Recull premsa ANC
Dilluns, 19 de novembre de 2012
Directe.cat – 19/11/2012
Debat a 7, guanya la independència
L’unionisme es queda sense arguments de pes davant l’asfixia que suposa Espanya mentre menysté el dret a decidir del poble català
El debat de TV3 entre els set candidats a la presidència de la Generalitat era complicat i s’ha convertir en algun moment amb un guirigall, però la conclusió, després de dues hores intenses, és que el bloc pel dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i SI) han guanyat el pols. Mas ha estat sencer defensant el dret per decidir del poble, però li ha passat factura els pactes amb el PPC i les polítiques de dretes en les retallades, a Navarro li ha pesat la seva indefinició i l’oblit dels seus, Sánchez Camacho ha estat tocada i enfonsada per la demagògia espanyolista de Rivera; d’Herrera, destacar que encara porta el fre de mà nacional posat, de Junqueras que mira més enllà i no està per debats estèrils i de López Tena que té les idees clares i que ha lluït en el debat.

Catalunya fora de 14.000 tractats, la última amenaça del PPC

El primer bloc del debat de candidats de TV3, dedicat a les relacions entre Catalunya i Espanya, CiU, ICV-EUiA, ERC i SI han defensat una consulta i un estat propi, mentre que PSC, PPC i C’s continuar formant part d’Espanya. Populars i socialistes han coincidit a afirmar que Catalunya podria quedar fora de la UE. “Dret a decidir, però també dret a saber. Europa ja li ha dit que no, però vostè creu que Catalunya estarà dins d’Europa. Tornarem a la pesseta? Posarem unes fronteres amb els veïns del País Valencià?”, ha preguntat Navarro. Sánchez-Camacho ha estat més taxativa i ha enumerat resolucions de diferents organismes, a més de recordar les paraules del president de la Comissió Europea. “Per què no explica als catalans que no tindríem mercat únic, que l’euro el tindríem com Kosovo?”, ha preguntat. És més, ha remarcat que el mateix Foreign Office diu que Catalunya quedaria fora del FMI, de l’OTAN i de 14.000 tractats. “I fora del sistema solar no?”, ha bromejat el candidat de SI, Alfons López Tena.

Mas: “Totes les propostes realitzades des de Catalunya les darreres dècades han quedat retallades i, en alguns casos, mutilades”

Artur Mas ha opinat que la discussió sobre el que passarà “no és la pertinent”, i ha intentat centrar el debat en sobre si els catalans tenen dret o no a decidir lliurement el seu futur. Al seu parer, Europa encara no s’ha pronunciat. “No ho diu la Comissió Europea, vostès pressionen perquè la CE ho digui, però no se n’han sortit”, ha assegurat Mas a Camacho, que ha negat pressions i ha lamentat indignada que “una persona assenyada” com el president català digui ara això. “Li he llegit la resolució de la Comissió”, ha insistit la popular. Junqueras ha assegurat ser testimoni de pressions del PP a Europa perquè es posicioni en contra del manteniment d’una Catalunya independent dins del marc europeu. Segons Junqueras, que ha estat eurodiputat, l’única condició que a ell sempre li han comunicat és que hi hagi un mandat democràtic, i el mateix ha dit Alfons López Tena.

Carbasses al federalisme de Navarro

El candiddat del PSC ha tornat a reivindicar una consulta que vingui a través d’una reforma constitucional, i fins i tot s’ha ofert a acompanyar Mas a negociar-ho amb Rajoy, i ha explicat que els socialistes volen reformar la Constitució per convertir l’Estat en federal. La resposta que ha rebut Navarro contra el plantejament federalista ha estat gaire unànime, ja que ni CiU, ni PPC, ni ERC ni ICV-EUiA han considerat possible un acord per modificar la Constitució. La més dura en mostrar-ho, però, ha estat la candidata del PPC que ha retret a Navarro que el seu model no l’accepten ni els mateixos socialistes. “Vostè encara s’ha d’aclarir a casa seva. Perquè vostè ara treu aquí un federalisme que no li compren ni a Sabadell, ni a l’Hospitalet, ni a Badalona”, ha criticat, tot considerant que el PSC “diu que està enmig perquè no és ni carn ni peix”.

Junqueras a Navarro: “Si en 21 anys no han fet res del què proposen, ara no ens expliqui sopars de duro”

Des d’ERC, Oriol Junqueras ha carregat contra els socialistes perquè “els seus” van estar “vint-i-un anys governant l’Estat i no han fet res per promoure tot el que ara diuen”. “I ara ens promet que faran el que no han deixat fer? I més quan la resta de dirigents socialistes vénen a desmentir-li-ho en els seus mítings?”, ha preguntat el republicà. En aquest sentit, Junqueras ha criticat que PPC i PSC insisteixin en pertànyer a l’Estat quan “és un model que ja hem provat i no funciona”. “Provem ara el nostre model i si no funciona, proposin entrar de nou a Espanya. Tot i que de tots els que han marxat d’Espanya mai ni un ha volgut tornar”, ha sentenciat.

Herrera: “El que han de fer les lleis és adaptar-se a la democràcia i si aquest país vol decidir el seu futur, decidim-ho”

El candidat d’ICV-EUiA, Joan Herrera, ha assegurat que el “federalisme per la via del bon rotllo no va”, i que ara per ara “el que uneix al catalanisme és l’enemic comú del centralisme del PP”, i ha defensar el dret a decidir com l’única via per solucionar el problema. Herrera, a més, ha retret que l’encaix de Catalunya amb Espanya s’hagi convertit en impossible i s’ha situat entre “l’independentisme que tot ho arregla” i el federalisme “il·lús” que creu que pot pactar amb PP i PSOE.

López Tena: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”

López Tena, per la seva part, ha opinat que després d’anys d’intentar redreçar la situació amb Espanya amb l’Estatut i el pacte fiscal només queda la independència, per així acabar amb la situació de 225.000 nens que no poden sopar perquè només tenen un menjar al dia, i ha insistit a demanar que “no ens barallem per la misèria” i anem cap a la independència.

Bloc de crisi econòmica ple de retrets entre CiU-PP-PSC

La crisi econòmica i el balanç de Govern dels dos darrers anys han marcat el segon bloc del debat de TV3 i tant el socialista Pere Navarro com la popular Alícia Sánchez-Camacho, han coincidit amb Joan Herrera en criticar les retallades que ha portat a terme el Govern en els darrers dos anys. A més dels retrets a Mas, però, se n’han fet de mutus. Navarro ha lamentat l’actitud de Sánchez-Camacho per haver criticat les mesures econòmiques de CiU quan el PPC ha estat el soci preferent en aquesta matèria.

A més, ha assegurat que Navarro i el seu partit no poden “donar lliçons” en aquest àmbit perquè, segons ella, els socialistes han gestionat malament l’economia tant a Catalunya durant l’època del govern tripartit com a l’Estat, en els anys de Zapatero al capdavant de l’executiu. El PP és l’única formació que té “l’aval”, ha declarat, de fer polítiques econòmiques que garanteixen la recuperació. Mas s’ha defensat assegurant que aquestes han estat, precisament, les prioritats del seu govern i ha acusat els ha acusat de fer servir “demagògia” a l’hora de parlar dels ajustaments.

Herrera acusa Mas de patir una forma patològica d'”insensibilitat social”.

Per Herrera CiU ha preferit fer cas dels dogmes que marcava Angela Merkel i ha dit a Mas que pateix una forma patològica d'”insensibilitat social”. Junqueras ha evitat els enfrontaments directes amb la resta de candidats i ha assenyalat les propostes que els republicans prioritzen perquè Catalunya surti de la crisi econòmica. La primera i principal és coneguda: la independència i ha defensat la redistribució de la pressió fiscal i ha assegurat que les mesures per sortir de la crisi que ha estat aplicant CiU han estat equivocades. Rivera ha defensat la necessitat de suprimir estructures administratives a Catalunya per rebaixar el dèficit públic i poder destinar els diners que s’estalviïn a millorar l’estat del benestar. Per últim, el candidat de SI, Alfons López Tena ha estat molt clar amb la seva exposició. Segons ell, per moltes propostes que es facin la situació a Catalunya continuarà sent la mateixa mentre formi part de l’estat espanyol.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 19/11/2012
Front espanyolista de Navarro, Camacho i Rivera contra l’Estat propi
Mas pregunta als líders del PSC, PP i C’s si Catalunya té dret a decidir i no obté resposta en el debat de TV3
Per: Pep Lloveras
El que s’intuïa un tots contra Artur Mas s’ha acabat convertint aquesta nit en el debat de TV3 en un front espanyolista, encapçalats per Pere Navarro i Alicia Sánchez-Camacho i amb Albert Rivera d’ariet, contra l’Estat propi. Els líders del PSC i el PP han entrat en el cos a cos amb el candidat de CiU amb un argument coincident: Europa no acceptaria l’ingrés d’una Catalunya independent a la UE, basant-se en una suposada declaració del president de la Comissió Europea, Jose Manuel Durao Barroso. Mas ha contraatacat negant que sigui una posició ja decidida per la UE i que en tot cas en aquests moments, ha dit, “no és la discussió pertinent”, sinó el pas previ, el referèndum.

“El poble té dret a decidir el seu futur, sí o no? Els escocesos i els quebequesos ho han pogut fer emparats pels seus Estats. Per què no podem els catalans emparats pels espanyols? A qui fa por això?”, ha incidit el dirigent nacionalista, fent seva la màxima de la democràcia. Simplement. Ni Camacho ni Navarro, visiblement incòmodes amb la pregunta, no han respost i s’han tornat a referir a Europa.

El candidat socialista, una mica absent, ha parlat aleshores de la “cerimònia de la confusió” entre CiU i PP, entre “la independència i el centralisme”, i ha defensat la via federal, però no ha trobat cap soci. Ningú ha donat credibilitat a la seva proposta, ni tan sols el cap de llista d’ICV, Joan Herrera, que ha recordat que ell ho defensava però que PP i PSOE mai ho han volgut, i ha apostat sense matisos pel dret a decidir. Amb tranquil·litat, Mas ho ha aprofitat per recordar la trajectòria autonomista dels últims 30 anys per fer encara més fort la seva posició: “Senyor Navarro, li accepto que tingui un altre model però després dels estatuts del 1932, del 79 i del 2006, que han estat retallats i algun liquidat, com aquest últim, els proposo que vostès i el PP s’asseguin un dia i facin una proposta al poble de Catalunya. Parlin-ne, perquè de moment no hi ha alternatives”, ha assenyalat. Tampoc no hi ha hagut resposta.

Secundant el discurs de la por de Camacho, Navarro ha indicat que no serà Catalunya qui pugui dir si estaria dins o fora de la UE i ha acusat Mas de plantejar-se saltar-se la llei. El líder del PSC ha assegurat que el federalisme és un camí més fàcil que l’independentisme, però quan Mas li ha preguntat en què es basava, el lider socialista ha citat Alfredo Pérez Rubalcaba davant la sorpresa general. El silenci del plató ha estat la resposta més contundent. Però Mas s’ha guardat una última carta per rebatre l’acusació que va anar a la reunió amb Rajoy amb les cartes marcades i amb la intenció de provocar el trencament: “Teníem un acord amb els partits catalans favorables al pacte fiscal de negociar fins el 2013, però el no va ser rotund, total”.

Junqueras i Tena demanen “més claredat”

Pel seu cantó, el líder d’ERC, Oriol Junqueras, s’ha posat al costat de Mas en el debat nacional i ha recordat que en els 21 anys que el PSOE ha governat “no han fet res del que prometien” de federalisme. “No expliquin sopars de duro. Els propis dirigents socialistes el desmenteixen cada cop que vénen aquí. El seu model no ha funcionat. Provem el nostre”, ha demanat Junqueras a Navarro, i ha fet valer la seva professió d’historiador per dir que cap país que ha abandonat l’Estat espanyol n’ha demanat el reingrés.

Junqueras i el líder de Solidaritat, Alfons López Tena, han demanat a Mas que sigui més “explícit” a l’hora de parlar de la independència “perquè només així Europa i el món ens faran cas”. “Si no, seguiran pensant que és un tema intern espanyol”, ha remarcat el president d’ERC. “Claredat, senyor Mas. Estat propi no significa res”, ha exclamat López Tena. Tots dos, amb un discurs pedagògic dirigit més de cara l’espectador que a la picabaralla del debat, s’han mostrat convençuts que la independència és a l’abast i han recordat que durant el segle XX es van constituir més de la meitat dels estats actuals que té Europa.

El debat social, de baixa intensitat

El segon bloc del debat, no tan intens, ha estat marcat per les polítiques socials. Mas ha justificat les retallades per l’objectiu de dèficit que “imposa Madrid” i Europa, i pels comptes que va heretar del tripartit. El candidat de CiU s’ha referit a un article de l’exconseller Antoni Castells en què fa uns mesos ja alertava que tots els estats d’Europa estarien obligats a passar la tisora. Com era d’esperar, Navarro i Herrera han estat els més crítics i han assegurat que unes altres polítiques són possibles i posar fi a la línia de l’austeritat. “Vostè ha estat fred amb el patiment”, li ha etzibat el líder ecosocialista, mentre que el del PSC ha explicat les seves propostes per recaptar més impostos, insistint en recuperar l’impost de successions.

Camacho ha atacat Navarro per la gestió del govern tripartit, però també ha criticat Mas per cost “de les polítiques identitàries”, mentre que Junqueras ha exposat com a principal escull l’espoli fiscal. “Cada any marxen 16.000 milions d’euros que no tornen”, ha lamentat, com un dels arguments principals per a la independència. De les acusacions de la campanya d”El Mundo’ contra Mas i CiU només n’ha parlat Rivera i molt tangencialment. El joc brut sembla que s’ha quedat en alguns mítings i a les pàgines del diari madrileny.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 18/11/2012
El debat no aclareix res
Mas desafia el PSOE i el PP a presentar una alternativa de consulta · Navarro, convençut que el govern espanyol permetrà el referèndum
Artur Mas ha evitat el cos a cos amb els altres candidats en el debat electoral de TV3; ha mantingut el discurs sobre el full de ruta per a fer una consulta aquests quatre anys vinents, amb la idea d’un estat propi, i ha convidat el PP i el PSOE a pactar una alternativa d’encaix Catalunya-Espanya que també se sotmeti a votació. La tensió s’ha centrat, en la qüestió de la independència, en dos grups: per una banda Junqueras, López Tena i Herrera, defensant la consulta, i Sánchez Camacho i Rivera, per una altra. Tots han criticat la indefinició de Navarro.

Segons Mas, no hi ha alternatives espanyoles de l’encaix de Catalunya, punt en què ha topat amb Sánchez Camacho, que li ha retret que no volgués negociar amb Rajoy. En la rèplica Mas ha revelat que havia pactat amb ICV-EUiA i ERC per mirar de negociar el pacte fiscal amb el president espanyol fins a la primavera o l’estiu –era un acord intern amb els partits que havien donat suport al pacte fiscal al parlament–. ‘Primavera o estiu. Fixi’s si hi havia ganes de poder negociar. No era un caixa o faixa.’

La dirigent del PPC ha acusat Mas d’haver convocat les eleccions per no haver de continuar governant i tapar la mala gestió de la crisi. A parer seu, l’excusa del cop de porta del govern espanyol al pacte fiscal no val perquè ‘Mas no va voler negociar, sinó portar Catalunya a un camí sense retorn’.

Navarro i Camacho: Una Catalunya independent restaria fora de la UE

Navarro i Camacho han negat al candidat de CiU, Artur Mas, que un estat català continués formant part de la UE. Camacho ha brandat una resolució de la Comissió Europea; Navarro ha dit ras i curt que ‘Europa ja havia dit que no’. Mas ha defensat que la UE encara no s’ha pronunciat i ha reivindicat la força de la democràcia, igual que Oriol Junqueras i Alfons López Tena. Tots tres, juntament amb Herrera, han recriminat als PSC i als PPC que vulguin continuar en un estat que no funciona. Navarro ha estat l’únic que ha considerat possible de pactar amb el PP i el PSOE una reforma federal de la constitució.

Per Navarro, si la consulta que es proposa des de Catalunya és legal i acordada, ‘el govern espanyol no pot dir que no’; que ell era partidari del federalisme, igual que el PSOE i el seu secretari general , Alfredo Pérez Rubalcaba.

Per Oriol Junqueras, la independència és una qüestió d’urgència, i ha desafiat a convocar un referèndum per a demanar el reingrés a Espanya en una eventual Catalunya independent en cas que fracassés la Catalunya independent. Alfons López Tena, per la seva banda, ha remarcat que l’estat espanyol ‘ha robat 300.000 milions des de 1986 a Catalunya’. A més, ha lamentat que ‘mentre alguns partits treballen perquè els votants del PSC i del PP puguin participar en una consulta, socialistes i populars treballin perquè els catalans no puguin votar’.

La gestió i les retallades

La crisi econòmica i el balanç de govern d’aquests dos darrers anys han marcat el segon bloc del debat de TV3 entre els set candidats a la presidència de la Generalitat. Els caps de llista dels partits que han fet oposició aquesta última legislatura han estat contundents en les crítiques a l’acció de govern i han atacat les retallades de l’executiu presidit per Artur Mas. En especial, les dels serveis socials com l’educació, la sanitat, etc. Mas s’ha defensat dient que aquestes eren, precisament, les prioritats del seu govern i ha acusat els caps de llista de la resta de formacions de fer demagògia a l’hora de parlar dels ajustaments.

El candidat d’ICV-EUiA, Joan Herrera, ha acusat el president de la Generalitat de voler amagar després del dret de decidir ‘la seva mala gestió’, i li ha retret les retallades i els presumptes casos de corrupció que esquitxen CiU.

Junqueras ha estat l’únic candidat de l’oposició que ha evitat el ‘cos a cos’ amb Mas, ha demanat a Navarro si realment els seus socis del PSOE eren federalistes, i ha defensat la independència, com van fer en el passat ‘holandesos , argentins, portuguesos, mexicans’.

Com han demanat el vot?
El debat de candidats de TV3 ha finalitzat amb un minut per a cada líder dels set partits perquè demanessin el vot a la ciutadania o defensessin la seva opció. El candidat de CIU, Artur Mas, ha aprofitat aquest temps per assegura que Catalunya viu un moment “excepcionalment dur i apassionant al mateix temps” i ha assegurat que per prendre les “decisions excepcionals” que requereix el moment, “també calen majories excepcionals”. Ha afegit que la defensa del dret a decidir, poder fer una consulta i construït un “estat propi” necessita grans majories i per això ha fet una crida a “fer pinya” perquè ha assegurat que el país “necessita durant un temps curt un lideratge fort” per construir una Catalunya amb un “millor futur”.

Per la seva part, Pere Navarro ha assegurat que tant els que volen votar un partit en contra de les retallades com si volen apostar per la part sobiranista, els ciutadans tenen diverses opcions però ha afegit que el PSC és “l’única opció” que garantirà el treball per reactivar l’economia i fer-ho amb una Catalunya “que pugui continuar vinculada amb Espanya” però “en millors condicions”. Ha demanat el suport als ciutadans “per continuar fent polítiques de justícia, de reactivació econòmica, solidàries i transparents” i per aconseguir “una Catalunya millor que la present”.

La candidata del PP català, Alícia Sànchez Camacho, ha centrat el seu discurs final en demanar el suport d’aquells que volen “evitar que es divideixi la societat catalana” i aquells que “no volen trencar amb Espanya”, així com els que volen sortir de la crisi. Ha assegurat que la seva formació és un “partit decisiu” tant a l’Estat espanyol com a Europa i que pot evitar “que ens trenquin i ens separin”. Ha assegurat que el vot per al PPC “farà una Catalunya forta, dins d’una Espanya de tot”.

Des d’ICV-EUiA, Joan Herrera, ha demanat “concentrar” el vot d’esquerres per aconseguir una alternativa real a les polítiques de retallades i en defensa dels drets socials ja que ha assegurat que la llibertat també es guanya amb aules menys massificades, menys llistes d’espera i evitant “que paguin justos per pecadors”. “No prometo miracles, però si coherència i honestedat”, ha declarat.

Per la seva part, Oriol Junqueras (ERC) ha assegurat que el 25-N se celebren “les eleccions més importants de la història” i ha mostrat la seva preocupació perquè després de les eleccions “algú vulgui abaratir els somnis” i “surti del camí” que ha assegurat que cal seguir. Aquest camí és per a Junqueras el de la independència, per això ha dit que ERC serà “el soci més fiable” per aconseguir-ho, però també ha afirmat que ERC és una “alternativa social”. El republicà ha instat els electors a “ser protagonistes de la construcció d’un nou país”.

El candidat de C’s, Albert Rivera, ha començat demanant que no el votin “aquells que volen separar Catalunya de la resta d’Espanya”, perquè ha afirmat que ja tenen CiU, ICV-EUiA i ERC, ni “aquells que vulguin rescatar banquers i no persones”, que ha dit que ja tenen el PP i el PSC, i ha demanat el suport dels que aposten per més transparència, una llei electoral amb llistes obertes, més serveis per a les persones i la supressió d’estructures polítiques.

Per últim, el candidat de SI, Alfons López Tena, ha assegurat que fins ara els catalans ho han intentat “tot” amb l’Estat espanyol i fins ara segons ell ha fracassat, per això ha defensat que cal optar per un país independent “com els 193 que hi ha al món” per poder tenir més recursos, prendre les pròpies decisions i, en definitiva, “una repúblcia de Catalunya pel poble, del poble i per al poble”.

ACN
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 19/11/2012
Les millors frases del debat
Resum de les intervencions dels set candidats dels partits amb representació parlamentària
Artur Mas (CiU)

“Amb ERC, ICV i Laporta vam posar l’estiu de 2013 com a data límit per negociar el pacte fiscal. Rajoy ens va tancar del tot la porta”

“El debat és si tenim dret a decidir com escocesos o quebequesos. Quan es pugui votar ja posarem els arguments sobre la taula”

“Jo no he convocat les eleccions per proclamar demà la independència sinó per convocar una consulta en quatre anys”

“Totes les propostes realitzades des de Catalunya les darreres dècades han quedat retallades i, en alguns casos, mutilades”

“Si PP i PSOE tenen una proposta pels catalans posin-se d’acord i ens la presenten”

[a tots els partits] “Lamento el seu populisme i demagògia; tots els governs, també França, estan retallant”

[a ICV] “Han fet un desastre monumental allà on han gestionat: habitatge, aigua…”

“Hem intentat mantenir al màxim els pilars de l’estat del benestar”

Pere Navarro (PSC)

“Nosaltres plantegem el federalisme, continuar amb Espanya amb millors condicions”

[A Artur Mas] “Sortirem d’Europa? Tornarem a la pesseta? Hi haurà fronteres?”

[A Artur Mas] “Vostè fa una pregunta trampa, Catalunya dins de la UE? Això no depèn de nosaltres”

“Estem a favor d’una consulta com a Escòcia, però PP i CiU no estan disposats a negociar-la”

[A Artur Mas] “Com deia Tarradellas, en política es pot fer tot menys el ridícul”

“Catalunya necessita un millor finançament, més recursos. Però tenir més diners no vol dir utilitzar-los millor”

“Alícia Sánchez-Camacho un dia d’aquests demanarà l’ingrés al Partit Socialista”

“L’herència que hem deixat els socialistes són hospitals i col·legis públics”

[A Alícia Sánchez-Camacho] “Ara diuen que estimen Catalunya, però vostès demanaven signatures contra l’Estatut i demanaven el boicot als productes catalans”

“Si estan contra les retallades i volen continuar a Espanya millorant les condicions, votin PSC”

Alícia Sánchez-Camacho (PP)

“Les eleccions demostren mala gestió de CiU. La solució és seguir a Espanya. Somos la opción de seguir unidos ”

[A Pere Navarro] “El federalisme no li compren ni a l’Hospitalet ni a Sabadell”

[A Pere Navarro] “S’avergonyeix de defensar una Catalunya que és Espanya”

“No hem pressionat la Unió Europea perquè digui res”

[A Pere Navarro] “Vostès no són ni carn ni peix!”

“El PSOE va deixar un power point del Corredor Mediterrani”

Joan Herrera (ICV-EUiA)

“Aspirem a liderar l’alternativa, perquè parlem del país quotidià”

“El que no podem fer amb el debat del dret a decidir és amagar la resta de debats”

“El que han de fer les lleis és adaptar-se a la democràcia i si aquest país vol decidir el seu futur, decidim-ho”

“En dos anys tothom s’ha empobrit menys els rics que ho són igual o més”

[A Artur Mas] “Diu que no li agrada retallar, m’ho crec, però li agrada menys eliminar privilegis”

[A Artur Mas] “El seu cercle virtuós ha estat un cercle desastrós”

“Ens hem sentit sols al Parlament però molt acompanyats al carrer”

“Hem d’expulsar la corrupció d’aquest país”

“En pocs anys CiU ha passat de socialcristià a neoliberal”

[A Artur Mas] “No han lluitat contra la pobresa, han lluitat contra els pobres”

Oriol Junqueras (ERC)

“Som la força més fiable del poble de Catalunya per a la independència”

“Negociar amb Espanya no té sentir perquè no només no compleix amb Catalunya sinó que és l’estat més incomplidor davant del món”

[A Albert Rivera] “No es pot triar entre el pare i la mare perquè tots dos són independentistes”

“Jo sóc testimoni que l’Estat espanyol pressiona la Comissió Europea”

[A Pere Navarro] “Si en 21 anys no han fet res del què proposen, ara no ens expliqui sopars de duro”

[A Albert Rivera] “Amb quin partit [en referència a PP i PSOE] vol pactar tots els canvis que vol fer?”

“Més de la meitat d’estats d’Europa han proclamat la independència en aquest segle XX. Hem de parlar clar”

“El mal de l’economia catalana és la manca d’ingressos que l’Estat imposa, però recuperar amb l’euro per recepta allò que s’ha perdut amb l’impost de successions és injust”

“Que facin un banc dolent per rescatar un Estat dolent i que ens agafi ben lluny”

“Deplorem els partits que ens neguen dret a decidir i que obliguen a marxar a treballar fora els nostres joves”

Albert Rivera (C’s)

” Cataluña es una comunidad libre dentro de España. La solución es arreglar España, no romperla ”

[A Pere Navarro] “Vostès són incapaços de canviar la llei electoral i ara volen canviar la Constitució?”

“No em voteu els que voleu separar Catalunya d’Espanya, tampoc els que vulguin rescatar banquers!”

“Parlem del que som. Jo no renego del que sóc, català i espanyol. Pensem en les persones”

Alfons López Tena (SI)

“Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”

“Jo em dic López i no sóc espanyol. Som un sol poble i no ens dividiran”

“L’estat propi no surt a la Wikipèdia”

[A la resta de candidats] “O bé es presenten en unes eleccions espanyoles o ja viuen en una Catalunya independent”

[A Pere Navarro] “Quants milions d’euros li deu el seu partit a bancs i caixes?”

[A Sánchez-Camacho] “Per què vostè no renuncia a la independència d’Espanya?”

[A Sánchez-Camacho] “També ens faran fora del sistema solar?”

“Avui hi ha 225.000 nens a Catalunya que només fan un àpat al dia”
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 19/11/2012
L’u per u del debat
Els candidats, vistos pels “seus” redactors de campanya
Presidint el debat; per Quico Sallés

Artur Mas aquest vespre no ha fet de candidat de CiU. De fet, els altres candidats l’han entronitzat i l’han tractat de President. Fora del cos a cos, mantenint un paper institucional ha arribat a mantenir-se out en alguns moments del debat. “He fet tertúlia amb mi mateix”, admetia en conversa amb els periodistes quan ha acabat la disputa dialèctica entre els set candidats. To pedagògic, pin de “President”, corbata fosca, sensatesa i tallant els debats més espinosos amb xifres i números han estat els elements que Mas ha utilitzat per no fer malbé el millor actiu que té la campanya de CiU, el seu candidat. “L’escolti, escolti,…” reposat dirigit als altres ha estat el seu màxim aliat. Mas ha entrat president i ha presidit el debat, i a més, amb comoditat i cortesia.

La reacció arriba massa tard; per Jordi Palmer

Pere Navarro ha fet un mal començament de debat, entestat a reproduir fil per randa els eixos bàsics del seu discurs de campanya i sense prestar atenció als seus contrincants. No ha estat fins les acaballes de la segona part que el candidat del PSC ha començat a treure pit i a replicar els atacs que ha rebut de totes bandes, especialment des de la candidata del PP. Navarro ha tingut doncs una reacció tardanera, que difícilment li haurà fet recuperar el crèdit que ha perdut durant les tres primeres quartes parts del debat. Els números que ha dibuixat a la carpeta -per indicar els ingressos que podria aconseguir el Govern, han estat el moment còmic d’un debat on el mateix moderador li ha cridat l’atenció per la manca de participació.

Alícia, de la fúria a la calma; per Bernat Ferrer

La candidata del PP Català ha viscut dos debats, durant la nit d’avui: el primer, sobre Catalunya-Espanya, un pèl crispada, brandant uns suposats “papers de la Unió Europea” i enfrontant-se amb Artur Mas. “Vostè deixa 840.000 aturats”, li ha retret ja des d’un principi, per bé que el “bloc social” era el segon. Però quan el candidat de CiU l’ha respost, contundentment, amb prou feines ha sabut balbucejar: “No hem pressionat la UE perquè digui res!” Després de la pausa publicitària, més calmada, s’ha limitat a esbossar algunes de les propostes populars.

Vestida de blanc immaculat, color que l’afavoreix, no ha tingut cap mena de pietat amb Pere Navarro -“Vostès no són ni carn ni peix!”, “No sap defensar la Catalunya que se sent espanyola!”.- i ha optat per fer com si Albert Rivera ni existís. La por a perdre votant espanyolista li ha fet mossegar-se la llengua en més d’una interrupció del líder de C’s. Malgrat tot, la claca popular, a mig debat, ja ha promogut l’etiqueta #aliciagana. Ha convençut als seus, amb dubtes de si ha caçat cap nou votant. De fet, com apunten la majoria d’enquestes.

Herrera, maneres de cap d’oposició; per Jordi Palmer

Joan Herrera no ha estat mai el tipus més divertit ni el més ocurrent de la colla i això no és cap secret, però al debat ha sabut superar la seva manca d’empatia amb un discurs sòlid i clar, molt centrat en la necessitat de desenvolupar noves polítiques socials encarades a protegir els més dèbils. A més, el candidat d’ICV ha protagonitzat un mini cara a cara amb Artur Mas del que n’ha sortit amb lluïment, mostrant unes maneres de cap de l’oposició que sens dubte desenvoluparà en la propera legislatura, encara que no sigui el titular d’aquest càrrec.

Junqueras, el professor absent; per Albert Balanzà

El candidat d’ERC ha estat en alguns moments desaparegut del debat, potser com un professor que enxampa els alumnes en una guerra de guixos, perquè no ha entrat en el guirigall ocasional de la resta de candidats. Només s’ha enfrontat en dues ocasions a Rivera i una a Navarro per recriminar-los el seu unionisme, i ha defensat Mas donant-li la raó quan Alícia Sánchez-Camacho ha negat que l’Estat espanyol hagi pressionat la Comissió Europea perquè es pronunciï contra la independència de Catalunya.

López Tena, fora del quadrilàter; per Carles Batalla

Fidel a la seva indumentària habitual (corbata vermella, camisa blanca i el pin de l’estelada cada cop més visible), López Tena ha quedat enfosquit per la resta d’adversaris polítics, com si el fet de no implicar-se en els enfrontaments l’hagi condemnat a l’ostracisme. En els pocs moments de protagonisme del què què ha gaudit (se l’ha vist incòmode amb Pellicer i ha arribat a dir: “començo amb els zero segons que tinc”), ha intentat ser constructiu i, enlloc d’encetar picabaralles personals, ha etzibat alguns comentaris irònics. No ha rebut interpel·lacions o atacs directes i igualment les seves preguntes han caigut en un forat negre. Durant la campanya no ha escatimat crítiques a les polítiques econòmiques de Mas però al plató de TV3 López Tena ha cedit aquest rol.

Rivera, l’indignat de vellut; per Bernat Ferrer

El líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha sorprès bona part de l’audiència transmetent dos missatges fins ara poc associats a la seva formació: la lluita contra “la classe política”, “els poderosos” i els bancs, i una proposta de reforma a fons de l’Estat espanyol, una mena de “tercera via” entre el PP i el PSOE. Lluny queden les demandes d’escolarització en castellà i d’una TV3 bilingües. Ja se li pressuposen. Força tuitaires han quedat descol·locats.

Enfundat en el vestit més elegant del debat, ha buscat una vegada i una altra el cos a cos amb Alícia Sánchez-Camacho, que l’ha esquivat en tot moment. Volia fer entrar-la en contradiccions davant el votant unionista, sense èxit. Veient-ho, ha optat per mirar de vendre el seu producte a una audiència molt concreta: aquell ciutadà que, si fóssim a Valladolid, estaria dubtant entre votar IU, UPyD o en blanc. Herrera, que no s’esperava que ningú li disputés aquest flanc, amb prou feines ha sabut reaccionar. Amb el seu estil sempre afilat, Rivera ha fet emprenyar als qui sempre s’emprenyen amb ell. El nou votant que perseguia, possiblement no estava mirant el debat de TV3.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 19/11/2012
Les notes dels experts de l’ARA sobre el debat electoral: Artur Mas, el millor; Pere Navarro, el pitjor
Els analistes constaten que el candidat de CiU surt indemne, valoren bé Junqueras i són severs amb el fons i les formes de Navarro i Camacho. Posen les notes Toni Soler, Albert Om, David Miró, Imma Tubella, Josep Ramoneda i Salvador Cardús
1. Toni Soler

ARTUR MAS (7). Presidencial, no el van acorralar mai i va buscar el cos a cos amb el PP eficaçment.

PERE NAVARRO (4). No es va poder encarar a Mas i Camacho. Poc convincent i lent de reflexos.

A. SÁNCHEZ-CAMACHO (5). Entre Rajoy i els pactes amb Mas, només li quedava atiar la por a la independència.

JOAN HERRERA (7). Cap de l’oposició en polítiques socials, però no va posar Mas en greus problemes.

ORIOL JUNQUERAS (8). Tranquil, explícit i contundent a estones, amb vocació de govern.

ALBERT RIVERA (7). Hàbil, concret i menys crispat que altres cops. Això li va restar protagonisme.

ALFONS LÓPEZ TENA (5). Vehement amb el dret a decidir, la tendència a simplificar el va apartar del nucli del debat.

2. Albert Om

ARTUR MAS (7). Més president que candidat. Amb menys il·lusió que les últimes setmanes.

PERE NAVARRO (4). Perdut buscant l’equidistància entre Artur Mas i Sánchez Camacho.

A. SÁNCHEZ-CAMACHO (7,5). Una de les guanyadores. Va defensar amb més serenitat del que és habitual.

JOAN HERRERA (7). Va ser el més incisiu i això li va valer que Mas el tractés com a cap de l’oposició.

ORIOL JUNQUERAS (7,5). Didàctic i conciliador, va fer miniconferències enmig del debat.

ALBERT RIVERA (6). Va tenir un discurs brillant, però arguments pobres i repetitius.

ALFONS LÓPEZ TENA (6,5). Si fos pels seus dots d’orador al debat, té el lloc al Parlament assegurat.

3. David Miró

ARTUR MAS (7). Sobri, convincent i molt efectiu en els cara a cara amb Camacho i Navarro.

PERE NAVARRO (3). Sense cap cop d’efecte, va passar desapercebut. Poc creïble en l’argumentació federalista.

A. SÁNCHEZ-CAMACHO (5). Efectiva en el cos a cos, tremendista en l’argumentació antiseparatista i fluixa en economia.

JOAN HERRERA (6). Impecable a favor del dret a decidir i contundent amb CiU. Catastrofisme excessiu.

ORIOL JUNQUERAS (6). Guant blanc amb Mas i to pedagògic. Minut d’or en la refutació del federalisme.

ALBERT RIVERA (7). Sense el llast de la gestió de Rajoy es va erigir en la força de l’espanyolisme regeneracionista.

ALFONS LÓPEZ TENA (5). No va aprofitar la seva gran oportunitat. Va anar de més a menys al debat.

4. Imma Tubella

ARTUR MAS (7,5). Serè, seriós, president. Tenia la pressió més alta de tots. Va aguantar bé.

PERE NAVARRO (2). Confós i poc creïble, potser perquè no es creu el que defensa. Fora de joc.

A. SÁNCHEZ-CAMACHO (2,5). La seva política de la por cansa. És més intel·ligent que això. Repetitiva.

JOAN HERRERA (4,5). Nerviós, tens. Es movia molt. Certa amnèsia amb el tripartit i un pèl demagògic.

ORIOL JUNQUERAS (7). Clar, pedagògic i transparent. Hauria de somriure més sovint en les intervencions.

ALBERT RIVERA (4,5). Bon discurs, però tan unionista com inútil. Discurs perillosament populista.

ALFONS LÓPEZ TENA (7). Bon polemista i argumentador, però és monotemàtic i això li resta confiança.

4. Josep Ramoneda

ARTUR MAS (6). Va anar una mica sobrat, una mica per sobre dels altres candidats.

PERE NAVARRO (4). Va representar la timidesa i la música conservadora de l’esquerra de sempre.

A. SÁNCHEZ-CAMACHO (4). Sánchez-Camacho va fer gala del malhumorat discurs de la por.

JOAN HERRERA (5). El candidat d’ICV va exhibir la combativitat de l’esquerra de sempre.

ORIOL JUNQUERAS (5). Junqueras va presentar-se com la força tranquil·la que defensa la independència.

ALBERT RIVERA (4). Albert Rivera va escenificar la ficció de no formar part de la classe política.

ALFONS LÓPEZ TENA (4). Clar i contundent. Fa servir, potser perquè cal, terminologia de guerrilla.

5. Salvador Cardús

ARTUR MAS (9). Es refia més de generar confiança que de desqualificar l’oponent. Té l’argumentació més consistent.

PERE NAVARRO (4). Parlar d’un canvi federal de la Constitució és com dir que la Terra és plana. És rídicul.

A. SÁNCHEZ-CAMACHO (2). La mentida per bandera i la por com a argument. Hipocresia total.

JOAN HERRERA (4). Va oblidar set anys de govern de l’esquerra i la poca reacció amb la crisi. Mal informat.

ORIOL JUNQUERAS (8). Informació contrastada i bones respostes a la demagògia de la resta.

ALBERT RIVERA (4). Brillantor malaguanyada i oportunista i recurs a l’antipolítica més populista.

ALFONS LÓPEZ TENA (6). Va demostrar ser un candidat amb habilitat per fer-se notar en el debat.

NOTA MITJANA

ARTUR MAS (7,3)

PERE NAVARRO (3,5)

A. SÁNCHEZ-CAMACHO (4,3)

JOAN HERRERA (5,6)

ORIOL JUNQUERAS (6,9)

ALBERT RIVERA (5,4)

ALFONS LÓPEZ TENA (5,6)
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 19/11/2012
Mas presideix el debat
El debat a set abusa del “fair play” i permet al candidat de CiU “fer tertúlia amb ell mateix”. Lluita per veure qui serà la segona força política.
Per: Quico Sallés
El candidat de CiU, Artur Mas, no ha estat al debat de TV3 d’aquesta nit, en el seu lloc hi ha hagut el president de la Generalitat. Aquesta és la percepció general, fins i tot admesa pels sis contrincants, del tradicional debat de tots els candidats dels partits amb representació parlamentària. “Hi ha hagut moments que feia tertúlia amb mi mateix”, reconeixia després del debat el mateix Mas a la sala de premsa de televisió pública catalana. Un avantatge que fins i tot ha sorprès a Mas que esperava més atacs i més retrets.

