SECRETARIAT NACIONAL DE L’ANC – COMUNICACIó
Nosaltres el mantenim: “Jo vaig votar!” #25N
Les xarxes socials s’han revoltat contra la prohibició de fomentar el vot imposada per Espanya, i el vídeo institucional segueix més actiu que mai
Què els partits unionistes del PSC, PP i Ciutadans i en el darrer moment una incomprensible ICV hagin recorregut la campanya institucional de foment del vot a la junta electoral central i que aquesta hagi prohibit la campanya denota la por d’alguns a la democràcia, ha estat una ridícula victòria dels unionistes que les xarxes socials s’han encarregat de posar al descobert. Avui no és poden posar fronteres a la llibertat, i més sobre un tema com la participació a les eleccions, com podem criticar l’augment de l’abstenció si resulta que fan el possible per impedir la participació, i més en unes eleccions clarament plebiscitàries. A ICV ha guanyat el sector federalista d’Herrera al sector independentista de Romeva en aquest acostament al unionisme per part de la coalició eco socialista.
Nosaltres el mantenim: Jo vaig votar
La campanya de foment de la participació més vista de la història
Alguns dels partits que han presentat el recurs a la Junta Electoral Central reclamen que CiU pagui la campanya, quant resulta que és la campanya de més èxit del foment de la participació en unes eleccions i la més econòmica. La por a la democràcia deixa amb “el cul a l’aire” a PSC, PP i C’s i mostra la cara “llepa fils” del sector federalista d’ ICV.
http://www.directe.cat/noticia/251561/nosaltres-el-mantenim-jo-vaig-votar-25n
Mas es declara perplex per l’ordre de la junta electoral de suspendre la campanya del 25-N
El govern recorrerà la decisió i lamenta que ‘un cop més, una llei espanyola passi per damunt d’una de catalana’ · Els partits que van presentar el recurs demanen ara dimissions al govern
El president de la Generalitat, Artur Mas, s’ha declarat ‘perplex i sorprès’ per la decisió de la decisió de la junta electoral ha ordenat la retirada immediata de la campanya institucional de les eleccions parlamentàries del 25 de novembre. ‘Que hi hagi unes votacions en un país i el govern no pugui fer una campanya per fer entendre la importància de la participació no va en la línia de la qualitat democràtica’, ha dit Mas. I ha afegit: ‘recorrerem aquesta decisió perquè ja no parlem del contingut, si agrada més o no, sinó de si el govern de Catalunya pot fer una campanya per fomentar el vot’.
La campanya, l’havien recorreguda el PSC, el PP, ICV i Cs per la inclusió d’imatges de la manifestació de l’Onze de Setembre, al·legant que orientava el vot. Però la junta electoral no en diu res del contingut de la campanya, sinó que decideix que la Generalitat no pot fer una campanya cridant a la participació, ans s’ha de limitar a informar de la data de la votació, del procediment per a votar, i dels requeriments i dels tràmits del vot per correu.
El govern assegura que retirarà la campanya, però recorreran la decisió perquè, segons el portaveu, Francesc Homs, vulnera l’estatut. Homs ha dit que la junta electoral no ha entrat en el fons de la campanya, sinó que ha prohibit fer qualsevol campanya que insti a anar a votar, cosa que l’estatut sí que mana fer. El portaveu del govern ha lamentat que ‘un cop més una llei espanyola passa per damunt d’una de catalana’. ‘Sembla que els fa pànic consultar i fomentar el vot’, ha dit.
El candidat del PSC, Pere Navarro, ha demanat dimissions perquè ‘la resolució de la junta electoral confirma que la campanya és un escàndol’. Navarro ha dit que la campanya és ‘un escàndol’ perquè utilitza diners públics al servei de CiU i s’ha mostrat indignat per l’emissió dels espots publicitaris. Fins i tot, ha exigit la dimissió dels responsables d’aquesta campanya que, segons ha dit, ‘no és institucional, sinó de partit’ i que evidencia un tarannà que confon el país amb el partit.
ICV espera que CiU pagui ‘de la seva butxaca’ els 271.000 euros que ha costat la campanya institucional per fomentar la participació. El director de campanya d’ICV, Marc Rius, ha exigit al govern que cessi ‘de manera immediata’ el responsable polític dels espots perquè ‘vincula les eleccions del 25-N amb la Diada’. Per l’ecosocialista, el dictamen de la junta electoral és ‘la prova que el govern confon els interessos partidistes amb les institucions’. Rius ha assegurat que ‘tots els partits teníem clar que la campanya era il·legal i CiU ho havia de saber’.
Per la seva banda, el director de campanya d’ERC, Lluís Salvadó, ha acceptat la decisió de la junta electoral. Salvadó ha afirmat que els republicans ‘entenen i comprenen’ el posicionament de la junta electoral, tot i que no hi van presentar recurs en entendre que es molestava ‘equitativament’ a tots els partits. ‘Al PSC i al PP els feia sentir incòmodes que aparegués la manifestació de la diada, de la mateixa manera que a ERC que es fes referència a la votació de la constitució espanyola’, ha destacat. A més, Esquerra va descartar presentar cap recurs per ‘respectar’ l’acció del govern.
El dictamen obliga a la Generalitat a procedir a la ‘retirada immediata’ dels vídeos i les falques de vídeo que el govern estava difonent des de principis de setmana. A la resolució es destaca que la campanya que van denunciar els quatre partits de l’oposició respon a ‘un incentiu del vot no emparat per la legislació electoral’. Tot i això, s’ha decidit no establir cap tipus de sanció a la Generalitat.
El govern de la Generalitat de Catalunya va fer públics dilluns els espots institucionals per cridar a la participació a les eleccions parlamentàries del 25 de novembre. Els vídeos inclouen testimonis d’alguns esdeveniments històrics de Catalunya d’aquestes últimes dècades, entre els quals la manifestació independentista de l’Onze de Setembre d’enguany.
També hi apareixen els Jocs Olímpics, el referèndum constitucional espanyol, el retorn del president Terradellas, el cim de l’Everest, els castellers a Nova York, el concert de Lluís Llach al Camp Nou, etc. La voluntat del govern és de reforçar la imatge d’una convocatòria electoral transcendental i amb sentit històric.
El president de la Generalitat, Artur Mas, va defensar la neutralitat de la campanya del govern que crida a la participació. En una conferència de premsa va explicar dilluns que el criteri per a seleccionar els fets que il·lustren la campanya no havia estat el de la unanimitat, sinó el de la transcendència dels fets. I que si hi apareixia la manifestació de la diada, també hi havia la constitució espanyola del 1978, essent així que hi havia partits que defensaven el vot contrari. ‘Hi ha exemples que permeten de pensar exactament al revés’, va dir sobre les crítiques socialistes per la manifestació.
‘El procés no es pot allargar més de quatre anys’
Mas ha parlat d’aquesta decisió de la junta electoral des de Moscou, on ha inaugurat el Fòrum Empresarial Catalunya-Rússia. També s’ha referit al procés d’autodeterminació de Catalunya. allargar el procés més enllà de quatre anys crearia un escenari d’incertesa que no és recomanable”. Per això, ha dit “si es donen les circumstàncies, la consulta que es vol fer a Catalunya ha de ser dins dels propers 4 anys, tot i que la resolució del Parlament dóna un marge de dues legislatures”
Rescat a Catalunya de 5.370 milions a un tipus del 5,65%
El govern els haurà de tornar en 10 anys, al llarg dels quals calcula que pagarà uns 2.000 milions d’interessos
L’Estat tindrà veu i vot en les estratègies d’estalvi i reducció de la despesa del govern
IVAN VILA
Ni els 5.023 que el mateix Andreu Mas-Colell va avançar el setembre que la Generalitat demanaria, ni els 5.433 que després, amb el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) ja habilitat, va acabar sol·licitant. Finalment, va precisar ahir el conseller d’Economia en una compareixença al Parlament, el rescat del govern espanyol al català serà de 5.370 milions. La diferència entre el que s’havia demanat i el que s’ha concedit són els 64 milions que li han deixat a la Generalitat entitats estrangeres, però amb seu en sòl espanyol, que l’Estat considera bancs estatals, els deutes amb els quals cal refinançar a banda del fons. Sigui com sigui, 3.297 milions es destinaran a sufragar venciments de préstecs internacionals i d’emissions de deute, com ara els famosos bons patriòtics, i els altres 2.068, a cobrir el dèficit.
Els diners els rebrà la Generalitat a raó d’uns 500 milions mensuals, i els haurà de tornar en 10 anys a un interès del 5,65%, (el 5,35% que els diners li costen al Tresor estatal més 30 punts bàsics), un índex inferior als que es troben als mercats. El 2013 i el 2014, el govern només pagarà interessos, d’uns 300 milions anuals. A partir de 2015, haurà de tornar 679 milions l’any més interessos, que fonts del govern, en una primera estimació, apunten que en total podrien voltar els 2.000 milions. Mas-Colell va admetre que caldrà tornar a refinançar les amortitzacions del FLA mentre la Generalitat no redueixi el deute, i va demanar que l’Estat habiliti l’any vinent “un procediment ordinari i sistemàtic” pel crèdit, “no com fins ara”.
El conseller també va detallar les contrapartides: a banda de les retallades, de fet preceptives amb o sense préstec, l’Estat limita els tipus als quals el govern pot subscriure crèdits, ha de donar el seu vistiplau a qualsevol operació financera de l’executiu amb un banc estranger i té veu i vot per dissenyar “bones pràctiques” per reduir la despesa i augmentar l’estalvi en diversos àmbits. Mas-Colell va precisar que el govern només acceptarà aquestes “bones pràctiques” si tenen encaix en l’Estatut i “són bones per a Catalunya”, però són una expressió prou ambigua com per llegir-les, com fa l’oposició, com a condicions polítiques, de les que el govern va dir que no acceptaria.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/589553.html
Herrera proposa un acord nacional per exercir el dret de decidir abans de quatre anys
El candidat d’ICV-EUiA a presidir la Generalitat, Joan Herrera, ha anunciat avui que proposarà un acord nacional per l’exercici del dret de decidir. Perquè es pugui fer un referèndum o consulta la legislatura vinent, aplegant en l’acord el màxim nombre de partits i entitats possible. Herrera ha afirmat avui que el dia de les eleccions del 25 de novembre ‘no es vota la independència, sinó la llibertat de decidir’.
Herrera demana ‘respecte pel pluralisme i per una majoria social àmplia, carregar-nos de raó utilitzant tots els mecanismes jurídics i polítics per l’exercici del dret a decidir’ i, finalment, que segueixi un procés deliberatiu amb el conjunt de la societat catalana per decidir les diferents opcions que es puguin plantejar.
‘Necessitem la suma de diferents voluntats per aquells que no acceptem manteniment status quo amb l’estat”, ha remarcat el cap de llista ecosocialista que també ha situat la importància d’acordar la participació i la majoria necessària, la negociació amb l’Estat i, si és el cas amb la UE per establir les condicions i els procediments necessaris per l’exercici del dret a decidir com el caràcter vinculant de la consulta, la pregunta a realitzar així com garantir la cohesió social perquè “el projecte nacional ha de ser socialment inclusiu’.
Els ultranacionalistes espanyols rabiosos amb l’independentisme de Miquel Barcelò
Els costa pair que l’artista més internacional de l’Estat esapnyol reconegui públicament que és partidari de la independència, també per a les Illes Balears.
La Fundació Cercle Balear (FNCB) considera d’un “cinisme absolut” les declaracions que el pintor mallorquí Miquel Barceló va fer en una entrevista a RAC1. Barceló, va criticar la política lingüística del govern balear “És lamentable, absurd. Aquesta gent són uns talibans espanyols que detesten profundament tota la nostra cultura.”, va dir, i va afegir que “Aquí també volen espanyolitzar els mallorquins, és el mateix intent.” A més l’artista es va mostrar partidari de la independència de Catalunya i les Balears. La FNCB considera que les institucions espanyoles haurien de valorar la contractació d’aquest tipus de “artistes que cobren de l’erari públic espanyol a la vegada que detesten la nació que els paga”. Els mitjans digitals de la caverna ja s’han fet ressò de les declaracions de Barcelò i de la FNCB
-
- 25967
-
- 25966
La cúpula de la discòrdia
La FNCB li retreu la subvenció que el Ministeri d’Afers Exteriors del Govern d’Espanya va fer per la seva cúpula de la sala dels Drets Humans i l’Aliança de les Civilitzacions de la seu de l’ONU a Ginebra. Una obra que es va concebre per al foment i promoció de l’art espanyol, diuen.
Espanya es nega demanar a la UE un dictamen sobre la independència de Catalunya
La Comissió va dir que no es posicionaria fins que no el tingués, però el govern espanyol no ho troba necessari
El govern espanyol ha renunciat a demanar a la Comissió Europea un dictamen jurídic sobre una eventual independència de Catalunya i la continuïtat de l’estat català a la UE. Diu que no el veu necessari, malgrat les declaracions de portaveus de la comissió, que han deixat clar que no es pronunciarien sobre una Catalunya independent fins que no hi hagués una petició formal per part de l’estat espanyol.
Segons que informa l’agència Europa Press, el govern espanyol considera que els tractats de la UE ja deixen clar que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, i que ‘s’hauria de posar a la cua per demanar l’adhesió’, que haurien de ratificar de manera unànime tots els estats membres. És a dir, que Espanya tindria dret de veto.
El govern espanyol considera que la carta de Viviane Reding a les autoritats espanyoles del 4 d’octubre passat diu això mateix. En canvi, el portaveu de la Comissió Olivier Bailly va negar-ho. ‘Jo no hi llegeixo això’, va dir (vídeo). I va recordar que la Unió Europea no es podia pronunciar encara sobre la hipòtesi d’una Catalunya independent. ‘Cal una situació precisa i que un estat membre demani que ens pronunciem’, va recordar, insistint una vegada més en la posició que ha mantingut aquestes darreres setmanes la Comissió Europea.
La posició de les autoritats espanyoles contrasta amb la que ha pres el govern britànic i el parlament. Justament ahir VilaWeb us avançava aquesta informació: Un dictamen del parlament britànic diu que una Escòcia independent continuaria a la UE
Espanya “té clar” que la UE no acceptarà una Catalunya independent
Per aquest motiu el Govern espanyol no demanarà a Brussel•les un informe sobre la independència de Catalunya
El Govern espanyol no demanarà a la Comissió Europea que elabori un dictamen jurídic sobre una eventual independència de Catalunya i el seu impacte sobre la seva permanència a la UE perquè té “clar que la UE no acceptarà una hipotètica secessió”, segons han informat fonts de l’Executiu.
Després que la vicepresidenta de la CE Viviane Reding aclarís per carta al Govern espanyol que comparteix la seva opinió respecte a que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de la UE, un portaveu de l’Executiu comunitari va matisar que Brussel•les solament donarà el seu dictamen jurídic davant un escenari tal si el Govern espanyol ho demana.
En opinió del Govern, els Tractats de la UE ja estableixen de forma clara que una eventual independència deixaria Catalunya automàticament fora de la UE, i que hauria de posar-se a la cua si volgués demanar la seva adhesió, que haurien d’aprovar de manera unànime els Estats membres.
Segons l’Executiu de Mariano Rajoy, la CE va donar resposta fa anys a la pregunta de si una regió que s’escindís d’un Estat membre seguiria pertanyent a la UE o no: ja en 2004 va aclarir, en resposta a una pregunta d’un eurodiputat britànic, que “una regió independent nova es convertiria, pel fet de la seva independència, en un país tercer respecte de la Unió i els tractats no s’aplicarien al seu territori des del dia de la seva independència”.
Per tant, si volgués formar part de la UE hauria de presentar una sol•licitud d’adhesió que hauria de ser acceptada per unanimitat pel Consell Europeu, que reuneix als caps d’Estat i de Govern de cada Estat membre; és a dir, que qualsevol país membre podria vetar el seu ingrés.
La UE només reconeixerà un pacte
El Govern espanyol basa el seu convenciment en l’article 4.2 del Tractat de la UE, segons el qual, sosté l’Executiu, només seria legal una secessió pactada amb Espanya, i l’actual Constitució espanyola impedeix la independència unilateral d’una part de la nació, perquè la sobirania correspon al conjunt del poble espanyol.
Fins i tot quan s’arribés al cas que una part de l’actual territori se separés de la resta de forma pactada -perquè s’hagués canviat la Constitució, per exemple-, el nou Estat no estaria automàticament dins de la UE, sinó que hauria d’iniciar un procés d’adhesió que solament conclouria quan tots els membres de la Unió estiguessin a favor.
Des del Govern s’explica que aquest article és el que es coneix en dret com a norma de remissió, és a dir, incorpora el que l’ordenament nacional de cada Estat membre determina: això vol dir que en els Estats membres que càpiga una secessió pactada, aquesta serà legal, però en aquells que no, es tractaria d’una independència il•legal.
El Wall Street Journal presenta Bono, Wert i Blanco com a exemples de mediocritat
En un article de Raymond Zhong sobre les ‘profundes disfuncions’ de la política espanyola: l’amiguisme i la mediocritat
Pere Cardús i Cardellach
El diari nord-americà The Wall Street Journal va publicar ahir un article signat per Raymond Zhong en què s’explica per què Espanya no por redreçar la seva economia després de tantes reformes, rescats, apujades d’impostos i retallades. Entre les causes d’aquest llast econòmic Zhong esmenta l’amiguisme i la mediocritat. Com a exemples d’amiguisme, exposa el cas de les reformes sobre energies renovables i acusa el govern d’afavorir els interessos del germà del ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro i del germà del seu cap de gabinet, que dirigeixen una companyia que aconsella empreses del sector de l’energia solar.
L’article també critica que el govern espanyol hagi endarrerit la presa de determinades decisions fins després de les eleccions basques i gallegues, com ja va fer amb les andaluses. A més, també critica una pràctica habitual dels espanyols: enviar globus sonda sobre determinades reformes abans de decidir quines es fan finalment. En aquest sentit i sobre l’excés de cautela en la presa de decisions, Zhong compara l’estratègia de Rajoy amb l’estil dels buròcrates del Partit Comunista Xinès.
A continuació, l’article carrega contra el sistema electoral espanyol i el funcionament dels partits polítics. Conclou que d’aquest sistema en resulta una clara disfunció amb una explicació simple: la importància a Espanya de l’endollisme (‘enchufismo’). ‘No hi ha cap feina al Banc Central, al Tribunal Constitucional o al cos diplomàtic, que no estigui sotmès als màxims dirigents dels partits’, diu Zhong.
‘Per tant, els partits estan poblats a tots nivells per mediocres: des de José Bono, l’ex-ministre socialista de Defensa i un populista a l’estil de l’Amèrica Central; el ministre d’Educació José Ignacio Wert, que vol espanyolitzar els nens catalans per resoldre la crisi secessionista; fins l’ex-secretari general del PSOE, José Blanco, que va rebre la Gran Creu de l’Ordre de Carlos III dos dies després que el Tribunal Suprem obrís una investigació sobre les acusacions de suborn’.
Ibarra: “O rectifica el PSC, o trenca amb ells el PSOE”
L’expresident d’Extremadura critica que el PSC amb el seu programa “només acontenta a l’electorat nacionalista, que casualment és el que no els votarà”
L’expresident d’Extremadura, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha assegurat avui que és “absolutament necessari que es reuneixi el comitè federal del PSOE amb caràcter d’urgència per fer saber al PSC, i a tota Espanya, que no compti amb el PSOE si segueix propugnant el dret de Catalunya a l’autodeterminació”, ja que, segons ell, “aquí sí que se la juga Rubalcaba com a líder del PSOE, perquè o rectifica el PSC o trenca amb ells el PSC”.
En un article publicat al diari ‘El País’, Ibarra compara la posició del PSC amb el pla Ibarretxe i assenyala que el PSOE diu ara que “comprèn la postura del PSC”, tot i rebutjar-la, cosa que no es va fer a propòsit del referèndum basc i que molts “no ho recolzem ni entenem”. En el cas del pla Ibarretxe el PSOE s’hi va oposar en rodó.
A més, es pregunta qui és el PSC, “abans anomenat PSC-PSOE, sense saber quan o per què va deixar de ser-ho”, per treure-li “a la resta d’Espanya la seva sobirania? En nom de quins drets històrics parlen per autodeterminar-se? Quan hi ha hagut una comunitat catalana independent?”
Però els interrogants del qui va ser president d’Extremadura durant més de 20 anys no es queden aquí, i continua: “Per a què vol Pere Navarro la capacitat de Catalunya per decidir? En una entrevista a TVE va respondre que per dir ‘No’ a la independència. Per dir ‘No’ a la independència de Catalunya, és necessari esperar a un referèndum? No n’hi ha prou amb dir que recolza la Constitució?”. El dirigent històric del PSOE no entén un camí tan enravesat.
Ibarra també és contundent afirmant que el PSC, amb el seu programa, que vol “promoure les reformes necessàries” perquè els ciutadans de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat, en realitat “només acontenta a l’electorat nacionalista, que casualment és el que no els votarà”.
Montilla: “Madrid no ens roba”
L’expresident de la Generalitat reconeix però que Catalunya “és tractada injustament” i que l’objectiu de Mas es la independència
Despés de les declaracions d’ahir a TV3 on assegurava que “el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors”, l’expresident de la Generalitat José Montilla ha acusat avui CiU d’estendre la creença que “Madrid roba” als catalans i que és culpable de la crisi que arrossega, i ha rebutjat aquest missatge que considera populista, però ha advertit que està recolzada en una base objectiva per la qual el tracte econòmic a Catalunya no és just.
“Madrid no ens roba però Catalunya és tractada injustament, i aquesta és una veritat objectiva”, ha declarat en una entrevista a Europa Press el portaveu d’Entesa pel Progrés en el Senat. José Montilla ha afegit que la “solució miraculosa” que ofereix CiU a aquesta situació és la independència, una equació que ha calat gràcies a la crisi econòmica.
Ha explicat que “allò de ‘Madrid roba’ i allò de l’espoli fiscal hi ha gent que ho diu perquè té alguns arguments per dir-ho”; entre d’altres, un finançament insuficient i l’incompliment de les inversions a Catalunya que assenyala l’Estatut.
De la desafecció a la independència
“El seu objectiu és la independència. No és un moviment tàctic per veure si trec tres duros més. Que ningú s’equivoqui”, assegura l’expresident català sobre la Convergència d’Artur Mas.
Argumenta que fa diversos anys ell ja va advertir de la desafecció creixent de la societat catalana cap a la resta del país: “Espero que no sigui irreversible. Sense cap gènere de dubtes, la crisi ha accelerat això”.
Preguntat per si creu que ell va poder contribuir també a això des de la Generalitat, per exemple per la seva oposició a la sentència de l’Estatut que va anul•lar part d’aquesta llei, Montilla respon que “això seria matar al missatger i no entendre el que passava”.
“La sentència va ser un dels detonants d’aquest tema, i, ho sento, jo no tinc la culpa d’això, sinó els qui van recollir signatures contra l’Estatut, van promoure el recurs, van bloquejar la renovació del TC, els que van encoratjar aquesta campanya. D’aquestes pólvores, aquests llots”, ha dit. “Lamento la poca visió d’Estat d’alguns que avui ocupen càrrecs importantíssims”, ha afegit Montilla.
Complir l’Estatut
Enfront d’aquesta situació, Montilla advoca per que el Govern de Mariano Rajoy faci el que sí està a la seva mà: complir l’Estatut i reformar el sistema de finançament: d’una banda, que inverteixi el 18,6% de la inversió als Pressupostos Generals de l’Estat a Catalunya.
Ha explicat que la reducció de recursos no és l’excusa per no arribar a aquest percentatge i ha exigit que, encara que la quantia general disminueixi, la quantitat que quedi es reparteixi d’acord a aquest percentatge.
“S’ha anat a no complir, a maltractar”, ha interpretat el portaveu. “La Constitució ho permet: complir les lleis i actuar amb lleialtat. Perquè si no actues amb lleialtat, és difícil que a l’altra part l’hi puguis demanar”, ha agregat.
D’altra banda, explica que el sistema de finançament perjudica també a Catalunya, i advoca per una reforma profunda. “Es diu que els impostos els paguen els ciutadans, no els territoris. Res que objectar. Però després no se’ls retorna els diners als ciutadans, sinó a les administracions”, argumenta.
En aquest punt, José Montilla diu que hi ha autonomies que sumant tots els conceptes del finançament “reben un 15 per cent més” que d’altres. “No pot ser que el que més aporta rebi menys que un altre que aporta menys. La solidaritat no és que si tu ganes 10 i jo 5, jo em quedi amb 8 i tu amb 7. Això no és solidaritat”, insisteix.
El sistema foral, “tabú”
Montilla subratlla que la fórmula no té a veure amb el pacte fiscal o els concerts forals, que veu “profundament insolidaris”. “Quant contribueixen Navarra i el País Basc a la solidaritat amb la resta dels pobles d’Espanya? D’això no es parla, és un tema tabú”, ha censurat.
“La nostra proposta és un sistema solidari. No es tracta que cada territori es quedi el que recapta i el que recapta menys, mala sort. No. Sempre hem defensat que a Catalunya, que té més activitat econòmica, els seus ciutadans contribueixin més que en altres territoris. El contingent és profundament insolidari i aquí, d’això no es parla”, ha insistit.
Objectius incomplerts
L’expresident censura que l’avançament electoral i l’epicentre del debat en la independència de Catalunya evita el judici a la gestió d’Artur Mas en els seus dos anys al capdavant de la Generalitat, en línia amb els arguments defensats per l’actual líder del PSC, Pere Navarro.
“Sembla que no hagi estat governant aquests dos anys. I si repasses el discurs d’investidura, els seus tres objectius són tres fracassos: la recuperació econòmica i l’ocupació, mantenir l’estat del benestar i el pacte fiscal. Brillantíssima gestió. Però tot això es cobreix amb la bandera i l’estelada i s’agita i es ven a una societat molt preocupada”, argumenta.
La convocatòria avançada d’eleccions evita a més que la Generalitat hagi d’elaborar els Pressupostos pel 2013, ja que no té temps d’aprovar-los, argumenta Montilla: “Si no, ara estaríem parlant de les retallades de Catalunya”.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/11/montilla_madrid_no_ens_roba_90366.php
L’ERROR DE MONTILLA
“L’expresident va ser ahir un aliat de la carrera de Chacón cap al carrer Ferraz, si bé va fer un mal servei a Catalunya, al PSC i als seus antics socis”
Editorial
L’expresident José Montilla va assegurar ahir en una entrevista als Matins de TV3, que “el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors” i va afirmar també que “un referèndum pot ser antidemocràtic. Franco feia referèndums”. Les paraules de Montilla són sorprenents, perquè són les més dures que ha pronunciat fins ara un polític contra la convocatòria d’una consulta d’autodeterminació. Montilla ha deixat com a moderats fins i tot els ministres del PP, inclòs l’inefable José Ignacio Wert. Que Montilla fes ahir aquestes dures declaracions, que es poden comprovar perfectament visionant el vídeo de l’entrevista, coincideix amb el bany d’espanyolisme que es va donar també ahir l’exministra Carme Chacón a un diari i una televisió. Tot això contradiu frontalment l’estratègia electoral de Pere Navarro, que necessita tacte, però és coherent amb un nou intent de Chacón de tornar a intentar el lideratge del PSOE. Per a aconseguir-ho a l’exministra li cal fer un discurs espanyolista, millor si és avalat pels diaris pròxims al PP, atacant frontalment el sobiranisme català. Montilla va ser ahir en aquest sentit un aliat de la carrera de Chacón cap al carrer Ferraz, si bé va fer un mal servei a Catalunya, al PSC i als seus antics socis. Perquè comparar el referèndum català amb una actitud dictatorial no és acceptable, i encara menys en una persona que ha estat president de la Generalitat.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/l_error_de_montilla_90352.php
Chacón, ambició sense límits
En la seva cursa per ser candidata a la Presidència de Govern Espanyol, Chacón utilitza Catalunya i el PSC només com objectes al servei de la seva ambició
La lluita de Carme Chacón i el seu entorn per preparar l’assalt al poder del PSOE ve de lluny, de quan va intentar crear un espai comunicatiu alternatiu a la veu socialista de referència com era el diari El País. Aleshores, no va dubtar en aliar-se amb el seu company Miquel Barroso i l’empresari mediàtic de l’esquerra, Jaume Roures, per acabar amb l’enemic comú de tots ells, el grup PRISA. I per aconseguir-ho, fins i tot va pactar amb Pedro J. Ramírez. El resultat de tant calculada estratègia pel poder ha esdevingut un pur fracàs – PRISA debilitada, però a costa de que la Sexta i el diari Público liquidat-, això sí, Pedro J Ramírez , ha aconseguit fer naufragar als seus rivals.
Les ànsies de poder uneix Pedro J Ramírez, Chacón, Barroso i Roures
La connexió Pedro J. Ramírez-Carme Chacón podria desconcertar a més d’un. Algú podria pensar que, fruit de l’odi de Pedro J. Ramírez envers la vella guàrdia socialista que representa Rubalcaba, El Mundo estaria interessat en promocionar l’opció Chacón. Però no, l’interès és més profund. Chacón està casada i té un fill amb l’historiador Miguel Barroso, que des del 2003 formava part del cercle de confiança més íntim del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, Tan íntim que, quan el PSOE va guanyar les eleccions del 14 de març del 2004, Barroso va esdevenir el primer secretari d’Estat de Comunicació del govern Zapatero.
S’atribueix a Barroso la bona entesa existent des de sempre entre José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro J. Ramírez. De fet, Barroso és ‘el pare d’aquest acostament’, perquè Barroso estava casat amb la periodista Charo Izquierdo, de qui es va acabar separant per anar amb Chacón. Enmig dels tràmits de la separació, Pedro J. Ramírez va oferir la direcció del suplement Yo Donaa Izquierdo. Segons Díaz Herrera, ‘el director d’El Mundo acabava de fer un negoci rodó. A canvi d’alguna cosa més d’un milió de pessetes de sou mensual, havia comprat un nou bonus de relacions amb el principal interlocutor del president. L’amistat entre Miguel Barroso i el periodista de Logronyo es va seguir preservant quan el primer va abandonar La Moncloa per a presidir la Casa de América. Ramírez sabia que l’historiador saragossà era un dels ‘assessors’ amb línia directa amb Zapatero i que el seu poder i influència cotitzaven a la borsa de la informació’.
Passar revista embarassada
Chacón va obtenir el 2008 el millor resultat que mai ha aconseguit el PSC en cap elecció. Segons el periodista Díaz Herrera, quan va ser nomenada ministra espanyola de Defensa, embarassada de vuit mesos, tant Barroso com PJ.Ramírez van tenir la idea que passés revistaa les tropes destinades a l’Afganistant lluint ‘bombo’.
Diu Díaz: ‘Obsessionada en acaparar l’exclusiva per a El Mundo i aconsellada pel seu marit Miguel Barroso, Carme Chacón va deixar a terra a varis fotògrafs perquè poguessin viatjar a l’Afganistan tres reporters de Yo Dona, entre ells la seva directora Charo Izquierdo (…). Tots els diaris digitals, sense excepció [com El Confidencial Digital], van recollir la notícia, ressaltant com un enviat especial d’EFE i una fotògrafa de l’agència France Presse es quedaven a terra perquè les dues dones de Barroso, juntament amb la fotògrafa Teresa Peyri i una estilista de Yo Dona, fessin la feina periodística a gust del major expert en comunicació del govern de Rodríguez Zapatero.’
Qui és en realitat Carmen Chacón?
Com a mostra el que va explicar Joan Tardà, diputat d’ERC, un dia va rebre una trucada de qui era en aquells moments ministra de defensa,”Joan, et truco de part del José (Rodriguez Zapatero) si voteu la llei de la memòria històrica–ja es va comprovar que la llei ni tant sols va servir per anular els judicis franquistes-, estem disposats a salvar Radio 4″.En Tardà persona integra li va contestar, Carme, aprovarem la llei si s’accepten les esmenes que tenim presentades i que reclamen la majoria d’associacions de la memòria històrica de tot l’Estat, donant una lliçó de democràcia a la noia d’Esplugues.
http://www.directe.cat/noticia/251493/chacon-ambicio-sense-limits
Carme Sorel
Chacón busca la protecció de la premsa de Madrid més agressiva amb l’actual direcció del PSOE
ENRIC JULIANA
Dèiem ahir que el pacte de sotamà entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Pere Navarro Morera sobre la -moderada- inclusió del dret a decidir en el programa electoral del PSC té un objectiu principal i unes derivades dignes de ser estudiades en el gabinet de Nicolau Maquiavel que es conserva en un dels pisos superiors del Palazzo della Signoria de Florència.
Primer objectiu del desacord pactat entre Rubalcaba i Navarro: un marge de maniobra més gran per al PSC en la campanya electoral i, sobretot, l’endemà del 25 de novembre. La celebració d’una consulta sobre el nexe de Catalunya amb Espanya té actualment el suport del 80% dels ciutadans i el PSC no pot xocar frontalment amb aquest corrent d’opinió si vol continuar sent el segon partit. L’endemà de les eleccions, els socialistes poden tenir bastant a dir si CiU no assoleix la majoria absoluta. I si l’assoleix, també. El PSC no té per què ser un partit irrellevant en la Catalunya del 2014. I al PSOE li interessa molt que no ho sigui.
Derivades: Carme Chacón queda en una posició incòmoda i Rubalcaba avisa José Antonio Griñán que el PSOE no actuarà exclusivament com el Partit del Sud en el moment que comenci, de debò, el diàleg sobre la qüestió catalana.
Chacón té un peu a Catalunya i un altre a Andalusia, no només pels seus orígens familiars. Els seus principals suports polítics són al palau de San Telmo de Sevilla. La diputada va donar ahir senyals de vida amb declaracions a dos diaris madrilenys i a Tele 5. No contradiu formalment el PSC, però utilitza tons molt forts contra la consulta. A Tele 5 va fer servir una imatge a la qual ni tan sols ha recorregut el PP: la por d’un “mur de Berlín” entre Catalunya i Espanya. Abans que la cola adhesiva faci el seu efecte, Chacón s’arrenca del front el frame del dret a decidir. Ella vol ser presidenta del Govern d’Espanya i no comparsa dels seus atabalats companys de Barcelona. Es presenta davant l’opinió pública espanyola com una catalana combativa, molt combativa, contra el sobiranisme. Busca l’aplaudiment i la protecció de la premsa de Madrid més agressiva amb el catalanisme i amb l’actual direcció del PSOE. Atenció a aquesta úl tima dada, perquè és important.
Per completar el quadre, José Montilla va treure a passejar ahir el general Franco -“els referèndums agraden als dictadors”, va dir a TV3- passant alegrement per alt que la gran hegemonia del PSOE el 1982 es va fundar sobre la mítica promesa del referèndum de l’OTAN.
Aquests esdeveniments empetiteixen Pere Navarro, desdibuixen el PSC i incrementen el risc d’un resultat electoral humiliant, que tindria conseqüències de gran envergadura. En Carme Chacón hi ha una passió stendhaliana digna d’elogi. Igual que Julien Sorel, vol arribar a dalt de tot amb l’empenta de la seva personalitat tenaç (i un bon aprenentatge de la política mediàtica). Si el PSC se li trenca pel camí, Stendhal haurà d’escriure un final trist i del roig passarem al negre.
La mestra que suspèn la política de Sánchez-Camacho
Una carta, publicada a “Diari de Girona”, d’una professora que repassa la líder del PP es converteix en un fenomen
La mestra, amb un llibre de 8è d´EGB de català. Marc Martí
“Carta a la meva exalumna Alícia S. C.”. Comarques
GIRONA | JESÚS BADENES Havia de ser una carta privada, però ara tothom en parla. L’escriptor Quim Monzó o el periodista Miquel Calzada són alguns dels il·lustres difusors que han fet córrer la missiva per les xarxes socials. Àngela Ferrer, mestra ja jubilada de Les Alzines de Girona, només volia expressar a la presidenta del Partit Popular el seu lament.
Lectora habitual de Diari de Girona, la mestra va decidir escriure després d’intentar enviar-li l’escrit de manera personal. Diu que va demanar al partit que li donés la seva direcció particular, però només la van adreçar al grup parlamentari. Ara està segura que l’escrit ha arribat a la presidenta del Partit Popular.
L’escrit es podia llegir dimarts a l’edició digital de diaridegirona.cat, a la secció de cartes. Va ser a partir de les 8 del vespre del mateix dimarts que es van començar a disparar les visites. Un tuit de l’escriptor Quim Monzó, a la xarxa social Twitter, incrementava exponencialment la repercussió. Mitjans com e-noticies o Vilaweb recuperaven l’escrit i en poques hores rebien centenars de comentaris. En l’edició digital de Diari de Girona es van registrar més de 800 tuits i prop de 2.500 recomanacions al Facebook. El digital e-noticies comptabilitzava 5.000 lectures i Vilaweb, 500 tuits.
Dues ànimes conviuen en Àngela Ferrer. Parla d’Alicia Sánchez-Camacho amb la devoció d’antiga mestra que veu una alumna arribar a un lloc destacat, però també amb la frustració d’una ciutadana cansada de l’agressivitat del PP. La mestra va rebre amb orgull que fos nomenada màxima representant del Partit Popular: “de petita, ja era molt decidida i a mi m’agraden les persones decidides, més que les figaflors que no diuen res”. “Per això i perquè a l’escola va aprendre una sèrie de valors i d’ètica, esperava que fos un pont de diàleg i pensava que buscaria maneres de fer una aliança en favor de Catalunya”, adverteix. Tanmateix considera que Sánchez-Camacho “m’ha decebut perquè s’ha fet una imatge al costat del poder que no és la que m’imaginava”, lamenta.
Àngela Ferrer recorda la política blanenca com una alumna aplicada de 15 anys, de les que obtenien més bones notes i que li anava bé el català “encara que no era la llengua dels seus pares”. Tot i les crítiques, té un bon record i li agradaria “poder-la veure en persona”, afirma.
Ferreres. el periòdico.cat 1.11.2012
Crits de ‘viva Franco’ en un acte de Sánchez Camacho a l’Hospitalet
Ningú del PP no ha recriminat res a l’assistent que ha fet els crits
La candidata del PP de Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, ha participat avui en un acte de pre-campanya al barri de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat, on el partit ha celebrat una castanyada. Quan Camacho ha acabat de parlar amb els periodistes, un dels assistents a l’acte ha cridat, en castellà: ‘viva Alícia, viva Espanya, viva Catalunya unida, viva los catalanes, catalanes somos todos i Viva Franco’, segons que recull el diari Ara.
El periodista d’aquest diari explica que després d’aquest crit cap dirigent del PP català que hi havia allà no ha recriminat res a qui l’ha fet ni ha dit res al respecte. I Sánchez Camacho ha continuat l’acte amb normalitat, tampoc sense dir res.+
A la tarda, el PP de Catalunya ha publicat un vídeo amb les declaracions que ha fet Sánchez Camacho, però ha tallat les imatges abans que se sentís el ‘viva Franco’:
López Tena defensa que si CiU aconsegueix la majoria absoluta “intentarà de nou un pacte amb Espanya”
El candidat de Solidaritat creu que el discurs de Mas és “ambigu”, ja que porta “un programa electoral que no parla en cap moment d’independència”
Afirma que la permanència de Catalunya a la UE “no depèn d’Espanya”
ACN
El candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Alfons López Tena, ha defensat aquest dijous que si CiU aconsegueix la majoria absoluta “intentarà de nou un pacte amb Espanya”. En aquest sentit, ha presentat SI com “l’única garantia per evitar l’enèsim engany de CiU, amb un discurs ambigu i un programa electoral que no parla en cap moment d’independència”. López Tena s’ha reunit aquest matí amb els representats de la candidatura del Maresme de SI a la llista per Barcelona per debatre sobre el procés d’independència.
“La permanència de Catalunya a la Unió Europea no depèn d’Espanya. Això és evident per a tothom, excepte per al govern espanyol i per a Duran i Lleida”, ha assegurat López Tena en referència a l’informe del director general honorari de la Comissió Europea i assessor de l’European Policy Centre, Graham Avery, que defensa la permanència d’Escòcia a la UE en cas d’independència.
Contràriament a aquest informe, Josep Antoni Duran i Lleida, número dos de CiU, ha expressat als quadres d’Unió que veu “quasi impossible” una Catalunya independent dins de la UE.
“CiU no parla en cap moment d’independència al seu programa electoral, sinó d’autonomia plus dintre d’Espanya”, ha dit López Tena, que creu que Mas “està enganyant” els catalans i “això generarà frustració i desencís”.
Vicent Partal
Duran pel no: es mou el règim
Duran, amb la interessada filtració periodística, ja s’ha encarregat de recordar a Madrid que poden comptar amb ell.
En un primer moment restaren atordits. Els del règim, vull dir. La manifestació de l’Onze de Setembre fou tan grandiosa que saberen oposar-s’hi o no consideraren possible de fer-ho. I és així que fins i tot Duran i Lleida participà en la manifestació, malgrat la seua coneguda aversió a l’independentisme.
Però, amb el pas de les setmanes, el règim comença a moure fitxa. Espanya ja amenaça a tort i dret. Però no està sola. Car a Barcelona comencen a aparèixer veus que diuen que val més no intentar-ho, que és massa perillós, que prendrem mal. I no parle d’unionistes amb el cul llogat i amb factures a pagar inevitablement, com fóra el cas del senyor Lara. No. Ara, molt a poc a poc, van eixint veus de CiU, o de molt a prop, que comencen a dubtar i a sembrar dubtes. Fou el cas de l’edició de La Vanguardia de diumenge passat, espectacularment mil·limetrada, i és el cas extremament significatiu de Duran i Lleida.
Duran féu una cosa raríssima l’altre dia. No anà al consell nacional d’Unió, sinó que hi envià una carta pública perquè hi fos llegida. Ara, la carta no es repartí, com hauria estat normal si era pública, ans fou llegida de viva veu per Josep M. Pelegrí. El text era un atac a la proposta independentista destinat als militants d’Unió, però –curiosament o no– ha acabat arribant, convenientment filtrada, a El País, que n’ha fet l’ús que era d’esperar.
Duran, que és un gat vell, tira la pedra i amaga la mà. De moment. Si cal, com que no n’ha quedat constància pública, ja dirà que no havia dit allò que sí que havia dit. Però l’home, amb la interessada filtració periodística, ja s’ha encarregat de recordar a Madrid que poden comptar amb ell. Potser dubtà un segon, això deu saber-ho ell, però dos no.
I ara CiU té un maldecap. No per allò que significa Duran en termes reals –que tothom sap que és el polític més sobrevalorat de la història contemporània–, sinó per les incomoditats que anirà causant a la coalició. Perquè ara que ja ha fet el primer pas, no pararà. I o m’equivoque molt o aviat el veurem convertit en estrella interessada de l’antiindependentisme, si Mas no li talla les ales a temps –cosa que, vista la història recent de CiU, francament no crec que passe.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4051937/duran-mou-regim.html
La Coca-Cola fot el camp de Catalunya, però els seus consumidors volen una Catalunya independent
Sol Daurella principal accionista de Coca-Cola i la dona més poderosa de Catalunya, segons el diari ARA, ha decidit traslladar l’empresa i la seva raó social a Madrid.
El motiu ó l’excusa, segons ella, és la fusió amb altres concessionaris del sud d’Europa, altres llengües diuen que ha estat degut al procés sobiranista català- i li atorguen més atributs masculins que a J.M. Lara-, i altres apunten a les millors condicions fiscals que ofereix Madrid. Sigui quina sigui la raó és un error, la fugida és un símptoma de debilitat de la marca i més quan gran part dels seus consumidor són ferms defensors de la independència de Catalunya. Tant sols cal veure aquest simpàtic vídeo. Sra. Daurella per entendre que amor a Catalunya vol dir estimar-la i defensar-la amb tota fermesa i la seva fugida deixa molt que desitjar.
D’on surt l’imperi de la senyora “Coca-cola”
El passat més de març, el consell editorial del diari ARA, un òrgan no públic i desconegut per la majoria, va decidir fer un rànquing sobre les dones catalanes més influents i va coronar a Sol Daurella situant-la al capdamunt de la llista. Ens deia el diari ARA que “Sol Daurella (Barcelona, 1966) encarna la tercera generació del grup Cobega, que, de la mà del seu avi Santiago Daurella, va saber caçar l’oportunitat que suposava obtenir la primera llicència per embotellar la Coca-Cola quan a Espanya ningú no sabia què era: fa 61 anys”. El que no explica el diari ARA és el que expliquen alguns estudiosos de la història econòmica del franquisme.
La Coca-Cola va començar a vendre’s a Europa als anys 30 però fins a l’any 51 no va començar a fabricar-se a Espanya i va arribar de la ma del basc Juan Manuel Sainz de Vicuña, casat amb la María Fernanda Primo, nevoda de José Antonio Primo de Rivera i neta del general Miguel Primo de Rivera. Vicuña va ser l’encarregat de repartir les llicències, que eren negoci assegurat, en territori espanyol i aquestes van anar a parar a mans d’industrials, oligarques i financers fidels al règim franquista. Sainz de Vicuña s’encarregava del màrqueting de la marca i va ser president de Coca-Cola a Espanya fins a la seva mort el 2006. Al contrari de la discreció mediàtica de Sol Daurella, les festes i clubs socials que va fundar l’àvia d’aquesta, Pilar Franco, van omplir planes als “ecos de sociedad” de la Vanguardia. Una tarda de cerca a l’hemeroteca del diari permet comprovar en què dedicava el temps “doña” Pilar i de passada veure amb quina flor i nata franquista del moment es relacionava.
La convicció
Isidre Palmada
Davant la reiterada i quotidiana insistència de La Vanguardia i Josep Cuní de què els catalans advoquen per un pacte amb Espanya, penso, com el President Mas, que la majoria ha franquejat el Rubicó i els catalans tenen molt clar que l’única solució és la independència.
CONSULTA: Segons el sondeig de La Vanguardia del 28 d’octubre, el 80% dels catalans vol un referèndum d’autodeterminació (tot i que l’editora no el nombra mai així). Els motius són fàcilment explicables: 1.- Perquè volen comptar-se i que tothom ho sàpiga. 2.- Perquè clarificat l’escenari, els ajudin a arribar pacíficament a la independència.
DECIDIR: L’escenari actual no és el “pacte amb Espanya” i “la fiscalitat” com pretén l’editora. L’alta consideració del President es deu a la seva resolució, la mateixa que va descol·locar Cuní a l’entrevista del dia 25 d’octubre passat, segons la qual, d’ara endavant, el President ho vincula tot a l’autodeterminació.
NOSTÀLGIA: La nostàlgia no s’ho acaba de creure i posa dubtes i pals a les rodes, per això l’entrevista va ser aclaridora, sobretot pels nostàlgics. Voler ser un subjecte com Holanda o Àustria, és lícit. Perquè mai s’ha perdut les arrels, al contrari, a mesura que es tenia més i més clar la idea d’una “fraternitat ibèrica”, més s’aprofundia en la consciència nacional. Allò que Espanya nega una vegada més, és el dret de decidir. Tanmateix l’autodeterminació ja no és un Estatut, pertany al món de les conviccions.
El vot útil a favor de l’autodeterminació no ha de ser una alternativa contra ningú”
CONSTRUCCIÓ: Els convençuts porten la tossuderia moral, que no és una obstinació “religiosa”, sinó un bagatge històric: La tenacitat de plantejar de totes les maneres possibles l’encaix de la nació dins un iberisme democràtic, respectuós i progressiu. Una opció impossible constitucionalment i políticament.
ÈTICA: D’aquí que, com diu el President, la convicció no va contra qui ignora, al contrari, ha de ser un “procés en positiu”, “majoritari” i respectuós amb la democràcia i la convivència. La convicció democràtica no és fonamentalista, ni racista, ni marginal. Els dos milions de la diada en són un bon testimoni.
El vot útil, el més ampli possible, a favor de l’autodeterminació no ha de ser una alternativa contra ningú i els contrincants haurien de deixar escrit que els vots “perduts” s’allistin a les majories independentistes i es puguin comptar en positiu.
http://www.tribuna.cat/opinio//la-conviccio-31-10-2012.html
Confuci i l’estat propi
SANTIAGO VIDAL MARSAL
Hem de tenir molt clar que legalitat i legitimitat no són sempre la mateixa cosa. I hem de saber, també, que la normativa internacional ens empara
El mestre xinès va deixar escrit, amb la seva habitual saviesa, que ( sic) “si tens pressa agafa el camí més llarg”. Amb tota humilitat, estic segur que el filòsof no s’enfadarà pas si manllevo la seva reflexió a l’hora d’analitzar el procés que una gran majoria de catalans hem endegat per assolir un desig tant complex i alhora engrescador com és poder fer efectiu el nostre dret d’autodeterminació i decidir lliurement quin encaix jurídic volem tenir amb Espanya a partir d’ara, vist el fracàs de l’actual estat de les autonomies, en progressiu deteriorament recentralitzador.
Sense contradir, tanmateix, Confuci, crec sincerament que avui ens hem de dir els uns als altres que si tenim pressa cal agafar el camí més curt, sense caure, però, en el parany de córrer més del compte. És a dir, hem de trobar el punt d’equilibri entre el seny i la rauxa. En clau d’estricta legalitat, hem d’assumir, sigui quin sigui el resultat i les majories que s’assoleixin en les eleccions del 25 de novembre, que convocar un referèndum sobre el dret a decidir si volem un estat propi dins la Unió Europea és inconstitucional, malgrat constituir un exercici de democràcia directa irrefutable. I ho és atès que –molt em temo– ni el PP ni el PSOE acceptaran reformar la Constitució del 1978 que atorga la competència exclusiva d’una convocatòria com aquesta a l’Estat espanyol.
Partint doncs d’aquesta certesa, els ciutadans de Catalunya ens hauríem de preguntar si aquest impediment legal té prou força per impedir-nos avançar vers l’objectiu final. I la resposta només pot ser una, malgrat els advertiments, insults i amenaces de tot tipus que ja ens arriben des d’arreu d’Espanya. Hem de tenir molt clar que legalitat i legitimitat no són sempre la mateixa cosa. I hem de saber també que la normativa internacional ens empara.
Una llei no és sinó un instrument jurídic adient per regular les normes de convivència entre les persones i els pobles. És a dir, un simple instrument adreçat a un fi mereixedor de tutela judicial. I precisament per aquest caràcter instrumental, totes les lleis són –per definició– susceptibles de ser reformades, derogades o interpretades d’acord amb la realitat social del temps i lloc on han de ser aplicades. Així ho recull de forma clara i explícita el Codi Civil espanyol, un text jurídic gens sospitós de respondre a malicioses intencions separatistes.
Catalunya ha de ser prou llesta per saber emprar, àdhuc les pròpies lleis espanyoles vigents, el marc jurídic internacional i europeu per desmantellar els falsos arguments d’aquells qui ens neguen el dret a decidir per nosaltres mateixos. No cal dir que en aquest debat totes les opcions polítiques són igualment defensables: a) la creació d’un estat propi; B) l’evolució de l’estat autonòmic vers un estat federal; c) la progressiva transformació de la monarquia constitucional unitària actual en una confederació d’estats lliures associats. L’única que ja no és viable, atès el grau de deteriorament a què han arribat les relacions entre Espanya i Catalunya, és el manteniment de l’statu quo vigent.
En el decurs d’aquesta cursa d’obstacles que sens dubte serà el camí cap a l’exercici del dret d’autodeterminació, permeteu-me que com a jurista esmenti tres fites que per a mi són imprescindibles.
La primera, obrir Catalunya al món i en especial a Europa, de tal manera que quan arribi l’hora de decidir, tots 27 països que formen la Unió Europea coneguin la nostra realitat social, cultural, lingüística i econòmica sense prejudicis, de manera directa i a través d’informació fidedigna, amb l’objectiu de contradir les mentides que de ben segur aniran escampant alguns polítics espanyols.
La segona, preparar amb fermesa el que el president Mas ha anomenat encertadament “estructures d’estat”, i entre elles, un Poder Judicial català independent. Si des dels actuals poders legislatiu (Parlament) i executiu (Generalitat) autonòmics caldrà avançar vers la seva plena sobirania, esdevé imprescindible que també gaudim d’un poder judicial (Tribunal de Cassació) que garanteixi tots i cada un dels drets fonamentals dels catalans, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, la seva llengua, ètnia, religió i conviccions polítiques. La consolidació d’aquest nou Poder Judicial acabarà, per fi, amb la permanent discussió sobre si escau exigir obligatòriament o no als jutges, fiscals i personal de l’administració de justícia el ple coneixement i ús preferent de la nostra llengua, sens perjudici de respectar sempre les opcions personals de cada ciutadà –no pas dels jutges– d’adreçar-se als tribunals en castellà.
La tercera, deixar clar al govern central que si no autoritza el referèndum vinculant previst en la Constitució espanyola, farem igualment ús del dret d’autodeterminació que ens reconeix la legislació internacional, i en concret, l’art. 1.1r del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, en desenvolupament del qual el nou parlament de Catalunya haurà de redactar i aprovar la futura llei de consultes ciutadanes. Dissortadament, Espanya no és una democràcia plena com Anglaterra, ni Catalunya tindrà el mateix tracte intern que Escòcia, però els nostres objectius són comuns.
Insisteixo, cal combinar equilibradament seny i rauxa, sense presses però sense aturar-nos. Com deia el poeta, “caminem per poder ser i volem ser per caminar”.
Si ho fem així, no tingueu cap dubte que –tard o d’hora– serem una nació lliure plenament acceptada i reconeguda per tots els organismes internacionals.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/589379-confuci-i-lestat-propi.html
Entrevista a Joan B.Culla historiador i professor d’Història contemporània de la UAB
“Estem en un clima similar al de 1898, quan neix el catalanisme”
El professor d’Història Contemporània de la UAB, Joan B.Culla (Barcelona, 1952) ens atén al seu despatx on ens explica que al Regne Unit, mai els ha passat pel cap, considerar els escocesos com anglesos, diferencia substancial amb el cas de Catalunya i Espanya. Afirma que ha arribat a ser independentista per la falta d’una solució viable al problema català.
per Mireia Giné
Anem errats si comparem Catalunya amb Escòcia?
Depèn des de la perspectiva amb què ho comparem. Les històries no són idèntiques perquè no hi ha dos països idèntics. Escòcia com Catalunya perd la seva condició d’Estat sobirà a principis del segle XVIII en virtut d’un pacte, i nosaltres al 1714 amb una derrota militar. També durant els tres cents anys posteriors, hi ha diferencies. Mentre que Escòcia, encara que no tota, va ser una perifèria pobra i subdesenvolupada d’un Regne Unit que va ser el número u de la revolució industrial, Catalunya va ser el motor de la única revolució industrial a la Península Iberica.
Hi ha diferències, però, també similituds…
Sí, en tots dos casos parlem de dues velles nacions europees, amb una identitat forjada des de l’Edat Mitjana, que van perdre la seva condició d’Estats sobirans a principis del segle XVIII. I que, malgrat que les seves històries han estat molt diferents a principis del segle XXI, en virtud de processos diferents, ara al 2012 ambdues es plantegen seriosament la possibilitat de recuperar aquella condició d’Estat que van perdre fa tres segles.
També és evident que el Regne Unit no és el Regne d’Espanya. Aquesta és la clau?
Sí, és una de les diferències més importants en el context en el qual Escòcia i Catalunya han de vehicular les seves actuals aspiracions. El Regne Unit està format per peces diferents i dóna idea d’una cosa plural. En canvi, el Regne d’Espanya sempre ha tingut una concepció unitària. L’Escòcia de l’últim segle, tot i que no disposava de cap autogovern, tenia alguns element que permetien diferenciar-la d’Anglaterra, com ara les lliures esterlines emeses pel Banc d’Escòcia o les seleccions nacionals. Als anglesos mai se’ls ha passat pel cap dir que els escocesos eren anglesos. D’alguna manera tenen un altra cultura política, en la qual la hipòtesi que algú abandoni el territori no provoca atacs d’histèria, sinó que en parlen i miren d’arribar a un acord.
I, en contraposició, com definiria la identitat espanyola? No ha sigut mai plural com la britànica?
La identitat espanyola és concep com una cosa monolítica: una sola llengua, bandera, himne i un únic sentiment d’identitat. Això explica que a l’any 2012 un ministre, aparentment il•lustrat, encara digui això de: “se tienen que españolizar los ninos catalanes”. A Suïssa a ningú no li ha passat pel cap dir s’han de “suissitzar” els que parlen alemany o italià. En canvi l’Estat Espanyol, tot i que la realitat és plurilingüe i pluriidentitària, no vol reconèixer com és.
Encara que no respongui a la realitat…
Sí, però no ho vol reconèixer i s’obstina a considerar que Espanya és un Estat unitari, d’una sola peça, com Alemanya. I, per tant, pels que s’obstinen a sentir-se una nació, tota la resta, són uns subversius, uns traïdors, als quals se’ls ha de “espanyolitzar”.
La situació actual espanyola és comparable a la crisi del 1898?
Hi ha alguns paral·lelismes. Espanya ara torna a viure una profunda crisi. Ara bé, la del 1898 era una crisi com a conseqüència d’una derrota militar, que es concretava en la pèrdua d’uns territoris que havien generat ingressos per a l’Estat. Acabava de patir una perduda territorial (Cuba, Filipinas i Puerto Rico); però sobretot va patir una crisi mundial. Aleshores Espanya creia que era un potència de segona fila i va descobrir que era de quarta.
I ara?
Avui en dia la crisi és un altra. De moment Espanya no ha patit cap amputació territorial però sí que pateix una crisi econòmica que és viscuda com una humiliació moral. Aquells polítics que deien fa deu anys que Espanya era una gran potència i que tenia una gran influència sobre Amèrica Llatina… Tot aquest castell de cartes s’ha enfonsat i s’han trobat amb la realitat. Hi ha circumstàncies que fan que de cop caigui el decorat. I ara Espanya forma part de l’esquadró de les tropes europees.
Es pensen que els catalans actuaran com van fer els cubans?
Veuen com una amenaça el tema de la secessió catalana. Això ens torna a situar en un clima similar al del 1898, en el moment que neix el catalanisme. Alguns autors ja diuen que s’han de parar els peus al catalanisme perquè “si no tendremos una seguda Cuba dentro de España”. Des d’aquest punt de vista, si ens posem a la pell dels espanyols, és normal que hi hagi cert nerviosisme al carrer. Cal dir que la “Generació del 98” tampoc estava formada per la gent del carrer. Aleshores a les tavernes la gent es preocupava de viure. De fet, com ara. Al 2012, aquest neguit espanyol també és un fenomen de minories polítiques, periodístiques i intel·lectuals.
Si la troica rescata Espanya, aquesta sensació encara anirà a més?
Sóc dels que creu que la resistència de Rajoy a demanar el rescat obeeix al seu sentiment “calderoniano” de la vida. Cal recordar aquells versos “Por el Rey, la hacienda y la vida se ha de dar, però el honor es patrimonio del alma y el alma solo es patrimonio de Dios”. Per tant, el rescat per poc que pugui no el demanarà per evitar la humiliació.
Per què a Madrid sempre posen com a barrera política la Constitució?
Segurament recorren a la Constitució per falta d’arguments. La política espanyola ha sacralitzat la Constitució de 1978, l’ha convertida en un tòtem. Les Constitucions són cartes de navegació, que permeten recórrer un període històric, però no són textos sagrats. No són les taules de la llei que va baixar Moisès del Sinaí després de parlar amb Déu. La paradoxa d’aquesta sacralització és que l’Espanya contemporània és el país d’Europa que ha tingut més Constitucions des de 1810. I a pesar d’això ha viscut més anys en dictadura. Hem tingut Constitucions, però això no ens ha garantit una historia democràtica.
A altres països això no passa?
No, a altres països les Constitucions són esmenades o fetes de nou només quan toca. La Constitució de 1978 es va blindar contra una dinàmica que cada vegada que hi hagués canvi de govern la reformessin. Però això no justifica que l’any 2012 reformar-la sigui una empresa titànica.
Veu possible una modificació d’aquesta per tal de frenar el sentiment independentista?
No ho sé. El problema és que agafant la pròpia Constitució la seva reforma és extremadament complicada. Això deixa el sistema polític espanyol petrificat, sense marge de maniobra. Als EUA han fet més de vint esmenes a la Constitució. La Gran Bretanya com que no en té doncs només cal un acord polític amb Escòcia que després es traduirà amb unes lleis. Si algú no ho havia entès, mirem com han sigut intel·ligents els britànics de no voler tenir Constitució.
Un Estat federal és una opció encara viable a Espanya? I una opció confederal?
El gran problema no és triar entre dos models teòrics abstractes sobre el paper. Ni en la història ni en el present no veig en la cultura política espanyola cap indici de bona disposició ni cap a un model federal, ni cap a un model confederal. Agafar models teòrics i preguntar-nos quin ens agrada més és un exercici inútil. Ni en un model federal clàssic, a la nord-americana, ni en un model confederal, no hi veig els polítics ni els creadors d’opinió espanyols. Si l’Estat de les autonomies fa una pila d’anys que és subjecte de denuncia per part de amplis sectors polítics i mediàtics espanyols, ¿com podrien aquesta mena de gent acceptar un model federal? Especular sobre federalisme o confederalisme no serveix per res. A Espanya no hi ha cap indici que ens pugui fer pensar que poden acceptar una federació.
La independència és la solució?
Molts catalans hem arribat a l’independentisme, recentment, per absència d’alternatives o per exclusió. Jo em considero independentista per exclusió de cap altra formula que em sembli viable. Al llarg dels any hem anat observant i aplaudint, però ara ja no veiem cap solució.
El pla Ibarretxe va fracassar a les Corts. El procés sobiranista català serà diferent?
El pla Ibarretxe tenia el suport del 51% dels bascos. Si la dinàmica política que s’ha engegat a Catalunya té el suport del Parlament que sortirà a partir del 25N amb el 60 o del 70%, ja tindrà una diferència amb el pla Ibarretxe. No a nivell jurídic però sí de diferència política; i això pot ajudar a pressionar.
Serà suficient?
L’escenari basc ha estat compost, fins ara, per dues meitats molt bipolaritzades. En aquest moments a Catalunya hi ha quatre partits parlamentaris que han estat a favor de la consulta. I n’hi ha un altre que, sense ser independentista, creu que el dret a una consulta sí que és reivindicable (el PSC). Per tant l’escenari és diferent. Vull creure que al final tota aquesta qüestió catalana tindrà una sortida política.
I digui’m. Al seu entendre què li passa al PSC?
Està vivint els moment més dramàtics de la seva història. El mapa sobre el qual el PSC s’havia mogut amb molt d’èxit, ha canviat. És com el que està a la muntanya seguint unes referencies i el vent s’emporta el mapa. Es queda desorientat.
Catalunya necessita un partit socialista d’obediència catalana, com proposa Ernest Maragall?
No sóc ningú per dir el que necessita Catalunya, però en tot cas crec que aquella teoria que va fer que l’any 1978 es considerés convenient fusionar el PSOE i el PSC per crear un únic partit a Catalunya, ja no és una recepta vàlida. No està gaire justificada al 2012. Però són ells els que ho han de veure i decidir. Aquell partit socialista de la Festa de la Rosa de Gavà ja no existeix.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/_tornem_a_un_clima_similar_al_del_1898_quan_neix_el_catalanisme_90345.php
El sastre ha esguerrat el vestit (1)
JORDI PUJOL
No cal cada setmana trencar-se el cap buscant un tema per l’editorial d’aquest butlletí. De fet el propòsit de difondre unes idees i uns valors és i ha de ser repetitiu. I de fet el conjunt de tres-cents editorials publicats en aquest butlletí des del mes de juny de 2005 és repetitiu. I la cosa no ha canviat tant. Les situacions són sovint repetitives, o continuació les unes de les altres.
Per altra banda, d’aquests editorials, n’hi ha d’especialment precisos, de prou il·lustratius o que varen tenir prou ressò perquè es puguin repetir alguna vegada.
I concretament creiem que aquest és el cas del nostre editorial del 24 de març de 2009. Aleshores, per una banda, s’havia ja entrat en la crisi econòmica i social però, per altra banda, les perspectives del que podia ser una molt mala evolució del tema del nou Estatut d’Autonomia i de la relació entre Catalunya i Espanya eren ja molt preocupants. Ja aleshores es podia preveure que el resultat final del procés estatutari seria molt negatiu i que referendaria i accentuaria un altre resultat molt negatiu: el de tot el procés institucional iniciat amb la transició d’estructuració de l’Estat espanyol d’acord amb el seu caràcter plurinacional i que tingués en compte la personalitat específica de Catalunya. I que representés la superació del model centralista i homogeneïtzador de l’Estat. És a dir, ja es veia que l’Estat de les autonomies i el café para todos era un fracàs, i que també amb aquesta excusa Catalunya seria seriosament collada econòmicament (amb repercussions socials), políticament (amb la residualització de l’autonomia) i des del punt de vista identitari (llengua, cultura, etc.).
És a dir, ja es veia que com a mínim en el terreny autonòmic i sobretot en el del reconeixement de Catalunya el procés, en algun moment esperançador, acabaria essent un fracàs. Un esguerro.
Aquesta és l’expressió –forta i punyent– que descriu bé el resultat del procés. I així ho vàrem escriure en el seu moment. Per desgràcia això s’ha confirmat amb escreix. I ara no ho sabríem expressar millor, per això reproduïm íntegre el text d’aleshores.
L’ESGUERRO. La crisi actual espanyola i catalana no és només una crisi econòmica clàssica, o una crisi política passatgera, sinó molt més de fons. És fins i tot una crisi que posa en qüestió aspectes bàsics de convivència i regles de joc elementals. No és una crisi més, no és una crisi qualsevol.
És una crisi de projecte en comú, una crisi de valors compartits. És una crisi de gran profunditat [perquè és fruit d’un esguerro. Que en alguns aspectes ve de lluny, però que sobretot s’ha accentuat durant aquests darrers anys. Per la crisi general i per la forma com s’hi ha arribat i com s’ha conduït. Però especialment per com s’ha actuat en el camp autonòmic en general, en tot el que fa referència a l’Estatut de Catalunya, amb l’afegit de la sentència i en general amb el tracte que ha rebut Catalunya].
Per això en el nostre editorial del 10 de març ens vàrem comprometre a donar resposta a dues preguntes molt de fons respecte als efectes d’aquesta crisi sobre Catalunya. En dos aspectes: sobre Catalunya internament, i sobre com aquesta crisi afecta la situació política i moral de Catalunya a Espanya.
Del primer punt en vàrem parlar dimarts passat. Avui toca el segon.
Durant els últims anys a Espanya, i a Catalunya, s’ha produït un esguerro. S’ha esguerrat un projecte. I alguna cosa s’ha trencat. Si més no des del punt de vista del catalanisme. Però de fet també des del punt de vista del conjunt d’Espanya.
Des del punt de vista de Catalunya i del catalanisme recordem que ens havíem proposat una sèrie d’objectius. De fet una doble llista d’objectius. Entrellaçats.
En una primera llista figuraven assegurar la pròpia identitat de Catalunya, amb unes institucions sòlides, un alt nivell d’autogovern i un reconeixement franc de la nostra personalitat pròpia (és a dir, no un reconeixement desdibuixat i diluït). També el de fer de Catalunya una societat equilibrada i equitativa, amb mentalitat cívica i responsable i una economia moderna i competitiva. Amb una barreja d’arrelament i de projecció, de Catalunya endins i de Catalunya enfora.
Una segona llista definia l’altra cara de la moneda. Aquesta Catalunya que volíem millor i més reconeguda es troba situada en el marc espanyol (i europeu) i és un país amb voluntat de contribuir al progrés general espanyol, polític, econòmic i social. I de contribuir també a la formació d’una realitat i d’una sensibilitat col·lectives. De participar activament en la constitució d’aquest cos col·lectiu.
El catalanisme això ho havia definit amb quatre grans propostes per a tot l’àmbit espanyol: democràcia; creixement econòmic i progrés social; autonomia i reconeixement del pluralisme nacional d’Espanya; i Europa.
Com dèiem, dues línies d’acció i dues sèries d’objectius. Enllaçades, almenys en la visió que se’n tenia des de Catalunya.
Dos projectes que havien d’avançar en paral·lel i conduir a una definitiva i harmònica configuració de l’Estat espanyol. D’una Espanya en tots sentits consolidada, integrada al món modern i capaç de treure profit de les grans potencialitats que té. I alhora amb una estructuració interna que reconegués plenament la realitat i els drets de Catalunya.
En el cas concret de Catalunya això comportava jugar a fons i lleialment la carta de la democràcia a Espanya i del seu progrés econòmic i social. Per tant, ajudar primer a fer possible la transició democràtica i, després, contribuir a l’estabilitat i la governabilitat espanyoles (dues condicions indispensables de progrés d’un país). Contribuir a la transformació econòmica i social de tot Espanya i assumir les responsabilitats que això havia de comportar en un moment de gran transcendència històrica. Això és el que havia de ser el paper de Catalunya.
Tot això, dit d’una altra manera, molt condensada, que almenys en un punt necessita ser explicitat. Entre els molts grans problemes que Espanya tenia pendents n’hi havia un d’especialment punyent: el del desequilibri territorial, el de l’insuficient desenvolupament econòmic i social d’una part important d’Espanya. Resoldre això era responsabilitat de tot l’Estat, d’una bona obra de govern i de tots els seus territoris.
I el mot d’ordre era la solidaritat. Catalunya s’hi va apuntar des del primer moment. De fet el catalanisme sempre havia sostingut que “en un país no puede haber oasis”, com deia l’any 1911 en Cambó, catalanista de dretes, o –quan es considerava que el progrés d’Andalusia depenia principalment de la reforma agrària– “la reforma agraria andaluza va a tener un coste que debemos pagar entre todos”, com va dir en Carner, catalanista d’esquerres i ministre d’Hisenda de l’Azaña en la defensa del seu projecte de reforma fiscal de 1932. El pensament polític i social català de la segona meitat del segle XX ha reforçat aquesta visió de les coses. Per això, fer possible la recuperació econòmica i social de l’Espanya menys desenvolupada era un component molt important del pacte tàcit de la transició i, més enllà d’això, de la nova ordenació espanyola.
Un pacte que Catalunya ha complert al peu de la lletra.
Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Demà en publicarem la segona part
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/589544.html
No convé majoria absoluta
JAUME ROCABERT I CABRUJA
El que convé és una àmplia majoria d’escons transversals
L’actualitat política catalana posterior a la Diada ha provocat una mena de terratrèmol que ha trasbalsat el nacionalisme radical hispànic, el qual ha reaccionat exhibint el seu habitual baix nivell democràtic, tant per la dialèctica que expressa, conjuntament amb els mitjans audiovisuals, com per la interpretació esbiaixada que fa d’una Constitució, per si mateixa tancada. L’ona expansiva, el ressò mediàtic de tot plegat, però, ha aconseguit arribar a totes les cancelleries d’Europa i de tot el món i ha permès visualitzar, arreu, la manca de cultura democràtica existent entre els polítics i governants espanyols posteriors a la dictadura. Així s’entén que Rajoy s’atrinxeri en l’absolutisme del govern del PP, per impedir que pugui reeixir el sobiranisme català.
La conseqüència de la seva actitud tancada ja ha propiciat la convocatòria d’eleccions al Parlament per al 25-N. En aquest procés, CiU i el president Mas hi concorren damunt del carro sobiranista, cosa que celebrem. No ho podríem celebrar, però, si (1) volgués liderar sol el procés vers l’estat propi i (2) si es presentés novament amb un programa de retallades i de polítiques antisocials que tant han perjudicat la major part de la ciutadania. En qualsevol cas, el 25-N es convertirà en un plebiscit que ha de confirmar la voluntat dels dos milions de ciutadans, de tots els estaments socials i de totes les edats, que donaren suport al lema de l’Onze de Setembre: Catalunya, nou estat d’Europa, que promogueren l’Assemblea Nacional Catalana i l’AMI. Veurem, per tant, si les darreres enquestes que apunten que el 72% dels ciutadans estan a favor del dret a decidir es confirmen i, entre totes les candidatures sobiranistes, s’obté una àmplia majoria d’escons dels 135 a repartir.
En aquestes eleccions, és de cabdal importància que guanyi Catalunya per damunt de qualsevol interès dels partits que s’hi presenten. També ho és, per a la bona salut democràtica, que cap partit obtingui la majoria absoluta, ja que és ben sabut que el partit que governa amb aquesta majoria cau, indefugiblement, en l’autoritarisme i en l’abús de poder, com ho estem constatant amb el govern de Rajoy i ho vàrem experimentar abans amb els d’Aznar o González a l’Estat i, ho constatem amb el govern de Bauzá a les Balears. Com a conseqüència del que acabem de dir, però molt especialment per l’actual context social i polític català, creiem que si ningú obté la majoria absoluta serà més un èxit de la democràcia que un fracàs del partit que guanyi sense assolir-la. El més beneficiós per al conjunt de ciutadans és que cap partit sobiranista pugui estar temptat a gestionar l’esmentat procés unilateralment. Doncs el que convé és una àmplia majoria d’escons transversals, de CiU, ERC, ICV, SI i la CUP (si obté escons), per tal que el procés gestionat per totes les forces independentistes faci més possible ofegar les pressions de Madrid i, al mateix temps, agilitzar-lo i assolir-lo de manera més convincent, als ulls dels observadors internacionals.
Convindrà, per tant, que els ciutadans ens fixem més en els programes electorals que en qui encapçala una llista, per tal que en la Catalunya empobrida per l’espoliació, per la crisi, però també per unes polítiques socialment negatives de contenció de la despesa i d’afavoriment dels més rics en perjudici de les rendes més baixes, cap partit obtingui l’esmentada majoria absoluta. Els catalans que aspirem a l’estat propi també hem d’aspirar a un estat més just, consegüentment hem de votar els partits que reclamen la sobirania nacional, però, al mateix temps, els que ens ofereixen propostes més justes per fer front a la crisi (per exemple ERC i ICV), per així poder fer avançar el procés d’independència i el de recuperació de l’estat del benestar. Als catalans ens pot ser d’utilitat, per avançar en l’objectiu d’assolir l’estat propi, emmirallar-nos en els resultats electorals d’Euskadi, on els partits constitucionalistes han sofert una forta davallada.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/589096-no-conve-majoria-absoluta.html
ESPAÑ (NY) OLI (T) ZAR
JORDI DALMAU Durant un temps ressonarà la gravetat de les paraules de J.Ignacio Wert, tot un ministre d’educació del Govern de l’Estat espanyol. El seu propòsit és “españolizar” els nens catalans. Podem aportar-hi la nostra opinió els qui érem nens a l’època de la postguerra civil i anavem vivint aquell ambient de sentència contra llengua i cultura catalanes, als anys del començament, i després va anar afluixant quan els censors varen anar fent els ulls grossos en alguna cosa. Ja estaven esgotats.
D’aquell temps llarg i aspre vull recordar ara alguns exemples ben concrets, per si les noves generacions ignoren aquelles situacions. Nosaltres, els nens i joves catalans d’aquella època ja varem ser españ(ny)oli(t)zats, ja sabem què significa. Aquella història no s’ha de repetir. Repugna, només de pensar-hi. El procés d’espanyolització durant els anys quaranta era tot un propòsit de “deseducació” de la llengua catalana, una voluntat de reduir-la a una mena d’arxipèlag Gulag. Alguns exemples :
Quan el poeta Carles Riba, des de l’exili, publicava els seus poemes, aquests havien de circular per Catalunya en còpies fetes a mà o bé amb aquell estri que em sembla es deia cicloestil i solia guardar-se en uns soterranis.
Fins al 1943 no s’autoritza l’edició d’algun llibre de Jacint Verdaguer, però amb la condició de ser publicat en català antic, de difícil lectura popular, fent així que els lectors ensopeguessin amb un entrebanc afegit. Eren els anys en què arreu s’havia escampat aquell rètol de “Habla el idioma del Imperio”.
El 1946 surt a Barcelona la revista Ariel, vertader símbol de represa cultural, però ha de començar amb una difusió clandestina.
El 1956 un reglament del servei de presons vigila que “en las visitas los comunicantes se expresarán en castellano”.
El 1958 diu el reglament del Registre Civil que “se permiten los nombres regionales, pero si tuvieran traducción al castellano se consignarán sólo en esta lengua”.
Quan ara sentim parlar d'”españolizar” es reviu aquella època en que Catalunya ja ho va experimentar. Però ara estem vacunats. I com aquelles vacunes de la nostra infància que podien deixar una marca a la pell per sempre, m’he fixat que a Girona tenim dues marques ben conservades perquè són fetes a la pedra de Girona, l’estimat material que més ens representa. La primera és a l’escut que recorda la construcció del Col·legi Verd, del 1931, al carrer de Lorenzana; al picapedrer li varen fer rectificar, llavors el 1939, any per año; el treball és ben visible i es pot llegir en les dues llengües, catalana i castellana.
Una altra marca, també del Primer Año Triunfal, com deien: el picapedrer va haver de rectificar una inscripció gravada a l’escaló de l’altar del Remei, a la basílica de Sant Feliu; deia originalment l’any 1935: Ofrena de Narcís Figueras Rexach i esposa. Amb l’espanyolització inqualificable de la postguerra el picapedrer va haver de rectificar tres coses : convertir ofrena en ofrenda, afegir una lletra o a Narcís, i canviar la lletra i llatina per una de grega. Senyor ministre de Cultura, això de la seva españolización ja ho vàrem tastar i aquí es va haver de mantenir durant uns quants anys i no ens va pas agradar. Nens com érem, però, res no ens va impedir, tampoc, d’anar creixent a la nostra manera.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/11/01/espan-ny-oli-t-zar/588769.html
Els Castellers de Vilafranca descarreguen un castell mai vist
Completen el 7 de 9 amb folre, a més de descarregar el 4 de 9 net i carregar el 2 de 9 amb folre
La diada de Tots Sants de Vilafranca del Penedès és una de les més destacades del calendari casteller. Enguany, els verds volen continuar fent història, i per això havien preparat un programa molt ambiciós. I han fet història, descarregant per primera vegada a la història el 7 de 9 amb folre. Abans, en la primera ronda havien carregat novament, per tercera vegada a la història, el 2 de 9 amb folre, un castell de màxima dificultat que encara mai no s’ha pogut descarregar. I han descarregat també, per segona vegada a la seva història, el 4 de 9 net, conegut com ‘el castell total’. Els Castellers de Sants, els Capgrossos de Mataró i els Xiquets de Tarragona també participen a la diada.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 
Reblogged this on Terrassa per la Independència (TxI).
M'agradaM'agrada