Davant de les afirmacions sobre la via unilateral, criticant-ne la viabilitat i conveniència, i sobre el sentit del referèndum de l’1 d’Octubre, considerant-lo un instrument de negociació, fetes aquesta setmana respectivament pels principals dirigents d’ERC i de Junts, l’Assemblea Nacional Catalana vol manifestar:
El dret d’autodeterminació és un dret que tenen tots els pobles per decidir el seu futur. La majoria d’estats que s’han creat en les darreres dècades ho han fet exercint aquest dret contra la voluntat de l’Estat del qual es volien emancipar.
En alguns casos excepcionals, i en el marc de democràcies consolidades i madures, alguns pobles han pogut exercir el dret a l’autodeterminació per mitjà de referèndums acordats sobre la independència.
L’Estat espanyol ha demostrat que ni reconeix Catalunya com a nació ni li respecta el dret d’autodeterminació, ans al contrari el criminalitza.
L’any 2016, l’Assemblea Nacional Catalana va proposar introduir en el full de ruta del moviment independentista un referèndum oficial i vinculant sobre la independència. Les bases de l’Assemblea es van abocar a fer-lo possible des de la convicció que el referèndum seria vinculant i, si els vots del Sí superaven els del No, la independència seria proclamada com així fou, finalment, el 27 d’octubre de 2017.
El 6 de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya que regulava la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. L’aprovació d’aquesta llei generava un mandat d’obligat compliment legal i obligava a declarar formalment la independència si hi havia més vots afirmatius que negatius.
L’1 d’octubre de 2017 el poble de Catalunya va exercir el dret d’autodeterminació i va aconseguir una victòria èpica i radicalment democràtica contra l’Estat.
L’experiència ens demostra que les vies de la negociació amb l’Estat són vies abocades al fracàs, com es va demostrar quan es va suspendre la declaració d’independència el 10 d’octubre de 2017, apel·lant al diàleg amb l’Estat, i aquest va activar l’article 155 i va empresonar els presidents de l’Assemblea i Òmnium.
Renunciar a la unilateralitat per exercir el dret d’autodeterminació en el marc de l’Estat espanyol és renunciar a la independència.
L’Assemblea Nacional Catalana es reafirma en el mandat expressat per la ciutadania de Catalunya en el referèndum de l’1 d’Octubre, que ens obliga a fer una declaració d’independència efectiva al més aviat possible. El nostre full de ruta defensa que el moviment popular, les institucions i tota l’acció exterior s’han de conjurar per afrontar definitivament una ruptura democràtica, que sigui el producte resultant de molts fronts de confrontació oberts alhora.
Som conscients que el front institucional que ha liderat l’agenda política del moviment aquests darrers anys és incapaç de trobar un consens estratègic que ens porti a avançar amb claredat cap a la independència.
Per això, l’Assemblea es conjura a tornar a exercir de catalitzador del moviment popular, perquè aquest recuperi l’agenda del moviment d’alliberament nacional i ens prepari per un nou moment de desbordament unilateral que culmini el procés d’autodeterminació amb una declaració d’independència efectiva.
Finalment, convidem la ciutadania a sortir al carrer, mobilitzar-se i lluitar activament per fer efectiva la independència. Les setmanes i mesos que venen seran clau per avançar de manera efectiva i evitar l’operació d’Estat que pretén acabar amb els nostres anhels.
L’Assemblea estarà allà on sempre ha estat, amb la gent i la independència de Catalunya. Sempre amb vosaltres i el país.
Cent setze personalitats internacionals de més de prop de 20 països, entre ells membres del Parlament Europeu i diputats, acadèmics, activistes i organitzacions socials i de drets humans d’arreu del món, han donat suport a un manifest impulsat per l’Assemblea Nacional Catalana.
Figures reconegudes com el Premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquível (Argentina), l’expresident d’Honduras, Manuel Zelaya, la presidenta del Sinn Féin, Mary Lou McDonald (Irlanda), l’exdirigent del Bloco d’Esquerda i historiador, Fernando Rosas (Portugal), el diputat del Parlament del Regne unit i president del grup de suport parlamentari a Catalunya Hywel Williams (Gal·les), o l’exvicepresident del Parlament europeu, José Pacheco-Pereira (Portugal); a més de representants de la societat civil com les “Madres de la Plaza de Mayo”, la Xarxa Europea per la Igualtat de les Llengües (ELEN), el Consell Nacional del poble Székler i diverses associacions en suport del poble Rifeny; han aportat les seves signatures al document.
El manifest denuncia la persecució judicial a la què es troben subjectes polítics electes i activistes catalans per la seva participació en l’organització del referèndum d’independència de l’1 d’Octubre de 2017, així com les víctimes de la repressió a mans de les autoritats espanyoles en el temps transcorregut des de llavors, especialment durant les protestes contra les sentències de l’octubre del 2019.
A més, el manifest esmenta el dictamen del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides de 2019, on es demana l’alliberament immediat i la indemnització de les preses i presos polítics catalans. En paral·lel, es posa de relleu la falta de respecte per la presumpció d’innocència dels presos i la manca de competència del Tribunal Suprem espanyol per a jutjar-los, així com altres vulneracions de drets humans que es van produir durant el judici, denunciades per diverses organitzacions internacionals
En aquest sentit, els signants del manifest denuncien “la criminalització de la voluntat política del poble de Catalunya per part de l’Estat espanyol, que no s’atura, i que ha provocat la persecució judicial de prop de 3.300 persones”, així com la “violació de drets fonamentals com són el dret a la llibertat d’expressió, llibertat d’associació, llibertat de reunió i de representació política”, tal com ho han condemnat la Comissionada de Drets Humans del Consell d’Europa, Estats membres de Nacions Unides en el marc de l’Examen Periòdic Universal, i organitzacions no governamentals com Amnistia internacional, l’Organització Mundial Contra la Tortura o l’Organització Mundial de Juristes, entre d’altres.
