb el president del Govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, i amb els principals líders dels partits polítics espanyols: Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera.

Com he explicat, el Govern que presideixo i que va prendre possessió fa quatre mesos, juntament amb el Parlament, ha començat a preparar les estructures d’estat i a dissenyar tots els aspectes necessaris per poder proclamar la independència en un període aproximat de 18 mesos. Això no treu que si l’Estat espanyol oferís un referèndum, des de Catalunya l’acceptaríem. No ens fa por votar i no ens fa por el resultat. Nosaltres no el promourem, perquè no té sentit reiterar indefinidament el que hem intentat per activa i per passiva sense èxit, i de fet, estem convençuts que aquesta oferta no arribarà. En definitiva, diàleg, tot el que calgui. Inacció esperant l’impossible, no.

Cal assenyalar que no demanem a l’Estat espanyol que estigui a favor de la independència, ja entenem que això no serà així. No ens fa por confrontar idees. El que demanem és que se’ns deixi votar als catalans , i que després es respecti el resultat i es faci el necessari per implementar-lo. De moment, veiem que a l’Estat espanyol no només es té por del resultat, sinó que es té por a preguntar. Dit això, seria lògic pensar que si l’Estat vol que Catalunya segueixi formant part d’Espanya hauria de fer una proposta atractiva i sobretot hauria d’intentar seduir-nos. És el que vam veure que va fer el Govern britànic. En el cas espanyol, la seva incapacitat per gestionar aquest conflicte polític i la seva manera d’actuar no fa més que incentivar i donar nous motius per independitzar-nos.

En el cas d’Escòcia, la resposta al conflicte polític obert va venir de Londres, des del propi Regne Unit. Malauradament, molt em temo que en el cas català, això no serà així. La resposta no vindrà de Madrid, sinó que haurà de venir d’Europa, per la incompareixença de l’Estat espanyol. L’única resposta que rebem de l’Estat espanyol és una invasió legislativa constant al nostre marc legal per part del Tribunal Constitucional, que està a les ordres del Govern espanyol, vulnerant la més elemental separació de poders, consubstancial en tota democràcia. Un tribunal presidit per un exmilitant del PP, integrat per una majoria de magistrats afins a aquest partit i una minoria d’afins al PSOE. Catalunya està indefensa jurídicament.

Quart. Volem ser un nou Estat, i volem ser-ho en el marc de la Unió Europea. No ens imaginem cap altre escenari de futur que no sigui aquest. Els catalans som i serem europeus. La Unió Europea és la nostra família política, una llar on ens sentim còmodes i amb qui compartim referents, valors i principis. I de cara al futur, volem ser partícips en primera persona d’aquest projecte de construcció europea, des d’una visió mediterrània que ens atorga personalitat. De fet, Catalunya sempre ha estat un país amb una clara vocació europeista, molt abans fins i tot que el propi Estat espanyol entrés a formar de la Comunitat Econòmica Europea.

Catalunya aspira a disposar d’un estat, però al mateix temps, no tindria cap problema a cedir part de la seva sobirania en determinats àmbits competencials –per exemple afers exteriors, defensa, seguretat o fiscalitat- a fi d’avançar cap una Europa federal, més forta, més unida. I avançar en aquest terreny és bàsic si volem resoldre les debilitats que té avui en dia la Unió Europea: per disposar d’un projecte més humà que doni resposta a les necessitats i a les problemàtiques de la ciutadania europea, que doni resposta als reptes i als problemes globals, que permeti a Europa enfortir el seu lideratge, tant internament, com pel que aporta a nivell mundial. Un projecte amb unes institucions comunitàries fortes, elegides democràticament, comprensibles i identificables, pròximes als ciutadans, que rendeixin comptes. En aquest sentit, crec que és imprescindible insistir en el concepte de la democràcia i la transparència. Els ciutadans només es faran seva Europa, si poden escollir en tot moment com la volen, si tenen poder de decisió sobre ella. Hem de construir un model d’Europa que la faci més democràtica i a on la participació de la ciutadania sigui molt més rellevant. Una aposta per la democràcia i la participació que són precisament conceptes bàsics del procés que viu Catalunya.

Tot el que s’ha construït aquest darrer mig segle a Europa és una història d’èxit, amb un balanç altament positiu, tot i que tampoc no hem d’obviar que hi ha mancances i coses que cal millorar. És feina nostra avançar en la direcció bona per enfortir el projecte d’integració europea i l’espai de convivència comú.

