RECULL DE PREMSA ANC – 20-21 OCTUBRE 2012
SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
Reconeixement de l’ANC a la tasca d’El Punt Avui
El secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana aplaudeix la posició del diari, que Carme Forcadell va qualificar de “valenta i clara”
20/10/12 21:27 – VILABLAREIX – REDACCIÓ
Xevi Xirgo agraeix a l’ANC el pòster rebut, de mans de Carme Forcadell, com a reconeixement a la tasca d’El Punt Avui
El secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, l’ANC, que ahir es va reunir a Vilablareix (Gironès) per tractar de l’estratègia a seguir en els pròxims mesos després de l’èxit de la convocatòria de la manifestació de l’Onze de Setembre, va aprofitar la sessió de treball per fer un acte de reconeixement a El Punt Avui per la seva feina i per la seva posició nacional. “Es tracta d’una posició nacional molt valenta i clara, que no ha adoptat cap altre mitjà de comunicació i que ni a nosaltres ni al país li ha passat desapercebuda”, va dir Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, que va aplaudir la creació de la secció Catalunya vol viure en llibertat, que aquest rotatiu va posar en marxa mesos enrere.
Forcadell va entregar a Xevi Xirgo, director d’El Punt Avui, una reproducció signada per l’entitat d’un pòster de la manifestació de la Diada i va animar el diari a continuar sent portaveu del col·lectiu ciutadà que treballa pel dret a decidir. El prop d’un centenar d’assistents, provinents de les assemblees locals de tot el país, es van afegir al reconeixement de la presidenta amb un llarg aplaudiment. Xirgo, després d’agrair el gest de l’entitat i destacar-ne el valor emocional que tenia per a tot el col·lectiu de treballadors, va considerar que l’acte de reconeixement se’l mereixia sobretot l’ANC, per la seva capacitat de mobilització i per la capacitat aglutinadora i transversal del moviment, a qui va desitjar irònicament una vida curta que signifiqui que el país ja hagi assolit la seva plenitud nacional.
Els mallorquins, «part de la comunitat nacional» de l’Estat català
ERC comença a estudiar quin estatus hauran de tenir els ciutadans de les Illes si mai existeix la República catalana, i proposa es permeti la doble nacionalitat als que la desitgin
B.F./Redacció | Actualitzat el 20/10/2012 a les 18:30h
El president d’Esquerra Republicana a Mallorca, Joan Lladó. Foto: ERC-Illes Balears i Pitiüses.
Que passarà amb els mallorquins, menorquins i eivissencs si Catalunya s’independitza? ERC ja ha començat a reflexionar-hi, i considera que haurien de ser “part de la comunitat nacional” del futur Estat català. Així ho va expressar el diputat Pere Aragonès en una conferència organitzada per Esquerra-Illes a Manacor: “La proposta que defensarà Esquerra és que la República Catalana ha de deixar oberta la porta a una confederació dels Països Catalans i ha de reconèixer els mallorquins com a part de la seva comunitat nacional, per tal d’oferir la doble nacionalitat als que ho desitgin, de la mateixa manera que els espanyols que vulguin tenir la doble nacionalitat espanyola podran compartir-la amb l’espanyola.”
Per Aragonès, “la independència de Catalunya és una oportunitat per Mallorca des del punt de vista cultural, ambiental, i econòmica,emt té encara més raons per ser un territori lliure, ja que té el rècord mundial d’espoli fiscal”.
“El procés iniciat a Catalunya per constituir-se en un estat independent es fonamentarà en la legitimació democràtica constant, per garantir el reconeixement internacional. La força del procés que s’ha obert resideix en el lideratge col·lectiu de la societat civil i forces polítiques”, ha sentenciat.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47994/mallorquins/part/comunitat/nacional/estat/catala
Empresaris catalans defensen la viabilitat d’una Catalunya independent
La revista Presència reuneix en un debat set directius perquè analitzin el procés independentista
Cap d’ells no té por a un possible boicot i represàlies
21/10/12 02:00 – BARCELONA – REDACCIÓ
Com que pocs empresaris es pronuncien públicament i els que ho fan tenen predilecció per llançar missatges apocalíptics com José Manuel Lara, que ha advertit que si Catalunya se separa d’Espanya Barcelona perdrà la seu del grup Planeta, o Joan Rosell, que des de la CEOE ha dit que imaginar un estat propi és “una barbaritat”, s’ha estès el convenciment que la independència espanta els empresaris catalans. Una enquesta de la patronal Cecot revela que el 53% dels seus associats estan a favor de l’estat propi. Quan es demanen noms i cognoms dels partidaris, la cosa es complica, però els set directius que han acceptat el repte de Presència de donar la cara corroboren que també en els cercles empresarials es percep il·lusió i esperança en el procés engegat. Així doncs, els set empresaris catalans que es mullen són Ignasi Pietx (Artyplan), Jordi Roset (Petrolis Roset), Joan M. Cassany (Icnita), Joan Vila (LC Paper), Vicenç Pedret (Ramon Clemente), Artemi Nolla i Frances Nolla (Grup Nolla).
Aquest és el segon dels set debats que la revista Presència publica cada diumenge amb la voluntat de portar a discussió el futur d’una Catalunya independent. Un fòrum batejat amb el nom de Diàlegs a l’España, i que vol ser una porta oberta al coneixement, la reflexió i les propostes de futur en un moment difícil i alhora esperançador per al país.
Totes les trobades es faran en l’excepcional marc de l’hotel España de Barcelona, fundat el 1859 i que a principi del segle XX reformaria el cèlebre arquitecte modernista Lluís Domènech. La tria d’aquest emplaçament no és casual, ja que el modernisme català va ser un corrent que va anar més enllà de les propostes artístiques, amb una voluntat de modernitzar el país i recuperar la cultura catalana.
Les pròximes setmanes aniran debatent representants de l’àmbit social, el cultural i esportiu.
El present es gestiona, el futur es crea
21/10/12 02:00 – EVILANOVA@ELPUNTAVUI.CAT – ESTEVE VILANOVA
Avui el País Basc i Galícia elegeixen democràticament el govern de les seves respectives comunitats i això ens demostrarà una vegada més que les societats no són gens homogènies. És previsible que a Galícia guanyi el PP, i podria ser per majoria absoluta, i a Euskadi aquest mateix partit sigui la quarta força parlamentària. El que sembla clar és que en totes dues eleccions el més perjudicat serà el PSOE, que començarà així un camí de davallades importants que tot indica continuarà a Catalunya.
Pel que fa a casa nostra, la campanya electoral hauria de girar sobre dos eixos: el del present i el del futur. Però temo que, tal com ja s’apunta actualment, el debat girarà pràcticament sobre el futur. Pels candidats, parlar del present és molt difícil, perquè cada dia queda més clar que el nostre marge de maniobra és ben escàs i avui ja és molt difícil fer segons quines promeses sense deixar de fer un gran ridícul pretenent enganyar-nos. Es poden i ens poden estalviar parlar-nos de combatre la crisi econòmica, per exemple, perquè no tenim ni eines ni capacitat per aconseguir-ho. En el millor dels casos, un desig així només és possible en el marc de la UE i, de moment, no sembla pas que ni les prioritats ni les urgències siguin aquestes. En aquest sentit, allò de la asincronia econòmica que durant uns anys pensàvem que seria una manera ideal per poder minimitzar els cicles econòmics, en segons quins casos s’ha vist que no funciona. Va funcionar, i molt bé, per als alemanys, quan estaven en recessió i el BCE va mantenir els interessos molt baixos i ens van crear la bombolla, amb l’ajut de crèdits abundants i barats, sovint de bancs alemanys, i nosaltres vam comprar als alemanys més del que hauria estat prudent, i els vam ajudar a sortir de la seva crisi. Ara la crisi la tenim al sud i també hi tenim l’endeutament, i el nord ens exigeix austeritat, a l’hora que ens recrimina, sorprenentment, el nostre comportament, quan molt sovint ens vam endeutar per comprar els seus productes i serveis.
Però, tal com he dit, la nostra capacitat de moviment és molt minsa i el present nosaltres només tenim espai per gestionar-lo al més eficientment possible, i sense estalviar-nos sacrificis.
El president Artur Mas, cada vegada que li han preguntat, ha respost obertament que no pot prometre “que no hi haurà més retallades”, perquè sap que sovint la seva capacitat de gestió és molt dependent de les polítiques estatals, de la “bondat” dels pressupostos de l’Estat espanyol i la voluntat de pagar les partides compromeses, i ja hem vist com funciona això.
Però sí que podem fer una gestió del present pensant en el futur. Sabem ara que la crisi va per llarg i que difícilment res tornarà a ser com era. M’agradaria pensar que el meu nou país serà molt diferent del que és. Un dels errors greus que hem comès els catalans ha estat copiar mimèticament l’administració espanyola i n’hem importat també els defectes i les ineficiències. Per tant, tenim la necessitat i l’oportunitat de rectificar i iniciar una mena de revolució a favor de l’austeritat, la senzillesa i el servei. I aquesta exigència ètica l’hem de portar fins a l’extrem que ja no pugui servir Catalunya qui no posa els seus deures al davant dels seus drets. Fer un país, crear el seu futur, és una tasca molt difícil perquè tindrem tots els enemics imaginats, i encara més, però també és una tasca apassionant i estic segur que hi ha molta gent disposada, des del lloc que li pertoca, a afegir el seu esforç al col·lectiu, pensant molt més en l’alt objectiu que tenim que no pas en la recompensa personal immediata. Quan una empresa inicia un projecte de gran abast, sap que una de les primeres accions per l’èxit és neutralitzar les resistències passives i intoxicadores.
Seria molt bo que, en les propostes programàtiques d’aquesta campanya que ve, ja poguéssim veure que el nou futur es dibuixa clarament, i seria descoratjador veure que només es proposa el mateix que sempre, perquè així no crearem res de nou.
Gallardón diu que la independència “no serà respectada” per la comunitat internacional si es fa “al marge de la llei”
El ministre de Justícia diu que el “procediment” d’Escòcia “és ajustat a la legislació britànica”
EFE Barcelona | Actualitzada el 20/10/2012 17:14
El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, en un acte a Barcelona
El ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón, ha avisat aquest dissabte a Barcelona que “qualsevol modificació de la realitat d’un país” que segueixi un camí diferent del de la llei “no només no serà respectada, sinó que no serà ni tan sols considerada per la comunitat internacional”.
“El que ningú entendria mai és que es puguin aplicar procediments al marge de la llei. No faig valoracions comparatives polítiques, però sí que dic que el procediment [de la consulta d’independència] d’Escòcia és ajustat a la legislació britànica”, ha afirmat Gallardón, preguntat pels periodistes respecte al debat sobre el referèndum escocès i el de la hipotètica secessió de Catalunya.
“Si s’invoquen precedents estrangers, en tots aquests precedents el que s’ha fet és aplicar la llei. Aquesta és la raó per la qual el referèndum d’Escòcia no ha estat autoritzat pel Parlament escocès, sinó pel Parlament britànic, que és el que ha permès realitzar una activitat d’aquesta naturalesa”, ha afegit el ministre, que avui ha clausurat el Congrés Internacional d’Arbitratge del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Gallardón també ha subratllat que “un país sense seguretat jurídica” no serà atractiu per a les inversions: “No hi ha ningú en aquests moments que es plantegi localitzar les seves inversions on no es respectin les lleis. És fonamental respectar les lleis, sobretot les que ens hem donat democràticament. Lleis que tenen els seus propis mecanismes de revisió en el supòsit que algú volgués revisar-les”, ha dit.
El ministre, que ha subratllat que feia aquestes declaracions com a responsable de Justícia i no en clau política, ha assenyalat també que “aquells que no respecten la llei no generaran respecte per a si mateixos”.
Abans d’atendre els mitjans, Gallardón ha pronunciat un discurs de marcat contingut jurídic sobre el tema del congrés que clausurava, l’arbitratge, però en el qual també ha fet una referència a Catalunya.
“Catalunya sempre ha tingut una vocació de trobada, de diàleg, de resolució de conflictes, on la mediació ha tingut una presència molt superior que a la resta d’Espanya. Això es deu al seny que caracteritza els catalans i que tant els allunya de la confrontació, de la ruptura i de qualsevol mecanisme que no suposi la recerca consensuada de la solució a qualsevol conflicte que es pugui produir”, ha assenyalat.
D’altra banda, i preguntat per la nova taxa de Justícia, Gallardón ha defensat que s’aplicarà per “solidaritat”, per garantir l’accés a la justícia de “tots els espanyols que no tinguin.
http://www.ara.cat/politica/gallardon-independencia-justicia_0_795520611.html
Rahola: “Si la Constitució segresta la democràcia, caldrà deixar-la de banda”
La comunicadora assegura que “no passa dia en què el papu no es passegi pels caps dels atribolats catalans i ens doni un clatellot amb la Constitució”
La comunicadora Pilar Rahola ha assenyalat avui que “les lleis han de regular una societat, però no poden ser utilitzades per negar els seus drets bàsics”, de manera que ha assegurat que “si la Constitució segresta la democràcia, caldrà deixar-la de banda”.
Rahola ha argumentat aquesta afirmació explicant que “no hi pot haver res per damunt de la democràcia”. En un article a ‘La Vanguardia’, Rahola carrega durament contra l’actitud del govern espanyol davant el camí que ha encetat Catalunya cap a l’Estat propi: “No passa dia en què el papu no es passegi pels caps dels atribolats catalans i ens doni un clatellot amb la Constitució”.
Així, la comunicadora cita a José María Aznar, qui va amenaçar Artur Mas amb “retrets penals” si aquest convocava un referèndum. Rahola explica que “el cèrcol, doncs, de la por es tanca pels tres flancs”. En primer lloc, “la senyora Alicia espantant tot déu”.
D’altra banda, “tenim els irredempts de la violència, llegeixi’s exmilitars, eurodiputats cridant a files a la Guàrdia Civil i la resta d’arnosos que encara no saben que Espanya va sortir de l’Edat Mitjana”. I, en tercer lloc, “la por de tota mena de càstigs legals, concepte més polític que han utilitzat la majoria de líders del PP, des de Ruíz-Gallardón o Cospedal, fins a Aznar”, assegura Rahola.
Malgrat totes aquestes amenaces, la comunicadora creu que “es tracta de molt soroll per a no res, perquè al final és molt difícil frenar una decisió pacífica i democràtica que vol la majoria d’un poble, quan, a més, el món l’està mirant”.
Però a Rahola li interessa especialment l’argument de la Constitució, segons explica ella mateixa, i assegura que aquest és un argument “fal•laç”. I hi dóna dos motius. El primer d’ells, una frase de Josep Cuní, “la Constitució no pot segrestar la democràcia”.
I, en segon lloc, deixa clar que la Constitució “va néixer ferida”. En aquest sentit, Rahola explica que “em remeto a la carta que Enric Casulleras ha enviat a Herrero de Miñón, on li recorda el sobre tancat que va rebre de l’Exèrcit, en ple debat constitucional: ‘Faria vostè una gran aportació a la democràcia si revelés els termes en què l’Exèrcit amenaçava amb la seva intervenció en cas que el contingut del sobre no s’incorporés, sense tocar ni una coma, a l’articulat constitucional’. I com diu el mateix Casulleras, “els contractes firmats entre parts sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret”, sentència Rahola.
Els empresaris de FemCat reclamen “un nou marc polític” sense renunciar a “les màximes quotes d’ambició col·lectiva”
En un article a l’ARA, Carles Sumarroca, president de l’associació empresarial, diu que FemCat donarà suport a la decisió democràtica del conjunt de Catalunya
ARA Barcelona | Actualitzada el 20/10/2012 21:02
Vuit anys després de la creació de FemCat, i davant la cruïlla històrica en què es troba el país, l’associació d’empresaris aposta per avançar cap a un nou marc polític que no vagi en contra de l’economia i la societat catalanes i proposa buscar-lo des d’un “ampli consens”, “sense por” i “sense renunciar a les màximes quotes d’ambició col·lectiva”. En un article que publica aquest diumenge l’ARA, Carles Sumarroca, president de FemCat, assegura que l’associació donarà suport a la decisió democràtica del conjunt de Catalunya.
Diu Sumarroca: “Ens sembla evident que el marc en què avui el nostre país es desenvolupa no respon a les necessitats de la nostra economia i que, fins i tot, hi juga sovint clarament en contra. Cal, per tant, trobar-ne un de nou […] Haurà de ser el conjunt de la nostra societat qui, de manera democràtica, sàpiga dibuixar aquest futur sense renunciar a les màximes quotes d’ambició col·lectiva. I cal fer-ho sense por, des del convenciment que qualsevol solució que tingui un ampli consens en la societat i doni resposta a les ambicions legítimes del nostre país de seguir aspirant a estar entre els més desenvolupats del món comptarà també, sens dubte, amb el suport dels nostres empresaris”.
http://www.ara.cat/economia/FemCat-carles_sumarroca-independencia_0_795520628.html
Arcadi Oliveres: ‘Catalunya ha de ser independent perquè és un poble, una nació, una llengua, una idiosincràsia… no per guanyar més o menys diners amb Madrid’
L’economista, activista i president de Justícia i Pau reflexiona sobre la crisi, les dissidències i les eleccions
Arcadi Oliveres assegura que reclamar la independència amb arguments econòmics és un error, tot i que defensa la demanda per motius històrics, lingüístics i d’identitat.
També es mostra preocupat per les decisions polítiques que apliquen Convergència i Unió i el Partit Popular com a mesures per fer front a la crisis econòmica i posa en dubte que siguin les correctes ni a curt ni a llarg termini.
Oliveres és conegut no només per ser economista sinó per ser un fervent defensor de la desobediència civil que segons afirma és sempre ‘legítima i necessària’.
El president de Justícia i Pau va visitar la ciutat el passat dimecres per participar al cicle de debats organitzat per l’Entesa per Sabadell “Dissidències en temps de crisis”.
SIPS TV va aprofitar aquesta visita per conversar amb ell sobre alguns dels temes candents del moment. Podeu veure l’entrevista íntegra al següent vídeo.
Samuel Moyn defensa que Catalunya ha de convertir la independència en una “causa d’interès mundial”
Ibana Piñero Actualitzat a les 18:45 h 20/10/2012
Catalunya s’ha de preguntar per què la seva independència pot ser útil al món. És el consell que dóna el nord-americà Samuel Moyn, historiador de les idees i expert en drets humans. Moyn, de visita a Barcelona, assegura que “el referèndum pot ser una eina molt potent, però no és cap garantia que serveixi per convèncer ni la Unió Europea ni els Estats Units de donar suport a la causa catalana”. És per això que aconsella buscar elements que puguin interessar les grans potències, que converteixin la independència en “una causa d’interès mundial, i no només en una idea agradable per als catalans.”
“Al cantó minoritari de la història”
Professor de la Universitat de Colúmbia, Moyn creu que el cas de Catalunya no és comparable al d’Escòcia, perquè no hi ha acord amb el govern espanyol. I adverteix que històricament, en casos de confrontació, el secessionisme ha optat sovint per la violència. Per això diu que el cas de Catalunya pot ser singular i establir precedents perquè “si Catalunya no està disposada a travessar la línia de la violència per aconseguir la independència, estarà al cantó minoritari de la història. Serà heroic per als catalans tenir èxit sense aquesta carta.” Tot i això, està al cas de la històrica manifestació de l’11 de setembre i matisa que actes com aquest són la demostració de la força i el poder que poden tenir les formes no violentes de pressió i protesta.
Però tot i que no són casos comparables, el d’Escòcia, el de Catalunya i fins i tot el de Flandes sí que tenen per a Moyn causes comunes, potenciades per la crisi econòmica. I s’han de buscar en el que qualifica de fracàs de certes estructures polítiques. El professor de Colúmbia explica que l’home vol sentir-se part d’una comunitat política, no només una peça d’una xarxa d’intercanvis econòmics. Si no troba resposta ni a Europa, ni al món, ni tan sols en el seu propi estat, acaba buscant refugi en “la seva llengua, la seva cultura i la seva particularitat local”.
Malgrat tot, Moyn és conscient que el dret a l’autodeterminació no sempre ha comptat amb un gran suport internacional, tot i estar inclòs en els principis fundacionals de l’ONU. Aquest dret es va incloure en un context en què, acabada la Segona Guerra Mundial, calia donar resposta a les demandes d’independència de les colònies dels antics imperis. Però l’experiència de la descolonització, on la majoria de processos van derivar en conflictes i llargues guerres civils, van debilitar la idea de l’autodeterminació, que es va anar substituint en la legislació internacional per altres drets més lligats a l’autonomia en la governança local o en el respecte de la llengua i la cultura pròpia. Processos històrics que Samuel Moyn repassarà àmpliament en una conferència el dilluns 22 d’octubre a l’Institut d’Estudis Catalans amb el títol “Drets i sobirania a l’època contemporània”.
La trampa del referèndum
Carles Camp
Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum?
Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim.
Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega 0 Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació.
Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys.
L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials.
Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys.
A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02069t
L’endemà del dissabte
21/10/12 02:00 – MATTHEW TREE
Ràbia.
Fa un parell de mesos, un amic meu escocès que viu al Vallès va anar a Valladolid per raons de feina. Un cop enllestits els negocis, ell i els seus clients castellans van anar a fer unes copes i el rotllo, m’assegura l’amic, era decididament bo; fins que un col·lega d’aquests va entrar al bar i, un cop assabentat que l’amic provenia de Catalunya, li va preguntar, sense més ni més, si era independentista. Abordat així, l’amic va dir que sí. A l’acte, el nouvingut es va posar a amenaçar-lo físicament. Els col·legues van provar d’apaivagar l’agressor, però tampoc no van demostrar cap mena de simpatia per les opinions de l’amic, que va plegar al cap d’una estona ja que se li havia negat, espontàniament, el dret de rèplica.
Dissonància.
L’episodi serveix com a exemple a escala petita de l’actitud actual envers el tema català demostrada pels poders castellanocèntrics, siguin temporals o espirituals. Hi ha hagut de tot, des d’avisos i insults fins a declaracions unilaterals de federalisme, sense que s’hagi demostrat, que jo sàpiga, el més mínim interès per escoltar el punt de vista dels mateixos catalans.
Confusió.
Tot plegat va acompanyat per una insistència creixent a encolomar-nos la versió diguem-ne mítica de la història d’Espanya (que es veu que existeix “des de fa 3.000 anys”, l’Aguirre dixit). Així mateix –i es tracta d’una mostra impressionant de dissonància cognitiva centralista– s’assevera que Catalunya ha estat rigorosament espanyola des de fa segles, a la vegada que encara se la tracta com un país no només estranger sinó hostil. Amb el qual, per cert, mai, però mai, no pot haver-hi diàleg, perquè dialogar amb els catalans de tu a tu significaria reconèixer que el Principat és alguna cosa més que un tros de territori enganxat eternament a Espanya: que n’és distint; i si això és així, per la mateixa regla de tres, l’Espanya actual deu ser allò que la historiografia no mítica afirma que és: un estat nació format per la unió forçada de diverses entitats abans sobiranes –o sigui, a fi i efecte independents– a principis del segle XVIII. De fet, al llarg dels últims 31 anys mai no he deixat de tenir la impressió que Catalunya és un país independent en el fons, però no pas, és clar, en la forma; i que l’única cosa que li fa falta, precisament, és adoptar la forma que més li abelleixi.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/585544-lendema-del-dissabte.html
Mira mama: sense bancs!
Durant aquesta crisi una tercera part de les famílies de Barcelona ha deixat diners sense interès a persones fora de la família.
És ben bé allò de l’eslògan: ‘No cal que lluitis contra les institucions que no t’agraden. Prescindeix-ne!’
Andreu Barnils
Aquesta setmana passada el professor Manuel Castells va concedir una entrevista a Paul Mason de la BBC. Durant la interessantíssima entrevista el professor Castells va donar una dada espectacular, que, a mi, em va deixar bocabadat: ‘Durant aquesta crisi una tercera part de les famílies de Barcelona ha deixat diners sense interès a persones fora de la família.’ Coom? Deixar diners sense interès i fora de la família? Mentre escoltava l’entrevista vaig fotre un bot que va espantar la gossa. Tots dos vam fer el mateix so: wow! Mentre ella girava cua, jo vaig haver de tornar a escoltar l’entrevista no fos cas que m’hagués equivocat. I sí, sí, en el minut 17.03 ho diu amb totes les lletres, i amb tot l’accent. ‘One third of Barcelona’s families have lent money without interest to people who are not in their families.’
Poca broma, doncs. La gent ja no va a buscar diners als bancs. En busca en unes altres bandes. Per arribar a final de mes, per començar un negoci, per pagar deutes, la gent ja no truca a la porta dels bancs. I tu, resulta que en troben … sense interès! És això que Castells anomena postcapitalisme.
Castells dóna més exemples de post-capitalisme en el documental titulat ‘Homenatge a Catalunya II’ que Castells va fer conjuntament amb Joana Conill i Àlex Ruiz. En el documental no es parla d’una societat que encara ha d’arribar, sinó que es parla del post-capitalisme existent avui mateix a Catalunya. Per exemple, parla de bancs que no són bancs tradicionals, sinó que funcionen com una cooperativa. No hi ha clients, sinó que hi ha socis. I els socis del ‘banc’ són gent que es deixa diners entre si. I l’invent….funciona! No solament això: és l’únic que funciona, perquè la paradoxa que ensenya el documental és extraordinària: mentre els bancs tradicionals han tancat l’aixeta del crèdit, aquests bancs ‘alternatius’ sí que tenen diners. I en deixen! En el documental s’esmenten, a partir del minut 14.50, els casos de Fiare i Coop57. Aquesta darrer exemple de banca cooperativa, per cert, el van fundar fa més de deu anys treballadors acomiadats de l’Editorial Bruguera que van fer servir els diners de l’acomiadament per començar aquest banc postcapitalista.
És ben bé allò de l’eslògan: ‘No cal que lluitis contra les institucions que no t’agraden. Prescindeix-ne!’ Sí, aquest és l’eslògan que han seguit una tercera part de les famílies de Barcelona i els bancs cooperatius. Tots dos aconsegueixen diners fora dels bancs tradicionals. Res de nou. Ja abans ho havíem fet amb l’església, de la qual ja prescindim majoritàriament. L’església ja no ens cal a l’hora de casar-nos, discernir el bé del mal, explicar el més enllà o enterrar-nos. Tot això ho continuem fent, però sense necessitat de capellans. Amb els bancs sembla que comencem a fer igual. Continuarem demanant crèdits i obrint negocis però ja no n’anirem a buscar als bancs. En prescindirem. I així, un bon dia, ens llevarem, obrirem la finestra i amb un somriure a la boca direm: Mira mama, sense bancs!
Segons Castells això passa per dos motius: de l’una banda hi ha una part de la població que qüestiona el sistema per raons ideològiques. De l’altra, ens trobem amb la part de la població que prescindeix dels bancs per necessitat: si els bancs no donen crèdit, en troben en una altra banda. Ho fan sense ideologia, sense crítica al darrere, per una simple qüestió pràctica. La unió de tots dos fenòmens, segons Castells, és imparable.
De la mateixa manera podríem explicar l’auge de l’independentisme actual. S’explica, certament, perquè cada vegada més gent ha adoptat posicions crítiques envers l’estat espanyol. Són els qui s’han fet independentistes després de llegir Joan Fuster. Però també s’explica per la part de la població que ha arribat a l’independentisme per necessitat. Si això d’Espanya no funciona, independència. És una actitud que defuig el conflicte: ‘En lloc de lluitar contra Espanya, més val prescindir-ne.’
I així un bon dia ens llevarem, obrirem la finestra i amb un somriure a la boca direm: mira mama, sense Espanya!
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4048569/mira-mama-sense-bancs.html
La Comunitat Palestina de Catalunya es desmarca de les declaracions del seu ambaixador a Espanya contra la independència
La presidenta de la comunitat, Salam Almaslamani, considera que el diari Abc va tergiversar les paraules de Musa Amer Odeh
Salam Almaslamani, presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya, ha escrit un comunicat en què mostra el desacord ‘profund’ amb les declaracions contràries a la independència de Catalunya de l’ambaixador de Palestina a Espanya, publicades al diari Abc la setmana passada. Tot i considerar que hi ha ‘indicis seriosos’ que les paraules de Musa Amer Odeh es van tergiversar, Almaslamani deixa clar que, al seu parer, la posició majoritària del poble palestí és favorable ‘al dret inalienable de tots els pobles a decidir el seu futur’, com Catalunya i el País Basc.
‘Estem a favor del dret de decidir i del dret a la seva autodeterminació’, afirma. I afegeix: ‘No creiem que hàgim de comparar la situació que es viu a Palestina amb la que es viu a Catalunya o al País Basc: sí que creiem, i la sentim, en la solidaritat entre la causa catalana i la causa palestina i, també podem afirmar de manera categòrica que l’estimació i la solidaritat són mútues.’
Comunicat íntegre:
Des de la Comunitat Palestina de Catalunya estem profundament en desacord amb les presumptes declaracions de l’ambaixador de Palestina a l’estat espanyol publicades al diari Abc.
Tenim seriosos indicis que el diari ha tergiversat l’entrevista a fi d’obtenir unes declaracions favorables a la seva línia editorial. En tot cas, esperem que es pugui aclarir aquest assumpte per part de l’ambaixada palestina amb la màxima brevetat possible.
Ara, com a Comunitat Palestina de Catalunya, sí que volem aclarir quina és la nostra opinió i la que creiem que defineix la posició majoritària del poble palestí:
– El poble palestí està a favor del dret inalienable de tots els pobles a decidir el seu propi futur, i per descomptat també en el cas de Catalunya, el País Basc i la resta de nacions que formen l’estat espanyol, estem a favor del dret a decidir i del dret a la seva autodeterminació.
-No creiem que hàgim de comparar la situació que es viu a Palestina amb la que es viu a Catalunya o al País Basc. En el que sí que creiem, i la sentim, és en la solidaritat entre la causa catalana i la causa palestina, i també podem afirmar de manera categòrica que l’estima i la solidaritat són mútues.
El poble palestí és un poble coherent que fa més de 64 anys que pateix una de les ocupacions més terribles i cruels, i volem deixar clar a tota la gent de la nostra estimada terra d’acollida, Catalunya, el nostre més absolut respecte, solidaritat i suport a la nació catalana.
Nosaltres, els palestins residents a Catalunya, com la resta de ciutadans d’aquest país, tenim l’anhel de les mateixes aspiracions nacionals i socials que reivindica el poble de Catalunya.
Palestina i Catalunya-Catalunya i Palestina són dues causes justes i germanes que continuaran unides per defensar els valors que tant necessita aquesta humanitat, la justícia social, els drets humans, la pau i el dret a l’autodeterminació de tots els pobles de la terra que així ho desitgin.
Amb aquestes paraules volem donar per aclarida la nostra posició. Aprofitem per saludar de tot cor totes aquelles persones que contínuament ens mostren el seu suport incondicional.
Salam Almaslamani, Presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya
De Nuremberg a Corleone
JOAN B. CULLA | Actualitzada el 21/10/2012 00:00
En els quaranta dies transcorreguts des de l’Onze de Setembre passat, els adversaris de l’aspiració sobiranista que s’hi expressà han formulat molts més insults que arguments, moltes més desqualificacions que idees, moltes més amenaces que propostes: la Guàrdia Civil, el Codi Penal, la presó… Assenyadament, la immensa majoria del nacionalisme català no ha caigut en les provocacions ni s’ha lliurat a l’intercanvi d’improperis. Amb tot, algunes de les coses que l’espanyolisme ha dit en aquestes últimes setmanes són tan grosses i tan greus que potser tampoc no fóra bo passar-les en silenci i deixar-les sense resposta. Els posaré tres exemples, no pas recollits en la barra d’un bar, sinó provinents d’institucions o persones suposadament il·lustrades i amb alta capacitat d’anàlisi.
En una nota editorial del seu darrer butlletí, la FAES, la fàbrica d’idees del Partit Popular presidida per José María Aznar, acusa el govern de la Generalitat i el nacionalisme català de ” vivir contra la verdad “, d'” inmadurez moral “, de tenir ” un comportamiento pueril sublimado en impostado hecho nacional “, i defineix la demanda d’independència com “un rastro del Antiguo Régimen “. Es veu que, segons algun evangeli apòcrif, defensar la unitat d’Espanya és arrenglerar-se amb la veritat i el bé, mentre que defensar la independència de Catalunya és fer-ho amb la mentida i el mal. I, a sobre, aquells que 76 anys després encara no han trobat el moment de condemnar la sublevació franquista del 1936 i la dictadura subsegüent, ens acusen de voler tornar a l’Edat Mitjana…!
El segon exemple va aparèixer en forma d’article (Cataluña, democracia aclamativa ) al diari El País del dia 4, signat pel catedràtic Antonio Elorza Domínguez. Madrileny d’origen basc, militant comunista, després simpatitzant del Partit Socialista d’Euskadi i ara pròxim a Unió Progrés i Democràcia (UPyD), el mateix Elorza que ha participat en actes electorals de Patxi López i de Rosa Díez carregava, en aquell article, contra els intel·lectuals que han donat suport a Artur Mas.
Però sobretot, disfressant les seves fòbies, les seves obsessions malaltisses, d’autoritat acadèmica, atribuïa al procés polític engegat a Catalunya des de l’11-S un caràcter totalitari, comparava la senyera col·lectiva del Camp Nou el dia del clàssic amb els congressos del Partit Nazi a Nuremberg, acusava el president Mas de voler liquidar ” el pluralismo y la vida democrática “, de pretendre la ” nacionalización forzosa “, de desitjar que les properes eleccions no reflecteixin ” una composición política plural “… I tot això, com? Doncs mitjançant ” el monopolio del espacio público y de la comunicación “. Potser caldria convidar el senyor Elorza a passar uns dies a Barcelona, a anar al quiosc, a recórrer el dial radiofònic i a fer zàping televisiu perquè verifiqués a quina distància sideral estem de qualsevol monopoli. Però no val la pena: ell no consentiria que la realitat li espatllés els seus ferms prejudicis.
El tercer i últim exemple correspon a un altre catedràtic, el senyor Francesc de Carreras i Serra. Fill del prohom i col·laborador del règim franquista Narcís de Carreras i Guiteras, comunista de casa bona en la seva joventut, Francesc de Carreras va mantenir-se al cor del sistema institucional català durant gairebé dues dècades (va ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat entre el 1981 i el 1998, primer a proposta del PSUC i després del PSC). Aleshores, però, va posar rumb cap a l’espanyolisme, impulsà de manera destacada el Foro Babel i esdevingué un dels arquitectes, probablement fins avui el principal maitre à penser , del nou partit Ciutadans. Per cert, que qui vulgui saber més sobre el paper de De Carreras en el naixement i en les crisis internes de Ciutadans hauria de llegir el llibre recent de Maria Teresa Giménez Barbat, Citileaks. Los españolistas de la Plaza Real (Màlaga, Sepha, 2012).
Comprensiblement excitat pel caire que ha pres la política catalana, el constitucionalista De Carreras ha aprofitat totes les seves columnes d’opinió (es veu que ser l’ideòleg d’un partit i exercir d’analista independent no li planteja cap contradicció) per blasmar Artur Mas, Convergència i el nacionalisme català en general. Però el dia 12, mentre assistia a la concentració unionista de la plaça de Catalunya, va fer un pas més, i declarà: “Volem una Catalunya unida a Espanya, perquè una Catalunya independent seria una mica com Sicília, un lloc on hi ha vendetta , corrupció i gangsterisme” (sic).
¿Per alguna raó biològica, senyor De Carreras? ¿Els catalans som un poble de xoriços que només ens contenim sota la vigilància espanyola? Sí, Fèlix Millet robava tot entonant Els segadors , igual com els polítics valencians del cas Gürtel pispaven tot cantant el Para ofrendar nuevas glorias a España , i els andalusos del cas ERE tot recitant allò de “¡Andaluces, levantáos!” , i Amedo i Domínguez mentre deien que lluitaven contra el separatisme basc…
En fi, felicitem-nos-en: amb adversaris d’aquest rigor intel·lectual, la batalla potser no pinta tan malament.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Nuremberg-Corleone_0_796120419.html
Junqueras: «Prefereixen parlar de Catalunya que d’Espanya»
Sosté que és “una cortina de fum” per ocultar que l’Estat “ha fracassat en tots els aspectes”
ACN | Actualitzat el 20/10/2012 a les 17:39h
El president d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat, Oriol Junqueras, creu que l’ofensiva del govern espanyol contra l’independentisme català és una “cortina de fum” per desviar l’atenció i ocultar que l’Estat ha “fracassat” en tots els aspectes. “Prefereixen parlar de Catalunya que parlar d’Espanya per amagar les seves vergonyes”, ha afirmat Junqueras que ressalta que “el darrer fracàs” espanyol és la negativa d’Europa al rescat de la banca. “És un argument més que demostra que Catalunya no té futur dins Espanya”, ha afirmat, El president d’ERC ha recordat que tradicionalment Europa sempre ha respectat els processos d’independència i espera que Catalunya també rebi l’aval europeu. Junqueras creu que és lògic que l’executiu de Mariano Rajoy “prefereixi” parlar de Catalunya i no d’Espanya perquè així evita donar explicacions sobre “els fracassos” que acumula tant a nivell econòmic, com polític i socials. El president d’ERC ha assegurat que Espanya encapçala el rànquing de misèria a Europa, té el rècord d’expedients oberts per violar lleis europees i es pot vantar de ser el país amb més sentències desfavorables dictades pel tribunal europeu dels drets humans. Per tot això, creu Junqueras que el govern espanyol prefereix apel·lar a la unitat d’Espanya en comptes d’analitzar la situació de l’Estat.
El president d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat defensa que polítics i mitjans de comunicació espanyol prefereixen crear “cortines de fum” sobre els desastres de la independència de Catalunya per “amagar les seves vergonyes i fracassos”. El darrer, segons Junqueras, la negativa europea al rescat de la banca espanyola. “Demostra una vegada més que dins Espanya no hi ha futur, no hi ha un futur econòmic digne”, ha exposat.
Oriol Junqueras també creu que algunes declaracions de caps d’estat d’Europa -com ara el de Bèlgica- contra la independència de països apel·lant a la crisi econòmica són interessades. “A Bèlgica hi ha hagut un triomf de l’independentisme en les darreres eleccions, és normal que el cap de l’estat expressi les seves preferències”, ha destacat Junqueras.
En tot cas, ERC recorda que més de la meitat dels països europeus s’han creat al llarg del segle XX i ha rebut gairebé sempre l’aval d’Europa. “La independència d’un país és un fet habitual i normal dins Europa, el que volem els catalans és sumar-nos a aquesta normalitat democràtica”, ha explicat Junqueras que espera que Europa segueixi la seva pròpia tradició i recolzi un procés independentista a Catalunya.
Junqueras ha participat aquest dissabte en una trobada amb militants i simpatitzants a Arbúcies (Selva) i ha reivindicat una nova manera de fer política, evitant la confrontació i la rèplica-contrarèplica entre partits per fer aflorar les propostes i la voluntat “de sumar” en el camí cap a l’estat propi.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47993/junqueras/prefereixen/parlar/catalunya/espanya
‘Catalonia is not CiU’, la precampanya 2.0 d’ICV-EUiA que triomfa a la xarxa
Els ecosocialistes faran públic aquest diumenge que la campanya que s’ha propagat amb rapidesa els últims dies per les xarxes socials l’han creat militants de la formació. ICV-EUiA l’adoptarà aquest diumenge com a precampanya 2.0 oficial de cara al 15-N
M. COLOMER Barcelona | Actualitzada el 21/10/2012 00:46
La imatge que ha aixecat curiositat a les xarxes socials
‘Catalonia is not CiU’. Inspirat en un clàssic del sobiranisme -el ‘Catalonia is not Spain’ que van popularitzar als anys ’90 les joventuts de CDC, les JNC-, el missatge viral ha corregut com la pólvora per les xarxes socials Twitter i Facebook les últimes setmanes i ha generat multitud d’adhesions des de diferents sectors polítics del país. Es tracta de la precampanya 2.0 d’ICV-EUiA que fins ara s’ha propagat de forma anònima per les xarxes, però que aquest diumenge rubricarà públicament la cúpula de la formació.
La campanya viral, que ha obtingut una resposta que ha sorprès als mateixos impulsors, passarà a portar aquest diumenge el membret implícit dels ecosocialistes. Serà la precampanya 2.0 oficial d’ICV-EUiA, de cara al 25-N segons ha pogut saber l’Ara.cat. Fonts de la formació han explicat que si bé la intenció és mantenir-la exclusivament a internet (ja té a punt una pàgina web) també deixen oberta la possibilitat que faci el salt als carrers. ICV-EUiA no té intenció de mostrar el seu logotip en la precampanya per propiciar que se la segueixin “fent seva” tota la gent que s’hi identifiqui al marge de l’adscripció política.
Contra el “‘projecte d’estat’ d’Artur Mas”
Els últims dies, i com a resultat de la campanya viral, ha propiciat la creació d’una etiqueta a Twitter (#CataloniaIsNotCiU) amb continguts crítics amb la gestió de CiU al Govern i de com ha encarat el procés polític del país. També s’ha creat el perfil Twitter @IsNotCiU, que al seu perfil clama: “No a la corrupció de CiU. Sí a Catalunya. Som persones que no ens sentim partícips del ‘projecte d’estat’ d’Artur Mas”. La propagació a Twitter i Facebook d’una fotografia amb un cartell amb el ‘Catalonia is not CiU’ ha generat curiositat entorn a l’autoria de la campanya, que ara s’ha desvetllat. Els ecosocialistes es plantegen una precampanya i campanya intensives a les xarxes socials per fer arribar al màxim de gent el seu missatge amb el màxim estalvi possible.
Mas reclama una majoria absoluta equivalent a la de Madrid per fer front a les forces de l’Estat
El president de la Generalitat afirma que “l’únic resultat que impressionarà Madrid, Europa i el món és l’aval majoritari a CiU i una majoria sobiranista indestructible al Parlament”
ROGER TUGAS Mataró | Actualitzada el 20/10/2012 13:55
L’actual president de la Generalitat i candidat a la reelecció per CiU, Artur Mas, ha recordat aquest dissabte a Mataró (Maresme) que “hi ha una majoria absoluta a Madrid, i si Catalunya vol fer camí d’igual a igual, li cal una majoria equivalent”. “La victòria és al nostre abast”, ha aventurat, en relació amb les enquestes electorals positives per a la federació, però ha matisat que “una cosa és guanyar i l’altra, fer front a les forces que tenim davant”. D’aquesta manera, tot i reconèixer que actualment Espanya té una posició feble a nivell internacional pel rescat imminent, no se’n pot menysprear la força, “que en té, i molta, i està acostumada a exercir-la, tot i que ara, sense violència física”.
Segons Mas, “el 25-N és com si fos una prova, i en els propers quatre anys en vindrà una altra [el referèndum] de condicionada per la primera”. “L’únic resultat que impressionarà Madrid, Europa i el món és l’aval majoritari a CiU i una majoria sobiranista indestructible al Parlament”, ha explicat. Tot i això, veu difícil arribar a algun tipus d’acord amb Madrid, atès que “Espanya només pot aspirar a una altra relació amb Catalunya si ens tracta amb respecte” i ha recordat que “els països amb renda per càpita més alta solen ser països petits com el nostre amb paraigües grans, i el nostre és Europa”. Així, s’ha mostrat convençut que, digui el que digui la legalitat internacional, “no té sentit que una vella nació europea quedi fora del seu espai natural”, per la qual cosa veu poc probable que un futur estat català no entrés a la UE. “Nosaltres tenim la responsabilitat que el somni d’aquest poble de decidir el seu futur col·lectiu es converteixi en una bella realitat”, ha conclòs Mas amb una nova crida a treballar per la majoria absoluta.
Duran: “Catalunya ha de dir prou al model de relació actual i que en vol un de diferent, ja veurem quin”
“Pobra Espanya si la seva unitat depèn dels seus propagandistes: se’n va cap al desastre”, s’ha exclamat el líder d’Unió
ROGER TUGAS Mataró | Actualitzada el 20/10/2012 13:30
Duran i Lleida a Mataró. MANOLO GARCÍA
El líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, ha fet costat aquest dissabte a Mataró (Maresme) a Artur Mas en un acte que ha reunit el món local de CiU i ha reclamat que el 25-N “Catalunya ha de dir prou al model de relació actual [amb Espanya] i que en vol un de diferent, ja veurem quin”. “Volem que se’ns reconegui el nostre dret a decidir lliurement el nostre futur”, ha reivindicat, i ha denunciat qui amenaça amb penes de presó contra la transició nacional de CiU: “Quan en el debat de les idees es remet al Codi Penal, és que no hi ha idees o no hi ha respecte a la democràcia, i en aquest cas em sembla que són les dues coses”. “Pobra Espanya si la seva unitat depèn dels seus propagandistes: se’n va cap al desastre”, ha afegit.
D’aquesta manera, el líder democristià ha afirmat que “el 25-N ens juguem la dignitat d’un poble que diu prou”, i ha afirmat que, tant si es es parla català com si no o tant si s’ha nascut a Catalunya com si no, “l’Estat ens tracta com a catalans, amb prejudicis”. “Catalunya només serveix de pretext per tirar-se els plats pel cap [entre PP i PSOE] per arribar a la Moncloa”, ha denunciat Duran i Lleida, que també ha avançat que, si després del 25-N algú en nom del govern espanyol vol refer ponts, “el primer que haurà de fer serà demanar perdó”.
Mas, al ‘Salvados’ de diumenge: “Independència sona a ruptura, per això no dic la paraula”
La Sexta comença a ensenyar les cartes de l’entrevista d’Évole al president de la Generalitat. “Compte de no confondre Catalunya amb un poble que només s’interessa pels diners”, adverteix
ARA Barcelona | Actualitzada el 19/10/2012 22:45
El segon tràiler del ‘Salvados’ de diumenge, dedicat íntegrament a una entrevista amb Artur Mas que es veurà a tot Espanya, avança un recull de titulars del president de la Generalitat.
1. “No passa res per consultar a la gent, no tingueu por de la democràcia”.
2. “Amb la independència no serà tot de color de rosa”.
3. “Ara mateix té més projecte Catalunya que Espanya”.
4. “Compte de no confondre el poble de Catalunya amb un poble que només s’interessa pels diners”.
5. “Si Rajoy hagués acceptat el pacte fiscal no hauria convocat eleccions, ho dic rotundament”.
6. “Independència sona a ruptura, per això no dic la paraula”.
http://www.ara.cat/politica/Mas-Salvados-diumenge-Independencia-paraula_0_794920684.html
Mor el professor Jordi Castellanos als 66 anys
Filòleg, crític i historiador de la literatura, Jordi Castellanos, mort ahir als 66 anys a Barcelona, va exercir la docència des de la UAB. Deixa un buit difícil de substituir, però ha fet escola.
JORDI NOPCA BARCELONA. | Actualitzada el 20/10/2012 00:00
Castellanos ha deixat gairebé acabat un assaig sobre la novel·la de la dècada dels 30. JOSEP M. MUÑOZ / L’AVENÇ
Nascut a Tagamanent l’any 1946, Jordi Castellanos va entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar romàniques. Ben aviat es va interessar per l’activisme polític des del Sindicat Democràtic d’Estudiants i el Front Nacional de Catalunya. La síntesi entre marxisme i catalanisme el va acostar a Joaquim Molas, que li va fer classes de literatura catalana contemporània als Estudis Universitaris Catalans mentre ell començava a treballar a Enciclopèdia Catalana. “Amb Castellanos hem compartit aventures de tota mena, des de ser socis un temps del Barça fins a fundar la revista Els Marges l’any 1974 -va recordar ahir Molas, afectat per la pèrdua de l’alumne i amic-. Va fer la tesi de doctorat sobre Raimon Casellas i a partir d’aquí es va convertir en un dels màxims especialistes en el Modernisme i, per extensió, la novel·la d’entreguerres”.
Castellanos va ocupar el lloc de Molas quan va deixar lliure la Càtedra de Literatura Catalana Contemporània l’any 1982. Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç , li va dedicar una extensa entrevista en profunditat al maig. “A partir dels models historiografico-sociològics de la dècada dels 60 va evolucionar fins a tenir molt en compte l’autonomia del fet literari i la complexitat”, diu Muñoz, que recomana la lectura de tres dels seus llibres, l’assaig Raimon Casellas i el modernisme (1983) i els reculls d’articles Literatura, vides, ciutats (1996) i Intel·lectuals, cultura i poder (1997).
“Castellanos ha creat una tradició important de crítica literària i textual. L’ha modernitzat i l’ha posat al dia -remarca el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner-. Fins llavors, el model que havia imperat era el de Joan Triadú. Molas va suposar un canvi important. I Castellanos va renovar el panorama encara més. Va ser un militant del catalanisme cultural i un savi acadèmic”.
Fer escola
Molas, Muñoz i Giner ressalten que un dels llegats més importants de Castellanos és haver fet escola. Ahir al tanatori, a més de les moltes coneixences i amistats del professor, destacava la presència de molts dels seus alumnes, alguns dels quals han seguit el seu camí docent, com és el cas de Teresa Iribarren. “Era un home d’una intel·ligència formidable i amb una capacitat de treball enorme -va explicar, sense poder evitar fer explícit el desconsol-. En destaco la dimensió humana en l’acostament a la literatura, que és allò que, al capdavall, ens salva. Transmetia el rigor per la literatura i ho feia, per damunt de tot, amb honestedat. Si m’he dedicat a la docència és perquè ell m’hi va empènyer”.
http://www.ara.cat/premium/cultura/Mor-professor-Jordi-Castellanos-anys_0_795520526.html
Tito Ramoneda: “Què es van fumar a Madrid quan van decidir apujar l’IVA?”
Finançament “Acabem amb les subvencions i apostem per una llei de mecenatge de veritat!” Jazz “Som un dels festivals més estrictament jazzístics del món”
XAVIER CERVANTES BARCELONA | Actualitzada el 21/10/2012 00:00
Tito Ramoneda al despatx de The Project. El quadre és el primer cartell del concert de Chet Baker a Zeleste, el 1988. MANOLO GARCÍA
El 30 d’octubre comença la 44a edició del Festival de Jazz de Barcelona. Tito Ramoneda (Barcelona, 1962) es va fer càrrec del festival el 1989, un any després de fundar amb Joan Rosselló The Project, una promotora que es va estrenar amb un concert de Chet Baker a la sala Zeleste del carrer Argenteria.
¿Quan va muntar The Project ja tenia l’ambició de fer el festival?
Jo era alumne del Taller de Músics; m’encantava el piano i el jazz. Després de tres anys, vaig veure que com a músic no em guanyaria la vida i el 1984 vaig entrar a Doctor Music com a soci. El 1988 en vaig marxar perquè m’agradava molt el jazz i perquè creia que tenia molt recorregut. Un any després l’Ajuntament ens va cedir el nom del festival sense ajuts, i ens hi vam tirar de cap, sense patrocinis ni subvencions.
La línia artística del festival tan aviat rep crítiques perquè és comercial com perquè és massa heterodoxa.
Som un dels festivals més estrictament jazzístics del món, i se’ns ha acusat de no ser-ho. Altres diuen que fem programes molt comercials, però en els últims anys hem fet una aposta brutal pels valors emergents i l’avantguarda. Comercials? Estem parlant de jazz, no de Laura Pausini.
¿El festival sobreviuria sense les subvencions públiques, que enguany són el 17% del pressupost?
Sí, però la identitat del festival es veuria tocada. No necessitem subvencions per programar Chick Corea i Tomatito amb Michel Camilo perquè, afortunadament, tenim un públic i uns patrocinadors comercials. Però hi ha una sèrie d’activitats que podem fer gràcies a les subvencions. Per exemple, l’aposta pels artistes emergents i les propostes de risc. Les subvencions també són necessàries per impulsar l’escena local emergent. Perquè també hi ha una escena catalana que és sostenible per ella mateixa. La Locomotora Negra, Andrea Motis i Sílvia Pérez Cruz poden omplir el Palau de la Música i generar negoci perquè tant ells com nosaltres hi guanyem.
¿El patrocini podria substituir les subvencions?
Acabem amb les subvencions i apostem per una llei de mecenatge de veritat! També caldria una nova llei sobre la gestió dels drets d’autor que fos coherent amb les de la resta de la Unió Europea. Aquí paguem un 10% quan en altres països paguen entre el 2,8% i el 4,8%. Això fa que els promotors d’aquests països parteixin amb un avantatge perquè tenen un potencial de recaptació molt més gran que els espanyols.
¿L’increment de l’IVA fins al 21% els va agafar per sorpresa?
Totalment. Estàvem convençuts que pujaria del 8% al 10%. El problema és el criteri del ministeri. Alejandro Sanz no fa una cançó perquè la gent compri una partitura, que té el 4% d’IVA. ¿La partitura és cultura i la música en directe és entreteniment? Què es van fumar a Madrid quan ho van decidir? Estem en un moment molt desconcertant en el món de la cultura.
A The Project com l’afectaria que Catalunya fos independent?
Barcelona és la porta d’entrada de la música en directe, i les principals promotores són a Barcelona. Però és molt difícil parlar d’això. Quin model de país seríem?
Posem que fóssim com Dinamarca.
Tindríem més dificultats per fer concerts a la resta de l’Estat. La capacitat de generar negoci intern no es reduiria. Amb una fiscalitat pròpia, una llei de mecenatge i una altra de gestió de drets d’autor, fins i tot milloraríem la nostra competitivitat. Però depèn de com fos el model. Fins ara ningú no ha parlat de quines normes regirien l’Estat.
http://www.ara.cat/premium/cultura/Tito-Ramoneda-Que-Madrid-decidir_0_796120471.html
Tolerància i creença
JOSEP RAMONEDA | Actualitzada el 21/10/2012 00:00
Debat a Cracòvia -a la ciutat polonesa, no a TV3- sobre la intolerància: ¿la idea de Déu és una ajuda o un obstacle per a la convivència? El problema no és Déu: són els seus funcionaris. Déu és inefable, és una producció mental dels homes, per tant, ni és responsable ni és susceptible d’ultratge. Són els que gosen dir que el representen, els que s’atreveixen a presentar-se com a portaveus seus, els que creen els problemes. I aquests -la inacabable sèrie dels que s’autoproclamen representants de Déu i intèrprets de la seva paraula- tenen un llarg historial d’intolerància. La creença, amb la pretensió de no ser susceptible de crítica perquè és paraula divina, és perversa. La gran fal·làcia de la creença la descriu admirablement Ian McEwan a Els gossos negres : és “la suposició implícita en tots els creients que ells són bons perquè creuen en el que creuen”. Aquesta és la base del principi d’intolerància.
El comportament moral es funda en una doble autonomia individual: la de decidir per un mateix i la de ser capaç de posar-se limitacions. No hi ha res més destructiu per a la societat que la idea que tot és possible. El fonament que cadascú trobi per definir els límits del que és possible és una opció personal. El que no és admissible és que l’imposi als altres. I això és el que pretenen els que es recolzen en la paraula de Déu per afirmar el seu poder, control i domini sobre els altres. Pretenen que el seu criteri sigui obligatori, no només per als que més o menys voluntàriament han assumit la submissió que la institució religiosa imposa, sinó també per al conjunt dels mortals. Aquesta pretensió és una impostura. Fa impossible qualsevol diàleg fundat en el reconeixement de l’altre, que requereix almenys dues condicions: pluralisme real i esperit laic, és a dir, disposició a escoltar els arguments dels altres, disposició a ser convençut. Sense aquestes condicions no hi ha diàleg ni relació intercultural, hi ha confrontació de monòlegs entre veritats absolutes que es resol per la llei del més fort.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Tolerancia-creenca_0_796120421.html
CATALANS NAZIS
“Totalitaris, autoritaris, despòtics, integristes, absolutistes… I, va, nazis. Clar que sí: nazis. Per què? Perquè sí, porqué yo lo valgo”
Francesc Canosa
La gent no és imbècil, ni estúpida, ni es sega els pèls del nas amb un talla gespes de 150CV Hdi, per això tothom sap que si Catalunya és independent les camises no tindran botons; les criatures naixeran amb tres dits torts; Jesucrist es quedarà a l’atur i el llum vermell dels semàfors emigrarà a Ulan Bator… Només un cretí, un idiota, un xitxarel•lo capat amb tisores de podar carabasses, una rata pudenta-infecta que no la volen a cap claveguera… podria pensar el contrari. Totalitaris, autoritaris, despòtics, integristes, absolutistes… I, va, nazis. Clar que sí: nazis. Per què? Perquè sí, porqué yo lo valgo.
Quants cops ens han dit nazis als catalans les darreres setmanes? Tranquils, ja calcularà el meu gat. Ara, endinseu-vos, perquè som davant de la Norma 1 de la manipulació-aniquilació: Digues tot el contrari del que fan. Pels contraris els coneixereu, va dir Sant Crispí, mentre es va trobar a l’autopista inter celestial un cotxe d’angelets en contra direcció. Llums. És a dir, els catalans són els primers que denuncien els plans de futur nazis 10 anys abans que succeeixin. Va ser el novembre de 1923. Adolf Hilter, més borratxo que el meu gat quan s’amorra a la secció de licors del súper, intenta un cop d’estat a una cerveseria de Munic. Dies després dos periodistes catalans que fan de corresponsals a Alemanya l’entrevisten. Eugeni Xammar, ho publicarà a La Veu de Catalunya el 24 de novembre i Josep Pla a La Publicitat el dia 28. Les entrevistes són per sucar-hi pa i melindros. Són considerades de les primeres proves (per no dir la primera) clares de les intencions exterminadores de Hitler. Fixem-nos en la de Xammar que és pura carnisseria:
Hitler riu, i jo també, però no tan de gust com ell.
– La qüestió jueva és un càncer que rosega l’organisme nacional germànic. Un càncer polític i social. Sortosament, els càncers polítics i socials no són una malaltia incurable. Hi ha l’extirpació. Si volem que Alemanya visqui hem d’eliminar els jueus.
– ¿A garrotades?
– Tant de bo, si no fos que n’hi ha massa…. En tot Alemanya n’hi ha més d’un milió de jueus. ¿Què hi vol fer? ¿Els vol matar tots en una nit? Seria la gran solució, evidentment, i si això pogués passar la salvació d’Alemanya estaria assegurada…
Els primers en fer saber els plans de Hitler, del nazisme, ara són acusats de nazis. Espera. Molts espanyols s’omplen la boca de les obres de Primo Levi, o Semprún, o qui sigui… .Però ni coneixen, ni voldrien conèixer aquestes entrevistes, ni l’obra del manresà Joaquim Amat-Piniella, KL Reich, que retrata com ningú al planeta Mauthausen. Ni l’estol de testimonis únics de Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis. Etc. Etc. Etc. No, nosaltres no comptem. Nosaltres som uns nazis. I aquí s’acaba tot en nom de la Constitució o de sa tia enana.
Però lo més greu no passa allà, passa aquí. El nostre perill és el Poltergeist a casa. Aquí surt aquest regidor del PP a Rubí i fot un foto muntatge del President Mas com fi fos un nazi. I es queda tan ample. I que si la libertad de expresión i tal i qual. Encara li donaran un premi literari. El paio que s’ha educat aquí, que veu lo que hi ha aquí… diu que som uns nazis. Clar, tots els que no pensen com ell. Hi ha aquest i els altres. Els solidaris primaris. Tant recolzar la causa Palestina i que si Palestina i Catalunya pobles germans i cantimplora i dàtils i el negoci-del-mocador-aquell-que-s’han-forrat-a-Catalunya-sense-mocar-cap-moc i l’ambaixador palestí a Espanya diu que no, que es moca damunt Catalunya i Euskadi i que prefereix una Espanya unida…. perquè així recolza millor la causa palestina. Toma Moreno! D’això se’n diu encular. Au, tranquils, que teniu mocador.
Punyeter drama de natura moribunda: rebedor de casa amb galeta rància i moscatell agre. La tragèdia és enorme. L’ha verbalitzat aquesta setmana com mai ha fet ningú l’immens Hilari Raguer: “Som un país que encara no ha plorat tot l’espant que portem dins”. Jo és que m’agenollo. I si fa falta vaig a buscar el rosari via wi-fi. Amén.
Crec que a molts ens mou aquesta tristesa crònica, infantil, d’amagar-se darrera la porta. La nostra energia són les llàgrimes que duem dins. Serem feliços el dia que puguem plorar d’una santa vegada. Aquesta és l’esperança. Per això resem sempre al “poeta de l’esperança”, Màrius Torres: “si no estigués trist, res no fóra tan bell”. Les llàgrimes ens faran lliures del camp de concentració.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/catalans_nazis_89921.php
Primer era ETA, ara la crisi: Espanya busca excuses pel ‘no’
Deien: “En democràcia es pot defensar tot sempre que sigui per vies pacífiques i polítiques”. Resulta que ETA, fruit d’un procés intern, abandona definitivament la lluita armada i –oh, sorpresa!– l’independentisme segueix sent una “quimera” impossible de portar a la pràctica, en llenguatge del rei Borbó. Ara resulta que, en temps de crisi, només és factible, com sempre passa a l’estat espanyol, l’unionisme.
Madrid. La queixa la feia aquesta setmana al cor de Bilbao l’ex-lehendakari Carlos Garaikoetxea, evidenciant que, a diferència del tarannà democràtic del Regne Unit, Madrid només sap dir ‘no’, buscant excuses sota les pedres.
És cert que ETA era un obstacle per a la pau i per al sobiranisme. Del tot injustificable. Una rèmora que també s’havia convertit en una nosa per a l’esquerra abertzale, que veia com cada acció armada els allunyava més del camí cap a l’estat propi. El coratge d’Arnaldo Otegi, d’Iñigo Iruín, de Rafa Díez Usabaiaga, entre d’altres, va fer que l’independentisme basc assumís que la paraula era, a l’Europa del segle XXI, l’única via. De fet, prenent el camí del diàleg, el sobiranisme català ha demostrat que es poden acumular més forces i apropar-se millor als objectius polítics de la llibertat i la plenitud nacional.
És la marca Espanya la què avui ha esdevingut un llast per a les empreses catalanes i basques”
No obstant, ara que a Euskal Herria han callat les armes d’ETA (hi continua havent mesures d’excepcionalitat, com la intolerable dispersió dels presos) Madrid diu que tampoc es pot portar a terme un projecte secessionista a través de la política. L’excusa? La principal és que en temps de crisi no es poden fer mudances. Que, suposadament, només l’unionisme garanteix l’estabilitat de les empreses i, doncs, dels treballadors. Es tracta d’un argument amb peus de fang, perquè és la marca Espanya la què avui ha esdevingut un llast per a les empreses catalanes i basques, les dues nacions de l’Estat més competitives. Quin és el benefici de seguir com fins ara? Cap. Fins i tot ho ha acabat assumint el socialista Antoni Castells…
Al capdavall, tot aquest debat demostra el nerviosisme del PP i el PSOE davant la determinació imparable dels pobles català i basc per determinar lliurement el seu futur. Madrid busca desesperadament pretextos i, quan es troba al cap del carrer, reconeix que la Constitució és un mur que no es pot saltar. És el no pel no, com va deixar clar Felipe González fa uns dies a Barakaldo en un míting del PSE.
A l’Espanya de Rajoy i Rubalcaba potser ser sí que es poden defensar totes les idees (només faltaria, oi?). Una altra cosa és que les deixin tirar endavant si així ho vol una majoria de ciutadans. Quan les coses no els agraden, envien avions, militars tronats, jutges i virreines. I això, no és democràtic. Res a veure amb el Regne Unit.
Raguer: “Ser independentista no és cap pecat”
“Ser independentista no és cap pecat” és un nou llibre d’Hilari Raguer. Aquest monjo de Montserrat és un reconegut historiador amb una extensa obra sobre Catalunya, l’Església catalana i alguns dels seus personatges polítics i eclesials més significatius.
Hilari Raguer.
El llibre arribarà a les llibreries el proper 15 de novembre. “Ser independentista no és cap pecat” és un text útil i oportú degut al període històric que viu el poble català i donada la proximitat de les determinants eleccions nacionals del 25 de novembre.
Aquest llibre inclou una breu anàlisi sobre els conceptes de nació i nacionalisme, i una reflexió sobre com ha conviscut aquest nacionalisme amb l’Església catalana. L’autor parla, entre altres esdeveniments, sobre la renovació religiosa del segle XIX, la fundació de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, el catalanisme de Jaume Balmes, l’església catalana i la reivindicació de la llengua del poble ─com va afectar la dictadura a la societat catalana.
Hilari Raguer es declara a favor de la independència de Catalunya. ¿Motius? Per garantir un millor benestar i autogovern. “Ser independentista no és cap pecat” és el segon llibre de la nova col·lecció “Contrastos” de l’Editorial Claret. “Contrastos neix amb la vocació d’editar títols d’interès general, d’actualitat i que aportin al lector un contingut que el faci reflexionar. Els claretians ─Editorial Claret i la Llibreria Claret─ són entitats compromeses amb l’Església conciliar i amb les aspiracions cíviques de Catalunya.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada