Recull de premsa 11 novembre 2012

Recull premsa ANC
Diumenge, 11 de novembre de 2012

ANC-Flix – 11/11/2012 – 20:59h
ANC-Flix en l’estrena de la samarreta per la independència
La Joventut Esportiva de Flix aposta per la independència

Diumenge dia 11 de novembre a la tarda, al camp de la Joventut Esportiva de Flix s’ha fet l’estrena d’una nova samarreta pels seus jugadors de futbol que, en base a un conveni per un any que varen signar el passat dilluns dia 05 entre aquesta entitat esportiva i l’Assemblea Nacional Catalana, lluira en endavant el logotip de l’assemblea i tambe la estelada, a l’igual que en anterioritat ho ha fet el club pati de Vic.

A l’estrena el president de la J E de Flix (Albert mani) i el coordinador de l’ANC a Flix (josep Maria Recha) han fet uns breus parlaments explicant el perquè i el com ambdos entitats han arribar a l’acord i, a la vegada, estimulant a altres entitats esportives a seguir en l’exemple del Flix que s’ha convertit en el primer club de futbol de Catalunya en prendre aquesta decisió.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 09/11/2012
Una quarantena d’acadèmics i escriptors espanyols signen un manifest per l’autodeterminació de Catalunya
La majoria són professors universitaris, escriptors i professionals · Demanen canvis a la constitució per incloure el reconeixement del dret d’autodeterminació

‘Pel reconeixement del dret d’autodeterminació’ és el títol explícit i directe del manifest que han signat una quarantena de professors, escriptors i professionals espanyols i que han publicat al diari Publico. El text defensa que es facin els canvis constitucionals necessaris per obrir el camí al reconeixement sincer del dret d’autodeterminació de Catalunya.

‘Sense aquests canvis’, diu el manifest, ‘el debat corresponent té molt de farsa. Pot semblar que els que defensen el manteniment de l’estat autonòmic actual i els que postulen la configuració d’un estat federal amb Catalunya com una de les parts integrants coincidissin en guardar silenci en el que es refereix a la necessitat inexcusable de reconèixer un dret que la constitució en vigor, infeliçment, ignora.’

I continua: ‘El soroll creat per l’allau de manifestos que mostren hostilitat, por de la llibertat o preocupació alarmista pel debat generat a Catalunya aconsegueix ensordir les crítiques més respectuoses i, encara més, ignora aquells que des d’altres llocs de l’estat donen suport a un procés pacífic i democràtic que resulti ser sincerament autodeterminant’.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••

VilaWeb – 11/11/2012 – 06:00h
La primera pluja d’estelades es fa avui a Sant Sebastià
Xavier Giró: ‘Si no hi ha més medallistes amb estelada és per manca de llibertats’

La Marató de Nova York es va suspendre a última hora la setmana passada, a causa dels danys per l’huracà Sandy, cancel·lant també el projecte d’omplir-la amb senyeres estelades. Aquest era l’objectiu d’una iniciativa promoguda per l’agrupació de l’Assemblea Nacional Catalana a la ciutat. Però la primera ‘pluja d’estelades’ es va traslladar a aquest diumenge, a la cursa Behobia – Sant Sebastià.

‘Convoquem els corredors que hi vagin a prendre el relleu dels maratonians de Nova York i protagonitzar la primera pluja d’estelades massiva en un esdeveniment de caire internacional’, explicava un dels impulsors de la iniciativa, Xavier Giró, que recorda que la Behobia – Sant Sebastià ‘és una cursa amb molta tradició, especialment entre els corredors del país, que acostumen a desplaçar-se massivament per fer-la’.

La voluntat del projecte és de promoure l’ús de l’estelada entre els esportistes que donen suport al procés independentista. La campiona del món Núria Picas ja s’hi ha adherit, i els promotors esperen que mica en mica s’hi vagin afegint més esportistes professionals. De fet, per Giró, si ara per ara encara no hi ha gaire campions ni medallistes olímpics que onegin l’estelada al podi ‘és per manca de llibertats i per por’. Ho explica en aquesta entrevista.

-Quin és l’objectiu de la iniciativa Pluja d’Estelades?
-La normalització de la identitat catalana en l’esport. Considerem que l’esport és molt representatiu de la manca de llibertats que patim en molts àmbits. Per una banda, perquè són molt evidents els mecanismes que neguen a la majoria dels nostres esportistes la representació del país. Hi ha múltiples casos d’esportistes que es veuen obligats a representar un país que no consideren seu i, fins i tot, que són coaccionats només pel fet d’expressar els seus sentiments, com el recent escàndol amb l’Àlex Fàbregas als Jocs Olímpics de Londres. Amb la nostra iniciativa buscàvem visualitzar encara més el suport majoritari de la societat per una presència desacomplexada dels nostres símbols i identitats nacionals, tant dins el nostre país com en esdeveniments internacionals.

-Quin tipus d’impacte voleu tenir?
-Som conscients que fer aquest pas pot ser molt complicat per als esportistes professional amb més visibilitat, per això buscàvem especialment la complicitat dels esportistes amateurs que no estan condicionats per una carrera professional associada a l’esport, i que avui en dia poden tenir també un impacte mediàtic molt més gran gràcies a les xarxes socials. La intenció és que aquest moviment acabi adquirint un creixement exponencial des del seu origen com a moviment de base esportiva fins a arribar als esportistes d’elit amb més opcions d’impacte internacional.

-Començàveu amb la marató de Nova York, tot i que aquesta finalment s’ha suspès…
-Combinava a la perfecció l’essència del projecte. És un esdeveniment amb un impacte mediàtic enorme a nivell global i arriba a tothom a través de la xarxes socials. A més, hi tindrem una nodrida representació d’atletes catalans. Aquesta acció havia estat impulsada conjuntament amb l’ANC de Nova York que, a banda d’encarregar-se de la logística de repartir les estelades a prop de la fita, també s’encarregava de fotografiar i distribuir gairebé en temps real les fotografies dels corredors, tant a Instagram, com a Twitter (amb l’etiqueta #plujadestelades), la pàgina del Facebook, i a la web 11s2012.cat/plujadestelades.

-La Marató, però, s’ha suspès. Què passa amb el vostre projecte?
-Val a dir que la Pluja d’Estelades a Nova York no és la finalitat del projecte, era només un acte inicial de promoció que esperàvem que animés esportistes de tot el país a agafar l’estelada en les seves activitats, fer-se una foto i compartir-la a les xarxes socials amb l’etiqueta #plujadestelades i a la nostra pàgina al Facebook.

-Us heu inspirat en alguna acció anterior a la mateixa marató?
-La inspiració prové de la mateixa marató de Nova York. Fa quatre anys vaig poder gaudir de la marató com a espectador i aquell dia vaig experimentar per primera vegada just el que volem transmetre aquest any: normalitat. Davant meu van passar desenes d’esportistes amb senyeres, estelades o samarretes de clubs esportius catalans. Veure la meva bandera al costat de centenars d’esportistes vinguts d’arreu del món, al mateix nivell, em va fer adonar de fins a quin punt ens tenen anul·lats a nivell nacional. Vaig entendre per què els mundials o Jocs Olímpics desperten passions a tanta gent a tot el món, ja que signifiquen un reconeixement global de la pròpia identitat i, en el fons, d’una bona part del que som.

-Recentment també hem vist esportistes que celebraven els triomfs amb estelades…
-Aquesta ha estat una segona font d’inspiració. Per exemple, em van cridar molt l’atenció els nord-catalans Michel Rabat i Maria Geoffroy, i també les fotos d’en Jordi Saragossa en els triomfs de la Núria Picas als SkyGames i a la Cavalls de Vent. Val a dir, però, que la que em va fer reflexionar més va ser la de la Sofia Maccari, medallista amb la selecció femenina argentina en hoquei herba dels Jocs Olímpics de Londres 2012. Per una banda, perquè em sembla una molt bona prova del caràcter inclusiu del nostre projecte nacional, ara que els seus opositors justament ens intenten fer creure que és un projecte exclusiu. Però en segon lloc, em va sembla que, si després de la pila de medalles catalanes que va haver-hi als Jocs Olímpics, l’única medallista que feia una foto amb una estelada era algú que viu a l’Argentina, tenim un problema. Alguns podrien argumentar que potser no hi havia cap independentista entre els nostres medallistes, però aquesta explicació xoca amb les dades objectives: 1’5 milions de persones reclamant la independència a Barcelona, enquestes que parlen d’un 70% de suport a la independència i unes xarxes socials que converteixen etiquetes sobiranistes en temes destacats dia sí i dia també. Hauria de ser molta casualitat que cap dels medallistes no sentís l’estelada com a pròpia. Si no hi ha més medallistes amb estelada és per manca de llibertats, per por, i això és justament el que mirem de resoldre amb aquest projecte.

-Com valoreu el tractament del cas català a la premsa nord-americana? La gent el coneix o encara li queda lluny?
-Sens dubte. Reunir 1,5 milions de persones al carrer demanant la independència és un fet extraordinari a nivell mundial. Una vegada més, creiem que internet ens ha permès arribar a tothom en primera persona i que, per fi, els mitjans internacionals han vist que no poden cobrir un conflicte a Barcelona amb un corresponsal que viu a Madrid. Això ha estat molt important, com a mínim, per tots aquests amics estrangers que ens prenien per bojos quan els explicàvem l’inacabable llistat d’injustícies que patim i ens miraven amb cara d’incrèduls. Ara ja no som només els seus amics catalans sinó que també els ho explica The New York Times, la BBC o Al-Jazeera. Es plantegen que els seus amics catalans potser no exageraven i que tenim una voluntat de ser, com a mínim, com la dels escocesos, que probablement és el cas més proper pels anglosaxons. En general sí que he notat un millor coneixement, sempre amb molts malentesos que cal explicar amb calma i amb molts exemples. Crec que, també en el camp internacional, hem avançat més en dos mesos que en les dues darreres dècades.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 10/11/2012 – 20:46h
La diada de Catalunya Nord porta la defensa de l’escola en català als carrers de Perpinyà
L’ANC ha traslladat excepcionalment el plenari del secretariat nacional a Bao, en commemoració del 7 de novembre

La Comissió 7 de novembre, que agafa la data de la signatura del Tractat dels Pirineus que va incorporar les comarques nord-catalanes a França el 1659, ha tornat a organitzar els actes de la diada de Catalunya Nord a Perpinyà, que coincideixen amb el final del Correllengua. Enguany s’ha mantingut la reivindicació d’esborrar el Tractat del Pirineus, ‘per a manifestar la voluntat de construir ‘un futur comú amb la resta dels Països Catalans’ i s’hi ha afegit la defensa de l’ensenyament en català, ‘per a denunciar les agressions a la llengua catalana al conjunt del territori català’.

Les activitats han començat a les tres de la tarda a la plaça de la Victòria-Castellet amb l’activitat interactiva ‘Escola al carrer’, a càrrec de la Brigada d’intervenció poètica. Una hora més tard, a les quatre, ha sortit d’aquell mateix indret la manifestació pel centre de la ciutat, que es s’ha tancat a dos quarts de vuit amb una marxa de torxes del Castellet fins a la Casa Musical. En aquest espai, a partir de dos quarts de nou, es fa el ja habitual concert de la diada amb l’actuació dels empordanesos Dekrèpits, els maresmencs Ebri Knight i un tribut rossellonès a la música jamaicana.

Plenari del secretariat nacional de l’ANC a Bao

En ocasió de la diada nord-catalana, per primera vegada l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet avui el plenari del secretariat nacional a Catalunya Nord. En concret, s’ha fet avui al matí a porta tancada a la seu de l’associació Aire Nou de Bao. El plenari es fa excepcionalment fora del Principat per invitació de Catalunya Nord per la Independència.

A la tarda, l’ANC ha participat en la manifestació de commemoració del Tractat dels Pirineus a Perpinyà, darrere la banderola der Catalunya Nord per la Independència: ‘Catalunya Nord també és Catalunya!’
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 11/11/2012 – 03:16h
El front espanyol: Navarro, Camacho i Rivera
Els candidats del PSC, PP i C’s concedeixen una entrevista a l”Abc’, que remarca que són els del “no a la independència”

El front espanyol: Pere Navarro, Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera. Els candidats del PSC, PP i Ciutadans han concedit una entrevista aquest diumenge al diari ‘Abc’, i apareixent tots tres en portada sota el títol conjunt de “No a la independència”. “Parlen els tres candidats que defensen la unitat d’Espanya”, precisa en un subtítol el rotatiu madrileny.

Camacho, que apareix en tamany més gran a la portada, afirma en l’entrevista que CiU vol portar Catalunya “a un desert de quaranta anys”. Navarro també carrega contra el president de la Generalitat, Artur Mas, indicant que aquest utilitza la independència “com a cortina de fum”. I finalment Rivera assenyala amb aparent ironia que “Catalunya està en la ruina, però tenim una ambaixada”.

‘Abc’ complementa la portada amb una quarta entrevista amb la mateixa temàtica a la duquessa d’Alba, la principal fortuna d’Espanya, que es pronuncia també en contra de la sobirania catalana. “El que passa a Catalunya és molt poc patriota”, indica el titular de l’octogenària Cayetana Fitz-James Stuart.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 11/11/2012
El corró lingüístic del PP balear

La llibertat i les garanties per a la preservació de la llengua i la cultura catalanes que pugui prometre el PP a Catalunya perden qualsevol credibilitat només d’aixecar una mica la vista i fer un cop d’ull a l’acció de govern d’aquest partit nacionalista espanyol a les Illes Balears. Els populars han guanyat democràticament a les Illes sense enganyar ningú respecte de les seves intencions, però una majoria electoral no legitima per governar contra una part de la ciutadania en particular i contra el patrimoni cultural i lingüístic de tots.
La sortida de l’Institut Ramon Llull (IRL) per la via de la supressió d’assignació pressupostària en aquest organisme públic de promoció cultural conjunta dels països de parla catalana és un nou pas més en el programa d’intent de descatalanització de la societat illenca, un procés que en definitiva és una operació de desnaturalització de l’essència i la realitat de la cultura balear. La concepció de la política de la dreta espanyola té com a màxima que la implantació de les idees pròpies passa, de la manera més primària, per acumular la força i el poder suficient per suprimir, esborrar i eliminar les de tots aquells que no combreguen amb les seves rodes de molí.
La fúria anticatalana del PP balear ha arribat fins a Catalunya no només per la deserció de l’IRL sinó també per la pintoresca i absurda actuació amb l’Espai Mallorca de Barcelona, un punt de trobada i també de comercialització de la realitat mallorquina. És l’exemple del paroxisme encegat d’uns governants que prefereixen renunciar a qualsevol tipus de promoció del seu territori si això implica alguna màcula de catalanitat.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
el Punt-Avui – 11/11/2012 – 03:30h
Català, llengua espanyola?
Hi ha qui ens vol espanyolitzar perquè no som espanyols, ni la nostra llengua nacional és l’espanyol
Mai la llengua i la cultura catalanes no han estat assumides per Espanya com a pròpies. Espanya és incompatible amb la diversitat, sobretot amb la de l’interior del seu Estat, la qual produeix al·lèrgia mental i no simpatia, sinó rebuig, menyspreu o bé hostilitat. Per això són tan escasses les càtedres de català a les universitats espanyoles, no pot ser estudiat optativament als instituts de secundària fora del país i no es dóna el cas de polítics espanyols, des de caps d’estats, presidents, ministres (inclosos els d’educació i cultura), diplomàtics, a qui se’ls hagi acudit d’aprendre’l i parlar-lo. Ni tampoc intel·lectuals destacats, escriptors, persones rellevants que hi hagin demostrat el més mínim interès. No els deu haver passat mai pel cap i no fa estrany que Espanya i Grècia siguin els estats de la UE amb més ciutadans monolingües, que només saben un sol idioma: el seu. I a les institucions de l’Estat espanyol, civils, militars, religioses o audiovisuals només hi ha lloc per a l’espanyol.
Quan, Cinca enllà, algú assegura que el català és una llengua espanyola, sap que menteix, perquè Espanya mai no l’ha vista com a seva i, allà, ningú no s’ho creu, ni la pren com a tal. Espanya té, més aviat reté, la nostra llengua, però no en fa cap ús, perquè aquesta li és una nosa colossal, de manera que, en dictadura, no ha tingut cap escrúpol d’intentar-hi un genocidi cultural. El català és un idioma segrestat per Espanya per evitar-ne un desplegament normal en tots els àmbits d’ús. Si, realment, fos considerat una llengua espanyola per l’Estat i la societat espanyoles, ja hauria estat oficial en ingressar a la UE, se n’acceptaria amb naturalitat i goig la seva presència en l’etiquetatge de productes de consum (com ara l’holandès, el rus, el xinès o l’àrab), i fóra del tot normal que s’utilitzés en la representació espanyola a Eurovisió. Però 44 anys després que ho intentés Joan Manuel Serrat amb l’escàndol i resultat ben coneguts, si ara se’n tornés a plantejar l’oportunitat, la reacció seria encara molt més virulenta que en ple franquisme, malgrat els 35 anys de democràcia.
No és, doncs, que no ens entenguin per una impossibilitat diguem-ne tècnica o dificultats de comprensió oral o lectora. Simplement, hi estan en contra. És ben clar que ningú, enlloc, mai, no persegueix, prohibeix, empetiteix, margina, evita, una cosa que sent seva. Ningú no maltracta el que s’estima. El català no és una llengua espanyola, ni mai ho ha estat. A Suïssa es pot ser suís alemany, suís italià, suís francès i, fins i tot, suís romanx, però a Espanya no es pot ser altra cosa que no sigui espanyol en espanyol. No hi ha espai per a res més. Si dir-nos catalans fos la nostra manera de dir-nos espanyols, si el català fos una llengua espanyola, catalanitzar seria també espanyolitzar, una forma d’espanyolitzar. Però no és així. Només és possible d’espanyolitzar en castellà, seguint la matriu cultural i la visió del món típicament castellana, amb la diferència que Espanya ja no és Castella, sinó Madrid. Madrid s’ha quedat Espanya i nosaltres no som madrilenys.
Així com ningú no vol italianitzar Itàlia, ni francesitzar França, ni arabitzar l’Aràbia Saudita, ningú no preveu espanyolitzar Madrid, Extremadura, Cantàbria, la Manxa o la Rioja, perquè ja són Espanya i no s’hi planteja cap problema d’identitat lingüística o lleialtat nacional que en qüestioni la pertinença. No es pot convertir “en”, allò que ja és. Allò que cridaria l’atenció fóra la italianització d’Alemanya, posem per cas, però no pas la de Roma, perquè a Alemanya no són italians, ni la seva llengua és italiana. Justament, per aquest motiu, hi ha qui ens vol espanyolitzar perquè no som espanyols, ni la nostra llengua nacional és l’espanyol. Només es pot espanyolitzar allò que no és espanyol. I no faig, precisament, un embarbussament.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 11/11/2012 – 03:38h
ALBERT RIVERA: Contra els fets diferencials

Té la imatge polida del bon noi que intenta impressionar uns sogres integristes. És el jove antirebel que predica els valors competitius dels que fan del trajo i corbata un uniforme.

La seva mirada enyora horitzons on tots desfilem en perfecta simetria al pas alegre de la pau. I encara que manté sempre que pot la màscara innocent del jove heroi capturat per les hordes roges, de tant en tant se li escapen ganyotes d’odi exterminador.

Parla un català fluid que no dubta a omplir les llacunes a base de bilingüisme . Té claríssim que “la política no funciona com deu i deixa molt que desitjar” i denuncia un anunci on un nen de la roja “n’empenyava un altre”.

De pare català i mare andalusa, ser campió de natació als 16 anys li ha donat cos per lluir nus pudibunds, i imposar-se després en una lliga espanyola de debats n’ha fet l’orador ideal per fer de jurat en reality shows amb Mercedes Milá.

Francesc de Carreras li va donar l’alternativa perquè saltés a l’arena política i si bé de moment només ha sortit un cop per la porta gran, la crispació identitària li té reservades algunes tardes de glòria.

Té dues paraules talismà, liberal i emprenedor , i es proclama assot de la corrupció i campió de les llistes obertes. Però ha tocat tan poc poder que la seva presumpta puresa només enlluerna ànimes de càntir.

Rere el seu serè no-nacionalisme hi batega l’irredemptisme histèric d’un eximperi. Per sort, ara com ara, presta un gran servei a Catalunya impedint que el PP hi aplegui tota l’extrema dreta.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 11/11/2012 – 03:46h
Elecciones catalanas: El PP atrapa al PSC mientras CiU sigue cerca de la mayoría absoluta
El frente soberanista supera sin dificultades la mayoría de dos tercios en el nuevo Parlament Importante avance de Esquerra Republicana y de Ciutadans, y crecimiento contenido de ICV

Barcelona. (Redacción).- La campaña electoral será esta vez más decisiva que nunca. El último sondeo de Feedback para La Vanguardia, realizado entre los días 6 y 9 de noviembre, dibuja un panorama más abierto de lo que da a entender la nítida ventaja de CiU sobre el resto de fuerzas políticas. Para empezar, la propia magnitud de la mayoría nacionalista esta sujeta al comportamiento de los indecisos, que suponen en torno al 16% del censo y alcanzan a casi un 20% de sus antiguos votantes. De ahí que la coalición nacionalista se mueva en una horquilla de hasta 66 escaños, a apenas dos de una mayoría absoluta que por ahora se le resiste a Artur Mas.
Paralelamente, el desenlace está más abierto que nunca en torno a la segunda plaza, aunque con una novedad muy relevante: por primera vez, el PP ha alcanzado al PSC en intención de voto, hasta el punto de que los populares aventajan incluso en casi tres décimas a los socialistas. Como consecuencia de ello, ambas fuerzas exhiben una horquilla de hasta 18 escaños, aunque los populares parecen tener asegurados al menos 17, mientras que los socialistas podrían quedarse en 16; es decir, 12 escaños menos que ahora y una caída superior a seis puntos con respecto a su ya pésimo resultado del 2010. Eso sí, el eventual sorpasso del PP sería exclusivo mérito del desplome socialista, ya que los populares pierden incluso una décima con relación a su resultado de hace dos años.
La segunda plaza tiene, sin embargo, más pretendientes, ya que Esquerra registra un abanico de posibilidades que alcanza a los 17 diputados, aun cuando en número de votos se quede claramente por debajo de socialistas y populares. Este aparente contrasentido se explica porque ERC tiene su electorado más repartido territorialmente que PP y PSC, que lo concentran sobre todo en la provincia de Barcelona. En cualquier caso, los republicanos podrían limitar su cosecha a 15 diputados, cinco más que ahora, con un avance en cuota de voto de casi cuatro puntos. El ascenso de ERC se explica en buena parte por el apoyo de los nuevos votantes y de antiguos electores socialistas, junto a un pequeño contingente precedente de Solidaritat.
Por su parte, ICV-EUiA parece consolidar su progresión, aunque en una cuantía que oscila entre dos y tres escaños, hasta aspirar a un total de 13 diputados. En porcentaje de voto, los ecosocialistas sumarían casi tres puntos a su cómputo del 2010. Ahora bien, la fuerza política que en términos relativos experimenta un ascenso más espectacular es la formación anticatalanista Ciutadans, que duplicaría holgadamente su porcentaje electoral de hace dos años y obtendría hasta cinco escaños más, lo que supondría un total de ocho. El avance de C’s parece alimentarse de las fugas de todas las demás formaciones -incluida CiU y en menor grado el PSC-, pero su principal nutriente son los antiguos votantes del PP. En cualquier caso, en el nuevo Parlament el bloque soberanista (CiU, ERC e ICV) superaría la mayoría de dos tercios que exige cualquier reforma estatutaria.
El pronóstico del sondeo de Feedback incluye la pérdida de representación de Solidaritat Independentista, cuyos antiguos votantes desertan en favor de CiU y de las CUP. Estas últimas, pese a su ligero avance, aún no obtienen un respaldo suficiente para entrar en el reparto de escaños.
La preeminencia del proceso soberanista en el debate electoral no se corresponde, sin embargo, con las motivaciones que expresan los electores a la hora de decidir el sentido de su voto. Así, más del 62% asegura que el tema que más tendrá en cuenta será la situación económica y la salida de la crisis, mientras que un grupo mucho menor, el 27,4%, decidirá su voto con el objetivo de que Catalunya inicie un proceso para independizarse de España. Finalmente, otro 6% aspira con su papeleta a cambiar la relación entre Catalunya y el resto del Estado y, atención, únicamente un 2,3% de los consultados emitirá su voto con el objetivo de evitar que Catalunya se separe de España.
Finalmente, las dificultades de CiU para amarrar la mayoría absoluta podrían explicarse en gran parte por la instintiva aversión que ese desenlace provoca en buena parte de los votantes. Casi un 56% de los electores juzga negativo que el próximo Govern disponga de mayoría absoluta en la Cámara catalana e incluso un 35% de los propios votantes de CiU recelan de esa posibilidad.
Paralelamente, la imagen de Artur Mas como motor electoral de CiU ha sufrido un cierto estancamiento en las últimas semanas. Si a mediados de octubre, casi el 40% confesaba que su opinión sobre el president había mejorado, ahora menos del 31% tiene una percepción más positiva de él y casi un 28% la tiene más negativa. Y aunque Mas sigue siendo uno de los dos únicos líderes políticos que obtiene el aprobado de la ciudadanía, su nota es cada vez más corta: un 5,02. Eso sí, su estrategia gradualista para dotar a Catalunya de estructuras de Estado sigue recibiendo el apoyo de más del 55% de los consultados.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 11/11/2012 – 06:00h
La independència marca el debat dels primers dies de campanya electoral
Mas: ‘Sí que ho sé dir, mireu: In-de-pen-dèn-ci-a’ · Navarro acusa Rajoy de ser una màquina de fabricar independentistes · ERC diu que ‘no es vendrà mai ni per por ni per diners en el camí cap a la independència’

La majoria de partits que participen en la campanya electoral del 25 de novembre estan centrant els missatges dels primers dies de campanya en el debat sobre la independència de Catalunya. Els més insistents són Artur Mas (CiU), Pere Navarro (PSC), Alícia Sánchez Camacho (PP), Oriol Junqueras (ERC) i Alfons López Tena (SI). En canvi, Joan Herrera (ICV-EUiA) i David Fernàndez (CUP) estan més orientats a explicar les seves propostes socials i econòmiques.

El primer diumenge de campanya serveix als partits per revisar les estratègies de campanya i enfilar la primera setmana sencera de campanya amb una bateria de missatges que els serveix per contrarestar els dels rivals. També es fan els primers grans actes a places que volen assegurar i que, molt probablement, tornaran a visitar abans de tancar la campanya.

El candidat de CiU, Artur Mas, visitarà avui Manresa i Sabadell, entre més, per fer-hi dos actes de gran format. Mas està combinant el missatge sobre l’estat propi i el caràcter decisiu de les eleccions amb algunes primeres nocions de les prioritats del pròxim govern. En el seu cas, la preeminença del missatge nacional sobre el camí cap a l’estat propi és rotunda.

En el cas del PSC, amb Pere Navarro al capdavant, l’acte principal d’avui serà a Lleida amb el batlle de la ciutat Àngel Ros. Navarro envia missatges sobre la situació de crisi que viu Catalunya i denuncia la política de retallades de Mas. Però sempre fa referència als dubtes i temors de la via cap a l’estat propi que, de fet, ha acabat marcant el seu eslògan d’una sola paraula: ‘Federalisme’.

Per la seva banda, el PP, amb Alícia Sánchez Camacho i la visita divendres i dissabte de Mariano Rajoy, centra el seu discurs gairebé en exclusiva a ‘l’aventura condemnada al fracàs’ del president Mas. L’objectiu dels primers dies de campanya -i tot indica que de la resta de dies- del PP és capitalitzar el vot unionista més convençut i generar por als indecisos. L’acte principal d’avui de Sánchez Camacho és a Barcelona al Centre Gallec acompanyada del president de la Xunta, Alberto Núñez Feijoo.

Joan Herrera ja va anunciar abans de començar la campanya que volien que es parlés de la crisi, de la gestió econòmica i social del govern d’Artur Mas i del perfeccionament del sistema democràtic. Per això, Iniciativa tracta sense estridències la qüestió nacional i centra la major part dels seus missatges a presentar-se com l’alternativa més contundent al projecte de CiU. Avui el candidat per Barcelona Joan Herrera serà a Igualada.

Esquerra Republicana de Catalunya és la força històrica de l’independentisme i el debat sobre l’estat propi no li és gens incòmode. Els primers dies de campanya, Oriol Junqueras els ha dedicat a presentar-se com la garantia d’un procés que arribi fins al final sense cedir als temors o a les trampes que puguin aparèixer. També ha fet incursions al terreny de les polítiques socials i econòmiques d’esquerres, però n’ha transcendit molt més el missatge independentista. Els actes forts de Junqueras d’avui són a Tremp i a Igualada.

El candidat de Solidaritat per la Independència, Alfons López Tena, està fent uns primers dies de campanya dedicats gairebé en exclusiva a la independència. SI va néixer com un projecte transversal amb la independència com a pilar de la seva acció i això pren encara més validesa a la porta d’un període constituent com sembla que seran aquestes eleccions. Amb tot, López Tena remarca en tot moment que l’estat català ha de servir per garantir el benestar dels ciutadans catalans. López Tena també serà avui a Igualada i a Vilanova i la Geltrú.

Finalment, la CUP-Alternativa d’Esquerres ha començat una campanya molt orientada a donar a conèixer el seu projecte de model social, polític i econòmic alternatiu i anticapitalista. La preeminença del missatge social del candidat per Barcelona, David Fernàndez, i els altres candidats és gran i transmet en tot moment que l’escenari d’una Catalunya independent cal vincular-lo a un nou model de societat i de democràcia.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 11/11/2012
Diada per la llengua catalana a la Catalunya Nord
Un miler de manifestants van reivindicar a Perpinyà l’ensenyament del català en l’acte final del Correllengua

Cada any es fa coincidir, a Perpinyà, l’acte final del Correllengua amb la diada de la Catalunya Nord. Els actes els organitzen associacions nord-catalanes agrupades en la Comissió 7 de novembre, data de la signatura del Tractat dels Pirineus entre els regnes d’Espanya i França l’any 1659, que va representar la incorporació de les comarques nord-catalanes al reialme de França.
La pancarta unitària amb el lema Per l’ensenyament del català va encapçalar ahir a la tarda una manifestació d’un miler de persones “per denunciar les agressions a la llengua catalana en el conjunt del territori català i en especial a Catalunya Nord”. Els organitzadors volen demostrar que continuaran “treballant pel reconeixement de la nostra llengua i de la nostra cultura” per part de l’Estat francès. El segon lema de la diada, Esborrem el Tractat del Pirineus, era per manifestar la voluntat de construir “un futur comú, un projecte comú, amb la resta dels Països Catalans”.
La manifestació, menys concorreguda que en anys anteriors, va comptar amb delegacions de partits polítics del Principat: ERC (darrere la pancarta dels seus militants nord-catalans), SI (amb el partit nord-català Unitat Catalana), CDC (sense pancarta ni banderes) i, tancant la manifestació, un grup de manifestants de les CUP i Arran.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 11/11/2012 – 05:00h
ERC(15/17) pot superar a PSC (16/18) i PP(17/18), i CiU sense majoria absoluta (64/66)
ICV (12/13) millora el resultat, fort augment de C’s (7/8) i SI i la CUP resten fora del proper Parlament. Els #100diputatsIndependència no és cap utopia.

Segons l’enquesta que publica avui La Vanguardia, CiU guanyaria les eleccions de manera clara però sense majoria absoluta, i la segona plaça segueix més oberta que mai entre un PSC que pateix una davallada de proporcions tsunamiques, un PP que perd en percentatge de vot i una ERC que amb un augment de quasi 5 punts de percentatge, entre clarament en la lluita per col·locar a la formació d’Oriol Junqueras en un històric segon lloc. Si el fet que tant SI i la CUP restin fora del Parlament consolida un vot útil independentista que pot perfectament superar tant al PSC com al PP, que tenen pèrdues constants cap a la formació nacionalista espanyola que lidera Albert Rivera, que doblaria els seus escons.

CiU sense majoria absoluta

Malgrat tots els esforços que seu candidat fa per demanà la majoria absoluta, aquesta resta complicada, els electors sembla que es descantes més que una majoria absoluta, mono color, per una amplia majoria plural per l’exercici del dret a decidir, que superarà àmpliament els 2/3 dels escons al Parlament -entre els 93 i 95 escons-, que deixaria als nacionalistes espanyols de C’s i PP amb tant sols vint i escaig escons i a un PSC en un mínim històric de 16 escons.

Fuga de vots del PSC i PP cap a C’s

Fins a 8 escons li assigna l’enquesta de La Vanguardia a C’s que esgarrapa vots principalment als socialistes i en menor mesura al PP. C’s, poc a poc, comença a ser un problema pels populars de la mateixa manera que l’UPyD ho és pels populars a nivell estatal. Aquesta davallada de socialsites i populars pot afavorir la segona plaça pels republicans

ERC, vot útil independentista

Segons l’enquesta de La Vanguardia, ni SI, ni la CUP entren al Parlament, i per un altre costat ERC reforça la seva presencia i consolida un important avançament de més de quatre punts que li permeten seguir lluitant per las segona posició.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 11/11/2012
Pastanagues contra l’espoli, en comptes d’entrades al Teatre de Bescanó
La iniciativa gironina ha estat un èxit i ha pogut penjar el cartell de “pastanagues exhaurides” amb 350 localitats

Bescanó (ACN).- Els assistents a l’estrena de l’obra ‘Suïcides’ de la companyia PocaCosa Teatre han rebut una entrada un xic estranya i rugosa aquest vespre al Teatre de Bescanó, al Gironès. En comptes dels usuals tiquets, a l’entrada s’han ofert pastanagues com a acte de protesta en contra l’apujada de l’IVA del 8 al 21% en l’àmbit de la cultura. “Ens agrada la imatge de la pastanaga com a metàfora del pagès amb el burro on l’hortalissa és l’IVA superreduït que volem”, ha ressaltat el programador del teatre, Quim Marcé. La iniciativa, que ha rebut el suport del consistori i dels veïns, ha estat un èxit i ha omplert les 350 localitats. A fora el teatre, l’únic que s’ha vist és el cartell de “pastanagues exhaurides”.

Contra la política cultural del Govern Espanyol

Pastanagues en comptes d’entrades. Aquesta ha estat l’estampa que s’ha repetit una i una altra vegada a l’entrada del Teatre de Bescanó. Aquesta ha estat la forma original que han trobat el centre i la companyia PocaCosa Teatre per cridar l’atenció sobre la pujada de l’IVA en l’àmbit cultural. “L’IVA que s’aplica a les hortalisses és més just que el que grava els actes culturals”, ha ressaltat el director i programador del teatre, Quim Marcé.

Bescanó al món

I és que el fet de canviar tiquets per pastanagues no ha estat una casualitat. “Ens agradava la metàfora que hi havia darrere, la imatge del pagès amb el burro i la pastanaga per fer-lo seguir. En aquest cas el burro és el l’IVA del 21%, el pagès la gent del teatre, el pal és el cop de pal de la nova taxa i la pastanaga aquell IVA del 4% que volem aconseguir”, ha explicat Marcé. Aquesta iniciativa, que es va donar a conèixer el passat estiu, ha aconseguit ser portada i titular dels diaris i telenotícies d’arreu del món tals com el ‘New York Times’, la CBS, la BBC, rotatius d’Egipte, Urugay o Àsia.

#Pastanagues contra l’espoli

“Hem rebut molt de suport de totes les administracions, del consistori, dels veïns, dels assistents i fins i tot de l’escola municipal que ha fet una exposició amb les pastanagues com a eix central”, ha ressaltat el director del teatre. El mateix alcalde de Bescanó, Xavier Soy, ha ressaltat que “calia protestar” per l’augment “desmesurat” de l’IVA i ha destacat que, amb aquesta protesta imaginativa, han marcat la “pastanaga com aliment de la cultura”.

Gran part dels assistents a l’espectacle teatral han valorat positivament la idea i han ressaltat que “la pujada de l’IVA” impedeix que els ciutadans puguin accedir a la cultura. Alguns dels espectadors no han pogut resistir la temptació i han queixalat les seves noves entrades abans de començar l’espectacle. “Ara si que estan bones les entrades”, s’ha pogut sentir entremig del xivarri al bell mig de la sala. Tot i això, altres s’han estimat més guardar-se l’hortalissa i portar-la a casa.

L’espectacle ha omplert totes les 350 localitats i a l’exterior del teatre només es podia veure el cartell on posava “exhaurides totes les pastanagues”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 11/11/2012
Mira mama: sense PSC!

Diuen que els anys vuitanta es van trobar un senyor burgès de Barcelona i un immigrant obrer d’Extremadura. El burgès, molt de dretes, va dir a l’obrer: ‘Deixa estar la revolució. He guanyat jo. Mira al teu voltant!’ L’immigrant va fer un cop d’ull al seu voltant, va veure els carrers plens de bancs, caixes d’estalvis, policia i càmeres de videovigilància. L’obrer va acceptar la derrota, es va abaixar els pantalons i va cridar: ‘Viva el capitalismo!’ Això sí, un cop pronunciat el seu crit vergonyant es va quedar mirant els ulls del senyor burgès i aleshores l’immigrant, molt espanyol, va dir al senyor català: ‘Deixa estar Catalunya. Això és Espanya. He guanyat jo. Mira al teu voltant!’ El senyor de Barcelona va fer un cop d’ull al seu voltant, va veure inspectors d’hisenda, soldats, guàrdia civil i Manolo Fraga. El català va acceptar la derrota, es va abaixar els pantalons i va cridar: ‘Viva España!’

Després tots dos es van donar la mà i van segellar un pacte. I és així com va néixer el PSC.

Aquest va ser el pacte: jo deixo estar les condicions laborals, tu deixes estar les condicions nacionals. D’aquesta renúncia, n’hem vist molts exemples dins el PSC. Molts. Així tenim tota la colla dels Corbachos, Chacóns i Bartomeus Muñoz de torn que essent socialistes han deixat via lliure al capital. Encara avui un tal Balmón volia l’Eurovegas al Baix Llobregat. Per això hi ha gent que veu els del PSC com uns venuts al capital. Una anècdota, explicada per un assessor de Montilla, ho exemplifica: ‘Quan algú volia veure el president Montilla el protocol obligava que l’interessat es desplacés fins a Palau. Només feiem una excepció: la Caixa. Per això quan en Fainé volia veure en Montilla, era el president qui es desplaçava a la Diagonal i no al revés.’ Vull dir amb això que ningú no els podrà dir que no hagin complert la seva part del pacte: ‘Viva el capitalismo!’

A l’altre costat, el pacte també es va complir amb escreix. És allò dels burgesos del PSC ‘hablando en castellano’, en favor de la Loapa i, no t’ho perdis, d’empresonar el president de la Generalitat pel cas Banca Catalana. És allò del Serra maquinant amb els GAL i el Borrell esborrant-se l’accent català amb l’ajuda d’un logopeda. Literal. Encara avui aquests del PSC votaven en favor del corredor central i no del corredor mediterrani. Per això molta gent veu el PSC com uns venuts a Espanya. Vull dir amb això que ningú no podrà dir que no hagin complert la seva part del pacte: ‘Viva España!’

Han passat trenta anys i diria que és una evidència que Espanya no funciona gens bé i que el capitalisme grinyola molt. Si el PSC s’enfonsa, és perquè aquest pacte seu no s’aguanta per enlloc. No és útil. No serveix. Però si som sincers hem d’acceptar que el PSC va tenir els seus dies de glòria. Grans dies de glòria. Si cap imatge, per mi, resumeix el triomf d’aquest seu pacte vergonyant és Xavier Sardà al programa de televisió ‘Crónicas Marcianas’. Recordo, com si fos ara, aquelles audiències milionàries, aquells platós televisius plens de banderes rojigualdas i aquells crits de ‘Todos con la selección!’ i música màquina. I recordo, també, aquella gran frase del Xavier Sardà: ‘Tothom s’escandalitza amb l’humor de ‘Crónicas Marcianas’ menys el director del meu banc. L’home és feliç de la vida.’ Ningú com ell, per mi, resumeix el binomi PSC: Espanya i capitalisme.

Veig que Xavier Sardà torna a fer de mestre de cerimònies i presenta actes de campanya del PSC. No m’estranya gens que sigui ell i té tota la lògica del món: ell que va oficiar el casament també vol ara oficiar el funeral.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 11/11/2012 – 06:00h
Manifestació a Perpinyà en defensa de l’escola en català a la diada de Catalunya Nord
L’ANC va traslladar ahir excepcionalment el plenari del secretariat nacional a Bao, en commemoració del 7 de novembre

La Comissió 7 de novembre, que agafa la data de la signatura del Tractat dels Pirineus que va incorporar les comarques nord-catalanes a França el 1659, va tornar ahir a organitzar els actes de la diada de Catalunya Nord a Perpinyà, que coincideixen amb el final del Correllengua. Enguany s’ha mantingut la reivindicació d’esborrar el Tractat del Pirineus, ‘per a manifestar la voluntat de construir ‘un futur comú amb la resta dels Països Catalans’ i s’hi ha afegit la defensa de l’ensenyament en català, ‘per a denunciar les agressions a la llengua catalana al conjunt del territori català’.

Les activitats van començar a les tres de la tarda a la plaça de la Victòria-Castellet amb l’activitat interactiva ‘Escola al carrer’, a càrrec de la Brigada d’intervenció poètica. Una hora més tard, a les quatre, va sortir d’aquell mateix indret la manifestació pel centre de la ciutat, que es es va tancar a dos quarts de vuit amb una marxa de torxes del Castellet fins a la Casa Musical. En aquest espai, a partir de dos quarts de nou, s’hi va fer el ja habitual concert de la diada amb l’actuació dels empordanesos Dekrèpits, els maresmencs Ebri Knight i un tribut rossellonès a la música jamaicana.

Plenari del secretariat nacional de l’ANC a Bao

En ocasió de la diada nord-catalana, per primera vegada l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va fer ahir el plenari del secretariat nacional a Catalunya Nord. En concret, es va fer ahir al matí a porta tancada a la seu de l’associació Aire Nou de Bao. El plenari es va fer excepcionalment fora del Principat per invitació de Catalunya Nord per la Independència.

A la tarda, l’ANC va participar en la manifestació de commemoració del Tractat dels Pirineus a Perpinyà, darrere la banderola der Catalunya Nord per la Independència: ‘Catalunya Nord també és Catalunya!’
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Huffington Post – 08/11/2012
Cataluña y la UE: Hay que leer entre líneas

Se ha hablado mucho de la carta que Viviane Reding, la comisaria europea de Justicia, envió al Gobierno español. En ella dice compartir la interpretación de éste respecto a que Cataluña no podría formar parte de la UE si se independiza. Sin embargo, se están pasando por alto detalles importantes. Hace no mucho, Viviane Reding dijo exactamente lo contrario en Sevilla. Como aquellas otras declaraciones se silenciaron en la prensa de Madrid, ahora su rectificación no parece tal sino una posición firme. Obviamente, no lo es, puesto que ha cambiado. También hay que prestar atención al medio cuidadosamente elegido para esa rectificación: una simple carta privada, no una declaración pública.

Menos aún es una declaración oficial de la UE, como se la ha presentado en los medios. La verdad es que, de momento, los comentarios que han salido de Bruselas sobre este asunto, escasos y con sordina, son poco más que opiniones personales que los periodistas les sacan a algunos responsables europeos con calzador. Aunque el filtro informativo produce una sensación de unanimidad, ha habido de todo. Nadie parece haberse dado cuenta de que la expresión más repetida en Bruselas ha sido “asunto interno”, que en lenguaje diplomático denota neutralidad. Incluso Almunia llegó a decir que no se puede decir tajantemente que Cataluña quedaría fuera de la UE. También ha rectificado, que es lo que se hace cuando se busca decir dos cosas a la vez. Si queremos hacernos una idea de lo que realmente pasaría si se diese el caso de una independencia de Cataluña, más vale que aprendamos a leer entre líneas y captar estos matices.

La realidad es que la UE no se ha pronunciado oficialmente sobre la cuestión, ni lo hará seguramente. ¿Por qué? Primero porque no tiene ninguna necesidad de meterse en este lío cuando ni siquiera se ha convocado un referéndum de independencia en Cataluña. Segundo, porque tiene que mantener abiertas sus opciones para el caso de que Bélgica se divida, por ejemplo. En la interpretación del Gobierno español, tanto Flandes como Valonia quedarían fuera de la UE y la UE fuera de Bruselas. Difícil de creer. La UE buscará una solución y, si eso implica saltarse sus propias normas, lo hará. Tiene una larga tradición al respecto.

Puede ser que los independentistas catalanes sean ingenuos a la hora de contemplar la independencia como un camino de rosas. Pero los anti-independentistas no lo son menos si confían en que la UE se convierta en garante de la unidad de España. Su lealtad es para con el proyecto europeo y no para con los estados nación, cuya legitimidad les disputa. Su cúpula la compone una élite multinacional que se precia de anteponer ese proyecto de unión a sus prejuicios nacionales (de ahí la primera declaración de Almunia). Desde luego, la UE no desea la independencia de Cataluña (de ahí la segunda), y la desaconsejará en la medida que pueda. Pero si se produce, no nos engañemos, reevaluará la situación en función de esta nueva realidad. Cataluña, una economía del tamaño de la de Portugal, en la zona de paso entre el resto de Europa, y la Península y el Norte de África, es casi indispensable para el proyecto europeo. España, paradójicamente, serían quien más sufriría su exclusión.

¿Qué hará Bruselas? No hay manera de saberlo hasta que llegue el momento, pero desde luego no expulsará a Cataluña “automáticamente”, como gustan de repetir algunos. La UE no hace nada automáticamente. Para empezar, Cataluña sólo podría quedar fuera si España reconociese su independencia, puesto que hasta entonces, a efectos de Bruselas, seguiría siendo una parte de España. Pero si España reconoce esa independencia, la separación sería legal, con lo que todo cambiaría. Tampoco tiene sentido que se diga que Cataluña quedaría fuera del euro. Un país puede usar la moneda que quiera (Mónaco usa el euro). Simplemente, no estaría representada en el Banco Central Europeo. No lo está ahora tampoco, y a España, que sí lo está, no le sirve de gran cosa.

Desde luego España tiene margen para plantear una batalla diplomática, pero si se va a un conflicto la UE buscará la estabilidad. En principio, insistirá en que Madrid y Barcelona negocien; pero si se percibe a España como un obstáculo para la integración europea (y ya no digamos si se produce algún incidente violento) la presión caerá sólo sobre Madrid, para entonces completamente dependiente del dinero de Bruselas. No se puede dar nada por hecho, porque en el mundo de la política internacional las certezas no existen.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 11/11/2012 – 04:06h
En Pere sense por
Pere Navarro. Camina sol, com el ‘cowboy’ desafiant l’adversitat
Un conte tradicional europeu (germans Grimm, Joan Amades) narra les aventures d’un noi que va pel món buscant, no pas riqueses o amor, sinó la por, que desconeix. Freqüenta bruixes i esperits. Passa tres nits en un castell entre ogres, mòmies i bèsties. No hi ha manera de saber què és la por. Finalment, es casa amb la princesa que, cansada de sentir-li preguntar “què és la por?”, li vessa al damunt, mentre dorm, una galleda d’aigua glaçada. En Pere es desperta mort de fred. Espantat: la por no era sinó una sorpresa molt desagradable. La por t’assalta sobretot quan dorms calentonet i aburgesat.

El PSC ha estat un partit de gestors aburgesats. El socialistes tenien un capital segur: tots els votants necessitats de proteccionisme; i els catalanistes partidaris del pacte conciliador. Donant per fet que aquells vots no es perdrien mai, van tendir al conservadorisme poruc. I mandrós: no van renovar mai el discurs, no es van preocupar d’alimentar les arrels socials, es van encastellar a l’aparell, desconfiaven de la intel·ligència crítica. Esgotada la fórmula, amb els votants en desbandada, els gestors de l’aparell s’han retirat a la sala de màquines i deixen que un inèdit Pere Navarro se la jugui per ells: sense xarxa. Sense por.

Valent o insensat, Navarro camina sol, cap a la derrota com el cowboy desafiant l’adversitat. Com un Quixot amb cavall flac i armes velles. Si l’efecte bandwagon (pujar al carro del

favorit) decideix la sort del vencedor, l’efecte underdog (desvalgut) impulsa els indecisos a simpatitzar amb el perdedor.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
e-noticies – 11/11/2012
Junqueras demana “jutjar la banca espanyola”
El president d’ERC considera que el 25-N s’obre “un nou camí”

El candidat d’ERC, Oriol Junqueras, ha considerat avui “molt injust” que el Govern dediqui una gran part del pressupost a salvar els bancs, quan “la banca espanyola no cal rescatar, sinó jutjar” i demanar-li responsabilitats per la seva gestió .

Junqueras ha explicat que la renda mitjana dels catalans ha disminuït de manera constant des de fa quinze anys, “i per això ens costa més arribar a final de mes, i hi ha gent que no pot pagar el seu habitatge i li tallen la llum i l’aigua”. Segons el candidat a la Generalitat, “el problema va més enllà dels desnonaments, perquè a Catalunya hi ha 840.000 aturats i hi ha milers de famílies sense cap ingrés”.

Després d’assenyalar que “la gent intueix que els resultats de les eleccions del 25N poden ser decisius perquè Catalunya emprengui un nou camí”, ha recordat que “l’aigua i la llum són serveis bàsics”, de manera que “no pot ser que els tallin només perquè hi ha moltes famílies que no compten amb els ingressos per pagar-los”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 08/11/2012
CiU guanyaria amb majoria absoluta, segons el CEO
El sondatge indica que el PSC, amb 15 escons, seria tercera força; el PP, amb 18-19, segona, ERC i C’s pujarien i la CUP podria entrar amb 3

CiU guanyaria les eleccions del 25 de novembre amb majoria absoluta, segons el sondatge (pdf) que avui ha fet públic el Centre d’Estudis d’Opinió. La federació obtindria entre 69 i 71 diputats (la majoria absoluta és de 68); el PSC s’enfonsaria, passant de 28 diputats a 15, i quedaria com a tercera força, perquè el PP passaria al segon lloc amb 18 o 19 diputats. ERC pujaria fins als 14 escons, ICV es mantindria amb 10, Ciutadans doblaria representació, passant de 3 a 6 diputats, i la CUP tindria opcions d’entrar: el sondatge li atorga entre 0 i 3 escons. Solidaritat no entraria al parlament.

Una gran majoria per la independència

En aquest mateix sondatge, es demana què es votaria si ara es celebrés un referèndum sobre la independència. Hi votarien a favor un 57%; un 20,5% hi votaria contra; un 14,3% s’abstindria; un 6,2% no ho sap i un 1,5% no responen.

El CEO també pregunta específicament quin nivell de relació hi hauria d’haver entre Catalunya i Espanya. Un 44,3% respon un estat independent; un 25,5%, un estat dins d’una Espanya federal; un 19,1%, una comunitat autònoma i un 4% una regió d’Espanya. Un 4,9% no ho sap i un 2,2% no respon.

El sí puja un 11,6% en un sol any

L’evolució a l’alça de l’independentisme en l’enquesta del CEO és molt gran. En un sol any, des del sondatge de l’octubre de l’any passat, el sí a la independència ha anat del 45,4% fins al 57%; i el no ha passat del 24,7% de fa un any al 20,5% d’ara.

Diputats sobiranistes

Tenint en compte les dades del CEO, al parlament català podria haver-hi entre 93 i 98 diputats sobiranistes, comptant la representació que podrien obtenir CiU, ERC, ICV i la CUP.

Alta participació i molta indecisió

Segons el director del CEO, Jordi Argelaguet, l’enquesta apunta que la participació podria arribar al 65%, una xifra més alta que les a les eleccions del 2010. Hi una altre factor important, que és el gran nombre d’indecisos, que en l’enquesta se situa en el 29,5%, un percentatge més alt que el 28,3% que obtindria la força més votada, en aquest cas CiU.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 10/11/2012 – 20:36h
Periodisme

Si de veritat, com deia Orwell, consisteix a publicar el que algú no vol que es publiqui, ens podem preguntar què deuen ser exactament els refregits de refregits. I costa molt decidir-ho perquè és un camp minat de mites.

El primer mite es diu informació i es basa a creure que el que vomiten agències i gabinets de premsa és un retrat fidel de la realitat. Sobreviu ignorant que tot el que no cal anar a buscar sinó que ve tot sol acostuma a estar tenyit de propaganda.

El segon mite es diu actualitat i l’alimenta l’addicció a saber què passa al món cinc minuts abans que el veí. Per connectar-nos amb tot ens aïlla del que ens envolta, i els que s’hi enganxen no tenen temps ni per escoltar els seus fills.

El tercer mite es diu opinió i es dedica a interpretar la informació i l’actualitat sense haver-la verificat ni acabar-la d’entendre, salpebrant-la amb prejudicis tan ben ensinistrats a complaure el que paga que s’acaben confonent amb les pròpies creences.

L’únic antídot contra aquests tres mites seria que cada periodista es preguntés si amb la seva feina ho està posant més difícil als delinqüents poderosos, opacs i impunes. La prova del nou és molt simple: si ningú li vol mal, malament rai.

A l’Amèrica dels 20, quan tot just naixien els grans diaris, l’escriptor Walter Lippman va dir que el rol del periodisme en democràcia era fer de mitjancer entre les elits i un ramat de gent perplexa que pot envestir si no es “fabrica el seu consentiment” fent-li més simple el que no entén.

El model de Lippman ha triomfat mentre els mitjans han estat en mans del gran capital. Ara falta veure si amb les noves tecnologies ha arribat el moment de donar una oportunitat a Orwell.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 11/11/2012 – 03:32h
La insatisfacció política és un problema: parlem-ne

Les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió es publiquen i parlem d’intenció de vot, en aquest cas de possible repartiment d’escons, i tornem a passar per damunt d’un dels problemes considerats greus per la societat catalana: la insatisfacció amb la vida política. En aquests moments, la ciutadania considera que després de l’atur i la situació econòmica, és el tercer problema que els afecta, fins i tot més que les relacions entre Catalunya i Espanya. I en parlem poc.

Els programes electorals inclouen mesures de regeneració democràtica i futures lleis electorals amb llistes obertes i més participació. Vigilarem si els partits apliquen el que prometen i aquesta desconfiança de la nostra societat en els seus representants públics i en el sistema polític en general entra en procés de solució.

Tots hi tenim responsabilitat, també els mitjans. Per aquesta raó, durant aquests quinze dies de campanya, la contraportada de l’ARA dedica cada dia una entrevista a una persona d’aquest país convocada a les urnes per explorar la seva relació amb la política. És important per a ells? Què els preocupa? Què n’esperen, en aquests moments en què Catalunya es planteja un canvi d’escenari? Algunes respostes resulten descoratjadores i seria bo que si ha d’arribar aquest canvi, abans fem els deures, des del consens, el diàleg i la col·laboració de tots els actors implicats, també els que en fem la crònica quotidiana. Si tenen la curiositat d’endinsar-se en les raons de la desafecció, constataran que perfils de votants ben diferents (jubilats, estudiants, assalariats, creients…), coincideixen a dibuixar una imatge de la política semblant a un teatre d’interessos particulars que no representen les seves preocupacions ni els solucionen els problemes.

Si les enquestes ho detecten i els testimonis ho corroboren, una de dos: o hi ha un problema o una pèssima percepció. En tots dos casos, cal capgirar la situació per protegir la democràcia.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 11/11/2012 – 04:15h
De Pasqual a Mas
Li agrada que Mas digui les mateixes coses a Barcelona, Madrid i Brussel·les
Ella, que amb tanta agror va malparlar de Ferran Mascarell quan l’antic príncep municipal socialista va canviar de bàndol per esdevenir conseller de l’actual Govern, aquesta vegada votarà CiU per primer cop a la vida. Com pot una dona progressista, urbanita, olímpica (del 92) i cosmopolita donar suport als convergents i no estar boja? He de corregir, perquè escolto la seva veu -estrident i amb aquell accent català de la Barsalona pija- fent una precisió important: “Jo no votaré Convergència, votaré Mas”. Ok, amiga. Queda fet l’aclariment. Ciutadana pel canvi, membre eterna del club de fans del Pasqual (ella sempre anomena així Maragall) i declarada enemiga del pujolisme durant anys i panys, ara cau al costat obscur de la força, però encara no gosa explicar la seva mutació a tot el seu cercle d’amistats. Va ser un vell amic seu (que coneix dels temps antics en què ambdós van militar i riure a Bandera Roja) qui la va portar a una reunió on, després d’escoltar una pila de reflexions, va arribar a la conclusió (sempre un pèl dolorosa) que ha de fer costat a Mas sí o sí.

A veure, no és que li hagin rentat el cervell. Continua pensant que els convergents estan molt lluny del seu món i dels seus referents (encara que li cauen bé alguns alcaldes joves de la federació perquè vesteixen modernet i voten a favor del matrimoni gai), però se sent òrfena. Després que l’aparell del PSC sacrifiqués el president Maragall amb un estil que no pot ser qualificat exactament d’elegant, ella va començar un procés de decepció creixent en relació amb les sigles que sempre havien rebut els seus vots, a excepció de les primeres eleccions generals de 1977, que va votar el PSUC.

Podria, potser, ser una de

les futures militants del nou partit que intenten organitzar Ernest Maragall i Josep Lluís Carod-Rovira, però no creu

que aquestes dues respectables figures encarnin el tipus de

dirigent que s’arremanga i que, des de baix, impulsa un projecte. A més, coneix massa bé els tics del Tete, perquè durant una època va treballar a l’Ajuntament de Barcelona i sap

que les persones canvien, però no ho fan mai completament.

El Pasqual era la il·lusió constant que va transformar les utopies juvenils en una marca mundial i rendible. Mas no és Maragall, per descomptat. Al gran alcalde de Barcelona tothom li reia les gràcies i tenia un punt de genialitat que aconseguia superar tots els problemes que l’envoltaven. Dit això, el que més li agrada del candidat de CiU és la seva formalitat i preparació, aquest tarannà de venedor seriós d’assegurances que et transmet confiança. I, sobretot, que digui les mateixes coses a Barcelona, Madrid i Brussel·les.

I què pensa ella sobre la independència? Li agrada l’expressió “Estat propi” i no s’escalfa gaire el cap. I li fa gràcia que el seu fill petit tingui l’estelada penjada a la paret de l’habitació.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 10/11/2012
Sergi López: «Al Parlament calen pagesos i peixateres»
La CUP reclama un “alliberament nacional i social” exhibint el suport de l’actor de Vilanova i la Geltrú

Sergi López ha exercit d’amfitrió i reclam principal en el vermut popular de la CUP a la plaça dels Cotxes de Vilanova i la Geltrú. Tant l’actor com la número 2 per Barcelona, Georgina Rieradevall, com el número 3, Quim Arrufat, no s’han mogut ni un mil·límetre de la consigna general de la campanya, “És l’hora del poble”. Curiosament, aquest dissabte ERC també ha programat un acte de campanya a Vilanova amb la presència d’un altre actor local mediàtic, Toni Albà.

Rieradevall, professora de teatre (“no som polítics professionals sinó activistes al servei del poble”), ha reclamat un “alliberament nacional i social” davant d’un Artur Mas “que és l’abanderat de les retallades”. En la seva crítica als partits tradicionals, basats “en la corrupció i els personalismes”, no s’ha oblidat d’Iniciativa, “que van de progres però no sabem si són independentistes”, ni de Joan Saura, que segons ella “no va tenir compassió a l’hora de colpejar els estudiants com jo en la manifestació contra Bolonya”. A ERC li ha retret “que diguin que donaran suport incondicional a Mas”.

Aposta per “retornar la democràcia i els serveis al poble, perquè recuperar els drets socials no és cap utopia” i ha volgut fugir de la separació entre dreta i esquerra, “perquè no podem triar entre una cama i l’altra, hem de caminar amb les dues”. La número 2 per Barcelona s’ha compromès que, en cas de tenir representació parlamentària, els diputats de la CUP cobraran un màxim de 1.600 euros mensuals. I s’ha acomiadat amb la lletra d’una cançó d’Ovidi Montllor.

En una intervenció curta, Sergi López ha posat l’accent en el fet que la política “torni al carrer, és a dir als orígens”, i ha avisat que si el poble “agafa un camí, és imparable”. L’actor vilanoví s’ha afanyat a rentar la imatge dels anticapitalistes, “que no som els dels passamuntanyes” i, igual que Rieradevall, vol atorgar més protagonisme al poble, fins al punt que al Parlament “hi hagi pagesos i peixateres”.

“Liposucció al cervell”

L’encarregat d’abaixar el teló ha estat Quim Arrufat, número 3 de la CUP per Barcelona. En un discurs molt contundent, ha descrit l’esperança com “el motor d’activació política” per combatre un sistema “que ens ha fet una liposucció al cervell” i que ha promogut l’autocomplaença i els excessos. ” Hem viscut molts anys entre Telecinco i sous astronòmics”.

Per Arrufat, la ciutadania està actualment “desarmada davant l’ofensiva neoliberal”, motiu que justifica “desobeir el règim i explicar al Parlament que hi ha conflictes”. En aquest sentit, ha instat tots els partits a preocupar-se pels problemes quotidians en comptes de centrar-se en assumptes com l’impost de successions, “una misèria d’ingrés que no resol res”. A més, ha situat el dret a decidir com el dret “que passa per davant de tot”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 09/11/2012
ELS INDECISOS DEL 25-N
Aquest segment determinarà si CiU obté la majoria absoluta i qui excercirà de cap de l’oposició. Per això, caldran missatges clars i evitar cometre errors
Avui arrenca una campanya electoral que, a diferència del que és habitual, pot resultar molt decisiva. No tan sols perquè la independència és l’eix de debat essencial en els comicis del 25 novembre al Parlament, sinó també perquè el nombre d’indecisos és altament significatiu. Aquests electors freguen entre el llindar del 30% i el 38% dels votants, segons les enquetes fetes públiques ahir pel CEO i el CIS, respectivament.

Així doncs, és obvi que aquest segment determinarà les principals incògnites del 25-N i, en conseqüència, condicionarà la política catalana i el seu dia a dia més immediat. En primer lloc, resoldrà si CiU obté la majoria absoluta. I, en segon lloc, dirimirà qui exerceix de cap de l’oposició. És a dir, qui guanyarà el frec a frec entre PSC i PP, seguits de ben a prop per ERC, per ocupar la segona posició, com molt bé informava ahir aquest diari.

En els dos escenaris descrits, cal destacar que bona part dels qui encara no saben a qui votar tenen dubtes entre la federació nacionalista i els republicans. Un 13% sobre el 30% d’indecisos, segons el CEO, i un 15% respecte el 38%, segons el CIS, es troba en aquesta disjuntiva. Tot això, sumant-hi com perjudicarà l’augment de Ciutadans a PP i PSC, i quin paper jugaran Solidaritat i CUP en l’àmbit independentista.

Els partits focalitzaran bona part de l’estratègia dels pròxims 15 dies en captar l’elevat gruix d’indecisos. Però, per aconseguir-ho, hauran de ser precisos en els missatges i, sobretot, evitar qualsevol mena d’error, com els que ja han comès uns i altres en les darrers setmanes, perquè el preu a pagar serà excessívament car. Hi ha molt en joc.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Periòdico.cat – 09/11/2012

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 11/11/2012 – 03:55h
El triangle de Prim
Al taüt de Prim, el general català que va voler redimir Espanya, s’hi han trobat tres flascons
Al general Joan Prim i Prats el van enterrar amb tres flascons: dos sota les aixelles i un al costat dels genitals. Ho va descobrir fa unes setmanes l’equip científic que està estudiant les restes de l’home que el 1870 va intentar modificar la tempestuosa història d’Espanya amb un Rei liberal votat per les Corts. Els misteriosos flascons els guarden en una caixa forta de l’Ajuntament de Reus i aviat tindrem notícies sobre el seu contingut.

Prim és un personatge de llegenda, la figura del qual s’engrandeix a mesura que tornen -l’últim segle, cada trenta-sis anys, com si es tractés d’una maledicció bíblica- alguns dels problemes ancestrals d’Espanya. Tirotejat el 27 de desembre del 1870 al carrer del Turco de Madrid, just un mes després de l’elecció d’Amadeu I de Savoia, va ser enterrat al Panteó d’Homes Il·lustres de la basílica d’Atocha. No va ser un son per a l’eternitat. El general va ser exhumat l’any 1971 per ser traslladat a Reus, la ciutat natal que tant l’admira. El periodista Carles Sentís hi va ser i solia explicar que el cos es conservava molt bé. A Sentís, molt bon observador, li cridà l’atenció la pulcritud del pentinat. Prim sempre anava molt ben pentinat. Va ser enterrat a Reus amb tots els honors, però el pas del temps i les inclemències, la pluja, el vent i el sol, van acabar fent malbé el mausoleu que la ciutat li havia destinat.

Com en una novel·la del realisme màgic, Prim, l’home que va enviar Isabel II a l’exili i va tenir la gosadia d’inventar-se una nova dinastia per a Espanya, va acabar a l’interior d’una nevera. Fa uns dos anys, les seves restes van ser introduïdes en una cambra frigorífica del tanatori de Reus, en espera que la municipalitat disposés de fons per a la rehabilitació del mausoleu. El moment de la restauració sembla que ha arribat i mentrestant, el cadàver l’estan examinant investigadors de la Universitat Camilo José Cela desitjosos de conèixer nous detalls sobre la seva mort. (Prim va sortir amb vida de les trabucades que li van disparar al carrer del Turco -molt a prop del Congrés-, i va morir al cap de tres dies, segons la versió oficial com a conseqüència d’una septicèmia provocada per la infecció d’una de les ferides).

Regirant el cadàver, ara han trobat els tres flascons. Les anàlisis es donaran a conèixer ben aviat, però tot indica que van ser col·locats al taüt per afavorir la conservació del cadàver. La seva ubicació, tanmateix, no és casual. Els tres flascons dibuixaven un triangle. Un triangle maçònic.

Aquest triangle vindria a corroborar el vincle de Prim amb la maçoneria, circumstància relativament habitual entre els militars liberals del segle XIX. Algunes fonts històriques assenyalen que es va celebrar un discret ritual maçònic de comiat en un saló del Ministeri de la Guerra, lloc on va morir, poc abans que s’obrís la capella ardent de l’insigne general.

La figura de Prim és apassionant i encara es publiquen nous llibres sobre el magnicidi. L’últim és la novel·la La berlina de Prim, relat d’intriga escrit per l’historiador britànic Ian Gibson, amb aires de fulletó i amb dades molt precises sobre la complexa conspiració que va conduir a l’atemptat. Mai no es va saber qui va matar Prim. Mai no se sabrà qui va disparar. Ha passat massa temps. La investigació judicial va ser obstaculitzada de mil maneres i la Restauració del 1874 (Alfons XII) va contribuir a donar el cas per tancat.

Les pistes principals apunten el duc de Montpensier, Antoni d’Orleans, que aspirava al tron després d’haver-se enemistat amb la seva cunyada Isabel II (va matar en duel un germà del rei consort, Francesc d’Assís de Borbó). Montpensier mai no va perdonar Prim que no li donés suport. En la sessió electiva del nou Rei al Congrés, Amadeu de Savoia va obtenir 191 vots i el d’Orleans, només 27.

Montpensier hauria comptat amb la col·laboració del general Serrano, un dels protagonistes de la Gloriosa del 1868, que sentia gelosia del gran protagonisme de Prim. Alguns autors afirmen que a la trama hi van acabar participant exponents de l’ala més radical del republicanisme federal, personificats en la figura de José Paul Angulo. Gibson, però, tendeix a exculpar els republicans.

Aires de drama kennedià. Un mes abans de l’atemptat, molta gent a Madrid sabia que Prim estava a punt de morir. Estava anant massa lluny i es trobava massa sol. Menystenia el perill, rebutjava moure’s amb una gran escorta d’homes armats i la seva principal protecció consistia en una cota de malla sota la camisa.

La berlina de Prim torna d’entre la boira i les seves rodes ressonen a l’actual empedrat espanyol. Hi ha frases del general per a tots els gustos, ja que va ser espanyolista, liberal, modern, intel·ligent, intuïtiu, autodidacte, veloç, ambiciós, internacionalista, defensor de Catalunya, militar d’una peça i valent. Sobretot, valent. Hi ha una frase seva que avui convida a la prudència: “Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure”. (Pronunciada el 1868 quan Barcelona demanava República després de la Gloriosa). N’hi ha altres que conviden al contrari: “Fins quan hem de premer el fre? Si no voleu els catalans, deixeu-los, que no us necessiten, i si els voleu, no els tracteu com Felip V”. (Discurs al Congrés el 1851).

I hi ha un últim detall, gairebé tan literari com el misteriós triangle al taüt. La conspiració per matar Prim es va ordir al palau de San Telmo de Sevilla, magnífica residència barroca del duc de Montpensier. Avui és la seu de la Junta d’Andalusia.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Diari de Girona – 10/11/2012 – 20:43h
López Tena reclama la gratuïtat dels peatges
El candidat de SI vol la independència perquè el Parlament pugui donar solució als desnonaments
El candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Alfons López Tena, ha defensat que cal la independència de Catalunya perquè el Parlament pugui aprovar una llei per permetre la dació en pagament i donar una solució social als desnonaments, després que l’estat espanyol no hagi fet de moment “absolutament res” al respecte. En declaracions abans d’un acte de campanya a Torredembarra, López Tena ha proposat “recuperar els 20.000 milions d’euros que Espanya ens roba” i destinar-los a ajuts públics per a les persones desnonades. El candidat de SI també ha reclamat la gratuïtat dels peatges catalans.

López Tena ha criticat els “abusos dels bancs” i ha recordat que el febrer del 2010 SI va presentar una proposició de llei al Parlament per permetre la dació en pagament, però que no es va aprovar perquè “els altres partits van entendre que s’havia de traslladar al Congrés dels Diputats”. Vist que de moment el Congrés no ha actuat en aquest sentit, el candidat de SI considera que la independència de Catalunya és un primer pas per a la solució a aquest problema.

La proposta de SI passa per aprovar des del Parlament de Catalunya una llei de dació hipotecària que permeti que, si una persona no pot pagar les quotes del préstec, “pugui tornar l’habitatge i no degui res”, ha dit López Tena. A més, SI també planteja que “no es puguin fer desnonaments sense alternativa social” i que hi hagi ajuts públics per als desnonats amb els diners “de més de 20.000 milions d’euros que Espanya ens roba”.

Des de Torredembarra, on Solidaritat ha fet un acte de campanya aquest dissabte al matí, López Tena també ha reclamat la gratuïtat dels peatges catalans. “No pot ser que les empreses vinculades a La Caixa estiguin escanyant els ciutadans per unes autopistes que ja estan pagades”, ha reivindicat el candidat. De fet, López Tena participarà aquest dissabte a la tarda en una concentració del moviment #novullpagar a Barcelona.

Pereira: La independència és “urgent” a Tarragona

De la seva banda, el candidat de SI a Tarragona, Albert Pereira, ha remarcat que la independència és “urgent” a les comarques de Tarragona, atesa l’alta taxa t’atur, l’emigració dels joves i l’estat d’infraestructures com l’A-27, “que després de sis anys d’obres no hi a ni un metre en funcionament”, ha subratllat. Pereira també ha criticat els peatges de l’AP-7.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 11/11/2012 – 10:44h
Reding diu que Catalunya i Escòcia haurien de sol·licitar l’accés a la UE
‘Si Catalunya decidís separar-se d’Espanya no seria automàticament un nou membre de la UE’, diu la vice-presidenta de la Comissió Europea

La vice-presidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, ha parlat d’una hipotètica independència de Catalunya i ha dit que si els catalans optessin per separar-se d’Espanya el nou estat ‘no seria automàticament un nou membre de la UE’. Segons explica Catalunya Ràdio, Reding ha fet aquestes declaracions en una trobada amb ciutadans a Berlín, on se li han plantejat diverses qüestions sobre Europa.

‘Catalunya no seria automàticament un nou estat de la Unió Europea i hauria de presentar una sol·licitud d’accés a la Unió’, ha assenyalat la vice-presidenta de la Comissió Europea, que ha assegurat que aquest marc legal és extensible també per a Escòcia.

Aquestes noves declaracions de Reding arriben precedides de molta polèmica. No és la primera vegada que la vice-presidenta de la Comissió parla de les conseqüències d’una independència de Catalunya o d’Escòcia.

A final d’octubre, Reding va respondre la carta enviada pel secretari d’estat d’Exteriors espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, que pressionava per un posicionament contundent de la Comissió contra un futur estat català. Reding deia que la seva posició és la mateixa que va expressar el president de la Comissió, José Manuel Durao Barroso, i que ‘coincideix plenament en l’anàlisi del marc constitucional europeu’ que fa Espanya. La resposta va ser interpretada a Madrid com un posicionament clar sobre l’expulsió de Catalunya de la UE, però la Comissió va desmentir les interpretacions de la carta que van fer tant el diari El País com el govern espanyol.

I és que pocs dies abans de l’intercanvi de cartes, el govern espanyol havia pressionat la comissió europea per tergiversar unes paraules anteriors de Reding, quan va negar en una entrevista al Diario de Sevilla que la legislació internacional digués que una Catalunya independent quedaria fora de la UE. El diari escocès Newsnet Scotland va demostrar que després de la reacció irritada d’Espanya la comissió va voler canviar les declaracions de Reding. I el diari va publicar l’àudio de l’entrevista que demostra que va dir el que va dir.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 08/11/2012 – 13:39h
El fil roig, la unitat popular
Els autonomistes s’han fet sobiranistes d’un dia per altre. Han reformat la botiga. Com si la lampisteria de la cantonada, per tal d’atreure clients, es digués ‘taller de fluxos, fluids i il·luminació d’espais’.
Autodeterminació, sobirania, independència, interdependència, eurodependència, calvície confederal o caspa federalista. Ja veurem en què para tot plegat. La dreta catalana, després d’arruïnar una mica més el país, s’adapta hàbilment a les demandes populars. O és a l’inrevés? Tant és que hi cregui de debò, com que ho faci veure. El consell d’administració confia cegament en el Departament de Màrketing i Publicitat. Els autonomistes s’han fet sobiranistes d’un dia per altre. Han reformat la botiga. Com si la lampisteria de la cantonada, per tal d’atreure clients, es digués ‘taller de fluxos, fluids i il·luminació d’espais’.

Fa anys que em malfio de sagristans, saltataulells, aristòcrates, pregoners, telepredicadors i monges atrevides. ‘No vull viure més moments històrics, perquè sempre perdem’, em deia un exiliat republicà a Xile.

Insisteixen que mirem endavant mentre ens empenyen amb violència cap enrere. ‘Mira, mira, et dic que miris….!’ I entre mirar i recular volen que no vegem què passa ara mateix al nostre voltant. Mentre ells passen l’estona en tertúlies i fires de mostres discutint entelèquies de futur, oculten i maquillen les seves responsabilitats: retallades, corrupció, peix al cove, mutilacions estatutàries, suport al govern dels GAL…

Passen per alt les injustícies que van fer sortir la gent als carrers el 15-M i l’11-S, els motius que mouen les protestes, les vagues, les lluites.

De tant en tant es fa visible, es respira, una impugnació popular general. Una demanda de regeneració del sistema fill del franquisme i de la transició que els polítics catalans, també, i tan bé…!, van contribuir a consolidar. La transició, entre més coses, va ser la consolidació democràtica de les idees clau del cop del 18 de juliol del 36 : blindatge dels interessos de la banca i del capital, manteniment dels privilegis de l’església catòlica i l’impediment del dret d’autodeterminació dels pobles. Si mai s’arriba a assolir aquest dret, encara serem a anys llum d’una ruptura perquè els actors i les estructures d’explotació, dominació i control restaran intactes i impunes. I no hi ha pas gaire diferència entre les espanyoles i les catalanes. Com més avança la crisi, més poder tenen. Per damunt dels mecanismes de control polític i legal dels governs. Per damunt dels drets polítics, socials i culturals del poble.

Hi ha molt a fer i a construir al marge de les estructures i organitzacions tradicionals, desorientades, fracassades, incapaces de frenar aquest oceànic salt enrere. Ja es va fent. La gent s’organitza i es defensa com pot. La unitat popular existeix. Ve de lluny. Se’n podria seguir el fil roig des de principi del segle passat. El terrabastall de la gran estafa financera i el col·lapse del sistema hauria de servir per construir noves formes d’acció política. No és un impossible. Hi ha moviments innovadors que creixen des de la base, que forgen unitat i força popular. Per bé que amb característiques diferents, Syriza a Grècia, Bildu a Euskadi, o la consolidació creixent, després d’una impecable acció municipal, de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres (CUP) a Catalunya, en són bons exemples que inspiren cada dia més confiança per les denúncies i reivindicacions del present, i el desig d’un futur sense més hipoteques. Unitat Popular, sí, com la del Xile de Salvador Allende.

Opcions per a defensar-nos i resistir, confiant en gent insubornable, fidel als principis que han inspirat des de sempre la lluita popular, social i cultural. Aquest sí que és el nostre país, la nostra història. El fil roig. Als antípodes del que van construint l’intrèpid timoner i la calba confederal, colze a colze amb el capità collons, el petit maoista saltataulells i l’aristòcrata colltort. Esperpèntic guinyol.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 08/11/2012 – 00:06h
La llengua, més enllà de la república
Res no fa pensar que després de la independència de Catalunya el PP canviarà d’actitud als territoris de llengua catalana que provisionalment romandrem dins el seu estat.
Un dels preus que paga el Principat amb l’espectacular irrupció del nou moviment independentista és el d’oblidar –de relativitzar, si ho preferiu– els qui ens sentim catalans des de la nostra valencianitat, o des de la pertinença a qualsevol parcel·la del país on hom respon ‘bon dia’ a qui diu ‘bon dia’. En alguns sectors, fins i tot hi flota una espècie d’alleujament, amb la idea que no s’hauran de preocupar més pel que passa fora de les quatre províncies –espanyoles. Creuen que la república catalana no tindrà cap maldecap lingüístic i que allò que puga passar defora no hi tindrà ressò. Però la realitat és més tossuda que no la voluntat d’alguns, i els fets que no paren d’esdevenir-se no deixen gaire marge al dubte. Preneu-ne nota: quan el Principat serà independent, la persecució del català prosseguirà i no la podreu eludir. La feina no s’acabarà aquell dia.

Això ja passa, de fet. A Mallorca Bauzá ha posat la directa contra tot i contra tothom, i al País Valencià, d’una altra manera i en unes altres circumstàncies, el PP també prova de descarregar el que ells creuen que pot ser el colp definitiu contra la nostra llengua i cultura. No és cap novetat això, però sí que és notori que ací i allà el país resisteix. Ahir, per exemple, explicàvem els fets d’Algemesí, on els veïns de l’avinguda del País Valencià s’han revoltat contra la pretensió del PP de canviar el nom del carrer. I ens fèiem ressò de les protestes, capitanejades per l’Obra Cultura Balear, contra la darrera cacicada del PP, que és la d’abandonar l’Institut Ramon Llull.

Res no fa pensar que després de la independència de Catalunya el PP canviarà d’actitud als territoris de llengua catalana que provisionalment romandrem dins el seu estat. L’intent de genocidi lingüístic perviurà. I res no fa pensar que centenars de milers, milions, de valencians, de mallorquins, de rossellonesos, de franjolins, de gent de tot arreu, simplement desapareixerem, farem mutis, deixarem de dir ritualment bon dia cada matí.

Per tant, els problemes del català continuaran omplint pàgines de diaris i, ben igual que ara, continuaran essent un problema de tots, passen a la banda de la frontera que passen i afecten qui afecten. Com ara.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 10/11/2012 – 20:52h
Els eurodiputats de CiU i ERC demanen a Brussel·les que investigui els obstacles per votar a l’estranger
Continua el calvari dels catalans a l’estranger per poder votar · Les juntes electorals de Barcelona, Girona i Tarragona endarrereixen ara la tramesa de les paperetes a molts dels votants

Els eurodiputats de CiU i ERC han presentat una pregunta parlamentària per demanar a la Comissió Europea que investigui les dificultats amb les que s’han trobat milers de catalans per votar des de l’estranger. De fet, segons la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), fins a 150.346 electors catalans residents a l’estranger no podran votar a les eleccions del 25-N i només 16.271 amb dret a vot amb pogut superar el primer tràmit. Els eurodiputats recorden que ‘el dret a vot és protegit no només per la constitució espanyola sinó també per la Carta de Drets Fonamentals’ i afirmen que ‘és evident que cal prendre mesures per evitar que la situació es repeteixi en el futur’.

Només 16.271 dels 156.617 catalans residents a l’exterior i censats al CERA (Cens Electoral de Residents Absents) van poder superar el primer escull en el procés feixuc per poder votar en les eleccions al parlament del 25 de novembre. Però per aquest 10% de votants encara no s’ha acabat el calvari: ara les juntes electorals de Barcelona, Tarragona i Girona els han dit que se’ls endarrereix la tramesa de la documentació electoral.

Es tracta dels sobres, paperetes i altres documents que s’han d’enviar a aquests electors i que no es van començar a enviar fins abans d’ahir. El retard, segons les juntes, és que hi va haver impugnacions de candidatures en les circumscripcions de Barcelona, Tarragona i Girona. En el cas de Lleida, com que no hi va haver cap impugnació, la documentació no es va començar a enviar fins al 2 de novembre.

Segons els terminis de la llei electoral espanyola, que regula les eleccions al Principat, es preveia que la documentació per votar s’enviés entre el 27 d’octubre i el 5 de novembre; en els casos d’impugnacions, el termini és ampliable fins al 13 de novembre. Manquen tan sols quatre dies perquè s’acabi aquest termini de tramesa i hi ha llocs, com a Washington DC, per exemple, que ningú no ha rebut cap papereta, segons que ha pogut saber VilaWeb.

De les 16.271 sol·licituds de vot acceptades de residents catalans a l’estranger, la majoria són de l’estat francès (3.353); d’Alemanya (1.569), Suïssa (1.331), els Estats Units (1.172), Argentina (1.110) i el Regne Unit (1.100). També hi ha hagut 1.921 sol·licituds d’Andorra.

Més difícil

Des del 2011, votar en unes eleccions que tinguin lloc a l’estat espanyol és més difícil essent resident en un altre estat és més difícil. El congrés espanyol va aprovar una reforma de la llei electoral que imposava el tràmit de l’anomenat ‘vot pregat’ (‘voto rogado’, en castellà), que implica que els electors s’hagin d’inscriure per poder ‘pregar’ el seu vot i que els enviïn després les butlletes.

Aquesta imposició implica la multiplicació dels tràmits per poder votar, doncs, i la manca d’informació institucional per explicar d’una manera clara als electors com poder votar.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 11/11/2012 – 04:08h
Mirada de lluny
La mirada llunyana, la professional, la que viu en un país petit però el pensa com si fos el més gran
Per bé que la meva proximitat amb ell és tan estreta que em sento una mica incòmoda, no vull deixar de parlar-ne. No seria just que evités l’elogi d’algú perquè és amic. I sincerament crec que el que ha aconseguit Josep Cuní aquests dies, en el seguiment de les eleccions nord-americanes fet per a 8TV des de la CNN, és digne de molta consideració. I no només per l’estatus professional que representa la vinculació amb la gran cadena nord-americana, sinó també per la mentalitat amb la qual ha treballat el Josep. És a dir, tot i partir d’una televisió privada d’àmbit català, i per tant amb algunes característiques diguem-ne de dimensió petita, ha practicat el famós think big americà i s’ha plantat a Nova York com si fos la BBC. I en realitat tant la informació que ha donat com l’anàlisi amb què ens ha nodrit o les entrevistes que ha fet, no haurien envejat en res els homòlegs anglosaxons. És a dir, ha fet informació en català i per a Catalunya, però ho ha fet per a una gran audiència i des del gran periodisme. I bo i mirant alguns dels programes de la mateixa CNN, no se m’acut per exemple que Candy Crowley, la periodista que va moderar el segon debat presidencial entre Obama i Romney, hagués bastit un corpus informatiu gaire millor, ni hagués moderat amb més exigencia i professionalitat. Només l’idioma i el país on són, i cal dir-ho en aquests termes, diferencien la rellevància d’ambdós periodistes.

Dic tot això primer perquè en aquesta Catalunya tan gasiva en elogis és important aplaudir públicament aquells que fan feines de categoria i que exerceixen la professió des de la mirada gran. El mateix Josep ens en va mostrar alguns, com ara el doctor Baselga, en l’especial que va fer. Segon, perquè és justament aquesta mentalitat de treball des del cim del món, d’exigència professional, la que necessitem per a bastir l’Estat pel qual maldem i lluitem. Massa sovint els catalans ens hem refugiat en una mena de mentalitat de resistència, endogàmica i mesella, que només ha servit per viure bé a la trinxera. Hem tingut durant molt de temps massa por a les altures, i per això hem xipollejat en moltes baixures… I ara que precisament hem endegat un procés històric que somia els horitzons més llunyans, i ho volem fer amb les passes adequades, amb el llenguatge adient i amb el compromís democràtic imprescindible, és bo recordar que aquesta és la mirada. La mirada llunyana, la professional, la que viu en un país petit però el pensa com si fos el més gran de tots. I des d’aquesta mirada, fer la millor feina amb els instruments que hom té. En aquest punt m’haurà de perdonar el Josep per haver-lo usat com a símbol, però és que ho és.

Aquest estrany país, de dimensions reduïdes, avança perquè hi ha gent com el Josep que mai no l’ha vist petit, i res no li ha reduït l’ambició professional. En fi, res, Josep, well done!

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
vilaWeb – 10/11/2012 – 20:54h
Eudald Carbonell explica per què dóna suport a la CUP
L’arqueòleg afirma que vol la independència ‘sempre que la construcció d’un nou estat comporti una nova forma de fer societat i política amb una redistribució econòmica més equitativa’

L’arqueòleg Eudald Carbonell ha explicat els motius del seu suport a la CUP-Alternativa d’Esquerres, en un article, que la formació independentista ha penjat a la seva web de campanya. Carbonell afirma que cal tenir clar si el poble català vol ‘continuar essent una nació sense estat o una nació amb estat’. El suport de Carbonell arriba pocs dies després de l’article de l’actor Sergi López que es pronunciava en el mateix sentit.

Carbonell s’explica: ‘Jo, des de l’esquerra, hi estic plenament d’acord, sempre que la construcció d’un nou estat comporti una nova forma de fer societat i política amb una redistribució econòmica més equitativa’.’Els catalans tenim dret a fer un referèndum per pronunciar-nos sobre si volem un estat propi. Això és un exercici de democràcia social inqüestionable.’

‘El nostre catalanisme és d’esquerres amb consciència de classe i d’espècie’, sosté, i conclou l’article mostrant la seva adhesió a la candidatura: ‘Els comunistes com jo no som catalanistes d’esquerres, sinó d’esquerres i catalanistes. És per aquest motiu que, en aquesta situació crítica, dono el meu suport a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).’

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 10/11/2012 – 20:57h
Vídeos a l’atac
Un espot del PP agita la por dient que amb un estat propi els cognoms s’hauran de catalanitzar, i un altre del PSC sosté que els nacionalistes semblen “nazis” Les forces busquen el cos a cos amb Artur Mas, que l’evita

Garcia (amb o sense accent) és el cognom més freqüent de Catalunya. El 22,64% de la població el té com a primer i un 23,09%, de segon, tal i com apunten les dades de l’Idescat del 2010. Tots ells se l’haurien de canviar si Catalunya fos independent, segons un espot electoral del PP que va protagonitzar la polèmica del primer dia en una campanya que es viu intensament, també a les xarxes socials. No va ser l’únic. que copia el del capítol inicial de la sèrie The Newsroom, amb Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho, en què la popular acusa de “nazis” els nacionalistes, de forma que la paraula surti, però sense que la digui el presidenciable dels socialistes. Són vídeos a l’atac.
Els anuncis electorals provocadors no són una novetat. Es tracta d’espots criticats però que, ni que sigui momentàniament, donen una certa notorietat als seus promotors. Els d’ahir estiren el fil dels grans arguments electorals del PP i el PSC, que agiten les pors a un possible estat català i situen Mas i el viratge de CiU cap a l’estat propi a un extrem.
Els dos anuncis van il·lustrar una primera jornada de campanya en què populars i socialistes van concentrar-se en l’atac al candidat de la federació, a qui presenten com un radical. El PP, amb la col·laboració d’un Mariano Rajoy bolcat en la campanya-avui és a Tarragona-, i que va aprofitar un míting per avançar que el seu govern anunciarà dilluns la “paralització temporal” dels desnonaments. Això després d’un altre suïcidi, d’una dona a qui anaven a fer fora del seu pis a Barakaldo. Forces com ERC van criticar les formes del cap de l’executiu estatal.
CiU, a la seva
Sobre el terreny, els socialistes van prioritzar l’eix social i van denunciar, junt amb ICV-EUiA, la “insensibilitat” del president català en aquest terreny. I ahir va entrar en la pugna Esquerra, que, conscient de possibles fugides, va apostar per remarcar el seu perfil d’esquerres. Però Mas no entra en la picabaralla. Mentre la resta busquen el cos a cos amb el candidat de CiU, ell concentra els esforços en l’explicació del full de ruta cap a l’estat propi. Ahir, es va situar en el dia després de les eleccions. I va prometre que el primer que farà si és reelegit com a president de la Generalitat serà fer una cimera de partits per consensuar una declaració sobre el dret a decidir. El text, va garantir Mas, s’aprovaria, simbòlicament, en el primer ple del Parlament de la nova legislatura.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 11/11/2012 – 04:18h
La campanya

Serà una campanya dura. Amb el fair play reduït a zero, si és que mai hi ha sigut. El gran què del 25N és quants diputats tindrà el dret a decidir, que de fet és la posició dels qui defensen la independència. Aquells que, si es produís el referèndum, votarien que “no” de moment estan amagats darrera la legalitat. Legalitat que, com tothom sap, pot fer de més i de menys: el referèndum per aprovar l’Estatut, que parcel·la la sacrosanta sobirania espanyola, és un bon marc per començar a dialogar, si algú vol parlar sobre consultar al poble.

La batalla, però, no és d’escons: és psicològica. I és el PP, a través dels mecanismes omnipresents de l’Estat, qui més i millor dispara contra el projecte català. La por no despentina els convençuts, però no tothom està convençut, i molta gent és vulnerable per mera ignorància. Imagineu-vos una persona que només veu televisions espanyoles, que no sap res de dèficit fiscal o dret a decidir, i a qui de sobte li tiren a sobre una paletada de desgràcies que pervindrien si Catalunya fa no se sap què. No cobrareu les pensions, estareu a les tenebres exteriors. Els dictàmens, els experts, la realitat mateixa ho desmenteixen, però quin és el camí per fer avançar aquest missatge positiu? Una campanya? Ostres, si en cal, d’èpica.

Tenim una conjunció astral que no s’havia produït mai en la història, i qui diu mai diu mai: moviment popular conscient, iniciatives espontànies de la societat civil, món institucional compromès a través de l’AMI i, finalment, un lideratge clar de qui correspon, que és el president de la Generalitat, amb el suport i la vigilància (això que no falti) de la majoria parlamentària. Hauria de ser paraigües suficient per aturar les andanades de la por: hauria de ser una imatge prou consistent del moment del país per convèncer propis i aliens. Hauria, hauria. serà? En qualsevol cas, siguem optimistes. I res de badar: a votar el bloc sobiranista, que tot suma, si no cometem errors, si no ens barallem.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 10/11/2012 – 21:02h
Quina gràcia, Garcia

Amb només 24 hores la campanya ha arribat a un depriment nivell d’inanitat. Proliferen els missatges emocionals, la publicitat barroera i els vídeos infantiloides, que mourien a la compassió si no fos perquè posen en joc valors transcendentals. Mas convertit en Moisès; Navarro discutint amb dos imitadors de Mas i Sánchez-Camacho, com en un Polònia fet a mida; Catalunya convertida en la franja de Gaza, a l’enfebrada campanya de Ciutadans. I el PP, sempre un pas més enllà, imagina una Catalunya independent en què els cognoms castellans estaran prohibits. I a sobre posen d’exemple el catalaníssim cognom Garcia! Fa tota la impressió que els populars catalans prenen els seus votants per estúpids. O per menors d’edat, com va escriure Arcadi Espada, just abans que les enquestes pronostiquessin la pujada de Ciutadans.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
– 11/11/2012 – 04:20h

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 10/11/2012
L’estupidesa dels Garcia

Una de les grans sorpreses que ha deixat al descobert aquesta acceleració històrica que estem vivint és el profund desconeixement de Catalunya que tenen des dels centres de poder de Madrid. Aparentment, no tenien ni idea dels efectes que estaven causant les decisions que han anat prenent -polítiques, judicials, econòmiques o fiscals- entre les classes mitjanes d’aquest país.

Però, més enllà d’això, encara sobta més que s’equivoquin reiteradament en l’anàlisi ideològica del catalanisme. Com a conseqüència de les pròpies conviccions, el nacionalisme espanyol parteix de l’etnicisme i es construeix des de l’axioma de la pròpia superioritat. Un punt de partida que no té res a veure amb el del catalanisme, totalment adaptat a una societat amb arrels molt diverses.

L’error de l’espanyolisme ha generat acusacions estúpidament insistents contra diversos líders del catalanisme que van en aquest sentit. El cas més conegut és el d’insistir, anys i anys, en què Josep-Lluís Carod-Rovira es diu Pérez, en realitat. Creient, imagino, que això l’hauria posat en alguna mena de contradicció. I menystenint tots els catalans que es diuen Pérez, de passada.

Ara tornen a insistir amb els Garcia. El video electoral del PP només pot ser efectiu si es considera que dir-se Garcia equival a ser estúpid. Oblidant que, des de fa molt de temps, els Pérez, els Garcia i els Belmonte confiem en nosaltres mateixos per tirar endavant aquest país.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 10/11/2012 – 21:27h
UNITED COLORS OF GARCIA
“Prenguin nota. Hi ha un país que ha passat del Malibú amb pinya a desitjar la independència”
Hi va haver un dia que els llavis de les noies tenien gust de Malibú amb pinya. Poca broma, amb permís de la poma. Moltes de les parelles, dels matrimonis, de les permutacions, de les creus, o dels harakiris d’avui són fills de l’extracte de coco i del suc de fruita tropical. El Malibú amb pinya era la beguda que bevien les bones noies per ser una miqueeeeeta dolenteeeetes. El Malibú amb pinya era el passaport per entrar al país de les morrejades. Vés, bada.

La vaig conèixer a la residència dels caps de setmana: les barres adolescents incandescents amb coixins d’aigua ardent. Jo tirava a les ampolles de colors amb una escopeta de perdigons i ella feia l’intermitent amb un Malibú amb Pinya. “És dolcet”, sempre deien. Per això en bevien: és dolcet, és dolcet. I després hi ha gent que estudia filosofia: És dolcet, estúpids! Vam ser novios dos setmanes quan ser novios dos setmanes era com ser novios 200 anys: ens vam enfadar; reconciliar; cabrejar; cabriolar; bescanviar; cascavellejar… No teníem res en comú. Ella es va quedar a l’EGB; jo volia ser astronauta de naus siderals. Ella es tornava un pastisset apegalós amb Camela; Jo posava a prova la llei de la gravetat dels tamborets amb The Cure. Ella era una neo quilla; jo un post xarlot afònic. Ella parlava castellà catalanitzat; jo català liofilitzat. Ella volia un marit, un gos orellut i un cap de setmana pseudo romàntic a un hotel pseudo romàntic. Jo alliberar el meu país amb una metralladora de panotxes. Ni dos mil Malibús amb pinya ho podien arreglar.

Potser sí, potser la vaig tornar a veure escadusserament a una finestra de cotxe; o al capdamunt d’aquell carrer; o alguna conversa d’amics d’amics em van parlar d’ella. Han passat anys i panys. I ara me la trobo carretejant una neneta dolceta i un nenet dolcet. De cara. Com una bufa carinyoseta. Deixem anar paraules pre fabricades. I em desmunta: “Serem independents, oi?”

Prenguin nota. Hi ha un país que ha passat del Malibú amb pinya a desitjar la independència. És així. N’hi ha que diran que això és aspirina efervescent. I si fos plenament al revés? La noia Malibú amb pinya no li vinguis a explicar res d’aquelles coses que s’han dit i repetit al llarg de la història. Per exemple, ara recordo el que va escriure el periodista, director de ‘La Vanguardia’, Agustí Calvet Gaziel, pocs dies després de proclamar-se la República al 1931 :

“Nos encontramos, pues, en un momento decisivo de la Historia de España, como se ha presentado otro igual en los últimos siglos. Ahora vamos a ver si merecemos algo más de lo que teníamos, unos y otros; si las explosiones de entusiasmo por el nuevo régimen significan que hay realmente algo nuevo en España tanto en Cataluña como en las demás regiones…. Los pesimistas dicen que el viejo problema previo, básico, de este viejo país, tampoco ahora podrá resolverse, porque ni Cataluña ha tenido nunca, desde el siglo XVI hacia acá la noción exacta de sus verdaderas posibilidades en cada momento, ni en España hay recuerdo de que se haya solucionado satisfactoriamente uno sólo de los conflictos de esta índole. Pero los optimistas replican que precisamente se trata ahora de esto: de demostrar que España es capaz de renovarse, de hacer lo que nunca hizo, pues se halla en condiciones inmejorables para repetir en otros órdenes el caso de su reciente revolución….”

No. La noia Malibú amb pinya no li expliquis que tot això és una rotonda eterna, que tot és una mania perpètua, una crosta eterna, un sempre lo mateix… Deixeu-vos de filosofies i ratafies. No. La xiqueta se n’ha adonat naturalment que li han saltat els ploms. Ha saltat l’interruptor. Li han dit que ella no és ella. Que ella no es podrà dir Garcia en una Catalunya independent (en una campanya del PP que hauria de ser condemnada a cadena perpètua pel Tribunal de la Humanitat Inter Sideral). Però és que abans li han dit que Catalunya no té dèficit fiscal, que a Catalunya les granotes van amb Rolls Royce, que a Catalunya es persegueix la gent que li agraden els melindros flonjos… Sempre mentint. Ella només volia un gos amb orellotes, un… I li diuen que no. Ara la noia Malibú amb pinya ha mirat al seu voltant i ha vist que potser no hi ha jardins, ni horts… Potser hi ha murs. Potser hem de fer caure el mur. Ella i jo no viurem mai junts; no voldrem la mateixa vida, però sí, ens hem trobat a la cruïlla del nostre país. Ens hem tornat a trobar a la barra. Ens prendrem una Malibú amb pinya i ens morrejarem per la independència.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 10/11/2012 – 21:29h
L’acte semiclandestí de Camacho
El candidata del PP fa un mini míting amb militants en un bar de Sant Boi, i el propietari abaixa persianes
“Peperos, a dónde váis?! Anda ya…”, deixa anar un jove d’uns 30 anys al veure entrar a Sant Boi el bus tunejat del PP, amb la imatge gegant d’Alícia Sánchez-Camacho. L’autocar aparca a l’inici de la Rambla Rafael de Casanova, coses que passen. En el passeig central d’aquesta ciutat d’uns 80.000 habitants del Baix Llobregat hi ha la seu d’ICV i diverses estelades als balcons, dues davant del bar on es fa el microacte dels populars. Aquesta cafeteria snack, a la qual també s’hi arriba pel carrer Vermell…, es diu Set i dins esperen asseguts una trentena d’afiliats i seguidors del PP, tots de més de 40 anys, a excepció de dues nenes petites, i la majoria són avis.

L’amo del bar és un home de mitjana edat, amb família aragonesa -un banderí del Saragossa el delata-, i es declara apolític. “No m’esperava aquesta moguda”, diu en referència a la premsa que hi ha. Ha acceptat fer l’acte per cortesia, perquè coneix una regidora del PP de Sant Boi, però creia que l’Alícia simplement hi aniria a fer una coca-cola amb alguns simpatitzants. Sense càmeres. Quan ha sabut que seria un petit míting de campanya, no li ha agradat. “Hi ha locals més grans per fer-ho”, explica. Ha decidit tirar avall les tres persianes del bar i només deixar la porta oberta. Els organitzadors del PP li han demanat disculpes.

Entra Camacho. A la tele fan futbol. L’Osasuna acaba de marcar el tercer gol ben a prop, a l’estadi de Cornellà-El Prat. Ningú s’exclama resignat. Al bar són del Barça. La líder del PP saluda els convidats. Des de fora no se la veu. Les persianes ho impedeixen. Un dels oients li diu que és una “valenta!”. “Això sí, en això no em guanyaran”, respon amb un somriure, amb l’adrenalina de la campanya al cos.

“Del cinturó roig a l’avinguda blava”

Camacho inicia la xerrada. “Això quasi és un acte a la americana”, arrenca, però serà un mini míting sense preguntes. Poc americà, doncs. El feedback polític amb els assistents és escàs, però Alicia col·loca el missatge que vol: “Estem creixent al Baix Llobregat i el nostre objectiu és que en un futur no gaire llunyà l’anomenat cinturó roig sigui el cinturó blau, o com m’agrada dir a mi, l’avinguda blava”. “Sou la comarca que representa la Catalunya real”, afegeix. Després posa l’automàtic i desgrana el discurs de la por del PP. I, ja més relaxada del clic polític, revela amb simpatia que el seu fill ha penjat el seu nom en un dels despatxos de la seu dels conservadors a Barcelona.

S’acaba l’acte, Camacho es fa unes quantes fotos amb els militants i es disculpa per haver de marxar ràpid. Les persianes segueixen abaixades. La gent també comença a marxar, com les televisions i els mitjans gràfics. Passen vint minuts més i, ara sí, l’amo decideix novament apujar-les. Un dels cambrers fa broma: “A partir d’ara serem el bar clandestí del PP”. Demà dissabte, al local de davant, s’espera un acte d’ERC, amb Joan Tardà. Coses de la campanya Baixaran la persiana?
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 10/11/2012 – 06:00h
A votar
Martxelo Otamendi i Vicent Partal inicien avui una sèrie on cada setmana intercanviaran cartes sobre la realitat dels dos països
Vosaltres acabeu d’eixir-ne. De les eleccions. Nosaltres tot just si hi arribem. Sempre són un moment emocionant per als qui ens interessem per la política, però t’he de dir que aquesta volta tinc una sensació estranya. Després de la manifestació de l’Onze de Setembre s’havia estès una certa sensació de bloc, d’unitat, entre els sobiranistes, sensació que s’ha esvaït tan aviat com el president ha convocat les eleccions.

Supose que això és normal. Ací i ara tothom va a la seua. No dic que això no siga normal, i és evident que és respectable i legítim. Però inspira un malestar de baixa intensitat que espere que desaparega en havent passat els comicis.

Mas persegueix, clarament, la majoria absoluta. Fa servir eufemismes, però s’entèn tot el que diu. Iniciativa es debat entre dubtes. La seua suma al bloc sobiranista és cabdal per al país, essencial, però es posen nerviosos cada volta que veuen Mas de prop. I què vols que et diga dels independentistes? Tres candidatures distintes i vés a saber si al final tan sols ERC entrarà al parlament. Si així fóra, la pèrdua de vots independentistes seria enorme, però ben cert és que cap de les tres candidatures no ha pensat mai de debò una altra cosa. En fi…

Consola, tanmateix, de veure que els nacionalistes espanyols estan més que contents de pujar una miqueta respecte de les eleccions anteriors –i jo em demane quan volien pujar, si no era ara! Siga com siga, la bona notícia és que tindran el pitjor resultat de la història. Com passarà al PSC…

Però ja et dic que es respira molta tranquil·litat. Les pressions de campanya són fortes, però no veig que perille el resultat del 25 N –una victòria contundent del front sobiranista sobre el front de la por. I això, en aquest país des del qual t’escric, ja és una notícia enorme.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 10/11/2012 – 21:22h
Serra-Ramoneda: «Vam enfollir i és injust que ho paguin els més febles»
L’expresident de Catalunya Caixa assumeix ara “errades” i apunta que el banc dolent podria servir també per assumir part dels deutes de les famílies

El suïcidi d’una dona a Barakaldo abans de ser desnonada per CaixaBank ha posat el drama de les execucions hipotecàries en primer pla. Ha esdevingut un tema de campanya a Catalunya, els principals partits espanyols s’han compromès a intentar solucionar-ho i, fins i tot, ha provocat que l’expresident de Catalunya Caixa, Josep Serra-Ramoneda, hagi assumit les “errades” comeses.

Serra-Ramoneda, en una entrevista a La Xarxa, ha reconegut que el sector financer “va enfollir i va cometre moltes errades”. “Ara s’estan produint les conseqüències de totes aquestes equivocacions i que només les rebin els més febles és injust”, ha assegurat. Més enllà del mea culpa , l’expresident de l’entitat catalana ha apuntat que els fons que es destinaran per al banc dolent poden ser una solució.

En aquest sentit considera que s’obre una oportunitat per tal d’assumir part dels deutes hipotecaris de les famílies. “A través de la utilització d’aquest banc dolent i dels diners que l’Estat es podria buscar algun tipus de fórmula que compensés als bancs i les caixes per les hipoteques que estan constituïdes i que no són ateses per part del deutor”. Tanmateix, ha descartat la dació en pagament com a solució retroactiva a les hipoteques, una opció que avui han plantejat PSC i ERC, pel fet que en molts casos el deute es té amb una entitat diferent a l’original. En canvi, no veu malament que la clàusula de dació sigui obligatòria pels crèdits que se signin a partir d’ara.

ICV vol una cimera amb la PAH

Iniciativa ha tingut els desnonaments com un dels temes centrals des de l’inici de campanya. Aquest mateix dissabte Joan Herrera ha proposat una convocar una cimera entre tots els candidats i els representants de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) abans dels comicis per tal de “comprometre’s” contra una Llei hipotecària “indigna”. A més, reclama que la PAH sigui a la trobada entre PP i PSOE de dilluns a Madrid per tal que no sigui “un pedaç més”. De moment, el compromís de Mariano Rajoy és intentar aturar els processos d’execució hipotecària que afectin a les famílies més vulnerables.

La situació ha obligat a posicionar-se a tots els partits. CiU, per exemple, a través de Pere Macias, diputat a Madrid, ha proposat una moratòria immediata dels desnonaments, mediació obligatòria i procediment concursal per a famílies afectades.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 11/11/2012 – 06:00h
El primer pas comença des de l’aeroport

Segons diu una persona amiga meva, que tu també coneixes, els aeroports són la primera imatge del país tan bon punt hi arribes, que eixe primer flaix que reps tot just baixar de l’avió ja t’explica com és aquell país que vas a visitar. És possible que no sigui sempre així però segur que val per a tenir una primera imatge.

Dijous matí vaig anar a agafar un avió a l’aeroport de Loiu, prop de Bilbao, i em vaig adreçar en èuscar a la persona que era treballant rere el taulell d’Iberia. La persona en qüestió, ben idiota, em va respondre en anglès. I a mi només se m’acudeixen dues raons per a explicar la seva actitud. 1 Aquesta persona treballadora cree que els qui parlem èuscar no sabem anglès i me la va tornar: si tu em parles en basc jo et parlo en anglès. 2. La persona en qüestió no va saber distingir quina llengua parlava jo (mai no em donaran cap premi per la meva bona pronúncia) i per això va fer servir la llengua internacional per excel·lència. No sé quina de les dues raons és més preocupant però no la contractarem aquesta persona en cap de les nostres ambaixades.

I aleshores vaig arribar a l’aeroport de Barcelona i em vaig topar amb un gran anunci de la casa Mercedes, que estava en un català del més correcte. Quina diferència entre els dos flaixos!

Per la resta poques novetats per aquí. Estem mirant com fan el ball previ a la constitució del govern de Vitòria. Veurem què farà el PNB i quina companyia o companyies tria per als pròxims anys, que seran ben rellevants. Des d’aquí us estem mirant i amb vosaltres mirem cap a Escòcia. Això comença a animar-se.

I en aquest context es fa difícil d’entendre, aquí i al vostre país, que no tinguin cap relació preferencial en aquesta nova fase que Escòcia engegarà a Europa, ni a curt termini, els qui haurien de col·laborar per tal d’aconseguir la posició administrativa que els nostres països mereixen. Posar-se d’acord sempre és cosa de dos o de més, però no només d’un. Això és ben evident.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 10/11/2012 – 21:31h
Junqueras: “S’hauria de desnonar els banquers que s’han endut estalvis”
L’actor Toni Albà presenta un míting del candidat d’ERC a Vilanova i la Geltrú

El candidat d’ERC, Oriol Junqueras, ha dit avui en un míting a Vilanova i la Geltrú que els banquers que s’han endut a casa seva els estalvis de la gent “haurien de ser desnonats”.

En un Círcol Catòlic ple, Junqueras ha posat l’accent en les injustícies socials i en la crisi que està colpejant la ciutadania catalana. s’ha mostrat favorable a rebaixar l’IRPF i l’IVA, impostos que segons ha explicat “penalitzen el consum” i són “abusius”, tot recordant que els catalans tenen un dels tipus impositius més alts del món. Per contra, ha reiterat la necessitat de gravar les rendes del capital, ha citat les SICAV com a exemple (algunes d’elles només tributen a l’1%) i les transaccions financeres.

El líder d’ERC s’ha referit al drama dels desnonaments i ha recordat que tant el PSOE, com el PP i CiU, havien rebutjat reiteradament la dació en pagament. Junqueras ha remarcat que, en canvi, l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero va acabar el seu mandat amnistiant el número dos del Banc de Santander.

Junqueras ha estat presentat en el míting per l’actor Toni Albà, veí de Vilanova, que ha imitat el rei Joan Carles.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 10/11/2012 – 21:32h
López Tena guanya a Albert Rivera
El candidat de C’s apel.la a la democràcia mentre el de SI argumenta que “democràcia és votar, i decidir el nostre futur”

El cap de llista de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Alfons López Tena, ha estat superior al candidat de Ciutadans (C’s) a la presidència de la Generalitat, Albert Rivera, al cara a cara que han protagonitzat aquesta nit al programa ‘8 al dia’, i que ha tingut la independència de Catalunya com a tema gairebé exclusiu.

Durant el debat, López Tena ha carregat contra el candidat de C’s assegurant que aquest i el seu partit “no està contra la independència, cosa totalment legítima, sinó contra el fet que podem votar”. Rivera però li ha respost que vol un referèndum legal i que el que no volen és “un cop d’Estat”.

En aquesta línia, el candidat de C’s s’ha queixat que “l’única cosa que vol SI és deixar de ser espanyols”, i ha reclamat a López Tena que “no siguin xenòfobs”. Mentre Rivera assegurava que els catalans també son espanyols, el candidat de SI li assegurava que “jo no sóc espanyol”. “En tot cas el que som és una província humiliada i sense recursos”, ha sentenciat el candidat de SI.

Quan Rivera ha apel.lat a la democràcia, López Tena ha estat ràpid avisant al candidat de C’s que “si parlem de democràcia fem-ho votant, això és democràcia”. “No vull que un senyor pugi a un balcó i digui que a partir d’ara som independents”, ha advertit Rivera, i ha continuat: “No vull que passi això encara que aquest senyor porti corbata o uniforme”.

López Tena: “Som un poble, no una part d’un altre poble”

Al debat, que ha sigut Trending Topic de Twitter a Catalunya i l’Estat espanyol, López Tena ha volgut deixar molt clar que “independència significa governar-nos a nosaltres mateixos i prendre les nostres decisions. Dins d’Espanya no hi ha res a fer”. I ha afegit: “Espanya no és la nostra nació. Som un poble, no una part d’un altre poble”. En canvi, Rivera s’ha mostrat “sorprès” que la solució sigui “aixecar una frontera”, ja que al seu parer “el problema és de mals gestors”.

Parlant dels desnonaments, el candidat de C’s ha intentat carregar contra López Tena argumentant que a ell li preocupa que una dona de Barakaldo es suïcidi, i ha preguntat a López Tena si a ell li importava aquest fet. López Tena no ha dubtat en contestar que “em preocupa tot el que passa a tot el món, a vostè només li preocupen els espanyols”.

Amb certa ironia, finalment López Tena ha dit a Rivera: “Moltes gràcies per donar-nos permís per existir” i ha demanat el vot de “tots aquells que vulguin que Catalunya sigui una república independent. La nostra proposta és la democràcia, la llibertat i la lliure decisió del poble de Catalunya”, ha conclòs.

Per la seva banda, Rivera ha demanat “decidir si volem dividir o conviure i arreglar aquest país”. I ha demanat el vot de tots aquells que creguin que “Catalunya no funciona, però que com a catalans vulguin arreglar Catalunya, i com a espanyols vulguin arreglar Espanya”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 11/11/2012 – 02:00h
Hi ha colls d’ampolla que ens poden portar a l’extinció
EUDALD CARBONELL ARQUEÒLEG

Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953), doctor en geologia i història, arqueòleg i antropòleg, és una de les persones que sap més al món sobre l’evolució de l’espècie humana. Són coneixements que ha adquirit amb molts anys de treball de camp i investigació, sobretot a l’abric Romaní de Capellades. Molts d’aquests coneixements són a l’abast del lector gràcies als seus llibres.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 10/11/2012
C’s recupera la repressió franquista; avui contra el directe!cat, demà contra el “Polònia”
C’s diu que presentarà una querella contra el directe!cat per suposades “injúries” a Jordi Cañas. Reproduïm la notícia publicada fa uns mesos per saber qui és Jordi Cañas, “odi i violència contra Catalunya”

Són franquistes les piulades de Jordi Cañas @jordi_canyas ?

‘Una entidad que promueve el delito, Òmnium Cultural, no puede recibir subvenciones públicas’

Jordi Cañas autor del #KukluxKat contra Catalunya i els catalans

‘El #kukluxKat ha vuelto a activarse hoy, y eso que no hay luna llena…’

‘Òmnium,entidad k promueve el delito d insumisión fiscal, k llama maltratadores a padres k quieren #escolabilingüe,será medalla de oro de BCN’

‘Los #caçadorsdesubvencions de Òmnium Cultural, piden el ‘tancament de caixes’. Les #tancaremlaixeta y daremos sus subvenciones a Cáritas’

‘Mascarell no es delegado de nadie, es cierto. Es un chaquetero, técnica y respetuosamente hablando’

‘TV3 sigue con su misión de formación del espíritu nacional. 380M? al año’

‘Alucinante panegírico de TV3 a una entidad independentista cuyos dirigentes promueven el delito de insumisión fiscal al Estado’

‘Cuanto pagó a Òmnium el Museo de Historia de Cataluña por la pancarta que llevó Montilla?’

‘Mascarell sufría la ‘asfixia del Estado Español’ y por eso decidió cambiarse la chaqueta por una dos tallas identitarias mayor’

‘Que tal está el #kukluxKat hoy?’

I com a final una piulada del seu cap de files Albert Rivera.

‘Millet padre fundó Omnium Cultural y Banca Catalana,su hijo presidió Palau nombrado x Pujol y lo saqueó. Todo queda en #casanostra’

No tenen vergonya, ens insulten i encara els hem de riure les gràcies. Bon vent i barca nova!
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
el Punt-Avui – 11/11/2012 – 10:33h
Carta a García

Queda clar que, per a Catalunya i per a Espanya, aquesta campanya electoral és molt especial; si volguéssim fer èpica, diríem que és la mare de totes les campanyes i potser aquesta vegada ens aproparíem més a la realitat. Per primera vegada tindrem l’oportunitat de dibuixar una sociologia política catalana molt més realista, perquè l’argument ara és, d’una banda, els que defensen el dret a decidir dels catalans i, de l’altra, els que ens el neguen. La resta, per important que sigui, forma part d’un secundari interès, perquè el ser va sempre al davant, o hi hauria d’anar, del fer. I, com que l’objectiu és molt alt, la precampanya ja feia preveure cap on aniria la campanya, i no ens han enganyat.
El primer problema que es troben alguns per defensar el seu programa unionista és la manca d’arguments i el símptoma més clar quan passa això sempre és l’aparició de l’insult i la mentida. M’agradaria molt, i és una petició que els faig, que els que defensen el dret a ser consultats no caiguin en aquest parany de l’insult i la mentida. Tenim arguments molt potents per defensar-ho, i com més seny i mesura hi posem en la defensa, més clara serà l’evidència de la pobresa d’arguments dels adversaris. Jo, modestament, aconsellaria al president Artur Mas i els altres líders polítics que cada matí, abans de fer res, es llegissin el poema If de Keeling, una obra que el poeta fa per al seu fill i que és tot un model d’actitud.
També ho hauríem de fer tots nosaltres per suportar estoicament el tracte d’incapaços que ens fan amb les seves lliçons patriòtiques i morals. El PP ha començat la campanya amb un vídeo que destil·la tota la desesperació acumulada en veure que el seu discurs té poc ressò, i ha d’utilitzar la por com a arma política. La seva creativitat ha arribat fins a l’absurd de transmetre el missatge que, en una Catalunya independent, els García s’haurien de canviar el cognom i catalanitzar-lo. Fa molts anys vaig llegir una peça genial titulada precisament A missage to Garcia (“Un missatge a García” o “Carta a García”). És un text curt, conegut mundialment i que sovint es posa per exaltar el valor de la feina ben feta, i la importància que té per a l’èxit creure en el propi esforç i el sacrifici per assolir un objectiu. Vist el missatge dels populars, a banda de formar part de la baixa política, asseguro que no passarà a la història, com sí que hi ha passat el text de Elbert Hubbard. A banda de sentir-nos interpel·lats per la mentida i l’insult, hi ha un altre parany en el qual no hem de caure. Ells han vist que les enquestes són força coincidents en una gran victòria dels demòcrates pel dret a decidir i la seva estratègia ara és neutralitzar l’evidència enfocant-la només en els resultats de CiU. Avui són molts els polítics i analistes de Madrid que defensen l’absurd que, si Mas no tragués majoria absoluta, suposaria una invalidació de tot el procés encetat a Catalunya a partir de l’Onze de Setembre. Ignoren, o pretenen ignorar, els vots dels altres partits que també defensen el mateix.
Suposo que la nit del 25-N serem molts els que sumarem els diputats dels uns i els altres, i aquest serà el veritable veredicte democràtic d’aquestes eleccions excepcionals. La resta té molta importància partidista, però no tanta de nacional. És clar que una majoria absoluta de CiU enfortiria molt el president Mas, i l’alliberaria de les crítiques dels crítics. També seria bo per a Catalunya, però aquest procés, tal com ha dit el mateix president, s’ha de fer amb consens i amb els grups parlamentaris. Rowen, que va ser el soldat encarregat de portar el missatge a García, que era el cap dels rebels i s’amagava a la serra cubana, va assolir el seu objectiu. El 25-N vinent els ciutadans catalans lliurarem democràticament un missatge a tot el món del que volem ser.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 10/11/2012 – 22:45h
Mas vol incloure exteriors en una conselleria per construir ja l’acció internacional d’un futur estat català
Batet (CiU) reclama a Rajoy que abans de venir a Catalunya “ens pagui el que ens deu”

Barcelona (ACN).- El candidat de CiU a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, ha anunciat que en cas de tornar a governar, inclourà la competència d’exteriors en un departament per tal de construir ja l’acció internacional d’un futur estat català mentre no arriba la consulta. Mas ha indicat que aquesta matèria pujarà de rang, ara depèn del secretari del Govern, perquè es tracta d’una estructura d’estat que ja es pot anar creant sense necessitat d’esperar a què els ciutadans es pronunciïn en un referèndum. El mateix passa amb l’agència tributària catalana. Pel que fa a la resta de qüestions que no es poden anar avançant, ha apostat per fer estudis preparatius, com en el cas de les infraestructures i l’energia.

En roda de premsa, Mas ha apostat per aprofitar el temps fins que es pugui celebrar la consulta construint totes les estructures d’estat que es puguin i estudiant com fer la resta en el futur, aquelles en les quals no es pugui avançar perquè depenen totalment de l’Estat, com les infraestructures i les xarxes d’energia.

El que sí que es podria anar construint, ha dit, seria per exemple l’agència tributària, l’embrió de la qual ja es va crear amb un acord amb les diputacions. Una altra estructura seria l’acció exterior, que es pot criticar des de l’Estat i des del PP, ha dit, però no es pot prohibir, igual que tampoc poden impedir que Catalunya exercici les seves limitades competències en matèria tributària.

Tarragona (ACN).- El candidat de CiU a Tarragona, Albert Batet, ha reclamat al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que abans de venir a Catalunya i, concretament, a Tarragona -on ha fet un míting aquest dissabte- “ens pagui el que ens deu”. El també alcalde de Valls ha demanat al líder del Partit Popular (PP) que pagui “totes les factures pendents” amb Catalunya, entre les quals hi ha les expropiacions als pagesos afectats per l’A-27 a la demarcació. Batet ha fet aquestes declaracions durant l’acte ‘Les eleccions de la nostra vida’, celebrat a Tarragona, on CiU ha volgut homenatjar els caps de llista del partit a la demarcació durant la història de la democràcia.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 10/11/2012 – 22:48h
“Catalogna da sola in Ue federale” (Corriere del Ticino)
Artur Mas a Bruxelles: “Vogliamo avere gli stessi poteri di Austria o Finlandia”

Publicat al bloc del Col.lectiu Emma

(Article recomanat, publicat al diari suís Corriere del Ticino)

BRUXELLES – Il presidente della Generalitat catalana Artur Mas ha illustrato oggi a Bruxelles, in un incontro organizzato dal think tank Friends of Europe, il suo progetto per una Catalogna indipendente e membro attivo di un’Europa federale: “Gli Usa – ha detto – hanno 52 Stati con 300 milioni di abitanti, un’Europa federale con più di 500 milioni di abitanti potrebbe avere 60-70 o anche 75 Stati, tra questi la Catalogna”. Nel suo calcolo Mas sembra inserire accanto ai 50 Stati Usa, il distretto di Columbia che ospita Washington e Porto Rico. In questo contesto – insiste il presidente catalano – “la nostra aspirazione è di avere le stesse competenze, gli stessi poteri di paesi delle nostre stesse dimensioni, come Danimarca, Austria e Finlandia”. Mas ha presentato strategicamente il suo progetto politico a Bruxelles dopo che la Commissione Ue aveva, nei giorni scorsi, indicato che l’indipendenza avrebbe portato Barcellona fuori dal club comunitario. Una chiusura a cui Mas ha contrapposto una visione a lungo termine, di un’Europa che cambia “quadro” istituzionale, superando i Trattati di Parigi, Roma, Maastricht e Lisbona, dimostratisi inadeguati per rispondere alla “crisi” e sposa un modello federale. Ma se l’obiettivo di Mas è chiaro, il cammino lo è meno: il leader politico ha ricordato che “il processo” che porta all’indipendenza è iniziato sulle ali della manifestazione nazionalista dell’11 settembre in cui 1,5 milioni di catalani hanno sfilato per Barcellona e dopo la negativa del governo di Mariano Rajoy a rinegoziare i trasferimenti fiscali verso Madrid. Per andare avanti ha bisogno di “una maggioranza chiara” alle prossime elezioni regionali del 25 novembre in modo da acquisire il diritto a “decidere il nostro futuro nei prossimi anni. Se c’è questa maggioranza il processo potrà iniziare tramite un referendum sulle basi di un accordo con Madrid, come fatto dai britannici con la Scozia”.
http://www.cdt.ch/mondo/politica/72733/catalogna-da-sola-in-ue-federale.html
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 11/11/2012
La patria de la Casa de Alba, en castellà
Lo que pasa en Cataluña no es patriótico, dice la Duquesa de Alba, en la portada del ABC de 11 de noviembre
http://www.abc.es/gestordocumental/uploads/Otras/11(6).pdf . Es decir, María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay es una patriota española. Repasemos la red.
1. La patria de la duquesa son sus títulos nobiliarios.
Títulos con Grandeza de España:
Seis Ducados: XVIII duquesa de Alba de Tormes, XI duquesa de Berwick; XVII duquesa de Huéscar, III duquesa de Arjona; XVII; XI duquesa de Liria y Jérica; XV duquesa de Aliaga; X duquesa de Montoro.
Un Condado-Ducado: XIV condesa-duquesa de Olivares.
Dos Marquesados: XVI; XI marquesa de San Vicente del Barco.
Siete Condados: XVII condesa de Aranda; XXII; XIX condesa de Lerín-condestablesade Navarray de Éibar, XX condesa de Miranda del Castañar; XVI condesa de Monterrey; XX condesa de Osorno; XVIII condesa de Palma del Río; XXIII condesa de Siruela; XIII condesa de Salvatierra.
Con títulos sin Grandeza de España:
Diecisiete Marquesados: XII marquesa de La Algaba; XII marquesa de Almenara; XXI marquesa de Barcarrota; XIII; XIX marquesa de Coria; XII marquesa de Eliche; XVIII marquesa de Mirallo; XX marquesa de la Mota; XX marquesa de Moya; XVII marquesa de Orani; XI marquesa de Osera; XVI marquesa de San Leonardo; XIX marquesa de Sarriá; XII marquesa de Tarazona; XVII marquesa de Valdunquillo; XXI marquesa de Villanueva del Fresno; XVI marquesa de Villanueva del Río.
Trece Condados: XX condesa de Villalba; XXV condesa de San Esteban de Gormaz; X condesa de Santa Cruz de la Sierra; XVIII condesa de Andrade; XV condesa de Ayala; XIV condesa de Casarrubios del Monte; XIV condesa de Fuentes de Valdepero; X condesa de Fuentidueña; XVI condesa de Galve; XVII condesa de Gelves; XVI condesa de Guimerá; XXV condesa de Ribadeo; XXI condesa de Módica.
Y un Vizcondado: X vizcondesa de la Calzada.
2. La patria de la duquesa de Alba es su linaje.
Uno de los antecesores de Cayetana fue el Duque de Alba, la gran bestia negra de los flamencos, encargado de acabar con la sublevación de los nobles y los iconoclastasprotestantes. Para ello creó el Tribunal de los Tumultos, conocido por sus enemigos como «Tribunal de Sangre», en el que se ajustició a muchos de los rebeldes, incluidos a importantes nobles y aristócratas. Los Paises bajos se independizaron i hoy Flandes camina hacia la independencia.
Otro antecesor fue el Conde duque de olivares que promovió un plan de reformas encaminadas a reforzar el poder real y la unidad de los territorios que dominaba, con vistas a un mejor aprovechamiento de los recursos al servicio de la política exterior. En su opinión, la eficacia de la maquinaria bélica de la monarquía, sostén de su hegemonía en Europa, dependía de la capacidad para movilizar los recursos de sus reinos, lo cual requería una administración más ejecutiva y centralizada. Esto es lo que se llamó la Unión de Armas. Esta medida fue interpretada por los territorios de la Corona de Aragón(Reino de Aragón, Principado de Cataluña, Reino de Valenciay Reino de Mallorca) como un peldaño más en su sumisión a la monarquía.
En su mandato se reanudaron las hostilidades con las Provincias Unidasde Holanda. Sin embargo, las guerras provocaron un endeudamiento creciente por la falta de de nuevos recursos financieros, hasta llegar a la bancarrota de 1627. Olivares protagonizó en el periodo 1627-1635 un último intento de imponer sus reformas por la vía autoritaria. El descontento en el interior de los reinos peninsulares estalló por fin en 1640. El sistema de reclutamiento declarado por Olivares fue declarado contrario a las constituciones catalanas por la Diputación catalana, y los disturbios surgidos a raíz de la obligación de alojar las tropas terminaron creando un clima de tensión que desembocó en el trágico Corpus de Sangre(junio de 1640) y la secesión catalana, que no sería sofocada hasta 1652. Del mismo modo, meses más tarde, y por razones similares (esta vez las tropas eran para sofocar el levantamiento en Cataluña), se produjo la insurrección de Portugalen diciembre de 1640, que conduciría a su independencia.
3. La patria de la Duquesa de Alba son sus latifundios:
La Duquesa de Alba, junto a la Reina de Inglaterra, son las terratenientes que reciben más dinero de la perversa política agraria común de la Unión Europea; mientras nuestras empresas familiares agararias están en crisis. Varias empresas -vinculadas a la Casa de Alba, según fuentes del sector agrario- recibieron en 2011 más de 3 millones de euros, entre las que figuran Euroexplotaciones Agrarias (El Carpio, Córdoba) -unos 1,21 millones de euros-; Agralsa (Salamanca), con 894.194 euros; Eutotecnica Agraria (Sevilla), con 780.171 euros y Castrofresno (Rivilla de Barajas, Ávila), con 187.964 euros.
A pesar de ello, o gracias a ello, fue nombrada Hija Predilecta de Andalucía el día 28 de febrerode 2006por el presidente de la Junta de Andalucía, Manuel Chaves, y su gobierno. Ese día tuvo lugar una manifestación convocada por el Sindicato de Obreros del Campo a las puertas del teatro de la Real Maestranza de Sevilla, donde eran entregadas las distinciones. Los manifestantes expresaban su malestar ante el nombramiento de la duquesa, debido a que ella, en posesión de una de las fortunas más grandes de Europa, gozaría de varios beneficios económicos reportados por sus fincas y propiedades agrícolas repartidas por toda España por parte de la Unión Europea, dinero que no serían destinados de forma directa a los trabajadores. La manifestación fue disuelta por la policía, con un saldo de 14 heridos, mientras que Cayetana declaraba posteriormente a la prensa que “unos cuantos locos me dan igual” y “todos los que estaban allí son unos delincuentes”.
La apreciación de la Duquesa respecto al proletariado agrícola andaluz más combativo es muy significativa sobre su concepto de patria. También lo es la condecoración concedida por el PSOE. De hecho, para evitar una auténtica reforma agraria o nuevos episodios de revolución, el PSOE y el PP pactaron con los terratenientes, muchos de ellos nobiliarios, el modelo de subsidio agrario que aún se aplica en Andaluciía y Extremadura. Subsidio que permite a la oligarquía agraria de media España tener mano de obra barata y dócil que trabaja, o aparenta trabajar, unas semanas al año a cambio de el resto recibir el subsidio. Esta sociedad dependiente permite a la vez gestionar a los partidos PSOE-PP una enorme bolsa de voto clientelar. Los fondos para el subsidio ya se sabe que provienen mayoritariamente de la Corona de Aragón y, como denunciaba el SOC, las enormes ayudas europeas contribuyen a distanciar aún más la pirámide social en el centro sur de España. En los últimos 30 años de democracia no ha habido la más mínima ascensión social en esas zonas latifundistas, gobernadas por la izquierda jacobina, según el índice GINI que los economistas utilizan para medir las pirámides.
Ésta es la patria de Cayetana, Duquesa de Alba y Grande de España, convertida por la portada del ABC de éste domingo 11 de noviembre en paladín de la unidad española. Escoged!
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
blogs.avui.cat – 09/11/2012
Doña Alicia

EL MATÍ DIGITAL ens anuncia que Mossèn Ballarin, que fins ara ens oferia uns versets cada dia, a partir d’avui i quinzenalment ens oferirà un article. Avui comença fort, amb una carta a l’ Alicia Sánchez Camacho.

Tots coneixeu Mossèn Ballarín i també sabeu que jo en sóc un fan incondicional. Quan el vaig tenir de professor en la meva jovenesa -exactament mai he sabut de quina assignatura, perquè ens parlava de tot i més- esperava amb delit les seves classes. Sempre se’m feien curtes i sempre esperava amb delit la propera. Mossèn Ballarin va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. El que més jo estimo fou el primer de tots els que va escriure: “Francesco”. Una visió molt bonica sobre Sant Francesc d’ Assís, .

Transcric avui la carta que escriu a la senyora Sánchez Camacho.

Respetada doña Alicia.

No me conoce y me presento.

Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario. La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.

Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí.

Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: “el café para todos” ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid. Això de vostè no és Espanya, és Madrid i “sus aledaños”. Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il.lustrats començant per Carles III que d’il.lustrats en tenien ben poc ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.

Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa. Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai. Una prova és la manifestació de Barcelona. Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt parlant de la “dialéctica de los puños y las pistolas”.

Tornant a vostè.

Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos

Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.

Le voy a poner un ejemplo.

Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más. Dejémoslo. Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos. Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.

Y así estamos.

Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de les responsables.

Se lo digo con todos los respetos que se merece.

Amigablemente.

Josep Maria Ballarín i Monset.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
hispantv – 09/11/2012 – 22:13h
¿Rajoy tiene miedo del refréndum en Cataluña?

Para analizar los recientes mensajes indirectos del presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, a Artur Mas, el presidente de Generalitat de Cataluña, de cara a las elecciones catalanas tenemos al teléfono a la integrante del secretariado de la Asamblea Nacional de Catalunya, Núria Javega, desde Barcelona.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 11/11/2012
Margallo: ‘Ni un sol país de la UE acceptaria la independència'”, portada d”El Mundo
Les eleccions catalanes i el procés sobiranista continuen encapçalant les portades

‘El Mundo’: “Margallo: ‘Ni un sol país de la UE acceptaria la independència'”

‘La Razón’: “Desmuntant Mas”

‘Abc’: “Entrevista a la duquessa d’Alba: ‘El que passa a Catalunya és molt poc patriòtic”. El rotatiu també posa en portada Navarro, Sánchez-Camacho i Rivera, els partidaris del “no a la independència”

‘El País’: “Els jutges s’alien per pal·liar l’efecte de la crisi als més febles”

‘El Periódico’: “50.000 firmes per aturar els desnonaments”

‘El Punt Avui’: “Una nació diversa”, “Immigrants establerts a Catalunya analitzen la situació del país i els seus reptes de futur”: “Volen ajudar a construir un nou estat que no repeteixi els errors de l’actual i que aposti per la diversitat”

‘La Vanguardia’: “CiU voreja la majoria absoluta mentre el PP atrapa el PSC” i “El pacte fiscal se situa com l’opció preferida davant la independència”

‘ARA’: “Assaig del referèndum”
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 10/11/2012
L’espot «escandalós» del Govern

La prohibició, per part de la Junta Electoral Central (JEC), de l’espot institucional de la Generalitat destinat a promoure el vot en les eleccions del 25-N és pròpia d’una democràcia totalitària. Només una democràcia totalitària prohibeix el foment de la participació en unes eleccions, criminalitza els referèndums i amenaça d’empresonar el president de Catalunya si consulta els catalans a través de les urnes. Els quatre partits que han demanat la retirada de l’espot -PP, PSOE, ICV i C’s-, basen la seva petició en un ús suposadament partidista de la Diada d’enguany, i el socialista Pere Navarro ha arribat a dir que la campanya és “escandalosa”. Però allò que és realment escandalós és l’acusació d’aquests quatre partits. I la prova és que la JEC no ha prohibit pas l’espot pel seu contingut -d’això no en diu res-, sinó perquè incentiva el vot, i la incentivació del vot és una cosa “no emparada per la legislació electoral”. Això només ho pot fer Espanya. Sembla increïble, però és així.

És obvi, doncs, que Espanya vol una Catalunya subordinada sense ni tan sols potestat per fomentar el vot en unes eleccions. Tanmateix, cal preguntar a PP, PSOE, ICV i C’s en què es basen per dir que l’esment de la Diada és partidista? Ens estan dient, potser, que els prop de dos milions d’assistents a la manifestació eren votants de CiU? Déu meu, quanta misèria intel·lectual! I Pere Navarro encara gosa dir que l’espot només parla “d’una part de Catalunya”. Doncs no. L’espot parla de la manifestació del 1977, dels castellers, dels Jocs Olímpics, de la Constitució espanyola, de Tarradellas, de l’entrada a Europa, dels catalans d’origen espanyol… Què té de partidista i escandalós, això? Ah, sí, és clar. Si l’espot l’hagués fet el front espanyolista hi apareixerien les curses de Fernando Alonso, els partits de “la Roja”, les “orejas y el rabo” tallats per José Tomás i la Hispanidad. Si fa no fa, ves per on, la mateixa Catalunya que Franco havia somniat.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Libertat.cat – 11/11/2012 – 10:55h
El govern balear retirarà les aportacions a l’Institut Ramon Llull però no al Cervantes
La decisió s’afegeix a la política d’extermini cultural del PP, que ja incompleix quatre lleis de protecció lingüística

El Govern balear ha anunciat aquesta setmana que a partir de l’any vinent eliminarà l’aportació econòmica a l’Institut Ramon Llull amb el pretext que ja té organismes que difonen la llengua i la cultura (la Direcció General de Cultura i Joventut i el Consorci Institut d’Estudis Baleàrics). En canvi, mantindrà la seva vinculació a l’Instituto Cervantes.

Aquest fet s’emmarca en tot un seguit d’agressions del govern de Bauzá a la llengua i cultura illenques, com el decret del trilingüisme a l’escola, la castellanització de topònims o el fet d’haver de triar la llengua d’escolarització.

L’austeritat en el camp de la cultura ha colpit fort moltes entitats balears (com l’Espai Mallorca, que ha hagut de tancar) que fan una gran feina no només per la difusió cultural i lingüística sinó també per les relacions amb altres territoris dels Països Catalans.

Les reaccions, però, no s’han fet esperar. L’STEI Intersindical destaca la importància de l’Institut Ramon Llull com “una de les poques eines que compartim tots els territoris de l’àmbit cultural i lingüístic català per treballar per a la projecció exterior de la llengua dels formenterencs, eivissencs, menorquins i mallorquins”, i veu una gran contradicció en no desentendre’s, en canvi, de l’Instituto Cervantes.

Ha recordat, a més, que el govern incompleix la Constitució, que estableix que totes les llengües d’Espanya han de ser protegides, la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic i l’Estatut d’Autonomia. L’STEI considera, doncs, que la política del PP és “agressiva, radical i poc respectuosa” ja que “treballa obertament en contra de la llengua i la cultura pròpia dels illencs”.

L’Obra Cultural Balear, per la seva banda, considera que aquesta decisió “és una passa més en el deliri antimallorquí del Govern Bauzá” i que suposa “una agressió més contra la cultura i la llengua pròpia de les Balears i contra els creadors culturals d’aquestes illes”.

L’OCB ha recordat que la llengua i cultura no són patrimoni de cap govern i que la sortida de l’Institut Ramon Llull és un gran cop per als illencs, que podrien veure la internacionalització de la seva cultura. De tota manera, l’OCB farà una proposta a l’Institut per tal que continuï la tasca de promoció d’autors i creadors de les Illes.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 10/11/2012
La reducció
Si l’home anomenat Mas és el problema, disparem contra l’home i s’acabarà el problema
Per bé que ens passem la vida fent tam-tam a l’altra banda del pont aeri, amb l’esperança de trobar amb qui parlar dels nostres embolics, la veritat és que no hi ha manera. I no em refereixo tant al terreny polític, on les meses de negociació s’hauran de proveir agradi poc o molt, sinó al camp de les idees. Deixant de banda els clubs de requetès en versió postmoderna que cada dia atien el dimoni separatista des dels seus micròfons, tampoc no és fàcil trobar una gramàtica comuna entre els sectors més respectuosos. I em refereixo a gent de l’estil d’un Carmelo Encinas, les posicions dels quals són inequívocament tolerants en gairebé tot, però cauen en els mateixos paranys dels irredempts, quan parlen de Catalunya. Sens dubte, encara tenim alguns Wyoming, però el pensament global de la gent més oberta en el tema català s’assembla molt al pensament únic. I no tant perquè no vulguin revisar el concepte Espanya, que alguns estan per la feina, sinó perquè confonen seriosament el que passa al nostre país.

La fal·làcia general es basa en una distorsió de la realitat: el procés independentista és la derivada delirant d’un líder polític insensat. I tot això, no perquè hagi vist la llum de l’Estat propi, sinó perquè viu en la foscor de la seva mala gestió. És a dir, si el problema és l’home anomenat Mas i les seves tribulacions, disparem contra l’home i s’acabarà el problema. Tanmateix, ni Artur Mas no s’ha inventat aquest procés històric, ni està sol, ni es concentra tot en ell, ni li anava gens malament com a Molt Honorable, i a les proves de les enquestes em remeto, on sempre ha estat el líder més valorat, fins i tot en plenes retallades. Malgrat això, hi ha una persistent voluntat de reduir el conflicte català, amb les seves profundes arrels i raons, al simplisme d’una derivada personal embogida, i així no analitzar-ne ni les raons ni les arrels. Allò de si la realitat desmenteix el prejudici, desmentim la realitat.

Però la realitat té la tossuderia de més de 60.000 voluntaris que van recórrer Catalunya amb una urna per tal d’assajar el que significa votar pel propi destí. La xarxa de voluntaris més important de la nostra història, i sorgida del no-res! S’imaginen això a Espanya? I la realitat també és la fatiga profunda d’una gran majoria de catalans de tots els colors, nivells i procedències, com queda demostrat en totes les enquestes ad hoc. I la realitat és un país tan mobilitzat que va arribar a protagonitzar una de les manifestacions més importants de la història europea. Tot això està lògicament fusionat amb el líder Artur Mas, però ni ho ha inventat, ni ho ha creat, i no entendre que es tracta d’un polític liderant un procés ciutadà, i no a la inversa, és no entendre res. És per això que és tan difícil el diàleg, perquè parteixen de la negació de la realitat. I amb aquesta distorsió, el debat és molt esotèric i molt inútil.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/encatala/20121110/54355030020/pilar-rahola-la-reduccio.html#ixzz2BrS6xKGe
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Libertat.cat – 08/11/2012
Manifesto federalista dels intel·lectuals espanyols

El gran problema del manifest signats pels 300 (teòrics) intel·lectuals espanyols i publicat el darrer diumenge a El País no és pas el que hi diuen -tot i que fa la impressió, de nou, que l’hagi redactat el desorientat assessor de la campanya d’en Pere Navarro- sinó com ho diuen: talment com si tots els catalans i catalanes fóssim ximples. I no només una mica ximples: no únicament ens deixem manipular per la perfídia de CiU, sinó que cal que vinguin de fora a obrir-nos els ulls.

Quanta raó tenen: què faríem sense ells? Com ens en podríem sortir sense comptar amb els seus gens interessats consells, davant del “creixent secessionisme estimulat per Convergència i Unió, des del Govern de la Generalitat, així com per altres forces polítiques d’afinitat nacionalista”? Com ens defensaríem, pobrets de nosaltres, front el “nacionalisme exacerbat” dels independentistes que “converteixen la seva particular idea d’Espanya en el boc expiatori sobre el que carregar tots els malestars”, quan és tan sols una “exigua minoria” la que “des de la resta d’Espanya es proposa fer tres quarts del mateix amb la seva idea de Catalunya”?

Com ens adonaríem -el milió i mig d’enzes acabats que vam omplir els carrers de Barcelona l’Onze de Setembre-, si no ens diguessin que ens deixem enganyar miserablement per un “programa de construcció nacional” que no només “rebutja la presa en consideració de les propostes d’entesa [entre (la resta d’)Espanya i Catalunya]” sinó que, aplicant un gooebbelisme de darrera fornada, silencia o relega “a tots aquells ciutadans catalans que no subscriguin aquell programa de secessió”?

On aniríem a parar, si aquesta colla d’intel·lectuals altruistes no ens expliquessin que ni CiU ni la resta de formacions polítiques que “exacerben i absolutitzen” un “debat nacional i nacionalista”, violentant “la llei democràtica, feta per tots i per a tots” es dediquen a prendre’ns el pèl, atès que no creuen en la necessitat que Catalunya esdevingui un Nou Estat Europeu? Com comprendríem, ànimes càndides i provincianes, que es limiten a “concórrer, una rere l’altra, a les cites electorals amb programes edulcorats, indolors i sense cap cost polític, social o econòmic” amb l’única pretensió d’eludir “les seves greus responsabilitats en l’errada gestió de la present crisi econòmica”?

A banda d’una consideració de sentit comú i lògica elemental -a cap ximple no li agrada que li diguin o recordin que és ximple-, no s’entén que aquests 300 eximis intel·lectuals espanyols, si creuen que els catalans i catalanes som tan i tan bètzols com per a deixar-nos manipular tan fàcilment i barroera, s’entestin en voler que seguim formant part d’aquest seu Estat espanyol*, tan il·lustrement superior, intel·ligent i infal·lible?

dimecres 7 de novembre del mmxii

Perdó, volíem dir “Espanya”: no aconseguim alliberar-nos de la tendenciosa “construcció nacional” convergent.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
8TV – 10/11/2012 – 23:23h
Albert Rivera i Alfons López Tena, cara a cara
Video
Els candidats a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Albert Rivera, de Ciutadans, i Alfons López Tena de Solidaritat Catalana per la Independència han debatut cara a cara a 8 al dia.

http://link.brightcove.com/services/player/bcpid1588814393001?bckey=AQ~~,AAABchwM4pE~,LvFrPHYJm51zNcbnHsHYiIgzUdGNI1uh&bclid=0&bctid=1959321350001
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
CATALUÑA: LIBRE DE MENTE Y ALMA – 10/11/2012 – 23:26h
LO QUE QUEREMOS ESCUCHAR, parte I
Hace pocas horas escuchamos los primeros mensajes de apertura de campaña, precedidos en días pasados por incesantes abre bocas que hemos interpretado descarnadamente. He aquí nuestra interpretación:

ALBERT RIVERA, Ciutadans: Soy español y quiero seguir siendo español en una región española.
ORIOL JUNQUERAS, Esquerra: Nuestro ideal es la justicia social y por eso queremos la Independencia
ARTUR MAS, CIU: Necesito una mayoría de catalanes que se una a la marcha triunfal.
DURAN i LLEIDA, MAS: No creo en la independencia, pero estoy dispuesto a hacer piña.
SANCHEZ CAMACHO, PP: Si nos portamos bien y callamos, nuestros amos nos darán de comer.
JOAN HERRERA, ICV: Independencia sí, con pan y circo verde.
ALFONS LOPEZ TENA, SI: Independencia como sea.
PERE NAVARRO, PSOE: Juntos pero separados.

Existen tres tendencias definidas respecto a la Independencia: los del SI, los del NO y los del SI pero NO.

Para amenizar la campaña se han publicado unas encuestas recientes, salidas anoche de los hornos de Madrid y de Cataluña, en las que, con leves diferencias, se evidencia la fuerza de las tres tendencias.

INDEPENDENCIA , con o sin costo social.
Partidos: CIU, SI, Esquerra e ICV.
Fuerza en votos: 70% +/-

SEGUIR EN ESPAÑA, como ahora.
Partidos: PP y Ciutadans.
Fuerza en votos: 17% +/-

FEDERACION: estado asociado o algo parecido.
PSOE en solitario.
Fuerza en Votos: 13% +/-

La encuesta muestra que el 30% +/- de encuestados no expresan sus preferencias, no quieren votar o siguen indecisos. Viendo la fuerza de los Independentistas, los cambios por fluctuaciones de este sector tendrían poca influencia en el resultado final. Otra información que demuestra la encuesta es que CIU ha tomado una ruta ascendente, PSOE baja sin remedio, PP se estanca y Esquerra tiende a subir. O sea que el resultado de las votaciones estaría cantado, a menos que sucediera una hecatombe imprevisible.

LO QUE QUEREMOS ESCUCHAR deberá pues venir de los ganadores. Los otros, PP, Ciutadans y PSOE estarán en la fiesta como invitados, pero sin derecho a bailar ni probar bocado. Es a los evidentes ganadores a quienes les vamos a exigir respuestas claras sobre los asuntos que inquietan a los catalanes.

PREGUNTA Nº 1:
Sr. Artus Mas:
¿Cómo funcionará el Gobierno Independentista que surja el 25 de Noviembre, cuando el Estado español cierre el financiamiento? En otras palabras, cuando la Hacienda Pública, el Sr. Montoro para ser más precisos, obedeciendo las órdenes de torpedear al Gobierno de Cataluña, imparta la orden para que no transfieran o depositen los fondos públicos correspondientes, o suficientes, en la cuenta de la Generalitat, en ese momento ¿qué acciones ha previsto, que hará el Gobierno catalán para evitar la quiebra?

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 10/11/2012
Jordi Bilbeny: ‘La gent ha de saber la veritat de la història’
L’historiador explica a l’Espai VilaWeb que l’origen de Cervantes i el descobriment d’Amèrica han estat manipulats
Jordi Bilbeny ha dedicat bona part de la seva vida a investigar la nostra història, especialment tots aquells fets que per un motiu o per un altre han estat ocults. Aquesta setmana ha fet una conferència a l’Espai Vilaweb per a parlar-ne i per explicar els resultats de les seves investigacions sobre la descoberta catalana d’Amèrica i sobre l’origen de Cervantes. L’escriptor d’Arenys, membre de l’Institut Nova Història, considera que la història de Catalunya ha patit un procés de manipulació i tergiversació des del segle XVI per afavorir la construcció d’una nova històra en favor de l’estat espanyol i de la Corona de Castella.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 10/11/2012
Rafael Luna demana la independència de Tarragona
Vol que sigui “una comunitat uniprovincial més d’Espanya”, perquè “Barceluña ens roba!”

El PP llança un nou desafiament al taulell polític català: que Tarragona s’independitzi de la resta de Catalunya i passi a ser “una comunitat uniprovincial més d’Espanya”. El cap de llista del PP tarragoní, Rafael Luna, mirant de ridiculitzar la proposta de referèndum d’Artur Mas, s’ha preguntat avui: “Per què no tenim el dret a decidir ser una comunitat uniprovincial més d’Espanya?”

Mirant de fer-se seus els arguments del catalanisme, i reinterpretant-los, ha proclamat: ” Barceluña ens espolia i ens roba!”

Per justificar la proposta de comunitat uniprovincial espanyola, ha fet un llistat de totes les excel·lències que té la “província”: “Tenim petroli, dues centrals nuclears, uns bons vins, qualitat en els arrossars, exportació de fruits secs, destins turístics de primer nivell…”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Blogs.mesVilaweb.cat – 10/11/2012 – 23:41h
Ampliació interna de la UE: Escòcia no és Turquia

Una notícia molt poc comentada a casa nostra fa referència al recent informe del parlament britànic sobre com quedaria Escòcia a la UE en cas de que el Sí guanyés el referéndum de 2014. Així, el passat mes d’octubre el parlament britànic ha publicat un informe sobre aquesta qüestió, un informe que ha estat escrit pel prestigiós professor d’Oxford Graham Avery, director general honorari de la Comissió Europea. En relació a la manera d’integrar un estat escocès a la UE, Avery diu que si els escocesos han estat ciutadans de la UE durant quaranta anys, i ho volent continuar essent, difícilment se’ls hauria de fer sortir i tornar a entrar. “Escòcia no és Turquia” i no es pot tractar els escocesos com si fossin ciutadans d’un país que mai no ha format part de la UE, com ara és el cas dels turcs. Aquesta opinió ha estat defensada fins fa poc pel propi comissari Almunia, que va dir a Barcelona fa unes setmanes que “no era clar que ciutadans europeus amb drets adquirits (i moneda en el cas català) poguessin ser-ne desposseïts d’un dia per un altre, en cas de secessió d’un territori d’un estat ja membre de la UE, com si res”. Almunia ha perdut prestigi rectificant les seves declaracions a Madrid, perquè els polítics amb prestigi són els que diuen el mateix a Berlín i Atenes (Martin Schulz) i són els que no van canviant de parer per quedar bé en un lloc o un altre en funció del públic que tenen al davant. En aquest sentit, compte que la UE no acabi com l’Estat autonòmic espanyol: que els britànics vulguin deixar la UE sense perdre l’Espai Econòmic Europeu (la lliure circulació de persones, béns i capitals és el gran èxit europeu, de la què en gaudeixen Noruega i Suïssa) potser anticipa el fracàs del cruïlla històrica que té al davant la UE: per l’egoïsme dels vells estats-nació a cedir més poders a la UE prevaldrà la renacionalització a més construcció europea?

1.- És curiós que qui amenaça més amb vetos i expulsions de la UE sigui Espanya, un país que amb la seva ruïna econòmica, i la seva incapacitat per reformar-se tot imitant bones pràctiques d’altres països, está posant en risc no només la moneda única sinó fins i tot el projecte d’unió europea.

Cal recordar que, molt més important que la UE (embrió d’unió política que encara no té poders fiscals, ni unió bancària, ni suficient legitimitat democràtica), és l’espai econòmic europeu de lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. Noruega i Suïssa no formen part de la UE però tenen accés a aquesta lliure circulació que és el gran èxit europeu dels darrers 60 anys. I són dos dels països més pròspers del món en molts indicadors econòmics i socials.

Així, que els britànics vulguin marxar de la UE (però no pas d’aquest espai econòmic europeu que ells anomenen “internal market”) pot voler dir que anticipen el fracàs del procés de cruïlla històrica en qué es troba la Unió Europea: o més unió (fiscal, bancària, política…) o renacionalització.

I és que mentre alguns països segueixin fent trampes al solitari com Espanya els alemanys no voldran avançar cap a una més gran integració de la Unió Europea: així per exemple, quan Rajoy diu unió bancària només li interessa diner europeu per tapar el forat de Bankia sense cedir competències de supervisió financera de la banca espanyola al Banc Central Europeu (Frankfurt) o a l’Agència Bancària Europea (Londres).

El que segur que no té futur és una Unió Europea on hi convisquin el mercat laboral més eficient del món (Dinamarca) amb el mercat laboral més ineficient del món desenvolupat (Espanya): la divergència econòmica és segura, tal com està passant des que la bombolla immobiliària ha punxat a Espanya.

L’europeisme d’Espanya és de caixer automàtic, he sentit a dir a Brussel.les: si algun dia s’acaben els diners europeus que Espanya rep, molt probablement s’acabi el sentiment pro-europeista dels espanyols.

2.- Enmig de la campanya de la por i de les amenaces que PP i PSOE llancen contra els catalans en cas d’hipotètica independència, incapaços com són d’oferir res positiu als catalans per a que segueixin dòcilment acceptant el centralisme madrileny, de la Gran Bretanya ens arriba un article publicat al The Economist el passat 3 de novembre molt interessant (http://www.economist.com/news/britain/21565663-many-legal-unknowns-would-follow-scottish-independence-breaking-up-hard-do).

En el setmanari econòmic més influent del món es diu que “una Espanya ultra-dependent de la UE (pel que fa a rescats i a intervencions) no podrá vetar una Escòcia independent dins de la UE”. Aquesta opinió desmenteix rotundament el ministre espanyol d’Exteriors García-Margallo, que repeteix una vegada i una altra que tot nou país “s’haurá de posar a la cua” dels països candidats a l’adhesió.

3.- The Wall Street Journal acaba de fer un duríssim article contra el sistema bipartidista espanyol, tot dient que a Espanya les reformes són ineficients i que el president espanyol Mariano Rajoy té unes maneres excessivament diletants de fer política, tot ajornant al màxim la presa de decisions urgents, fins al punt de comparar-lo amb un líder del partit comunista xinès. L’article “Espanya rescatada però no salvada” dóna fins i tot noms i cognoms de polítics espanyols de PP i PSOE que són presentats com a exemples de mediocritat i amiguisme: http://online.wsj.com/article/SB10001424052970204840504578086224291581676.html.

El món és infinitament més gran que la bombolla mediàtica madrilenya. Els catalans ens hauríem d’independitzar mentalment dels mitjans de comunicació de Madrid (jo no he donat cap entrevista sobre la falsa polèmica de la comissària Redding creada per El Mundo fa 15 dies, tot i que em van trucar molts mitjans madrilenys), que ningú no llegeix ni té en compte fora de les fronteres espanyoles, i està molt més atents al que diu la premsa internacional.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 10/11/2012 – 23:50h
Les raons dels altres (4): els utòpics

En tres articles previs he examinat les principals raons que addueixen els que s’oposen a la independència i defensen el manteniment de la situació actual. Avui em proposo examinar les d’aquells que consideren inacceptable tant la independència com la situació actual perquè creuen que hi ha una alternativa intermèdia superior. Ens poden servir de guia les col·laboracions que Alfredo Pastor, Josep Oliver i Luis Conde han fet recentment a La Vanguardia (respectivament, el 19.10.12, el 20.10.12 i el 24.10.12). Significativament, el títol de la segona és “Hi ha alternatives”.

Cap d’aquests autors no qüestiona la viabilitat d’una Catalunya independent (Oliver és el més explícit: “El debat no és sobre la viabilitat de Catalunya, que està fora de dubte”), ni la insostenibilitat de l’ statu quo (Pastor: “El govern espanyol no ha ofert a la gent d’aquí participar en cap projecte comú, potser perquè no en té”; Oliver: “El present maltractament fiscal, lingüístic i polític”; Conde: “¿És aquest un model que podem finançar? Imagino que la majoria dels espanyols saben que no”). Tot i això, tots tres es manifesten contra la independència (Pastor: “Tots aquells que creiem que el procés que podria acabar en un estat propi per a Catalunya no és l’única ni la millor solució per a ningú”; Oliver: “La independència no sembla avui desitjable”; Conde: “A curt termini, hi perdem tots”). Significativament, cap dels tres autors no justifica aquesta oposició. No m’estranya, tractant-se de tres opinions de bona fe: sostinc que el debat independentista només té sentit des del punt de vista sentimental; des de l’econòmic queda clar que la independència és la millor opció pel que fa al benestar material dels catalans. El que sí que fa Oliver és argumentar la impossibilitat de la independència en el context present: considera que l’Espanya que quedaria després de la secessió estaria tan endeutada que seria pràcticament inviable, que “per evitar una desgràcia més gran” (s’entén que vol dir que els creditors no poguessin recuperar els seus crèdits) Europa obligaria Catalunya a mantenir-s’hi unida i que Catalunya no s’hi podria negar perquè naixeria molt endeutada i també dependria del suport financer exterior. No cal ni dir que aquesta explicació està lluny de justificar l’afirmació “La independència no sembla avui desitjable”.

En qualsevol cas, tots tres autors es mostren entusiasmats amb una alternativa intermèdia entre la situació actual i la independència; Pastor: “Si el govern (espanyol) pot i vol proposar […] una revisió de tota la nostra unió fiscal i canvis en l’estructura política del país, que potser requeririen un canvi constitucional […], el govern espanyol hauria d’autoritzar […] la consulta”; Oliver: “El dret legítim a decidir obriria el camí cap a una solució confederal, en què Catalunya podria passar a ser subjecte polític propi, amb relacions bilaterals amb Espanya i disposant dels instruments que defineixen un estat (fiscals, judicials, educatius o d’altres) […] l’estat espanyol [hauria de] reconèixer l’existència d’una sobirania catalana […] amb un marc fiscal molt diferent de l’actual”; Conde: “Si fóssim capaços d’establir un sistema asimètric en les competències assignades a cada autonomia”. En definitiva, tots tres autors proclamen la superioritat d’una solució que s’assembla al pacte fiscal que el Parlament va votar majoritàriament el 25 de juliol passat, al programa electoral del PSC i a la insistència de Sánchez-Camacho que el PP estaria disposat a dialogar sobre un “model singular per a Catalunya”.

Aquestes propostes no són improbables: si Artur Mas i la força social que té al darrere no afluixen, és possible que tard o d’hora el govern espanyol i les forces polítiques espanyoles (el que anomenem “Madrid”) abandonin la seva intransigència i, forçats pels seus creditors, seguin a negociar posant sobre la taula una oferta prou atractiva per a una Catalunya que es mantingués dins d’Espanya. En l’extrem, podrien arribar a autoritzar una consulta que inclogués aquesta opció sabent que Mas no s’hi podria negar i que molt probablement en resultaria guanyadora.

És a dir, les solucions intermèdies entre l’statu quo i la independència són probables. Tanmateix, quanta ingenuïtat per part dels que les proposen! Perquè l’únic camí que podria portar a la taula de negociació i a la millora de la situació de Catalunya dins d’Espanya és el que està seguint Artur Mas: la decisió sincera -i per tant convincent- d’escindir-se.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 10/11/2012 – 23:54h
L’Europa que no té dret a decidir

Que Nova Gal·les del Sud, l’estat federat més gran d’Austràlia, hagi reconegut fa tres setmanes el dret a decidir de l’Alt Karabakh és aquesta mena de notícies que recorden que a Europa hi ha encara uns quants forats negres.

L’Alt Karabakh n’és un dels més foscos: una regió de població armènia, cristiana, que administrativament forma part de l’Azerbaidjan, un estat culturalment turc i de majoria musulmana. Va ser el primer conflicte ètnico-territorial que va esclatar en plena descompressió impulsada per la perestroika de Gorbartxov, que culminaria amb la descomposició de l’URSS.

Encara no s’han esvaït les seqüeles d’aquell daltabaix històric, quan d’aquí dos anys se’n compliran vint-i-cinc de la caiguda del Mur de Berlín. Serà el 2014, l’any d’Escòcia i de Catalunya, dos països que tenen més bones expectatives de futur que no pas alguns dels forats de l’est europeu com l’Alt Karabakh. L’Azerbaidjan té la paella pel mànec a l’hora de negar als armenis el dret a decidir, gràcies a les immenses reserves de gas i de petroli àzeris que exploten companyies occidentals sota la mirada atenta de l’OTAN.

El laberint moldau

N’hi ha altres, de forats heretats del comunisme, com el de Moldàvia, que no és negre del tot perquè el conflicte és més reconegut internacionalment. La Unió Europa, l’OTAN i Rússia observen inquiets l’escenari ètnico-territorial moldau, una barreja de laberint i trencaclosques. L’antiga república soviètica de Moldàvia és, de fet, la regió romanesa de Bessaràbia que Stalin es va annexionar el 1939 pel pacte Molotov-Ribbentrop.

Ara grans sectors de la societat moldava malden per acostar-se a la UE, i qui sap si en un futur reunificar-se amb Romania. Una aspiració, però, a la qual sempre s’ha oposat la regió de Transnístria, poblada per russos, i que per curar-se en salut ja va fer el 1990 una declaració unilateral de sobirania posant-se sota la protecció del Kremlin i provocant l’èxode de la població moldava. Tant Moscou com Brussel·les estan d’acord a buscar fórmules federals, però qui més els frena és Moldàvia, precisament, perquè no vol renunciar a Transnístria tot i ser culturalment russa. La seva instransigència se li pot acabar girant en contra i retardar el procés d’acostament a la UE.

El malefici ètnic

Que petits estats com Moldàvia exigeixin la propietat d’un territori sense tenir en compte les persones que l’habiten és un, diguem-ne, malefici ètnic heretat del nacionalisme de l’estat nació al qual van pertànyer els moldaus, en aquest cas, el de matriu russa. És la reacció ressentida que fa que, per exemple, fins al 1989, a Moldàvia la llengua romanesa s’hagués d’anomenar obligadament moldau i s’hagués d’escriure amb caràcters cirílics, com el rus. (Una cosa semblant a allò de l’aragonès oriental imposat pel Partit Popular a la Franja de Ponent.)

És aquest sentit de propietat territorial el que va dur la Sèrbia de Milosevic no només a negar el dret a decidir de Kosovo, sinó a fer-hi neteja ètnica. Per això Sèrbia no reconeix Kosovo i Espanya és solidària amb Sèrbia, ignorant que la UE ja parla amb els kosovars d’una futura integració que la diplomàcia espanyola no podrà impedir. Entre altres coses perquè Brussel·les no pot perdre l’ocasió de tapar forats negres. El nacionalisme espanyol -com el serbi- fa ferum ètnica, per més que, a Madrid, il·lustrats de la FAES s’escarrassin a invocar Jürgen Harbermas i a escampar aromes de patriotisme constitucional.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 11/11/2012 – 02:00h
La força política a les xarxes socials
CiU és el partit més influent i el que més seguidors té a Twitter, mentre que Iniciativa és el que menys Junqueras és qui en treu més profit, tot i no ser el candidat més seguit

Al marge de qui obté majoria absoluta o qui ocuparà el segon lloc com a força amb més escons al Parlament, una de les dades rellevants que va donar a conèixer el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) és la del gairebé 30% d’indecisos que encara no saben a qui votar el 25 de novembre. Una dada molt sucosa en plena campanya electoral i que servirà perquè els partits polítics utilitzin una de les armes que està més de moda per influir: les xarxes socials, un camp on CiU se situa com el partit més influent a Twitter i on Ciutadans és el més actiu a Facebook, segons un estudi de la consultora de comunicació i relacions públiques Porter Novelli.
El treball pretén discernir la capacitat d’influència que tenen els partits polítics i els seus candidats a les xarxes socials. I una de les conclusions a què arriba és que el nombre de seguidors no és proporcional a la influència del seu missatge. La capacitat real de poder repercutir va vinculada a l’amplificació dels missatges i a la capacitat d’interaccions en cadena que genera una piulada o un canvi d’estat a Facebook.
CiU i el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, són els més influents a Twitter. La federació és el partit amb més seguidors -18.745- i el que sap dirigir millor el seu missatge, amb un 77,60% de repercussió. La segueix la formació republicana, amb 16.430 seguidors i un 76,60% d’impacte. En aquesta mateixa llista el PSC i Ciutadans empaten, amb un 75,50%, tot i que la diferència en nombre de seguidors sigui substancial -els socialistes en tenen 4.000 més-. La llista la tanca Iniciativa, amb 3.732 seguidors i una capacitat d’influència del 69%, una posició que xoca amb la del seu líder, Joan Herrera, que amb un 77,60% és el segon polític amb més capacitat d’influir a les xarxes malgrat ocupar el quart lloc en la llista dels candidats més seguits, amb 13.300 seguidors, al darrere d’Alfons López Tena, Albert Rivera i Oriol Junqueras, qui en té quasi 30.000 i és el que treu més profit de les xarxes socials, on obté una repercussió del 81,80%.
L’altra gran xarxa social és Facebook, on Ciutadans és el partit que més interacció i participació té amb els seus seguidors, amb un 38%, no gaire lluny dels socialistes, que amb un 32,50% ocupen la segona plaça tot i que Navarro no tingui un perfil oficial. Per candidats, Oriol Junqueras també ocupa la primera plaça en aquesta xarxa social, amb un 60% d’interacció, a molta distància de López Tena i Sánchez Camacho, qui el segueixen amb un 19% de participació. Artur Mas ocupa la quarta plaça amb un 11%.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 10/11/2012
Qui hi ha darrere el vídeo del novaiorquès independentista?
La blocaire de +VilaWeb Liz Castro ha investigat qui és Sharif i què s’amaga darrere el seu vídeo

El vídeo d’un novaiorquès, en Sharif, que explica al món ‘la lluita de Catalunya per la independència’ després d’haver passat l’Onze de Setembre a Barcelona va crear molta expectació i va tenir molt d’èxit a principi d’aquesta setmana a les xarxes. La blocaire de +VilaWeb Liz Castro ha investigat qui és Sharif i què s’amaga darrere el seu vídeo i ho explica en el seu bloc.

Castro explica que ha parlat amb ell a través de missatges directes de Twitter i que no es vol identificar. Li ha explicat la seva relació amb Barcelona i més coses. Però la blocaire es pregunta: ‘I si és un fake? I què voldria dir ser un fake? Que passaria si resulta que és d’una agència publicitària? O d’un partit polític català intentant fomentar la independència? O d’un partit unionista intentant, una vegada revelada la veritat, que tots quedin com uns tontets? I si només llegeix un guió? Si viu a Catalonia?’
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 10/11/2012
Publiquen un guia humorística de com expulsar els catalans de la UE
Es tracta d’un text irònic i extens que ha escrit Antonio Baños i que publica en català a Eldiario.es de Madrid

‘És un fet. Ens foten fora. Ai quina pena. Ai quin neguit. Homes de negre passaran casa per casa traient-nos els pocs euros que tenim al matalàs. Rectors amb una fusta a la mà expulsaran els Erasmus catalans de tot Europa.’ Així comença la divertida ‘Guia pràctica de l’expulsió catalana de l’euro’, escrita per Antonio Baños i publicada en català a Eldiario.es de Madrid.

La guia diu que hi ha salvació: ‘Els nostres germans d’Espanya, pel nostre bé, ens enviaran a un lloc encara més sinistre i fosc: la Somàlia europea. Gràcies a Déu, Catalunya és terra de cooperants i ens podrem enviar les ONGs a nosaltres mateixos.’ A continuació, explica el motiu del manual: ‘Per una sincera vocació de servei i per informar l’enganyat (i en general idiota, delirant i traïdor) públic català de les mentides del ‘nazionalisme’ excloent raticida i herbicida, heus aquí una guia pràctica i racional del procés d’expulsió de la UE.’

Per sort, no tot serà fàcil, diu Baños: ‘Es dóna el cas que, segons algunes fonts, els catalans són persones i, es veu, tenen drets -encara que votin a Mas-. Així que allò que El Mundo i El País veuen tan senzill i bíblic com l’èxode català té encara algunes arestes.’

Comença explicant què passarà el dia després: ‘La primera acció pública després de la independència serà un acte tremendament controvertit. Al Parlament Europeu, un parell de fornits segurates agafaran per les aixelles al vice-president de la Cambra i el fotran en un avió deportat cap a Barcelona. Aleix Vidal-Quadras, tot i no ser partidari del procés, és català i va guanyar el seu escó representant també a catalans. És inapel.lable doncs, que l’expulsió dels catalans comenci amb un ferm cop d’efecte.’

A continuació, la guia tracta la qüestió complicada de la ‘ciutadania’ i els drets que hi van associats: ‘Anem a la falòrnia aquesta dels drets ciutadans. No hi ha manera humana de treure-li a algú la seva ciutadania. Ho diu fins i tot la constitució de la Indisoluble. I per un acte de benevolència injustificable, el Regne d’Espanya ens va permetre als catalans una doble ciutadania: l’espanyola i, de retruc, l’europea.’ I alerta: ‘Sembla fàcil. Però el problema és com es treuen uns drets adquirits. Per explicar-ho: no és el mateix no deixar que algú se’t fiqui al llit que fotre’l fora després d’haver-hi passat la nit.’

I continua sobre els drets de ciutadania: ‘Expulsar Catalunya és una acció entre estats, col.lectiva. Però els drets son individuals. Així que, de fet, l’expulsió de Catalunya s’haurà de fer català per català. Cap problema. Espanya i la UE disposen de diners, advocats, temps i recursos de sobres per dedicar-s’hi els anys que calguin.’

Però aquesta idea d’expulsar catalans un per un, segons la guia,
genera un problema nou: ‘Va, expulsem catalans. Però, aviam…Qui és català? Sí, ja ho sé, el que viu i treballa a Catalunya. Aquest criteri pot ser suficient quan es tracta d’una ampliació de drets com en el cas de la nacionalitat catalana.’

La guia continua explicant les estrambòtiques situacions que caldria superar per expulsar Catalunya de la UE tractant la qüestió econòmica: ‘La inevitable expulsió farà tornar aquells aranzels que ens empobriran i que fan salivar als nostres amics d’Ebre enllà. <> diran els gran poders exportadors. Però per restituir l’honor d’Espanya i per tal d’acomplir la seva justa revenja, tots els països posarem barreres a Catalunya. Per primera vegada, Xina, Rússia, Europa, els Ayatolàs i els chavistes es posaran d’acord per tal de no vendre res als catalans. Serà maco de veure. I fàcil i barat d’aplicar.’

Baños repassa també explica el difícil camí de Catalunya per poder tornar a formar part de la UE, les llargues negociacions que caldran i la diferència en el tracte que tindrà Escòcia respecte Catalunya: ‘Perquè Brussel.les admetria a Escòcia i no a Catalunya? Les raons objectives son evidents: Els escocesos parlen anglès, venen whisky i tenen a Sean Connery. El catalans -que només podem oferir a Joel Joan- som una colla d’il.luminats que fem patir sense aturador a Felix d’Azua i a Boadella.’

Al final, després d’uns quants laments, Baños conclou: ‘Ai las, quina por, no ens deixaran res, només la llibertat, que deia l’escocès aquell.’
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 11/11/2012 – 19:11h
Zapatero afirma que la constitució està per sobre de la voluntat democràtica
Qui pretengui desunir aquest país es trobarà amb la soledat’, ha dit

L’ex-president del govern espanyol i ex-secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, ha trencat el seu silenci sobre el procés sobiranista de Catalunya i ha avisat que ‘qui pretengui desunir aquest país es trobarà amb la soledat’. L’ex-president del govern espanyol ha afirmat també que no hi ha voluntat democràtica superior ‘que la de respectar la constitució i les lleis.

‘Avui més que mai necessitem estar units. Units per seguir afirmant els valors que per molta crisi, i aquesta és molt dura, són essencials’, ha continuat Zapatero, que ha assistit a un acte d’homenatge pòstum al batlle durant 28 anys de la localitat espanyola de Camponaraya, Antonio Canedo, mort el passat mes de gener a causa d’un aneurisma d’aorta.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 11/11/2012 – 19:13h
Tots els espots oficials de la campanya del #25N
Recollim tots els vídeos que han fet els partits per la campanya de les eleccions parlamentàries catalanes
La campanya electoral porta els partits a una producció de material de propaganda molt gran. Alguns amb pressupostos molt més grans que d’altres, però la inversió econòmica no és garantia d’originalitat, qualitat o èxit. Si més no, en els espots de campanya, que tenen un impacte prou gran en l’estratègia de les campanyes. Per això, hem recollit els espots oficials de cada formació en un sol espai per poder comparar i descobrir aquells que encara no heu vist.

clicar enllaç per veure els videos
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 11/11/2012 – 19:16h
Rajoy crida a files les ambaixades contra la independència
Ofensiva del ministeri d’Exteriors espanyol per unificar el discurs del cos diplomàtic davant “el desafiament independentista català”

L’aparell de l’Estat espanyol ha començat a escalfar motors. La primera mostra ha estat l’ordre emesa per part del ministeri d’Afers Exteriors, al cos diplomàtic escampat arreu del món per tal que assumeixin l’argumentari del govern espanyol contra una eventual independència de Catalunya. L’objectiu de la instrucció del ministre José Manuel García-Margallo a les 118 ambaixades i les 11 representacions en organismes internacionals és “unificar el discurs i la veu” davant el procés sobiranista que viu Catalunya.

El manual de combat mediàtic i polític que l’executiu de Mariano Rajoy ha fet arribar al cos diplomàtic està pensat per contrarestar el relat descrit pel president de la Generalitat, Artur Mas, a diversos mitjans i organismes internacionals amb el que intenta internacionalitzar el conflicte.

Així mateix la instrucció insisteix que el govern espanyol ha fet una crida a la negociació i recorda als representants del Regne d’Espanya al món que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea.

En aquesta línia cal entendre l’acció de l’ambaixador espanyol a Londres, Federico Trillo, que va escriure un carta al Financial Times en la qual advertia que no seria “ni prudent ni just” comparar els casos de Catalunya i Escòcia responent una columna d’opinió publicada anteriorment.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••