El text ressalta que els resultats electorals del 14F, on les forces independentistes han aconseguit una majoria absoluta històrica en escons, i en aquesta ocasió també en vots (52% del total), ratifiquen la voluntat del poble català d’esdevenir un estat independent, expressada a la victòria del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017. Una reivindicació davant la qual la comunitat internacional no pot continuar impassible i mirant cap a una altra banda.
Per tot això, els signataris demanen respecte dels drets fonamentals dels represaliats, l’alliberament dels presos, la fi de la repressió i el respecte i reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya.
L’Assemblea Nacional Catalana i la Intersindical-CSC han presentat la campanya “Alcem-nos per la República dels drets socials”. Representa el tret de sortida a l’1 de maig d’enguany, tot i que aquesta campanya va més enllà i és de llarg recorregut. La iniciativa va un pas més en la relació entre ambdues organitzacions, que cerquen treballar per una Catalunya independent i socialment justa.
A la roda de premsa de presentació hi han participat la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie; el secretari general de la Intersindical-CSC, Sergi Perelló, i l’alliberada i afiliada a la Intersindical Anna Pagès.
Elisenda Paluzie ha explicat que, per part de l’Assemblea, “la participació en la plataforma Alcem-nos parteix d’un eix bàsic: construir Eines de País per tal de preparar-nos per quan es faci efectiva la independència. Un pilar bàsic és tenir un sindicalisme nacional fort“.
A més, la presidenta de l’Assemblea ha explicat que “avui presentem un pas més del projecte Alcem-nos, perquè és estratègic recuperar i aprofundir en l’argumentari econòmic i social“.
Per la seva banda, el secretari general de la Intersindical-CSC, Sergi Perelló, ha deixat clar que “cal una resposta catalana a la crisi que pugui fer front a l’emergència que viu el país“.
Anna Pagès, alliberada i afiliada de l’Intersindical-CSC, ha estat l’encarregada de presentar el nou portal web, així com el manifest de la campanya. Aquest explica que “vivim temps difícils, immersos en una nova crisi mundial que a l’Estat espanyol s’està manifestant de forma molt visible, a causa de la mala gestió i la manca d’inversions. Les conseqüències de la pandèmia ens endinsen en una crisi econòmica i social que tot indica que serà dura i llarga”.
Per aquest motiu fa una crida “a tornar als carrers i a seguir organitzant-nos i creant comunitat: enfortint els partits, organitzacions i sindicats, les xarxes antiracistes, feministes i pel dret a l’habitatge, els casals i ateneus i projectes autogestionats, teixint espais de resistència i llibertat per avançar cap a la República Catalana de tothom”.
Avui s’han fet públics els primers signants del manifest, alguns noms dels quals són Gabriela Serra, Lluís Llach, Tamara Carrasco, Carles Castellanos, Miriam Ponsa, Albano Dante Fachin o el Sindicat Popular de Manters. El portal web disposa d’un formulari d’inscripció perquè s’hi pugui adherir tothom qui ho desitgi.
Manifest
ALCEM-NOS: PER LA REPÚBLICA DELS DRETS SOCIALS
Vivim temps difícils, immersos en una nova crisi mundial que a l’Estat espanyol s’està manifestant de forma molt visible, degut a la mala gestió i la manca d’inversions. Les conseqüències de la pandèmia ens endinsen en una crisi econòmica i social que tot indica que serà dura i llarga. El creixement de l’atur i la pobresa poden portar a l’augment dels discursos autoritaris, recentralitzadors i d’extrema dreta. Perquè vivim en un Estat hereu del franquisme i amb una monarquia corrupta que ha mantingut al poder la classe dominant de l’IBEX-35, la banca i les multinacionals, sempre al servei del capitalisme neoliberal. Les persones que estem pagant aquesta crisi som les de sempre: les que aixequem la persiana cada matí (si podem), fem classe a l’escola o assistim malaltes a l’hospital; les que treballem en la indústria, un hotel o un bar; les que treballem al camp, en una oficina o un gimnàs. Estudiants, jubilades i migrants en situació irregular. I les que no tenim feina. Mentrestant, l’Estat segueix regalant milions d’euros a la banca i mantenint els privilegis d’uns pocs, com al 2008 quan ja dèiem “Que la crisi la paguin els rics!”. Nosaltres volem una economia al servei de les persones i del planeta, com proposa l’economia social i solidària catalana amb un “Pacte per una Economia per la vida”. Així mateix, reivindiquem el paper del personal sanitari, i demanem més recursos per la sanitat pública. Creiem que l’educació és una inversió de futur i volem que augmenti el personal educatiu. La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini, defensem-la. Millorem i augmentem el transport públic. Volem més inversió en serveis socials, a l’atenció i la cura de la gent gran i les persones dependents, la salut mental i les violències masclistes.
Ni amb un govern autonòmic ni dins de l’Estat espanyol podem tirar endavant aquesta sortida progressista i solidària a la crisi. Cal una resposta unitària de país en defensa de la democràcia, l’autodeterminació i la fi de la repressió, una resposta en defensa de la justícia social, la salut i la vida. Per això fem una crida a tornar als carrers i a seguir organitzant-nos i creant comunitat: enfortint els partits, organitzacions i sindicats, les xarxes antiracistes, feministes i pel dret a l’habitatge, els casals i ateneus i projectes autogestionats, teixint espais de resistència i llibertat per avançar cap a la República catalana de tothom. Per tots aquests motius fem tres demandes urgents: exigim tant al Govern de l’Estat (que n’és el màxim responsable) com a la Generalitat (allà on tingui competències): – L’aturada immediata de tots els desnonaments i desallotjaments previstos, mesures per garantir el dret a l’habitatge, així com una moratòria del pagament de serveis bàsics i essencials als més afectats. – La implementació de la Renda Bàsica Universal, reducció de la jornada laboral per repartir la feina i conciliar la vida i aturada del pagament de les quotes d’autònoms per aquelles persones més afectades. – La regularització immediata de les nostres veïnes i veïns refugiats o migrants en situació irregular.
Fa un any que estem en una emergència sanitària que ens ha capgirat la vida a una immensa majoria de la població. Moltes ens hem quedat a casa per no col·lapsar els serveis de salut, unes teletreballant i d’altres aturades. Moltes hem perdut la feina i no tenim dret a cap atur, altres estem subsistint amb ERTOs fins al maig. Moltes no hem parat perquè les nostres feines remunerades s’han considerat essencials per contenir la pandèmia o abastir la societat del que és indispensable. Moltes estem esgotades. Hem tornat a sostenir els treballs de cura, amb les criatures a casa, combinant teletreball, flexibilitzant la jornada laboral remunerada o reduint-la. No hem parat. El món del capital sí.
La COVID-19 ha aconseguit aturar el món i ha accelerat l’evidència que el sistema està caducat. Sembla que la natura, a través d’un minúscul virus, hagi donat una empenta a la humanitat: PAREU. I hem parat. Els governs, un any més tard, parlen de reconstrucció social i econòmica. Què hem de reconstruir? Res. No res. El treball remunerat ja no és garantia de poder “guanyar-te la vida”. I no hi ha treball remunerat per a tothom. Cal pensar com ho farem.
Ens cal un país nou que superi la crisi econòmica, social, climàtica, sanitària, política, però també la crisi de cures i les discriminacions i violències que patim les dones. Tenim el mateix dret a existir i viure en dignitat que la resta de la població. S’acosta el 8 de març, i per un dia tothom parlarà de les xifres
22,17 % de bretxa salarial, 15% més destrucció de llocs de treball de dones que dels homes, 6 de cada 10 persones que cobren -1.000 € per la feina remunerada som dones, 3,5% més expedients de regulació d’ocupació per a les dones, 75% de les persones contractades a temps parcial som dones. Tenim les ocupacions amb els salaris més baixos, més penalitzades per ser mares, més penalitzades per responsabilitats de cures, i ens sentim culpables per traslladar a altres dones, que estan en pitjors condicions que nosaltres, les responsabilitats de les nostres cures.
Si hem de reconstruir, fem-ho amb ulleres 100% liles. Posem al centre la vida de totes les persones. Protegim les tasques de cures amb guarderies, centres de dia i residències suficients i de qualitat i serveis públics de salut i educatius de qualitat per a tothom. Construïm un país que compti el PIB reproductiu? Assegurem a totes i tots uns ingressos suficients per viure en dignitat? Garantim els drets i llibertats a tothom?
Un altre país és possible. No necessitem una reconstrucció: necessitem bases noves! Un projecte il·lusionant i de futur ens ajudarà a sortir d’aquest esgotament vital. Un país nou, independent, ple de llibertat. I mentrestant, comencem a casa amb corresponsabilitat, que cada dia és 8 de març.
L’Assemblea Nacional Catalana ha llançat una campanya contra el suplicatori per a l’aixecament de la immunitat parlamentària dels eurodiputats catalans Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, impulsada pel Tribunal Suprem espanyol. La Comissió d’Afers Jurídics (JURI) del Parlament Europeu va aprovar ahir la proposta d’aixecar la immunitat dels tres eurodiputats, basada en un informe elaborat per l’eurodiputat búlgar d’extrema dreta Angel Dzhambazki, del grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, al qual pertany el grup de VOX al Parlament Europeu.
En el marc de la campanya #DefendCataloniaSaveEU, que es pot seguir a les xarxes socials, l’Assemblea fa una crida als ciutadans de tota la UE a alçar la veu i dirigir-se als seus representants al Parlament Europeu, per expressar-los la seva preocupació i emplaçar-los a votar NO a l’aixecament de la immunitat durant la sessió plenària que tindrà lloc en algun moment els dies 8, 9 o 10 de març. Amb aquesta finalitat, l’Assemblea llançarà diversos vídeos de campanya durant les properes setmanes, i ha creat un lloc web en diversos idiomes perquè els usuaris puguin enviar missatges preestablerts als líders dels grups parlamentaris europeus a través del correu electrònic i Twitter.
L’Assemblea també enviarà comunicacions a tots els eurodiputats i als representants de grups polítics i organitzacions de la societat civil de tot Europa amb informació sobre el cas. Les comunicacions inclouen cartes de la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, en les quals denuncia la campanya repressiva sistemàtica de les autoritats espanyoles contra el poble català.
A les cartes, Paluzie també demana als eurodiputats que votin NO a l’aixecament de la immunitat, per tal com suposa una amenaça per al dret a la participació política de més d’un milió de ciutadans de la UE que van votar pels tres eurodiputats catalans i, per tant, per als drets democràtics de tots els ciutadans de la UE.
En resum, l’Assemblea fa una crida als diputats al Parlament Europeu dels 27 estats membres a votar en contra de l’aixecament de la immunitat dels eurodiputats catalans Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí en el ple del 8, 9 o 10 de març, i emplaça els ciutadans de la UE que aixequin la seva veu i s’adrecin als seus representants al Parlament Europeu per expressar preocupació pel cas.
L’Assemblea Nacional Catalana ha valorat els resultats històrics que ha assolit el moviment independentista a aquestes eleccions. La presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, s’ha dirigit als partits independentistes així com al conjunt del moviment, un cop escoltades les primeres reaccions.
En aquest sentit, Elisenda Paluzie ha manifestat que “malgrat la repressió, el desànim i la pandèmia, hem aconseguit superar el 50% dels vots. Una fita que l’Assemblea va fixar al seu full de ruta fa dos anys“.
Paluzie ha afegit que “ara és a Esquerra Republicana qui li toca liderar un bloc independentista unit i que avanci cap a la independència“.
La presidenta de l’Assemblea ha conclòs que “confiem en la responsabilitat dels partits independentistes, tenim la legitimitat per fer la independència. Som al vostre costat!”.
La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha prohibit a l’Assemblea l’organització de concentracions en favor de les preses i presos polítics al·legant que el seu contingut és indirectament electoral.
Aquest organisme defensa que “en aquestes reunions es fa apologia dels drets i qualitats de líders polítics a la presó o a l’exili, que són figures emblemàtiques al capdavant de partits que competeixen entre si i amb altres partits a les eleccions, de manera que indirectament deriven en reunions de suport electoral a les formacions polítiques a les quals pertanyen”.
La coordinadora de la Comissió de Gestió jurídica i de seguretat de l’Assemblea, Jordina Sonet, ha explicat que “no són actes de propaganda electoral, sinó actes de protesta contra la repressió”. En aquest sentit, ha manifestat que es “torna a utilitzar com a excusa la campanya electoral per limitar drets”.
Jordina Sonet ha defensat que la Junta Electoral “cada vegada fa una interpretació més restrictiva del dret a reunió i de llibertat d’expressió”. De fet, no ha descartat que “continuïn arribant més restriccions i limitacions d’aquesta mena”.
L’Assemblea ja ha presentat els recursos als organismes competents.
Fa més de 20 anys, quan anàvem a visitar companyes docents valencianes de la mateixa ciutat de València, aquestes lloaven la bona salut de què gaudia la llengua catalana al Principat. Tot i que les comparacions eren més positives per al català en aquest darrer territori, insistíem en el fet que la situació sociolingüística de la llengua a Catalunya era d’una falsa normalitat, almenys per tres motius:
En primer lloc, per l’apropiació en exclusiva i blindada per part dels diferents governs de la Generalitat del que passava en relació amb la llengua en el si de la societat i/o en concret als centres educatius públics.
En segon lloc, pel silenci esfereïdor sobre això (i en general sobre la salut real de la llengua), tant per negligència com per connivència amb l’Administració, de l’establishment universitari principalment barceloní (amb alguna excepció) i dels lobbies d’entesos en sociolingüística i de la majoria de mitjans de comunicació.
En tercer lloc, pel qui dia passa, any empeny, dels sí-ministre responsables de la política lingüística educativa catalana, amb una fatal manca de diagnosi i de planificació quant a la situació sociolingüística a les aules, sobretot, a les de secundària.
El pitjor de tot, però, és que l’Administració va deixar en mans de les docents, com si es tractés d’una tria personal, si feien un ús individual o professional de la llengua als seus llocs de treball.
Vist amb més perspectiva, doncs, l’àmbit públic educatiu ha passat de ser ─falsament─ la joia de la corona quant a la normalització del català durant més de 30 anys, amb tot el que això comporta a hores d’ara.
La gota que va fer vessar el got en el si de la pròpia comunitat educativa a l’hora de denunciar la situació del català a l’escola, especialment a secundària, va ser la presentació i difusió d’un spin-off del model de conjunció lingüística, adaptat als nous temps que redueixen les societats humanes a mercats entrellaçats, que no era cap decret, però que beneïa oficialment les accions que la Conselleria d’Educació ja feia cursos que implementava en centres públics pilot, com ara el Batxibac o els Grups d’Experimentació per al Plurilingüisme (GEP), entre altres, en què el francès o l’anglès passaven a ser la llengua vehicular de diferents matèries, sense, però i evidentment, haver-se assolit la (plena) normalització del català en els instituts públics ─sobretot de l’Àrea metropolitana─ i brandant unes inexistents zones de catalanització plena per a reforçar-hi l’ús del castellà.
Tot això, a més, en un context d’infinits atacs (sense cap resposta ni tan sols a nivell de relat) del nacionalisme lingüístic espanyol al model lingüístic escolar, en qualsevol de les seves formes (Manifiesto de los 2.300, irrupció de Ciudadanos al Parlament, sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, incompliment reiterat de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, llei Wert, Méndez de Vigo i el 155, sentències del TSJC i del Tribunal Suprem, llei Celaá…). Atacs que miraven d’explotar el retrocés i la feblesa de la llengua després de l’experiència traumàtica del franquisme, i que aspiraven a consolidar i aprofundir els èxits de la seva política etnocida.
Finalment, la notícia de 17 de desembre de 2020, en què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va avalar un 25% d’ús del castellà a les aules catalanes al·legant que aquest ha estat arraconat (sic) en el model lingüístic educatiu català, obre un altre capítol d’aquesta història, patètica per a la llengua, que apunta, a més, un desenllaç no tan incert com catastròfic per a una comunitat nacional minoritzada que sembla no merèixer cap respecte, ans al contrari.
Així, l’experiència dels catalans és la de viure atrapats en un got cap per avall mentre aquell que ens hi manté va llevant-ne l’aire, cada cop més enrarit, que ens cal per sobreviure com a comunitat lingüística i nacional, amb la voluntat darrera de veure’ns boquejar mentre que ens acusa de victimisme i amb l’esperança que, a no tardar gaire, ens sufoquem i li deixem tenir l’imperi en pau. En aquest receptacle blindat políticament i judicialment vigilat en què ens tenen tancats, presidit per la inscripció “perdeu-hi tota esperança”, molts catalans s’han adaptat a la seva alienada situació i abandonen l’ús de la llengua després d’haver assumit com a normal la submissió (política, lingüística, cultural, econòmica…), naturalitzant la anormalitat i integrant la deserció i la renúncia com a comportaments virtuosos.
Conscients d’aquest estat de la qüestió, davant dels drets inalienables dels catalans, i pensant especialment en el setge a què l’escola catalana es troba sotmesa en totes les seves etapes en relació amb les imposicions que arriben sobretot de les institucions espanyoles, però també d’altres instàncies alienes a la comunitat educativa, declarem:
Que l’àmbit educatiu és una institució que juga un paper fonamental a l’hora de garantir el desenvolupament ple i lliure de la cultura i de la llengua de la comunitat a la qual serveix, i que els països de llengua catalana tenen un dret igual (i en els mateixos termes) a disposar d’una escola catalana i en català, que aquell que tenen les comunitats del domini lingüístic del castellà a disposar-ne d’una en llengua castellana (de la qual efectivament disposen i que ningú mai no els l’ha qüestionada). Si som iguals, tenim els mateixos drets i mereixem el mateix tracte.
Que tota persona que viu en el territori del domini lingüístic català té dret a rebre educació en tots els nivells del sistema educatiu, obligatori o no, exclusivament en llengua catalana.
Que el fet de considerar que amb els individus es desplaça també un dret general a rebre una escolarització en la seva llengua d’origen, implicaria partir del supòsit que existeix el dret genèric a no integrar-se lingüísticament i a alterar i subvertir, d’aquesta manera, els usos lingüístics de la comunitat d’acollida. Que l’exercici d’aquest dret inexistent dugui associada l’obligació dels escolars de la societat d’acollida a canviar (totalment o parcialment) la llengua vehicular de la seva escola, constitueix un acte de violència moral que degrada tant qui el rep com qui l’exerceix.
Que la Generalitat de Catalunya sempre ha tractat la qüestió de la llengua a l’escola (i no solament en l’àmbit educatiu) des de la por i afectada per un complex d’inferioritat, per la qual cosa no ha arribat mai a implementar de manera efectiva, a l’escola catalana, el sistema de conjunció lingüística, i que s’ha limitat a introduir, i encara de manera només parcial, la metodologia d’aprenentatge immersiu.
Que la mateixa Generalitat, avui dia, en comptes de reconèixer els seus errors i indecisions, pretén fer de la impotència virtut i promoure un nou paradigma lingüístic per a l’àmbit educatiu que admet la reculada del català com a llengua vehicular i que, a més, obre la porta perquè aquest retrocés sigui encara més gran, amagant tal pretensió sota l’etiqueta ambigua i altisonant de plurilingüisme, tot confonent el plurilingüisme individual amb el social que, a diferència del primer, condueix inexorablement a la desaparició de les llengües més febles i desprotegides i a l’hegemonia supremacista de les fortes perquè políticament són les dominants. Per altra banda, si bé és cert que en una societat multilingüe conviuen ciutadanes que a nivell individual poden parlar diverses llengües, no és menys cert (i fàcilment constatable) que a nivell general només existeix ─o acaba existint─ una llengua comuna, que quan no és la pròpia de la comunitat originària ho és només per raons de conquesta i imposició.
Denunciem, finalment, tot intent de fer retrocedir la llengua catalana en qualsevol àmbit, rebutgem qualsevol amenaça i proposta programàtica en aquest sentit per part dels poders executiu, legislatiu i judicial de l’Estat espanyol, i fem alhora una crida tant a la societat en general com a les seves forces polítiques, perquè es restitueixi la llengua catalana en les comunitats del seu domini lingüístic en el lloc que li pertoca com a llengua d’identificació i de cohesió social, tant a través del seu ús assertiu i desacomplexat, com mitjançant els canvis legals i les iniciatives polítiques de què sigui menester.
Demanem, en definitiva, que es reconegui a la llengua catalana en les comunitats del seu domini lingüístic, el mateix estatus que es reconeix a la llengua castellana en les comunitats que pertanyen al seu.
Comunicat impulsat per la Sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea conjuntament amb altres entitats i organitzacions civils.
La repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme català ha estat sempre present, però a partir de la tardor de 2017 s’ha fet més constant i generalitzada. Des de llavors, gairebé tres mil persones l’han patida en forma de pressió judicial, multes, persecucions, detencions, exilis o empresonaments.
Avui, la repressió continua i s’agreuja quan el Govern de la Generalitat de Catalunya s’hi afegeix presentant-se com a acusació contra independentistes i altres causes relacionades amb el dret a la protesta i a la dissidència, o quan exerceix violència policial desproporcionada. Aquest fet empitjora les relacions al si de l’independentisme i en especial entre l’independentisme de base i els partits independentistes que governen.
Les persones represaliades som conscients de les conseqüències de la nostra lluita política i no tenim problemes de consciència per assumir-les. No obstant això, entenem que cal, més que mai, treballar per la unitat d’acció de l’independentisme, perquè és l’única manera de fer front a la repressió amb garanties d’èxit i de poder transformar-la en un dels principals fronts de lluita política de l’independentisme, un front antirepressiu unitari.
És necessari, a més, que les persones represaliades rebin el suport d’aquest Govern -i els seus representants- ja que justament seguien les consignes de mobilització de la mateixa institució que ara els imputa. El gruix de persones represaliades és molt heterogeni, prové de tots els espais polítics de l’independentisme, i pot servir com a punt de partida per crear punts d’entesa i cooperació. Abans, però, s’ha eliminar qualsevol situació que pugui generar tensions i recels dins del propi moviment.
Per tot això, des dels col·lectius i entitats de persones represaliades i familiars, demanem al Conseller d’Interior i a tot el Govern de la Generalitat de Catalunya, un canvi d’actitud, atès que actualment són presoners del corporativisme policial i la pressió de sindicats de policia espanyolistes.Demanem, de manera explícita, que la nostra policia catalana, els Mossos d’Esquadra, defensin en primer lloc els interessos de Catalunya, els drets civils i polítics i la llibertat d’expressió i de manifestació.
Cal que el Govern de la Generalitat es retiri de les actuals acusacions a independentistes i que no es torni a presentar a cap altra causa relacionada amb l’independentisme ni amb la dissidència política. És necessari construir un front comú contra la repressió des de tots els àmbits. Cal deixar de difuminar l’origen de la repressió. I en aquest sentit, no és comprensible ni admissible que partits polítics independentistes donin suport a cap govern espanyol mentre aquests segueixin exercint formes de repressió contra l’exercici del dret a l’autodeterminació.
La repressió per part de l’Estat espanyol no s’aturarà mentre no exercim, de forma efectiva, el dret a l’autodeterminació. Fins llavors, cal un moviment fort i cohesionat capaç de fer front a la repressió d’avui i a la que vindrà demà per poder continuar avançant.
Fem una crida a totes les entitats, plataformes i organitzacions a fer un front comú en contra la repressió de l’Estat espanyol per tal de convertir-la en una eina política per aconseguir la independència.
Han signat
Sectorial de Persones Represaliades de l’Assemblea
Socors Català
Comissió de la Dignitat
Col·lectiu MAR
Dones per la República
Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes
Via Independència
Alerta Solidària
Plataforma Defensem 1-O
Associació d’Advocats d’Osona en Defensa dels Drets Humans
Col·lectiu del 92
Grup de Suport a les Encausades del 23S
Associació pro memòria als immolats per la llibertat a Catalunya
L’Assemblea Nacional Catalana ha valorat aquest matí en roda de premsa l’acció de govern en aquesta darrera legislatura. A més, ha presentat el portal web desenvolupat per tal d’incloure els informes de valoració dels programes electorals dels partits independentistes i, en aquesta primera fase, l’acció de govern.
Cal recordar que aquestes valoracions es fan d’acord amb el Decàleg de principis d’acció política institucional. Aquesta acció està inclosa en el Posicionament d’incidència política de l’Assemblea de cara a les eleccions del 14 de febrer, ambdues resolucions aprovades pel Secretariat Nacional i ratificades per les sòcies i els socis de l’entitat.
En la roda de premsa de presentació d’aquest informe de valoració de l’acció de govern 2018-2021, la presidenta de l’Assemblea ha explicat que amb aquesta iniciativa es vol “empoderar l’electorat i augmentar el coneixement sobre les propostes i els compromisos dels partits i la seva concreció. L’objectiu principal és que l’electorat pugui prendre decisions informades, abans, i després de les eleccions“.
El portal eleccions2021.assemblea.cat, a més dels informes de valoració, inclou un document a signar anomenat Compromís per la independència que emplaça les electores i els electors a “comprometre’s a ser estrictes amb els partits polítics i a votar partits independentistes“, ha explicat Elisenda Paluzie.
El vicepresident de l’Assemblea, David Fernàndez, i el coordinador de la Comissió de Comunicació, Adrià Alsina, han desglossat i analitzat la valoració que fa l’Assemblea de l’acció de govern durant la legislatura 2018-2021. D’una banda, David Fernàndez ha explicat que l’acció de govern, en general, en l’última legislatura “ha estat deficient pel que fa a l’objectiu de la independència“.
D’altra banda, Adrià Alsina ha matisat que “no fem res que sigui estrany en una democràcia. Hem de ser una societat civil exigent i constructiva, i volem actuar, poder pressionar i fer passes que ens apropin a la independència“.
Elisenda Paluzie ha conclòs la roda de premsa explicant que “la legislatura ha estat gairebé perduda pel que fa al procés independentista. Però no volem acabar amb una nota pessimista. Aquestes accions de l’Assemblea han d’ajudar a reprendre la iniciativa i avançar cap a l’objectiu comú, la independència“.
La Comissió dels Mercats i la Competència Espanyola (CNMC) ha obert un expedient administratiu contra l’Assemblea per la campanya Consum Estratègic, després que el Tribunal Constitucional sentenciés que la competència sobre la denuncia de Foment del Treball era de la CNMC i no de l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO).
Amb motiu de l’obertura de l’expedient de la CNMC, la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, ha explicat que ara aquest organisme “haurà de decidir si hi ha hagut o no pràctiques contra la competència“. Ha afegit que “l’Assemblea no té res a amagar, ja que la campanya de Consum Estratègic era pública i transparent“. Justament el que volia era “promoure la competència, en cap cas era de boicot“.
De fet, la campanya “volia donar informació al consumidor, era absolutament voluntari apuntar-s’hi. S’informava, per exemple, si utilitzaven energies renovables, tenien el seu portal web en català o si tenien una política de responsabilitat social corporativa o no, així com altres indicadors“. Paluzie ha afegit que “aportàvem informació al consumidor i transparència al mercat per promoure una economia catalana més competitiva“.
En aquest sentit, la presidenta de l’Assemblea ha considerat que no té sentit una possible sanció de la CNMC, ja que “Consum Estratègic no era una campanya que reduís la competència, sinó que la promovia. De campanyes de consum positiu de la societat civil cada vegada n’hi ha més, forma part de la llibertat del consumidor, d’expressió i d’associació. En resum , la llibertat de promoure determinats valors en el consum“.
Cal recordar que Foment del Treball també va demandar Consum Estratègic al Jutjat Mercantil núm. 11 de Barcelona per una possible infracció de la llei de competència deslleial. D’acord amb la demanda, el 20 de desembre de 2019, aquest Jutjat Mercantil va acordar les mesures cautelars que van comportar el tancament del web i la prohibició de fer cap mena d’acció pública de la campanya. Ara està pendent de resoldre el plet principal sobre el fons.
El Ple del Secretariat Nacional ha aprovat aquest dissabte el posicionament de l’Assemblea en el debat sobre les mesures per posar fi a la repressió (indults, reforma del codi penal i amnistia). L’ Assemblea considera que la causa general de repressió política, amb més de 2.850 persones represaliades, ha de ser anul·lada perquè vulnera drets fonamentals.
L’independentisme ha de treballar en una estratègia juridicopolítica ben travada a nivell internacional per tal d’aconseguir l’anul·lació d’aquests judicis per part dels tribunals europeus. D’aquesta manera, si organismes i tribunals internacionals acreditessin vulneracions de drets humans per part de l’Estat espanyol es reforçaria, a més, la legitimitat de la causa política de la independència.
L’Assemblea dona suport a la proposta dels partits, però no creu que sigui viable
Els partits parlamentaris independentistes han presentat aquesta setmana una proposta de resolució que, a diferència de la proposta del col·lectiu Amnistia i Llibertat, no preveu l’extinció de les responsabilitats per als membres dels cossos i forces de seguretat pels actes generadors de causes penals, i reitera que l’amnistia, per a la seva plena efectivitat, ha d’anar acompanyada d’una solució efectiva al conflicte polític amb l’Estat espanyol que inclogui el reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya.
En aquest sentit, l’Assemblea considera que l’amnistia acompanyada d’un acord polític que respectés l’exercici del dret d’autodeterminació seria una solució democràtica del conflicte nacional. Ara mateix, però, no es donen les condicions per a l’amnistia perquè ens trobem en plena ofensiva repressiva per part de l’Estat, que, per tant, no té cap al·licient per concedir-la, ans al contrari.
D’aquesta manera, el moment en què ens trobem exigeix mantenir el pols amb l’Estat, un estat que no ens reconeix com a nació, ens nega drets fonamentals, cerca la nostra assimilació forçada i ens aplica el dret penal amb finalitats polítiques. El compromís prioritari de l’Assemblea és seguir treballant per la independència, per guanyar definitivament la República Catalana.
En aquesta lluita política per la independència, la repressió, que és una arma política de l’Estat contra el moviment independentista, ha de ser resposta i utilitzada políticament per potenciar precisament la causa que es pretén sufocar. Cal que la lluita antirepressiva esdevingui una eina política de mobilització i legitimació interna i externa de l’independentisme.
Així, l’Assemblea ha de col·laborar a bastir instruments útils en un front ampli contra la repressió. En aquest sentit, calen més instruments, tant de coordinació i mobilització de les entitats antirepressives a nivell nacional com de coordinació i finançament d’una estratègia ofensiva jurídica a nivell internacional.
Aquest dijous a les 9:30 h, hi ha hagut la primera vista (“hearing”) del recurs presentat per l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell per la República davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de Luxemburg contra la inadmissió de la Iniciativa Ciutadana Europea “Dret de la Unió, drets de les minories i democratització de les institucions espanyoles” per part de la Comissió Europea el juliol del 2019.
La Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), presentada per l’Assemblea i el Consell el maig del 2019, té com a objectiu demanar a la Comissió Europea que activi els mecanismes de vigilància de riscos sistèmics per a l’estat de dret en el cas d’Espanya davant de les greus violacions de drets fonamentals.
La iniciativa pretén demostrar que aquestes vulneracions no són puntuals, sinó que són generalitzades i han sorgit arran del procés polític emancipador que viu Catalunya, que han destapat defectes i riscos sistèmics de l’Estat espanyol que vulneren drets fonamentals reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans i recollits al Tractat de Lisboa.
Emfatitzen així, l’escàs respecte al dret de les minories; la politització de les altes instàncies jurisdiccionals; la inexistència de contrapesos a les altes instàncies jurisdiccionals; el nul respecte a l’aplicació directa de normes i principis rectors de la Unió Europea; la utilització espúria per l’Estat de diversos mecanismes de cooperació jurídica entre estats membres; la vulneració de drets civils i polítics a les minories i els seus representants; i la vulneració sistemàtica de determinats drets sense els quals una societat difícilment pot qualificar-se de plenament democràtica.
L’argument de la Comissió per rebutjar la ICE és que no es compleixen els requisits per admetre una ICE d’aquestes característiques perquè consideren que no s’ha sol·licitat que la Comissió proposi un acte legislatiu. Des del punt de vista de l’Assemblea i el Consell, aquesta resposta de la Comissió no s’ajusta a la legalitat de la Unió Europea.
Així, l’Assemblea i el Consell han estat representats per l’advocat Gonzalo Boye, que ha argumentat que el que la ICE sol·licita és un acte jurídic, el qual tal com estableix l’article 288 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, inclou els actes legislatius, però també les decisions, recomanacions i dictàmens.
Gonzalo Boye ha argumentat davant del tribunal que Espanya té un problema amb les minories nacionals com la catalana i que l’argument formal és una excusa per no entrar al fons de la qüestió. També els hi ha dit que si es rebutja el recurs, l’Assemblea i el Consell per la República tornaran a presentar la Iniciativa en els termes que indiqui el Tribunal de Justícia de la UE, i veuran que un cop més serà rebutjada per la Comissió, i tornarem a estar davant del Tribunal amb un nou recurs en un any.
Val a dir que existeix jurisprudència en casos similars, com ara el de la iniciativa Minority SafePack de defensa dels drets de les minories arreu de la UE, inicialment rebutjada per la Comissió, que suposen un precedent de resolució favorable davant del TJUE.
L’independentisme, des dels inicis i com a moviment polític de ruptura, sempre n’ha rebutjat el seu contingut. Seria un error, però, pensar que la Constitució només representa un problema per als independentistes. És un problema per a tot el poble català. Quan s’ha de suportar i finançar una Casa Reial dedicada a la corrupció i a l’aplaudiment de la repressió, amb plena impunitat, el problema és de tots i totes.
Quan lleis avançades d’habitatge, de pobresa energètica o canvi climàtic són tombades pel tribunal que vigila el compliment d’aquest text que “nos dimos entre todos”, el problema és de totes i tots. Quan se’ns nega el dret de decidir el futur polític del país i només se’ns ofereixen judicis, empresonaments i exili en nom de l’aplicació de la Constitució, el problema és de tots i totes.
Cal tenir clar que la imposició de l’Estat al nostre país no és una història de seducció. Que hi ha tot un engranatge de poder destinat a la dominació amb la Constitució al capdamunt de tot. Una dominació perjudicial per al conjunt de catalans i catalanes en forma de vulneració de drets socials, civils i polítics. És per això que cal quel’independentisme i el conjunt del poble català ens reforcem per salvaguardar i eixamplar els drets que ens han de permetre viure en un país lliure i amb justícia social. Més enllà del que senti cadascú hi ha la lluita col·lectiva per un futur millor.
L’Assemblea i el conjunt de l’independentisme civil ens hem de comprometre a fer més fortes les eines de país que ens han de permetre avançar. És la nostra responsabilitat. Agafant aquest compromís i amb voluntat de construir, demanem també a les forces polítiques independentistes que facin valer els drets socials, civils i polítics del poble català, que recuperin les lleis tombades pel Tribunal Constitucional i ens emplacem a defensar-les des del carrer i les institucions.
És per aquesta constatació que l’Assemblea proposa als partits polítics, a les institucions que ells governin, i a tota la ciutadania catalana, les accions que poden portar-nos a l’assoliment d’una República catalana que beneficiarà tothom.
La Constitució espanyola no serà mai una eina beneficiosa per al conjunt de catalans i catalanes. No és una qüestió de matisos o voluntat, és pensada i feta contra nosaltres.
Les sòcies i socis de l’Assemblea han aprovat elPosicionament d’incidència políticai elDecàleg de principis d’acció política institucional. Els vint-i-cinc punts portats a consulta han estat aprovats àmpliament. Cal destacar que la mitjana de “Sí” s’ha enfilat fins al 91,61 % del total de respostes. A la consulta hi han participat 6.543 persones.
Ambdues propostes han quedat aprovades totalment i per àmplia majoria. D’aquesta manera, el Secretariat Nacional veu com les seves propostes queden avalades i àmpliament reforçades després d’haver estat consultades a les sòcies i socis de l’entitat.
En aquest sentit, la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie ha volgut valorar “la contundència dels resultats” i la incontestable majoria en l’aprovació i ratificació d’aquestes accions. Ha afegit que aquest Decàleg “és una eina que permet desenvolupar a l’Assemblea una de les seves principals funcions: pressionar i fiscalitzar l’acció dels partits polítics“. A més, ha volgut deixar clar que cal que aquests “recuperin la coherència entre les paraules i els fets”.
El vicepresident de l’entitat, David Fernàndez, ha explicat que el Decàleg pretén “redibuixar i concretar el camí cap a la independència“. També ha deixat clar que “cal tornar a posar la independència al centre de l’acció política“. Ho ha fet durant la roda de premsa de presentació dels resultats on ha explicat els principis bàsics d’aquest Decàleg.
D’altra banda, el coordinador de la Comissió d’Estratègia i Discurs, Jordi Ollé, ha explicat que l’estratègia d’incidència de l’entitat cara al procés electoral “no es limita només a la campanya electoral”. Aquest posicionament està dividit en tres etapes: Període de precampanya i de campanya electoral, després de les eleccions i fins a la constitució del Parlament i un cop constituït el Govern.
El coordinador de la Comissió de Comunicació, Adrià Alsina, ha explicat que aviat es posarà en marxa “un portal web que permetrà fiscalitzar públicament l’acció dels partits polítics d’acord amb el Decàleg“. Per fer-ho, es generarà un sistema de puntuacions per tal que es puguin valorar els programes electorals de les diferents organitzacions polítiques.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 