___________________________________

Fitxa tècnica de l’enquesta de Gaps per a l’ARA

Univers: Catalans de 18 anys o més amb dret a vot.

Mostra: 809 entrevistes per telèfon vàlides.

Procediment: En cada àmbit territorial, proporcionalment a la grandària de l’hàbitat, sexe i edat.

Marge d’error: Per a resultats globals, +/- 3,7% per a un nivell de confiança del 95,5%, en què p=q=50 i k=2.

Metodologia: Entrevistes telefòniques assistides per ordinador (CATI).

Treball de camp: Fet el 25 i el 26 d’octubre del 2012.

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/CiU-situa-portes-majoria-absoluta_0_803319699.html

ARA: CiU(64/66) sense majoria absoluta i ERC(16-18) pot ser segona força

Segons el diari ARA el Parlament serà àmpliament partidari del dret a decidir, amplia derrota de les tesis unionistes i federalistes. Podrà ser ERC la segona força política?

L’enquesta que publica avui el diari ARA no es diferencia massa de les altres enquestes publicades, coincideix en que CiU malgrat augmentar no arriba a la majoria absoluta, el PSC rep un fort càstig que el pot deixar per sota dels 20 escons – el que serà el pitjor resultat de la seva recent història-, un PPC que, malgrat tot el suport del PP i la demagògia, quasi no augmenta i es queda per sota els 20 escons i pateix una forta fugida de vot cap a C’s, que podria doblar el resultat. Pel que fa als republicans, l’enquesta dóna un fort augment d’ERC, la força que pujaria més, quasi 5 punts respecte a fa dos anys i que la situa en plena batalla per ser segona força política. ICV, augmenta però menys que anteriors enquestes, i el vot independentista, tant de SI(1,8%) com de la CUP(1,5%), restarien lluny del 3% necessari per tenir representació.

Enquesta del diari ARA

Junqueras el més valorat amb un 5,4, seguit de Mas (5,3)

El líder republicà és el més valorat de tots els candidats i supera al candidat de CiU Artur Mas(5,3), a continuació Joan Herrera amb un 5, seguit de López Tena (4,5), Pere Navarro (3,6) Albert Rivera (3) i Sánchez Camacho amb un 2,5.

El proper Parlament tindrà una amplia majoria partidària d’exercir el dret a decidir

CiU(64/66), ERC(16/18) i ICV(9/12) amb més de 90 escons superen àmpliament els unionistes del PP (19/20) i C’s(5/6) i els federalistes del PSC(19/21)

Totes les darreres enquestes assenyalen que el proper Parlament tindrà una amplia majoria partidària d’exercir el dret a decidir, ni PP, ni PSC o C’s podran dir que els partidaris d’aquest dret siguin una minoria, qui comença a ser minoria clara a Catalunya són els partidaris de mantenir-se dins d’Espanya.

El proper Parlament pot tenir de segona força un partit clarament independentista?

El PSC pot perdre ser la segona força? Pot el PP superar els socialistes? O serà ERC qui aprofitarà les actuals circumstàncies i Oriol Junqueras portarà a l’històric partit a convertir-se en segona força política i a ell en cap de l’oposició? Segurament aquesta lluita per la segona plaça encara dona més emoció a les eleccions del proper 25-N. Tot és possible, segons totes les enquestes encara resta molt votant que té per decidir el seu vot i per tant tot resta obert, tant sols 2 punts separen les previsions entre PSC, PP i ERC. Descartada la majoria absoluta de CiU, l’emoció és concentra que si serà possible que per primera vegada una força clarament independentista pot ser segona força al Parlament de Catalunya.

La clau, el vot útil independentista cap a ERC

Segons l’enquesta del diari ARA tant SI(1,8%) com la CUP(1,5%) resten lluny de superar la barrera del 3% per entrar al Parlament de Catalunya, amb tant sols la meitat d’aquest vot, els republicans es garantirien ser la segona força política en el proper Parlament de Catalunya.

Igualment si la crida al vot útil a CiU perd una mica de força i Junqueras segueix augmentant les seves expectatives pot sense cap dubte convertir a ERC en segona força política una fita històrica que encara fa més atractiu el vot republicà, si els republicans no afluixen tenen a tocar el que més pot preocupar a la caverna mediàtica però, sobretot, al Govern Espanyol, al mateix PSOE i els lobby econòmics, veure ERC com a segona força política els pot fer exasperar; un veritable terratrèmol a la línia de flotació de la política espanyola. CiU primera força política i ERC segona és un missatge clar i contundent a Europa, sobra la voluntat majoritària i democràtica d’exercir el dret a decidir.

http://www.directe.cat/noticia/252103/Enquesta%20ARA

El dret a ser indecís i a ser infidel

CARLES CAPDEVILA 
A tres setmanes de la cita amb les urnes només la meitat dels enquestats tenen decidit repetir el vot a la mateixa formació que les eleccions passades. És una dada impressionant que mostra com s’està movent el panorama polític a casa nostra. És més: un de cada quatre ja té clar que canviarà de vot, mentre que un altre de cada quatre es mostra dubtós. La irrupció del dret a decidir com a tema central ha disparat, doncs, el dret a ser indecís i el dret a ser infidel. El traspàs de vots d’unes formacions a les altres i els dubtes raonables del 25% de votants faran que les tres setmanes que queden siguin realment decisives, que la campanya sigui més útil que mai, probablement més intensa i dura també. I anticipen una nit del 25-N emocionant i amb opcions de sorpreses. No en el titular gran, que sembla resolt: CiU guanyaria i triplicaria els tres que es disputen el segon lloc, que ni junts no l’igualarien. Però es mantenen i probablement es mantindran fins al final dues grans incògnites, la majoria absoluta i qui ocupa el segon lloc. L’enquesta dóna gairebé un empat tècnic entre el PP i el PSC, i no deixa gaire lluny ERC. De fet, el PP podria ser segona força sense necessitat de créixer, només mantenint resultats, si el PSC continua la caiguda lliure i troba el terra de vots molt més avall encara d’on el va deixar Montilla. És evident que la centralitat del país s’ha desplaçat i aquest moviment deixa algunes formacions més descol·locades, d’altres més centrades sense haver-se mogut, i fa que CiU guanyi un tipus de votants mentre que en posa en risc uns altres. També ho és que aquests resultats seran molt llegits i interpretats a Espanya i a Europa, de manera que els que ara tenen el dret a estar indecisos tenen el deure de decidir el 25-N, i seran realment decisius.

http://www.ara.cat/premium/opinio/dret-indecis-infidel_0_803319729.html

Mas presenta Catalunya a Moscou
El president aprofita la visita a Rússia per posar èmfasi en les fortaleses de l’economia catalana

Insisteix que “l’economia va al davant de tot” i que una Catalunya estat atrauria més els inversors

02/11/12 02:00 – MOSCOU – NATÀLIA BORONAT

Mas , ahir al fòrum catalanorus que se celebrava a Moscou Foto: PATRICIA MATEOS / ACN.

El president de la Generalitat, Artur Mas, va aprofitar la segona i última jornada de la seva visita a Moscou per continuar venent les virtuts i les fortaleses de l’economia catalana i, de passada, insistir en la seva estratègia de “fer pedagogia” sobre la necessitat de seguir el camí cap a l’estat propi i les oportunitats que –també en clau econòmica, tal com està concebut el viatge– pot tenir una Catalunya independent.
De tota manera, en el marc del Primer Fòrum Empresarial Catalunya-Rússia, celebrat a la capital russa, Mas va explicar que el viatge, que segons va dir tenia un “objectiu econòmic i no de contactes institucionals i polítics”, estava planejat molt abans de la Diada de l’Onze de Setembre, i que l’ha volgut mantenir, encara que més curt, tot i la proximitat de les eleccions, perquè per al govern “és una prioritat internacionalitzar l’economia”.
Mas va començar el discurs d’inauguració del fòrum explicant que el govern entén que “en aquests moments l’economia va al davant de tot, i a nosaltres com a catalans ens interessa molt seguir el nostre camí d’obertura cap al món”. El president va destacar davant de personalitats del món empresarial i algunes del món polític que l’any 2011, i per primera vegada, Catalunya va exportar més a la resta del món que no pas a l’Estat espanyol, cosa que, a parer de Mas, “destaca aquesta vocació d’obertura comercial, inversora, tecnològica i universitària de Catalunya com a societat i com a país”. En aquest sentit, el president també va subratllar que un terç dels intercanvis comercials entre Rússia i Espanya, entre exportacions i importacions, passen per Catalunya. Mas també va destacar la pujada del nombre de turistes russos que visiten terres catalanes.
En una trobada amb periodistes catalans i espanyols, el president va insistir més en l’aspecte que capitalitza la precampanya electoral i va mostrar el seu convenciment que, “sense un canvi en profunditat” i “sense aquests instruments d’estat o un estat propi per a Catalunya”, el país no té un panorama clar amb vista al futur i es complicaria molt la recuperació econòmica. A més, el president va suggerir que una Catalunya independent atraurà més els inversors. Davant de la nombrosa representació d’empresaris catalans –entre els quals hi havia persones properes al Partit Popular– i russos, Mas es va centrar a presentar el potencial econòmic de Catalunya.
A més de diverses trobades amb agents econòmics, Mas va completar la seva agenda reunint-se amb el governador de la regió de Moscou, Serguei Xoigú, però el contingut de la trobada no es va fer públic.

LA FRASE
Ara l’economia va al davant de tot i ens interessa molt seguir el camí d’obertura cap al món . Artur Mas PRESIDENT DE LA GENERALITAT

LA XIFRA
667.613 turistes de la Federació Russa han visitat Catalunya de gener a setembre del 2012.

A Rússia, per contrarestar la crisi econòmica

Entre les 119 empreses i institucions que participen en el fòrum, n’hi ha de ben consolidades a Rússia i d’altres que veuen en aquesta economia emergent una oportunitat per contrarestar la crisi a Catalunya.
Norbert Torres, de l’empresa d’enginyeria Dopec SL, celebrava la signatura d’un preacord per fer l’avantprojecte per construir 1.100 habitatges a la ciutat de Txeliàbinsk. L’empresa Play Media, estudi de disseny, arquitectura i comunicació que un dels seus representants, Josep Maria Herms, defineix com a “màrqueting experiencial”, també està molt contenta de la participació en aquest fòrum, del qual confia que surtin contactes per fer projectes. Per Jaume Torramadé, president de la Diputació de Girona i del Patronat de Turisme Girona-Costa Brava, aquest fòrum “és una bona oportunitat per renovar els contactes que tenim amb Rússia i per insistir en aquest mercat emergent”. L’empresa Freixenet, que és present en el mercat rus des de l’any 1992 i hi exporta anualment unes 450.000 ampolles, aprofita tots els actes a Rússia on pot ser present perquè s’ha convençut que és una bona eina de propaganda.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/589865-mas-presenta-catalunya-a-moscou.html

CiU busca captar indecisos amb un pla contra el discurs de la por

La federació vincularà sobiranisme a benestar social per vèncer el temor a la ruptura amb Espanya

El president de la Generalitat, Artur Mas, en l’obertura del Fòrum Empresarial Catalunya-Rússia, aquest dijous, a Moscou. RICARDO MARQUINA
Les eleccions catalanes no es jugaran en el terreny espumós dels discursos independentistes radicals o de l’espanyolisme ranci, per molts titulars que puguin acaparar. La clau estarà, més que mai, en el notable espai central que ocupen els ciutadans que se senten tan catalans com espanyols (el 34,9%, segons l’últim sondeig de l’empresa GESOP per a EL PERIÓDICO, un percentatge que ha crescut quatre punts en dos mesos, en paral·lel al gran augment dels que se senten només catalans), ciutadans que viuen al voltant de Barcelona, castellanoparlants, catalanistes però amb dubtes sobre la viabilitat del terreny desconegut a què l’Artur Mas els vol portar.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/ciu-busca-captar-indecisos-pla-contra-discurs-por-2240393

O socialistes o espanyolistes

Salvador Cot

Sempre m’ha sorprès que els socialdemòcrates catalans avantposin el sotmetiment de Catalunya a l’autoritat de Madrid a qualsevol altra consideració política. Entre d’altres raons perquè és impossible justificar, des d’una òptica progressista, que es prioritzi el manteniment de l’actual estructura de l’estat espanyol per sobre de l’emancipació social del poble català. En aquest sentit, Carme Chacón i José Montilla han actuat/opinat aquests dies com a nacionalistes espanyols purs, sense cap mena de contingut social.

En els últims trenta anys, el PSOE ha actuat com un partit nacionalista espanyol en competència oberta amb el PP pel mateix espai polític. Per això, quan el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra va arribar al poder el 1982, The New York Times els va descriure -agudament- com “un grup de joves nacionalistes espanyols”. I així van actuar, intentant uniformitzar els diversos territoris de l’estat per la via de la modernització i el desenvolupament, encara que sense excloure el recurs a l’autoritarisme i -arribat el cas- el terrorisme d’estat.

