Recull de premsa 10 i 11 octubre 2012

RECULL DE PREMSA ANC - 10-11 OCTUBRE 2012 
SECRETARIAT NACIONAL DE L'ANC - COMUNICACIó

L’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor convoca un ple el 12O

L’Ajuntament estarà obert pels treballadors, però no pas pels veïns Foto: Aj. Sant Pere de Vilamajor

 

L’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor celebrarà demà divendres a les 12 del migdia una sessió plenària extraordinària i urgent a la Sala Orila de la Rectoria amb tres punts a l’ordre del dia.

Així, els dos primers punts fan rewferència a l’aprovació definitiva dels comptes generals de l’exercici 2012 i a la proposata per establir el complement a la prestació per incapacitat temporal dels empleats de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, d’acord amb el Reial Decret Llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i foment de la competitivitat.

A banda, es porta a aprovació la moció de suport a la resolució del Parlament de Catalunya (CiU, ERC, ICV, SI i DC) per a l’exercici de l’autodeterminació i la moció per a la creació d’un estat propi per Catalunya.

Portes obertes pels treballadors
Els treballadors de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor que no desitgin celebrar el dia de la Hispanitat podran anar a treballar el divendres 12 d’octubre a canvi d’escollir un altre dia de festa. D’aquesta manera l’equip de govern del consistori es vol afegir a la iniciativa d’alguns centres escolars i altres ajuntaments catalans que han decidit obrir portes i fer activitats no lectives durant aquesta jornada.

En qualsevol cas, degut al caire de festa oficial del dia 12 d’octubre, les dependències municipals han de romandre tancades de cara al públic.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47701/ajuntament/sant/pere/vilamajor/convoca/ple/12o


Una estelada de 7.000 espelmes a Vic

És la bandera independentista més gran mai feta amb foc

Organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana s’ha fet aquest vespre a la Plaça Major de Vic l’estelada més gran mai feta amb foc. Concretament amb 7.000 espelmes s’ha confeccionat la insígnia independentista. L’acte ha volgut evidenciar, a la vigília de la Hispanitat, que la flama sobiranista està més viva que mai.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/una_estelada_de_7.000_espelmes_a_vic_89629.php

L’estelada de foc de Vic ja comença a cremar

L’ANC ha venut més de 6.000 espelmes de les 7.000 necessàries per a encendre l’estelada

L’estelada de foc que es fa aquest vespre a la plaça major de Vic amb més de set mil espelmes ja comença a cremar. A les vuit s’han començat a encendre les primeres espelmes i es calcula que abans de les deu ja estaran totes enceses. Aquesta és una acció de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que ho ha volgut fer expressament la vigília del dia de la hispanitat ‘per demostrar que el sentiment independentista és més viu que mai’.

La idea és de formar una estelada amb set mil espelmes, amb la col·laboració de més de vuitanta voluntaris. L’acte compta amb actuacions musicals, de dansa i de poesia a càrrec d’una vintena de formacions i d’artistes d’Osona. També hi participen el coordinador de l’ANC de Vic, Jordi Ponsa, el batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, i la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell.

L’ANC ja va organitzar un acte similar a Barcelona el 8 de setembre. Llavors va encendre una estelada al bell mig de la Plaça de Catalunya com a convocatòria a la manifestació de la Diada.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046782/20121011/lestelada-foc-vic-comenca-cremar.html

Cristians per la Independència denuncia el “colonialisme” espanyol

Critiquen el manifest dels bisbes espanyols contraris a la seccesió catalana

 

Cristians donen suport a la independència

Cristians per la Independència manifesta “el nostre goig pel camí iniciat de manera democràtica i pacífica”. Tot i això, lamenta que “els bisbes espanyols aprofiten una declaració que suposadament vol tractar de la crisi i de la solidaritat per manifestar un posicionament clar i directe sobre el procés sociopolític actual de Catalunya”.

Cristians per la independència considera que “Catalunya viu una forma de colonialisme amb limitació de la independència i de les llibertats polítiques i amb servitud econòmica”. En aquest sentit, asseguren que “el poble català malda per alliberar-se d’aquest estat (l’espanyol) que lluny de servir-lo no li permet ser allò que és i que vol continuar essent tot mantenint una relació d’igualtat, de respecte i de solidaritat amb la resta dels pobles del món”.

“Com a cristians tenim la responsabilitat de donar suport a aquelles opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat inalienable de la persona i dels pobles”, afegeixen.

Cristians per la independència és una assemblea sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana. La seva tasca principal és “difondre els objectius de l’ANC en els àmbits creients de Catalunya i donar a conèixer la Doctrina Social de l’Església sobre els fets nacionals i d’autodeterminació dels pobles”.

http://societat.e-noticies.cat/cristians-per-la-independencia-denuncia-el-colonialisme-espanyol-68802.html

El País Valencià s’apunta a la independència

La manifestació del Nou d’Octubre ha estat una de les més multitudinàries dels últims anys, i ha palesat la voluntat del País Valencià d’avançar cap al dret a decidir

10/10/2012 Política

 

Bloc de l’Esquerra Independentista

El País Valencià ha celebrat com cada any la Diada nacional, el 9 d’Octubre, enguany marcat per l’agudització de la crisi econòmica, els atacs a la llengua, l’ERO que afecta 1.200 treballadors i treballadores de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) i la gran manifestació independentista de l’11 de Setembre a Barcelona.

Durant els actes oficialistes del matí celebrats dimarts, treballadors de l’ensenyament, de Renfe i d’altres àmbits escridassaren l’alcaldessa de València, Rita Barberà, i el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, i a altres autoritats, pel desballestament de l’estat de benestar provocat per les polítiques del PP.

A la vesprada, com a acte central de la Diada, es va celebrar la tradicional manifestació reivindicativa que va eixir passades les sis de la vesprada des de la plaça Sant Agustí. La marxa estava convocada per la Comissió 9 d’Octubre, plataforma integrada per associacions, sindicats i partits.

Una gran estelada groga va encapçalar la manifestació portada per dues desenes de persones, per donar pas als respectius blocs que formaven la marxa, que es dividiren en tres: el bloc de “Nosaltres els fusterians” iniciativa que suma a ERPV, PSAN, SI i MDT, sota el lema “Contra l’espoliació i l’explotació. Junts per la independència” i que marxava en primer lloc; el bloc de laCoalició Compromís, i el bloc compost per algunes de les organitzacions de l’Esquerra Independentista amb presència al País Valencià: Arran,SEPC, Endavant-OSAN, la COS i Alerta Solidària, que tancaven la manifestació i que portaven per lema “Contra les retallades socials i nacionals: Independència, Socialisme i Feminisme”.

A la manifestació s’hi van sumar altres col·lectius com el de treballadors i treballadores d’RTVV, Escola Valenciana, Ca Revolta, etc. Tot i que els tres blocs van tindre una presència de gent molt nodrida, la suma dels blocs independentistes formats per les formacions polítiques de “Nosaltres els fusterians” i la resta d’organitzacions independentistes que marxaven en l’altre bloc, feia que la presència independentista fora molt majoritària.

La manifestació més multitudinària

La manifestació va comptar amb una presència de gent molt més alta que la d’anys anteriors, i també va estar marcada per l’optimisme i el seu caràcter independentista, amb una massiva presència d’estelades, en contraposició a una testimonial presència de senyeres quadribarrades.

Els crits en favor de la independència també es van fer sentir des dels diferents blocs que componien la marxa, fet que va fer visible el lloc que volen ocupar milers de valencians i valencianes en la construcció dels Països Catalans. Milers de persones participaren en la manifestació juntament amb les que van participar en els actes del Correllengua, que també van tindre lloc arreu del País Valencià i que comptaren amb una alta participació.

El bloc de l’Esquerra Independentista va acabar amb els parlaments d’un militant d’Arran, organització que per primer cop participava en la manifestació, i el portaveu nacional de la COS, Gonçal Bravo, que va llegir el comunicat unitari tot denunciant la situació actual, i fent referència a la necessitat de la lluita popular i l’articulació de la defensa de l’ensenyament en català, la cultura i la unitat dels Països Catalans.

La resta de blocs participants acabaren en el parterre, on va tindre lloc la lectura del manifest per la Comissió del Nou d’Octubre, que va incidir sobre la denúncia a les retallades socials i nacionals, les retallades a l’ensenyament en valencià o les traves que contínuament se li posen a la nostra llengua, així com a l’ERO que es va aprovar per acomiadar 1.200 treballadors i treballadores del grup RTVV.

Finalment, els punys en alt i la interpretació de la Muixeranga van posar fi a una manifestació que va evidenciar la necessitat de treballar pel dret a decidir del País Valencià, sense retallades territorials, per tal d’ocupar un lloc juntament amb la resta dels territoris dels Països Catalans.

Com a cloenda de la Diada, al Teatre Micalet es va celebrar un homenatge a Joan Fuster, coorganitzat per laPlataforma Castelló per la Llengua i la Comissió 9 d’Octubre.

http://www.llibertat.cat/2012/10/el-pais-valencia-s-apunta-a-la-independencia-19572

Josep Manel Ximenis: ‘Ara és moment de treballar tots junts’

Entrevista amb el batlle d’Arenys de Munt (CUP) · Proposa a ICV, ERC, SI, CUP i DC un front electoral per la independència

 

La CUP d’Arenys de Munt ha fet arribar una proposta a ICV, ERC, Solidaritat, laCUP i Democràcia Catalana de formar un front electoral independentista i d’anar plegats als comicis del 25 de novembre.

Josep Manel Ximenis, batlle d’Arenys de Munt, defensa en unes declaracions a VilaWeb la necessitat d’un ‘front d’esquerres’ per a evitar ‘la fragmentació del vot, que, per aplicació de la llei d’Hondt, acaba perjudicant aquest segment electoral’.

Poc després de parlar amb ell Solidaritat ha anunciat que acceptava la proposta i que es posava a disposició del que decidís la CUP dissabte en l’Assemblea Nacional extraordinària, que ha de decidir si finalment es presenta a les eleccions. Més tard ha respost la CUP amb un comunicat(pdf), en què remet a la sobirania de la militància i al ‘projecte propi i irrenunciable de transformació social des dels valors de l’esquerra’.

En què consisteix exactament la proposta que heu enviat?
—A partir d’una crida a la unitat feta per gent independentista d’esquerres hem analitzat els problemes (no solament d’ara, sinó també del passat) per mirar d’aconseguir un front d’esquerres, i com que hem vist que no s’havien posat d’acord per qüestions com ara la campanya, el programa o les llistes, hem cercat un mecanisme més aviat tècnic que possibiliti aquest front.

I en què consisteix aquest mecanisme?
—A deixar que cadascú mantingui els trets diferencials propis, les seves particularitats: que defensi el seu programa, preservi les sigles, tingui els seus candidats i una campanya pròpia…, però que això no impedeixi de participar en una llista única amb gent d’aquestes formacions. I això es pot fer amb una ponderació objectiva dels vots.

Heu fet la proposta a ICV, ERC, SI, la CUP i DC. És viable un front amb aquestes cinc formacions?
—Quan va sortir per primer cop la idea de la consulta d’Arenys de Munt tothom va dir que era inviable, menys nosaltres, que hi crèiem fermament. Hi haurà dificultats d’entesa, però confiem en la generositat de tothom pel bé del país. No podem oblidar que anem a unes eleccions plebiscitàries, i que les eleccions següents poden ser les d’un país independent. De primer, hem de treballar pel país, i després ja treballarem per les idees i particularitats de cada formació política. Ara és el moment de treballar plegats.

Fins ara les negociacions per una coalició independentista no han prosperat…
—L’esperança és l’última cosa que es perd. Hem posat aquesta proposta damunt la taula des de la modèstia d’una assemblea local de la CUP, però amb el detall que som els impulsors de la consulta del 13 de setembre del 2009. Gràcies a qüestions tècniques, aquella consulta va ser un èxit. Si solament hagués estat discurs, potser hauria fracassat i ara no seríem on som. Partint d’això, que és un aval, ara presentem aquesta proposta tècnica amb l’esperança que avanci cap a la independència. Perquè hi hagi unitat fa falta la generositat de tothom i posar el país al davant dels partits. Però, si les formacions polítiques continuen posant-se per damunt del país, la gent ho veurà, les penalitzarà, i qui acabarà recollint aquest vot serà CiU. A més, una majoria absoluta al parlament debilitaria el procés sobiranista, perquè hi hauria frontisme.

Ja heu comentat la proposta amb alguna formació?
—Hi ha hagut converses informals en què s’ha manifestat la voluntat d’unitat. Ara llancem la proposta i ja veurem quina resposta tindrà. Si hi ha voluntat, vindrà un segon pas, que és la part més tècnica, i aleshores serà qüestió de seure a taula per parlar i confegir la llista electoral.

I què faria aquest front al parlament?
—En determinats casos es defensarien propostes diferents dins un mateix grup parlamentari. Això aquí és una raresa, per la disciplina de vot, però a l’estranger no passa absolutament res.

La proposta arriba dos dies abans de l’Assemblea Nacional extraordinària en què la CUP ha de decidir què fa el 25 de novembre. Hi té res a veure?
—La CUP ha de decidir, de primer, si va a les eleccions, i si hi va, haurà de fer unes llistes. En acabat, o alhora, pot decidir si participa en un front d’aquestes característiques, que també beneficiaria la CUP, per la llei d’Hondt. És qüestió de lògica, de coherència i fins i tot d’egoisme dels partits, perquè anant units poden aconseguir més diputats que no pas separats.

I portareu aquesta proposta a l’assemblea de dissabte?
—La CUP d’Arenys som gent de la CUP, però també som gent mobilitzada i amb molta embranzida, amb idees innovadores per a sacsejar i dinamitzar el món independentista. Aquesta és una proposta en aquest sentit. La CUP farà el seu debat i el seu recorregut, que nosaltres respectem. Però això no ens ha d’impedir de fer propostes perquè el país avanci. Volem la unitat independentista per a arribar a la independència com més aviat millor. I el fet que hi hagi dues grans ‘aglomeracions’, una de CiU i una altra de l’esquerra independentista, faria que el país avancés més ràpidament cap a aquest objectiu, sia per la via del referèndum, sia per declaració unilateral.

Pot passar que la proposta sigui acceptada, per exemple, per SI o ERC, però no per la CUP? En aquest cas, què passaria?
—Qui no acceptés una proposta d’aquesta mena es retrataria davant de tota la societat i de l’electorat d’esquerres. Si mires les cartes als diaris o els comentaris de lectors a les notícies digitals, veus que tothom demana unitat. A més, amb la solució que proposem cadascú pot continuar defensant les seves idees i el seu programa, i uns diputats que defensin les idees al parlament.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046741/20121011/josep-manel-ximenis-moment-treballar-junts.html

Tremosa desmunta els arguments de la carta de Vidal-Quadras contra el procés català

En una carta en anglès respon a les declaracions i a les amenaces del vice-president del Parlament Europeu

 

La polèmica oberta al Parlament Europeu per les declaracions incendiàries del vice-president de la cambra, Alejo Vidal-Quadras, contra el procés sobiranista de Catalunya té avui un nou episodi amb la resposta de l’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, que ha enviat una carta en anglès a Vidal-Quadras, plena de referències, estudis, música i poesia. Entre més coses, Tremosa recorda els milers de catalans que foren assassinats, empresonats o que van haver d’exiliar-se durant la guerra del 36 per contestar les mentides que va dir Vidal-Quadras sobre la història catalana.

Tremosa fa un repàs dels arguments exposats per Vidal-Quadras en la cartaque va enviar a tots els eurodiputats i els desmunta un per un. Explica quina és la situació d’espoliació fiscal de Catalunya respecte Espanya, amb un enllaç a la pàgina de la Fundació Catdem, on hi ha articles d’economistes catalans que en parlen.

L’eurodiputat de CiU explica que la lluita nacional de Catalunya ha estat sempre pacífica i que no pot acceptar que Vidal-Quadras la qualifiqui ara de ‘gens pacífica ni democràtica’. Tremosa remet al resultat que pugui sortir del 25-N ‘quan molts catalans s’expressaran en favor d’exercir el dret d’autodeterminació’. També destaca la diferència en la reacció dels governs britànic i espanyol a la voluntat de fer un referèndum d’Escòcia i Catalunya, respectivament.

A més, recorda que els únics que han actuat amb violència al llarg de la història recent han estat l’exèrcit espanyol i el règim franquista. I recorda que la causa política catalana ve de molt temps enrere, i ho corrobora amb un enllaç al document ‘La deplorable història dels catalans‘ editat a Londres el 1713.

Finalment, Tremosa hi vincula el del poema de Màrius Torres ‘La ciutat llunyana’ musicat per la cantant Meritxell Gené i hi afegeix la lletra en anglès, francès i espanyol.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046493/20121010/tremosa-desmunta-arguments-carta-vidal-quadras-proces-catala.html

Carta en anglès de Ramon Tremosa a Vidal-Quadras i als eurodiputats de tots els grups

“Dear colleagues,

I would like to briefly reply to certain points and disinformation expressed by Vice-President Vidal-Quadras in his public letter sent last Wednesday 3rd of October to all Members, Assistants and Political Groups of this house.

1. – Attached you’ll find an official report from the Spanish Government on 2005 fiscal imbalances between regions: on page 17, you’ll find the fiscal deficit of Catalonia (net transfers to other regions) of that year: 14,808 M € (8.7% Catalan GDP) following the monetary flow methodology (the strongest to calculate fiscal flows between territories as the economic literature believes). Therefore, to affirm publicly that I am propagating economic fantasies is simply false.

In the webpage of the Think Tank CatDem http://www.it-intransit.eu/?issue=84 you will find articles in English of some of the best Catalan economists, most of them working in American universities.

2. – The Catalan struggle for national recognition has never been violent; therefore, I cannot accept the affirmation that it is “neither pacific nor democratic”. We’ll see in the Catalan elections on the 25th of November how many Catalans are in favour of exercising the right of self-determination. Last 26th of September the Catalan Parliament voted for it with 84 MPs in favour, 21 MPs against and 27 abstentions. All polls envisage a further fall of the pro-Spanish parties in the next Catalan Parliament.

Something curious happened yesterday afternoon. While the Spanish Parliament vetoed a possible referendum in Catalonia, in London, the British government agreed on the conditions for the referendum in Scotland on 2014. In my view; the right to self-determination is more important than independence, and above all, it should be respected.

3. – The ones who acted violently through history, have been the Spanish armies that bomb Barcelona and other Catalan cities for nearly 300 years. The Catalan President Lluís Companys was shot dead by Franco in 1940 after the Gestapo deported him from his exile in Paris. Moreover, Manuel Carrasco Formiguera one of the founders of the Catalan Christian-Democratic Party UDC (from which an MEP is now Member of the EPP) was shot dead by Franco in 1938, bypassing all the pressure in his favour from the Vatican and all the European Christian-Democratic parties of the time. Franco also executed dozens of Catalan and Basque catholic priests, even though he justified his armed rebellion in 1936 against the Spanish Republic as a “crusade against communism”.

In memoriam of their life and death and that of thousands of Catalans that were killed, imprisoned or exiled in the last Spanish Civil War, I cannot accept the lies of Vice-President Vidal-Quadras on this point.

4. – The Catalan political cause comes from a long time ago. Attached you’ll find the link for a booklet published in London in the year 1713 (http://www.llibrevell.cat/wp/the-deplorable-history-of-the-catalans/). Inside you’ll find the transcription of the 5 debates that the English Parliament had “on the Catalan case”. Catalonia was abandoned by the British army despite the military agreements signed in Geneva between Catalonia and England the year 1713.

With constructive and positive spirit, I attach a great Catalan poem from the Catalan author Màrius Torres (1910-1942) “La ciutat llunyana” in English, French and Spanish. It helped Catalan to endure 40 long years of Franco Dictatorship and expresses in a unique way our dream for freedom and democracy. Hereby you’ll also find its beautiful musical version by Meritxell Gené.

Kind regards,

Ramon Tremosa-i-Balcells”


Brussel·les pressiona Espanya perquè reconegui Kosovo

Un informe de la Comissió Europea conclou que el nou estat necessita un impuls internacional per consolidar la seva sobirania. Dels vint-i-set socis de la UE, només cinc –Espanya, Romania, Grècia, Xipre i Eslovàquia– es neguen a reconèixer Kosovo com a estat sobirà

LAIA FORÈS Brussel·les | Actualitzada el 10/10/2012 20:38

 

Un membre de les forces de seguretat de Kosovo a l’aeroport de Pristina / REUTERS

La Comissió Europea té molt clar que Kosovo, exprovíncia sèrbia que va declarar la seva independència el 2008, necessita un impuls internacional per consolidar la seva sobirania. Així ho declara el seu informe presentat aquest dimecressobre l’ampliació de la Unió Europea. Brussel·les proposa obrir negociacions amb Kosovo per signar un acord d’associació i estabilització, el pas previ per convertir-se oficialment en candidat a formar part del conjunt europeu. Amb aquesta proposta la Comissió deixa clar el seu suport al nou país i pressiona socis com Espanya per tal que reconeguin la independència kosovar.

Dels vint-i-set socis de la UE, només cinc –Espanya, Romania, Grècia, Xipre i Eslovàquia– es neguen a reconèixer Kosovo com a estat sobirà. En aquest punt, la política del govern de Mariano Rajoy ha sigut la mateixa que la del seu predecessor, Rodríguez Zapatero. L’ONU ja va considerar que la declaració d’independència del nou estat no havia violat la legalitat internacional. Malgrat la recomanació de la Comissió Europea, Kosovo no podrà negociar amb la UE si tots els estats membres no hi donen el vistiplau.

http://www.ara.cat/mon/europa/Brusselles-pressiona-Espanya-reconegui-Kosovo_0_789521208.html

Autor/s: Roger Cassany

‘Els demòcrates suecs hem d’anar a favor del referèndum’

Una diputada sueca dels Verds força el ministre d’Afers Exteriors a pronunciar-se sobre el referèndum català

 

‘Emprendreu cap iniciativa per a reconèixer Catalunya com a nou estat? Facilitareu la incorporació de Catalunya a la Unió Europea? Adoptareu cap mesura per a fer costat a Catalunya en cas que Espanya no deixi fer un referèndum als catalans?’ Aquestes tres preguntes no són agafades del carrer o de les xarxes socials, sinó, exactament, les que la diputada sueca dels Verds,Bodil Ceballos, va incloure el 4 d’octubre proppassat en aquestainterpel·lació directa (traduïda alcatalà) al ministre d’Afers Estrangers de Suècia, Carl Bildt, al parlament suec. La resposta oficial del ministre al parlament, que és obligada, no arribarà fins el 25 d’octubre.

Ja hi ha hagut mocions al parlament britànic sobre la independència Catalunya i interpel·lacions al parlament europeu, però aquesta és la primera vegada que un ministre d’Afers Exteriors de la Unió Europea haurà de respondre, tant sobre el dret de fer el referèndum, com sobre el reconeixement del futur estat català.

N’hem parlat amb Ceballos, promotora de la iniciativa. Parla català perfectament, ‘amb accent del Camp de Tarragona’, diu, de quan hi va viure set anys, coincidint precisament amb la transició.

Com comprendreu, per nosaltres és important que el vostre ministre hagi de respondre aquestes tres preguntes. És la primera vegada que passa…

—Sí, ja ho sé. Esperem que no esquivi gaire les preguntes. En la interpel·lació li vaig explicar una mica la situació que viu actualment Catalunya i vaig provar de fer-li entendre que el desig d’independència no ve només de la crisi econòmica, sinó que hi ha una llarga història al darrere, perquè aquí es tendeix a explicar que tot plegat ve de la crisi. És a dir, ja l’he preparat perquè tingui temps i es pugui documentar abans de la resposta del dia 25. A més, abans i després de la gran manifestació de la Diada, jo mateixa vaig alertar tots els mitjans de comunicació suecs i alguns en van fer un seguiment.

Caram. D’on ve aquest interès per Catalunya?
—Vaig viure set anys a Catalunya, dels divuit als vint-i-cinc. Hi vaig viure la joventut i hi tinc molts amics. M’estimo aquesta terra. A més, és la terra dels meus fills: són catalans i, tot i que viuen a Suècia, parlen català i suec com a primeres llengües. I després, també, l’espanyol. I m’agradaria molt que a Suècia s’entengués la realitat catalana. Per això vaig fer la interpel·lació al ministre, perquè em sembla que és un moment històric per a tot Europa i que els suecs no en podem estar al marge.

Ha estat una iniciativa particular vostra o del vostre partit? Un partit, per cert, el dels Verds, que és la tercera força del parlament, amb vint-i-cinc diputats…
—Meva, per iniciativa pròpia; però el meu partit és un partit de demòcrates i, per tant, les demandes que jo faig són perfectament enteses pels meus companys. En essència, el meu partit, els Verds, advoca per eliminar fronteres, no per afegir-ne, però és un partit que va a favor del dret de l’autodeterminació dels pobles. I si un poble vol ser lliure i ho decideix democràticament, qui s’hi pot oposar? Ni nosaltres ni ningú. Una cosa passa per sobre de l’altra.

Com es veu tot aquest procés des de Suècia?
—Es veu lluny! L’estat espanyol és sovint vist com un país per a passar-hi les vacances; i si es parla d’independentistes en relació amb Espanya, molts suecs ho associen directament amb ETA i el País Basc. Mira, aquí tenim els lapons, que, és cert, és un cas diferent, no comparable, perquè són lluny de voler demanar la independència. Però si ho fessin, he d’admetre que els polítics suecs es quedarien una mica bocabadats i crec que no sabrien com reaccionar immediatament. Amb això vull dir que, del procés català, se’n sap ben poca cosa i que malauradament és un debat molt nou que de moment és molt lluny per a Suècia.

Bé, el primer pas és el referèndum, però el govern espanyol ja diu que no és legal. En cas que impedís de fer-lo, quina posició prendria Suècia?
—Suècia va ser el primer estat que va reconèixer la independència de Kossovë, cosa que, per cert, Espanya encara no ha fet. I Suècia és un país demòcrata. Per tant, entenc que els demòcrates suecs hem d’estar en favor del referèndum. Això és exactament el que he demanat al ministre, i espero que doni una resposta clara i demòcrata. És a dir, quina posició prendrà Suècia, arribat el cas.

I no teniu cap pressentiment?
—Suècia té dues opcions: o ajudar els catalans a fer el referèndum o, simplement, no dir ni fer res. A mi, em sembla que és força clar i evident que és antidemocràtic impedir o dificultar que un poble pugui votar. Vejam què diu el ministre.

També s’haurà de pronunciar sobre la possible sortida de Catalunya de la Unió Europea…
—Bé, la comissària Viviane Reading ja va deixar clar que no hi havia cap llei que digués que, en cas de secessió, un dels dos territoris quedava automàticament exclòs de la Unió. I puc dir sense por que Suècia és molt probablement l’estat més favorable a ampliar la Unió. Recorda que sempre ha estat favorable a la incorporació de Turquia, per exemple. No crec que Suècia posés cap mena de pega a l’entrada de Catalunya a la Unió Europea, perquè, si s’hi oposés deixaria de ser coherent amb el tractament que ha donat als altres estats.

Però segur que rebrà pressions…
—Sí, no podem oblidar que hi ha molta diplomàcia a Europa, pressions, converses, i que els estats, com Suècia, volen evitar conflictes amb els altres estats, com Espanya, però també com Catalunya mateix. Mira, en el fons, les preguntes que faig al ministre pretenen també que ell, i per extensió Suècia, no tingui solament la versió que arriba de Madrid, la diplomàtica, perquè aleshores no hi ha cap dubte que es perdrà una part molt important de la història.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046519/20121011/democrates-suecs-hem-danar-favor-referendum.html

L’objectiu de Wert ‘d’espanyolitzar els catalans’, al Financial Times

El prestigiós diari recorda que el 2009 el govern ‘va aprovar una llei per protegir el català a les escoles’ · I recull les dades del CEO, segons les quals el 74% dels catalans estan a favor d’un referèndum

 

Les declaracions del ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, en què deia que l’interès del govern era el d’espanyolitzar els alumnes catalans’ ja han rebotat a la premsa internacional. El Financial Times ha publicat aquest article, en què alerta de la tensió creixent entre Catalunya i Espanya per causa de les polèmiques declaracions del ministre.

El diari remarca que les paraules de Wert arriben en un context preelectoral a Catalunya i enmig d’un gran auge de l’inpendentisme. De fet, recull les dades del CEO, segons les quals el 74% dels catalans estan a favor de fer un referèndum sobre la independència. Finalment, avisa, en relació a les paraules de Wert, que l’any 2009 el govern ‘va aprovar una llei per protegir el català a les escoles’.

Wert veu ‘problemes mentals’ en les crítiques a les seves declaracions

Lluny de matisar les seves pròpies declaracions, el ministre hi ha insistit aquest matí en una entrevista a Onda Cero: ‘Com a representant del govern espanyol m’interessa que [els alumnes] comparteixin l’orgull de ser espanyols i catalans. Si això escandaliza algú o el fa pensar en el passat, o en el franquisme, és que té un problema de categories mentals’, i encara ha afegit que ‘de tant en tant val la pena remoure les aigües del discurs sobiranista’.

Les paraules de Wert han estat fortament criticades per la comunitat educativa i també pels principals partits catalans.


WERT, L’ESPANYOLITZADOR

“Si d’aquesta manera intenten convèncer els catalans perquè no marxin, ara sí que ja ho tenen del tot perdut”

Editorial

El ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, va afirmar ahir al Congrés que té com a objectiu “espanyolitzar” els nens catalans a través de l’ensenyament. L’afirmació de Wert és la confirmació que l’Estat espanyol es veu a si mateix com un Estat castellà, del qual defensa els interessos econòmics, lingüístics i nacionals. Normalment, l’espanyolisme es presenta més camuflat, amb expressions suaus, i centrat a mantenir l’aportació econòmica catalana a Espanya. Per això sobta tant el cinisme de Wert d’ensenyar sense manies les entranyes de l’Estat, i encara més perquè amaga un fons del tot autoritari. Només s’atrevia amb aquesta expressió agressiva als anys 30 el militarisme d’extrema dreta, com mostra un acudit publicat pel setmanari satíric ‘L’esquella de la torratxa’ l’any 1937. Com es poden “espanyolitzar” els nens catalans? De fet és el que va intentar el franquisme durant 40 anys, i no se’n va sortir. Molts dels actuals independentistes van anar de petits a aquella escola franquista, fins i tot la majoria dels seus dirigents. Els intents d'”espanyolitzar” Catalunya sempre han fracassat. I si d’aquesta manera intenten convèncer els catalans perquè no marxin, ara sí que ja ho tenen del tot perdut.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/wert_l_espanyolitzador_89574.php

Espanya pressiona la UE: la comissaria Reding es desdiu

La vicepresidenta de la Comissió Europea es disculpa per les seves “desafortunades” paraules parlant de la independència de Catalunya

 

Les pressions de la diplomàcia espanyola a la Unió Europea comencen a fer efecte. El govern espanyol ha aconseguit que la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, es disculpi per les seves “desafortunades” declaracions sobre la independència de Catalunya.

