RECULL DE PREMSA ANC – 24 OCTUBRE 2012
SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
Agència de Comunicació Intercultural
Aquest matí, els representants de la Sectorial Immigrants per la Independència, han presentat l’ANC i la independència de Catalunya a la comunitat del Temple Sikh Gurdwara Nanaksar de L’Hospitalet de Llobregat. Diego Arcos, Omaira Beltran, Maria Dantas i Kawai Sikh han explicat davant unes dos-centes persones d’origen Sikh els objectius de l’Assemblea i els avantatges d’una futura Catalunya independent per als nous catalans.
A l’acte també s’ha destacatla riquesa que les diverses llengües i cultures aporten a la construcció d’una societat plena. La participació ciutadana és clau per a la construcció del nou Estat Català, perquè sense el suport dels ciutadans immigrants, la independència no podrà reixir amb força com un procés polític i social.
Diego Arcos, el president de la Sectorial de l’ANC ha fet una petita explicació, que ha estat traduïda al panjabi per Kawai Sikh, membre de l’ANC i de la Sectorial de Immigració. En aquest breu parlament, Arcos ha fet una petita introducció a la situació política i social que viu el país, tot recordant el tarannà d’acollida d’aquesta terra, ‘que hem escollit per a viure-hi, per a crear els nostres fills, per a treballar, per ésser lliures d’anar-hi i tornar-hi quan vulguem, per a pregar al Déu que vulguem’.
També s’ha fet ènfasi en el fet que el que es pretén és aconseguir la llibertat de Catalunya per poder construir un país amb plenes capacitats. ‘Pensem que amb una nació catalana tots i totes serem ciutadans iguals, ciutadans de primera, serem fundadors d’un nou Estat’. També s’ha explicat que la independència de Catalunya es farà amb pau, de forma democràtica i s’ha demanat la participació de la comunitat Sikh, ‘perquè tots som catalans, no importa la llengua, el color de la pell, l’idioma, la religió o el país d’origen’.
Seguidament el Sr. Surat Sinayens, responsable de la comunitat del Temple, ha ensenyat les instal·lacions del Temple als visitants i ha acordat una propera trobada amb l’ANC. L’ANC agraeix l’amabilitat i la atenció amb la que la comunitat ha rebut la delegació independentista. En sortir al carrer, alguns joves de la comunitat Sikh han repartit les cartolines de l’ANC amb el lema: “Proclamem la independència ara!”. Tota una experiència, que demostra que els catalans d’origen estranger estan disposats a formar part de la nova societat inclusiva que s’està construint.
http://immigrantsanc.blogspot.com.es/2012/10/la-immigracio-anc-al-temple-sikh.html
“Si no comptem amb la immigració, ens passarà com al Quebec”
Ricard Zapata-Barrero analitza en el seu llibre la nova etapa de la immigració
PERE VIRGILI.
El professor de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i assessor del Govern en immigració explica en una entrevista a l’Ara l'”encert” d’incorporar el català a les polítiques d’immigració
Ricard Zapata-Barrero analitza en el seu llibre la nova etapa de la immigració PERE VIRGILI
Especialista en l’anàlisi de la relació entre ciutadania i immigració, Ricard Zapata-Barrero ha escrit el llibre ‘Una ètica política mínima de la immigració a Catalunya’. El professor de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) analitza el paper dels nouvinguts en la nova etapa que obre el país.
En una entrevista a l’Ara, Zapata-Barrero subratlla alguns aspectes com els següents:
“La immigració és una de les polítiques claus per desenvolupar l’estat català”.
“Ha estat un encer incorporar el català a les polítiques d’immigració”.
“Els immigrats estan entenent, a través del món associatiu, el projecte distintiu que té Catalunya”.
Els casals catalans al món dónen suport a l’estat propi
Una cinquantena d’entitats d’Amèrica, Europa i Àsia constaten la majoria social sobiranista i s’ofereixen a difondre “el missatge del poble català arreu del món, perquè Catalunya pugui esdevenir un estat lliure i sobirà”
ARA Barcelona | Actualitzada el 24/10/2012 09:27
Mapa de les Comunitats Catalanes a l’Exterior. GENERALITAT
Les comunitats catalanes de l’exterior han publicat un manifest en què dónen suport a la Generalitat “en la transició nacional cap a l’estat propi”. Una cinquantena de Casals catalans (establerts a països com l’Argentina, Mèxic, Cuba, el Canadà, Estats Units, França, Alemanya, Suïssa, la Xina o Austràlia) constaten que a Catalunya “existeix una majoria social amb la voluntat d’avançar, sense ambigüitats, cap a un Estat propi”. El document s’ha enviat aquest dimecres a la Secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat.
“Per tal d’avançar fermament cap a aquest procés polític, pacífic i democràtic– diu el manifest– destinat a l’assoliment de la plena sobirania, ratifiquem la necessitat que el país disposi d’estructures d’estat”. Les comunitats a l’exterior s’ofereixen al Govern, “a falta actualment d’un cos diplomàtic propi” a “difondre el missatge del poble català arreu del món, amb la finalitat última que Catalunya pugui esdevenir un Estat lliure i sobirà en el marc de la Unió Europea”.
http://www.ara.cat/politica/casals-catalans-suport-lestat-propi_0_797920306.html
“‘Llama una catalana por lo de las elecciones, le digo que ya no se puede, no?'”
Continua l’allau de queixes de catalans al món que diuen que els consolats i ambaixades espanyoles els posen traves per votar en les eleccions del 25-N. RAC1 continua rebent desenes de trucades i correus electrònics
ARA Barcelona | Actualitzada el 24/10/2012 10:22
“Que llama una catalana por lo de las elecciones, le digo que ya no se puede, no?” Aquesta és la conversa que va sentir una catalana resident a Parma (Itàlia), entre la persona que l’atenia i una altra companya, quan va trucar al consolat espanyol que li corresponia per fer els tràmits per votar des de l’estranger en les eleccions del 25-N. Ho ha explicat l’afectada a ‘El món a RAC1’, que continua recollint cada dia una allau de queixes.
El Govern va dir ahir que ha rebut una trentena de queixes oficials per aquestes traves que l’aparell diplomàtic espanyol posa als catalans que intenten votar des de l’estranger, però RAC1 n’ha recollit moltes més, ja que cada dia li arriben desenes de queixes per telèfon o per correu electrònic.
http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/Llama-catalana-elecciones-digo-puede_0_797920311.html
El Govern ha rebut 30 queixes per les dificultats en el vot a l’estranger
La vicepresidenta Joana Ortega s’ha posat en contacte amb l’executiu espanyol per mirar de resoldre la qüestió
ORIOL MARCH
El Govern ha rebut una trentena de queixes de catalans residents a l’estranger que no han pogut accedir a la documentació necessària per votar per correu a les eleccions catalanes del 25-N. Així ho ha explicat el portaveu de l’executiu, Francesc Homs, a la roda de premsa posterior a la reunió del gabinet català.
En els últims dies han aflorat les queixes de catalans residents a l’estranger que es queixen de traves de la burocràcia espanyola, tal com explica aquest dimarts l’ARA. “La vicepresidenta Joana Ortega es posarà en contacte amb el ministeri d’Afers Estrangers espanyol per mirar de solucionar-ho”, ha explicat Homs.
http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/Francesc_Homs-Govern-consell_executiu_0_797320423.html
El govern diu que pressiona el ministeri d’Exteriors per resoldre els problemes de vot dels catalans al món
‘Tinc la sensació que l’estat espanyol ens intenten boicotar des de la distància’, diu un lector resident a Reykjavík
El portaveu del govern de la Generalitat, Francesc Homs, ha explicat que està pressionant i que s’ha posat a disposició del ministeri d’Afers Estrangers espanyol per resoldre les traves que es troben els catalans a l’estranger per poder votar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre. Homs ha xifrat en una trentena el número de queixes que ha rebut dels 150.000 residents que viuen fora de Catalunya.
‘Tinc la sensació que l’estat espanyol ens intenten boicotar des de la distància’
Desenes de catalans residents a l’estranger es troben aquests dies amb mil i un obstacles a l’hora de fer els tràmits per poder exercir el seu dret de votar en les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. ‘Tinc la mateixa sensació que molts altres catalans, l’estat espanyol ens intenta boicotar també des de la distància’, diu a VilaWeb un lector, que explica els problemes que s’ha trobat.
N’hi ha que no podran votar per no estar registrats en el cens electoral abans de l’1 d’agost; altres que no ho podran fer perquè no hauran arribat a temps les paperetes; altres, per ‘problemes en el sistema informàtic del consolat’. N’hi ha que s’han trobat amb funcionaris d’ambaixades i consolats que els han posat moltes traves, i així ho han fet saber a la Generalitat, que ha rebut una trentena de queixes de residents a l’estranger pel tracte rebut, les resistències a facilitar-los el registre i la impossibilitat de poder arribar al consolat corresponent. També han recollit testimonis i queixes ERC i Solidaritat.
A l’ambaixada espanyola als Països Baixos –explica un lector– els funcionaris van dir ahir a un grup de joves catalans que era l’últim dia per poder fer els tràmits, ja que avui havien de canviar el sistema informàtic i durant uns dies no funcionaria bé i no s’hi podrien fer els tràmits per votar. ‘És impresentable –es queixa–. No sé com votaré jo ara, em sembla repressiu!’. Un altre exemple de mala fe és el que es van trobar uns ciutadans a Pequín, on van poder fer el registre per votar, però els van dir que les paperetes no arribarien pel cost del tràmit, excessiu per a unes eleccions de tan poca importància.
Un altre lector, resident a Reykjavík i amb permís de treball islandès des de fa set mesos, explica que fa dues setmanes al consolat li van dir que per poder votar havia d’estar inscrit en el cens electoral abans de l’1 d’agost. ‘Els vaig repetir una vegada i una altra que no tenia cap sentit fer servir un cens a 1 d’agost si les eleccions eren el 25 de novembre; em van posar en contacte amb l’ambaixada de Noruega –sí, Noruega– i allí em corroboraren la informació. Tinc la mateixa sensació que molts altres catalans, l’estat espanyol ens intenta boicotar també des de la distància’.
El Casal Català a Washington DC –que a la web explica amb detall els passos a seguir per votar– també fa referència a aquesta data, l’1 d’agost: per poder votar s’ha d’estar inscrit en el registre abans d’aquesta data. En cas de no constar-hi, hi havia un termini fins el 15 d’octubre per presentar una reclamació.
En cas d’aparèixer al cens de residents a l’estranger, els electors han de poder sol·licitar el vot fins el 27 d’octubre.
Més informació: Què cal fer per a votar el 25 de novembre
RACÒMETRE
El 53% de los catalanes votaría a favor de la independencia en un referéndum
En caso de celebrarse un referéndum en un escenario de garantías de seguir en la UE, el ‘sí’ a la independencia se elevaría hasta el 62%, pero se hundiría hasta el 44,7% en caso de no seguir en la UE | En el escenario actual, el 53% votaría a favor, el 39,4% en contra, el 5,9% no saben pero irían a votar y el 1,7% votaría en blanco
Barcelona (Redacción).- El ‘sí’ a la independencia ganaría por mayoría en caso de clebrarse un referéndum en estos momentos, pero los catalanes tienen claro que su voto depende en gran medida de lo que pudiera suceder con Catalunya en su relación con Europa, de manera que si se garantizase la continuidad y pertenencia a la UE como Estado de derecho, el número de sufragios a favor de la independencia se elevaría más todavía, mientras que si esta pertenencia se viese interrumpida, el número de partidarios de la secesión se dividiría significativamente.
Según la segunda oleada de datos del Racòmetre, la encuesta de Feedback para RAC1, el ‘sí’ a la independencia ganaría con un 53% de los votos en caso de celebrarse un referéndum; lo contrarios a la secesión sumarían el 39,4% de los votos. Además, el 5’9% de los catalanes todavía no tienen claro qué votarían aunque aseguran que participarían en el referéndum y el 1’7% votaría en blanco. El referéndum tendría una participación del 71’1%.
Los partidarios del estado propio ganan en todas las franjas de edad menos una: los mayores de 65 años. En esta franja, un 43% votaría que sí, y un 49% que no. Cuanto más jóvenes, más a favor están los catalanes de la independencia, hasta el punto de que por debajo de los 24 años, el ‘sí’ se impondría con un 68% de votos frente a un 25% del ‘no’.
Los hombres están ligeramente más a favor del estado propio que las mujeres (un 58%, ante un 53%). Por partidos, los votantes más independentistas son los de ERC, (un 95% votaría ‘sí’). Después, los de CiU, con un 68%, y los de ICV, con un 58%. Entre los del PSC se impone el ‘no’, pero uno de cada 3 socialistas votaría a favor del estado propio. Y entre los votantes del PP, hay un 14% que daría un ‘sí’ a la independencia.
Los datos cambian si el elector se encuentra con la posibilidad de pertenecer o no a la UE. Si a los catalanes se les garantiza la pertenencia a Europa, el sí a la independencia se elevaría hasta el 62%, mientras que el no se reduciría hasta el 31%. Por contra, si la continuidad en el marco europeo se frustra como consecuencia de la secesión de España, el ‘sí’ a la independencia se reduciría hasta el 44,7%, mientras que los detractores de la independencia se impondrían y se elevarían hasta el 46,8%. En este segundo escenario,los mayores de 65 años y los que tienen entre 45 y 55 se decantarían por el no, y también crecería entre los votantes de CiU y llegarían a ser mayoría entre los de ICV.
Dos de cada 3 no confían que Mas llegue hasta el final con el estado propio
La encuesta también refleja la desconfianza de los ciudadanos con respecto al compromiso del president Artur Mas con el objetivo de la independencia. De hecho, el 65% piensa que Mas al final intentará lograr un pacto con el Gobierno español que rebajará esta aspiración. En cambio, un 31% confía en el president y está convencido de que irá a por todas. Los votantes de todos los partidos se ven venir que Mas seguirá la estrategia convergente del ‘más vale pájaro en mano’. Los que más, los del PP y el PSC, y los que no tanto, los de CiU y Esquerra.
Los votantes socialistas prefieren Chacón y Tura como candidatas
Un 49% de votantes del partido cree que la ex ministra de Defensa, Carme Chacón, sería la mejor candidata del PSC en estos momentos, en lugar del actual líder Pere Navarro. En cambio, un 22% preferiría que lo fuera la exconsellera Montserrat Tura, que ya enfrentó su candidatura a la del primer secretario del partido hace un par de semanas. Pere Navarro sólo es el candidato ideal para un 13% de los votantes socialistas, y el alcalde de Lleida Àngel Ros sólo por un 9%.
En cuanto a la divergencia catalanista en el seno del PSC, la mayoría de ciudadanos cree que los más catalanistas del partido deberían crear un nuevo partido o irse a otro. Así, un 36% cree que deberían formar un partido, como hará el exdiputado Ernest Maragall. Un 28% piensa que se debería sumar a ERC o ICV, y un 26% opina que deberían quedarse en el PSC para influir desde dentro. En definitiva, los votantes socialistas están divididos entre los que creen que tienen que marchar a un nuevo partido, y los que piensan que deben quedar.
La desunión de los independentistas perjudica el estado propio
El 64% de los electores cree que el hecho de que ERC, SI y la CUP se presenten por separado a las elecciones del próximo 25-N va en contra de la causa independentista, aunque un 27% se muestra contrario a esa impresión.
Ni en Madrid ni en España entienden qué pasa en Catalunya
El sentimiento de incomprensión es generalizado entre los catalanes como consecuencia de las reacciones que ha suscitado hasta ahora de Madrid el debate independentista. Según la encuesta, dos de cada tres ciudadanos piensa que los medios de comunicación de fuera de Catalunya no han entendido la reivindicación del estado propio, pero también una gran parte de catalanes, un 45%, piensa que el Gobierno español tampoco ha entendido aún qué está pasando en Catalunya.
Las reacciones del Gobierno español también son valoradas por los catalanes: un 39% piensa que el Gobierno del PP no tiene una reacción clara mientras que un 14% de ciudadanos encuentra bien que el Gobierno del PP se oponga con fuerza a las aspiraciones independentistas. Por otra parte, la mayoría de catalanes, un 51%, encuentra que lo que dice Alicia Sánchez-Camacho, presidenta del PPC, es lo mismo que lo que dice el Ejecutivo de Rajoy y la cúpula del PP; en cambio, un 45% ve diferencias.
El PSC vota a favor de la independència a Santa Coloma de Farners
El Ple aprova la moció per ser “territori català lliure i sobirà” amb l´únic vot en contra del PP
El ple de l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners ha aprovat aquest dilluns una moció per a declarar-se “territori català lliure i sobirà” amb els vots a favor de CiU, PSC, ERC, Colomencs pel Canvi i la CUP. L’únic vot en contra ha estat el del PP.
Durant un ple extraordinari s’ha aprovat aquesta moció, després que al setembre fos rebutjada. En aquella ocasió l’alcalde, Antoni Solà, va instar els grups que l’havien presentat -ERC, la CUP i CpC- ha revisar-la i portar-la a votació en un proper ple.
Aquest cop, ha estat prèviament consensuada amb tots els grups polítics del plenari i les entitats més vinculades a la independència de Catalunya: La Sega 1640 i Farners per la Independència.
ERC demana a l’Estat que creï un fons de 16.000 milions per cobrir la transició cap a la independència
“Vostés són com Napoleó, han vingut a aquest món a defensar la Llei, però no a complir-la”, afirma Bosch al Congrés
ACN Madrid | Actualitzada el 24/10/2012 10:07
El portaveu d’ERC al Congrés, Alfed Bosch, ha demanat aquest dimecres a l’executiu espanyol que prepari un “fons” de 16.000 milions -xifra equivalent al dèficit fiscal català- per cobrir la “transició” cap a la autodeterminació i la independència perquè “quan es quedin sense el superàvit fiscal que per a nosaltres és dèficit” d’aquests 16.000 milions, “els hauran de cobrir d’alguna forma”. Bosch ha afirmat que Catalunya vol un acord “pactat, amistós i bilateral” que no suposi “traumes per a ningú” ni “infringir la llei”. Amb tot, ha acusat l’executiu de Rajoy d’incomplir la Llei “cada dia”.”Vostés són com Napoleó, que han vingut a aquest món a defensar la Llei, però no a complir-la. Bosch ha fet aquestes manifestacions durant el debat de les esmenes a la totalitat dels pressupostos generals de l’Estat que té lloc al Congrés dels Diputats. El portaveu dels republicans ha denunciat l’incompliment de l’Estatut per part dels governs del PSOE i del PP i ho ha contraposat a les crides del govern espanyol al compliment estricte de la legalitat aper part de Catalunya.
Bosch ha posat de manifest el baix nivell d’inversions a Catalunya, com la situació del desdoblament de la N-II, i ha apuntat que fins i tot quan consten partides als pressupostos el percentatge de compliment per a Catalunya és del 35%, mentre que a Madrid és del 111%. “Si això no és expulsar a Catalunya ja em diran que és, perquè això és treure Catalunya del teatre de les inversions a Espanya”, ha dit.
Recorda a Rajoy que sí que s’ha demanat un referèndum
Contràriament al que va afirmar aquest dimarts des del Senat el president del govern espanyol, que va dir que a ell ningú li ha demanat un referèndum, Bosch ha recordat que els republicans van sotmetre a votació del Congrés la setmana passada una proposta per a la celebració d’un referèndum a Catalunya que va ser rebutjada pel PP i el PSOE.
Per aquest motiu ha demanat al PP que “expliqui” a Rajoy que ERC el va demanar i que Catalunya “vol un referèndum”. “Volem votar a Catalunya, que ho sàpiga el senyor Rajoy, que es miri la moviola i que escolti”, ha dit Bosch.
Un 65% creu que Mas farà l’estratègia del peix al cove i no arribarà fins a l’estat propi, segons l’enquesta de RAC1
Els votants del PSC preferirien que Chacón fos la candidata. Un 64% creu que el fet que ERC, SI i la CUP no vagin units va contra la causa independentista
ARA Barcelona | Actualitzada el 24/10/2012 08:38
Un 65% del electors catalans no es creu que Artur Mas arribi fins al final amb l’objectiu de l’estat propi. Així ho revela l’enquesta que ha donat a conèixer aquest dimecres RAC1, elaborada per Feedback. El 65% pensa que Mas al final intentarà aconseguir un pacte amb el govern espanyol que rebaixarà aquesta aspiració. En canvi, un 31% confia en el president i està convençut que anirà a totes. Els votants de tots els partits es veuen a venir que Mas seguirà l’estratègia convergent del peix al cove. Els que més, els del PP i el PSC; i els que no tant, els de CiU i Esquerra. El sondeig pronosticava ahir una clara victòria de CiU a les eleccions al Parlament del 25-N, amb 67 escons, a un pas de la majoria absoluta.
L’enquesta també pronostica una victòria del sí en un referèndum d’autodeterminació amb el 53% dels vots, davant el 39% del no.
Chacón, la millor candidata per al PSC
El sondeig també revela que la majoria dels votants del PSC prefereix Carme Chacón com a candidata. En segon lloc se situa Montserrat Tura. Pere Navarro, el candidat real, ocupa el tercer lloc. Un 49% de votants del partit creu que l’exministra de Defensa seria la millor candidata. En canvi, un 22% s’estimaria més que ho fos l’exconsellera Tura. Pere Navarro només és el candidat ideal per al 13% de votants socialistes, i l’alcalde Àngel Ros, només per a un 9%. L’enquesta vaticinava ahir que el PSC perdrà 7 diputats, fins als 21.
Els catalanistes del PSC, partit propi
La majoria de ciutadans creu que els més catalanistes del PSC haurien de crear un nou partit o anar-se’n a un altre. Un 36% creu que haurien de formar un partit, com farà l’exconseller Ernest Maragall. Un 28% pensa que s’haurien de sumar a Esquerra Republicana o a Iniciativa, i un 26% opina que s’haurien de quedar al PSC per influir des de dins. Els votants socialistes estan dividits entre els que creuen que han de marxar a un nou partit i els que pensen que s’han de quedar.
Unió de les forces independentistes
L’enquesta també revela que un 64% dels electors catalans creu que el fet que Esquerra, Solidaritat i la CUP es presentin per separat va en contra de la causa independentista. Un 27%, en canvi, pensa que no.
A Madrid no han entès res
Sobre les reaccions que s’han sentit fins ara de Madrid: 2 de cada 3 ciutadans pensa que els mitjans de fora de Catalunya no han entès la reivindicació de l’estat propi. També una gran part de catalans, un 45%, pensa que el govern espanyol tampoc ha entès què està passant a Catalunya.
En canvi, un 39% pensa que el govern del PP no té una reacció clara i va trampejant segons el dia, mentre que un 14% de ciutadans troba bé que el govern del PP s’oposi amb força a les aspiracions independentistes. Per una altra banda, la majoria de catalans, un 51%, troba que el que diu Alícia Sánchez-Camacho és el mateix que diu el govern i la cúpula del PP. En canvi, un 45% hi veu diferències.
http://www.ara.cat/especials/eleccions25n/sondeig_rac1_0_797920302.html
Implicats: ‘Si el Principat ha canviat tant, per què no podria canviar el País Valencià?’
Lectors de +VilaWeb debaten a València l’impacte de la possible independència del Principat
El programa de VilaWeb TV ‘Implicats’ acosta els protagonistes de l’actualitat als lectors membres de +VilaWeb, encarregats de conduir el debat des de fa més d’un any. Però dilluns ‘Implicats’ va estrenar un nou format que alternarà amb les entrevistes habituals, un debat entre lectors i prou, i dedicat a un sol tema. A la Sala de Ballet de la Societat Coral el Micalet quinze lectors valencians van argüir sobre les conseqüències d’una hipotètica independència de Catalunya per al País Valencià.
El debat complet, que va durar més d’una hora, el podeu seguir en vídeo en aquesta mateixa pàgina o si ho preferiu podeu veure un resum de les intervencions més destacades. Per a participar en aquest debat, que seguia el model del Town hall americans només calia ser membre de +VilaWeb i en cap moment des del diari se n’ha fet cap classe de selecció dels assistents. Els primers en demanar participar són els que van participar. Una participació que reflectia la diversitat valenciana, amb gent arribada des d’Elx o Castelló, amb gent que participa de moviment socials o partits de tot l’espectre valencianista i amb gent amb professions i vides molt diferents.
Aquest tipus de debat no cerca cap conclusió ni vol ser representatiu del conjunt de la societat. Només neix de la voluntat de deixar que les veus dels lectors s’expressen en un entorn obert a la discussió i la tolerància.
Entre els assistents al debat de dilluns hi havia alguns dels blocaires més coneguts de VilaWeb i també membres del diari com el president de la mateixa Societat Coral El Micalet Tonexto Pardiñas, el metge Virgili Paricio o el vicedegà d’Estudiants de la Facultat d’Economia de la UV Joan Sanchis.
En el debat es van veure reflectides totes les posicions encara que en general primava la sensació que la independència de Catalunya seria un estímul per al País Valencià. El temor venia de la mà d’un possible rearmament de l’espanyolisme per a impedir qualsevol classe de contagi. Les evidents diferències socials i polítiques entre el País Valencià i el Principat van ser posades de relleu però també Josep Albinyana va remarcar que si el Principat havia canviat tant en quatre anys perquè no podria canviar el País Valencià?
Alguns dels plantejaments de la possible repúblicana catalana van ser també comentats pels assistents, com ara la possibilitat que el castellà fos co-oficial, qüestió sobre la qual no hi va haver acord. El desconeixement de la realitat valenciana o el fet que el procés independentista bascule tant sobre l’economia, fet que Pau Ginés va definir com una espècie de ‘traïció’, van ser també temes de la conversa de la que no es va salvar l’actualitat electoral del Principat.
Pere Aragonès: ‘Independència de Catalunya: com queden els Països Catalans?’
Mentre l’independentisme no tenia possibilitats de ser un projecte que cap dels territoris del nostre país pogués acomplir en un temps pròxim, la qüestió del tractament de les realitats diverses dels Països Catalans un cop engegat un procés d’aquestes característiques no havia merescut –més enllà de discussions de caràcter teòric– cap mena de debat ni de reflexió en profunditat. Avui, amb una Catalunya que es proposa majoritàriament (ho diuen les enquestes, ho diu el parlament, ho diran les urnes probablement el 25 de novembre) de fer un referèndum d’autodeterminació aquests anys propvinents, és absolutament necessari que l’independentisme prengui una actitud política clara sobre aquesta qüestió.
Abans d’exposar algunes propostes sobre l’oportunitat de la independència com una opció per al conjunt dels Països Catalans, cal fer algunes precisions pensant en els qui argüeixen –més a Barcelona que no pas a València o a Palma– que això de la territorialitat ‘ara no toca’, que les realitats són tan diferents que imposen l’oblit de la resta del territori als catalans del Principat, o que fer propostes per al conjunt dels nostres territoris pot semblar una idea romàntica, o cosa pitjor, imperial, que ens fa perdre força i arguments per a assolir la independència de Catalunya i veure-la reconeguda.
De la mateixa manera que molts veuen com a part d’una mateixa realitat nacional llocs tant diferents com la zona alta de Pedralbes o Sant Cosme del Prat de Llobregat, o la Font de la Pólvora de Girona i Sant Andreu de Llavaneres al Maresme, o Bellver de Cerdanya i el barri del Remei de Vic, i que són coneixedors dels graus d’identificació diversos amb la catalanitat com a projecte de futur als carrers i barris dels nostres pobles i ciutats, tan diferents, i això no és cap obstacle, per molts de nosaltres és la mateixa tossuda realitat compartida d’ordre lingüístic, històric, econòmic i social la que ens porta a defensar un projecte per al conjunt dels Països Catalans. Perquè tant sentim que se’ns mor alguna cosa quan es crema l’Empordà com quan es crema la Calderona o Menorca; o percebem com a propis els desnonaments que es porten a terme al nostre país, sigui a Burjassot, a Terrassa o a Palma; i ens avergonyeix igualment la corrupció de les nostres institucions, tant és que sigui a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a Palma Arena o al Palau de la Música. I sobretot, perquè apreciem el potencial de la nostra gent de tot el territori i els sentim nostres, i hem compartit amb ells projectes i il·lusions, de Tuïr a Mutxamel, de Calaceit a Manacor.
La República Catalana que anem construint ha de comptar amb els ciutadans que se senten part dels Països Catalans, tant en el procés de decisió com en la creació del nou marc constitucional. En el procés, perquè en l’estratègia de l’estat espanyol contra la independència a través del trencament de la unitat civil del poble de Catalunya, el genocidi lingüístic a les quatre illes i al País Valencià n’ha estat un camp de proves. Perquè la idea subjacent a la consideració del català com un patuès al costat de la llengua primera de la République que és el francès és la mateixa que considera els principatins uns menors d’edat que, ni de lluny, no poden prendre decisions col·lectives sense el tutelatge de Madrid. Per tant, ni que sigui pensant en l’èxit del procés exclusivament a Catalunya, haurem d’articular mecanismes per tal que les forces polítiques i socials que a tot el país defensen la nostra existència i el nostre futur com a poble siguin també presents en la construcció de la República Catalana. De fet, és reconèixer el que ha estat una realitat clamorosa –i veient la poca reciprocitat, un xic vergonyosa per als ciutadans del Principat–: des de la defensa de Barcelona el 1714 fins a la manifestació del passat Onze de Setembre, no hi han mancat els valencians, els illencs ni els nord-catalans que han vingut a fer costat a Catalunya en els moments en què calia ser-hi.
I sobretot, la República Catalana ha de comptar amb els ciutadans dels Països Catalans en la configuració constitucional dels seus elements fonamentals, entre els quals es destaca, pel caràcter inherent a la consideració d’estat, la nacionalitat. I d’això, en tenim molts exemples a tot arreu del món, que sentirem més a prop encara quan hi hagi la possibilitat que alguns catalans residents al Principat vulguin mantenir, amb la nacionalitat catalana, també l’espanyola. El ventall d’opcions és gran: des de l’exemple irlandès, que permet als ciutadans de l’Ulster de tenir la nacionalitat de la República d’Irlanda (i des del 1998, a més, amb el reconeixement d’aquest fet pel Regne Unit) i ser votats en les eleccions al sud o els hongaresos de Romania, Croàcia, Eslovàquia, Sèrbia, Ucraïna o Eslovènia que poden adquirir la nacionalitat hongaresa, fins a Espanya mateix, que manté un règim preferent a l’hora d’atorgar la nacionalitat espanyola a les persones residents al seu territori i que són sefardites o originàries de l’Amèrica Llatina, les Filipines, Andorra, la Guinea Equatorial o Portugal, com fa França amb la francofonia, Dinamarca amb els ciutadans de Schleswig del Sud, o tots els estats nòrdics entre si. Igualment, els ciutadans que lliurement vulguin (aquí no volem imposar res a ningú, ja ho fa Espanya i França) podrien tenir la ciutadania de la República Catalana.
I finalment, la constitució de la República Catalana no pot tancar les portes a un futur marc estatal compartit amb la resta dels Països Catalans. La proposta de la nacionalitat que hem formulat i el desig d’una república que abasti tots els Països Catalans lliurement associats no són excloents, ni l’una substitueix l’altra. I mentre no hi hagi una majoria social i democràtica a cadascun dels territoris que faci possible aquesta República dels Països Catalans compartida, tenim a l’abast un ventall de possibilitats d’articular la nació. De la mateixa manera que estats i organismes estatals o substatals dels Estats Units, Colòmbia, Xile, Finlàndia, França, el Marroc, el Canadà, el Senegal, Moçambic, Bolívia, Alemanya, el Brasil, Israel, Itàlia, Andorra, Argentina, Kenya, Mèxic, Itàlia, Grècia, el Regne Unit o Dinamarca, per dir-ne uns quants, han establert convenis de col·laboració, aquests darrers quatre anys, amb la Generalitat de Catalunya per defensar interessos comuns, què no hauria de fer la República Catalana amb els governs i institucions de la resta de Països Catalans?
Ramon Muntaner ens va deixar escrita la metàfora de la mata de jonc: un per un, sí que es pot arrencar, però tots junts ni ‘deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, ni que uns quants més s’hi posessin’. La independència de Catalunya no ha de ser el jonc que se separa i deixa que els altres es puguin arrabassar un a un, sinó el que creix un poc més, però que manté unida tota la resta i fa impossible d’arrencar la mata.
Pere Aragonès, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya
Per què Catalunya pot triomfar (I)
Adrià Alsina
El llibre econòmic de l’any ha estat ‘Why nations fail’ (Per què els països fracassen), un estudi extensament documentat que busca respondre a la pregunta que ja es feia Adam Smith a ‘La riquesa de les nacions’: per què alguns països aconsegueixen desenvolupar-se i proveir un nivell de vida adequat a la majoria de la població i d’altres queden ancorats en la pobresa?
Adam Smith va deixar a un costat la seva fe –era capellà- i va entendre que l’Església no era bona assignant recursos. Els economistes Daron Acemoglu i James Robinson vénen a actualitzar les investigacions de l’escocès i responen a la pregunta de sempre sense prejudicis d’esquerres o dretes.
El missatge de Why nations fail és clar: triomfen aquells països que aconsegueixen obrir el sistema per a que floreixi la iniciativa individual i col·lectiva d’empreses i institucions. Fracassen els que sucumbeixen a l’ambició i la gasiveria d’elits que es protegeixen per mantenir l’statu quo, sigui a través del domini de l’Estat o d’un sector privat rendista.
Acemoglu i Morrison anomenen “elits extractives” els grups que segresten l’economia d’un país en benefici propi. D’entre molts exemples el que més ha sonat és la comparació entre els Estats Units i Mèxic, que partien d’unes condicions similars: molt de territori fèrtil i situació geogràfica privilegiada.
El llibre ens explica que el sistema d’explotació que s’estableix a banda i banda de la frontera és clau: Al sud, els colonitzadors espanyols prioritzen les grans extensions en mans de rendistes ben connectats amb l’administració. Al nord, cada família té l’oportunitat de reclamar territori i conrear-lo al seu gust. Segons Why nations fail, aquesta diferència explica que ja al segle XVIII els camperols americans tinguessin un nivell de vida prou més alt que els seus cosins europeus.
El resultat, 300 anys més tard, és diàfan: L’home més ric del món és el mexicà Carlos Slim, que va aconseguir la seva fortuna a través de la compra de l’antic monopoli de telèfons en una subhasta en què no va presentar l’oferta més alta. Gràcies als avals del Govern, Slim va acabar pagant Telmex amb els dividends que generava la pròpia companyia, sense posar-hi ni un peso de la seva butxaca. Avui dia els mexicans segueixen pagant el preu més alt de l’OCDE per la seva telefonia mòbil.
Als Estats Units, en canvi, l’home més ric és Bill Gates, que pràcticament es va inventar una indústria, i l’empresa més valuosa és Apple, que revoluciona el mercat cada cinc anys. Tanmateix, els EUA tampoc no es lliuren d’una casta extractiva que ha anat agafant cada vegada més poder gràcies al món financer i que explicaria la decadència relativa del país en les darreres dècades.
Espanya s’assembla bastant més a Mèxic que als Estats Units. L’Íbex-35, l’índex de les empreses més importants en borsa, està dominat per negocis regulats com la telefonia o l’energia (Telefónica, Repsol, Gas Natural) i pels bancs, una altra mena de negoci regulat i rendista. Si compareu l’Ibex de 2012 amb el de fa 20 anys veureu que s’assemblen com a dues gotes d’aigua, amb algunes empreses que han anat canviant de nom o s’han fusionat. De fet, només dues empreses de l’Íbex provenen de la iniciativa privada i no han tingut res a veure amb negocis regulats: la catalana Grífols i la gallega Inditex.
Les elits extractives controlen el poder públic i les grans empreses de serveis, i formen una casta que absorbeix la riquesa del país tal com faria un paràsit amb el seu hoste. Ho disfressen d’interès nacional, servei públic o protecció de la indústria local, però sempre es tracta de la mateixa protecció de privilegis minoritaris per davant dels interessos de la majoria.
Això explica tant per què molts països africans no han sortit mai del subdesenvolupament com l’etern recurs al populisme d’Amèrica Llatina, o l’estancament d’una democràcia consolidada com l’Índia. També explica que Espanya sigui un dels països del món desenvolupat on és més difícil fundar una empresa. I també clarifica per què el federalisme és impossible a Espanya: qualsevol mesura que impliqui la pèrdua de poder de les elits extractives del Gran Madrid serà tallada d’arrel pels propis partits que les haurien d’impulsar.
Els autors de Why nations fail són pessimistes: Creuen que només grans cataclismes han canviat la naturalesa del sistema, i no sempre, com es pot veure en les sorts diverses de les antigues repúbliques soviètiques o dels “tigres” asiàtics.
Ara, Catalunya podria tenir l’oportunitat històrica d’alliberar-se de les elits rendistes que poblen el barri de Pedralbes. Precisament ells són qui temen més la independència, perquè han viscut pendents del Boletín Oficial del Estado des de la Guerra Civil.
Però la independència també podria suposar simplement la substitució d’unes elits rendistes per unes altres. Why nations fail ens dóna algunes recomanacions per evitar-ho que em permetré el luxe d’adaptar al cas català en el proper article.
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/per-que-catalunya-pot-triomfar-i-69300.html
Pau Vidal: ‘Vostè desitja una pregunta ben feta?’
La futura pregunta del referèndum anunciada no fa gaires dies pel president Mas ha rebut per totes bandes. Bé, no exagerem, per unes quantes. No és gens estrany (no sorprèn, per dir-ho a la manera dels articulistes de can Godó), atesa l’ambigüitat calculada amb què Convergència impregna cada una de les seves exhalacions. Com no podia ser d’una altra manera, als qui desgraciadament encara no tenim el sentit de la llengua atrofiat, també ens ha revoltat. Diu l’esguerro: ‘Vostè desitja que Catalunya sigui un nou estat de la UE?’
Què ha passat aquí? O, com diria el cantautor, com hem arribat fins aquí? Traslladem-nos a l’escena: el president fa seure l’escriba i li encarrega la missió, que demà toca entrevista. És l’hora de concretar per escrit una qüestió de què fa mesos i mesos que es parla, i per tant hi ha consciència de moment important. Totes les funcions del cervell estan en màxima alerta: ha de ser una frase curta i entenedora, aparentment inequívoca, però prou oberta per a poder dir, en cas de necessitat, que allà on deia blanc en realitat hi diu negre. Està entès? (això últim el president ho diu telepàticament, però l’escriba ja l’entén. Si no, no seria empleat de la casa). A l’estructura profunda (segons Chomsky, la llera del riu que constitueix la facultat del llenguatge, comuna a tots els éssers humans), doncs, la idea la té clara; la tenen clara. A la superfície, però, trobar l’enunciat no és tan senzill.
La ment s’activa i pensa en el destinatari. El poble català. Mereixedor de respecte, que per això és el poble (i ara a qui se li escapa telepàticament el riure és a l’escrivà). Decideix honorar-lo amb el verb desitjar, el terme catanyol per dir voler (o també esperar, com als adhesius odiosos de les botigues de regals: ‘Desitjo que t’agradi’). A continuació hi posa el pronom personal de respecte i tot seguit el concepte-tòtem: el nom de la nació. ‘Desitja vostè que Catalunya…’ De conya. Ja té el començament, que és fonamental. Però s’adona que hi ha alguna cosa que grinyola. Què és? La llegeix en veu alta i li sona funcionarial. Recorda vagament haver llegit en alguna banda que en català la frase interrogativa no inverteix l’ordre natural subjecte-verb. Sí, era un diccionariet que explicava que tenim el burocratès tan ficat al cap que fins els organitzadors de la primera consulta per la independència d’Arenys van caure en el parany de calcar el castellà: ‘Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret?’ Té raó, sona a circular de ministeri. Aleshores inverteix els dos primers mots: ‘Vostè desitja que etcètera’. Ara sí. Ara li ha quedat rodona.
Doncs no. Ha quedat un mig bunyol. Si al tacafulls en qüestió no se li encén cap llumeta que li faci ’tilt’ quan llegeix aquesta frase és perquè té un empatx de traducció automàtica. Massa notícies, massa informes, massa correus, massa tuits pensats en castellà i girats robòticament al català, com aquella ‘ganivetada drapaire’ del diari esmentat (ho juro, ho juro: és de la setmana passada). I, com ell, un bon nombre de catalanoparlants, bombardejats des de fa massa anys per un excés de missatges televisius, radiofònics, cinematogràfics i electrònics en castellà o en català barbaritzat. Parlants a qui una frase tan borda com, posem per cas, ‘Ens demanem unes birres?’ els sona ben normal. Però en català, quan ens adrecem a un interlocutor desconegut, ho fem en segona persona del plural, és a dir, tractant-lo de vosaltres. Com fa, per exemple, el Servei Català de Trànsit als panells lluminosos de les autopistes, que ens diuen ‘Circuleu amb atenció’ o ‘Apagueu els fars’. En el cas que ens ocupa, doncs, la fórmula havia de ser ‘Desitgeu que Catalunya…’, que tot i encarcarada hauria estat correcta. I encara millor, ja ho he dit, amb el verb tradicional: ‘Voleu que Catalunya sigui un nou estat de la UE?’
Perquè, si no, potser val la pena que ens estalviem el debat sobre les futures llengües oficials d’aquest país a punt de néixer. Serà el catanyol.
Un eurodiputat neerlandès a Vidal Quadras: ‘La seva carta sembla redactada per Franco!’
Derk J. Eppink, del partit flamenc Lijst-Dedecker, li demana que dimiteixi i diu a l’eurodiputat Luis de Grandes: ‘Deixeu votar els catalans!’
L’eurodiputat neerlandès Derk J. Eppink, del partit flamenc Lijst-Dedecker, vice-president del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, ha esbroncat avui al plenari d’Estrasburg Alejo Vidal Quadras per la carta (PDF, en castellà) que va enviar a tots els eurodiputats dient-los que ‘l’ofensiva separatista de Catalunya no és gens pacífica ni de democràtica’. ‘La seva carta sembla redactada per Franco!’, ha dit Eppink a Vidal Quadras, a qui ha demanat que dimiteixi.
Les paraules d’Eppink després han irritat l’eurodiputat del PP espanyol Luis de Grandes, que ha dit que menyspreava l’opinió de l’eurodiputat neerlandès. ‘Deixeu votar els catalans!’, li ha etzibat Eppink.
Eppink s’ha adreçat al president de l’eurocambra, Martin Schulz: ‘Senyor president, deixeu-me felicitar-vos, a vostè, al senyor Barroso i al senyor Van Rompuy, pel premi Nobel de la pau. Desgraciadament, no puc felicitar el senyor Vidal Quadras, vice-president d’aquest parlament. En una televisió espanyola va proposar que la guàrdia civil a Catalunya aturés la independència de Catalunya’.
Tot seguit ha comparat aquesta actitud amb la de Cameron amb Escòcia. ‘El camí no és l’exèrcit, sinó la democràcia’, ha dit l’eurodiputat, que ha recordat la carta que van rebre els eurodiputats. ‘Llegint-la, he tingut la impressió que l’havia escrit el general Franco en persona!’, s’ha exclamat. ‘Què pensa fer sobre això el senyor Schulz’, li ha demanat, retraient-li que digués que l’emparava la llibertat d’expressió i que no ho havia dit com a vice-president del parlament europeu. ‘El senyor Vidal-Quadras és vice-president les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana, no?’, ha dit Eppink. ‘No fugi de la realitat, i disculpi a aquest parlament i als catalans fent-lo plegar’, ha afegit. I ha acabat dient, en espanyol: ‘Senyor Vidal Quadras, vergonya!’
Qui és Derk-Jan Eppink?
Derk-Jan Eppink, és nascut el 1958 als Països Baixos. Va estudiar Dret i Política Internacional a Amsterdam. El 1984 es va traslladar a Brussel·les per fer pràctiques a la Comissió Europea i durant tres anys va treballar al Parlament Europeu com a assistent. El 1987 va entrar a treballar al diari neerlandès NRC Handelsblad, on li van assignar la corresponsalia estrangera. Va ser corresponsal a Sud-àfrica, Polònia i la Haia. El 1995 va començar a treballar al diari flamenc De Standaard i va escriure dos llibres sobre la política belga.
El 1999 va començar a treballar al gabinet del comissari europeu dels Països Baixos Frits Bolkestein, i posteriorment al gabinet del comissari d’Estònia. El 2007 es va traslladar a Nova York, on la seva muller treballava per a les Nacions Unides. Des del 2009 és diputat del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus. Té una columna al setmanari neerlandès Elsevier i col·labora en diversos programes de ràdio i televisió neerlandesos i flamencs.
Vidal-Quadras nega a Reding que vulgui enviar l’exèrcit a Catalunya i proposa que els Mossos impedeixin la consulta
L’eurodiputat del PP i vicepresident del Parlament Europeu creu que la policia catalana és la que ha de retirar les urnes si es fa un referèndum d’autodeterminació sense el permís de Madrid
EFE Madrid | Actualitzada el 23/10/2012 20:37
El vicepresident del Parlament Europeu, Aleix Vidal-Quadras, ha enviat una carta a la comissària de Justícia de la CE, Viviane Reding, per garantir-li que ell mai ha amenaçat amb una intervenció de les forces armades a Catalunya si es convoca un referèndum d’autodeterminació sense l’acord amb Madrid.
L’eurodiputat del PP ha volgut respondre així a la carta que van enviar a Reding quatre eurodiputats catalans per demanar-li que es pronunciés públicament en contra de la possibilitat que algun estament militar recorri a la força contra la població catalana.
Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV), Maria Badia (PSC) i Ana Miranda (ERC) acusaven Vidal-Quadras, a més de dos coronels, d’haver amenaçat el poble català en aquest sentit.
En la seva carta a Reding, facilitada també a l’agència Efe, Vidal-Quadras acusa aquests quatre eurodiputats de calumniar-lo.
Segons explica, davant la possibilitat que el president de la Generalitat convoqui un referèndum a Catalunya “saltant-se la llei”, ell ha defensat respondre amb actuacions “de caràcter estrictament civil sense que l’exèrcit hi tingui res a veure”, en aplicació de l’article 155 de la Constitució.
“Entrant en més detalls, ja que l’ordre públic està transferit a la comunitat autònoma catalana, que disposa de la seva pròpia policia, els encarregats de retirar les urnes de l’hipotètic referèndum il·legal serien els policies autonòmics, cosa que requeriria la prèvia posada a les ordres d’una autoritat policial de l’Estat”, afegeix.
Després de subratllar que l’estat espanyol és “impecablement democràtic”, Vidal-Quadras recorda que el camí a l’autodeterminació de les comunitats autònomes “no està tancat”, tot i que requereix un canvi constitucional.
“Els impulsors de projectes separatistes s’han de moure dins dels límits de la legalitat, tal com està succeint al Regne Unit”, afegeix abans d’advertir que “les polítiques de fets consumats o que portin cap a la subversió no són europees, sinó pròpies de latituds menys civilitzades”.
Vidal-Quadras apel·la a la responsabilitat en moments de crisi i rebutja llançar-se a “aventures plenes de riscos sense una avaluació prudent de les seves conseqüències”. “La història d’Europa abunda en desastres causats pels excessos emocionals o els extremismes intransigents”, recalca.
Critica, a més, els seus companys eurodiputats per fabricar “enemics imaginaris per justificar el seu victimisme” i per invocar Europa “mentre treballen intrèpidament per destruir el que Europa significa”.
El govern espanyol topa amb Europa, per l’afer català
Almunia: ‘No és honest dir taxativament que una Catalunya independent quedaria fora de la UE’ · L’eurodiputat Derk J. Eppink demana la dimissió de Vidal-Quadras i diu: ‘Deixeu votar els catalans!’
Espanya ha reaccionat amb virulència, menyspreu, amenaces i discurs de la por a la voluntat de Catalunya d’emprendre el camí de la independència a través d’un referèndum la legislatura vinent. Aquesta actitud, molt allunyada de la del Regne Unit respecte d’Escòcia, comença a topar, com més va més clarament, amb les formes i els requisits democràtics de la Unió Europea.
El president de la Generalitat, Artur Mas, coneixedor d’aquesta situació, presentarà el procés sobiranista català en un dels principals fòrums de debat de Brussel·les: el dia 7 de novembre a l’espai promogut per Friends of Europe, un dels ‘think tanks’ més importants de la capital política europea.
De les diverses respostes que ha tingut l’actitud bel·ligerant d’Espanya contra el procés democràtic català, cal destacar la que va tenir dilluns el vice-president de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, que considera que el Regne Unit ha donat ‘una lliçó de democràcia’ a l’estat espanyol amb l’acord que David Cameron i Alex Salmond van signar per pactar el referèndum d’Escòcia. En el marc del cicle de ‘Diàlegs’ organitzats per la Fundació Ernest Lluch, l’eurocomissari socialista va dir també que ‘no és honest dir de manera taxativa que Catalunya quedaria fora de la UE si assolís la independència’.
Almunia va recordar que ‘ciutadans europeus som tots, i un cop ets ciutadà europeu tens uns drets com a ciutadà’. El comissari europeu va assenyalar que ‘la qüestió no és de blanc o negre’ i té molts matisos.
Un eurodiputat neerlandès a Vidal Quadras: ‘La seva carta sembla redactada per Franco!’
Per altra banda, l’eurodiputat neerlandès Derk J. Eppink, del partit flamenc Lijst-Dedecker, vice-president del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, va esbroncar ahir al plenari d’Estrasburg Alejo Vidal Quadras per la carta (PDF, en castellà) que va enviar a tots els eurodiputats dient-los que ‘l’ofensiva separatista de Catalunya no és gens pacífica ni de democràtica’. ‘La seva carta sembla redactada per Franco!’, va dir Eppink a Vidal Quadras, a qui va demanar que dimiteixi.
Les paraules d’Eppink després van irritar l’eurodiputat del PP espanyol Luis de Grandes, que va dir que menyspreava l’opinió de l’eurodiputat neerlandès. ‘Deixeu votar els catalans!’, li va etzibar Eppink.
Eppink es va adreçar al president de l’eurocambra, Martin Schulz: ‘Senyor president, deixeu-me felicitar-vos, a vostè, al senyor Barroso i al senyor Van Rompuy, pel premi Nobel de la pau. Desgraciadament, no puc felicitar el senyor Vidal Quadras, vice-president d’aquest parlament. En una televisió espanyola va proposar que la guàrdia civil a Catalunya aturés la independència de Catalunya’.
Tot seguit va comparar aquesta actitud amb la de Cameron amb Escòcia. ‘El camí no és l’exèrcit, sinó la democràcia’, va dir l’eurodiputat, que va recordar la carta que van rebre els eurodiputats. ‘Llegint-la, he tingut la impressió que l’havia escrit el general Franco en persona!’, es va exclamar. ‘Què pensa fer sobre això el senyor Schulz’, li va demanar, retraient-li que digués que l’emparava la llibertat d’expressió i que no ho havia dit com a vice-president del parlament europeu. ‘El senyor Vidal-Quadras és vice-president les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana, no?’, va dir Eppink. ‘No fugi de la realitat, i disculpi a aquest parlament i als catalans fent-lo plegar’, va afegir. I va acabar dient, en espanyol: ‘Senyor Vidal Quadras, vergonya!’
Vidal-Quadras nega haver invocat l’exèrcit i diu ara que haurien d’actuar els mossos
Vidal-Quadras ha enviat una carta a la comissària de Justícia de la Comissió Europea, Viviane Reding, per assegurar que ell mai ha amenaçat amb una intervenció de les forces armades a Catalunya si es convoca un referèndum d’autodeterminació sense l’acord amb Madrid.
L’eurodiputat del PP respon la carta (doc) que van enviar a Reding quatre eurodiputats catalans demanant a la UE que retiri el dret de vot d’Espanya, si continuen les amenaces militars contra Catalunya i el govern espanyol no les atura. Aquesta és la disposició de l’article 7 del Tractar de Lisboa, segons que van invocar els eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV), Maria Badia (PSC) i Ana Miranda (en representació d’ERC).
Vidal-Quadras acusa els quatre eurodiputats de calumniar-lo. Davant la possibilitat que el president de la Generalitat convoqui un referèndum a Catalunya ‘saltant-se la llei’, Vidal-Quadras defensa ara respondre amb actuacions ‘de caràcter estrictament civil sense que l’exèrcit hi tingui res a veure’, en aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. ‘Entrant en més detalls, ja que l’ordre públic està transferit a la comunitat autònoma catalana, que disposa de la seva pròpia policia, els encarregats de retirar les urnes de l’hipotètic referèndum il·legal serien els policies autonòmics, cosa que requeriria la prèvia posada a les ordres d’una autoritat policial de l’estat’, afegeix.
L’eurodiputat Derk J. Eppink: ‘Senyor Vidal Quadras, vergonya!’
VÍDEO amb subtítols en català de l’eurodiputat Derk J. Eppink esbroncant Vidal Quadras
Un articulista del ‘Financial Times’ creu que s’ha “exagerat” l’amenaça dels “separatismes” a Europa
Tony Barber creu que Catalunya, Euskadi, Escòcia, Flandes o el Tirol del Sud difícilment aconseguiran la independència i diu que els “canvis pacífics” de les fronteres han estat una excepció en l’Europa moderna
ARA
Ni Escòcia, ni Flandes, ni el Tirol del Sud, ni Euskadi, ni Catalunya. Un articulista del diari econòmic britànic ‘Financial Times’ explica en un apunt al seu blog del diari “per què el separatisme és una amenaça exagerada a Europa”. Segons Tony Barber, “la Gran Bretanya, Bèlgica, Espanya i altres països amb minories nacionals inquietes no desapareixeran en un núvol de fum”. En el cas català, Barber remarca que els ciutadans catalans estan “molestos” per haver de pagar “alts impostos” a regions que ells consideren “menys acomodades i suposadament corruptes i ocioses” com Andalusia, i diu que “hi ha alguna cosa certa en aquest argument”. Amb tot, creu que el govern de Rajoy “sap que s’ha de prendre seriosament el moviment proindependentista de Catalunya” i vaticina que tindrà “el cap fred” per negociar “un acord que doni als catalans un major control dels seus assumptes”. L’article està il·lustrat amb una fotografia de la manifestació del 12-O a la plaça Catalunya de Barcelona en què s’hi veuen banderes catalanes i espanyoles.
Sobre les eleccions d’Euskadi d’aquest diumenge, l’articulista assegura que, tot i que els “nacionalistes i separatistes van guanyar les eleccions”, els ciutadans bascos “es conformaran amb autonomia dins d’Espanya” i no “el que –diu– sens dubte seria una existència precària com un estat independent”. Barber també diu que a Escòcia guanyarà el ‘no’ i que Bèlgica és difícil que es trenqui per la disputa sobre què fer amb la capital, Brussel·les.
Conclou l’article: “No vull donar la impressió que les fronteres dels estats d’Europa no canviaran mai. És evident que, en els 98 anys que han transcorregut des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, han canviat moltes coses. Certament, pot tornar a passar. Però recordeu: els canvis pacífics en les frontereres han estat l’excepció en l’Europa moderna”.
Nova intimidació de l’aviació espanyola a Catalunya
Diversos veïns avisen que dos F-18 han tornat a sobrevolar algunes zones, com la Plana d’Urgell, Berga i Cervera
Dos avions militars espanyols tornen a sobrevolar a molt baixa altura algunes comarques de Catalunya. A migdia s’han vist dos F-18 sobrevolant la plana d’Urgell ‘fent tot el soroll del món’, escriu a Twitter el periodista Jordi Borda, que explica a VilaWeb que els avions han sobrevolat molt baix el municipi de Castellserà, que volaven en sentit de nord a sud i que han fet un gran terrabastall.
Xavier Borda també ha piulat la mateixa informació. Un altre usuari de Twitter diu que els han vist sobrevolar Cervera, un altre, Rosselló (Segrià) i un lector de VilaWeb explica que dos avions han tornat a sobrevolar Berga ‘aparentment fent maniobres’. No és l’únic que ho diu, un altre usuari escriu: ‘On són les bateries antiaèries de Berga? Tornen a passar dos caces F-18 per Berga. És una provocació! Que els ametrallin!’
L’aviació militar espanyola torna a intimidar la població catalana quan fa només un parell de setmanes, veïns del Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà i el Pallars ja van tenir un ensurt per una situació similar. El passat dilluns 8 d’octubre dos F-18 de l’exèrcit espanyol van estar sobrevolant aquestes zones, causant una forta indignació. En aquell cas, el ministeri de Defensa va demanar disculpes pel soroll.
Rajoy s’espolsa la responsabilitat sobre el referèndum de Catalunya
També esquiva pronunciar-se sobre el d’Escòcia
‘Ningú no m’ha demanat cap referèndum, i jo no tinc capacitat de fer-ne ni puc autoritzar-ne’, ha dit avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Així, i escudant-se en què la llei no ho contempla, Rajoy ha respost a la senadora de CiU Montserrat Candini, que li havia dit que Catalunya tenia ‘una gran il·lusió col·lectiva’, la de ‘poder definir el seu futur’, i que ‘ni els polítics miops no ho impedirien’.
Rajoy s’ha espolsat la responsabilitat sobre una consulta insistint que aquesta requeia en les corts generals espanyoles i que ell estava obligat a complir la llei: ‘No em demaneu que la incompleixi’, ha dit a Candini, i ha explicat que per a fer un referèndum calia reformar la constitució espanyola, dissoldre les corts, convocar eleccions, ratificar la reforma constitucional i, finalment, fer la consulta.
Candini ha posat com a exemple el cas escocès, on ‘la llei és al servei de la democràcia i no la seva gàbia. ‘De què teniu por, senyor Rajoy? De la voluntat popular, del diàleg, de la democràcia?’. Ha recordat que Catalunya se sent agreujada malgrat l’aportació feta durant tots aquests anys, i el suport als governs espanyols.
Rajoy també ha dit que en la reunió amb Artur Mas aquest li havia advertit que si no acceptava la proposta de pacte fiscal hauria d’assumir-ne les conseqüències. ‘Després em vaig trobar que dissolia les corts i faria un referèndum, i a través d’un diari em vaig assabentar de la pregunta del referèndum. És molt difícil construir res’, i ha considerat que la convocatòria d’eleccions del president Mas era ‘una fugida endavant perquè no es parli del seu govern i es parli d’altres coses’.
Sobre el referèndum d’Escòcia, també ha esquivat la resposta i s’ha limitat a dir que no era la seva funció valorar les decisions adoptades per estats sobirans. Però ha afegit: ‘El referèndum a Escòcia es farà d’acord amb la legalitat vigent al Regne Unit, que és com es fan les coses en els llocs sensats i en democràcia’, en referència a la legalitat d’una consulta a Catalunya.
Almunia admet que el Regne Unit ha donat una “lliçó de democràcia” a Espanya
El vicepresident de la Comissió Europea avisa que “no és honest” dir de manera “taxativa” que una Catalunya independent quedaria fora de la UE
El vicepresident de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, ha admès avui que el Regne Unit ha donat “una lliçó de democràcia” a l’Estat espanyol amb l’acord que David Cameron i Alex Salmond van signar per pactar el referèndum d’Escòcia.
Malgrat que Almunia ha matisat que “la situació és diferent, perquè no tenen una Constitució com la nostra”, ha deixat clar que “han arribat a un acord i s’ha vist a Cameron i Salmond donant-se la mà i pactant amb la pregunta i es una pregunta inequívoca”.
En el marc del cicle de ‘Diàlegs’ organitzats per la Fundació Ernest Lluch, l’eurocomissari socialista ha dit també que “no és honest” dir de manera “taxativa” que Catalunya quedaria fora de la UE si assolís la independència i ha recordat que “ciutadans europeus som tots, i un cop ets ciutadà europeu tens uns drets com a ciutadà”.
L’eurodiputat ha assenyalat que “la qüestió no és de blanc o negre” i té molts matisos, i ha recordat que, a més, formar part de la UE suposa una sèrie de drets que no es podrien perdre tan fàcilment.
Ara bé, el vicepresident de l’executiu comunitari creu que, si la secessió no es fa sobre un “acord” basat en el “diàleg” entre les dues parts, seria “lògic” que l’Estat espanyol “digués, miri: Jo segueixo sent l’Estat membre de la Unió Europea; la resta, a esperar”. Així, ha recordat que, en cas que Catalunya acabés sortint de la UE en una primera fase, la seva adhesió en segona fase requeriria la “unanimitat dels membres”. “És una qüestió extremadament difícil amb un risc terrible”, ha afegit.
Almunia: ‘No és honest dir de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE’
El vice-president de la Comissió Europea diu que el Regne Unit ha donat una ‘lliçó de democràcia’ a Espanya amb el referèndum d’Escòcia
El vice-president de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, considera que el Regne Unit ha donat ‘una lliçó de democràcia’ a l’estat espanyol amb l’acord que David Cameron i Alex Salmond van signar per pactar el referèndum d’Escòcia. En el marc del cicle de ‘Diàlegs’ organitzats per la Fundació Ernest Lluch aquest dilluns al vespre, l’eurocomissari socialista ha dit també que ‘no és honest dir de manera taxativa que Catalunya quedaria fora de la UE si assolís la independència’.
Almunia ha recordat que ‘ciutadans europeus som tots, i un cop ets ciutadà europeu tens uns drets com a ciutadà’. L’eurodiputat ha assenyalat que ‘la qüestió no és de blanc o negre’ i té molts matisos.
El govern acusa l’Estat d’invasió competencial
Homs replica a Montoro amb un informe que revela duplicitats en totes les competències transferides a la Generalitat
El portaveu assegura que això dificulta les inversions i impossibilita la reactivació econòmica
Afirma que davant d’aquesta situació és ”evident” que hem d’anar cap a un “Estat propi”
ACN
El portaveu del govern, Francesc Homs, ha acusat l’Estat de dificultar inversions i impossibilitar la reactivació econòmica amb la seva invasió competencial permanent. S’ha remès a una informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics que revela duplicitats provocades pel govern espanyol en pràcticament totes les competències transferides a la Generalitat. “Aquesta és l’única bandera que aixequem”, ha replicat Homs al ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, que prèviament havia acusat el president de la Generalitat d’aixecar “banderes polítiques” perquè “no sap lluitar contra la crisi”. “És evident que veient aquest informe, hem d’anar a una mena d’estat propi”, ha reblat Homs.
El govern va encarregar el maig passat un informe a l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre les duplicitats normatives i la invasió de competències per part de l’Estat. Segons ha explicat Homs, aquest informe de més de 300 pàgines, revela que el govern espanyol, particularment en l’última dècada, “no ha parat de dictar normes sobre competències que són de la Generalitat”, cosa que genera “contradiccions” i també “inseguretat jurídica”. “I al final, qui paga els plats trencats es la ciutadania i les empreses del nostre país”, s’ha queixat.
Això es reflecteix en diferents classificacions internacionals sobre burocràcia i seguretat jurídica. Per exemple, el Fons Monetari Internacional situa Espanya en el lloc 136 de 183, “en la línia d’Uganda a l’hora de la burocràcia”, i per davant hi ha països “interessants de visitar” com Oman o Kazakhstan.
Com a conseqüència d’aquesta invasió, l’Estat manté, ha continuat, “importants aparells administratius”, i ha donat alguns exemples. En el cas del turisme, transferit a la Generalitat, l’Estat té un pressupost de 990 milions d’euros i 5.084 funcionaris. “No els toca però ho fan, i després parlen de lleialtats institucionals”, ha lamentat Homs, referint-se així a les paraules d’aquest dimarts del ministre d’Hisenda.
L’Estat “fa la vida impossible” a les empreses
Precisament, Homs ha replica a Montoro dient-li que “l’única bandera” que aixeca Catalunya és informes com el de l’Institut d’Estudis Autonòmics, que constaten un “garbuix” de normatives. “Això és el que fa mal a l’economia, és això el que no funciona. És això el que situa l’Estat espanyol en els pitjors rànquings de seguretat jurídica del món. És això el que dificulta les inversions d’empreses al nostre país, el que impossibilita la reactivació econòmica, les duplicitats de l’Estat atorgant-se competències no assignades i fent la vida impossible als operadors econòmics”, ha argumentat.
El que fa la Generalitat davant d’aquesta situació, ha remarcat Homs, és recórrer al TC tot allò que pugui. En tot cas, aquest informe és “un argument més que situa les coses com la majoria parlamentària va decidir que s’havien d’anar situant”. “És evident que, veient aquest informe i les duplicitats absurdes i les conseqüències que tenen per a la gent, hem d’anar a una mena d’estat propi”, ha conclòs.
En preguntar-li per un informe en sentit contrari que va encarregar l’Estat, Homs ha remarcat que és una llei “espanyola”, referint-se l’Estatut, la que va fixar les competències de la Generalitat, i ha citat el Síndic de Greuges, per exemple. Per això ha demanat al govern espanyol que respecti ell mateix les lleis espanyoles i sigui “una mica més congruent”.
Un estudi acredita la ineficiència que suposa pertànyer a Espanya
Quico Sallés/Palau de la Generalitat
Pertànyer Espanya és ineficient, crea inseguretat jurídica i perjudica l’activitat econòmica. Així ho indica el darrer informe publicat per l’Institut d’Estudis Autonòmics titulat “Duplicitats funcionals i organitzatives entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya: problemes competencials i d’eficiència”, que evidencia les traves que suposa l’aparell administratiu de l’Estat espanyol a Catalunya.
Segons aquest informe, encarregat pel Govern i de més de 300 planes, la constant de l’Estat és dictar normes en gairebé totes les matèries en les quals la Generalitat té competències per dictar lleis; la creació ad hoc “d’importants aparells administratius, organismes així com importants recursos humans, materials i econòmics” que compliquen l’activitat econòmica i la inversió.
L’estudi afegeix exemples concrets dels costos de les duplicitats administratives entre Estat i Generalitat com ara Turisme, Indústria, Treball o Serveis Socials. El cas del Turisme, competència exclusiva de la Generalitat, és paradigmàtic: Espanya té a Catalunya 5.084 treballadors i un pressupost de 991.172,95 euros.
L’Institut d’Estudis Autonòmics conclou que a la vista de la “reiterada invasió competencial per part del Govern de l’Estat implica que l’autonomia política de la Generalitat sigui una autonomia de baixa qualitat, més propera a una simple autonomia administrativa que no pas a una autonomia veritablement política i legislativa i que es vegi reduïda la seva capacitat d’adoptar polítiques pròpies en àmbits del seva competència”.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48075/estudi/acredita/ineficiencia/suposa/pertanyer/espanya
Els experts i el Banc d’Espanya contradiuen el govern del PP
La previsió dels analistes de Funcas corregeix per empitjorar-la l’optimista previsió de dèficit i PIB que ahir va fer Cristóbal Montoro
El regulador bancari no descarta que calguin més mesures per consolidar els comptes
M.M
Els experts en economia van eclipsar ahir amb la realitat les xifres, com a mínim aventurades, que va difondre el govern espanyol coincidint amb la primera jornada de debat del projecte de llei del pressupost general de l’Estat pel 2013. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va defensar el seu projecte assegurant que el dèficit de l’Estat a final del tercer trimestre era d’un 3,9%, una taxa que, un cop s’hi afegeixin els de totes les administracions públiques, a parer del ministre, facilitarà el compliment del 4,5% establert per Brussel·les per a l’Estat i el del 6,3% per al total de les administracions. Montoro també va aprofitar la compareixença per prometre que els ingressos tributaris creixeran aquest any un 5%, fet que “fa creïbles” uns comptes que, segons va assegurar, facilitaran que el 2013 sigui “l’últim any de la recessió”.
Ben diferents d’aquestes projeccions van ser les conclusions de Funcas, que, atenent al seu tradicional grup d’experts, topen frontalment amb els càlculs de Montoro. D’entrada, tot i que el grup, format a partir de les anàlisis de prop d’una vintena d’institucions, millora en una dècima la previsió anterior de retrocés de l’economia espanyola d’aquest any i la fa avançar d’un 1,7% a un 1,6%, empitjora la projecció del PIB pel 2013, en franca contradicció amb l’optimista estimació oficial. Pels experts de Funcas, concretament, el 2013 el PIB de l’Estat es contraurà un 1,5%, quatre dècimes més del que havia augurat en l’edició anterior de l’estudi, però hi ha membres, com ara l’Institut d’Estudis Econòmics, que creuen que la caiguda del PIB del 2013 encara serà superior, d’un 1,8%. Els analistes diuen que aquesta persistència en la recessió provindrà del mal capteniment de la demanda interna (-3,8%), pal·liada només en part per l’aportació del sector exterior.
Mals averanys
Molt més flagrant és, però, la distància entre el dèficit previst per Montoro i les xifres amb què treballen els experts de Funcas. La previsió de consens situa el dèficit públic espanyol d’aquest any en un 6,9%, sis dècimes per sobre de la previsió anterior i empitjorant de cinc dècimes la projecció de Montoro. A Funcas, a més, esperen un dèficit del 5,1% el 2013, una dada més d’un punt superior a la seva estimació prèvia i més de dos punts més alta que l’estipulat a Europa, que hi espera un 3%.
Per la seva banda, el Banc d’Espanya va sumar la seva pròpia correcció de les dades oficials. L’organisme no descarta que el dèficit públic es desviï del previst i que l’Estat hagi d’adoptar mesures addicionals per assolir-lo. En l’últim butlletí, el Banc d’Espanya avança que l’economia va tornar a recular el tercer trimestre, o sigui que el PIB caurà un 0,4% respecte de fa un any.
La inflació i l’atur tampoc milloren
Altres dades aportades des de Funcas que corroboren que l’economia espanyola és lluny de la recuperació són la revisió a l’alça feta pels economistes tant per a aquest any com per al vinent, fins al 3,1% i l’1,6% per als dos desembres, respectivament.
A més, el consens dels col·laboradors de la fundació de les caixes és netament pessimista pel que fa a l’estimació de l’ocupació. Així, tot i que aquest any Funcas ha millorat un xic les previsions de PIB, pel que fa al nombre de llocs de treball sembla que haurà caigut un 3,9% a final de l’exercici. Pel 2013, la perspectiva també s’ha agreujat sis dècimes sobre els càlculs de l’últim informe, de fa dos mesos, i estima que l’ocupació continuarà la seva contracció en un 2,6% anual.
D’aquesta manera, la taxa d’atur que preveu Funcas per a l’exercici en curs és del 24,7%, tres dècimes més que el consens previ, mentre que el 2014 escalarà fins al 26,1%, gairebé un punt per sobre de l’estudi anterior.
Wert assegura que complirà i farà complir la Constitució per “espanyolitzar” els catalans
El ministre d’Educació diu que les seves intencions són “tot el contrari del nacionalisme excloent” i que desitja una “identitat incloent”, catalana i espanyola, per als catalans
EFE Madrid | Actualitzada el 23/10/2012 20:00
El ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, ha afirmat aquest dimarts que complirà i farà complir la Constitució, com va jurar en prendre possessió del càrrec, en ser preguntat sobre com “espanyolitzarà” els alumnes catalans. Wert ha respost així al ple del Senat al portaveu d’Entesa Catalana de Progrés, Joan Sabaté, que li havia preguntat sobre “les mesures que pensa impulsar el ministre d’Educació, Cultura i Esport per espanyolitzar els alumnes en la comunitat autònoma de Catalunya”.
El ministre, que ha començat breument la resposta en català, ha lamentat que no es captés el sentit complet de les seves paraules i que hi hagués una “mala interpretació” sobre aquesta qüestió, a la qual es va referir en una resposta parlamentària al Congrés el 10 d’octubre. El que va dir, ha explicat basant-se en el diari de sessions, és que el govern tenia aquesta intenció per “permetre que els que estudien a Catalunya sentin el mateix orgull de sentir-se catalans i espanyols”.
Wert vol garantir la possibilitat de triar el castellà com a llengua vehicular
Això és “tot el contrari del nacionalisme excloent”, segons Wert, ja que ell, ha dit, desitja una “identitat incloent”, que els catalans vulguin sentir “harmoniosament” les dues identitats, com la majoria. Ha reiterat que el sistema d’immersió lingüística està perfectament assentat a Catalunya i hi ha jurisprudència en aquest sentit, però, com a membre del govern, la seva obligació és garantir que les famílies que vulguin escolaritzar els fills en castellà com a llengua vehicular puguin fer-ho.
Sabaté ha replicat que la Constitució i la llei es compleixen a Catalunya i ha acusat el ministre d’un ímpetu d'”evangelització laica per espanyolitzar” basat en un “nacionalisme excloent”, darrere del qual hi ha un “desconeixement important” de la realitat de l’ensenyament a Catalunya i un qüestionament de la professionalitat del professorat. “Estan vostès incendiant Catalunya, alimentant un nacionalisme que es retroalimenta amb l’altre i posa en perill la convivència”, ha rematat.
En una intervenció anterior, el ministre també ha negat qualsevol intenció de l’executiu i de l’avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE) d’envair competències autonòmiques. Però això no implica, opina, renunciar a explotar les possibilitats que la legislació educativa bàsica ofereix per garantir un “mínim homogeni” de qualitat educativa en totes les comunitats, perquè aquesta és l’obligació del govern, ha subratllat en resposta a la senadora del PNB Rut Martínez, que l’havia acusat de voler “recentralitzar” el sistema educatiu.
Mas de Rajoy: “Em va dir que Catalunya no estava tan maltractada”
El president de la Generalitat afirma que les declaracions del líder espanyol només són “excuses de mal pagador”
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va acusar ahir el president de la Generalitat d’haver-lo posat entre l’espasa i la paret amb el pacte fiscal, i avui aquestes declaracions han tingut resposta per part d’Artur Mas en una entrevista a Ràdio TeleTaxi: “Una cosa és estar disposat al diàleg i l’altra cosa és empassar-s’ho tot’. I és que segons el líder de CiU la resposta del president espanyol a la Moncloa va ser: “no vull negociar el pacte fiscal perquè no crec que Catalunya estigui tan maltractada com dieu”.
En aquesta mateixa entrevista, Mas també s’ha queixat que “a Madrid es pensen que el diàleg és acceptar el que ells volen”. I encara ha afegit: “Quan Rajoy em va dir veniu l’any que ve em deia que aquí no es toca res’. ‘Són excuses de mal pagador. Hi vaig anar amb una àmplia majoria del parlament i no va voler ni parlar”.
Mas asegura que un estado catalán podría pagar pensiones un poco más elevadas
El president ve “inmoral” que se intente “meter el miedo en el cuerpo” sobre este asunto y reprocha a Rajoy que sólo ofreciera un “trágala”, un “lo tomas o lo dejas”
24/10/2012 – 10:30h
Barcelona (Redacción / Agencias). – El presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha negado que un estado catalán no pudiera pagar las pensiones e incluso ha asegurado que serían algo más elevadas que las de ahora, ya que en Catalunya hay más trabajo y un salario medio más alto. Las pensiones, por tanto, están “más garantizadas” aquí que en España.
En declaraciones a Radio Teletaxi, Mas ha considerado “inmoral” que se intente “poner el miedo en el cuerpo” de los pensionistas con declaraciones como las de la presidenta del PPC. “Esto no tiene perdón”, dijo. De hecho, explicó que si la seguridad social de Catalunya fuera independiente, de los últimos quince años, trece hubieran cerrado con superávit y se hubiera podido incluso mejorar un poco las pensiones.
El president ha recordado que en el actual sistema de pensiones, los trabajadores no cobran al retirarse lo que han cotizado hasta entonces, sino que “son los salarios de hoy los que pagan las pensiones de hoy”. “El dinero acumulado -por los cotizantes- no existe en una cuenta acumulada; el pensionista de hoy cobra por los trabajadores de hoy”, ha indicado Mas, por lo que ve del todo falso afirmar que los catalanes se quedarían sin pensiones en una eventual secesión. “Mientras haya trabajadores, los jubilados cobrarán su pensión, y en Catalunya las cotizaciones podrían ser un poco más altas”, ha agregado Mas, recalcando que la viabilidad del sistema está garantizada mientras siga habiendo más contribuyentes que pensionistas.
Mas tamvién ha lamentado que desde el resto del Estado se lancen mensajes que no son razonables, puesto que están basados en el temor: “Si no tuvieran miedo, tendrían un tono sereno” y, como hace Reino Unido, explicarían sin amenazas las ventajas que tendría para Catalunya seguir formando parte de España. Catalunya seguirá en la UE y en el euro, no habrá aranceles al comercio internacional y seguirán las relaciones económicas y lazos entre Catalunya y el resto del Estado: “El comercio seguirá siendo el mismo, a menos que alguien por pura represalia no quiera comprar algo aquí”, un comportamiento que en el mundo económico tampoco es muy habitual, ha dicho. “Alguien actuará así por despecho y vísceras, pero lo normal en el mundo económico es usar la razón y no el estómago”, ha añadido el president.
Desmiente a Rajoy
El presidente de la Generalitat también ha considerado que el presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, sólo está poniendo “excusas de mal pagador” ante las demandas catalanas. Mas ha negado que llegara a amenazar al presidente del Gobierno con el asunto del pacto fiscal y le ha acusado de intentar imponer en lugar de dialogar. Así, ha revelado que en la reunión que mantuvo con Rajoy a mediados de septiembre en La Moncloa, el presidente español le dijo: “No quiero negociar el pacto fiscal porque creo que Catalunya no está tan mal tratada como decís”.
Según Mas, la “única puerta” que Rajoy le abrió fue la de mejorar la financiación de Catalunya en el nuevo modelo de régimen común en el próximo año, lo que él rechazó, y ha negado que él dijese a Rajoy que se atuviera a las consecuencias tras rechazar el pacto fiscal propuesto por el Parlament.
Un “lo tomas o lo dejas”
Mas, ha insistido en que una cosa es el diálogo y otra el “trágala”, un “lo tomas o lo dejas, y si no lo tomas, tendrás que atenerte a las consecuencias”. Además, el president ha querido destacar la disposición al diálogo del Govern, ha precisado no obstante que “lo que ocurre, y esto es lo que a veces no se entiende en Madrid, y no lo entendió seguramente tampoco el señor Rajoy o no lo quiso entender, es que una cosa es estar dispuesto al dialogo y otra cosa es simplemente el trágala. Eso es distinto”.
En este sentido, el presidente de la Generalitat ha añadido que para Madrid el diálogo significa que “lo que ellos quieren es lo que vale” y esto, ha dicho Mas, “no es el diálogo”.
Homs cree que Rajoy “no se ajusta a la verdad”
También el portavoz de la Generalitat, Francesc Homs, ha asegurado que el presidente del Gobierno “no se ajusta a la verdad de las cosas” cuando explica su encuentro con Mas en La Moncloa: “Lo que es público y notorio es que el propósito (del encuentro) era la apertura de unas negociaciones y la respuesta fue ‘no’. ‘No’ al pacto fiscal, ‘no’ a la apertura de estas negociaciones”, ha asegurado en declaraciones a Catalunya Ràdio.
Homs ha lamentado que Rajoy siempre ofrece diálogo por un lado, pero por el otro niega de entrada todo lo que se le plantea desde la Generalitat como el despliegue del Estatut, el pacto fiscal o convocar un referéndum en Catalunya. “Entendemos que lo de Rajoy es un recurso dialéctico, muy poco creíble por la cantidad de ‘nos'” que ofrece el presidente, ha zanjado el portavoz del gobierno catalán.
Para Homs, la respuesta que el presidente español dio al pacto fiscal es “la respuesta propia de un burócrata”, ya que solo describió las dificultades del proceso y no explicó si él se involucraría. Asimismo, en alusión a una posible consulta, ha instado a Rajoy a pronunciarse si cree que “tiene sentido” que el pueblo de Catalunya se exprese democráticamente.
ARA SÍ, INDEPENDÈNCIA EXPRÉS
“Si els espanyols porten la policia per emportar-se les urnes, el món veurà que estan prohibint la votació d’un poble que vol votar”
Àstrid Bierge
Mai no he fet apologia de l’independència exprés. Per això sempre vaig defensar el projecte del pacte fiscal, perquè em semblava una bona estratègia, un esglaó que no ens podíem saltar. La negativa d’Espanya era una garantia, però tot i així no podíem renunciar a l’intent, encara que fos una pura escenificaió, no podíem renunciar-hi, calia que fossin ells els qui ens tanquessin la porta als morros, no podíem permetre que s’estalviessin fer la feina bruta davant de tots els catalans.
La jugada ens ha sortit bé. La manifestació de l’11-S i la negativa inapel•lable de Rajoy a acceptar el pacte fiscal han provocat la conjuntura històrica que estem vivint en aquests moments. Ara sí que crec que ha arribat l’hora, ara sí que ja sóc partidària de l’independentisme exprés. Ho dic perquè corre aquesta idea que, perquè el referèndum sigui avalat internacionalment, cal que, abans de celebrar-lo sense el permís d’Espanya -que tots sabem que és l’única manera de poder-lo fer-, abans, primer s’han d’esgotar totes les vies necessàries. És a dir, que per justificar un referèndum il•legal, cal burocratitzar el procés. Però és que no cal. Ara sí que és perdre el temps. Ahir el Racòmetre deia que el 70% dels catalans estarien a favor de celebrar un referèndum unilateralment. Amb un 70% trobo que ja n’hi ha prou.
I no cal que passem inútilment per cada etapa per legitimar el nostre referèndum davant l’opinió internacional. Fer-ho no només comporta temps, sinó que el temps que comporta no depèn de nosaltres, i no cal dir que les institucions espanyoles allargarien el procés tan com poguessin. El dia que muntem un referèndum, si els espanyols porten la policia per emportar-se les urnes, no els servirà de res emparar-se en la legalitat. Al món li serà igual si nosaltres hem o no intentat totes les vies per poder-lo celebrar d’una manera legal. El que el món veurà és que la policia està prohibint la votació d’un poble que vol votar. Si això passés, el dia després el Parlament declararia unilateralment la independència per poder celebrar un referèndum legal, i estic convençuda que a tot el món li semblaria bé.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/ara_si_independencia_expres_90043.php
Sentit i sensibilitat
Jordi Finestres
Es pot arribar a fer pesat, pels que n’estem més que convençuts, explicar els motius pels quals Catalunya ha de ser un estat independent, però ahir una persona ben propera em tornà a preguntar si realment en una Catalunya independent viuríem millor que en una Catalunya autonòmica. Em deia que tenia els seus dubtes perquè no sé on havia escoltat que ho passaríem tan malament l’endemà de l’alliberament. És una mostra simbòlica, personal, que em fa veure que hi ha molta, molta, feina a fer encara.
Afortunadament, els interrogants que molta gent es planteja sobre el futur de Catalunya -els quals tenen resposta, tots i cadascun d’ells- els estan formulant els altaveus del sistema polític i mediàtic espanyolista. La quantitat de bestieses sempre encobertes d’amenaces sobre el presumpte apocalipsi que viuria una Catalunya independent arriben a un grau esperpèntic que no és creïble ni en la forma ni en el fons. Una de les darreres bajanades fou de la virreina del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, que va dir que els títols universitaris catalans perdrien tot valor. Només que aquesta senyora sabés que els títols acadèmics estan homologats per l’Agència de Qualitat Universitària, reconeguda per la UE, s’hauria evitat l’enèsim ridícul.
El discurs caspós i predemocràtic que ressona de les cavernes castellanes, autèntiques fabricants d’independentistes, ens ajuden a explicar perquè volem la independència. A tots els portaveus de la fatxenda els haurem de fer un gran homenatge el dia que assolim la llibertat, pels favors prestats. Amb tot, cal no caure en la trampa en voler tornar la pilota enverinada amb la mateixa histèria que ho fan ells. Cal ser més llestos que els professionals del discurs de la por. Tenim els arguments, tenim la raó, som majoria. Ho tenim tot per guanyar. Ells, tot a perdre. L’espanyolisme ranci és avui aquell nen mal educat que vol cridar l’atenció donant puntades a tort i dret i brama sense solució. Deixeu-lo fer, ni cas, ja se’n cansarà.
Intel·ligència. És per això que més que mai ens cal emfatitzar hàbilment el sentit del moment històric i optimitzar la sensibilitat davant tot el que estem vivint amb la màxima astúcia i la millor claredat possible. S’han acabat els xiscles, els numerats i les fricades. És l’hora de la veritat i qui no tingui el coratge i la maduresa necessària que es quedi a casa, que ja l’avisaran si el necessiten. I, si pot ser, doneu-lo de baixa de tota xarxa social, no fos cas que ridiculitzi el procés pel qual lluitem una bona majoria.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4675/sentit/sensibilitat
Menys Espanya és més democràcia
Salvador Cot
Ahir, un dia més, la policia va haver de protegir el Congrés dels Diputats dels manifestants que intentaven encerclar la cambra legislativa espanyola. Són convocatòries espontànies, molt actives i que no dubten a l’hora d’enfrontar-se amb la policia. S’autoreprodueixen per les xarxes socials i deixen clar que allò que va començar a la Puerta del Sol continua ben viu i amb capacitat de fustigar el sistema. El govern espanyol sap que en qualsevol moment poden tornar a protagonitzar les portades dels diaris europeus.
El sistema polític espanyol està corcat fins el moll de l’os. El PP i el PSOE han implantat una democràcia autoritària, fortament intervinguda per les estructures dels dos partits, que ocupen, per quotes, totes les institucions i la major part de les empreses semimonopolístiques que protagonitzen el passeig de la Castellana. És un tipus de sistema democràtic que deriva, indirectament, de l’entramat jurídic i polític d’una dictadura cínica i corrupta. Els partits tenen massa poder i són irreformables, aquesta és la fortalesa que els ha mantingut durant trenta anys, però també és la feblesa que els assetja ara, quan són incapaços de reaccionar davant d’un context hostil.
Per això les societats basca i catalana fugen d’aquest sistema decadent. Són dues nacions que no tenen força suficient per ser escoltades a Madrid, però sí per emancipar-se i crear una democràcia pròpia, sense els condicionants d’origen que va comportar el traspàs de poder des del règim franquista. Menys Espanya és més democràcia.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48091/menys/espanya/democracia
Tàctiques i estratègies
JOSEP RAMONEDA
1 . DESIGUALTAT. La revista The Economist , que no és precisament l’esquerra proletària, dedicava el número de la setmana passada a la qüestió de la des-igualtat. En opinió del seus editorialistes, la lluita contra la desigualtat hauria de ser una prioritat tant a Europa com als Estats Units. Però, diuen, la dreta no vol entendre que la desigualtat és un problema, i l’esquerra no és capaç de proposar solucions adequades. The Economist descriu el creixement espectacular de la desigualtat interior en els països de l’anomenat Primer Món dels anys 80 fins ara. I amb un intent de convèncer els que no volen veure el problema adverteix que la desigualtat és negativa i ineficient fins i tot per al creixement.
Des d’un punt de vista sensiblement diferent, Amin Maalouf, l’escriptor libanès en gira de promoció del seu darrer llibre, ha dit: “Estem en un món on la desigualtat és promocionada com una forma de modernitat. Encara estem a prop de la ressaca de l’esfondrament del comunisme. I es continua considerant que tots el valors que van ser predicats i després transvestits per l’experiència comunista han de ser invertits”.
La desigualtat és com un immens forat en la societat que, en la mesura que no para de créixer, amenaça de trencar-la. És un risc per a la democràcia, perquè només és possible a partir d’unes condicions mínimes d’igualtat. I és un terreny propici als populismes i a les diverses formes d’autoritarisme postdemocràtic. ¿Podem anomenar civilitzada una societat que manté en la humiliació una gran part dels ciutadans?
Aquest cap de setmana hem assistit a un nou episodi de davallada electoral del socialisme, en aquest cas a Galícia i al País Basc, i tot fa pensar que la seqüència continuarà d’aquí un mes a Catalunya. Els socialistes diuen ara que s’han de reinventar. Tenen en la igualtat un bon tema per començar. Llàstima que no se n’adonessin abans, quan Zapatero deia que “abaixar impostos és d’esquerres” i que “dóna gust governar sobrant-te els diners”. Els socialistes s’han guanyat l’esfondrament a pols. És el que passa quan un s’oblida dels seus referents constitutius. En el cas de l’esquerra, la igualtat, per exemple.
2 . TÀCTICA. Persones que freqüenten alguns ministeris del PP transmeten la sensació que el govern espanyol no té una estratègia definida respecte a l’aposta independentista catalana. “Tot és tàctica”, diuen. D’aquí al 25-N prodigaran les amenaces, el discurs de la por, les acusacions de deslleialtat, les apel·lacions a la Constitució i a la llei, la negació del referèndum, les advertències sobre conseqüències penals, les intimidacions personals i les manifestacions grandiloqüents de nacionalisme espanyol a l’estil Wert. “No serà fins després de les eleccions que es definiran els objectius i el camí a seguir”. Pot ser que sigui així. Però més aviat m’atreviria a pensar que no és que no hi hagi estratègia, sinó que l’estratègia és la tàctica que estan practicant ara: la confrontació. I que el PP seguirà així fins al final.
3 . ABUSOS. “Vaig fer el que vaig pensar que era el millor per al meu país”. Aquesta frase és de Tony Blair, de la seva resposta a la comissió d’investigació britànica sobre la Guerra de l’Iraq. La recorda Fernando Vallespín, en el seu excel·lent llibre La mentira os hará libres . És una frase, diu, sota la qual s’han amagat els pitjors abusos. És la frase preferida pels nostres governants per justificar el fonamentalisme de l’austeritat.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Tactiques-estrategies_0_797920219.html
Europa és la solució
VICENÇ VILLATORO | Actualitzada el 24/10/2012 00:00
La concessió del premi Nobel de la pau a la Unió Europea és una gran notícia per als catalans que volen decidir el seu propi futur. Precisament el Nobel de la pau. Contra el que de vegades ens pot arribar a semblar, el procés d’integració europea no es va fer inicialment per raons econòmiques, sinó per una molt noble raó política: evitar la guerra a Europa, després de dues sagnants guerres civils europees, el 1917 i el 1939 (i els seus precedents del XIX). Guerres provocades en tots els casos fonamentalment -però no tan sols- per qüestions de fronteres. L’economia no era l’objectiu, sinó l’instrument. L’objectiu era que un continent de fronteres discutides i discutibles al llarg de la història, com per exemple la frontera franco-alemanya, no quedés presoner de conflictes armats cíclics. S’ha aconseguit, en el si de la Unió. I per això el premi Nobel de la pau.
Quina ha estat la recepta per aconseguir una cosa tan important, que ara es reconeix? És una recepta a mig fer, amb molta feina encara per davant, amb molts matisos, però en la qual destacaria tres aspectes. El primer, i molt visible per a la gent de la meva generació, la desdramatització de la frontera com a concepte i com a realitat. Els qui tenim una edat hem viscut unes fronteres impermeabilitzades, amb canvi de moneda i carta verda, amb policies mirant-se els passaports, amb cues burocràtiques. Ara passes la frontera i ni te n’adones. Les fronteres com a barrera física s’han desdramatitzat i s’han diluït, perquè en una banda i en l’altra hi ha moltes coses compartides: monedes, lleis, polítiques… Per això a l’interior de la Unió Europea els estats i les fronteres ja no són ben bé el que eren. Existeixen, però d’una altra manera. Són interdependents. Una frontera no és avui el mateix que era fa cinquanta anys. Separen menys.
La segona part essencial de la recepta és la cooperació econòmica. La impossibilitat de guerres comercials nacionals en el marc europeu. La possibilitat de competir i de cooperar tots amb tots i no en paquets que corresponen als mercats nacionals interiors. França i Alemanya, després de dues guerres terrorífiques, van donar l’exemple: els antics enemics van cooperar, primer amb el carbó i l’acer, després esdevenint l’eix central del procés europeu. Contra la confrontació emocional, contra els odis acumulats en la història, contra les síndromes irades del divorciat involuntari, la idea de cooperació econòmica, d’existència d’un espai econòmic continu.
Però hi ha una part de la recepta que no es veu de tan evident que és, de tan central que resulta: la democràcia. El procés d’integració europea significa un compromís per resoldre els problemes polítics no a través de la força i la confrontació, sinó a través de la negociació i dels principis i els mètodes democràtics. Europa havia resolt durant segles les seves diferències -també i especialment les frontereres- a hòsties, com diu molt gràficament en Xavier Sala i Martín. El procés d’integració europea és un compromís de resoldre-ho tot votant i parlant. Aquesta és la gran diferència. Aquesta ha estat la clau de l’èxit.
Per als qui creiem que els catalans som un subjecte polític anterior a la Constitució espanyola i que per tant tenim dret a decidir què volem ser i què volem no ser en el futur, aquests tres elements de la recepta europea ens són absolutament favorables. Per tant, al meu parer, el procés català cap a la decisió del propi futur ha de ser un procés absolutament europeista que incorpori d’una manera clara i transparent aquests tres factors: desdramatització d’unes fronteres que ja no són el que eren, voluntat de cooperació econòmica i de col·laboració per damunt dels retrets històrics i aplicació dels principis democràtics. Això significa, ja a partir del 25 de novembre, que el procés català ha de presentar-se a Europa i el món amb un rostre que contingui aquests principis i amb les piles carregades al màxim de legitimitat democràtica. El procés és per damunt de tot una demanda de democràcia. I s’ha de sustentar en el crèdit democràtic.
Al meu parer, aquesta càrrega màxima de legitimitat democràtica per al procés català demana en els resultats de les eleccions tres coses concretes. Si es donen, el procés tindrà més garanties d’èxit. Si no se’n dóna alguna, tindrà moltes més dificultats. Primer, una participació prou alta, que s’hauria de situar com a mínim en el seixanta per cent. Segon, que el lideratge polític del procés -sense eufemismes: qui hagi de ser el president de la Generalitat- tingui al darrere d’una manera directa una majoria molt sòlida de diputats, la més sòlida i contundent possible, per encarnar amb una visibilitat total i sense possibilitat de lectures ambigües el suport popular a l’organització d’un referèndum. Tercera, que el conjunt de les forces polítiques que participen del procés, sobiranistes, tinguin una majoria molt qualificada al Parlament, no per sota dels dos terços. Amb això, l’Europa que ha obtingut el premi Nobel de la pau ha de ser una aliada poderosa i compromesa amb el procés de decisió dels catalans. Potser no veuria amb simpatia la independència de Catalunya (o potser sí). Però difícilment podrà veure amb antipatia que els catalans votin per decidir democràticament el seu futur.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Europa-solucio_0_797920204.html
MAS, DE RECORDAR A TWIGGY A UN IMMENS MULLADER
ALFONS QUINTÀ.
De vegades comparo mentalment Mas amb una model i després cantant britànica coneguda per Twiggy. Va tenir fama fa molts anys. Tenia l’encant de no tenir cap encant. Hi ha hagut paradigmes de bellesa femenina entendridora i reposada com la Monna Lisa de Da Vinci o l’actriu Audrey Hepburn. No tenen res a veure amb l’exuberància primitiva i excessiva dels nus de Rubens, assimilables a Sofia Loren o a la cantant Madonna. Les primeres eren models de bellesa refinada, confiant, serena, pacificadora. Les segones fan una certa por.
Però Twiggy no tenia res. Era andrògina, però tampoc massa. Atreia pel fet que no era atractiva. També Mas a l’inici, en l’ordre polític, produí un sentiment comparable. Ja es veia que no faria res de bo ni de gran. Precisament per això el va triar Jordi Pujol, que ja tenia en el cap ser succeït pel seu fill Oriol. A mi m’ho va dir, en els anys 90, ho juro, i ja ho escrit altres vegades, Jaume Casajoana Roca ( 1930-2001), company de Jordi Pujol des dels anys 50 i després, crec jo, el seu millor crític. És notori que en Jaume va ser un gran amic meu durant molts anys i que jo no he usat mai frívolament el nom dels meus amics morts. Com el poeta Jorge Manrique, crec en el dret a una altra vida -terrenal- la de dignitat absoluta dels amics traspassats. Només faltaria.
Ara Mas ha passat de ser una Twiggy política -és a dir no tenir res de significatiu ni d’atractiu- a creure’s ser el paradigma d’una nova era per a Catalunya. No li correspon. No n’és capaç. No toca, diria Pujol pare.
Algú més intel·ligent i sensible que Pujol o Mas, el gran dramaturg i poeta Berthold Brecht se citaria a si mateix: “Desgraciada la terra que necessita herois”. Jo hi afegiria que encara ho és més aquella que pren per heroi qui no assumeix la seva banal discreció. O és que algú havia pintat Mas d’altra manera fa només uns mesos?
Però ara ja és després d’abans, diria Pero Grullo. Però Mas continua sent el personatge pel qual tothom l’havia pres, si bé no ho accepta. Es va revoltar, exactament l’11-S davant les imposicions del clan format pels dos Pujol i Felip Puig. És cert i demostrable.
En les corts medievals passaven coses així. En general, s’acabaven al marge de les poblacions, potser amb algun estossinat. Ara ho estem patint tots i no es veu cap sortida a un immens túnel, fa?laç, interessat, instrumental, de lluita pel mer petit poder immediat. No s’hi pot entaforar una tema tan seriós i multisecular com els drets dels pobles a llurs pròpies identitats i a viure pacíficament en un món on, des de sempre, la qualitat més generalitzada és la diversitat, com va saber veure fa segles Montaigne.
Tot resulta postís i exagerat i per tant insignificant, com diu un adagi francès. Però, en canvi, el mal que fa Mas i la lluita de clans dins de CDC pot ser durador i imprevisible. No hi ha dia que Mas no deixi anar alguna bajanada que, a més, pot ser alimentada, des de la trinxera del davant, atès que s’han creat trinxeres i que l’efecte mirall (o pèndol) és inevitable. A cada emmirallada perdem credibilitat.
Tanmateix, en un terreny faig confiança a Mas. És la seva constant radicalització. És allò que els francesos en diuen surenchère, és a dir un augment constant de les seves promeses, fins que el globus rebentarà. Llavors, retrobarem una Twiggy de sexe masculí, mentre recordarem que ja abans de Mas estàvem malament, per culpa de més d’un, però sobretot de Jordi Pujol, sense oblidar el Tripartit. Mas sol no hauria pogut imposar un mullader tan gran.
Un Mas que havia de ser un factor de renovació i de tranquil·litat haurà estat, per un temps avui imprecisable, tot el contrari. De moment, després de l’atzagaiada d’abans d’ahir, seguida per la d’ahir, només podem esperar la d’avui, prèvia a la de demà. Això tapa l’escandalosa manca de propostes electorals, com si no tinguéssim problemes concrets i urgents.
http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2012/10/23/mas-recordar-twiggy-immens-mullader/587375.html
Entrevista a Alfred Bosch, diputat al Congrés per ERC-RCat-Catalunya Sí
“A Catalunya el federalisme és mort des de la sentència contra l’Estatut”
El portaveu d’ERC al Congrés, Alfred Bosch, (Barcelona, 1961) confia a poder votar a la propera legislatura en un referèndum sobre la sobirania de Catalunya i ens avança que quan Catalunya sigui independent es dedicarà a escriure sobre tot el que ha viscut. Desitja que es produeixi un divorci amistós amb Espanya però ja ens avisa que, si no és possible un acord bilateral. s’haurà de recórrer a la legalitat internacional.
Vostè va presentar al Congrés una proposta per tal que Catalunya pugui fer un referèndum sobiranista però el PP, el PSOE, el PSC i UPyD la van tombar. Molt diferent que al Regne Unit…
Sí, al Regne Unit voten i a Espanya veten. És important que deixem molt clar que nosaltres serem els primers a intentar encetar un procés que sigui democràtic, legal, pactat i amistós. És el que volem i per això insistirem tantes vegades com calgui. A priori nosaltres no tancarem les portes. Val més que les tanquin ells, l’establishment i el poder espanyol.
Creu que s’ha de tenir la mà estesa amb Espanya en aquest procés?
Sí, és evident. Amb Espanya, França i amb tots els veïns. Els espanyols com a poble ens mereixen tot el respecte, no hi tenim res en contra. Volem ser bons veïns, fins i tot amics, però el que no volem és que siguin amos. Hem de continuar relacionant-nos, comerciant, visitant-nos els uns als altres. No hi ha cap mena d’objecció contra la gent, però sí que hi ha una prevenció contra un poder polític, institucional, que en moltes ocasions és hostil contra el nostre país i contra les aspiracions polítiques. S’ha de distingir entre el que és el poble i les institucions, l’exèrcit i els tribunals. Hem d’intentar fins a l’esgotament arribar a un procés pacífic i democràtic. Això sí, sense que això freni o retardi el nostre procés legítim.
Algun diputat del PSC li ha mostrat incomoditat per haver votat en contra que Catalunya pugui fer el referèndum?
No, ja no es disculpen. És més, crec que no tenen per què disculpar-se. És una gent que ha votat a consciència i ha votat d’acord amb allò que van acordar. Si entren en contradicció és el seu problema, no el meu. Si diuen una cosa a Barcelona i en fan una altra a Madrid, no és cosa meva. Si consideren que s’han equivocat, quan vulguin ja es disculparan davant del país.
I algun membre del Govern espanyol es va adreçar a vostè?
No, tot i que en altres ocasions hem parlat. Ells em venen a dir que consideren que això ho estem fent per pur electoralisme, per conveniència política o per tenir uns minuts de glòria. Que pensin el que vulguin. Nosaltres fem les coses perquè la gent ho demana. L’Onze de Setembre un milió i mig de persones van sortir al carrer demanant la independència, i la nostra obligació és respondre a aquest clamor. No ens podem quedar de braços plegats, hem d’intentar, de totes les maneres imaginables, democràtiques i preferentment legals, avançar cap a un procés. Que no ens ho accepten? Ja buscarem altres vies.
Tenen un pla B?
En paral·lel hem d’anar preparant el referèndum de Catalunya i la construcció de país. A Madrid tenim un front que hem de cobrir i com que el procés l’hem d’afrontar amb l’Estat Espanyol, allà s’ha de fer tot el possible perquè el procés sigui fluid i amistós. Però la feina principal l’hem de fer a Catalunya. Aquí hem de decidir si volem ser independents o no. La gent vol la independència? Doncs la gent la tindrà. Aquesta és la nostra obligació.
Què s’ha de fer amb Madrid?
Intentar que sigui el menys traumàtic possible.
I digui’m. Vostè que es mou per la capital espanyola. Hi ha trobat molts federalistes?
Sempre que surto, ple, ple… (riu). El federalisme és via morta. A Espanya, ho és des de fa molt de temps, i a Catalunya ho és des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Jo, fa molt de temps que hi he deixat de creure. Qui esgrimeix, ara el federalisme és perquè no vol callar. Com vols federar-te amb algú que no vol la federació? Ho ha dit el tribunal més alt d’Espanya. Són ganes de marejar la perdiu, no és una opció.
Veu realment possible que Catalunya decideixi el seu futur en la propera legislatura?
El referèndum sobre la independència de Catalunya, es farà. Ja se n’han fet, no eren oficials [les consultes] però es van fer. Per tant, ja sabem que es pot fer. Espero que se celebri en la pròxima legislatura tal i com diu la resolució del Parlament. Depèn bàsicament de Convergència, pel que diuen les enquestes. La nostra ambició és que es faci com més aviat millor. Si es pot convocar l’endemà de les eleccions, no cal esperar.
Si el President Artur Mas guanya les eleccions, com l’ajudaran a tirar endavant el referèndum?
Sempre que el president Mas vulgui avançar li donarem suport, i si vol retrocedir li’l retirarem. Si vol convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya, ben convocat, li donarem suport. En d’altres punts ja es veurà. Ningú dóna suport a ningú per la seva simpatia natural, sinó depenent de la proposta que fa.
S’esperava que Reagrupament, que va anar amb vostè a les generals, demanés el vot pel president Artur Mas en les properes eleccions?
Són lliures de fer el que vulguin igual que ERC ho és. No estic ni molest ni descontent. ERC, Reagrupament i Catalunya Sí han escollit el que millor els ha semblat. Jo sóc membre de Catalunya Sí, i hem decidit donar suport a ERC a les eleccions catalanes perquè ens ha semblat que era el més útil per avançar cap a la independència de Catalunya.
Creu que d’aquí deu anys tindrà passaport català i europeu?
Sí, sí, jo no veig a la Unió Europea retirant-nos la ciutadania. Quan parlem de separació, ens referim al fet que serà parcial. Continuarem pertanyent a la Unió Europea i sent ciutadans europeus.
Ho diu molt convençut…
Jo no veig a la Unió Europea retirant la ciutadania a algú que ja la té. A qui se li acudiria prescindir de set milions i mig de consumidors, productors, treballadors i contribuents nets a les arques de la Unió?
El poder espanyol és injust amb Catalunya?
Crec que està sent poc intel•ligent. Una certa intel•ligència política hauria facilitat en els últims deu anys l’acord i no s’ha aconseguit.
A Madrid se n’ adonen?
Hi ha de tot. Els més intel•ligents s’adonen que no ho estan sent. No actuen com a tals perquè hi ha un altre sector important que és capaç de temptejar el suïcidi econòmic i polític abans que entendre’s amb llibertat.
Escòcia pot ser el mirall de Catalunya?
Hi ha una diferència vital. El Regne Unit no és el Regne d’Espanya i això fa que els nostres processos, a la força, han de ser diferents. Allà pacten i aquí ens amenacen. I si no hi ha un pacte haurem de triar una altra via.
Quina és aquesta via?
La unilateralitat. Si no pot haver-hi bilateralitat haurà de ser unilateral. Això no vol dir confrontació i conflicte sinó anar a la nostra. Si utilitzen la legalitat espanyola o la Constitució com una amenaça per impedir que nosaltres exercim el nostre dret, ens haurem d’acollir a la legalitat internacional.
La independència és la carta de presentació d’ERC. Ara els ciutadans en un 55% estan a favor d’un nou Estat propi, segons les enquestes. Millor no ho poden tenir per a les eleccions, no?
La carta de presentació d’Esquerra és una independència social. Efectivament, volem la independència de Catalunya, poder construir una República catalana i ho volem fer perquè pensem que és millor pel nostre país. D’aquesta manera podrem viure amb més dignitat democràtica.
Com seria el dia després d’una Catalunya independent? Vostè ja no tindria una cadira al Congrés. Li suposaria algun mal de cap?
(Riu) M’imagino primer aturat, sense feina, però molt relaxat, content, amb una ressaca enorme i amb ganes d’escriure novel·les i cròniques de tot allò que he viscut. Una vegada aconseguida la independència del nostre país, em mereixo un descans.
Vostè està d’acord amb la proposta d’Oriol Junqueras que en l’Estat propi el castellà sigui cooficial?
Hauríem d’aconseguir un país trilingüe. Que tothom es pogués expressar i entendre tranquil·lament i amb fluïdesa amb català, castellà i anglès. Em sembla indispensable. El català és l’idioma propi, el castellà és el de molta gent del carrer, i l’anglès és l’idioma de la globalització. Els tres són necessaris.
EM POT DUR LA CARTA EN CATALÀ?
“Els bons hàbits, com la llibertat, l’assertivitat, l’autocentrament o l’autoestima, no els duem incorporats, és a dir, no els sabem exercir sempre de manera inconscient”
Neus Arnan, Membre de Tallers per la Llengua
Ja fa anys que per practicar l’assertivitat lingüística vaig descobrir Tallers per la Llengua, una entitat dedicada a transmetre recursos i estratègies per a créixer com a parlants. I cada any, d’ençà que els conec, diversos membres de l’associació han publicat alguns d’aquests recursos i estratègies. El que ho ha fet més recentment és en David Vila, vicepresident de l’entitat, que ha publicat Català a la carta. Un llibre deliciós per tastar l’aventura lingüística que més s’adapti a cada lector. Si ja ets força assertiu però et cal relaxar-te davant de certes situacions, com em passa a mi, ves a la pàgina 41. Si parles català habitualment però no saps quina importància té l’ús que en fas, ves a la pàgina 25, etc. De ben segur que Català a la carta serà molt útil a tots els qui el llegeixin amb gana. A més a més, el David Vila té la virtut d’omplir sense atipar, perquè escriu de manera planera, senzilla, intel•ligent i divertida. Així que us quedarà un raconet per a les postres.
Justament perquè els bons hàbits, com la llibertat, l’assertivitat, l’autocentrament o l’autoestima, no els duem incorporats, és a dir, no els sabem exercir sempre de manera inconscient, ens cal practicar-los. I en David Vila ens convida a practicar les converses bilingües per escollir la llengua que parlem, indiferentment de quina ens parli el nostre interlocutor; practicar l’autoestima, sorprenent-nos si algú que viu a Catalunya diu que no ens entén en català; practicar la nostra llengua, per mirar de parlar-la i escriure-la cada dia millor, i per sentir que la respectem i que podem convidar els altres a respectar-la; i practicar el benestar de saber que jo escullo el què faig i com ho faig, i que els altres ja s’ocuparan de si mateixos.
Ai! Què bé que m’hauria anat aquest autocentrament inconscient per negociar el canvi de l’electrodomèstic defectuós, que l’empresa Superprecios em va vendre a principis d’estiu. Una mala compra que a finals d’octubre encara no està resolta! Sí, m’hauria d’haver fixat en el nom… Però sembla que ara, ara que el meu esgotament i el reforçament de les estratègies de Català a la carta m’han fet decidir continuar la reclamació en català, tot anirà a bon port.
I no es tracta de perdre de vista la riquesa lingüística, l’oportunitat de parlar diverses llengües i deixar-se seduir per altres, ans al contrari. Es tracta d’aprendre una conducta assertiva amb l’ús de la llengua pròpia del país per poder obrir-se a les altres amb la garantia de ser, també, respectat. I el Català a la carta és un premi per a tots els lectors catalanoparlants, vells i nous. Però cal, com en un bon àpat, seure relaxadament per deixar que la lectura ens sedueixi. I si sou tastaolletes esteu de sort, perquè al llibre del David Vila hi ha plats per a tots els gustos: articles curts, i molt curts, altres de més llargs, alguns de ben senzills i altres més densos. A la carta.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/em_pot_dur_la_carta_en_catala_89979.php
Letònia i llengua catalana
JAUME CLOTET
La política lingüística letona ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua
En les seves cartes enviades a Catalunya des de l’exili, Joan Sales parlava sovint dels estonians i de llurs anhels nacionals. Era la manera que tenia de parlar dels catalans sense aixecar les sospites de la censura franquista, que sempre va demostrar la seva incapacitat crònica d’entendre les metàfores. Recórrer a les repúbliques bàltiques, doncs, no va ser una moda passatgera dels anys noranta del segle passat, quan Lituània, Letònia i Estònia van aconseguir escapar del jou soviètic i es van proclamar estats independents. Tots tres països continuen essent referents vàlids per al nostre país. El cas de Letònia i la seva llengua, per exemple, ens pot servir de model.
Per fer-nos una idea de la situació lingüística letona en el moment de la secessió cal recórrer al cens lingüístic fet l’any 1988, encara en el període de dominació soviètica. Un 52 per cent de la població tenia el letó com a llengua materna, mentre que el rus ho era per a un 42 per cent de la població. Com passa sovint en aquests casos, la majoria de parlants de letó també parlaven rus, mentre que només una part dels russòfons eren competents en letó. Els sona, aquest escenari? A tot això cal afegir-hi que els russòfons, que havien arribat massivament després de la Segona Guerra Mundial, tendien a concentrar-se en alguns districtes, sobretot els més propers a Rússia, on la seva hegemonia superava el 80 per cent de la població.
Arribat el moment de la independència, el nou govern letó va plantejar-se quina política lingüística li convenia per garantir la pervivència de la seva llengua nacional. Amb un percentatge tan elevat de russòfons, i la potència demogràfica russa com a veïna, la secessió no garantia per si mateixa el futur del letó. Cal recordar que la població total del país era de 2,5 milions i Rússia en tenia 150. Per assegurar el futur de la llengua letona i per no dividir el país en dues comunitats, la nova Constitució va adoptar el letó com a única llengua oficial. Per descomptat, la legislació respecta l’ús, promoció i ensenyament escolar de totes les llengües que es parlen al país, però especifica també que la llengua d’integració dins el poble letó és, evidentment, la letona. És que podria ser-ne una altra? El letó va passar a ser obligatori per als càrrecs públics i electes, i totes les administracions i empreses públiques i privades havien d’atendre el públic en aquest idioma. Els mitjans públics tenen el letó com a llengua habitual, mentre que el rus o qualsevol altra llengua troba el seu espai en els mitjans privats.
Vint anys després de la independència és moment de fer balanç. Si ens fixem en les estadístiques escolars, veurem que el nombre d’estudiants que trien el letó a l’escola com a llengua vehicular s’acosta ja al 75 per cent, mentre que fa quinze anys era només del 60 per cent. En paral·lel, el nombre d’alumnes matriculats a les escoles russes ha baixat a la meitat. El letó configura lentament, doncs, una única societat política i nacional. Val a dir que tot el procés no ha estat exempt de tensions, però ha estat absolutament democràtic i pacífic.
Sense dubte, la política lingüística letona és dura. Però, també sense dubte, ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua en dues o tres generacions. Cal afegir que els organismes internacionals, com per exemple l’OSCE, han considerat sempre que la legislació lingüística letona s’ajusta perfectament a la legalitat internacional.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/586758-letonia-i-llengua-catalana.html
Independentista indignat
CARLES CAMPS MUNDÓ
“Escolta, Espanya”, sí, l’anhel dels catalans. Però també escolta, Catalunya, les necessitats dels teus ciutadans
Començaré deixant ben clar, perquè no es malentengui res del que diré, que em considero un independentista no nacionalista, perquè crec que els sentiments nacionals agitats com a bandera han esquitxat de sang els segles XIX i XX, i ho continuen fent en aquest segle XXI a diverses zones del món. Espanya n’és un temible exemple recollit per la historiografia clàssica del segle passat. A més a més, també vull aclarir que les meves raons per ser independentista no neixen tant del maltractament fiscal, ara utilitzat de caixa de reclutament d’independentistes, com del “genocidi” que ha practicat Espanya secularment contra la llengua catalana i la seva cultura, com si, juntes, formessin una tumoració que s’ha d’extirpar d’arrel per salvar la unidad de la patria, una patria, doncs, excloent de tot allò que no sigui en castellà. ¿On són els demòcrates espanyols?
Dit això, deixin-meque expressi els meus dubtes sobre la recepció civilitzada per part de l’Estat –un estat ple de franquistes mai penedits– de la reivindicació independentista, assumida ara per CiU i pel president del govern català. Uns dubtes que de ben segur que compartim molts conciutadans de Catalunya. ¿Per què Madrid s’hauria de mostrar sensible de cop i volta a la pretesa “inexorabilitat” independentista?
És cert que les protestes multitudinàries, del signe que siguin, però que es proposen “avançar” en un sentit determinat, s’han de llegir en clau històrica en allò que tenen de mar de fons que d’una manera o altra, si no s’hi posa remei, és probable que es manifesti amb molta més força amb el temps. (Només cal veure la història de Catalunya i adonar-se que, per les raons que en cada època han sigut, no s’ha rendit mai a pesar de tantes agressions espanyoles.) Una lectura que han de fer sobretot els governants de torn demòcrates de debò que no siguin curts de vista i que sàpiguen mirar cap a un horitzó històric que vagi més enllà de la pròxima cita electoral. Però, ¿aquest reconeixement del malestar i els seus remeis es donarà sense remissió a curt termini o podrà ser diferit pels successius governs espanyols mentre no es manifesti d’una manera definitivament rupturista, i això si el temps no ho dilueix abans? Per desgràcia, pot ser diferit i l’empenta d’ara es pot diluir.
Vegin. El president Mas afirma, no sé si gaire convençut, que Espanya no es pot mostrar insensible a la reclamació dels milers i milers de ciutadans que l’11 de Setembre vam sortir a manifestar-nos en pro de la independència. “Amb il·lusió”, per dir-ho d’una manera típicament presidencial. Però em pregunto si ell mateix i el seu govern s’han mostrat mai gaire sensibles pel que fa als milers i milers de ciutadans que, convocats pels sindicats o moguts per la “indignació”, hem anat sortint al carrer al llarg d’aquests últims anys, més aviat sense cap il·lusió, per manifestar-nos contra les retallades als serveis públics o contra reformes injustes votades per CiU, juntament amb el PP, al Parlament i al Congrés dels Diputats. Fins i tot, el Molt Honorable havia parlat de “línies vermelles” que no es podien traspassar, perquè, ¡pobre!, va haver d’anar amb helicòpter al Parlament mentre els seus “sicaris” governamentals es disposaven a no pagar el “pirmi” als més desemparats o a tancar plantes hospitalàries i escoles públiques per afavorir, amb la degradació de serveis, la privatització de la salut i l’educació. Tot plegat, en comptes d’assumir com a president la “indignació” com fa ara amb la independència.
¿S’adonen com sí que es pot fer cas omís de les reivindicacions amb l’esperança que es dilueixin? ¿No té por el Molt Honorable Mas, transformat ara en “tità” de l’estat propi, que, com va fer ell amb els milers d’“indignats”, ara a Madrid no li facin cap cas i decideixin enviar-li la policia –i confiem que només la policia– com ell va fer a la plaça de Catalunya amb gent que també reclamava els seus drets? ¿O és que aquella gent no era prou catalana? ¿De què s’estranya que ara la vicepresidenta del govern espanyol també traci “línies vermelles” constitucionals?
“Escolta, Espanya”, sí, l’anhel dels catalans. Però també escolta, Catalunya, les necessitats dels teus ciutadans. Tant de bo que la molt desitjada independència del nostre país no respongui al capdavall, en mans de CiU, tan sols als interessos de les elits economicosocials catalanes.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587044-independentista-indignat.html
“Realment Catalunya no és Espanya”
El Gran Wyoming sobre el veto de TVE a Quim Monzó: “si parlem d’això cal donar-li ja la independència a Catalunya”
El Gran Wyoming
El Gran Wyoming ha afirmat que “quan parlem de Catalunya estem tota l’estona mentint. Realment Catalunya no és Espanya” després de ser preguntat en una entrevista a la revista Jot Down pel veto que va patir Quim Monzó a TVE l’any 1994. “Si parlem d’això cal donar-li ja la independència a Catalunya”, afegeix.
El presentador manifesta que la direcció va al·legar llavors “que els havien trucat; els havien dit que era independentista, que podia atemptar contra la Casa Reial perquè en un programa en què havia treballat no sé què havia fet… Per què pot treballar a Catalunya i aquí no?”
“Però la realitat és la que és -diu-: aquest senyor pot treballar a Catalunya en televisió, en ràdio i en premsa durant anys, està premiat… aquest senyor era a Catalunya el que aquí era Umbral. Però ve i es carreguen un programa perquè l’han convidat” i afegeix que “que jo no vaig portar un etarra encaputxat! Era un senyor que treballava en tots els mitjans catalans haguts i per haver. A La Vanguardia! Ja veus tu, quin perill tan perillós”.
El Gran Wyoming creu que l’Estat hauria de permetre un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya: “si el poble català vol l’autodeterminació, a mi la Constitució tant me fa. El que no estan demanant és la independència de forma unilateral, demanen fer una consulta per veure què es pensa. Qui té por de la veritat? Perquè llavors hauríem de parlar d’un país que està amb nosaltres o està captiu”.
A més, afegeix que “si estem parlant que vagi l’exèrcit, com diu La Razón, per exemple, no estaríem parlant que estiguin aquí per gust. Aleshores, el fet que es faci una consulta no vinculant… collons, això no es pot preguntar en una democràcia? Hauria de ser obligatori, almenys per saber què pensen. Potser sortiria el no i s’acabava tot aquest enrenou. Però és que em sembla ridícul. Això es pot fer en qualsevol país del món. Menys a Espanya”.
Finalment, posa de manifest que “la independència la demanen els rics. Només hi ha hagut un cas de secessió sense cap problema, que és el d’Eslovàquia. Eslovàquia era la part pobra de Txecoslovàquia, ho demana i l’endemà l’hi donen. Diuen: ‘Voleu la independència? Agafeu-la i aneu a prendre pel cul, que ens costeu diners’. I no només els donen la independència, sinó que l’endemà els reconeix tota la Unió Europea. Això és una merda”.
“És el mateix cas: un demana la independència i li donen i un altre demana la independència i li posen els tancs. I a més no els donen la benvinguda a la Comunitat Europea, sinó que els diuen que no hi entraran. Si parlem de raó i justícia parlem d’una cosa i si parlem de política parlem del que parlem”, conclou.
http://comunicacio.e-noticies.cat/realment-catalunya-no-es-espanya-69312.html
Twitter es diverteix amb el ‘Som Catalunya’ interpretat pel ‘primo de Zumosol’ a TV3
Els internautes fan bromes amb la cançó, cantada i composta per Sergio Medialdea –l’actor que interpretava el ‘primo de Zumosol’– i el seu grup a ‘Els matins’
ARA Barcelona | Actualitzada el 23/10/2012 18:30El Twitter bull, des d’aquest dimarts al matí, amb l’etiqueta #somcatalunya, que fa referència a la cançó, amb el mateix títol, que ha interpretat a ‘Els matins de TV3’ el cantant Sergio Medealdea acompanyat del seu grup.
‘Som Catalunya’, composta per Medialdea el 2006, compta amb lletres com “Una terra d’oportunitats, on els teus somnis es fan realitat” o “Mai ens prendran la nostra llibertat, i ara Catalunya no s’aturarà”, i destaca aspectes del país com “les millors platges”, “el millor cava”, el surrealisme de Dalí o els Jocs Olímpics del 1992.
Des de l’actuació al programa, els usuaris de la xarxa social han ironitzat amb tuits com “I no segresten preventivament l’emissió d’això i sí la del Bestiari Il.lustrat?!”, “La cançó de #somCatalunya podria ser pitjor, podria tenir GRALLES”, “El vídeo de #SomCatalunya el posaran a l’ @APMTV3 de l’Europa de l’Est quan se’n vulguin enfotre de nosaltres” o “Intereconomia fabricant independentistes i ara TV3 fabricant federalistes asimètrics”.
Medialdea havia estat el protagonista d’un anunci dels sucs Zumosol, en què interpretava el popular ‘primo de Zumosol’. L’actor es va donar a conèixer amb el seu nom real en una aparició al programa ‘Los mejores años’, presentat per Carlos Sobera.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 