RECULL DE PREMSA ANC – 23 OCTUBRE 2012
SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
Els clubs catalans, amb la selecció
L’Espanyol acaba signant un conveni amb la Plataforma Proseleccions malgrat que en els darrers dies sectors de la directiva i l’afició n’havien qüestionat l’oportunitat
Els clubs catalans, amb la selecció nacional. Foto: Plataforma Proseleccions
Els principals clubs de futbol de Catalunya, de Primera Divisió, Segona A i Segona B han signat aquest dilluns un conveni amb la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes per impulsar l’oficialitat de les seleccions nacionals. Onze clubs, entre els quals el Barça i l’Espanyol, s’han compromès a col·laborar amb la plataforma, la Federació Catalana de Futbol i la secretaria general de l’Esport per dona suport a la tasca del reconeixement dels combinants catalans.
El conveni estableix que els clubs donaran suport al reconeixement internacional de les seleccions, facilitaran la promoció de la selecció i donaran facilitats per jugar partits i cedir jugadors. Aquest acord també inclou les seccions d’altres esports dels mateixos clubs. El conveni ha estat signat també pels presidents del Girona, el Sabadell, el Nàstic, el Reus Deportiu, el Sant Andreu, el Llagostera, el Badalona, el Prat i el Lleida Esportiu Terraferma.
L’Espanyol acaba signant
Fins a l’últim moment hi ha hagut l’incògnita de si Ramon Condal signaria el conveni, ja que durant els últims dies hi ha hagut polèmica dins de la directiva i l’afició de l’Espanyol sobre la suposada politització del club i la presa de posició del seu president en aquest aspecte. De fet, aquest diumenge part de la Curva Jove, on s’agrupen bona part dels aficions espanyolistes més joves, van sorprendre amb crits de “Visca Espanya” que van ser rebutjats per part d’altres seguidors. Es dóna la circumstància que aquest grup d’animació sempre havia defensat ser totalment “apolític” i, de fet, avui se n’ha desmarcat oficialment. Cal recordar, a més, que el proper partit de la selecció catalana es jugarà, per primer cop, a l’estadi de Cornellà-El Prat de l’Espanyol.
En canvi, un dels pocs absents ha estat l’Hospitalet. De fet, avui el seu president, el polèmic Miguel García, ha estat presentat com un dels fitxatges de Ciutadans per les eleccions del 25 de novembre.
En el seu discurs, el president Mas ha dit que aquesta matèria és “sensible” per l’Estat espanyol, ja que ho considera un símbol de la seva unitat territorial. Tot i així, ha explicat que hauria de ser “normal” que una nació antiga com la catalana vulgui representativitat internacional en aspectes com la llengua, la cultura, l’economia i també l’esport. “No hauria de causar pors ni tensions”, ha dit, ni veure “fantasmes” o iniciatives “artificials”.
Per això, ha agraït als clubs la seva predisposició, i els ha demanat que en moments com aquest facin “pinya per aconseguir resultats”, que es facin passos poc a poc i amb perseverança.
Per la seva banda, Isabel Tarragó, presidenta del Llagostera, ha dit en nom de tots els clubs, que se senten orgullosos d’aquest pas i que consideren “un deure” estar al costat de les reivindicacions de la societat catalana. Tarragó ha elogiat el nivell del futbol català i ha assegurat que el reconeixement internacional de les seleccions seria beneficiós pel país i pels clubs.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48060/clubs/catalans/amb/seleccio
El estadio de fútbol como ‘parlamento popular’
Se extiende la moda entre las aficiones de utilizar el campo como lugar de expresión conjunta
Imagen de la estelada desplegada en las gradas del Camp Nou durante el masivo clamor en favor de la independencia que se produjo en el minuto 17 y 14 segundos del clásico Barça-Madrid Afp
El Camp Nou canta “independència” en en el Barça-Madrid
ROBERTO RODRÍGUEZ
En plena crisis económica y política, donde la valoración de los dirigentes populares elegidos democráticamente es muy baja en España, se ha extendido entre las aficiones de los equipos de fútbol una nueva forma de manifestarse en la que el público se expresa con libertad y de manera unitaria, aunque el lugar sea poco común: un campo de fútbol.
Da igual origen y materia. Tanto si es una crítica o una protesta, como si lo que se quiere es alabar o recordar un momento o a una persona, las aficiones de algunos clubes españoles se han movilizado para elegir unos minutos donde lanzar sus mensajes durante el encuentro de su equipo.
La costumbre se ha extendido y ya es una moda en el fútbol español. El público de Los Cármenes, con silbidos en el minuto 19 y 31, se ha unido al Camp Nou (17’ 14”), Cornellà-ElPrat (21’), y Sánchez Pizjuan (16’). Después de los homenajes a los fallecidos ‘Juanito’, Antonio Puerta y Dani Jarque, este año han llegado las manifestaciones políticas expresadas en el Camp Nou y las sociales en Granada.
La muerte de Juanito, ídolo blanco, en 1992 fue un gran varapalo para la afición madridista que decidió a modo de homenaje recordarlo el minuto 7 de cada partido cantando “¡Illa, illa, illa, Juanito maravilla!”. Con el tiempo este recuerdo ha ido perdiendo energía pero la idea se fue extendiendo.
Con más fuerza homenajean las aficiones del Sevilla y el Espanyol a Antonio Puerta (minuto 16) y Dani Jarque (minuto 21), respectivamente. El Sánchez Pizjuán y Cornellà-El Prat se funden en aplausos para recordar a dos símbolos fallecidos a consecuencia de un paro cardíaco.
Hace cuatro años, con motivo de la disputa de la final de la Copa del Rey entre Athletic y Barça, surgieron proclamas contra el himno de España, en una manifestación política de ambas aficiones. Más reciente es la afirmación independentista que se produjo en el Camp Nou en el clásico del 7-O. La hinchada azulgrana eligió el minuto 17 con catorce segundos, en honor al año en que los catalanes lucharon contra la invasión borbónica, para lanzar cánticos al unísono de independencia.
Los aficionados del Granada se han unido este fin de semana a la moda y han elegido la fecha de fundación de su equipo 1931 para defender a su club. En los minutos 19 y 31 del partido ante el Zaragoza comenzaron a silbar a modo de protesta contra el ayuntamiento de Granada, con quien el club no ha alcanzado un acuerdo para renovar el acuerdo para el uso de su estadio, que es de titulariza municipal.
Mas reclama als empresaris que no entorpeixin el procés
El president els exigeix que no posin traves a la majoria sobiranista encara que no s’hi mostrin públicament a favor
Fa una crida a l’electorat d’Esquerra perquè concentri el vot en CiU
REDACCIÓ
El president de la Generalitat, Artur Mas, durant la seva intervenció d’ahir al Barcelona Tribuna Foto: ACN.
Que no s’estengui el pànic entre l’empresariat català. El president de la Generalitat, Artur Mas, va demanar ahir als empresaris que no posin traves al procés sobiranista ni s’espantin. “No cal significar-se gaire, simplement no anar-hi en contra”, va indicar davant d’un centenar d’autoritats i empresaris en un dinar organitzat per Barcelona Tribuna. També va fer una crida a concentrar el vot independentista en CiU i va reservar a ERC un paper d’“acompanyament”.
Mas es va dirigir a l’empresariat que encara no ha pres partit públicament sobre la necessitat que Catalunya tingui o no un estat propi dins d’Europa. El seu reclam és que entenguin el pronunciament del 25-N, que s’espera àmpliament majoritari, a favor de les candidatures que ja han pres posició a favor d’una consulta d’autodeterminació. CiU defensa que la ciutadania s’ha de pronunciar en els moments crucials, atès que els parlaments no poden interpretar determinats mandats.
En aquest camí cap al referèndum sobre l’estat propi, l’ideal, per Mas, és que els representants del món econòmic facin “pinya” i demostrin el seu “caràcter col·lectiu”. Una de les claus, al seu criteri, és que no “s’espantin excessivament” i sobretot que no ho demostrin de portes enfora, perquè això podria debilitar el procés que s’endegui després de les eleccions del 25-N.
Per aconseguir la majoria absoluta que busca a les urnes, la federació nacionalista també persegueix l’electorat del PSC. Mas va fer una altra crida a concentrar el vot sobiranista en la federació per evitar la “fragmentació”. Es va dirigir als ciutadans que no es decantarien per CiU “en circumstàncies normals” i els va avisar que ERC no tindrà un paper de “lideratge” en el procés, sinó d’“acompanyament al Parlament”. Segons Mas, és important que des de fora es percebi que hi ha una força política que porta “el pes principal” del procés sobiranista i que té l’aval de les urnes.
Jordi Pujol: “El federalisme no serveix per a res”
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va defensar ahir que el federalisme no pot ser la fórmula d’encaix de Catalunya a Espanya. “No serveix absolutament per a res, perquè va en la línia del cafè per a tothom”, va defensar. Pujol sosté que tan sols el pacte fiscal o la independència poden garantir el progrés del país. L’expresident de la Generalitat, en la mateixa línia d’Artur Mas, també va reclamar que el 25-N hi hagi una majoria clara a favor del dret a decidir per “canviar radicalment la situació”. Pujol sosté que la fragmentació del vot sobiranista no és bona per al procés perquè és necessari que una força política sigui “capaç d’empènyer de manera decisiva amb el màxim d’unitat”. És per això que va fer una crida a “concentrar l’impuls” perquè no s’esberli.
Mobilització a Catalunya Nord per a tenir la nacionalitat d’un possible estat català
Interès dels sobiranistes dels Països Catalans pel seu estatus, si Catalunya es declara independent
L’avenç de Catalunya cap a l’estat propi és observat amb interès i expectació pels sobiranistes de la resta dels Països Catalans. Una de les qüestions que comença a debatre’s a molts fòrums de Catalunya Nord, del País Valencià i de les Illes és la possibilitat de reivindicar el reconeixement de la nacionalitat catalana, si Catalunya esdevé estat. Per exemple, Catalunya Nord per la Independència (secció nord-catalana de l’ANC) reivindica que el futur estat català reconegui la nacionalitat catalana als habitants del nord que la sol·licitin.
El president de la secció nord-catalana de l’ANC, Hervé Pi, manifesta que volen participar en la creació de l’estat propi i que s’hi preparen. De totes maneres, conscient que això no agradarà gens a França, recorda que l’estat francès reconeix la doble nacionalitat als exiliats i fills d’exiliats espanyols de la guerra del 36-39.
A més, diu Hervé Pi, Catalunya Nord per la Independència farà una consulta el mateix dia que es faci el referèndum al Principat. D’aquesta manera es podrà reivindicar ben tangiblement la pertinença a la nació catalana.
ERC vol que sigui ben clar l’abast de la nació
El diputat d’ERC Pere Aragonès va participar dissabte en un debat sobre el futur de les Illes, en cas que Catalunya proclami la independència. En aquest debat, fet a Manacor, va exposar que la futura república catalana hauria d’oferir el passaport a tots els ciutadans dels Països Catalans que el volguessin tenir; i que d’aquesta manera es veuria clarament l’abast de la nació, encara que la república solament es proclamés al Principat.
Entre més coses, va assenyalar que els ciutadans de les Illes podrien tenir doble nacionalitat, si la desitjaven, però que, en tot cas, la independència de Catalunya seria un gran revulsiu per als balears, que tenen ‘el rècord mundial d’espoliació fiscal’.
La qüestió és, així mateix, objecte de debat al País Valencià. Sense anar més lluny, ahir el programa ‘Implicats’ de VilaWeb hi va dedicar un capítol, amb una intervenció del periodista i director de VilaWeb, Vicent Partal. El vídeo de la seva intervenció i de la conversa amb els lectors valencians ja es podrà veure demà.
Els valencians podrem demanar un passaport català?
Pràcticament tots els estats del món tenen clàusules que asseguren que tractaran amb deferència el seu irredemptisme particular.
Vicent Partal. editorial
S’ha obert la polèmica inevitable: els valencians conscients de la nostra catalanitat tindrem, quan es proclame la república catalana, el dret de ser comptats com a ‘nacionals’ de la nova república? O siga, en tindrem el passaport? Ep!, i qui diu els valencians diu, evidentment, tota la resta: els de la Pobla i d’Elna, els de Vallderoures i els de Canillo…
No és cap cosa estranya això, ni cap debat surrealista. Oferir passaport als compatriotes incardinats als estats veïns ho fan els hongaresos i els irlandesos; n’ofereixen els alemanys als connacionals de Polònia i a les restes de l’enorme Drang nach Osten; n’ofereixen els polonesos als seus compatriotes situats a Lituània, i els lituans als seus de més enllà; n’ofereixen els grecs a tota l’extensíssima diàspora i els turcs a banda i banda de la mar. De fet, pràcticament tots els estats del món tenen clàusules que asseguren que tractaran amb deferència el seu irredemptisme particular. Espanya també: poca gent ho sap, però la llei espanyola preveu un procediment expeditiu perquè qualsevol sefardita passe a ser espanyol sense haver de barallar-se amb la burocràcia com si fóra un ‘estranger’ qualsevol. Per més allunyat que haja viscut de la península, per més segles que la seua família haja anat voltant pel món.
No seria cap proposta estranya, doncs, que la república catalana reconegués els qui, tot i no ser del Principat, ens sentim igualment catalans. I tampoc no causaria sorpresa que ens oferissen la possibilitat de tenir passaport o la doble nacionalitat. També, encara que no exclusivament, com a instrument de defensa: a un guàrdia civil poc amic de la diversitat traure-li un passaport o un altre pot fer la diferència entre l’insult i la contenció. A la Pobla i a Bétera, a Vallderoures i al Carxe.
Ara, a parer meu el debat ha d’anar més enllà, si volem que siga realment interessant. El passaport pot ser el símbol d’una voluntat, però també pot ser la tapadora d’un abandonament. La pregunta a respondre és: la república catalana sap que la nació i l’estat no coincideixen necessàriament i que els seus límits només són una (discutible) marca administrativa? I la república està disposada a admetre que fora dels seus límits alguns ens reconeixem com a catalans? Ho som.
Segons què responga la Catalunya independent, haurà de decidir si concilia les seues obligacions internacionals com a estat amb la defensa de tots els catalanoparlants o si simplement es tanca en si mateixa i ens deixa de banda. Si ho posem en eixe marc, en un debat que no solament obligue els polítics, sinó sobretot la gent, la qüestió del passaport serà l’anècdota final. Important i molt simbòlica, sí, però anècdota. I a mi, m’interessa la substància.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4049433/valencians-podrem-demanar-passaport-catala.html
Unió catalana a la UE contra les amenaces militars de l’Estat espanyol
La totalitat dels eurodiputats catalans s’han posat d’acord per a denunciar a la UE l’actitud antidemocràtica de l’Estat espanyol. Reclamen a l’uníson la suspensió del dret de vot d’Espanya a Brussel·les si existeix un risc clar de violació greu i persistent dels valors comuns.
Barcelona. La democràcia europea se’n fa creus amb l’actitud espanyola. A principis d’aquest mateix mes el líder del tercer grup de l’Eurocambra va denunciar els comentaris de Vidal-Quadras per pertànyer al passat i per estar completament fora de lloc en la Unió Europea d’avui.
En aquest sentit, els eurodiputats catalans s’han posat d’acord i a l’uníson han demanat aquesta setmana en una carta conjunta a la Comissió Europea que la UE intervingui de manera preventiva per garantir que la resolució del conflicte català s’esdevingui de manera pacífica.
A la carta, signada per Raül Romeva (ICV), Maria Badia (PSC), Ramon Tremosa (CiU) i Salvador Sedó els eurodiputats han exigit a les institucions europees que “avaluin els riscos reals d’una possible intervenció militar” ara que la UE “acaba de guanyar el premi Nobel de la pau 2012”, i que, per tant, “és fonamental es pronunciï públicament i exigeixi que es retiri del debat públic qualsevol amenaça militar o ús de la força armada com a via de resolució d’aquest conflicte polític”.
Eurodiputats catalans demanen que Europa freni les amenaces militars
Els eurodiputats de PSC, CDC, ICV i ERC recorden a Brussel·les que pot suspendre els drets d’un Estat si hi ha un “risc clar de violació greu i persistent dels valors comuns”Un tanc Leopardo 2-E, desfilant per Madrid durant el 12 d’Octubre. Foto: Ministeri espanyol de Defensa.
És incompatible que la Unió Europea (UE) rebi el Premi Nobel de la Pau i que, paral·lelament, un estat membre amenaci amb enviar els tancs contra una sèrie de ciutadans europeus. En base a aquest raonament, els eurodiputats Maria Badia i Cuchet (PSC), Ramon Tremosa (CDC), Raül Romeva (ICV) i Ana Miranda (BNG, en representació d’ERC) han enviat una carta a l’eurocomissària de Justícia, Viviane Reding, per reclamar-li que les institucions comunitàries “intervinguin de forma preventiva per garantir que la resolució del conflicte català sigui pacífica i democràtica” i, més concretament, recordant-li que la legislació comunitària preveu la possibilitat de suspendre el dret de vot d’un Estat membre si existeix un “risc clar de violació greu i persistent dels valors comuns”.
És per aquest motiu que els representants dels quatre partits reclamen a Reding que “avaluï els riscos reals d’una possible intervenció militar”, i citen expressament les amenaces formulades pel coronel Alamán, pel vicepresident del Parlament Europeu Alejo Vidal Quadras i pel president de l’Associació de Militars Espanyols (AME), el coronel Leopoldo Muñoz Sánchez. Així mateix, també fan èmfasi en “el to que fan servir el PP i el govern espanyol”.
Tremosa, Badia, Romeva i Miranda -no pas Raimon Obiols (PSC) ni Salvador Sedó (UDC)- subratllen que la UE es basa, segons l’article 6 del seu Tractat, en els “principis de llibertat, democràcia, respecte dels drets humans, de les llibertats fonamentals i de l’Estat de dret”. I els articles 2 i 3 “especifiquen que la pau és una de les seves finalitats”. Per tant, “resulten inacceptables les declaracions públiques que insten a l’ús de la violència militar contra ciutadans de la UE”, critiquen. “Aquest tipus d’amenaces limiten de facto la democràcia catalana i espanyola, així com els drets de llibertat d’expressió i manifestació”, insisteixen en la carta a Reding, que ara ha de respondre.
“La pau i la democràcia han de ser preservades. Les actituds de certs sectors de l’exèrcit espanyol i de la classe política i mediàtica recorden perillosament els moments més foscos de l’Europa del segle XX. La Unió Europea no es pot quedar de braços plegats” recorden.
Document: Carta enviada pels eurodiputats Badia, Tremosa, Romeva i Miranda a Viviane Reding (Word).
Demanen a la UE que retiri el dret de vot d’Espanya si continuen les amenaces militars
CiU, PSC, ERC i ICV envien una carta a la vice-presidenta de la comissió, Viviane Reding, perquè es pronunciï
Espanya podria perdre els drets que té com a estat membre de la UE, inclòs el dret de vot en el consell, si continuen les amenaces militars contra Catalunya i el govern espanyol no les atura. Així queda recollit en l’article 7 del Tractar de Lisboa, segons que han recordat els eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV), Maria Badia (PSC) i Ana Miranda (en representació d’ERC), que han enviat una carta (doc) personalitzada a Viviane Reding, vice-presidenta de la comissió europea.
Li demanen que es pronunciï públicament contra la possibilitat que durant el procés català cap estament de l’exèrcit decideixi fer servir la força contra la població catalana.
En la carta, els eurodiputats diuen:
‘La Unió Europea acaba de rebre el Premi Nobel a la Pau de 2012 i especifica en el seu article 2 i 3 del Tractat de la Unió que la pau és una de les seves finalitats. És per tant fonamental que la Comissió Europea, com a institució que vetlla pels Tractats de la Unió, es pronunciï públicament exigint que es retiri del debat públic qualsevol amenaça militar o ús de la força armada com a via de resolució d’aquest conflicte polític, especialment tenint en compte que cap representant del govern espanyol ha desqualificat públicament aquestes declaracions bèl·liques, per més que algunes de les associacions que s’han pronunciat representen militars en actiu’.
I afegeixen: ‘Recordem que l’article 7 del TUE estableix un procediment de control i de recomanacions, que pot derivar en la suspensió del dret de vot d’un estat en el Consell, que ha de ser utilitzat si hi ha un “risc clar de violació greu i violació greu i persistent dels valors comuns”. Li demanem així que avaluï els riscos reals d’una possible intervenció militar a Catalunya i el to que utilitzen membres del Partit Popular espanyol i del govern d’Espanya. La Comissió Europea ha de ser capaç de determinar quan començar el procediment de l’article 7 contra l’estat espanyol si aquest no respon democràticament davant les demandes ciutadanes’.
Els eurodiputats volen castigar Espanya deixant-la sense vot
CiU, PSC, ERC i ICV demanen a Brussel·les que “avaluï els riscos reals d’una possible intervenció militar”
Exigeixen a la UE, guanyadora del Nobel de la Pau, que “intervingui de forma preventiva”
ALBERT SEGURA
Raül Romeva, Maria Badia i Ramon Tremosa, representants de tres dels quatre grups que han signat la petició. Falta Ana Miranda, del BNG, que ha actuat en nom d’ERC Foto: ARXIU.
L’article 7 del Tractat de la Unió Europea és una bomba atòmica política que encara no s’ha disparat mai: permet castigar sense dret de vot a Brussel·les qualsevol estat membre en cas de “risc clar que violi de forma greu i persistent els valors comuns” (és a dir, el respecte de la pau, la democràcia, els drets humans i les llibertats fonamentals). Aquesta possible sanció es va crear l’any 2000 per intimidar el govern austríac del populista i xenòfob Jörg Haider, i la Comissió Europea també l’ha fet servir per amenaçar Silvio Berlusconi i Nicolas Sarkozy per les expulsions de gitanos romanesos. Ara, els eurodiputats catalans volen que se li apliqui a Espanya si no atura el soroll de sabres i no respon democràticament a les demandes dels catalans.
Fins i tot el PSC va signar ahir aquesta carta, conjuntament amb CiU, ICV i ERC, en què es demana a l’eurocomissària de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania, Viviane Reding, que “intervingui de forma preventiva per garantir que la resolució del conflicte català sigui pacífica i democràtica”. Els eurodiputats recorden que “la UE acaba de guanyar el Nobel de la Pau 2012” i, per tant, “és fonamental que es pronunciï exigint que es retiri del debat públic qualsevol amenaça militar o ús de
la força armada”.
Ramon Tremosa (CiU), Maria Badia (PSC), Raül Romeva (ICV) i Ana Miranda (BNG, en representació del republicà Oriol Junqueras) reclamen a Brussel·les que “avaluï els riscos reals d’una possible intervenció militar”, i li recorden que pot aplicar l’article 7 del Tractat preventivament. “És indispensable que la UE intervingui quan els tribunals d’un Estat no garanteixen la subordinació militar al poder civil”, defensen, en una carta que no ha volgut signar l’eurodiputat d’Unió, Salvador Sedó, company de grup del PP. Els eurodiputats es queixen que el “to que fan servir el PP i el govern espanyol” i les amenaces d’Alejo Vidal-Quadras i dels coronels Francisco Alamán i Leopoldo Muñoz Sánchez, president de l’Associació de militars espanyols, “limiten de facto la democràcia catalana i espanyola”. “Independentment del model d’Estat que tingui cada persona, és inconcebible que arguments propis d’èpoques feixistes i de guerra es manifestin obertament”, lamenten.
LA XIFRA
0 vegades s’ha aplicat l’article 7 del Tractat, tot i que sí QUE s’ha fet servir per amenaçar Haider, Berlusconi i Sarkozy.
Joc brut de les ambaixades espanyoles
ERC i SI denuncien que els catalans a l’estranger no poden votar per “les traves” d’ambaixades i consolats espanyols
El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha afirmat haver rebut moltes queixes a través del telèfon i d’Internet de les traves que estan posant les ambaixades espanyoles als electors catalans. El líder republicà ha destacat que volen garantir que tots els ciutadans puguin exercir el seu dret a vot amb llibertat i ha criticat l’actitud de les ambaixades i consolats espanyols. També SI ha denunciat aquest dilluns que desenes de catalans residents a l’estranger no poden votar en les properes eleccions del 25-N “per les traves i obstacles” a les ambaixades i consolats espanyols. “Se’ls hi dóna llargues, se’ls hi diu que la documentació no hi és o que no val la pena votar en unes eleccions sense importància”, ha assenyalat el candidat de SI, Alfons López Tena, que ha assegurat que aquest cas es repeteix a nombrosos països d’arreu del món. “Ens estan venint queixes de Canadà, Estats Units, Alemanya, Suècia o Xina. Per tant, no sembla l’actuació aïllada d’un cònsol sinó que respon a unes instruccions donades pel govern espanyol perquè el catalans no votin”, ha assegurat López Tena.
Per denunciar aquesta situació, SI ha registrat aquest dilluns un escrit a la delegació del govern espanyol adreçat als ministeris d’Interior i d’Afers Exteriors on s’exigeix al govern de l’Estat que garanteixi el dret a vot a tots els ciutadans catalans residents a l’estranger de cara a les eleccions al Parlament del proper 25-N. “Esperem que aquestes traves denunciades desapareguin i que cap català que així ho desitgi no pugui votar en aquests comicis. Si això continués així aquests fets seran denunciats a totes les instàncies estatals internacionals”, resa l’escrit.
“Segons la Llei Orgànica del Règim Electoral General en el seu article 139.8, el funcionari que posa traves a l’exercici del dret per correu comet un delicte amb pena d’entre sis mesos a dos anys”, ha recordat el candidat de SI a la Generalitat, que en el registre de l’escrit ha estat acompanyat pel cap de llista de SI per Barcelona, Uriel Bertran. “Si tenim proves serà llavors l’hora de presentar querelles i denúncies a la fiscalia per la comissió d’un delicte electoral”, ha insistit López Tena.
“Independentment de si els agrada o no, els catalans votaran en llibertat el proper 25-N i nosaltres treballem perquè ho facin massivament per la independència”, ha assenyalat el candidat de SI, que ha finalitzat advertint l’estat espanyol. “Si volen que després de la independència Catalunya tingui una bona relació amb Espanya, han de complir amb la seva llei i no han de posar obstacles a la lliure voluntat democràtica dels ciutadans de votar de la manera oportuna”, ha finalitzat López Tena.
http://www.directe.cat/noticia/248237/joc-brut-de-les-ambaixades-espanyoles
Molts catalans a l’estranger no podran votar el 25N
SI i ERC denuncien les “traves i obstacles” que posen les ambaixades i consolats espanyols
Redacció/ACN
El candidat de SI a la presidència de la Generalitat, Alfons López Tena, i el cap de llista de SI per Barcelona, Uriel Bertran Foto: Jordi Bataller
Desenes de catalans que viuen a l’estranger no podran votar en les eleccions al Parlament del 25N per “les traves i obstacles” de les ambaixades i consolats espanyols. Així ho ha denunciat avui SI, que assegura que “se’ls hi dóna llargues, se’ls hi diu que la documentació no hi és o que no val la pena votar en unes eleccions sense importància”.
El candidat de SI, Alfons López Tena, ha explicat que aquest cas es repeteix en nombrosos països d’arreu del món. “Ens arribes queixes de Canadà, Estats Units, Alemanya, Suècia o Xina. Per tant, no sembla l’actuació aïllada d’un cònsol sinó que respon a unes instruccions donades pel govern espanyol perquè el catalans no votin”.
Per denunciar aquesta situació, SI ha registrat aquest dilluns un escrit a la delegació del govern espanyol adreçat als ministeris d’Interior i d’Afers Exteriors on s’exigeix que es garanteixi el dret a vot a tots els ciutadans catalans residents a l’estranger de cara a les eleccions. “Esperem que aquestes traves denunciades desapareguin i que cap català que així ho desitgi no pugui votar en aquests comicis. Si això continués així aquests fets seran denunciats a totes les instàncies estatals internacionals”, exposa l’escrit.
ERC també critica l’actitud d’ambaixades i consolats
En el mateix sentit, el president d’ERC, Oriol Junqueras, també ha afirmat aquest dilluns haver rebut moltes queixes a través del telèfon i d’Internet de les traves que estan posant les ambaixades espanyoles als electors catalans. El líder republicà ha destacat que volen garantir que tots els ciutadans puguin exercir el seu dret a vot amb llibertat i ha criticat l’actitud de les ambaixades i consolats espanyols.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48052/molts/catalans/estranger/no/podran/votar/25n
Los lectores en el extranjero explican sus problemas para votar el 25-N
Varios testimonios de lectores corresponsales señalan la desinformación y las dificultades que están teniendo para ejercer su derecho a voto
Lectores corresponsales
Los residentes en el extranjero deben emitir su voto por correo LVD
Patricia Plaza
Miles de emigrantes no han recibido las papeletas para poder votar
“No tengo ninguna información. Nueve años registrada. El cónsul honorario no tiene ninguna información, manos atadas, ninguna autoridad para facilitar ningún trámite. En Michigan nadie pudo votar en las elecciones generales”. Así se expresaba Nuria Garrote este lunes en el programa El món a RAC1, que denuncia las trabas que le está poniendo el consulado español en Detroit para poder votar por correo en las elecciones catalanas del próximo 25 de noviembre.
Sin embargo, este no es un caso aislado. Actualmente hay 155.923 catalanes residentes en el extranjero, pero hay muchos que se encuentran en una situación similar a la de Nuria Garrote y no saben si podrán votar. Desde LaVanguardia.com hemos contactado con los lectores corresponsales para que nos expliquen qué dificultades están teniendo para ejercer su derecho a voto.
Los problemas derivan de la reforma de la Ley Orgánica del Régimen Electoral General (LOREG) en febrero de 2011, que ya provocó incidentes en las pasadas elecciones generales. Para los residentes en el extranjero que están en el Censo Electoral de Residentes Ausentes (CERA) los requisitos para poder votar se han multiplicado. Primero, hay que estar en este fichero, y si no lo estás, pedir tu inclusión. Luego se ha de pedir el voto. No es que libremente se te otorgue el derecho que como español tienes, sino que has de solicitarlo. Es por eso que los emigrantes denuncian que la LOREG “vulnera los derechos ciudadanos, afecta el principio de igualdad y no discriminación, así como los derechos de participación política que define la Constitución”.
Esto es lo que fundamentalmente cambia y entorpece. De hecho, depende del buen funcionamiento de Correos. “A mí me llegó la notificación del censo hace unos días (enviada inicialmente hace semanas) lo que sólo deja unos días para enviar la documentación acreditativa para que luego el censo envíe las papeletas de voto. Como al parecer usan un sistema de correo que tarda varias semanas en llegar, es prácticamente imposible que reciba las papeletas a tiempo para la votación”, explica Xavier Quintana desde Los Ángeles (Estados Unidos).
Pero hasta aquí no llega la cosa. Algunos catalanes residentes en el extranjero denuncian que en esta ocasión, además, las autoridades consulares no les están ayudando para nada.
“Yo he ido a pedir información y se han negado a dármela, diciendo que podría encontrarla sin problemas por internet. No quiero imaginarme el porqué no me han querido ayudar…”, comenta Aurea Queralt, desde Bruselas (Bélgica). “A la persona que me atendió en el cónsul le pregunté: ¿Si paso medio año en Barcelona y medio en Berlín y por eso soy residente en España, no puedo votar si las elecciones se convocan cuando yo estoy en Alemania?. Correcto, mala suerte, vino a ser su respuesta. Así pues, tengo billete para el 23 de noviembre. La cuestión es votar”, explica Ferran Porta desde Berlín (Alemania).
ERC y Solidaritat aseguran que están recibiendo “muchas quejas” denunciando las dificultades que hay para votar desde fuera de Catalunya. Piden al Gobierno que no ponga trabas de cara a las elecciones del 25-N i que de instrucciones a las embajadas y consulados para resolver los problemas burocráticos con los que se encuentran los ciudadanos.
La Generalitat de Catalunya ha puesto en marcha recientemente la web Parlament2012.cat donde se puede acceder a toda la información necesaria para ejercer el derecho a voto desde el extranjero. El lector corresponsal desde Corea del Sur, Oriol Miró, se pregunta: “Después del revuelo que hubo con las embajadas catalanas, ¿alguien sabe dónde están o para qué sirven? Quizá en este contexto electoral deberían asomar la cabeza, más si ha habido problemas”.
Les set plagues d’Egipte són poques per a Catalunya
L’aportació espanyola a la política des de l’Onze de Setembre és una antologia de disbarats, desbarrades i d’amenaces digna de figurar en els annals internacionals. Les set plagues d’Egipte van camí de ser una fotesa respecte tot allò que pot passar als homes, dones i infants que viuen en aquest cantó de món que es diu Catalunya.
Lluís Aragonès
Progressivament, de forma pautada, concertada, de vegades de forma obsessiva, van apareixent dia rere dia polítics, ex-polítics, militars, ex-militars, jutges, bisbes, empresaris i tota mena de personatges que expressen davant qualsevol micròfon o càmera la seva visió paorosa i espaordidora dels efectes apocalíptics que comportarà la independència de Catalunya.
Tanta exageració, tanta sobreactuació, tanta mala fe, tant desig d’agafar les armes, de tancar a les presons, de prendre les urnes de les meses electorals un dia de votació, d’inhabilitar presidents… i tan poca expressió de democràcia i de respecte per la ciutadania acaben fent de tots els partícips d’aquest aquelarre una fàbrica d’independentistes, de gent normal que no vol viure en aquest entorn tan asfixiant que li nega una explicació ben senzilla: quins beneficis comporta per a qualsevol ciutadà mantenir-se al Regne d’Espanya?
L’economia està intrínsecament lligada a la política, especialment al Madrid creador del capitalisme castís o del BOE. Determinats empresaris (Lara, Piqué, Juan Rosell….) també juguen a aquest joc com a representants dels interessos de l’oligarquia espanyola davant de la immensa xarxa del teixit empresarial català, autòcton, petit i mitjà.
“Vull creure que és del tot vàlida la màxima de Joan Fuster: ‘Ja no ens alimenten les molles, ja volem el pa sencer'”
El biaix amb què els mitjans de comunicació centralistes expliquen les seves escaramusses econòmico-polítiques fa que unes declaracions en les quals José Manuel Lara amenaça de portar les seves editorials en castellà a Madrid en cas d’independència catalana és esbombat i repetit fins a atipar-se’n, i en canvi unes altres de seves en les quals amenaça de portar la seva divisió de llibre digital a Luxemburg per a estalviar-se 18 punts de l’IVA passin gairebé amb silenci. Ja reclama el seu preu?
En aquesta enorme plaça en què molts criden, ben pocs dialoguen i no se sap quants escolten, qui té més capacitat per fer sentir el seu clam? I per a convèncer? A qui farà cas el nou Parlament i el nou govern que surti del 25-N?
Però mentrestant l’impacte d’aquesta atmosfera angoixant creada per aquells que actuen com si Catalunya fos només una propietat seva va calant al país. Gent d’economia, de treball i de petita i mitjana empresa, gens sospitosa de militar en l’independentisme de tota la vida, es va sumant als que diuen que ja ni havia prou, que s’ha de tirar endavant. Què pot passar? Que estiguem pitjor? Pensar pitjor es fa ben difícil quan fa temps i temps que s’ha perdut tota la confiança en governs i governants espanyols.
El nivell de situació estructural i de situació conjuntural que es viu a Catalunya motivat per tota aquesta crisi econòmica, política i social és complicat de valorar a dia d’avui. Vull creure que ha calat profundament, que això no té marxa enrere i que el món de l’empresariat es fa seva i del tot vàlida la màxima de Joan Fuster: Ja no ens alimenten les molles, ja volem el pa sencer.
http://www.tribuna.cat/opinio//les-set-plagues-degipte-son-poques-per-a-catalunya-22-10-2012.html
Energúmens
ISABEL-CLARA SIMÓ
Per a Rosa Díez, només els espanyolistes són antinazis
Els prestigiosos cineastes John Travolta, Oliver Stone i Benicio del Toro han estat recentment al Festival de Sitges i van declarar que “José María Aznar s’hauria de portar al tribunal de l’Haia per la guerra a l’Iraq”. Recordem que Aznar, expresident espanyol, va emetre unes paraules agressives i prebèl·liques contra el poble català.
Les Corts Valencianes, fa poques setmanes, van portar Fernández Ordóñez, exgovernador del Banc d’Espanya, davant la fiscalia –ho van decidir de manera unànime, des del PP fins a Compromís– en negar-se aquest a aclarir el procés d’intervenció de la CAM quan presidia l’entitat. Les reaccions han estat les típiques del jacobinisme: només el Consell d’Estat té competències per a aquest afer, han dit. D’aclarir els fets, res de res.
L’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, diu que és un greu error haver legalitzat Bildu, una actitud irremissible antidemocràtica. La senyora Rosa Díez, popularíssima però amb escassos vots, deu estar molt irritada, perquè no sols els catalans som, tots en bloc, uns nazis, sinó que també ho són tots els bascos. A part de la bestiesa que significa culpabilitzar un poble sencer, aquesta senyora ve a dir que només els espanyolistes són antinazis. I encara diuen que calen lliçons d’història a les escoles catalanes!
Diuen que l’actual president espanyol, senyor Rajoy, il dolce far niente, està eufòric per l’abassegadora victòria de Núñez Feijoo. Ho dubto. En primer lloc perquè, de dins estant –del PP–, Feijoo és un competidor, un cop liquidada la lideressa, i segon perquè el cas de Catalunya i del País Basc és un tràngol que no sabrà solucionar.
Tot plegat, són dades preocupants, actituds energumèniques, visceralitat postelectoral o la memòria històrica dels vencedors per les armes. Lamentable. Tanmateix, em preocupa molt més una altra dada, no tan vistosa: que el PNB hagi decidit prescindir de Bildu, malgrat els resultats electorals. Ho dic perquè, en la campanya, Iñigo Urkullu ha mostrat un tarannà clarament sobiranista, i, a l’hora de la veritat, s’enroca en el nacionalisme autonòmic. Ai!
I per cert, un detall curiós: quantes “eñes” a tot arreu!
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/586781-energumens.html
ON SÓN, ELS ESPANYOLS DEMÒCRATES?
“Són els espanyols demòcrates els qui s’han de pronunciar contra l’Espanya que afirma que el poble català no existeix”
Víctor Alexandre
Aquests dies, arran de l’allau d’atacs que està rebent Catalunya, procedents d’Espanya, són molts els catalans que es pregunten on són els demòcrates espanyols. Per què callen? Per què es fan l’orni davant de tantes barbaritats, mentides i amenaces que la dreta i l’esquerra espanyoles llancen contra Catalunya i contra el seu dret a constituir-se en un Estat independent? On són els intel•lectuals i els artistes de mentalitat oberta i de vocació universalista, com ara Víctor Manuel, Ana Belén, José Sacristán, Luis Eduardo Aute, Javier Bardem, Fernando Trueba, Pedro Almodóvar, Alejandro Amenábar, Carlos Saura i tants d’altres? No tenen res a dir, en veure amenaçada la voluntat pacífica i democràtica del poble català a decidir el seu destí? Doncs no, no tenen res a dir. Ni mitja paraula.
Tanmateix, volem creure que a Espanya hi ha una minoria silenciosa que sí que n’és, de demòcrata. Dic minoria silenciosa perquè, encara que no es faci sentir, no dubto que acceptarà amb naturalitat que Catalunya, d’acord amb el seu Parlament, es declari nou Estat independent d’Europa. Aquí tenim dos exemples d’espanyol demòcrata:
• Miquel Bosé, cantant: “Estic convençut que veuré canviar la geografia de la Península, hi estem abocats. No es pot forçar un poble a ser el que no vol ser. Tampoc no pots forçar individualment les persones. I la suma de persones fa un poble”.
• Vicente del Bosque, seleccionador espanyol de futbol: “Catalunya està en el seu dret de defensar la independència. És la llibertat que té cada poble per decidir el seu futur.”
La pregunta és: quants segles han de passar perquè la cultura democràtica de Bosé i Del Bosque, deixi de ser anecdòtica i esdevingui majoritària a Espanya? De moment no hi ha resposta, perquè l’evolució que demanem és antagònica amb la naturalesa d’aquell país. La seva història, una història de dominació i d’anorreament de pobles, cultures i llengües, n’és la prova. I si a això hi afegim que l’estatus d’Espanya és insostenible sense la subordinació de Catalunya, en la mateixa mesura que l’estatus de l’amo és insostenible sense la subordinació de l’esclau, entendrem la virulència de la reacció espanyola davant l’horitzó immediat d’una Catalunya independent.
Com he dit, molts catalans volem creure que hi ha un sector de la societat espanyola veritablement democràtic i disposat a acceptar la voluntat del Parlament de Catalunya. Però, perquè aquesta creença deixi de ser un acte de fe, cal que aquest sector es faci visible i que amb veu alta i clara rebati els atacs i les amenaces que el Partit Popular i el Partit Socialista llancen contra Catalunya i que defensi la independència catalana –encara que no la desitgi– com un dret inalienable de tots els pobles de la Terra. Són, per tant, aquests espanyols demòcrates de pedra picada els qui han de blasmar el nacionalisme d’arrel totalitària que nega a Catalunya la seva condició de subjecte polític; cosa que significa la negació de la nació catalana, de la seva història i dels seus drets nacionals. Són aquests espanyols, en definitiva, els qui, des de la radicalitat democràtica, s’han de pronunciar contra l’Espanya que afirma que el poble català no existeix. Volem conèixer-los i escoltar com fan seves les paraules de Miguel Bosé i Vicente del Bosque. Al capdavall, si Espanya està interessada a saber el nombre de catalans independentistes, Catalunya també té interès a saber el nombre d’espanyols demòcrates.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/on_son_els_espanyols_democrates_89987.php
Sirenes espanyoles
Salvador Cot
A Euskadi, el PSOE i el PP sumats tenen menys escons que el PNB.
Veurem què passa a Catalunya el mes que ve, però l’enquesta del CEO -per cert, la que millor va descriure el resultat de les passades espanyoles- dibuixa un panorama en el qual els dos grans partits espanyols queden en quart i cinquè lloc en les preferències de vot directe dels electors catalans.
Vist el parlament de Vitòria i en espera del de la Ciutadella, el fet és que l’actual sistema d’organització territorial té el suport d’una franja clarament minoritària de les societats basca i catalana. Fins i tot entenent la posició dubitativa del PSC com a autonomisme clàssic, pot haver-hi una majoria sobiranista pròxima al centenar de diputats en la pròxima cambra legislativa catalana.
Doncs bé, una onada d’aquestes dimensions ni tan sols ha generat un instant de dubte en els editorials dels diaris de Madrid. Cap de les seves falanges de tertulians no ha tingut ni un minut de carraspera a l’hora de dir que la Constitució del 78 és la garantia de l’Espanya eterna. Mai no hi havia hagut tanta unanimitat entre el PSOE i el PP a l’hora de negar qualsevol possibilitat que s’allunyi un mil·límetre del café para todos.
En definitiva, el viatge a Ítaca continua, avorridament, mentre les sirenes insulten, amenacen i reneguen en comptes de cantar.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48062/sirenes/espanyoles
El dèficit espanyol només cau mil milions tot i les retallades
L’Estat va tancar el 2011 amb els mateixos números vermells que Grècia, el 9,4% del PIB
La CE es mostra indulgent per les despeses “inevitables i excepcionals” i insinua que no exigirà a Rajoy complir el 6,3% aquest any
ALBERT SEGURA
Dèficit a la zona euro Foto: EL PUNT AVUI.
Només 1.036 milions d’euros estalviats l’any passat. Tot i les retallades (molt especialment a Catalunya, mentre la resta de l’Estat era de campanya electoral), la rebaixa del sou dels funcionaris, la congelació de les pensions i la reforma laboral, el dèficit públic espanyol només es va reduir el 2011 en tres dècimes, fins al 9,4% del PIB. L’oficina d’estadística comunitària, Eurostat, va confirmar ahir que Espanya va tancar l’any amb els mateixos números vermells que Grècia, molt lluny del 6% que havien promès Zapatero i Salgado, i del 8% que es va trobar Rajoy en arribar a la Moncloa.
La culpa és de les “factures pendents de pagament” amagades als calaixos dels governs autonòmics de Madrid, el País Valencià, Castella i Lleó i Andalusia, i dels rescats bancaris de Catalunya Caixa, Nova Caixa Galícia i Unnim. La Comissió Europea va insinuar ahir que serà indulgent amb aquesta gravíssima desviació “a causa de la naturalesa inevitable i excepcional de la despesa” en ajudes a la banca. En altres paraules: l’eurocomissari d’Afers Econòmics i Monetaris, Olli Rehn, “tindrà plenament en compte aquests factors quan analitzi si Espanya ha pres o no mesures eficaces per corregir el seu dèficit excessiu”, admet el seu portaveu, Simon O’Connor.
Brussel·les ja ha donat un any més de termini a Rajoy, fins al 2014, per sanejar els comptes, però el mes que ve, en la presentació de les previsions econòmiques de tardor, Rehn haurà de tornar a fer els ulls grossos i ser flexible amb l’enèsim incompliment espanyol. I sobretot ara que fins i tot l’FMI l’acusa d’estar matant el pacient amb la sobredosi d’austeritat i que els sindicats li han convocat una segona vaga general a Rajoy. L’eurocomissari es limitarà a comprovar si l’executiu del PP respecta el compromís de retallar el dèficit estructural al 2,7%, i no li exigirà que compleixi també l’objectiu nominal, inassolible, del 6,3%.
Eurostat no només ha elevat en nou dècimes el dèficit públic espanyol del 2011 (des del 8,5% que havia calculat a l’abril), sinó que també ha revisat a l’alça el del 2010, del 9,3% fins el 9,7%.
LES XIFRES
2,7 per cent és l’objectiu de dèficit públic estructural per a l’Estat que ara la Comissió Europea considera prioritari.
9,7 per cent va ser la diferència entre ingressos i despeses el 2010, quatre dècimes més del 9,3% calculat inicialment.
Sou per al comissari destituït
La mateixa Comissió Europea que ha dictat a Rajoy la retallada de les indemnitzacions per acomiadament pagarà un sou vitalici a l’eurocomissari de Salut destituït per corrupció. El maltès John Dalli, obligat a dimitir dimarts passat per la seva suposada implicació en un cas de tràfic d’influències, cobrarà 9.000 euros mensuals els propers tres anys (el 45% del seu salari base) i després rebrà una pensió vitalícia de 2.300 euros al mes (l’11,4% del seu sou). Tot plegat malgrat haver treballat només dos anys a Brussel·les. La Comissió, tot i haver-lo obligat a plegar, al·lega que li ha de “respectar els seus drets” perquè encara “no hi ha cap evidència legal de la seva culpabilitat” ni ha estat condemnat pels tribunals de Malta.
L’oficina anticorrupció comunitària, però, assegura que Dalli sabia que un empresari maltès havia exigit en nom seu 60 milions d’euros a una empresa sueca a canvi d’influir en la futura legislació europea sobre tabac.
Rubalcaba s’amaga en el pitjor moment per al PSOE
ARA. L’ EDITORIAL
El març passat, el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va comparèixer a la seu de Ferraz després de la inesperada victòria de José Antonio Griñán a Andalusia. Ahir, però, després de la debacle socialista a Euskadi i Galícia, va ser la seva número dos, Elena Valenciano, la que va donar la cara. Es tracta d’un símptoma clar de la descomposició que viu el PSOE, en caiguda lliure electoral, amb una direcció política erràtica i amb cada vegada més exvotants que votants. Les xifres d’ahir són esfereïdores: els socialistes van perdre un 33% dels sufragis a Euskadi i un 44% a Galícia. En general unes pèrdues que multipliquen per tres les que va patir el PP.
Davant de la catàstrofe, Valenciano va fer una lleu autocrítica, va descartar dimissions i es va limitar a dir que la solució passava per accelerar els canvis que ja estan en marxa. La realitat, però, és molt més complexa. El PSOE té un greu problema d’identitat política combinat amb un lideratge fràgil i associat al passat que, en el pitjor moment del partit, s’amaga i defuig responsabilitats. Els socialistes necessiten una autèntica catarsi, una redefinició a fons del projecte i una renovació de cares que el faci creïble. Però ni les velles glòries felipistes ni les restes del zapaterisme (almenys fins que no facin una forta autocrítica dels vuit anys de govern del polític lleonès) semblen en condicions de redreçar el rumb d’una nau que s’enfonsa.
A Catalunya la crisi del PSOE repercuteix en un PSC en retrocés i a la deriva almenys des del 2010. Els socialistes catalans estan immersos en la seva pròpia transició nacional i social i, tot i que han fet passos importants, arriben molt tocats a les eleccions del 25-N. Aquests comicis poden ser el cop de gràcia que els obligui a un cop de timó. Si, com apunten les enquestes, la suma d’ICV i ERC els supera, el PSC haurà d’accelerar el seu procés intern per no quedar definitivament despenjat i desconnectat del tronc central del catalanisme.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Rubalcaba-samaga-pitjor-moment-PSOE_0_797320350.html
Matemàtica dels pobles
David González
S’ensorra Espanya? No: s’ensorra el PSOE. Primera lectura de les eleccions gallegues i basques: Rajoy aguanta, Rubalcaba trontolla. Propera estació: Catalunya. El PSOE es valencianitza arreu. La refundació del socialisme espanyol -i català- no és una necessitat: és un imperatiu categòric. O això o la secundarització perpètua. Tant cert com que l’univers -com va dir Galileu- es pot llegir en caracters matemàtics, tot i que els maleïts caracters s’esmunyen com angules d’Aginaga. Segona lectura: la nova (vella) matemàtica basca. Per entendre-la, cal girar la màxima del jesuïta: en temps de tribulació cal fer mudança… per salvar els mobles. El PNB torna al poder i l’abertzalisme d’esquerres es reagrupa… per salvar el concert econòmic, o sigui, la sobirania basca realment existent. Sumeu els vots del PCTB el 2005 -l’última marca de Batasuna tolerada abans de la il·legalització- amb els d’Aralar i EA el 2009; afegiu-hi els perduts pel PNB post-Ibarretxe, el d’Urkullu, i apareixeran els obtinguts ara per la Bildu de Mintegi. Un resultat tan històric -i una majoria sobiranista tan històrica- com històriques són les primeres eleccions post-ETA. El 2009, PSOE i PP van forçar la matemàtica parlamentària excloent-ne Batasuna com a pas necessari per materialitzar la matemàtica social constitucionalista. I la il·legalitzada Batasuna va demanar l’abstenció convençuda del mateix però a la inversa: que calia el pacte PSE-PP per forçar la matemàtica social sobiranista. Els uns i els altres han fracassat encara que a algú li sembli que l’articulista no sap sumar. El 2009, López i Basagoiti van guanyar el Govern però no el carrer, i ETA va entendre que s’haurà de dissoldre perquè Bildu pugui ser alguna vegada al Govern. Otegi va resoldre aquesta equació abans que ningú el 1998. Però els temps de les sumes de Lizarra també han passat. Diumenge es van reajustar les dues comptabilitats, la política i la social.
Extraordinària paradoxa: la supervivència de l’excepcionalitat foral basca pot dependre més de la continuïtat a la cleda autonòmica espanyola que de l’èxode als espais oberts de la nova Europa on la cancellera Merkel vol imposar la unificació fiscal abans de firmar la unió bancària. I Catalunya? Catalunya mai no ha estat Euskadi, En la matemàtica dels pobles, 1+1 no sempre fan 2. http://www.lavanguardia.com/encatala/20121023/54353364367/matematica-dels-pobles-david-gonzalez.html#ixzz2A6W6u2Im
El ‘Titanic’ socialista
Les tres nacions històriques, d’acord en alguna cosa: l’enfonsament del socialisme
Pilar Rahola
El meu titular és en termes antitètics: “Espanya guanya i perd”. És a dir, “Espanya” es consolida a Galícia, i naufraga a Euskadi, on la pinça PP-PSOE ha patit una derrota inapel·lable. Antoni Batista ho afirmava en l’especial electoral de Josep Cuní a 8TV, quan assegurava que Espanya s’havia enfonsat al País Basc. Suavitzat pels derrotats o magnificat pels vencedors, el cert és que el Parlament basc serà contundentment sobiranista i que l’experiment amb gasosa del govern anterior ha resultat clarament fallit, no endebades es basava en una mentida, la de deixar una majoria social de bascos sense dret a la representació política. La victòria de Bildu, doncs, és la feliç consecució d’aquest dret i el final d’una anomalia política que tenia justificacions legals, però cap justificació democràtica. És sobrer dir que tampoc no la té la violència, però l’existència d’ETA mai no havia de ser obstacle per negar el dret del món abertzale a presentar-se a les eleccions. Cal afegir finalment que la reacció de Cospedal als resultats de Bildu o de Rosa Díez comparant-los als nazis diu molt de la idea que tenen aquestes persones del que és la democràcia. I respecte a Rosa Díez, que algun sobrevivent de l’holocaust li expliqui què va ser el nazisme, amb els deportats, els camps d’extermini i els nens gasejats, i després, quan li ho hagin explicat, que li digui que no hi ha res més brut, més roí i més prefeixista que banalitzar el nazisme. Però en fi, a casa de la senyora Rosa, tot val per l’histrionisme polític.
I si Euskadi mostra la força imparable del seu nacionalisme, a Galícia avança l’Espanya una, protagonitzada per un Feijóo que ha aconseguit un fort lideratge. La seva victòria és inapel·lable i ens recorda que cap de les tres nacions no són comparables. Excepte en una qüestió, on les tres sembla que es posin d’acord: l’enfonsament del socialisme espanyol.
Ensopegada històrica a Galícia, més ensopegada a Euskadi i previsible ensopegada a Catalunya. És a dir, el PSOE està a un mes vista de quedar-se fora de la centralitat de les tres nacions històriques, la qual cosa significa que només el compren allà on Espanya no és en debat.
Més enllà de la quantitat de problemes que acumula i les raons endèmiques d’aquest càstig electoral reiterat, és evident que el socialisme té un problema gruixut de model estatal, i que aquest deriva de la seva falta de model propi. Lentament, de la transició fins ara, el PSOE ha anat perdent la seva pròpia personalitat respecte a Espanya i s’ha anat convertint en la comparsa progre del model únic. No només no té res a dir sobre el model d’Estat, sinó que apuntala la idea que és un model inamovible. I això és possible que li retorni els vots de l’Espanya genuïna, però cada dia l’allunya més de les nacions que un dia va defensar, en les èpoques en què defensava altres drets i creia en altres coses.
A qui convidem?
TONI SOLER
Quin maldecap per al comitè de campanya del PSC. S’acosta el dia D i encara no deuen saber si demanar ajuda o desconnectar el telèfon. El PSOE ja no és el primo de Zumosol , més aviat al contrari; Rubalcaba porta la derrota escrita a la cara, i la resta de dirigents… qui els coneix a la resta? Fa 25 anys tot era molt fàcil: Raimon Obiols era molt avorrit, però a cada capital el rebia un alcalde amic (noms rellevants: Nadal, Maragall…), González esvalotava la tropa al míting final i Alfonso Guerra solucionava la papereta a Santa Coloma de Gramenet. Però aquells temps han passat. El PSC de Pere Navarro no té reclams propis, i els de l’actual PSOE li poden fer més mal que bé. Excepte Carme Chacón… si tingués la bona fe de treure el nas en aquest funeral. Però si l’exministra conserva ambició pel lideratge socialista ho veurà a la tele, des de casa.
http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/convidem_0_797320289.html
PSOE i PP han perdut 489.000 vots, amb una gran sagnia socialista
El PSOE entra en ebullició, quan falta un mes per a les eleccions catalanes
Enric Juliana
Les bigues mestres han aguantat a Galícia i el País Basc. Han guanyat, sense discussió, els tradicionals partits de govern a les dues nacionalitats. Han guanyat el Partit Popular que Manuel Fraga Iribarne va portar fins a les portes del particularisme galleguista i el Partit Nacionalista Basc, fundat el 1895 i ara entregat a dues causes que susciten un ampli acord al seu país: el punt final d’ETA i el blindatge del concert foral (i la quota amb saldo positiu) davant els incerts esdeveniments dels propers anys a Espanya i a la Unió Europea.
Ha guanyat l’instint de conservació de les classes mitjanes i populars que continuen confiant en l’ordre polític de 1977-78. El sistema, però, perd oli. El sistema perd consensos. Una dada de la jornada electoral de diumenge no hauria de passar desapercebuda: el PP i el PSOE han perdut un total de 489.000 vots a Galícia i Euskadi (337.000, el PSOE; 152.000, el PP).
A Galícia, el Partit Popular ha perdut vots en relació amb les últimes eleccions autonòmiques i ha guanyat tres escons gràcies a la personalitat eficaç del seu líder (Alberto Núñez Feijóo) i per incompareixença de l’adversari. El seu triomf s’ha vist propulsat per l’absència d’una alternativa creïble i per la por que el poder regional passés a mans de tres partits barallats entre si i dominats pel volcànic Xosé Manuel Beiras i el crit de protesta dels irmandiños. Els tripartits i bipartits avui tenen molta mala fama a Espanya. La gent no es fia dels partits. Núñez Feijóo, ahir saludat com el gran valor en alça en el PP, la va encertar tàcticament assenyalant Beiras com el seu principal adversari.
Al País Basc ha pesat -i molt- la por a Bildu, en el pla moral (ETA encara no ha demanat perdó pels seus crims), en el pla ideològic i en el de la gestió. Un tema de conversa recurrent a Euskadi, a l’actual Euskadi en pau, és el delirant sistema de recollida d’escombraries que els abertzales han implantat a la província de Gipuzkoa (horaris de recollida molt rígids, identificació del propietari de les bosses…). Tant és així, que el mateix Arnaldo Otegi, des de la presó, ha recomanat als seus que vagin buscant la manera de sortir del jardí ecològic en el qual s’han ficat. Espanya és així: dramàtica i quotidiana. Ara per ara, l’únic que es trenca és la confiança en el futur i les bosses de les escombraries d’Azpeitia.
I fa fallida la confiança interna al Partit Socialista Obrer Espanyol. Si els inesperats resultats a Andalusia van donar un pressentiment d’esperança al secretari general Alfredo Pérez Rubalcaba, els de Galícia i Euskadi contribueixen a posar en qüestió el seu lideratge i poden allunyar Patxi López del delfinari. El PSOE ha perdut 337.000 vots, set escons a Galícia i deu a Euskadi (dada que ha de ser valorada tenint en compte el nou repartiment que imposa la legalització de Bildu). La sagnia és molt més gran a Galícia (-230.817) que al País Basc (-103.954). L’operació Pachi Vázquez ha estat un desastre. La crisi inclement colpeja el Govern de Mariano Rajoy, però qui perd més vots és el Partit Socialista. El PSOE no para de perdre gas. Es desinfla. Declina. S’esvaeix.
Il potere logora a chi non c’è la, va dir en una ocasió el polític italià Giulio Andreotti, esculpint una frase per a la història. “El poder desgasta a qui no el té”. Aquesta és avui la situació del primer partit de l’oposició. Rubalcaba va evitar comparèixer durant la desastrosa nit electoral. Hi ha un gran malestar, hi ha maror de fons i, una vegada més, el primer pronunciament crític ha estat el de Tomás Gómez, líder dels socialistes madrilenys, enemistat amb Rubalcaba i explícit defensor del gir a l’esquerra. Gómez, però, no és l’adversari principal de l’actual direcció socialista. La principal figura alternativa continua sent Carme Chacón i darrere seu torna a aparèixer-hi, amb nitidesa, la figura de José Antonio Griñán, president de la Junta d’Andalusia. Per donar suport a Carme/n, o per acabar perfilant-se ell mateix com l’alternativa a Rubalcaba? Encara és d’hora per saber-ho. En aquests moments, Griñán vol ser la veu del Sud, inquiet davant els moviments que es van perfilant a Barcelona i Bilbao. Recordem que el 1980, el PSOE va trastocar des d’Andalusia l’original plantejament asimètric de les autonomies espanyoles i va propiciar la gran derrota d’UCD. Tot torna al seu principi. Un cicle històric s’està tancant. Però no correm tant. Encara falta un mes per a les eleccions a Catalunya i al Partit Socialista l’espera un altre episodi difícil.
A Madrid, mal humor entre els franctiradors de la dreta, a qui no els agrada veure Rajoy reforçat. El volen feble. Volen dictar-li la política. Els dards es dirigeixen ara cap a Antonio Basagoiti, líder dels populars bascos. L’ala dura vol el seu cap. Rajoy el defensarà. El PP ha perdut pes al Parlament de Vitòria, però a Euskadi es decidirà part de la qüestió que es planteja des de Catalunya. Hi ha catalans que encara no ho saben i no convé córrer tant. Només una dada: els bascos són imbatibles en el joc a tres bandes.
España tiene un problema
Por si alguien no se había dado cuenta todavía, España tiene un problema. Un dragón dormido que acaba de despertar en Catalunya y otro con un enorme potencial en el País Vasco, pero que, por ahora, prefiere hibernar.
M. Dolores García
Durante muchos años, PP y PSOE han destinado ingentes esfuerzos y dedicación a negociar, satisfacer o combatir al nacionalismo vasco según el momento. Socialistas y populares han pactado con el PNV -recuérdense los encuentros privados entre Álvarez-Cascos y Arzalluz- y han forjado frentes en su contra, como el de la pareja Mayor Oreja-Redondo Terreros o ahora Patxi López-Antonio Basagoiti. Nada de eso ha servido para alterar un ápice el sentimiento nacionalista en el País Vasco. Ni siquiera para aumentarlo, ya que Bildu recoge el mejor resultado que obtuvo Batasuna gracias a la retirada de ETA y le suma los votos de Aralar y EA. El nacionalismo vasco mantiene una fortaleza inalterable.
El resultado vasco preocupa a Rajoy, aunque crea que puede mantener a la bestia dormida protegiendo el cupo, la mágica fórmula que permite a Euskadi continuar como el territorio más insolidario sin que ningún barón se atreva a insinuar una pega. La misma fórmula que Catalunya planteó con una cuota solidaria y levantó una polvareda de improperios. El PNV está ahora más pendiente de preservar sus privilegios que de lanzar retos separatistas de los que ya salió escaldado. Esperará a ver cómo le sale la jugada a Catalunya. Si esta avanza o si Urkullu no encuentra apoyo para gobernar, el dragón podría desvelarse.
Ocupados en Euskadi, PP y PSOE se olvidaron de Catalunya, porque, al fin y al cabo, CiU siempre había pactado a cambio de compensaciones posibilistas. Ahora el escenario ha cambiado y Artur Mas se declara dispuesto a emprender lo que llama “el proceso”, y que no es más que el intento de aglutinar una amplísima mayoría social que obligue a España y a Europa a admitir una Catalunya independiente.
Pero escuchar a Mas estos días es un ejercicio complejo. A veces parece dispuesto a acelerar, pase lo que pase. Otras rebaja ritmos y objetivos. Ayer, en el foro Barcelona Tribuna, admitió: “Puede que en el futuro alguien pueda decir que ha quedado defraudado”. Y previno: “Si nos asustamos y se ve que nos asustamos, nos verán venir otra vez y no nos irá bien”. O bien Mas alberga muchas dudas sobre hasta dónde conseguirá llegar o bien intenta pescar entre los que llamaríamos independentistas tácticos, que no desean tanto la secesión en cuatro días como restregarle por la cara al PP y al PSOE su profundo hartazgo y, a ser posible, sacar algún provecho del órdago.
En todo caso, como las advertencias del nacionalismo catalán carecen de credibilidad histórica en Madrid, el resultado soberanista en Euskadi y, sobre todo, el fiasco allí de socialistas y populares, pueden ayudar a esos partidos a asumir que España tiene un problema y que, más pronto que tarde, deberán afrontarlo.
El lapsus de Artur Mas
En su intervención de ayer en Barcelona Tribuna, Artur Mas se refirió al País Vasco y defendió que el sentimiento nacional no se ha apagado ni siquiera con “operaciones para prohibir que determinadas formaciones” se presenten a las elecciones, en referencia a la ilegalización de Batasuna y de sus marcas herederas. No debía de recordar Mas que CiU votó a favor de la ley de Partidos del 2002, que facilitó esas ilegalizaciones, y en aquel entonces a nadie se le escapaba la intencionalidad de la nueva norma.
Vídeos en la red
Si en las próximas semanas recibe usted alguno de esos vídeos humorísticos que circulan por internet aparentemente realizados por algún particular con tiempo libre y sentido de la ironía, sepa que en algunas ocasiones están elaborados desde partidos políticos para atacar al adversario. El marketing político no se detiene ante nada.
La temida visita de Felipe
Tradicionalmente, cuando llegan unas elecciones, el PSC solía recibir a Felipe González con los brazos abiertos, ya que continúa llenando los mítines del área metropolitana. Esta vez el expresidente volverá, pero en el PSC tiemblan sólo de pensar en que su discurso puede salir por cualquier lado y no están seguros de que se compagine demasiado bien con el que pretende transmitir Pere Navarro.
Catalunya, estat de la Unió Europea?
CARLES BOIX
En la seva campanya política de la por, els polítics del PP insisteixen a dir que Catalunya quedaria automàticament exclosa de la Unió Europea si es constituís en un estat sobirà. Més enllà del principi d’ ordeno y mando , que fan servir com a últim recurs quan tota la resta falla, addueixen dos articles del Tractat de la UE. Primer, l’article 4.2, que indica que “la Unió respectarà les funcions essencials [dels estats membres], especialment les que tenen com a objectiu garantir la seva integritat territorial”. Segon, l’article 20, que estableix que “serà ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d’un estat membre”.
L’article 20 del Tractat és, sens dubte, irrellevant per a la qüestió que ens ocupa. Introdueix un principi important: que la ciutadania europea deriva de i se superposa a la ciutadania estatal original i que, per tant, la UE protegeix els drets humans dels seus ciutadans (si cal contra els estats membres). D’aquesta declaració, però, no en podem deduir res sobre la regulació d’un procés de creació d’un nou estat al si de la Unió, de la mateixa manera que, per exemple, no podem extreure cap conclusió sobre la mateixa qüestió mirant les normes europees que regulen quants representants corresponen a cada estat al Parlament Europeu.
La referència a garantir la integritat territorial de cada estat membre a l’article 4.2 sembla escrita expressament per protegir la indivisibilitat de la nació espanyola. De fet, alguns tindran la temptació de connectar-la amb l’infame article 8 de la Constitució de 1978, que atribueix a les forces armades la missió de defensar la “integritat territorial” d’Espanya i, fins i tot, intentaran afirmar que la UE ha acceptat convertir-se en garantia última i directa dels territoris dels seus membres. Tanmateix, aquesta interpretació de l’article 4.2 és superficial i, per això mateix, equivocada.
El principi d’integritat territorial té una llarga història al dret internacional. L’article 10 del pacte que va crear la Societat de Nacions l’any 1919 el va reconèixer formalment. Però el concepte d’ integritat territorial fa referència a les fronteres entre estats ja existents i no té gaire a veure amb l’exercici del dret a l’autodeterminació. Com va establir el Tribunal Internacional de Justícia en una sentència de desembre de 1986 sobre una disputa territorial entre Mali i Burkina Fasso, el principi d’integritat territorial es dirigeix a evitar canvis de fronteres existents entre estats ja sobirans. I, per tant, només seria aplicable en un cas d’autodeterminació (per exemple, el del Sàhara marroquí) si un estat veí (com Algèria o Mauritània) aprofitava la creació d’una República sahariana independent per canviar les fronteres actuals.
L’any 1975 els Estats Units, la Unió Soviètica i tots els països europeus (llevat d’Albània) van firmar l’Acta d’Hèlsinki sobre seguretat i cooperació a Europa. L’Acta va anar molt més lluny que el Tractat de la UE. A més de comprometre’s a “respectar la integritat territorial de cadascun dels estats participants” (punt 4), els estats signants van declarar “inviolables tant les fronteres del participants com les fronteres de tots els estats d’Europa” (punt 3). I, tanmateix, quinze anys després, quan Eslovènia se separà de Iusgoslàvia, els països que havien signat aquells acords la reconegueren en pocs dies.
La Sra. Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea, va resumir l’estat jurídic (i polític) d’aquesta qüestió perfectament en unes declaracions al Diario de Sevilla el 30 de setembre. Preguntada sobre una suposada exclusió automàtica de Catalunya de la UE, respongué de forma taxativa que “la legislació internacional no diu res” en aquest sentit, que Espanya havia de resoldre el seus problemes interns i que confiava plenament “en la mentalitat europea dels catalans”. (Per cert, el Sr. García-Margallo anuncià al Congrés de Diputats que la Sra. Reding li havia tramès una carta en què es retractava de les declaracions a Sevilla. Fóra bo que el ministre d’Afers Estrangers publiqués la carta perquè, fins i tot si la Sra. Reding passa a defensar-hi una hipotètica posició comuna de la Comissió, aquesta darrera no s’ha desviat mai del principi d’estricta neutralitat.)
En una paraula, els tractats de la UE no poden ser utilitzats en contra de la voluntat democràtica d’un poble. És cert que no regulen un hipotètic procés d’ampliació interna de la UE. Però aquesta manca de regulació no implica prohibició, com ha argumentat manta vegades el Tribunal Internacional de Justícia. En una interpretació estrictament democràtica de la situació (un exercici probablement difícil per al govern espanyol), la situació s’assembla al cas del Jura francès, que volgué independitzar-se del cantó de Berna l’any 1977. Tot i que la Constitució suïssa no preveia aquesta possibilitat, va prevaldre la voluntat del Jura i aquest cantó es va unir a la confederació helvètica dos anys després. Tot això conté una lliçó transparent per a Catalunya: fem el nostre camí tranquil·lament, consultem el país i, després, carregats amb la raó de la majoria, podrem negociar en quins termes volem continuar a Europa.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Catalunya-Unio-Europea_0_797320287.html
L’ONADA SOBIRANISTA QUE NO CESSA
“Una majoria sobiranista ha de portar nous aires a la política catalana on sentit de país i democràcia vagin agafats de la mà”
Marc Gafarot
La setmana passada coneixíem els resultats de les eleccions municipals a Flandes on la sobiranista N-VA aconseguia uns resultats espectaculars erigint-se de nou en primera força i vencent, per cert, a la ciutat durant noranta anys d’hegemonia socialista d’Anvers. Ara les bones noves per al sobiranisme a l’Europa occidental ens arriben des d’Euskadi. Allí dues formacions nacionalistes PNB i EH Bildu han assolit el primer i el segon lloc als comicis autonòmics i han deixat en evidència la política erràtica i qüestionablement democràtica de populars i socialistes en relació a l’anomenada esquerra abertzale. I és que la pau i la normalitat democràtica al País Basc duu, fins que es demostri el contrari, més força per al nacionalisme basc i menys suport pel nacionalisme victimista espanyol. Privar de llibertat a l’hora de votar a una part més o menys significativa de la societat és sempre dolent arreu i en el cas basc, vist des d’un punt de vista espanyolista, l’únic que els ha servit és per a rearmar –políticament i estratègica s’entén- l’esquerra abertzale i poder aquests presentar-se amb un programa alternatiu al nacionalisme del PNB. Un programa atractiu i alhora complementari. Aquest últim, guanyador com era de preveure de les eleccions, continua en un camí gradual i de perfil baix per bé que amb una tradició ben consolidada i el temps ens dirà si l’actual moderació en les formes ho serà també en objectius. Veurem també amb expectació si l’efecte català implicarà cap contagi. Les coses fins no fa gaire temps eren a la inversa. Ara noves circumstàncies pels nous temps.
En un altre territori Escòcia la campanya pel referèndum continua fent passes endavant i el primer ministre Salmond ja ha pogut pactar amb Westminster les claus mestres de la convocatòria del plebiscit. Allí ningú s’exaspera i ningú nega drets nacionals. La democràcia britànica segur que és imperfecta però el que és clar és que l’imperi de la llei és al servei del poble i no al revés com aquí ens passa. Recordem que ara fa poc més d’un any el poble va parlar a Escòcia i va atorgar una majoria absoluta al Scottish National Party de Salmond.
Per últim ens queda Catalunya i les properes eleccions del 25 de novembre. Probablement mai l’eix nacional havia estat tant al bell mig de la política catalana com se’ns presenta en aquest moment que s’intueix històric. Ho és pel que suposa de canvi de cicle i de reivindicació en el nacionalisme català. Val la pena dir que el catalanisme no havia estat mai sobiranista en la mesura que ho és ara i per bé que d’independentistes sempre n’hi ha hagut mai havien estat l’element majoritari. La majoria sobiranista que s’entreveu a les properes eleccions catalanes és un reflex de circumstàncies exògenes que ens són coetànies i que demostren que les nacions sense estat gaudeixen de certs vasos invisiblement comunicants. Però també, i especialment a casa nostra, les circumstàncies endògenes ens palesen que és el grau de frustració i de desolació davant les polítiques que els diferents governs espanyols democràtics han seguit amb Catalunya les que allunyen inexorablement el ciutadà mitjà català. Que els espanyols facin com si no se n’adonen no vol pas dir que no ho sàpiguen. Una majoria sobiranista ha de portar nous aires a la política catalana on sentit de país i democràcia es donin la mà. Això a casa meva en diem el dret a decidir o d’autodeterminació que consagren, per cert, les Nacions Unides o el propi Vaticà.
I és que aquests quatre motors del sobiranisme no paren i avancen la seva causa nacional a marxes, potser no forçades i cadascú al seu ritme, però cada cop amb més embranzida. L’Europa dels estats-nació com ha dit el president Mas recentment viu un procés de reformulació i nous estats com els abans esmentats, o almenys algun d’ells, podrien ben aviat jugar a la primera divisió de la política europea. Com no pot fer-ho Catalunya si ho fa des de l’inici Luxemburg o ho fa Dinamarca, Suècia o a partir de l’any vinent la pròpia Croàcia. I tants d’altres.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_onada_sobiranista_que_no_cessa_89998.php
ENFONSAR-SE AMB L’ESTAT ESPANYOL
“És versemblant que l’impacte de la fi de l’espoli fiscal assolís una xifra de dos dígits respecte el PIB del nou Estat”
Agustí Bordas
Segons el Banc d’Espanya, la taxa de morositat a l’Estat espanyol ha batut un nou rècord, tot arribant fins el 10.5% dels crèdits gestionats per la banca espanyola. A més, d’acord amb les previsions de la consultora Ernst & Young, el PIB de l’Estat espanyol es reduirà un 1.5% el 2012 i un 2% el 2013. Aquesta companyia londinenca també preveu que l’atur arribi fins el 26% l’any 2014. Fins i tot els oracles del FMI certifiquen les previsions més negatives: el desbocat deute públic espanyol sobrepassarà el 100% del PIB espanyol l’any 2014.
Així doncs, d’una banda es confirma l’acceleració de la Gran Recessió espanyola i, de l’altra, se certifica la manca de realisme en les previsions de creixement realitzades per l’executiu de Mariano Rajoy, que preveuen un modest encongiment d’un 0.5% de l’economia de l’Estat per a l’any vinent i un creixement quimèric del 1.2% l’any 2014. Novament, el govern del PP intenta enganyar els ciutadans, empenyent uns pressupostos públics onírics i, tal com ja féu amb motiu de les eleccions andaluses, entestant-se a retardar la sol•licitud del segon rescat europeu fins després de les eleccions nacionals catalanes.
En cas de continuar sota administració espanyola i donats el previsible esfondrament de la demanda interna a l’Estat espanyol i la continuació del dèficit públic fins a finals de l’actual dècada, Catalunya es veurà arrossegada per l’enfonsament del fallit projecte polític espanyol. L’alternativa, també associada a un significatiu pla de d’ajustos i sacrificis però, tanmateix, capaç d’oferir un alt creixement a mitjà termini, és l’emancipació catalana.
Segons alguns observadors, l’Estat espanyol intentaria bloquejar la pertinença de l’Estat català a la Unió Europea. La resposta seria fàcil: un inversemblant bloqueig espanyol contra l’Estat català comportaria el rebuig de les noves autoritats catalanes a assumir cap part del deute espanyol. En aquest improbable escenari, el nou Estat català hauria de negociar la seva incorporació a l’Organització Mundial del Comerç – per obtenir la protecció oferta per la clàusula de la nació més afavorida – i, també, analitzar la possibilitat d’esdevenir Estat membre de l’Associació Europea de Lliure Comerç, un escenari amb certs avantatges per a una nació com Catalunya, destinada a ser contribuent neta dins el context de la Unió Europea.
Amb la recuperació del 8% del PIB català que desapareix a mans espanyoles mitjançant l’espoli fiscal, l’Estat català podria emprendre una nova estratègia de creixement econòmic; en concret, un 8% de despesa pública addicional a nivell domèstic –o bé de reducció equivalent de la pressió fiscal– tindria un efecte multiplicador sobre el total de l’economia catalana. Donada la considerable incertesa sobre la mida dels multiplicadors fiscals, caldria emprar estimacions prudents, però és versemblant que l’impacte positiu total de la fi de l’espoli fiscal català assolís una xifra de dos dígits respecte el PIB del nou Estat català.
L’Estat català és viable, necessari i clarament beneficiós per a la gran majoria de ciutadans catalans que no són financerament subsidiaris a l’oligarquia madrilenya. Malgrat els insistents esforços dels unionistes per generar por, la realitat és que l’escenari més inquietant consisteix en perpetuar la decadència econòmica catalana per satisfer interessos aliens.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/enfonsar-se_amb_l_estat_espanyol_90000.php
Primers apunts de batalla
SALVADOR CARDÚS
Tot i que estem en ple fragor de la batalla política provocada per l’11-S i les decisions posteriors del president Mas, ja hi ha prou elements sobre la taula per començar a analitzar el combat i fer les primeres cròniques de guerra. Certament, l’evolució és encara incerta. Però d’allò que portem vist en podem destacar algunes característiques. Per exemple, el risc de caure en el menysteniment del contrincant davant del fet que fins ara hagi fet servir armes risibles, i que, a base de caricaturitzar-lo, ens el fem més còmode sense poder-lo contrarestar.
UN PRIMER FACTOR que cal considerar, i que afecta totes les parts, ha estat la sorpresa en el moment i la manera com s’ha plantejat el desafiament. Aquest efecte sorpresa ha forçat respostes improvisades. Per la banda dels que s’oposen a l’expressió democràtica de la voluntat dels catalans per decidir si volen un futur dins o fora d’Espanya, han tirat per la via fàcil de multiplicar per setanta les set plagues d’Egipte. Per la banda dels que la defensen, sense amagar les grans dificultats que comporta sortir ben parats de l’aventura, lamentablement s’han adreçat més a la pròpia parròquia que no pas als que se sentien espantats pels primers. En ambdós casos, em temo que els més atemorits pels cataclismes que s’han anunciat no han trobat assossegament en els segons, i els entusiastes de la possibilitat de donar una resposta favorable a la independència, a cada provocació s’han acontentat, amb poques excepcions, sentint-se cada vegada més refermats en la seva posició.
ARA BÉ, CREC QUE hi ha tres observacions pertinents si volem participar amb intel·ligència en la batalla dialèctica en què estem compromesos. La primera és que cal tenir molt present que el combat és desigual. Vull dir que els arguments que tenen l’Estat a favor poden dissimular la pròpia contingència, mentre que els que n’estan orfes, queden molt afeblits. D’exemples n’hi ha mil, però podem agafar l’argument que diu que el món va cap a les unions i no cap a les divisions. L’evidència empírica mostra exactament el contrari: en els vint-i-cinc darrers anys -i en els cent últims- trobaríem ben pocs casos d’unions -la d’Alemanya, sí- però moltes desenes de nous estats fruit de secessions de tota mena. Però, a més, ens hauríem de demanar com és que l’Estat que argumenta la necessitat d’unió no sembla gens disposat a renunciar a la seva pròpia independència. I no tan sols això, sinó que l’orgull de defensar-la li fa prendre greus decisions, com ara no demanar un rescat quan el necessita. Per què la nostra independència separa, i la d’Espanya no?
LA SEGONA OBSERVACIÓ és per advertir que no em sembla correcte limitar-se a parlar de “discurs de la por” per referir-se a la mena de calamitats que anuncia l’Alicia Sánchez-Camacho o el mateix Pere Navarro, per molt que el PSC faci veure que parla de sensatesa. En realitat, quan la calamitat te l’anuncia qui té l’Estat a favor, el que fa realment és amenaçar. El gran perill, doncs, no són les dificultats d’una Catalunya independent, que en tindrà, sinó les amenaces fetes sota l’empara de l’Estat. I finalment, la tercera observació és per fer notar l’aparició incipient d’un victimisme a la inversa al qual recorren els que sempre s’havien sentit protegits per l’Estat i els fa pànic haver de mantenir els seus arguments a la intempèrie, que és com ho ha estat fent el sobiranisme fins ara. Si és un sentiment honest, cal tranquil·litzar els que el tenen. Però si és una estratègia per crear malestar, cal denunciar-lo i no deixar-s’hi atrapar.
NO CREC QUE SIGUEM davant d’un combat massa llarg, però sí que molt intens. I es pot encarar de moltes maneres, però en cap cas amb ingenuïtat. La pitjor de totes, d’ingenuïtat, és pensar que el combat polític ja està guanyat.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Primers-apunts-batalla_0_797320273.html
No és pot fer “Estat Propi” sense “Contracte Social”
Josep Ginesta
Quan parlem d’aquesta voluntat col·lectiva que envaeix la ciutadania catalana envers la construcció d’un estat propi, voluntària o involuntàriament, deixem de costat quin país voldríem l’endemà. Hi ha qui parla d’un full de ruta farcit de burocràcia, o més aviat, tecnocràcia, per construir estructures d’estat per fer el camí cap aquest estat propi. Caldria preguntar-nos de què ha servit l’autonomisme sinó per construir estructures, però vaja, si es fa algun forjat, ens haurem de preguntar, com les pensem construir, doncs es poden fer amb diferents lògiques, totes ideològiques, per descomptat.
D’entre els arguments per defensar un estat propi hi ha tot el reguitzell de dades macro i microeconòmiques que dibuixen un escenari de prosperitat. El que hem anomenat tradicionalment com d’independentisme pràctic, de butxaca, o senzillament econòmic. És evident que els punts de PIB que ens retornarien en un hipotètic model econòmic d’estat propi, o fins i tot, la capacitat i el dret a decidir que fer amb els nostres recursos, donarien un important impuls a la nostra economia, i caldria dibuixar el país que hom espera tenir l’endemà de l’efervescència. O és que algú pretén anar a la independència sense contracte social ?
Com es pretén construir una majoria social sense explicar que serà de la seva prosperitat i capacitat de crear riquesa individual i col·lectiva, sense un veritable contracte social adaptat als nous temps ?
Ja sigui doncs per fer el fet, o pel full de ruta progressiu, hem de triar quin tipus de país volem.
Un dels efectes de l’espoli fiscal és que s’ha convertit en espoli social pels efectes de la crisi i per allò que fa anys que diagnosticàvem alguns, certament una obvietat, de que la locomotora d’un tren una mica mandrós necessita més carbó que la resta de vagons per seguir fent de locomotora. Espoli que es significa en un major empobriment, un major atur, i una davallada generalitzada en els salaris i el poder adquisitiu de les persones treballadores.
Coneixíem fa uns dies que l’índex de pobresa a partir de l’Enquesta 2011 de “Condicions de Vida i Hàbits de Catalunya” on s’explica, com de fet, ja feien anteriors estadístiques, que Catalunya, que es situa amb una taxa del 29,5%, es situa per sobre la taxa de pobresa d’Espanya, que és del 26,7%, i òbviament, per sobre de la de la Unió Europea, que és del 21,6%.
Hi ha qui s’obstina en explicar que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. I convindria dir que si bé, aquestes dades, parlen per si mateixes, les dades històriques i comparades demostren que no és així. Ens han titllat de malversadors d’allò públic, d’estirar més el braç que la màniga, de viure per sobre de les nostres possibilitats. I d’això hem de parlar, perquè si bé hi ha algunes ineficiències, bàsicament de mercat de treball i model productiu, els receptadors d’austeritats – ja siguin Alemanys i eventualment francesos, o bé, el neoliberalisme recalcitrant -, no atenen a dades que son prou rellevants en tot aquest context.
Si analitzem dades comparades ens trobem que mentre que la mitjana europea d’inversió en polítiques socials en percentatge de PIB (dades EUROSTAT), es situava al 2009 en el 27 %, a Alemanya es situava en el 31 %, i a França en el 32 %. Els receptadors, els hegemònics, ens recepten una suposadament necessària austeritat quan a Espanya en aquell any es situava en el 21 % (en dades no homogènies de l’ IDESCAT, a Catalunya al 2007 podíem estar sobre el 18%). Això no podem titllar-ho d’excés en polítiques socials. Si ens centrem en despesa estricta en pensions, ens trobem que segons la mateixa font, el percentatge en PIB de despesa de Grècia, fou al 2009 del 13 %, mentre que a Alemanya ho fou del 13 % i a França del 15 %. Per contra, mentre sembla que ens recepten una reducció o retallada de pensions més enllà de la que ells tenen, a Espanya la despesa en pensions no va superar el 10 % del PIB, per sota dels nostres “socis”.
I lògicament, qui recapta el discurs de l’austeritat per aplicar retallades, no fa altra cosa que impulsar ideologies, no pas elements objectius d’inversió en polítiques socials.
Si centrem el debat dels retalls socials en el mercat de treball, ens recepten més productivitat i reducció de costos laborals. Doncs bé, pel que fa a productivitat, en dades 2009, Espanya amb 110, va estar per sobre de la mitjana UE en productivitat per persona ocupada, mentre que Alemanya, va estar per sota, amb una taxa del 105. Sobta que tinguem per sobre en productivitat unitària al mateix Japó també. Si que és cert que en producció per temps emprat (normalment per hora), tenim indicadors més modestos, però la raó és la no homogeneïtat del càlcul de jornades, i sens dubte, la cultura de les hores extraordinàries, que perverteixen qualsevol càlcul que es pugui fer per unitat horària. Pel que fa a costos laborals, motiu de les retallades que propugna la reforma laboral en part, en dades comparades tenim que mentre que Espanya, el cost laboral per hora treballada és en 20,60 euros a l’any 2010, la mitjana UE15 amb 23,10 i la UE27 amb 27,60 estaven molt per sobre, i molt lluny del cost d’ Alemanya de 30,10 i el de França amb 34,20 euros. Per tant, no podem dir que tinguem uns costos laborals alts comparats amb la resta.
Per contra, ens trobem que les receptes d’austeritat propicien reformes laborals que ataquen el poder adquisitiu de les persones treballadores, portant a l’aplanament salarials. Aquest aplanament de salaris s’explica amb dades com les de que al conjunt de l’ Estat espanyol, on s’observa que 1,7 milions de persones treballadores varen pactar increments de sous per sota de l’ 1% d’increment. L’ increment mitjà dels salaris pactat a convenis col·lectius fins a setembre per 4,4 milions de persones treballadores fou de 1,3 %, el que suposa una tercera part del que varen pujar els preus en aquell mateix mes, en que l’ IPC fou del 3,4 %. La forçada austeritat en els increments dels salaris no es veu corresposta per la reducció dels preus ni dels serveis bàsics (ni de l’ IPC), de forma que s’accentua aquesta pinça que no fa més que empetitir, no ja només el poder adquisitiu, sinó que ens arrossega a l’empobriment. De fet, alguns estudis diagnostiquen ja que un 35 % de les persones treballadores estan rebent el SMI, i un 40 % son en risc de pobresa en paràmetres de rendes de subsistència en clau internacional, de forma que la crisi i empitjorament de condicions de treball a Espanya, ha incrementat la seva diferència respecte a la UE en 4,3 punts. I aquesta situació, no és només de les persones que treballen per compte d’altri, sinó que en la clau que anteriorment es citava, un 22,5 % dels treballadors per compte pròpia, els emprenedors, la majoria treballadors autònoms dependents, estarien també en risc de pobresa per la reducció de les seves retribucions o honoraris, fet que situa a l’ Estat espanyol al capdavant de la llista europea, darrera de Romania.
El mateix ens trobaríem si analitzem dades d’inversió pública en mercat de treball i polítiques d’ocupació. Tant la vessant de serveis com polítiques actives, estem molt per sota de les mitjanes i de la inversió dels països “desenvolupats”. La única on som per sobre de la resta, i de molt, en despesa en polítiques passives, és a dir, en prestacions i subsidis d’atur. Però és clar, tenim un atur semblant al que va tenir EEUU en la gran depressió, i segurament, fruit de que la inversió en capital social no ha estat, ni de bon tros, per sobre de les nostres possibilitats.
I arribats a aquest punt, convé que pensem quin país volem ser l’endemà. Si hem de ser el país de primera que ens diuen, convé que els demanem si també seran capaços de construir les estructures d’estat per fer que la immensa riquesa que s’obrirà amb el nou país, es distribueixi justament entre les persones que hi viuen.
De fet, en el meu país de l’endemà, per exemple, el treball és un instrument essencial a l’abast de tothom per distribuir la riquesa entre les persones, i no pas per dividir entre rics, pobres i explotats. En el meu país de l’endemà, és un lloc no idíl·lic, sinó real com els països desenvolupats, on la inèrcia econòmica que propicia la efervescència de l’estat propi s’aprofita per fer un país de tots i no un negociat de pocs. El meu país de l’endemà és un nou país que atén a fulls de ruta, però també al contracte social que el fa un país de molts.
Quin és el vostre país de l’endemà ?
Mas sí, però: i els altres?
És cert que les eleccions que ara venen són, per dir-ho d’alguna manera, presidencials. Sento dir a molta gent que votarà el senyor Mas. Fins i tot Reagrupament recomana el vot per a CiU per tal de fer possible l’elecció del senyor Mas per àmplia majoria. Però, què succeeix amb la resta de candidats que van a la llista de CiU? No només a Barcelona, sinó a la resta de províncies (ai no, pecat, que s’ha de dir “circumscripcions”!)?
Jo, no vull amagar-ho, votaré per tal que el president Mas repeteixi. Sobretot perquè ha demostrat que és un líder que sap guiar un país. Perquè em sembla el millor. Però, sobretot, perquè no té un defecte que caracteritza el poble català: la por. Un defecte que ens uneix a gairebé tots (segurament també a la majoria de vostès, encara que reconèixer-ho els costi i els faci empipar). Si el poble català, ara, ha deixat descol·locat als de Madrid és perquè, per primer cop en molts anys, s’ha portat amb coratge. I ha estat el president Mas el que s’ha encarregat de representar aquest canvi. Jo reso per tal que duri, perquè encara em costa de creure que, al darrer moment, no ens caguem a les calces.
Ara bé, dit això, també cal reconèixer que molts de nosaltres tenim mèrit. Jo mateix, normalment, no vaig a votar. Per les raons que desenvolupo en aquest article: no m’agrada el sistema electoral català. O, millor dit, espanyol (perquè el nostre parlament ha tingut la barra de no voler-lo canviar en trenta anys). No poder elegir el meu diputat de districte i haver d’empassar-me les llistes que fan els, habitualment, llefiscosos elements del partit, em posa malalt. Però aquest cop m’hauré d’aguantar la ràbia i aniré a votar.
Aquest fet, que afecta a molts catalans, hauria d’estar tingut en compte pel president Mas, si surt elegit per una majoria confortable. No és que ens hagi d’agrair res especial, però una nova llei electoral constituiria un acte de respecte democràtic per a aquells que ens haurem empassat els principis en ares d’un procés que ell encapçala, per ara, amb dignitat. La feina que queda és ingent –el dia després de les eleccions comença una etapa amb una llista de tasques enorme-. Però aquest parlament que sortirà hauria de fer una llei electoral nova. I vist com van les coses, hauria de ser un sistema doble: elecció del parlament en un procés electoral i elecció del president en un altre. Perquè aquí no estem parlant d’un primer ministre que té un cap d’estat per sobre (rei o president de república). Aquí estem parlant del màxim representant del poble de Catalunya. D’aquella persona que ostenta la màxima representació. Aquell davant el qual quan passa, i només davant d’ell, la bandera del país s’inclina. Com succeeix a tot el món democràtic. Si ho haguéssim fet abans, jo votaria molt més satisfet. Com molts altres.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4662/mas/si/pero/altres
“Votar el president Mas és ara la millor possibilitat pel país”
Entrevista a Joan Carretero, president de Reagrupament
Joan Carretero (Tremp, 1955) és president de Reagrupament, partit que en aquestes eleccions ha demanat el vot pel candidat de CiU, Artur Mas. Des de Puigcerdà, on exerceix de metge, ens recorda que són unes eleccions inèdites i que al seu entendre cal estar al costat del president de la Generalitat perquè pugui convocar el referèndum. I desitja d’aquí quatre anys poder circular amb un carnet d’identitat català i de la Unió Europea.
per Mireia Giné
Reagrupament dóna suport a Artur Mas en les properes eleccions. Per què aquesta decisió?
Inicialment volíem que hi hagués una unió de totes les forces que volen la independència i l’Estat propi. Però això no ha estat possible i llavors nosaltres tenim clar que no volem ser una força més. Som una força que fa dos anys va competir i no va aconseguir cap diputat. Per tant, vist el que hi havia hem pensat que el més important és donar suport al president Mas, que és qui està liderant el procés per fer un referèndum, i poder tirar endavant el projecte que nosaltres volem.
En què es diferencien les eleccions del 25N amb les de fa dos anys?
Fa dos anys ho vam provar, no vam obtenir representació al Parlament. Aquest any ho podíem tornar a intentar i era possible que tampoc en tinguéssim. No tenia gaire sentit destinar esforços per no aconseguir cap representació. La proposta que fa el president Mas no l’havia feta mai cap president de la Generalitat fins ara. Aquestes eleccions seran úniques. És molt important que pugui tirar endavant aquesta proposta i tingui la suficient força el 25 de novembre.
L’han presa per unanimitat? Hi ha hagut molt debat intern?
És una decisió que ha pres pràcticament per unanimitat tota la junta directiva. Feia dies que en parlàvem i hem pensat que era la millor possibilitat pel país. Esperem que la majoria dels associats hi estiguin d’acord. És evident que uns ho veuran amb més bons ulls i d’altres no tant, però nosaltres no som una secta. Som un moviment polític i per tant la gent té una opinió.
El president Artur Mas s’ha posat en contacte amb vostès?
Sí, sí, es va posar en contacte amb mi per agrair-me el suport i saludar-me.
Vostè farà campanya?
En principi no, però no vol dir que en un acte en concret hi pugui ser, si val la pena que hi sigui.
El suport a Mas suposa un trencament de la coalició amb ERC que van fer a les eleccions generals?
No. Amb ells tenim coalició en alguns municipis i a Madrid, i en principi això continua i esperem que continuï bé. Però insisteixo que aquestes eleccions tenen un caràcter singular on el president demana suport per poder tirar endavant un referèndum d’autodeterminació. Estem en una situació inèdita en la política catalana.
Vostè va marxar d’ERC per fundar Reagrupament. Què els diferencia avui dia?
Nosaltres no som un partit polític convencional, on el seu objectiu és ser gran, créixer i governar, sinó que som un moviment que vol que Catalunya sigui un Estat lliure i independent. El dia que això s’aconsegueixi deixarà de tenir raó la nostra existència política. Som un moviment transversal on hi ha gent que pot ser més de dretes, d’esquerres o de centre. En canvi ERC moltes vegades es posiciona clarament com a partit d’esquerres. Les diferencies són importants.
Per què no va ser possible fer una coalició electoral dels partits independentistes? Massa personalismes?
Hi ha històries que han fet que hi hagi divergències en plantejaments, maneres diferents de veure les coses. I és difícil d’un dia per l’altre que organitzacions que tenen poca relació ho arreglin tot i facin una coalició.
I digui’m. Amb quina llei a la mà pot assegurar que Catalunya formarà part de la Unió Europea i de la zona euro quan esdevingui independent?
Una Catalunya lliure i el fet de ser un Estat lliure a l’Europa occidental el més normal és que formi part de la Unió Europea. Queda clar que la Unió Europea no té previst què succeeix si un territori d’aquesta esdevé un Estat propi. Però en tot cas no hi ha cap norma que digui que ha d’estar exclòs de la UE. I tinc clar que si això passa haurem de negociar.
El català haurà de ser l’única llengua oficial del futur Estat?
És un debat prematur. El que jo vull és una Catalunya lliure on els seus ciutadans puguin decidir, però és evident que la llengua pròpia de Catalunya és el català, encara que també cal recordar que hi ha molts ciutadans que tenen el castellà com a llengua comuna. El nou Estat haurà de garantir l’ordre lingüístic de totes les persones que hi siguin. Ara bé, és una evidència que el català haurà de ser la llengua pròpia d’aquest país.
Des d’Espanya ataquen el nou procés català amb el discurs de la por. Estan febles d’arguments o farà forat?
De fet, arguments no n’han tingut gairebé mai. Ara fan servir arguments punitius, de castigar el president. Els que apostem per la independència sempre ho hem fet amb arguments. I afortunadament la gent ja ha perdut la por.
Què en pensa de les declaracions del ministre Wert “el nostre interès és espanyolitzar els nens catalans”?
Són declaracions de tipus feixistoide. No es pot intentar uniformitzar la gent des del punt de vista nacional. La gent és com és. Això ja ho va intentar la dictadura franquista i no se’n van sortir. Va intentar aniquilar la cultura i llengua catalanes i no va poder. Com a mínim, són unes paraules molt desafortunades, però alhora la gent que podia tenir el dubte de què pretenen cada vegada ho tenen més clar.
Es veu amb un passaport català d’aquí uns anys?
Atès que serem de la Unió Europea no ens caldran passaports, sinó que amb el document d’identitat català ja en farem prou. Crec que aquest procés s’ha de fer amb serenitat però espero que sigui abans de quatre anys. Que pugui tenir un document que m’acrediti com a català i de la Unió Europea.
Mas posa condicions a l’Estat propi
El president de la Generalitat ha posat 5 condicions que s’han de complir per tal que CiU lideri el procés cap a l’Estat propi
El president de la Generalitat, Artur Mas, ja posa condicions i límits al procés català abans de que comenci. Avui en un dinar amb empresaris ha desgranat les cinc condicions que han de marcar el projecte d’un estat català segons Convergència i Unió: que tingui una majoria social al darrer, que s’actuï d’acord amb els marcs legals que es vagin establint, que es faci amb un to positiu, dins de la UE i amb absoluta radicalitat democràtica. Tot sembla indicar, per tant, que Mas podrà guanyar la legitimitat de liderar el procés a les urnes, però davant certa ambigüitat necessitarà una força que l’empenyi sense por a l’Estat propi.
Mas també ha apostat per consultar la ciutadania directament en els moments “crucials” del procés català en lloc de deixar-ho en mans del Parlament. “Qualsevol punt transcendent ha de ser avalat amb el vot directe de la ciutadania. Aquí ni tan sols els parlaments poden interpretar determinats mandats”, ha argumentat en una dinar organitzat per Barcelona Tribuna.
http://www.directe.cat/noticia/248252/mas-posa-condicions-a-l-estat-propi
Oleguer Presas, Francesc Lucchetti i Cesk Freixas, a la llista de la CUP per Barcelona
La candidatura està conformada per representants de diverses organitzacions independentistes i anticapitalistes
La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha presentat avui els components de la llista per la demarcació de Barcelona a les eleccions del 25 de novembre. Entre els membres hi ha personalitats destacades com el futbolista Oleguer Presas, l’actor Francesc Lucchetti, l’escriptor Julià de Jòdar o els cantants Carles Belda, Francesc Ribera ‘Titot’ o Cesk Freixas, a més de militants de l’independentisme històric.
En un acte a les Xemeneies de la Canadenca, considerat un lloc simbòlic de la lluita obrera, la CUP ha presentat “una vertadera candidatura de combat”, en paraules del portaveu nacional Adam Majó, encapçalada pel periodista i activista social David Fernàndez i conformada per representants de diverses organitzacions independentistes i anticapitalistes.
A més, compta amb noms com el de la històrica independentista Blanca Serra, l’activista Roser Veciana, l’advocat August Gil Matamala, el sindicalista de TMB Josep Garganté, a més del fundador del Taller de Músics Lluís Cabrera, l’advocat Toni Iborra o l’històric independentista Lluís Millà, entre d’altres.
La llista de noms és fruit de la decisió assembleària de la militància de la CUP i també de diferents persones i col•lectius que s’han interessat pel procés, “un mecanisme inèdit de confecció de llistes”, remarca la CUP, que ha intentat dur a terme “una experiència de radicalitat democràtica”.
Els membres de la llista, d’una mitjana de 36 anys, formen part d’organitzacions com l’MDT, el SEPC, Endavant, el sindicat COS, l’organització juvenil Arran, Lluita Internacionalista i En Lluita.
Jordi Évole, espanyolista de debò
Évole ha espremut l’entrevista amb Artur Mas al “Salvados” com una taronja. Diumenge noticia a El Periódico d’autobombo per a ell i pel diari, amb el títol “Jordi Évole repassa la portada d’El Periódico amb Artur Mas”, on el més important, i per aquest ordre, és el periodista, el diari i Artur Mas, que es veu d’esquenes mirant la portada de El Periódico. Dilluns un article d’opinió, també a El Periódico, titulat “El que no ens vam dir”, on explica les seves “percepcions” sobre Artur Mas. El que Évole creu és que Artur Mas, no està convençut que dir adéu a Espanya “sigui la solució als problemes, sinó un mal menor”, i considera que Mas, més que enamorat de la independència està de morros amb la dependència i que sigui com sigui, el president sempre guanya, tret que es faci enrere i defraudi els seus votants.
Évole dibuixa els possibles escenaris en que es mou el president i diu que si Espanya s’oposa a la consulta i aconsegueix aturar-la –no diu com- Mas surt vencedor, perquè “ningú podrà demostrar que els catalans no volien la independència”. En el cas que hi hagi consulta i guanyi el sí, ell serà qui es queda el premi. I en el suposat que guanyi el sí però s’impedeix la independència – Évole tampoc explica com -, els “dolents seran els altres”. I per últim si guanya el sí i aconsegueix que Catalunya sigui un estat propi, l’èxit total.
Évole, simplifica així el procés cap a la independència i ho focalitza en el president Mas, obviant el pes que puguin tenir la resta de forces independentistes – partits polítics i organitzacions de la societat civil-. En l’exposició del periodista es percep a més, certa confiança en que algunes forces superiors, que no descriu, puguin aturar la consulta, i en el cas que s’arribés a fer i guanyés el sí, aturar la independència – això sempre en el camp de la percepció, és clar-.
El consol d’Évole queda claren el seu article, és que hi ha independentistes de debò i altres d’econòmics. Diu el periodista de la Sexta que “Se’m va passar comentar-li si la pregunta del referèndum serà si estem disposats a ser independents i pobres. No és per ser malastruc, sinó perquè crec que els verdaders independentistes són aquells que fins i tot prefereixen ser pobres a dependre de Madrid. Als que pretenen la independència per ser més rics, segons la meva opinió, els interessa més la riquesa que la independència.”. Vist així, Évole deu ser un espanyolista de debò, d’aquells que prefereixen ser pobres i dependre de Madrid.
http://www.directe.cat/xoc-de-trens/248261/jordi-evole-espanyolista-de-debo
Entre Madrid i Berlín
AGUSTÍ PONS
No s’albira en l’horitzó de la Unió Europea polítics capaços de retornar a la política la capacitat de decisió que, en certa manera, la justifica
La crisi de l’euro ja fa quatre anys que dura i res no indica una solució propera. A l’inrevés. Alguns economistes diuen que, com a mínim, durarà deu anys (cal que suposem que descomptant els quatre que ja hem passat) i d’altres constaten que hem passat de la fase aguda de la crisi a la crònica.
Una de les conseqüències, potser inevitable, de la crisi és que han aparegut infinitat d’experts. El guirigall que formen és formidable i ajuda a crear la sensació que aquí ningú no sap gaire cap on hem d’anar. Cada polític, cada economista, cada organisme internacional, cada premi Nobel hi diu la seva amb l’esperança d’endevinar-la i guanyar el prestigi, les eleccions o la posterioritat. I, en canvi, es troben a faltar líders polítics que tinguin una visió de la jugada més enllà del pur present o del futur més immediat. Perquè no ens enganyem: la crisi és, fonamentalment, una crisi política que només tindrà solució des de la política. No es tracta de menysprear la importància dels fluxos econòmics, més o menys autònoms, ni de preconitzar un retorn a la via intervencionista que, en part, és la que ens ha portat a la situació actual. No es tracta d’això. Es tracta de trobar polítics que siguin capaços de prendre decisions al marge o en contra dels interessos partidistes o dels sentiments de les opinions públiques de cada país.
Aquests dies, per raons diverses, he tingut ocasió de repassar les vides de De Gaulle –magnífic, el Memorial instal·lat en una de les sales dels Invàlids– i Churchill; excel·lent escriptor, premi Nobel de literatura. De Gaulle va anar en contra de l’opinió pública francesa en dues ocasions transcendentals: quan no va acceptar la derrota del seu país, l’estiu del 1940, a mans de les tropes alemanyes; i quan va propiciar la independència d’Algèria després d’haver tornat al poder amb la idea de fer exactament el contrari. Per la seva banda, i com és sabut, Churchill va lluitar pel rearmament de la Gran Bretanya enfront del pacifisme claudicant de Chamberlain, però les seves opinions van ser tingudes per les d’un bel·licista perillós. Fins que, començada la II Guerra, el van haver d’anar a buscar. Ara, en canvi, la majoria de polítics europeus –per no dir tots– semblen presoners de les seves respectives opinions públiques i no gosen prendre aquelles decisions que realment podrien fer sortir Europa de l’actual cul de sac.
La cancellera Merkel té raó quan reclama que cap país no gasti més del que ingressi, i quan lluita aferrissadament per imposar disciplina pressupostària als països del Sud d’Europa. Sense la insistència alemanya, escàndols com els de Bankia potser no s’haurien destapat mai. Però amb la raó no n’hi ha prou. I Merkel no pot estar pendent del perillós sentiment de superioritat d’una part important de l’opinió pública alemanya perquè això dóna arguments als qui pensen que els vells dimonis històrics no han desaparegut i presagia el pitjor futur possible per a Europa. A l’altra banda de la balança, Rajoy té raó en exigir la màxima austeritat possible en la despesa pública. Però la perd quan deixa en la impunitat els abusos bancaris; asfixia les autonomies i carrega el cost de l’austeritat en la sanitat i l’ensenyament. És a dir, abusa dels més febles, els ciutadans, i no té el valor de reformar l’estructura funcionarial de l’Estat, aquesta immensa nau burocràtica que engoleix bona part dels recursos públics però on el PP manté una inacabable reserva de vots. I el més depriment és que no s’albira en l’horitzó de la Unió Europea polítics capaços de retornar a la política la capacitat de decisió que, en certa manera, la justifica.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/586767-entre-madrid-i-berlin.html
Catalunya rep 1,5 milions de turistes el setembre, un 8,2% més que fa un any
Augmenten sobretot els visitants procedents de la Gran Bretanya
Des del mes de gener ja han vingut 11,9 milions de viatgers, un 11,6% més que al 2011
22/10/12 12:15 – BARCELONA – ACN
Turistes al monument a Colom, a Barcelona Foto: ORIOL DURAN.
Catalunya va rebre 1,5 milions de turistes el setembre, un 8,2% més que el mateix mes de fa un any, segons l’informe de Moviments Turístics a la Frontera (Frontur). Pel que fa a dades acumulades de l’any, Catalunya és la comunitat líder en volum de turistes amb 11,9 milions de viatgers, un 11,6% més que el 2011. El mercat britànic és el que més creix. Pel que fa a l’Estat, han arribat 6,2 milions de turistes internacionals el setembre, un 5,1% més, i 47 milions des de l gener, un 3,8% més. El principal mercat va ser el britànic, però el rus va tenir un gran creixement, del 55%.
Les Illes Balears i Catalunya són les que més turistes han rebut aquest setembre, les Balears amb 1,6 milions, que lidera l’arribada de visitants per cinquè mes consecutiu. Amb dades acumulades, però Catalunya és la que més turistes ha rebut.
A l’estat espanyol, l’entrada de visitants russos s’ha disparat un 40% els nou primers mesos de l’any i supera per primer cop el milió de turistes. El principal mercat emissor és el Regne Unit, amb un 26,3% de les arribades. Els alemanys suposen un 18.7% del total.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada