1. Malauradament, les eleccions del 21-D s’han de celebrar en condicions anormals que clarament perjudiquen a algunes opcions polítiques: amb les institucions catalanes intervingudes en virtut de l’article 155; una part dels candidats de les forces polítiques catalanes a l’exili i a la presó; i un context en què una bona part de la ciutadania s’ha sentit cohibida en la seva capacitat d’expressar-se amb plena llibertat (com mostra la prohibició d’utilitzar o dur determinats símbols o colors).
2. La decisió d’emprar l’article 155 per intervenir la Generalitat i la seva aplicació de manera extensiva culmina un llarg procés de recentralització dut a terme en contra de la voluntat manifestada de forma repetida i democràtica de la majoria dels catalans i catalanes. Aquest procés, contestat per diversos col·lectius jurídics a Catalunya i a Espanya:
   • va cristal·litzar en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010;
   • va ser reforçat per les mesures preses pel govern espanyol actual des de 2012 (incloent una interpretació parcial de l’obligació de la UE de reduir el dèficit públic, amb conseqüències molt negatives per a les hisendes autonòmiques i per a la despesa social, l’administració de la qual es troba en mans dels governs regionals);
   • es va accelerar en l’àmbit polític amb les intervencions i detencions realitzades abans de l’1-O.
3. Aquest procés de recentralització i de reafirmació de l’autoritat de l’Estat espanyol té, com a mínim, quatre conseqüències greus:
   • Nega el dret d’autodeterminació de Catalunya, constatant la incapacitat de l’Estat espanyol de respondre a la demanda d’una majoria dels catalans i catalanes i del Parlament de Catalunya de decidir democràticament la seva forma d’organització política. Un referèndum és una eina perfectament vàlida en el context de la Constitució espanyola. És, a més, un mètode que ha estat utilitzada de manera gens conflictiva per societats democràtiques avançades, com ara el Canadà o la Gran Bretanya. És, finalment, l’instrument més apropiat per garantir els drets dels catalans com a minoria nacional dins de l’Estat espanyol.
   • Certifica la incapacitat de l’Estat espanyol de reformar-se per ajudar a construir una societat moderna, amb una economia de mercat plenament competitiva, amb institucions polítiques que garanteixin una justícia igual per a tothom i que impedeixin el manteniment d’un “capitalisme d’amics” que beneficia certes elits centrals (i les seves xarxes perifèriques) en detriment del ciutadà de peu, de la innovació empresarial i de l’excel.lència. L’opció pel 155 reforça la coalició política existent a Espanya, amb grans empreses de sectors regulats localitzades a prop del poder central, infrastructures radials, i transferències als sectors menys productius de l’Estat. Aquesta incapacitat d’Espanya per reformar-se no li permetrà encarar amb èxit els reptes del segle XXI.
   • Evidencia la manca de separació de poders executiu i judicial, així com la incapacitat efectiva del poder legislatiu de fiscalitzar l’acció d’un govern que corromp els principis bàsics del pacte constitucional. El contrast entre el relleu interessat de jutges del cas Gürtel i la severitat en l’aplicació de la presó preventiva a polítics i activistes catalans és una mostra escandalosa d’arbitrarietat. Un govern central sense control legislatiu ni judicial no té cap necessitat d’atendre les demandes polítiques de cap col·lectiu de ciutadans.
   • Mostra encara més clarament a l’Estat espanyol com una cotilla per al desenvolupament de Catalunya: incapaç de resoldre els dèficits d’infrastructures existents; contrari a l‘establiment d’un sistema fiscal just i eficient; disposat a fer servir el seu poder absolut de regulació per ofegar la innovació legislativa a Catalunya; insensible a les necessitats socials dels ciutadans de Catalunya.
4. Aprofitem aquest comunicat per recuperar algunes reflexions sobre les possibles conseqüències econòmiques de la independència que ja havíem fet en publicacions anteriors i que poden ser una referència útil en les circumstàncies actuals:
   • El benefici econòmic resultant de la independència de Catalunya tindria dos components. En primer lloc, la fi del dèficit fiscal, que alliberaria recursos que representen al voltant del 8 per cent del PIB català, any rere any, i que es podria utilitzar per millorar el nostres sistemes educatiu i sanitari, les infraestructures, les universitats i centres de recerca, augmentar l’ajut a països en desenvolupament i, per què no, a reduir impostos. En segon lloc, i més enllà dels recursos addicionals que suposi la fi del dèficit fiscal, la sobirania suposa per sobre de tot la capacitat de poder decidir polítiques que afavoreixin els interessos econòmics de Catalunya, tot prioritzant-los. Aquesta capacitat no existeix en l’actualitat degut a la manca de competències de la Generalitat en els aspectes clau de la política econòmica, així com al rebuig absolut per part de l’Estat espanyol de qualsevol política diferenciada que posi en qüestió la igualtat de tots els espanyols. En aquest sentit un Estat propi suposa una oportunitat, però no una garantia, ja que en últim terme la materialització d’aquestes possibilitats depèn de la qualitat i el bon fer dels futurs governants.
   • En un procés de separació racional, negociat i pacífic els eventuals costos de transició a un Estat català independent serien mínims. En un context de confrontació amb l’Estat, aquest costos serien més grans. En qualsevols cas, creiem que és molt important que tothom sigui conscient i se’n adoni que aquests costos serien el resultat de decisions deliberades de “càstig” per part de l’Estat espanyol (un eventual veto a l’entrada a la UE) o dels seus ciutadans (boicot de productes catalans). Un altre cost potencial a curt termini, associat a la incertesa inherent a tota transició, també dependria en gran mesura del grau de pacte o confrontació amb què es produeix. La manca d’un daltabaix econòmic significatiu al Regne Unit malgrat les incerteses associades amb el Brèxit reflecteix en bona part l’esperit pactista de les dues parts (al marge de totes les gesticulacions normals en qualsevol negociació).
   • Com qualsevol gran projecte empresarial, la creació d’un nou Estat requereix incórrer en uns costos inicials, de magnitud incerta i en bona part fora del control dels seus promotors, a canvi d’uns guanys, també incerts i que potser no es materialitzaran fins un termini més o menys llarg. Som davant d’una cruïlla històrica. Un nou model d’estat per a Catalunya és fonamental per al futur del nostre país. El resultat d’aquest procés determinarà el benestar de les generacions de catalans presents i futures.
5. No podem acceptar acríticament la versió oficial proposada pel govern espanyol i una gran part de la premsa. Aquesta versió afirma que els fets econòmics esdevinguts a Catalunya durant els darrers mesos són la demostració que els costos de la independència són enormes i que per tant la independència de Catalunya és inviable. El fet que durant els mesos d’octubre i novembre algunes empreses traslladessin la seva seu social o que el turisme caigués a Catalunya, per exemple, no és una demostració de la inviabilitat de la independència ni una mostra de la magnitud dels costos de transició. El trasllat de seus pot respondre a les pressions polítiques fetes pel govern de Madrid i la caiguda del turisme pot tenir més a veure amb la violència policial de l’1 d’octubre (una violència mostrada abastament a totes les televisions del món) que amb la viabilitat de la independència. En aquest cas, el trasllat de seus i la caiguda del turisme serien exemples dels costos de formar part d’un Estat que es capaç de causar mal al seus propis ciutadans quan no es fa el que la elit espanyola vol. Com acadèmics que som afirmem que, abans de confirmar aquesta explicació, s’ha de mesurar la magnitud real de la caiguda i estudiar amb rigor les dades reals de manera crítica i objectiva.

Com a conclusió dels punts anteriors, i davant d’aquesta situació anòmala en què ens trobem i que afecta greument la capacitat de les diferents forces polítiques de concórrer a les eleccions en igualtat de condicions, animem a tots els catalans i catalanes a participar massivament a les eleccions del 21-D tot considerant quins partits polítics han donat suport obert a la repressió i a la conculcació de drets individuals i col·lectius fonamentals. El vot per aquestes formacions indefectiblement serà interpretat com un vot d’aprovació de l’aplicació del 155 i de les accions dels poders polítics espanyols, inclòs el poder judicial. En altres paraules, un vot per aquestes formacions donaria suport a la via judicial i autoritària com a solució per a un contenciós que té naturalesa política.

• Pol Antràs, Doctor pel MIT i Catedràtic de Harvard University

• Carles Boix, Doctor per Harvard University i Catedràtic de Princeton University

• Jordi Galí, Doctor pel MIT i Investigador Sènior al Centre de Recerca en Economia Internacional

• Gerard Padró i Miquel, Doctor pel MIT i Catedràtic de la London School of Economics
• 
Xavier Sala i Martin, Doctor per Harvard University i Catedràtic de Columbia University
• 
Jaume Ventura, Doctor per Harvard University i Investigador Sènior al Centre de Recerca en Economia Internacional