La candidata del PPC, Alícia Sánchez Camacho, el d’ICV, Joan Herrera, i Oriol Junqueras d’ERC, han defensat bé les seves postures. I han tret el cap, sobretot dirigint-se al seu target, Alfons López Tena de SI i Albert Rivera de Ciutadans. Pere Navarro ha patit, fins al punt que un dels titulars de la nit ha estat dos avisos del moderador, Ramon Pellicer, “Senyor Navarro, vostè no ha parlat, vostè té dèficit d’intervencions” i un “no escrigui res amb un retolador” quan el socialista volia fer gràfics per l’audiència. Mala peça al teler a can PSC.

Debat nacional

El debat ha començat amb un dels dos blocs programats, el debat nacional. Una part que ha servit per marcar posicions. Mas ha estat hàbil quan només encetar el bloc, i per contraatacar l’ofensiva del PP que assegura que el candidat de CiU es va negar a negociar el pacte fiscal, el candidat sobiranista ha revelat que la federació, ICV, ERC i Laporta van pactar donar temps fins a l’estiu per arribar un acord amb el govern espanyol.

Sánchez-Camacho, descol·locada per la informació, i Rivera han jugat fort les seves cartes però això sí sense emetre senyals de captació d’altres votants més enllà que els indecisos del PSC. La terna més unionista han brandat el debat de l’expulsió de la Unió Europea així com altres sinistres conseqüències d’una virtual Catalunya independent.

De fet, Navarro ha insistit en la seva idea de federalisme que ningú ha recollit tot i el pacte que ha ofert en aquest sentit al candidat de CiU. “Rubalcaba està a favor del dret a decidir”, ha gosat dir Navarro davant la incredulitat de la resta de candidats com Junqueras que li ha recordat perquè després de 21 anys el PSOE i el PSC no han fet res en aquest sentit. Especialment còmode en aquest bloc s’hi ha trobat el candidat solidari. Tena amb frases ocurrents ha guanyat temps de joc en el debat.

Més perdut ha estat en aquest tram el candidat ecosocialista que ha buscat l’equilibri amb la seva aposta pel dret a decidir recuperant conceptes caducats com l’estat plurinacional. Una proposta poc plàstica, complexa i enrebassada que ha deixat el candidat una mica amagat però que ha servit perquè brillés amb més força durant la segona part del debat.

Debat sobre la crisi

Sense suar. Així ha passat la segona part del debat el candidat de CiU que hàbilment ha llegit un article de l’exconseller d’Economia, Antoni Castells, que l’eximia de responsabilitat per les retallades. L’únic que ha gosat fer cos a cos, ha estat Herrera que ha aguantat la tensió i la dialèctica amb en Mas. De fet, així li ha reconegut el candidat de CiU acabat el debat en definir-lo com a líder de l’oposició.

Camacho, coixa d’arguments per les retallades del seu partit a Madrid i haver permès les catalanes amb el seu suport als pressupostos, ha quedat fora de joc. Navarro ha recorregut a la seva gestió de l’Ajuntament de Terrassa. Junqueras ha defensat les seves propostes. Tena ha insistit en la independència com la resposta a la crisi i les polítiques socials i Rivera ha exposat la regeneració democràtica i del sistema financer com a vies de solució a la crisi.

Debat de dues hores, amb poc foc creuat, lent en els moviments i en la dialèctica. Mas ni s’ha arremangat i la lluita que s’ha vist ha estat per la segona força política. Fins i tot, el debat d’aquestes eleccions és estrany.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 19/11/2012
De CiU a CiE
Per: Salvador Cot
És una mancança democràtica, sens dubte. Però, ara i aquí, Artur Mas és l’únic president possible per a aquest país. I sobre aquesta certesa política es va fonamentar el debat d’ahir, amb set candidats que miraven de posicionar-se com podien en relació a l’actual president de la Generalitat, no pas entre ells.

I, ahir al vespre, això ho va pagar especialment Pere Navarro, en teoria el cap de l’oposició i -fins que no es demostri el contrali- el responsable màxim del segon partit de Catalunya, és a dir, el líder que té la responsabilitat de construir una alternança de govern articulada i creïble. El candidat socialista va escapar-se com va poder quan li recordaven l’herència de Zapatero o Montilla i va marcar mínims quan es va declarar hereu de si mateix al capdavant de l’Ajuntament de Terrassa.

La resta, previsible. Alícia viu en l’Espanya de les meravelles; Herrera al país de les retallades i Rivera i López Tena es van dedicar a saludar les parròquies respectives, amb l’habilitat dialèctica que els caracteritza. Cas a banda va ser Oriol Junqueras que, com sol dir ell mateix -amb infinita mala llet-, sembla molt més lleial al projecte del president que no pas aquell senyor que acostuma a voltar per l’Hotel Palace. O sigui que tot indica que guanya Convergència i Esquerra (CiE).
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 19/11/2012
Las dos Catalunyes
Per: JOSÉ ANTICH
No hubo el minuto de oro, ni el golpe que decide un debate, ni tampoco se desveló nada que no se supiera antes de que se iniciara. Fue, a partes iguales, aburrido, soso, confuso, lo que demostró una vez más la inutilidad de los debates a siete en televisión. Alguien debería hacérselo mirar. Más un zoco que un debate. Pero superado este contratiempo, el debate sí aportó algunas novedades reseñables. Se han roto los esquemas de los últimos años, y pesa mucho el impacto de la manifestación del Onze de Setembre, que ha removido el mapa político catalán. Un poco de historia: al debate del 2006 fue el tripartito -PSC, ERC e ICV- muy cohesionado frente a Artur Mas, ya que la intención era renovarlo, como así fue. En el del 2010, el tripartito, que ya había gobernado siete años, se presentó con fuertes discrepancias entre ellos, pero aunque todos renegaron de ello, menos ICV, el eje del debate fue derecha-izquierda. Mas aparecía, entonces, como el candidato del cambio. El de ayer fue un debate nuevo, diferente, que rompía esquemas. La apuesta soberanista fue el eje de CiU, ERC, ICV y Solidaritat. Con Mas reclamando por una vez una mayoría extraordinaria que le permita liderar con fuerza el proyecto de un Estado propio y Junqueras ofreciéndose como el socio más fiable, PSC, PP y Ciutadans se disputaron ante los espectadores de TVC el liderazgo del bloque que cuestiona el derecho a decidir y está contra la independencia. Navarro, el líder del PSC, se quedó entre dos fuegos y con la dirigente del PP, Sánchez-Camacho, reprochándole que se avergonzara de defender una Catalunya española. Por cierto, parece que las supuestas acusaciones policiales contra Mas que han dinamitado la campaña, que el juez desautoriza y el Gobierno dice no conocer, no se las cree ya ningún partido. Ni ocuparon un segundo del debate. ¿Estaban ayer amordazados los que han hecho amplio uso de ellas en los mítines? Deplorable.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 19/11/2012
Jo això ho veig molt bé…
Tinc la sensació que aquest 25 de novembre serà un altre 11 de setembre i que no s’ha trencat la il·lusió col·lectiva que aquell dia va canviar la història
Per: Vicent Partal
Sóc conscient que una campanya electoral és un moment on precisament cadascú ha d’estirar del seu costat, parle dels partits, i on hi ha poques orelles a veus que no tenen sigla. Però deixeu-me dir que jo això ho veig bé. A sis dies de les votades tinc la sensació que el país donarà un pas de gegant, amb una tranquil·litat esborronadora.

Aquest cap de setmana he anat a veure, i viure, tots els actes centrals que feien a Barcelona les forces que donen suport al procés d’autodeterminació. Han estat moltes hores de discursos, de mirar les cares dels militants a veure què hi intuïa, de seure entre el públic i escoltar què deien, de cantar crits i himnes compartits i d’escoltar crits i himnes enfrontats. I la meua sensació és que lògicament tothom lluita per les seues sigles però l’esperit de l’onze de setembre és ben viu.

Fa molts anys que seguisc campanyes electorals i que mire mítings. Els he vist de tots els colors i en qualsevol circumstània. I aquest cap de setmana el que he notat més que res és una gran confiança, de fons, del país en ell mateix. Ep!, dit això des de la perspectiva d’un fulano com jo que vol votar, tan aviat com siga possible, en un referèndum per la independència.

La manifestació de l’Onze de setembre va deixar estabornida Espanya però, no ens enganyem, una mica també ens va deixar estabornits a nosaltres. El 25 de novembre hauran passat tot just onze setmanes només des d’aquell terratrèmol. I tots sabem que en onze setmanes no dóna temps a que un impacte d’aquesta dimensió única el puguen reconduir.

I tanmateix és lògic que per un moment dubtem sobre si els que caminàvem aquell dimarts hi serem encara aquest diumenge. Perquè onze setmanes la veritat tés que també donen per a molt en termes de confondre, de posar por, de fer les mil-i-una per a intranquil·litzar a la gent. Ells, parle de l’estat, ja ho saben que no van a guanyar. Ni ho intenten. Però intenten no perdre de tant. Si en comptes d’un setanta a trenta, és un seixanta-cinc a trenta-cinc per a ells molt millor. I d’això es tracta. De treure vots de la columna del Sí per a posar-lo a la columna del No i de que les negociacions que hauran de començar el dia 26 no siguen tan difícils per a ells.

Aquest cap de setmana, però, entre els uns i els altres, assegut al costat de gent ben diferent i mirant tota mena de colors als cartells i a les banderes, he tingut la sensació molt íntima i clara que aquest 25 de novembre serà un altre 11 de setembre. Perquè em sembla que hem resistit raonablement bé la pressió que ens volien endosar. Sense que la baralla partidària, necessària i legítima, esgarre la confiança en la força col·lectiva que tenim, més enllà dels partits. I no sé si sóc un inconscient i podria ser, és clar, que m’equivocara en la percepció. Però, sincerament, he de dir que m’he quedat molt tranquil, enormement tranquil i confiat.

Queden només sis dies. No res. Una empenteta última…

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 19/11/2012
UNA BONA BOTIFARRA
“Uns bons resultats de Mas serien com aquelles botifarres de l’Urruti però amb conseqüències serioses”
Per: Enric Vila
Les acusacions de corrupció esbombades pel diari El Mundo contra el President Mas m’han recordat el dia que el Lluís Prenafeta i el Macià Alavedra van ser detinguts per ordre del jutge Garzón ara fa tres anys. Ni tant sols feia un mes i mig de la consulta d’Arenys i només l’Enric Juliana va gosar apuntar la possibilitat que hi hagués motivacions polítiques darrera. Jo vaig intentar-ho, però en aquella època l’Avui estava en mans dels espanyols i s’hi practicava una censura estricta. Des de llavors han canviat un munt de coses i d’això tot just fa tres anys. Molts dels periodistes que s’acarnissaven amb el Lluís i el Macià s’han convertit en coratjosos independentistes. Montilla i el seu equip de funcionaris han arrossegat el PSC pel fang. Aquella ERC tanoca i ressentida que va ser còmplice de l’endeutament salvatge de la Generalitat comença a quedar enrera. Garzón ha passat a la història com un Zapatero de la Justícia. I Espanya ha llençat per la finestra el crèdit que tenia a Europa, fins al punt que països com Anglaterra, Alemanya i els Estats Units sembla que li vulguin mal.

Amb tot això, El País té dificultats econòmiques, El Mundo tampoc va bé de quartos i La Vanguardia surt en català. Duran i Lleida, l’home que havia d’evitar la deriva independentista, ja és un dels líders més mal valorats, juntament amb la Sánchez Camacho i l’Albert Rivera, que fins no fa gaire era considerat un gran dialèctic per tothom, només perquè deia la paraula Constitució cada tres frases. Els discursos de l’espanyolisme recorden el PSC quan començava a ensorrar-se. Els socialistes també van anar de mal borràs a còpia de tractar la gent d’imbècil; van acostumar-se a un cinisme tan groller que al final cada vegada que tenien una idea s’acabaven disparant un tret al peu. Avui, gràcies a El Mundo, la via més directe per anar cap a la independència és votar el president Mas. Si algú tenia por que Mas busqués una sortida pactada amb Madrid, em sembla que ja no cal que pateixi gaire. Ara el president Mas i el senyor Carulla, que va rebre una inspecció d’hisenda quan va decidir treure el diari Ara, podran fer-se bons amics i compartir experiències. Ja només falta que la policia investigui el comte de Godó. A mesura que tothom noti les conseqüències de l’ocupació, ens estalviarem moltes discussions inútils i molt fals idealisme.

Evidentment, l’Estat mirarà de convertir el problema nacional amb un problema social, com va passar el 1936 i com va passar el 1906 i el 1917. Tot i així, cada dia hi ha més gent que veu que això d’Espanya és com el comunisme, una idea aparentment bona, però impracticable, per la senzilla raó que l’home és pecador de mena i tendeix a fer com el Pedro J., que es pensa que a tothom li agrada que li endosin els pepinos per darrera. Només en un país que no ha jutjat els seus tirans, és possible una utilització de la idea de justícia tan degradant i barroera. També té gràcia que els discursos anticorrupció més abrandats els facin els nois que no paguen el metro i els demòcrates que viuen de sacralitzar una Constitució aprovada sota pressió dels militars. Els discursos anticorrupció només s’imposen en països decadents o colonitzats, on la impotència de la gent ha convertit l’esperança en agror i enveja. Amb el to que s’ha donat a la campanya, res contribuiria tant a separar Catalunya de l’Estat com uns bons resultats de Mas. Uns bons resultats de Mas serien com aquelles botifarres de l’Urruti però amb conseqüències serioses. Tot i així, les enquestes diuen que el president quedarà en mans de les esquerres catalanes. És a dir, que haurem de pregar perquè els nostres immaculats idealistes no caiguin en el vell error de sempre, de voler resoldre tots els problemes del país alhora.

(Ave Maria Puríssima)
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 19/11/2012
Contra l’escepticisme
La veritable revolució del moment: el sistema polític recull o vol recollir el moviment ciutadà
Per: JORDI CABRÉ
Aviat tornarem a veure a les sales del nostre país l’obra Pàtria, dirigida i escrita per Jordi Casanovas i estrenada fa poc al Canal de Salt: un gran guió teatral sobre una hipotètica independència de Catalunya, molt premonitori (escrit ja fa 5 anys). En l’obra, però, el detonant del moviment popular a favor de la independència no és una manifestació ni el discurs de cap president de la Generalitat, sinó la forja d’un candidat alternatiu a tot el sistema de partits existent. Un home fart de la hipocresia regnant, un contestatari, un escèptic, un indignat. En aquest cas, però, la realitat ha estat lleugerament diferent: la notícia històrica no és només el moviment massiu de la manifestació de l’11 de Setembre passat, sinó el fet que per primera vegada un partit polític majoritari incorpora en el seu programa l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. Això no ho va poder preveure cap guionista, i és la veritable revolució del moment: el sistema polític recull o vol recollir el moviment ciutadà.
Les revolucions es poden fer “per dalt” o “per baix”, en llenguatge de Maura. L’avantatge de les revolucions “per dalt” és que aconsegueixen una convergència d’interessos més gran entre les ànsies populars i els programes polítics, a diferència de les revolucions “des de baix” o més incontrolables, més antisistema, més dramàtiques normalment. La bona notícia és, per tant, que a Catalunya tenim l’oportunitat de fer una revolució ordenada, democràtica, en col·laboració entre societat, política, economia i cultura, que és quan els països avancen de debò i quan es creen veritables construccions històriques. Quan consisteix en el pim-pam-pum i la desconfiança d’uns bàndols contra els altres, sovint s’encallen els processos o bé se’n deriven episodis violents. Mas ha tingut l’encert de posar el termòmetre en el moment adequat i plantejar un procés ordenat cap a l’autodeterminació: una ocasió d’or per a reconciliar societat i política, que ell no ha de desaprofitar… però la societat tampoc.
No és la primera vegada que se’ns presenta una ocasió daurada en període democràtic. El president Wilson ja va plantejar el dret a l’autodeterminació com un dels seus Catorze Punts, base de la pau mundial el 1919, i en canvi no sempre hem tingut el talent ni la unitat per fer l’exercici. Sí, és cert que normalment les aspiracions a l’autonomia es van veure interrompudes per dictadors, cops d’estat, guerres o repressions: la majoria de vegades ha estat així. De fet, des de Prat de la Riba fins a Pujol quasi tots els nostres líders han patit persecucions, empresonaments o afusellaments. Però altres vegades havíem tingut l’oportunitat de mostrar una voluntat unitària, en aquest cas per l’autonomia, i en canvi vam acabar dividits: cap dictador no ens impedia haver anat més units, i amb més força i rapidesa, per aconseguir la Mancomunitat molt abans que el 1914 o la Generalitat molt abans que el 1931. No sempre hem estat a l’alçada: de les poques vegades en què ens hem pogut autodeterminar o plantejar una demanda col·lectiva en democràcia, no sempre hem anat prou units i no sempre hem vençut l’escepticisme i la desconfiança.
Ara no tindríem perdó. Després de 30 anys de democràcia i d’autonomia (molt relativa), un president català està disposat a constituir d’una vegada un nou estat europeu. Ara Catalunya depèn d’ella mateixa, el món sencer l’està mirant i ja no podrà culpar ningú de fora. Ser escèptics ara, justament ara, ens podria robar un somni de segles.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 19/11/2012
Agraïts
No podríem desconnectar de Mundos, Abecés, Intereconomies, Raons, Desraons, i deixar d’agrair-los tot el bé que ens volen durant sis dies petiiits, petits?
Per: Marta Rojals
En moments clau de la nostra història un diari espanyol ens assenyala el camí. El 2004, quan l’enemic era A, aquest A tenia comptes a Suïssa amb Batasuna, que és com dir ETA, que és com dir al-Qaida, seguint la cadena lògica de l’eix del mal. Doncs el 2012, quan l’enemic és B, resulta que B també té comptes a Suïssa, i com que ETA ja no val, relacionen els pempis amb el Millet, el nostre papus particular.

Sort en tenim, del Perejota, sempre disposat a lluitar contra la manipulació per fer-nos arribar informació veraç i contrastada, encara que sigui justet-justet, a dies de les eleccions. Ell sap què ens convé saber, de quina manera i quan, i ens dóna un titular ben sucós perquè l’electorat català pugui valorar-lo com millor sap, és a dir: barallant-nos de valent amb el titular i barallant-nos de valent entre nosaltres. I és que, quan els catalans som agraïts, no tenim rival.

I mentre els ‘indepes’ ens anem fotent bufetades els uns als altres, comptem que els indecisos veuran en les nostres discussions fratricides un saníssim esperit crític més que no pas el gustet de posar el dit a l’ull de qui vol un estil de país diferent del nostre. Que els no convençuts, en lloc de tirar el barret al foc i dir ja us arreglareu, hi trobaran l’estímul per a desitjar la independència i almenys estalviar-se les bufetades que ens vénen del més enllà. Ha!

Per una estranya raó que s’escapa a la ciència, ens pensem que podem tirar-nos pedres a la pròpia teulada dia sí i dia també i que, a l’hora de la veritat, es farà el miracle: quan vindrà la tempesta aquí no es mullarà ningú. I els capellans encara van dient que en aquest món s’ha perdut la fe! I jo em pregunto: a tall d’entrenament, no seríem capaços de desafiar el nostre instint caïnita ni que fos durant una setmana?

No podríem desconnectar de Mundos, Abecés, Intereconomies, Raons, Desraons, i deixar d’agrair-los tot el bé que ens volen durant sis dies petiiits, petits? No podríem convertir-nos en una pista de patinatge temporal per a les provocacions i anar per feina? De debò és tan complicat de veure un ‘indepe’ del partit que ens fa més tírria com un ‘indepe’ més, i no com un vot menys, sectari i traïdor?

