RECULL DE PREMSA ANC – 15 OCTUBRE 2012
SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
#MHP Lluís Companys, ha arribat l’hora
editorial
Avui fa 72 anys que el Molt Honorable President de la Generalitat, Lluís Companys era assassinat pel franquisme en un acte d’odi cap a Catalunya i cap al que representava el President Companys, i com el President, milers de catalans i catalanes van pagar amb la seva mort l’estima al país. Mai Espanya, a diferencia d’altres països en casos semblants, ha demanat disculpes, ni tant sols quant ha governat el PSOE. Un país que és incapaç de disculpar-se dels crims comesos és un país sense cap credibilitat, un país que mai vol negociar, ni tant sols enraonar, és un país mancat de democràcia. Espanya mai ha sabut ni ha volgut demanar perdó ni entendre, i ara, davant la voluntat majoritària d’un poble que vol la seva llibertat, Espanya segueix sense entendre i sense voler enraonar.
A pocs dies del inici de la campanya electoral més important dels darrers temps, els diferents partits estan preparant les llistes, els programes i les estratègies, i malgrat alguns intents de frenar-ho, les eleccions són cada cop més plebiscitàries. Per un costat CiU, ICV/EUiA, ERC, SI i la CUP, s’han compromès decididament per l’Estat propi, si més no amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per la propera legislatura, i per un altre costat el PP, C’s que neguen el dret a decidir, i el PSC – que vol allò que ni tant sols els seus volen a Espanya; el federalisme, que no porta a cap lloc-. Les postures estan molt clares i ningú podrà dir que no han estat advertits, ningú podrà dir que el procés no és impecablement democràtic; el mateix President Companys se sentiria orgullós del seu poble.
El MHP Lluís Companys va ser assassinat per la dictadura franquista, però el seu exemple avui encara és viu, i el camí emprés pel poble de Catalunya fa anys, es perfila avui irreversible i cal esperar que els diferents partits polítics estiguin a l’alçada. Els uns, no variant el seu compromís adquirit cap a l’estat propi, i els altres, respectant la democràcia, l’única i poderosa arma que coneixem els catalans i que coneixen i respecten els països clarament democràtics. Les regles del joc han estat definides i acceptades i no val després del 25N a tirar enrere allò que han acceptat i s’han compromès. Qui guanyi, que compleixi allò que ha dit, i qui perdi, que sigui demòcrata.
El nostre record pel #MHPCompanys, i a per totes les persones víctimes del franquisme.
http://www.directe.cat/editorial/245916/mhp-lluis-companys-ha-arribat-lhora
La carta que Companys no va poder enviar
La família d’un subaltern que es va guardar una missiva escrita pel president a la seva família des de la presó de Montjuïc la subhasta per 1.500 euros
És un dels últims escrits redactats pel polític republicà, que va ser afusellat per l’exèrcit franquista avui fa 72 anys
15/10/12 02:00 – BARCELONA – RICARD PALOU
La carta manuscrita pel president de la Generalitat que surt a subhasta. Foto: EL PUNT AVUI / ARXIU.
Durant 72 anys,la carta ha estat exposada al domicili d’un subaltern de l’exèrcit de Franco
“Estimada cunyada. Sàpigues i et prego que diguis a les meves germanes Ramona i Neus que estic detingut a Montjuïc, bé de salut i de tracte. Però com que em van detenir a França, no vaig poder portar quasi res, i necessitaré algun diner i roba (tovallola, pijama, etc.). Amb la finalitat que vinguin a visitar-me i ja els diré que necessito […].” Són les primeres ratlles de la carta que el president de la Generalitat, Lluís Companys, va escriure a la seva cunyada el 10 d’octubre de 1940, quatre dies abans de morir afusellat per “rebel·lió militar” al fossar de Santa Eulàlia del recinte militar, on estava empresonat des de principi d’aquell mes. Avui fa 72 anys de l’efemèride, que la casa de subhastes Balclis fa coincidir amb l’exposició de la missiva que la família del president mai va arribar a rebre. La carta es podrà veure a la sala d’exposicions de la firma, al número 227 del carrer Rosselló de Barcelona, i se subhastarà el dia 25. El seu preu de sortida s’ha fixat en 1.500 euros.
El document, escrit a llapis en un paper de quartilla, el va redactar Companys pocs dies després d’arribar al castell de Montjuïc, on va ser empresonat en secret després de ser detingut a França per la policia alemanya a petició de Franco. En la carta, Companys comunica a la seva cunyada la seva situació, i li demana que l’expliqui a les seves germanes, perquè el vagin a veure i li portin alguns diners i objectes de primera necessitat. Al revers, hi figuren alguns dels utensilis que demana, com ara un pijama, dues tovalloles, pasta de dents i dues llibretes.
El president va lliurar la carta al tinent coronel auditor de guerra Gonzalo Zarranz, durant una visita que aquest i el seu ajudant li van fer a la casa reservada al capellà del recinte on el tenien tancat. Després de l’entrevista, el militar va llençar la missiva a una paperera i el seu ajudant, conscient del seu valor, la va recuperar i se la va endur a casa. Durant tots aquests anys, ha estat al seu domicili, emmarcada com si fos un quadre. Ara la família del subaltern, que vol mantenir-se en l’anonimat, ha optat per treure-la a subhasta.
Les germanes de Lluís Companys no van poder-lo visitar fins just després de la celebració del consell de guerra en què se’l va condemnar a mort. La Ramona i la Neus, que ni tan sols van ser informades de la celebració del judici militar, van arribar quan ja s’havia acabat i només van poder veure el seu germà durant unes tres hores.
Fins ara, només s’havien descobert cinc cartes escrites per Lluís Companys des de la presó. Quatre anaven dirigides a l’industrial i polític Jaume Creus. L’altra la va escriure a la seva dona, Carme Ballester.
La nit abans de morir, el president de la Generalitat va redactar els seus últims escrits, entre els quals destaca una mena de testament polític: “A tots els que m’han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí; i li dec encara gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i el que representa de pau, justícia i amor. Lluís Companys.”
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/583790.html
Un general recorda des de Tele5 “el que li va passar a Companys”
Al·ludeix a l’afusellament del president per part de les autoritat espanyoles franquistes
El general Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, que va ser portaveu del ministeri de Defensa i que va estar en els serveis d’intel·ligència de l’Exèrcit durant la dictadura franquista, va participar dissabte a la nit en el programa de Tele 5 ‘El Gran Debate’ i va aprofitar per recordar al president Artur Mas “el que li va passar a Companys”.
Després d’afirmar que el referèndum sobre la independència de Catalunya serà il·legal, va recordar “el que li va passar” al president Lluís Companys, en referència al seu afusellament al Castell de Montjuïc per les autoritats espanyoles franquistes. “Que s’atreveixin a formular-ho clarament … Hi va haver un català molt valent, Lluís Companys, que es va atrevir a proclamar la República…”.
El general no va apostar obertament per la intervenció militar a Catalunya en cas que es convoqui el referèndum, perquè creu que amb les forces de seguretat n’hi hauria prou per impedir-ho. Monzón va criticar el paper del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) perquè la manifestació de l’11 de Setembre el va agafar desprevingut.
“El gran debate” va estar dedicat ahir al dia de la Hispanitat, i va ser una forta càrrega contra el procés sobiranista català, amb les oportunes rèpliques dels ja candidats electorals Alícia Sánchez Camacho (PP) i Albert Rivera (C’s) defensant l’unionisme.
Els governs escocès i britànic anunciaran avui l’acord sobre un referèndum el 2014
L’SNP modificarà la seva política tradicional i proposarà aquesta setmana l’entrada d’Escòcia a l’OTAN
Els governs escocès i britànic anunciaran avui l’acord assolit la setmana passada sobre el referèndum d’autodeterminació que es farà l’any 2014. La data del referèndum és una victòria de l’SNP, perquè la Gran Bretanya volia que es fes el 2013. Escòcia accepta, en canvi, que el referèndum proposi una sola una pregunta: si els escocesos volen ser independents o romandre dins la Gran Bretanya.
Per tal de dividir el vot dels partidaris de romandre a la Gran Bretanya el govern escocès volia que hi hagués una tercera opció, de demanar més autonomia.
Mentrestant s’ha sabut que el portaveu de defensa del Partit Nacional Escocès, Angus Robertson, demanarà aquesta setmana que el congrés del partit, que es desenvolupa a Perth, acordi de demanar que Escòcia formi part de l’OTAN, si esdevé independent. Els sobiranistes escocesos eren fins ara contraris a l’OTAN, especialment perquè no volen armes nuclears. Però ara diuen que, després d’haver-ne parlat amb dirigents polítics i militars de Noruega, Dinamarca i Islàndia (estats bàsics en l’estratègia independentista escocesa), que seria una garantia per a aquests països que Escòcia fos membre de l’OTAN.
Per calmar els contraris a aquest tomb polític Alex Salmond va dir la setmana passada que la nova constitució escocesa prohibiria explícitament les armes nuclears –per la lluita de l’SNP durant molts decennis contra la base de submarins nuclears britànica que hi ha al país.
Aprendre la lliçó britànica
editorial
El primer ministre escocès, Alex Salmond, i el seu homòleg britànic, David Cameron, està previst que segellin avui l’acord històric per fer possible que els escocesos puguin decidir si es queden al Regne Unit o es constitueixen en estat sobirà. Un procés que s’està portant per ambdues bandes des d’una profunda discrepància però amb un impecable procediment democràtic. Ni els escocesos han guanyat res, ni els britànics estan disposats a posar-ho fàcil, però de moment la capacitat de resposta a la voluntat del poble per part de Londres ha anat molt més enllà que en altres capitals d’estat on s’estan posant sobre la taula processos similars.
És inevitable fer paral·lelismes entre el cas escocès i el català. Seria un error identificar les reivindicacions d’uns i altres, perquè no són comparables més enllà del plantejament independentista. Però és absolutament pertinent contrastar les actituds dels estats britànic i espanyol. El primer, exemple de respecte per la democràcia i la sobirania popular. El segon, paradigma de la prepotència, el menyspreu a la diferència i l’esclerosi legalista sense arguments.
Escòcia comença avui un camí que no tan sols no es preveu fàcil sinó que, ara per ara, sembla encaminat a una derrota de l’independentisme. Però a diferència dels catalans, ja han obtingut una victòria, que comparteixen amb tots els britànics. La del respecte i el reconeixement de la plurinacionalitat. Mentrestant, a Madrid es continua apostant per l’uniformisme, l’amenaça, el tot o res i la ceguesa que no veu que la història no és dels que s’enroquen sinó dels que s’adapten als nous temps i exigències.
Europa 2014
És que es pensa ningú que la Unió Europea sobreviuria a l’expulsió de quatre països, sobtadament, en un sol any?
Vicent Partal
Mentre Rajoy continua pensant-se que això de la independència ho arreglarà amb quatre crits i que és un afer espanyol i prou, a Europa es van acumulant fets i opinions que indiquen que el 2014 serà un any decisiu en l’ampliació interior –o siga en la conversió d’algunes de les ‘regions’ actuals, en ‘estats’ completament independents. Dissabte a Euskadi, ahir a Flandes i a Catalunya, i avui a Escòcia, és d’això que es parla.
Avui els governs d’Escòcia i de la Gran Bretanya anunciaran els termes de l’acord sobre el referèndum escocès d’autodeterminació. Serà… el 2014, com volia Alex Salmond.
Ahir els independentistes flamencs van aconseguir una victòria històrica en les eleccions municipals, fet que indica que guanyaran amb claredat les legislatives belgues del …2014, en què participaran demanant la independència.
I Artur Mas va acceptar la nominació com a cap de llista de CiU dient que el referèndum es faria aquesta legislatura, legislatura que tindrà l’epicentre polític –i històric per raons òbvies– …el 2014
A Euskadi, dissabte l’esquerra independentista va desafiar el PNB a caminar també cap a un referèndum immediat. Sense dir el 2014, però comptant que serà un any extraordinari, si el procés de tots els altres països conflueix en aquella any.
Evidentment, cada país va a la seua i cada nació té una estratègia pròpia. És possible fins i tot que els uns recelen dels altres i que no vulguen ser posats en el mateix sac. Però, vist des de Brussel·les, és simplement impossible de no pensar que alguna mena de solució global haurà d’haver-hi; o que una part de la solució de cada cas haurà de ser global –global europea, vull dir.
I quina eina pot resoldre problemes tan diferents, però alhora tan iguals, com els d’Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya? Únicament la democràcia, el vot. La Unió Europea no pot acceptar que a Escòcia es puga votar, però a Catalunya no. O que Euskadi puga esdevenir independent, però Flandes no. Europa necessita una lògica única per a respondre a l’envit que el 2014 se li tirarà al damunt. I aquesta no pot ser altra que l’acceptació de la voluntat popular i, evidentment, l’acceptació que, quan una part de la Unió es fa independent, resta dins la Unió. O és que es pensa ningú que la Unió Europea sobreviuria a l’expulsió de quatre països, sobtadament, en un sol any?
http://www.vilaweb.cat/editorial/4047236/europa-2014.html
Mas: ‘Si no ens deixen fer la consulta anirem als tribunals europeus’
El president de la Generalitat diu que si Espanya no permet el referèndum ‘s’haurà d’internacionalitzar el conflicte’
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha explicat avui en una entrevista a TV3 els passos que es faran per a poder consultar el poble de Catalunya sobre la independència durant els quatre anys vinents. Quan es constitueixi el nou govern demanarà de negociar els termes d’un referèdum, mentre es tira endavant la llei de consultes al parlament. Si Espanya es nega a negociar, es provarà de fer una consulta fent ús de la llei catalana; però si la tomba el Constitucional ‘ho haurem d’anar a explicar als tribunals europeus per internacionalitzar el conflicte’.
Mas ho ha explicat així: ‘Hi haurem d’anar per dir que no ens deixen consultar la gent. Perquè després de les eleccions hi haurà un mandat democràtic. Hi haurà un problema greu de legitimitat democràtica, perquè no deixaran conultar el poble de Catalunya, que haurà votat uns partits que s’han presentat a les eleccions amb un programa molt clar per fer una consulta’.
També ha insistit que el referèndum o la consulta s’hauran de fer els quatre anys vinents. ‘Els partits a favor de la consulta haurem de parlar sobre quan fer-la i què preguntem. En el límit, la pregunta hauria de ser si Catalunya ha de ser un nou estat de la UE’.
Artur Mas: “Negociarem els termes de la consulta amb l’Estat quan es constitueixi el nou Parlament”
Actualitzat a les 09:20 h 15/10/2012
Artur Mas, el president de la Generalitat i candidat de CiU a la reelecció, ha afirmat que “negociarem els termes de la consulta amb l’Estat quan es constitueixi el nou Parlament”. En declaracions a “Els matins” de TV3, Mas s’ha refermat en la seva intenció de convocar una consulta sobiranista en la pròxima legislatura “amb majoria absoluta o sense” si guanya les eleccions. I tot recordant que el primer ministre britànic, David Cameron i el seu homòeg escocès, Alex Salmond, s’han assegut a negociar els termes per fer un referèndum sobre l’autodeterminació d’Escòcia, Mas ha conclòs que “si no ens deixen fer una consulta haurem d’internacionalitzar el conflicte”.
Després de ser proclamat oficialment candidat de Convergència i Unió aquest cap de setmana, Mas ha declarat que encara que el PP ara els oferís de negociar el pacte fiscal no aturaria el procés encetat per celebrar la consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya. El president ha dit que en aquest cas hipotètic ell s’asseuria a negociar perquè és la seva obligació, però ha insistit: “Ara no anirem a negociar el pacte fiscal perquè no els traurem d’aquest camí i la consulta hi haurà de ser”.
Més endavant, però, llançant un missatge al govern espanyol, ha indicat que si durant el procés de dotar-se d’instruments d’Estat, Madrid els concedís el pacte fiscal potser el que sí canviaria seria el resultat de la consulta.
La mossegada de la humiliació
IMMA TUBELLA
Amb Espanya caminem amb fermesa cap a un país centralista i de tercera divisió
Sense cap mena de dubte les polítiques d’austeritat tal com les estem vivint no ens porten a cap altre lloc que al cercle, tan viciós com pervers, de la mateixa austeritat. Al marge de moltes altres consideracions que se m’acudeixen i que tenen a veure amb la nostra manca de sobirania, pel que fa a la situació actual, el xoc pressupostari no té sentit si no s’equilibra amb un altre xoc, el xoc de la competitivitat per provocar l’electroxoc que Catalunya necessita. Però això no serà així. Al mateix moment que llegia les prioritats pressupostàries del govern de François Hollande a França, llegia les d’Espanya. La comparació, malauradament, ens diu moltes coses. A França els ministeris que es consideren intocables són Educació, Interior, Justícia i Afers Socials. Concretament, els pressupostos d’Educació mereixen un comentari.
França, en plena crisi, es proposa el que anomena una “reconstitució” de primària perquè considera que és un tema estratègic per al futur del país. El president Hollande havia promès 60.000 mestres nous al final del seu mandat. De moment, el pressupost de l’any 2013 en preveu 8.791 i 43.500 per al 2014. Pel que fa a l’educació superior i a la recerca, el pressupost augmenta un 2,2%, cosa que vol dir 23.000 milions d’euros, que representen 500 milions més que l’any 2012. Per la seva banda les universitats tindran 250 milions més de recursos suplementaris i mil llocs de treball més cada any fins al 2015. Com a curiositat, dir que Defensa, en canvi, ha patit una retallada de 10.000 milions.
Què passa, en canvi, a l’Estat espanyol, i per tant, de rebot, a Catalunya? Com molt bé deia aquest diari fa un parell de setmanes, les retallades dels pressupostos espanyols arrasen a les àrees de sanitat i educació. Concretament es retalla un 14,4% en educació (especialment en temes tan estratègics com formació professional, secundària, rendiment dels estudiants, millora de l’aprenentatge de llengües, beques i tecnologies de la informació i la comunicació, on les retallades arriben a quasi el 40%). Tot això en un context en què, com deia en l’acte d’inauguració del curs de la UOC dijous passat, no ens podem permetre perdre més el temps. La transformació de l’educació no és només una bona idea, és un imperatiu i ja tenim prou evidències que les conseqüències de més dubtes i ajornaments poden ser desastroses, com ho són per a la indústria discogràfica, audiovisual, premsa escrita o editorial, per citar només indústries culturals. Aquí, però, el debat de l’educació, en lloc d’encarar-se amb les necessitats urgents, ve amanit amb les declaracions del ministre d’Educació del govern espanyol, José Ignacio Wert, que sosté que hi ha “algunes evidències” que vinculen l’augment de l’independentisme amb el sistema educatiu català. Aquestes paraules, que va dir fa un parell de setmanes, no responien a un mal moment, sinó que fa pocs dies les va complementar, per si no havia quedat prou clar, al Congrés, insistint que “cal espanyolitzar els alumnes catalans perquè se sentin tan orgullosos de ser catalans com espanyols perquè tinguin una vivència equilibrada de les dues identitats perquè les dues s’enriqueixen i enforteixen”.
Vist aquest panorama, em sembla que és prou evident: amb Espanya caminem amb fermesa cap a un país centralista i de tercera divisió. Com diu Amin Maalouf en el seu darrer llibre, Un món desajustat, una cosa és la mossegada de la pobresa i una altra la de la humiliació. I jo afegiria, mossegada agreujada per l’arrogància d’aquell que no sap on va i que només pot o es pensa que pot amagar-ho amb aquesta actitud. Afortunadament, vivim uns moments en què aquestes mossegades, més que mal ens fan pena i per tant no ens humilien sinó que ens donen força, perquè ara sabem que només s’humilia a qui acota el cap o mira cap a una altra banda.
Els paradigmes superats
ANTONI BASSAS
Wert parla d’espanyolitzar i la grada rugeix entusiasmada. JUANJO MARTÍN / EFE
Espanyolitzar versus catalanitzar , vet-ho aquí el combat conceptual més popular dels últims dies. Wert parla d’espanyolitzar i la grada rugeix entusiasmada. Espanyolitzar com a equivalent a rescat de captius, d’esgarriats en la falsa ruta, amb la llengua com a companya de l’imperi. No oblidem que parla un ministre d’Educació contrari a un sistema d’ensenyament que, després de trenta anys d’aplicació, continua educant tots els alumnes perquè siguin ciutadans bilingües. I que ho ha aconseguit amb cívica eficàcia, tenint en compte la complexa diversitat de procedències de les famílies catalanes. En el marc mental del ministre, ni tan sols val allò que ser catalans seria una manera de ser espanyols. Wert considera espanyolitzar com a sinònim de castellanitzar i de reduir la idea de Catalunya a comunitat autònoma que deu la seva existència a una Constitució nascuda fa 34 anys.
A Catalunya s’ha fet servir més normalització que catalanització . La diferència parla per ella mateixa: aquí, la recuperació de la democràcia a Espanya va ser el punt de partida per a la recuperació de la normalitat lingüística i cultural confiscades a punta de baioneta. I és interessant notar també que catalanitzar ha estat el nom de l’oferta que el catalanisme polític ha fet per a la construcció d’una Espanya habitable. Catalanitzar com a sinònim de fer la revolució industrial, d’incorporar-se a la modernitat cultural, del canvi de règim polític que permetés l’ingrés a la Unió Europea. Les cançons dels cantautors catalans com a salvavides d’espanyols oprimits per la dictadura.
Els Wert de tota mena redueixen catalanitzar a la categoria de rentat de cervell. Un rentat especialment perpetrat per una sola cadena de televisió pública que, seguint la caricatura, deu ser tan poderosa que derrota amb un sol clic del comandament la legió de cadenes espanyoles castellanoparlants que l’envolten i que ningú no mira.
L’ espanyolització del ministre Wert és l’exemple de resposta clàssica que Espanya no ha de negociar res amb Catalunya perquè no hi ha res a parlar d’igual a igual. Paradigma que la majoria de catalans han superat, perquè en absència de diàleg amb l’Estat volen parlar amb les urnes.
La del govern espanyol és una resposta immobilista, que queda en evidència fins i tot davant d’aquelles opinions amigues, com la de José Manuel Lara, que considera que la independència seria un “mal irreparable” però que demana diàleg i admet que el “80 o el 90 per cent” dels catalans no se senten bé en el marc econòmic d’Espanya.
I si Madrid comptava que l’Església catòlica parlaria amb una sola veu nacional, com correspon al vell paradigma, des d’ahir sap que l’episcopat català farà costat al seu poble, com correspon a una Església que es diu universal.
Si la independència -o, almenys, el referèndum- està il·lusionant les classes mitjanes del país és pel que té d’esperança per superar la crisi econòmica i per la càrrega de respecte que significa per a la dignitat col·lectiva, però sobretot pel que té de paradigma nou davant de categories velles, molt velles.
http://www.ara.cat/premium/opinio/paradigmes-superats_0_792520809.html
La revolta menestral
Antoni Puigverd
Hi ha estupefacció en els sectors espanyols més cordials i deferents amb Catalunya. Es pregunten per què tants catalans il·lustrats, partidaris del pacte i la concòrdia, s’adhereixen a aquest corrent nacionalista. Nosaltres no som nacionalistes espanyols, diuen. I tenen raó. Molts d’ells no ho són. Són partidaris del patriotisme constitucional de Habermas, un corrent racionalista que propugna una societat que només exigeix drets i deures als éssers humans en tant que éssers humans, una societat completament cega, sorda i muda als valors, els costums i les tradicions nacionals. Des de l’òptica d’aquests patriotes de la racionalitat, el nacionalisme és perillós. Però no els hem vist combatre gaire el nacionalisme espanyol (l’únic que, de moment, porta culpes històriques a la motxilla), omnipresent als mèdia de la capital. Ni els hem notat conscients d’allò que Kenneth Galbraith anomenava “majories satisfetes” referint-se a aquells sectors que usufructuen la posició de força adquirida en la societat indiferents als problemes de les minories.
El patriotisme constitucional s’expressa d’una manera peculiar, a Espanya: molts dels que el defensen no han de canviar de llengua i ni d’emocions heretades per acordar-se a la Raó, tanmateix, exigeixen Raó a les “minories insatisfetes catalanes”, que han de fer equilibris de llengua i emoció cada dia. No se’ls nota inquiets, en canvi, amb les “majories satisfetes” d’Espanya que, a través dels seus líders polítics i mediàtics, indiferents a la Raó, desborden cada dia els seus sentiments nacionalistes sense cap pudor.
Parlen d’igualtat, els partidaris del patriotisme constitucional. Rajoy i els seus ministres parlen d’unitat. Però són els pressupostos els que farien creïble l’expressió “unitat contra la crisi”, no les paraules. Perquè hi hagi unitat, hi ha d’haver acord previ. Els sacrificis s’han de fer després que se n’hagi acordat el repartiment equitatiu; i que s’hagin pactat les prioritats de la despesa. Parlar d’unitat o d’igualtat davant la crisi és retòric: hi ha qui guanya i qui perd. No solament els individus, també els territoris. No hi ha cap col·lectiu nacional que vulgui suïcidar-se. Fixem-nos en els alemanys o els finlandesos, pagadors nets d’Europa: exigeixen límits, condicionen els ajuts. Des de la hidalguía, aquest comportament és considerat mesquí. Però la crisi té una cosa bona: ha fet caducar molts tòpics ideològics: la qüestió econòmica de veritat a l’Espanya d’avui no és l’egoisme dels catalans, sinó la hipocresia de les elits que controlen l’estat, i n’han tret colossals rendiments empresarials i financers. L’habilitat d’aquests sectors hegemònics és que quan parlen d’unitat parlen dels seus interessos i de l’eix econòmic del Gran Madrid, que construeixen amb voluntat d’emular París. Parlen d’unitat, defensen un statu quo.
Per descomptat, un sector important de la burgesia catalana participa del joc de les elits de Madrid. I això ens permet parlar del factor social que explica el que està passant a Catalunya. La caricatura del catalanisme és el d’una burgesia catalana impulsant amb una mà el nacionalisme per treure amb l’altra més beneficis d’Espanya. Aquesta caricatura apel·la a una veritat a mitges. La burgesia catalana, que és molt contradictòria, i que té des de sempre un sector espanyolista, ha instrumentalitzat el catalanisme, sí. Ara bé: si una cosa demostra el corrent que ha desembocat en la colossal manifestació de l’Onze de Setembre és que no és burgès, sinó menestral. La classe mitjana catalana és la que ha salvat i transmès els valors de la tradició cultural catalana: de la llengua a l’ambició de progressar amb el treball individual. És el nervi del catalanisme. Sense ella, la burgesia catalana no hauria pogut fer els seus jocs malabars. Sense ella, la llengua no hauria resistit dues dictadures. No ha liderat mai el país. Va haver de pactar, bé amb el sector catalanista de la burgesia (Prat de la Riba, Cambó), bé amb la classe obrera que la va desbordar el 1936 (Macià, Companys).
Durant la transició, aquesta classe mitjana es va bifurcar: els sectors universitaris van fusionar-se amb l’esquerra (PSUC, PSC); i els menys culturalistes o més tradicionalistes, van convertir-se en la base del pujolisme. Pujol, que defensa els valors de la menestralia, no l’encarnava, la dirigia: el seu primer objectiu era regenerar la burgesia.
Molts d’aquests catalans de classe mitjana (no tots, com es va veure divendres dia 12 d’Octubre) creuen que formen part d’un col·lectiu nacional en perill. Creuen que el repartiment arbitrari dels sacrificis de la crisi a Espanya, no solament és injust: els està empobrint i nega el futur dels seus fills. No els sembla lògic que la solidaritat hagi d’implicar la provincianització econòmica de Catalunya. Per això pot dir-se que el que estan protagonitzant les classes mitjanes a Catalunya és una revolució: desempallegant-se de les tuteles ideològiques de l’esquerra i de les cauteles malabars de la burgesia, aspiren a federar-se directament amb Europa. Deliri o possibilitat, no els quedava altre camí.
Cap representant de l’statu quo, sigui a Espanya, sigui a Catalunya, no s’esperava que les classes mitjanes catalanes gosessin provocar un terratrèmol institucional. En comptes de menysprear-les, estaria bé que els que han liderat les institucions espanyoles es preguntessin, per una vegada, si no van abusar dels equilibris de la transició.
” Raül Romeva: “La Generalitat haurà de tenir un Departament d’Exteriors brutal»
L’eurodiputat Raül Romeva creu que les realitats s’imposaran a les lleis, “que a Europa he vist que quan cal es canvien”La Unió Europea és una eina vàlida per a fer polítiques socials i democràtiques avançades, sempre i quan hi hagi majories polítiques per tirar-les endavant, i tenint el convenciment que els actuals grans estats europeus d’aquí vint anys no tindran cap pes internacional.
Aquest seria el resum ràpid del missatge que el diputat al Parlament europeu Raül Romeva, d’ICV-EUiA, va transmetre aquest dijous, dia 11, en la conferència que va pronunciar al Casino de Vic, davant d’una setantena de persones.
Una afirmació d’entrada: “Si el problema són els egoismes estatals, la solució no pot passar per repetir el mateix model”.
Per Romeva, Catalunya té tot el dret del món a ser una realitat singular al mateix nivell que l’Estat espanyol o França. I aquest reconeixement s’ha d’afrontar democràticament “sense exèrcit ni guàrdies civils que agafin comandaments…”.
El marc legal, si es vol, pot canviar en una nit.
Parlant des de la seva experiència a la cambra europea, Romeva va assegurar que “quan el marc real no et permet fer una cosa que cal fer… es canvia el marc. I això es pot fer en una nit, aprofitant un Consell europeu posant-ho en l’ordre del dia. Si es vol. Quan hi ha la necessitat de fer canvis perquè les circumstàncies ho reclamen, es fan”. Però si no hi ha aquesta voluntat, és clar que hi ha la possibilitat que Madrid se surti amb la seva quan amenaça amb vetar Catalunya com a futur membre de la UE. Tanmateix, l’elecció no és pas senzilla perquè Europa ha de valorar si li convé la sortida de Catalunya de la UE, una sortida que arrossegaria inevitablement també Espanya, perquè Espanya, sense Catalunya, incompleix molts dels paràmetres de la Unió. Espanya té l’estatus que té dins Europa perquè incorpora Catalunya, però amb una secessió tots els tractats amb Espanya s’haurien de canviar, d’entrada, va alertar Romeva.
Però no serà gens fàcil, ja que Europa no ens acollirà amb els braços oberts. Quan hi ha un problema, la UE es posa primer al costat dels estats. En la seva activitat parlamentària, Romeva constata cada dia que “no tenim els aliats guanyats a Europa; uns aliats als quals ara plantegem que la Unió empari un procés de consulta democràtica a Catalunya, i que autoritzi i garanteixi que el podrem fer.” I en aquest moment, també constata que diplomàcies com la francesa o en gran part la britànica i d’altres “estan movent molts fils”. A Esopanya, tenin un enemic, un adversari, molt potent i molt conscient que el proces de sobirania català va de debò.
Per tant, aquesta seria la prioritat número u en l’actual moment polític. I que preocupa molt al conferenciant que, malgrat tot, està convençut que si Catalunya executa un procés netament democràtic amb el suport de la majoria de la població, la pressió europea imposarà que el conflicte entre Catalunya i Espanya es resolgui amb les eines de la democràcia i no enviant tancs. I si es guanya la batalla de la celebració de la consulta “totes les altres les podem guanyar”.
Ofensiva diplomàtica
Com a principals esculls, va destacar la intensa ofensiva de la diplomàcia espanyola a les institucions europees, que disposa de tota l’estructura i mitjans d’un gran estat.
“El proper govern de la Generalitat haurà de tenir un departament d’Exteriors brutal, perquè és on es jugaran les cartes. Necessitem un cos diplomàtic català que pugui fer aquesta feina. Perquè des de Madrid ja l’estan fent i l’estan fent molt bé perquè entre d’altres coses, ells tenen tota la maquinària a la seva disposició”.
El diputat va revelar que hi ha una feina que no es veu i s’està fent a través de molta gent vinculada a les institucions: “Alguns són molt conscients de la situació; d’altres, menys. Però n’hi ha molts de molt conscients en llocs molt claus que, en el moment que toqui, estan preparats per fer el que toqui”. Romeva no vol que sembli que els catalans ens mamem el dit: també tenim alguns trumfos amagats que si cal es faran servir, va assegurar.
La crisi ve de la política
Romeva obrir la seva intervenció, titulada “Catalunya i Europa”, amb un contundent al·legat sobre la naturalesa i les causes de la crisi, negant que la causa en siguin l’Estat del benestar o les despeses en infraestructures, sinó la política de manca de control i de desregulació sobre les finances. I encara va alertar que aquest procés continua en intencions com les que ha manifestat la Comissió Europea, a instàncies de la troika, d’impulsar la privatització d’un recurs públic com és l’aigua.
Per acabar de reblar el diagnòstic, va insistir que “el problema no són ni Catalunya ni Europa, sinó les forces dominants que hi ha en cadascun d’aquests llocs”. Enfront d’això, va assenyalar una “teràpia” en tres grans línies: justícia social i ambiental, recuperació de la sobirania democràtica de la ciutadania sobre les finances i els mercats (amb Islàndia com a referent), i acceleració del projecte federal europeu tot superant l’atonia de velocitat lenta que els estats hi imposen.
En aquesta triple ofensiva, el diputat ecosocialista va reivindicar un Banc Europeu que, a més de limitar-se a fer vigilància del dèficit, endegués polítiques de reactivació econòmica, cosa que no fa, i una unió bancària que controlés de debò els holdings i grans bancs “que han causat l’actual crisi”.
El camí cap al federalisme, segons Romeva, és obligat perquè d’aquí quinze o vint anys cap estat de la UE “pintarà res al món de forma rellevant per ell sol”. La tria política consisteix en discernir com s’ha de fer aquest procés, aclarint quins haurien de ser els ens a federar, si els actuals estats o bé uns altres… I a partir d’aquí el conferenciant va entrar en l’actual procés polític català (veure vídeo)
http://www.naciodigital.cat/noticia/47775/generalitat/haura/tenir/departament/exteriors/brutal
El bisbe auxiliar de Barcelona afirma que l’Església farà costat a una Catalunya independent
La Conferència Episcopal Tarraconense, que agrupa els bisbes catalans, recolza que es consulti el poble català sobre el seu futur
Sebastià Taltavull argumenta que la doctrina social de l’Església reconeix el dret dels pobles a la independència
14/10/12 18:01 – BARCELONA – EFE
Sebastià Taltavull Foto: ARXIU.
El bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, ha assegurat aquest diumenge que l’església catalana estaria al costat del poble català si opta per la independència d’Espanya. Taltavull, en declaracions a Catalunya Ràdio, ha precisat que aquest suport de l’església catalana a la independència es produiria sempre que el procés fos democràtic i pacífic, pel que l’església estaria al costat del poble català.
El bisbe auxiliar de Barcelona ha declarat que la Conferència Episcopal Tarraconense, que agrupa els bisbes catalans, recolza que es consulti el poble català sobre el seu futur. Taltavull ha conclòs les seves argumentacions afirmant que la doctrina social de l’Església reconeix el dret dels pobles a la independència.
SONDEO DE FEEDBACK PARA ‘LA VANGUARDIA’
Rechazo generalizado a la ‘españolización’ de Wert
El 80% de los catalanes apoya la inmersión y niega que haya conflicto lingüístico | La mayoría de votantes del PP y los castellanohablantes también respaldan el modelo | La gran mayoría cree que la inmersión no afecta al aprendizaje y garantiza la igualdad
Política | 15/10/2012 – 01:58h
Ninots Toni Batllori
FICHA TÉCNICA
Universo: población mayor de 18 años empadronada en Catalunya y con derecho a voto.
Método: encuesta telefónica.
Muestra: 1.000 encuestas.
Cuotas: proporcionales para las variables edad, sexo y tamaño de hábitat; y sobre representación hasta 175 encuestas en el trabajo de campo en las demarcaciones de Tarragona, Girona y Lleida, respectivamente, para asegurar una base mínima suficiente de encuestas para realizar proyecciones electorales; y posterior ponderación de los datos de acuerdo al peso real de la distribución de la población por provincias.
Margen de error total posible de ±3,16%, para una población infinita, con un nivel de confianza del 95,5%, donde K=2, y bajo el supuesto de máxima indeterminación donde p=q=50/50 (con márgenes de error parciales).
Trabajo de campo: las encuestas se han realizado entre los días 8 y 11 de octubre del 2012.
Barcelona. (Redacción).- Quienes se empeñan desde el resto de España en pintar una Catalunya fracturada por la lengua y la enseñanza confunden sus interesados delirios con una realidad que les desmiente a cada paso. Nada menos que el 78,7% de los catalanes califica de positivo o muy positivo el sistema de inmersión lingüística que se aplica en las escuelas de Catalunya. De hecho, sólo un 14,5% de los consultados por el sondeo de Feedback juzga negativamente el modelo y otro 5% lo califica de regular. El respaldo a la inmersión lingüística es lógicamente abrumador entre los catalanohablantes (87%), pero también lo es entre quienes utilizan indistintamente el catalán y el castellano (82%). Sin embargo, incluso entre los castellanohablantes el apoyo es muy alto, pues llega al 61%.
Por grupos de votantes, más del 82% de los electores de CiU o Iniciativa, el 75% de los del PSC y el 92% de los de Esquerra juzgan positivamente el sistema de inmersión lingüística en las escuelas. Incluso más de la mitad de los votantes del PP –un partido que se opone al modelo vigente– elogia ese sistema, un aval en que coinciden también uno de cada cuatro votantes de Ciutadans.
A partir de ahí, las cifras son aplastantes frente a la afirmación de que pueda existir un conflicto lingüístico en Catalunya: el 85% de los consultados descarta tajantemente que lo haya y sólo un 15% cree que sí existe. Por grupos de votantes, la cifra de quienes niegan cualquier conflicto lingüístico rebasa de largo el 80% entre los electores de CiU o el PSC y roza el 100% entre los de ICV y Esquerra. Pero incluso entre los votantes del PP son una gran mayoría (casi el 70%) quienes no ven conflicto alguno en torno a la lengua (aunque un 30% sí lo percibe), y sólo los votantes de Ciutadans (o un 64% de ellos) viven la realidad lingüística catalana como un conflicto.
Estas cifras presentan algunos matices en función de la lengua del entrevistado, pero sin desmentir la mayoritaria atmósfera de convivencia. Así, mientras el 92% de los catalanohablantes no ve ningún conflicto lingüístico, esa tasa se sitúa en el 84% entre quienes usan indistintamente ambos idiomas y desciende al 73% entre los que utilizan mayoritariamente el castellano. Asimismo, se registran también algunos matices en la valoración de las posibles consecuencias de la inmersión lingüística, aunque sin cuestionar la validez del modelo. Por ejemplo, un 33% cree que el sistema no se aplica de forma lo bastante flexible con algunos alumnos, aunque casi el 80% rechaza que la inmersión repercuta en el dominio del castellano por parte de los niños cuando concluyen el ciclo educativo.
Y un porcentaje similar descarta que el modelo margine la lengua castellana en las aulas y considera, por el contrario, que facilita la igualdad de oportunidades entre catalanohablantes y castellanohablantes.
En este contexto, no resulta sorprendente que las declaraciones del ministro de Educación, José Ignacio Wert, hayan provocado un amplio rechazo en Catalunya (aun cuando su propuesta de “españolizar a los niños catalanes” se produjo con el sondeo ya casi concluido). Así, por ejemplo, en torno al 80% niega que el sistema educativo catalán tenga algo que ver con el progreso del independentismo. Y el repudio es aún mayor ante la posibilidad de subvencionar escuelas privadas para que realicen la enseñanza en castellano: el 85% está en contra, una tasa que alcanza al 92% de catalanohablantes pero que supera el 70% incluso entre los castellanohablantes. Hasta los votantes de C’s lo rechazan.
Amplio rechazo a unos presupuestos que se ven negativos para Catalunya
El 74% cree injustificado suspender el autogobierno por incumplir el déficit | Casi el 75% considera discriminatoria para Catalunya la inversión en infraestructuras | El 81% duda que sirvan para salir de la crisis, y el 72%, que reduzcan el déficit
FICHA TÉCNICA
Universo: población mayor de 18 años empadronada en Catalunya y con derecho a voto.
Método: encuesta telefónica.
Muestra: 1.000 encuestas.
Cuotas: proporcionales para las variables edad, sexo y tamaño de hábitat; y sobre representación hasta 175 encuestas en el trabajo de campo en las demarcaciones de Tarragona, Girona y Lleida, respectivamente, para asegurar una base mínima suficiente de encuestas para realizar proyecciones electorales; y posterior ponderación de los datos de acuerdo al peso real de la distribución de la población por provincias.
Margen de error total posible de ±3,16%, para una población infinita, con un nivel de confianza del 95,5%, donde K=2, y bajo el supuesto de máxima indeterminación donde p=q=50/50 (con márgenes de error parciales).
Trabajo de campo: las encuestas se han realizado entre los días 8 y 11 de octubre del 2012.
Barcelona. (Redacción).- El rechazo en Catalunya a los presupuestos que ha hecho públicos el Gobierno central para el año 2013 no puede ser más amplio ni los motivos más diversos. En primer lugar, los catalanes cuestionan la propia solvencia de las cuentas públicas: cerca del 70% de los consultados por la empresa Feedback para La Vanguardia dudan de que los nuevos presupuestos permitan ganar credibilidad internacional ante los “mercados”. Pero, además, un 72% niega que estas cuentas sirvan para reducir el déficit público. Y finalmente, pero no menos importante: más del 80% descartan que los nuevos presupuestos sean útiles para el objetivo fundamental de este momento: salir de la crisis y volver a crear empleo. Como muestra del escepticismo que suscitan estas cuentas baste indicar que casi el 40% de los propios votantes del Gobierno popular dudan también de que permitan recuperar la credibilidad internacional de España.
Las cuentas, suscitan también el rechazo de los catalanes por otra razón de peso: casi el 80% de los consultados cree que los presupuestos “serán malos o muy malos para Catalunya” y menos del 9% se atreve a considerarlos positivos. De hecho, casi el 40% de los votantes del PP (y el 35% de los de Ciutadans) coinciden en que las cuentas del Estado serán negativas para Catalunya y otro 20% las juzga regulares. Sólo un 30% de los electores populares considera los presupuestos buenos para Catalunya. En cambio, entre los restantes grupos de electores, la sintonía es muy intensa y las percepciones negativas se sitúan en torno al 80%
En realidad, esta valoración negativa a escala catalana no responde a ningún particularismo exacerbado, ya que la opinión mayoritaria es que las cuentas para el próximo año perjudican a todas las comunidades autónomas por la sencilla razón de que estas deberán asumir la mayor parte de los recortes (y así lo ve casi el 60% de los consultados, mientras que sólo uno cada tres piensa que las cuentas distribuyen de forma proporcionada los recortes). Y en este caso, los electores populares (65%) son los que en mayor número consideran que los presupuestos cargan el peso de los recortes sobre las autonomías.
Naturalmente, también hay razones locales en el rechazo catalán a los presupuestos. La más clara, la discriminación en las inversiones en infraestructuras. Hasta un 75% de los consultados cree que las cuentas discriminan a Catalunya en materia de infraestructuras, frente a un 23% que justifica la inversión aprobada porque “la crisis implica tener menos dinero” para invertir en todos los territorios.
En cualquier caso, los catalanes tienen una posición muy clara con respecto al cumplimiento de los objetivos de déficit a los que se han comprometidos todas las comunidades autónomas y entre ellas Catalunya. Si se produjera un incumplimiento, tres de cada cuatro catalanes rechazan que el Ejecutivo central suspenda el autogobierno catalán para controlar sus finanzas públicas. Ese rechazo se generaliza a todos los grupos de votantes, salvo los del PP y Ciutadans. Así, entre los electores de CiU o PSC más del 75% rechaza cualquier intervención de la autonomía, un porcentaje que supera el 80% entre los votantes de ICV y el 90% entre los de Esquerra y SI. Incluso uno de cada cuatro electores del Partido Popular rechaza la suspensión del autogobierno catalán para controlar sus finanzas.
Finalmente, la posibilidad de que España solicite ahora un rescate al Banco Central Europeo para mejorar la liquidez de sus finanzas suscita una visible división de opiniones entre los catalanes. Aun así, las opiniones favorables a la petición del rescate son más numerosas, ya que casi un 54% de los consultados se pronuncian a favor, mientras que únicamente un 32% la rechazan. Otro 14,4% reconoce que todavía no tiene una opinión formada.
Por recuerdo de voto, sólo entre los electores nacionalistas existe una mayoría clara a favor de la petición de rescate: casi el 61% de los votantes de CiU y en torno al 66% de los de Esquerra apuestan por presentar ya la solicitud. En cambio el resto de grupos de electores están muy divididos: 47% a favor y 41% en contra, los socialistas; 35% a favor y 42% en contra, los populares, y 42% a favor y 46% en contra, los de Iniciativa. Cabe destacar, además, que entre los más jóvenes (la franja de edad comprendida entre los 18 y los 24 años) se registran las posturas más partidarias del rescate: casi el 70% se inclina por solicitarlo de inmediato.
Viure en una Catalunya rica i plena, depèn de tu
Segons el CCN l’Estat Català és viable i pròsper, i millorarà la qualitat de vida dels catalans i la competitivitat de les empreses catalanes
Malgrat algunes veus contraries a l’estat propi auguren una Catalunya independent fora d’Europa i amb problemes econòmics insalvables, dos informes del Centre Català de Negocis (CCN) conclouen que, com a Estat sobirà, Catalunya no només és viable, sinó que serà un dels països més pròspers i solvents d’Europa. El CCN mostra com el deute públic de l’Estat Català serà inferior a la mitjana de la Unió Europea i la prima de risc serà propera a la de Bèlgica. També que la Generalitat multiplicarà per 2,3 els seus ingressos, la qual cosa permetrà cobrir les despeses associades a les infraestructures d’Estat, i incrementar tots els pressupostos dels diferents departaments.
Europa també guanya amb l’Estat Català
Amb els ingressos que segon el CCN generarà Catalunya, la Generalitat podrà cobrir imprevistos com un eventual boicot comercial, reduir la pressió fiscal, i desenvolupar aquelles infraestructures necessàries pel país, deixades de banda per l’estat espanyol durant dècades, i donar suport a la innovació i internacionalització de les empreses catalanes i quedaria garantit el pagament de les pensions. A més, Catalunya esdevindria aportadora de fons a la Unió Europea.
Adéu a les qualificacions escombraria
En un altre estudi el CCN ha fet una anàlisi per determinar el crèdit que tindria, segons les agències de qualificació, Catalunya com a Estat propi. En les conclusions de l’anàlisi, el CCN adverteix que s’ha de tenir en compte les naturals prevencions que aporten tots els estudis a futur, basats en projeccions, i les aproximacions que s’han hagut de fer per homogeneïtzar les sèries. Així l’estudi conclou que Catalunya presenta uns indicadors favorables per aconseguir un crèdit força alt, i que la classificació inicial de l’Estat Català pot estar entre AA i AAA.3, lluny de quedar al límit, com fins ara, del bo escombraria.
L’Estat Català podrà pagar les pensions dels catalans, les ambaixades, i les transferències a la Unió Europea
Això implica que Catalunya podrà reduir l’alta càrrega impositiva actual, fomentar
el consum i millorar la competitivitat de les empreses. Amb les polítiques econòmiques adequades, l’Estat Català també podrà reduir un 10% les cotitzacions d’empresaris, treballadors i autònoms a la Seguretat Social, reduir l’IRPF en un 10%, l’impost de societats en un 10% i pujar un 10% les pensions. En l’informe es detalla que l’import de aquestes partides representen un total de 6.042 milions €, un 3% PIB, que
ajuda a les famílies, al consum i a les empreses, contribuint al cercle virtuós de
l’economia
http://www.directe.cat/noticia/245920/viure-en-una-catalunya-rica-i-plena-depen-de-tu
Els milionaris espanyols han vist augmentar la seva fortuna en plena època de crisi fins a un 50%
Redacció Actualitzat a les 14:18 h 14/10/2012
La crisi prova als milionaris espanyols. Segons publica l’Institut d’Estadística (INE), les grans fortunes de l’estat no han vist com les seves fortunes disminuïen en els últims anys de recessió. Al contrari, han augmentat, en gran part gràcies a les societats d’inversió, les conegudes SICAV.
Les dades de l’INE sobre les societats d’inversió demostren que en alguns casos el patrimoni ha crescut fins a un 50%. Tot i que el volum global de les SICAV ha baixat un 8% -ara gestionen més de 23.000 milions d’euros- les de grans fortunes són les que han crescut més.
Aquestes cinc societats gestionen uns 1.800 milions d’euros, 200 més que fa dos anys. La més gran és Morinvest, gestionada per BBVA i en la qual participa l’empresària Alicia Koplowitz. Des del 2010 ha guanyat 70 milions fins als 511 actuals.
La segona, Allocation, vinculada a la família propietària de Ferrovial, ha crescut amb nou milions. Ara té un patrimoni de 398 milions. La SICAV en què participa Rosalía Mera, fundadora juntament amb Amancio Ortega del gegant tèxtil Inditex, és la tercera per patrimoni, amb 341 milions d’euros, gairebé un 7% més que el juny del 2010.
Tot i aquestes xifres, les SICAV de les grans fortunes no són les més rendibles. N’hi ha que han aconseguit rendiments de fins al 49%. És el cas de Wana Inversions, de la gestora de Barclays.
En conjunt, les societats d’inversió espanyoles han tingut una revalorització del 0,19% aquest any. Una xifra que pot semblar petita, però que contrasta en positiu amb l’11% que ha perdut l’IBEX 35.
Què són les SICAV?
Són Societats d’Inversió de Capital Variable. El seu atractiu rau en el favorable tracte fiscal que reben, ja que tributen a l’1% en l’impost de societats, respecte del 30% a què tributen les grans empreses i el 25% per a les pimes. Quan l’inversor decideix treure els diners de la SICAV, ha de pagar entre un 19 i un 21%. Però si treu menys diners dels que hi va invertir, s’estalvia aquests impostos. Com a requisits, cal que hi hagi més de 100 socis que aportin un capital inicial de 2,4 milions d’euros.
Los más ricos en España engordan sus fortunas y beneficios
Los patrimonios de sus ‘sicav’ crecen hasta un 50% pese a la crisis
Economía | 14/10/2012 – 20:27h
David Martínez
Los ricos también lloran, decía aquél refrán en aquella película. Pero en plena crisis económica, las grandes familias que viven en distintas regiones de España y con abundante patrimonio han aumentado sus inversiones y han recogido beneficios en los últimos cuatro años.
Los millonarios españoles, lejos de haber visto mermada sus fortunas durante la crisis, las han visto aumentar, como prueban los patrimonios de sus sociedades de inversión, las llamadas ‘sicav’, que han crecido en algunos casos hasta un 50 %.
El contraste de la buena salud de que gozan las sociedades de inversión de capital variable (sicav) respecto al resto de la población es muy llamativo, ya que según los datos del Instituto Nacional de Estadística (INE), la renta disponible de los hogares descendió el 3,2% en el segundo trimestre de este año en relación con las mismas fechas del año anterior.
Al cierre de 2011, un 21,8% de la población española estaba por debajo del umbral de riesgo de pobreza.
El atractivo de las ‘sicav’ reside en su favorable tratamiento fiscal, ya que tributan al 1% en el impuesto de sociedades, frente al 30% al que tributan las grandes empresas y el 25% para las pymes, que en cualquier caso finalmente se queda en un tipo efectivo de aproximadamente el 12%.
Entre los requisitos que deben cumplir estas sociedades de inversión figuran contar con más de cien partícipes y un capital inicial de 2,4 millones de euros.
Si bien en los dos últimos años el patrimonio total gestionado por sicavs en España ha caído un 8,3%, al pasar de 25.324 millones a 23.218, lo cierto es que las cinco mayores han crecido sustancialmente.
Estas cinco sociedades gestionaban al cierre de junio 1.818 millones de euros, frente a los 1.638 de junio de 2010, según los datos de VDOS Stochastics, aunque ninguna de ellas figuraba entre las más rentables del sector.
Koplowitz, Del Pino y Mera
La mayor de ellas es Morinvest, gestionada por BBVA y en la que participa la empresaria Alicia Koplowitz.
Al finalizar el mes de junio de 2010, Morinvest contaba con un patrimonio de 440 millones de euros, que al cierre de junio de este año se había incrementado hasta 511.
Inmediatamente después se sitúa Allocation, vinculada a la familia del Pino, propietarios de Ferrovial, que gestionaba en junio un patrimonio de 398 millones de euros, frente a los 389 del mismo periodo de dos años antes.
La sicav en la que participa Rosalía Mera, fundadora junto a Amancio Ortega del gigante textil Inditex, se situaba como la tercera mayor por patrimonio, con 341 millones de euros, casi el 7% más que en junio de 2010.
Por lo que respecta a la rentabilidad, aunque el conjunto de sicav españolas muestra una modesta revalorización del 0,19% hasta junio -frente al cerca del 11% que pierde el principal indicador de la bolsa española, el IBEX 35- algunas han logrado revalorizaciones cercanas al 50%.
En concreto, Wana Inversiones, de la gestora de Barclays, ha logrado hasta junio un rendimiento del 49,64%, una rentabilidad que sólo han conseguido o superado tres las empresas que cotizan en la bolsa española: Grifols, Inditex y Amadeus.
El pollo no engaña: economía y retórica del debate territorial
El debate sobre el déficit fiscal catalán exige no engañarse sobre qué se discute realmente
GERMA BEL 14 OCT 2012 – 00:01
Partidarios de la independencia de Cataluña, el pasado 11 de septiembre / DAVID RAMOS (GETTY IMAGES)
Aprovecho la oportunidad que me da este medio para precisar y ponderar puntos del artículo de mi realmente buen amigo Ángel de la Fuente ¿Cisne negro o pollo del montón? El déficit fiscal catalán en perspectiva, publicado en estas mismas páginas hace una semana. Vaya por delante mi agradecimiento, pues me halaga que uno de los mejores expertos en financiación autonómica se haga eco de mi artículo Balanzas fiscales y cisnes negros (La Vanguardia, 25/09/2012). Además, y como ahí sostengo, “es admirable que haya en Cataluña personas que busquen evidencia que otros tienen más déficit fiscal y que —bien mirado— ya estamos bien. Esto no pasa habitualmente en otros países, y nos ayuda a ser mejores. Gracias”. Eso.
Divido este texto en dos partes. Primero, trato sobre la economía del debate territorial, y sugiero que la aportación de Ángel es redundante. Segundo, trato sobre la retórica del debate territorial, y afirmo que su aportación es negativa.
La frase de mi artículo que suscita su interés es “ha devenido sabiduría convencional en Catalunya: que el déficit fiscal de Baleares y Cataluña (y Madrid, según el método del beneficio) no tiene parangón en el mundo desarrollado”. No sé dónde ha leído Ángel que el déficit fiscal de Cataluña es el más alto del mundo. Pues bien: todo su esfuerzo e ingenio para EE UU no consiguen encontrar un déficit fiscal superior al balear, ni tampoco al catalán, como él mismo confirma. Y su esfuerzo es redundante porque —en sustancia— ya estaba hecho por Montasell y Sánchez, y publicado desde julio (http://www20.gencat.cat/docs/economia/70_Economia_Catalana/arxius/PT_201201.pdf) Con idénticos datos, incluso elevan en décimas el déficit fiscal de Estados punta en EE UU. En su peor año, Nueva Jersey tiene el mismo déficit fiscal que Cataluña. ¡Y publicado por la Generalitat!
Este trabajo también informa sobre trabajos con cálculos homogéneos y comparables en otros países. Hay máximos de déficit fiscal en porcentaje del PIB del 3,9% en el Estado de Australia Occidental, 4,4% en Flandes (Bélgica) y 3,2% en Alberta (Canadá). Siempre lejos del 8,7% de Cataluña y del 14,2% de Baleares. Datos ya conocidos para los lectores de EL PAÍS gracias al artículo publicado por Xavier Vidal-Folch (La independencia no existe, 25/09/2012).
En su peor año, Nueva Jersey tiene el mismo déficit fiscal que Cataluña
En un terreno especulativo, Ángel plantea algunos supuestos sobre cambios en la composición territorial del presupuesto en EE UU y logra elevar el déficit fiscal de algún Estado por encima del catalán, y siempre por debajo de Baleares. Pero lo de justificar la especulación con argumentos como que en EE UU no existe sanidad pública… ¡Si el gasto público (que financia producción privada) en sanidad en EE UU es mayor que en España desde hace años! En 2011, el 7,1% del PIB; y el Gobierno federal gasta en sanidad el 5,7% del PIB, casi como todo el sector público español. ¡Sorpresa! Y qué decir del hecho de que en 2005 (año comparado) el gasto central en España era el 26% del PIB y en EE UU el 19,62%… pero al extraer la Seguridad Social en España y la función pensiones en EE UU el gasto federal allí era el 15,2%, mientras que el central aquí era el 14,7%. Y es que el Gobierno federal gasta mucho (y mal) en sanidad, en defensa…
También a mí me suscitó curiosidad ver qué pasa con la tasa de retorno de los impuestos percibidos por el Gobierno federal/central (gasto central/ingresos centrales), al excluir la Seguridad Social. Como ésta tiene carácter muy contributivo, así aislamos en gran medida el gasto discrecional. Lo puedo hacer para 2004, con los datos del trabajo de Tax Foundation citado en mi artículo. Resultado: la tasa de retorno más baja en EE UU es de Nueva Jersey, 62%. Para Cataluña, la tasa de retorno ese año fue 50% (siete puntos mayor que la media catalana en 1986-2009, el 43%). Me faltan datos para Baleares, pero seguro que es menor.
También tengo un gráfico muy bonito, pero prefiero usar el espacio restante para tratar la retórica del debate territorial. Importa, porque si no podemos ponernos de acuerdo, ni tampoco comprendernos, al menos deberíamos intentar entendernos. Y eso exige no engañarnos sobre qué estamos discutiendo de verdad.
Ángel inicia su artículo trazando un mapa mental basado en el uso del concepto expolio fiscal en la prensa catalana (como si fuese unánime, lo que no es cierto), y toma mi artículo como botón de muestra. ¿Quién va a simpatizar con un paradigma de lo del expolio fiscal? Como el suyo no es un texto académico (ni el mío), da igual el hecho de que nunca —y nunca es nunca— he usado el término expolio fiscal. En castellano, porque es erróneo. Expoliar significa “despojar con violencia e injusticia” (Diccionario RAE), y el sistema existente ha tenido —hasta ahora— apoyo estructural de la mayoría de electos al Congreso en Cataluña. Pero en catalán espoliar significa “desposeer a alguien de aquello que le pertenece” (Diccionari IEC). Aunque el empleo del término en catalán me parece legítimo (como expropiar no significa lo mismo que robar), siempre he preferido evitarlo también, y uso saldo o desequilibrio fiscal (terminología habitual, por cierto). Son términos más asépticos y menos susceptibles de ofender a quien ignora las diferencias entre conceptos de fonética similar. Afortunadamente, esto sucede cada vez menos en Cataluña, porque el sistema educativo proporciona un dominio razonable de catalán y castellano.
Lo único claro es que la relación no funciona. Y, llegados a este punto, es momento de tomar decisiones
A continuación, se alude al suspenso de la lógica que —según parece— sufrimos algunos cuando nos ataca el fervor patriótico; mal este que debe ser exclusivo del noreste peninsular, donde perdemos la razón por motivos de identidad nacional. Por cierto, procede recordar (y de esto dejo expresamente fuera a Ángel) que este es el argumento que algunos usan explícitamente para decir que en Cataluña falta libertad y no se dan condiciones democráticas para votar. ¿Álguien se ha parado a pensar dónde nos lleva este argumento?
Ya de salida, el viaje de rigor a los nacionalistas catalanes. Aplauso fácil, porque la palabra nacionalista tiene muy mala prensa en España. Excepto algunos periféricos, es imposible encontrar quien se autodefina así; deben ser secuelas de lo de los Nacionales. Por mi parte, respeto al nacionalismo periférico, pacífico y democrático, a diferencia del nacionalismo que-no-es, acostumbrado este a imponerse por votos o contra ellos. Pero no confundo identidad nacional con nacionalismo: tengo muchos amigos con identidad nacional española que no son nacionalistas como para caer en tal error. Ángel, dada mi identidad nacional catalana (cosa curiosa, dicho sea de paso, al haberme educado bajo el franquismo), me sitúa en un grupo imaginario de “nacionalistas catalanes”. ¿Quién es aquí nacionalista?
Por este camino, no podemos ni entendernos.
Volvamos al principio. Algún día igual sale alguna región desarrollada con déficit fiscal superior a Cataluña ¡Eso sí, que el estudio sea homogéneo y comparable, por favor! Pero para superar lo de Baleares… Lo dicho: no se conoce todavía el parangón del caso español (y sin necesidad de recurrir a las forales hasta aquí). Ya ven, el cisne negro es lo que está por conocer, y el caso del déficit fiscal de Cataluña es muy conocido. Muy del montón no parece, no, aunque todo un señor Pollo sí.
No puedo acabar sin explicitar qué me parece un déficit fiscal superior al 8%. Verán: en las relaciones carentes de respeto y basadas en el interés material, todo lo recibido es poco y todo lo dado es demasiado. En tales casos, lo único claro es que la relación no funciona. Y, llegados a este punto, es momento de tomar decisiones.
Germà Bel es catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona.
http://economia.elpais.com/economia/2012/10/12/actualidad/1350056817_573050.html
Camí del 25-N, amb vista a un referèndum abans de quatre anys
CiU, PSC, ICV, ERC i Solidaritat aproven les llistes per a les eleccions · També s’hi presentarà la CUP
La cursa cap a les eleccions parlamentàries ja ha començat, amb la designació, aquest cap de setmana passat, dels candidats de CiU, PSC, ICV, ERC i Solidaritat –i de l’anunci de la CUP de concórrer als comicis del 25 de novembre. Aquestes eleccions seran marcades pel referèndum d’autodeterminació que s’ha de fer durant la pròxima legislatura, segons que va confirmar Artur Mas ahir.
Convergència i Unió (CiU) ha engegat la maquinària electoral proclamant el candidat, Artur Mas, les llistes electorals de les quatre circumscripcions i els punts bàsics del programa electoral. En el discurs de cloenda Mas va dir que ara tenien encomanada una missió històrica, va atacar ‘les oligarquies espanyoles’ i va concretar que el referèndum d’autodeterminació es faria dins els quatre anys vinents.
Entre més coses, també va dir: ‘Som cridats a una missió històrica, no messiànica’ i va recordar que per primer vegada ‘després de tres-cents anys’ el poble català hauria de decidir quin futur volia. A més a més, va criticar ‘les oligarquies espanyoles’, que va culpar de la situació actual: ‘Fa cent anys que hi xoquem i ara ja sabem que la paret ni es mourà ni s’esberlarà.’
Mas insisteix que per a poder fer la consulta i impulsar aquesta estratègia necessita un suport ampli –volent dir, sense dir-ho, una majoria absoluta–. Actualment, CiU té 62 diputats dels 135 del parlament i li’n manquen 6 per a la majoria absoluta. Les enquestes indiquen un augment de la representació de la federació, però no pas, ara com ara, una majoria absoluta. Per això, la campanya de CiU serà d’alta intensitat amb la idea d’arrossegar tot el vot sobiranista en favor d’Artur Mas.
Mas, a Wert: ‘Nosaltres no expliquem la història d’Espanya com la de «una, grande y libre»’
Sobre les declaracions del ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, Mas va dir: ‘Aquí expliquem la història d’Espanya com la d’un estat plurinacional, no pas com la de “una, grande y libre”, evidentment’ –una de les proclames que va ser més aclamada. A sobre, el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran, va acusar el ministre Wert d’una ‘ignorància molt atrevida’: ‘S’ha parlat d’espanyolitzar Catalunya, però a tots ens aniria millor catalanitzar una mica Espanya.’
Quant a les llistes, no hi ha grans sorpreses: el portaveu del govern, Francesc Homs, no serà diputat i, el tercer lloc per Barcelona, l’ocuparà Oriol Pujol.
Tena: ‘Som garantia d’independència’
Alfons López-Tena fou proclamat, també ahir, en unes eleccions primàries de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), candidat a les eleccions al parlament, i Uriel Bertran, segon de la llista per Barcelona, seguit de Núria Cadenas, Isabel-Clara Simó i Santiago Espot. Toni Strubell serà el cap de llista per Girona; Albert Pereira per Tarragona i Santi Costa, per Lleida.
López Tena, en el discurs de després de la proclamació dels candidats, va manifestar que Solidaritat era la garantia de fermesa en el camí cap a la independència. ‘Som la garantia que no desdirem i que serem ferms quan arribarà el tremolar de cames… […] La Catalunya independent ha de ser democràtica i ha de servir qui ara treballa per la independència […] Que les classes altes es mullin ara per la independència, perquè, si no, no tindran cinquanta anys més de manar a Catalunya’.
ICV i ERC pugnen per ser la força majoritària de l’esquerra
Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Republicana han engegat tots els motors pensant en el 25 de novembre. Els respectius consells nacionals van proclamar ahir Joan Herrera i Oriol Junqueras caps de llista respectius, i en sengles discursos van erigir-se com l’alternativa d’esquerres. I és que el desgast del PSC –que l’últim baròmetre del CEO redueix a quarta força política– dóna a ICV i ERC la possibilitat de fer un salt en la representació parlamentària i de ser la segona força, darrere de CiU.
La CUP, a les eleccions
A les candidatures ja esmentades, aquest cap de setmana s’hi ha sumat la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que ha decidit de presentar-se a les eleccions del 25 de novembre, sota el nom CUP-Alternativa d’Esquerres, amb la idea d’agregar gent independent. La votació de l’assemblea de Molins de Rei va obtenir 77% vots favorables a participar en les eleccions parlamentàries.
Presidiran la llista per Barcelona el periodista David Fernàndez, la regidora de Vic Georgina Rieradevall i el regidor de Vilanova Quim Arrufat. Per Girona, el cap de llista serà Lluc Salellas; per Lleida, Antonieta Jané; i per Tarragona, Jordi Martí. En aquesta entrevista de VilaWeb, David Fernàndez explica els objectius de la CUP.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4047213/20121015/cami-25-n-vista-referendum-abans-quatre-anys.html
Mas: “Tenim una missió històrica: decidir després de 3 segles”
Duran demana no fer cas del discurs de la por i acaba un “Visca Catalunya lliure”, emulant Carrasco i Formiguera
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha assegurat avui en la seva proclamació com a candidat de CiU a la reelecció que intentarà complir una missió històrica: després de tres segles, convocar la pròxima legislatura un referèndum perquè els catalans decideixin el seu futur nacional. “Tenim una missió històrica, que no vol dir que sigui una missió messiànica”, ha assegurat Mas, que s’ha definit com un servidor “humil i modest de la causa de la llibertat de Catalunya”. Mas ha deixat clar que la consulta se celebrarà en els pròxims 4 anys.
“Per primera vegada en tres segles, el poble de Catalunya serà cridat a decidir lliure i pacíficament el seu futur com a nació”, ha apuntat. El president i candidat de CiU ha remarcat que la consulta tindrà lloc encara que el govern espanyol s’hi oposi, i es farà legalment per una via o una altra. “La farem dins dels marcs legals. Primer, el de l’Estat. I si no, ho farem nosaltres i demanarem empara a Europa i al món”, ha explicat. Segons Mas, aquest procés es farà constuïnt una majoria social a favor de l’Estat propi, i amb total respecte a les persones que no s’hi vulguin sumar.