Fa un parell de setmanes Reding va afirmar la legislació internacional no diu res en relació a l’expulsió d’una futura Catalunya independent de la Unió Europea, cosa que va irritar el govern espanyol perquè perjudica el seu discurs de la por. Des d’aleshores no han parat les pressions espanyoles sobre Brussel·les. L’executiu de Rajoy va enviar una carta a Reding la setmana passada en la qual demanava que tots els membres de la Comissió Europea expliquessin la posició de Brussel•les en aquest assumpte, “de conformitat amb els tractats”.

El ministre espanyol d’Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo, ha revelat avui les disculpes de Reding després que el diputat d’ERC, Joan Tardà, es referís a les declaracions que va fer la vicepresidenta de la Comissió per agrair al govern espanyol que, amb la seva queixa a Reding, hagin llançat el missatge a la resta del món que “això dels catalans és seriós”.

“Reding ha dit que les seves declaracions van ser extraordinàriament desafortunades i que la seva postura coincideix amb la resta de la Comissió Europea”, ha precisat Margallo. El ministre espanyol ha fet aquestes declaracions en el debat al Congrés sobre l’adhesió de Croàcia a la UE, que s’ha acabat convertint en un debat sobre la independència de Catalunya.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/espanya_pressiona_a_la_ue_la_comissaria_reding_es_desdiu_89592.php

Gabriel Bibiloni: ‘Construir un estat amb l’espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu’

Diversos polítics i pensadors s’han manifestat partidaris que l’espanyol sigui llengua oficial del previst nou Estat de Catalunya, o fins i tot ho han donat per fet. Naturalment, això ho decidirà el Parlament d’aquest Estat, i com que aquest serà sobirà i democràtic, res no serà establert per a sempre. Ja es farà el debat quan toqui, però sembla que el venedor ha posat el producte a meitat de preu abans que el comprador demani cap rebaixa. Abans del llançament a la piscina d’alguns líders independentistes no s’havia vist cap moviment de reivindicació de l’oficialitat de l’espanyol entre la població hispanoparlant que no es mostra bel·ligerant amb la idea del nou Estat. L’opció per l’oficialitat de l’espanyol apareix en un context en què l’independentisme necessita sumar i ha de comptar indefectiblement amb el vot hispanoparlant. Tinc la sensació, però, que aquest discurs es fa un poc a la precipitada i sense analitzar com caldria ni les implicacions jurídiques de l’oficialitat lingüística ni els processos de normalització lingüística (o no normalització) que s’han produït en països que han accedit a la independència. D’aquesta anàlisi comparada es conclou que cada cas és únic, però també que la regla general és que la fórmula eficient per a la normalització d’una llengua és tant comptar amb un estat sobirà com el fet que la llengua nacional sigui la llengua oficial única d’aquest Estat. Dels pocs casos de normalització de la llengua nacional amb cooficialitat lingüística els ulls tenen tendència a girar-se cap a Finlàndia, però Finlàndia és una societat que ben poc es pot comparar amb la catalana. Catalunya no és Finlàndia, ni tampoc és Irlanda, cert. Com que cada cas és únic, i hi ha en joc moltes variables, no es pot descartar que, sense les interferències exteriors actuals i amb unes polítiques lingüístiques determinades, la via finlandesa arribàs a funcionar, però hauríem de tenir clar que construir un Estat amb l’espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu.

L’Estat català ha de tenir com a objectiu prioritari la normalització de la llengua catalana, la pròpia del país i fonament de la identitat nacional. Aquest objectiu, inqüestionable i que tothom pot entendre, no és incompatible amb un tracte exquisit a tots els grups lingüístics, com correspon a una societat respectuosa amb la pluralitat com serà la catalana. En el nou Estat tothom s’hi ha de sentir còmode. Aquest és el missatge que ara caldria transmetre a tothom. Precisament a partir del moment que l’Estat garanteix la viabilitat de la seva llengua oficial i nacional, un alt grau de llibertat lingüística és perfectament concebible i previsible. No hi ha d’haver cap inconvenient perquè els ciutadans de llengua espanyola puguin usar aquesta sempre que vulguin, en la vida privada, en les relacions amb l’Administració i —amb unes limitacions comprensibles— en l’activitat professional. Un avantatge que té aquest grup sobre els altres, perquè en la situació de partida a Catalunya tothom sap espanyol, cosa que no canviarà l’endemà de la independència. Ni hi ha d’haver cap inconvenient perquè l’espanyol sigui ensenyat a qui ho vulgui amb totes les garanties d’eficàcia. Aquests drets poden ser reconeguts per les lleis, que són al servei dels ciutadans i revisables quan canviïn les necessitats socials. Creieu que els hispanoparlants poden necessitar alguna cosa més?

Tanmateix, el que importa és el procés. Que el procés funcioni i —afegiríem— que sigui vist per tothom com a normal. El que ha d’anar desapareixent és la figura del monolingüe espanyol. Perquè, com s’ha dit mil vegades, la clau de la normalització és que el català sigui l’única llengua comuna de tots els ciutadans i de tots els grups lingüístics i que cadascú pugui decidir lliurement quines altres llengües vol saber (cas a part de l’anglès). I aquí és on entra en joc el paper de l’oficialitat única. No s’hi val a pensar que l’oficialitat de l’espanyol seria com una mena de paper mullat. En els països seriosos una llengua oficial és una llengua oficial: llengua d’administració, d’ensenyament, d’etiquetatge i de tota l’activitat pública. En aquest escenari —la continuïtat de l’ordenament lingüístic bàsic actual— res no assegura una altra cosa que la continuïtat dels hàbits, rutines i mentalitats actuals. A més, hi ha un element psicològic: veure l’espanyol com a llengua oficial de l’Estat va lligat a percebre’l com a llengua pròpia del país, i això pot alimentar voluntats de manteniment en el monolingüisme. Per contra, l’oficialitat única del català i l’associació de la llengua a l’Estat crea una dinàmica totalment diferent. Si aquest procés es fa en un context de reconeixement de drets lingüístics individuals, en surten beneficiats els ciutadans individualment, la llengua del país i la cohesió social. Els catalans que naixeran després de la independència no tindran cap preferència lingüística ni cap prejudici quan comencin a anar a escola. Sigui quina sigui la llengua dels seus pares, la que voldran parlar serà no sols la que trobin a l’escola sinó la que vegin que sap i parla tothom. La que tothom voldrà parlar serà la que parlin els mestres, els ministres, els policies i els jutges. Perquè aquests, quan actuïn com a representants de l’Estat, sí que hauran de parlar la llengua de l’Estat, si hi ha una sola llengua oficial. Aquí hi ha la clau del procés.

Gabriel Bibiloni és professor de filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears.

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4045996/gabriel-bibiloni-construir-lespanyol-llengua-oficial-risc-explosiu.html


Prado sí, MNAC no

El govern espanyol diu que la prioritat en el pressupost són els equipaments culturals “essencials”, entre els quals no n’inclou cap de Catalunya

MARIA PALAU

 

El Liceu, símbol de la cultura catalana, ha rebut una clatellada pressupostària important del Ministeri per l’any 2013 Foto: R.R.

El secretari d’estat de Cultura culpa la societat civil catalana de no fer patrocinis

Si una cosa va quedar clara ahir –per si encara no ho estava– és que l’Estat no se sent gens responsable dels problemes pressupostaris de les grans institucions culturals catalanes, que l’any que ve esquilarà amb unes tisores de por. I encara més: no rectificarà per molt que els seus projectes perillin perquè ara té altres “urgències”, com ara “garantir el funcionament dels equipaments culturals essencials” tipus museus del Prado i Reina Sofia. El Liceu i el MNAC no són, pel govern espanyol, essencials. Ahir el secretari d’estat de Cultura, José María Lassalle, va ser taxatiu al Congrés dels Diputats.

Lassalle, que va donar les explicacions del pressupost pel 2013 amb un to exaltat cada vegada que es referia al cas de Catalunya, va relativitzar les retallades de l’Estat perquè són “una reproducció mil·limètrica” de les que han aplicat, o aplicaran, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. És a dir: la culpa de la greu situació que pateixen les institucions culturals és de tots. Doncs no ben bé: segons Lassalle, no és de ningú, com va dir amb condescendència; entra en la lògica de la crisi, i, en certa manera, fins i tot ha servit per corregir anomalies: “Alguns anys el Liceu ha tingut més aportacions que el Prado”, va dir per contrarestar els que fan el joc dels greuges.

Segur que no hi ha culpables? Lassalle, enfurismat, va acabar admetent que sí, que hi són, i va assenyalar directament la societat civil catalana. “Com pot ser que a Catalunya, amb un empresariat tan vigorós, no hi hagi patrocinis?”, es pregunta. “Com pot ser –va seguir– que als patronats de les institucions hi hagi més administracions que no pas benefactors?” És clar que tenia la resposta: “[a Catalunya] en la cultura hi ha massa política.”

A l’Estat no li agrada el model català, per polititzat, però el cert és que tampoc no pensa abandonar les cadires que ocupa als patronats com l’ha convidat a fer el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Lassalle ho va subratllar i ho va justificar així: l’Estat continua fent aportacions “milionàries” als equipaments culturals catalans. En total, són poc més d’11 milions d’euros, tan sols una tercera part de la partida que rep la Biblioteca Nacional de España.

Mascarell tindrà avui un bon escenari per rebatre la posició del Ministeri: a les set del vespre donarà una conferència al Cercle d’Economia:Cultura, fiscalitat, Estat. El conseller tornarà a argumentar, amb noves dades, la necessitat d’erigir un nou model propi, sense comptar amb un Estat cada vegada més desmarcat del món cultural català. Això també és el que ahir al matí va centrar la segona reunió de Mascarell amb els responsables d’associacions i de gremis d’empreses del sector cultural, en estat de xoc per la pujada de l’IVA. Els pròxims dies el conseller els tornarà a convocar. Entre tots estan explorant estratègies per incrementar el consum cultural.

I també ahir el Cercle de Cultura va dir la seva en el debat obert. En una declaració que du per títol Contra una nova agressió a la cultura, l’entitat considera que “l’exagerada disminució de les aportacions econòmiques del Ministeri és especialment intolerable per a les institucions i empreses catalanes, ja que suposa el trencament del consens establert al llarg dels anys amb la Generalitat”. Dit això, però, el Cercle de Cultura insta l’administració catalana a fer alguna cosa més que protestar: “És sobretot responsabilitat dels poders públics catalans dur a terme un esforç suplementari per tal de pal·liar en la mesura del possible els efectes d’aquesta gravíssima situació.”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/582941-prado-si-mnac-no.html

HISTORIADORS I PENSADORS

“Les inversions estrangeres trien Catalunya amb peatges abans que optar per l’Espanya ulterior gratis i amb autopistes buides que fan fallida”

Francesc Sanuy

Quan surti publicat aquest article coincidirà amb la inauguració del nou centre logístic de la multinacional Schneider Electric a Sant Boi de Llobregat. Que no pateixi, doncs, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria per les inversions estrangeres que per culpa de Catalunya, diu ella, deixaran de venir. Ja veurem, en efecte que, malgrat els entrebancs i la constant adversativa que el govern central aplica i practica contra Catalunya, és aquí on segueixen tenint la preferència per a instal•lar-se. Val a dir que trien Catalunya amb peatges abans que optar per l’Espanya ulterior gratis i amb autopistes buides que fan fallida, tal com acaba de passar amb una de les innecessàries i noves que s’han construït al voltant d’un Madrid ja saturat.

Sovint, en parlar d’aquestes realitats, ni l’administració central ni la premsa madrilenya saben explicar-nos qui són els protagonistes de les operacions. Concretament, en el cas de Schneider, l’empresa ha reprès el camí de les adquisicions gràcies a la força d’un “cash flow” que contraresta la reducció de les vendes orgàniques a l’Europa occidental, la Xina i el Japó.

L’empresa és una gran especialista en productes elèctrics eficients i ha crescut ràpidament en els anys més recents mitjançant les fusions i adquisicions, cosa que l’ha convertit en un dels principals grups d’enginyeria d’Europa per valor de mercat. L’any passat, però, va fer una pausa per a millorar la integració de les empreses comprades i per a assimilar el “cash flow” negatiu enregistrat en el primer semestre del 2011.

El canvi de tendència del primer semestre del 2012 els permet ara de reprendre les compres de societats preferentment petites i mitjanes que ja es tenien al punt de mira. El president, Jean Pascal Tricoire, afirma que s’ha d’actuar amb moderació, però que els ingressos de la primera meitat de l’any han pujat un 11% comparat amb el mateix període de l’any anterior. Les accions van pujar un 2,5% i l’estratègia de l’empresa és dividir per quatre les zones de negoci internacional que d’aquesta manera queden protegides en cas de caigudes d’àmbit regional , entès a escala global.

Avui també toca fer una nota d’obituari per la mort d’Eric Hobsbawm als 95 anys d’edat. Tal com explica Chistopher Caldwell, l’escriptor va ser un comunista de carnet i, malgrat això, la seva desaparició ha estat glossada en termes ben positius. Segons Jeremy Rifkin, estem travessant un període de massiva pèrdua de confiança social en les institucions polítiques i econòmiques. Tenim una civilització moribunda en supervivència assistida mentre comença tímidament l’emergència d’unes identitats noves encara massa fràgils.

Assistim, doncs, a un canvi sísmic. I ara resulta que estem biològicament predisposats a ser emfàtics. No som racionals, generosos, adquisitius, agressius i narcisistes. Som afectuosos, socials, cooperatius i interdependents, L’homo sapiens ha cedit el pas a l’homo emphaticus. I tot això altera les assumpcions de la teoria econòmica clàssica. Aquesta generació considera la felicitat com la qualitat de vida i es planteja una gran redistribució de la riquesa i una reconsideració dels drets de propietat. Caldria, doncs, emfatitzar la família global i un salt emfàtic per damunt de les fronteres nacionals, La pregunta ara és què se n’ha fet de tots els grans pensadors com Einstein, Keynes, T.S. Eliot, Picasso, Freud, Gandhi, Orwell, Churchill, Hayek, Sartre, etc.

Tornant a Hobsbawn, cal destacar la seva lleialtat al totalitarisme i malgrat les seves polèmiques adhesions que li van fer empassar les invasions de Txecoslovàquia i Hongria a més de la caiguda de la muralla de Berlin, va aconseguir ser considerat un dels grans historiadors del nostre temps. Paradoxalment, dintre del seu dogmatisme comunista, intel•lectualment sempre va ser un independent a l’hora de ser fidel a la causa de manera impenitent “L’edat dels Extrems”, “Nacions i nacionalisme” i d’altres llibres importants (mai traduïts a la Unió Soviètica) van demostrar que tenir una ideologia no et converteix en polític igual que professar una religió no et converteix en capellà. La seva preocupació va ser l’alta cultura, però també va escriure de moda i crítica de la música de jazz. Ell era plenament conscient de que la Història és una branca de la literatura i no de la ciència. En opinió seva, els fets han de ser el punt de partida de l’historiador, però mai el final de la seva tasca.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/historiadors_i_pensadors_89504.php

Sala i Matín: ja és massa tard per l’entesa econòmica amb Espanya

No hi ha retorn, si ara ens venen que volen arreglar el tema econòmic, la gent dirà no, és massa tard. És el menyspreu d’Espanya vers Catalunya el que ens ha portat on som ara.

