Des del punt de vista de l’independentisme civil, no té sentit ocupar escons per estabilitzar governs espanyols, facilitar investidures o aprovar pressupostos que contribueixin a perpetuar una situació de subordinació política, econòmica i nacional de Catalunya. 

L’experiència de les darreres dècades ha generat una profunda desconfiança envers els successius governs espanyols, independentment del seu color polític. Aquesta desconfiança es fonamenta en els reiterats incompliments dels compromisos polítics i pressupostaris adquirits amb els representants catalans; la negativa a reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya i l’ús de la repressió per impedir-ne l’exercici; l’espoli fiscal, el dèficit d’inversions i la subordinació econòmica com a pràctica de caràcter colonial; i les polítiques estatals que contribueixen a la minorització del català i a l’erosió de la llengua, la identitat nacional i els drets culturals de Catalunya. 

Davant d’aquesta situació, l’Assemblea considera que la participació independentista a les institucions espanyoles només té sentit com a instrument de confrontació democràtica, no de legitimació de la dependència política. 

En aquest marc, destaquem quatre instruments d’acció política: 

● Confrontar: utilitzar la representació independentista per qüestionar i boicotejar les polítiques i les estructures de l’Estat responsables de la subordinació de Catalunya. 

● Denunciar: aprofitar tots els escons i les tribunes institucionals per fer visibles els incompliments, l’espoli fiscal, la repressió i les vulneracions dels drets nacionals. 

● Bloquejar: exercir la capacitat parlamentària per impedir majories estables, investidures, pressupostos o iniciatives legislatives que contribueixin a consolidar una situació de dependència sense avenços efectius cap a l’autodeterminació. 

● Desestabilitzar políticament: utilitzar tots els mecanismes democràtics i l’aritmètica parlamentària per impossibilitar la governabilitat dels executius espanyols quan aquesta es fonamenti en la continuïtat dels incompliments i la negació dels drets nacionals de Catalunya. 

Aquests instruments s’han d’exercir segons la capacitat parlamentària real en cada moment. Encara que els escons independentistes no siguin decisius per a una investidura, han de servir per mantenir visible el conflicte nacional i exigir-ne una resolució democràtica. 

Per a l’Assemblea, facilitar la investidura d’un president del Govern espanyol només seria coherent amb l’objectiu de la independència si comportés el compromís formal de fer possible l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya, amb un calendari concret, terminis verificables i les reformes polítiques i jurídiques necessàries. Sense garanties efectives de compliment ni conseqüències explícites en cas d’incompliment, cap acord no podria considerar-se un avenç. Les concessions sectorials, per importants que siguin, no substitueixen aquest objectiu. 

El reconeixement i l’exercici del dret d’autodeterminació han d’estar permanentment al centre de la confrontació política amb l’Estat, també en l’àmbit parlamentari. 

Aquesta posició no implica supeditar l’estratègia independentista a un nou acord amb l’Estat. Al contrari, parteix de la constatació que els successius governs espanyols han refusat reiteradament reconèixer aquest dret. 

La preparació de les condicions per fer efectiva la independència, fonamentada en el mandat democràtic de l’1-O, no queda suspesa ni condicionada a l’espera d’una nova resposta espanyola.