Comunicat del Col·lectiu Emma disponible en diversos idiomes: català, castellà, francès, italià, alemany, portuguès, àrab i esperanto.

——————-

Why Europe should welcome a referendum in Catalonia 

The Catalans’ historic grievances with Spain have intensified in recent years. A deadlock has been created by the Spanish refusal to even consider repeated proposals coming from Catalonia, including an honest attempt to renegotiate the 1979 autonomy charter. Starting in 2005, a new text was drafted and approved by the Catalan Parliament, and subsequently endorsed by the Spanish Cortes, but not before several key provisions had been pared down or simply removed. In the end it was ratified, resignedly, by the Catalan people in a referendum. But then in 2010 a not unbiased Constitutional Court ruled that several articles were unconstitutional and gave a restrictive interpretation of many others. In practice, the resulting text, far from improving the earlier charter, served to set limits to the scope of Catalan self-government, and the entire process revealed how little the Spanish side was willing to advance in that direction. At that point it became clear that the current system of territorial administration, established in 1978 after a long period of centralized rule, was being used to perpetuate the Catalans’ status as a permanent minority in Spain. Today a growing number of Catalans feel that their collective affairs are being run by Madrid without regard for their needs and often against their vital interests, and many have lost all hope of a fairer bargain within the Spanish framework. 

The Catalan government has pledged to hold a referendum on the relationship that Catalan society should have with Spain – whether to maintain in some form the present state of political subordination or start off as a new independent nation. That was the course of action chosen by Quebec in 1995 and by Scotland in 2014 and respected by the governments of Canada and the United Kingdom. But the Spanish authorities, relying on a narrow ­– some say partisan – interpretation of the Constitution, have declared such a referendum illegal and have vowed to prevent it. They are also working to undermine its preparation. In their reaction to alleged acts of disobedience by Catalan elected representatives, the state institutions seem to be reverting to some of the ways of the dictatorial past, to the point of threatening the very pillars of democratic governance. 

The stated resolve of the ruling coalition in Catalonia to hold a referendum regardless should not be seen as a show of defiance but as an act of democracy. In this the leadership is following the mandate given by the hundreds of thousands who have been peacefully demonstrating year after year since 2010; by the 2.3 million who cast their ballot in a symbolic vote in November 2014; by the nearly 2 million who handed a majority to pro-independence forces in the September 2015 elections to the Catalan Parliament; and, last but not least, by the three-quarters of the Catalan population that, according to every opinion poll, favor holding a referendum, irrespective of their eventual vote in it. It is for Catalans to decide on their society’s collective future, and asking them directly is the only reasonable way to find out where everyone stands on such a fundamental issue.

In the end, a referendum is a good solution for all. Certainly for Catalans, because, whatever the result, it will necessarily open a dialogue on a fresh relationship with Spain, one that must be based on the recognition of their rights as a people, including the right to have the final word on the shape that such a relationship should take.

It may ultimately be good for Spain too, by forcing its government and the rest of political forces to reassess the foundations of the regime installed in 1978. This was the outcome of a transition to democratic rule designed and implemented by a political establishment whose members grew up under Franco’s dictatorship. A satisfactory resolution of the Catalan question will give Spanish society a chance to finally break free from the ghosts of its authoritarian past and to address the flaws of a political system that is gravely conditioned by its origins.

And it will also be good for Europe. First, for a practical reason, because it will help to solve an age-old problem that, if allowed to fester, will only escalate, adding another front of instability on a continental scale. And second, and most important, as a matter of principle. In these days of political uncertainty, when in many countries the European project is being questioned from different camps, the Catalans’ stance, determinedly pro-European, firmly grounded on democratic principles and relying on strictly peaceful methods, should be held up as an example for all as the only acceptable way of resolving controversies between nations and within states.

Sooner or later all European countries as well as their common institutions will be called to take a stand on this issue. It is a matter of democracy that the Catalans’ legitimate claims as a historic nation and their inherent collective rights as a people are recognized, and it is a matter of justice that their constant and peaceful struggle is rewarded.
—————————

PER QUÈ EUROPA HAURIA DE VEURE AMB BONS ULLS UN REFERÈNDUM A CATALUNYA

 Les desavinences històriques dels catalans amb Espanya s´han agreujat en els darrers anys. S’ha arribat a un punt mort a causa de la negativa espanyola a ni tan sols escoltar les reiterades propostes fetes des de Catalunya, com va ser la iniciativa lleial de renegociar l´Estatut de 1979. A partir de 2005 es va redactar un text nou, que seria aprovat pel Parlament de Catalunya. Les Cortes espanyoles també el van aprovar, no sense haver-ne rebaixat algunes clàusules i eliminat d´altres. Després va ser sotmès a referèndum i ratificat, resignadament, pels catalans. Però el 2010, un Tribunal Constitucional ben poc imparcial va dictaminar que diversos articles eren inconstitucionals i va donar-ne una interpretació restrictiva de molts altres. A la pràctica, el text resultant, lluny de millorar l´anterior Estatut, va servir per posar límits a l´abast de l´autogovern català, i tot el procés va demostrar la falta de voluntat de la part espanyola d´avançar en aquesta direcció. Llavors va quedar clar que el sistema territorial vigent, establert el 1978 després d´un llarg període de govern centralitzat, es volia fer servir per perpetuar la condició de minoria permanent que tenen els catalans a Espanya. Avui un nombre creixent de catalans consideren que els afers de la seva col·lectivitat són gestionats per Madrid sense tenir en compte les seves necessitats i sovint en contra dels seus interessos més bàsics, i molts han perdut l´esperança d´un tracte més just en el marc espanyol.

El govern català s´ha compromès a celebrar un referèndum sobre la relació que la societat catalana hauria de tenir amb Espanya —o bé mantenir d´alguna forma l´actual situació de subordinació política o bé constituir una nova nació independent. Aquest va ser el camí triat pel Quebec el 1995 i per Escòcia el 2014, i respectat pels governs del Canadà i del Regne Unit. Les autoritats espanyoles, en canvi, aplicant una interpretació estreta —per no dir partidista— de la Constitució, han declarat il·legal el referèndum i s´han proposat impedir-lo. També procuren obstaculitzar-ne els preparatius. En la seva reacció a presumptes actes de desobediència dels representants elegits pels catalans, les institucions de l´estat semblen retornar a les formes del passat dictatorial, fins al punt de fer perillar els fonaments d´un govern democràtic.

La determinació expressada per la coalició que governa Catalunya pel que fa a celebrar el referèndum malgrat tot no s´ha de considerar una mostra de desafiament sinó un acte de democràcia. Els dirigents estan complint el mandat que els van donar els centenars de milers que s´han estat manifestant pacíficament any rere any des de 2010; els 2,3 milions que van votar en una consulta simbòlica el novembre de 2014; els prop de 2 milions que van atorgar una majoria a les forces partidàries de la independència en les eleccions al Parlament de Catalunya de setembre de 2015; i finalment, de manera prou important, les tres quartes parts de la població catalana que, segons totes les enquestes d´opinió, estan a favor que se celebri un referèndum, independentment de com hi acabarien votant. Correspon als catalans decidir el futur col·lectiu de la seva societat, i preguntar-los directament és l´única manera raonable de saber què pensa cadascú sobre una qüestió tan fonamental.

Al capdavall, un referèndum és una bona solució per a tothom. Per als catalans ben segur, perquè, sigui quin sigui el resultat, obrirà un diàleg sobre una nova relació amb Espanya, basada en el reconeixement dels seus drets com a poble, inclús el dret a dir-hi l´útima paraula sobre la forma que ha de tenir aquesta relació.

També pot acabar sent bo per a Espanya, perquè obligaria el seu govern i les altres forces polítiques a repensar els fonaments del règim establert el 1978. Aquest va ser el resultat de la transició a un govern democràtic dissenyada i aplicada per uns quadres polítics sorgits de la dictadura franquista. Una solució satisfactòria de la qüestió catalana donaria a la societat espanyola l´oportunitat d´alliberar-se d´una vegada dels fantasmes del seu passat autoritari i d´afrontar els defectes d´un sistema polític greument condicionat pels seus orígens. 

I també serà bo per a Europa. Primer, per una raó pràctica, perquè contribuirà a resoldre un problema secular que, si es deixa enquistar, anirà empitjorant i afegirà un nou front d´inestabilitat a escala continental. I segon, i més important, per una qüestió de principi. En aquest temps d´incertesa política, quan en molts països el projecte europeu és qüestionat des de diferents camps, l´actitud dels catalans, decididament proeuropea, fermament ancorada en principis democràtics i seguint mètodes estrictament pacífics, hauria de presentar-se com un exemple per a tothom de l´única manera acceptable de resoldre les diferències entre les nacions i dintre dels estats.

Tard o d´hora tots els països d´Europa i les seves institucions comunes hauran de prendre una posició sobre aquest afer. És una qüestió de democràcia que les legítimes aspiracions dels catalans en tant que nació històrica i els seus drets col·lectius inherents siguin reconeguts, i és una qüestió de justícia que la seva lluita constant i pacífica es trobi recompensada.