 

Per Xavier Sala i Martín, el menyspreu amb que Catalunya ha estat tractada durant anys, a nivell econòmic, lingüístic i cultural, ha estat el detonant de l’independentisme creixen a la societat catalana. I ha recordat que la centralitat política que ara ocupa d’independentisme s’ha construït en el temps, no ha sortit com un bolet. Des de la manifestació del 18 de febrer de 2006, passant per la del 10 J del 2010, i per les consultes populars i l’organització de l’ANC i l’AMI, tot ha contribuït a que siguem on som ara. A més, Xavier Sala i Martín, durant la tertúlia de RAC1 d’avui dimarts, ha assegurat que el factor econòmic hi juga un paper, però “el que interessa a la gent és el procés de secessió, no la crisi”.

El descrèdit d’Espanya a nivell internacional és enorme i de difícil remei

En un escenari de corrupció generalitzada, inestabilitat política amb alt risc de fractura a Catalunya i Euskadi, inestabilitat de la monarquia i la miopia del polítics per entendre la situació, serà molt complicat que Espanya pugui sortir de la crisi a tots nivells. Sala i Martín ha recordat el seu article sobre el descrèdit de la imatge d’Espanya i ha assegurat que és lògic i normal que en veure la situació de corrupció generalitzada -“fins i tot la Pantoja està imputada”-, i el descrèdit de les institucions –només cal mirar el comitè d’àrbitres i el paperot que van fer amb el cas del dit de Mourinhoa Vilanova, que va veure mig món-, perquè el catalans diguin; no som això, ha dit Sala i Martín.

Pepe Antich: CiU amb majoria absoluta podria formar Govern amb altres formacions

El director de La Vanguardia, durant la tertúlia ha llençat la hipòtesis que CiU amb majori absoluta obriria les portes del Govern a alguna altra formació política, de cara a tirar endavant el procés cap a la construcció d’un estat propi, i Sala i Martín, escèptic s’ha fet la gran pregunta: per fer què i com. Quin és el full de ruta de CiU per anar cap a l’estat propi, és la pregunta que es fa Sala i Martín, i segurament, milers i milers de catalans des de fa dies.

http://www.directe.cat/noticia/244125/sala-i-matin-ja-es-massa-tard-per-lentesa-economica-amb-espanya

Sala-i-Martín: “Que ens tractin de mamella és insultant”

L’economisme qualifica l’argument antindependentista de Ruiz-Gallardón de “patètic”

L’economista Xavier Sala-i-Martín ha respost avui al ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, qui ahir va reconèixer que Espanya sense Catalunya no “sobreviuria”, que “resulta insultant que ens reconeguin que ens necessiten com una mamella”.

“Si l’únic argument que tenen és que necessiten els nostres diners, és patètic. És un argument per llançar a les escombraries”, ha insistit en aquest mateix sentit el professor de la Universitat de Columbia.

En declaracions a Rac1, l’economista també ha afirmat que per a ells “és tan fonamental que Catalunya no marxi per garantir la supervivència d’Espanya dins d’Europa que això podria servir per justificar la suspensió de l’autonomia o per enviar l’exèrcit”.

Noves retallades, un error

Per altra banda, l’economista ha assegurat que “estem a les portes de noves retallades” a l’Estat espanyol, les quals ha qualificat “d’error”. “No tenen en compte que quan fas una retallada aquesta té efectes contractius en el conjunt de l’economia, agreuges la crisi econòmica”, ha explicat.

I és que segons, segons ha advertit Sala-i-Martín, “si retalles el dèficit amb 65.000 milions et baixa menys, perquè l’economia se’n ressenteix i recaptes menys”.

Sala-i-Martín desmunta l’amenaça d’un boicot comercial d’Espanya

L’economista avisa que hi ha estudis que són “d’economia ficció” i que formen part de “l’estratègia de la por”

 

L’economista Xavier Sala-i-Martín ha desmuntat avui l’amenaça per part de l’Estat espanyol d’un boicot a la Catalunya independent. Sala-i-Martín comença la seva argumentació mencionant als economistes Àngel De La Fuente i José Vicente Rodríguez Mora, que van fer unes declaracions on explicaven que havien fet unes simulacions sobre en quina magnitud cauria el comerç entre Catalunya i Espanya en cas d’independència.

Aquests economistes sostenien que el país més “amic” d’Espanya en aquests moments és Portugal i assenyalaven que el comerç de Catalunya amb Espanya és 6 vegades més gran que el de Portugal. “En cas de independència, doncs, el comerç de Catalunya es dividiria per sis cosa que suposaria una greu catàstrofe per a Catalunya”, explica Sala-i-Martín citant a De La Fuente i Rodríguez Mora.

En un post al seu blog titulat ‘Caurà el comerç entre Catalunya i Espanya en cas d’independència?’, el també catedràtic de la Universitat de Columbia explica que “el fenomen de que el comerç interregional és més important que l’internacional és un fenomen econòmic conegut que té el nom anglès de home bias (biaix a favor del comerç amb els de casa)”.

Però Sala-i-Martín afirma que si bé una part d’aquest biaix està entès i “té explicacions raonables”, una altra part “roman inexplicat” cosa que ha donat lloc a l’anomenat home bias puzzle(l’enigma del biaix domèstic).

L’economista sosté que “l’exercici que fan De La Fuente i Rodríguez de simular quin seria el comerç que hi hauria entre Catalunya i Espanya tot suposant el mateix percentatge que tenen ara mateix Portugal i Espanya és un exercici inútil si no se saben quines són les causes del home bias i, per tant, no se sap quines d’aquestes causes seran aplicables a Catalunya”.

Costos de canviar la seu de les empreses

Però hi han estudis que diuen que una part important del home bias es deu a que hi ha costos de canviar la seu de les empreses, això suposa, segons l’economista, “que els aranzels o les barreres informals del passat tinguin ‘memòria’ en el sentit que si en el passat hi havia aranzels o barreres comercials entre Estats Units i Canadà les empreses que volien vendre a Canadà en aquella època es van instal•lar a Canadà i venien des d’allà. Un cop van desaparèixer les barreres, les empreses no van canviar la seva localització per la qual cosa ara sembla que el comerç entre províncies canadenques és molt més important. A mida que passin els anys i les empreses, poc a poc, vagin anant allà on els pertoca, el biaix anirà desapareixent”.

Però Sala-i-Martín deixa molt clar que aquest argument no serveix entre Catalunya i Espanya, “perquè el punt de partida de Catalunya i Espanya és un punt de partida sense aranzels i sense barreres informals i, per tant, la situació no és comparable en absolut amb la de Portugal, que era un país que sí tenia aquestes barreres i, de sobte, es van reduir quan van entrar a la Unió Europea”.

La llengua comú

El catedràtic explica que una altra explicació es la de la llengua comuna, ja que és més fàcil comerciar amb gent que parla la mateixa llengua, però en aquest cas, diu Sala-i-Martín, “la llengua no seria un problema per als catalans (ja que tots parlem castellà) i sí en canvi és problema per als portuguesos.”

Emigració interna

Una tercera explicació seria la de la emigració interna: “una bona part del comerç es fa per contactes de gent que ha canviat de província o d’estat. La idea és que és difícil crear xarxes comercials i en aquest sentit els immigrants ajuden”.

L’economista argumenta que això tampoc seria un problema per a Catalunya “perquè venim d’una situació on les xarxes comercials ja existeixen i no pas d’una situació en que les xarxes s’han de crear de zero”.

Biaix incomprensible

En darrer lloc, Sala-i-Martín fa referència a una part del biaix que és incomprensible, i en aquest sentit assenyala que “hi ha una part del biaix que els investigadors segueixen sense entendre. I això inclou m’inclou a mi… però també a De La Fuente i Rodríguez: i insisteixo que sense entendre el fenomen no es pot dir si aquest fenomen existirà entre una Catalunya independent i una Espanya sense Catalunya”.

Per tant, el catedràtic de Columbia qualifica les declaracions d’aquests dos economistes “d’economia ficció, amb poca informació útil sobre què passaria a Catalunya en cas d’independència”.

Finalment, Sala-i-Martín sentència: “Jo enquadraria aquest exercici dins l’agenda política dels partits POLÍTICS que han adoptat l’estratègia de la por com a arma per a lluitar contra la independència. Al cap i a la fi, cal recordar que José Vicente Rodríguez Mora és un dels fundadors del partit Ciutadans”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/sala-i-martin_desmunta_l_amenaca_d_un_boicot_comercial_d_espanya_89582.php

Tepper: ‘M’importa un rave la independència, però és imbècil qüestionar-ne la viabilitat’

Explica a ‘Singulars’ la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent

 

L’economista Jonathan Tepper va ser ahir al programa ‘Singulars‘ (TVC) de Jaume Barberà per analitzar la viabilitat d’una Catalunya independent. ‘M’importa un rave la independècia de Catalunya, però és imbècil qüestionar-ne la viabilitat. Ara ho demostraré’, va ser el preludi de Tepper, que va explicar que un estat català se situaria entre els llocs 30 i 36 del rànquing de països per PIB, dins la mitjana de la UE i per davant de Hong Kong o Espanya.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046555/20121011/tepper-mimporta-rave-independencia-imbecil-questionar-ne-viabilitat.html

La Falange, Ciutadans, PxC i el PP es manifestaran demà junts per la unitat d’Espanya

La concentració va néixer a partir d’una convocatòria a la xarxa · Han organitzat trenta autocars, alguns dels quals de fora de Catalunya

 

La Plataforma d’Espanya i catalans vol aplegar demà a migdia a la plaça de Catalunya de Barcelona ‘catalans no independentistes’ en una concentraciócontra la independència, amb què volen respondre a la històrica manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany. La unitat d’Espanya i l’orgull de ser espanyol són els eixos que articulen una manifestació que, si bé els promotors insisteixen que no té cap partit al darrere, té el suport de Ciutadans, la Falange espanyola i Plataforma per Catalunya. També hi aniran membres del PP a Catalunya, segons que va dir la mateixa presidenta del partit, Alícia Sánchez Camacho.

La convocatòria va aparèixer a les xarxes socials, i actualment la pàgina a Facebook té 4.800 seguidors. El portaveu de la plataforma, Manuel Parra, diu que esperen una concentració pacífica i que els ultres no la converteixin en una exhibició de símbols feixistes, com acostuma a passar el 12 d’octubre a Montjuïc.

Parra espera que hi hagi milers de persones, però es cura en salut, i diu que si són pocs no ho interpretaran com un fracàs. Ara per ara, han organitzat trenta autocars, alguns dels quals vindran de fora de Catalunya, tot i que no n’han especificat quants.

Durant tot el dia els organitzadors repartiran clavells vermells i grocs a les estacions de metro de Barcelona i l’àrea metropolitana. A migdia, durant la concentració, es llegirà un manifest tant en català com en castellà i hi haurà actuacions d’un grup peruà i una agrupació ‘rociera’, que interpretaran el ‘Boig per tu’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046623/20121011/falange-ciutadans-pxc-pp-manifestaran-dema-junts-unitat-despanya.html

Els ‘Ultras Sur’ amenacen en donar “un bon escarment” als separatistes

El moviment envia una carta a través de les xarxes socials en què anima els manifestants a la violència

 

Els Ultra Sur han deixat clar a través d’una carta enviada a través de les xarxes socials que no pensen participar a la manifestació de demà a favor de la unitat d’Espanya convocada a Barcelona de forma pacífica.

En aquesta emissiva donen idees per aquells que vinguin a la capital catalana des d’altres punts de l’Estat: “Tarda lliure per visitar la ciutat i/o sortir de caça. Els gossos “catalufos” acostumen a ser bastants covards i una demostració de força farà que flaquegin ràpid. Si en deixem uns quants per terra segur que no tornen a bordar independència durant força temps”.

I també expliquen els seus plans matinals: “Com que ve de pas, abans de la manifestació deixarem un record inesborrable en el monument del president de la Generalitat més separatista (a part del fill de puta traïdor d’Artur Mas): Lluís Companys, que a més de ser català de merda, era roig, masó i jueu convers”.

Fins i tot donen instruccions precises perquè les seves accions no siguin intervingudes pels Mossos d’Esquadra, ja coneixedors d’aquest comunicat: “Abstenir-se de portar qualsevol objecte punxegut o contundent que pugui ser requisada pels Mossos d’Esquadra. Els nostres camarades de Barcelona ens oferiran tot el material necessari per exercir l’autodefensa i donar un bon escarment als putosseparatistes”.

I encara afegeixen: “Els que vagin de caça guardaran les màximes precaucions per no ser identificats ni detinguts. Les úniques baixes que hi ha d’haver el divendres han de ser entre les files dels enemics d’Espanya”.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/els_ultras_sur_amenacen_en_donar_un_bon_escarment_als_separatistes_89616.php

Margallo compara ara el nacionalisme amb ‘el nazisme i el marxisme’

Culpa el sobiranisme de la mala posició d’Espanya als mercats

 

El ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, ha criticat aquest dijous al congrés espanyol el que ell ha qualificat de ‘nacionalismes totalitaris’, i els ha comparat amb ‘el nazisme i el marxisme’. Segons el ministre són tres ideologies que posen ‘l’individu al servei d’una idea abstracta’, ja sigui ‘la classe al marxisme, la raça al nazisme i el nacionalisme al servei de la nació absoluta’. Margallo ha dit que ell ‘no és nacionalista’ però ‘sí un patriota’ perquè ‘estima Espanya’.

García-Margallo ha fet aquestes declaracions en resposta a les intervencions del diputat de CiU Jordi Xuclà, que ha afirmat que cal que el debat de les pròximes setmanes sigui respectuós i ha recordat que els consensos de la transició ‘han quedat enterrats’.

Durant el debat per a la ratificació de l’entrada de Croàcia a la Unió Europea, Xuclà li ha recordat que ‘hi ha un nacionalisme cívic i democràtic’, i que ‘per nacionalisme que sona malament, excloent, el d’un ministre del govern d’Espanya que diu que vol espanyolitzar els alumnes catalans’, ha dit en referència a les manifestacions de José Ignacio Wert.

En resposta al diputat d’Esquerra, Joan tardà, Margallo ha culpat el sobiranisme a Catalunya de la posició de debilitat d’Espanya en els mercats, justament al cap de poques hores de la rebaixa de la qualificació del deute per part de Standard & Poor’s. I ha aprofitat també per dir que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. ‘Diguin el que diguin, fora d’Europa no hi ha salvació’, ha afegit.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046605/20121011/margallo-compara-nacionalisme-nazisme-marxisme.html

Margallo es retracta

El ministre afirma que no volia comparar nazisme i marxisme amb nacionalisme, sinó amb “feixisme” i que “no té res a veure” amb Catalunya

 

El ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel García-Margallo Foto: ACN

El ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, ha volgut corregir el discurs que ha fet aquest dijous al matí al Congrés dels Diputats i a la tarda en declaracions als mitjans ha afirmat que no volia comparar nazisme i marxisme amb nacionalisme, sinó amb “feixisme”. Segons Margallo, les seves manifestacions no tenien “res a veure” amb el tema català. Amb tot, ha reiterat que els moviments polítics es classifiquen entre els que tenen l’individu com a finalitat de l’activitat política i els que subordinen l’individu “a una idea abstracta” entre els què hi ha el “marxisme, el nazisme” i el “feixisme”, terme que ha substituït el “nacionalisme” que havia fet servir al matí. Margallo ha fet aquestes manifestacions després que el discurs d’aquest matí -on comparava marxisme i nazisme amb nacionalisme- hagi causat indignació al govern de la Generalitat. En el transcurs del debat per a la ratificació del tractat d’adhesió de Croàcia a la UE, Margallo ha argumentat que una Catalunya independent toparia amb les portes tancades de la UE perquè la seva adhesió requeriria la unanimitat dels estats membres i, com ja va avançar, l’Estat espanyol s’hi oposaria.

En aquest marc, ha volgut distingir entre dues classes de pensament que segons ell configuren els dos únics eixos polítics: els que posen l’individu al servei d’una idea abstracta: “la classe al marxisme, la raça al nazisme i el nacionalisme al servei de la nació absoluta”, i els que consideren l’individu com l’objecte final pel què serveix la política, com en el cas, ha dit, de la seva formació. El portaveu de l’executiu català, Francesc Homs ha afirmat que són afirmacions “molt greus” i “de molt mal gust” .

Margallo afirma que no volia comparar nazisme i marxisme amb nacionalisme, sinó amb “feixisme”

Assegura que les seves manifestacions no tenien “res a veure” amb el tema català

ACN Madrid | Actualitzada el 11/10/2012 18:50

 

El ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo, al Congrés

El ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, ha volgut corregir el discurs que ha fet aquest dijous al matí al Congrés dels Diputats, i a la tarda en declaracions als mitjans ha afirmat que no volia comparar nazisme i marxisme amb nacionalisme, sinó amb “feixisme”. Segons Margallo, les seves manifestacions no tenien “res a veure” amb el tema català. Amb tot, ha reiterat que els moviments polítics es classifiquen entre els que tenen l’individu com a finalitat de l’activitat política i els que subordinen l’individu “a una idea abstracta”, entre els quals hi ha el “marxisme, el nazisme” i el “feixisme”, terme que ha substituït el “nacionalisme” que havia fet servir al matí. Margallo ha fet aquestes manifestacions després que el discurs d’aquest matí –en què comparava marxisme i nazisme amb nacionalisme– hagi causat indignació al govern de la Generalitat. En el transcurs del debat per a la ratificació del tractat d’adhesió de Croàcia a la UE, Margallo ha argumentat que una Catalunya independent toparia amb les portes tancades de la UE perquè la seva adhesió requeriria la unanimitat dels estats membres i, com ja va avançar, l’estat espanyol s’hi oposaria.

En aquest marc, ha volgut distingir entre dues classes de pensament que segons ell configuren els dos únics eixos polítics: els que posen l’individu al servei d’una idea abstracta –”la classe al marxisme, la raça al nazisme i el nacionalisme al servei de la nació absoluta”– i els que consideren l’individu com l’objecte final per al qual serveix la política, com en el cas, ha dit, de la seva formació. El portaveu de l’executiu català, Francesc Homs, ha afirmat que són afirmacions “molt greus” i “de molt mal gust”.

http://www.ara.cat/politica/Jose_Manuel_Garcia-Margallo-Catalunya-estat_propi_0_790121139.html

Vídeo: Les maniobres de l’exèrcit espanyol a Barcelona

Una ciutadana topa amb centenars de soldats a prop de la caserna del Bruc

 

Ahir cap a les deu del matí, una conductora que circulava per Barcelona a la zona de l’Hospital Sant Joan de Déu va topar amb una filera de més de cinc-cents soldats de l’exèrcit espanyol que feien maniobres militars a prop de la caserna del Bruc. Sorpresa, la conductora va treure el mòbil després de recuperar l’alè i va poder enregistrar els últims de la fila.

Aquestes maniobres de l’exèrcit espanyol són habituals en aquesta zona de la capital de Catalunya perquè és on hi ha una de les casernes més grans al nostre país. Tanmateix, la quantitat de soldats mobilitzats ahir sorprèn perquè patrullaven per una zona urbana, habitada i a prop d’un hospital especialitzat, entre d’altres coses, en pediatria. A més, els soldats van equipats amb l’armament de combat, amb la metralleta a les mans.

CiU veu una ‘provocació innecessària’ els vols dels F-18 al nord de Catalunya

Justament avui, el diputat de CiU al congrés espanyol, Josep Sánchez Llibre, ha presentat una pregunta per escrit al govern de Rajoy demanant explicacions pels vols que van fer dos avions F-18 de l’exèrcit espanyol a molt baixa altura dilluns passat, causant una forta indignació. Una maniobra d’aquestes característiques en una zona d’interès natural, on també es practica el parapent, ‘constitueix una gran imprudència i una provocació innecessària en temps de pau’.

Molts veïns de poblacions del Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà i el Pallars van tenir un ensurt dilluns a migdia quan dos F-18 van volar a baixa altura fent molt de soroll. Ahir, en declaracions a Catalunya Ràdio, el director de comunicació del ministeri de Defensa, Joaquín Madina, va demanar disculpes pel soroll i va confirmar que els dos avions feien maniobres en aquella zona.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046429/20121010/video-maniobres-lexercit-espanyol-barcelona.html

El parlament d’Extremadura, contra el pacte fiscal i per la unitat d’Espanya

El PSOE i IU han votat a favor d’una moció del PP contra el sobiranisme català

 

El ple de l’Assemblea d’Extremadura ha aprovat avui per unanimitat ‘refusar el pacte fiscal català i qualsevol altra proposta que posi en risc la solidaritat i la cohesió territorial d’Espanya’. Una proposta del PP aprovada amb els vots del PSOE i Izquierda Unida també aposta per ‘la defensa de la constitució espanyola i mantenir la unitat d’Espanya’.

El coordinador d’IU a Extremadura, Pedro Escobar, ha afirmar que l’evolució de l’estat autonòmic ha estat ‘molt irregular’ i que el president de la Generalitat, Artur Mas, ‘ha estat molt hàbil i ha culpat Madrid dels problemes de la seva regió’.

Amb tot, el parlament extremeny diu que cal ‘defensar la constitució espanyola, establint els canals de diàleg i negociació necessaris per cercar els punts de coincidència dels interessos comuns d’Espanya, des de la ferma defensa dels principis constitucionals’.

Finalment, l’assemblea carrega contra ‘les iniciatives sobiranistes que pretenguin ocultar els problemes d’Espanya i de les seves comunitats autònomes, sense distreure’s en debats territorials aliens als problemes de la ciutadania’.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046790/20121011/parlament-dextremadura-pacte-fiscal-unitat-despanya.html

Nova sentència contra el català: ara les oposicions

El Tribunal Suprem anul·la una convocatòria de la Generalitat perquè com és habitual incorporava el coneixement del català com a requisit

 

El Tribunal Suprem ha fet pública avui una nova sentència sobre el català en què anul•la una convocatòria d’oposicions del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya perquè incorporava el català com a requisit.

Els magistrats donen la raó al Consell General de Col•legis Oficials de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Local i anul•len la convocatòria del 19 de març del 2009 perquè entenen que la prova de català que incorporava la convocatòria situava en “desigualtat injustificada” les persones que concorrien al concurs de la Generalitat.

Els magistrats afirmen que com que la convocatòria “no suposa necessàriament l’ocupació d’un lloc a Catalunya” perquè també habilita els opositors a participar a concursos de mèrits per altres llocs o entitats d’altres punts de l’Esta, el requisit de conèixer el català , aplicat per la Generalitat, “no té justificació raonable.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/nova_sentencia_contra_el_catala_89612.php

El Suprem espanyol anul·la una convocatòria d’oposicions perquè el català era requisit

Entén que situa en ‘desigualtat’ les persones que no coneixen la llengua

 

El Tribunal Suprem espanyol ha fet pública avui una nova sentència contra el català que anul·la una convocatòria d’oposicions del Departament de Governació i Administracions Públiquesde la Generalitat de Catalunya perquè incorporava el català com a requisit.

Els magistrats donen la raó al Consell General de Col·legis Oficials de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Local i anul·len la convocatòria del 19 de març del 2009 perquè entenen que la prova de català que incorporava la convocatòria situava en ‘desigualtat injustificada’ les persones que concorrien al concurs de la Generalitat.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046700/20121011/suprem-espanyol-anulla-convocatoria-doposicions-catala-era-requisit.html

El Suprem anul·la unes oposicions a la Generalitat perquè incorporaven el català com a requisit

Entén que situa en “desigualtat” les persones que no coneixen la llengua

ACN Madrid | Actualitzada el 11/10/2012 17:37

Una concentració en defensa de la llengua FRANCESC MELCION

 

El Tribunal Suprem espanyol ha fet pública aquest dijous una nova sentència sobre el català en què anul·la una convocatòria d’oposicions del departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya perquè incorporava el català com a requisit. Els magistrats donen la raó al Consell General de Col·legis Oficials de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Local i anul·len la convocatòria del 19 de març del 2009 perquè entenen que la prova de català que incorporava la convocatòria situava en “desigualtat injustificada” les persones que concorrien al concurs de la Generalitat.

Els magistrats entenen que en la mesura que la convocatòria “no suposa necessàriament l’ocupació d’un lloc a Catalunya” perquè els habilita per participar en concursos de mèrits per a llocs de treball a entitats locals d’altres punts de l’Estat, el requisit de conèixer el català “no té una justificació raonable” i situa “en una situació d’injustificada desigualtat les persones que desitgin participar en els processos selectius d’accés a la condició de funcionaris d’habilitació estatal convocats per la Generalitat de Catalunya”.

Esmena al TSJC

Els magistrats esmenen d’aquesta manera una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i donen la raó als demandants, que entenien que calia anul·lar la convocatòria de proves selectives dirigides d’accés a la subescala d’intervenció-tresoreria del personal funcionari amb habilitació de caràcter estatal. L’argument és que les bases de la convocatòria establien que hi podien participar persones d’estats membres de la UE però alhora demanaven com a requisit “posseir els coneixements de llengua catalana” de nivell C o “superar una prova selectiva” amb caràcter “obligatori i eliminatori”.

El Col·legi Oficial entenia que la convocatòria vulnerava l’Estatut Bàsic del Treballador Públic i una ordre del ministeri d’Administracions Públiques que estableix els requisits per a l’accés a aquestes subescales de funcionaris amb habilitació estatal. Segons els demandants, la competència per a la selecció d’aquest tipus de funcionaris “no és absoluta” per part de la comunitat autònoma i l’Estat té una reserva respecte a les condicions de les convocatòries precisament per “dotar d’homogeneïtat el sistema perquè pugui ser efectiva l’habilitació estatal”.

En la mesura que els programes mínims aprovats per l’Estat “no exigeixen el coneixement de les llengües pròpies i cooficials a les comunitats autònomes” els demandants consideraven que “no és necessari aquest coneixement per fer les funcions i tasques que han de fer els funcionaris amb habilitació de caràcter estatal”.

Ernest Maragall deixa el PSC i crea Nova Esquerra Catalana

El 15 de desembre hi ha una assemblea constituent del partit. Avui s’han reunit una setantena de persones en una primera reunió

R. TUGAS/S.GONZÁLEZ Barcelona | Actualitzada el 11/10/2012 20:25

 

Ernest Maragall vol ressuscitar el projecte de partit del seu germàFRANCESC MELCION

L’exconseller Ernest Maragall deixa el PSC, com ja va fer el seu germà, l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, i crea Nova Esquerra Catalana. Aquest dijous ja s’han reunit una setantena de persones i el dia 15 de desembre faran l’assemblea constituent. “Ni podem ni volem esperar més”, asseguren els impulsors, que no es presenten a les eleccions perquè burocràticament ja no hi són a temps.

Aquest dijous s’han reunit al Centre Cultural Can Fabra de Barcelona els impulsors del nou partit, que, juntament amb l’encara socialista Ernest Maragall, volen bastir una esquerra nacional àmplia. Acompanyaven l’exconseller, entre altres, l’exdiputat de CpC Josep Maria Balcells i l’exalcalde de Banyoles Joan Solana. Tot i que no era a la reunió, també treballa amb ells l’expresident de Ciutadans pel Canvi (CpC) Àlvar Roda. “No volem restar, sinó sumar”, concreta Roda, que especifica que, malgrat que el nou partit no tindrà cap vinculació amb el PSC, tampoc es tanquen a col·laborar amb altres formacions, amb l’objectiu de contribuir a vertebrar una esquerra nacional forta. La base amb què hauran de treballar serà el manifest sobiranista dels militants del PSC en què reclamaven que es defensessin posicions sobiranistes. Tanmateix, l’alcalde de Lleida i un dels firmants, Àngel Ros, va assegurar que el text no volia impulsar cap nova formació.

Maragall i els altres membres de Nova Esquerra Catalana defensaran una major integració europea i unir en una mateixa plataforma federalista confederalistes i independentistes d’esquerres. Tot i això, Roda no creu que demanin el vot per a ningú com a col·lectiu de cara al 25-N, tot i que sí que es podran mullar individualment, “per ERC, ICV o, fins i tot, pel PSC”, o també de forma puntual per CiU, atès que algú se sentiria proper al seu sector socialdemòcrata.

http://www.ara.cat/politica/Ernest_Maragall-Albar_Roda-Josep_Maria_Balcells-Partit_Catala_d-Europa-PSC-esquerra_nacional_0_790121132.html

Laporta no es presenta i demana el vot per CiU o ERC

No anirà a cap llista i considera que Mas i Junqueras han de capitalitzar el vot independentista

 

El diputat de Democràcia Catalana i regidor d’Unitat per Barcelona, Joan Laporta, no es presentarà a les eleccions al parlament del 25 de novembre. En canvi, demana el vot perConvergència i Unió i per Esquerra Republicana de Catalunya després que no hagi fructificat la seva proposta d’una candidatura conjunta. Considera que els líders d’aquestes formacions, Artur Mas i Oriol Junqueras, han de capitalitzar el vot de l’increment de l’independentisme en aquestes eleccions.

La formació de Laporta diu que no té cap sentit presentar-se sols perquè tan sols serviria per dividir encara més el vot. També deixa clar que Laporta no s’integrarà a cap llista electoral tot i que manté una bona relació amb les direccions de CiU i ERC. A tots dos els demana que s’entenguin i treballin conjuntament a partir de l’endemà de les eleccions per construir l’estat català.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046755/20121011/laporta-presenta-demana-vot-ciu-erc.html

És l’hora de dir que sí

Eva Piquer

Un amic sempre explica que el món es divideix entre la gent que fa coses, la gent que ni fa ni deixa fer i una immensa majoria (no sé si gaire silenciosa) que ens ho mirem i, en funció de l’estat d’ànim que ens encomanen els uns o els altres, ens arremanguem i fem feina o bé desviem la vista cap a una altra banda per evitar que ens facin carregar caixes, vendre números de la tómbola o desparar la taula. Hi ha els pares i mares que volen presidir l’AMPA, els que ni tan sols van a les reunions i els que hi van mig per inèrcia però s’acaben ficant a la comissió del camí escolar perquè han entès que cal aconseguir sí o sí que instal·lin un semàfor en aquella travessia perillosa i que, si ells no s’hi impliquen de veritat, després tampoc tindran dret a queixar-se.