En aquest punt, permetin-me que faci una breu referència a un dels reptes més importants als quals s’enfronta Europa en aquest moment, que és la crisi humanitària originada per l’arribada massiva de refugiats al nostre continent. Malauradament, la inacció, el mirar cap a un altre costat, l’errar la resposta col·lectiva que seria necessària, els incompliments resulta enormement trist i decebedor. Aquesta no és la resposta que ha de donar Europa, aquesta no pot ser la reacció d’una societat que creu fermament en els drets humans, que vol ser oberta i que gaudeix d’una pau i d’un benestar que no tenen d’altres regions del món.

Catalunya sempre ha estat terra d’acollida, també al llarg de la seva història ha passat per moments en què molts dels seus ciutadans han hagut d’emigrar forçosament. I ara pensem que cal implicar-se activament en l’acollida de les persones refugiades. És un deure que tenim tots i no podem fallar. Dintre de les nostres possibilitats, nosaltres ja hi estem treballant.

Reprenent l’explicació que els feia, m’agradaria fer dos breus apunts sobre el referèndum que celebraran vostès el proper 23 de juny sobre la seva permanència a la Unió Europea, amb tot el respecte i la prudència que requereix un assumpte que jo observo des de fora.  En primer lloc, que una vegada més, s’ha demostrat que Europa és prou flexible per adaptar-se a les necessitats polítiques del moment. Posa sempre per davant el pragmatisme i l’oportunitat per davant de l’ortodòxia i els tractats. Dic això per aquells que dins l’Estat espanyol insisteixen que una Catalunya independent quedarà fora d’Europa. Davant d’una casuística nova mai donada fins ara, estem convençuts que es trobarà una solució satisfactòria per a tothom. En segon lloc, davant d’alguns que es plantegen abandonar la Unió Europea, nosaltres afirmem solemnement que ens volen quedar. Seria sorprenent que s’animés a quedar-se a un dels socis que ara debat si cal marxar –cosa que no critico pas-, i que es volgués fer fora a aquells que es volen quedar. En resum: si Europa s’ha reformat per evitar que el Regne Unit marxi de la Unió Europea, també sabrà adaptar-se perquè Catalunya continuï a la Unió Europea quan sigui un estat independent.

Cinquè. Aspirem a unes relacions molt properes i amistoses amb l’Estat espanyol. Els vincles familiars, afectius, socials, històrics, culturals i econòmics entre Catalunya i Espanya són obvis en l’actualitat i ho continuaran sent en el futur quan siguem independents. En un pla de llibertat, d’igualtat i de respecte mutu, estem convençuts que els dos estats mantindran una relació estreta i treballaran en col·laboració i conjuntament en l’àmbit econòmic i polític, com a actors principals de l’àrea mediterrània de la Unió Europea.

———————————–

El desig de llibertat, d’escoltar la gent, de canviar per millorar, de construir, l’esperança, la il·lusió són alguns dels elements que mouen el projecte polític perquè Catalunya esdevingui un estat. És una aspiració legítima, com ha estat la de molts altres països que han esdevingut independents les darreres dècades. Cap d’ells, per cert, s’ha volgut fer enrere després. Ara volem la nostra oportunitat, i a més ho volem fer a la nostra manera, a la catalana, amb exemplaritat, democràcia, pacíficament, amb civisme i respecte, no com un problema sinó com una oportunitat.

Durant molts anys, Catalunya va pensar que ajudant Espanya a modernitzar-se, a democratitzar-se i regenerar-se, sent, en definitiva, l’avantguarda d’Espanya, li aniria bé a ella i li permetria prosperar. Aquesta és una etapa que s’ha acabat i en volem començar una de nova. I estem convençuts que aquest procés polític que ha emprès el nostre país pot situar Catalunya com a exemple d’un procés d’avantguarda democràtica en el si de la Unió Europea.

Moltes gràcies per la seva assistència i per la seva atenció.»

puigdemont-chatham-house

Vídeo de l’acte de Terrassa de presentació de candidats al Secretariat Nacional

TxI's avatarTerrassa per la Independència (TxI)

Aquí podeu veure les intervencions de 21 candidats que varen participar en l’acte organitzat per Terrassa per la Independència dins la campanya de les eleccions al Secretariat Nacional de l’ANC del 14 de maig.

View original post