En la campanya Fem Futur estem repartint aquests fulls sobre el servei ferroviari de Rodalies.

En la campanya Fem Futur estem repartint aquests fulls sobre el servei ferroviari de Rodalies.

Des de Sabadell per la independència s’ha organitzat un cicle d’actes amb el títol “De la resistència a la nova legalitat“.
La tercera conferència era un debat sota el títol de “Conseqüències de les accions en l’adhesió a la nova legalitat“.
Aquí teniu la primera conferència i la segona.
Hi van intervenir:
Finalment, en Jaume Asens no pogué ser-hi per temes de salut, i va excusar la seva absència.
Hi ha un vídeo de les exposicions dels ponents i un segon amb el debat amb el públic assistent.
Fulls destinats a les persones que han arribat recentment a Catalunya i que tenen un lloc en la construcció de la futura República.


BARCELONA — Are the interests of citizens in a democratic parliament debatable? This is what is at stake in Catalonia, where parliamentary deputies demand the right to exercise their freedom of speech, while the Spanish government says they must accept being censored.
Last July, the Catalonian Parliament debated a report on the road map to independence in Catalonia, and voted on it. Afterward, the state prosecutor filed a complaint that charged me with contempt of court and neglect of duty. My crime was simply to fulfill my duties as president of the Parliament in allowing a debate that had been requested by a majority in the chamber.
This is just one more example of the Spanish government’s strategy of using judicial measures to interfere in the political affairs of Catalonia. And because this government is unable to resolve political challenges through politics, it is using a politicized court system to silence dissent and democratic debate.
What is happening in Catalonia is a judicial assault by Spain on Catalonian democracy and freedom of speech, an assault that violates the principle of the separation of powers that is the foundation of the rule of law in this country.
This violation was denounced as far back as 2010 in a manifesto signed by 1,400 judges, which warned of an excessive politicization and loss of independence in Spain’s judicial branch. In 2014, three Spanish judicial associations warned the United Nations special rapporteur that several initiatives of the Spanish government were “eroding the principle of separation of powers.”
Catalan elected officials who favor independence are now the target. More than 400 town and city councilors, and mayors, have been charged with offenses because of their legitimate advocacy for independence. The previous president and other members of the Catalonian government are to be put on trial merely for organizing a public consultation in 2014 on independence in which more than 2.3 million Catalans participated. Their crime was setting up polling stations so that citizens could express their democratic views.
Aware of the negative publicity its measures have received abroad, the Spanish government has tried to improve its image by rolling out a program called “Operation Dialogue.” This cosmetic initiative, devoid of content, is discredited with every new charge or arrest. Spain’s turn toward judicial authoritarianism continues unchecked.
When the pro-independence Scottish National Party won the 2011 parliamentary elections and formed a government in Scotland, Britain’s prime minister at the time, David Cameron, understood the magnitude of the challenge — and solved it through politics. He agreed with the government of Scotland that it would hold a referendum on independence. The independence movement lost this referendum, in 2014, by 45 percent to 55 percent, but democracy was the winner.
As is true of Scottish nationalism, Catalan politics and society have a profoundly pro-European character — very different from the Euroskeptic movements that have championed Brexit and from the demands of the far-right populists who are increasingly making their mark on the European Union.
Britain’s approach toward Scottish independence also contrasts sharply with the Spanish government’s toward Catalonia. Although the independence movement won 48 percent of the vote and an absolute majority in Parliament in Catalonia’s 2015 elections, the Spanish government has shunned negotiation. Instead, it has bet all its chips on repression. The Spanish government’s restrictive interpretation of the Constitution, which ought to be the guarantor of citizens’ rights and freedoms, has turned it into a shield against dialogue.
Catalonia’s Parliament is a pluralistic assembly that reflects the diversity of Catalan society and permits the expression of all voices and opinions. There, those in favor of independence and those against it — both legitimate options — can debate and vote freely. That is why Catalonia will draw a line in the sand in defense of its parliamentary freedom.
The solution to the situation is not to suppress debate, but to allow democratic, free and informed citizens to be heard. A recent poll showed that more than 80 percent of Catalans favor deciding their future through a referendum. This is, therefore, a majority demand that Catalonian institutions plan to carry out in September, even though the Spanish government has stonewalled and obstructed all efforts by Catalonia to reach an agreement on holding a vote.
In December, before an examining magistrate, I argued that no court has the right to prevent talk of independence in the Parliament of Catalonia, any more than it could suppress discussion of any other subject of interest to citizens. We will not open our doors to censorship. We are committed to preserving the right of free expression for all deputies, no matter what they think and how they vote.
This is the foundation of democracy and freedom, attained at such a high price in all democratic societies. “Liberty, when it begins to take root, is a plant of rapid growth,” George Washington wrote. True enough, but the fight for civil rights and liberties must be constant and unwavering, for history has shown how easy it is to lose them.
L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) presenten la nova imatge i el lema que acompanyaran fins al Referèndum els casos de judicialització de la política. La marca Love Democracy té un marcat perfil global i s’ha creat amb la voluntat de fer visibles els greuges que pateixen les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol.
Love democracy es connecta amb els moviments històrics de resistència pacífica, i evoca Gandhi, Martin Luther King, la Revolució dels clavells de Portugal… Moviments clau de defensa dels drets civils i de la comunitat, moviments exitosos en les seves reivindicacions que han aconseguit no únicament guanyar, sinó ésser reconeguts mundialment com a exemple.
Homenatge a Pau Casals
Aquest lema és un homenatge al discurs que Pau Casals va fer en recollir la Medalla de la Pau de l’ONU de 1971, on deia: “Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya”.
Amb aquesta marca, les entitats volen arribar a totes les persones del món, de qualsevol país, identitat, cultura o pensament, en un idioma global i amb un lema que vol generar empatia. L’objectiu és posar Catalunya al centre de la defensa més ferma de la democràcia, amb un clam connectat al missatge de la Revolució dels somriures.
Sabadell per la independència ha organitzat un cicle d’actes amb el títol “De la resistència a la nova legalitat“.
La primera conferència del cicle es va celebrar el dijous 19 de gener de 2017 al Centre Cívic de Can Rull.
Aquesta primera conferència va ser impartida per Artur Domingo, historiador especialitzat en Gandhi i el seu llegat polític.
A la xerrada, titulada “Dissidència i no violència en els processos de canvi social“, es varen tocar els següents temes:
Creiem que són temes molt rellevants i que ens convé conèixer i treballar davant dels reptes que tenim plantejats per als mesos següents.
Conversa d’Albert Noguera i Francesc Robusté sobre Infraestructures.
En relació a la polseguera que han provocat unes manifestacions del president del Banc Sabadell dient que aquest banc podria traslladar la seva seu social ràpidament “… en cas que hi hagués algun risc que ens pogués posar en necessitat de posar-nos sota l’aixopluc de la Unió Europea.”, fent referència a una hipotètica independència de Catalunya en resposta a les preguntes d’uns assistents a una conferència de la Cambra de Comerç de Sabadell el dia 13 de gener de 2017, la sectorial d’Economia de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa públiques les consideracions següents:
En qualsevol cas, Catalunya sempre podria arribar a un acord amb el BCE, al qual no es podria oposar Espanya, igual o semblant al que tenen països com Mònaco, Andorra o San Marino, pel qual tindria accés directe a la liquiditat que proporciona el mateix BCE, al sistema de pagaments interbancaris, de liquidació de valors i a la zona única de pagaments en euros, a l’elegibilitat dels actius financers emesos a Catalunya i als mecanismes de supervisió, resolució i garanties de la Unió Bancària.

VilaWeb ha elaborat una guia especial del 2017 per a explicar com es construeix una república. És dividida en set capítols que són els següents:
1. Com es fa el pas? Referèndum i què més? Aquest capítol tracta de les condicions amb què es pot proclamar la independència d’un país. En el cas català, s’ha pres la decisió de fer-ho mitjançant la llei de transitorietat i un referèndum posterior. N’hi ha prou, amb això?
2. Quines institucions noves haurà de crear l’estat català? És un repàs de les institucions i serveis que la Generalitat haurà d’instituir per a poder funcionar com una república, des de les duanes al banc central. També explica quin tractament rebran els actuals funcionaris de l’estat espanyol a Catalunya.
3. Les tasques fonamentals: el control del territori. Perquè la república sigui efectiva, hi ha una tasca principal: exercir el control del territori. Que el món vegi que el govern català té la potestat de dirigir la vida pública del país. Com es fa això? I, sobretot, com es fa si el govern espanyol no s’hi avé?
4. Com ens presentem al món? Un servei diplomàtic per a Catalunya. El reconeixement internacional és el pas definitiu de la creació de la república i això vol dir que cal establir un servei diplomàtic complet del nou país. Com es pot formar? Quins models de diplomàcia moderna i competitiva hi ha al món?
5. ‘Soft power’: Catalunya té molt poder. Els països moderns posen èmfasi en l’anomenat ‘poder tou’. Més que parlar de poder econòmic o militar parlen de capacitat d’atreure l’interès de les altres societats. En aquest terreny, Catalunya hi té molt a guanyar.
6. No cal fer una Espanya en petit. La república catalana no ha de copiar, necessàriament, el funcionament ni els esquemes de l’estat espanyol. Us oferirem un seguit d’alternatives sobre com organitzar el govern, les institucions i el territori, que dibuixarien un país ben diferent.
7. Un país ben dissenyat. La construcció d’una ‘marca’ és com més va més important en un món globalitzat. El nom que tingui el país i el disseny de l’escut, el passaport i les matrícules dels cotxes diu molt del caràcter d’una nació. Us n’oferirem alguns possibles dissenys.
La Guia VilaWeb 2017. Com es fa una república? ha estat elaborada per la redacció de VilaWeb, prenent en compte els treballs del Consell Assessor de la Transició Nacional, els projectes de constitució que s’han redactat i les opinions d’experts en cada tema.

Des de l’inici de les seves activitats fa 5 anys fins estrenar aquest 2017, l’Assemblea Nacional Catalana al Vallès Occidental porta més de 500 cartells publicats.
Els hem anat reunint en aquest museu virtual que avui el podem destacar per haver arribat a una xifra rodona, mig miler.
Cliqueu a la imatge per accedir-hi.
L’Assemblea Nacional Catalana us desitja bones festes amb les imatges més emotives de l’any que estem a punt d’acomiadar.
Cançó: “Brindem pel Nadal” de Miquel Abras.
El dia 19 va presentar-se a Sabadell el llibre “La cara B” de Jordi Borràs i Antonio Baños.
La meitat de l’acte va ser una explicació del procés segons els autors del llibre i la segona part va servir perquè responguessin les preguntes dels assistents.
Aquest és el vídeo:
La Sectorial d’Arquitectura, Edificació i Territori per a la Independència de l’Assemblea Nacional Catalana ha tirat endavant una iniciativa que pretén mostrar el patrimoni immobiliari de l’Estat espanyol a Catalunya i recollir propostes de nous usos per aquells immobles desocupats, tancats o amb funcions duplicades o innecessàries en el futur Estat català.
En el cas del Vallès Occidental, consten 9 llocs, a Badia, Cerdanyola, Sabadell, Sant Cugat, Sant Llorenç Savall i Terrassa
Aquests són els enllaços:

Article publicat a La Vanguardia el 8 de desembre de 2016 per Jordi Sànchez.
El 1961 Luther King i 47 manifestants van ser detinguts per agenollar-se i pregar davant l’Ajuntament de Birmingham; incomplien les prohibicions de manifestar-se. L’endemà King va llegir a la presó la carta de vuit importants religiosos blancs no racistes: “Reconeixem la natural impaciència de la gent que sent que les seves esperances triguen a fer-se realitat. Però estem convençuts que aquestes manifestacions són errònies i inoportunes. Quan un creu que vulneren els seus drets, hi ha un procediment establert i cal dialogar, abandonar els carrers”. King hi va respondre: “Tenen molta raó de cridar al diàleg. En realitat, aquest era l’objectiu de tot el nostre moviment. La no-violència de les nostres actuacions ha provocat una crisi tal i tanta tensió que els qui havien refusat constantment el diàleg ara es veuen impel·lits a demanar-lo”.
Com es connecta aquesta història amb la Catalunya actual? La resistència a admetre el referèndum com a solució sembla que ja no és tan unànime. Van apareixent declaracions que són escletxes, com les veus amb influència que qüestionen l’statu quo negacionista del referèndum, la incomoditat quasi insostenible al PSC, les declaracions d’Inés Arrimadas i l’ofensiva dels dirigents polítics espanyols volent apropiar-se el relat del diàleg. De fet, em diuen que en certs ambients de la capital de l’Estat s’ha instal·lat el pessimisme pel que fa a les seves expectatives de veure com en el seu llenguatge es desinfla el “suflé català”. Sembla, doncs, que a Madrid toca rectificar.
La paradoxa és que mentrestant, a casa nostra, alguns articulistes no paren de dir que a l’independentisme li sobra estètica, li manca lideratge, que improvisa, i que no té una estratègia. En resum, ens volen dir que encara no estem a punt. Discrepo. Com a president de l’Assemblea Nacional Catalana, volto cada setmana per tot el país, en tota mena de conferències i actes i percebo un convenciment en una part molt important de la societat catalana que dóna per descomptada la desconnexió.
Els contraris a la independència volen treure partit d’aquestes contradiccions. Aquesta estratègia no és nova. Recordo, per citar el darrer exemple, els dubtes que es van voler amplificar arran del fracàs de la tramitació pressupostària. I també quina va ser la reacció, a inicis de juny, davant la proposta de fer un referèndum d’independència. A final de setembre, el panorama havia canviat: la mobilització multitudinària de l’Onze de Setembre va impulsar definitivament el referèndum. I mobilitzacions i referèndum van acabar sacsejant alguns fonaments de la política espanyola, un cop es va fer evident realitats i fets que havien negat sistemàticament. Així doncs, guanyar relat i espai perdut pot estar en la base de les escenificacions dels darrers dies a favor del diàleg.
Hi ha una pressió externa i interna que l’Estat espanyol ja no pot ocultar. A les evidències que arriben de Catalunya –hauríem d’afegir-hi la darrera mobilització del 13 de novembre amb desenes i desenes de milers de persones fent costat a les institucions del país– cal sumar-hi ara l’interès poc dissimulat de l’exterior. La conferència del president Puigdemont i dies després de l’expresident Mas amb presència de més d’una desena d’ambaixadors a cada una és un senyal inequívoc. Un ambaixador no hi va sense consultar el seu govern ni saber que el que s’hi dirà va en la línia de defensar el referèndum com a solució política òptima, possible i inevitable per l’Estat espanyol i la Unió Europea. Qui posa la mà al foc, doncs, per la intangibilitat del president espanyol? Qui creu que a la cimera recent de Berlín no va sentir veus que li recordaven que convé diàleg? Qui no pot imaginar que la seva rigidesa incomoda molts mandataris europeus pel risc de generar un problema més a la Unió Europea?
La bastida alçada aquests últims anys per desacreditar el diàleg per al referèndum comença a enfonsar-se. De moment els gestos del Govern espanyol són encara buits de contingut, amb excés de retòrica i absència de fets. Si mirem enrere, però, el punt present ens fa ser optimistes. Pot ser la prèvia d’una rectificació. Si arriba, serà molt benvinguda. En serem els primers valedors. Som-hi, el referèndum espera.