Tant de bo, quan serem a punt de ser independents, que el Perejota no doni l’abast a ‘destapar’ comptes suïssos. Això voldrà dir que, per fi, anirem tots arremangats, que tots haurem après a renunciar a una part d’allò propi per arribar a la primera parada d’un destí comú. Perquè aquest procés, i això sí que no ho discuteix ningú, serà col·lectiu o no serà. Un detallet que als Perejotes els passa per alt, i que, de tant ignorar-lo, farà que sempre errin la fórmula.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 19/11/2012
RAJOY HO TINDRÀ FÀCIL
“Ens podem trobar que els partits sobiranistes s’entenen per convocar un referèndum sobre la independència, però que per les altres qüestions es llancen els plats pel cap”
Per: Editorial
Mariano Rajoy ho tindrà relativament fàcil segons quin sigui el resultat electoral. Diguem-ho clar. Hi haurà segur una majoria parlamentària independentista però serà molt fàcil esquerdar-la. Aquest serà a partir del 25 de novembre el taló d’aquil.les del procés que intenta engegar Catalunya. Si Mas revalida la presidència però amb majoria relativa, al govern li caldrà un soci per poder aprovar els pressupostos. I aquí és on Rajoy té encara la clau per poder maniobrar. En aquest escenari, existirà majoria sobiranista però no pas de govern. I des de Madrid només han d’escanyar una mica més la Generalitat i provocar un impagament perquè cap dels altres partits sobiranistes vulgui votar els pressupostos del govern en un clima recessiu i de tensió. Tant senzill com això. En ple procés independentista, ens podem trobar amb un govern fent el ridícul, sense majoria al Parlament per tirar endavant els comptes del país. Ens podem trobar que els partits sobiranistes s’entenen per convocar un referèndum sobre la independència, però que per les altres qüestions es llancen els plats pel cap. No és tant estrany, que comptat i debatut ja és el que succeïa la legislatura que ara s’ha acabat. Cal que els catalans i catalanes fem davant aquestes eleccions una reflexió serena sobre què votem. Tot plegat serà molt complicat a partir d’ara, i seria una desgràcia que el procés embarranqués el dia 26.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 18/11/2012
El lerrouxisme del segle XXI
Per: Jaume Cusó
Veiem que diu el diccionari sobre el lerrouxisme:

1. m. HIST./POLÍT. Denominació aplicada al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona.

2. m. [p. ext.] POLÍT. Política demagògica espanyolista i anticatalana.

Fixem-nos que el diccionari parla d’ideari confús del republicanisme de principis del segle XX al voltant de la figura d’Alejandro Lerroux que es caracteritzava per un discurs espanyolista, demagògic i anticatalà.

El Partit Radical d’Alejandro Lerroux, l’home que feia els discursos mostrant una arengada per fer creure que ell era com la gent a la que es dirigia, treballadors majoritàriament immigrats des de l’Estat espanyol als quals els deia que la culpa era dels “amos” que eren catalans. Evidentment arguments com aquests no tenien ni caps ni peus perquè la majoria dels treballadors de les fàbriques eren catalans.

L’anticlericalisme també era un element del discurs demagògic de Lerroux, incitava a violar les monges dient que se les havia d’elevar a la categoria de mares. Lerroux, malgrat la seva implicació evident en els incidents de la Setmana Tràgica mai va haver de respondre davant la Justícia, a diferència de molts innocents. No es tracta d’escriure cap biografia sobre Lerroux, qui vulgui conèixer una mica més en profunditat que busqui la biografia a Internet. Lerroux va crear el Partit Radical, un partit teòricament republicà, però va crear aquest partit i el va finançar amb diners que sortien dels fons de rèptils o fons reservats de l’Estat. L’Estat espantat per l’auge del catalanisme polític va decidir combatre’l i va posar al capdavant a un ex-sergent del cigró, que per cert, va servir sota les ordres d’un jove oficial català que es deia Francesc Macià, i sembla que hi havia una mútua animadversió per raons personals i ideològiques.

S’ha de dir que no queda gaire clar si el Partit Radical era de dretes o d’esquerres fins que arriba la República i el partit de Lerroux s’associa amb les (ultra)dretes espanyoles de la CEDA. Malgrat haver estat president de la República i haver ocupat altres càrrecs polítics i que a principis del segle XX feia un discurs anticlerical no va haver d’exiliar-se quan Franco va fer-se amb el poder, i el van enterrar amb hàbits de monjo.

Situem-nos ja al segle XXI. Un grup d’intel·lectuals -paraula molt desprestigiada des de fa uns anys – i de gent rebotada del PSC i de diversos altres llocs, van constituir una plataforma de (presumptes) ciutadans contraris al nacionalisme (català), a (la imposició de) la llengua catalana, i que pretenien presentar-se com una força d’esquerres. Aquesta plataforma antinacionalista d’esquerres va aconseguir un suport mediàtic de tota la caverna ultradreta espanyola. Aquí se’ls va caure la màscara però va ser en un acte celebrat el juny de 2006 per fer front a l’Estatut de Catalunya que s’havia de votar poc després en referèndum quan a la encara plataforma se li van veure totes les vergonyes. A aquella reunió van assistir el Foro de Ermua, DENAES, Vidal-Quadras, la Falange… el més granat de la púrria ultradretana espanyolista.

Poc després aquesta plataforma ultranacionalista, espanyolista i ultradretana es transformava en partit polític, i lamentablement aconseguia entrar al Parlament de Catalunya. Un suport mediàtic que no té cap partit tradicional i encara menys altres partits de nova creació. El president d’aquest partit és un habitual d’alguns programes de cadenes ultres on el reben com un heroi. Sempre he pensat que els comptes dels partits polítics haurien de ser públics, que se sàpiga d’on venen els diners que reben, però en el cas de C’s hi ha alguna cosa del seu finançament que fa pudor. He dit abans que el Partit Radical de Lerroux va ser finançat amb els fons de rèptils, com també han estat finançats els partits blavers del País Valencià amb aquests fons de rèptils o fons reservats. Seria tan rar que l’Estat espanyol actual financés un partit com C’s a Catalunya quan coneixem precedents?

Els fons de rèptils o fons reservats són diners que els Estats empren per finançar activitats inconfessables dels Estats i de l’ús dels quals no se sol donar cap explicació.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 19/11/2012
Istolaci i les edats d’Espanya
Aguirre anima el debat entre historiadors en datar “fa 3.000 anys” l’origen de la nació espanyola
Per: DAVID PORTABELLA
El míting electoral no obliga el candidat a haver d’avalar acadèmicament un judici històric. A 600 quilòmetres de la Catalunya on naixia el seu cosí Jaime Gil de Biedma, l’expresidenta de Madrid i funcionària de Turespaña, Esperanza Aguirre, firmava dies enrere una polèmica històrica a l’hora de fixar la data fundacional d’Espanya que els nens catalans haurien d’estudiar. “L’educació ha de servir perquè els nens aprenguin a sumar, llegir i la història verdadera, no la que inventen els nacionalistes. Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d’història. Això ho han de saber els nens”, avisava Aguirre el 17 d’octubre, sense aclarir si la guiava el rigor o l’apassionament promocional.
Datar la nació espanyola 1.000 anys abans de Crist ha reportat a Aguirre un vendaval de rèpliques, però algun historiador madrileny li dóna cobertura acadèmica. “Del llibre d’història d’Espanya que vaig estudiar amb set anys en un col·legi de capellans se’m va gravar una frase: Los primeros caudillos españoles fueron Istolacio, Indortes i Orisson, héroes de la resistencia contra los cartagineses. I això suposava situar-ne l’origen gairebé en el segle IV abans de Crist i és el que s’estudiava, no conec què diuen els llibres de text de les escoles catalanes, però aquí és el que sempre s’ha fixat des d’estaments oficials”, evoca Julio Gil Pecharromán, professor d’història de la UNED. “Per cert, dos d’aquests eren catalans!”, rebla sense poder contenir la rialla.
Lluny de ser un estirabot no corroborat per l’obra publicada, Aguirre troba avals a les llibreries. En un volum editat el 2000 per Marcial Pons, España. Tres milenios de historia, l’autor, Antonio Domínguez Ortiz, rebobina fins a 3.000 anys enrere “el moment en què el conjunt de pobles que viuen en la pell de brau adquireixen un sentit d’unitat, almenys vist des de fora”. El president espanyol, Mariano Rajoy, no emula Aguirre i fuig de dates dient que Espanya és “la nació més antiga d’Europa”. Al PSOE, l’aproximació més remota és de José Bono en la presa de possessió com a titular de Defensa, el 2004: “Lluitar per sentir l’orgull de viure en una nació que és una de les més velles del planeta…”
I l’origen de Catalunya com a nació? “És que, en principi, jo no estic d’acord que Catalunya sigui una nació, la nació sempre és un invent dels nacionalismes, no existeix com a cos celestial, les nacions es creen per moviments previs dels nacionalistes, passa amb la pretesa nació espanyola i amb la pretesa nació catalana”, sosté l’historiador de la UNED Gil Pecharromán. I dóna una pista de per què Madrid entén millor l’apetit basc que el català: “Els bascos sempre han centrat el debat en els drets històrics, que són tangibles, i els catalans ho fan en els sentiments, que són primaris, intangibles i indemostrables”. Gil Pecharromán s’acomiada: “Estaré encantat d’atendre una nova trucada d’El Punt Avui en el futur si continuem formant part del mateix estat”. I si no és així? “I si no és així… igualment, però la trucada serà conferència internacional”.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 18/11/2012
Rajoy sense poder de convocatòria a Girona
El President Espanyol acompanyat de la candidata popular Sánchez Camacho ha participat en una acte a Girona amb molt poca assistència de públic
Davant unes 300 persones la presidenta i candidata del PPC a la Generalitat de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, ha lamentat que Artur Mas i la direcció de CiU hagin emprès una aventura sobiranista que, segons ha dit, les bases del partit i els simpatitzants, no comparteixen. En un míting amb Mariano Rajoy a Girona, Sánchez-Camacho ha declarat que només Mas i “el pinyol” de CiU, “que mai han baixat del cotxe oficial”, és independentista. Per això, la líder dels populars catalans ha reiterat la seva crida als votants moderats de la federació nacionalista perquè donin suport al PPC. S’ha referit als “catalanistes” que no volen sortir de l’estat espanyol i els ha dit que l’únic “vot útil” que ho pot aconseguir és el del PPC.

Camacho: “només Mas i “el pinyol” de CiU, “que mai han baixat del cotxe oficial”, és independentista”

Segons Alícia Sánchez-Camacho, Artur Mas ha fet seu el discurs de Carod Rovira i de Joan Laporta. Ho ha fet, ha dit, encara que la majoria dels militants i simpatitzants de CiU no són independentistes perquè, segons ella, només ho són Mas i “el pinyol” de la federació nacionalista. Aquells que, segons ha declarat, “mai han baixat del cotxe oficial”. Per això, la líder dels populars catalans ha demanat el seu suport a tots aquells que tradicionalment havien votat a CiU però que ara no comparteixen el projecte de Mas. Ha cridat a aquells que es consideren “catalanistes” però que no són partidaris de la sortida de Catalunya de l’estat espanyol.

Per a aquests, el PPC representa, ha dit, l’únic “vot útil” que pot frenar la deriva separatista d’Artur Mas. Perquè, segons ha recordat, el seu partit és l’únic que pot defensar aquests plantejaments tant a Catalunya, com a les institucions espanyoles i europees.

També és l’alternativa, ha afegit, pels votants tradicionals socialistes que ara se senten “orfes” i abandonats per un PSC que no s’atreviex a defensar clarament, segons ella, la pertinença de Catalunya a l’estat espanyol.

El segon diputat a Girona, però la N-II sense ser desdoblada

La líder dels populars catalans s’ha posat com a repte amb vistes a aquestes eleccions al Parlament aconseguir un segon diputat per la demarcació de Girona. Els tres dirigents que han intervingut en el míting d’aquest diumenge, Enric Millo -cap de llista per la demarcació-, Sánchez-Camacho i Mariano Rajoy, han recordat als gironins les actuacions que ha portat a terme el govern espanyol a aquest territori. Rajoy ha declarat que Girona surt al BOE ara més que mai i això vol dir que es prenen decisions que la beneficien. En aquest sentit, han parlat del desdoblament de l’NII -que, segons han defensat, ha rebut tres vegades més pressupost d’aquest executiu que de l’anterior-, l’arribada de l’alta velocitat i la connexió amb França o la rebaixa de taxes de l’aeroport de Girona.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Singular digital – 18/11/2012
Rajoy proclama a Girona que Espanya “és la nació més antiga d’Europa”
Camacho afirma que Catalunya “ja té un estat propi, i es diu Espanya”, i titlla Mas de “mediocre”
Per: Pep Lloveras
En la seva tercera aparició en la campanya, Mariano Rajoy ha tret a passejar avui a Girona el seu orgull patriota i ha proclamat que Espanya “és la nació més antiga d’Europa”. “És una gran nació, una nació plural”, ha afirmat el president del govern espanyol, negant implícitament que Catalunya ho sigui. En tot cas, no l’ha definit i s’ha limitat a dir que “mai ha tingut un nivell d’autogovern com l’actual”. “Ens uneixen segles d’història, la cultura, les relacions comercials, moltes coses, i sobretot, la gent”, ha indicat en un dels seus discursos més espanyolistes en terres catalanes, curiosament a la província on el PP té els pitjors resultats de tot l’Estat i pateix greus dificultats d’implantació.

Com ja havia fet el cap de setmana passat a Lleida i Tarragona, Rajoy ha emprès aleshores una cursa per desacreditar Artur Mas i el seu projecte sobiranista, tot i que evitant entrar en el joc brut personal de la campanya d”El Mundo’. A part del conegut discurs de la por, basat en què una Catalunya independent quedaria fora de la UE, el dirigent conservador ha assegurat que el candidat de CiU ha convocat eleccions perquè “no ha sabut plantar cara a la crisi”. “I això és un error i una gran irresponsabilitat. [Mas] està provocant inestabilitat, conflictes, divisions i més i més problemes, i tot plegat frena la recuperació de l’economia. Una total pèrdua de temps”, ha assenyalat el mandatari.

Deixant els atacs a Mas de costat, davant unes 600 persones a la capital gironina, Rajoy s’ha vantat d’estar invertint com cap altre govern abans en aquest territori. “Girona avui està al BOE”, ha exclamat, “que és on hi ha els fets”. Tot i les deficiències històriques de les infraestructures a Catalunya, governessin populars o PSOE a Madrid, el líder del PP s’ha permès el luxe d’explicar l’arribada el 2013 de l’AVE a Girona i fins a la frontera francesa com una victòria seva, a l’igual que el desdoblament de la N-II, amb les obres, per cert, encara encallades. Però n’hi havia més. Ha llançat tota mena d’elogis als gironins, i fins i tot ha acabat citant “Vícens Vives i Joseph Pla”.

Crida al “vot útil”

Anteriorment, la candidata Alícia Sánchez-Camacho no s’havia quedat enrere en la seva defensa d’una Espanya unida. “Els catalans ja tenim un estat propi, que és un estat que es diu Espanya”, ha exclamat la líder dels populars catalans i ha negat que la ciutadania vulgui cap referèndum i inclús ha apuntat que “la majoria de la gent de CiU no és independentista”, sinó que estan mediatitzats per “Mas i el seu pinyol que no baixa del cotxe oficial”. “Han comprat el discurs de Carod i Laporta”, ha afegit. La duresa dels atacs s’ha incrementat quan Camacho ha titllat el president català de “líder mediocre”, tot i que com Rajoy tampoc no ha fet servir les acusacions de corrupció com sí que havia fet el dia anterior.

Camacho ha pintat unes eleccions “d’independència sí, independència no” i davant aquesta dualitat ha fet una crida al “vot útil” contra el “separatisme”. La popular ha instat al moderats de CiU i PSC que la votin “i no se’n penediran”. “Els socialistes estan desapareguts i no podran defensar una Catalunya dins d’Espanya ni a Madrid ni a Brussel·les”, ha incidit, abans de tornar cap a Barcelona per acabar de preparar el debat de TV3 d’aquesta nit.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 18/11/2012
L’efecte Fouché
Tornen Fouché i l’escola russa: a Espanya ja no hi ha campanya electoral sense algun tipus d’intervenció política de la policia
Per: ENRIC JULIANA
Les eleccions catalanes modificaran la realitat política espanyola. Suposem, en primer lloc, que diumenge vinent la línia sobiranista fracassa perquè ja ha esgotat la seva capacitat de creixement electoral, malgrat l’opinió dominant als mitjans de comunicació. CiU recula en comptes d’avançar, es redistribueixen els vots i la suma d’escons pro referèndum resulta igual o inferior a l’actual. Molt soroll per no res. Una legislatura endimoniada i una indiscutible victòria del sector espanyol que des de fa temps considera que el catalanisme és un tigre de paper, una superestructura molt activa, amb una notable hegemonia politicocultural, que pot ser derrotada amb un trifàsic: acoquinament (per atemorir els moderats), escarni (per excitar, encara més, els radicals), i alguna oferta de conciliació (perquè sempre és intel·ligent acabar donant-hi una sortida).

Les enquestes i l’atmosfera dominant apunten a un creixement sobiranista, però cal esperar el 25 de novembre. Aquestes no són unes eleccions ordinàries. Si el fracàs es produís, efectivament, una cosa important canviaria a Espanya: l’enfonsament de la mitologia catalanista legitimaria plenament els plans de recentralització. El ridícul català davant Europa seria fenomenal. Derrota històrica. Pot passar.

Si el camp sobiranista creix -amb o sense majoria absoluta de CiU-, també hi haurà canvi d’esquemes. Europa molt atenta i una incerta fase de tensió i negociació. Trifàsic de dia i sopars pacificadors de nit. La majoria absoluta seria un senyal molt contundent davant l’opinió espanyola. Donaria tranquil·litat a CiU, possiblement reforçaria la línia pactista i accentuaria la distància amb els sectors socials -amplis i actius- que no se senten representats per Artur Mas. Hi hauria més serenor i força al Govern, i molt més voltatge a l’oposició, amb el greu rerefons de la crisi.

Una victòria rotunda sense majoria absoluta (l’escenari de l’enquesta d’avui), invertiria els termes: menys certesa en el vèrtex, menys força negociadora concentrada en un sol estat major, i més diàleg de la força guanyadora amb els altres partits (inclòs el PP català) i amb la societat. Més diàleg amb la societat. Aquesta podria acabar sent la principal novetat d’aquests tres mesos electritzants. CiU, una força regimista del 1977, hauria trencat -parcialment- els precintes del règim constitucional, per evitar la laminació de l’autonomia i recuperar capacitat de lideratge en un gravíssim moment per a la Generalitat.

L’entrada en escena de Joseph Fouché -la fracció de l’aparell de l’Estat que filtra esborranys policials amb la clara intenció de trastocar el vot- és de conseqüències incertes. La gent de CiU se sent indignada, però ja no estem en temps de Banca Catalana. La descarnada irrupció de l’aparell estatal en la campanya catalana pot acabar reforçant CiU, però d’una altra manera. Les adhesions ja no són indestructibles i escassegen els xecs en blanc. Les batalles de reputació es decideixen en els detalls i en la irrupció de Fouché (fundador de la policia política a França l’any 1799), aquesta vegada hi ha una barroeria molt forta. Un esborrany. Estil rus. A Espanya ja no hi ha campanya electoral sense algun tipus d’intervenció política -oficial o oficiosa- de la policia (ja va passar fa poc a Galícia). Artur Mas depèn aquesta última setmana de l’encert del seu estil i de la seva capacitat d’empatia amb els sectors més dinàmics de la societat.

Ja que l’energia i l’empenta dels esborranys policials ni es crea ni es destrueix pot passar el següent: si el moviment de Fouché acaba donant vots a CiU, el damnificat serà el PSC. Ho sap Carme Chacón? Probablement, sí. Si el PSC s’enfonsa, algú intentarà que la derrota caigui sobre Alfredo Pérez Rubalcaba. Però d’això ja en parlarem d’aquí una setmana.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/encatala/20121118/54355339898/l-efecte-fouche-enric-juliana.html#ixzz2Cc0ddUo3
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Periòdico.cat – 19/11/2012
Els banquers i la llei de desnonaments
l’han fet ells mateixos
Per: Ferreres

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Directe.cat – 19/11/2012
El Mundo dirigeix l’atac del Govern Espanyol contra la independència de Catalunya
Acusa a Felip Puig de cobrar diners del Palau, publica el suposat informe de la policia, i remata en una editorial exigint al Barça i a La Caixa que no facin costat a un govern secessionista
Pedro J Ramírez està satisfet, se sent el centre d’atracció de l’actual campanya electoral, porta dies i dies, pagines i pagines, diners i diners destinats a enfonsar el procés independentista a Catalunya, el mateix Estat Espanyol, els dos grans partits de l’Estat, PP i PSOE li han lliurat la direcció d’aquest atac contra Catalunya i ell s’hi sent molt còmode. És permet fins i tot el luxe de “xulejar” obertament a Mas i Pujol, i els repta a que presentin una querella criminal que ha estat anunciada i els adverteix que ho facin i ja veuran el que passarà. Acusa a comandaments dels Mossos de destruir proves del cas Palau; ha declarat la guerra amb totes les seves forces i espera el botí.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 19/11/2012
El Mundo insisteix: ara Felip Puig
El ministre espanyol d’interior es nega a aclarir si la investigació de les filtracions acabarà abans de les eleccions
El diari El Mundo arriba avui als quioscos amb el que els seus autors presenten com una nova revelació policíaca. Si la setmana passada acusava Artur Mas i Jordi Pujol de tenir comptes secrets a Suïssa en companyia de Fèlix Millet avui acusa el conseller d’interior Felip Puig d’haver rebut 250.000 euros del Palau de la Música i a més també acusa els Mossos de destruïr-ne les proves. El rotatiu madrileny cita de nou ‘fonts policials’ per a afirmar que Felip Puig va cobrar aquesta quantitat de mans directament de Fèlix Millet, quan era conseller d’Obres Públiques.

Aquest nou text del diari El Mundo el rotatiu el presenta, com l’anterior, com el fruit d’una filtració de la qual el ministre de l’interior espanyol, Jorge Fernàndez Díaz diu que no sap res. El jutge del cas Palau ja va aclarir fa dies que ell no ha demanat a la policia cap nova investigació i que l’obligació de la policia, cas de tenir noves proves com haurien estat aquestes, és lliurar-les al jutjat.

Ahir de fet el ministre de l’interior va ser preguntat sobre la investigació que ha anunciat per a saber si aquesta filtració d’El Mundo és real i també per saber com hauria arribat al diari. Fernàndez Díaz ha dit que quan la investigació estigui finalitzada la donarà a conèixer, sense aclarir si ho estarà abans que acabi la campanya electoral: “No puc dir quan estarà finalitzada, tot i que tinc tant interès com el que més que aquesta investigació estigui finalitzada i sapiguem la veritat”.

Al 2004 El Mundo ja va acusar Carod-Rovira de tenir comptes secrets a Suïssa, en aquell cas compartits amb ETA. L’acusació es va demostrar que era falsa.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
e-noticies – 19/11/2012
Puig també es querellarà contra El Mundo
Els Mossos d’Esquadra també es podrien querellar contra el diari de Pedro J. Ramírez
El conseller de l’Interior, Felip Puig es querellarà contra El Mundo després que aquest dilluns hagi afirmat que “Felip Puig va rebre 250.000 ? del Palau, segons la policia”. Fonts properes al conseller també han apuntat a e-notícies que s’està estudiant la possibilitat que el cos dels Mossos d’Esquadra també presenti una querella contra el diari.
El diari de Pedro J. Ramírez afirma que “comandaments dels Mossos van destruir proves i en van ocultar d’altres al jutge”. El rotatiu dedica la portada i 6 pàgines interiors a l’afer i, a més, publica sencer “l’esborrany” de l’informe policial “intern” sobre el cas Palau, del qual el jutge no en té coneixement, que esgrimeix des de la setmana passada. També implica Jordi Pujol Ferrusola, un dels fills de l’expresident.
CDC va confirmar divendres que presentarà una querella criminal “de manera immediata” per les informacions publicades aquest divendres pel diari El Mundo sobre el president de la Generalitat, Artur Mas i l’expresident Jordi Pujol.
“Davant de les falsedats publicades avui al diari El Mundo, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) anuncia que de manera immediata presentarà una querella criminal per injúries greus i calúmnies contra aquest mitjà i els periodistes que firmen la citada informació”, va afirmar.
“Entenem que aquestes mentides -deia el comunicat de CDC- vulneren no només el bon nom del president Artur Mas i del president Jordi Pujol sinó que volen atemptar clarament contra tot allò que han representat i representen”.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 19/11/2012
Artículo de No citar un escriptor en va
Josep Pla. La nostra voluntat és torbadora
Per: Antoni Puigverd
Durant el franquisme, si un ministre visitava Catalunya, citava Joan Maragall. En la transició, el poeta al qual els visitants recorrien era Espriu. Des d’Aznar, el citat és Josep Pla. La picant Aguirre ho va fer a Calafell. Després d’afirmar que una Catalunya independent seria bananera, sentenciava: “El que Catalunya necessita és deixar-se de collonades, com deia Josep Pla”. Pla va deixar escrites unes 25.000 pàgines de les quals jo potser n’he llegit 3.500: mai no hi he trobat aquesta expressió. Més prudent, ahir Rajoy es va limitar a anomenar-lo a Girona. Ho va fer, se suposa, perquè el realisme de Pla l’allunya de les inflamacions catalanes. Però aquesta interpretació (i l’antagònica dels que li van negar el reconeixement) oblida que Pla hi va deixar la carcanada, escrivint en una llengua que es donava per morta. No era un patriota convencional, però la seva catalanitat és “de pedra picada”. A Notes del capvesprol afirma: “El catalanisme! He utilitzat rares vegades aquesta paraula, perquè no m’han agradat mai les coses hiperbòliques. Dient-nos catalans en tenim prou. Ara, aquest país tan petit i tan pobre posseeix dues fonts que rajaran sempre (…) el tradicionalisme històric del país (…) i els errors centralitzadors d’Espanya”. I a Prosperitat i rauxa de Catalunya: “L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ésser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats”.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 19/11/2012
Paraules de l’abat Esteva
“Crec que defensar la llengua pròpia, la nació pròpia i la voluntat d’un Estat sobirà és just”
Per: ENRIC JULIANA
Després de la barretina i el porró de Pío Cabanillas Gallas, ministre d’Informació i Turisme mentre va durar l’esperit del 12 de febrer de Carlos Arias Navarro, anys després col·laborador d’Adolfo Suárez i autor d’una frase veritablement antològica -“hem guanyat nosaltres, però encara no sabem qui”-, van venir altres estampes regionals. Respallades i ensabonades. “La nostra Catalunya”.

Van venir les visites a Poblet. Quan un polític espanyol visitava Catalunya citava Josep Pla, elogiava el seny, bevia una copa de cava i rematava la jornada amb una visita al monestir de Poblet, hàbilment convertit per Josep Tarradellas en un contrapunt de Montserrat, amb la donació del seu important arxiu particular. Aromes de Montserrat (pujolistes) i silencis de Poblet (tarradellistes). Benedictins i cistercencs. La muntanya i el turó. L’Abat Oliba i Ramon Berenguer IV. La Moreneta i les tombes dels reis catalans. El Virolai i el gregorià cistercenc. Napoleó, la desamortització, els carlins i els liberals. La revista Serra d’Or i el patronatge reial. Un mateix catalanisme amb diferent graduació. Els polítics espanyols anaven a Poblet perquè els semblava un lloc més moderat. Encara no els havien explicat l’anècdota de Felip II. El rei vestit de negre va visitar una vegada Poblet i es va trobar que ningú no li obria la porta.

Pom, pom.

-Qui és?

-El rei d’Espanya.

-No el coneixem.

Pom, pom.

-Qui és?

-El comte de Barcelona…

I llavors es va obrir la porta.

Discretament, com correspon a la seva història, Poblet també ha pres posició davant la qüestió. El dia de Tots Sants, Maur Esteva, abat emèrit de Poblet i ex abat general de l’orde cistercenc, va llegir una homilia ben explícita al monestir, també cistercenc, de Santa Maria de Solius (Baix Empordà). Aquestes van ser les paraules: “Penso que des de l’Onze de Setembre estem tots molt sorpresos, per no dir astorats, per algunes coses que veiem, llegim i sentim. (…) Crec que defensar la llengua pròpia, la cultura pròpia i, conseqüentment la nació pròpia, i autoafirmar-les amb tots els mitjans i amb la voluntat de ser un Estat sobirà, és una causa justa, si cal, essent perseguits, més encara, amb persecució espiritual, persecució dialèctica, perquè qui té la màgia de la paraula també pot fer terrorisme intel·lectual”. (El text complet pot consultar-se a www.poblet.cat/vida espiritual/homilies predicades).

Maur Esteva va ser abat de Poblet entre el 1970 i el 1998 i en aquells 28 anys va tenir l’oportunitat de rebre visitants ben il·lustres de la política espanyola, entre els quals, l’expresident José María Aznar, atent lector de Pla que, malgrat aquella tan enginyosa i comentada frase del “català en la intimitat”, no es posaria la barretina Cabanillas ni que l’hi demanés un editorial de The Wall Street Journal. (El govern Aznar va donar un clar suport a les obres de restauració del monestir).

Amb l’homilia de Solius pot completar-se el dibuix de l’Església catalana davant la qüestió. S’ha pronunciat Montserrat, ha parlat una veu molt rellevant de Poblet, hi ha hagut un comunicat de la Conferència Episcopal Tarraconense i s’han expressat, a títol personal, alguns bisbes. És un quadre amb matisos, com solen ser les coses a Catalunya, en contra de l’estereotip brutal que aquests dies pretén imposar l’hegemonisme central: Catalunya, dictadura. El quadre oscil·la entre el suport explícit al sobiranisme i una comprensió prudent del mateix. En el fons del dibuix, la imatge de Benet XVI entrant a la Sagrada Família fa dos anys, resant en català.

Aquell va ser un moment important. Evidentment, el Vaticà no dóna suport a la independència de Catalunya, ni ningú amb un mínim d’informació sobre això pot afirmar que simpatitzi amb el sobiranisme. La línia és més subtil: Roma ha acceptat la nació cultural catalana. Roma l’ha reconegut, mentre que el macizo de la raza la continua considerant una anomalia històrica que cal comprimir, laminar i, al final, dissecar.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 19/11/2012
Una dona de debò votaria l’Alícia
Per: EMPAR MOLINER
Dels autors de La señora Garriga se confiesa , s’acaba d’estrenar Com mola ser dona . Es tracta d’una cinta commovedora, també protagonitzada per Alícia Sánchez-Camacho, que recomano a tothom excepte a l’amic Albert Pla Nualart (si hi va, que sigui amb un desfibril·lador). Diguem només que el moment més lingüísticament danyívol és quan la veu en off ens diu: “Ella… La que encara li queda una hipoteca per pagar i un fill per treure endavant”. Treure endavant no vol dir que hagi d’expulsar l’esmentat menor amb una puntada de peu. És la traducció literal (i genial) de sacar adelante .

La pel·lícula emociona. Hi veiem una Alícia que “està preocupada per la seva família i ara la seva família són set milions i mig de catalans”. (Som molta gent per “treure endavant”.) Però el clímax és al final. Quan la veu fa: “Ella és l’única que fa política escoltant, estant a prop, sentint a la gent. ¿Saps per què?” Saben per què? “Perquè és dona”.

Adoro aquest toc sexista vintage . Sí senyora. Els altres candidats, com que són homes (ai, uix), no escolten. Totes sabem, oi, nenes?, que els homes no en saben, d’escoltar. Sí. Els altres candidats també deuen tenir hipoteca i fills per “treure endavant”, però segur que no ho viuen tan a flor de pell. L’únic que jo li diria és que ara que s’ha revelat com a dona, ja no podrà tornar a dir allò que “ens hem de deixar de debats identitaris quan resulta que a la gent el que realment li importa és la crisi”. Això seria insinuar que les dones no podem amoïnar-nos simultàniament per aquestes dues problemàtiques, quan tothom sap que nosaltres, a diferència dels homes, som famoses per “poder fer dues coses a la vegada”! Ai… Me’n vaig a prendre un Lambrusco, que després tinc Pilates i míting de l’Alícia. Estic desitjant preguntar-li si creu que sortirem de la crisi i si té alguna recepta de pastís de verdures.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 18/11/2012
“Hola, jo sóc Catalunya”
Aprofitant les xarxes socials, un grup de catalans ha creat una campanya per convèncer els indecisos a optar per la independència el 25 de novembre
L’espoli fiscal, les infraestructures i els peatges, la llengua o l’alternativa del federalisme són alguns dels temes que tracten

Si alguna cosa deixen clara les estadístiques que ens assetgen en les últimes setmanes, és que hi ha un elevat índex de gent que està indecisa perquè no veu amb claredat quina es l’opció política en què poden dipositar la seva confiança. I, de la mateixa manera, per tots és acceptat que en aquestes eleccions no es decidirà només un Parlament i un govern.
Amb aquests dos eixos, i aprofitant la difusió de les xarxes socials, un grup de catalans ha creat una campanya d’arguments en favor de la independència. Un noi que representa Espanya i un altre que representa Catalunya protagonitzen set gags, sota el títol ‘Catalunya vs España’, en què s’exposen tot de raons per a convèncer una votant indecisa a optar per la independència el 25 de novembre.
Així, en quasi nou minuts de vídeo tracten temes com la falta de comunicació i entesa, l’espoli fiscal, el problema de les infraestructures i els peatges, els atacs a la llengua i l’educació o l’alternativa del federalisme.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 19/11/2012
Encara massa BOE a la CUP
Per: ALBERT PLA NUALART
El programa de la CUP supera lingüísticament la baixa nota mitjana, i això té mèrit tenint en compte de quins mitjans disposa i el seu funcionament assembleari. No s’escapa, però, d’incórrer en tics típics del català que ara s’escriu .

Ho són, per exemple, certs usos pronominals dels demostratius. És un vici molt estès, provocat per una interferència sintàctica que fa molt més mal que la lèxica -no em canso de repetir-ho- a la nostra identitat lingüística, i que no es combat com caldria a les escoles.

Parlant del benestar dels animals, afirma: “Propulsarem l’establiment de sancions enfront les situacions de maltractament i abandonament que aquests puguin patir”.

És una prova que quan imitem un castellà funcionarial n’acabem calcant la sintaxi. Passant els noms a verbs, l’estil és més àgil, estalviem paper i esquivem el servil aquests : “Propulsarem que se sancioni els que els maltracten i abandonen”.

I quan parla dels peatges, diu: “Advoquem per la nacionalització dels peatges […], i que els imports d’aquests s’adeqüin a les necessitats socials”. En aquests casos, la millor solució és el possessiu: “i que els seus imports s’adeqüin a les necessitats socials”.

És encara més corrosiu per a la identitat l’ús de demostratius en lloc d’ en o hi . No és fàcil trobar-ne en textos revisats però sí en redaccions escolars: “Conec el llibre però ara noparlaré d’aquest”, “Crearem una carpeta i després accedirem a aquesta”.

Seria molt trist que un futur estat català s’adrecés als ciutadans amb l’estil rebuscat i indigestdel BOE. És un estil que busca intimidar la gent senzilla i la fa dependre de leguleyos . Com diria la CUP, un estil molt poc democràtic.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 18/11/2012 – 21:40h
El PSC recorda en un vídeo la campanya del PP contra l’Estatut
Recuperen les falques de ràdio en què el PP d’Andalusia carregava contra la immersió lingüística

El PSC ha llançat aquest diumenge un espot electoral com a rèplica del que va difondre recentment el PP en què destacats dirigents populars espanyols declaraven la seva estima per Catalunya.
Al vídeo, titulat Al PP li agrada Catalunya. Des de quan?, els socialistes contraposen els afalacs del president del govern espanyol, Mariano Rajoy; l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella; la secretària general del partit, Dolores de Cospedal; el vicesecretari general de Política Autonòmica, Javier Arenas, i el vicesecretari d’Organització del partit, Carlos Floriano, amb declaracions anteriors del PP menys amables amb Catalunya. A més, recorden la campanya que va emprendre contra l’Estatut amb fragments de les falques de ràdio que el 2006 va difondre el PP d’Andalusia on es sentien comentaris com: “A Catalunya és obligatori estudiar en català i no es pot estudiar en espanyol que és la llengua de tots perquè Zapatero ho consent i Chaves ho recolza”. Aquella campanya va coincidir en el temps amb les negociacions de l’Estat a Madrid.
L’espot acaba amb les paraules del vicepresident del Parlament Europeu Aleix Vidal-Quadras -que va advertir que la Guàrdia Civil hauria d’actuar davant de la independència- i amb les de l’expresident José María Aznar, que va alertar que la independència posaria en joc la “integritat” de Catalunya.
El PSC ha presentat el vídeo durant el míting que ha celebrat a Santa Coloma de Gramenet. Bona part dels 1.600 assistents a l’acte han rebut les imatges dels dirigents del PP amb una sonora esbroncada, sobretot quan sortien l’expresident Aznar i el president Mariano Rajoy.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Nació Digital – 18/11/2012
Demostració de força de la CUP
La CUP aplega 2.500 persones a l’acte central de campanya, 700 de les quals fora del recinte. “Hem d’aturar el cop de mercat” clama David Fernàndez, cap de llista per Barcelona
Per: Carles Batalla
Prop de 2.500 persones (1.800 dins del recinte i unes 700 fora) han omplert de gom a gom el Teatre Musical de Barcelona per donar suport a la CUP. L’ambient, més propi d’un concert, s’ha tenyit de senyeres, estelades, ikurrinyes, banderes palestines i de la Coordinadora Obrera Social, en un míting dels clàssics, amb oradors enèrgics retroalimentats pel fervor dels assistents.

L’espera s’ha amenitzat amb diferents càntics, des de “Ni França, ni Espanya, Països Catalans” fins al “no passaran” o “anticapitalistes”. La massa encara s’ha envalentit més quan per megafonia s’ha anunciat que no hi havia més localitats disponibles però que els qui s’havien quedat fora podien seguir l’acte des d’una pantalla gegant col·locada a l’exterior. No hi havia improvisació en cap detall, l’organització fins i tot ha posat un intèrpret de la llengua de signes.

Rebut amb crits de “president”, el cap de llista per Barcelona, David Fernàndez, ha matisat en la seva primera intervenció que els Països Catalans només tenen “un president, que es diu Ovidi Montllor”. El primer dard de Fernàndez s’ha dirigit al capitalisme, un sistema “que fabrica pobresa i desigualtat”, contra el qual ha animat a dir prou. “Vivim temps d’estafes i cal desobeir i perdre la por. Els farem la vida impossible!”, ha exclamat. En plena efervescència, el cap de llista de la CUP per Barcelona ha avisat que “els cinc o sis diputats que traurem al Parlament” serviran per “aturar el cop del mercat” i construir una nova democràcia social, política, econòmica, cultural i ambiental. Per a Fernàndez, la CUP ve a fer-se sentir. “Venim a impugnar el règim i a destituir la por, serem el cavall de Troia de les classes populars”.

Fernàndez ha posat exemples d’alternatives en diferents àmbits. “Si ells tenen patronal, nosaltres tenim sindicats combatius, si ells tenen Liceu nosaltres tenim ateneus i casals”. A més ha apel·lat a emmirallar-se en les generacions anteriors, que segons ells van haver de fer front a un context pitjor. “Us demano que resistiu com van fer els nostres pares i avis, que s’hi van deixar la pell”.

Lluc Salellas, cap de llista per Girona, ha admès que tenia la pell de gallina abans de saludar el poble palestí, “que pateix el genocidi d’Israel”. Salellas ha dibuixat un panorama negre fruit “d’una democràcia fallida, un cul de sac financer i un estat de benestar a mitges” i ha proposat la independència com a via de “dignificació de tants anys de lluita”. El cantautor Cesk Freixas, una ballarina, un grup de bastoners i vídeos en què apareixien adherits mediàtics com l’actor Sergi López han servit de complement als discursos.

L’acte ha finalitzat amb una trentena de persones damunt de l’escenari agitant banderes al ritme d’Obrint Pas, entre els aplaudiments del públic. “Els Segadors” i alguns crits de “Visca Terra Lliure” han posat la cloenda.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 18/11/2012
David Fernàndez: ‘Els farem la vida impossible mentre ells ens la facin impossible cada dia’
La CUP desborda les previsions d’assistència en el míting central de campanya a Barcelona
La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha fet al vespre el míting central de campanya en un Barcelona Teatre Musical (BTM) ple de gom a gom, i amb centenars de persones a l’exterior que l’han seguit amb una pantalla gegant improvisada. El cap de llista, David Fernàndez, ha assegurat que entraran al parlament per a impugnar el sistema: ‘Venim a impugnar el règim i a destituir la por. Serem un cavall de Troia de les classes populars del país al parlament.’ I ha afegit: ‘El 1936 aquest país va fer una vaga general revolucionària per aturar un cop d’estat. Ara cal aturar un cop de mercats.’

En un discurs ple de recordatoris (desocupats, immigrants sense dret de vot, Guillem Agulló…), Fernàndez ha llançat un avís als actors d’aquest sistema i a les formacions de l’actual parlament: ‘Els farem la vida impossible mentre ells ens la facin impossible cada dia. Perquè creiem en una vida possible per a tothom.’

El candidat de la CUP ha assegurat que el millor que ha passat els darrers temps al país ha sorgit de la societat civil i ha posat com a exemples les consultes independentistes, la manifestació de la diada, les vagues generals i les protestes contra les retallades.

Amb la força que pugui obtenir el 25-N, ‘entre cinc i sis’ escons ha augurat el cap de llista, la CUP treballarà per ‘destituir l’estafa’ d’un capitalisme que només ‘fabrica pobresa i desigualtat’. Els independentistes consideren que hi ha alternatives a l’actual model de gestió dels recursos públics i han posat l’exemple dels quatre municipis que governen actualment: Viladamat (Alt Empordà), Arenys de Munt (Maresme), Navàs (Bages) i Celrà (Gironès).

A banda Fernàndez, també han parlat membres de moviments socials i ponents internacionals com Txelui Moreno, portaveu de l’Esquerra Abertzale, i Diego Cañamero, portaveu del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT). I hi ha hagut les actuacions, entre més, de Cesk Freixas i Obrint Pas, que han tancat l’actuació interpretant la Muixeranga amb molts punys alçats al BTM.

L’acte ha servit, alhora, per a estrenar l’espot principal de campanya, que s’ha rodat aquests dies a la comarca del Garraf. Amb el títol ‘Ho volem tot’, presenta cares conegudes que donen suport al projecte de la CUP-AE: el futbolista Oleguer Presas, l’actor Sergi López i els músics Cesk Freixas, Meritxell Gené, Marcel Casellas, Àlex Vendrell i Lluís Cabrera.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Punt-Avui – 19/11/2012
ORIOL JUNQUERAS. LA CARA B DE CANDIDAT D’ESQUERRA – CATALUNYA SÍ “Europa mai ens farà fora”
“Som ciutadans europeus i farem el procés a través d’uns drets democràtics pels quals la UE vetllarà”
“Prioritzarem esquerra i país. Són indestriables”

“Som conscients que la independència corre pressa”

19/11/12 02:00 – BARCELONA –

1
2
3
4
5
6
7
8
Notícies relacionades
El vot guanyat
Canals relacionats
Canal: Catalunya vol viure en llibertat
Canal: Eleccions al parlament 2012
Assegura que si tingués majoria absoluta proclamaria la independència la mateixa nit de les eleccions
CONSULTA
“La pregunta ha de ser com més senzilla. millor: «Vols la independència de Catalunya?»”
DEPRESSIÓ
“L’Estat espanyol no se’n sortirà. Per tant, val més que
ens en sortim
nosaltres”
ESTAT PROPI
“Parlem poc de les dificultats del procés independentista perquè no
n’hi haurà”
CASTELLÀ
“Ha de ser oficial a l’estat propi. És just i bo que aquesta llengua tingui un reconeixement”
DECLARACIÓ
“Si tenim majoria absoluta, el dia 26
ja podríem
declarar la independència”
ESQUERRA
“Som el partit que fa més anys que és independentista i podem aportar
rigor i discurs”
PRESSUPOSTOS
“Estem en contra dels de CiU. S’ha de canviar la política d’ingressos i despeses”
CONJUNTURA
“Les crisis també generen oportunitats i les hem d’aprofitar”
LLISTA UNITÀRIA
“El més important és que hi hagi
com més independentistes millor”
CiU
“Si confio en Mas perquè porti la independència? Confio en el poble
de Catalunya”
MAJORIES
“Si no som necessaris, continuarem treballant per la independència”
Esquerra es considera l’alternativa a CiU pel que fa a polítiques socials. En la situació actual de crisi i amb l’objectiu de dèficit que té la Generalitat, fins a quin punt creu que hi ha marge per poder fer polítiques alternatives? I quines faria el seu partit?
ALBERT SORT
Hi ha un marge enorme. ERC ha votat en contra dels increments d’IVA i d’IRPF, que va aprovar el govern espanyol amb els vots a favor de CiU. Quina és l’alternativa? Fixar, encara que només sigui mentre duri la crisi, un impost sobre les transaccions financeres que fan els bancs entre ells. En lloc de fer pagar més els ciutadans, botiguers autònoms i petits empresaris en forma d’IVA i IRPF, el que proposem és fer pagar les entitats financeres. En el Parlament Europeu ja hi ha un esborrany semblant aprovat que per al conjunt d’Europa preveu una recaptació de 60.000 milions. A Catalunya ens corresponen 900 milions. Podríem fer servir aquests diners en tots aquells àmbits que ens poden ajudar a sortir de la crisi com ara la internacionalització, innovació, recerca i ensenyament. En l’apartat de la internacionalització, hi ha un parell d’exemples clars. Necessitem la connexió ferroviària amb ample de via europeu amb el port de Barcelona i Tarragona, i també l’aeroport de Barcelona, que reactivaria l’economia, perquè hi haurà contractació d’obra pública i abaratiria els costos de transport dels contenidors i dels productes elaborats que arriben des de l’Àsia fins a Europa. L’altre exemple. Quan una empresa alemanya vol vendre un producte a Rússia, Ucraïna o Xile, per dir uns països, no cobra directament del client, sinó que l’Estat alemany avança els diners i ell s’encarrega de cobrar. La Generalitat no pot, perquè no té recursos i les nostres empreses han de competir amb desigualtat de condicions. (….) Catalunya també és capaç de fer molta recerca i necessitem donar-hi suport i l’any vinent aquest àmbit s’ensorrarà, perquè les nostres universitats tenen problemes per pagar les nòmines. L’impost de transaccions financeres pot ser l’alternativa per millorar això.
Els partits han parlat molt dels aspectes positius d’una Catalunya independent, però poc dels riscos i les dificultats. Quins són aquests riscos?
CLÀUDIA SERRA
De fet, parlem poc de les dificultats, potser perquè no n’hi ha. Si la dificultat és que ens diguin que no estarem dins de la Unió Europea, és una dificultat inexistent. La UE mai ens dirà que estem fora, perquè ja en som ciutadans i perquè farem aquest procés a través d’uns drets democràtics pels quals la mateixa Unió Europea estarà obligada a vetllar. A més, Catalunya és contribuent net de la UE i, per tant, sempre ha aportat més diners dels que ha rebut. I ningú està interessat a fer fora aquell que dóna més que no pas rep. L’únic que té un cert interès de fer-nos fora és l’Estat espanyol, que té una capacitat gairebé nul·la de negociació perquè tancarà l’any amb un deute de 900.000 milions d’euros, un deute sobirà de 2,3 bilions d’euros i amb un dèficit públic que superarà els 80.000 milions d’euros.
I les possibles dificultats econòmiques?
CLÀUDIA SERRA
Tampoc n’hi haurà. Catalunya és l’estat occidental més auster de tots. La diferència entre els impostos recaptats i els gastats és de 16.000 milions d’euros, que a nosaltres ens serviran com a garantia de la nostra capacitat per pagar els deutes acumulats. Si es referia a la dificultat comercial o a un possible boicot del mercat espanyol, la resposta també és clara. Fins ara, a tot arreu, un consumidor compra un producte perquè és més barat o més bo. Per tant, tingueu confiança. Segur que anirà bé.
Ara mateix l’Estat recapta impostos i dóna els diners per pagar hospitals, escoles… Quan es convoqui el referèndum l’Estat podria deixar d’aportar diners a Catalunya. Això sí que seria una dificultat que es podria plantejar.
LAURA MONT
Precisament perquè ens trobem amb dificultats perquè ens donin allò que és nostre, tenim un motiu més per ser independentistes. Si algú dubtava que la independència era bona, el fet que l’Estat utilitzi els nostres diners com a mitjà de pressió contra nosaltres és un estímul més. És cert que entre el moment de la proclamació de la independència i el moment en què tindrem la gestió dels nostres impostos, hi haurà un espai temporal. L’haurem de cobrir amb l’accés al mercat del crèdit, que està garantit a través de dos mecanismes: el superàvit públic que tindrem i també les grans infraestructures estatals que passaran a ser titularitat de Catalunya. La seva gestió és un punt molt atractiu i es podran posar a concurs. Aquesta concessió podrà ser privada o pública i garantirà uns recursos. Per exemple, el port de Barcelona paga a l’Estat espanyol un impost especial del 8,5% de tota la seva facturació i aquests diners passaran a la Catalunya independent.
Però abans de proclamar la independència, l’Estat pot dir que amb la consulta es comet una il·legalitat i deixa de pagar immediatament.
LAURA MONT
Per això som conscients que la independència corre pressa.
Un cop Catalunya sigui independent, quina creu que serà la fractura social?
CLARA AGUILAR
Cap ni una. Sóc alcalde de Sant Vicenç dels Horts, que té un 83% de castellanoparlants i elegeixen un alcalde independentista. En la nostra llista de Sant Vicenç hi ha el president de la penya del Barça, el vicepresident de la penya del Madrid, el vicepresident de la Hermandad Cofrade del Cristo de la Salud i la de la Virgen de la Soledad en companyia de la Buena Gente de los Caminos de Granada, el president de la colla sardanista, el president de la penya Mis Otros Flamencos, el vicepresident de la Casa d’Andalusia…
No creu que per aconseguir la independència hi hauria d’haver un partit fort que aglutinés les formacions independentistes en lloc d’anar separats?
HELENA XIRGU
Per mi el més important és que hi hagi com més diputats independentistes millor i m’agradaria que en aquesta suma ERC hi jugués un paper important, perquè som els que podem aportar més preparació, més rigor i més entusiasme. Els ciutadans, per tant, decidiran quina és la força legítima de cadascuna d’aquestes formacions.
El seu partit què prioritza més, les esquerres o el país?
POL MASDEU
Ho prioritzem tot, perquè una cosa va lligada amb l’altra. És impossible fer polítiques socials si no tenim més recursos; i no tindrem més recursos si no som un estat. I és impossible tenir un estat si no convencem la majoria de la població. I la millor manera de convèncer-los és dir-los que tindrem un estat més pròsper, més just i que garantirà la igualtat d’oportunitats. No serem independents si no hi ha un projecte social inclusiu i no hi haurà un projecte social de debò si no som independents.
Vostè va assegurar en un article que el castellà també seria oficial en un nou estat català. És una opinió personal o compartida en el si del partit? N’hi ha que consideren que això aniria en detriment de la normalització del català. Per exemple, Vicent Partal va indicar que aquesta proposta podria suposar la mort per al català.
MARINA VICENS
Els que diuen això s’equivoquen. La situació ha de ser més o menys l’actual amb una diferència fonamental: l’Estat deixarà d’anar-nos en contra i ens anirà a favor. Per tant, si tal com estem ara, no hem desaparegut, menys desapareixerem després. No entenc el motiu de preocupació. El català és la llengua pròpia de Catalunya. No ho discuteix ningú. També ha de ser oficial, la llengua vehicular de l’ensenyament i la llengua prioritària de l’administració, inclosa la de la justícia. I el castellà pot ser llengua cooficial, perquè els ciutadans que l’usen es puguin adreçar a l’administració. És del tot raonable. I si algú té cap dubte que passegi per Sant Vicenç dels Horts.
Què diria a la gent que pensa que vostè fa aquesta proposta per captar vots dels castellanoparlants?
MARINA VICENS
Els diria que no em coneixen, perquè això ho he defensat tota la vida. Crec que és just i bo per a moltes persones d’aquest país, que el que volen és sentir-se acollides en una Catalunya independent i consideren que és rellevant que la seva llengua familiar tingui un reconeixement. Ho defensaré tota la vida i si cal donar batalla per això la donaré ja sigui com a alcalde, president de la Catalunya independent o com a ciutadà del carrer.
Li volia fer una qüestió més personal. Com viu vostè aquest procés i creu que té marxa enrere? Confia en Artur Mas perquè porti Catalunya cap a la independència?
MIREIA PRAT
Ho visc amb entusiasme. Sóc independentista de tota la vida. No tinc cap record previ a ser independentista. Imagina’t si ho sóc. Quan veig que la societat catalana es convenç d’allò que jo sempre he cregut amb convicció estic molt content. També ho visc amb un enorme sentit de la responsabilitat; no podem desaprofitar les oportunitats que tenim perquè la història ens en dóna poques. Estic convençut que si ho fem bé no hi hauria marxa enrere. I en qui confio? En el poble de Catalunya. I si algú ho dubta que vingui a Sant Vicenç dels Horts.
Vostès defensen un model estatal emmarcat dins de la Unió Europea. Si la independència es llegeix en termes de voluntat de sobirania nacional del poble, això no és una incoherència tenint en compte que Europa és intervencionista en polítiques econòmiques?
MARIA CORRALES
No. Sóc independentista i ningú ho és més que jo. Al costat d’això també sóc molt europeista. És molt bo per a Europa i per a Catalunya que a Europa s’avanci en la creació d’una gran entitat de caràcter polític, social, fiscal o bancari. Sóc independentista català i federalista pel que fa a Europa. El que vull és que l’estat català estigui integrat dins la Unió Europea i sigui un dels avaladors del procés d’unitat europea.
Però això vol dir que el poble no tindrà la sobirania en qüestions econòmiques…
MARIA CORRALES
Sí, perquè el poble català decidirà si vol estar dins de la Unió Europea o no. En el cas que ens diguin que sí, fa cessió d’alguns àmbits de sobirania en el conjunt de la Unió, cosa que també és sobirà. Cedir sobirania és un acte de sobirania, que només pots fer si ets sobirà. La independència és fonamental, perquè ets tu qui decideixes si vols cedir o no àmbits de sobirania. És perfectament coherent ser independentista i federalista europeu.
Per quines raons un independentista s’ha de fiar d’ERC en aquestes eleccions quan en el passat acumula un bagatge com ara haver fet president José Montilla, que no era independentista?
GUIDO CENGIAROTTI
Tampoc José María Aznar era un president independentista ni estava a favor de Catalunya i CiU li va donar suport. També ha votat el pressupost del PP, la reforma fiscal i la reforma laboral i que jo sàpiga Mariano Rajoy no ha destacat mai com a independentista. Crec que els electors s’han de refiar d’ERC perquè és el partit que fa més anys que és independentista i en aquest procés hi podem aportar molt de rigor i discurs com estem fent aquí. Aportem molts exemples concrets, coneixement dels percentatges d’endeutament o mecanismes per accedir als mercats financers. Si volem que el procés el condueixi gent preparada, la millor és la d’ERC.
Aleshores vostè creu que CiU és un partit independentista? Per què compara la situació d’ERC amb CiU?
GUIDO CENGIAROTTI
Jo explico que els ciutadans poden confiar en ERC perquè som els més preparats per conduir i acompanyar aquest procés i no seré jo el que desmenteixi els dirigents de CiU quan diuen que no són independentistes. Ni ho desmentiré ni ho avalaré. S’ha de preguntar a ells.
A l’hora de fer el referèndum per la independència, quina pregunta formularia a la ciutadania?
JAVIER GARRIGA
Com més senzilla i explícita millor. “Vols que Catalunya sigui un estat independent?” o “Vols la independència de Catalunya?”. Es tracta d’evitar confusions.
Fins a quin punt influeix el procés escocès a Catalunya? Si no acaba triomfant, hi pot haver un pas enrere aquí?
LAIA MIRANDA
De la mateixa manera que a Europa han triomfat molts processos independentistes i això no ha comportat que Catalunya sigui independent. També és possible que hi hagi processos que no culminin i no tinguin res a veure amb Catalunya. Nosaltres desitgem tota la sort del món als escocesos. Al Parlament Europeu vaig compartir escó amb el president del Partit Nacional Escocès. El que ells facin no necessàriament ha de tenir impacte en Catalunya. Tant de bo ens en sortim tots dos. Catalunya i Escòcia s’assemblen en moltes coses i els que no s’assemblen en res són el Regne Unit i el d’Espanya.
I Catalunya tindrà alguna influència cap a altres països com ara Bèlgica?
LAIA MIRANDA
Catalunya té bona voluntat de tenir influència sobre la humanitat i tant de bo també la tingui sobre els flamencs. La companya diputada que seia davant meu al Parlament Europeu era una independentista flamenca i també els desitjo molta sort. I estic segur que ells també ens en desitgen a nosaltres.
Li volia proposar una mena d’exercici. Posi’s a la pell d’un català que viu a Barcelona i que se sent per sobre de tot espanyol. Vostè és conscient que en termes econòmics li convé la independència, però demà es lleva i Catalunya és independent. Què faria?
PACO CAVALLER
Respectar la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya, igual que els independentistes han respectat aquesta voluntat mentre no han estat independents. Intentaria entendre per què els meus conciutadans n’estan tan convençuts i disfrutar d’aquesta millora econòmica, que tu reconeixes que aquest ciutadà també percep. Gaudir d’un estat en què ell probablement tindria una renda per càpita més alta.
Sempre que els recursos es tractin bé.
PACO CAVALLER
Per molt que ens hi esforcem, tractar-los pitjor que l’Estat espanyol és molt difícil. L’Estat espanyol té el rècord mundial de suspensió de pagaments: catorze vegades en els últims quatre segles. Abans no l’empatem passaran molts segles. Tranquils. També té el rècord d’expedients oberts per violació de directives europees, més de quatre-cents. Abans que el puguem empatar, passaran unes quantes dècades. No tingueu cap mena de por. Per tant, jo si fos un ciutadà que se sent fonamentalment espanyol, votaria Oriol Junqueras com fan molts dels meus conciutadans de Sant Vicenç dels Horts. Emocionalment són espanyols i no tenen cap dubte a l’hora de votar un alcalde independentista.
Històricament, el seu partit ha viscut un cúmul de divisions i escissions. Què ens garanteix que aquest cop no tindrà aquest problema?
MARTA VILAGELIU
Des que en sóc president, el partit ha demostrat sempre una capacitat d’unanimitat extraordinària. Vaig ser escollit candidat a les eleccions europees amb la unanimitat del consell nacional, vaig ser escollit president del partit amb un noranta per cent i escaig del vot i vaig ser escollit candidat a les catalanes per unanimitat. L’única cosa que he vist és unanimitat, mai cap ruptura ni escissió. L’única cosa que he vist és gent generosa que s’esforça per un projecte comú.
Tem que hi hagi un traspàs de vot independentista cap a CiU, o de més possibilitats cap a l’esquerra, com per exemple la CUP o Iniciativa?
ORIOL SOLÉ
No tinc por de res i menys que els ciutadans de Catalunya decideixin votar el que vulguin. Per tant, si els ciutadans creuen que hi ha una millor opció que ERC, ho respectaré i els intentaré convèncer que s’equivoquen. Per tant, cap por.
D’altra banda, reobriran les comissions d’investigació al Parlament sobre sanitat i les caixes d’estalvis?
ORIOL SOLÉ
Si el futur govern no hi posa tanta llum com és necessari per aclarir els dubtes que hi ha, intentarem reobrir-ho tot. Estem a favor de la transparència, de la llum. De la mateixa manera que l’autor alemany Goethe va morir demanant més llum, nosaltres som tan partidaris de la llum com ell.
I llavors per què van vetar la compareixença d’Artur Mas a la comissió del cas Palau?
ORIOL SOLÉ
Perquè som un partit responsable que intenta distingir entre les responsabilitats del partit i les responsabilitats institucionals i no vol arrossegar el president de Catalunya davant d’una qüestió que li competeix, no com a president de Catalunya, sinó com a president d’una formació política. Intentem distingir les qüestions de país de les qüestions de partit.
De moment, vostès no han aclarit un full de ruta sobre el referèndum, ni el quan ni el com. En aquest sentit, es pot entendre que faran seguidisme de CiU?
JOAN PIÑOL
Entén moltes coses sense cap base… Quan? Dependrà dels ciutadans de Catalunya. Si ens donen majoria absoluta, serà aproximadament el dia 26. ERC va guanyar les eleccions del 14 d’abril de 1931 i no es va esperar que es constituïssin els ajuntaments de cada municipi per proclamar la República Catalana. El que vull és fer-ho al més aviat possible, de la manera més eficaç possible i no renuncio a cap camí.
Per tant, vostè no és partidari d’esperar a convocar el referèndum fins que estigui segur de guanyar-lo.
JOAN PIÑOL
Si convoquem el referèndum el guanyarem, no el convoquem per perdre’l. Nosaltres tenim pressa a fer la feina.
CiU pot tenir la temptació que aquest referèndum s’allargui quatre anys?
JOAN PIÑOL
És una pregunta excel·lent per fer a aquest partit. Però jo contesto per ERC. Si un altre partit guanya les eleccions per majoria i decideix fer-ho d’aquí a 280 anys, almenys fins d’aquí a quatre anys no tindrem possibilitats de tornar-ho a plantejar. Però nosaltres els intentarem convèncer. Fa 81 anys que intentem convèncer el país. Persistirem.
I si CiU té una majoria absoluta, quin seria el paper d’ERC durant la legislatura i respecte al referèndum?
JOAN PIÑOL
Imagina’t que ERC no és imprescindible en la configuració de les majories parlamentàries. Què farem? Treballar per la independència del país i presentar una alternativa econòmica i social al govern que hi ha ara. Continuarem fent el que hem fet sempre.
ERC votaria a favor d’un pressupost de CiU amb força retallades si això fos garantia de la celebració d’un referèndum al més aviat possible?
ANNA BUJ
Haurem de saber què vol dir al més aviat possible i què vol dir força retallades. Són dos conceptes molt laxos. “Al més aviat possible” és un concepte obert i “força” també. No ho sé. Si contesto que sí, llavors em pots preguntar si votaria “sí” si hi hagués força retallades.
Però quina evitaria, les retallades o el referèndum?
ANNA BUJ
És el que he contestat abans. Les dues coses van estrictament lligades. A nosaltres, per guanyar un referèndum, ens convé demostrar que tenim un projecte econòmic i social, que és just i inclusiu i que no es deixa ningú pel camí. No aprovarem una cosa que vagi en contra d’allò que estem convençuts que és bo per als ciutadans de Catalunya i bo perquè els ciutadans de Catalunya es convencin que la independència és bona. És com si em diguessis que la independència ha de dependre d’algun mal per al conjunt dels ciutadans. No ho acceptaríem. Per tant, defensaré les dues coses alhora.
Continuant amb els pressupostos, quina és la línia vermella que no creuaria?
ANNA BUJ
No en fixem cap, però actuem com si n’hi hagués. Estem en contra dels pressupostos de CiU dels últims anys i som partidaris de canviar la política d’ingressos i despeses. Farem el que ja he explicat abans. Si CiU vol un acord amb nosaltres, ja saps per on ha d’anar. És com si em preguntessis què t’estimes més, el teu fill o la teva filla? Són preguntes impossibles. Jo els estimo tots, tot i que encara no tinc dos fills [rialles].
Creu que és imprudent plantejar en el moment actual el procés d’independència? Fa tres o quatre anys que som en context de crisi i aquestes situacions acosten els extremismes, com es va veure a l’Alemanya del 33. Potser la gent que està en contra del procés independentista s’ha acostat a partits d’extrema dreta com ara Plataforma per Catalunya i això comporta que partits perillosos per les seves idees creixin.
PACO CAVALLER
De partits perillosos per a la democràcia, n’hi ha alguns que guanyen per majoria absoluta. Per tant, no em sentiré intimidat. L’Estat espanyol té el rècord de sentències en contra per part del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Estem acostumats que l’Estat espanyol violi els drets humans. L’última sentència, per haver torturat un director d’un diari. Atès que Espanya no és cap exemple de democràcia enlloc del món, el que vull és sortir-ne tan aviat com sigui possible i construir una alternativa democràtica justa i pròspera.
Però no em referia a Espanya, sinó al fet que Plataforma pugui entrar al Parlament català.
PACO CAVALLER
Si hi entrés, quants diputats obtindria? Dos? Si és així, n’hi haurà 133 més que no seran com ells. Tranquils. Una altra reflexió. Les èpoques de crisi també generen coses extraordinàries. Nosaltres tenim aquesta oportunitat. Els Estats Units es van convertir en la primera potència mundial enmig d’una gran crisi, la Gran Depressió. Les crisis provoquen grans oportunitats i es tracta que nosaltres les aprofitem. No s’ha de tenir por que la gent decideixi i això és l’única cosa que volem.
Vostè comenta que la crisi pot ser una oportunitat. Creu que la gent s’ha apuntat al carro de la independència com a solució a la crisi? I què passarà quan la crisi se solucioni?
MARIA CORRALES
Hi ha moltes raons per les quals la gent s’apunta a una opció o a una alternativa. Hi ha moltes raons per les quals un pot ser del Barça, l’Espanyol o l’Inter de Milà. N’hi ha que poden ser emocionals, econòmiques…
Vostè ven sobretot les raons econòmiques.
MARIA CORRALES
Jo les venc totes. Pensa que si l’Estat espanyol fos l’estat més democràtic del món, el més pròsper del món, el més just del món i el més simpàtic del món i el senyor Mariano Rajoy quan sortís ens fes riure a tots, cosa que no descarto que actualment faci sense voler-ho, jo continuaria sent independentista. En general, però, hi ha gent que s’apunta per raons de tota mena. Totes respectables.
Però i si l’Estat espanyol va millor. Què passarà?
MARIA CORRALES
Però és que l’Estat espanyol no anirà millor. Deu 920.000 milions d’euros, 2,3 bilions de deute sobirà i té un dèficit anual que tornarà a superar els 80.000 milions. No anirà millor. L’any vinent pagarà en interessos més diners dels que es gasta en prestacions als aturats. Per tant, l’Estat no se’n sortirà. El pressupost públic espanyol és d’uns 200.000 milions, dels quals aproximadament 40.000 seran per a interessos i l’any següent aquesta partida encara serà més gran. Per tant, com que no se’n sortirà, val més que ens en sortim nosaltres.

El doctor en història del pensament econòmic i professor d’història moderna i contemporània de la UAB Oriol Junqueras es fa esperar a la Pompeu fins que descobrim que ha estat puntual, però a l’edifici de la Ciutadella i no al campus de Roc Boronat. Cal disculpar-lo, perquè va de bòlit no només com a candidat d’ERC, sinó com a futur pare. Aquell matí havia enregistrat un tall de veu per a les falques de la campanya, havia fet una roda de premsa davant l’hospital de Bellvitge per denunciar els pressupostos de l’Estat i abans de dinar amb el seu equip de campanya un menú de nou euros, havia acompanyat la seva parella al metge perquè el naixement del seu primer fill és imminent. En Lluc es va fer pregar i finalment va néixer el 2 de novembre. Té pressa, perquè a les sis ha d’anar a fer classe a l’Autònoma.
El candidat Junqueras porta americana sense corbata. S’enfronta a l’auditori amb la seguretat del professor bregat i la confiança de l’historiador que s’ha prodigat en els mitjans de comunicació i que ja era popular abans de ser diputat europeu, alcalde de Sant Vicenç dels Horts i president d’Esquerra Republicana. Mana des del primer minut a l’aula, on en comptes de pregar benevolenza els etziba la brama que corre per l’Autònoma: “Els que valen, valen; i el que no, a la Pompeu.” Junqueras és un brillant orador i s’hi abona. Utilitza armes de professor davant els entrevistadors i del doctor Salvador Alsius, que s’ho mira des del fons de l’aula. Cita contínuament Sant Vicenç dels Horts i la convivència que s’hi troba. És vehement i defensa a fons la seva raó amb arguments, tant per justificar el paper del castellà en una Catalunya independent, com per no voler justificar que els partits independentistes no vagin units a les eleccions perquè tampoc no hi van els autonomistes ni els unionistes. Entoma bé el retret que ERC va fer president Montilla recordant que CiU va fer president Aznar. El seu missatge és clar: “No tingueu por”, repeteix. Anuncia que el camí cap a la independència no té marxa enrere i assegura que si té majoria absoluta, proclamarà la independència al Palau la mateixa nit de les eleccions.

1. ALBERT SORT I CREUS
Estudiant de tercer de periodisme i segon d’humanitats. Barcelona, 20 anys.
2. ANNA BUJ I CUSSÓ
Estudiant de tercer de periodisme. Barcelona, 20 anys.
3. LAURA MONT I CASTRO
Estudiant de tercer de periodisme. Sant Cugat del Vallès, 20 anys.
4.MARTA VILAGELIU I ARNELLA
Estudiant de tercer de periodisme i segon d’humanitats. Santa Eulàlia de Ronçana, 20 anys.
5. JOAN PIÑOL I GARCÍA
Estudiant de tercer de periodisme i tercer de dret. Barcelona, 20 anys.
6. ORIOL SOLÉ I ALTIMIRA
Estudiant de tercer de periodisme i segon de ciències polítiques. Barcelona, 20 anys.
7. GUIDO CENGIAROTTI AUMATELL
Estudiant de tercer de periodisme. Olot, 20 anys.
8. CLARA AGUILAR I FALGUERA
Estudiant de tercer de periodisme i d’humanitats. Sant Just Desvern, 20 anys.
9. JAVIER GARRIGA I BRAVO
Estudiant de tercer de periodisme. Barcelona, 20 anys.
10. PACO CAVALLER I MURILLO
Estudiant de tercer de periodisme. Barcelona, 20 anys.
11. NATÀLIA SEGURA I RAVENTÓS
Estudiant de tercer de periodisme i segon de ciències polítiques. Barcelona, 20 anys.
12. MARIA CORRALES I PONS
Estudiant de tercer de periodisme. Tàrrega, 20 anys.
13. MARINA VICENÇ SIBECAS
Estudiant de quart de periodisme. Figueres, 20 anys.
14. MIREIA PRAT I DURAN
Estudiant de quart de periodisme. Terrassa, 21 anys.
15. POL MASDEU I CAÑELLAS
Estudiant de quart de periodisme. La Selva del Camp, 21 anys.
16. HELENA XIRGU I CACHINERO
Estudiant de tercer de periodisme. Vidreres, 20 anys.
17. LAIA MIRANDA I ELÍAS
Estudiant de tercer de periodisme. Terrassa, 19 anys.
18. CLÀUDIA SERRA I DOMÈNECH
Estudiant de periodisme. Cardedeu, 21 anys.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
Ara – 19/11/2012
La cuina de les enquestes: gestió científica de la incertesa
La tendència de les últimes allunya CiU de la majoria absoluta
Per: XAVIER FERNÁNDEZ I MARÍN POLITÒLEG
Les enquestes es cuinen. Pot semblar una obvietat, però és important remarcar que, per molt representativa que sigui una mostra de la població catalana a l’hora de fer-la, quan es demana a, diguem-ne, 1.000 persones el sentit del seu vot en els pròxims dies o setmanes, el resultat de la resposta directa de la persona entrevistada està molt lluny de ser directament interpretable en vot. Sense anar més lluny, en l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, menys d’un 5% dels enquestats va dir directament que no aniria a votar diumenge que ve. I sabem perfectament que una abstenció del 5% en el nostre país és molt lluny de ser raonable.

És necessari, doncs, aplicar fórmules i correccions a les respostes directes que es generen en una enquesta. Però això no vol pas dir que les correccions es facin sense criteri, mètode o lògica. Afirmar que les enquestes es cuinen no implica necessàriament afirmar que darrere la cuina hi hagi una voluntat política, una deliberada distorsió, un frau o, simplement, un dau tirat a l’atzar per fer quadrar un parell de números. La cuina es pot fer de manera asèptica, neutral i, el que és més important, tenint en compte la incertesa . El que atribueix valor científic i rigorós a una enquesta, o a la ponderació de diverses, és precisament la gestió de la incertesa.

El que més permet acostar-se a la neutralitat és el mirall del passat. Veure com van anar les coses en el passat permet que en el present en puguem aprendre. Òbviament, res no ens assegura que en el futur (d’aquí set dies) el que va passar en les últimes eleccions es torni a repetir. Però és l’únicaevidència de què disposem. I és precisament l’evidència el fonament de qualsevol mètode científic.

El model matemàtic que hi ha darrere l’agrupació de les enquestes i en què es basen els pronòstics presentats aquí es fonamenta, també, en l’aprenentatge del que va passar el 2010. Així, si el CEO va subestimar el suport a un partit en 3 punts, per exemple, és raonable pensar que enguany ho farà en una magnitud semblant. Per tant, es poden calcular els biaixos sistemàtics que té cadascun dels mitjans (o de les empreses encarregades de fer el sondeig) i fer-los servir per il·lustrar la dinàmica del que passa enguany.

Les cinc enquestes d’aquesta setmana incorporades al model indiquen un suport latent a CiU del 36,5%. La segona plaça segueix disputada per PSC i PP (amb ERC en creixement). La franja d’incertesa assignada a les tres llistes fa difícil arriscar-se a un pronòstic clar.

Quant a les probabilitats d’alguns dels escenaris que susciten més atenció, per exemple, la probabilitat que augmenti el suport electoral als partits de dreta (CiU i PP) és d’un 18%, mentre que la probabilitat que aquest suport es tradueixi en un nombre més alt d’escons és lleugerament inferior (un 15%). La d’una majoria absoluta segueix lluny.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 19/11/2012
El perquè de la vigència de Joan Sales avui
Avui fa just cent anys del naixement de Joan Sales, escriptor, editor i activista cultural · Hem cercat veus diverses sobre la vigència de la seva obra
Per: Montserrat Serra
Què fa vigent l’obra de Joan Sales avui? L’autor de ‘Incerta glòria’, responsable de Club Editor, no era part de l’imaginari de les generacions més joves fa deu anys. No és fins devers el 2007 que comença la recuperació d’un autor que ja és un referent ineludible. En parlem amb experts i personatges que s’hi han acostat.

També us oferim una relació d’actes i publicacions preparats en ocasió del centenari.

En parlen experts i personatges que s’han acostat a la seva obra de maneres diverses: Xavier Pla, crític literari; Quim Torra, editor; Roser Vernet, responsable de Quim Soler, la literatura i el vi al Priorat; Maria Bohigas, responsable de Club Editor i néta de Joan Sales; Marta Pasqual, autora del llibre ‘Joan Sales, la ploma contra el silenci’ (Acontravent); els membres d’Òmnium Cultural Gironès, que han organitzat el cicle ‘Joan Sales. Homenatge nacional centenari (1912-2012)’; i Arnau Pons, assagista i poeta.

MARTA PASQUAL
Em penso que Joan Sales és vigent, si més no, per dos motius.
En primer lloc, des d’un punt de vista estrictament literari crec que s’explica pels temes tractats a ‘Incerta glòria’. Més enllà de ser una novel·la sobre la guerra civil, ‘Incerta glòria’ és un relat en en què s’aborden qüestions tan atemporals com la vida, la mort i l’amor, Eros i Thànatos. L’autor reflexiona, amb un llenguatge amarat de poesia, sobre la condició humana. Es tracta de reflexions que ja trobàvem en els autors clàssics però que, pel caràcter universal que tenen, són capaces de resistir el pas del temps.
En segon lloc, potser hi ha una qüestió que té més a veure amb la idiosincràsia de Sales, amb la seva enorme capacitat de reinventar-se: de professor de català, a soldat; de soldat a linotipista; de linotipista a editor i, entremig, adaptador de literatura infantil, traductor, poeta, novel·lista i gran escriptor d’epístoles que, a poc a poc, van sortint a la llum. Sales va viure en un temps difícil, en què fer d’editor de literatura en llengua catalana exigia tenacitat, convicció i, si més no, un caràcter combatiu i entusiasta. Calia tenir capacitat per a saber aprofitar les poques escletxes de llum que hi havia. Aquestes característiques, segurament, avui tornen a fer-se més necessàries que mai i, en aquest sentit, converteixen Sales en una mena de model o referent que ens pot ajudar a afrontar certes dificultats de la societat actual.

MARIA BOHIGAS
Potser giraria la pregunta al revés: Sales és vigent perquè hi ha un públic cada vegada més gran i més divers que s’hi interessa, que s’apassiona per la seva obra tan bon punt l’ha descoberta. Això vol dir que alguna cosa en aquesta obra és molt activa, alimentosa. Quina? Suposo que n’hi ha moltes, qui sap si contradictòries i tot. Potser n’hi ha una que sorprèn per damunt de totes, i és la sinceritat: que Sales no té por de dir les coses tal com les ha viscudes i tal com les pensa.

QUIM TORRA
Perquè al final la força de les paraules s’acaba imposant sobre qualsevol prejudici. I la força de Sales és tan brutal (com a escriptor, com a editor, com a activista cultural) que ha acabat per trinxar els seus il·lusos enterradors.

ÒMNIUM GIRONÈS
El testimoni de Joan Sales és avui plenament vigent i ho continuarà essent en el futur. Figura ascètica i essencial, és una encarnació del geni del país que té el valor d’haver estat construïda contra corrent dels tòpics catalans, alguns certament grollers, que han surat durant el segle XX. El literat que defensa que el català ha de ser una llengua comprensible i no un arcaisme de minories, l’editor amb criteri positiu i segur, el militarista que diu que la defensa de la terra és un deure de tot home lliure, el soldat que va voluntari al front a batre’s i guanya pel seu coratge els galons de comandant d’infanteria, el resistent que sap aprofitar totes les escletxes que s’escapen al franquisme per continuar el combat i que no es resigna a fer una oposició declarativa i testimonial. Per Sales, la manera de no perdre no és, certament, no lluitant, sinó posant la intel·ligència al servei de gent. I guanyant, naturalment. Com que no encaixa ni en les trinxeres del cosmopolitisme barceloní de fireta, on acampa la cultura produïda en castellà, ni en els cànons de correcció del catalanisme hegemònic benpensant, Sales ha estat activament combatut durant dècades. En aquest temps en què declinen les veritats de l’universalisme exquisit i de l’autonomisme de perfil baix, Sales és un model de català fet i dret que ens interpel·la des d’unes veritats incòmodes i perennes.
(Comissió de l’Homenatge nacional Centenari Joan Sales (1912-2012) #sempreSales)

XAVIER PLA
Després de la segona traducció (completa) al francès, publicada per edicions Tinta Blava i amb traducció de Bernard Lesfargues i Maria Bohigas (néta de Joan Sales), el director de la prestigiosa revista francesa de cultura Esprit, el filòsof Olivier Mongin, afirmava que ‘s’ha de llegir Joan Sales al costat de Primo Levi i d’Alexander Soljenitzin, de Jan Patocka i de Leonardo Sciascia’. A més de declarar la novel·la de Sales com una obra imprescindible per a entendre la guerra d’Espanya, Mongin considerava ‘Incerta glòria’ com un dels llibres ‘majors’ de la literatura europea contemporània, una novel·la que aborda els grans crims del segle XX i sap traduir el malestar que van provocar en els esperits dels europeus. El millor que es pot desitjar a l’obra de Joan Sales, d’aquest Llàtzer que no calla, atret pel mal i el misteri, obsedit per Maria Magdalena, és que, com sempre, el continuïn acompanyant els seus lectors. I, si pot ser, que aquest lectors siguin d’aquest mateix nivell intel·lectual. Sense caure en maniqueismes, amb greu i profunda solemnitat, dotades d’una suprema lucidesa, les pàgines de ‘Incerta glòria’, una novel·la no apta per a sectaris, són un humaníssim monòleg espiritual que la converteixen en una veritable lliçó de tolerància vital i literària.

ROSER VERNET
La vigència de Joan Sales, amb l’excusa del centenari, se’ns revela significativa en tres àmbits que en la seua figura coincideixen. El ciutadà, l’escriptor i l’editor. I coincideixen de manera indestriable perquè l’obra literària de Sales, tant la narrativa, com la poètica com l’epistolar, és sempre condicionada per una realitat social i política que l’amara fins al moll de l’os. I en tota la seua obra la vivència i la reflexió i, especialment la presa de posicions clares i no exemptes de polèmica volguda, hi són presents. I això, en el moment actual, més que vigent esdevé exemplar –al marge de les coincidències o divergències ideològiques– perquè posa en evidència els emmascaraments de tota mena que els llenguatges (i les actituds) políticament correctes imposen en tots els àmbits.
Però aquesta constant no esborra ni minimitza uns altres elements que, especialment en l’àmbit literari, són més que vigents. La llengua literària de Sales, en el seu moment i ara també, explora camins agosarats, especialment lèxics, més enllà del llenguatge i dels registres estàndards. Camins que, al cap i a la fi, són coherents i formalment paral·lels als plantejaments del ciutadà.
I, com no podria ser d’una altra manera, l’editor actua i s’implica amb el mateix rigor, compromís i apassionament en cadascun dels nivells d’una tasca entesa com un tot. I també al marge de tendències que avui dibuixen un determinat panorama editorial majoritari.
Sense eludir el risc d’equivocar-se i malgrat intransigències declarades, Sales és un personatge necessari per incòmode en un país encara massa acomodatici.

ARNAU PONS

A part la vigència de tota la seva obra, en la qual no hi ha res prescindible, Sales té pertinència avui pel seu caràcter altruista, per l’actitud crítica de la seva mirada i per la seva autonomia. No tant per segons quins judicis envers alguns contemporanis seus, ni tampoc per certes idees d’ordre humà i polític. Era donat a fer grans relliscades. Però es mantindrà com un exemple d’escriptor compromès i d’editor intel·ligent i infatigable. Amb les seves cartes, ens ofereix a més un camp de reflexió inesgotable sobre la llengua, sobre les condicions de producció de les obres i sobre l’eficiència política. La seva exterioritat el duia a il·luminar la realitat catalana des d’un cantó inesperat i en aquest sentit sempre ens serà molt útil. Ningú com ell ha posat de manifest la violència implícita que hi ha en el poder cultural hegemònic.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 19/11/2012
Trobat un inèdit escrit a quatre mans per Joan Sales i Xavier Benguerel
La novel·la es conserva a l’Arxiu de la censura d’Alcalá de Henares
Per: Montserrat Serra
Els filòlegs de la UdG, Xavier Pla i Marta Pasqual, han trobat a l’Arxiu de la censura d’Alcalá de Henares el manuscrit (possiblement l’única còpia que se’n conserva) d’una novel·la que Joan Sales i Xavier Benguerel van escriure a quatre mans l’any 1959, coincidint amb la fundació de Club Editor, i que van titular ‘El patriarca’. La van presentar al Premi Sant Jordi el 1960 amb pseudònim i no va guanyar. Temps després, Sales va provar de publicar-la, però la censura li va denegar el permís (dictamen de la censura inclòs). Xavier Pla i Marta Pasqual expliquen a Vilaweb la troballa i les peripècies d’aquesta obra inèdita, que encara no té data de publicació.

‘En l’epistolari inèdit entre Joan Sales i Xavier Benguerel, hi ha algunes referències a una novel·la escrita a quatre mans pels dos corresponsals, titulada “El patriarca”. Sales i Benguerel, que en aquells moments dirigien Club Editor, van escriure aquesta novel·la i van presentar-la, sota el pseudònim V. Ll. Genés Baixeres, al premi Sant Jordi de l’any 1960. Però el premi d’aquell any el va guanyar Enric Massó amb “Viure no és fàcil”. El jurat no solament no va saber reconèixer la qualitat literària de ‘El patriarca’, sinó que tampoc no es va adonar que s’hi havia presentat “La plaça del Diamant”…’

‘Després de la decepció per la decisió del jurat, els dos autors no van tornar a parlar de la novel·la durant un quant temps. Però Sales no estava disposat a deixar una feina a mig fer. Per això, aviat torna a fer referència a la novel·la quan envia cartes a Benguerel, que és a Xile dirigint els Laboratorios Benguerel. La insistència és tanta que Sales intenta convèncer el seu soci com sigui: li proposa de refer la novel·la i que se n’ocupi només un dels dos autors amb la finalitat d’aconseguir que les dues parts de què constava fossin més homogènies, de canviar-ne el títol i de publicar-la al Club. Però, si fem cas de l’epistolari, Benguerel se’n va desentendre totalment. Sales era un home combatiu i, com era d’esperar, va seguir el camí ell tot sol i va portar la novel·la a censura per obtenir l’autorització de publicar-la.’

‘El setembre de 2010 vam localitzar a l’Archivo General de l’Administración d’Alcalá de Henares el mecanoscrit de la novel·la, que té 211 pàgines, sota el pseudònim V. Ll. Genés Baixeres. El lector-censor va denegar-ne la publicació. A partir d’aquell moment, Sales abandona el projecte. El fet curiós és que cinquanta-dos anys després l’únic exemplar que es conserva de ‘El patriarca’ és l’exemplar d’Alcalá de Henares.’

Argument i qualitat literària de l’inèdit

Segons Xavier Pla, l’obra és escrita a quatre mans, però tot sembla indicar que Joan Sales hi va fer més feina. La novel·la se situa als barris baixos de Barcelona abans i després de la guerra del 1936-1939, amb assassinats anarquistes i aventures rocambolesques centrades sobretot en els dos personatges protagonistes. Pla assegura que és una bona novel·la, i que té un interès literari més enllà de la troballa i de recuperar-la cinquanta anys després.

Més material inèdit de Joan Sales

L’editora de Club Editor, Maria Bohigas, i néta de l’escriptor i fundador de l’editoral, ha explicat a VilaWeb que aquest inèdit de Sales i Benguerel, ‘El Patriarca’, no es publicaria de moment. El fet és que Bohigas ha fet un treball a consciència per a posar a disposició dels lectors l’obra de Sales, per a reordenar-la i anar publicant el material inèdit del seu avi, trobat a l’arxiu personal. Al juny explicava a VilaWeb el calendari de publicacions, coincidint amb la reedició de ‘Incerta glòria’. Entre més coses, hi ha la biografia escrita per Montserrat Casals i la novel·la inèdita trobada a l’arxiu Sales ‘Uns guants de pell de Rússia’. Aquests dos volums apareixeran l’any que ve i l’altre (s’han retardat per problemes de salut de la biògrafa), juntament amb la correspondència inèdita ‘Cartes a la filla’. ‘Sales no és un autor d’una sola novel·la, i sobretot no és un autor d’una sola cara’, deia l’editora i néta.

I també: ‘Un autor és la seva obra. Per això és imprescindible que sigui disponible. I també s’ha de fer conèixer allò que no es coneix o es coneix menys de l’autor, i cal acompanyar aquest material perquè arribi bé al lector.’ De fet, l’estratègia editorial ve de lluny i és força anterior al centenari: al 2005 Club editor va reeditar ‘Incerta glòria’ alhora que publicava les ‘Cartes a Màrius Torres’. El 2006 publicava l’epistolari Rodoreda – Sales, a cura de Montserrat Casals. El 2009 recuperava l’adaptació que va fer Sales del ‘Tirant lo Blanc’ per a la mainada. I per això Club editor ha arribat a l’Any Sales sense cap llibre descatalogat.

Maria Bohigas va avançar de la novel·la inèdita ‘Uns guants de pell de Rússia’: ‘És una versió acabada, però Sales no la va donar per tancada perquè en el moment que es va morir, l’any 1983, la repensava. Amb aquest volum s’ha d’anar en compte, cal donar un marc per a situar el lector. I en aquest sentit s’han de definir encara els criteris d’edició.’ Bohigas considera que aquesta novel·la ofereix una nova cara de Sales: ‘Ens proposa un cert univers d’infància d’un cert món rural, alhora que situa el protagonista, un expatriat no pas exiliat, en el present a la República Dominicana. És la història d’un home, sol, que d’alguna manera és un cínic. Però hi ha moltes més coses. En Sales havia explicat a en Carles Pujol, que va traduir “Incerta glòria” al castellà, que ell no intentava fer una novel·la ni rosa ni negra, sinó blanca, com Dickens. I quan Pujol li demanava de què anava, ell li deia: “És una història d’incest”. Novel·la blanca? Incest? Volia dir que era capaç de novel·lar les contradiccions.’

Xarxes socials
Envia l’article
Imprimeix l’article
Converteix a PDF

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 19/11/2012
Francesc Canosa: Entre una bufetada i una carícia
Francesc Canosa Farran, director del documental ‘Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa’
Aquesta és una història d’una bufetada i d’una carícia. El 2003 no sé si caminava mig somnàmbul o mig espantat. Llegia ‘Incerta glòria’. Que ningú no esperi adjectius, exclamacions, interjeccions: no vaig dir res. Senzillament, em vaig convertir. Però no em vaig convertir en un altre ésser, o en un objecte. No. Em vaig convertir al que ja era, però m’havien dit que no era o ningú no m’havia dit que era, o m’havien negat que era. Amb Joan Sales vaig aprendre que era català.

Els nens que vam néixer a mitjan anys setanta vivíem amb el cap dins una bossa de plàstic calidoscòpica. A casa eres un; a fora un altre. Les coses no quadraven. I no existíem enlloc. El meu món no existia. I l’home de la ‘Incerta glòria’ va i ens diu que sí. Que sí que existim. Vols dir? Vejam. Criatura de l’escola realista vaig baixar al terrari de la vida i vaig descobrir que la història de la meva família és aquesta. Que la mal dita guerra civil no era la que deien, la que encara diuen; que, la dictadura, la van combatre des del primer dia persones que no han sortit mai a cap llibre i se n’han endut les falses glòries uns altres; que la transició va ser una ‘pansició’…. Que hem estat substituïts. Que la veritat és que érem un país, tot un país, que va quedar atrapat pels extrems. Pel roig i el negre: per anarquistes, comunistes i falangistes. Un país atrapat. Uns pocs han explicat uns molts. I continua la mentida. Continua la farsa. Sales desactivador de ficcions. Sales caçador de mentides.

I vam parlar. Perquè també ens ha ensenyat a parlar. Jo era una metralladora de lèxic marcià: de bell antuvi; llurs; car… Vaig aprendre a parlar: com parlaven els meus padrins: com hem parlat sempre. Podia escriure com mai ningú no m’havia dit que podia escriure. Jo era aquell. Jo era ell.

I vam començar a ser lliures. Lliures com els nostres padrins van ser una generació lliure. I si els nostres pares han estat la biga que ha suportat el dolor de la negació, nosaltres existim per tot això: per l’aire d’uns padrins que enlaira el sostre, per la biga d’uns pares que suporta el pes. Som lliures perquè és la llibertat la que garanteix la democràcia, no pas al revés (Sales, dixit). Per això, volem explicar un país que no és explicat. Per això volem que és vegi, per això volem fer visible l’invisible al documental ‘Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa’. Que es vegin i se sentin coses que no s’han vist i sentit. Per això, quan tot s’enfonsa, sura Sales: és la tremolor de veritat. La que vaig sentir a la frontera de la tardor-hivern del 2003 amb una bombeta de 40w i un fred físic i mental. Tremolava mentre llegia Sales, mentre em llegia a mi, mentre llegia el nosaltres. La ‘Incerta glòria’. Atrapat entre una bufetada i una carícia.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Vanguardia – 19/11/2012
L’elector Joan Sales
Sales aquesta vegada votaria tenint en compte molt més allò que no vol
Per: FRANCESC – MARC ÁLVARO
Avui, enmig de la campanya electoral més important per a Catalunya des del 1980, se celebra el centenari del naixement de l’escriptor i editor Joan Sales, autor de la novel·la Incerta glòria, la millor que s’ha escrit sobre la guerra civil. Què votaria avui Sales si encara fos entre nosaltres?

Sales fou un patriota català que intentava fugir del partidisme i encara més de la tendència al sectarisme que, massa sovint, impregna certes empreses en aquest país. Tot el que va viure durant la guerra, en la qual va participar com a oficial, el va vacunar contra la pulsió autodestructiva que els catalans tenim quan oblidem els valors que han fet que la nostra nació no hagi desaparegut, com ha passat amb d’altres petits pobles europeus.

Cristià heterodox, comunista breu que es desenganya aviat de la utopia que promet la dictadura del proletariat, republicà lleial desfibrat pels errors de la II República (que el va processar), soldat de l’Exèrcit de Catalunya i catalanista que reconstrueix el país des de la cultura i la societat, penso que Sales aquesta vegada votaria tenint en compte molt més allò que no vol que no pas el que diuen els partits en els seus programes. Crec que el dia 25 hi haurà moltes persones com Sales, que agafaran una papereta per frenar, sobretot, la gran quantitat de porqueria, mentides i odi que s’està abocant sobre la nostra societat.

Sales és autor de poques obres, però molt consistents. A Cartes a Màrius Torres, un document excepcional que el nostre jovent hauria de llegir als instituts, escriu això, datat el 8 de maig de 1937: “Pel que fa a la Barcelona de 1937, com a la de 1936, sospito que no n’arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del filldeputisme històric; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula”. Paraules d’ahir que descriuen molt bé fenòmens actuals.

Per algú com Sales, que va veure la destrucció de Catalunya a mans de “la mentida roja i la mentida negra”, que va haver d’exiliar-se el 1939, que va tornar el 1948 per salvar els mots i preparar el país de l’endemà, el que avui alguns observen com un drama seria un moment de respecte cap a nosaltres mateixos. El moment de plantejar una batalla pacífica i cívica que a cap demòcrata de debò hauria de molestar.

El gener de 1938, Sales recull que Dolores Ibárruri, Pasionaria, ha dit que “los nacionalismos pequeño-burgueses son dignos del paredón”. El temps, per a certes coses, no passa.

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
El Periòdico.cat – 18/11/2012
Barcelona va ser flamenca
Una tesi doctoral radiografia els poc coneguts anys en què la ciutat va ser la capital del ‘duende’
Per: CARLES COLS / NÚRIA MARTORELL
Hi va haver un temps que la Lliga Regionalista i Esquerra Republicana de Catalunya es disputaven la ‘cantaora’ Lola Cabello perquè actués a la festa del seu partit i no en la del seu adversari a les urnes. Hi va haver un temps en què el dictador Miguel Primo de Riveras’ho passava d’allò més bé al Patio del Farolillo, a Montjuïc, però més bé sembla que s’ho passava el general Sanjurjo, a qui la premsa satírica de Barcelona va rebatejar com el ‘general Sanjuerga’. Hi va haver un temps en què allà on avui Apple ven la seva exquisida tecnologia, en una de les cantonades més nobles de la plaça de Catalunya, va obrir les portes la Bodega Andaluza, un establiment molt elegant on part de la burgesia que sortia del Liceu passava la resta de la nit entre acords de guitarra. Eren els menys agosarats. Els més atrevits baixaven per la Rambla i s’endinsaven directament al que s’acabava de batejar Barri Xino, on era cèlebre el Villa Rosa, “el temple suprem de la gresca”, segons les cròniques de l’època, i també el Gran Bar Manquet, un ‘tablao’ flamenc econòmicament desastrós que es finançava amb els beneficis que a l’amo li donava un cèlebre bordell situat dues portes més enllà. Hi va haver un temps, sense exagerar, en què Barcelona era la capital espanyola del flamenc. Una excel·lent tesi doctoral aborda aquest molt poc conegut passat de la ciutat. Tan excel·lent és que ja és a les llibreries.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
VilaWeb – 18/11/2012
Elx reivindica la llengua amb un muralmob
En l’acció d’avui també es demana el nom de la ciutat en la llengua pròpia
Avui al matí la Plataforma per l’Ús del Valencià a Elx ha fet a la pista de futbol del Parc Esportiu un muralmob per a reivindicar la llengua pròpia del País Valencià i denunciar la deixadesa de l’administració local quant a la promoció lingüística. Amb la mobilització també es volia reivindicar el nom de la ciutat en la llengua pròpia, tal com propugna la campanya #ésElx. En aquest muralmob es proposava als participants d’escriure amb cartolines el missatge el text ‘A Elx, en valencià!’ (foto).

L’acció s’ha enregistrat amb càmeres per a fer-ne un vídeo publicitari. També s’ha fet una fotografia aèria enmig del palmerar, on es pugui llegir el missatge que les persones han format mantenint les cartolines amb les mans per damunt del cap.

El muralmob ha estat organitzat per la Plataforma per l’Ús del Valencià a Elx, formada per l’Associació Cívica per la Llengua el Tempir, l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó, el Casal Jaume I d’Elx, Xiquets d’Elx i Joves d’Elx per la Llengua.
Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••
La Segarra per la independència – 19/11/2012
Els candidats debaten les seves propostes electorals a Cervera
El passat divendres 16 de novembre l’Auditori de Cervera va acollir el debat “Què hem de votar el proper 25 de novembre”, organitzat per l’Assemblea Nacional de Catalunya. L’acte fou presentat per Ramon Royes, Paer en Cap de Cervera, i Jaume Moya, coordinador de la Segarra per la Independència i moderat per Albert Turull, membre del secretariat nacional de l’ANC. Davant una vuitantena d’assistents, representants de les terres de Lleida a les llistes al Parlament de CiU, PSC, ICV-EUiA, ERC, SI i CUP van contestar a un qüestionari previ relatiu al seu posicionament respectiu de cara als plantejaments de l’Assemblea sobre la sobirania del poble català, els treballs per assolir l’Estat propi i la predisposició al treball conjunt per aconseguir un nou Estat integrador, democràtic i lliure. Durant el debat, van contrastar les respectives propostes electorals. L’acte va finalitzar amb un torn de preguntes per part dels assistents en el qual el públic va poder interrogar directament als candidats respecte el seu concepte sobre el caràcter plebiscitari de les eleccions, la integració dins d’Europa, l’exercici del dret a decidir i les polítiques que en matèria de seguretat, fiscalitat, sistema bancari, política energètica i protecció del medi ambient que caldria seguir en un nou Estat català independent.

Durant l’acte, la Segarra per la Independència va explicitar que l’ANC no demana el vot per cap llista ni coalició electoral, tot i que dóna suport a les candidatures que han integrat dins del seu programa els tres punts programàtics proposats des de l’Assemblea i insta a la màxima

D’esquera a dreta: Santi Costa (SI), Salvador Bordes (CiU), Sara Alarcón (ERC),
Albert Turull (ANC), Sara Vilà (IC-V), Josep A. Vilalta (CUP) i Joan Valldaura (PSC)

Veure notícia

••• »»» — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — · — ««« •••