Ara, aquells joves ja no ho són tant. Però la seva voluntat espanyolista no ha perdut intensitat. D’aquí que, en un article memorable a El País, Juan Carlos Rodríguez Ibarra hagi descrit la identitat ideològica del PSOE amb una frase on l’únic que es reitera és l’adjectiu espanyol: “Per a un socialista o un progressista espanyol allò important són les lluites que han permès l’emancipació del poble espanyol” (les cursives són meves).

D’aquí que el PSC hagi arribat a la cruïlla definitiva. O avantposa la justícia social del seu país o prioritza, com ho fa el PSOE, el nacionalisme espanyol a qualsevol altra consideració. Tot això, tenint en compte que defensar Madrid no garanteix conservar la P, ni tan sols a canvi de perdre la S i la C.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48379/socialistes/espanyolistes

FRANCO I EL PP

“Els simpatitzants d’autoritarismes de diferent pelatge està clar que se’ls troba amb massa facilitat a la banda unionista”

Editorial
“Viva Alicia, viva España, viva Catalunya unida, viva los catalanes, catalanes somos todos y Viva Franco!” Així va cridar ahir un simpatitzant del PP de l’Hospitalet de Llobregat durant la castanyada organitzada pel Partit Popular català a Bellvitge, amb els dirigents del partit presents i amb Alícia Sánchez-Camacho al capdavant. Cap d’ells va retreure-li la menció a Franco, cosa que és significativa. Ja és gros que en un acte d’un partit democràtic algú cridi a favor del dictador, però encara és més greu que els dirigents del PP no desautoritzessin immediatament el crit. Potser va ser una falta de reflexos, però Alícia Sánchez-Camacho hauria de desautoritzar públicament el seu simpatitzant. I tant l’expresident José Montilla com els abrandats espanyolistes de Madrid haurien de deixar de relacionar d’una vegada els sobiranistes amb dictadors o “nazis”. En tot cas els simpatitzants d’autoritarismes de diferent pelatge està clar que se’ls troba amb massa facilitat a la banda unionista.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/11/franco_i_el_pp_90383.php

C’s ataca CiU amb paraules de Pujol

Albert Rivera manipula paraules de l’expresident de l’any 1958 per denunciar que avui CiU és “xenòfoba”

El candidat Albert Ribera, malgrat que les enquestes l’afavoreixen, ha decidit llençar-se al joc brut. C’s ha recuperat un llibre de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, publicat l’any 1958 per denuncia en un vídeo de campanya electoral, segons ell, l’actual “xenofòbia” de CiU cap “els milions de ciutadans andalusos que viuen a Catalunya”.

A l’espot apareixen imatges de figures cèlebres andalusos com Garcia Lorca, Picasso, Machado o Velázquez i una veu en off llegeix: “L’home andalús no és no és un home coherent, és un home anàrquic, un home destruït, és generalment un home poc fet (…) viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual”.

Aquesta no és la primera vegada que aquestes paraules generen crítiques i per això l’any 1977 Pujol ja va fer un article per explicar aquestes declaracions en el seu context i quan ja era president de la Generalitat, a més, va demanar públicament perdó a l’Ajuntament de Puerto Real (Cádiz).

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/11/c_s_atacar_ciu_amb_paraules_de_pujol_90385.php

 

El gir copernicà respecte al castellà

Francesc Puigpelat

Blanca Busquets s’afegia dimarts al Nació Digital a la polèmica sobre l’estatus del castellà en una hipotètica Catalunya independent. Artur Mas i Oriol Junqueras semblen apuntar-se a l’oficialitat del castellà, mentre que Solidaritat i moltes persones del nucli dur de l’independentisme s’hi oposen. A tot això, vull fer una reflexió fonamental: és imprescindible que a Catalunya canviïn les mentalitats amb què s’afronta el problema de la llengua. És urgent donar-hi un gir copernicà.

M’explico. Malauradament, tots estem encara massa imbuïts de la mentalitat autonomista. El catalanisme ha viscut i crescut sempre dins l’atmosfera irrespirable d’Espanya: una Espanya hostil, negadora de la seva diversitat interna i que ha fet tot el possible per impedir la normalització del català. Per això el catalanisme tingut sempre en el tema de la llengua una posició reactiva i defensiva. Davant del fet innegable que tots els poders de l’Estat estaven activats contra el català, només hi havia una alternativa: activar els (pocs) poders del país en favor del català. No hi havia terme mig.

El gir copernicà ha de ser que el catalanisme passi a tenir una mentalitat estatalista: la de l’Estat que pot arribar a ser Catalunya. I, si ens fiquem en la pell d’un estat sobirà, veurem que moltes de les cabòries i les dèries habituals en relació a la preservació de la llengua cauen pel seu propi pes. Si Catalunya ja no s’ha de defensar de les agressions sistemàtiques de Madrid, automàticament pot fer la política lingüística que consideri convenient, justa i equitativa.

Què vull dir amb això? Que avui hi ha moltes disfuncions. Tot grinyola. Tenen la seva part de raó els que es queixen de l’exclusivisme absolut del català en l’ensenyament. I a això contesten els catalanistes (també amb raó) que es tracta d’una “discriminació positiva” per al català que compensi les “discriminacions negatives” que pateix en molts altres àmbits: mitjans de comunicació, justícia, cinema, etc. El tema de la llengua està enverinat per tot un enorme embolic de “discriminacions” que uns poden retreure’s als altres: un peix que es mossega la cua que només causa equívocs i malentesos.

Amb una nova mentalitat estatalista, Catalunya ha de poder superar aquests greuges derivats de les successives “discriminacions”, positives i negatives, que ha implicat la dependència d’Espanya. Si Catalunya pot tenir plena sobirania, pot trobar una altra manera de regular l’ús de les llengües. Per exemple: és equitatiu que el castellà tingui més pes en l’ensenyament, com és equitatiu que el català tingui més pes en el cinema i a la televisió. El catalanisme pot fer aquest canvi de rumb de manera lliure, raonada i sense demanar permís a ningú.

Tot plegat haurà d’implicar, per força, l’oficialitat del castellà. La Catalunya sobirana i oberta no pot caure en el mateix error que l’Espanya essencialista i tancada dels darrers 300 anys: negar la seva diversitat interna. L’oficialitat del castellà s’haurà d’acceptar amb serenitat i alegria, perquè ja no es viurà (com passa ara) com una imposició que ve des de Madrid, sinó com una lliure elecció del poble català que vol viure en pau amb ell mateix.

http://www.naciodigital.cat/opinio/4740/gir/copernica/respecte/al/castella

Tant els fa III com IV

Em permeto suposar que el lector Jordi Pradas deu agafar sovint la línia 4 del metro, la groga

QUIM MONZÓ

Dissabte passat, a la secció de Cartes dels lectors d’aquest diari, se’n va publicar una de molt bona, amb el títol L’estació d’Alfons deu. La firmava Jordi Pradas, de Barcelona, i començava així: “Atès que el servei de megafonia del metro de Barcelona ha decidit donar suport al procés d’extinció dels números ordinals i ha convertit l’estació d’Alfons X (Alfons desè) en Alfons deu, proposo que, per coherència, l’estació de Jaume I (Jaume primer) passi a ser coneguda mundialment com a Jaume u…”

Em permeto suposar que el senyor Jordi Pradas deu agafar sovint la línia 4 del metro -la groga-, perquè aquestes dues estacions són en aquesta mateixa línia. Imagino com li deuen grinyolar no sols els timpans sinó també el pavelló auricular, el conducte auditiu extern, els ossicles, el martell, l’enclusa, els estreps, el laberint, la còclea, el nervi vestibular i fins i tot la trompa d’Eustaqui cada cop que, primer, sent Jaume primer (versió megafònica de Jaume I) i, sis estacions després, Alfons deu (versió megafònica d’Alfons X). I a l’inrevés quan fa el viatge en sentit invers. És una observació encertadíssima, la seva, i calculo que poca gent s’hi deu haver fixat perquè la gent acostuma a passar pels llocs sense fixar-se gaire en res. No observen els anuncis de les andanes ni paren atenció a la megafonia dels metros, ni sovint et saben descriure la gent que els ha passat pel costat. De vegades em sorprèn que, per les descripcions dels que les han vistes, la policia sigui capaç de fer retrats robots de persones que han robat tal o tal botiga. Però, com va dir un dia Jordi Pujol, “aquest s’hi ha fixat!”. Sí: Jordi Pradas s’hi ha fixat i l’explicació que hi troba és sensata: la gent perd cada vegada més l’ús dels números ordinals, i -em permeto afegir- rellisca en terrenys que abans eren sòlids. En el dels números romans, per exemple. Actualment, l’ús de números romans per comptes d’aràbics és un problema per a moltes persones. Molts locutors, quan llegeixen un text i de cop els surt un número romà, dubten i s’aturen. Potser no ho fan amb els més coneguts -Benet XVI, segle XX, segle XXI…- però sí que s’aturen en aquells que no es fan servir cada dia. S’aturen davant de segle XIV, s’aturen davant de Lluís IX i de Gustau IV i, si mai es trobessin davant de la xifra XLIX, es tallarien les venes. ¿Hi ha solució? La que fan servir a Dinamarca. Prescindir del tot dels números romans i escriure la numeració dels reis i dels segles en números aràbics: segle 20, segle18, Frederic 6, Cristià 10, Herald 2, i fins i tot Lluís 14 (Ludvig 14: per Lluís XIV de França!). El suggeriment del lector Jordi Pradas és tan encertat que, no sols haurien de mantenir a la megafonia Alfons deu i, per coherència, dir Jaume u -quin tip de riure, per cert-, sinó que, també per coherència, als rètols de les estacions de metro hi haurien d’escriure Alfons 10 i Jaume 1.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121102/54354109182/quim-monzo-tant-els-fa-iii-com-iv.html#ixzz2B3OhRzHx

Espanya ja gestiona part dels diners de la Generalitat

Bona part dels diners que la Generalitat ha demanat al Fons de liquiditat(FLA) són gestionats directament per l’Estat, en un acte de flagrant deslleialtat i humiliació

Diferents entitats que tenien pendents de cobrar diners pels serveis que presten a la Generalitat de Catalunya han cobrat directament del FLA, per primer cop els diners no han vingut directament de la Generalitat sinó del Govern Espanyol, segons ens han comunicat algunes de les entitats afectades. Catalunya pateix un espoli de 16.000 milions d’euros, el seu Govern ha de demanar un préstec a Madrid per pagar els seus deutes i no solament paga amb interessos quasi d’usura el préstec, sinó que ni tant sols el gestiona directament. Espanya ens asfixia econòmicament, ens obliga a pidolar i ens vol humiliar fins al darrer moment, una situació insuportable que fa més evident que mai que com fins ara ja no podem seguir. Espanya ha trencat les normes, ha superat totes les línies vermelles de la dignitat i el respecte.

La Generalitat ha demanat 5.370 milions d’euros que haurem de retornar en 10 anys al 5,65% d’interès, es a dir, pagarem per interessos quasi 2.000 milions

Segons ha fet públic el propi Conseller d’Economia Andreu Mas-Colell, la Generalitat ha demanat al FLA 5.370 milions d’euros en un préstec a 10 anys al 5,65% i amb dos anys de carència amb un cost d’interessos de quasi 2.000 milions d’euros, un veritable escàndol per un país com Catalunya que pateix un espoli continuat de milions d’euros any darrera any.

La Caixa i el Banc de Sabadell han prestat quasi 3.000 milions al FLA i no directament a la Generalitat

El fet de no poder ni tant sols demanar directament els dines als bancs ha tornat a perjudicar al país, que ha hagut de pagar encara més car els diners demanats i a sobre, una part d’aquests diners ni tant sols els ha pogut administrar. Espanya no ens perdona, ens vol liquidats i ben esclafats i augmentar l’asfixia econòmica és la seva arma.

http://www.directe.cat/noticia/251933/espanya-ja-gestiona-part-dels-diners-de-la-generalitat

 

Postergació tàctica del rescat

editorial
L’estratègia de Mariano Rajoy de mirar de postergar a l’any que ve la petició de rescat per a l’Estat espanyol està molt ben calculada. Rajoy no salta al buit. Si més no, compta amb la xarxa de seguretat del Banc Central Europeu que, per ara, estan contenint les operacions especulatives. L’Estat espanyol té cobertes, a hores d’ara, el 95% de les necessitats de finançament per al conjunt de l’any. És força probable que arribi al 31 de desembre amb una certa comoditat. Cal posar de manifest, amb tot, que l’Estat espanyol encara s’està finançant a un tipus d’interès molt elevat i que aquest endeutament es pagarà en els pròxims anys amb el manteniment d’impostos elevats.

És clar que la contrapartida seria demanar el rescat perquè la prima de risc baixi a uns nivells raonables. Però aquest rescat no sortirà gratis. ¿Què té per oferir Mariano Rajoy? No l’eliminació del sistema autonòmic, com algunes veus recalcitrants exigeixen des de Madrid emparant-se en una petició que Europa no fa, sinó incidint en les polítiques socials. I, més exactament, congelant les pensions i escurçant els terminis perquè la jubilació laboral als 67 anys arribi abans del previst. Tot el debat que es faci sobre les autonomies, estèril mentre l’Estat no aprimi les seves pròpies estructures, serà en realitat una cortina de fum per amagar els fets. I és que el govern de Rajoy haurà d’irritar, com a mínim, vuit milions de pensionistes i votants. I que després, també per imposició de Brussel·les, tocarà el col·lectiu de funcionaris. És d’esperar que, com a torna de tot aquest procés, s’intenti carregar les culpes sobre Catalunya. Raó de més perquè, des del nostre país, es cremin etapes cap a la sobirania plena.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/589612-postergacio-tactica-del-rescat.html

‘The Wall Street Journal’ considera Espanya un país sense cap mena de credibilitat

Culpa el sistema electoral espanyol i l'”enchufismo” de la promoció de polítics “mediocres” com Wert, Bono o Blanco.

‘The Wall Street Journal’ ha publicat un dur article de crítica al sistema polític espanyol perquè considera que promociona “mediocres” com els socialistes José Bono i José Blanco o el popular José Ignacio Wert, al qual el diari li recrimina que proposés l'”espanyolització dels nens catalans per resoldre la crisi” sobre la independència catalana. El rotatiu nord-americà lamenta la importància a Espanya de l'”enchufismo”-diu literalment-, denuncia l’elevat pes de la maquinària dels partits en el sistema electoral i critica que l’elecció dels candidats la facin els líders dels partits i no els votants i que els electors només puguin votar llistes tancades als comicis.

L’article del ‘The Wall Street Journal’ on es critica l’amiguisme i el sistema polític espanyol.

Aquestes són les explicacions que dóna l’article, signat per Raymond Zhong, a la següent pregunta: “Per què hi ha aquesta disfunció en la classe política espanyola?”. ‘The Wall Street Jorunal’ compara l’exministre José Bono amb un governant populista de l’Amèrica Central i denuncia que el també exministre José Blanco rebés la Creu de l’Ordre Espanyola de Carlos III el desembre passat, només dos dies després que el Tribunal Suprem obrís una investigació per un presumpte suborn.

El text denuncia la importància de l’amiguisme i el clientelisme a l’estat espanyol i critica la politització d’òrgans com el Tribunal Constitucional, el Banc Central, el cos diplomàtic i les caixes d’estables. Pel que fa aquestes darreres, va més enllà i assegura: “La bombolla immobiliària va començar quan les caixes van convertir-se en vehicles per a préstecs dirigits políticament”.

Raymond Zhong critica els dubtes de Rajoy sobre la petició d’un rescat i li retreu que no encari reformes a Espanya i afronti “tímidament” la gestió de la crisi però en canvi sí reclami al Regne Unit negociar la sobirania de Gibraltar. Després del resultat de les eleccions basques i gallegues, el rotatiu econòmic constata que “Rajoy és el líder més poderós del país en dècades” i compara el seu estil amb el de “l’aparell burocràtic del Partit Comunista xinès”.

Zhong acaba l’article fent-se ressò de la descripció que feia d’Espanya el 1937 el poeta W. H. Auden: “Aquella àrida plaça, aquell fragment esqueixat de la calorosa / Àfrica, tan bruscament soldat a l’enginyosa Europa”.

http://www.directe.cat/noticia/251743/the-wall-street-journal-considera-espanya-un-pais-sense-cap-mena-de-credibilitat

La condemna de Cafè amb Llet, al Washington Post

El diari es fa ressò dels vídeos publicats pels editors, Marta Sibina i Albano Dante

Catalans fight libel fine with YouTube videos
Posted by Olga Khazan on October 31, 2012 at 2:39 pm

(YouTube)

When Catalan magazine editors Marta Sibina and Albano Dante created a YouTube video to publicly shame Catalan health-care adviser Josep Maria Via, they were fined 10,000 euro for defamation.
Not to be shouted down by Spain’s libel laws, the two responded by creating yet another video explaining why they were in the right.
In the original video, called the “Greatest theft in the history of Catalonia,” the pair decried what they see as “a lack of transparency in Catalonia’s public health-care system” and the apparent mismanagement of taxpayer dollars.
(Here’s Part 1 … there’s also a Part 2.)

After being fined for libel Oct. 23, they published a follow-up video in which Sibina and Dante say an independent audit confirmed their claims and found “enormous chaos” in the region’s hospitals, including 209,000 euro in clandestine payments to a local member of parliament.

They added that the libel fine poses a significant hardship to the couple, who run the Catalan Cafè amb Llet magazine independently.
“10,000 euro is a serious blow to a publication like ours, with only two workers who live exclusively off the publicity from local businesses who support us. We receive no subsistence from the government — no public money whatsoever.”
They end with this pledge:
“We want it to be absolutely clear that, far from shutting up, we will continue speaking out against the enormous level of opacity that shrouds our public health-care system.”
GlobalVoices reports that on Twitter, the hashtag #MésCafèAmbLlet (#MoreCafèAmbLlet) has been used in defense of the editors, as well as others like #volemlesdades (#WeWantTheData).
The allegations of corruption come at a sensitive time for the Catalan government, as regional leader Artur Mas has called for an early election Nov. 25 and seeks to gain an absolute majority to fight for Catalan independence.

http://www.washingtonpost.com/blogs/worldviews/wp/2012/10/31/catalans-fight-libel-fine-with-youtube-videos/

 

Puerto Rico votarà dimarts sobre la seva sobirania

Coincidint amb les presidencials dels Estats Units els porto-riquesos decidiran entre independència, integració o confederació

El món estarà pendent dimarts de les eleccions americanes per saber si Barack Obama podrà governar quatre anys més o si haurà de deixar pas a Mitt Romney.

A Puerto Rico el debat se centrarà, això no obstant, en el futur de l’illa, perquè aquest mateix dia s’hi votarà l’estatut polític d’aquest estat lliure associat als Estats Units. A la papereta dues preguntes: Us està bé la situació actual? Quina situació futura voleu?

Els porto-riquesos podran optar entre la independència, la integració total als Estats Units, però això no depèn únicament d’ells, i una ‘independència light’, que és com s’ha qualificat la condició de ‘estat lliure sobirà associat’.

Oficialment, si guanyava aquesta última opció –defensada especialment per ELA Soberano–, els Estats Units i Puerto Rico haurien de discutir ‘com dues nacions’ la forma d’una confederació en què Puerto Rico retindria la sobirania i la majoria de competències, encara que en cediria algunes als Estats Units. Això anul·laria l’estatus d’estat lliure associat actual.

Dels tres grans partits del país, el Nou Partit Progressista propugna la integració total, que convertiria Puerto Rico en l’estat cinquanta-unè de la Unió; el Partit Independentista demana el vot per la independència; i el Partit Popular Democràtic proposa de mantenir la situació actual.

Si a la primera votació –sobre si s’ha de mantenir l’estatut actual–, guanyés el sí, ja no es comptarien els vots de la segona opció. Únicament en el cas que guanyés el no a la primera votació, es computarien les tres opcions possibles per saber quina és la preferida dels ciutadans.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4052086/20121102/puerto-rico-votara-dimarts-sobirania.html

Puerto Rico interdependent

A diferència de la situació d’ara, en què l’entramat legal dels Estats Units preval sempre sobre el de Puerto Rico, si s’aprovava la fórmula d’ELA Soberano, hi hauria dues nacions sobiranes i iguals que pactarien els termes d’una col·laboració… interdependent.

Vicent Partal
Puerto Rico pot fer dimarts un pas més per complicar-nos la vida, als catalans, en la nostra peculiar discussió sobre la interdependència. Si fins ara la figura de l’estat lliure associat semblava atractiva a alguns dels qui no gosen, o no volen, parlar d’independència, a partir de dimarts els porto-riquesos poden fer un pas més enllà votant per l’estat lliure associat… sobirà, propugnat per ELA Soberano.

Els porto-riquesos faran dos vots dimarts. El primer per a decidir si els plau l’actual situació d’estat lliure associat o no. I si el resultat és que no, per a saber quina és l’alternativa. Sobre la taula hi ha tres opcions: la primera és la integració directa als Estats Units (en tal cas, en serien l’estat que fa cinquanta-u), la segona és la independència pura i dura i la tercera, aquesta proposta d’estat lliure associat sobirà.

De fet, és una adaptació de la proposta confederal, més o menys. A diferència de la situació d’ara, en què l’entramat legal dels Estats Units preval sempre sobre el de Puerto Rico, si s’aprovava la fórmula d’ELA Soberano, hi hauria dues nacions sobiranes i iguals que pactarien els termes d’una col·laboració… interdependent. Suposant que els Estats Units volguessen fer cas de la voluntat dels porto-riquesos.

Alerta, doncs, dimarts. Que potser encara haurem de parlar de tot plegat.

http://www.vilaweb.cat/editorial/4052102/puerto-rico-interdependent.html

Alemanya reconeix Catalunya

El símbol català a la façana a l`ajuntament d’Ulmn Foto: @perepaujh

La simbologia externa és important. De fet, és tot un símbol. Així ho demostra aquesta fotografia remesa per @perepaujh que mostra l’escut de Catalunya pintat a la façana de l’Ajuntament d’Ulm (Alemanya) del segle XIV. S’haurà de pintar aquest escut en altres edificis com per exemple… una ambaixada?

http://www.naciodigital.cat/noticia/48276/alemanya/reconeix/catalunya

David Fernàndez: «La CUP no compartimenta les indignacions»

El cap de llista de la CUP espera dur la veu de les classes populars al Parlament i assegura que el país serà molt més just si aposta per la via islandesa en detriment de la bavaresa

Arnau Urgell

David Fernàndez, cap de llista de la CUP-Alternativa d’Esquerres. Foto: Adrià Costa

David Fernàndez (Barcelona, 1974) és el cap de llista –independent- amb el qual la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres concorrerà per primera vegada en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Periodista i activista social, vol esdevenir el megàfon de les lluites populars a la cambra catalana en un context on considera que han esclatat definitivament dues indignacions: la independentista i la que respon als efectes de la crisi. Fernàndez assumeix el repte de ser la cara visible de la CUP després de mesos treballant en un llibre –Cop de CUP. Viatge a l’ànima i les arrels de les Candidatures d’Unitat Popular (Edicions62)- que, coses del destí, veurà la llum coincidint amb la campanya.

– Què canviarà a partir del 25N si la CUP entra al Parlament?

– La irrupció de la veu de les classes populars, una veu que actualment està ofegada i silenciada i no té cap presència a un discurs polític i mediàtic dominada per les elits d’aquest país. Hi haurà un altaveu del país de les desigualtats, de les injustícies i d’aquesta part del país que reclama la seva llibertat nacional. Som un contrapès al risc de frau, d’un nou pacte que converteixi el cicle sobiranista accelerat en una cortina de fum així com esdevenir una lupa a les tupinades de les elits.

– Vostès apel·len a un votant indignat. És la darrera oportunitat per demostrar que allò que representava el 15M no era flor d’un dia?

– Hi havia 15M abans del 15M. Aquest moviment té unes circumstàncies de temps i espai, abans de les eleccions municipals, però es llaurava molt abans. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va néixer la tardor del 2010; la marea groga de l’ensenyament prové de les primeres retallades d’Ernest Maragall… La foto del 15-M és un esclat d’indignació però que es va covava des de feia molt temps en tres sentits: el cicle sobiranista que engega amb el frau de l’Estatut; el rebuig a les retallades i la degradació de la democràcia representada per la implosió de la corrupció als Països Catalans.

– Però aquesta indignació general o sectorial no s’ha acabat mai de traduir electoralment…

La virtut de la CUP és que no compartimenta les indignacions

– Crec que la virtut de la CUP és que no compartimenta les indignacions. Hi ha gent que està molt indignada nacionalment i té molts motius per fer-ho –que deu jutges manin més que tot un poble és una mostra d’absència de democràcia-; i també hi ha una indignació social que li ha costat entendre que l’absència de democràcia no és només en matèria socioeconòmica sinó també de llibertat política nacional. La virtut no només de la CUP, sinó de l’Esquerra Independentista des de la seva fundació el 1968, és que nacionalitza la qüestió social i socialitza la qüestió nacional. De fet, el gran resultat de les municipals no s’entén sense la cruïlla de l’eclosió del sobiranisme i el de la indignació.

– En aquest mes i mig d’efervescència sobiranista una de les discussions, fins i tot en el si de CiU, ha estat entre Dinamarca i Baviera. En canvi vostès aposten per Islàndia. Per què?

– Què significa independència quan el país està rescatat? Què significa independència quan el conseller d’Economia del 26 de novembre ja està decidit es diguin homes de negre, Draghi, Monti, Banc Central Europeu o Merkel? La sobirania avui no està en els parlaments sinó en els mercats. I en aquest context Islàndia ha fet el gest de declarar-se’n independents: s’ha negat a pagar el deute privat, ha jutjat banquers i els ha empresonat, ha processat polítics per la complicitat amb la bombolla financera, ha anul·lat el deute hipotecari de milers de famílies –una cosa que voldríem fer aquí el primer dia-, i ha tirat endavant un procés constituent –nosaltres també estem en un escenari similar- amb una nova carta magna que prohibeix l’especulació financera i torna a parlar de drets civils. Aquest país serà molt més just per la via islandesa que per la via bavaresa.

Aquest país serà molt més just per la via islandesa que per la via bavaresa

– Bildu, l’Alternativa Gallega d’Esquerres, Syriza, el Front d’Esquerres francès… han estat exemples d’una emergent “nova” esquerra. Quins són els vostres referents?

– La CUP busca un model propi però evidentment amb un ull posat a les experiències de reconstitució de l’esquerra d’arreu del món. En l’àmbit de la radicalitat democràtica aplicada al segle XXI segurament es pot dir que som zapatistes urbans. És una forma de fer política des de baix a l’esquerra i en la qual el poble mana i el govern obeeix. Personalment buscaria els referents en el nostre mateix país, en el cooperativisme obrer dels segles XIX i XX en la qual van disputar i guanyar l’hegemonia. També cal tenir en compte els referents de l’Amèrica Llatina quan als anys 80 l’FMI va escanyar i empobrir les poblacions –com passa ara al sud d’Europa- i d’on van sorgir alternatives d’empoderament popular. Actualment, cal tenir molt en compte les experiències properes de l’esquerra basca i gallega, el model islandès així com les economies cooperatives que tanta força tenen al Quebec, entre altres. Tot plegat tenint clar, evidentment, que “cada poble fa sa guerra”.

– En el benentès que el procés sobiranista avanci. L’espai a l’esquerra de la social-democràcia al nostre país s’haurà de recompondre?

– Espero que l’escenari sigui el que planteja la pregunta…. però també podria ser que no s’avancés. En qualsevol dels dos casos l’esquerra s’haurà de recompondre i plantejar com respon a una realitat social amb tres milions de pobres als Països Catalans, 1,7 milions d’aturats i 80.000 desnonats. I respecte la CUP, crec que sí, i tirar-ho endavant amb una mirada molt ampla perquè la unitat popular que pregona està molt més fora de l’organització que a dins. De fet, som una reacció profunda a unes esquerres que ens han desencisat i que avui estan dient que el seu programa econòmic és el de la Merkel.

– Vostès són dels que creuen que Artur Mas va de debò?

– Nosaltres pensem que la memòria és un antídot. Ara que es parla tant de l’exèrcit com el garant de la unitat d’Espanya, en 34 anys el garant de la unitat d’Espanya al nostre país ha estat CiU. I si ara a Badalona governa el feixista García-Albiol és per un pacte nacional amb la federació. Dotze de les 18 lleis més importants les han votat conjuntament el PP i Convergència; els pressupostos de l’empobriment els han aprovat amb els populars; CiU ha donat suport a la reforma laboral… És cert però que ara estem en un col·lapse històric de l’autonomisme i l’Estat espanyol ni té respostes ni les tindrà tant per una lògica financera –està en fallida- com política perquè el nacionalisme espanyol hegemònic no permetrà cap pacte.

En 34 anys el garant de la unitat d’Espanya al nostre país ha estat CiU

– Vostè parla de la memòria però segurament, fent un refrany, sense Convergència no hi ha independència…

– Sí, és cert. Nosaltres fa 34 anys que reivindiquem un referèndum, benvinguts al club els que el demanen des d’un mes ençà. Malgrat l’oposició de les elits, sí que hi un moviment tectònic, no tant a Convergència sinó al carrer. I el que no se’ls hi pot negar als convergents és la capacitat de canviar el relat del país en poques setmanes i convertir Artur Mas en una mena de Braveheart que ens porta cap a la llibertat. Ara bé, si no són conseqüents amb el que va demanar el poble a la Diada tindran un problema. En tot cas és cert que en l’actual correlació de forces l’esquerra està en minoria i tal com hem dit més d’una vegada només coincidirem amb la nostra burgesia nacional la fracció de segon en què es convoqui el referèndum.

– L’Onze de Setembre vostè ha dit que es va manifestar un poble però la CUP va convocar una marxa a banda de la de l’Assemblea. Va ser un error?

– No, va ser una realitat, un fet. I també és cert que va convocar a les dues manifestacions. El que és obvi és que molts militants de la CUP estan adherits a l’ANC –Blanca Serra, candidata per Barcelona, forma part del secretariat- però també hi ha un sector que veu les contradiccions del procés sobiranista. En tot cas, teníem una cama a cada banda transmetent un vot de confiança i, al mateix temps, un cert gest d’alerta perquè tots recordem la traïció de l’Assemblea de Catalunya.

– En aquesta campanya un dels seus lemes és el “ho volem tot”. I això vol dir independència, socialisme i Països Catalans. Fins a quin punt suposarà per la CUP i les organitzacions que hi donen suport que si s’acaba plantejant un referèndum serà només del Principat de Catalunya?

– És evident que ens generarà maldecaps. Nosaltres estem per uns Països Catalans lliures i solidaris i tenim clar que la burgesia i les elits han girat l’esquena al País Valencià i a les Illes. És una realitat irrenunciable però també és cert que la llibertat mai és una institució i que els hem de vertebrar al carrer. Això sí, el referèndum provocarà una compartició que salvant les distàncies ens recorda Irlanda però també hem de tenir els peus a terra i entendre-ho com una realitat confederal en què cada territori ha de fer el seu procés.

– Parla de maldecaps interns però els votants segurament voldran saber la postura de la CUP en un hipotètic referèndum i la possibilitat que no es demani el “sí”…

– Jo crec que no, la pregunta quasi ofèn. L’Esquerra Independentista porta 34 anys de combat i no fallarà al seu poble. Nosaltres votarem a favor de la independència, això esta claríssim. Ara bé, el que veig és la CUP pressionant perquè el procés no s’oblidi de la resta dels Països Catalans.

La CUP pressionarà perquè el procés no s’oblidi de la resta dels Països Catalans

– En els darrers dies el debat s’ha europeïtzat bastant tant des d’aquí com a Madrid i Brusel·les mateix. Segurament, vostès són l’únic partit independentista que prefereixen quedar-se fora de la Unió Europea…

– No ens fa cap por si passa. Nosaltres som europeus i mediterranis però tenim una lectura absolutament crítica de com s’ha construït la Unió Europea. L’euro ha estat un projecte d’imposició neoliberal i se’ns governa amb la por com mostra el xantatge constant amb una Grècia que està transferint rendes als inversors alemanys. Apostem per una altra unió política, econòmica i social i, sobretot, ens neguem a pagar el deute privat i a rescatar cap banc.

– Tornem el 25N. Fins ara s’han publicat moltes enquestes i en cap la CUP hi apareix ni tant sols amb una projecció de 0-3 diputats. Desanimats?

– No. Fem tres reflexions demoscòpiques. A les municipals del 2011 la CUP es presenta al 10% de municipis i obté 62.000 vots, un 2,2% dels sufragis. Segon, els avals són un element d’esperança perquè amb tres dies aconseguim uns 30.000 suports –malgrat que tenim en compte que gent d’altres sensibilitats ens ha avalat per una qüestió democràtica-. I, finalment, no tenim maquinària electoral però sí molts sensors al carrer que ens indiquen que hi ha una gran mobilització. A més, malgrat que fa dues setmanes que vam anunciar que ens presentem ja se’ns dóna una intenció de vot directa que en l’estimació ens fa estar a prop de la barrera del 3% (uns valors que en anteriors conteses donaven representació a Ciutadans i Solidaritat). Estic segur que la CUP assolirà un molt bon resultat i l’objectiu és que la unitat popular tingui grup parlamentari propi.

Estic segur que la CUP assolirà un molt bon resultat, l’objectiu és que la unitat popular tingui grup parlamentari propi
– Al llarg d’aquests dies s’ha debatut molt perquè no anaven junts amb altres partits independentistes però han explicat per activa i per passiva que tenen un funcionament i una ideologia molt diferents a la d’ERC o a la de SI. Més enllà d’això, no serà un gran fracàs en l’actual context sobiranista si la CUP més Solidaritat sumen 100.000, 120.000 o, fins i tot, 140.000 vots i no aconsegueixen cap diputat?

– No, serien 140.000 vots que segueixen comptant perquè la democràcia va molt més enllà de votar cada quatre anys. Serien 140.000 persones que aposten per la llibertat del país. De fet, encara que la CUP aconsegueixi tres, quatre o cinc diputats, la clau de la llibertat continuarà en com els agents socials i el carrer activen el canvi polític i social en aquest país.

– Més enllà de la consigna, si vostè esdevé diputat quines seran les primeres propostes que plantejarà al Parlament?

– Afortunadament, les que decideixi l’assemblea nacional de la CUP. Però si n’hagués d’apuntar algunes segurament serien en l’eix nacional precipitar el temps polític per assolir la independència del país i, en l’àmbit social, donar veu a la PAH i aconseguir una moratòria de desnonaments; donar la veu al tercer sector i tirar endavant un pla de xoc contra la pobresa i la crisi.

http://www.naciodigital.cat/noticia/48367/david/fernandez/cup/no/compartimenta/indignacions

Cal ser clar

LLUÍS FALGÀS

Quan s’acaba la campanya electoral als Estats Units hi ha una certa sensació d’admiració. Molts debats participatius, elegància en els intercanvis verbals, contacte directe i pròxim del polític amb els ciutadans. Poques intoxicacions d’enquestes i sondejos i poques prepotències. Els candidats volten arreu del país i han d’acceptar les preguntes incòmodes dels periodistes. Han d’estar disposats dia a dia a guanyar-se el vot de l’elector. En el decurs de la campanya hi ha una revisió dels compromisos incomplerts que són clarament exposats al web del partit corresponent.
A Catalunya sempre hi ha hagut una bona disposició per a les campanyes electorals. Fins i tot es veuen persones que van als actes electorals sense ésser del partit. Simplement per escoltar. En els últims anys era preocupant que a les campanyes minvava aquesta participació i anava en consonància amb la participació del dia electoral. Poca gent disposada anar a clavar cartells. Militants i simpatitzants que no volien perdre hores de son sense tenir cap altra compensació que la d’animar la parròquia corresponent.
En aquesta campanya de les eleccions catalanes les coses han canviat. Hi ha ambient, preocupació, dubtes. A diferència d’altres cops, ara hi ha més ganes de participar des de tots els angles de la política. Malgrat que la junta electoral hagi fet retirar el vídeo que incitava a la participació perquè creuen que només afavoreixen una tendència. Les intencions participatives van començar en la manifestació de l’11 de Setembre i s’allargaran fins al 25 de novembre. El ciutadà espera que el polític i els mitjans de comunicació estiguin a l’altura d’aquestes ganes de participació i de canvi. S’esperen missatges molt més clars que els actuals. Els partits corresponents, demanen o no demanen la independència? El pacte fiscal amb l’Estat pot solucionar les retallades? Els rics han de pagar més impostos? Amb les seves propostes es disminuirà l’atur, la pobresa…? Missatges clars per a moments difícils. Aquesta setmana no ha quedat prou clar allò que vol dir la Unió Europea sobre com es podria incloure una Catalunya independent dins d’Europa. Opinions diverses que han creat confusió, que els partits catalans encara no han aclarit. La vicepresidenta de la Comissió Europea creu que Catalunya no pot ser independent dins d’Europa. Mentre que el comissari Joaquín Almunia ho veu diferent. Des dels partits polítics com més aclareixin les posicions, caldrà menys publicitat per incitar al vot. És a dir, menys diners per fer bullir una olla que està sota pressió…

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/589491-cal-ser-clar.html

MARXA ENRERE

“No hi ha Messies però sí poble elegit, o, millor dit, poble elector”

Melcior Comes
Una de les preguntes que es fa tothom és: ¿es baixarà CiU els pantalons? ¿Acceptarà una oferta, òbviament a la baixa, de l’estat propi? A les enquestes sembla que la gent està convençuda, en una bona proporció, que així serà, fins i tot el votant de CiU és el més propens a pensar d’aquesta manera. Tanmateix el president Mas va deixar clara la seva posició en una entrevista televisada recent, i em sorprèn que aquesta postura no hagi estat més remarcada.

El procés acabarà quan vulguin els catalans. Si hi ha una oferta a la baixa, doncs -diguin-li com vulguin, Hisenda pròpia, amb d’altres ‘estructures d’estat’ com una Seguretat Social Catalana, però no ‘estat propi’, ni personalitat internacional diferenciada, etc.-, aquesta oferta haurà de ser aprovada (o no) pel poble de Catalunya.

És a dir, segons ho entenc, si això no acaba en ‘estat propi dins de la Unió Europea’ serà perquè així ho han volgut la majoria dels catalans, que s’hauran conformat amb menys per prudència -o per altres motius inconfessables. No s’hi val culpar ningú, doncs: no hi ha Messies però sí poble elegit, o, millor dit, poble elector.

No s’hi val culpar ningú. I ja pot sortir el president Montilla a dir-nos que fer referèndums és de dictadors; també ho és anar de cacera o la pesca del bonítol… És increïble el grau de misèria intel•lectual que pot arribar a fer emergir aquest procés. Hi ha ‘demòcrates’ que queden ben retratats…, ¿oi?, perquè ¿impedir que l’electorat exigeixi un estat propi dins l’ordre liberal, és perfectament dictatorial o bé democràtic…? Podem esperar que ens diguin després que els resultats de les eleccions -o de les consultes- estan amanyats.

No s’hi val culpar ningú. No s’hi valia abans quan Catalunya votava majoritàriament partits polítics que no tenien la construcció d’un estat propi com a prioritat, com ha estat durant els últims trenta anys. Ara això ha canviat -està a punt de fer-ho-, la majoria sobiranista és a tocar, fins i tot al dret a decidir s’hi ha acabat sumant el PSC en el programa, tot i les crítiques del PSOE de Madrid. Veiem que n’hi ha que no els permeten ni el dret a decidir sobre el propi dret a decidir…

El problema és també de tots nosaltres, però, ja que no ens deixen votar ni per a fer-nos la pregunta. Rajoy ja diu amb la boca petita que ‘Espanya és plural’, tot i les vomitades de les FAES, que també fa seves amb orgull. Bono parla amb metàfores que consagren la Constitució com la nova paraula de Déu, inviolable i insuperable (en una història del Ku Klux Klan trobo un detall: aquest grup “d’humanistes” també lluitaven en ‘defensa de la Constitució Americana’, òbviament abans de les esmenes igualitàries i antiracistes…).

Una Constitució espanyola, com sabem, que no permet cap mena de referèndum, tot i que amb voluntat democràtica tot podria fer-se, com s’ha vist al Canadà i es veurà a Escòcia. El full de ruta que proposen és aquest: que el president Mas vagi a Madrid, al Congrés, a explicar per què vol el referèndum, i és ben segur que es rifaran d’ell com en el seu moment va passar amb el lehendakari Ibarretxe.

Però la clau de volta continuen sent la majoria dels catalans. Pel que endevino tot això només podrà acabar bé si abans es modifica la Constitució espanyola, així que és probable que l’única pregunta viable sigui aquesta: ¿vol vostè modificar la Constitució per a permetre la independència de Catalunya? A partir d’aquí es pot obrir, respectant la legalitat, un procés que sí que pot acabar amb la integració d’un nou estat dins la Unió.

Cada cop queda més clar que la UE està lligada de peus i mans pel seu Tractat: no pot reconèixer un nou estat així com així, sinó que aquest ha de demanar l’adhesió, procés no senzill i d’un dia per l’altre.

Canviar les regles del joc i les estructures: feina tirànica i lenta. Fer-ho saltant-se la partitura pot ser contraproduent i encara més alentidor, a més de la possibilitat que ens suposi una altra derrota col•lectiva. Davant cada pregunta només hi ha una resposta: democràcia. Majories sòlides —pas a pas.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/11/marxa_enrere_90370.php

 

El sastre ha esguerrat el vestit (i 2)

JORDI PUJOL

Però, què ha passat?
Han passat tres coses negatives.

1. Ha reaparegut amb molta força l’atàvic sentiment anticatalà, probablement a causa de dos factors. El primer –en ell mateix bo– ha estat l’èxit polític i econòmic de sectors i territoris espanyols tradicionalment menys dinàmics però que han creat una mentalitat suficient i agressiva en més d’un aspecte i en més d’una direcció, dintre i fora d’Espanya. El segon, el protagonisme català –molt constructiu però també reivindicatiu–, molt acusat en alguns moments dels darrers trenta anys, ha provocat una reacció negativa. I molts polítics espanyols han tornat a descobrir que és fàcil guanyar vots a Espanya fent anticatalanisme. O vendre diaris. O simplement ser aplaudit.

2. A cavall d’això el vell objectiu uniformitzador d’Espanya ha reaparegut amb tota la seva potència i aplicat sobre Catalunya. Amb una acció que avui es pot dur a terme des de diversos fronts: el de la pressió econòmica i financera, el d’una immigració molt desproporcionada, el d’una crisi dels serveis públics a causa d’aquests dos factors combinats, el d’una orientació jurídica restrictiva des del punt de vista autonòmic, etc.

3. Finalment hi ha un tercer fet, moralment molt criticable i políticament escandalós, que és la interpretació i la utilització que s’ha fet del concepte de solidaritat. Aquell principi que els anys seixanta, setanta i encara vuitanta semblava que havia de ser el ciment d’una relació generosa i en tots sentits productiva –humanament, socialment, econòmicament i políticament productiva– ha esdevingut un joc trampós. Ja fa temps que el mot d’ordre a molts llocs d’Espanya és: “La solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos”. És el mot d’ordre, dit sense vergonya, d’una gran part de la classe política espanyola. Dit amb to de directa acusació contra Catalunya. Amb mentalitat ressentida. Sense cap esforç d’objectivitat i de judici just.

Tot això –aquests tres punts– deixa Catalunya fora de joc. Al marge. Això trenca el que semblava que era el pacte tàcit i esperançador de l’Espanya renaixent de la segona meitat del segle XX.
Un país pot anar endavant per mèrits propis, i és el cas d’Espanya durant les últimes dècades. Pot anar endavant també perquè hi ha factors exteriors que l’ajuden i és també el cas d’Espanya. I un país pot tenir perspectives positives per diversos motius de conjuntura històrica i generacional, de pes cultural, de presència en el món. També és el cas d’Espanya. Però un país també pot esguerrar les seves bones perspectives si es deixa dur per l’arrogància i la fatxenderia, per la facilitat i la no exigència, per l’afebliment de valors cívics i morals, pel to sectari i acarnissat de la seva acció pública. O pel no respecte a parts importants de la seva població. També podria ser el cas d’Espanya.

Tot plegat és un esguerro. Un esguerro no és simplement un error, no és una falla. És “fer malbé una cosa”, diu el diccionari. I afegeix, “mutilar”. Té un to d’error de molt mal corregir. “El sastre m’ha esguerrat el vestit”, diu el diccionari o, també, “s’ha esguerrat el projecte”. És això, s’ha esguerrat el projecte.

Des de fora de Catalunya poden dir que el projecte que s’ha esguerrat és el de Catalunya, no el d’Espanya. I pensar que de Catalunya l’únic que els cal és el 9% del seu PIB, i que si fan soroll no en facin massa. Però han d’anar en compte. Perquè només amb això hi ha moments que pot ser que Espanya sigui ingovernable. Només amb això perd bona part d’un dels seus motors. Només amb això Espanya perd un dels seus elements d’estabilització. I l’eufòria espanyola de fa quatre dies -i encara per alguns d’avui mateix- no pot fer perdre de vista que Espanya és el país campió d’Europa d’atur, i ho serà més encara, i amb una molt baixa millora de la productivitat, i que hi ha un general desprestigi de les institucions, que afecta fins i tot una cosa que hauria de ser tan bàsica per als qui diuen tenir “sentit d’Estat” com el Tribunal Constitucional, i que té uns hàbits polítics de gran confrontació, d’acarnissament, i que ara mateix hi ha un govern pidolaire i desconcertat. Espanya és un gran país, i ha progressat molt. Però no li sobra res del que té.
I no pot prescindir del grau de confiança que hi ha d’haver en un país per anar endavant. No pot banalitzar temes importants. Ni pot jugar amb conceptes d’alt valor ètic i polític (com el de solidaritat, per cert). No pot fer trampes.

Tot plegat, un esguerro. No una falla, o un desajust, o una mala interpretació, que es resolen amb una telefonada, o un seminari de cap de setmana, o una escena de sofà, o un discurs “zalamero” o afalagador, i menys encara amb promeses de no sé què.

Des d’aquests editorials hem dit molts cops que en allò que no ha anat bé durant els últims anys –a Catalunya i en la situació política i moral de Catalunya a Espanya– hi havien contribuït també errors catalans. Ningú no ens podrà titllar de no veure la biga en el nostre ull. Però ara, i cada cop més, ja és hora de reclamar que a Espanya la gent més responsable faci la seva autocrítica i, sobretot, que vegi com poden canviar certes conductes polítiques, de mentalitat i ètiques.

En aquest precís moment Catalunya podrà aportar poc a un canvi. Durant anys ja s’ha arriscat molt, ja ha donat molt (no només econòmicament),
ja ha anat molt al davant, ja ha assumit moltes i molt serioses responsabilitats. Ja li cansa ser la munició del cainisme espanyol. Ja li costa més creure en les promeses. I ja no li agraden els focs artificials.
Participarà en el joc, mecànicament. I pagant la factura. Potser Espanya no n’espera res més, ni li demana res més.
De moment aquesta és la situació.

“EL SASTRE HA DE FER UN VESTIT NOU”. Fins aquí l’article de fa tres anys. Molt actual. I no ho sabríem dir millor. No sabríem dir millor que “un esguerro no és simplement un error, no és una falla. És fer malbé una cosa –diu el diccionari. Té un to d’error de molt mal corregir. “El sastre m’ha esguerrat el vestit”” es diu. I quan això passa, el vestit s’ha de refer de dalt a baix. S’ha de fer un vestit nou.
I ara a Espanya cal fer un vestit nou. Poc o molt per a tot, perquè és tot el país que està en crisi. L’economia, les institucions, la moral col·lectiva, l’atur, la marca, el clima polític… El rei ha arribat a dir que “dan ganas de llorar”.

Personalment no seré tan negatiu, però és veritat que tot s’ha espatllat molt. Tot, però especialment el tema de la seva estructura. El que se n’ha dit l’Estat de les autonomies.
Que no és un motor que es pugui reparar amb quatre retocs. Que s’ha de fer nou, de dalt a baix. Posant cada peça on correspon. O, si això no es pot fer, o no es vol fer, canviant de motor.
Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d’Estudis Jordi Pujol

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/589552.html

JOAN RIDAO EXSECRETARI GENERAL D”ERC I AUTOR DEL LLIBRE “PODEM SER INDEPENDENTS?”

“La democràcia supera les constitucions”

“Alguns estats han renunciat a aplicar l’ordre constitucional per resoldre secessions”

“Si Espanya engabia Catalunya, la Unió Europea intervindrà”

“L’Estat ens vol enviar a l’infern”

MARC BATALLER

Ridao presentarà oficialment el seu llibre aquest dimarts juntament amb el cantautor Lluís Llach.

L’exdirigent d’ERC Joan Ridao ha publicat el llibre Podem ser independents?, en què examina les possibilitats que Catalunya tingui un estat propi i també parla del camí traçat per Escòcia i el Quebec. La pregunta és retòrica perquè a les primeres pàgines queda clar que Catalunya pot ser independent.
Quina és la gènesi del llibre?
Respon a un encàrrec de l’editorial RBA de fa uns mesos en un context diferent, en què l’agenda política estava dominada pel pacte fiscal [les últimes setmanes ha hagut d’actualitzar el llibre amb la manifestació de la Diada i la convocatòria d’eleccions]. La idea era estudiar les possibles analogies i diferències entre el cas català, l’escocès i el quebequès, i explicar com ha canviat el dret internacional a la secessió. Hi ha hagut dos aspectes que s’han superat. El del principi clàssic d’autodeterminació, que venia dels fenòmens de descolonització. I també el de l’ordre constitucional intern. Alguns opinadors invoquen ara la Constitució Espanyola com si fossin les taules de la llei, però en alguns casos hi ha hagut una renúncia a una aplicació mecànica de les constitucions per resoldre els problemes de secessió. El cas més clar és el del Canadà. La democràcia supera les constitucions.
Vostè aposta per un referèndum i no per una declaració unilateral. Per què?
El referèndum és l’únic que té homologació en l’àmbit internacional i d’alguns estats. La negociació entre les dues parts hi ha de ser. A Kosova hi ha hagut una declaració unilateral i el fet que no hagi estat referendada per les urnes ha dificultat encara més la situació. Hi haurà més receptivitat si hi ha un procés bilateral, tranquil, pacífic…
Però l’Estat espanyol no vol sentir-ne ni a parlar.
Si Espanya no accepta la negociació i continua esgrimint la Constitució i que el subjecte de la sobirania és el conjunt del poble espanyol; és a dir, que hàgim de preguntar a tots espanyols, hi haurà d’haver l’arbitratge d’una instància internacional.
És en aquest punt quan es pot plantejar una consulta que no necessiti l’aval de l’Estat.
La llei de consultes de l’anterior govern d’esquerres ja va ser recorreguda en contra per l’Estat, i ara és probable que passi el mateix amb la que es preparava al Parlament. Hi hauria un escenari d’alegalitat total i no tindríem uns mecanismes per convocar la consulta. Un escenari plenament de conflicte.
I què pot passar?
No hi ha precedents que un estat negui aquesta facultat. Em costa pensar que s’adoptin mesures penals o que es vulgui engabiar la democràcia. Si finalment passa, la Unió Europea intervindrà. Mentre el procés es va descabdellant entenc que la UE se n’aparti, però després sí que s’hi haurà d’implicar.
Els contraris a la independència de Catalunya fan servir el discurs de la por i alerten que quedaríem fora d’Europa.
Hi ha teories molt més benèfiques que diuen que el Tractat de Viena permet una successió automàtica interna, ja que formes part d’un estat com l’espanyol, o els que asseguren que ets ciutadà europeu independentment que formis part d’Espanya. Estan bé en el pla teòric, però a la pràctica passaran dues coses: Espanya haurà de renovar les condicions de la seva pertinença a la UE i Catalunya haurà de trucar a les portes formalment i demanar permís per poder-hi ingressar. Als escocesos ja els amenacen d’haver d’estar tres anys negociant l’entrada, i quedar-se al purgatori, i a nosaltres Espanya ja ens envia a l’infern.
Però, i el vet d’Espanya?
No només pot afectar Catalunya, sinó també Escòcia. Salmond té poc interès a venir a Catalunya per no excitar la
fera espanyola.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/589764.html

1992: I l’enèsim cop repressiu contra l’independentisme català

 Joan Rocamora

El documental “Operació Garzón contra l’independentisme català” impulsat per Llibertat.cat, està fent possible mantenir viva la denúncia de les tortures i les detencions de l’estiu de 1992, dirigides pel magistrat Baltasar Garzón i el cos militar de la Guàrdia Civil. Es tracta d’una denúncia pública activa en el temps, però també d’un treball de memòria independentista que transmet a les noves generacions i al conjunt de la societat l’experiència de la repressió, així com també l’experiència i els encerts polítics amb què es van aconseguir superar l’ensulsida del 1992.

Aquesta treball documental de denúncia i memòria s’ha portat a terme gràcies també al micromecenatge de prop de tres-centes persones i col·lectius a través d’un Verkami, i a l’impuls que nuclis locals, organitzacions independentistes, entitats i col·lectius que han presentant el documental en actes arreu del territori. Aquest denúncia pública, que va tenir com a punt culminant la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg el 2004, no havia aconseguit superar com fins ara les barreres de la comunicació de forma tan descriptiva. I enllaça el combat independentista anterior al 1992 amb l’actualitat, un fet simbòlic que converteix l’ensulsida del 92 en el triomf d’aquest moviment que va encaixar el cop repressiu més gran de la seva història.

Un aspecte que cal destacar és el fet que aquest documental ha permès internacionalitzar aquest passatge de la memòria independentista. Fins al dia d’avui la producció “Operació Garzón contra l’independentisme català” s’ha projectat a diverses repúbliques americanes i als EEUU, i se’n preveuen noves presentacions. La subtitulació del documental a l’anglès i a l’espanyol ha perseguit l’objectiu d’explicar aquells fets més enllà del territori català. Un fet que contribuirà a la internacionalització de la reivindicació independentista i la defensa dels drets humans, concretament recordant els orígens i els entrebancs que va haver de passar aquest moviment abans de convertir-se en una proposta política hegemònica entre la població.

Però com ja hem recordat en diverses ocasions (en articles i durant les presentacions del documental), el documental, de 57 minuts, no abasta, per les limitacions d’espai, aspectes com els antecedents de la repressió contra el moviment independentista, així com els casos de posterior al 1992. I especialment les diferents onades de repressió contra aquest moviment durant les dècades dels anys setanta i vuitanta.

L’enèsim cop repressiu contra l’independentisme català

La repressió i la tortura no eren el 1992 una novetat per al moviment independentista, acostumat a les detencions, la persecució política i les legislacions especials.

Les onades repressives es van repetir durant aquestes dècades contra un nucli dinamitzador d’aquest moviment, concretament contra les activitats clandestines i contra Terra Lliure, tot i que no podem passar per alt que tenia com a objectiu el focus que plantejava el discurs independentista i la ruptura. Durant aquestes dècades l’Estat ha maldat per anorrear aquest nucli dinamitzador que exercia la confrontació contra la Restauració borbònica, denunciava l’esquarterament dels Països Catalans i els paranys de la Constitució espanyola i el marc autonòmic.

Des de la mort física del dictador Franco es van succeir cops repressius contra aquest mateix nucli dinamitzador; amb detencions i empresonaments durant els anys setanta, amb l’exclusió per al independentistes catalans de l’amnistia de 1977; amb les detencions els anys 1979, 1981, 1982, 1984,1985,1986, 1988, 1989… que pretenien aturar els avenços i la penetració social d’aquest moviment.

El 1992 es va repetir l’operació, més nombrosa però tan salvatge com algunes de les anteriors, i en un context de feblesa que obeïa a l’aparició d’ERC com a partit amb identitat independentista, a la ingerència d’ETA amb accions indiscriminades en territori català i la destrucció de la didàctica de la lluita armada de Terra Lliure, a la desintegració del món socialista als països de l’Est, i a un conjunt de crisis internes dins del moviment, que es van plasmar en trencaments, replegaments i desercions que allunyaven molts exmilitants del l’activitat del moviment independentista.

Però hi ha un conjunt més d’elements importants sobre aquestes detencions del 1992 que convé recordar, molts dels quals queden plasmats en el documental.

Un cop dissenyat contra l’independentisme rupturista

El 1992 l’Estat va intentar liquidar d’arrel el nucli dinamitzador de l’independentisme combatiu, el que s’anomenava eix estratègic dels CSPC-TL-MDT-JIR, que qüestionava el projecte espanyolitzador i especulatiu dels fastos olímpics del 1992. Per aquesta raó les detencions que van començar al juny van estar dirigides contra les persones que mantenien una militància clandestina a Terra Lliure i a la direcció política del MDT i dels CSPC. És cert que a mesura que avançaven les detencions l’operatiu dirigit per Baltasar Garzón i la Guàrdia Civil va seguir una lògica indiscriminada i va superar aquest nucli més reduït. Posteriorment es va analitzar aquest fet com una intenció de l’Estat intenció de generalitzar el terror.

Una altra explicació seria senzillament que els agents torturadors exportats del País Basc, en un moment en què ETA havia declarat una treva temporal, durant anys havien portat a terme la pràctica de tortura als detinguts amb total impunitat i seguint un manuals de contrainsurgència, i no van tenir en compte les característiques diferenciades del terreny on es movien, ni tan sols quin era el nucli definit que pretenien destruir.

Tal i com s’ha posat de manifest posteriorment, es tractava d’una operació que estava dissenyada des molt abans -entre un any i dos anys, si tenim en compte les infiltracions dels serveis secrets-, i per tant just en el moment que l’independentisme de combat començava a desplegar una sèrie d’aliances tàctiques (la unitat antirepressiva, la intervenció institucional als municipis, la construcció de l’Assemblea d’Unitat Popoular (AUP) els intents de confluència, etc.). L’Estat, doncs, va situar com una opció prioritària liquidar aquest nucli dinamitzador just en el moment que apareixia una opció parlamentària independentista (ERC) que no es movia en els termes de Ruptura i en un context en què s’iniciava el projecte de la “Nova Espanya”, que prenia els referents simbòlics del V Centenari de la Hispanitat, amb l’Expo de Sevilla i els JJOO de Barcelona’92. Una operació simbòlica amb un rerefons d’interessos econòmics i polítics, de control i de consolidació d’aquesta “Nova Espanya” i de l’ocupació militar de la Nació catalana.

Durant els anys anteriors al 1992 l’Estat va intentar aturar el creixement del moviment independentista mitjançant la repressió, els atemptats parapolicials, l’ofegament mediàtic i les infiltracions d’agents tensionadors especialitzats en la destrucció de moviments polítics, seguint els manuals de desmobilització. Però en la data de 1992 es pretenia donar l’estocada final a aquest moviment en una situació política molt contreta.

La superació de la conjuntura del 92

Des de l’actualitat podem interpretar la superació d’aquesta operació repressiva com un triomf col·lectiu de l’Esquerra Independentista, ja que el moviment va sobreviure a la difícil conjuntura dels anys posteriors al 1992 (destacats per la desorientació, la despolitització, el verbalisme discursiu, l’atomització i l’afebliment de l’enquadrament militant) mantenint els mateixos plantejaments polítics. Perquè la majoria dels militants afectats per la repressió, però també molts altres que van viure-la de prop, continuen actius políticament i han fet possible el traspàs de les propostes de la Unitat Popular i de l’independentisme que aposta per la Ruptura.

I convé retenir-ho, perquè malgrat les dimensions de l’ofensiva contra l’independentisme d’esquerres del 1992 aquest moviment va mantenir el pols a l’Estat, amb principis polítics intactes. Una experiència que cap moviment polític ha resistit contemporàniament als Països Catalans.

Com ja he exposat en altres ocasions, hi ha un cas molt exemplificador que serveix per establir una comparació, és l’anomenat “Cas Scala”, una història política d’infiltració policíaca per destruir un moviment sindical, un cas que l’independentisme català va tenir molt present com aprenentatge durant els anys vuitanta: El gener de 1978 un grup de joves, induïts per un agent de la policia en una operació preparada des del despatx de l’aleshores responsable d’Interior Rodolfo Martín Villa, van llençar uns còctels molotov i van incendiar la sala de festes Scala, en el marc d’una manifestació de la CNT. L’incendi va produir la mort de quatre treballadors, alguns dels quals afiliats a aquest sindicat. La detenció i condemna de quatre persones que havien seguit el provocador Joaquín Gambín “el Grillo” van ser suficients per desmuntar una CNT que convocava grans mobilitzacions i que es presentava com alternativa de sindicalisme de combat davant els Pactes de la Moncloa. Després d’aquestes detencions i d’aquesta maniobra de l’Estat l’entorn de la CNT es va replegar, esporuguit, i el projecte del sindicat mai més va ser el que era.

A diferència de l’operació del “Cas Scala” i d’altres operacions de l’Estat per liquidar moviments polítics dissidents, després de les detencions del 1992 l’independentisme català va saber superar el tràngol de la repressió, tot i la intensitat del terror emprat per l’Estat i de l’alt nombre de detinguts i empresonats.

La solidaritat, la dignitat i la preservació dels principis polítics

Una peça clau per superar la situació provocada per les detencions del 1992 és el fet que aquest moviment estava estructurat en organitzacions polítiques preparades pels embats de la repressió, que ja havia viscut repetidament les dècades anteriors, tal i com hem descrit; però també el nivell de compromís i formació, i fins la profilaxi, que van contribuir a esmorteir les conseqüències de la repressió.

Una situació que es va vèncer malgrat les operacions d’assimilació i rendició que plantejava l’Estat amb la col·laboració de personatges polítics com Àngel Colom, Joan Ridao o Pilar Rahola, que propugnaven la rendició política en termes de delació, renúncia als principis polítics i a la lluita independentista exercida anteriorment.

Un altre element clau, i tothom qui ho va viure de prop ho pot explicar molt bé, va ser el moviment de solidaritat amb els detinguts i empresonats, i la campanya de rebuig a la tortura. Es tracta d’una experiència molt positiva per la clarificació de facto que va aportar en certs sectors socials. Una situació en què es va establir una aliança entre el moviment més polititzat amb sectors de la societat catalana (personalitats, col·lectius, petits mitjans, etc.) que ni tan sols estaven situats a l’òrbita de l’independentisme. Uns sectors que van demostrar un coratge i una coherència excepcionals en la defensa dels drets humans, i entre els quals cal destacar persones com en Sebastià Salellas i en Josep M. Terricabras, la Isabel Clara-Simó, en Lluís M. Xirinacs i l’Heribert Barrera, periòdics com El Punt i El Temps, o entitats com els Cristians per l’Abolició de la Totura.

En els moments de la repressió més intensa i durant els anys de presó els independentistes represaliats també van comptar amb el suport de persones anònimes, familiars, advocats, col·lectius locals, etc., encapçalats per la tasca dels CSPC i la Comissió de Portaveus posteriorment.

Aquesta experiència, molt ben conduïda malgrat les adversitats, va fer possible que se superessin els paranys de la repressió, la censura i la marginació mediàtica generalitzades i va plasmar la vinculació de la figura dels represaliats amb la negació dels drets i llibertats del poble català.

La solidaritat i la defensa política dels represaliats, com en altres etapes el moviment independentista, va exercir un paper clarificador i impulsor del discurs independentista d’esquerres. Aquesta experiència va fer possible una sortida política col·lectiva i digna per al encausats, convertint la derrota produïda per la repressió en un triomf dels principis polítics d’aquest moviment.

Sens dubte, l’encert d’aquest moviment va ser preservar els principis polítics sense renúncies, en una situació d’impossibilitat de relleu per continuar la dinamització armada i de desorientació ideològica i organitzativa. Uns principis polítics que prevalen en l’actualitat i que enllacen directament amb les propostes elaborades per l’independentisme de combat als anys vuitanta.

Vint anys després

Si bé les detencions del 1992 van suposar un desballestament de l’estratègia independentista de les dècades dels anys 80 i primers 90, per una altra banda també va suposar un fort desgast per a l’Estat, especialment perquè es va posar de manifest el seu vertader rostre, el del terror. En aquest sentit, no es va aconseguir silenciar la utilització sistemàtica de la tortura contra els detinguts, i la perseverança col·lectiva d’aquesta denúncia es va estendre entre la societat i va arribar fins als TDHE, que va dictar la sentència condemnatòria contra el Regne d’Espanya. Tampoc van aconseguir eliminar del mapa els objectius i els principis polítics de l’independentisme català, que en l’actualitat mostra tota la seva vitalitat i implantació social.

Tal i com queda exposat al documental “Operació Garzón contra l’independentisme català” els principals responsables d’aquelles detencions (Rafael Vera, Luis Roldán, José Luis Corcuera i Baltasar Garzón i molts altres) actualment són personatges inhabilitats, denostats, processats per corrupció i terrorisme i d’Estat. Però convé no oblidar que tants altres responsables directes d’aquells fets van prosperar en la seva carrera personal (entre els quals convindria citar els factòtums dels JJOO Juan Antonio Samaranch, Carles Ferrer Salat, el governador Ferran Cardenal, etc.) i que els guàrdies civils que van torturar els detinguts a les casernes de Barcelona i Madrid van ser condecorats un cop acabades les detencions.

A hores d’ara alguns no han entès els encerts del treball de moltes persones per vèncer aquella conjuntura, i el fet que el recursos de lluita de què es va dotar l’independentisme durant les dècades anteriors han servit durant un període de temps per a arribar a la situació actual, on apareix la possibilitat d’una altra sortida fonamentada en l’organització i la politització popular que ens acosta cada dia més a la independència.

Aquesta és una altra funció que compleix el documental, en què cadascú pot extreure’n les seves conclusions, però en què també ha de quedar palès que la lluita independentista ve de lluny i té les seves bases en la complicitat col·lectiva i en la coherència d’uns plantejaments portats a la pràctica malgrat les repetides ràtzies repressives contra aquest moviment, malgrat els centenars de militants que han conegut la tortura, l’exili o la presó durant dècades de lluita independentista. Sense aquesta força, sense els encerts i les derrotes, no podríem parlar dels extraordinaris avenços del moviment independentista actual ni de la consolidació de les propostes d’Unitat Popular començades a desplegar per aquest moviment fa 25 anys, i més.

http://www.llibertat.cat/2012/11/1992-i-l-enesim-cop-repressiu-contra-l-independentisme-catala-19800

Montilla, Navarro i Chacón

VICENT SANCHIS

Qui més qui menys ha posat el gran crit al cel perquè l’expresident Montilla ha qüestionat el caràcter democràtic del referèndum –encara poc especificitat– que proposa Artur Mas. Afirma Montilla: “Un referèndum pot ser antidemocràtic, no s’ha de mitificar, és la modalitat preferida pels dictadors. Franco en feia.” Això és cert. Tan cert com que també en van fer González –el de l’OTAN– i Maragall –el de l’Estatut–. Potser tement aquesta resposta, l’expresident de la Generalitat aclareix: “Un referèndum en democràcia es fa d’acord amb l’estat de dret i respectant la llei.” I ací hi ha el problema. Perquè l’estat de dret i la llei espanyola no respecten els catalans, que són tractats com una minoria doblegada. Però arribats en aquesta constatació, cal fer-ne una altra, dedicada a tots els que l’han criticat des de les files del PSC. José Montilla i Pere Navarro diuen exactament el mateix. Una consulta només pot ser si és “legal”. I això vol dir que no pot ser. I es diferencien de Carme Chacón, que no la vol ni “legal”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/589779-montilla-navarro-i-chacon.html

Senyor Montilla, que què?

Ningú no sap per què serveix l’oficina, atès que no criden Montilla ni per inaugurar ‘Els pastorets’

Pilar Rahola

Entenc que la vida d’un polític quan deixa el càrrec és dura. Ho defineixo com la “síndrome del cotxe oficial”, és a dir, la sensació de desorientació que alguns pateixen i que es resumeix amb la frase que encapçala les seves converses: “quan jo era ministre, conseller…”. Si, a més, hom ha estat president de la Generalitat, que en principi és el màxim càrrec al qual pot aspirar un català, encara deu ser pitjor. I dic “en principi” perquè també és cert que alguns no veuen la Generalitat com l’horitzó més honorable, sinó com un trampolí per aspirar a despatxets de Madrid. Però amb tot és evident que si s’arriba a ser Molt Honorable i el llegat que deixes s’assembla al que va deixar el senyor Pich i Pon, aleshores la síndrome deu ser molt aguda. ¿És per això que el senyor Montilla s’ha fet senador, perquè no sap a què dedicar el temps lliure? Doncs ens surt cara la brometa, perquè a banda de fer la migdiada al Senat, ens obliga a mantenir-li oberta l’oficina d’expresident al passeig de Gràcia, i ningú no sap ni per què serveix, ni a què es dedica, atès que no el criden ni per inaugurar Els pastorets. Tot això, essent rellevant, seria perdonable si no es dediqués a donar lliçons als soferts catalans, la paciència dels quals deu ser realment bíblica.

Dit altrament, seria molt demanar, senyor Montilla, que si vol parlar no ofengui més del compte? Ja no demano que tingui alguna cosa a dir quan parla, perquè aquesta petició pot resultar inabastable per a segons quins polítics, però, si més no, no menyspreï innecessàriament.

Què caram ha volgut dir quan ens ha etzibat la frase “Franco organitzava referèndums, és la fórmula preferida dels dictadors”? Ha volgut dir el que sembla? Està vostè intentant embrutir la voluntat democràtica d’una àmplia majoria de catalans amb la seva atzagaiada? I això ho diu algú que ha representat la màxima autoritat a Catalunya, que viu del diner públic i que ha menystingut la presidència anant-se’n de vacances al Senat? Perdoni però la seva expressió és bèstia i sobretot és brutalment injusta. No intentaré explicar-li el que és la democràcia, primer perquè pensava que no calia, i segon perquè si encara no ho ha entès ja no hi som a temps. Però sí que li diré que no intenti netejar la seva mala consciència embrutint la dels altres, perquè si vostè no recorda que hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què els socialistes estaven a favor de l’autodeterminació, li haurem de recordar els altres. Miri, senyor Montilla, entenc que és molt difícil ser el que vostè és ara, una persona que va arribar al màxim honor d’un país i ningú no recorda què va fer. Però si no sap com omplir el temps, li podem donar idees. Ara, si us plau, no l’ompli menystenint la voluntat pacífica i democràtica de milions de catalans.

Perquè comparar el procés amb els referèndums de Franco és més que una ofensa. És una indecència.

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121102/54354109374/pilar-rahola-senyor-montilla-que-que.html%20#ixzz2B3NdO3lF

Ajudem José Montilla

EMPAR MOLINER
La culpa és nostra. No tenim mà esquerra. Els estem fent sentir insegurs. No els donem eines. Tanta intel·ligència emocional que figura que tenim i ara resultarà que potser no escoltem prou atentament el programa del Gaspar Hernàndez, L’ofici de viure , dedicat a “creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat”. I no em diguin, ara, que l’Hernàndez ha agafat el títol precisament d’un llibre de Cesare Pavese i que tots sabem com va acabar Cesare Pavese. No m’ho diguin perquè no estem parlant d’això. Estem parlant d’una altra cosa. José Montilla ha dit a TV3 que “els dictadors són grans aficionats als referèndums”. Ens ha dit franquistes i se n’ha tornat cap al Senat.

Per si algú no se n’enrecorda, José Montilla va ser president de la Generalitat. Eren altres èpoques. Aleshores, per exemple, quan algun espanyol s’ofenia i feia un boicot als productes catalans tots nosaltres acotàvem el caparró (ell el primer). I ho fèiem perquè sempre hi havia algú que ens deia allò que es diu a les dones maltractades: “Alguna cosa deus haver fet. El deus haver provocat”. Actualment José Montilla té el càrrec suprem, sacrificat i enigmàtic de senador.

I on vull anar a parar? Vejam. ¿No els sembla sospitós que tants demòcrates ens titllin de franquistes, de nazis i de caníbals només perquè volem fer un referèndum? ¿No s’han preguntat si aquests insults no amaguen en realitat una carència? Doncs esclar que l’amaguen. No ens volen deixar fer el referèndum perquè no volen que descobrim la veritat. Als espanyols els és impossible de pronunciar les m finals. Per a un espanyol un álbum és un albun , un pódium és un podiun i un referéndum es un referéndun . Si en lloc de dir referèndum en diguéssim referéndun el referèndum els semblaria tan normal com els ho sembla als britànics. O als suïssos, que en fan un al mes.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Ajudem-Jose-Montilla_0_803319666.html

La justa llàgrima

La independència es tractarà a partir d’uns pressupòsits emocionals

JOSEP M. FONALLERAS

La campanya electoral que és a la cantonada tindrà un fort component emocional. Es discutiran, per descomptat, tot i que potser amb sordina, les solucions a la crisi que patim. Es parlarà de com fer baixar la xifra indigna de l’atur, de com fer front a la davallada de les prestacions socials, de com evitar que l’educació i la sanitat resultin encara més afectades. Hi haurà debats sobre la pobresa i sobre les polítiques de contenció que generen més pobresa, sobre els desnonaments i sobre els bancs dolents, sobre el rescat. Però tot això, essent decisiu, quedarà en un segon pla davant la protagonista indiscutible de la temporada, aquesta sobirania que rep noms diversos, en funció de les circumstàncies i de l’auditori, i que es planta enmig del debat gràcies, en part, al moment crític que vivim. La independència, però, tot i els dubtes legals, tot i les discrepàncies sobre la viabilitat econòmica o la incorporació a la Unió Europea, la independència, dic, s’instal·larà en la disputa electoral a partir d’uns pressupòsits que, sobretot, seran emocionals.
Un exemple és el primer vídeo de partit que hem pogut veure. La campanya institucional recalca la historicitat futura (si en podem dir així) del 25 de novembre i utilitza el nom de l’estelada en va (almenys a mi m’ho sembla): hi hauria d’haver una certa distància, una pulcritud democràtica, admetent que hi ha ciutadans, i ells també són un determinat gruix de la població del país, que no entenen la manifestació de l’11 de setembre com a part del seu imaginari sentimental. A diferència del que proposa la Generalitat (votar en un sentit esbiaixat que l’administració no hauria de preveure i no pas incitar al vot, sigui quina sigui l’opció triada) la campanya d’ERC incideix legítimament en allò que li pertoca i que dóna un sentit diguem-ne transcendent a la seva pràctica política. Som on som, vénen a dir, perquè abans hi va haver qui ens va fer ser com som. Aprofitant aquestes diades de record mortuori, ERC va al cementiri a retre homenatge als difunts patriotes. Amb intensitat, amb la justa llàgrima. Amb criteri, honestedat i sentit de la justícia. Tots els vídeos fossin així.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/589382-la-justa-llagrima.html

La neu trepitjada

Qui apel·la a la democràcia no pot jugar amb la democràcia: no és fa un gir històric amb trampes infantils

ANTONI PUIGVERD

A mesura que avança pels camins de la precampanya, el discurs catalanista sembla que perdi la desimboltura, l’alegria i el candor amb què es va manifestar pels carrers de Barcelona el mes de setembre, desplegant-se al marge de la política partidària. Així com la neu que acaba de caure és enlluernadorament blanca, però tan bon punt la trepitgen agafa color de gos com fuig, aquell impuls il·lusionat adopta, en mans dels partits, un caràcter més prosaic, costerut i fatigós. El portaveu del Govern, Francesc Homs, els partits que donen suport al procés sobiranista i fins i tot el president Mas estan perdent la iniciativa després d’haver infravalorat el pes de la realpolitik europea i d’haver acceptat la discussió sobre les hipòtesis de futur. Cada dia es produeixen més discussions bizantines sobre la viabilitat legal de l’Estat català. Unes discussions que tendeixen a l’abstracció i obliguen els sobiranistes a somiar truites legals, truites que els seus oponents aixafen fàcilment. Mentre el sobiranisme impulsa alguna cosa nova que, com que encara no ha cristal·litzat, no forma part de les dades de la realitat, els seus adversaris apel·len a la realitat present: a les lleis d’ara i a l’actual correlació de forces a Europa. Aviat sabrem si el progrés dels que s’oposen al corrent de l’Onze de Setembre és retòric o es tradueix a les enquestes.

Però el sobiranisme també s’embolica sol. És el cas de l’anunci institucional que animava a votar el dia 25 amb imatges de la manifestació independentista. L’anunci ha estat impugnat per diversos partits i prohibit per la Junta Electoral Central amb bon criteri: no es pot fer una crida institucional a les votacions amb unes imatges amb biaix ideològic explícit. No s’hi val argumentar que hi ha altres imatges al vídeo que remeten a idees i fets que potser no són compartits per tots els electors. I no s’hi val per dues raons. Primera, les altres imatges del vídeo institucional fan referència a esdeveniments que no estan en discussió en aquestes eleccions. La segona raó és més important, perquè fa referència al moll de l’os de la proposta sobiranista. El corrent que va cristal·litzar l’Onze de Setembre apel·la fervorosament a la democràcia. Alça com a bandera principal, més que la senyera o l’estelada, el dret a decidir. Un corrent que apel·la a la democràcia no pot jugar amb la democràcia. Per raons ètiques i estètiques; i també per astúcia i serietat: no és fa un gir històric amb l’ajut de trampes infantils. En un vídeo institucional, les imatges de la manifestació de l’Onze de Setembre, per ser veraçment democràtiques, haurien de tenir un contrapès. Un grup de persones hauria de dir, per exemple: “Nosaltres no hi vam voler anar, a aquella manifestació, no ens agradava; i votarem”. La pulcritud democràtica reforçarà el procés de la mateixa manera que cada error d’aquesta mena alimenta a l’exterior el tòpic que identifica catalanisme amb populisme. Cal tornar-ho a recordar: aquest procés o és exquisidament democràtic, o no serà.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20121102/54354109582/antoni-puigverd-la-neu-trepitjada.html#ixzz2B3NELgIJ

Petit i bonic

XAVIER ROIG 

Aquests dies triomfa el llibre Victus , del senyor Albert Sánchez Piñol. Arriba en un bon moment. El publica La Campana. Aquesta editorial la va encertar també per Sant Jordi amb L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra . I tot això no ho dic pas perquè La Campana sigui l’editorial que ha publicat també els meus llibres, sinó perquè conec el cas i penso que és una mostra representativa de la tenacitat que poden tenir en aquest país els petits empresaris. Perquè aquests èxits editorials vénen després d’haver assumit grans riscos i de fer front a grups localment poderosos -cal tenir en compte que, al llarg dels darrers decennis, Grupo Planeta ha anat concentrant, inexplicable en un país enraonat, més de dos terços de tot el que es publica en català.

De fet, el nostre país no té tradició d’enfrontar-se amb el lliure mercat. A finals del segle XIX va triomfar el proteccionisme -els industrials catalans van aconseguir que Espanya tanqués fronteres per obtenir un mercat interior captiu-. Posteriorment, la Primera Gran Guerra: grans negocis amb una economia europea paralitzada. I després ja ho sabem tots: dictadura de Primo de Rivera, República, Guerra Civil i dictadura de Franco. El nostre teixit empresarial no ha entrat en l’economia de mercat fins al 1986, amb la incorporació d’Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea. Per això la nostra població, els nostres mitjans de comunicació i, evidentment, les grans empreses locals, perceben “els mercats” com els causants de tots els mals. Simplement, no hi estan habituats.

En morir Franco les empreses catalanes grosses tenien la mida justa per proveir un estat nació (Espanya), no pas un mercat interior de més de tres-cents milions de consumidors (Europa) i, menys encara, per plantar cara al món. La democràcia, a sobre, va abocar-nos a un vici nefast: que el poder polític català substituís els tan necessaris lobis privats. Els industrials van deixar en mans dels polítics catalans a Madrid la tasca de representar els seus interessos. Actualment podem observar la magnitud del desastre. Com a part de la doctrina global de catalanitzar Espanya el poder polític català de tots colors s’ha dedicat a estimular empreses i individus amb l’objectiu que agafessin prou mida per tal que -després de finançar el partit, esclar- es dediquessin a jugar a la lliga espanyola. Sense voler veure que les cartes venien marcades per un enorme embut gràcies al qual, tiressis on tiressis la moneda, anava a parar sempre a Madrid. Catalunya ha pretès ser el motor d’Espanya en lloc de ser un motor d’Europa. I no ha sabut veure que la locomotora catalana era minuciosament desmuntada per, amb les seves peces i la nostra col·laboració, muntar-ne una d’alternativa a Madrid.

Ara ens trobem amb empreses que, per ser grans (sobretot les de serveis inesquivables per part de la ciutadania, és a dir, els antics monopolis), han hagut d’agafar la totalitat del mercat català. I, a sobre, on hi havia una certa competència (per exemple el sector bancari, amb les caixes d’estalvis) la política s’ho ha carregat. Tot plegat fa que ens trobem amb grups que, en l’hipotètic cas d’una Catalunya independent, la lògica econòmica hauria de portar a desmantellar-los per abús de posició dominant. Perquè cap govern mitjanament democràtic accepta que el consumidor estigui permanentment collat, com ho estem nosaltres, sempre pels mateixos.

Amb l’excepció de pocs grups realment internacionals, la resta de grans empreses catalanes han practicat, i practiquen, el caciquisme empresarial. I el poder els ha afavorit, tot oblidant els milers i milers de petits i mitjans empresaris que són els que sustenten l’economia del país. Per això ens hauria d’alegrar que petites empreses aconsegueixin èxits davant dels que han gaudit del continuat suport del poder -de Franco abans, dels polítics de la Transició després-. Ernst Friedrich Schumacher era un economista d’origen alemany, però nacionalitzat britànic, que va escriure el llibre Small is beautiful [El que és petit és bonic]. Defensava el capitalisme enraonat format per molts actors que creaven un mercat realment competitiu, equilibrat i útil per al ciutadà. Els petits i mitjans empresaris catalans ja existeixen (a voltes massa petits i reconsagrats), però el poder polític català té pendent el repte d’articular un veritable mercat interior de competència equilibrada. Lluny del país de privilegis i d’oligopolis que hem creat durant la Transició. Lluny d’aquells que ara, desagraïts, mossegaran la mà del que els ha fet créixer.

http://www.ara.cat/premium/opinio/Petit-bonic_0_803319681.html

Pere Vallés: “En España sería más fácil implantar el voto electrónico que en EE.UU.”

El director de la empresa catalana que posibilita que la mayoría de americanos residentes en el extranjero puedan votar a través de internet explica las ventajas de este proceso

Internet | 02/11/2012 – 00:01h
David Palacios

Miles de americanos que residen fuera del país pueden votar electrónicamente en las elecciones del próximo 6 de noviembre gracias al software desarrollado por una empresa nacida en la Universitat Autònoma de Barcelona y dirigida por Pere Vallès. Con este nuevo método, los ciudadanos elegirán a Barack Obama o Mitt Romney a través de una papeleta electrónica que se enviará automáticamente a su mesa electoral. Así se evitarán problemas burocráticos como los que están teniendo miles de catalanes residentes en el extranjero que quieren votar en las elecciones del próximo 25 de noviembre. El voto electrónico se empezó a utilizar en 2005 en Suiza y hasta la actualidad 18 países lo han introducido en sus contiendas electorales. España todavía no ha apostado por él, aunque en pocos años podría ser una realidad.

–Las elecciones americanas tendrán el sello de una empresa catalana…

-Sí, estaremos ofreciendo nuestros servicios en 1.400 de los 3.200 condados americanos y en 30 de los 50 estados.

-Van a ser las primeras elecciones donde la mayoría de electores que residen fuera de EE.UU. van a poder votar telemáticamente…

-Sí. El voto por internet está empezando a tener presencia en los EE.UU. con los americanos y los soldados que residen fuera del país, que son los que tradicionalmente tienen más dificultades para votar. Incluso algunos estados, como el de Alaska, los que residen en el mismo estado también pueden votar electrónicamente. EE.UU. es un país muy descentralizado y cada estado tiene su propia legislación, por eso no todos los estados dan la opción del voto por internet a los que residen en el extranjero.
-Los votantes podrán seguir su ‘papeleta virtual’ hasta que sea introducida en la urna…

-Utilizamos un sistema de tracking, que permite confirmar al votante que su voto ha sido recibido por la mesa electoral. Eso se hace mediante un recibo encriptado que se genera cuando la persona vota, sin desvelar la opción por la que el elector ha votado.

-¿Cómo es el proceso?

-Desde cualquier país del mundo, el ciudadano se identifica, emite su voto y se genera un número aleatorio que sirve como recibo. Este voto electrónico llega a los servidores que tenemos de Dallas, donde se almacena. El día 6 de noviembre, las autoridades electorales de cada estado y condado descifrarán los votos electrónicos y sacarán el resultado. El voto nunca estará en formato de papel, siempre será digital.

-¿El voto electrónico hace unas elecciones más transparentes?

-Por supuesto. Cuando emites un voto desde el extranjero por correo tradicional no sabes si ha llegado al destino, si se ha perdido o si ha llegado a tiempo para que sea contabilizado. La ventaja del voto electrónico es que hay unas medidas de seguridad que garantizan que tu voto ha llegado y se contabiliza. Esto tranquiliza al votante y también a los partidos políticos.

-¿Qué otros servicios ofrece vuestra empresa en el proceso electoral americano?

-A parte del voto electrónico, también trabajamos con algunos estados americanos con un sistema que permite dar un seguimiento de la jornada electoral y del recuento de votos a tiempo real a través de internet. También ofrecemos formación on-line a los miembros de las mesas de los colegios electorales. Para estas elecciones, hemos formado a 750.000 personas para que puedan gestionar los votos electrónicos.

-¿Cuántas personas han movilizado?
-Somos una empresa de software, que hemos elaborado la tecnología, pero trabajamos con varias empresas americanas que se dedican a dar servicios electorales a los estados y condados. En Barcelona tenemos 110 personas y en EE.UU. tenemos dos sedes con 50 personas. Todos estamos movilizados para este proceso por si surgiera algún problema.

-El eslogan que utilizáis es “Democracia innovadora”. ¿Es necesaria una digitalización del voto para adaptarse a los nuevos tiempos?
-Si lo comparamos con la banca o el comercio, el mercado electoral es uno de los que ha tenido menos incidencia de las nuevas tecnologías. En muchos países, como en España, seguimos votando como hace 100 años, con urnas de plástico y papeletas de papel. Con el uso de las nuevas tecnologías, se pueden introducir ventajas y mejoras para el votante, y eso conlleva también unos menores costes. Nuestro objetivo es introducir esta innovación para que las elecciones sean más transparentes y abiertas.

-¿Y eso se puede traducir en una mayor participación?
-Nosotros empezamos a trabajar en EE.UU. en el 2008, con el estado de Florida, que fue el primero en implantar el voto electrónico para los ciudadanos que residían en el extranjero. La participación de este colectivo en las elecciones de 2004 fue del 5% y en 2008, con esta nueva implantación, fue del 15%. También hemos hecho proyectos como este en otros países del mundo y podemos concluir que internet es un canal complementario y que resulta cómodo al votante, por lo que suele redundar en una mayor participación.

-¿Qué coste tiene para la administración?
-No tiene un coste elevado, al contrario, representa un ahorro de costes. En el voto tradicional, contra más votantes tienes, más tienes que aumentar el número de papeletas y de colegios electorales. En el voto por internet, a diferencia del tradicional, hay una economía de escala y cuantos más votantes hay, más se puede ahorrar. Un estudio de Naciones Unidas dice que el coste por votante por el sistema tradicional es de 5 dólares y en el caso del voto electrónico es de 2 ó 3 dólares, un ahorro de un 50%.

-Y si es más económico, ¿por qué algunos países no apuestan por él?
-Es un mercado muy nuevo, ya que nació en 2005. Sí que es cierto que desde ese año, 18 países han introducido el voto por internet en sus elecciones. España no ha sido de los primeros países en aplicarlo pero creo que llegará, porque es la tendencia que están utilizando países cercanos a nosotros, como Francia. Los países que ya utilizan esta modalidad de voto lo están haciendo sin problemas y con éxito y hay cada vez más demanda social.

-¿Las autoridades españolas se han interesado por este sistema de voto?
-Hemos tenido reuniones con los partidos políticos, tanto a nivel español como a nivel catalán. Todos se han mostrado favorables y ningún partido ha mostrado una oposición al voto por internet. En el caso español, habría que cambiar la ley orgánica del régimen electoral general y en Catalunya está pendiente la ley electoral catalana. De hecho, un grupo de expertos ha hecho varias recomendaciones para esta nueva ley catalana y entre ellas está introducir el voto por internet.

-¿Qué le parecen las trabas que están teniendo algunos catalanes en el extranjero para ejercer su derecho a voto el próximo 25-N?
-Los problemas que tienen los catalanes residentes en el extranjero son los mismos que existen en otros países, la emisión del voto por correo no acaba de funcionar bien. A la práctica, eso produce que la participación sea muy baja y, por tanto, haya más abstención. En España sería más fácil introducir el voto por internet que en EE.UU, ya que aquí tenemos el DNI electrónico, con un chip que permite identificarte y que prácticamente no se utiliza para nada. Creo que introducir el voto electrónico en nuestro país seria relativamente sencillo.

-¿Cuánto tardará España en incorporar el voto telemático?
-Es una cuestión de voluntad política y de demanda social. Los partidos políticos se han de poner manos a la obra y cambiar la ley para permitir el voto electrónico. Si tuviera que hacer una proyección, me sorprendería que pasaran otros 4 años sin tener el voto electrónico en España.

http://www.lavanguardia.com/internet/20121102/54354099673/pere-valles-en-espana-seria-mas-facil-implantar-el-voto-electronico-que-en-ee-uu.html#ixzz2B3PTtht5