Ara toca lluitar pel semàfor verdque ens durà a la llibertat. Els catalans hem pres consciència que som davant d’una cruïlla històrica. O acceptem un camí d’humiliació i suïcidi col·lectiu, o ens aboquem a l’alliberament nacional. I hem arribat a la conclusió que el dilema no existeix: farts d’haver de demanar perdó per existir, i hereus d’una dignitat que mai hem perdut del tot, no tenim altre remei que agafar la torxa de les generacions que ens han precedit i avançar amb pas ferm cap a l’únic objectiu possible. No tenim altre remei que aparcar les postures còmodes i comprometre’ns de cap a peus, perquè ens hi juguem el futur dels nostres fills i dels fills dels nostres fills. Ens hi va la vida, i hem d’actuar en conseqüència.

En moments excepcionals com el que tenim la sort de tenir al davant, tant tu com jo com el veí de dalt ens hem d’arremangar. Perquè la taula la pot arribar a desparar una sola persona, però construir un país nou és una ambició que requereix un immens esforç conjunt. La responsabilitat és tan enorme que hem de fer costat als polítics professionals: des de la societat civil no ens en podem rentar les mans. Només ens en sortirem si empenyem plegats en un mateix sentit. Perquè la independència (o l’estat propi o com vulgueu dir-ne) no arribarà si ens asseiem al sofà esperant que arribi. La independència, que vol dir la llibertat, ens l’haurem de suar.

Ara és l’hora d’intentar-ho. I d’aconseguir-ho, per descomptat, però el drama seria no haver-ho intentat quan finalment se’ns presenta la millor oportunitat dels últims tres-cents anys. Ara és l’hora, crec, de lluitar pel semàfor verd que fa tant que anhelem. Per això quan un partit de futur avalat per unes sigles històriques com ERC et demana que l’ajudis a empènyer des de dins, com a independent, costa tant dir que no. He gosat dir que sí perquè ara és l’hora de dir que sí. De construir-nos en positiu i emancipar-nos d’una vegada per poder tenir veu pròpia dins d’aquest món de tots. Que ja toca.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4584/hora/dir

Un 53% dels empresaris de la Cecot, a favor d’un nou estat català

Només un 2% dels empresaris opta per no canviar la situació actual de Catalunya dins d’Espanya

 

Un 53% dels empresaris adscrits a laCecot, la patronal catalana de pimes i autònoms, està a favor de la independència de Catalunya. Aquest és un dels primers sondatges fets a l’empresariat català (vegeu-lo íntegre i en pdf). Els resultats els ha presentat avui el president de la Cecot, Antoni Abad. Dels entrevistats, uns vuit-cents empresaris, un 44% assegura que veu amb incertesa el camí que s’ha obert des de la manifestació de l’Onze de Setembre, mentre que prop d’un 30% viu aquests moments amb il·lusió. Per contra, un 13% el refusa, un 11% diu que té por i un 3% es mostra indiferent.

Ara, responent a la pregunta de quin escenari desitjaria per a Catalunya, un 53% de les empreses enquestades creu que Catalunya hauria de ser un nou estat d’Europa; un 17% opta per tenir un pacte fiscal o concert econòmic amb una quota solidària amb la resta de l’estat; un 15%, per millorar el finançament i un 13% formar part d’un estat confederal. Només un 2% creu que la situació actual és bona i que cal mantenir-la.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4046614/20121011/53-empresaris-cecot-favor-catala.html

El 53% dels empresaris de la patronal Cecot volen l’estat propi i només el 17% volen el pacte fiscal

Dos de cada tres empresaris no té por d’un possible boicot comercial als seus productes

ARA Barcelona | Actualitzada el 11/10/2012 13:19

Artur Mas, amb el director de la patronal, Antoni Abad i l’aleshores alcalde de Terrassa, Pere Navarro, en la 17ena edició dels premis Cecot, l’octubre de 2011 / ACN

 

La majoria d’empresaris de la patronal catalana Cecot desitja que Catalunya tingui un estat propi. Segons una enquesta interna que la patronal ha fet a les seves empreses associades, el 53% volen que Catalunya adquireixi aquest nou estatus. En canvi, només el 17% s’estimen més l’opció d’un pacte fiscal o concert econòmic amb quota solidària. Un altre 15% s’inclinen per, simplement, millorar el sistema de finançament actual.

El federalisme no convenç els empresaris d’aquesta patronal vallesana, ja que només un 13% d’ells el vol. Finalment, tan sols un 2% desitja seguir com fins ara.

El nou panorama polític genera dubtes entre les companyies: un 44% de les empreses assegura que la situació actual els genera incertesa, mentre que un 29% asseguren que el seu sentiment és d’il·lusió.

La majoria de les empreses que han respost l’enquesta (un 54%) són del sector serveis, mentre que un 29% són empreses industrials. La resta es dediquen al comerç (11%) i a la construcció (6%).

Un total de 798 empreses associades a la Cecot han participat en aquesta enquesta.

http://www.ara.cat/economia/empresaris-patronal-Cecot-lEstat-fiscal_0_790121099.html

#IndependentistasEnCastellano sacseja la xarxa: “Pel nostre benestar, el futur dels nostres fills i una millor relació amb Espanya”

Un moviment amb perfil a Twitter defensa l’estat propi i la immersió lingüística

ARA Barcelona | Actualitzada el 11/10/2012 16:47

 

El PP considera que el nacionalisme català està arraconant la llengua castellana. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, pretén “espanyolitzar els alumnes catalans” i està estudiant la manera de subvencionar escoles privades perquè puguin saltar-se la immersió lingüística, el model educatiu consensuat per les forces polítiques i recollit a l’Estatut. El seu objectiu és fer “efectiu el dret” de les famílies que volen que els seus fills s’escolaritzin en castellà, “siguin una o mil” famílies –aquest curs només ho han demanat 12 famílies de 50.000.

La realitat, però, és força més complexa. A la manifestació de la Diada, molts assistents parlaven en castellà i no se sentien pas amenaçats. Una de les icones d’aquests immigrants dels seixanta que tenen el castellà com a primera llengua és Isabel Buján, l’àvia que es va fer famosa per “donar morcilla” a l’expresident extremeny Fernández Vara per haver demanat a Mas que els torni 150.000 extremenys si Catalunya s’independentitza. Buján va dir en una entrevista que votaria ‘sí’ a la independència.

Enmig d’aquest context efervescent, aquests dies ha nascut un nou col·lectiu: Independentistas en castellano. El seu perfil a Twitter ha aconseguit 3.000 seguidors en pocs dies. “Por nuestro bienestar, el futuro de nuestros hijos e, incluso, por una mejor relación con España. #IndependentistasEnCastellano”, diu el perfil. La icona és una estelada. Una Ñ substitueix l’estel de la bandera. Arran de l’èxit del compte de Twitter, també han creat una pàgina a Facebook.

Aquests són alguns dels tuits que han fet els últims dies:

Gracias a la #InmersiónLingüística nosotros y nuestros hijos somos bilingües. Romperla es querer que vuelva a haber ciudadanos monolingües“.

Los políticos españoles nos demuestran a diario que sólo respetarán Catalunya y los catalanes cuando tengamos nuestro propio estado“.

El gobierno español compara el independentismo –cívico y democrático– con el nazismo, que causó millones de muertos“.

El ministro Margallo habla de “la innegable españolidad de Catalunya”. Si fuera tan española, no haría falta españolizarla como pretende Wert“.

Economistas de todo el mundo confirman la viabilidad de una Catalunya independiente. Sólo los herederos del franquismo dicen lo contrario“.

En la Diada desfilaron familias, el #12-O desfilan tanques y nos cuesta 900.000 euros“.

Segons l’última enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat, el castellà és la llengua habitual del 45,9% dels catalans. Un 35,6% fa servir sobretot el català i un 11,9% fa servir les dues llengües.

El moviment independentista intenta bastir ponts i acostar-se als castellanoparlants. Aquesta setmana, per si hi havia dubtes, el president d’ERC, Oriol Junqueras, va escriure en un articleque si Catalunya és independent el castellà seria llengua oficial. “Deixem-ho clar d’entrada: a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots, però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte”, va assegurar.

http://www.ara.cat/politica/independentistas_en_castellano_0_790121121.html

Els ingressos de la Generalitat es multiplicarien per 2,3 amb la independència, segons un estudi del CCN

Els experts del Cercle Català de Negocis conclouen que es passaria de 30.000 a 67.000 milions d’euros d’ingressos. El dèficit públic pujaria el primer any però tornaria a baixar a partir del segon any i estaria per sota del 3% el 2017

ARA Barcelona | Actualitzada el 11/10/2012 15:29

Un altre estudi sobre com serien les finances de Catalunya si fos un estat independent. Segons les dades del Cercle Català de Negocis (CCN) presentades aquest dijous, els ingressos de la Generalitat es multiplicarien per 2,3, i passarien de 30.000 milions d’euros a 67.000 milions.

I el dèficit públic, que es dispararia en un primer moment –arribaria al 5,4% del PIB el primer any, situat en el 2014 en la simulació del CCN–, tornaria a baixar a partir del segon any, i el 2017 ja se situaria en el 2,7%, per sota del límit del 3% marcat per la UE.

Pel que fa a la solvència financera d’una eventual Catalunya independent, els experts del CCN calculen que la prima de risc seria de 140 punts bàsics, semblant a la de Bèlgica, i molt lluny dels 500 punts al voltant dels quals sol estar Espanya.

Són algunes de les dades dels dos informes presentats aquest dijous pel CCN: ‘El pressupost de l’estat català’ i ‘Ràting del deute sobirà de Catalunya. Crèdit financer de l’estat català‘.

http://www.ara.cat/politica/ingressos-Generalitat-multiplicarien-independencia-CCN_0_790121113.html

11.10.2012

Marcant territori

Contra l’amenaça de la força emergeix l’amenaça de la democràcia.

Vicent Partal

Soldats desfilant per Barcelona, avions en vol rasant, cotxes de la guàrdia civil a les carreteres…, l’estat espanyol s’ha llançat a una ben poc subtil operació de marcar territori que pot impressionar algú…, si no fos que nosaltres també n’anem marcant. I de quina manera.

Uns i altres, superat el primer moment de sorpresa, fem allò que es fa en aquests casos: demostrar la força que té cadascun i veure si intimida gaire l’altre. Això sí, la diferència d’estil és tremenda. Estètica fins i tot.

Quan el Quebec va fer el referèndum per a separar-se del Canadà els canadencs van reaccionar amb algunes trampes, però sobretot traient a col·lació la seua estima pel Quebec i fent concessions perquè la proposta independentista semblàs més abrupta i menys natural. Espanya reacciona completament a l’inrevés. Amb estirabots tan notables com el del ministre Wert o amb el poc dissimulat desplegament de tropes que vénen a dir que són ací. Ells, els espanyols vull dir, es pensen que guanyaran si demostren que tenen més força bruta que nosaltres perquè nosaltres recularem. La nostra resposta és tota una altra.

I en tenim dues proves, d’ahir i d’avui. Contra l’amenaça de la força emergeix l’amenaça de la democràcia. Les dades del CEO, d’ahir, o les declaracions dels Verds suecs, d’avui, presenten al món una arma infinitament més eficaç que no la metralleta, el bram o el tricorni.

Em costa de creure que les eleccions puguen anar com ahir indicava el CEO. Ho trobe un poc exagerat. Però la tendència és indiscutible. Per més campanya que facen, el vot del país no tan solament sembla mantenir-se ferm, sinó que el vespre del 25 de novembre promet ser històric. Un vespre que, en el cas que es confirmen els resultats i que el PSC i el PP es troben relegats als llocs quart i cinquè del parlament, obrirà de bat a bat el vot a la independència.

Vot que, a més, els demòcrates de tot arreu comencen a considerar com una causa a defensar. En l’entrevista amb la diputada sueca Bodil Ceballos que publiquem avui, ella ho deixa ben clar: els demòcrates suecs han d’estar del nostre costat en la qüestió del referèndum. Amb una solidaritat que va estenent-se, encara tímidament, però que serà un clam quan el govern espanyol el prohibesca.

Vots contra crits i raons contra uniformes. Cadascú marca el territori com vol –o no sé si seria més adequat de dir ‘com és’.

PS. Entre la marca espanyola hi ha també la concentració de demà a Barcelona. L’haurem de mirar amb lupa…

http://www.vilaweb.cat/editorial/4046536/marcant-territori.html

Per què badallava Alfred Bosch?

Curiosa, la portada de La Razónd’ahir, perquè si en alguna cosa no hauria de caure Alfred Bosch al Congrés és en l’avorriment. El debat sobre el dret a decidir de Catalunya va deixar més clar que mai que la democràcia, la il·lusió i el projecte col·lectiu està de part de la majoria dels catalans -i bascos- i que l’estat espanyol ni tan sols intenta anar una mica més enllà de la negació, l’autoritarisme i la prohibició.

Per això el portaveu socialista, Ramon Jáuregui, va posar el dubte no només el dret a decidir dels catalans, sinó la seva capacitat intel·lectual per exercir-lo. Jauregui, des del faristol, deia que “Espanya és més que una forma constitucional; perquè Espanya és més que una circumstància històrica; perquè Espanya no pot ser mai res que s’oposi al conjunt de les seves terres i a cadascuna d’aquestes terres”.

De la mateixa manera que Alfonso Alonso, portaveu del PP, minimitzava les possibles raons de la societat catalana per emprendre el camí de l’emancipació. Segons Alonso, tots els arguments del catalanisme polític es fonamenten en “una serie de petits greuges a Catalunya, una sèrie d’exasperacions en allò que és menor”.

I, finalment, els diputats catalanistes es van trobar la tradicional declaració d’amor als catalans que són com cal. En aquest cas, per part de Rosa Díez (UPyD): “Nosaltres estimem Catalunya per espanyola, i perquè estimem Catalunya la volem més espanyola cada vegada, com el País Basc”.

En definitiva, els discursos de sempre per a un procés que no s’aturarà des del faristol del Congrés dels Diputats de Madrid. Queda clar per què badallava Alfred Bosch.

PD: Per un lamentable error de transcripció he d’informar que totes lescites textuals d’aquest article no són dels portaveus del PSOE, PP i UPyD, sinó de José Antonio Primo de Rivera. Ho sento. I molt.

http://www.naciodigital.cat/noticia/47673/badallava/alfred/bosch

La revolta de la classe mitjana

VICENÇ VILLATORO | Actualitzada el10/10/2012 00:00

La revolta de la classe mitjanaARIANNE FABER

Qui va veure de prop la manifestació de l’Onze de Setembre i ha seguit la resta dels símptomes de l’onada independentista que es viu a Catalunya sap que aquesta és una revolta tranquil·la, democràtica, esperançada i festiva de la classe mitjana, d’una part significativa de les capes mitjanes del país. Les teories conspiratives de les quatre-centes famílies, de les elits injectant sobiranisme a unes masses estúpides, de l’escola com una fàbrica totalitària de clons amb estelada, poden ser molt atractives, però no són reals. Hi ha gent que li molesta que la realitat li espatlli una bona teoria, sobretot si la teoria li va políticament a favor, però menystenir l’abast i la profunditat d’aquesta onada és no entendre res. Una revolta del tronc central de la classe mitjana, que es projecta i fa forat en el conjunt de la societat catalana i amb la qual s’identifiquen els partits polítics que millor recullen el sentiment d’aquest ampli sector social.

Aquesta classe mitjana de Catalunya, on hi ha molts autòctons, força dels mal anomenats immigrants i moltíssims fills dels uns i dels altres, es revolta per causes polítiques, econòmiques i culturals i troba en el sobiranisme democràtic una resposta racional i engrescadora als seus greuges i a les seves necessitats. Causes polítiques en primer lloc. Aquestes capes mitjanes catalanes s’han sabut de sempre excloses de la governació espanyola. Per als defensors de la metàfora de la rojanomés cal preguntar quants jugadors catalans hi ha a la selecció espanyola… i quants ministres catalans hi sol haver de sempre als governs espanyols. Pocs i dissimulant. Aquestes capes mitjanes identificades tradicionalment amb el catalanisme han estat ofeses i han topat amb una paret quan un Estatut de mínims aprovat pel Parlament, retallat a Madrid i referendat pel vot democràtic a Catalunya ha estat desnaturalitzat en un despatx. I aquestes capes mitjanes estan formades avui també per una generació que, al contrari de la que va fer la Transició, ha estat educada en la idea que tots els objectius són possibles en democràcia de manera pacífica, que no hi ha res que hagi de quedar com un tabú democràtic, que no es pugui decidir votant. Hi ha en la revolta un component de radicalitat democràtica. Contra el greuge polític de no deixar-los decidir i governar el seu futur -apartats del timó de l’Estat a Madrid, menystinguts en el projecte autonomista, amenaçats per una democràcia amb zones de tabú- les capes mitjanes catalanes han trobat en el sobiranisme l’esperança de decidir i la possibilitat de governar-se.

Revolta per causes econòmiques, també. El govern de l’Estat, el projecte espanyol, ha apostat per la capitalitat absoluta de Madrid -a més de l’econòmica, també la cultural, posem per cas- i ha arbitrat a favor de Madrid quan alguna d’aquestes capitalitats estaven en disputa amb Barcelona. Per a les capes mitjanes catalanes, l’Estat no els juga a favor ni tan sols neutralment, sinó en contra. Hi va en contra a través de la fiscalitat, de les inversions en infraestructures, de les grans decisions estratègiques. La classe mitjana catalana ha vist en la independència la possibilitat de ser governada segons els seus interessos i necessitats, i no en contra. I la crisi econòmica ha fet que això és visqués amb més dramatisme i més urgència.

Revolta per causes culturals, també. La democràcia ha permès que la classe mitjana catalana recuperés i fes aflorar el seu univers simbòlic i la seva personalitat cultural diferenciada. Ja hi era, tot això, sota el franquisme, i va ser aquesta classe mitjana precisament qui va permetre la seva supervivència amb l’Estat en contra. La sentència de l’Estatut va significar la fi de tot el somni d’una Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística. La revolta de la classe mitjana no és tan sols pel poder polític i a favor dels interessos econòmics propis. És també en defensa de la pròpia personalitat cultural, contra un model d’Espanya que sempre ha estat uniformitzador, però que amb la sentència del Constitucional ens diu que no evolucionarà, com s’havia somiat a la Transició. El crit de la manifestació de l’Onze de Setembre era “independència”, més que no pas “estat propi”. Certament, una cosa va amb l’altra, i no pot ser sense l’altra. Però em fa l’efecte que no era la manifestació d’una gent a la intempèrie que demana la protecció d’un sostre a mida. Era la manifestació d’una classe mitjana que viu aquest Estat com una cosa aliena i hostil i en vol sortir.

Aquesta revolta de la classe mitjana és reactiva, doncs, però esperançada. I és per damunt de tot democràtica i cívica, entre altres coses perquè ho vol ser, perquè això és programàtic. Per tot plegat, no em sembla ni una escalfor conjuntural ni una maniobra de política de partit ni un caprici immadur. No crec que una Espanya democràtica la pugui aturar: en tot cas, Espanya hauria de decidir entre aturar-la sigui com sigui o viure conseqüentment els principis fonamentals de la democràcia. Si alguna cosa pot aturar la revolta pacífica i esperançada de la classe mitjana seria a dins seu: la manca de persistència, la incapacitat de prioritzar i de concentrar-se en objectius bàsics compartits, la tendència a la dispersió i a la fragmentació política. Si no hi cau, triomfarà.

http://www.ara.cat/premium/opinio/revolta-classe-mitjana_0_789521043.html

On és l’independentisme després de l’11 de setembre?

09/10/2012 Carles Benítez

Emergeix una nova realitat

Estem en estat permanent d’alerta a causa de la gran quantitat d’informacions i missatges ambigus, dubtosos i confusos que ens arriben aquests darrers dies. Però hi ha una dada fonamental que és ben certa i que ha de ser el punt de partida de les nostres anàlisis: la mobilització de l’11 de setembre ha estat fonamental i ha tingut uns efectes polítics que cal valorar com a importants. Irrompent amb força al mig d’una conjuntura especialment sensible, a causa de la duresa de la situació social i política de les classes populars catalanes, ha desencadenat tot un seguit de reaccions en un ampli espectre que convé analitzar ni que sigui a grans trets. Per a alguns observadors excessivament entusiastes, la situació avui seria tan avançada que ja tindríem la independència al sac. Per a uns altres, els fets d’aquest mes de setembre no serien reals; no compten. Anem a pams:

L’ANC i les conseqüències de la mobilització

Diguin el que diguin els seus detractors, l’ANC ha estat l’organització que ha catalitzat un moviment de masses que ha estat determinant. L’augment de la sensibilització política independentista entre la població ha desencadenat reaccions a l’entorn i després de l’11 de setembre passat.Amplis sectors del poble català es mostren favorables a la independència, un objectiu que és percebut com una perspectiva d’un nou marc polític alliberador. I això provoca canvis importants en molt diversos àmbits socials; i veritables terratrèmols en els partits.

No tots els sectors socials tenen la mateixa concepció de la independència ni la mateixa percepció d’aquesta mobilització però, per damunt de tot, és possible de copsar el sentiment majoritari d’esperança en un nou marc polític que es vol ben allunyat de les misèries de la política i l’administració espanyoles.

Les institucions catalanes s’han vist obligades a escoltar el clam popular i el partit del govern autonòmic (CiU) n’ha hagut d’entomar les conseqüències i, de retruc, s’ha vist beneficiat de la propaganda de la institució (amb una bona dosi d’oportunisme, cal dir-ho, en més d’una acció, com en la rebuda a Artur Mas a la plaça Sant Jaume que va ser fagocitada via twitter per les joventuts de CDC que instaven “a rebre triomfalment el nostre president”, quan la convocatòria de l’ANC havia cridat a anar a la Plaça de Sant Jaume amb la pancarta “Catalunya, nou estat d’Europa” com a testimoni i recordatori de la reivindicació pendent).

La dinàmica de masses de la mobilització independentista es mou ara dins aquesta contradicció fonamental, pel fet que no havent estat evidentment CiU qui ha encapçalat la dinàmica del moviment (perquè sabem que aquesta organització va estar clavada en el pacte fiscal fins al moment mateix de la manifestació), finalment ha resultat l’organització que se n’ha beneficiat en primera instància, i que surt per tant amb avantatge no sols de cara a les eleccions, sinó (i això és més important) en un possible primer tram del camí cap a la ruptura independentista.

CiU, la burgesia, la Generalitat i l’Estat

És important esbossar a grans trets què ha passat i què pot passar en l’àrea del poder autòcton, un esforç que demana distingir entre els diferents agents. El poder de l’Estat espanyol i les seves ramificacions locals ha quedat descol·locat.. Tot fa pensar que es limitarà a aplicar la seva política repressiva i d’atemoriment amb l’esperança de frenar, desviar o ajudar a fer recular, els sectors més moderats. I les altes estructures del capitalisme autòcton, aquelles que tenen realment poder, es mostren escèptiques davant l’evolució cap a la independència que està fent Catalunya i estarien interessades en una altra sortida menys arriscada per als seus interessos..

Pel seu costat, CiU ha reaccionat d’acord amb la funció social que s’ha atorgat regularment: procurant de controlar el moviment; però, en aquest cas, per a fer-ho s’ha vist forçada a fer unes passes que no eren les que havia preferit inicialment. En aquesta operació CiU s’ha servit de la institució de la Generalitat per a estendre la seva popularitat, una popularitat que tem anar perdent en la mesura que es trobi davant la política dels fets: quin serà el seu compromís amb les exigències del procés independentista? Quina serà la seva política social?

Cal reconèixer, si hem de ser fidels a la veritat dels fets, que CiU no té un grau de fiabilitat gaire elevat a causa de la seva trajectòria extremament ambigua, amb les concessions repetides a Madrid i les aliances prolongades amb el PP, malgrat les falses promeses. L’experiència fa predir que CiU tendirà a portar el procés al seu aire, cap a una sortida política que comporti el mínim de canvis, polítics i socials. Podria lliscar cap a la vergonya d’un Estat associat a l’estil de Puerto Rico, o precipitar una vinculació subordinada del nou Estat amb Espanya, si hem de fer cas de la història i de les imprecisions de les seves manifestacions públiques. Els independentistes hem d’allunyar la perspectiva d’aquestes falses sortides recordant que l’objectiu popular sense discussió és la instauració d’un règim plenament democràtic i independent.

Les maniobres polítiques del moment actual es poden entendre fàcilment si són analitzades des de la confrontació de classes existent, en la qual d’una banda, les classes populars reivindiquen clarament la independència; i d’altra banda, l’oligarquia capitalista continua embrancada en l’unionisme, en el manteniment del poder espanyol a Catalunya. En aquesta confrontació fonamental, CiU es mou en una eterna indecisió entre el sentiment d’una part important de les seves bases influïdes per l’independentisme estès al si del poble català; i la voluntat favorable a l’Estat espanyol dels seus amos de la gran burgesia.

Escriure per a no explicar res

S’han fet força anàlisis de la situació des de l’esquerra independentista, algunes de més encertades que unes altres. Haig de comentar, però, que he llegit amb una important decepció l’escrit d’Endavant sobre l’ANC. I em veig obligat a comentar, amb una certa recança (perquè l’havia imaginat potser una mica més valuós), que no és un treball vàlid perquè, d’una banda, és inexacte en moltes de les apreciacions que emet (arriba a afirmar que l’ANC va en sentit contrari de la lluita independentista, i afirma barbaritats com que “Tant el full de ruta com els pressupòsits ideològics de l’ANC entren en contradicció amb postulats essencials de l’esquerra independentista”). I d’altra banda, el que és més important, no parteix de cap valoració seriosa del fenomen polític més rellevant del moment, que és el gran augment de la sensibilització independentista que travessa tota la societat ni de les reaccions que ha provocat en el panorama polític. No s’entén que una organització política pugui restar al marge de l’aspecte principal de la conjuntura actual. L’ANC és una organització que, amb totes les contradiccions que té, ha estat capaç de sacsejar la societat catalana fins a posar-la en el camí de la independència. L’escrit d’Endavant només es proposa de llançar quatre consignes aptes per a militants ingenus tot deixant el camp obert per a actuacions de caire oportunista. Cal recordar que el rigor mínim exigible entre els qui lluitem honestament per una nova societat ens obliga a analitzar els fets polítics sense posar el cap sota l’ala, tot situant cada fenomen social d’acord amb la seva importància. En resum: cal anar més enllà d’una simple manipulació doctrinària d’uns textos. Mentre no es doni el lloc que correspon a l’element central de la conjuntura actual, que és el “terratrèmol polític” de l’11 de setembre del 2012, la literatura que s’escrigui sense aquesta premissa sobre l’actualitat política serà tan sols paper mullat.

El nou marc polític. Arrelar en el poble

La conjuntura electoral actual demana un enfocament ben precís i renovat de la dinàmica independentista que hi ha hagut fins ara: un cop encarrilada la mobilització independentista a nivell de masses, ara és el moment de reforçar el debat a l’interior de l’espai l’independentista que ha crescut en nombre i en diversitat. I la conjuntura electoral que s’ha propiciat amb la convocatòria del 25 de novembre pot afavorir aquest enfocament. Si la consciència favorable a la independència a nivell de masses ho és fonamentalment pel que comporta de canvi polític i social, en la fase actual cal que els projectes de societat es facin més i més evidents, de manera que puguem estendre el suport a l’alternativa independentista entre els més diversos sectors socials. En un moment en què una part important del procés és en mans de la institució autonòmica convé que les instàncies polítiques populars (no sols l’ANC sinó també d’altres organitzacions més definides políticament en tot el ventall polític, incloent-hi la CUP) reforcin el seu paper de donar veu al poble, a les classes populars.

Mobilització i vigilància. Advertiment a Mas: no hi ha cap xec en blanc

L’avanç cap a la ruptura independentista només té un camí, el d’intensificar la mobilització per a estendre la consciència política. I sense abandonar la vigilància necessària envers les institucions i els partits polítics, proposant els compromisos necessaris que han d’assumir aquells que vulguin rebre el suport de l’independentisme, entre els quals el compromís d’accelerar el procés, entenent que el temps, si s’allarga excessivament, juga en aquests moments a favor de l’enemic.

I per a acabar, un advertiment al president de la Generalitat actual, Artur Mas. L’esperança que ha posat una part important del poble català en la institució que presideix, no s’hauria de prendre com l’expressió d’una confiança cega envers la política de CiU, ni un xec en blanc, que sigui independent de la pràctica política.Artur Mas ha de tenir clar que estarà vigilat permanentment en la seva funció institucional perquè allò que ha promès sobre el paper i anunciat de manera tan ostentosa es compleixi i que es faci dins els terminis més urgents. Ni hi haurà ni engany ni dilació.

http://www.llibertat.cat/2012/10/on-es-l-independentisme-despres-de-l-11-de-setembre-19546

‘…sin que se note el cuidado’

TONI SOLER | Actualitzada el11/10/2012 00:00

El ministre Wert no és més original que els seus predecessors, però sí força més destraler. Si al segle XVIII Madrid recomanava introduir el castellà de forma subtil “ para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado “, l’actual titular d’Educació i Cultura del govern espanyol va camí d’aconseguir just el contrari, perquè les seves insòlites apel·lacions a “espanyolitzar” els escolars catalans tenen l’estranya virtut de resultar tan ridícules com ofensives, i no cal ser vident per pronosticar que el ministre aconseguirà a Catalunya un empeño ben diferent al que pretenia. Aquest episodi confirma que el projecte del govern espanyol i el de la nova majoria sobiranista catalana estan destinats a col·lidir, i que qualsevol apel·lació al federalisme o a la reforma constitucional no és ja una quimera sinó una broma de mal gust.

http://www.ara.cat/premium/politica/sin-que-se-note-cuidado_0_790121000.html

DECÀLEG D’UN INDEPENDENTISTA EN CAMPANYA

“Respecta a qualsevol independentista com a tu mateix i gaudeix del moment”

Quim Torra

1. PATRIOTISME. Per a un independentista en campanya res no ha canviat respecte a quan no estava en campanya, és a dir, primer de tot hi ha la llibertat del seu país i aquesta és la gran diferència amb la resta d’electors, que prioritzen altres idees. Ell no, aspira, tan sols, a ser un ciutadà lliure d’una futura pàtria lliure.

1 bis: SENY I RESPONSABILITAT: N’hi diem patriotisme, però podríem dir-ne sentit comú i responsabilitat. L’independentista català és avui la persona amb més seny de tot Catalunya.

2. HUMANISME. L’independentista, en campanya o sense campanya, creu en l’ideal d’un futur Estat català al servei del ciutadans i no en ciutadans al servei de l’Estat. És un ciutadà útil, que se sent part del món, que el vol millor i més cívic i ètic, construït sobre els fonaments dels valors republicans, on els catalans aportin el seu petit esforç a l’avanç de la humanitat.

3. IDEALISME. Per a l’independentista català, fins i tot en campanya, els seus ideals, principis i conviccions són el seu ADN. No seria qui és, l’independentista, sense allò pel que creu i lluita. Està disposat a sacrificar-ho tot excepte els seus ideals. Per això li costa d’entendre que hi hagi qui parli del dret a decidir “pactat i acordat amb Espanya”, perquè ell té molt present les paraules de Pau Casals que “la llibertat no és negociable”.

4. DEMOCRÀCIA. Si alguna cosa caracteritza l’independentista català és la seva passió per la democràcia. A ella ho subordina tot, tot, fins i tot la plenitud nacional del seu país. I precisament per això el procés independentista és tan revolucionari: perquè es basa en la profunda interiorització de la voluntat de ser, demostrada en les urnes, de tot un poble.

5. FRATERNITAT. L’independentista català sap que la independència serà fraternal o no serà. Per això, el bon independentista en campanya no insulta mai cap altre bon independentista en campanya. Davant del colossal, oceànic, immens repte que representa la independència del seu país, l’independentista es pregunta com es pot perdre el temps insultant algú que vol el mateix que ell. I no troba cap resposta.

6. NACIONALISME. L’independentista català creu en el seu país com un tot, sap que cal dotar Catalunya d’una ànima nacional i d’una dignitat, que l’enforteixi en els seus valors. Per això el seu independentisme beu de la tradició catalana, de Valentí Almirall, Martí i Julià, Prat de la Riba, Francesc Macià, Rafael Campalans i Joan Peiró. Ha sabut informar-se del gravíssim dèficit fiscal de Catalunya, però no oblida que el seu és un nacionalisme basat en arrels històriques i culturals, i que el projecte d’emancipació nacional és un projecte global, no només d’un nou Estat, sinó d’un país millor, més just i més culte.

7. IRONIA. L’independentista, en campanya, manté la seva tradicional ironia i, fins i tot en els moments de més transcendència, és capaç de fer un comentari humorístic o irònic, entès en termes ferraterians, és a dir, que no l’usa per dissimular les coses ni les amaga, sinó que li confereix més aviat una funció terapèutica.

8. GRANDESA. Ja no qualsevol independentista, sinó tot català, sap que el seu país viu uns moments fundacionals, històrics, del que acabarà emergint un ordre nou. Però l’independentista, a més a més, sap que cal donar-li a aquests moments la grandesa i el simbolisme que tot moment fundacional requereix.

9. ADVERSARI ÚNIC.L’independentista, que en el dia a dia defensa la seva posició de manera aferrissada contra tothom, fins i tot contra ell mateix, en campanya electoral concentra les seves forces contra un únic adversari: contra tots aquells que no volen la llibertat de la seva nació. És implacable, contra ells, i no accepta cap claudicació. En canvi, se sent fent camí amb tota la resta d’independentistes.

10. FUTUR I ESPERANÇA. El bon independentista mira endavant, sempre endavant. Sap que la pàtria és el poble i la terra, i que tot és ara i res, com deia el poeta Joan Vinyoli. Però viu el moment amb emoció, fins i tot en campanya, tranquil i convençut que el país té la gent, els arguments i l’esperança que calen. Per això s’hi ha compromès, serenament i responsablement. De fet, no és només ell, tota una generació s’ha compromès en aquest repte fabulós, el repte de ser l’amo del propi futur.

Epíleg

Aquest decàleg de l’independentista en campanya es redueix a dos manaments: respecta a qualsevol independentista com a tu mateix, i gaudeix del moment, la història és a punt de començar de nou a Catalunya.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/decaleg_d_un_independentista_en_campanya_89576.php

Quan la pressa és necessària

09/10/2012

Xavier Oca

En una de les cartes d’Engels a Marx s’hi llegia. “En els grans processos històrics, 20 anys són igual a un dia, si bé és cert que després poden venir dies en què es condensin 20 anys”. Perquè això sigui possible calen bàsicament dues coses: la crisi d’un determinat model, i l’acció decidida dels qui pretenen superar-lo. El tren de la història no passa al nostre gust, sinó que té uns horaris força imprevisibles, i fa unes aturades molt curtes!

Estem vivint una d’aquestes cobdiciades oportunitats. L’autonomisme està tan ferit de mort com la pròpia legitimitat democràtica del Regne d’Espanya i les seves ínfules de grandesa econòmica. Alhora, l’independentisme ha esdevingut hegemònic al Principat, s’ha convertit en el paradigma de referència per a la majoria del poble (amb la ferotge oposició, això sí, de les més altes oligarquies). Tant és així, que la dinàmica política ens ha conduït a un avançament electoral que, a ulls de la majoria, té un caràcter plebiscitari. Per primera vegada en decennis, es percep com a possible i necessària la ruptura, i aquesta percepció s’assenta sobre una base real de crisi generalitzada del règim. Una ruptura que pot començar pel Principat, però que s’escamparà, sens dubte, a la resta del territori nacional molt més ràpidament del que alguns auguren, un cop es constati la viabilitat de la nova República Catalana.

En aquestes condicions, tot el que no sigui accelerar aquest procés de ruptura esdevé poc menys que una traïció. No és hora de dilacions, sinó d’accions decidides tant per part de la societat civil, com dels seus representants polítics, aquells que ja sigui per convicció o per condició, no han destacat precisament pel seu coratge en la defensa dels nostres drets. Serà, doncs, necessària una clara majoria sobiranista al Parlament, però esdevé fonamental la forta presència d’aquelles opcions independentistes desvinculades dels interessos de les elits econòmiques i compromeses en la defensa de la voluntat popular. Tan sols així podrem sumar més i més adhesions al projecte de República Catalana, vinculant-lo diàfanament amb la construcció d’una societat més justa i igualitària… i podrem evitar la resurrecció de la Ramoneta i la seva amiga. I caldrà, sobretot, que el poble organitzat segueixi mobilitzat i amatent al desenvolupament d’un procés que, com més curt sigui, més possibilitats tindrà d’arribar a bon port.

http://www.llibertat.cat/2012/10/quan-la-pressa-es-necessaria-19514

Maneres de fer la independència

Jordi Finestres

Vivim dies intensos, dies carregats de notícies, de paraules i també de gestos. Ja res no serà igual a com estàvem fa poc més de dos mesos, i esperem que la roda no s’aturi. L’agenda independentista avança inexorablement a una velocitat adequada i, sobretot, per una via seriosa i responsable. Cívica i coherent. L’estelada sembla estar més allunyada que mai del friquisme que tan mal ha fet a una causa noble que mai hauria d’haver estat exclusiva de cap partit, col·lectiu o persona.

Del Camp Nou al món. Diumenge al Camp Nou vam veure una bona mostra de l’independentisme global quan al minut 17 amb 14 segons milers de persones que el 25N votaran diverses opcions electorals van enlairar, orgulloses, quadribarrades estelades al crit d’independència. Va ser un gest net, convençut, digne, portat amb seny arrauxat inèdit fins fa ben poc, una mostra de saber cap on volem anar, sense males cares i sense greuges contra ningú. Com resava una pancarta que vaig veure a l’Estadi, “mai no hem estat tan a prop d’arribar tan lluny”. La crida de diumenge durant el Barça-Madrid tenia el mateix estil contundent, explícit i unitari que el que vam viure a la històrica manifestació de la Diada.

Tan se val com i des de quan. Per cert, felicitats a la junta actual del FC Barcelona pel desplegament d’un mosaic gegantí amb la nostra bandera. El president del Barça no és sant de la meva devoció –calia que ho recordés?- però benvingut sigui aquest gest de la principal entitat esportiva del país el passat diumenge. No sé si Sandro Rosell ho va gestionar amb més o menys sentiment, per convicció o endut pels esdeveniments, però la qüestió és que la imatge projectada davant més de 400 milions d’espectadors arreu del món va ser excepcional.

La gran victòria de l’independentisme contra l’unionisme i un espanyolisme caducat que utilitza la mentida, el xantatge i l’insult com a argument (sic) per contraatacar rau, precisament, en l’admirable gestió del procés que estem protagonitzant tots plegats. L’estil de com estem dient al món que volem ser un estat a la comunitat internacional és el major triomf de l’independentisme del segle XXI que ha escombrat aquell independentisme dogmàtic i egocèntric que s’havia desenvolupat durant dècades, amb nobles i notables excepcions, evidentment. Però encara hi ha feina per fer. Molta feina. Tot just hem iniciat el procés i cal culminar-lo amb el mateix estil, sense perdre’s en camins pretèrits que ens han lliurat al precipici de la riota i del descrèdit.

El perill també és a casa. Parlo, quan parlo de l’independentisme que no ajuda a fer la independència, aquell que dóna arguments a l’adversari, aquell independentisme residual que dedica temps i esforços a criticar la resta dels que treballen per la causa. Parlo dels que encara van per la vida repartint carnets de puresa “indepe”. Parlo de la minoria que no és capaç de negociar amb la majoria ni el pròleg d’una unitat anhelada des de sempre. Parlo dels que incompleixen els mínim acords pactats de no-agressió sense importar-los les conseqüències de tal traïdoria. Parlo dels que s’atreveixen a donar lliçons a la majoria sense adonar-se’n que són minoria. Parlo dels desagraïts que no han mostrat cap respecte ni agraïment cap a qui va contribuir a portar-los cap a la poltrona a la qual ara s’aferren per damunt de tot i de tothom. En tot cas, la independència arribarà, més d’hora que tard, també a pesar dels que pensen que la seva estelada és més pura que les altres.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4571/maneres/fer/independencia

L’oracle Felipe

Quan va perdre la coherència i va passar a ser un simple ‘hooligan’ de l’Espanya ‘una y grande’?

11/10/2012 – 00:00h

Pilar Rahola

Ressorgeix Felipe d’entre les ombres, i el seu verb manté el to imperatiu del vell company descamisat que un dia es va posar corbata. Se sap líder etern, i per això dosifica la seva presència, massa valuosa per cremar-la amb excés d’ús. Quina il·luminació la dels vells líders, quan es presten a baixar a la terra! La terra, en aquest cas, és la catalana, darrerament més propera a l’infern que al blue sky. I sobre aquesta terra díscola, el déu del socialisme ha llançat la missiva. “No es pot reformar la Carta Magna per suïcidar Espanya”, ha sentenciat, bo i arxivant qualsevol vell record de quan els socialistes estaven a favor de l’autodeterminació dels pobles. És a dir, de quan eren més progressistes que espanyolistes i més socialistes que nacionalistes. Però serà que no, que allò d’antes roja que rota també impregna les files de l’esquerra de tota la vida, i que per sobre de qualsevol coherència ideològica hi ha les raons inapel·lables de l’imperi. I és així com, un rere l’altre, en fila índia i com xaiets cap a l’escorxador, els socialistes han votat en contra del dret dels catalans a preguntar-se què volen ser de grans. Òbviament, també els del PSC que tenen de diferent del PSOE el mateix que Carmen de Mairena té de monja. Èmuls, doncs, de les hordes del ministre Wert, aquestes que intenten imposar una identitat a cop de bastó -sense entendre que unir no significa uniformar-, els diputats socialistes han tornat a guanyar la medalla al mèrit d’Espanya. El que no han guanyat és la medalla al mèrit de la democràcia.

A don Felipe, doncs, aprofitant que ha baixat a la terra, li formulo algunes innocents preguntes. Per exemple, és sa senyoria menys democràtic que Cameron? Sap que l’antònim del verb preguntar és el verb imposar? Com pot negar el dret d’un poble a preguntar-se pel seu destí, i assegurar que és socialista? En quin moment va perdre la coherència i va passar a ser un simple hooligan de l’Espanya una y grande? La seva idea d’Espanya passa per damunt de la voluntat de la gent a estar dins d’ella? És Espanya una religió, i Felipe és el seu bisbe? En què es diferencia de Wert, o de la Falange que es passejarà pels carrers de Barcelona a crit de conquesta, com ja va fer en el passat? En què notem els catalans que encara és progressista? Perdoni, don Felipe, però estem parlant del que és fonamental. I el fonamental és que per sobre d’estructures polítiques hi ha la voluntat dels pobles a mantenir-les, i per sobre de la por a les respostes hi ha el dret a fer-se preguntes. Amb la seva negativa a legalitzar el referèndum, vostè deixa de ser socialista i passa a ser un simple guardià de la Santa Inquisició, aquesta que tampoc no es discuteix. En fi, que li vagi bé, i nosaltres a les nostres coses. Perquè per molt don Felipe que sigui, ni vostè ni ningú no impediran que Catalunya es pregunti el que li doni la gana.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121011/54352865513/l-oracle-felipe-pilar-rahola.html#ixzz291vYPYqV

El primer president?

Fèlix Martí

Quan el desig d’independència política ha esdevingut transversal i majoritari s’ha de celebrar que el president de la Generalitat es comprometi a liderar una transició política cap a la plena sobirania. És la primera vegada des de la restauració de la Generalitat que un president de Catalunya es distancia de l’Espanya de les autonomies i no es conforma amb els límits imposats per la constitució de 1978.

Molts ciutadans esperem que els partits polítics no sucursalistes s’adonin que és hora de fer costat a un president que defensa públicament la creació d’un estat català i no ho dissimula davant dels representants dels poders ideològics, polítics i econòmics espanyols.

Ens agradaria veure relativitzades les diferències partidistes per fer visible la prioritat de convertir el president Mas en el portantveu autoritzat de la majoria sobiranista en un moment en què es manifestarà la unitat dels poders espanyols contra les pretensions catalanes. Per aquesta raó les properes eleccions suposen un risc en el procés cap a la independència.
És hora de punts programàtics compartits i de no dispersar vots. Potser ja tenim candidat a primer president de l’estat català”
Els interessos de partit poden fer oblidar la necessitat de reforçar el president Mas. S’ha d’elegir un parlament que iniciï un procés constituent a Catalunya i, si els catalans li renoven la confiança, Mas ha de poder negociar amb Espanya i Europa com a representant d’una àmplia majoria des ciutadans de Catalunya.

Ara, durant la campanya electoral i després de les eleccions, no són vàlides les inèrcies que legitimaven la lògica partidista. També estan fora de lloc les lluites personals per obtenir llocs destacats a les llistes electorals. És hora de punts programàtics compartits i de no dispersar vots. És hora de pensar que potser ja tenim candidat a primer president de l’estat català. Era difícil d’imaginar un any endarrera. Comencem a tenir bona sort.

http://www.tribuna.cat/opinio//el-primer-president-10-10-2012.html

Narcís Noguera

One comment on “Recull de premsa 10 i 11 octubre 2012

Els comentaris estan tancats.