Carles Viver Pi-Sunyer a Bellaterra: mobilització i cohesió social cap a l’Estat propi

El jurista Carles Viver Pi-Sunyer, President del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) va estar a Bellaterra el 18 de febrer per comentar els passos que se segueixen via dret a decidir per a la consecució de l’Estat propi per a Catalunya i donar a conèixer que està fent el CATN que ell presideix. Molts ciutadans han estat presents a l’acte organitzat per Bellaterra per la Independència.
El presentador i també jurista Rafel Cabré ha glossat la trajectòria del convidat i ha expressat el seu suport al manifest dels juristes catalans a favor del referèndum.
La situació de la Generalitat és crítica en tots els àmbits competencials, fent-se més palpable en l’absència d’autonomia política, un finançament injust que s’acusa més a Sanitat, Ensenyament i Afers Socials més necessitats de recursos i la negació al reconeixement nacional que l’Estat no reconeix.
Davant el manteniment de l’statu quo actual que porta al suïcidi de Catalunya en reduir-la a una entitat administrativa mal finançada, les “terceres vies” (federalisme, etc.) a més de ser consensuades entre els dos partits majoritaris de l’Estat tampoc solucionen la problemàtica nacional ni econòmica; en aquest escenari real només és viable la independència.
La independència és complexa però possible; romandre a Espanya encara és més complicat i sense viabilitat futura. Hi ha molt camí per fer i no serà fàcil. A favor hi juga la gran mobilització de ciutadans i ciutadanes que donin suport al moviment a favor de la consulta i també a l’escenari postconsulta en sintonia amb les institucions i els moviments polítics. Cal mantenir la mobilització sense descuidar la cohesió social; tothom és necessari en una Catalunya que ha suportat grans onades migratòries com pocs països d’Europa han tingut i ha sabut mantenir-se cohesionada malgrat haver passat de 6 a 7,5 milions d’habitants en 10 anys. Afirma que no es necessiten majories qualificades; amb un 60 % a favor el procés és imparable. Però, bàsicament depèn del suport dels ciutadans i de la capacitat de resistència.
El procés d’autodeterminació ve de lluny; des del 1989, el Parlament s’hi ha pronunciat onze vegades i amb més concreció en les darreres resolucions: la de 2010, la de setembre de 2012 que declara de forma solemne el dret d’autodeterminació, la de desembre de 2013 amb l’acord sobre data i preguntes de la consulta, i la de gener 2014 en que el Parlament demana a l’Estat la delegació de competències per fer el referèndum.
Atesos els 4 precedents en que s’ha demanat, la resposta sempre ha estat NO i absent d’arguments, no creu que l’Estat delegui; ara probablement s’esventarà el mateix argument de la sentència del Tribunal Constitucional de 2008 contra el Pla Ibarretxe: no es pot fer un referèndum sobre la independència sense consultar la totalitat dels espanyols. L’Estat no farà res si des de fora no se’l pressiona; els “Rajoy” de torn necessiten una coartada per poder negociar amb Catalunya i tard o d’hora es pot desencallar el bloqueig actual ja que afecta valors essencials de la Unió Europea (democràcia, moneda, …). Per això, l’única manera de sortir-ne es portar el procés a Europa o bé que aquesta pressioni l’Estat.
En aquesta línia considera que cal seguir i esgotar les vies legals de l’estat de dret, ja que de no seguir-les el cost polític podria ser important tant dins de Catalunya (on s’estima que hi ha un 10% de vots dubtosos) com en la comunitat internacional. Aquesta exigeix acords o l’esgotament dels intents dins la legalitat per vies democràtiques i pacífiques; per això cal insistir-hi per carregar-nos de raons i de legitimitat.
Vies com la Llei de Referèndums (2010) o bé la Llei de Consultes Populars en tràmit al Parlament no es veuen efectives. Entre d’altres (consulta alegal, eleccions sota el paraigües d’instàncies internacionals) la més factible són les eleccions plebiscitàries.

La falta de credibilitat fa difícil l’entesa Catalunya–Estat per a un futur ja que la interpretació que s’ha fet de l’Estatut del 79 i la Constitució del 78 ha estat sempre en sentit restrictiu i en detriment de l’autonomia malgrat el marge que permetien les lleis. Així, l’Estat ha regulat, fins i tot en les coses més petites, més del 80 % de les lleis de base; actualment hi ha una recentralització brutal i la mentalitat de l’Estat no ha canviat.
En relació a la Unió Europea (UE), els informes del CATN contemplen diversos escenaris possibles: romandre a la UE; sortida però amb garantia d’admissió a través d‘un procés transitori però ràpid (de ser aquest, no seria cap drama); sortida per situar-se a la cua; i l’expulsió sine die. Els casos d’Escòcia i Catalunya són inèdits a la UE; mai s’havien donat. La UE és enormement flexible i pragmàtica i cita la incorporació de l’Alemanya unificada a la UE en contra de les pròpies lleis i tractats; la reunificació alemanya és un cas clar de la flexibilitat jurídica de la UE, ja que es van modificar directives i reglaments per adaptar-se a la nova situació sense tocar els tractats de la UE. Vist això, no té sentit que ens facin fora; i si és així, fóra amb un procés d’adhesió especial. Per altra part, encara que la majoria de catalans semblen favorables a la UE i l’euro, eminents economistes demostren que no seria cap desastre viure-hi al marge.
Fa esment dels informes que ha elaborat el CATN, els pendents i l’activitat actual centrada en el procés constituent, com s’hauria de fer la declaració d’independència i en quin moment.

ANC. Carles Viver a Bellaterra