Després de fracassar en la negociació d’un pacte fiscal, Artur Mas va convocar i guanyar les eleccions autonòmiques del 2012 amb una promesa clara: convocar una consulta sobre si Catalunya hauria de ser un estat independent. Més d’un 80% dels diputats catalans va votar a favor d’aquesta consulta.

Mas va convocar oficialment la consulta per al 9 de novembre del 2014. Després de diverses actuacions judicials, la “consulta formal no referendària” inicial es va convertir en un “procés participatiu no vinculant” d’acord amb la legislació catalana preexistent. El Govern espanyol va trigar ni dues setmanes a impugnar la convocatòria del que aleshores es plantejava ja com un simple procés participatiu sense efectes jurídics. També va plantejar la suspensió de la convocatòria al Tribunal Constitucional, el qual, cinc dies abans de l’obertura de les urnes, la va suspendre. La suspensió es va comunicar telemàticament i genèricament al Govern de la Generalitat.

No obstant això, el procés participatiu jurídicament no vinculant es va dur a terme en la data prevista, mitjançant la participació de més de 40.000 voluntaris, que es van encarregar d’obrir els col·legis electorals, coordinar el procés, posar en marxa els elements informàtics per poder garantir la realització del procés i donar-ne a conèixer els resultats: més de dos milions quatre-centes mil persones, que suposaven aproximadament el 50% del cens electoral vigent, van votar en la manifestació política no electoral més massiva de la història del país.

L’alta participació i una roda de premsa el mateix dia 9 de novembre del president Mas van acabar d’arrodonir l’èxit del procés participatiu no vinculant. Això va moure la Fiscalia de l’Estat, a instàncies del Govern espanyol del Partit Popular, que és qui nomena el fiscal general, a impulsar la presentació d’una querella contra Artur Mas (president de la Generalitat), Irene Rigau (consellera d’Educació) i Joana Ortega (vicepresidenta del Govern) per delictes de desobediència administrativa o judicial, prevaricació (ordenar actuacions administratives tot sabent que són il·legals) i malversació de fons públics (gastar diners públics en actes inapropiats).

La Fiscalia de Catalunya es va negar, inicialment, a formular la querella, ja que va considerar que els fets no eren delictius, però, finalment, per les pressions del Govern central –que produïren fins i tot la caiguda de l’aleshores fiscal general de l’Estat i la seva substitució– la querella es va presentar i tramitar, fins a l’obertura del judici oral d’aquest dilluns, 6 de febrer de 2017.

Durant la instrucció, la fiscalia va retirar finalment de la querella el delicte de malversació de fons públics. Així, només queda per jutjar el delicte de prevaricació, és a dir, si els querellats varen fer algun acte per acció o omissió que tendís a la celebració del procés participatiu després de la notificació del TC de la suspensió del procés participatiu el dia 4 de novembre del 2014. També s’ha de jutjar si a partir de la mateixa data es va produir el delicte de desobediència d’una resolució judicial, tal com pretén demostrar la Fiscalia.

Les peticions de la Fiscalia comporten penes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic i multes. Si fossin condemnats, els acusats no podrien exercir cap càrrec públic executiu o de representació: durant 10 anys el president Mas i durant 9 anys les exconselleres Ortega i Rigau.

En tractar-se d’un procés que té arrels profundes en decisions polítiques enfrontades entre els governs de Madrid i Barcelona, tot fa pensar que si el TSJC ha permès l’obertura del judici oral, difícilment la sentència podrà ser absolutòria.

Les qüestions tècniques més transcendentals són aspectes formals de la notificació als acusats de la suspensió del procés participatiu, que contravenen tota la jurisprudència existent fins avui del Tribunal Suprem espanyol, i que haurien d’haver-se resolt en la fase d’instrucció.

L’absolució suposaria un autèntic fracàs del funcionament del poder judicial, que quedaria profundament tocat en relació a elements essencials: la independència respecte dels altres poders de l’Estat i el respecte als drets fonamentals de la persona, entre els quals hi ha el de no ser sotmès innecessàriament a un procés judicial mediàtic com el que s’està produint.

Cal tenir en compte que la prova dels elements materials de la concreció dels delictes únicament es pot fer mitjançant proves merament instrumentals, com ara la declaració de testimonis, que eventualment poden tenir interessos o visions personals contradictòries per la mateixa ideologia política, o documentals, com ara l’aparició de factures posteriors a la data de la comunicació de suspensió, cosa que no prova ni que els encàrrecs s’haguessin fet amb posterioritat a aquella data ni tan sols que s’haguessin realitzat amb data anterior o posterior, o que aquelles que es van realitzar ja no les podien aturar els acusats. En aquell moment, tot el procés estava ja en mans dels voluntaris, que han estat absolts de delicte, ja que el 9N no hauria estat possible de cap manera sense la seva participació.

Aquest fet comporta una situació tan irracional com la de considerar culpables d’un delicte els seus presumptes autors intel·lectuals, mentre que se n’absolen els autors materials.

Per si no n’hi hagués prou, la notificació al Govern de la Generalitat del dia 4 de novembre no tenia el caràcter de requeriment personal directe a cap dels acusats perquè deixessin de realitzar alguna activitat concreta, ni se’ls advertia personalment de les conseqüències penals que la seva desobediència podia comportar-los. Només això ja hauria d’haver suposat l’arxivament de la instrucció abans del judici.

Si no ha estat així, només es pot entendre per l’obstinació política d’un Estat que no està disposat a admetre que la seva integritat territorial és discutida per una part dels habitants del seu territori des de fa segles.
Juristes ANC