“Volen l’escola ‘una, grande y libre”
El president s’ha queixat, però, de l’actitud de “l’oligarquia espanyola” que intenta boicotejar el procés, i que no accepta cap mena de gest cap a Catalunya, com hauria estat el pacte fiscal. El president ha demanat que l’Espanya democràtica surti en defensa del dret a decidir dels catalans com a nació. Mas també ha replicat el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, amb el seu intent d'”espanyolitzar” els alumnes catalans. El president ha recordat que a l’escola catalana s’estudia la història d’Espanya, però “com un Estat plurinacional” i no com “volen ells, és a dir, la d’una, grande y libre”, al·ludint al lema franquista. Ha estat la frase més aplaudida del discurs del candidat de CiU.
El president ha denunciat també que, en 35 anys de democràcia, Catalunya ha enviat cap a Espanya 300.000 milions d’euros en transferències netes i que, “a sobre”, ara ha d’escoltar “que no podem arribar a finals de mes”. “Com ens poden dir això?”, ha exclamat Mas.
El líder d’Unió, Josep Antoni Duran, ha estat l’encarregat de fer de teloner de Mas amb un canvi significatiu de discurs, de to sobiranista. Després de demanar no fer cas del discurs de la por, ha entonat el “visca Catalunya lliure” que va pronunciar Manuel Carrasco i Formiguera abans de ser afusellat per les autoritats espanyoles franquistes. Més tard, el líder d’Unió ha precisat que segueix sent partidari d’una confederació d’Estats.
També han estat aprovades les llistes electorals de CiU. Darrere de Mas hi va la vicepresidenta Joana Ortega i el secretari general de CDC, Oriol Pujol. El portaveu del govern, Francesc Homs, no forma part de la candidatura, però previsiblement seguirà ocupant aquest càrrec si CiU repeteix a l’executiu.
Mas es compromet a fer “el que calgui” per celebrar la consulta d’autodeterminació en els propers quatre anys
Crida a convèncer els que tenen por i dubtes per configurar una majoria social “imbatible”
El president de la Generalitat i candidat a la reelecció, Artur Mas, s’ha compromès a fer “el que calgui” per celebrar la consulta d’autodeterminació de Catalunya la propera legislatura. “La consulta es farà en els propers quatre anys. Després s’obrirà un procés que trigarà uns quants anys més, no ho sé, però la consulta ens hem de conjurar perquè es faci en els propers quatre anys. L’hem de poder fer i farem el que calgui”, ha advertit Mas després de ser proclamat candidat de CiU. El president ha cridat a convèncer els que ara tenen por i dubtes per acabar configurant una majoria social que serà “imbatible” malgrat la “incomprensió, la ignorància i el menyspreu” de les “oligarquies de l’Estat”.
© @acn
La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, el secretari general de CDC, Oriol Pujol, el conseller d’Interior, Felip Puig, i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, completen el ‘cinc inicial’ de CiU per Barcelona, per darrere, és clar, del president de la Generalitat i candidat a la reelecció, Artur Mas. El Consell Nacional conjunt han aprovat per unanimitat les llistes, que han confirmat Albert Batet, Albert Batalla i Santi Vila com a caps de cartell per Tarragona, Lleida i Girona. En el cas de Barcelona, gest especial de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, que tanquen la llista de la demarcació barcelonina.
Mas retreu a Wert que pretengui explicar la història espanyola com si fos l’Espanya “una, gran i lliure” de Franco
El president de la Generalitat i candidat de CiU, Artur Mas, ha carregat durament contra el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, i l’ha acusat de pretendre explicar la història espanyola com si fos l’Espanya “una, gran i lliure” de Franco. “El que es pensen és que hem d’explicar la història d’Espanya com ells la voldrien explicar. Però a l’escola catalana s’explica Espanya com un estat plurinacional i no com ‘una, gran i lliure'”, ha exclamat en el seu discurs de proclamació com a candidat. També el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida s’ha referit a les polèmiques declaracions de Wert. Al seu parer, als espanyols els aniria millor si “intentessin catalanitzar una mica Espanya”.
El líder d’UDC conclou el seu discurs amb el crit de Carrasco i Formiguera ‘Amunt, avant i visca Catalunya lliure”
Duran acusa PP i PSOE de “manipular” la Constitució que ara branden com les “escriptures sagrades.” El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, ha acusat PP i PSOE de “ridiculitzar” Catalunya i de “manipular” la Constitució que ara branden com si fossin les “escriptures sagrades”. Durant el Consell Nacional conjunt que ha proclamat Mas candidat, el líder d’UDC ha recordat que populars i socialistes van allargar mandats de magistrats del TC i han incomplert acords de la Comissió Bilateral. “On era la Constitució llavors?”, ha insistit Duran, que ha qüestionat “quina democràcia és aquella que tanca les portes al diàleg i després vol tancar la boca als ciutadans”. El democratacristià ha conclòs el seu discurs amb el crit de Carrasco i Formiguera ‘Amunt, avant i visca Catalunya lliure’.
López Tena: “Si falla la independència serà pitjor que el 1714”
Solidaritat tria el notari com a cap de llista a les eleccions catalanes
Alfons López Tena ha estat proclamat avui cap de llista de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) en les eleccions catalanes.
López Tena ha subratllat durant l’acte, que sap perfectament com fer una referèndum dins de la legalitat espanyola, perquè ja van aconseguir convocar consultes populars als diferents municipis de Catalunya sense que l’Estat ho pogués impedir. El cap de cartell de SI ha advertit, però, que Catalunya patirà una regressió pitjor que la del 1714 si no obté ara la independència, perquè amb la manifestació de la Diada “s’ha despertat la fera” d’Espanya.
El seu compromís electoral prioritari és la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació l’11 de setembre del 2014, i aquesta serà precisament la primera proposta que portarà al Parlament si és escollit diputat.
CAMACHO, RIVERA I CHACÓN
“Que no ens vinguin amb populisme sentimentaloïde. El problema és que l’Estat espanyol no serveix a la societat catalana”
Editorial
Alícia Sánchez Camacho (PP), Albert Rivera (C’s) i també Carme Chacón (PSC), que s’han passat anys i panys criticant el discurs identitari, ara ho han desat al calaix i exploten fins i tot el sentimentalisme. Que si s’haurà de triar entre pare i mare, que si al fill de Carme Chacón se’l farà escollir… És un intent dels unionistes per falsejar el debat sobiranista. La discussió real no és aquesta, perquè la futura Catalunya fins i tot permetrà la doble nacionalitat, sinó si l’Estat espanyol serveix a la societat catalana. I els fets han posat de manifest que no. Després de l’escapçada de l’Estatut, i de la impossibilitat de rebaixar l’espoli fiscal d’uns 16.000 milions anuals, la crisi ha mostrat amb cruesa la impossibilitat de seguir d’aquesta manera. El problema és l’Estat espanyol, que no serveix als catalans en el món globalitzat del segle XXI. Gasta els diners en AVE’s i no en el corredor mediterrani, incompleix sistemàticament amb la Generalitat i a sobre la multa. I això penalitza tots els ciutadans de Catalunya, parlin l’idioma que parlin i se sentin amb la identitat que se sentin. Que no ens vinguin ara amb populisme sentimentaloïde.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/camacho_rivera_i_chacon_89684.php
ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ DIUMENGE, 14 D’OCTUBRE DE 2012 17:40 H
Lara demana diàleg mentre edita un diari que genera odi
El president de Planeta, que edita La Razón, considera que la independència causaria un “dany irreparable” i demana “diàleg” a Mas i Rajoy
El president del grup Planeta, José Manuel Lara Bosch, ha insistit novament aquest diumenge en la necessària “convivència” entre Catalunya i Espanya i ha assegurat que una hipotètica independència causaria “un dany irreparable”. Lara Bosch també ha fet una crida al president de la Generalitat, Artur Mas, i al del govern espanyol, Mariano Rajoy, per tal que “dialoguin” ja que la “convivència” és “possible”. En la roda de premsa prèvia a l’entrega aquest dilluns de 61è Premi Planeta, l’empresari ha reiterat que “és de lògica” traslladar la seu de l’editorial en castellà de Barcelona, si finalment la ciutat esdevingués capital d’un estat que no fos l’espanyol.
http://www.directe.cat/noticia/245861/lara-demana-dialeg-mentre-edita-un-diari-que-genera-odi
DIALOGUIN!
“Lara demana diàleg, però és el propietari d’un diari que cada dia sembra discòrdies i tempestes”
Vicent Sanchis
Per segona vegada consecutiva en pocs dies, l’empresari José Manuel Lara Bosch s’ha dirigit a l’opinió pública catalana per demanar que s’ho repensi. Com un ressò distorsionat de la intervenció que la periodista Gemma Nierga va fer al final de la manifestació després de l’assassinat d’Ernest Lluch, l’editor ha demanat als i als altres que “dialoguin”.
Però la distorsió és evident perquè en aquells moments Gemma Nierga clamava pel diàleg al govern espanyol i a ETA en nom dels manifestants. En uns moments durs i dramàtics, justament després d’un crim incomprensible. La seva demanda evidenciava un sentit de la humanitat –de la civilització– profundíssim. Hauria estat molt més lògic demanar, senzillament, venjança. Però Gemma Nierga va voler donar una oportunitat a la pau. Ni ella ni els milers de manifestants de Barcelona podien fer una altra cosa. No depenia de la seva voluntat.
Ara és José Manuel Lara Bosch qui demana “diàleg”. Ell i alguns altres empresaris catalans de pes que, per un sentit elemental de la prudència, no ho fan en públic de manera tan explícita. Però les distàncies amb aquella primera demanda i l’exigència actual són enormes. En primer lloc, perquè Lara i els altres empresaris catalans podien haver reaccionat abans. Quan el Congrés espanyol o quan el Tribunal Constitucional van mutilar l’Estatut. O quan Artur Mas va acudir a la Moncloa a demanar comprensió a Mariano Rajoy. Però llavors van callar. És ara que parlen. Si tots els empresaris catalans que semblen tan preocupats haguessin reaccionat abans, ara haurien de demanar “diàleg”? Són ells els que podien haver-lo propiciat. I no ho van fer.
Però, a més, en el cas de Lara hi ha unes altres consideracions. L’editor de Planeta és el propietari d’un diari –’La Razón’– que cada dia sembra discòrdies i tempestes. Un dels mitjans més recalcitrants a l’hora de presentar una visió deformada i mesquina de Catalunya i del catalanisme. Per què aquest diari tan alterat no fomenta el diàleg? Afirma José Manuel Lara Bosch que “la convivència és possible”. És possible amb el missatge enverinat que cada dia supura el seu diari? I afirma també que, “si no dialoguem, acabarem malament”. Això és una amenaça? Tan malament com quan? En què pensa exactament Lara Bosch? En els seus referents immediats?
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/dialoguin_89688.php
La Vanguardia sospira per una majoria absoluta de CiU
Considera que d’aquesta manera Duran i els lobby econòmics faran que Rajoy i Mas tornin a negociar i s’aturi el procés independentista
Què es pot esperar d’un diari com La Vanguardia, el director del qual, Pepe Antich, és capaç d’estripar una enquesta feta pel CEO, organisme públic de la Generalitat, perquè no diu allò que Antich vol sentir, i més greu encara, quant resulta que l’enquesta que va estripar davant les càmeres va ser la que més es va aproximar als resultats electorals. El CEO no només va encertar el resultat electoral, sinó que va avançar una majoria de catalans a favor d’un sí en un referèndum per la independència. Antich, llavors va perdre els papers i a dia d’avui encara no s’ha disculpat, això si, ara utilitza les enquestes que paga La Vanguardia i com diu en el vídeo, cal que “les cuinem,” i déu que ho fa. El directe!cat desgrama l’enquesta d’avui de la capçalera del Grup Godó sense la cuina.
Enquesta La Vanguardia
CiU obté un gran resultat, però sense majoria absoluta
Entre 61 i 63 escons els que obté CiU segons les dades reals de l’enquesta, un excel·lent resultat malgrat estar en un govern que ha fet multitud de retallades i augment de la pressió fiscal, un cas únic a Europa i que ha estat possible per la fermesa del President Mas d’avançar sense aturar-se en el camí d’un estat propi. Malgrat això busquen la majoria absoluta, és totalment lícit, però és la majoria absoluta on es troba la seva debilitat. La majoria absoluta és en aquests moments l’esperança dels lobbys econòmics tipus “Puente Aéreo” per reconduir la situació cap a una negociació amb Madrid, i La Vanguardia ha fet una gran aposta, i el primer pas és treballar per aconseguir la majoria absoluta.
PSC per sota la ratlla dels 20 diputats, no ho diuen les enquestes ho diu la disbauxa en que es troba el partit.
L’enquesta situa als socialistes catalans en el seu pitjor resultat i amb una davallada electoral que no ha tocat fons, superar els 20 diputats comença a ser un repte difícil, l’enquesta de La Vanguardia encara els prima una mica però obra la porta a un desig del Grup Godo, que el PP sigui la segona força com un element més, per forçar negociacions entre els populars i els nacionalistes catalans i per retornar a un pacte que acabi amb la suposada deriva independentista de Catalunya. Amb aquests resultats el PSC seguirà entretingut desprès de les eleccions per buscar en clau interna, un líder nou i un projecte definit.
PP i Sánchez Camacho, “la nineta del Conte de Godó”
Malgrat que l’enquesta de La Vanguardia en xifres representa una pèrdua electoral, intenta vendre que el PP es refà i és situa en el principal partit de l’oposició a Catalunya. Avui mateix La Vanguardia publica al costat de l’enquesta una entrevista a la presidenta del PP que és permet el gust de mentir contra el President Mas, “Mas condueix Catalunya cal al pitjor moment de la seva historia” i dins ho diu Sánchez Camacho, “esperem que a partir del 26 de novembre, CiU aparqui la independència i torni al diàleg amb Espanya”. La majoria absoluta de La Vanguardia i un PP com a segona força política a Catalunya és l’escenari ideal pels interessos de la Vanguardia, Duran i els lobbys com el del “Puente Aéreo.”
ERC, un maldecap per a La Vanguardia
Les dades de l’enquesta situen els republicans en un moment de recuperació important, els 13 diputats que li atorga l’enquesta resten curts respecte a les dades d’altres enquestes, la de EL Periódico i enquestes en mans de CiU i , sobretot, respecte a les dades del CEO que situaven a ERC com a segona força en intenció de vot. Recordem que Pepe Antich director de La Vanguardia va estripar en directe a TV3 una enquesta de vot directe de les eleccions generals de 2011 que van resultar ser les més encertades amb el resultat real d’aquelles eleccions.
ERC és troba en una franja del 17/19 segons les darreres enquestes i la intenció del vot i en plena lluita democràtica per aconseguir ser segona força política.
ICV/EUiA, les altres víctimes de La Vanguardia
L’enquesta els deixa estancats malgrat que pugen en percentatge, La Vanguardia els hi dona com a molt un escó més dels 10 actuals, però la crisi dins del PSC i el gir sobiranista els pot portar a una forquilla més alta, situats entre els 12 i 14 diputats.
C’s en caiguda segons el Grup Godó
Per convertir en segona força política al PPC, és necessita que C’s no augmenti els vots, i l’enquesta li dona els mateixos 3 diputats i amb una disminució del seu percentatge de les darreres eleccions en tres dècimes, malgrat que altres enquestes i estudis d’opinió preveuen un petit augment fins els 4 diputats.
SI, els situa en la franja de quedar-se fora
Segons altres enquestes Solidaritat superaria la barrera electoral i entraria al repartiment amb 3 escons, fins i tot un quart, segons la participació, però l’enquesta no preveu l’efecte que pot provocar la presencia a les urnes de La CUP, que és disputarà el vot amb SI.
La presencia de La CUP a les eleccions posa en perill la representació electoral de SI
Aquesta dada que no recull l’enquesta de La Vanguardia si que és fa evident pels petits marges que fins ara tenia SI, en el cas de Girona és encara més evident, la força de La CUP no és suficient per obtenir diputat, però si dificulta extraordinàriament el diputat obtingut per SI a Girona.
A la resta de circumscripcions pot passar el mateix i en el cas de Barcelona la lluita de SI i la CUP els pot deixar a tots dos sense representació, aquest anàlisis l’han compartit per les xarxes diferents periodistes i politòlegs i sembla evident la decisió de la CUP pot deixar a ERC com a única força clarament independentista al Parlament, el vot útil independentista es comença a definir.
http://www.directe.cat/noticia/245835/la-vanguardia-sospira-per-una-majoria-absoluta-de-ciu
L’ofensiva espanyola contra l’estat propi
NÚRIA BOSCH | Actualitzada el 15/10/2012 00:08
Després del rumb que molts partits polítics i una gran part de la societat civil de Catalunya han agafat cap a l’estat propi, el govern espanyol, part dels intel·lectuals i també de la societat civil espanyola han passat a l’ofensiva contra aquest projecte.
Hi ha diversos tipus d’ofensives. La primera que va sorgir és la de la por. En alguns casos, ha consistit en amenaces, més o menys amagades, d’intervenció militar o policial. És l’estratègia més lamentable i que només demostra que encara queden reminiscències de l’etapa dictatorial. És una amenaça realment poc creïble, que no pot triomfar si tenim en compte el context internacional en què estem immersos.
De tota manera, allà on l’ofensiva de la por es concentra més és en el camp econòmic. S’argumenta que una Catalunya independent quedaria fora de la UE i de l’euro, o que no es podrien pagar les pensions i que el nostre PIB disminuiria dramàticament pel boicot que faria la resta d’Espanya als productes catalans o per la deslocalització d’empreses.
D’aquestes amenaces encara no n’he vist cap de sòlidament argumentada o que es basi en estudis econòmics solvents. Tot són suposicions i afirmacions gratuïtes. En canvi, a Catalunya sí que hi ha estudis seriosos que tracten el tema, ja que és una qüestió que ens preocupa des de fa temps. Sobre si quedaríem fora de la UE i de l’euro, cal dir que no hi ha res escrit. L’escissió d’un territori dintre un estat membre és un fet que no té precedents i com a tal s’hauria de tractar. A part de la pressió que pogués fer Espanya per deixar Catalunya fora de la UE, no trobo raons per pensar que la UE tingués també interès a deixar-nos fora, ja que Catalunya seria contribuïdora neta al pressupost de la UE i Espanya ara n’és receptora.
D’altra banda, no cal ser premi Nobel per entendre que aturar l’espoli fiscal que patim, de 16.000 milions d’euros anuals (8,4% del PIB), tindria uns efectes clarament positius per a l’economia catalana. Està demostrat que seríem autosuficients per pagar les pensions i cobrir les noves competències com a estat propi, i que encara ens sobrarien diners, com ho sostenen alguns estudis fets recentment. Pel que fa a les conseqüències comercials que podria tenir la secessió de Catalunya, s’ha de tenir en compte que el 2011 el 52,9% dels productes que no es van consumir a Catalunya es van vendre a la UE i a la resta del món, i només el 47,1% a la resta d’Espanya. Ja no depenem tant com abans del mercat espanyol. Per conèixer les conseqüències que la independència de Catalunya pot tenir per al comerç català, recomano l’estudi fet pels professors Xavier Cuadras i Modest Guinjoan publicat amb el títol Sense Espanya , en què es posa de manifest que les possibles conseqüències negatives d’un boicot espanyol es veurien més que compensades per la desaparició de l’espoli fiscal.
El segon tipus d’ofensiva contra l’estat propi és la que utilitza la Constitució i les lleis com a entitats sagrades i inamovibles i que, basant-se en això, rebutja donar cabuda a les aspiracions democràtiques d’una part considerable dels ciutadans catalans.
Hi ha un tercer tipus d’ofensiva: consisteix a desacreditar Catalunya i el seu govern. Es diu que aquesta és l’autonomia més endeutada de l’estat espanyol, que ha de viure de l’ajut de l’Estat a través del fons de liquiditat i que plantejar en aquests moments el procés de l’estat propi agreuja la crisi econòmica. Hi ha molts factors que poden haver contribuït a l’endeutament de la Generalitat, però es demostra que, llevat del cas de Castella-la Manxa, les autonomies amb un endeutament per càpita més alt són les que històricament han tingut uns recursos per sota de la mitjana, i les autonomies que els han tingut per sobre són les que tenen un endeutament per sota de la mitjana.
Actualment, el que agreuja la crisi econòmica és la ineficàcia de la política del govern espanyol, que ha perdut la credibilitat a escala internacional. A més, el maltractament fiscal i econòmic que l’Estat dispensa a Catalunya sí que empitjora la crisi de la nostra economia i l’ofega. És increïble que Catalunya, amb una contribució neta anual a la resta de l’Estat de més de 16.000 milions d’euros, hagi de demanar diners manllevats a l’Estat. S’ha d’explicar al món que no és perquè tirem la casa per la finestra, sinó que està provocat, en part, pel mal finançament i l’espoli fiscal que patim.
Finalment, existeix l’ofensiva dels denominats federalistes, que en major o menor mesura reconeixen que Catalunya fa una aportació important a la solidaritat i que tornen a proposar una reforma del sistema de finançament des d’una perspectiva federal. A ells se’ls ha de dir que ha passat el temps per això, que han fet tard, que els catalans no hi confiem. Hem après que qualsevol pacte serà un fracàs. No es pot pactar amb els que ens neguen l’existència com a nació, amb els que reiteradament ataquen la nostra llengua i la nostra cultura.
Espanya ha de saber que de manera pacífica, democràtica i sense menysprear-la, una gran part dels catalans hem posat rumb cap a un altre horitzó de llibertat i progrés, i que això, com també volen fer creure alguns, no és el caprici d’uns quants.
És d’esperar que, ara que li han donat el premi Nobel de la pau en reconeixement a la seva contribució a l’establiment de la democràcia i dels drets humans, la Unió Europea faci honor a aquest guardó i ajudi Catalunya en tot aquest procés d’emancipació nacional.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Lofensiva-espanyola-contra-lestat-propi_0_792520797.html
Minut i resultat
Això que una part de la Catalunya real te l’hagin de portar de fora té una conya espectacular.
Marta Rojals
Mira que som dolentots, eh? L’endemà de divendres, com si el nostre equip hagués guanyat la Champions, socis i simpatizants vam fer cap als diaris del rival per buscar, morbosament i infructuosa, fotos aèries de la ‘majoria silenciosa’, com qui busca estelades en una transmissió de Gol TV.
I de nou ens vam topar amb tot de panoràmiques rasants, perquè l’amo de la realització és qui tria quan toca fer zooms, enquadrar el joc o enfocar la gespa. I aleshores és quan arriben les sorpreses pel resultat: com pot ser?, protesta el contrari: si això no s’ha vist! Ah, amic: que t’enfoquin la gespa no vol dir que el partit no es jugui.
I entre els qui no el volen veure i els qui no el volen mirar, la senyora Sánchez-Camacho reclamava des del mig del camp que el president s’apuntés ‘l’èxit’ de la macroconcentració microtudinària. I ho deia immergida en un aiguabarreig de banderes pròpies i estranyes que li tapaven els autocars vinguts d’Espanya a inflar-li la Catalunya real. I ja em perdonarà, però això que una part de la Catalunya real te l’hagin de portar de fora té una conya espectacular.
És igual, posem-hi que a tot s’hi val. Doncs, fet i jugat, el dia D, al final del partit, el marcador de la plaça de Catalunya indicava 60 a 1. Això no ho dic jo, encara per espanyolitzar i no se’m pot fer cabal. Ho va dir un columnista de ca n’Intereconomía que, oh sorpresa, no culpava els àrbitres de la derrota, sinó la tàctica de l’equip. Tradueixo de la llengua ‘común’ i indivisible, per als també pendents d’espanyolitzar:
‘La pitjor xifra independentista del passat 11-S (600.000) contra la millor del 12-O (10.000). 60 a 1. Aquesta és, a la Catalunya actual, la força real de la idea ‘Espanya unida’ en comparació amb la força real de la idea ‘Catalunya independent’. […] des del punt de vista de l’estratègia unionista […] ha estat un error tàctic de proporcions colossals.’
Doncs, com que els números canten, ja han començat a sortir Ronceros dient pels mitjans que no patim, que el dia de la Puríssima Constitució hi tornaran, més i millor, i que aquesta vegada serà la bona. Oblidant interessadament que el partit de tornada va ser divendres i ja s’ha jugat. Un altre cop van tard, perquè el 25 de novembre, a casa nostra, ja haurà començat una altra lliga. Ho dic per a qui es vulgui estalviar l’autocar.
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4047151/minut-resultat.html
EL TEMOR DELS REACCIONARIS
“La famosa concòrdia de Francesc Cambó és morta precisament perquè els moderats no van saber defensar-la davant els extremistes, ja fossin de dreta o d’esquerra”
Agustí Colomines
Josep M. Ortiz Arilla, a que vaig tenir el privilegi de dirigir-li la tesi doctoral sobre el Lluís Companys periodista, fa uns dies em va enviar per correu electrònic una cita d’Alexis de Tocqueville (1805-1859), del seu conegut llibre sobre la democràcia a Amèrica. La cita és de l’apartat sobre el capteniment dels historiadors en els segles democràtics. És un capítol molt interessant que versa sobre l’oposició entre l’actitud dels historiadors aristocràtics, els quals feien dependre els grans canvis de l’acció d’uns pocs, i la dels historiadors democràtics, que ressaltaven l’acció col·lectiva tot menystenint la influència que pot exercir un individu.
Per a un magistrat francès com Tocqueville, que a pesar dels seus orígens nobles era un liberal de cap a peus, “el geni, els vicis o les virtuts de certs individus retarden o precipiten el curs natural del destí del poble”. No podia ser d’altra manera, perquè quan “una causa és prou vasta per aplicar-se al mateix temps a milions d’homes, i prou forta per inclinar-los junts en la mateixa direcció, sembla fàcilment irresistible”, fins al punt que tothom està disposat a creure que no podia resistir-s’hi de cap manera. Aquesta és una reflexió que lliga bé amb el que ha passat en aquest país d’un mes ençà. La dialèctica entre l’acció col·lectiva i la determinació individual ha permès a Catalunya —i per consegüent a Espanya i a Europa— entrar en una fase política inèdita fins ara. Potser inesperada, si és vol dir així, però que respon a la determinació individual i col·lectiva. I és que no hi ha cap procés polític que s’enceti per casualitat.
Però l’amic Ortiz Arilla no era ben bé això el que destacava d’aquest capítol de la segona part de l’important llibre de Tocqueville sobre el funcionament de la democràcia liberal als EUA. El que ell em remarcava era que sovint hi ha qui nega als ciutadans [en aquell temps els historiadors democràtics] “el poder d’actuar sobre el destí del poble, també lleven als mateixos pobles la facultat de modificar la seva pròpia sort, i els sotmeten sia a una providència inflexible, sia a una fatalitat cega. Segons ells, cada nació és indefectiblement lligada, per la seva posició, el seu origen, els seus antecedents, la seva natura, a un cert destí que tots els seus esforços no podrien canviar”. La intransigència legislativa és sovint un d’aquests motius.
En el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, sempre hi ha qui avantposa la llei, com si l’ordenament jurídic fos intocable i no es pogués modificar per la voluntat popular, per davant de l’exercici de la democràcia. Fa feredat que encara hi hagi qui s’aferri a una manera tan primitiva d’entendre la democràcia. Potser és que la temen, oi? El temor dels espanyols és precisament aquest: que Catalunya pugui decidir per ella mateixa el seu futur. Per això s’aferren a la Constitució i la converteixen en un text “sagrat”, intocable, que no pot ser modificat per la voluntat popular.
Des que el president Mas va decidir encapçalar el procés d’autodeterminació [i ningú no pot negar que aquesta “acció individual” ha estat decisiva en el que està passant], la política espanyola està més nerviosa que mai. Proliferen els insults i les propostes agressives, com ara la intenció del ministre José Ignacio Wert “d’espanyolitzar Catalunya”. De la mateixa manera que entre els sectors moderats, que combaten la secessió de Catalunya amb tanta o més força que els extremistes, es recorre a la vella literatura catalanista per defensar la continuïtat d’Espanya. La famosa concòrdia de Francesc Cambó —que ara és en boca de molts articulistes— és morta precisament perquè els moderats no van saber defensar-la davant els extremistes, ja fossin de dreta o d’esquerra.
Al contrari, s’hi van aliar per construir els famós “patriotisme constitucional” que, tal com va ser definit, es va convertir en una mena de cuirassa per contenir els pluralisme nacional que reclamaven els nacionalistes catalans, bascos, valencians, illencs o gallecs. La pressió de la cotilla havia de rebentar, però, per alguna costura. La doctrina de la fatalitat de la qual també parlava Tocqueville en el capítol que comento aquí, consisteix a creure que els individus no poden exercir el lliure arbitri perquè unes forces estranyes ho impedeixen. Si això fos així, estaríem davant la pèrdua de la llibertat i paralitzaria el progrés de les societats democràtiques. Seria el triomf definitiu dels reaccionaris.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/el_temor_dels_reaccionaris_89686.php
Amb exèrcit o sense?
Obrim una sèrie de debats sobre aspectes importants d’un futur estat català
La seguretat i la defensa han estat, amb la moneda i la justícia, els símbols clàssics que han definit els estats-nació que van deixar enrere el sistema feudal. D’això, ja en fa molts anys i els estats han anat evolucionant i sofisticant el sistema de defensa amb organismes multinacionals i tractats i convencions pactades després de les grans guerres del segle XX.
Els exèrcits del segle XXI són molt desiguals, segons els estats. Des dels que tenen més de dos milions de soldats en actiu, com la Xina (2.285.000 soldats), els EUA (1.458.000 soldats) o l’Índia (1.325.000 soldats), als que no en tenen: Andorra, Samoa, Costa Rica, Tuvalu, Ciutat del Vaticà o les Illes Salomó.
El debat sobre la conveniència d’un exèrcit en una Catalunya independent no s’ha fet encara a fons; però el president Artur Mas va desfermar les primeres reflexions després de l’Onze de Setembre, quan va dir que l’estat català no tindria exèrcit. La idea va ser rebatuda pel president del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i ex-director general dels Mossos d’Esquadra, Miquel Sellarés, per qui el sistema de seguretat europeu no entendria que Catalunya no assumís cap cost ni cap risc en defensa.
Entre tenir exèrcit i no tenir-ne hi ha opcions que poden considerar-se una tercera via. Per exemple, hi ha estats que no tenen exèrcit permanent (Haití, Islàndia, Mònegue, Panamà, Vanuatu i Illes Maurici), però sí que tenen forces militars limitades. Per una altra banda, dels estats sense força militar, n’hi ha que tenen convenis de defensa amb estats que consideren referents o amb aliats històrics.
El cas d’Islàndia, sovint adduït, és peculiar: no té exèrcit permanent des del 1969, encara que és membre actiu de l’OTAN; té un acord de defensa amb els Estats Units d’Amèrica, que van desplegar una força de defensa a Islàndia i una base militar a Keflavík (del 1951 al 2006). El 2006 els EUA van deixar la base, però amb el compromís de continuar proveint seguretat i defensa al país. Tot amb tot, Islàndia té una força militar expedicionària per a mantenir la pau, un sistema de defensa aèria i una guàrdia de costes militaritzada.
Una creença equivocada és que Suïssa no té exèrcit, potser perquè històricament s’ha declarat neutral en en la majoria de conflictes del continent europeu; però la veritat és que té una força militar de 134.886 soldats actius, amb 77.000 més a la reserva.
Un futur estat català té, doncs, un ventall prou ric d’opcions a l’hora de decidir un model de seguretat. Tant si opta per tenir exèrcit com si no, Catalunya també haurà de decidir si vol pertànyer a l’OTAN; i en cas de voler entrar a l’OTAN, i de no voler exèrcit, pot trobar-se obligada a aportar-hi un contingent militar mínim, com el Luxemburg, que únicament té nou-cents soldats.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4047223/20121015/exercit-sense.html
Jaume Clotet: ‘Un exèrcit per a Catalunya’
És evident que la situació idònia seria de no tenir-ne, i que tampoc no en tingués la resta de països del món. Aquesta opció és, avui, una utopia absoluta.
Hauria de tenir un nucli operatiu format per uns 15.000 efectius professionals i una força a la reserva d’uns 20.000 efectius voluntaris més.
La possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent ha obert el debat sobre la necessitat que el nou país compti amb un exèrcit o no. La majoria d’opinions publicades s’expressen en sentit contrari, apel·lant a unes idees molt lloables però, malauradament, absolutament rebatibles. És evident que la situació idònia seria de no tenir-ne, i que tampoc no en tingués la resta de països del món. Aquesta opció és, avui, una utopia absoluta i per això hem d’abordar la qüestió tocant de peus a terra i procurant, això sí, que una força militar catalana en costi el mínim possible.
Diuen els contraris a l’exèrcit català que hi ha països sense exèrcit. Cert. Una dotzena d’estats no tenen forces armades, però amb unes característiques demogràfiques i un emplaçament geogràfic que no tenen res a veure amb Catalunya. A banda Costa Rica, la resta de països són minúsculs i compten, per cert, amb tractats internacionals amb tercers països que en garanteixen la defensa. És el cas de Kiribati, Micronèsia, Samoa o Palau. Entre aquests països val a dir que hi ha Andorra, que ha deixat la defensa en mans de França i Espanya mitjançant acords internacionals. La resta de països del món tenen exèrcit, encara que siguin petits. Islàndia, sovint presentat com un país sense exèrcit, té una força militar petita i ben operativa.
Aquestes setmanes circula una teoria segons la qual Catalunya no necessitaria exèrcit perquè seria protegida per la Unió Europea (UE), l’OTAN o alguna altra organització supranacional. Aquesta possibilitat és factible, és clar, però els promotors obliden un petit gran detall: la protecció mútua sempre és solidària, raó per la qual els altres socis també esperaran que Catalunya els defensi en cas d’un atac, cosa que no podrem fer sense una força armada. Tots els països europeus tenen, en conseqüència, un exèrcit. Sí, també el Luxemburg i tots els països escandinaus –que, per cert, tenen exèrcits de proporcions considerables. Suïssa, un país que no forma part de l’OTAN, ha garantit tradicionalment la independència i neutralitat gràcies a un dels exèrcits més grans del món.
L’excusa del cost econòmic de tenir un exèrcit també té un recorregut petit. Dinamarca destina a la defensa un 1,4% del PIB, Àustria un 0,8% i Irlanda un 0,7%. Catalunya podria tenir una força militar que no superés l’1% del PIB. Tenint en compte el dèficit fiscal actual, d’un 8% del nostre PIB, no parlem de res extraordinari que hipotequi el futur del nostre país. Ben al contrari, crearia ocupació i impulsaria un nou sector basat en la recerca i en la innovació tecnològica.
Quines forces hauria de tenir un exèrcit català, que podríem anomenar Força de Defensa de Catalunya (FDC)? Partint de la base que la seva missió seria la defensa efectiva del territori nacional, la resposta a una emergència i l’assumpció de compromisos internacionals, hauria de tenir un nucli operatiu format per uns 15.000 efectius professionals i una força a la reserva d’uns 20.000 efectius voluntaris més. A banda, es podria preveure la formació d’una Guàrdia Nacional o Sometent Nacional format per uns 10.000 voluntaris, amb períodes regulars d’entrenament i formació, per a donar suport auxiliar a la FDC. Amb aquestes xifres, o similars, seria un dels exèrcits més petits d’Europa.
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4047222/jaume-clotet-exercit-catalunya.html
Jordi Armadans: ‘Afegir més militarisme és absolutament sobrer’
Seria ridícul que tenint estructures d’estat féssim menys o féssim la contrària del que hem fet en alguns àmbits optant per un model de defensa militarista ancorat en dinàmiques del passat.
El dret de decidir aprofundeix en la democràcia i ens permet de guanyar la llibertat i ser presents al món.
Si Catalunya avança cap a la independència, una de les coses que el poble català haurà de decidir és quin model de política exterior (simple gestió d’interessos o també defensa de valors?) i quin model de política de seguretat (entenent-la, només, com a defensa o d’una manera molt més global i completa?). Segons aquesta tria, un hipotètic exèrcit català seria imprescindible o innecessari o, fins i tot, contraproduent.
Personalment, m’imagino, i vull, una Catalunya sensible al que passa a la resta dels Països Catalans, a la península, a la Mediterrània, a Europa i a tot el món. Una Catalunya que no amaga el cap i que s’implica en iniciatives i propostes que vulguin, seriosament i no retòricament, promoure la democràcia, defensar els drets humans i construir la pau.
No m’ho imagino perquè sí. M’ho imagino perquè, en part, ja es fa. Catalunya, tot i ser una nació petita i sense estat, ha tingut un paper (superior, per cert, al d’alguns estats constituïts) en la construcció d’un paradigma de seguretat humana molt més global i multidimensional que no la simple, i simplista, assimilació de la seguretat a la defensa militar. La societat civil catalana (ONG, campanyes, centres de recerca, universitats, etc.), a vegades comptant amb el suport del govern i del Parlament de Catalunya, ha fet aportacions a fòrums, cimeres i campanyes sobre medi, desenvolupament sostenible, governabilitat global, lluita contra la pobresa i la injustícia, promoció dels drets humans, foment de la cultura de pau, la prevenció de conflictes, el desarmament i la desmilitarització, etc.
Si això hem estat capaços de fer sense tenir estructures d’estat, seria ridícul que, tenint-ne féssim menys, o féssim la contrària optant per un model de defensa militarista ancorat en dinàmiques del passat. Seria un contrasentit que, precisament quan disposéssim de més llibertat d’acció, diguéssim que serem menys responsables amb el món perquè no tenim opció de decidir models alternatius. El dret de decidir aprofundeix en la democràcia i ens permet de guanyar la llibertat i ser presents al món. I, un cop presents al món, el dret de decidir vol dir aportar-hi alguna cosa. Alguna cosa positiva i necessària, és clar.
I promoure la seguretat humana és cabdal. Afegir més militarisme, absolutament sobrer.
Jordi Armadans. Politòleg, periodista i director de la Fundació per la Pau (@Jordi_Armadans)
Wert i la Història
Xavier Diez
No ens han d’estranyar les declaracions del ministre Wert sobre l’obsessió per “espanyolitzar Catalunya” (en termes històrics podria bescanviar-se per “convertir infieles a la vera fe”). De fet, aquestes paraules ja apareixen al programa electoral del PP, i ben segur, devien ésser redactades en les pauses de les tertúlies d’Intereconomia. No, no criticaré la diàfana sinceritat amb què ens obsequia aquest amant de la tauromàquia. Em fixaré, tanmateix, en altres frases que m’han cridat més l’atenció i han passat més desapercebudes pels mitjans de comunicació.
A l’hora de reforçar l’argumentari que justifica la invasió competencial, hi afegeix que en el currículum català de l’ensenyament secundari, “s’oculta deliberadament la identificació dels elements històrics de Catalunya dins d’Espanya” i es queixa que en els llibres de text dels alumnes catalans, en comptes d'”Història d’Espanya”, apareixen com “Història a seques”.
Aquestes declaracions (i tenint en compte que afecta els meus gremis de docent i d’historiador) no haurien de passar desapercebudes perquè resulten extraordinàriament clarificadores…
Això ens remet a un doble història. Primer, la dels orígens de l’escola pública, i segon, la del camp de coneixement reglat que esdevé l’assignatura d’història. Ambdues coses resulten estretament lligades, i el pensament de Wert sobre ambdues qüestions esdevé molt revelador.
L’educació pública estatal, tal com la coneixem, té origen a la Prússia del primer terç del XIX. Després de la humiliació napoleònica, l’elit prussiana va decidir organitzar un instrument d’enginyeria social que resultés útil per disciplinar i militaritzar la societat. Un sistema d’ensenyament públic rígid, dur, que servís per impartir uns coneixements tècnics bàsics, que ensinistrés l’individu a rebre ordres, i que servís per adoctrinar la totalitat de la població amb un seguit de coneixements socials inventats (llengua estàndard, religió, història) havia de servir per acostumar la població a l’obediència i la submissió respecte l’estat. L’èxit de la institució va aconsellar estendre el sistema prussià arreu d’Europa, amb diferències nacionals o millors o pitjors recursos, tanmateix, ningú no dubtà de la seva eficàcia com a primer pas de la conscripció obligatòria que tants disgustos ens va donar al segle XX.
La història com a camp de coneixement reglat va anar molt lligat a la invenció de l’escola pública. Perquè les històries nacionals (de França, d’Alemanya, d’Itàlia, d’Espanya…) serviren com a relat justificatori d’aquesta submissió a l’estat. Fou durant el segle XIX que l’assignatura d’història (des d’un principi, sempre nacional) serví com a instrument de propaganda en el sentit que perseguia la creació i transmissió de mites nacionals (els gals, els ibers, la reconquesta, la revolució francesa,…) i la generació de greuges nacionals (l’odi mutu franco-alemany, la “naturalitat” de la unitat italiana o alemanya, la “unidad de destino en lo universal” hispànica,…). Per tant, les històries del segle XIX, sempre són nacionals, i les històries nacionals solen servir per donar naturalesa i justificació a les nacions. Aquí, els catalans tampoc som excepcionals, car com tot poble que ha passat pel romanticisme també ha creat els seus mites.
Wert demostra, doncs, on són les seves arrels i els seus referents actuals: al segle XIX. I on són les seves idees: l’escola com a instrument que cerca la submissió de l’individu, ja sigui a l’estat, ja sigui al conjunt de creences que el sustenten “que se sientan orgullosos de ser españoles”. Alhora, critica que els professors catalans impartim una història on Catalunya, Espanya i el món s’articulin en una mateixa matèria.
Wert es lamenta que els nens catalans disposin d’ulleres 3D per contemplar i analitzar el món en relleu. La seva idea és el retorn al blanc i negre i la unidimensionalitat de la “unidad de destino en lo universal”. Critica a la Conselleria i a la comunitat educativa catalana que preferim viure en l’escola del segle XXI, en un món cosmopolita, políglota, polidimensional, capaç de transmetre a l’alumne, no pas propaganda, sinó la complexitat i la incardinació dels fets, els factors i els actors històrics.
Això em recorda aquella frase que vaig copiar tantes vegades, cap a 1970, en els quaderns de cal·ligrafia de l’època. “Se piensa el ladrón, que todos son de su condición”. Wert acusa al sistema educatiu català de fer allò que ell voldria: fer servir l’aula per adoctrinar, per convertir infidels a la “religió única i veritable de la nació espanyola”. S’ha mirat al mirall? No veu la seva cara d’anacronisme? No té sentit del ridícul? No li caldria un psicoanalista? O, millor encara, no li aniria bé parlar amb un exorcista?
http://in.directe.cat/com-els-llancers-polonesos/blog/8796/wert-i-la-historia
RESPOSTA NORD-CATALANA SOBRE EL BARçA I LA INDEPENDÈNCIA
Monsieur le Directeur de Express.be : Nous avons lu votre article : « F.C. Barcelone et les vélléités d’ indépendance de la Catalogne »
Puisque vous vous dites ouvert à l’ expression plurielle, acceptez que nous y participions: S’ il veut pouvoir nous informer, Expres.be doit s’ informer. Et pour cela il doit trouver des sources diverses et contrastées.
Vous vous étonnez que 100 000 spectateurs se mettent à crier : INDÉPENDANCE au Camp Nou. Vous vous demandez s’il s’agit d’un malentendu ou d’ un comportement déplacé. Ni l’ un ni l’autre ! Il n’y a pas qu’au Camp Nou que le peuple catalan crie ” Indépendance”.
Il le fait dans tous les stades, dans tous les sports, dans toutes les fêtes, dans toutes les places et il emplit les rues pour le dire .
Lorsque presque deux millions de personnes se rassemblent et manifestent de manière festive, démocratique, pacifique et plurielle (11 septembre dernier) avec un seul slogan: CATALOGNE NOUVEL ÉTAT D’EUROPE, un journal qui veut informer doit avant tout essayer de comprendre. Avez-vous vu beaucoup de manifestations de ce type en Europe? Faut-il casser pour se faire entendre?
Lorsque le public d’ un match se lève à la minute 17 et 14 secondes (1714 chute de Barcelone et perte des libertés et constitutions catalanes) et se met a crier: INDEPENDENCIA , un journal qui veut informer peut lire l’ histoire et chercher des explications.
Vous apprendrez que la spoliation de la Catalogne par l’ Espagne vient de loin et que pour chaque euro que les catalans paient en impôts, seulement 57 centimes sont reversés à la Catalogne. Résultat: La communauté la plus riche de l’ Espagne tombe à la neuvième position après impôts. C’ est cela la « solidarité » à l’ espagnole : il s’ agit d’ un système unique dans l’ ensemble des formules de redistribution occidentales.
Mais ne croyez pas que tout cela se résume à une affaire d’argent, que tout cela soit un effet de la crise comme le prétendent certains journaux, mal informés. Depuis toujours,la Catalogne a lutté pour ses droits, pour son droit millénaire, pour sa langue, pour sa culture toujours méprisée. Toutes les tentatives ont été réprimées par la force. Et elles sont nombreuses. Lisez l’histoire. N’ importe quel peuple se soulèverait dans ces conditions . Nous attendons de ceux qui sont attachés à la liberté qu’ils accompagnent et soutiennent tous les peuples qui luttent pour elle.
La Catalogne a cherché à exister dans l’ Espagne. Elle a cru a la possibilité de vivre dans la Constitution née aprés le franquisme. Mais cohabiter n’ est pas se fondre et perdre son identité. Les récentes sentences judiciaires mettant en cause la politique linguistique ont convaincu les catalans que le système actuel d’ autonomie ne peut pas garantir leur langue et leur personnalité. La Catalogne ne saurait survivre dans la vague actuelle de nationalisme espagnol, dans une campagne anti-catalane permanente, dans une politique recentralisatrice qui détricote ce qui avait été obtenu par consensus et négociation. L’ indépendance est la seule solution.
Nous attendons une information contrastée, plurielle, sans préjugé. La presse internationale s’intéresse de plus en plus au processus d’ indépendance de la Catalogne. Si vous pensez que les journaux catalans sont juge et partie, lisez les New York Times, Financial Times, Washington Post et différents journaux anglais mais aussi hollandais, italiens….qui en rendent compte de manière de plus en plus juste.
Vous pourrez trouver les extraits de presse étrangère que publie le Collectif d’ universitaires EMMA sur leur site:(http://emma-col-cat.blogspot.fr/)
Marie-Claude i Francesc Bitlloch , Montoriol, Catalunya Nord
Fer política o fer país
Jordi Badia
I és que avui la distinció entre fer política o fer país, per referir-nos a una divisió clàssica entre el que es pot fer i el que no es pot fer des d’un club de futbol, és tan prima que la podem donar per inexistent. Ara per ara, la neutralitat no és possible. Per tant, fa bé el president Rosell de posar-se del costat dels seus.El president del FC Barcelona, Sandro Rosell, ha dit aquest cap de setmana que no entén quin problema hi ha en haver fet un mosaic amb la senyera al Camp Nou el dia del Reial Madrid i, en resposta als qui l’han acusat de polititzar el club, que fer política hauria estat dibuixar l’estelada. La distinció de Rosell és correcte. No obstant, per més que s’hi esforci, les seves argumentacions no seran acceptades pels qui defensen un club asèptic nacionalment, és a dir, descatalanitzatRosell va provar de mantenir el club al marge de l’accelerada política que viu el país des de fa uns quants mesos. I, de la mateixa manera que li va succeir amb al govern i als partits, va quedar desbordat per la voluntat dels aficionats blaugranes, expressada de manera inequívoca. Al Camp Nou s’hi han vist més estelades que mai i el crits a favor de la independència de Catalunya s’han convertit en habituals, també al Palau Blaugrana. El president del Barça ha entomat el moment que viu el país i ha recollit el sentiment majoritari dels socis i aficionats catalans, tant en la declaració que va fer a l’Assemblea de compromissaris com en l’escenari preparat per al dia del Madrid.
És veritat que el Camp Nou ha fet mosaics amb la senyera més d’una vegada i cada vegada que hi ha vingut el Reial Madrid. No obstant, els qui s’hi han esverat tenen un punt de raó des de la seva òptica espanyola i espanyolista perquè, primer, mai les quatre barres havien encerclat tot el camp i sempre s’havien partit l’espai amb els colors blaugranes, és innegable que des de la directiva es va voler fer un gest contundent, i, segon, perquè el moment polític no és el de fa uns anys; avui, qualsevol pronunciament o acció té un significat distint i és llegit en clau independència sí o no.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4604/fer/politica/fer/pais
Victòria moral del catalanisme
Salvador Cot | Actualitzat el 14/10/2012 a les 18:30h
Primera victòria moral del catalanisme. El propi Arnaldo Otegi reclama, des d’avui, llençar per inservible el mirall irlandès i concentrar els esforços en seguir la via catalana. El líder empresonat de l’esquerra abertzale proposa abandonar el Belfast dels anys de plom i fixar-se en la Barcelona cívica, inclusiva i democràtica i que va omplir d’il·lusió els carrers d’un dia assolellat de fa poques setmanes. Al final, serà el catalanisme qui asseguri la pau a Euskadi.
Des de la seva cel·la a la presó de Logronyo, Otegi ha vist clar que la violència no només és una xacra moral, sinó també un llast polític. I que els encaputxats de la pistola obstaculitzen, vuit-cents morts després, qualsevol proposta que pretengui oferir un projecte democràtic i majoritari.
Però l’entrevista que oferim avui a Nació Digital també és una advertència per a l’altra banda. Avui l’estat espanyol es pensa que Arnaldo Otegi està incomunicat, quan és Madrid qui ha entrat en una batalla perduda contra el temps i la democràcia.
PD: Mantenir empresonat Arnaldo Otegi és una vergonya. Incomunicar-lo a la cel·la, una venjança.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47788/victoria/moral/catalanisme
Arnaldo Otegi: «Hem d’anar cap a Euskal Herria, nou estat d’Europa»
El líder de l’esquerra abertzale planteja un canvi d’estratègia per abandonar la via nordirlandesa i acostar-se al que planteja el sobiranisme
Salvador Cot | Actualitzat el 14/10/2012 a les 18:30h
English version Versión en castellano
El dirigent de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, a la banqueta de l’Audiència Nacional espanyola durant el judici del juny del 2011. Foto: Angel Díaz/ACN.
Aquest dissabte va fer tres anys exactes que Arnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) va ser empresonat per pertànyer a Batasuna, una organització que el sistema polític i judicial espanyol va començar a considerar que pertanyia a una mena d’ETA global a finals dels anys noranta. A hores d’ara, Otegi està reclòs al centre penitenciari de Logronyo. És des d’allà que respon, en exclusiva, a les preguntes de Nació Digital.
– Un filòsof basc que vostè deu conèixer, Xabier Zubiri, escrivia que “la intel·ligència no veu la realitat impassiblement, sinó impressivament”. En aquest sentit, el procés de pau sembla avançar, però la imatge d’Arnaldo Otegi empresonat genera una impressió molt determinant…
– Zubiri parlava d'”intel·ligència que sent”… I la impressió que cita reflecteix amb claredat evident que els enemics de la pau tracten de sabotejar o fins i tot col·lapsar el nou temps que l’esquerra abertzale ha obert a Euskal Herria. Els enemics de la pau, que són molts i molt poderosos (i que estan instal·lats en els llocs clau tant de la jerarquia policial o militar com en els consells d’administració de grans empreses, entitats financeres i mitjans de comunicació) estaven còmodes en un escenari de confrontació armada de baixa intensitat del qual n’extreien grans beneficis tant polítics com econòmics. El nostre delicte -el meu i el dels meus companys empresonats- és haver estat els responsables de la desaparició d’aquest escenari i la seva substitució per un escenari exclusivament pacífic i democràtic. I per això ens van empresonar i se’ns manté a la presó.
– Les enquestes, fins i tot una del diari El Mundo, anuncien un tomb inèdit en el mapa electoral basc, amb un percentatge superior al 60% per a la suma de PNB i l’esquerra abertzale. ¿Fins a quin punt és un mèrit de les diverses forces d’àmbit basc i en quin percentatge es tracta d’una reacció contra un govern que té una base social insuficient?
– El govern PSOE-PP només va ser possible en termes d’aritmètica parlamentària perquè la voluntat democràtica de la ciutadania de la Comunitat Autònoma Basca (CAV) va ser amputada amb la nostra il·legalització. Tracten de fer creure a l’opinió pública de l’estat que la nostra ciutadania havia optat, finalment, per donar la confiança majoritària al constitucionalisme espanyol. No ha estat sinó un intent, absurd, d’ocultar la realitat a través de la utilització sostinguda d’una gran mentida, que tinc la impressió que han acabat per creure’s. Ara, quan el conjunt de les sensibilitats polítiques del país hem concorregut en les últimes cites electorals tota la seva realitat virtual s’ha enfonsat com un castell de cartes. Així que les pròximes eleccions de la CAV tornaran a posar negre sobre blanc el caràcter cada cop més minoritari de les posicions constitucionals espanyoles en aquesta part del nostre país.
– De confirmar-se aquesta tendència, quin és el seu pronòstic per conformar una majoria en el parlament de Vitòria?
– Permeti’m primer una predicció: les forces polítiques sobiranistes a la cambra depassarem amb escreix la majoria absoluta, si se’m permet ser generós i incloure el PNB com a força decididament sobiranista. I, a més, crec que també hi haurà majoria absoluta sumant l’esquerra, essent, si se’m permet, ja extremadament generós en considerar el PSE com a força d’esquerra. Així que abans de parlar de majoria necessitem fixar les grans prioritats d’aquesta nova legislatura, que per a mi són, fonamentalment, tres: consolidar la pau, dissenyar un nou marc polític i fer front a la crisi econòmica. Per a les dues primeres necessitem el concurs de tothom, sense exclusió. Per a la tercera, des del nostre punt de vista, només podem conformar majories amb aquells que es plantegin, amb claredat política, alternatives a les que plantegen els saquejadors de l’estat del benestar.
“Hem de posar tot el nostre esforç de caràcter unilateral en la construcció d’un nou estat independent a Europa”
– L’esquerra abertzale contempla algun itinerari cap al dret a decidir que no inclogui el PNB?
– El dret a l’autodeterminació forma part del bloc dels drets humans elaborat per Nacions Unides. No és un dret que pugui ser sotmès a transacció, és una reivindicació gairebé prepolítica. És sobre el seu exercici que cal arribar a un acord i nosaltres no excloem ningú. Però permeti’m que li avanci una reflexió. Portem dècades plantejant aquest acord i l’estat sempre ens ha respost amb un cop de porta. Així que crec que s’ha obert el temps en el qual totes les nostres energies han de ser utilitzades en l’exercici pràctic d’aquest dret i en la configuració pacífica i democràtica d’una gran majoria que reivindiqui i materialitzi aquesta proposta: Hem d’anar cap a Euskal Herria, un altre nou estat d’Europa.
– Pel que fa al procés de pau, què li sembla l’actitud del govern de Madrid? Com interpreta la reacció de l’executiu al cas Uribetxebarria?
– El PP ha fet de la no solució la seva aparent alternativa. Així que en definir-los com a enemics de la pau estem essent absolutament rigorosos i proporcionats amb el nivell de provocació i irresponsabilitat que estan demostrant. En el cas del Iosu aquesta actitud ha estat, a més, extremadament cruel i venjativa. Els problemes no poden solucionar-se si hi ha una inclinació permanent i deliberada per ser esclaus de les més baixes posicions i els instints més primaris. Avui l’alternativa del PP és l’amenaça i la decadència econòmica.
– Quina mena de progressos simbòlics es planteja l’esquerra abertzale en l’àmbit de les víctimes d’ETA? Les trobades entre presos i víctimes contribueixen al procés de pau?
– L’esquerra abertzale, en un acte solemne celebrat al febrer al Kursaal de Sant Sebastiàva manifestar la seva desolació per les conseqüències doloroses derivades de l’acció armada d’ETA i per la nostra posició política en la mesura que hagi suposat -no de forma intencionada- un dolor afegit o un sentiment d’humiliació a les víctimes. Ara, en el llibre que he publicat, jo he assumit en primera persona aquesta reflexió, la qual cosa implica un nou gest en un camí que tingui la certesa que recorrerem fins el final. Sobre les trobades que s’han produït entre alguns presos i algunes víctimes, que jo respecto profundament en l’àmbit personal, em fa l’efecte que en la mesura que han format part d’una determinada estratègia poden perdre una part del seu valor. Dit això, jo he fet una proposta a l’esquerra abertzale per a què obri vies de comunicació, directes o indirectes, amb totes les víctimes per buscar una atmosfera humana que ens permeti avançar en nous compromisos com un escenari de pau i justícia per a tothom.
“El govern del PP ha rebutjat reiteradament la invitació d’ETA al diàleg”
– Per a quan una entrega d’armes verificable per part d’ETA? Cal escenificar una dissolució definitiva com a punt i final del procés de pau?
– ETA ha efectuat permanentment una crida a l’Estat Espanyol per començar converses que permetin el desarmament i la dissolució de les estructures militars de la seva organització. El govern del PP ha rebutjat reiteradament aquesta invitació al diàleg que, a més, em consta, té el vist-i-plau d’una bona part de la comunitat internacional. I és una actitud que no em sorprèn perquè per als enemics de la pau l’escenari de la dissolució i el desarmament d’ETA forma part dels seus pitjors malsons polítics. Perquè, al cap i a la fi, sense ETA actuant com el gran enemic interior ja no existeixen excuses ni arguments democràtics per oposar-se als nostres drets nacionals i democràtics. I aleshores només els queda la força, l’amenaça i la imposició. I en això estan.
– Existeixen contactes estables entre l’actual govern espanyol i l’esquerra abertzale o ETA?
– Fins on m’arriba la informació no existeixen, a dia d’avui, cap tipus de contactes pel que fa al govern espanyol.
– Després de tants anys de conflicte amb violència, vostè es consideraria un lehendakari acceptable per al conjunt de la ciutadania basca?
– Comprendrà que parlar de mi en primera persona em causa un cert rubor i és un exercici de vanitat que sempre procuro evitar. Així que li respondré en termes col·lectius. L’esquerra abertzale conformarà un dia, amb absoluta certesa, un govern basc d’esquerres que sigui acceptat i acceptable per a la immensa majoria del poble basc.
– Passada la Diada, totes les enquestes detecten una majoria social independentista a Catalunya. Creu que un procés com el català, sense presos ni violència, pot recollir més simpatia internacional o avançar més ràpid en l’opinió pública?
“Sí que penso que, aparentment, el ritme català s’ha accelerat”
– Per a mi, els processos de recuperació de la nostra sobirania per part de bascos i catalans formen una mena de vasos comunicants en termes polítics. En qualsevol cas, la no existència de presos, refugiats i víctimes a Catalunya facilita enormement el desenvolupament d’un procés exclusiu de demanda de sobirania. Nosaltres, per contra, necessitem invertir una gran part de les nostres energies en la solució del que anomenem les conseqüències del conflicte. Solució en la qual, a més, el concurs dels governs espanyol i francès és absolutament necessari. Dit això, li diré que aquest factor no crec que tingui una especial incidència en les posicions de la comunitat internacional. Quant als ritmes, sí que penso que, aparentment, el ritme català s’ha accelerat, però no tingui cap dubte que aquest ritme es contagiarà al nostre, i a la inversa.
– Quines diferències observa entre ambdós processos?
– A més de l’existència de presos que comentava abans crec que hi ha dues diferències notables que també es faran presents en el nostre país amb el temps. Un envejable protagonisme de la societat civil catalana i l’extensió de la base popular independentista per motius de caràcter econòmic. Aquests dos ingredients han de fer irreversible el procés iniciat.
– El nacionalisme basc sempre ha mantingut una relació estreta amb el moviment republicà irlandès. Superada la violència, aquest model giraria cap a Escòcia?
– Nosaltres seguim mantenint una relació estretíssima amb el moviment republicà irlandès, però vull aprofitar aquesta pregunta especialment interessant per tractar de respondre en termes estratègics. Irlanda era per a nosaltres un mirall tant per l’existència d’una confrontació de caràcter político-militar, amb presos i víctimes, com per la reivindicació d’un marc intermedi, tàctic, que permetés al poble irlandès exercir el dret a l’autodeterminació. Nosaltres també portem dècades defensant aquest acord polític intermedi amb l’estat, que seria autonomia més dret a decidir. Però avui -i això és el que és substancial- en termes estructurals, necessitem fer-nos aquestes preguntes: És possible aquest acord amb l’actual estat espanyol? És possible encara un acord intermedi que no contempli la plena sobirania en matèria econòmica? I la resposta, a dia d’avui, és no. Així que, sense renunciar a la mà estesa per a aquest acord, hem de posar tot el nostre esforç de caràcter unilateral en la construcció d’un nou estat independent a Europa. Ells no ens respecten, nosaltres marxem.
“Bascos i catalans som part de la realitat europea i és en aquest marc on hem de veure satisfets els nostres drets nacionals i democràtics”
– La resolució política dels casos basc i català ha de ser assumida exclusivament des de Madrid i París? Europa hauria d’implicar-se en una hipotètica ampliació interna?
– Bascos i catalans som part de la realitat europea. I és en aquest marc on hem de veure satisfets els nostres drets nacionals i democràtics. I jo no tinc cap dubte que així serà si som capaços d’articular majories populars sòlides en defensa d’un estat propi en les nostres respectives nacions. I més veient les amenaces de vetar la pertinença de Catalunya a la Unió Europea en el cas d’independitzar-se es multipliquen. Per cert, existeix un grau més alt de violència que amenaçar tot un poble amb un veto que podria tenir greus conseqüències socials i econòmiques per al conjunt de la població?. Li comentaré una anècdota que em va passar fa més d’una dècada durant una trobada amb un personatge molt influent de la socialdemocràcia alemanya que em va dir, literalment, el següent: “Alemanya no farà res per afavorir la independència del poble basc. Però si la proclamen pacíficament i democràticament tampoc no farà res per defensar la unitat d’Espanya”.
– L’estat espanyol té dos focus d’inestabilitat territorial tradicionals, articulats per opcions polítiques basques i catalanes de llarga trajectòria, a les quals s’ha afegit un fenomen nou a Andalusia. Creu que el moviment que lidera Sánchez-Gordillo pot afegir un nacionalisme andalús sòlid al mapa polític?
– Tinc un enorme respecte pel poble treballador andalús i un grau intens de simpatia per Marinaleda, on hi ha una plaça amb el nom de Santi Brouard, company i mestre de la Mesa Nacional assassinat pel terrorisme d’estat. També tinc aquesta simpatia pel SOC, Sánchez Gordillo o Julio Anguita. Dit això, desitjo que també s’articuli a Andalusia un nacionalisme d’esquerres sòlid, perquè això contribuiria, sens dubte, a la consolidació d’una gran aliança popular i plurinacional que impulsés la definitiva modernització de l’estat espanyol, tant en termes polítics com econòmics.
– M’agradaria preguntar-li una impressió personal. Vostè ha entrat a la presó sis vegades (1987, 1991, 2005, 2006, 2007 i 2009), les dues primeres com a membre d’ETA i les últimes quatre fruit de la seva activitat política. Creu que aquesta condemna serà l’última?
– Li seré sincer. Mentre no es produeixi la democratització de l’estat, tots els que, essent coherents, participem en una estratègia pacífica i democràtica, però de confrontació desobedient hem de saber i estar preparats perquè la presó seguirà estant en el nostre horitzó vital. I en això, vaig a a Thoreau: “Sota un govern que empresoni a algú injustament, el lloc adequat per a una persona justa és també la presó”.
– Ha rebut algun tipus de tracte diferent per part del sistema penitenciari?
– No he rebut cap tracte diferenciat, ni jo l’acceptaria.
– Imagini un estat basc. Els ciutadans identitàriament espanyols haurien de tenir alguna consideració col·lectiva?
– En l’àmbit de la que, sens dubte, serà la República Basco-Navarresa -Euskal Herriko Errepublika/República de Navarra- tota la ciutadania tindrà els mateixos drets i obligacions, independentment de quin sigui el seu origen, raça, ideologia o religió. Dit això, i si així ho demanessin els ciutadans que vostè menciona, podrien disposar de les consideracions de caràcter col·lectiu necessàries i ajustades a les normes constitucionals de les que ens haguem dotat. Sempre estarem oberts al diàleg i a l’acord. Aquests ciutadans no han de tenir cap por, entre d’altres coses perquè aquesta identitat forma part, en major o menor grau, d’una gran part de la família i ciutadans que avui conformen Euskal Herria.
– Què és el primer que farà quan surti de la presó? En l’àmbit polític i en el personal, si m’ho permet…
– En l’àmbit polític tornaré a prendre’m un temps per parlar amb el màxim nombre possible de persones i militants de tota Euskal Herria per reprendre el pols al país i posar-me després a disposició de l’esquerra abertzale. En el pla personal, necessito recuperar el temps robat a la meva família per tornar-ne a gaudir. I, si puc, vull emprendre amb ells un viatge a alguna ciutat o país que tinc pendents de visitar. Cuba, Praga o Jerusalem, per exemple.
El dirigent de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, en una imatge d’arxiu. Foto: N.D.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47691/arnaldo/otegi/hem/anar/cap/euskal/herria/nou/estat/europa
Independència o frustració
JOSEP MARIA LOSTE
Ara i aquí, vivim temps històrics a una velocitat vertiginosa, bocabadats
A hores d’ara ens trobem en un moment delicat, l’Estat espanyol ha passat d’ignorar-nos a posar tots els pals possibles a les rodes. Tot just un mes després de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, l’ofensiva contra Catalunya comença a ser aclaparadora, tant a casa nostra com a Espanya i, sobretot, a la Unió Europea, encara que al vell continent els espanyols no se’n surten i tenen molt mala imatge: una imatge de morosos i de no complir absolutament cap pacte. De tota manera, el dogmatisme constitucional espanyol va esmolant les seves eines manipuladores i prepara una croada unionista, amb la finalitat de treure l’espantall de la por, principalment entre les capes més vulnerables de la nostra societat. Ara i aquí, vivim temps històrics a una velocitat vertiginosa, la qual cosa provoca que una part considerable de la nostra gent resti bocabadada i no entengui el que està succeint. Estem en una època en què cal ser pedagògics i, sobretot –en la mesura de les nostres possibilitats–, cal esgrimir dades empíriques, ja que alguns encara pensen, a voltes manipulats per la Brunete mediàtica, que això del dèficit fiscal –18.000 milions d’euros que cada any marxen de Catalunya, per anar a Madrid, i que no tornen– és una “qüestió identitària”, és a dir, com una mena de música celestial: de cap de les maneres! El dèficit fiscal és el màxim responsable que a casa nostra s’hagi disparat la pobresa severa: tres de cada deu catalans viuen en risc d’exclusió i el 40% de les famílies no poden afrontar les despeses imprevistes. No hi ha dubte que es tracta d’una qüestió, real i concreta, que crea molt de dolor social: depressions i frustracions. D’altra banda, els qui són autènticament identitaris són els unionistes. Un exemple clar: les propostes del ministre Wert són clarament neofranquistes. L’unionisme ja no dissimula; pretén, simplement, anihilar la nostra llengua del sistema educatiu, tornar als anys setanta del segle passat, amb la televisió única en castellà i aplicar multes als qui fan servir la llengua pròpia del país. Això, aquest escenari tan injust i regressiu, no el podem tolerar. Els catalans hem de dir prou de debò. No podem permetre que ens trepitgin la llibertat nacional i el drets lingüístics. No podem acceptar que ens apliquin el dret de conquesta. Ara ha arribat el moment clau, no el malbaratem: independència o frustració.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583903-independencia-o-frustracio.html
L’estelada més gran del món tapa l’Ajuntament de la Garriga
La gran estelada cobrint la façana de l’Ajuntament de la Garriga Foto: Jordi Borràs
Un públic molt nombrós s’ha reunit aquesta diumenge a la tarda a la plaça de l’Ajuntament de la Garriga per assistir a la penjada de l’estelada més gran del món (la que hi havia diumenge passat al Camp Nou en el partit contra el Madrid) de la façana del Consistori, en un acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana (ACN).
Més informació a NacióGranollers.cat
http://www.naciodigital.cat/noticia/47791/estelada/gran/mon/tapa/ajuntament/garriga
Narcís Noguera
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada