RECULL DE PREMSA ANC – 16 OCTUBRE 2012
SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
L’ANC recomanarà el vot per les opcions independentistes
L’Assemblea s’implicarà en les eleccions del 25-N perquè el clam de la manifestació de la Diada no es perdi
Es planteja redactar un text sobiranista perquè els partits el subscriguin
16/10/12 02:00 – BARCELONA – MARC BATALLER
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’implicarà en les eleccions del 25-N perquè l’independentisme en surti reforçat. Evidentment, no es presentarà com a formació política, però sí que treballarà perquè aquests comicis siguin plebiscitaris per l’estat propi. Per aquest motiu demanarà el vot per aquelles forces que es comprometin a avançar per aquest camí. Tot i això, no prendrà posició a favor de cap partit, ja que l’Assemblea sempre defensa que no té connotacions polítiques. Simplement serà una declaració d’intencions sobiranista perquè el clam de la Diada no quedi en l’oblit.
Una de les possibilitats per articular aquest procés és que l’ANC redacti un text netament independentista i que els partits que vulguin el subscriguin. Tampoc no es descarta que algunes organitzacions el puguin incloure en el seu programa. A hores d’ara, els dirigents de l’Assemblea estan sospesant aquestes dues vies i també mantenen contactes discrets amb responsables polítics.
Però fonts de l’ANC deixen clar que l’entitat només estarà al costat d’aquelles formacions que apostin per la independència sense dilació.
Campanya contra la por
Al marge del 25-N, l’associació continua treballant. Un dels reptes és eixamplar la base social que està a favor de la independència i es preparen actes i xerrades sobretot a l’àrea metropolitana, una zona on tradicionalment el sobiranisme ha arrelat poc. També es debaten altres campanyes de sensibilització, com per exemple una que combati la por a la independència. Donar arguments raonats i sensats a favor de l’estat propi català per desmuntar les tesis catastrofistes que asseguren que Catalunya entraria en una crisi galopant, gairebé apocalíptica, si se separés de l’Estat espanyol.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/584774.html
Premi Nacional Serrallonga 2012 a l’ANC
Segons informa Salt per la Independència, el Premi Nacional Serrallonga 2012, premi a l’excel·lència en l’actuació a favor dels Països Catalans ha estat atorgat a Salt (Gironès) el proppassat 11 d’octubre a l’Assemblea Nacional Catalana.
La presentadora, l’actriu Txe Arana, ha exposat les argumentacions del Jurat segons les quals s’acorda el “Trabuc d Or”, a l’Assemblea Nacional Catalana “Per la seva tasca en favor de l’autodeterminació del poble de Catalunya i el seu dret a decidir. Per la seva feina per aglutinar persones de diferents orígens i realitats en la defensa del país i per la gran mobilització que ha aconseguit en la darrera diada”.
El premi fou lliurat pel cantant i músic Pep Sala a l’Assemblea Nacional Catalana representada per Carles Castellanos (Vicepresident) i Jordi Pagès (Representant de l’Assemblea Territorial al Secretariat Nacional).
El “Tricorni Negre”, per contra, va ser atorgat a Alejo Vidal-Quadras del Partit Popular per la seva dedicació constant a intentar destruir Catalunya.
Finalment, el premi especial Baronia de Sas, ha estat destinat a homenatjar la figura d’Avel·lí Artís-Gener (Tísner) amb motiu del centenari del seu naixement.
FOTOS: TotSalt
L’ANC-Deutschland aigualeix la celebració oficial del 12O a Berlín
B.F. | Actualitzat el 15/10/2012 a les 13:20h
Els activistes que van repartir els fulletons al cos diplomàtic que va assistir a la celebració del 12 d’Octubre a l’ambaixada espanyola a Alemanya. Foto: ANC-Deutschland.
Ambaixadors, cònsuls i diplomàtics de tot el món es disposaven a celebrar el 12 d’Octubre, Dia de la Hispanitat, amb total normalitat aquest divendres a Berlín. Però un grup d’independentistes agrupats a l’entorn de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)-Deutschland van aixafar la guitarra a l’ambaixada espanyola a Alemanya. A mida que el cos diplomàtic va voler accedir a les dependències espanyoles, els van anar repartint fulletons informatius amb el títol Katalonien, der neue Staat in Europa (Catalunya, el nou estat d’Europa), en què se’ls explicava què va suposar la manifestació d’aquest Onze de Setembre i s’hi llistava tot un seguit de motius pels quals els catalans reclamen la independència.
A la convocatòria hi van assistir diplomàtics de primer nivell, i, segons l’ANC-Deutschland, “van rebre el fulletó amb interès i amabilitat”. En total, els responsables de l’acció van repartir uns 400 fulletons, impresos en paper de postal a tot color i il·lustrat amb una fotografia de la massiva manifestació de la Diada.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47810/anc-deutschland/aigualeix/celebracio/oficial/12o/berlin
El Gremi de Llibreters respectarà la decisió dels catalans
L’ens demana als empresaris que defensin el sector, en referència implícita a Lara
El Gremi de Llibreters ha demanat als responsables de les institucionals empresarials que “es limitin a defensar els nostres negocis al marge de la realitat política que el poble català lliurement decideixi quan pertoqui” i que per tant evitin “oferir en nom de tots opinions ideològiques, no econòmiques”. L’ens assegura que respectarà i s’adaptarà a la decisió que prengui la ciutadania i reitera que la seva posició “serà sempre el reflex de l’esperit democràtic i respectuós amb el pensament dels seus membres”. En un comunicat, el president del Gremi, Antoni Daura, explica que ha decidit posicionar-se arran de les declaracions de representants empresarials sobre el procés d’autodeterminació, en referència implícita a Jose Manuel Lara Bosch, que en diverses ocasions ha dit que en cas que Catalunya s’independitzi s’endurà l’Editorial Planeta fora del país. Per evitar “ser utilitzats per ningú i obrir camins de diàleg entre tots”, Daura ha fet públic un comunicat en què, en tant que representant del Gremi de Llibreters, deixa palès que la posició de l’ens “serà sempre el reflex de l’esperit democràtic” del poble de Catalunya.
A més, remarca que com a empresaris esperen que “es respecti la nostra decisió, que no pretén defugir de cap responsabilitat ciutadana, ans el contrari, en vol ser partícip dins del joc que la decisió popular i lliure ens indiqui amb els seus vots”.
A més, afirma que “tota persona té dret a manifestar el seu pensament i cal que aquest sigui respectuós amb els d’altri, mentre no fereixin la moral, l’ètica i decòrum imprescindibles per a una bona convivència”. “Les nostres lleixes plenes de llibres de pensaments diversos ens han de ser un bon exemple d’aquesta esmentada convivència”, assenyala.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47827/gremi/llibreters/respectara/decisio/dels/catalans
El Gremi de Llibreters fa un toc d’atenció a Lara
Demana als empresaris que defensin el sector editorial “al marge de la realitat política” que el poble català decideixi lliurement
15/10/2012 20:24 h.
El Gremi de Llibreters ha demanat avui als responsables de les institucionals empresarials que “es limitin a defensar els nostres negocis al marge de la realitat política que el poble català lliurement decideixi quan pertoqui” i que per tant evitin “oferir en nom de tots opinions ideològiques, no econòmiques”, referint-se implícitament a les recents declaracions del president del grup Planeta, José Manuel Lara.
L’ens assegura que respectarà i s’adaptarà a la decisió que prengui la ciutadania i reitera que la seva posició “serà sempre el reflex de l’esperit democràtic i respectuós amb el pensament dels seus membres”. El president del Gremi, Antoni Daura, ha explicat que ha decidit posicionar-se arran de les declaracions de representants empresarials sobre el procés d’autodeterminació.
Per evitar “ser utilitzats per ningú i obrir camins de diàleg entre tots”, Daura ha fet públic un comunicat en què, en tant que representant del Gremi de Llibreters, remarca que com a empresaris esperen que “es respecti la nostra decisió, que no pretén defugir de cap responsabilitat ciutadana, ans el contrari, en vol ser partícip dins del joc que la decisió popular i lliure ens indiqui amb els seus vots”.
A més, afirma que “tota persona té dret a manifestar el seu pensament i cal que aquest sigui respectuós amb els d’altri, mentre no fereixin la moral, l’ètica i decòrum imprescindibles per a una bona convivència”. “Les nostres lleixes plenes de llibres de pensaments diversos ens han de ser un bon exemple d’aquesta esmentada convivència”, assenyala.
“Jubilats per Mallorca” inicia la 3a marxa de “Camins contra mentides”
Dues columnes surten avui des de la Real, una d’elles finalitzarà a Imca i l’altre, ho farà a Sóller
Jubilats per Mallorca arriben a Son Servera en la seva ruta ?Camins contra mentides”
Aquest matí, “Jubilats per Mallorca” ha iniciat la tercera marxa “Camins sense mentides” des de la Real amb una cercavila que ha finalitzat amb una roda de premsa, on han informat sobre les caracterítiques d’aquesta tercera ruta i que aquesta vegada seran dues, les columnes de jubilats que partiran des de La Real, una que finalitzarà a Inca i l’altra que ho farà a Sóller.
Els pobles i barriades de Palma i nuclis de població diversos que visitarà una de les columnes seran Establiments; Esporles; Puigpunyent; Galilea; Es Capdellà; Calvià; Palmanova; Magaluf; Son Ferrer; El Toro; Santa Ponça; Peguera; Camp de Mar; Port d’Andratx; S’Arracó; Andratx; Estallencs; Banyalbufar; Valldemossa; Deia i Sóller, que serà on acabarà dia 21 d’octubre. L’altra columna també partirà de La Real i passarà per Son Sardina; S’Indioteria; Son Cladera; El Vivero; Pont d’Inca; Pla de Na Tesa; Son Ferriol; S’Hostalot; Sa Cabaneta; Pòrtol; Santa Maria; Palmanyola; Bunyola; Orient; Alaró; Consell; Binissalem; Lloseta; Mancor i Inca que serà on acabarà dia 20 d’octubre.
Polèmica sobre els documets d’altres entitats
Als documents que s’han repartit fins ara entre la població que els jubilats han trobat pels diferents municipis que han visitat, l’autoria dels quals correspon al Grup Balear d’Ornitologia i defensa de la Naturalesa (GOB), al sindicat STEI, la Fundació S’Olivar o redactats per membres de Jubilats per Mallorca, s’hi ha d’afegir aquest pic una publicació elaborada per l’Obra Cultural Balear, el coordinador de la qual, en Tomeu Martí, s’afegirà com a integrant d’una de les columnes. La nova publicació que es repartirà fa esment a l’espoli fiscal que pateixen les illes Balears, i a les repercussions negatives que per a l’economia illenca representa, i a l’atac a la llengua pròpia que representa la modificació de la Llei de Funció Pública que es va aprovar al Parlament el passat més de juliol.
A la roda de premsa representants d’aquestes entitat i altres han donat suport públic a la marxa “Camins contra Mentides”. Per això, Jubilats per Mallorca ha manifestat que els expedients sancionadors que inspectors de l’àrea de Medi Ambient de l’ajuntament de Palma, varen incoar per la feina divulgadora que representants de l’entitat varen fer en el decurs de la segona ruta, “no representi cap obstacle per al normal desenvolupament d’una acció, ni cap pretext per obstaculitzar la llibertat d’expressio”.
Artur Mas posa en dubte el tarannà «democràtic i pacífic» de l’Estat
“Algunes reaccions del govern espanyol no es corresponen amb un estat plenament democràtic i pacífic”.
PolíticaB.F./ACN | Actualitzat el 15/10/2012 a les 12:48h
Oriol Pujol: “No hi haurà un altre president afusellat”Artur Mas, davant la tomba de Lluís Companys. Foto: Rafa Garrido.
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha afirmat aquest dilluns que algunes reaccions del govern espanyol vers Catalunya “no es corresponen a les d’un estat plenament democràtic i pacífic”. El president s’ha expressat d’aquesta manera després de fer l’ofrena floral a la tomba del president Lluís Companys, afusellat ara fa 72 anys pel règim franquista. Precisament sobre la mort de Companys, Mas ha indicat que confia que “mai més” es torni a fer servir la violència per afrontar el fet nacional català. “Afortunadament estem en un moment en què hi ha democràcia, pau, i civisme. Esperem que aquesta vegada aquest procés de llibertat per Catalunya es pugui fer amb aquestes coordenades”.
Mas ha presidit l’ofrena que el Govern ha fet a la tomba del president màrtir, Lluís Companys, “assassinat vilment pel franquisme”. La mort de Companys el 15 d’octubre del 1940 és, de fet, un exemple d’allò que no ha de tornar a succeir. “En el moment que vivim com a país, una de les millors coses que podem fer és un homenatge a totes aquestes generacions de catalans que durant segles han estat lluitant per lla llibertat de Catalunya i la plenitud nacional”, ha explicat Mas.
El president de la Generalitat ha recordat que Companys “va ser assassinat simplement pel fet de ser el president de Catalunya”. Una opció que Mas descarta completament que pugui tornar a succeir en un Estat democràtic com l’espanyol. Tot i això, algunes reaccions de l’executiu estatal “no són plenament atribuïbles a un estat plenament democràtic i pacífic”.
“Espero que les reaccions de l’Estat siguin modernes, madures, europees, i basades en el diàleg i el respecte”, ha afirmat Mas, que ha descartat que a algú li pugui sorprendre que Catalunya vulgui recuperar el camí cap a la construcció d’un estat propi. “És un fet natural que en algun moment de la seva història Catalunya pugui recuperar el camí cap a l’estat propi”, ha sentenciat. Un fet que, a més, ha topat amb la “impossibilitat que Catalunya pugui seguir progressant en el marc actual”. Per això, el president de la Generalitat i candidat de CiU a la reelecció, ha insistit que el camí que ara empren Catalunya “seguirà el marc democràtic i legal” i es farà per la via del diàleg.
“No hi haurà canons, ni tancs ni exèrcits”
El secretari general de CDC, Oriol Pujol, ha constatat que “avui es pot dir que no hi haurà un altre president afusellat, sinó que hi haurà la força de la democràcia”. Davant de la tomba de Companys, ha apuntat que commemorar l’assassinat de l’expresident referma els catalans en la seva aspiració de l’estat propi, una aspiració “que segurament també es tenia en l’època de Companys, però que ara es té de forma molt majoritària i existeix la possibilitat d’articular-ho molt democràticament”. Pujol ha assenyalat que els dos moments s’assemblen per la seva excepcionalitat, però ha afegit que la diferència és que “no hi haurà canons, no hi haurà tancs ni exèrcits, i això se sap aquí i allà”.
Malgrat declaracions d’alguns membres de l’exèrcit, ha insistit que tot això “forma part de la història”, i ha reiterat que “la força de la democràcica no la pararà ni el que va passar amb Companys ni el que puguin dir gent de l’exèrcit”. “La democràcia i el dret a decidir no els aturarà ningú”, ha conclòs.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47808/artur/mas/posa/dubte/taranna/democratic/pacific/estat
La Unió Europea obre la porta a Kossovë, malgrat l’oposició espanyola
Les negociacions de pre-adhesió poden començar a primers del 2013
El comissari europeu d’ampliació, Stefan Füle, i el primer ministre kossovès, Hashim Thaci, han arribat a un acord perquè Kossovë emprengui el camí d’adhesió a la Unió Europea. L’adhesió completa encara és lluny, però Kossovë pot començar d’ací a pocs mesos les negociacions per a adherir-se a l’Acord d’Estabilització i Associació. Füle va deixar clar en una conferència de premsa a Pristina que ara tot depenia del govern kossovès; que, per la Unió Europea, no hi havia cap inconvenient.
Kossovë ha de portar a terme les reformes econòmiques que la Unió li demana, però ja sap que no hi haurà entrebancs polítics, perquè la Unió Europea va aprovar la setmana passada l’estudi sobre Kossovë. Aquest estudi estableix clarament que ni la neutralitat de Kossovë, ni el conflicte fronterer amb Sèrbia, ni l’oposició d’Espanya i de tres estats més no són cap obstacle per a la Unió. I el primer ministre kossovès ha aclarit que l’europeïtzació dels Balcans era el marc en què en un futur pròxim Sèrbia i Kossovë es tornarien a trobar, però en condició d’estats independents.
El comissari europeu ha deixat clar, a més, que la comissió i el consell no acceptaven que Sèrbia volgués posar condicions a l’entrada de Kossovë a la Unió, basades en la seves reivindicacions territorials.
Brussel·les dóna allargs a Rajoy sobre la independència de Catalunya
Diu que no es posicionarà ‘sobre les conseqüències legals’ que tindria fins que no hi hagi una petició formal d’un estat membre
La Comissió Europea es posicionarà ‘sobre les conseqüències legals’ de la independència de Catalunya només si l’estat espanyol ho demana d’una manera formal i ‘sobre un escenari precís’. Així ho ha assegurat avui la portaveu comunitària, Pia Ahrenkilde, que també s’ha referit als casos d’Escòcia i Flandes. ‘Expressarem la nostra opinió sobre les conseqüències legals d’acord amb la llei europea si un estat membre ens ho demana i en base a un escenari precís’.
Coincidint amb el dia que el govern britànic i l’escocès firmen el pacte pel referèndum, la portaveu comunitària ha dit que Brussel·les necessita ‘un escenari descrit per l’estat membre per avaluar les implicacions pels tractats i ha dit que de moment no en té cap’. Amb això descarta pronunciar-se abans que es proclami una nova independència i rebutja dir ara mateix, com volia Rajoy, que una Catalunya independent quedaria fora de la UE.
Aquesta reacció de Brussel·les arriba pocs dies després d’haver rebut pressions del govern espanyol perquè definís una posició clara sobre la independència de Catalunya.
En efecte, el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, va enviar una carta a la vice-presidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, retraient-li que digués que enlloc deia que Catalunya quedaria fora de la UE si es proclamava independent. Margallo va dir que les paraules de Reding eren ‘inexactes’.
A més, el govern espanyol va adreçar un escrit formal a la Comissió Europea demanant que tots els membres expliquessin la posició que tenen sobre una possible independència de Catalunya i d’un nou estat català formant part de la UE. L’executiu de Rajoy no ha parat de dir que Catalunya restaria fora de la Unió
Mas pensa a ‘internacionalitzar el conflicte’
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha explicat avui en una entrevista a TV3 els passos que es faran per a poder consultar el poble de Catalunya sobre la independència durant els quatre anys vinents. Quan es constitueixi el nou govern demanarà de negociar els termes d’un referèdum, mentre es tira endavant la llei de consultes al parlament. Si Espanya es nega a negociar, es provarà de fer una consulta fent ús de la llei catalana; però si la tomba el Constitucional ‘ho haurem d’anar a explicar als tribunals europeus per internacionalitzar el conflicte’.
Brussel·les només parlarà ara de la independència si l’Estat li ho demana
La Comissió Europea cedeix a les pressions estatals i no es pronunciarà mentre el procés català sigui “una qüestió hipotètica”
La manifestació de la Diada va ser un clam en favor de la independència Foto: ELISABETH MAGRE.
Les picades de crostó del govern estatal a les institucions europees perquè no es pronunciïn sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui independent comencen a tenir efecte. La Comissió Europea va deixar clar ahir que prendrà posició “sobre els efectes legals” de l’eventual procés només si l’Estat espanyol li ho demana. El mateix dia que Londres i Edimburg van signar ahir l’acord per fer el referèndum escocès, la portaveu comunitària Pia Ahrenkilde va assegurar que Brussel·les necessita “un escenari descrit per l’estat membre” per poder “avaluar les implicacions” que tindria sobre els tractats internacionals existents.
Remarcant el no comment amb què tornen a respondre les institucions comunitàries quan se’ls demana per un estat català, Ahrenkilde va insistir a situar el procés com “una qüestió d’ordre jurídic intern o constitucional dins d’un estat membre”. I va deixar clar que no valoraran res mentre no sigui en ferm. “No ens volem definir mentre sigui una qüestió hipotètica”, va etzibar la portaveu comunitària.
Brussel·les ha rebut les últimes setmanes fortes pressions de la diplomàcia espanyola perquè ni tan sols situï com a possibilitat la independència de Catalunya. La mateixa vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, es va disculpar –segons va assegurar el govern estatal– per haver assenyalat en una entrevista que la legislació internacional no deixaria Catalunya fora de la Unió Europea. Al Diario de Sevilla, la número dos de José Manuel Durão Barroso dubtava que Catalunya “vulgui deixar Europa”. “Conec els catalans des de fa molt temps, he estat una de les poques persones no catalanes que ha rebut la Creu de Sant Jordi i sé que el seu sentiment és profundament europeu”, afirmava Reding.
I, dies abans d’aquesta entrevista, el portaveu comunitari, Oliver Bailly, va rectificar diversos comentaris que també havia fet durant la Diada, en què valorava la possibilitat que Catalunya fos independent en el futur.
El govern espanyol vol posar fi d’una vegada a les especulacions perquè ni tan sols es plantegi la independència com a possibilitat, i alimenta dia rere dia l’escenari que, si Catalunya trenqués amb Espanya, quedaria fora de la Unió Europea.
No ens volem definir mentre sigui una qüestió hipotètica. Pia Ahrenkilde, PORTAVEU DE LA COMISSIÓ EUROPEA
És una qüestió d’ordre jurídic intern o constitucional dins de l’estat membre. I no tenim cap escenari particular
Un opinant del FT, pel referèndum
El Finantial Times és una de les capçaleres que més s’ha interessat pel procés que està vivint Catalunya i també una de les que el veu amb més bons ulls. En un article d’opinió que es publica en l’edició d’avui es mostra favorable què l’Estat espanyol permeti que Catalunya faci un referèndum d’independència. Ho sosté el columnista Gideon Rachman, que en un article d’opinió defensa que Mariano Rajoy “ha de deixar d’amagar-se en la llei i permetre un referèndum a Catalunya”.
“Un matrimoni no pot sobreviure simplement declarant il·legal el divorci”, considera Rachman, fent un símil amb una parella. L’opinant defensa l’actitud del govern britànic –ahir mateix va acordar amb l’executiu escocès la celebració d’un referèndum sobiranista a Escòcia– i la veu “més pragmàtica i més intel·ligent” que la de Rajoy.
Darrera actualització ( Dimarts, 16 d’octubre del 2012 02:00 )
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/584812.html
Bruselas hablará sobre la independencia de Catalunya sólo si España lo pide
“No queremos expresar una posición sobre cuestiones de orden interno en un Estado”, señala la Comisión Europea
Bruselas. (EUROPA PRESS).- La Comisión Europea se pronunciará en detalle sobre las consecuencias de una posible independencia de Catalunya para su relación con la UE sólo si el Gobierno español se lo solicita formalmente, según ha anunciado este lunes su portavoz, Pia Ahrenkilde.
“No queremos expresar una posición sobre lo que son cuestiones de orden constitucional interno en un Estado miembro. No queremos pronunciarnos mientras sea una cuestión hipotética”, ha dicho la portavoz al ser preguntada por los casos de Catalunya y Escocia (Reino Unido).
“Si un Estado miembro nos presenta un escenario preciso en un sentido u otro, entonces sí daremos una opinión”, ha agregado la portavoz.
En este caso, el Ejecutivo comunitario se pronunciaría sobre las consecuencias de la independencia “en relación con los Tratados de la UE”, es decir, sobre si el nuevo Estado miembro seguiría formando parte de la Unión o debería pedir su adhesión.
“Escenarios como la separación de una parte de un Estado miembro o la creación de un nuevo Estado no serían neutrales por lo que se refiere a los Tratados de la UE”, ha agregado la portavoz.
Brussel·les esperarà a opinar sobre la independència de Catalunya
La portaveu comunitària, Pia Ahrenkilde, diu que la CE expressarà la seva opinió sobre les “conseqüències legals” de la secessió “en base a un escenari precís”
QS/ACN | Actualitzat el 15/10/2012 a les 18:12h
La Comissió Europea es posicionarà “sobre les conseqüències legals” de la independència de Catalunya si l’Estat espanyol ho demana. Així ho ha assegurat aquest dilluns la portaveu comunitària, Pia Ahrenkilde, que també s’ha referit als casos d’Escòcia i Flandes.
“Expressarem la nostra opinió sobre les conseqüències legals d’acord amb la llei europea si un estat membre ens ho demana i en base a un escenari precís”, ha assegurat. Coincidint amb el dia que Londres i Edimburg firmen el pacte pel referèndum, la portaveu comunitària ha dit que Brussel·les necessita “un escenari descrit per l’estat membre” per “avaluar les implicacions” pels tractats i ha dit que de moment no en té “cap”.
Brussel·les ha rebut en les darreres setmanes fortes pressions de la diplomàcia espanyola perquè no parli de la possibilitat d’una independència de Catalunya. De fet, la pròpia vicepresidenta Viviane Reding es va haver de disculpar, segons va dir el govern espanyol, per haver dit en una entrevista al ‘Diario de Sevilla’ que la legislació internacional no deixaria fora de la UE a Catalunya. De forma similar, el portaveu Olivier Bailly va rectificar diversos comentaris sobre la qüestió fets durant la Diada.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47814/brussel/esperara/opinar/sobre/independencia/catalunya
Espanya fracassa, Europa no actuarà contra la independència de Catalunya
Malgrat les pressions del Govern espanyol, Europa descarta pronunciar-se sobre si una Catalunya independent quedaria fora de la UE.
Gerro d’aigua freda a l’executiu de Rajoy, en no aconseguir que Europa defineixi una posició clara sobre la independència de Catalunya. la U.E ha donat llargues a Espanya i assegura que es posicionarà “sobre les conseqüències legals” de la independència de Catalunya només si l’estat espanyol ho demana d’una manera formal i ‘sobre un escenari precís’. El mateix dia que el govern britànic i l’escocès firmen el pacte pel referèndum, la portaveu de la Comissió Europea, Pia Ahrenkilde, ha manifestat que Europa necessita “un escenari descrit per l’estat membre per avaluar les implicacions pels tractats”, i de moment ha dit Ahrenkilde, no en té cap.
Espanya es queda sense el veto d’Europa a Catalunya
El ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, va enviar una carta a vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, la setmana passada, on li retreia les manifestacions que va fer en contra de les amenaces espanyoles a una possible independència catalana, i li recordava que la independència d’una part d’una Estat dins d’Europa és contrària als tractats europeus i, per tant, l’entrada d’una Catalunya independent a la UE hauria de ser aprovada per unanimitat dels estats membres. Així ho va explicar en unes manifestacions on ha afirmat que “una secessió que és contrària a la Constitució, en aquest cas l’espanyola, és per definició contrària al tractat”.
La Comissió Europea, sobre Catalunya: ‘Arribat el cas, ja en parlarem’
La portaveu de la Comissió Pia Ahrekilde reitera en unes declaracions a VilaWeb la posició de l’executiu comunitari
‘La Comissió no pot manifestar-se sobre la possible independència de Catalunya, ni en favor ni contra, fins que un estat membre no li ho demani explícitament aportant dades concretes sobre el cas.’ Aquesta va ser l’explicació que la portaveu de la Comissió Europea, Pia Ahrenkilde, va donar a VilaWeb dels allargs la Comissió havia donat al govern espanyol. +
Jordi Pujol: “Des de Catalunya es pot dir que ja no tenim Constitució”
19:0915.10.2012
BARCELONA, 15 (EUROPA PRESS)
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha assegurat que la història democràtica espanyola ha demostrat que la Constitució no és prou flexible des d’una perspectiva catalana, pel que ha afirmat: “Ara des de Catalunya es pot dir que ja no tenim Constitució”.
Així ho ha subscrit en el seu llibre ‘El caminant davant del congost’, de l’editorial Proa i que sortirà a la venda aquest dijous, on compila les seves principals conferències, articles i també apunts de la seva pàgina web, amb l’objectiu de posar de manifest quina ha estat la seva evolució personal: des de defensar una Espanya descentralitzada en autonomies fins a admetre que desitja la independència.
Segons Pujol, es va esforçar abans i durant els seus anys al capdavant de la Generalitat en intentar l’encaix i l’entesa de Catalunya dins d’Espanya, i ha reivindicat el “gran servei” que CiU i el nacionalisme català han fet al conjunt de l’Estat, destacant que han tingut actituds més responsables respecte l’interès general espanyol que grans partits espanyols i moltes institucions bàsiques de l’Estat.
Tot i això, a excepció dels anys 90 on semblava que s’avalaven els plantejaments catalans, les actuacions de l’últim govern del PP, l’excitació de la ‘catalanofòbia’, la forma com es va dur a terme la discussió del nou Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional (TC) van evidenciar que l’estructura de l’Estat estava “malalta” i enfortia la idea que Catalunya no podia esperar massa d’Espanya.
Després d’això, ha sostingut que no ha de sorprendre que cada vegada hi hagi més catalans que deixin de tenir confiança en la resta d’Espanya, ni que persones que, com ell, han practicat una política des del catalanisme o nacionalisme català, hagin hagut de replantejar-se “molt a fons” la seva posició.
És més, segons Pujol, l’actitud de la resta d’Espanya provoca, cada vegada més en la gent, un sentiment i una actitud “que es mou entre la dignitat ferida, de percepció d’ofec econòmic amb una gran repercussió social i d’amenaça de la identitat”.
Així, ha advertit que ara caldrà prendre decisions “difícils i greus, que per alguns podran resultar traumàtiques i que significaran un canvi de ruta substancial”.
Després de publicar els seus tres volums de memòries, en aquest llibre, inclou una conferència de l’abril del 1978, ‘Els desequilibris territorials a Espanya’, mentre que el text més recent és un apunt al web del centre d’estudis que porta el seu nom el juny de 2012.
Quin dia, Mariano!
Vicent Partal
Ells continuaran anant a la seua, amb les amenaces i la por, perquè no és de la veritat que es tracta, sinó de com aguanten i resisteixen, resistim, els catalans.
Mariano Rajoy devia anar-se’n a dormir ahir amb les orelles ben calentes. Tot li féu feix, i encara que ho negue en públic, segur que en privat ja no pot sinó acceptar que la qüestió catalana se li n’ha anat de les mans. La Unió Europea va fer públicament cas omís de la seua demanda de fer por al Principat, Escòcia i la Gran Bretanya van demostrar què és una democràcia, Kossovë va veure com s’obria la porta de la Unió, pense què pense Espanya, i fins i tot el Financial Times li va dir que ja estava bé i que un matrimoni que va malament no s’arregla declarant il·legal el divorci. Quin dia que devia passar el cap de govern espanyol ahir…
Evidentment, ells continuaran anant a la seua, amb les amenaces i la por, perquè no és de la veritat que es tracta, sinó de com aguanten i resisteixen, resistim, els catalans. El govern espanyol no mourà ni un pam les seues tesis en el sentit que Catalunya no té dret de votar, que la Unió ens expulsarà automàticament, que la convocatòria portarà presó o que ens morirem de set i de gana. El mal és que tanta sobreactuació cada vegada aguanta més malament el contrast amb la realitat.
No fa pas tants dies Mariano Rajoy mateix va informar tothom que havia enviat una carta a la Comissió Europea exigint, poca broma, que es pronunciés contra la independència de Catalunya. I ja tenim la resposta: en parlaran quan toque, no quan Espanya vulga. I per si Rajoy volia continuar fent l’orni, amb la màxima solemnitat i en la seu de la comissió la portaveu va explicar que Europa no dirà res fins que un estat ho demane, però presentant un cas concret i detallat. O siga que no en parlaran fins el dia que la independència siga un fet. Una enorme bufetada política al PP.
I això ho deien el mateix dia que la Gran Bretanya i Escòcia donaven un exemple al món de capacitat negociadora i de democràcia. Un exemple tan sols. Segons la llei, a la Gran Bretanya, de referèndums, solament en pot convocar el govern britànic. Que, el referèndum sobre la independència d’Escòcia, l’havia de convocar el govern escocès ningú no ho discutia. Per tant, tots dos executius van fer un pacte: la Gran Bretanya cedia a Escòcia el dret d’organitzar el referèndum i Escòcia reconeixia que, els dret, els havia estat cedit. Pulcre, net, elegant, democràtic.
Tot a l’inrevés de la cridòria, cada dia més histèrica, que arriba de Madrid i que el món comença a veure què és. Tant que el Financial Times, la bíblia de l’economia europea, es va atrevir ahir a esmenar la plana al govern espanyol, explicant el cas escocès, recomanant a Rajoy que paràs d’amagar-se darrere d’excuses legalistes i emplaçant-lo a deixar-nos votar també a nosaltres. I amb una deliciosa frase final: un matrimoni no s’arregla prohibint el dret del divorci. Ho has entès, Mariano?
PS. Ah, me’n descuidava: a més, la Unió Europea ha començat el diàleg amb Kossovë per a la primera fase, molt preliminar, de la seua integració a la Unió Europea. Evidentment, deixant de banda el famós vet espanyol sobre Kossovë. Ni cas.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4047545/quin-mariano-quin.html
Cameron: ‘No podem mantenir un poble dins el Regne Unit contra la seva voluntat’
Londres i Edimburg signen un acord històric per al referèndum escocès, que es farà la tardor del 2014
El primer ministre britànic, David Cameron, ha defensat l’acord signat entre Londres i Edimburg (l’acord, en pdf) perquè la tardor del 2014 es faci un referèndum d’independència a Escòcia. En declaracions a la BBC, Cameron ha dit que cal ‘mostrar respecte pel poble d’Escòcia i permetre que ells facin un referèndum just, decisiu i legal’. Per Cameron, ‘no es pot mantenir un poble dins del Regne Unit contra la seva voluntat’ i per això defensa que cal mostrar respecte. També ha recordat que els escocesos van donar majoria absoluta al partit independentista de l’SNP a les últimes eleccions.
Per la seva banda, el primer ministre escocès, Alex Salmond, ha aplaudit l’acord i també el compromís de Londres i Edimburg perquè es respecti el resultat del referèndum d’independència ‘sigui quin sigui’ aquest. En una compareixença posterior a la signatura de l’anomenat ‘Acord d’Edimburg’, Salmond s’ha manifestat satisfet: ‘Aquest és un procés constitucional completament democràtic i el gran benefici d’haver arribat a un acord és tenir el procés i un compromís de respecte amb el resultat’. En una pregunta sobre Catalunya, Salmond ha dit que cap país era una rèplica d’Escòcia però que seguia amb interès el procés català.
El Financial Times recomana a Rajoy que deixi votar als catalans
El diari recorda que “cap matrimoni en crisi sobreviu perquè es declari il·legal el divorci”
J.P. | Actualitzat el 15/10/2012 a les 20:43h
Vinyeta de l’article del Financial Times Foto: Ingram Pinn
Les diferències d’actitud entre els governs britànic i espanyol en referència als processos independentistes d’Escòcia i Catalunya centren l’article ‘ Spain, Britain and the forbidden fruits of independence ‘ publicat aquest dilluns al Financial Times. Signat per Gideon Rachman, el text estableix diversos paral·lelismes entre els dos estats i defensa decididament la necessitat que Espanya permeti la celebració d’un referèndum d’independència a Catalunya, a l’estil que aquest dilluns mateix han acordat David Cameron i Alex Salmond.
“Dir a la gent que hi ha una cosa que està absolutament prohibida és la manera d’aconseguir que creixi el desig de fer-ho”, assegura l’article, que creu que aquest principi, “establert per primer cop al jardí de l’Eden”, no fa més que enfortir el sentiment independentista català. Per això l’autor, que personalment es mostra favorable a que “Gran Bretanya i Espanya es mantinguin units”, considera que l’executiu de Mariano Rajoy hauria d’abandonar el seu “legalisme” i permetre la consulta seguint l’exemple de Cameron, que ha considerat que els escocesos “en guanyar el poder a Edimburg s’han guanyat el dret democràtic a celebrar un referèndum sobre la seva aspiració d’independència”.
Rachman, que recorda que “cap matrimoni en crisi sobreviu només perquè es declari il·legal el divorci”, afegeix que l’enfocament de Cameron “és més pragmàtic i audaç” i que podria tenir l’efecte de minvar l’independentisme escocès. Just el contrari del que aconsegueix Rajoy negant-se a la celebració de la consulta.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47833/financial/times/recomana/rajoy/deixi/votar/catalans
El no d’Espanya al referèndum per la independència de Catalunya, té els dies comptats
Segons un prestigiós columnista del “Financial Times”, el govern espanyol ha de deixar d’amagar-se en la llei i permetre un referèndum a Catalunya”
El govern espanyol de Mariano Rajoy “ha de deixar d’amagar-se en la llei i permetre un referèndum a Catalunya”. És l’opinió del columnista del ‘Financial Times’ Gideon Rachman, que assegura en un article que es publicarà demà dimarts a l’edició en paper del diari que “un matrimoni no pot sobreviure simplement declarant il·legal el divorci”. El columnista defensa que l’actitud del govern britànic, que aquest dilluns ha acordat amb el govern escocès la celebració d’un referèndum, és “més pragmàtica i més intel·ligent” que la de l’executiu de Rajoy. El text destaca que la decisió de Londres de permetre la consulta, a nivell “de justícia i de prudència”, és “més sàvia” que declarar-lo il·legal.
Financial Times, referèndum independència
Espanya vol mantenir la unitat d’Espanya per mitjà d’un cercle viciós
“Ara, els catalans tenen una raó per mirar amb enveja cap a Escòcia”, assegura l’article del ‘Financial Times’, que defensa que “al govern català li encantaria poder tenir el seu referèndum d’independència” igual que el que ha aconseguit Escòcia aquest dilluns. Però segons l’articulista la possibilitat d’una consulta catalana “està bloquejada amb determinació pel govern espanyol a Madrid”.
“Espanya intenta frustrar el moviment independentista català a través d’un cercle viciós. El govern central diu que els nacionalistes catalans han de respectar la constitució. I la constitució fa il·legal organitzar un referèndum d’independència”, destaca el text de Rachman.
“Els britànics estan adoptant una actitud alhora més pragmàtica i intel·ligent. El primer ministre David Cameron podria haver insistit fàcilment que només el govern britànic té el poder legal d’organitzar un referèndum. En canvi, ha acordat permetre als escocesos organitzar la consulta sobre el futur de la seva nació, amb la condició que la independència és la única pregunta a la papereta”, assegura l’article. “A nivell de justícia i prudència, l’actitud del govern britànic sembla més sàvia”, afegeix.
Espanya representa el “la maté porquè era mia”
“No té sentit intentar buscar camins legals per frustrar” els independentistes escocesos, diu l’article del ‘Financial Times’. “L’actitud del govern britànic, tot i que arriscada, és psicològicament astuta. Dir a la gent que hi ha una cosa que tenen completament prohibida és una manera d’ampliar el seu desig de fer-la”, destaca el text, que afegeix: “Aquest principi, establert al Jardí de l’Edèn, també és vàlid per la Catalunya moderna”.
El text del columnista de l’FT destaca que la “gran diferència” entre Escòcia i Catalunya que explica “la diferència d’actitud entre Madrid i Londres” és, principalment de caire econòmic. “Catalunya és una de les regions més riques del país. La seva pèrdua suposaria un cop terrible per a Espanya”, admet.
L’articulista defensa que, a nivell personal, és partidari de que tan Escòcia com Catalunya mantinguin la unió amb els seus respectius estats, però que només “amb base al consens”. “El govern espanyol ha de parar d’amagar-se darrere de la llei i permetre un referèndum català. Cap matrimoni pot sobreviure simplement declarant il·legal el divorci”, conclou.
Flandre, Ecosse, Catalogne… Vont-elles prendre leur indépendance ?
Publié le 15/10/2012 | 20:11 , mis à jour le 15/10/2012 | 20:11
Des manifestants expriment leur soutien à une indépendance de la Catalogne, le 11 septembre 2010 à Barcelone (Espagne).
(XAVIER BERTRAL / MAXPPP)
EUROPE – Les indépendantismes se retrouvent sous les projecteurs. En quelques jours, les débats sur l’avenir de la Belgique, du Royaume-Uni et de l’Espagne ont connu des avancées, au gré d’élections, de décisions politiques ou de mouvements populaires. FTVi revient sur les cas flamands, écossais et catalans : ces régions veulent-elles vraiment leur indépendance ?
Flandre : assez faible probabilité
L’actu : Le leader des indépendantistes de la Nouvelle alliance flamande (N-VA), Bart De Wever, a remporté dimanche 14 octobre les élections municipales à Anvers. Il a ainsi mis fin à quatre-vingts ans de règne socialiste sur la ville, la plus peuplée de Belgique. Son parti a réussi à s’implanter dans toute la Flandre.
La tendance : “Je ne pense pas que la Belgique va se scinder en deux en 2014.” Pour François Beaudonnet, correspondant de France 2 à Bruxelles, le pays survivra aux prochaines législatives. En 2010, le chercheur Vincent Laborderie affirmait que “85% des Flamands ne désirent pas l’indépendance de la Flandre” et que les conditions permettant cette indépendance étaient “loin d’être remplies”. En tout cas pour le moment… Car la Belgique, divisée entre Wallons et Flamands, reste sur un équilibre politique fragile, et le N-VA va tout faire pour que le pays “s’évapore”.
Ecosse : faible probabilité
L’actu : Le Premier ministre britannique, David Cameron, et le chef du gouvernement autonome écossais, le nationaliste Alex Salmond, ont signé lundi 15 octobre un accord prévoyant la tenue d’un référendum sur l’indépendance de l’Ecosse. A l’automne 2014, les électeurs auront à répondre à cette question : “souhaitez-vous que la nation reste dans le Royaume-Uni ?”
La tendance : “En Ecosse, le soutien à l’indépendance ne dépasse jamais les 30%”, souligne le directeur du Centre d’études et de recherches internationales (Céri), Christian Lequesne, lundi dans Ouest France. Malgré leurs importantes réserves de pétrole et de gaz naturel, les Ecossais voteraient ainsi à 53% contre l’indépendance et à 28% pour, selon un dernier sondage rapporté le 8 octobre par The Herald (en anglais).
Catalogne : probabilité élevée
L’actu : Le Parlement espagnol a bloqué, mardi 10 octobre, comme prévu, l’organisation par la communauté autonome de Catalogne d’un référendum sur son indépendance. Un million et demi de Catalans avaient pourtant manifesté à Barcelone, en septembre, en faveur de l’indépendance.
La tendance : Un sondage commandé par le gouvernement catalan en juillet a pour la première fois montré que plus de la moitié des habitants de la région souhaitaient aller au-delà de l’actuelle autonomie et acquérir l’indépendance.
FTVi
A la Constitució mai no es pon el sol
Salvador Cot | Actualitzat el 15/10/2012 a les 23:59h
Albió sempre ha estat pèrfida però, ara, també és anticonstitucional. Ja sé que pèrfid i anticonstitucional són més o menys sinònims en la llengua d’Editorial Planeta però és que, fins el dia d’ahir, els anglesos eren abjectes -només- per acció. Eren culpables del cisma anglicà (heretges!), d’aprofitar una tempesta per no deixar-se envair (nigromants!) i, sobretot, eren menyspreables per la vil ocupació de Gibraltar mentre els espanyols estaven ocupats en la noble tasca d’arrasar Barcelona (traïdors!).
Però el drama és que, últimament, la perfídia s’ha transformat en anticonstitucionalisme, que és pitjor. I, a sobre, per omissió. Què fa el primer ministre britànic pactant un referèndum en comptes d’enviar els Gurkhas a Edimburg? ¿Com és que els diaris, ràdios i televisions de Londres no expliquen als escocesos que si s’independitzen es quedaran a la misèria perquè els pous de petroli s’assecaran de cop, una plaga d’arnes se’ls menjaran les faldilles i el whisky escocès patirà un boicot total i definitiu i serà substituït pel DYC que fan a Segòvia?
Com deia Felip II, “Y aun si mi hijo fuera hereje, yo mismo traería la leña para quemarle”. Així que Escòcia anglesa i Gibraltar espanyol! Ei, i Malvines argentines, apa!
http://www.naciodigital.cat/noticia/47835/constitucio/mai/pon/sol
Pancartes a Barcelona per donar la benviguda al ministre Wert
‘Per fi diuen què volen. Gràcies senyor ministre’, diu la pancarta de la Plataforma per la Llengua · El ministre coincideix avui amb Mas al lliurament del Premi Planeta
El ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, visita avui Barcelona per primera vegada d’ençà de les polèmiques declaracions sobre la seva intenció d”espanyolitzar’ els alumnes catalans. I per a donar-li la benvinguda, la Plataforma per la Llengua ha penjat una pancarta de nou metres de llarg a la Via Laietana en què s’hi pot llegir: ‘Per fi diuen què volen. Gràcies senyor Ministre’.
Wert és avui a Barcelona amb motiu del lliurament del premi Planeta, al qual ha estat convidat i on coincidirà amb el president català, Artur Mas. Per si no fos poc, avui mateix Wert ha criticat les paraules d’ahir de Mas, en què el president deia que mentre que el govern espanyol voldria ensenyar la història de ‘una, grande y libre’, a Catalunya ‘s’ensenya la història d’un estat plurinacional, evidentment’. Per Wert, les paraules de Mas ‘van ser una bajanada’.
Artur Mas i José Ignacio Wert eviten saludar-se en públic
Tots dos conversen breuement abans de compartir taula al sopar de lliurament del Premi Planeta
Redacció/ACN | Actualitzat el 15/10/2012 a les 23:13h
El president de la Generalitat, Artur Mas, i el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, als Premis Planeta Foto: ACN
El president de la Generalitat, Artur Mas, i el ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, han evitat saludar-se en públic aquest dilluns al sopar de lliurament dels Premis Planeta, però han conversat abans de seure a la mateixa taula en una sala on hi havia altres representants institucionals. El president de Planeta, José Manuel Lara, s’ha situat entre el president i el ministre, en una taula on també s’hi troben el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el secretari d’Estat de Cultura, José María Lasalle, i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, entre altres autoritats.
La trobada entre Mas i Wert ha tingut lloc després del recent xoc de declaracions a propòsit de l’educació a Catalunya que va començar quan el passat dia 10 el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, va admetre des del Congrés que el seu interès era “espanyolitzar els alumnes catalans”. Unes paraules molt criticades a Catalunya. Mas va replicar al ministre acusant-lo de pretendre explicar la història espanyola com si fos l’Espanya “una, gran i lliure” de Franco. El ministre li ha respost: “Dir que estic fent una defensa d’una Espanya ‘grande y libre’ és una profunda deshonestedat intel·lectual”.
Preguntat aquest matí el ministre per la seva trobada amb Mas als Premis Planeta, el ministre va recordar que tant “el senyor Mas com ell son persones educades” i “”si coincidim en un acte parlarem amb educació i respecte”. El president Mas va avançar, al matí després de fer l’ofrena floral a la tomba del president Lluís Companys, que si tenia la possibilitat li transmetria la seva voluntat de diàleg al ministre Wert.
Mas i Wert sopen junts en una taula en la que també hi ha el president del grup Planeta, José Manuel Lara Bosch, qui va assegurar que una hipotètica independència causaria “un dany irreparable” i l’obligaria a marxar del país . Lara Bosch també va fer una crida a Mas i al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per tal que “dialoguin” ja que la “convivència” és “possible”
Gallardón amenaça Mas
El ministre de Justícia diu que el president podria cometre un delicte convocant un referèndum
El ministre espanyol de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha amenaçat avui el president català, Artur Mas, de manera directa. Gallardón ha dit que Mas podria cometre un ‘acte il·legal’ en cas de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya.
En aquesta entrevista amb La Sexta, el ministre ha estat clar respecte la voluntat de Mas d’internacionalitzar el conflicte ‘cap organisme europeu no violarà la Constitució espanyola’, en referència a la voluntat de Mas d’internacionalitzar el conflicte. Gallardón ha apuntat que la convocatòria d’una consulta ‘il·legal’ seria ‘responsabilitat’ personal de Mas.
Per Gallardón, ‘de la Constitució espanyola neix Catalunya i el fet que Artur Mas hagi estat escollit president de la Generalitat’, cosa que fa que ‘en cas que actuï al marge de la constitució se li puguin demanar explicacions, perquè estari fora del marc legal’.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4047491/20121015/gallardon-amenaca-mas.html
Gallardón: «El poble de Catalunya no té sobirania»
QS/Redacció | Actualitzat el 15/10/2012 a les 16:51h
El ministre de Justícia assegura que “Espanya mai no pactarà un referèndum”Gallardón creu que Catalunya té la clau de volta del futur d’Espanya. Foto: Irene Ramentol
“El poble espanyol és el titular de la sobirania i, per tant, són tots els espanyols els que haurien de votar, la sobirania no es parteix”. Aquest és el convenciment del ministre espanyol de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, sobre un virtual referèndum d’autodeterminació. En declaracions a La Sexta emeses aquest migdia, Gallardón ha advertit que “el govern espanyol mai no pactarà un referèndum amb la Generalitat”.
“De la Constitució espanyola neix Catalunya i el fet que Artur Mas hagi estat escollit president de la Generalitat”, ha sentenciat el ministre per afegir que “no s’entén que vulguin actuar al marge de la Constitució”. En cas contrari, Gallardón assegura que li demanaran explicacions a Mas “no a la resta de catalans que no en tenen cap culpa”.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47822/gallardon/poble/catalunya/sobirania
Gallardón avisa Mas que convocar un referèndum “il·legal” seria responsabilitat seva
El ministre adverteix en una entrevista a La Sexta que l’executiu de Rajoy demanarà explicacions al president si actua al marge de la Constitució
ARA Barcelona | Actualitzada el 15/10/2012 16:26
Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia, al Cercle d’Economia la setmana passada
“El govern no pactarà un referèndum amb la Generalitat”. Així de contundent s’ha mostrat el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, davant les aspiracions de celebrar un referèndum que té Catalunya. En una entrevista a La Sexta, el ministre ha deixat clar que “cap organisme europeu violarà la Constitució espanyola”, i ha apuntat que la convocatòria d’una consulta “il·legal” seria “responsabilitat” personal de Mas.
Segons Gallardón, “de la Constitució espanyola neix Catalunya i el fet que Artur Mas hagi sigut escollit president de la Generalitat”, amb la qual cosa ha advertit que el govern espanyol li demanarà explicacions si actua al marge de la Constitució.
El ministre també ha lamentat que Mas estigui “amagant els problemes de Catalunya” amb les banderes i ha negat que la independència sigui la solució als problemes econòmics. “Els nacionalistes no ens estan explicant tots els detalls del que suposaria una independència a nivell econòmic i europeu”, ha deixat anar.
“Tots els mitjans legals”
En el mateix sentit s’ha posicionat la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, que aquest dilluns ha assegurat que el govern espanyol “farà servir tots els mitjans legals al seu abast” perquè “la llei es compleixi a Catalunya” i ha advertit que el projecte independentista d’Artur Mas només portaria “a la ruïna” aquesta comunitat autònoma.
“Un projecte d’independència de cap manera garanteix la recuperació de Catalunya, més aviat al contrari”, ha assenyalat Cospedal en roda de premsa a la seu nacional del partit, en què ha reiterat que el propòsit de Mas amb aquest debat és “tapar el seu fracàs” i el seu “autèntic abandonament de funcions” en la gestió de la Generalitat.
El president del TC diu que al referèndum hi haurien de votar també els espanyols
Cospedal avisa que el govern de Rajoy impedirà tota ‘consulta il·legal’
El president del Tribunal Constitucional espanyol, Pascual Sala, ha dit avui que les demandes d’independència del poble català afecten ‘el conjunt del poble espanyol’ donant a entendre que, en un hipotètic referèndum, hi haurien de votar, també, tots els ciutadans amb nacionalitat espanyol. ‘Ho estableix la constitució de manera ben clara’, ha dit, i ha afegit: ‘en la sobirania, el subjecte constituent és el poble espanyol’. Preguntat sobre la possibilitat de modificar la constitució per a la celebració ‘legal’ d’un referèndum a Catalunya’, ha dit que caldria fer-ho ‘des del consens de les forces polítiques i la responsabilitat de tots els polítics i els ciutadans’. Aquestes declaracions arriben, justament, el mateix dia en què els governs britànic i escocès pactaven a Edimburg una data per al referèndum sobre la independència escocesa.
També avui, la secretària general del PP i presidenta de Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal, ha avisat que l’executiu de Mariano Rajoy prendrà totes les decisions legals que estiguin al seu abast per ‘impedir’ una consulta d’autodeterminació que segons la seva opinió és il·legal.
De Cospedal ha acusat aquest dilluns el president de la Generalitat, Artur Mas, d’obrir el debat sobiranista per tapar la seva gestió i l’ha emplaçat a explicar als catalans de quina manera els portarà ‘a la ruïna’. ‘Quan Mas parla d’anar a institucions comunitàries o europees sembla que ja està presumint que el que vol fer és il·legal i ell mateix ho ha titllat d’il·legal’, ha dit Cospedal, en resposta a les últimes declaracions del president de la Generalitat.
Mayor Oreja demana “fer front” a l’independentisme català com es va fer amb el terrorisme d’ETA
Considera que el plantejament independentista de Catalunya no és un “gest” de Mas, sinó la “culminació d’un moviment nacionalista
Veu “lògic i natural” que Wert parlés d’“espanyolitzar” els estudiants catalans
15/10/12 18:36 – BARCELONA – ACN
Jaime Mayor Oreja, eurodiputat del PP Foto: EUROPA PRESS.
L’eurodiputat del PP Jaime Mayor Oreja ha demanat “fer front” a l’independentisme català com es va fer amb el terrorisme d’ETA.
En una entrevista a l’edició andalusa de l’ABC, Mayor Oreja ha apostat per no amagar el debat i afrontar-lo en termes polítics i jurídics, i no només econòmics. Al seu parer, cal construir un “projecte poderós que estigui en la direcció contrària” per afrontar aquesta “amenaça real” a la unitat d’Espanya.
“Igual que vam saber fer front al terrorisme en el seu moment, ara hem de fer front a aquest moviment”, ha proclamat.
Segons Mayor Oreja, els nacionalismes “han col·locat a l’avantguarda del seu moviment un projecte de ruptura d’Espanya que és ETA”, i ha recordat els pactes del PNB l’any 1998, la reunió entre els terroristes i Josep-Lluís Carod-Rovira, i la negociació amb José Luis Rodríguez Zapatero.
Per això, ha demanat afrontar ara el debat sobiranista català igual que es va fer amb el terrorisme d’ETA. “S’ha de guanyar aquesta batalla i es guanyarà, en la mesura que ens prenem seriosament la gravetat del desafiament”, ha dit.
I és que Mayor Oreja considera que el plantejament independentista de Catalunya no és un “gest ni la personalitat d’Artur Mas”, sinó la “culminació d’un moviment nacionalista” que s’havia de produir. “Han buscat el moment més dèbil d’Espanya i la conclusió és que estem davant d’un sense sentit”, ha sentenciat.
Sobre les declaracions del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, en referència a l’objectiu d’“espanyolitzar” els estudiants catalans, ha apuntat que als que han viscut “l’euskaldunització” els causa “tristesa” que hagin pogut provocar “escàndol”. “És com si algú s’escandalitzés a França perquè es digués que s’ha d’ajudar a fer millor francesos. És el lògic i el natural”, ha apuntat.
Mayor Oreja equipara independentisme amb terrorisme
Foto: Flickr PP premsa L’eurodiputat del PP Jaime Mayor Oreja ha demanat “fer front” a l’independentisme català com es va fer amb el terrorisme d’ETA.
Segons ha dit Mayor Oreja en una entrevista al diari ABC, els nacionalismes “han col·locat a l’avantguarda del seu moviment un projecte de ruptura d’Espanya que és ETA”, i ha recordat els pactes del PNB l’any 1998, la reunió entre els terroristes i Josep-Lluís Carod-Rovira, i la negociació amb José Luis Rodríguez Zapatero.
Al seu parer, cal construir un “projecte poderós” per afrontar aquesta “amenaça real” a la unitat d’Espanya. “Igual que vam saber fer front al terrorisme en el seu moment, ara hem de fer front a aquest moviment”, ha dit Oreja fent referència a l’independentisme.
D’altra banda, l’eurodiputat ha assegurat que veu “obvi i elemental” que el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, parlés d’espanyolitzar els estudiants catalans.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47824/mayor/oreja/equipara/independentisme/amb/terrorisme
Fernández Díaz denuncia que a Catalunya “es manipula la història”
El ministre de l’Interior adverteix que “les mentides” han provocat que “gairebé mil persones hagin perdut la vida”
El ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, ha pronunciat avui les seves primeres paraules en relació amb els últims esdeveniments viscuts a Catalunya per denunciar que s’està “manipulant la Història” igual que a Euskadi i Navarra.
Sobre aquestes dues últimes regions, el ministre ha al•ludit al terrorisme d’ETA per advertir que “les mentides” han provocat que “gairebé mil persones hagin perdut la vida”.
“S’intenta ara manipular la Història a Navarra, Catalunya, el País Basc, s’està falsejant la Història”, ha dit Fernández Díaz durant la seva intervenció en la presentació del llibre de l’exdiputat navarrès Jaime Ignacio del Burgo, ‘Història de Navarra’.
En aquest sentit, ha posat com a exemple que a Catalunya “es converteixi una guerra de successió en una guerra de secessió”, ha dit el ministre de l’Interior en relació a la batalla de 1714 que l’independentisme català reivindica com l’antecedent històric de la seva pèrdua de sobirania.
“Qualsevol semblança amb la realitat de tantes coses que s’estan dient és mera coincidència i, en relació al País Basc i Navarra, més del mateix”, ha sentenciat.
Les bromes surten cares; les amenaces militars públiques, gratuïtes
Tv3 ha retirat finalment de la graella el programa Bestiari Il·lustrat després de la polèmica generada per una seqüència, mentre que a Telecinco queden sense comentaris les amenaces militars al President Mas
El programa cultural Bestiari Il·lustrat queda retirat temporalment de la graella del c33 després de la polèmica generada arran d’una seqüència on es simulaven trets a unes caricatures del Rei Juan Carles I, Salvador Sostres i Fèlix Millet. La pressió mediàtica espanyola ha fet que la dimissió de la directora del programa hagi quedat curta i se n’hagi retirat finalment l’edició, com a mínim, fins l’any 2013. Una pressió mediàtica que, en canvi, es converteix en silenci quan un càrrec militar s’atreveix a amenaçar en directe i davant milions d’espectadors a aquells “valents” que s’atreveixin a engegar el procés cap a l’estat propi.
Dissabte a la nit el plató de Telecinco va quedar mut davant l’amenaça de l’exportaveu del ministeri de Defensa espanyol Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre. Després d’haver afegit llenya al foc a la polèmica del Bestiari Il·lustrat i d’haver carregat contra la televisió pública catalana, el militar va dir, en referència al procés independentista: “Que s’atreveixin a formular-ho clarament… Hi va haver un català molt valent, Lluís Companys, que es va atrevir a proclamar la República”. Una amenaça explícita que va quedar sense resposta durant el programa i que no ha tingut pràcticament repercussió en els mitjans de comunicació. Les bromes surten cares, i les amenaces, gratuïtes.
Que vingui un tecnòcrata!
Amb el nou informe del FMI que situa Espanya en la baixada als inferns, amb decreixements del PIB de més del 3% i una prima de risc per sobre de 700 punts, i el descens del deute a bo porqueria, el Govern espanyol ha posat la directa en focalitzar com a culpable de tots els mals la manca d’homogeneïtzació lingüística i cultural i al moviment per l’Estat propi engegat a Catalunya.
El problema econòmic espanyol no té res a veure amb el fracàs escolar generalitzat a la península i la successió de reformes i contrareformes sense nord; i des de fa un temps de retallada rere retallada.
El problema és que s’ensenya massa català i suposadament s’adoctrina independentistes. Mirant els informes avaluadors sobre competències lingüístiques, resulta que Catalunya està en la posició mitjana en domini del castellà, mentre que Extremadura i Andalusia monolingües, estan a la cua.
No sé si l’aculturació agressiva posterior a la colonització castellana i el traspàs del model econòmic del latifundisme a Al Andalus, hi té res a veure. Per Wert el problema no és, doncs, els dèficits estructurals de l’ensenyament espanyol, més obsessionat en espanyolitzar que en formar ciutadans lliures i creatius.
A Wert no l’importa l’ensulsiada a què està condemnant el sistema de R+D, on ara mateix el CSIC està consumint en despeses de personal les partides que havien de compartir amb empreses per a recerca. A Wert, com a bona part de la casta dominant hispànica li importa l’espanyolització dels seus ciutadans, un dels lemes sota els quals es produí l’aixecament feixista del 36.
I arriba Margallo i la vicepresidenta, que atribueixen a la manifestació de l’11 de setembre la caiguda en la valoració del deute espanyol i la mala imatge internacional. No sé si és pitjor la imbecil•litat que suposa que s’ho creguin o la perversió de que ho afirmin, sabent que és mentida.
L’independentisme a Catalunya és un efecte econòmic, no una causa, de la inviabilitat de l’Estat espanyol basat en l’economia del ‘pelotazo’, dels mercats captius públics i del drenatge de les plantacions d’impostos situades a la Corona d’Aragó i parcialment a Europa. La jugada d’aquests alts buròcrates d’estat està a l’altura de la rància aristocràcia castellana de la que són successors.
Ara, si Espanya s’enfonsa serà culpa de l’ independentisme, no del malbaratament dels recursos del Pla Marshall que la Corona d’Aragó ha destinat a la resta de l’Estat aquests últims 35 anys en democràcia.
No dels somnis de grandesa d’una classe política que ha construït un edifici del benestar amb peus de fang perquè mai s’ha basat en l’esforç fiscal propi.
No els sona a discurs antisemita? Quan a l’Edat Mitjana es produïen les crisis de subsistència i la pesta, el boc expiatori eren els jueus. L’aristocràcia i l’església es rentaven les mans i el ‘populatxo’ llançava les ires contra l’enemic interior.
Així estem, amb un govern que és una delirant reencarnació d’aquella rància aristocràcia, amb el vaixell a la deriva. Que vingui un tecnòcrata, si us plau, que no ens parli d’identitats en risc!
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/10/que_vingui_un_tecnocrata_35017.php
Cultura i incultura democràtica
editorial
La Gran Bretanya va viure ahir una data històrica amb la signatura del primer ministre, David Cameron, i el cap del govern escocès, Alex Salmond, de l’acord que permetrà als escocesos decidir en referèndum si volen continuar pertanyent a l’estat plurinacional britànic o bé volen constituir-se en un país independent. El pacte assolit ahir no només és una autorització sinó que comportarà la transferència dels poders necessaris a Edimburg perquè pugui convocar la consulta lliure de traves legal. A ningú ha de sobtar que els britànics facin un exercici de democràcia d’aquesta mena, tot i que no es pot menystenir el fet que rere la suposada magnanimitat de Londres hi ha la confiança que els escocesos escolliran quedar-se. Tant li fa, perquè en l’exercici del dret a l’autodeterminació l’important no és tant el resultat com la garantia que aquesta llibertat d’elecció es pot exercir.
El mateix dia que el primer ministre britànic anunciava la cessió de competències constitucionals a Escòcia i afirmava solemnement que no es podia obligar ningú que no ho volgués a continuar a la Gran Bretanya, el ministre de torn espanyol, en aquest cas Alberto Ruiz-Gallardón, tornava a reiterar l’obsessió espanyola per l’immobilisme constitucional i apel·lava als drets de propietat política per negar la sobirania de Catalunya. Dos models, dues realitats, que enfoquen el futur dels seus ciutadans de manera diametralment oposada, un basat en l’exercici de la democràcia, l’altre fonamentat en el control de la democràcia. L’Estat espanyol fins ara només ha demostrat la seva enorme debilitat intentant retardar o evitar l’inevitable, el triomf de la voluntat popular.
L’exemple de Londres deixa en evidència la ceguesa de Madrid
editorial
El primer ministre britànic, David Cameron, i el seu homòleg escocès, Alex Salmond, van signar ahir el memoràndum pel qual Londres es compromet a acceptar els resultats del referèndum sobre la independència d’Escòcia previst per a finals del 2014. El document és un exemple de pulcritud democràtica i del que significa en essència la paraula pacte . S’hi estableixen les condicions en què s’aprovarà el reglament, la pregunta i fins i tot la cobertura de la BBC. A més, Londres delega en Edimburg les competències de Westminster per celebrar un referèndum.
¿Algú s’imagina una actitud semblant del govern espanyol respecte a la voluntat del poble català de celebrar una consulta? Unes paraules de Cameron ahir resumeixen perfectament la distància sideral que separa la concepció democràtica d’uns i altres: “El Regne Unit no pot retenir un poble en contra de la seva voluntat”.
Per contra, Espanya vol retenir els catalans en contra de la seva voluntat si cal, i ni tan sols es planteja la possibilitat que la puguin expressar de manera lliure i democràtica. És una estratègia a llarg termini insostenible. Com escriu l’analista Gideon Rachman al Financial Times , “cap matrimoni pot sobreviure simplement declarant il·legal el divorci”.
La ceguesa de Madrid resulta sorprenent, perquè té molt més a perdre que Londres. David Cameron ha entomat el repte escocès amb el convenciment que les possibilitats de victòria del sí són remotes i que, en el pitjor dels casos, una Escòcia independent repercutiria en una menor càrrega fiscal per als contribuents anglesos. No és aquest el cas d’una eventual Espanya sense Catalunya. Sovint es posa l’accent en si una Catalunya independent es quedaria d’entrada fora de la UE, i no es diu que un trencament pot suposar de retruc la sortida d’Espanya de l’euro.
Per sobre de tot, però, hi ha el principi democràtic. Perquè qui pot voler viure en un estat que no respecta la voluntat dels seus ciutadans?
http://www.ara.cat/premium/opinio/Lexemple-Londres-evidencia-ceguesa-Madrid_0_793120751.html
La voluntat dels pobles
VICENT SANCHIS
Després de mesos de contactes i reunions, David Cameron i Alex Salmond han arribat a un acord perquè Escòcia celebri –mai més ben dit– un referèndum la tardor del 2014. Cal remarcar un detall transcendent: Cameron és el primer ministre del Regne Unit i Salmond és el primer ministre d’Escòcia. No són, per tant, dos iguals. Cameron representa el tot –el Regne Unit– i Salmond, només una part –Escòcia–. I malgrat tot han arribat a un pacte entre iguals. Aquesta constatació és important per a tots aquells que proclamen que el tot i la part no poden negociar d’igual a igual. Sempre referint-se, no cal dir-ho, a Espanya i Catalunya. Sí que poden fer-ho. Almenys en indrets civilitzats que ací semblen paradisíacs. Al marge de les condicions de l’acord, que les dues parts han convingut i que satisfà totes dues, hi ha una frase de David Cameron que caldria gravar com a divisa en totes les administracions públiques espanyoles, incloent-hi les casernes: “No es pot mantenir un poble dins el Regne Unit contra la seva voluntat.” I dins Espanya? Ai!
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/584830-la-voluntat-dels-pobles.html
L’Espanya del no
DAVID MIRÓ
Franco va guanyar la Guerra Civil gràcies al suport alemany i italià i, sobretot, a la inhibició de les democràcies europees, que tot i això van haver de suportar una forta pressió de les seves respectives opinions públiques a favor de la causa republicana. El 1936, però, el món era un altre. L’any 2012 Espanya forma part de la Unió Europea i la informació circula a l’instant a través de la xarxa. Existeix una opinió pública global amb una capacitat d’influència gens menyspreable. Tot i així, els ministres del govern espanyol continuen actuant com si fóssim a inicis del segle XX, al món de l’estat nació i del principi de no ingerència. Com si Espanya visqués aïllada, en un compartiment estanc, i no hagués de passar comptes davant de ningú. A Madrid ja comença a haver-hi veus (vegeu la carta de Pedro J. Ramírez d’aquest diumenge) que alerten que l’immobilisme els porta a la catàstrofe, que de cara al món no poden estar dient no una vegada i una altra. Però, igual que els va passar el 1898, van tard. Molt tard.
http://www.ara.cat/premium/politica/LEspanya-del-no_0_793120728.html
Identificacions i un detingut en un casal independentista de Badalona el 12-O
Diversos testimonis denuncien l’actuació desproporcionada de la guàrdia urbana
Un concert contra la hispanitat a Badalona va acabar divendres passat a la nit amb un detingut, Joan Carles Isal, acusat de desobediència i resistència a l’autoritat per la Guàrdia Urbana. Alguns dels qui van assistir al concert han relatat els fets i han penjat vídeos a YouTube, denunciant una actuació desproporcionada per part de la urbana. De fet, Isal va presentar l’endemà una denúncia per detenció il·legal.
Segons que expliquen diversos testimonis, després d’un concert al casal independentista Antoni Sala i Pont el 12 d’octubre a la nit, van arribar agents anti-avalots per demanar la identificació a tots els qui havien sortit al carrer. Segons un comunicat(pdf) de la guàrdia urbana, els agents hi van anar ‘perquè uns veïns havien alertat que un grup de joves estaven fent soroll i consumint alcohol a la via pública’.
Isal fou detingut ‘per un presumpte delicte d’atemptat a l’autoritat, resistència i desobediència als agents’, després de ‘negar-se a identificar-se’. Isal, per la seva banda, ho desmenteix, i diu que no es va negar a identificar-se. També diu que ‘no hi havia cap denúncia per sorolls’, i recorda que a aquella hora ‘plovia, i amb prou feines hi havia ningú al carrer’.
Quatre agents es van llançar al damunt de l’home i el van picar a les cames i al coll. Isal va ser detingut i va passar tota la nit a la comissaria dels mossos d’esquadra. ‘No em van informar del motiu ni em van llegir formalment els drets fins que no vaig passar a mans dels mossos’, explica Isal al seu compte de Twitter, on diu que ‘a l’acte d’ingrés a comissaria de la guàrdia urbana, el ‘motiu’ de la detenció està en blanc’. I continua: ‘Moltes hores després, arriba un atestat dels Omega als mossos amb el ‘motiu’ d’atemptat a l’autoritat. L’agent dels mossos no ho veu clar, deixa la detenció ‘sense efecte’, fixa un judici ràpid i em desitja bona sort’.
Segons la versió de l’ajuntament, ‘un dels agents va intentar retenir-lo quan intentava entrar al local i el jove el va colpejar’ i ‘el jove va caure juntament amb un altre agent quan aquest l’immobilitzava’.
Un dels qui ho va presenciar, Cristian Cortes, explica en un apunt a Facebook com van anar els fets. Diu que els agents van acusar la gent que hi havia fora al carrer d’estar bevent alcohol, i tot seguit els van exigir la documentació d’identitat. ‘Van començar a gravar-nos amb càmeres. Jo em vaig tapar la cara i vaig fer fotos d’esquena al policia que em registrava; aleshores un altre policia se’m va encarar cridant i, estrenyent-me el braç, em va amenaçar que em quedaria sense càmera i em va obligar a ensenyar-li les fotos per comprovar que les havia esborrades. De cop, la gent que hi havia dins el local i al carrer va començar a exigir als policies que s’identifiquessin i expliquessin per què demanaven la identificació a la gent. No hi va haver resposta i la tensió va anar augmentant, amb la policia que cada cop empentava més la gent i cridava més fort. En Joan Carles crec que va ser qui va reclamar-los que s’identifiquessin d’una vegada (amb plaques i números) i els diguessin les raons per les quals identificaven la gent. Aleshores el sergent de la unitat Omega es va llançar contra en Joan Carles i el van treure del grup, tirant-lo a terra entre estrebades i cops de porra’.
L’endemà al matí, la policia va deixar anar Joan Carles Isal, que també havia estat detingut al juny en relació a la vaga general del 29 de març.
Demà dimarts a les nou del matí serà jutjat en un judici ràpid. La CUP de Badalona ha convocat una concentració de suport davant els Jutjats de Badalona ‘per denunciar la repressió del govern del PP de Badalona contra els moviments populars de la ciutat’.
L’ATEMPTAT CONTRA ARTUR MAS
“Mas farà bé de prendre mesures molt especials en les seves aparicions públiques així com en els aspectes relatius a la seva integritat física”
Víctor Alexandre
Desitjo sincerament una vida molt llarga i feliç al president Mas. Crec que és un polític de molt alt nivell, que enforteix l’autoestima del seu país quan va pel món i que està cridat a ser –si ell mateix no ho esguerra– un personatge rellevant de la nostra història. De moment –empès per nosaltres–, ha fet el que no havia fet mai cap primer mandatari català en els darrers tres segles, que és situar Catalunya en el mapa del planeta i atreure l’interès de tots els mitjans de comunicació internacionals sobre la nostra identitat i els nostres anhels. Fins ara, més enllà del Barça i de la ciutat de Barcelona, la nació catalana, vista des de l’exterior, només era un subjecte polític a ulls de les elits més informades. La resta del món no en sabia res. D’Escòcia i del Quebec sí que en sabia, però de Catalunya no. Ara, tanmateix, la situació ha canviat. I el president Mas, en qualitat de president, ha esdevingut la figura més visible d’aquest procés que hem iniciat i que ha de culminar en un breu espai de temps –força més breu del que molts independentistes es pensen– en la consecució d’un Estat independent.
Una altra cosa, això sí, són els pals a les rodes que Espanya posarà per impedir que la independència sigui una realitat. Aquests pals hi seran, és obvi. I hem d’estar preparats per a tota mena d’atacs i amenaces, sense caure en les provocacions. En veurem de tots colors. Ja hem vist que Espanya fins i tot passeja els seus avions de guerra, bombarders F-18, a molt poca distància dels nostres caps al Pallars Sobirà, al Ripollès, al Berguedà i a la Cerdanya per tal d’atemorir-nos. I és que, per al violent, un avió de guerra és la prolongació del seu penis i necessita exhibir-lo en públic per a reafirmar-se. Però això, repetim-ho, no és res comparat amb altres coses que poden passar i hem d’estar preparats. Oi que no s’ha pogut esbrinar mai qui va ordir la trama del magnicidi de Dallas, de l’any 1963? Se n’han fet molts llibres i pel•lícules, sí. Però qui hi havia al darrere de Lee Harvey Oswald, l’home que se’ns ha dit que va disparar contra John Fitzgerald Kennedy? I què en sabem del magnicidi d’Estocolm, de l’any 1986? Qui hi havia al darrere de Christer Pettersson, el presumpte atacant d’Olof Palme? De teories n’hi ha per a donar i vendre, però res més. En el cas d’Oswald, hi trobem un comunista casat amb una russa; i en el de Pettersson, un drogoaddicte que va sortir de la presó perquè no hi havia proves concloents contra ell.
Algú pensarà que l’advertiment que faig en aquest sentit, referit a la persona d’Artur Mas, és inversemblant. Però no ho és gens. Ni molt menys. Artur Mas s’ha convertit en l’enemic públic número u d’Espanya i seria un gravíssim error d’ingenuïtat no preveure la possibilitat que pugui patir un atemptat. De fet, estic segur que les mesures de seguretat de la seva persona s’han intensificat des de l’Onze de Setembre passat. Per altra banda, vull fer notar que la temença que expresso crec haver-la percebut també en la velada insinuació de l’expresident Jordi Pujol en el programa ‘El convidat’, de TV3. Pujol hi diu: “Hi ha algú que si ara es morís, seria realment un trauma molt gros per al país.” I Albert Om li pregunta: “Qui?” I Pujol respon: “En aquest moment? Hem quedat que no parlaríem de política”. Això és tot. No diu res més. Però sembla força evident que s’està referint a Artur Mas.
Hem de tenir en compte també, que, si un fet així s’esdevingués –sense excloure l’accident–, el malfactor respondria a un perfil de manual. Vull dir que seria un drogoaddicte, un ultra, un boig, un fanàtic… En definitiva, el personatge ideal per neutralitzar tota teoria sobre un complot polític i poder presentar el magnicidi com l’obra incontrolable d’un pària social o d’un desequilibrat. No podem oblidar que d’un Estat com Espanya, que va crear una banda terrorista des del seu govern, que no ha revelat mai la identitat de l’home X que hi havia al darrere i que té en llibertat els seus cervells i els seus assassins, ho podem esperar tot. Absolutament tot. Per tant, cal que estiguem amatents. I el president Mas farà bé de prendre mesures molt especials en les seves aparicions públiques així com en els aspectes relatius a la seva integritat física. Fins i tot els més banals o insignificants. Som a punt de segar les cadenes, i això és més del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_atemptat_contra_artur_mas_89728.php
‘One nation’
SARA MORENO
Al mes de novembre tindran lloc dues cites electorals importants per al futur de Catalunya. La primera serà el dia 6 de novembre, quan se celebraran les eleccions per a la presidència a la Casa Blanca que es disputen Barack Obama i Mitt Romney. Malgrat els diferents contextos estatals, no es pot obviar la influència que el govern dels Estats Units exerceix sobre la resta de països, entre els quals els europeus. La segona cita electoral serà el 25 de novembre, quan se celebraran les eleccions al Parlament de Catalunya. L’avançament de les eleccions catalanes ha fet coincidir aquests comicis amb el cicle electoral dels Estats Units. Malgrat la coincidència en el temps, els termes del debat polític durant el període de campanya divergeixen notablement. Mentre que el primer debat televisiu entre els presidenciables a la Casa Blanca va estar marcat per les diferències en el model d’estat dels dos candidats, els debats previs en el cas català s’emmarquen en les diferències en el model de nació. Tot i que durant les campanyes electorals es tendeix a simplificar les idees polítiques per marcar els diferents perfils, cal preguntar-se si es pot abordar el debat entorn del model de nació obviant el debat entorn del model d’estat del benestar.
Des de la sociologia i les ciències polítiques s’utilitza el concepte de clivella per referir-se als bàndols que es construeixen en una societat entorn de les qüestions clau que la defineixen. Els individus se situen en funció de la seva posició a l’estructura social. Unes divisions que, teòricament, troben el seu referent en els partits polítics i permeten analitzar les tendències de vot. A partir d’aquest concepte, el sociòleg Lipset va definir les quatre clivelles bàsiques de la societat occidental: la clivella nacional, la clivella de classe, la clivella religiosa i la clivella territorial. D’aleshores ençà, les clivelles que tenen més poder explicatiu dins del context occidental actual són la clivella nacional i la clivella de classe.
Més enllà del guanyador, el primer debat entre els candidats a la Casa Blanca va estar marcat per les diferències en el model d’estat segons la classe social protagonista de les propostes polítiques de cada un dels candidats. Mentre que Obama segueix defensant la sanitat pública per a tota la població, Romney defensa la sanitat pública per a les persones grans pobres. Contràriament, les eleccions catalanes han estat clarament motivades pel pes de la clivella nacional. És evident la importància creixent d’aquesta clivella en el context català, però fins a quin punt és tan important que permet esborrar la clivella de classe? ¿Millorar les relacions entre Catalunya i Espanya és garantia de millorar les diferències de classe social en el context de crisi econòmica i retallades socials?
La teoria sociològica diu que quan les clivelles se superposen, no tenen repercussions en la lògica de partits habitual. Ara bé, quan les clivelles es juxtaposen, dibuixen un panorama polític molt més fragmentat i divers. El protagonisme creixent de la clivella nacional en el context polític català dibuixa una superposició allà on hi ha una juxtaposició: no és el mateix defensar el nacionalisme català des de la dreta política que defensar el nacionalisme català des de l’esquerra política.
Malgrat no saber-ho, Ed Miliband, el líder del partit dels laboristes anglesos, defensa una idea política que permetria superposar la clivella nacionalista amb la clivella de classe en el cas català. Durant el discurs principal que va fer en el congrés del Partit Laborista, Ed Miliband va sorprendre a tothom presentant-se com el líder del “one nation party” , en què els rics ajuden els pobres. Més enllà del joc retòric de la política anglesa, l’habilitat de Miliband és recuperar un concepte del conservador històric Benjamin Disraeli, que fa més de 100 anys va parlar de la necessitat de mantenir el Regne Unit com una nació -“one nation “- per evitar ser-ne dues -” two nations “- en què els rics i els pobres viuen en dos planetes diferents. En un context advers econòmicament en què cada vegada més es tendeix a desdibuixar les diferències de classe, el líder laborista rellança la idea de ” one nation ” per posar en valor la força de la unió sense oblidar les diferències socials. Des d’aleshores, el debat mediàtic de la política anglesa gira entorn d’aquesta idea. La prova és que, la setmana passada, David Cameron durant el discurs principal del congrés dels conservadors va respondre a Miliband amb l’eslògan ” aspiration nation “. Una idea que ha tingut menys èxit i que defensa una nació en la qual la gent pugui lluitar per les seves aspiracions, es a dir, ni unió ni atenció a les diferències de partida.
Tornant al cas català, es pot pensar que parlar del model de nació sense parlar del model d’estat del benestar comporta un risc: no saber si es defensa la ” one nation ” d’Ed Miliband o bé si es defensa l'” aspiration nation ” de David Cameron. Malgrat que, per moltes i diverses raons, el context polític català no es pot comparar ni amb el context polític anglès ni amb el context polític nord-americà, sí que se’n pot aprendre alguna cosa. La ciutadania de Catalunya es mereix més claredat en les idees polítiques dels partits que la representen.
http://www.ara.cat/premium/opinio/One-nation_0_793120689.html
D’eleccions autonòmiques a eleccions nacionals
Antoni Batista. Periodista i escriptor
La recta final de la campanya basca perfila bé que aquestes són més unes eleccions nacionals que autonòmiques. La segura majoria absoluta que sumaran el PNB i EH Bildu situa el front nacional cap a l’autodeterminació com a leitmotiv principal. A l’altre costat, el PSE i el PP es precipiten als números vermells fins a fregar el ridícul: els que han governat fins ara ni junts no sumaran els escons que pot treure el PNB en solitari.
Bilbo � Fonts del PNB asseguren que Urkullu no és el Mas d’última generació, i que el seu escenari ideal seria una distancia suficient per damunt d’EH Bildu per governar amb geometria variable, encara que amb el fons d’un acord estratègic per un dret a decidir difós i sense data. Però les enquestes més aviat fan trontollar aquesta possibilitat, més tenint en compte que tradicionalment la demoscòpia registra prou marge d’error amb l’esquerra abertzale.
La darrera setmana de campanya mostrarà les últimes cartes. Urkullu s’abona a la cerca de vots del PP que volen evitar que Laure Mintegi s’instal·li a Ajuria Enea, i que ja són tendència, perceptible sobre tot a Àlaba on el vot pepero més fidelitzat comença a ser traït. Urkullu critica pel broc gros a l’esquerra abertzale pensant en els caladors populars.
Mentre l’esquerra abertzale intentarà captar vots nacionalistes indecisos i dels socialistes basquistes relegats a la misèria, amb la bandera de la il·lusió, el canvi i la idea que la independència és probable i sense massa demora ni estridència. La radicalitat ha anat modulant-se i la gran gestió política a municipis importants i la Diputació de Guipúscoa ha posat Armanis al costat dels Quechuas.
Curiós, en fi, el teló de fons català. Urkullu no menta Mas ni Catalunya, tot i que són socis històrics amb UDC a la Internacional Demòcrata-cristiana, mentre EH Bildu porta els excelsos Castellers de Vilafranca al míting central en el qual Arnaldo Otegi arenga per telèfon, davant 15.000 persones al territori socialista de Barakaldo, i hi estenen una senyera de dimensions Nou Camp.
L’independentisme davant les eleccions més transcendents
Roger Buch. Politòleg
Finalment ja sabem les candidatures que hi haurà en l’espai pròpiament independentista per al 25N: ERC, Solidaritat i CUP. Reagrupament dóna suport a CiU i Laporta recomana el vot per a CiU i ERC a la vegada.
Totes les enquestes publicades donen una recuperació per a Esquerra, després de la caiguda del 2010, però encara no se sap l’abast real d’aquests ascens. Junqueras té un partit pacificat i és el segon candidat al Parlament més valorat, només per darrera de Mas. Les fugues de vot cap a CiU quedaran cobertes per votants provinents d’altres forces i també de l’abstenció.
Molt més difícil de predir són els resultats de la CUP i Solidaritat. En el cas de la circumscripció de Barcelona l’escull important és superar la barrera del 3% per obtenir representació, que amb una participació alta seria superior als 70.000 vots del 2010.
Solidaritat tindrà espai als TN i presència en possible debats ja que té representació parlamentària i també compta amb un important activisme a les xarxes socials. La seva oferta, però, pot quedar atrapada entre CiU, ERC i la CUP. El 2010 CiU no defensava l’Estat propi, ERC estava dessagnada per escissions i la CUP no es presentava. Si fa uns mesos semblava segura la seva presència al Parlament, avui ja no es pot dir el mateix.
Les diferents enquestes publicades els darrers dies apunten traspassos de vot rellevants”
La CUP s’estrena a les eleccions al Parlament i no disposarà del ressò dels parlamentaris; haurà de suplir amb il·lusió i treball de carrer la seva campanya. La CUP intentarà buscar els vots de l’esquerra alternativa a l’abstenció però per més agitació i campanya de proximitat que facin, fins que no sigui detectada a les enquestes amb intenció de vot directe no tindran cap possibilitat.
En aquests moments a l’espai pròpiament independentista hi ha una altíssima mobilització i donada l’oferta existent, algunes desenes de milers d’electors estan esperant el desenvolupament de la campanya per acabar de triar el seu vot. Programa, il·lusió i possibilitats reals de presentació seran alguns motius per decantar-se.
Però el futur de Catalunya no dependrà d’aquests milers indecisos sinó sobretot d’altres espais de vot més poblats que s’enfronten a la decisió de donar suport als “partits del referèndum”, on incloem també a CiU i a ICV. Les diferents enquestes publicades els darrers dies apunten traspassos de vot rellevants. Mentre la frontera PP-CiU sembla quedar bastant estancada, no és així en les altres.
El PSC podria perdre cap a l’abstenció, CiU, ICV i ERC. ICV en guanyaria del PSC però en perdria cap a ERC, i aquests en guanyarien d’ICV i el PSC i en perdrien cap a CiU. En resum, el traspàs de PSC a CiU, fent marrada sovint per ERC i ICV. L’altra gran protagonista de la nit electoral serà l’abstenció diferencial ja que la mobilització dels graners de vot catalanista serà realment extraordinària.
Carod: “Una Catalunya independent actuarà amb més intel·ligència cap al País Valencià i les Balears”
“El dia de la independència […] no podré tenir una satisfacció plena veient com uns territoris que […] formen el meu país […] queden fora del nou estat”.
L’ex-vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha explicat que confia en que una Catalunya independent “actuarà amb més fermesa i intel·ligència cap al País Valencià i les Balears que no ho ha fet fins ara”.
“La involució autonòmica previsible, la reprovincianització, la mort del corredor mediterrani, l’augment de l’espoli i la minva de la inversió pública estatal, sense Catalunya, farà que a valencians i balears ser espanyols els surti encara molt més car” ha argumentat Carod a un article publicat a El Punt AVUI. En aquest escenari, Carod ha dit que “potser, llavors, el reforçament dels vincles” amb Catalunya podrà “encomanar-hi el desig interessat d’una vinculació amb el nou estat, sobre bases federals i mútuament respectuoses”.
“Podriem concedir la nacionalitat catalana, amb el passaport corresponent, als valencians i balears que la sol·licitessin”
“El dia de la independència ─ha continuat l’autor de La somio completa─ serà un dia de gran alegria, sí, però jo no podré tenir una satisfacció plena veient com uns territoris i una gent que, en el meu imaginari, formen el meu país,[…] queden fora del nou estat”.
Finalment, Carod ha esmentat dos casos a observar pel seu interès i semblança: Irlanda i Hongria. “En el cas hongarès, els ciutadans d’aquesta llengua i cultura que van quedar fora de la nova Hongria, tenen dret a la nacionalitat hongaresa, si així ho demanen. Això afecta els hongaresos de Romania, Eslovàquia, Sèrbia i Ucraïna. En el cas irlandès, també els ciutadans dels sis comtats d’Irlanda del Nord, súbdits britànics, poden accedir a la nacionalitat i al passaport de la República d’Irlanda, si ho sol·liciten” ha informat.
Carod ha conclòs que en el cas català “podríem fer una cosa similar: concedir la nacionalitat catalana, amb el passaport corresponent, als valencians i balears que la sol·licitessin, així com als ciutadans de la Franja i Catalunya Nord que complissin el mateix requisit” una nacionalitat que “simultaniejarien amb l’espanyola o la francesa”.
“És incomprensible que un partit com el PSC digui no a la independència”
Josep Ramoneda (Cervera,1949) periodista i filòsof acaba de publicar “La izquierda necessaria” un llibre on ens convida a reaccionar davant la situació econòmica i política que estem vivint. Ens ha obert les portes del seu despatx per parlar de la situació del PSC i els canvis que creu ha de fer per poder tornar a ser una de les forces polítiques més importants del país. Què li passa al PSC?
Entrevista Josep Ramoneda, periodista, filòsof i escriptor
per Mireia Giné
Què li passa al PSC? És un problema de líder o de projecte?
El PSC fa molts any que baixa en caiguda lliure. És un partit que ha perdut la noció d’allà on està, se li ha mogut la societat per sota. Es pensava que els fills dels pares, que van ser els seus electors durant molts anys, seguiren votant, però el món ha canviat. La societat catalana ha fet un canvi generacional molt gran i el PSC no l’ha percebut, acompanyat d’una crisi ideològica de l’esquerra que no ha tingut un discurs clar. A partir d’un moment donat els referents es van anar desdibuixant i en comptes d’intentar construir un discurs propi va mimetitzar el discurs de la dreta.
Ara és un partit que defensa massa l’estatus quo?
En aquest moment, paradoxalment un partit progressista s’ha convertit en un partit conservador. En el seu programa defensen l’estatu quo, no proposant cap camp novedós en el camp social, ni econòmic ni polític, res nou.
Si es fa un referèndum la pròxima legislatura, el PSC no arrisca massa si defensa el ‘no’?
Em sembla estrany la resistència a acceptar el principi del referèndum. Em sembla incomprensible que digui ‘no’ a la independència un partit de les característiques del PSC, amb el paper tan important que ha jugat en aquesta societat. Podria arribar a entendre que en aquests moments no la considerin desitjable, però frontalment dir que no, no és pot entendre.
Per què al PSC no s’adapta amb facilitat als canvis de la societat?
En aquest país està passant una cosa particular; tothom va dir que el pas del postpujolisme seria una gran crisi que probablement acabaria amb Convergència, i en canvi ella és qui s’ha adaptat millor al pospujolisme.
