Des del 2014 i després de l’estiu, l’ANC de Bellaterra organitza un Sopar a la Fresca. Any rere any ens trobem per fer un sopar obert a tothom qui vulgui com a primer acte de la temporada. Un retrobament per agafar forces davant els embats que ja ha esdevingut un clàssic.
De sempre, un altre objectiu ha estat ser l’avantsala de la Diada Nacional de l’11 de setembre en crear un ambient estimulador a ser agents sensibles, actius i partícips a les reivindicacions per a l’alliberament nacional.
Aquest any ha estat en Jordi Pesarrodona, Secretari Nacional de l’ANC i Coordinador de la Comissió d’Accions al Territori, qui ens ha acompanyat. Amb molts exemples de la realitat per la que passa Catalunya i els catalans, en Pesarrodona amb to molt engrescador ens ha animat a participar en la manifestació de l’11 de setembre, convocada amb el lema, “Més motius que mai: Independència” per denunciar l’espoli econòmic superior als 22.000 milions d’euros a l’any que se’n van i no tornen, la premeditada minorització de la llengua catalana, l’incompliment d’acords que beneficiarien a tota la població catalana i la creixent desnacionalització del país en tots els àmbits.
Enguany serà una mobilització descentralitzada en que l’ANC de Bellaterra ha organitzat un autocar per anar a la convocatòria de Barcelona per denunciar els greuges que ens comporta continuar formant part d’Espanya, com també tots els arguments que ens assenyalen que l’únic camí per la supervivència de la nació catalana és la independència.
El bellaterrenc Àlvar Roda ha tancat l’acte delectant-nos amb algunes de les seves entranyables cançons de cantautor. Fantàstic!
Una vetllada molt agradable!
Finalment, us animem a participar a la Diada 11-S. Per fer-ho més fàcil hem reservat un autocar que sortirà de la plaça de l’Estació a dos quarts de quatre de la tarda per un mòdic preu de 10 €. Podeu reservar plaça enviant correu a bellaterra@assemblea.cat
Gràcies a tothom per fer que el Sopar a la Fresca segueixi sent un punt de retrobament.
L’Assemblea presenta l’espot de la Diada 2025 amb l’objectiu de fer reaccionar els independentistes perquè es reactivin, tornin a la lluita i omplin els carrers en una nova manifestació massiva i reivindicativa.
A través de la dansa contemporània i gràcies a la col·laboració de ballarins de diversos esbarts i el coreògraf Pere Seda, l’Assemblea fa una aposta pel llenguatge metafòric i l’expressió corporal. Al vídeo, una noia jove entoma una sèrie de cops sense reaccionar fins a caure a terra, simbolitzant aquests últims anys en què l’independentisme ha quedat tocat, frustrat, dividit i desmotivat.
Els cops que rep arriben sempre després d’una sèrie de talls de veu: el president Salvador Illa apel·lant a la “normalització política”; Pedro Sánchez traient pit d’haver acabat amb el procés independentista; una locutora de ràdio alertant de la situació del català; i finalment, José María Aznar assegurant que abans es trencaria Catalunya que Espanya: “ells mateixos”.
A la part final de l’espot, un grup de gent amb la samarreta de la Diada, simbolitzant l’independentisme més combatiu i que continua lluitant, l’aixeca. La noia també es posa la samarreta i tots junts avancen cap a càmera mentre la veu en off interpel·la l’espectador: “Posem fi a l’espoli, garantim el futur de la llengua, defensem la nació. Aquest 11-S, omplim els carrers per la independència. Tenim Més motius que mai!”
Cada Onze de Setembre, centenars de milers de persones sortim al carrer perquè no acceptem ser una colònia. Perquè és humiliant i indigne continuar encadenats a un estat que ens odia, ens espolia i ens vol desapareguts com a poble. I aquest 11-S, més que mai, tenim més motius, més raons i més urgència que mai per lluitar per la independència i per fer efectiva la República Catalana.
I avui tenim encara més motius que mai per desfer-nos-en: Per combatre la desnacionalització provocada per un Estat espanyol que des de sempre ha atacat la nostra cultura i la nostra llengua, en un desig inusitat d’assimilar-nos i acabar amb la nostra identitat com a poble. L’Estat espanyol ha construït una maquinària legal, mediàtica i judicial per esborrar-nos com a nació. Ara no ho fan amb bales, ho fan amb lleis, sentències, informes i una catalanofòbia impune.
Per garantir el futur de la nostra llengua, sotmesa a una minorització creixent, resultat d’una asfíxia premeditada. El català és marginat a les aules, ignorat als mitjans i expulsat de les xarxes socials i del món digital. Perquè al segle XXI només sobreviuran les nacions i llengües que tinguin un estat que les defensi.
Per lluitar contra l’espoli fiscal de 22.000 milions d’euros anuals. Aquest espoli gegantí és la causa comuna de la crisi de l’habitatge, del caos de Rodalies, de la degradació de l’ensenyament i de la sanitat pública, de les ajudes a la dependència… i més, i més, i més. Amb aquests diners podríem tenir un sistema públic de salut exemplar, un parc d’habitatge social com el dels països avançats, una xarxa ferroviària moderna i escoles amb condicions dignes. Però no: tenim urgències col·lapsades, mestres desbordades i milers de famílies atrapades en lloguers impagables.
Hem de fugir d’un estat de matriu franquista, colpista, que no respecta ni les seves pròpies lleis, sotmet les nostres grans empreses, ens espia, ens apallissa, anorrea la nostra cultura, impossibilita la integració dels nouvinguts, utilitza la difamació per alterar els nostres resultats electorals i potencia la catalanofòbia. L’última mostra? El Tribunal Suprem espanyol, que prefereix destruir les pintures romàniques de Sixena abans que permetre que el museu romànic més important del món, el MNAC, les exposi amb dignitat. Ens volen humiliats. Ens volen resignats. Però no ho estem.
L’independentisme és la força majoritària del país però els dirigents polítics han desobeït el mandat popular. Han renunciat, han abaixat el cap i han escollit la via de la submissió en lloc de la confrontació democràtica. Han canviat la voluntat del poble per cadires, per sous, per quotes de poder fins i tot acceptant pactes amb el 155. Així, des del 2018, tots els partits han alimentat una “ruta de la normalització” estèril i enganyosa, basada en taules buides, promeses falses i pactes sense compliment real.
Tanquen els ulls mentre continua la repressió, l’espoli i la catalanofòbia. L’amnistia és un frau. El català a Europa és fum. El traspàs de rodalies, una broma. I el finançament “singular” és una burla disfressada de concessió.
La independència és urgent! Tenim més motius que mai per tornar al carrer i recuperar el fil de la lluita. La mobilització sostinguda, l’acció directa noviolenta i la desobediència civil són les eines legítimes i imprescindibles d’un poble que no vol ser esclau.
Ja ho vam demostrar el Primer d’Octubre, amb les escoles obertes i els cossos defensant les urnes. Però no n’hi ha prou amb recordar-ho, cal recuperar aquella força i multiplicar-la. Cal aturar desnonaments, ocupar infraestructures, bloquejar institucions que no ens representen, desobeir lleis injustes, defensar la llengua a les aules i al carrer, i construir espais de sobirania des de baix.
Tenim més motius que mai per organitzar-nos de forma valenta i decidida, perquè no hi haurà independència sense confrontació. I perquè només un poble mobilitzat, alçat i desobedient pot forçar l’Estat a agenollar-se davant la voluntat col·lectiva.
Tenim més motius que mai per tornar a la lluita. Per sortir en massa a ocupar les institucions. Per impulsar la desobediència civil organitzada. Per aconseguir la ruptura política, institucional i social amb Espanya.
Tenim més motius que mai per preparar un nou embat, més fort, més valent i més definitiu que el de 2017. La independència no és una opció, és una necessitat. És urgent!
Tenim més motius que mai per teixir una estratègia independentista enfront de l’Estat espanyol.
Tenim més motius que mai per recuperar una majoria independentista al Parlament determinada a fer efectiva la independència.
Tenim més motius que mai per reprendre la marxa guanyadora de les mobilitzacions de masses i de la desobediència civil.
Tenim més motius que mai per sortir al carrer a conquerir i defensar la independència
Terrassa commemora els Fets de 1713 en un acte ple de simbolisme i memòria col·lectiva on la cultura popular, el compromís i l‘homenatge a Guillem Agulló en seran els principals protagonistes.
🗓 Dimecres 3 de setembre
🕖 A les 8 del vespre
📍 A la Plaça Vella de Terrassa
L’actuació del Ball de Serrallonga, els Bastoners de l’antic Poble de Sant Pere, Grallers i Tabalers, Cant de la Llibertat, Drac Baluk Astharot i Capgrossos de Terrassa hi donaran color i força, mentre que la lectura del manifest a càrrec de Bernat Pizà, i el pregó de Marc Ferrer posaran veu a la resistència.
També comptarem amb la participació de la mateixa família de Guillem Agulló.
Aquestes són les activitats i convocatòries que es fan al Vallès Occidental de cara a l’11 de Setembre de 2025.
Venda de Samarretes
Cerdanyola del Vallès 2 de setembre, a l’Ateneu de cerdanyola, a les 19.00 h, durant la xerrada amb Lluís Llach
Palau-solità i Plegamans trucant al 645 530 415 i a la plaça de la Vila els dies 1, 2, 3, 4, 5, 8 i 9 de setembre de 18.30 a 20.30 i el dissabte 6, d’11.00 a 13.30
Ripollet Diumenge 31 d’agost, de 10 a 14 h., a la carpa situada a rbla. St. Esteve amb carrer del Sol
Rubí Del 25 d’agost al 8 de setembre, al local del carrer Llobateras 65, de dilluns a divendres, de 17 a 19 hores.
Sabadell Al local de carrer Illa, 3, dilluns, de 10:00 a 13:00 i de 18:00 a 20:00 i dimarts, dimecres, dijous i divendres, de 18:00 a 20:00 hores.
San Cugat del Vallès 4, 5 i 8 de setembre, de 17h a 20 h, al local de Cristòfor Colom, 24. 6 de setembre tot el dia a la plaça 4Cantons.
Santa Perpètua de Mogoda trucant al 669 295 474
Sant Quirze del Vallès Parada a l’entrada del Parc de les Morisques, el dissabte 6 i el diumenge 7 de setembre, d’11.00 a 14.00 h.
Sentmenat al local del c/ Castellar, 20, de 18 a 20h, de dilluns a divendres. El dissabte 6, de 10 a 13:30h, a la plaça de la Vila.
Terrassa Venda de l’1 al 5 de setembre, al local de Torrent, 153, de 18.00 a 20.00.
Cites per anar a la manifestació de l’11 de Setembre
Palau-solità i Plegamans trucant al 657 896 217 i a la plaça de la Vila els dies 1, 2, 3, 4, 5, 8 i 9 de setembre de 18.30 a 20.30 i el dissabte 6, d’11.00 a 13.30
Sabadell Sortida de la plaça de la Sardana a les 12.00. Venda de tiquets al local de carrer Illa, 3, de 18.00 a 20.00.
San Cugat del Vallès Sortida a les 15h a la parada de bus de darrere el Monestir. Hora prevista d’arribada a Sant Cugat, cap a les 20 h.
Santa Perpètua de Mogoda trucant al 669 295 474
Sant Quirze del Vallès a les 15.30 a l’andana de l’estació dels FGC.
Sentmenat al local del c/ Castellar, 20, de 18 a 20h, de dilluns a divendres. El dissabte 6, de 10 a 13:30h, a la plaça de la Vila.
Terrassa Sortida a les 14.30 a la plaça Doré. Venda tiquets, de l’1 al 5 i del 8 al 10 de setembre al local del carrer Torrent, 153, de 18.00 a 20.00.
Aquest pròxim diumenge 31 d’agost, sortirem a fer Ponts per la independència, coincidint amb l’operació tornada de vacances, per fer visible que la lluita continua.
Fa un any, en la infame jornada del 8 d’agost de 2024, Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat, mentre el cap de l’oposició, Carles Puigdemont, era perseguit per un desplegament desmesurat dels Mossos d’Esquadra. Dissortadament, a la tarda ERC votava a favor d’un candidat que set anys abans havia donat suport a l’aplicació de l’article 155 i malauradament Junts participava de manera rutinària en la votació de la presidència tot i la batuda contra el seu líder. L’acord es va justificar de manera grandiloqüent amb quatre compromisos que, al cap d’un any, no se n’han complert cap:
1. Construir una solució al conflicte polític, impulsant una Convenció Nacional amb aquest objectiu en el primer ple del Parlament normal. Era un punt molt concret i fàcil d’acomplir. Al cap d’un any, l’acatament d’ERC d’aquest incompliment li fa perdre credibilitat davant els ciutadans i força per exigir la resta de compromisos al PSC-PSOE.
2. Impulsar un sistema de finançament singular. El nou model s’havia de caracteritzar per la gestió de tots els impostos suportats a Catalunya i una aportació catalana a les finances de l’Estat calculada a partir dels serveis que l’Estat presta a Catalunya. És el que passa amb el Concert basc. L’acord d’aquest juliol entre la Generalitat i el Govern espanyol a la Comissió bilateral de finançament contradiu frontalment el compromís d’investidura. L’acord de juliol no parteix de calcular els serveis que l’Estat presta a Catalunya, sinó dels costos de les competències traspassades. Com el 1979, com el 2009, com avui, la diferència és de milers de milions d’euros anuals. Es preveuen més competències per a l’Agència Tributària de Catalunya, però en cap cas la gestió de tots els impostos. A la vegada el principi d’ordinalitat desapareix. En definitiva, Catalunya continuarà espoliada com fins ara.
3. Reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya, en especial el català. S’ha creat el Departament de Política Lingüística, però l’espanyolisme judicial del Govern Illa ha estat incapaç de sumar la CUP i Junts per Catalunya al «Pacte Nacional per la Llengua». La causa és un aspecte clau: la defensa de la immersió lingüística contra la imposició judicial del 25% del castellà. L’acord estableix que el Govern de la Generalitat, si es posa en risc la prevalença d’aquest criteri pedagògic (una sentència del Tribunal Constitucional), promourà les accions necessàries per defensar el català com a llengua vehicular única amb el consens de la resta de forces polítiques i entitats que defensen el model de l’escola catalana.
4. El darrer compromís d’investidura fa referència a polítiques públiques. El govern de Salvador Illa, en minoria, s’ha centrat en l’espanyolització de Catalunya seguint els següents punts, d’entre altres:
Donar per acabat el conflicte entre Catalunya i Espanya. Per això el president Illa va presentar la pèrdua de la majoria independentista com l’inici de la derrota del separatisme. Evidentment, ser investit amb el suport d’un partit independentista, sense haver de recórrer als diputats del PP i Vox, ha reforçat aquesta estratègia.
Fomentar el monarquisme mitjançant la contínua presència de Felipe VI a Catalunya, amb l’intent indissimulat de fer oblidar el seu discurs del 3 d’octubre de 2017. L’exhibició de la bandera espanyola al despatx del president forma part d’aquest foment de la monarquia.
Acció exterior per exhibir el final del conflicte per la claudicació dels partits independentistes a escala internacional. La missió del conseller d’Unió Europea i Acció Exterior és transmetre el missatge de la normalització política a casa nostra amb el triomf del constitucionalisme.
Suport incondicional a les sentències judicials contràries a la causa catalana. Ho hem ressaltat en parlar del Pacte Nacional per la Llengua. El mateix acatament s’ha repetit davant la sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena traslladar les pintures romàniques de Sixena.
Utilitzar el marc del districte únic estatal universitari per espanyolitzar l’alumnat i, d’altra banda, continuem sense el traspàs complet de beques.
L’agenda espanyolista del Govern Illa explica el suport de la patronal catalana i dels seus mitjans de comunicació a un teòric govern d’esquerres. Aquesta complicitat entre el Govern de la Generalitat amb el poder econòmic no molesta ni als Comuns, ni a ERC, acèrrims debel·ladors del catalanisme conservador.
Davant dels gravíssims problemes que assolen Catalunya, el govern Illa ven fum amb cara d’enterramorts. La Generalitat no té capacitat financera ni competències per portar a terme grans inversions, ni per desplegar programes de despesa social. Tampoc ha aconseguit aprovar el pressupost de la Generalitat de 2025.
La seva estratègia ha estat multiplicar les campanyes publicitàries de la Generalitat. La contaminació més tòxica és la de «Catalunya lidera» que assegura una inversió de 18.500 milions d’euros en sis anys. Aquesta quantitat és inferior als 22.000 milions d’euros d’espoli fiscal d’un sol any. A més creant més burocràcia amb el nou operador LIDERA. Mentre Catalunya es dessagni pel robatori espanyol de quasi el 10% del seu PIB no pot liderar res.
Amb aquesta publicitat reguen de milions els mitjans de comunicació públics i privats, que depenen d’aquests ingressos. Aquesta dependència financera impedeix que el periodisme a Catalunya exerceixi del «quart poder» que els correspon a les democràcies consolidades.
Però amb estratègies de màrqueting no s’afronten els gravíssims problemes del país com, per exemple:
L’habitatge, la dificultat més angoixant per a centenars de milers de persones, en especial els joves i els immigrants. Amb l’espoli fiscal de quasi el 10% del PIB és impossible dedicar els milions a pal·liar aquesta crisi. L’octubre de 2024 el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de Catalunya va estimar en 300.000 els habitatges necessaris per assolir que el 15% de la població visqui en llars de preu assequible.
El mes de febrer de 2025 el govern Illa va presentar amb bombo i platerets mediàtics el «Pla 50.000 habitatges» per al període 2024-2030. Fum! Una quantitat ridícula quan n’hi ha un dèficit de 300.000 i els darrers anys han arribat anualment 125.000 immigrants. Fum! Perquè el govern Illa no especifica quina part serà habitatge públic de lloguer social i quina part, habitatge de protecció oficial (és a dir compra). Fum!
El caos de Rodalies i Regionals RENFE cada dia maltracta centenars de milers de passatgers. Això no passa en cap altre país europeu. I el Govern Illa no pot fer res perquè Renfe depèn de l’Estat espanyol. Davant d’un problema d’aquesta magnitud el govern Illa ha respost amb una altra operació de màrqueting: l’acord de juny de crear abans de final de 2025 Rodalies de Catalunya SME, empresa filial de Renfe amb una participació de la Generalitat i la majoria de Renfe Viajeros SA, amb un capital de només 2 milions d’euros. Novament fum! I només fum! De fet, tota una declaració d’impotència. Perquè davant l’anunci d’una vaga de maquinistes de tren a tota Espanya el govern Illa va cedir que l’empresa de Rodalies fos una filial de Renfe. Els maquinistes són molt més importants que els centenars d’usuaris de Rodalies perjudicats.
També el mes de juny, el president Illa va arribar a un acord amb el Ministeri de Transport per ampliar l’aeroport Barcelona-El Prat. La Generalitat no té cap competència a l’aeroport. Tot el poder és a l’Estat espanyol, mitjançant el monopoli d’AENA on l’Estat té la majoria d’accions. La Generalitat només té competències urbanístiques per defensar l’entorn natural; els ànecs del delta són els éssers voladors que pot controlar. L’aportació del govern Illa a l’ampliació de l’aeroport Barcelona-El Prat és abdicar del seu deure de protegir el medi ambient. Justifica aquesta claudicació en nom del creixement econòmic quantitatiu de baixa qualitat que porta a la Catalunya dels 10 milions, hipertrofiada del turisme de masses, basada en llocs de treball precaris i de baixa productivitat. La concentració d’activitats a Barcelona agreuja els forts desequilibris territorials de Catalunya.
Ensenyament. La caiguda espectacular de les capacitats en matemàtiques i comprensió lingüística en tota mena de proves és una vergonya. La davallada és especialment ignominiosa per al socialisme català, teòric hereu de Marta Mata, que va liderar la recuperació de la renovació pedagògica sota el franquisme. La falta de recursos econòmics, derivada de l’espoli fiscal, és la causa del declivi. Per exemple, es necessita molt de professorat per atendre els 9000 nous alumnes immigrants que cada mes s’incorporen a l’escola pública que no coneixen la llengua i la realitat del país. També el dèficit d’inspecció per fer complir les lleis d’immersió lingüística també és clamorós. De fet, el Govern Illa ha estat incapaç d’adjudicar les places de desenes de milers de professors per al curs 2024-2025.
La insostenible situació de la pagesia catalana va esclatar amb la Revolta pagesa. El febrer de 2024 quatre mil tractors van tallar les carreteres arreu del país. Les mobilitzacions es van repetir el novembre i el desembre. La caiguda dels preus i increments dels costos, complicada per una burocràcia kafkiana i les importacions extracomunitàries són les raons de fons de la indignació de la nostra pagesia. La impotència del Govern autonomista d’Illa fa que només pugui prometre engrunes perquè la Generalitat no té recursos i és incapaç de reformar la seva burocràcia.
El país se’ns crema, mentre la deixadesa política i la manca de recursos suficients impossibilita una política eficaç de prevenció i protecció dels espais naturals.
La independència és urgent perquè Catalunya serà independent o no serà
L’ajornament indefinit del combat per la independència per part d’ERC i Junts i la desorientació de la CUP han aguditzat l’abisme entre els diputats que ostenten la representació democràtica i els seus votants independentistes. Catalunya travessa un dels moments més crítics de la seva torturada història. La nostra nació ha d’afrontar una doble escomesa d’alt voltatge: l’hostilitat ancestral de l’Estat espanyol sumada a l’impacte d’una globalització que arriba en plataformes audiovisuals per xarxes, turisme de masses, immigració transcontinental que ha fet saltar la població de sis a vuit milions en dues dècades i s’encamina cap als 10 milions.
Aquestes profundes transformacions representen greus amenaces en l’àmbit de tots els àmbits, el nacional. El Pacte Nacional per la Llengua constata que l’ús social del català ha caigut del 48,5% de 2003 al 39,50% de 2023. Es limita a intentar pal·liar la tendència, però és incapaç d’afrontar la principal causa de fons: la seva minorització forçosa imposada per l’Estat espanyol. Si no combatem amb urgència aquesta inèrcia es repetirà la situació de Perpinyà o Alacant a l’àrea metropolitana de Barcelona, que concentra cinc milions dels vuit milions d’habitants del nostre país.
També està en perill l’aptitud econòmica, el factor humà que, segons Carles Pi i Sunyer, és l’única explicació de la nostra prosperitat relativa amb relació a Espanya. El nostre potent sistema universitari mostra que amb pressupostos molts menors que Madrid s’obtenen millors rànquings en les classificacions internacionals. Però l’espoli fiscal impedeix que es tradueixi en una economia tecnològicament avançada. El robatori espanyol de quasi el 10% del PIB ha abocat a un model de baixa qualitat que només ofereix llocs de treball mal pagats i precaris que són ocupats per treballadors d’altres continents. El més greu de cara al futur és que l’aptitud econòmica de Catalunya es veu amenaçada per la caiguda del nivell d’habilitats escolars dels nostres joves.
Catalunya ha demostrat tenir les aptituds per estar entre els països democràtics més avançats. Però aquesta valuosíssima herència, de la que hem d’estar orgullosos, es perdrà si continuem formant part d’Espanya. Aquest esplendorós llegat només es pot preservar si té al darrere un Estat català que el defensi i no un Estat enemic que manté la voluntat d’assimilar-nos i fer-lo desaparèixer. No hi ha solucions autonomistes, no hi ha solucions espanyoles per afrontar els reptes de Catalunya al segle XXI. Espanya és irreformable.
El camí per obtenir la independència el va demostrar el poble català el primer i el tres d’octubre de 2017. Vàrem fer tremolar l’Estat espanyol; vàrem obligar-lo a demostrar la seva determinació d’usar la violència per retenir la Catalunya que el 1714 va annexionar per la força de les armes.
La independència és urgent i hem de reprendre aquell camí. El full de Ruta de l’Assemblea assenyala el cicle electoral vinent per tornar-ho a fer, sabent que és un camí de sacrificis. Perquè l’alternativa, confiar en l’esquerra espanyola amb l’hostilitat de l’Estat profund espanyol, és el pendent que obre les portes de les més negres perspectives per al futur de la nostra nació.
Aquesta amenaça de desaparició ens ha de proporcionar el coratge necessari per combatre l’Estat opressor amb un moviment de mobilitzacions i acció política basat en la desobediència civil a gran escala. La història d’altres moviments d’alliberament nacional basat en la resistència pacífica mostren que la lluita és llarga, plenade moments de desànim en els que cal picar pedra. Però també ens ensenya que la victòria final és segura, en un dia d’alegria immensa.
Per això, continuem amb l’activisme constant i en aquest camí és clau la mobilització del pròxim 11 de setembre, una diada que serà reivindicativa. Hem de ser molts per forçar la dinàmica que proposem.
Una any més, arriba el Sopar a la Fresca de Bellaterra, el dijous 4 de setembre.
Aquest any comptarem amb la col·laboració del Coordinador d’Accions al Territori de l’Assemblea, en Jordi Pesarrodona. Qui millor per animar-nos a participar en la manifestació de l ‘11-S.
El Parc Natural dels Ports es va crear l’any 2001 i avui, 24 anys més tard, encara no s’ha redactat el pla de prevenció.
Hi ha manca de consens entre els gestors del Parc, el cos de Bombers i els ajuntaments sobre les actuacions a fer per prevenir els incendis forestals.
Les recents declaracions als mitjans de comunicació d’alguns dels alcaldes afectats per l’incendi de Paüls han fet pública la queixa de les restriccions que s’apliquen al Parc Natural per fer actuacions de prevenció i extinció d’incendis.
Conclusió: no hi ha pla de prevenció, perquè no s’ha tingut voluntat política de tirar-lo endavant. A hores d’ara, tot el que estan fent són pegats. Hi ha un problema estructural amb mala gestió i malbaratament de recursos. Ja que el problema de fons és la manca de recursos econòmics a causa de l’espoli fiscal que patim, ja que els pocs de què disposem com a territori colonitzat només donen per anar saltant i apagant focs.
El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha publicat recentment les seves observacions i recomanacions finals al Regne d’Espanya després de revisar la seva implementació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR) durant la 144a sessió del Comitè (23 de juny – 18 de juliol de 2025).
El Comitè ha expressat la seva preocupació per la manca d’implementació de recomanacions anteriors sobre Catalunya, així com per qüestions persistents com ara els discursos d’odi, la violència policial excessiva i l’efecte dissuasiu sobre l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió, associació i reunió que comporten les activitats de vigilància. L’ANC i l’UNPO havien presentat informació sobre la situació a Catalunya per ajudar a fonamentar l’avaluació del Comitè.
A continuació es presenta un resum de les principals conclusions i recomanacions fetes pel Comitè en relació amb Catalunya, destacant les principals preocupacions identificades durant la revisió:
No implementació de recomanacions anteriors
En primer lloc, el Comitè de Drets Humans expressa la seva preocupació per la manca d’implementació de les opinions anteriors que ha adoptat, inclosos els casos de Junqueras et al. contra Espanya, i Puigdemont contra Espanya. En ambdós, el Comitè havia conclòs que Espanya havia violat els drets dels acusats i havia demanat mesures preventives i informes de seguiment.
El Comitè reitera l’obligació de l’Estat espanyol de prendre totes les mesures necessàries per implementar les seves observacions finals, tal com exigeix el Protocol Facultatiu de l’ICCPR, del qual Espanya n’és part. A més, anima a establir un mecanisme eficaç per proporcionar una compensació financera adequada a les víctimes.
Discurs d’odi i delictes d’odi
D’altra banda, el Comitè crida l’atenció sobre l’augment dels discursos d’odi, en particular els de tipus neofeixista, i els delictes d’odi contra diversos grups socials, inclosos els catalans. Emfatitza la necessitat que l’Estat espanyol reforci els esforços per combatre aquests discursos i delictes, fins i tot garantint investigacions exhaustives de cada cas i proporcionant recursos efectius a les víctimes.
Violència policial excessiva
Addicionalment, el Comitè assenyala l’ús excessiu de la violència policial durant les protestes a Catalunya l’octubre de 2017 i lamenta el progrés limitat de les investigacions sobre aquest, així com la manca d’efectiva rendició de comptes dels responsables. El Comitè insta les autoritats espanyoles a respectar els principis de necessitat i proporcionalitat pel que fa a l’ús de la força i a investigar-ho a fons i imparcialment, garantint alhora la penalització dels responsables i l’assignació de reparacions a les víctimes.
Disposicions legals que posen en perill la llibertat d’expressió
A més, el Comitè expressa la seva preocupació per la manca de mesures adoptades per despenalitzar la difamació i l’insult. Es mostra especialment preocupat per l’article 578 del Codi Penal i el seu efecte criminalitzador per, entre altres coses, la “glorificació del terrorisme” i certes disposicions sobre la protecció de la seguretat ciutadana i la imposició de sancions administratives. El Comitè destaca com aquestes poden tenir un efecte dissuasiu sobre l’exercici legítim dels drets a la llibertat d’expressió, associació i reunió, i podrien utilitzar-se per processar individus per exercir aquests drets.
Per això, el Comitè demana a les autoritats espanyoles que considerin la despenalització de la difamació i que l’article 578 del Codi Penal no es faci servir per restringir els drets fonamentals establerts a l’ICCPR.
Vigilància desproporcionada i innecessària i la llei de secrets oficials
Finalment, el Comitè es mostra molt preocupat per les activitats de vigilància de la policia i els serveis d’intel·ligència espanyols dirigides a defensors dels drets humans i altres actors de la societat civil, que podrien tenir un efecte dissuasiu sobre l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. En particular, el Comitè es refereix a l’ús del programari espia Pegasus i Candiru contra almenys 65 polítics, activistes i figures públiques catalans, entre el 2017 i el 2020, destacant l’absència d’una investigació oficial sobre l’assumpte.
En segon lloc, el Comitè es refereix a la infiltració d’agents d’intel·ligència encoberts en grups socials que s’han dut a terme sense cap salvaguarda legal ni supervisió judicial, fora de processos penals, i protegits per la Llei de Secrets Oficials de 1968. El Comitè insta les autoritats espanyoles a revisar la llei i a garantir que qualsevol ús de mètodes de vigilància respecti estrictament els principis de legalitat, necessitat i proporcionalitat. A més, emfatitza la importància d’investigacions exhaustives, imparcials i efectives sobre els casos de vigilància il·legal i l’assignació de reparacions a les seves víctimes.
Finalment, tot i que el Comitè va abordar una àmplia gamma de preocupacions sobre drets humans, no va fer referència a la violació per part d’Espanya de l’article 1 de l’ICCPR (el dret a l’autodeterminació) en les seves observacions finals. L’UNPO i l’ANC assenyalen que és significatiu, atès que moltes de les altres violacions de drets humans que pateixen els catalans provenen de la negació d’aquest dret fonamental.
L’ANC és membre de ple dret de l’UNPO des del 2019, representant Catalunya dins de l’organització internacional. Aquesta col·laboració és part de la tasca d’internacionalització de l’ANC, per defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya i denunciant internacionalment la regressió democràtica i els abusos que el poble català pateix per part de l’Estat.
Les imperatives sentències sobre les pintures romàniques de Sixena dipositades al MNAC posen en evidència el nivell de colonització de l’aparell de l’estat sobre Catalunya: un llegat històric, fruit de la voluntat de preservar el patrimoni del món cultural català, per uns canvis arbitraris en les demarcacions eclesiàstiques dels bisbats (segregació del bisbat de Lleida a favor de Barbastre Montsó), provoca una mostra més de catalanofòbia. Prefereixen arriscar-se a malmetre les pintures perfectament conservades al MNAC per tal d’humiliar els catalans aplicant una derivada de l’esperit de l’article 155. Ja el 2017 en el context d’aplicació del 155 foren traspassades algunes obres de Sixena per la força dels tribunals espanyols i la Guardia Civil, malgrat les protestes i per restar en part al magatzem. És un genocidi sistemàtic de la catalanofòbia contra el patrimoni cultural català.
Les raons per deixar-ho com està són ben clares: un patrimoni cedit en comodat, conservat i preservat en perfectes condicions, visitable i accessible per tothom durant 89 anys. Però l’aparell de l’estat, en aquest cas el judicial, no dubta a ordenar imperativament la seva entrega, tot i que els tècnics conservacionistes ho desaconsellen pel risc que suposa per a la seva preservació.
Per acabar-ho d’adobar, Generalitat i Ajuntament, en comptes de defensar el patrimoni cultural i la seva conservació, no dubten, sota el control de l’espanyolisme del PSOE, a acatar la sentència del Tribunal Suprem espanyolque ordena traslladar les pintures romàniques de Sixena. Alhora, el govern de l’Aragó aprofita per exhibir la seva catalanofòbia i utilitza electoralment tot l’afer, mentre no diu res de patrimoni aragonès en museus espanyols.
Només quedem nosaltres per defensar la nostra cultura des del carrer. Per això avui ens manifestem. Per què sabem que només amb la independència tindrem un estat propi que la defensi. Quan pensem en la propera Diada no en dubtem: tenim més motius que mai per manifestar-nos, per fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre.
Davant l’anunci d’un nou acord entre el Govern de la Generalitat i l’Administració General de l’Estat en matèria de finançament, volem expressar la nostra preocupació i desacord amb el contingut i el plantejament d’aquest. Lluny de suposar un avenç real cap a un model just, singular i sobirà per a Catalunya, l’acord perpetua el règim comú, evita compromisos concrets i no aborda les reclamacions històriques del país.
Falta de concreció i calendari: Aquests acords entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i l’Administració General de l’Estat espanyol (AGE) són molt difícils de valorar perquè, en la seva pràctica totalitat, parlen del futur i no es fixa cap calendari concret ni QUAN, ni COM es faran realitat.
No és un model de finançament singular. Si el nou model fos singular, no podria ser generalitzable. L’acord s’inscriu dins una reforma multilateral del sistema de finançament autonòmic.
Tampoc és un model bilateral entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i l’AGE. L’AGE diu molt clar en el preàmbul que l’aspiració de Catalunya “és compatible amb una reforma general del sistema de finançament… amb noves regles comunes… i el reconeixement de la multilateralitat com a element clau en la seva definició i reformes”.
Pel que fa als recursos que rebrà Catalunya, només es diu que serà un % de la recaptació de la cistella de tributs que s’acordin de forma multilateral. No sabem ni el valor del % de la recaptació ni el contingut de la cistella de tributs.
Una part d’aquests recursos es dedicaran a l’anivellament i la solidaritat entre les comunitats autònomes, d’acord amb els principis generals del sistema de finançament, essent “aportants netes les comunitats autònomesamb una capacitat més gran de generació de recursos“, o sigui, Catalunya i la resta dels PPCC, entre d’altres. Ja podem anar oblidant l’ordinalitat. Com ara ja, amb els mossos, hi haurà un finançament addicional per a les competències específiques de la Generalitat de Catalunya i de la resta de comunitats autònomes que en tinguin: cap singularitat, doncs.
Pel que fa a la gestió dels tributs per l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), no hi haurà la clau de la caixa, ni cap classe de sobirania. I molt sistema comú i multilateralitat. I ja ens diuen que serà impossible que l’ATC pugui gestionar, el 2026, l’IRPF del 2025. Com hem dit, no s’ha especificat quin percentatge de recaptació gestionarà Catalunya ni quins tributs en formaran part. Aquesta manca d’informació impossibilita una valoració rigorosa.
No hi ha cap referència:
al dèficit fiscal anual, entre el 9,6% i el 9,8% del PIB Català
als dèficits acumulats d’inversions de l’estat a Catalunya, mai s’ha arribat ni a les ¾ parts d’acompliment
a la sobirania fiscal i pressupostària
a un horitzó perquè l’ATC pugui tenir la clau de la caixa
Aquest acord, que es presenta com una fita, no només no resol les demandes de finançament just, sinó que consolida una situació de dependència i manca de sobirania que fa inviable el progrés econòmic i social del país.
El poble de Catalunya mereix un finançament digne, transparent i sobirà. Aquest acord no ho és. Això demostra, una vegada més la necessitat i la urgència de la independència.