Són 3 anys d’injustícia. Són 3 anys de lluita. D’omplir els carrers amb els crits de llibertat i independència. De persistir malgrat la repressió.
Més de 2.800 persones perseguides per defensar els drets fonamentals. Cada vegada més persones disposades a culminar el camí.
Tenim el deure de construir un país millor! Som #XarxaIndependència
El 1940, Lluís Companys era executat al Fossar de Santa Eulàlia. 80 anys després, l’Estat espanyol encara no ha demanat perdó, i els tentacles del franquisme continuen ben vius.
80 anys després, continuem lluitant!
L’Assemblea Nacional Catalana ha demanat a la Comissió Europea que revisi el capítol sobre l’Estat espanyol a l’informe sobre l’Estat de Dret a Europa del 2020, publicat el 30 de setembre, ja que hi manquen les aportacions de 14 institucions i organitzacions de la societat civil que representen a la minoria catalana, des del Síndic de Greuges fins a l’Assemblea Nacional Catalana, ignora, així, la representació de 7,5 milions de ciutadans europeus.
La presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, s’ha adreçat per carta a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, on sol·licita una esmena de l’informe i li recorda el deteriorament de la situació dels drets humans a l’Estat espanyol, inclosos els drets de llibertat d’expressió, reunió i associació, així com el dret a l’autodeterminació.
L’Assemblea ha denunciat reiteradament les restriccions injustificades d’aquest drets i llibertats, principalment en el context del referèndum d’independència de l’1 d’Octubre de 2017 i durant les protestes d’octubre de 2019 contra les sentències del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans.
L’omissió d’aquesta informació és especialment preocupant, sobretot tenint en compte que durant la l’Examen Periòdic Universal de les Nacions Unides a l’Estat espanyol al gener del 2020, no només es van tenir en consideració aportacions de l’Assemblea i d’altres organitzacions catalanes en els informes del Consell de Drets Humans de l’ONU, sinó que també 110 països van plantejar preguntes i recomanacions sobre la situació dels drets humans a Espanya. És més: 23 estats, entre els quals vuit membres de la Unió Europea, van abordar les violacions dels drets civils i polítics a Espanya durant els darrers cinc anys, sobre qüestions relacionades amb la repressió política per part de l’Estat espanyol contra la minoria catalana.
Aquesta repressió ha afectat profundament els drets civils i l’estatus polític a Catalunya, no només per la destitució del govern i l’empresonament de càrrecs electes -els condemna a fins a 13 anys de presó per haver organitzat un referèndum d’autodeterminació-, sinó també a causa de la repressió violenta contra manifestants pacífics als carrers, que va crear un fort efecte negatiu en relació al dret a la participació política a Catalunya. I és que, fins al dia d’avui, 2.850 activistes i representants polítics catalans han estat perseguits per l’Estat espanyol en relació al procés d’independència.
En aquest sentit, tal com va denunciar el relator especial de les Nacions Unides sobre les minories, Fernand de Varennes al març del 2020, “l’Estat espanyol té l’obligació legal de protegir els drets de la minoria catalana, especialment pel que fa a la llibertat d’expressió, inclosa l’expressió política, així com la llibertat de reunió i associació, drets fonamentals i participació en la vida pública”.
L’Estat espanyol no ha engegat cap de les recomanacions anteriors. La seva falta de respecte per l’estat de dret només equival a la seva insistència a esmentar-lo tant com sigui possible. El compliment de les responsabilitats legals dels estats membres de la UE depèn d’institucions supranacionals com la Comissió Europea, i els ciutadans europeus han de saber que es té en compte la seva representació si volen confiar en aquestes institucions.
Tenint en compte tot això, l’Assemblea Nacional Catalana sol·licita a la Comissió Europea que publiqui un document revisat del capítol sobre l’Estat espanyol a l’informe sobre l’estat de dret del 2020, tenint en compte les evidències del deteriorament de la justícia i dels drets de les minories a l’Estat espanyol, incloent-hi l’aportació dels representants de les institucions i de la societat civil catalana.
Un any d’una sentència vergonyosa per a qualsevol democràcia. Nou persones empresonades per posar les urnes, per exercir els drets fonamentals. Ni oblidem ni perdonem!
Hi som i hi serem per arribar fins al final.
#XarxaIndependència #StandUpForCatalonia
Aquest és el manifest “Ni rei ni corona, independència” en motiu de la visita del rei d’Espanya a Catalunya.
Fora la monarquia corrupta i els seus defensors
L’estat espanyol continua amb la seva activitat delirant de provocacions contra el poble de Catalunya. I aquest divendres dia 9 ens envia el monarca que es va identificar amb la crida feixista del “A por ellos!” tot excitant les forces d’ocupació contra nosaltres. La mateixa setmana del 3 d’octubre tornen els Borbons i les màximes autoritats de l’estat que ens esclafa, sense haver demanat perdó de cap mena al poble de Catalunya.
La resposta a aquesta nova provocació de l’estat opressor no pot ser una altra que el rebuig més enèrgic. Amb aquesta mobilització els fem saber que no els volem aquí: Que se’n vagin! Davant aquest nou insult només podem expressar la nostra voluntat de posar fi a aquesta farsa de poder polític que no fa altra cosa que estafar i robar. La monarquia, la gran banca i tot l’aparell de poder del règim, no han parat de saquejar aquesta societat, súbdita des del nomenament a dit de Franco. L’últim episodi ha estat permetre al monarca fugar-se als Emirats Àrabs Units carregat de diners mentre cada dia, més i més persones viuen abocades a la més indigna misèria i travessen tota mena de dificultats. Que ens tornin els diners aquests lladres!
La República Catalana els jutjarà. I el moviment republicà català els jutja i acusa, ja ara, per corruptes i enemics del poble. Que la nostra primera sentència popular sigui el nostre rebuig. Que el monarca i els seus acompanyants se sentin malvinguts a casa nostra com es mereixen.
L’acte d’avui també és un homenatge a la gent de l’Esquerra Independentista que va obrir camí, com l’Enric Stern i el Jaume Roura, els dos joves que van cremar fotos de Juan Carlos el campechano i l’Audiència Nacional els va condemnar per injúries a la Corona. La mateixa Audiència Nacional, per cert, que va imposar més d’un any de confinament per suposat terrorisme a la Tamara Carrasco, de qui aquesta setmana també celebrem l’absolució definitiva.
Avui no som aquí només per rebutjar la indignitat de la monarquia i la justícia espanyola que ens ofega i oprimeix. També hi som per celebrar que els actes de l’Enric i del Jaume, o la dignitat de la Tamara, ens mostren el camí: Les nostres institucions no han de participar en aquest joc. El nostre empresariat i els treballadors no han de festejar aquesta farsa borbònica. Que ningú vagi als seus actes. Ells ens esclafen – Nosaltres els plantem.
Com a part activa de la societat catalana ens reafirmem en la nostra enèrgica consciència antimonàrquica i en el compromís entusiasta a favor de la construcció d’una República catalana al servei de les persones.
Fora la monarquia corrupta i els seus defensors!
Fora les forces d’ocupació! Que se’n vagin!
Mobilitzem-nos – Fem-los el buit – Mostrem el nostre rebuig
Visca la República catalana lliure de lladres i ocupants
Països Catalans, octubre de 2020
Xerrada “Trencar el mapa mental espanyol” amb Vicent Partal. Modera Laia Altarriba.
Organitzat per Assemblea Nacional Catalana del Barcelonès.
Resum de l’entrevista de Gemma Nierga a Elisenda Paluzie al programa Cafè d’idees de TVE 2.
Aquest 1 d’Octubre, a Sant Quirze del Vallès, s’ha fet un 1-O gegant amb torxes. Després de tres anys del referèndum la flama segueix ben viva.
Manifest de l’1 d’Octubre de 2020
El Primer d’Octubre del 2017 vam guanyar el torcebraç a l’Estat, organitzant i votant favorablement a la independència un referèndum d’autodeterminació. El 3 d’octubre següent, el poble català va sortir en massa als carrers per denunciar la repressió que l’Estat havia exercit sobre la ciutadania d’aquest país pel fet d’haver volgut expressar els seus anhels col·lectius. No van reconèixer el resultat del referèndum, ens van estomacar i van enviar els nostres líders polítics a la presó i a l’exili, tant els dels partits com els de les entitats independentistes. Des de llavors hem conviscut amb la prepotència d’un estat desbocat.
Aquests dies, el tentacle judicial de l’Estat, ha inhabilitat al MH president de la Generalitat per no haver retirat una pancarta demanant la llibertat de presos polítics i exiliats i més tard, demanat la llibertat d’expressió.
Des de fa 3 anys, els activistes independentistes hem sofert una repressió descarnada, que no ha aturat ni l’arribada d’un govern estatal autoproclamat com a progressista, ni les crides al diàleg. Ara es parla de possibles indults per part del govern de l’estat, que ni ens creiem ni serien cap solució per als presoners catalans, als quals només es faria justícia amb una anul·lació de llurs processos.
No ens hem aturat des d’aquell 2017. Ens hem mobilitzat els Onze de Setembre, hem denunciat, sense cessar, la repressió, hem impulsat candidatures independentistes a les cambres de comerç, hem fet créixer sindicats independentistes que han convocat vagues generals, hem fet prendre consciència de la necessitat de desvincular-nos de les empreses que són connivents amb l’Estat i les seves polítiques, hem treballat de valent en la defensa dels nostres drets civils, aquí i a fora. Hem fet el Consell per la República, una entitat a l’estranger que ens hauria de permetre avançar en la institucionalització de la República catalana. No ens hem aturat, ni ens aturarem.
El govern de l’Estat es troba en minoria i tocat per la pèssima gestió de la crisi sanitària provocada per la Sars-Covid-19, mentre que el nostre “Govern efectiu autonòmic” malda per continuar gestionant un autogovern agafat pel coll per l’estat, una autonomia que ja no ho és.
La desorientació general ens ha fet tocar fons: veiem, amb incredulitat i creixent indignació, com aquest mateix Govern exerceix l’acusació popular contra activistes independentistes, com es retallen drets i llibertats, com la llengua és trepitjada i menystinguda cada dia, veient la CCMA pendre una deriva castellanitzadora preocupant i a combatre.
Ens trobem, doncs, en un context complex, on es contraposa durament la nostra resistència a la seva opressió, però fins i tot aquí sabem veure oportunitats i podem fer propostes per seguir construint i fent fort el moviment independentista. I així, des de l’Assemblea us proposem que ens mobilitzem plegats, i que ho fem en la aquesta direcció:
Octubre de continuar treballant per la independència. Octubre de retornar l’esperança a la nostra gent. Octubre per no oblidar que, quan volem, som imparables.
Milers de persones arreu del país vam sortir a defensar les institucions i la sobirania del poble de Catalunya en resposta a la inhabilitació del MHP Quim Torra.
Només guanyarem si la desobediència civil i la desobediència institucional van juntes.
Aquest és el manifest que es llegirà a les concentracions que s’han convocat contra la inhabilitació del president Quim Torra.
Bon vespre a tothom.
Moltes gràcies per haver vingut en aquesta convocatòria d’urgència en una jornada de ràbia i de revolta.
A pocs dies de l’1 d’octubre, tres anys després d’aquella victòria conjunta de la ciutadania i les institucions, l’Estat espanyol continua la seva persistent i innoble repressió contra Catalunya, les seves institucions i els seus ciutadans, com ha fet al llarg de la història.
Avui, utilitzant el Tribunal Suprem com a front repressiu, com en el passat fou el militar, ha ratificat la sentència d’inhabilitació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el Molt Honorable President Quim Torra, el qual encarna la primera institució de Catalunya.
I ho ha fet per haver desobeït una Junta Electoral de funcions purament arbitrals en períodes electorals, que extralimitant-se en les seves atribucions va donar les ordres de retirar unes pancartes. Només això ha portat a aquesta vergonyosa sentència d’inhabilitació del primer càrrec electe de Catalunya.
L’Estat espanyol actual, hereu d’aquella monarquia borbònica que el 1714 va abolir per via militar les nostres llibertats nacionals i polítiques i prohibí la llengua catalana, continua la seva persistent repressió contra la nostra minoria nacional, que vol anorreada i assimilada. I ho fa atacant constantment els nostres drets civils fonamentals, com el d’expressió o el d’elecció. Només en aquest darrers tres anys, ja són gairebé 3.000 catalans més els represaliats per l’estat ocupant.
Tots els partits polítics i institucions de l’Estat espanyol, al marge de les seves ideologies, comparteixen el mateix objectiu: mantenir-nos sotmesos i espoliats i persistir en la seva voluntat d’assimilar-nos nacionalment, culturalment i lingüísticament.
Ells no canviaran d’objectiu: fa tres segles que el mantenen. El modulen, el fan més evident quan les nostres ànsies de llibertat nacional són més organitzades. Som nosaltres que hem d’entendre la manera d’alliberar-nos d’aquest jou infaust.
Davant de la repressió i persecució d’aquest darrers tres anys, les nostres institucions i els partits polítics que les conformen no han sabut trobar encara el camí conjunt i solidari de lluita per culminar l’objectiu tan viu en la nostra societat mobilitzada. Com a resposta a la inhabilitació, acaten la injustícia, i aquesta inacció debilita el sentit i la força discursiva de la necessària complementarietat de les mobilitzacions de la societat civil davant de la repressió de l’Estat.
Creiem que la resposta acordada pels dos partits del Govern i pel Molt Honorable President, sense la participació de la CUP ni de les entitats civils, és un acord decebedor que perpetua l’autonomisme i gira l’esquena a la primera institució de Catalunya, que mereixia més que això.
La independència no la faran els partits i institucions sols, ni tampoc la ciutadania mobilitzada sense una acció conjunta. Cal que les institucions, els partits i la ciutadania actuïn sincrònicament i en conjunt amb l’acció exterior.
Aquesta incapacitat, molt evident aquests dies, amb una inexistent resposta política i institucional a aquesta brutal agressió, comporta greus disfuncions en el moviment, confon i frustra la societat, i fa que es projecti la frustració contra companys de lluita en enfrontaments inútils que ens debiliten molt.
Per assolir la independència plena cal canviar també el comportament de les nostres institucions. El desenllaç de la nostra lluita de causa justa exigeix una societat civil activa i la cooperació i el reconeixement mutu entre aquesta i totes les institucions del país. Les institucions han de culminar les lluites de la societat civil organitzada si no en volen esdevenir un fre.
Exigim als partits independentistes i a les institucions que respectin el sentit autèntic de la seva representació política que els atorga el poble per culminar els objectius col·lectius. Aquesta és la veritable dimensió dels lideratges.
L’única via possible d’avançar en la resolució del conflicte i assolir l’alliberament nacional és compartir i acordar el camí de futur assumint les pròpies discrepàncies internes.
Des de l’Assemblea persistirem en aquest camí de bastir un camí, un objectiu estratègic compartit, indispensable per culminar el nostre procés d’alliberament nacional. Seguirem treballant per exigir la necessària unitat estratègica, vinculada i imbricada amb la mobilització ciutadana, i ens implicarem al màxim per bastir una xarxa encara més gran d’entitats de la societat civil, que facin del moviment i de la mobilització una eina decisiva al servei de la lluita conjunta amb les institucions.
L’Estat espanyol no canviarà la seva deriva repressiva: és la seva manera d’afrontar conflictes polítics. Som nosaltres que hem d’entendre d’una vegada que només amb la complicitat de tots i un objectiu estratègic compartit serem capaços de vèncer un mur que a hores d’ara ja està molt debilitat per la seva pròpia lluita de poders, i està a les portes d’un greu conflicte intern que hem de saber aprofitar.
Tal com vàrem afrontar aquell 1 d’octubre, amb la mateixa complicitat i objectiu compartit entre ciutadania i institucions, hem d’enfocar la resolució de la nostra lluita d’alliberament. Hi som tots.
Només així ho aconseguirem. I som perfectament capaços de fer-ho.
Som-hi!
Visca el Molt Honorable President!
Visca Catalunya lliure!
Aquest és el vídeo resum de la presentació del llibre “Eixamplant l’esquerda“,de Josep Costa, vicepresident del Parlament que va fer-se a Sabadell el 24 de setembre.
Clicant aquí trobareu les fotos de totes les concentracions d’aquest 11 de Setembre.
Article publicat al diari Ara el 14 de setembre de 2020
El Dr. Mas-Colell, en un recent article publicat en aquest mitjà, crida el moviment independentista a apuntar-se al pragmatisme i abandonar qualsevol aspiració a la independència o a un referèndum d’autodeterminació. Les raons són que “res del que es pugui fer des de Catalunya afectarà la probabilitat de la independència o d’un referèndum vinculant”, ja que, en la seva opinió, “Espanya […] no acceptarà sota cap circumstància la separació de Catalunya” i “Europa fa i farà costat a Espanya” mentre que “la política de confrontació […] interfereix en les perspectives econòmiques i socials del país.” Precisament pel gran respecte que sentim pel Dr. Mas-Colell ens sap greu haver d’expressar el nostre desacord amb la seva tesi.
¿De debò hem de creure que, en absència d’aquests objectius, l’estat espanyol tindria algun incentiu per negociar res de substancial amb Catalunya? Perquè si fos així, aleshores caldria contestar com és que en les nombroses oportunitats en què s’ha intentat negociar plantejant objectius molt més moderats el fracàs ha estat absolut. Tots recordem l’episodi de la sentència del TC contra l’Estatut o com va acabar, dos anys després, la proposta d’un pacte fiscal per a Catalunya per part del govern del qual el mateix Dr. Mas-Colell formava part. I no és tampoc perquè Catalunya sigui “l’autonomia rebel”: al País Valencià i a les Illes els partits dominants han estat sempre partits d’àmbit espanyol i tanmateix l’espoli fiscal que pateixen les Illes és percentualment pitjor i tot que el del Principat, mentre que el del País Valencià és més sagnant, car s’aplica a una regió amb una renda per càpita inferior a la mitja espanyola i el PIB de la qual està en davallada com a percentatge de l’espanyol. En canvi el País Basc, on fins fa uns deu anys la confrontació ha estat bastant més greu que a Catalunya, gaudeix d’un pacte fiscal que és l’enveja de qualsevol altra autonomia excepte Navarra. Precisament si alguna cosa pot obligar l’estat espanyol a replantejar-se la seva pròpia visió de si mateix és que percebi el perill real que Catalunya (o una altra regió) torni a encetar un procés d’autodeterminació. Una altra cosa són les condicions polítiques i socials perquè es torni a donar i sigui creïble. Però la primera condició perquè sigui creïble és estar disposat a exercir-la.
Diu també el Dr. Mas-Colell que res del que faci Catalunya no afectarà les seves possibilitats d’obtenir la independència o un referèndum vinculant, perquè l’estat espanyol compta amb la lleialtat dels seus socis europeus. A curt termini sembla que sigui així, efectivament. A mitjà i llarg termini, però, és més aplicable la vella màxima de Lord Palmerston: els estats no tenen lleialtats, tenen interessos… I aquests interessos, esclar, són mutables. Fa tot just dotze anys el suport dels Estats Units va fer possible la independència de Kosovo, i avui 114 països hi mantenen relacions diplomàtiques. Que podria fer canviar la posició de la UE respecte del cas català? No ho sabem, com tampoc no ho sap l’estat espanyol –per això malda sempre per fer el conflicte invisible a l’exterior–. El que sí que sabem és que, si els mateixos catalans contribuïm a invisibilitzar el conflicte, el canvi d’actitud d’Europa sí que no es produirà mai.
L’àmbit econòmic és només un vessant més dels greuges que pateix Catalunya. En aquest sentit, el Dr. Mas-Colell sap tan bé com nosaltres que el principal problema que patim com a poble és la mínima capacitat de gestió dels nostres propis recursos així com l’enorme part que són drenats per l’Estat i no retornats. Ho sap i ho ha patit en primera persona. En essència, no som amos del nostre destí. També coneix les raons profundes d’això. Catalunya, juntament amb Balears i el País Valencià, finança l’estat del benestar i les infraestructures que, altrament, bona part de la resta de regions no es podrien permetre. Després de quaranta anys de (selectiva) democràcia i una quantitat ingent de recursos esmerçats no només no s’ha reduït aquesta dependència sinó que s’ha mantingut o eixamplat. És més, bona part de la societat espanyola creu que aquesta és una situació normal que no cal canviar i, per tant, pel que fa a ells aquest drenatge de recursos pot continuar indefinidament per molt que perjudiqui catalans, valencians i illencs. Ateses aquestes circumstàncies, quin estímul té l’estat espanyol per alterar aquest estat de coses si no percep riscos en la seva actitud? Efectivament cal ser pragmàtics però practicant el pragmatisme de qui sap on ha d’anar.
Sectorial d’economistes de l’Assemblea Nacional Catalana
Signen aquest article Eduard Gràcia, Josep Reyner, David Ros, Oriol Martínez, Lluís Verbon, Jaume Pérez, Joan Olivé i Eugènia Bentanachs
El Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides ha publicat el seu informe anual en el marc de la 45a Sessió del Consell de Drets Humans, on fa seguiment dels dictàmens emesos el 2019 i on destaca que no s’ha implementat la recomanació d’alliberar de forma immediata les preses i presos polítics catalans per part de l’Estat espanyol.
Amb la publicació d’aquest document, el Grup de Treball torna a posar en evidència la falta de reconeixement de l’Estat espanyol envers els organismes internacionals pel que fa a la situació a Catalunya, i la seva doble moral a l’hora de reclamar l’estat de dret mentre ignora prerrogatives de dret internacional com la defensa dels drets humans, la independència judicial i la discriminació per raons polítiques.
En els dos informes sobre la situació de les preses i els presos polítics catalans publicats l’any passat es demanava la seva llibertat immediata i es denunciaven les violacions de drets de les quals havien estat víctimes, incloent-hi el dret a la llibertat d’expressió, manifestació pacífica i associació, dret a la llibertat i la seguretat de la persona, llibertat de pensament, igualtat davant la llei, dret a la participació en afers públics i discriminació per expressar opinions polítiques favorables a la independència de Catalunya. A més, demanava reparar els danys causats i dur a terme una investigació independent sobre la detenció arbitrària.
El Grup de Treball també va expressar que fer un referèndum d’independència a l’Estat espanyol no és il·legal, sinó que s’emmarca en les expressions legítimes emparades pels drets de llibertat d’opinió i d’expressió.
D’altra banda, l’informe anual també revela que l’Estat espanyol va demanar la revisió de la petició d’alliberament immediat de les preses i presos polítics, com també ho van fer països coneguts per les seves violacions dels drets humans, com ara l’Aràbia Saudita, Egipte, Tunísia, Marroc i Colòmbia. El Grup de Treball hi va respondre amb una negativa degut a l’incompliment de requisits.
El 2019, el Grup de Treball va emetre 85 dictàmens sobre la detenció de 171 persones en 42 països. L’Estat espanyol és l’únic país inclòs a l’informe que és membre de la Unió Europea.
Els dictàmens són fruit d’una iniciativa de les defenses de les preses i els presos polítics impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural el 2018, que pretenia confirmar si la seva situació de presó preventiva vulnerava drets fonamentals, recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans, subscrita per l’Estat espanyol.
Aquí es pot consultar l’informe complet.
Assemblea Nacional Catalana - VALLÈS OCCIDENTAL 