Tendeixen a ajornar massa els debats, diuen dirigents com Miquel Iceta…
Té tota la raó. Fa molt temps que no sabem què pensa el PSC sobre res. I quan ho ha de decidir, ho fa amb la pressió electoral. Aleshores tenen solucions imaginatives tan inútils com aquesta de voler fer un país amb dues capitals (Madrid i Barcelona), sembla un acudit.
I en què creu que desembocarà tot plegat?
De moment no veig cap senyal perquè no segueixi baixant. Hi haurà un moment que s’haurà de reformar aquest espai, i el PSC haurà de decidir si vol participar en aquesta refundació o optar per ser la federació catalana del PSOE. El que ha perdut el PSC és la possibilitat de ser ell el que lideri la refundació d’aquest espai. Podrà ser-hi però no serà des d’ell que es refundi l’espai socialdemòcrata català.
Podria ser el nou partit d’Ernest Maragall?
No. Aquest serà un dels elements que contribuirà després a un debat i una configuració, però de moment no em sembla que tingui perspectives d’identitat suficient com per tenir un paper articular en aquest espai.
Què hauria de fer el PSC per evitar un mal resultat el 25N?
Veig poques possibilitats. Accentuaran el discurs social, cosa que no tenen fàcil després que ells mateixos van contribuir a dinamitar la imatge del tripartit. Jo no hi veig massa marge i més amb un candidat poc visible. Crec que no és casualitat que el PSC hagi afegit invisibilitat a la invisibilitat. Un partit invisible ha buscat un candidat invisible.
Vostè creu que al PSC encara hi té cabuda l’ala catalanista?
Hi ha un nucli que segueix condicionant molt el partit, però els que manen intentaran no perdre les posicions que tenen. Estratègicament no es veu on van, si no és que al final opten per ser la federació catalana del PSOE.
Quina és la causa de la nova centralitat sobiranista? El fracàs de l’Estatut?
Els problemes venen de lluny. Els últims quatre anys del mandat del Pujol va semblar que serien letals per CiU i ho van ser pel PSC. Aquells quatre anys van impedir que el PSC i Maragall arribessin amb tota la força a la presidència. A partir d’aquí tot ja va venir gastat. El segon tripartit ja era inviable amb les condicions d’aquell moment.
Vostè afirma que la crisi treu a la llum realitats que no és volen veure. Per què hem d’estar malament per percebre els problemes que té la gent?
És una cosa que forma part de l’espècie humana. Els moments de crisi es converteixen en moment de revelació. Quan tot va bé no ens hi fixem i quan tot va malament emergeixen els problemes, com la pobresa.
I n’haurem après alguna cosa? Tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra?
En una crisi es pot trobar el camí o no. Moltes vegades les crisis han permès obrir camins i anar en direccions noves. Però en aquests moments estem molt encallats sobretot amb la incapacitat dels poder polítics per posar a lloc els poders econòmics. Costa molt veure com poder sortir del camí que ens va portar al desastre, si segueixen manant els mateixos que ens van portar fins aquí.
Qui hauria de manar?
El poder polític hauria de saber posar límits al poder financer. Les institucions públiques funcionen quan són capaces de posar en el seu lloc els altres poders.
Hollande, socialista, abans de les eleccions prometia frenar l’austeritat i ara també fa retallades. Les ideologies s’estan dissolvent?
D’entrada a França l’any que ve hi haurà quaranta-cinc mil places noves per a professors. El problema sempre és el mateix. Mentre el poder polític sigui nacional i local i el poder financer global, es juga amb molts desavantatges. Hollande sol no podrà fer res i Europa no acaba d’aconseguir l’escala global en la qual podria seria forta.
L’hegemonia de l’esquerra va començar a decaure als anys 70 i ha perdut connexió amb la societat. Què no va fer bé?
No s’ha trobat o no s’ha sabut trobar la manera de pensar una evolució de l’Estat socialdemòcrata i un projecte de societat en aquesta direcció. El que s’ha fet és practicar el mimetisme de la dreta d’una manera creixent. Quan Zapatero diu que baixar impostos és d’esquerres és perquè ja no saben que més dir i s’agafen a qualsevol cosa que digui la dreta.
I què li sembla que les classes mitjanes hagin provocat aquesta “revolució tranquil•la” catalanista a Catalunya. Són el motor social?
És una cosa que entra dins un procés normal, per això adverteixo molt sobre determinades lectures equivocades que es fan de la situació catalana. No és una revolució ni una revolta, és una mena de ruptura nacional de gent d’ordre. Ara bé, quan comencin a sortir obstacles i dificultats el moviment pot minvar perquè la gent d’ordre acostuma a ser sensible a la por. Això pot ser una força, però també una debilitat.
Per tant, segons vostè, es podria produir l’efecte “sufflé”…
És veritat que hi ha hagut una pujada molt ràpida i és possible que hi hagi una baixada consecutiva, però dependrà del context del que passi. Primer de tot hem de saber de què parlem, perquè l’únic que sabem ara és que l’eix catalanista s’ha desplaçat cap a la independència. Ara amb unes eleccions començarem a tenir una certa pista.I no serà el mateix si Convergència aconsegueix la majoria absoluta, que si treu 62 escons.
Anorèxia patriòtica
DAVID GONZÁLEZ
Diu el refrany castellà que de raza le viene al galgo. Llebrer (o coniller), el ministre José Ignacio Wert fa molt temps que espanyolitza la gent, no només els escolars catalans. El títol d’aquesta columna reprodueix el d’un article publicat el 2001 a El País pel prestigiós sociòleg on ja advocava per insuflar aire patriòtic a l’alacaiguda selecció espanyola de futbol, aleshores més fúcsia diluït que passió roja, perquè fes anar els peus amb més traça. Va ser després d’una “derrota ominosa” -deia Wert- en un amistós davant la Pèrfida Albió, vull dir l’Anglaterra pulcra. Ha passat una dècada, i potser fent mèrits per a la vacant de la lideressa Aguirre, Wert fa ara de paladí de la causa espanyolitzadora en la versió més excloent, per més que es proclami liberal o es disfressi de deixeble castís de Habermas.
Des que Wert es va sincerar, a Catalunya hi ha més sobiranistes. El ministre ha donat la raó als que pensen que el problema no rau només en el dèficit fiscal. El que també passa és el resultat d’un fracàs històric molt gran, el del projecte de l’Espanya uninacional de matriu castellana. Si no, per quins set sous caldria espanyolitzar el que -segons les lleis i els homes- ja és espanyol? Fracàs que es cova en una voluntat d’imposició reiterada i en una certa violència antiga i no tan antiga, les fites de la qual es poden rastrejar des de l’ocàs de la monarquia dels Àustries, al segle XVII, fins ara mateix: des de Quevedo i Olivares a la declaració de guerra -educativa- de l’espanyolitzador oficial del Govern de Rajoy.
Així, és difícil deixar-se espanyolitzar. Però és que, a més, això de ser espanyol tampoc no se sap ben bé què vol dir exactament. El 1876, Cánovas del Castillo, intentant definir la cosa indefinible, va tancar la qüestió afirmant que “són espanyols els que no poden ser cap altra cosa”. És a dir, que s’és espanyol per descart. O bé, que se n’ha de ser perquè encara que se sigui una altra cosa, català, per exemple, és el que més convé. I en fi, si al fracàs espanyolitzador en l’esfera nacionalidentitària s’hi suma el de l’Estat i la nació espanyola en termes estrictament liberaldemocràtics, almenys fins a l’últim quart del segle XX, s’acabarà d’entendre per què molts catalans volen poder ser el que són: per poder guanyar Anglaterra, com deia Wert.
Abans de l’Onze de Setembre
JOAN RAMON RESINA
Fa pocs dies, a Denver, Ventura Pons es preguntava quan i com s’havia produït el tomb que ha dut una Catalunya resignada a prendre consciència de la seva dignitat i el seu poder. Els moviments que remouen la consciència de les masses són impossibles de datar, si no és de manera simbòlica. El febrer del 2007 vaig publicar un article titulat Alguna cosa es mou , i un lector em va respondre que mai l’espanyolització havia estat tan profunda ni la passivitat catalana tan gran. Aparentment no li faltava raó, i el meu article podia semblar voluntariós, però es basava en la detecció de petits símptomes i en la convicció que és en el moment més fosc de la nit quan espurneja la primera llum de l’alba. Dos anys i mig més tard, gaudint del sol tardoral a la terrassa de casa a Palo Alto, l’animosa Patrícia Gabancho em parlava del pes determinant de les minories en els moviments socials. En les aspiracions catalanes calia confiar en el lideratge d’un estol d’intel·lectuals que ella batejà amb el nom smart power , l’únic poder amb què llavors comptava l’independentisme, car ni el poder polític ni l’econòmic estaven per la feina. Però jo penso que el referent simbòlic més important, car hi ha un innegable poder dels símbols, fou la mort de Lluís Maria Xirinacs en un bosc del Ripollès l’onze d’agost del 2007.
Tot moviment d’alliberació vol un màrtir i Xirinacs ens el va fornir. No perquè morís a conseqüència de maltractaments, sinó perquè la manera com va deposar la vida, retirant-se per reflexionar sobre la totalitat de la seva, ens obligava a recollir-ne el testimoni o enfonsar-nos en la ignomínia. Va morir com havia lluitat: en solitari però en companyia de la terra, com el Companys que es descalça per sentir el nexe entre l’accident de la seva mort i la causa que li dóna sentit. Únics a Europa, aquests dos casos atesten una continuïtat de destí.
Companys fou l’únic president de govern executat pel feixisme i Xirinacs l’únic senador empresonat per la democràcia. El seu delicte: exercir la llibertat d’expressió. Decebut pels polítics de la Transició, titulà les seves memòries La traïció dels líders , i els líders no li ho van perdonar. Xirinacs no va rebre mai honors oficials, ni tan sols els que s’atorguen a qui ja no pot fer por. Senyal que en feia. No hi hagué capella ardent a Palau. Es reservà per al falangista José Antonio Samaranch, ministre de Franco. Al marge de l’oficialitat, se li reté l’homenatge adient al Fossar de les Moreres, on “no s’hi enterra cap traïdor”. L’ establishment polític, que ell titllà de covard en la nota pòstuma trobada al seu despatx, tenia pressa per oblidar que el 1978 Xirinacs havia denunciat la Constitució que ara ningú -tret dels epígons del franquisme- considera viable.
Xirinacs treballà per la llibertat de Catalunya en un buit polític absolut. El 1975 cap dels polítics que ara es disputen el botí sobiranista era amb ell quan s’estava dotze hores diàries davant la Model reclamant l’amnistia dels presos. Tampoc hi eren el 2000 quan, amb seixanta-nou anys, passava hores a la plaça de Sant Jaume demanant la independència davant unes institucions sordes que se’l miraven com una nosa. Corre la brama que un dia Jordi Pujol li va fer portar una cadira de Palau. Durant anys Xirinacs fou la flama pilot que ara ha permès encendre el fogar de la llibertat.
Encara no fa ni cinc setmanes dels fets de setembre i ja sorgeixen líders inversemblants. Un Duran i Lleida cridant “Visca Catalunya lliure” semblaria una boutade si no tinguéssim notícia de la venalitat d’aquest polític. Corprèn que l’endemà del desvetllament de Catalunya, personatges que l’han frenat tant com han pogut en reclamin la gestió. Més dramàtic és que en nom del seny s’exigeixi al poble que abdiqui de l’espai polític penosament conquerit. Es exactament el que succeí a la Transició, quan de la unitat de l’Assemblea de Catalunya es passà al fraccionament d’uns partits que, amb una única excepció, es postraren davant el vedell d’or, disputant-se’n la gestió i portant el país a pelegrinar durant prop de quaranta anys darrera una columna de fum. Al final del film Novecento hi ha una escena colpidora en què delegats del govern provisional de la nova República italiana, que incloïa el Partit Comunista, arriben per requisar les armes dels partisans. Els camperols, desconfiats, es resisteixen a lliurar els fusells, però el seu líder, Olmo Dalcò, els convenç perquè ho facin. Cal confiar en el govern, diu. Acabat el feixisme, s’ha acabat l’explotació: ” Il padrone è morto “. Però a penes els pagesos han fet entrega de les armes, Berlinghieri, el terratinent que acabava de ser sentenciat a mort per un tribunal popular, exclama: “Il padrone è vivo “. El vot és l’arma del poble que omplí Barcelona l’Onze de Setembre; cal que miri bé a què i a qui abans de lliurar-lo.
http://www.ara.cat/premium/opinio/lOnze-Setembre_0_793120686.html
FRANCO SÍ VA COL·LABORAR AMB L’EXTERMINI JUEU
“Franco estava obsessionat amb el contuberni judeomaçònic, posant dins el mateix sac els catalans”
Anna Figuera
El periodista Eduardo Martín de Pozuelo acaba de publicar El Franquismo, cómplice del holocausto (editorial Libros de La Vanguardia), un magnífic i rigorós llibre que trenca aquell mite sobre la neutralitat de l’Espanya franquista amb el genocidi nazi. A través de documents trobats als arxius secrets dels Estats Units, el Regne Unit i Holanda, demostra com el Caudillo va deixar morir a milers de sefardites que vivien en territori controlat per Hitler.
Per molts és sabut com Franco estava obsessionat amb el que ell anomenava el contuberni judeomaçònic i com posava dins el mateix sac els catalans. A la premsa espanyola afí al règim s’hi podia trobar fàcilment aquesta vinculació. A El Correo Catalán, per exemple, es publicaven editorials del tipus «El peligro judío» (desembre del 39) o a Solidaridad Nacional notícies com «Avalancha de hebreos, arpías, rojillos y engañados en la frontera de Gerona» (juny de 1940) o «Judíos y Separatistas» referint-se als burgesos catalans. Pel franquisme, doncs, el catalanisme seria l’eina principal de l’anomenada conspiració judeomaçònica destinada a trencar la unitat d’Espanya, com bé explica Josep Benet en el llibre L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, de 1995.
El feixisme a l’Estat espanyol va adoptar com a propi l’antisemitisme alemany. No en va, a Espanya, així com a França -el país d’Europa amb la comunitat jueva més gran- és el lloc on s’han publicat més edicions dels Protocols dels Savis de Sió. Un dels creadors de la Falange José Antoni Primo de Rivera, s’enorgullia del seu antisemitisme i donava suport a la discriminació i persecució que practicaven els nazis contra els jueus. En la seva obra, Martín de Pozuelo revela com la influència nazi a la Falange i les seves organitzacions, especialment a la premsa i la propaganda, va ser freqüent. Tant és així, que una vegada creats els Serveis Nacionals de Propaganda, la seva secció anticomunista va seguir la campanya antijueva de les organitzacions foranes afins. A més, amb els documents descoberts, demostra com Franco podia haver salvat a desenes de milers de sefardites de les càmeres de gas, però va preferir deixar-los morir.
Els nazis van oferir a Franco fer-se càrrec dels jueus espanyols que hi havia arreu d’Europa, però el Generalísimo no els va salvar tot i saber, per boca d’alguns dels seus ambaixadors, que les deportacions conduïen a l’extermini. Només cito un exemple d’aquests arxius secrets trobats per Martín de Pozuelo. Es tracta d’un escrit de Eberhard von Thadden, enllaç entre el ministre d’Exteriors i el responsable de Deportacions en un cable xifrat per a la seva ambaixada a Madrid enviat el desembre de l’any 1943: “El gobierno español insistió durante las negociaciones que hubo entre 1942 y febrero 1943 en que no estaba interesado en los judíos españoles. Más tarde se autorizó [por parte alemana] la repatriación de todos los judíos españoles. Repetidas veces, España no cumplió el plazo acordado para su regreso. (…) A pesar de ello y por precaución, la expulsión de los judíos españoles no comenzó hasta el 16 de noviembre. Por favor, explique inequívocamente la situación al gobierno español y recalque que el gobierno del Reich ha hecho todo lo posible para resolver el problema amigablemente y evitar dificultades. Lo hicimos teniendo en consideración la nacionalidad española [de los judíos] a pesar de que se puede dar por supuesto que todos los judíos tienen una actitud antialemana”. A l’Espanya franquista, però, només l’interessava una altra cosa dels jueus: “La embajada española solicita al Ministerio de Asuntos Exteriores (alemán) que intervenga ante las autoridades correspondientes para explicarles que los bienes de los judíos españoles dejados atrás (leer deportados) al salir de Francia, Bélgica y los Países Bajos serán administrados por los cónsules españoles o representantes de España y que tienen que quedarse en su posesión por tratarse de bienes de súbditos españoles y por tanto ser bien nacional de España. Berlín, 25 de febrero 1943”.
Diuen que la memòria històrica a l’Estat espanyol ha estat feble. Diuen que l’oblit va ser l’eina més preuada per poder encarar la transició democràtica. És hora, però, que es torni a fer memòria i Martín de Pozuelo en fa una aportació que, molt probablement, a alguns encara els resultarà força incòmoda. Per cert, si pel règim de Franco el catalanisme va ser l’eina principal de l’anomenada conspiració judeomaçònica destinada a trencar la unitat d’Espanya… què voldran dir ara aquells que defensen aquesta unitat quan aprofiten per qualificar el nacionalisme de nazisme? Queda dit.
L’escola autonomista
ENRIC VILA
Diguin el que diguin, l’escola catalana ha estat autonomista i, en els seus esforços per adaptar-se a la Constitució, ha fet sobre molts cervells l’efecte d’aquelles sabates que els xinesos posaven a les nenes perquè no els cresquessin els peus. El discurs estètic i estrafet que ens critiquen a Madrid és fruit dels valors autonomistes de l’escola catalana. També ho és l’extremisme sentimental que fa que passem del No a la guerra a suggerir disparar un tret a Salvador Sostres, que és l’escriptor que més ha contribuït a destruir la moral d’esclau d’aquest país. Quan Valentí Puig diu que l’independentisme no té base intel·lectual té raó; l’independentisme és intuïtiu perquè les estructures per desenvolupar el pensament han estat limitades pel dogma de la Unitat d’Espanya. L’escola ha fomentat una cultura dependent de l’espanyola, i ha coartat les visions del món i de la història que no passaven per Madrid. Per això Puig ha pogut viure de repetir idees d’escriptors que van prendre riscos que ell no ha gosat prendre mai, i per això Jordi Pujol va deixar la cultura en mans dels intel·lectuals d’esquerres. Pujol sabia que la cultura dóna profunditat a la política i que la política havia de mantenir-se dins dels marges constitucionals. L’escola catalana, com els diaris i la universitat, ha fomentat el relativisme moral per impedir que es transmetés una memòria que desbordés l’imaginari espanyol. Per això Jordi Cañas li pot dir, a Jaume Sobrequés, que és un covard cridant com un guàrdia civil, i els espanyols s’atreveixen a donar-nos lliçons de pacifisme quan, a Madrid, Salvador Sostres no podria escriure, sense prendre mal de debò, moltes de les coses que tenim el privilegi de llegir-li a Catalunya. Per sort la relació entre Madrid i Barcelona no és autonomista i sempre acaba emergint. Així, mentre les tesis sobre la catalanitat de Colom de Jordi Bilbeny van prosperant a poc a poc, Valentí Puig no té deixebles i tothom veu la comèdia que hi ha darrere del seu elitisme de taxidermista.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/584676-lescola-autonomista.html
La lectura catalana d’Otegi
CiU evita valorar les declaracions del líder abertzale.
ICV, ERC i SI veuen un “aval” a l’estratègia catalana per part de l’independentisme basc.
C’s i PP veu dues vies amb el mateix objectiu i el PSC recorda que els dos casos no són comparables
Otegi, en una imatge d’arxiu. Foto: ACN
Les declaracions d’Arnaldo Otegi a l’entrevista exclusiva a Nació Digital han tingut una clara lectura catalana. Els partits parlamentaris que concorren a les eleccions del 25N les han interpretades a través del procés engegat a Catalunya des de l’11 de Setembre. Tots, llevat de CiU que no ha volgut fer cap mena de valoració, han volgut opinar sobre el canvi d’estratègia de l’independentisme basc que, ateses les paraules del líder abertzale, ara s’emmiralla en l’estratègia catalana.
PSC: “Són dos processos diferents”
El PSC creu que el procés que viu Euskadi i el de Catalunya són “molt diferents”. Així ho entén, Joan Ignasi Elena, membre del secretariat del socialistes, cap de files del corrent Avancem! del partit i número quatre a la candidatura del PSC per Barcelona. Per Elena hi ha dues diferències substancials entre les dues realitats. “A Catalunya la base és l’intent de l’exercici del dret a decidir i, per altra banda, el problema ha augmentat pel notable malestar que genera el dèficit fiscal i en la necessitat de reformar el sistema de finançament”, recorda el dirigent socialista.
ICV: “Otegi és un pres polític”
Segons, la portaveu d’ICV-EUiA, Dolors Camats, l’entrevista demostra que “Arnaldo Otegi és un pres polític perquè està a la presó per les idees que defensa”. Camats considera “molt difícil” comparar el procés basc del procés català per dues diferències claus: la violència que “desdibuixa” la reclamació de fons i “l’existència del concert econòmic”. “Otegi recorda que els nacionalistes d’una ‘grande e irrompible’ topa amb dues realitats ben diferents”, sentencia Camats.
ERC: “Un aval a l’estratègia catalana”
Per a Oriol Junqueras, les paraules d’Otegi “no només representen la confirmació d’un rotund canvi estratègic de l’independentisme basc, molt emmirallat en Irlanda, sinó que també són un aval en tota regla a l’estratègia política de l’independentisme català”. Així mateix, el president d’ERC veu en les declaracions del líder abertzale un “just reconeixement l’aportació de persones com Josep-Lluís Carod-Rovira que en el seu dia van proposar una via diametralment diferent a la basca, un contenciós en termes exclusivament polítics i democràtics”. De fet, en declaracions a Nació Digital, Junqueras s’ha mostrat convençut que aquesta idea és la que precisament Carod-Rovira va traslladar a ETA en la famosa reunió de Perpinyà.
SI: “Descobreix el joc cínic de l’estat”
Per la seva part, el candidat de SI, Alfons López Tena, les declaracions d’Otegi demostren que l’estratègia catalana és la correcta. “Només s’avança sense cap mena de plantejament violent”, assegura Tena que insisteix que la “la forma adient és per la que ha optat la societat catalana, és a dir, la democràcia”.
PP: “El separatisme no és idíl·lic”
Pel que fa el PPC, el diputat Juan Milián, ha criticat la “visió idíl·lica del separatisme que se’ns intenta vendre” a través de les declaracions d’Otegi. De fet, el popular assegura que “Catalunya sí que ha patit, i molt, la violència separatista d’ETA”.
Així mateix, els populars consideren que “a Catalunya el separatisme no sorgeix d’una societat civil monolítica, ja que aquesta no existeix”. “Els catalans formem una societat plural i la gran majoria ens sentim catalans i espanyols”, sentencia Milián. Pel diputat del PP, el procés català és una “fugida cap endavant del govern irresponsable d’Artur Mas, intentant fomentar el separatisme amb recursos i mitjans públics, ha estat un fracàs”.
C’s: “Les amistats perilloses de Mas”
El portaveu de Ciutadans, Jordi Cañas, per altra banda, ha mostrat la seva “preocupació pels companys de viatge a Ítaca d’Artur Mas: el braç polític d’un grup terrorista”. Cañas assegura que els dos processos són diferents per arribar a un mateix objectiu. “Un ha optat per una via violenta i l’altre per la pacífica, un a través de l’amenaça i l’altre a través dels mitjans de comunicació i l’ensenyament, i tots tenien el mateix objectiu: el pensament únic de la independència.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47826/lectura/catalana/otegi
Independència i debat econòmic
ELISENDA PALUZIE
Des d’un punt de vista econòmic, el creixent suport a la independència és un fet absolutament racional
El gir cap a l’exercici del dret d’autodeterminació de la majoria del Parlament després de la manifestació de l’11 de setembre ha obert públicament, com mai abans, el debat sobre la independència. El centre del debat són les qüestions econòmiques, en què se centren les amenaces més “civilitzades” que fan les posicions unionistes catalanes; i el govern, l’oposició i els mitjans de comunicació espanyols.
De fet, el que està passant a Catalunya s’insereix plenament en un fenomen que l’economia política ha estudiat a fons les darreres dècades: la globalització afavoreix els processos de secessió. El 2003, a l’obra La mida de les nacions, Alberto Alesina i Enrico Spolaore desenvolupen la idea que la globalització redueix els incentius dels pobles per formar part d’estats grans i heterogenis. Quan els mercats són oberts, formar part d’un estat gran ja no és tan rellevant i en canvi guanyen força els costos de formar-ne part, presents perquè augmenta la distància del govern amb els ciutadans. Aquesta tendència es podria contrarestar amb estructures federals fortes, tot i que el seu efecte també és ambigu, perquè disposar-ne facilita el procés d’independència quan aquest es desencadena. En qualsevol cas, Catalunya és l’exemple paradigmàtic d’un país que ha afrontat les dècades de globalització (tant amb expansió com en crisi) amb un estat que ha jugat en contra dels interessos de les seves empreses i els seus ciutadans. Els dos exemples més clars: unes transferències netes (el dèficit fiscal) excessives, i una priorització d’infraestructures megalomaníaques per afavorir un gran centre econòmic a Madrid, perjudicant els interessos empresarials exportadors.
Des d’un punt de vista econòmic, doncs, el creixent suport a la independència en les enquestes fins a esdevenir avui majoritari, és un fet absolutament racional. A més, en un estudi recent escrit amb Albert Castellanos i Daniel Tirado, per a la Fundació Irla, vèiem com en el període 2002-2010, els països de menys de 10 milions d’habitants eren els que creixien més a la Unió Europea dels 27, perquè són més oberts, i perquè tenen sectors públics més eficients i reduïts.
Però per als economistes unionistes, defensors de la globalització i la liberalització en altres contextos, cal obviar aquestes tendències mundials i argumentar la catàstrofe comercial i per tant econòmica per a Catalunya si s’independitza d’Espanya. L’argument més directe és el de l’amenaça del boicot comercial. Aquest fenomen, però, en els casos històrics on s’ha donat és molt limitat en el temps, i a més en el nostre cas, on el mercat espanyol ja només representa el 33% de la facturació, a qui podria perjudicar més és a algunes regions espanyoles, a qui perdre les compres catalanes abocaria a la ruïna econòmica. N’hi ha que són més sofisticats i saben que amenaçar amb boicots és poc acceptable, i s’han empescat un altre argument, el de l’efecte frontera. Així Sevi Rodríguez, d’Edimburg, argumenta que amb la independència, la relació comercial entre Catalunya i Espanya passaria a ser com la que hi ha entre Portugal i Espanya, que comercien cinc vegades menys entre ells que les regions espanyoles entre si.
Pol Antràs, catedràtic a Harvard, ofereix una resposta contundent, científica i sòlida a aquest argument, en el bloc de referència dels economistes acadèmics espanyols, Nada es gratis. Rodríguez obvia que caldrien dècades, potser segles, per reproduir els mateixos efectes, mentre que la reducció del dèficit fiscal seria immediata; i el més important, obvia que amb la independència, el gir d’obertura comercial al món que Catalunya ja ha emprès es veuria facilitat i reforçat. Als economistes se’ns gira feina.
Sobirania i números
JOSEP MANEL COMAJUNCOSA
Si una economia pot sobreviure amb un dèficit fiscal equivalent al 8-9% del seu PIB, sens dubte podrà sobreviure si aquest 8-9% del PIB es queda al seu territori
Catalunya està immersa en un ampli debat sobre el grau de sobirania que vol assolir i es parla obertament de la possibilitat de crear un nou estat. La sobirania i la creació de nous estats depenen d’una multiplicitat de factors, molts d’ells de tipus emocional i cultural. Però és evident que els factors econòmics hi juguen un paper important. I estan centrant bona part de la discussió.
Algunes dades sobre l’economia catalana. Catalunya representa el 16% de la població de l’Estat espanyol. En produeix el 20% del PIB. L’Estat hi recapta el 24% del total dels seus impostos o en sorgeixen el 29% de les exportacions d’Espanya cap a la resta del món. Els diners que paguen les empreses i els treballadors catalans a la Seguretat Social podrien servir perfectament per pagar les pensions de jubilació. Tot això fa pensar que Catalunya seria viable com un estat independent. No és estrany. Si una economia pot sobreviure (potser només ho pot fer en moments de bonança econòmica) amb un dèficit fiscal equivalent al 8-9% del seu PIB, sens dubte podrà sobreviure si aquest 8-9% del PIB es queda al territori. O si s’hi queda una part important, diguem un 5-6% del PIB, i la resta continua sortint per solidaritat cap a fora, ja sigui a Espanya o a d’altres països europeus.
Però quin pot ser, doncs, el problema? El problema estaria en el procés de transició cap a aquest altre estadi. Procés que podria ser complicat si els fluxos comercials existents en l’actualitat entre Catalunya i la resta de l’Estat es veiessin sobtadament interromputs o molt minvats. Aquest és el gran argument econòmic (n’hi pot haver molts d’emocionals perfectament acceptables) que s’usa per oposar-se a l’emancipació. De fet, aquesta possibilitat crearia problemes a totes les parts. Mirem els números.
Durant la primera meitat d’aquest any 2012 Catalunya ha exportat béns per valor de 54.036 milions d’euros. D’aquests, un 54% (29.140 milions) s’han exportat cap a fora de l’Estat espanyol i un 46% (24.896 milions) cap a la resta de l’Estat espanyol. Per primera vegada les exportacions cap a fora de l’Estat han superat les exportacions cap a la resta de l’Estat. És el resultat de l’esforç exportador de multitud d’empreses catalanes i també de la debilitat de la demanda interna a Espanya.
En el mateix període, les importacions a Catalunya han estat de 48.666 milions d’euros. Per tant, la diferència entre les exportacions i les importacions, el saldo de la balança comercial, és de 5.355 milions. Un 2,5% del PIB català. Del total d’importacions, un 27% (13.196 milions) procedeixen de la resta de l’Estat i un 73% (35.470 milions) procedeixen de la resta del món. Això fa que el saldo de la balança comercial amb la resta de l’Estat sigui d’11.700 milions d’euros, un 5,5% del PIB, que compensa el dèficit de la balança comercial amb la resta del món, equivalent al 3% del PIB.
Aquestes dades mostren que, malgrat el fort creixement de les vendes a la resta del món, una part important del sector exterior català té encara l’Estat espanyol com a client. Però l’argument de les balances comercials per explicar les balances fiscals és com a mínim discutible. En realitat, a Europa són dues qüestions separades.
Alemanya té un gran superàvit comercial respecte a la resta de la zona euro. Però és aquest un motiu per justificar que Alemanya hagi de cedir sobirania cap a Itàlia i Espanya i altres països de la zona euro, els seus grans compradors? És un motiu per justificar que els ciutadans alemanys hagin de cedir un 8-9% del seu PIB cada any i de forma indefinida als països que els compren els seus productes? Algú s’atreviria a anar a veure la cancellera Merkel i proposar-li això? No sembla que vagin en aquesta direcció les coses.
També se sent sovint la crítica que des de Catalunya es demana menys unió fiscal en un moment en què la solució dels problemes de la zona euro sembla demanar una més gran unió fiscal. Però aquesta afirmació és una fal·làcia perquè juga amb diferents significats de l’expressió unió fiscal. Per a la ZE, una més gran unió fiscal implica que cada estat es responsabilitzi dels seus comptes i fins i tot accepti forts controls externs per reduir els dèficits públics. Un cop això s’hagi aconseguit, la unió fiscal es traduiria en el fet que una part del deute de cada país pogués ser avalat per la resta. Els països del centre no volen que la zona euro caigui en el parany d’esdevenir el que anomenen una unió de transferències. On els excessos d’uns hagin de ser pagats pels que no cometen aquests excessos. I no per manca de solidaritat, sinó perquè perjudicaria l’evolució de la productivitat de tota la zona euro en conjunt. Una hisenda fiscal pròpia per a Catalunya és la manera de fugir d’aquest parany. Un parany que, com mostren els fets, ha afectat negativament la productivitat de l’economia espanyola i, per descomptat, també de la catalana.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/583881-sobirania-i-numeros.html
Més de 149.500 persones emigren en menys d’un any
SocietatL.Muntané/Redacció | Actualitzat el 15/10/2012 a les 21:02h
Catalunya se situa com la primera comunitat amb el flux emigratori més elevat des de començaments d’any Foto: Imatge d’arxiu
En el que portem d’any han marxat de Catalunya 149.545 persones, segons les dades que ha publicat l’Institut Nacional d’Estadística. Del total de persones que han emigrat, 138.114 eren immigrants estrangers i 11.431, catalans.
El saldo migratori torna a ser negatiu, amb 77.524 persones, i Catalunya se situa com la primera comunitat amb el flux emigratori més elevat des de començaments d’any. Per demarcacions, de Barcelona han marxat 127.258 persones, de Girona han emigrat 10.817 persones, de Tarragona, 7.165, i de Lleida, 4.305 persones.
Durant el 2011 van marxar de Catalunya un total de 157.368 persones. D’aquestes, 151 eren immigrants d’origen estranger i 6.208 eren catalans. Tot i que l’any passat va emigrar més gent, aquest any el nombre de catalans que han marxat gairebé s’ha duplicat.
Madrid és la segona comunitat amb més persones emigrades aquest 2012, amb un total de 73.506, i el País Valencià se situa al tercer lloc, amb 40.506 persones que han marxat durant els primers nou mesos d’aquest any.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47828/149500/persones/emigren/menys/any
Catalunya, al capdavant de l’èxode migratori a l’Estat
El saldo migratori dels primers nou mesos de l’any indica a tot l’Estat una pèrdua conjunta de 137.628 habitants, el 56% dels quals va marxar de Catalunya
Al Principat hi viuen actualment 7.251.447 persones
16/10/12 02:00 – BARCELONA – J. P
Migració a l’Estat 2012 Foto: EL PUNT AVUI.
La crisi continua empenyent milers i milers de ciutadans de l’Estat espanyol a buscar una sortida professional i vital a l’estranger, i al capdavant d’aquest fenomen se situa Catalunya, segons les dades difoses ahir per l’Institut d’Estadística Nacional (INE). Sumades i restades les persones que han entrat i sortit de l’Estat des de principis d’any i fins al 30 de setembre, el saldo migratori dóna com a resultat un balanç negatiu de 137.628 persones, el 56% de les quals eren ciutadans que vivien a Catalunya i ara resideixen a algun país de l’estranger.
La pèrdua de població és una constant que creix a mesura que la crisi i les llistes d’aturats van a l’alça. D’aquesta manera, el saldo migratori ja va ser negatiu el 2011, amb 36.313 persones menys a Catalunya, i aquest any porta camí de batre tots els rècords, ja que a data u d’octubre el saldo era negatiu en 77.524 persones, de les quals 6.521 tenien passaport espanyol i la resta eren estrangers. La Unió Europea i Amèrica són els destins preferits.
Aquest fenomen ha estat especialment significat durant els mesos d’estiu, que, d’acord amb les estadístiques, ha estat el moment triat per molta gent per fer maletes. Les xifres parlen per si soles: fins al juny, el saldo migratori a Catalunya era negatiu en 37.178 persones. Això suposa que durant aquests tres mesos d’estiu han marxat 40.000 persones més de les que han arribat. Tot fa pensar que en molts casos s’ha decidit esgotar el curs escolar abans d’emprendre el viatge.
Barcelona, primera
Les comarques de Barcelona, com no podia ser d’altra manera, són líders en aquesta estadística, amb un saldo negatiu de 71.000 persones, seguides de Girona, amb poc més de 3.300, Tarragona i Lleida.
Aquest degoteig imparable afecta el conjunt total de la població, que ara se situa en 7.251.447 habitants. Pel que fa al conjunt de l’Estat espanyol, la població arriba fins als 46.116.779.
L’anàlisi de les dades espanyoles indica que de forma conjunta aquests primers nou mesos de l’any el nombre de ciutadans que ha pres la decisió d’emigrar ha crescut d’un 21,6% respecte del mateix període del 2011. Sumant les dades de l’any passat i els tres primers trimestres del 2012, la xifra que en resulta és espectacular: Quasi un milió de persones han optat per marxar a viure a l’estranger.
Tot i que el nombre d’homes que han marxat supera el de les dones, de l’anàlisi de les dades es fa difícil dir que aquest és un fenomen pròpiament masculí. D’aquesta manera, des del gener del 2011 i fins ara han marxat del conjunt de l’Estat espanyol 542.724 homes i 385.166 dones.
71.138 habitantshan perdut les comarques de Barcelona durant els primers nou mesos de l’any.
927.890 persones han marxat de l’Estat espanyol, entre l’1 de gener del 2011 i el 30 de setembre d’aquest any.
Mil euros per tornar a casa
La gran majoria de les persones que marxen a viure fora de Catalunya són estrangers que desfan el camí que en el seu dia els va convertir en immigrants. En molts casos es tracta de persones que han perdut la feina i a les quals el fet de trobar-se a l’atur degrada la seva situació personal i els deixa amb poques possibilitats de reenganxar-se al mercat laboral.
És en aquest marc on l’administració ja fa temps que treballa per ajudar aquestes persones afavorint el retorn als seus països d’origen. En aquest sentit, la direcció general per a la Immigració de la Generalitat té en marxa el programa Retorn Voluntari, que atorga ajudes de fins a mil euros per persona. Els diners es donen tant per a comprar el bitllet d’avió, com per ajudar en el viatge i en la integració de la persona un cop retorna al seu país d’origen. L’ajuda no és il·limitada i s’estableixen topalls. A més, el pressupost és tancat i quan s’esgota la partida s’esgota el programa.
D’aquesta manera, l’any passat s’hi van destinar un quart de milió d’euros que van afavorir el retorn de 240 immigrants a casa seva. L’any 2010 aquesta ajuda econòmica la van rebre 169 persones.
TVC suspèn l’emissió de ‘Bestiari Il·lustrat’ fins el 2013
La sèrie de divulgació científica ‘La fàbrica de menjar d’en Jimmy’ substituïra el programa a partir d’aquest mateix dimarts
La cadena pública assegura que no elimina el programa sinó que l’ajorna per protegir-lo de la polèmica
15/10/12 20:40 – BARCELONA – ACN
Captura de la polèmica entrevista de Bibiana Ballbè a Jair Domínguez al programa ‘Bestiari il·lustrat’ Foto: TVC.
Televisió de Catalunya (TVC) programarà La fàbrica de menjar d’en Jimmy en comptes de Bestiari Il·lustrat al Canal 33 a partir d’aquest mateix dimarts. Després de la polèmica desfermada arran d’una entrevista a l’escriptor i guionista Jair Domínguez, que va comportar l’eliminació de l’entrevista i la dimissió de la directora del programa, Mai Balaguer, la cadena pública ha decidit no emetre Bestiari fins l’any que ve.
El 33 emetrà a partir de dimarts, a les 23.00 h, La fàbrica de menjar d’en Jimmy, una sèrie de divulgació científica en què el presentador Jimmy Doherty es pregunta com és realment el menjar que trobem al supermercat i l’intenta recrear a la seva fàbrica-granja.
La sèrie substitueix el programa Bestiari Il·lustrat però no l’elimina, ja que el programa presentat per Bibiana Ballbè només s’ajorna fins el 2013 per allunyar-lo així de la polèmica que va suscitar la darrera edició. Segons explica la direcció de TVC en un comunicat, aquest canvi de programació “protegeix el contingut dels deu capítols pendents” del programa i “l’allunya de la polèmica en què s’ha vist immers després de l’emissió del dimarts 9 d’octubre”.
En el programa, la presentadora Bibiana Ballbé i l’escriptor Jair Domínguez s’endinsaven en un bosc i es trobaven una dianes amb les caricatures del rei Joan Carles, de Fèlix Millet i del periodista Salvador Sostres. Domínguez, pistola en mà, explicava els motius pels quals dispararia a cadascun d’ells –sense intenció de matar-los– i després simulaven disparar-los.
L’emissió de les imatges va provocar la dimissió de la directora del programa, Mai balaguer. TVC va decidir retirar l’entrevista a Domínguez de tots els seus espais web en considerar que les imatges, que en ocasions feien al·lusions a la violència, “atempten contra els principis ètics i democràtics que regeixen els seus programes i canals”. Així mateix, va lamentar que les imatges i el contingut de l’entrevista “haguessin estat ofensives i haguessin pogut ferir la sensibilitat de les persones i institucions al·ludides”.
Sobre aquesta qüestió, el portaveu del govern, Francesc Homs, va lloar “la qualitat de TVC” a l’hora d’“assumir responsabilitats” i “prendre decisions”. Al seu parer, els responsables de l’emissió van travessar “una línia vermella” i s’havien de “reprovar les imatges i el contingut del programa”. Pel portaveu, les al·lusions a la violència eren “explícites” i això no s’ha de poder tolerar en una televisió pública “ni en broma”.
Per aquesta temporada hi havia pendents les entrevistes a l’escriptora Empar Moliner, els actors Sergi López o Julio Manrique, la directora de cinema Isabel Coixet o el director artístic Àlex Rigola, entre altres.
La direcció de TVC suspèn l’emissió del ‘Bestiari Il·lustrat’
Diu que vol ‘allunyar de la polèmica’ el programa, que no es tornarà a emetre fins al 2013
La direcció de Televisió de Catalunya ha decidit de suprimir el programa ‘Bestiari Il·lustrat’ de la graella del 33. La decisió s’ha pres després de la polèmica per l’emissió la setmana passada del capítol ‘Paraules que maten’, que contenia una entrevista amb l’escriptor i guionista Jair Domínguez (@VedellConsagrat), que simulava unes pràctiques de tir amb caricatures, entre més del rei Juan Carlos I, Salvador Sostres, Fèlix Millet i el príncep Carles d’Anglaterra.
La justificació de la suspensió del ‘Bestiari Il·lustrat’, segons un comunicat de TVC, és aquesta: ‘La direcció de Televisió de Catalunya considera que aquest canvi de programació protegeix el contingut dels deu capítols pendents de ‘Bestiari il·lustrat’, l’emissió dels quals està prevista el 2013, i l’allunya de la polèmica en què s’ha vist immers després de l’emissió del dimarts, 9 d’octubre’.
La directora del programa, Mai Balaguer, ja va presentar la dimissió dimecres passat, l’endemà de l’emissió del programa, que fou atacat amb duresa per una part de la premsa espanyola, com el diari El Mundo, que fins i tot en va fer portada.
Duran demanava dimissions
El portaveu del govern català, Francesc Homs, va ‘reprovar les imatges i els continguts’ del capítol del dimarts passat. I el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, va carregar contra el programa a Twitter dient que ‘al 33 es practicava simbòlicament la violència contra periodista, empresari processat i el Rei. Quant de mal ens fa aquest friquisme.’ I poc després va dir: ‘Aquest programa de ‘Bestiari il·lustrat’ és intolerable. Demano dimissions dels seus responsables.’
La decisió de TVC ja afecta l’emissió del programa previst per a demà, en què s’entrevistava l’escriptora Empar Moliner. En comptes del ‘Bestiari Il·lustrat, el 33 emetrà a aquella hora ‘La fàbrica de menjar d’en Jimmy.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4047446/20121015/direccio-tvc-suspen-lemissio-bestiari-illustrat.html
L’altra gramàtica de Pompeu Fabra
A la ‘Gramática de la lengua catalana’ del 1912, el Mestre exposava a grans trets, i en castellà, el que s’acabaria aplegant a la normativa · Pel camí van quedar algunes propostes, com la supressió de la H etimològica
Pompeu Fabra és l’autor de la ‘Gramàtica catalana’ (1918) i del ‘Diccionari general de la llengua catalana’ (1932), per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), però anteriorment ja havia publicat unes quantes obres de gran importància, que han passat més inadvertides del gran públic. És el cas de la ‘Gramática de la lengua catalana’, escrita en castellà el 1912 i de la qual avui es commemora el centenari, amb un acte a dos quarts de vuit del vespre al Palau de la Generalitat. A l’obra hi ha, a grans trets, el que es va recollir a la gramàtica normativa del 1918, tot i que amb algunes renúncies.
El 1912, Pompeu Fabra va publicar la ‘Gramática de la lengua catalana’, en castellà, perquè els interessats de parla castellana (que ja diu d’entrada que deuen ser molt pocs) poguessin fer-se una idea d’una llengua que desconeixien. Però, en realitat, escriure-la en castellà li permetia de consignar els trets diferencials de cada llengua, en tots els ordres, que no eren pocs. Però també sembla que va ser una estratègia per a defugir una polèmica ortogràfica, just en vigílies de la implantació de les normes ortogràfiques.
Cal tenir ben present que es tractava d’una gramàtica descriptiva, no pas normativa, que recollia l’estat del català central (especialment el barceloní), amb les opcions morfològiques i sintàctiques que hi prevalien. Hi expressava, per exemple, algunes propostes que ja havia provat i posat en pràctica a les pàgines de la revista l’Avenç, entre les quals assenyalem, d’àmbit ortogràfic, la supressió de la ‘h’ (‘ome’), l’ús de la grafia ‘ll’ per a la ela geminada (’tilla’), de la ‘ł’ per a la ela palatal (łuna) o de ‘ył’ per a representar la iodització de la ‘l’ (‘uył’, pronunciat regionalment ‘ui’).
Són tota una sèrie de detalls i d’opcions que tenien en compte la llengua general i la llengua històrica, i algunes de les quals després es van rectificar. Tot i amb això, en alguns casos, les propostes de la gramàtica del 1912 es van mantenir en obres ja normatives com les ‘Normes ortogràfiques’ del 1913, el ‘Diccionari ortogràfic’ del 1917 i la ‘Gramàtica catalana’ del 1918. Per exemple, l’article ‘lo’ i l’apostrofació de l’article ‘la’ davant mots començats amb ‘u’ o ‘i’ àtones apareixen com a formes secundàries o optatives en la majoria d’aquestes obres esmentades, encara que més tard van caure de la normativa.
La importància de la gramàtica del 1912, doncs, és que recull l’estat de la llengua de l’època i que és la base, amb algunes variacions i concessions, de la gramàtica normativa.
Durant l’acte d’avui al palau de la Generalitat també es presentarà el vuitè volum de les Obres completes de Pompeu Fabra en què es recull el seu epistolari, sobretot tècnic: s’hi apleguen 516 cartes de temàtica lingüística, però també de vivències de l’exili: 400 són d’en Fabra i 116, de personalitats de l’època. El volum ha estat concebut com una aportació al coneixement de l’evolució sociolingüística i històrica de la llengua catalana durant la primera meitat del segle XX.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4047412/20121016/laltra-gramatica-pompeu-fabra.html
Una exposició fotogràfica al Castell de Montjuïc recorda Lluís Companys
‘Retrat Companys’ aplega imatges dels fotoperiodistes Agustí Centelles, Josep Domínguez, Josep Maria Sagarra i Carlos Pérez de Rozas
ACN Barcelona
‘Retrat Companys’ / Pau Cortina (ACN)
La sala Lluís Companys del Castell de Montjuïc acull des d’aquest dilluns i fins al 30 de gener de 2013 una exposició fotogràfica dedicada al president Lluís Companys amb fons provinents de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Inaugurada amb motiu del 72è aniversari del seu afusellament, l’exposició recull 44 imatges corresponents al període entre 1931 i 1938.
Carlos Pérez de Rozas, Augustí Centelles, Josep Maria Sagarra i Josep Domínguez són alguns dels fotoperiodistes de l’època gràcies als quals avui és possible aquesta retrospectiva. ‘Retrat Companys’ és el resultat d’un encàrrec que la direcció de patrimoni de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) va fer a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, amb la idea de ser exposada a la sala que el Castell de Montjuïc dedica al president català, i inaugurada coincidint amb la commemoració del 72è aniversari del seu afusellament.
El cap de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Jordi Serchs, ha explicat que la cerca feta en els seus fons va permetre recopilar unes 70 imatges datades entre l’any 1931 i el 1938. Finalment se’n van escollir 44 per exposar, i algunes més que són projectades en una pantalla. Les imatges “reprodueixen molt la relació de Companys amb Barcelona”, subratlla Serchs, començant per les imatges del Companys regidor de l’Ajuntament, procedents de la “crònica gràfica” que l’Arxiu va encarregar a fotoperiodistes sobre l’activitat del consistori.
Un altre apartat correspon al temps de guerra, amb “imatges més polítiques”, entre les quals hi ha fotografies d’Agustí Centelles, amb imatges del president Companys al front. També hi ha una selecció d’instantànies de moments “més lúdics” del polític català, com ara una fotografia realitzada a l’Estadi Olímpic de Montjuïc el 27 d’abril del 1931 durant un partit de futbol entre les seleccions d’Espanya i Irlanda.
A més de les imatges, l’exposició també exhibeix dues cartes de Lluís Companys adreçades a Francesc Macià l’any 1931. Aquestes missives revelen la relació entre els dos polítics i la influència de la premsa del moment. Les dues cartes han sigut adquirides recentment per l’Ajuntament.
‘Retrat Companys’ vol ser també un homenatge al fotoperiodisme català que va retratar el president, “i per extensió també al fotoperiodisme de la República”, indica Serchs, “que està ben documentat a l’Arxiu i també en altres centres”.
http://www.ara.cat/cultura/fotografica-Castell-Montjuic-Lluis-Companys_0_792520891.html
JORDI FAULÍ NOU ARQUITECTE DIRECTOR DE LA SAGRADA FAMÍLIA
“La Sagrada Família ens sorprendrà encara més”
MARIA PALAU / MONTSE FRISACH
Jordi Faulí pertany a la quarta generació d’arquitectes que han treballat en el projecte de Gaudí després de la seva mort Foto: ARXIU.
La torre de Jesús no serà un gratacel. La força la donarà el conjunt harmònic de les divuit torres
Jordi Faulí (Barcelona, 1959) va començar a treballar a la petita i reduïda oficina tècnica de la Sagrada Família el 1990. Hi havia tan sols quatre persones a les ordres del mestre Jordi Bonet, el fins fa uns dies arquitecte director de la basílica. Faulí agafa el seu relleu i a partir d’ara capitanejarà un equip de 34 professionals entregats del tot a la fase final de la construcció de la Sagrada Família. Faulí proclama màxima fidelitat a Gaudí, al seu llegat i a la seva manera de treballar: en col·laboració.
Vostè podria molt ben ser l’arquitecte que culminarà la Sagrada Família.
Això no ho sabem. Ens agradaria acabar les obres el 2026 perquè coincideix amb l’any del centenari de la mort de Gaudí. És un desig i val a dir que és una data possible si es manté el ritme de construcció i d’ingressos dels últims anys. La part arquitectònica estarà enllestida, una altra cosa és que quedarà per fer molta part artística. Una catedral no s’acaba mai. Ara, però, el que ens preocupa és continuar avançant. Estem bolcats en la construcció d’una sagristia i les sis torres centrals. I estem immersos en l’estudi de la façana de la Glòria, investigant el projecte original de Gaudí.
Quan començaran a aixecar la torre de Jesús, que amb 173 metres d’altura modificarà la silueta urbana de Barcelona?
El 2014. La construcció serà força ràpida: segurament cap al 2020 ja hi podrem instal·lar la gran creu que la corona. Serà el punt més alt de la basílica, però no tindrà res a veure amb un gratacel com la torre Agbar. La força la donarà tot el conjunt de torres, un conjunt harmònic de torres. Tothom ha quedat impactat quan hem acabat l’interior del temple; creients i no creients s’han commogut. Doncs quan tinguem les divuit torres enlairades, tornarà a ser un altre moment sorprenent.
La façana de la Glòria, la principal, serà l’última etapa de la construcció del temple. Planteja molts problemes urbanístics, enderrocs d’edificis inclosos, que haurà de resoldre l’Ajuntament. Ja ho estan negociant?
Com bé dieu, això no depèn de nosaltres, sinó de l’Ajuntament. De fet, aquestes modificacions urbanístiques seran necessàries per a la construcció de la gran escalinata d’accés. Pròpiament la façana de la Glòria es podrà erigir sense cap problema. I sí, serà l’últim que construirem; bé, de fet, l’últim serà la capella del Santíssim. Per tant, hi ha temps per parlar-ho, és un tema de futur i ara mateix no ens preocupa gens. Tenim molta feina a fer abans!
El flux de visitants és cada any més intens. Positiu per als ingressos, però, alhora frena la velocitat de les obres?
La convivència va ser més problemàtica quan construíem les naus. Estàvem tots al mateix lloc. Ara és diferent perquè estem treballant per damunt de les voltes. De totes maneres, des de l’any 2010 construïm a l’obra i també a fora. Tenim un solar a Navàs que ens permet construir peces senceres lluny de la Sagrada Família.
La informàtica ha estat una aliada clau per accelerar les obres. L’ordinador ha permès interpretar millor les idees de Gaudí?
La informàtica ens ha estat de gran ajuda, és clar. Però en tot el que fem hi ha sempre informació original de Gaudí. A vegades més definida, a vegades menys. Sempre seguim Gaudí i la seva arquitectura basada en la geometria. No inventem, creem. Tots els elements nous són fidels a la lògica del seu projecte o de models similars. Els avenços tecnològics ens han servit per ser més ràpids i precisos, però també us dic que la Sagrada Família s’hauria fet igual. Gaudí tocava de peus a terra. Sabia el que es feia. Per això va començar per la façana del Naixement.
Per què?
La façana del Naixement ens diu moltes coses del que ha de ser el temple. Allà hi és gairebé tot per continuar les obres amb l’ideari de Gaudí. Seria temerari saltar-se res original d’ell, un arquitecte inusual, un geni. Però encara més: amb la façana del Naixement, Gaudí va engrescar la societat catalana a continuar l’obra. En lloc de procurar-li un espai de culte, li va deixar com a llegat una primera imatge, un reclam adreçat al món. “Vindrà gent d’arreu a veure el que fem”, va escriure Gaudí.
Va fer una mena d’operació de màrqueting?
Més o menys. Gaudí sabia que amb els recursos dels catalans no n’hi hauria prou per acabar el temple. Va saber convèncer i implicar la gent en el seu projecte. La Sagrada Família és símbol de l’esforç de tot un poble.
Tot i que menys, encara té molts detractors, sobretot a Catalunya.
És normal que hi hagi opinions de tot tipus. Però, en general, la Sagrada Família és estimada per tothom.http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/584782-la-sagrada-familia-ens-sorprendra-encara-mes.html
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada