SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
[cat-ext] Iniciativa de l’ANC a Nova York: Pluja d’estelades
El proper 4 de novembre del 2012 l’Agrupació a Nova York de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) durà a terme una iniciativa amb motiu de l’edició d’aquest any de la Marató de Nova York. Un bon nombre de corredors catalans que participen a la marató han expressat el seu desig de córrer els últims metres de la cursa onejant estelades i és per aquest motiu que l’ANC vol facilitar que molts altres atletes puguin afegir-se a la iniciativa.
Amb aquesta acció l’ANC a Nova York desitja, a més, que aquest acte impulsi de manera definitiva el projecte Pluja d’estelades que promou l’ús de l’estelada entre els esportistes que donen suport al procés català cap a la independència per vies pacífiques i democràtiques.
Les activitats programades durant tot el cap de setmana de la marató amb presència de l’ANC i dels corredors i acompanyants que vulguin participar a la iniciativa són:
· Desfilada de les Nacions
· Cursa Dash to de Finish Line 5k
· Foto a Times Square amb la pancarta “Catalonia, next state in Europe”
· Lliurament d’estelades als corredors perquè les onegin a l’últim tram de la marató fins a creuar la meta.
Podeu consultar-ne tots els detalls a www.plujadestelades.cat i a la pàgina de Facebook de la iniciativa . A més també podreu seguir i fer-vos ressò de la Pluja d’estelades de Nova York a través de Twitter per mitjà del hashtag #plujadestelades .
http://www.catalansalmon.com/webs/forum_llistat.php?id_ciutat=5&id_ciutat=5&forum=2251&frg_ciutat=5
Pollença, primer municipi balear en favor de l’estat propi
Aprova una moció d’Esquerra · El PSIB hi vota favorablement
El ple de l’ajuntament de Pollença va aprovar ahir una moció (pdf) d’Esquerra en la qual el municipi es declara a favor de l’estat propi. La moció dóna el suport a totes les comunitats autònomes de l’estat espanyol que decideixin iniciar el procés d’independència. Amb aquesta moció, Pollença esdevé el primer municipi de les Illes que dóna suport explícit a la independència. També critica l’espoli fiscal al qual estan sotmeses les Illes, els atacs lingüístics a tots els Països Catalans, i remarca que el ple suport a totes aquelles iniciatives de la societat civil orientades a una consulta popular per a avançar cap a l’estat propi.
La moció, presentada pel regidor republicà Miquel Àngel Sureda, va rebre el suport dels dos regidors d’Alternativa per Pollença, el del PSM, els dos de CiU x Pollença, el que és més significatiu, els dos del PSIB. Els regidors de la Lliga Regionalista es van abstenir i els cinc del PP i l’únic d’Unió Mollera Pollencina hi van votar en contra.
Sureda esva felicitar per l’aprovació, però va explicar que va haver renunciar a ‘part dels ideals per obtenir el suport suficient’: al redactat final no s’hi va incloure el suport i reconeixement explícits a l’Assemblea Nacional Catalana.
L’estelada oneja a l’Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor
L’estelada a l’Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor Foto: SI Sant Antoni de Vilamajor
L’estelada ja oneja a l’Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor, al costat de la senyera i la bandera de la Unió Europea, després de la hissada que ha tingut lloc aquest migdia en un actye públic al qual hi han assistit al voltant de seixanta persones, entre les quals hi havia el govern municipal i representants de l’oposició de Sant Antoni de Vilamajor que el passat mes de setembre ja van donar suport a la moció per declarar el municipi territori català lliure i sobirà . També ha tingut el suport de l’alcalde i altres representants de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. Ha estat un acte senzill que ha acabat amb la lectura recitada del Cant de la Senyera, a càrrec de l’alcaldessa de Sant Antoni de Vilamajor, Maria Lluïsa Berdala.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48207/estelada/oneja/ajuntament/sant/antoni/vilamajor
Campanya “100 Diputats Independència” per aconseguir una majoria independentista al Parlament
Aquest és el lema d’una campanya que demana el vot per aquelles formacions polítiques que estan a favor de la consulta per l’estat propi
“100 Diputats Independència” vol donar la imatge d’un Parlament plural però amb un objectiu comú
Gent de la Terra ha iniciat una campanya divulgativa per promoure un vot en clau nacional, és a dir per aquelles formacions independentistes que es presenten al Parlament per poder realitzar així una consulta la propera legislatura.
Amb lema “100 Diputats Independència” la campanya vol convèncer que amb aquest nombre de diputats “la consulta és legítima, es fonamenta i s’accelera, i alhora guanya lògica i credibilitat davant del país, la Unió Europea i el món en general, mostrant un Parlament plural, amb partits de diverses tendències i representativitat, amb un objectiu comú”.
Tot i que la presentació oficial serà el 30 d’octubre, la campanya ja s’està estenent per diferents mitjans i associacions que promouen el vot d’algun d’aquests partits. El carrer també serà un mitjà per arribar a la gent, ja que hi haurà parades informatives i promocionals i actes públics.
Els continguts que es difondran seran sobre el dret a decidir dels pobles, els avantatges d’un estat propi, la viabilitat del procés de secessió i els avantatges de la independència.
Mas: ‘Si volem una Catalunya capdavantera a Europa, necessitem un estat que no tenim’
CiU presenta un programa electoral marcat per la ‘transició nacional’
El president de la Generalitat i candidat de CiU, Artur Mas, ha presentat avui al matí el programa amb què la federació nacionalista concorrerà a les eleccions del 25 de novembre (íntegre, pdf), titulat ‘Catalunya 2020′. Mas ha explicat que un dels eixos principals passa per ’emmirallar-nos amb la millor Europa’ i fer d’aquests països el referent per Catalunya. És en aquest sentit que ha emmarcat el ‘fil roig’ que és per CiU ‘el dret de decidir’ i la consulta per l’autodeterminació. I és que per Mas, si els catalans volen ‘una Catalunya capdavantera a Europa, necessitem un estat i unes estructures que no tenim’.
Mas s’ha compromès a portar Catalunya cap a l’estat propi i, per a fer-ho, el programa de CiU inclou la celebració d’un referèndum d’autodeterminació en els pròxims quatre anys. ‘Si l’estat espanyol no és el nostre aliat, cal un estat propi’, ha dit. I ha afegit: ‘Volem i podem tenir una Catalunya que al capdavant d’aquesta Europa 2020 i us asseguro que ens ho guayarem’.
La revolta dels xarnegos
Després de tres-cents anys, al darrer minut del partit, el gol de la victòria depèn del Martínez. Passarà. Això passarà davant el silenci d’una urna. Si Martínez marca, passem l’eliminatòria. I si no, eliminats. Literalment.
La por que tinc no és que ens barallem entre catalans de tota la vida i catalans d’adopció, sinó que ens barallem entre xarnegos i xarnegos.
Andreu Barnils
Sí, jo també sóc dels qui s’emocionen quan veig xarnegos independentistes. Mira, no hi puc fer més. A mi, vídeos com aquest m’arriben al cor. Ja sé que és propaganda electoral, però m’emociona igualment. I no sóc sol aquí. Ja l’han vist 20.000 persones, i va pujant. Mira, no puc evitar-ho. Què dir del Fundador, el pastor que va aparèixer al ‘Salvados’, al costat de l’Évole i del Pujol. Però la meva favorita continua essent l’Encarnación. Potser perquè vaig tenir el plaer d’entrevistar-la. Sí, jo també al·lucino amb la revolta dels xarnegos.
Tot ha canviat. Per començar, la paraula ha tornat amb tota la força i plena d’orgull. Crec que no m’equivoco quan dic que només una minoria la fa servir en sentit despectiu. La majoria escrivim la paraula ‘xarnego’ com qui escriu la paraula ‘bonic’. Per descriure. Fa dos anys això no passava. La paraula havia desaparegut del mapa i no es feia servir. Ara la potent paraula ‘xarnego’ ha tornat. Un signe més que els xarnegos sou, en aquests moments, els protagonistes del partit. Els fills de la barreja, els galaicocatalans, sou els reis de la partida en el moment que es juguen els minuts finals.
Aquesta és una idea que, a alguns catalans de tota la vida, els podria fer patir molt: resulta que va i després de tres-cents anys, al darrer minut del partit, el gol de la victòria depèn del Martínez. Passarà. Això passarà davant el silenci d’una urna. Si Martínez marca, passem l’eliminatòria. I si no, eliminats.
Literalment.
Tot i ser un mil·lenari, tot i ser un d’aquests que té un cognom que fa segles que corre per aquí, i que deu aparèixer als arxius parroquials del collons de romànic català, no és pas això que em fa patir. Jo no tinc cap dubte del sentit del vot dels meus cosins xarnegos. Cap dubte. De fet, un dels grans gols recents que recordo, el va marcar un tal Rubianes. Ho va fer amb el cap. Rubianes, a més, va deixar deixebles. Vull dir que no, que no és això que em preocupa a mi. A mi, el que em preocupa és que, amics xarnegos, no solament teniu el protagonisme, sinó que teniu tota la pressió. L’altre dia ho deia amb totes les lletres Joaquín Leguina, durant dotze anys president de la Comunitat Auònoma de Madrid, en un article titulat La hora de la verdad : ‘El PSOE (con o sin el PSC) es preciso que olvide ese estúpido ‘horror al lerrouxismo’ que se impuso durante la Transición.’ Vull dir amb això que us voldran dividir, enfrontar, confondre i violentar. Vindran a fer mal. Si la violència espanyolista apareix, si el lerrouxisme de Leguina i companyia treu el nas, no serà pas al barri de l’Eixample, sinó als carrers de Cornellà. No ens enganyem: que Mas sigui independentista, a tot estirar els sorprèn. Però que l’independentista es digui Martínez, això no solament els sorprèn. També els violenta. Mira, són així de racistes. Si els lerrouxistes provoquen conflicte social, veurem noies catalanes de l’Hospitalet agredides pel carrer, amb un cartell penjat al coll en què uns ciudadanos hauran escrit ‘Charnega agradecida’. Sí, els lerrouxistes podrien provocar el famós conflicte social sobretot entre xarnegos. La por que tinc no és que ens barallem entre catalans de tota la vida i catalans d’adopció, sinó que ens barallem entre xarnegos i xarnegos.
És la depuració xarnega allò que em fa patir. L’esbandida d’espanyols que han arribat en so de pau. No seria la primera vegada que passa:’Abans d’entrar a Catalunya les tropes franquistes van rebre l’ordre de tornar a Saragossa, on van ser desarmades perquè les autoritats militars sospitaven dels desertors. Entre el 2 i el 10 d’octubre van formar petits grups, se’ls van endur en un ras darrere l’Acadèmia Militar de Saragossa i els van afusellar. Dels 300 assassinats, 218 eren navarresos’ (Paul Preston, ‘Spanish Holocaust’). Segons Preston, el batalló navarrès, un cop depurat, va ser escollit per a entrar a Barcelona. ‘Se’ls va concedir aquest honor, segons un funcionari britànic present al quarter general de Franco, ‘no perquè lluitessin millor, sinó perquè odiaven millor –és a dir, quan l’objecte del seu odi era Catalunya o els catalans’ (Paul Preston, ‘Spanish Holocaust’).
Xarnegos catalans. Catalans d’origen espanyol. Nous catalans. Els altres catalans. Catalans i prou. Galaicocatalans. Andalusocatalans. Catalans de Navarra. Poseu-hi el nom que vulgueu. Digueu-ne com vulgueu, que sabeu perfectament què us vull dir: amb vosaltres, això ho tenim guanyat i el procés és im-pa-ra-ble amb la revolta dels xarnegos. Precisament per això us tiraran rocs: perquè vosaltres sou fars del camí.
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4050798/revolta-xarnegos.html
L’Estat redueix un 63,87% les aportacions a equipaments culturals catalans el 2013
La partida a museus cau a la meitat i els festivals Temporada Alta, Grec i Peralada es queden sense fons del ministeri
Els diners per a grans museus, auditoris i teatres de Barcelona obtindran de mitjana un 45,6% menys d’aportacions del govern espanyol
28/10/12 11:03 – BARCELONA – EUROPA PRESS
El govern espanyol reduirà un 63,87% les aportacions destinades el 2013 a equipaments, activitats i festivals catalans vinculats al sector cultural, segons dades de la conselleria de Cultura de la Generalitat, a la llum dels pressupostos generals per a l’any que ve. L’ajust, que la Generalitat qualifica “d’abandonament pressupostari”, s’ha fet evident en els fons que rebia Barcelona per la seva condició de Capital Cultural que el 2011 van ser de 9,5 milions, aquest any eren de 3,5 milions i per al pròxim any la partida ha estat suprimida del tot.
Per a 2013, la participació estatal també ha desaparegut del Festival de Peralada -que ha sigut de 62.370 euros el 2012-, del de Porta Ferrada -73.070 euros el 2012-, Torroella de Montgrí -59.400 euros el 2012- i el Temporada Alta -89.000 euros el 2012-.
El Festival Grec també s’ha quedat sense recursos estatals per a la seva edició de l’any que ve, tot i que fonts de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) han explicat que la partida -que aquest any ha estat de 104.000 euros- suposava el 3% del total, per la qual cosa el consistori buscarà suplir aquesta falta de finançament.
La companyia d’Àngel Corella i el Saló del Còmic també s’han quedat sense recursos del ministeri, després de rebre 84.950 i 30.000 euros aquest any, respectivament. En el cas de la Sala Beckett els fons també han caigut en la seva totalitat, el que compromet la viabilitat de la programació de l’any que ve, segons ja s’ha apressat a destacar la sala, i en el cas del Teatre Romea i el Consorci de rehabilitació de teatres la partida ha baixat un 62% respecte a fa dos anys.
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) rebrà l’any que ve 341.340 euros del ministeri, el que significa un 55,18% menys en relació amb el 2011, i la Fira Tàrrega obtindrà, amb 75.000 euros el pròxim any, un 25% menys de diners respecte a fa dos anys.
Grans institucions
Per la seva banda, les partides econòmiques dels grans museus, auditoris i teatres que es troben a la capital catalana veuran reduïdes les aportacions del govern espanyol en un 45,61% de mitjana el pròxim any, respecte fa dos anys quan en total van rebre 20,5 milions euros. L’any passat van passar a tenir 17,2 milions euros, mentre que el 2013 els comptes baixaran a 11,2 milions d’euros, i el Mercat de les Flors n’és l’escenari més afectat amb una caiguda del 62,50% en dos anys -363.000 euros el 2013-, seguit pel Palau de la Música, amb una caiguda del 60% -190.510 el 2013-.
Al Gran Teatre del Liceu la baixada de l’aportació és del 42,59% en dos anys, passant de l’aportació d’11,96 milions el 2011 a la de 6,87 milions el 2013. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), la retallada ha estat del 37%, la qual cosa el director del centre, Pepe Serra, ha jutjat fa poc com a “massa gran i arriba massa tard”, però ha remarcat que segueix igual d’entusiasmat amb el seu projecte per al museu i que la temporada expositiva, que encara no ha presentat, es mantindrà tal qual.
Miró, Macba i Lliure
Al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) el descens de l’aportació és del 46,87%, tenint en compte que la partida passarà de 1.950.000 el 2011 a 1.036.000 euros a l’any que ve, mentre que la Fundació Tàpies patirà un ajust del 44,74% amb 90.000 el 2011 a 49.730 euros el 2013.
El Teatre Lliure també patirà un ajust del 31,90% amb una aportació de 592.500 euros per a l’any que ve, respecte als 870.000 euros del 2011 i els 790.000 de l’any passat.
A la Fundació Miró, la retallada per al 2013 deixa el museu amb una aportació de 80.000 euros per a despeses corrents, un 50% menys que el 2012 – de 161.500 euros-, que al seu torn ja representava una retallada del 15% respecte a l’aportació de l’any anterior, quan el Ministeri acostumava a transferir entorn de 190.000 anuals la fundació.
Nyandú: «Cantar en català es la forma més fàcil d’arribar a la gent»
Els guanyadors del Sona 9 s’estrenen amb el seu primer disc, ‘L’origen de les absències’
Jordi Palmer | Actualitzat el 28/10/2012 a les 16:00h
Des de la Torre d’Oristà, al Lluçanès, arriben els guanyadors del concurs Sona 9 amb el primer disc sota el braç, ‘L’origen de les absències’ (Global, 2012). Format per Ferran Orriols, Rubén Pujol i Roger Orriols, aquest trio de power pop s’estrena musicalment després d’agrair la “professionalització” que dóna “participar en un concurs com el Sona 9”. Per enregistrar aquest nou disc la base va ser, pràcticament, partir de zero. “Volíem que el nou disc -assegura Ruben Pujol- tingués molta unitat i coherència, per això quasi totes les cançons són noves, hem aprofitat poques de les antigues, perquè no eren coherents”.
El trio aposta pel català tot i “el handicap que suposa utilitzar aquesta llengua, sobretot per tocar a fora” perquè, segons apunta Ferran Orriols, “cantar en català és la forma més fàcil d’arribar a la gent”. El grup deu el seu nom a una ultracorrecció. Segons explica Ferran Orriols, “tot va venir per un corrector, que davant la informació d’un concert en solitari, va decidir que en lloc de Nando, que és com em diuen, m’havia de dir Nyandú, i així es va quedar”.
El disc, tot un tractat de visceralitat, beu directament de la “il·lusió i la motivació que ens ha donat guanyar el Sona 9”, un fet, segons Roger Orriols, que els ha dut “a fer el disc que ens ha agradat fer”. “L’important és la satisfacció personal, acabar un disc i quedar-ne convençut”, afegeix Pujol. Ara la banda prepara els seus directes, sempre en format de trio igual que al disc, i després de foguejar-lo en presentacions en petit format. “La filosofia del grup és fer el mateix al disc que al directe”, afirma Roger Orriols.
‘L’origen de les absències’ recull 12 cançons enregistrades durant la passada primavera als estudis Music Lan d’Avinyonet de Puigventós, produït per Valen Nieto, habitual de treballs de Raydibaum, Pep Sala, Glissando, Shuarma i altres.
http://www.naciodigital.cat/noticia/48221/nyandu/cantar/catala/es/forma/facil/arribar/gent
L’esperança ingènua de votar des de Londres
Crònica d’un matí llarg i plujós al consolat fent els tràmits per a votar des de l’estranger
Laura Ruiz i Trullols
Dijous vaig aconseguir de registrar-me com a resident temporal del Regne Unit i de demanar que m’enviessin les paperetes a casa per a poder votar. Si ningú es pensa que això no és cap gran notícia, goso assegurar que, si hagués fet amb mi les tres hores i mitja llargues de cua, amb una hora al carrer sota la pluja, n’estaria ben orgullós.
A dos quarts de deu arribàvem al consolat amb la Marta, una amiga que havia vingut de Coventry, un poble a cent quilòmetres de Londres. Quan des de lluny vam veure la cua al carrer ja vam veure quin matí ens esperava. Al principi ningú no deia gaire res; tampoc no parava de ploure.
Darrere nostre hi havia dues ‘au pair’, la Sílvia i l’Emma, que era la segona vegada que feien cua. Com que s’estan una hora i mitja lluny, la primera vegada se n’havien anat abans de poder-se registrar perquè no haurien arribat a temps a aplegar els nens. Però és que ahir tampoc no ho van aconseguir. Se’ls va tornar a fer massa tard. Van dir molt convençudes que l’endemà (divendres) hi insistirien.
Quan vam haver passat la porta, ens van enviar a la sala de baix, on hi havia les finestretes de tràmits. Els ànims es van anar escalfant… Feia més d’una hora que a la finestreta dels tres-cents, dels qui hi érem per a votar, no hi havia ningú. Quan per fi s’hi va posar un funcionari a algú se li va acudir de demanar un full de reclamació. La Sílvia i l’Emma s’hi van apuntar. I amb elles, més de cinc joves més. Tothom tenia ganes de desfogar-se, d’explicar la ràbia que sentien per haver perdut tot el matí, i sovint hores de feina o d’universitat, per poder exercir el dret de vot.
Tothom explicava la seva història. La Inés havia telefonat al consolat dos matins sencers i només havia aconseguit de sentir una veu enregistrada que no li podia respondre cap de les preguntes que volia fer. A la Clàudia, li havia passat igual i estava indignada: l’horari que diu la prehistòrica pàgina web del consolat no és el que realment fan. A en Joan, que s’havia llevat a les cinc del matí perquè venia de Caerdydd (País de Gal·les), li van demanar que canviés ‘Girona’ per ‘Gerona’. I les bromes entre els assistents a l’espectacle se succeïen. Més valia posar-hi humor, oi?
Tots érem joves. Londres és plena de joves catalans, te’n trobes a tot arreu. La majoria hi hem vingut perquè sentim que el nostre país no ens pot oferir l’oportunitat que potser trobarem aquí. Ahir molts compartíem les ganes de votar, de dir-hi la nostra, i l’esperança ingènua que les pròximes generacions no hagin d’anar-se’n de casa per força.
A les dues en punt del migdia, a l’hora que havien de tancar la paradeta, van aparèixer dos funcionaris de no se sap on que, ara sí, es disposaven a donar un cop de mà. I és clar, tampoc no volien plegar tard. Quan van cridar el número 330 el cor em va fer un bot.
Amb el certificat del registre per fi a la mà, a molts se’ns dibuixava un somriure de triomf. L’odissea que havíem passat ens feia sentir com uns herois. Molts dèiem adéu als qui encara s’haurien d’esperar una bona estona. La frase de comiat, sempre la mateixa: que tingueu sort!
Oi tant, que tinguem sort. Que tants joves disposats a aguantar hores i males maneres per a votar, què voleu que us digui, a mi em fa pensar que potser sí que aquestes eleccions són especials. I ara creuem els dits perquè arribin les paperetes.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4050779/20121028/lesperanca-ingenua-votar-londres.html
Escòcia refusa les amenaces espanyoles
Diu que la independència no implica en cap cas la sortida de la UE, ans al contrari
El govern escocès ha respost aquesta setmana les declaracions del ministre espanyol José Manuel García-Margallo, que en més d’una ocasió ha dit que tant Catalunya com Escòcia necessitarien el suport unànim dels estats de la Unió Europea per incorporar-s’hi. Un portaveu del govern escocès fou el primer a respondre, dient, en paraules recollides per Bloomberg: ‘Escòcia és part del territori de la Unió Europea i els escocesos són ciutadans de la Unió Europea; no hi ha res que indiqui que aquesta siuació hagi de canviar després de la independència’. I va afergir: ‘Escòcia tindrà exactament el mateix tracte, drets i obligacions que el Regne Unit’.
El portaveu també fa notar a Margallo que les seves paraules ‘han estat superades pels esdeveniments’, i va recordar que Escòcia ha dissenyat un procés clar cap a la independència que, a més, ha estat signat pels governs escocès i del Regne Unit’. De fet, el vice-primer ministre escocès, Nicola Sturgeon, va dir dimarts al Parlament que el govern escocès s’ha assessorat jurídicament sobre aquesta qüestió.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4050885/20121028/escocia-refusa-amenaces-espanyoles.html
El Financial Times viatja a Arenys per explicar l’independentisme
Publica un article titulat ‘The town that started Catalan deluge’ (‘El poble que va començar el diluvi català’)
El diari anglès Financial Times continua molt interessat en el procés cap a la independència que ha començat Catalunya. Si dimecres el director d’Afers Internacionals del diari David Gardner va defensar la legitimitat de fer un referèndum a Catalunya, ara el corresponsal del diari Julius Purcell ha anat fins Arenys de Munt, ‘on hi hagué fa tres anys ‘la primera consulta informal’, per explicar l’auge del sobiranisme. Purcell explica en aquest article que la riera d’Arenys és plena d’estelades i parla amb el batlle de la ciutat, Josep Manuel Ximenis. ‘Vam ser l’espurna de tor plegat’, diu Ximenis en declaracions al diari.
L’article, titulat ‘The town that started Catalan deluge’ (‘El poble que començar el diluvi català’), recorda que la consulta d’Arenys es va acabar fent a cinc-centes poblacions més en els dos anys successius i que el sentiment independentista va prendre la seva màxima expressió en la manifestació de la Diada. Purcell també remarca que es van mobilitzar uns seixanta mil voluntaris i que aquest passat mes de març tot el moviment es va aplegar ‘sota el paraigües de l’Assemblea Nacional Catalana’.
L’endemà del dissabte
28/10/12 02:00 – MATTHEW TREE
Manifestos.
El dia 11 d’aquest mes es va publicar un manifest profederalista signat, en bona part, per persones associades des de fa anys i panys a l’unionisme diguem-ne d’esquerres, com ara en Sopena o la Camps (etc.). Però també hi va sortir un nom que deu haver sorprès força gent: el de Najat
El Hachmi, una escriptora coneguda, entre d’altres coses, pel seu rebuig a qualsevol mena d’encasellament polític i pel realisme atòpic que es reflecteix abastament en els seus llibres. Què hi feia la Najat, doncs, avalant el federalisme, quan una majoria de catalans ja saben que hi ha més possibilitats que el coronel Alamán Castro toqui el baix al proper disc dels Amics de les Arts, vestit de col·legiala, que no pas que es canviï la Constitució per crear un estat federal?
Declaracions.
Poc després, a Vilaweb, la Najat va aclarir que el que volia veure era un debat plural per evitar la manipulació de la nova situació per Mas, tot donant veu i vot a aquells que no combreguen amb l’ideari conservador d’aquest. El manifest, al seu parer, era més aviat un toc d’alerta en aquest sentit.
Explosions.
Per entenedor que pugui ser aquest punt de vista, no hi estic del tot d’acord. Per començar, sospito que bona part dels signants del manifest no volen obrir cap debat de debò, sinó identificar l’independentisme amb el centre-dreta a fi d’espantar els votants d’esquerres i així evitar el trencament amb Espanya. I punt. D’altra banda, no crec que calgui preocupar-se per una monopolització partidista del procés cap a la secessió, perquè aquest és no-ideològic per definició ja que es tracta d’una sèrie de fases tècniques (deu ser per això que tant Mas com Junqueras han deixat de banda les picabaralles habituals per facilitar el procés, alhora que C’s i el PPC no fan sinó bloquejar-lo; només ICV i el PSC encara es comporten com si l’11-S no hagués tingut lloc). Ara bé, encara que, com tem la Najat, aquest procés acabi sent segrestat per CiU, la influència d’aquesta formació s’acabaria tan bon punt s’aconseguís l’objectiu final, a partir del qual, intueixo, hi haurà una explosió d’energia creativa en tots els camps –el polític inclòs– que farà que tot el que estem vivint ara i tot el hem viscut fins ara (CiU inclòs) aviat tindrà aquell tuf un pèl polsós que solen desprendre els llibres d’història. Com diu la cançó: Ch-ch-ch-changes.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/587336-lendema-del-dissabte.html
Europa, sense por
Patrícia Gabancho
Si Europa tingués clar que separats d’Espanya en quedaríem fora, ja ho hauria dit. És més: ho hagués dit clarament quan Escòcia va anunciar el seu referèndum. Però la realitat és que els tractats no en diuen ni piu. No hi van pensar. Els estats ja ho tenen això, que no se’n recorden de les nacions interiors fins que ja és tard.
De manera que Europa no és més que una peça de la batalla psicològica que estem vivint. L’amenaça de les tenebres exteriors actua sobre els dos mons en litigi: posa por als catalans i consola els castellans. Però basta amb donar-hi un parell de voltes per entendre que els mercats no s’encongeixen voluntàriament, que les monedes no són de ningú –Andorra funciona amb euros i l’Argentina amb dòlars-, que la Unió no pot desposseir de drets uns ciutadans que manifesten la voluntat de quedar-s’hi i que ningú amb dos dits de front menysté un soci que aporta per acontentar un soci que cobra, que està en hores baixes i que hi fa més nosa que servei.
Europa, que és un artefacte seriós, voldrà saber si el nou estat és democràtic, si s’hi respecten les minories polítiques i lingüístiques –l’oficialitat del castellà!- i si les estructures catalanes de govern són sòlides. Vist això, endavant els catalans. I els escocesos. I els flamencs. I fins i tot els bascos, si volguessin, que no està clar que vulguin. Aquest és el federalisme que ens convé: un federalisme en el que hi tens veu i vot. Si no som un estat, la nostra representació a Europa és Madrid. És el PSOE que li salva la pell a Vidal-Quadras i és Vidal-Quadras, les dues cares d’una mateixa trampa.
Serem a Europa si sabem negociar des d’ara les condicions i els reconeixements. Mentrestant, la por es combat amb informació. Es clar que, perquè la informació funcioni com a vacuna, calen dues coses: el missatge i també el receptor. I és en això darrer on tenim, ara mateix, el problema més gros, perquè parlem massa entre convençuts i molt poc allà on la por va fent forat.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4694/europa/sense
Camí d’Extremadura
Josep Huguet
Els aturats augmenten en 18.800 a Catalunya el tercer trimestre i ja hi ha 840.400 aturats. La taxa d’atur se situa a Catalunya en el 22,56%, segons l’última Enquesta de Població Activa. Catalunya està en el primer lloc del rànquing de les comunitats que han patit més pèrdues de llocs de treball en l’últim any.
El nombre d’aturats a Espanya és de 5.778.100 persones. La taxa d’atur supera per primera vegada en la història el 25%. En el tercer trimestre, el nombre de famílies que tenen tots els seus membres actius a l’atur se situa en 1.737.9000. En canvi, el nombre de llars en els que tots els seus membres estan ocupats ha disminuït en 536.700.
Tenir quasi la quarta part de la població activa aturada a Catalunya i més de la quarta a Espanya ens fa acostar a percentatges del Magrib. Especialment pel que fa a l’atur juvenil. Però el més greu no són les dades en sí mateixes, sinó la passivitat del Govern espanyol i la paràlisi del català, perquè no tot és degut al dèficit fiscal.
N’hem parlat altres vegades, però cal insistir-hi. Reformés de calat no hem vist cap. Només menys del mateix, especialment en serveis públics. I igual o més del mateix en l’estructura burocràtica, que és la base del clientelisme polític dels grans partits estatals i autonòmics: exèrcit, senat, diputacions, i consells comarcals intactes.
L’aparell burocràtic intacte. L’aparell judicial, també, al marge del que s’ha vist en el darrer incident: el Consell General del Poder Judicial ha aparcat l’informe hipercrític d’una comissió de magistrats sobre el capteniment de la banca davant les execucions hipotecàries. I tot això en la mateixa setmana en la que els suïcidis i els intents de suïcidis de desnonats han aparegut en els titulars dels diaris.
Cap reforma del sistema bancari seriosa i amb demanda de responsabilitats a dirigents i responsables reguladors. I podem continuar amb la gasiveria franco-alemanya, preocupada d’amagar els forats de part dels seus bancs i reclamar que es rescati els bancs espanyols perquè tornin els deutes que han contret gràcies als préstecs lliurats principalment amb grans empreses espanyoles oligopòliques (les de la llotja del Bernabeu). I fer-ho a costa dels ciutadans.
Cap reforma seriosa i valenta cap a una economia verda. Només pals de cec i ziga-zagues que desorienten i perjudiquen les pimes que havien apostat pel sector de la sostenibilitat. Cap reforma a fons del subsidi d’atur, amb la conservació dels aparells burocràtics i la pervivència de sistemes especials com el PER que expliquen la condemna eterna a la dependència i l’assistencialisme a la població andalusa i extremenya.
I suïcides polítiques d’innovació i recerca a Madrid i a Catalunya, desaprofitant el moment crític per formular canvis en profunditat en estructures anquilosades, com el CSIC (només l’estan asfixiant), i canvis a Catalunya. Sota l’excusa de la manca de diner, s’amaguen dos anys de desorientació i desmoralització del sistema de R+D i les seves agències.
És evident que el centre-dreta català al Govern ha aprofitat l’onada popular cap a la independència per surfejar el tsunami i de pas amagar incapacitats i opcions ideològiques que s’han aplicat aquests dos anys. Però aquest oportunisme no altera el fet que l’objectiu de l’Estat propi és per la societat catalana un horitzó d’esperança i de rellançament.
En canvi, la dreta espanyola, que hegemonitza també l’esquerra, si es pensa que de la batalla contra la independència en traurà altra cosa que no sigui continuar caient en el pou on l’arrossega un Estat fallit, –perquè els seus fonaments són la ineficiència i el càstig a la iniciativa–, va molt errada.
Caminem cap a xifres Extremenyes: 33% d’atur, 33% de funcionaris (a Espanya, menys de la tercera part a Catalunya) i 33% d’economia de serveis de poc valor afegit. Amb la Catalunya exhausta o independent, les tres R (Rajoy, Rubalcaba y Rosa Díez) ja cal que es posin les piles per reformar-se
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/10/cami_d_extremadura_35450.php
CiU modera su ascenso mientras el PP se mantiene y el PSC sigue cayendo
CiU obtendría hasta cuatro escaños más que en el 2010 y se situaría en torno a 66 | El PP perdería un diputado y lograría 17, mientras el PSC, con 18, cedería hasta diez | ERC y, en menor medida. ICV y Ciutadans capitalizan el desgaste de los grandes
Política | 27/10/2012 – 22:45h | Actualizada a las 01:22h
Gráfico que representa como quedaría el Parlament según el sondeo de ‘Feedback’ para La Vanguardia publicado el 28 de octubre de 2012. LVD
FICHA TÉCNICA
Universo: población mayor de 18 años empadronada en Catalunya y con derecho a voto.
Método: encuesta telefónica.
Muestra: 1.000 encuestas. Cuotas: proporcionales para las variables edad, sexo y tamaño de hábitat, y sobrerrepresentación hasta 175 encuestas en el trabajo de campo en las demarcaciones de Tarragona, Lleida y Girona, respectivamente, para asegurar una base mínima suficiente de encuestas para realizar proyecciones electorales, con posterior ponderación de los datos de acuerdo al peso real de la distribución de la población por provincias.
Margen de error total posible de ±3,16%, para una población infinita, con un nivel de confianza del 95,5, donde K=2, y bajo el supuesto de máxima indeterminación donde p=q=50/50 (con márgenes de error parciales).
Trabajo de campo: las encuestas se han realizado entre el 22 y el 26 de octubre de 2012
Barcelona. (Redacción).- La proximidad de las elecciones catalanas del 25 de noviembre parece impulsar un proceso de asentamiento de los efectos electorales que desencadenó la manifestación de la Diada. La última encuesta de Feedback para La Vanguardia dibuja un compás de espera hasta el arranque de la campaña en el que CiU frena su ascenso pero consolida su avance, mientras que el PP se estanca y el PSC confirma su caída.
Los pronósticos del sondeo atribuyen a CiU entre tres y cuatro escaños más que ahora (pasaría de 62 a 66) y dejan al PP en 17, lo que supondría uno menos de los que tiene actualmente. En cuanto al PSC, su desplome se acentúa, ya que la encuesta le adjudica 18 escaños frente a los 28 que obtuvo en los comicios del 2010; es decir, una pérdida de hasta diez diputados. Paralelamente, el desgaste de socialistas y populares y el ascenso limitado de CiU, junto a la desaparición de la Solidaritat independentista, propiciaría un visible avance de los restantes partidos. En concreto, Esquerra podría sumar hasta seis escaños más -con lo que se situaría en 16-, mientras que Iniciativa podría añadir hasta tres más a su cómputo actual y cosechar un total de 13. Finalmente, y en una suerte de emulación del fenómeno UPyD en el resto de España, Ciutadans duplicaría la cifra de diputados que obtuvo hace dos años y lograría hasta seis.
En porcentaje de voto, este escenario de transición hasta que la campaña decante a los últimos indecisos y cristalice en un mapa definitivo, supondría un avance de más de dos puntos para CiU (pasaría del 38,4% a casi el 41%), en paralelo a un leve retroceso de quien se ha convertido en su principal antagonista, el PP, que cedería casi un punto en intención de voto (y se quedaría en el 11,4%). Por su parte, los socialistas perderían casi cinco puntos con relación a su resultado del 2010 (y pasarían del 18,4% de hace dos años a un 13,4%, ahora), un descenso muy severo si se tiene en cuenta que en los anteriores comicios ya sufrieron una caída de más de ocho puntos con relación al desenlace del 2006, cuando obtuvieron casi el 27% de los sufragios.
El mayor avance lo registraría Esquerra Republicana, que sumaría cerca de cuatro puntos a su cuota electoral del 2010 (y pasaría del 7% al 10,6%), aunque todavía se quedaría a medio camino del apoyo que obtuvo hace seis años (el 14%) y más lejos aún de su récord de voto del 2003, cuando se acercó al 16,5%.
Por su parte, Iniciativa mejoraría también su respaldo electoral en casi tres puntos (hasta llegar al 10,1%), lo que dejaría a los ecosocialistas en su mejor resultado de la última década. Finalmente, y aunque el avance sea modesto en términos absolutos, los dos puntos que agregaría Ciutadans a su resultado del 2010, le llevarían a una cuota electoral del 5,6%, lo que supondría casi duplicar sus actuales niveles de apoyo.
Los pronósticos, en cambio, son adversos para Solidaritat per la Independència, que extraviaría la mitad de su capital electoral y quedaría fuera de la Cámara al sumar apenas un 1,8% de las papeletas. Asimismo, la plataforma xenófoba PxC, con menos del 2% de intención de voto, y las CUP, incorporadas a última hora a la contienda electoral pero con una previsión de voto del 1,4%, quedarían también sin opciones de adjudicarse escaños.
La correlación que dibuja el sondeo guarda coherencia con la evolución de otros indicadores, como la valoración de los líderes o las motivaciones de los electores para decidir su voto. Así, en lo que respecta a la puntuación que los ciudadanos adjudican a los principales dirigentes catalanes, Artur Mas experimenta un cierto retroceso pese a continuar siendo el político mejor valorado y uno de los pocos que aprueba. Sin embargo, el president pierde tres décimas y cae del 5,46 del anterior sondeo a un 5,15 ahora. En cambio, el candidato de Esquerra, Oriol Junqueras, apenas sufre desgaste con respecto a la última encuesta y se pone a apenas dos centésimas de Mas, ya que obtiene un 5,13. El resto de líderes, todos ya por debajo del aprobado, casi no experimentan variaciones con relación a su nota anterior: Joan Herrera pierde algo más de una décima (4,72), mientras que el socialista Pere Navarro (3,64), el antinacionalista Rivera (3,03) o la popular Sánchez-Camacho (2,23) apenas modifican su nota en alguna centésima.
En este contexto, la propia imagen del presidente de la Generalitat ha perdido algo de fuelle en las últimas semanas. Si en el sondeo del 14 de octubre, casi un 40% de los consultados admitían que su opinión sobre Mas había mejorado -frente a un 25,5% que afirmaban que había empeorado-, ahora el porcentaje de percepciones positivas se sitúa en el 35%, mientras que las negativas han crecido ligeramente (27,2%).
Por último, la inclusión en el programa de CiU del objetivo de dotar a Catalunya de un Estado dentro de la Unión Europea, parece seguir rindiendo más beneficios (electores que no votaban a CiU pero que ahora sí lo harán) que pérdidas (electores que dejarán de votar a la coalición nacionalista), aunque en menor medida que en sondeos anteriores. Así, mientras en el último sondeo el saldo entre ganancias y pérdidas era de casi cuatro puntos, ahora es de algo más de tres.
La Vanguardia té un problema: ERC
Preocupats per l’ascens republicà que els podria situar a ser la segona força política, no dubten en amagar en la lletra petita que Carod-Rovira ha guanyat l’Octubre de narrativa
L’enquesta de La Vanguardia d’aquest cap de setmana aporta moltes dades sobre l’evolució política a Catalunya després del 11 de setembre, per un costat, CiU aconsegueix un excel·lent resultat, però sense majoria absoluta, per l’altre una ERC que sorprèn i que dia a dia augmenta les seves possibilitats de convertir-se en la segona força del Parlament de Catalunya, una possibilitat difícil però plausible segons les darreres enquestes, motiu que no li fa cap alegria al diari del Godó. Serà una anècdota o no, però que Carod-Rovira guanyi el premi de narrativa dels Octubre i que no sigui titular de la crònica i que ni tant sols li posin un semàfor verd, demostra certa acritud de La Vanguardia per tot allò que genera republicanisme.
Junqueras tant o mes valorat que Mas
En l’apartat de valoració de l’enquesta de La Vanguardia, Mas pateix un petit descens que el col·loca en un aprovat de 5,15 i el deixa quasi empatat amb el candidat republicà Oriol Junqueras (5,13), els dos únics líders polítics que aproven. Els segueixen Joan Herrera (4,72), Alfons López Tena (4,21), Pere Navarro (3,64) Albert Rivera (3,03) i Sánchez Camacho(2,23).
A la pregunta de quin polític defensa millor els interessos de Catalunya, Mas és el més citat en un 43,7% amb una pèrdua de quasi 3 punts, a molta distància apareix Oriol Junqueras (7,1%) l’únic que dels polítics que puja una mica en aquesta percepció, seguits per Joan Herrera (6,7%), Albert Rivera (3,9%) Sánchez Camacho (3,5%), Pere Navarro(2,7%) i López Tena (0,7%), destacar en aquest apartat que el líder de C’s supera àmpliament entre els unionistes a Sánchez Camacho, el que confirmaria la fuga de vots dels populars cap a C’s.
Carod Rovira ja no està a ERC, però tot el que sona ERC provoca pànic al Grup Godó
Sincerament és espectacular que tot un ex vicepresident del Govern de Catalunya guanyi un premi de narrativa tant prestigiós com l’Octubre i el diari La Vanguardia ho digui en la lletra petita de la crònica dels premis. Per molt menys omplen de semàfors verds, i ha estat una clara excepció entre els mitjans de comunicació.
La Vanguardia no sap com fer entendre que Catalunya no vol la independència
El diari barceloní vol convertir el pacte fiscal –més impossible que mai- en l’element neutralitzador de la majoria independentista, i afirma que si Espanya fes l’impossible de donar-nos el pacte fiscal el sí a la independència, suposadament, cauria del 53% al 43% i seria derrotat pel no, un autèntic absurd per intentar treure de la centralitat política la independència.
Augment d’ICV i patacada monumental del PSC
L’enquesta situa a ICV amb un augment considerable i en un dels seus millors resultats de les darreres eleccions nacionals catalanes, amb 13 escons i més d’un 10% de vot, la crisi ja definitiva dins del PSC els permet esgarrapar vot socialista. Per contra el PSC arriba a mínim històrics amb tant sols 18 escons i sense encara haver tocat fons, amb una pèrdua de quasi 5 punts respecte a les anteriors eleccions, dades que posen en perill que el PSC continuí sent segona força política al proper Parlament.
El PP perd més d’un punt, però La Vanguardia diu que els populars es mantenen
No és tant sols el punt de suport que perden els populars, és que la radicalització dels unionistes fa que C’s augmenti les seves expectatives doblant la representació a costa de captar vots populars, la fuga de vots del partit de Sánchez Camacho comença a ser preocupant i pot convertir al PP en quarta força política a Catalunya.
Rivera més valorat i útil que Sánchez Camacho
Albert Rivera comença a preocupar a les files populars, la seva demagògia i habilitat per un discurs social des del nacionalisme espanyol està captant suport, principalment des del PP, però també dels sectors més nacional espanyols del socialistes catalans, el que fa que sigui molt més valorat que la líder popular, i sigui considerat molt més útil per la Catalunya espanyola que proposen que Sánchez Camacho.
http://www.directe.cat/noticia/250238/la-vanguardia-te-un-problema-erc
Elogio de la locura
Rajoy habla ahora de la “España plural”; Felipe González, del “federalismo asimétrico”… ¡Caray! | Hace veinte años, Barcelona se planteaba la cocapitalidad de España…, y todo fueron burlas
ENRIC JULIANA
Madrid
Hace ya más de veinte años, pero lo recuerdo como si fuese ayer. El día del Senado en Barcelona. Yo llevaba pocos meses en La Vanguardia, después de unos años en El País, donde dejé buenos amigos y aprendí lo que es trabajar duro en la cantera de la información local. Era mi primera entrevista al alcalde de Barcelona en el nuevo puesto. Había temas de sobra -una extraordinaria acumulación de expectativas en la ciudad-, pero buscaba un guiño al lector. Algo nuevo. Un recuadro con perspectiva. Y se me apareció el Senado en Barcelona. Pregunté y obtuve del alcalde Maragall la respuesta que esperaba: “Estoy dispuesto a jugar muy fuerte. El Senado, como cámara territorial, efectivamente podría estar en Barcelona”. 26 de enero de 1992.
En realidad, la idea no era del entrevistador. Se la oí a Xavier Vidal-Folch en una acalorada discusión sobre El Tema -el mismo tema que ahora nos ocupa y apasiona- y la capturé al instante. Era una de esas ideas capaces de sugerir un tiempo nuevo. Puesto que Barcelona’92 podía contribuir de manera importante al prestigio español en el mundo, era el momento de plantear en serio la cocapitalidad de España. Se trataba de retomar el hilo de la primerísima transición; el hilo suarista de 1976-80. Cuando hubo necesidad de estabilizar el barco, golpeado cada semana por ETA, el aparato del Estado tuvo inventiva. Vaya si la tuvo. Fueron a buscar a Josep Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau, comprobaron su disponibilidad y en meses cuatro el Boletín Oficial del Estado injertaba una rama de la legalidad republicana en la incipiente monarquía democratizante. El 25 de octubre de 1977, centenares de miles de personas salieron a la calle para recibir a Tarradellas y Barcelona se convirtió en la cocapital de la transición. El regreso del presidente exiliado reforzaba la veracidad del proceso democrático y evitaba que socialistas y comunistas capitaneasen la reivindicación de la Generalitat, diluyendo su peso electoral -entonces muy grande- en un gobierno catalán de unidad. Una jugada maestra. Tres años más tarde, activado desde Sevilla, comenzó el festival de las 17 autonomías, ese café para todos que ya no da más de sí, que ha manchado el mantel y que el Financial Times acaba de retratar como uno de los males de España.
Los Juegos de 1992 fueron un gran éxito y contribuyeron poderosamente al prestigio de España en un mundo que estrenaba nuevos horizontes con el hundimiento del muro de Berlín y el colapso de la Unión Soviética. Hicieron de Barcelona una ciudad fuerte y apta para el futuro. Sin ese salto, Barcelona sería hoy una Génova entristecida y Catalunya estaría hundida. Gracias a Barcelona’92, la marca España alcanzó uno de sus mejores momentos. No está de más recordarlo en las actuales circunstancias. En aquel año prodigioso ocurrieron cosas hoy impensables. Se interpretó Els segadors pegado a los compases del himno español en el Estadi de Montjuïc, sin insultos en la prensa de Madrid. Sin gatos chapoteando en el agua.
Los Juegos Olímpicos fueron un éxito y, evidentemente, el Senado no se trasladó a Barcelona. ¡Vaya ocurrencia! Felipe González no estaba para inventos federales y Jordi Pujol, aún menos. Aquello quedó como una excentricidad -una más- de Maragall. (Una década más tarde ya lo calificarían de loco). Hubo cierta polémica, caras de enfado y algún apoyo en Madrid: un interesante editorial de Diario 16, entonces bajo la dirección de Justino Sinova.
Veintiún años después, vuelven a ocurrir cosas prodigiosas, tras la proclamación de Artur Mas como sucesor de Maragall en la escala que conduce a la locura. (Francesc de Carreras en La Vanguardia del 23 de octubre pasado, “Mas, el iluminado”, el artículo más mordaz que se ha publicado en España sobre el presidente de la Generalitat, para pasmo de los charlatanes que hablan de una Catalunya totalitaria y sin libertad de prensa). Ocurren, digo, cosas prodigiosas. Mariano Rajoy acaba de ofrecer en Barcelona la “España plural” como antídoto de la independencia; han leído bien, “España plural” , la expresión preferida por Zapatero antes de desertar. Felipe González defiende el “federalismo asimétrico”, con el que Maragall acabó de ganarse la fama de trastocado. (“Pasqual, esto que nos estás diciendo no puede ser”, le dijo González en el 2002). Salen federalistas del armario -federalistas guais, federalistas simétricos, federalistas asimétricos, federalistas cooperativos, federalistas equidistantes y federalistas decorativos- y el PSC acaba de incluir el traslado del Senado a Barcelona en su programa. Veintiún años después.
Demasiado tarde. Los tiempos han cambiado y la gente no está para según qué gastos. Con todo, seguiremos asistiendo a giros prodigiosos, porque algo huele a cambio. Lo escribo, yo también, desde la locura. Y en el interior de la locura se oyen voces. Parece que Ford traslada una fábrica belga a Valencia y que Seat apuesta fuerte por Martorell. Parece que el puerto de Barcelona ha de pagar su enlace ferroviario con Francia y que el corredor mediterráneo, menospreciado por el actual Gobierno, gusta en Europa. El arco mediterráneo, contrafuerte de una España plural. Creo que alguien habló de ello hace muchos años. ¿A ver si me acuerdo? Sí, el enajenado Maragall.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada