febr. 15 2014

Declaració de febrer de l’Assemblea Nacional Catalana

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió ordinària el dia 15 de febrer de 2014, a Manresa, tenint en compte els progressos evidents en el procés d’independència fets en els darrers mesos, i en la perspectiva dels importants esdeveniments que es produiran en el futur immediat, ha aprovat el seu posicionament, que vol fer públic amb aquesta

DECLARACIÓ DE FEBRER

PREÀMBUL

El dia 23 de novembre de 2013, a Seva (Osona), el Secretariat Nacional de l’ANC va fer pública la seva declaració de novembre, on valorava l’evolució del procés d’independència i proposava set punts que havien de fixar el rumb en els mesos següents. En concret, la declaració de novembre es centrava en la importància de la consulta, de la unitat d’acció i en les eleccions europees.

Tres mesos després es constata que els primers quatre punts han estat acomplerts. Hores d’ara, ja es coneix la data -9 de novembre de 2014- i la pregunta que ha de permetre que els ciutadans de Catalunya decidim el nostre futur polític.

El Secretariat Nacional de l’ANC considera que l’ampli acord polític aconseguit entorn de la data i de la pregunta justifica l’endarreriment respecte de la data que havíem proposat, així com la formulació d’una pregunta que, tot i no ser la que nosaltres hauríem volgut, permet conèixer el suport a la independència de Catalunya.

La tramitació de la petició del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats per poder organitzar la consulta ha ampliat encara més la unitat política i, en aquests moments, els diputats partidaris d’exercir el dret a decidir ja han arribat als dos terços dels membres del Parlament.

Les eleccions europees del 25 de maig continuen essent un repte i una oportunitat. En aquest sentit, una candidatura unitària i cívica d’ampli espectre sociopolític hauria permès:

Mesurar l’evolució del suport popular al procés de construcció de l’Estat propi.
Maximitzar la representació sobiranista al Parlament Europeu.
Fer sentir la veu del nostre procés amb tota la força possible. La Unió Europea serà el marc principal on es jugarà el reconeixement de la independència de Catalunya i Catalunya és, sobretot, un “afer intern” de la Unió Europea.

L’ANC, recollint el clam popular, ha estat treballant per constituir una candidatura unitària i cívica.

Lamentem profundament que en aquests moments decisius els partits polítics no hagin estat capaços de recollir el clam d’unitat del poble i presentar una candidatura unitària.

La unitat d’acció política, cada cop més necessària, és lluny de ser una realitat.

En aquest escenari, la tramitació de la Llei de Consultes Populars no Referendàries serà clau per al futur del procés. La unitat d’acció política s’ha de concretar amb una àmplia majoria parlamentària que asseguri la millor gestió dels terminis per tramitar i aprovar aquesta llei i la convocatòria de la Consulta. Fer la Consulta el dia 9 de novembre serà el primer exercici de la sobirania que ens permeti finalitzar el procés amb èxit.

Per tot això, el Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana fa pública aquesta

PRESA DE POSICIÓ:

1. En el context actual, l’Assemblea es compromet a seguir treballant per ampliar i consolidar la majoria social favorable a votar sí i sí a la consulta que se celebrarà el 9 de novembre de 2014 i encoratja la resta d’actors socials i polítics a fer el mateix.

2. Davant dels atacs sistemàtics dels aparells de l’Estat espanyol als nostres drets polítics, culturals, econòmics, de benestar social i a la nostra llengua, com la recent sentència del TSJC sobre l’ensenyament en català, l’ANC s’hi oposarà decididament i adoptarà les accions d’insubmissió, desobediència i d’altres que siguin necessàries per defensar la nostra sobirania. Per això, donem suport actiu a totes les iniciatives que serveixin per defensar els nostres drets. Només la constitució d’un Estat propi ens pot dotar de les eines necessàries pel nostre desenvolupament i progrés.

3. La unitat d’acció entre les institucions polítiques catalanes, els partits polítics catalanistes i les entitats i organitzacions de la societat civil serà imprescindible a partir d’ara. Aquesta unitat és més necessària que mai per avançar en el procés i considerem que ha de fer-se visible amb acords parlamentaris amplis i permanents en defensa del model català de societat davant la involució democràtica que està patint l’Estat espanyol.

4. Les eleccions europees del proper 25 de maig són una oportunitat única per internacionalitzar l’actual procés de Catalunya i per fer un nou pas en la construcció d’una majoria política i social sòlida i estable que enforteixi les nostres institucions nacionals de cara a les decisions que hauran de prendre en el futur immediat.

5. Una candidatura unitària i cívica d’ampli espectre sociopolític hauria estat la millor fórmula per aconseguir un augment significatiu del nivell de participació, que ajudaria a demostrar la nostra ferma voluntat europeista i el nostre convenciment que només amb l’exercici de la democràcia es poden aconseguir els objectius més ambiciosos.

6. Demanem que el programa de mínims de les forces polítiques que es presenten en les diverses candidatures a les eleccions europees inclogui la defensa explícita dels quatre punt següents:

El caràcter irrenunciable de la consulta prevista per al 9 de novembre per fer efectiu el dret a decidir del poble català, que inclou el pronunciament sobre la independència de Catalunya;
En el cas que l’Estat espanyol intentés impedir la celebració de la Consulta, demanar l’empara del Parlament europeu per garantir la celebració d’aquesta Consulta, així com la intervenció europea en el procés posterior si l’Estat espanyol no accepta l’aplicació pràctica dels seus resultats;
La Unió Europea ha de donar resposta al repte democràtic que li planteja Catalunya. Per estricta aplicació dels principis europeus, la constitució de Catalunya com a estat sobirà ha de comportar l’obtenció immediata del mateix estatus polític que qualsevol dels estats membres que actualment la conformen.
La defensa dels drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l’estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d’Europa i l’aposta pel progrés econòmic, social i cultural.

7. L’Assemblea Nacional Catalana només donarà suport a les candidatures que incloguin els punts programàtics ja exposats.

Manresa, 15 de febrer de 2014

febr. 15 2014

Manifest dels jutges pel dret a decidir

Manifest de jutges pel dret de decidir

Els sotasignats –jutges i magistrats que exercim a Catalunya–, en la nostra condició de juristes i servidors públics, pensem que podem brindar a la societat civil catalana la nostra perspectiva respecte a la legitimitat i/o legalitat de l’anomenat dret de decidir i, en el seu cas, de les seves possibles manifestacions.

Ara mateix es produeix, a Catalunya però també a la resta de l’estat, un ampli i intens debat sobre l’anomenat dret de decidir. I des de determinats posicions o plantejaments s’ha transmès la idea que el reconeixement o exercici d’aquest dret de decidir queda absolutament al marge del nostre ordenament constitucional i, fins i tot, del marc jurídic internacional i que, per tant, no gaudeix de cap legitimitat.

La qüestió clau d’aquest debat, al nostre entendre, passa per acceptar o no la realitat nacional de Catalunya i, per tant, la seva plena sobirania per a decidir el seu futur.

Cal partir d’un fet que -pensem- no admet discussió: Catalunya és una nació. Aquesta realitat ve determinada per una història, una cultura, una llengua pròpia, i -per sobre de tot- una reiterada i perseverant voluntat de ser reconeguda com a societat nacional diferenciada, compatible amb el seu caràcter plenament integrador, ben palès en la història més recent.

Aquest fet -la realitat nacional de Catalunya- rau en la base de la Constitució de 1978 i en els Estatuts d’Autonomia del 1979 i 2006. Si el reconeixement no fou, en el seu moment, més explícit, va ser per raons prou conegudes, bàsicament el model de transició a un règim democràtic i el perill d’involució o amenaça autoritària, confirmat l’any 1981.

Aquesta indiscutible realitat nacional de Catalunya comporta, indefectiblement, el reconeixement del seu dret de decidir: l’anomenat ‘principi democràtic’ impregna tot l’ordenament jurídic internacional i comunitari, i una de les seves manifestacions més elementals és el dret dels pobles i nacions de decidir el seu futur.

Per tant, la negació del dret de decidir només es pot entendre i sostenir per un criteri estrictament ideològic i polític de negar la realitat nacional de Catalunya.

Certament, es pot entendre que Catalunya ja ha exercit aquest dret en diverses ocasions: en referendar la Constitució i els successius Estatuts de 1979 i 2006. Però la seva darrera decisió, l’Estatut de 2006, ha estat -en aspectes essencials d’identitat nacional i autogovern- manifestament desvirtuada per la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010.

Aquest rebuig ha generat l’actual situació política: segons és públic i notori per les successives manifestacions (2010, 2012 i 2013), les enquestes públiques i reiterats pronunciaments de les organitzacions socials, sindicals i polítiques, posen de manifest que gran part de la societat catalana -vist el rebuig a la seva darrera decisió (l’Estatut de 2006)- vol tornar a decidir la seva articulació amb l’Estat espanyol, i fer-ho contemplant totes les opcions, inclosa la independència.

En contra del que s’afirma des de determinats sectors i com a juristes, considerem que aquest dret de decidir es pot exercir en l’actual marc constitucional, des d’una perspectiva dinàmica i viva, no sacramental, de la Constitució, com escau a un estat social i democràtic de dret, que -tal com es defineix al seu article primer- propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. I en tot cas, tota Constitució, com a eina essencial de convivència democràtica, ha de permetre un procés continu de discussió i evolució, i la consegüent acceptació de qualsevol projecte legítim de modificació de l’ordre constitucional.

Com també es proclama a l’article 9.2 de la Constitució, correspon als poders públics promoure les condicions perquè aquests drets de llibertat i d’igualtat de l’individu i dels col·lectius en què s’integra siguin reals i efectius, així com remoure els obstacles que els impedeixin i facilitar la participació de tots els ciutadans a la vida política, cultural i social. Aquest dret fonamental de tots els ciutadans de participar en assumptes públics es consagra en el seu article 23 i, més concretament, en l’article 92 es preveu la possibilitat de consulta per mitjà de referèndum respecte de les decisions polítiques d’especial transcendència.

Finalment, cal recordar que -segons es disposa al seu article 10.2- els preceptes de la Constitució relatius als drets fonamentals i a les llibertats s’han d’interpretar segons la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals ratificats per l’Estat espanyol, que es fonamenten en el ‘principi democràtic’, en la consideració que la voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic (article 21 de la Declaració Universal) i en el dret dels pobles a la seva lliure determinació (Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals). Dret d’autodeterminació que, segons els criteris més recents (i en relació amb el cas del Canadà), no es limita només als pobles governats o sotmesos per potències estrangeres, sinó que s’estén a aquells pobles que, tot i estar integrats en un estat democràtic, pateixen una limitació del seu dret a l’autogovern.

En definitiva, considerem que en el marc constitucional actual, interpretat a la llum de la normativa internacional i dels principis i drets fonamentals que la inspiren, és viable el legítim exercici del dret a la consulta que reclama de forma majoritària la societat catalana.

Barcelona, 6 de febrer de 2014

febr. 15 2014

Dimecres 19 a Sant Cugat “Els reptes de la diplomàcia en el Procés” amb el Secretari del DIPLOCAT

Sant Cugat per la Independència (SCxI)

Aquest dimecres a les 19:30 comptem a la Casa de Cultura de Sant Cugat amb Albert Royo, màxim responsable de l’entitat que gestiona la política exterior i la diplomàcia catalana.

En un context en què algun polític català ha qüestionat fa pocs dies el manual del Govern en rèplica al del ministre Margallo i en general tota la seva acció exterior, el secretari general del DIPLOCAT ens oferirà la seva visió de com la diplomàcia pública catalana està treballant, molt discretament, per internacionalitzar el nostre procés, o com el projecte de llei de l’acció exterior de Catalunya segueix el seu curs en el Parlament.

Albert Royo i Mariné és llicenciat en Ciències Polítiques, Màster en Anàlisi Econòmica Aplicada per la UPF i diplomat en Afers Europeus per la London School of Economics).

Va treballar a la Comissió Europea des de l’any 2001 i fou secretari de Cooperació Exterior i d’Afers Exteriors del…

View original post 167 more words